No description available.

No description available.

No description available.

No description available.

L'autor proposa, per primera vegada des de les centenàries edicions d'Olivieri (1897) i de Maass (1898), un nou text crític dels Catasterismes d'Eratòstenes. Per al seu establiment l'autor ha comptat amb alguns manuscrits fonamentals, desconeguts pels anteriors editors de l'opuscle. Assenyaladament, un Edimburgensis, un Scorialensis i un Salmanticensis. El primer constitueix justament l'arquètip de la tradició planudeana dels Catasterismes (això és, de l'anomenat Epítom dels Catasterismes); els dos darrers completen, pràcticament, la sèrie de l'altra recensió, coneguda com Fragmenta Vaticana dels Catasterismes des de l'edició de Rehm (1899). Altres manuscrits col.lacionats per primer cop són un Butlerianus, un Harvardensis i un Parisinus (aquest darrer conegut ja per Maass). L'accés a aquesta nova documentació deixa obsoletes les edicions publicades fins ara. D'altra banda, l'editor adopta una aproximació moderadament conservadora envers el textus receptus per oposició a la hipercrítica pròpia del segle XIX.Pel que fa al comentari mitogràfic, l'autor escomet la recerca de cada un dels quaranta-quatre capítols dels Catasterismes a fi d'identificar les fonts, o tradicions, literàries que ha seguit Eratòstenes. D'altra banda, l'anàlisi interna va encaminada a aïllar els elements estrictament eratostènics (com ara els apèndixs astrals, que constitueixen el desenllaç típicament alexandrí d'antics mites). El propòsit és de discriminar i de descriure els mites que aplega Eratòstenes sense desarrelar-los del seu suport textual. Això és, sense aventurar-se en l'especulació sobre les seves possibles interpretacions. Ara bé, tal com admet el mateix autor a la introducció, els processos de descripció i d'interpretació dels mites es revelen operacions que revesteixen amplis isomorfismes: la distinció, teòricament tan nítida, entre mitografia i mitologia (enteses aquí com un joc de doblets corresponent a récit i histoire o significant i significat) acaba per diluir-se i col.lapsar així que un penetra les trames narratives teixides pels antics mitògrafs.L'aproximació postestructural que l'autor proposa a la introducció ha orientat, alhora, les estratègies de lectura i d'interpretació de l'opuscle mitogràfic. Els Catasterismes són observats com un artefacte llibresc que cristal.litza en una autèntica cruïlla intertextual.

Sota la denominació de Mythographus Homericus la literatura papirològica especialitzada ha anat aplegant una sèrie de fragments papiracis que coincideixen parcialment amb segments de text d'alguns escolis a Homer, principalment del corpus dels escolis menors (Scholia Minora), també anomenats escolis D arran de l'atribució errònia al gramàtic tardohel·lenístic Dídim. Aquesta col·lecció de testimonis presenta un seguit de característiques formals i de contingut que els confereixen una innegable coherència i unitat.Abans de la publicació de tots aquests testimonis papiracis ja Johannes Panzer va postular la pertinença de tot o bona part del material mitogràfic, les anomenades historiae fabulares que es detecten en els escolis D i altres corpora escoliogràfics, a una única obra perduda. Fou precisament Panzer qui encunyà la denominació de Mythographus Homericus per a aquest arquètip. La idea fou recuperada per Pfeiffer els anys trenta del segle passat, qui posà en relació la tesi de Panzer amb la col·lecció de papirs mitogràfics dependents de lemmata homèrics, i consagrà la denominació de Mythographus Homericus per a tots aquells fragments papiracis que presenten les mateixes característiques i que ofereixen coincidències irrefutables amb les parts mitogràfiques dels escolis menors a Homer. La tesi de Panzer fou, doncs, confirmada per la papirologia: la part mitogràfica dels escolis menors a Homer circulà entre els segles I i V de la nostra era de forma independent. El manuscrit més antic dels escolis menors és del s. IX: deduïm, doncs, que el text del Mythographus Homericus fou interpolat entre tot aquest material en època bizantina.El Mythographus Homericus és, doncs, una obra mitogràfica redactada sota la forma d'un hypomnema o comentari sota lemmata; aquests lemmata són citacions homèriques que suscitaren expansions narratives per part de l'eventual redactor. Aquesta obra s'ha perdut, però ha deixat prou traces com per a intentar-ne una reconstrucció, ni que sigui parcial, a partir d'una tasca de buidat dels corpora escoliogràfics i el seu acarament amb els testimonis sobre papir.Aquest treball de tesi parteix, doncs, d'aquest buidat i acarament, i té com a finalitat la reconstrucció, fins a la mesura del que ens permet el material de què disposem, de l'obra arquetípica. Una compilació de la totalitat del material i un estudi sistemàtic fonamentat en la crítica interna han possibilitat l'edició del text. El comentari mitogràfic complementa l'estudi i l'edició des d'una òptica de crítica externa.Com a resultat de tot aquest estudi sistemàtic fet sobre el text restituït podem oferir unes conclusions que constitueixen el punt fonamental de la nostra tesi:En primer lloc, el corpus aplegat i analitzat no sembla obra d'un únic autor, ateses algunes incoherències i repeticions. Ara bé, això no significa que sigui fruit d'un al·luvió fortuït d'aportacions capricioses de les múltiples mans per les quals ha anat passant el text. Molts elements certifiquen una clara unitat del corpus; si bé l'autoria sembla múltiple, els objectius i mètodes són únics i compartits. Hi ha, doncs, una innegable voluntat de coherència interna que, sens dubte, delata una tasca col·legial.En segon lloc, i arran d'una lectura més en profunditat, hom pot afirmar que el corpus en el seu conjunt és fruit d'una fusió entre dues tradicions: són les que hem denominat tradició A (Mythographus Homericus I) i B (Mythographus Homericus II). El criteri per a l'adscripció de cada historia fabularis a una o altra tradició ha estat fonamentalment la diferència d'objectius: si bé la tradició més antiga sembla contenir un element indubtablement exegètic i té per objecte aclarir determinats passatges homèrics, la tradició adventícia i superposada és una mera floritura erudita. La tradició A presenta una vinculació força estreta entre el lemma homèric i la historia narrada, condicionada per l'afany exegètic; la tradició B empra el lemma com a pur pretext per a introduir llegendes fundacionals, etiologies i etimologies basades en mites; és, doncs, una obra mitogràfica stricto sensu que s'adiu plenament als gustos tardohel·lenístics decadents. Mentre que la tradició A no s'entén si no és com a lectura paral·lela al text homèric, la tradició B sembla destinada a una lectura independent del text homèric, amb un interès per se. Els lemmata homèrics hi apareixen com un simple recurs compilatori que s'empra com a criteri per a aplegar i juxtaposar mites ben diversos. / Recent papyrology han been collecting a few fragments under the name Mythographus Homericus. These textual relics give evidence of the circulation of an ancient mythographical work wich is clearly related to the homeric Scholia Minora or D-Scholia.This collection of fragments offers an amount of formal characteristics and contents wich give an undoubted unity to the corpus.All this papyrus fragments have been published independently along the XXth. Century. Nevertheless, in 1891 Johannes Panzer had already payed attention to the mythographic D-Scholia (the interpolated corpus called historiae fabulares) and pointed to one and only archetype, introducing the name Mythographus Homericus for all this interpolated material. The coincidences between these historiae fabulares and the mythographic papyrus related to the Iliad and the Odyssey led Pfeiffer into inferring a narrow relationship between the two different corpora. He stablished the denomination Mythographus Homericus for the papyrus collection mentioned; so, Panzer's thesis seemed to be confirmed by papyrological research. There is no doubt that a mythographic work was circulating independently at least from Ist. to Vth. centuries a. D. It was much later, in Byzantine times, that the historiae fabulares narrated by the Mythographus Homericus where interpolated in the corpus of the D-Scholia to Homer.The Mythographus Homericus is formally an hypomnema, a commentary to some lemmata from the homeric poems; under each lemma we can read a summarized myth. Some of them are closely related to the lemma mentioned, but some other doesn't seem to show any thematic link. This duality has led us to infer the previous existence of two different works in origin: a former commentary to Homer on a myhological basis and a later erudite compilation. The second one kept the same formal scheme, the hypomnema, and the final result was the fusion of both works into a new encyclopaedic mythological compendium related to homeric lemmata.In my work of thesis I offer an edition of all the mythographic material related to the Iliad, with an individual apparatus criticus to each historia fabularis. This edition leans on a complete reading of all the scholia to Homer, and a gathering of all the mythographic material that seems to fit with the characteristics mentioned, as an attempt to reconstruct an archetypical text of the Mythographus Homericus or, at least, of the extant we have nowadays in an altered status of the text due to the manuscript transmission. I join an introduction with a systematic study of the textual tradition, and a commentary to the text. As an annex I join the collection related to the Odyssey excerpted from the Dindorf edition of the Scholia.

Siguiendo una recomendación metodológica de Dryer (1997) sobre el estudio tipológico del orden de palabras, se analiza la posición del sujeto en cláusulas intransitivas e “intransitivizadas” del español, extraídas del habla culta de tres ciudades hispanohablantes. El análisis se concentra en la clase verbal, como factor sintáctico-semántico de alta incidencia en la posición del sujeto en español, factor directamente vinculado con el tipo de cláusula. Se reconoce como cláusulas intransitivas con mayor tendencia al orden VS, a las de verbos biactanciales de experimentación emotiva, las existenciales, las aspectuales y las de verbos de movimiento, clases verbales que por sus rasgos semánticos, tienden a adquirir un valor presentativo en el discurso. De manera que la motivación semántico-pragmática adquiere mayor relevancia. Se concluye que en español, la posposición de los sujetos no necesariamente ocurre por el rasgo de inacusatividad del verbo, ni constituye un diagnóstico aplicable a todas las clases verbales inacusativas.

Esta tesis tiene, en principio, una doble vertiente: por un lado analizar y explorar el concepto de comunicación intercultural como un elemento imprescindible para el aprendizaje de las lenguas y, en segundo lugar, situar dicha competencia en el marco de la enseñanza de las lenguas en el contexto de inmersión. A través de una metodología propia de la investigación cualitativa, se llevó a cabo un análisis, descriptivo e interpretativo, del fenómeno de la interculturalidad en la enseñanza y aprendizaje de lenguas extranjeras, específicamente en el contexto de inmersión sociocultural, ayudándonos también de un estudio práctico, con enfoque etnográfico, realizado con estudiantes universitarios norteamericanos que aprenden español como lengua extranjera en contexto de inmersión, en este caso en México y en España.Entre las conclusiones, destaca la necesidad de reformular los programas de inmersión lingüística y cultural para el aprendizaje de lenguas extranjeras, tan difundidos hoy en día en todo el mundo. / This thesis has a double dimension: on the one hand, it analyses and explores the concept of intercultural communication as an essential element for language learning; on the other hand, this concept is established in the learning language frame, but applied in a full immersion context. A descriptive and interpretative analysis has been made through a qualitative methodology focusing the intercultural phenomena in the teaching-learning process of foreign languages, specifically in the context of socio-cultural full immersion. We also needed a practical study, that is to say, putting into focus an ethnographic vision accomplished by university American students who learned Spanish as a foreign language in the context of full immersion. In this particular case, it was made in the countries of Mexico and Spain. Among the conclusions, I want to emphasize the necessity of reformulating the linguistic and cultural programs in order to serve one's foreign languages apprenticeship widely known nowadays.

La figura del gran ausente es una de las principales influencias de Esperando a Godot del irlandés Samuel Beckett en la obra El señor Galíndez del argentino Eduardo Pavlovsky. A través de un cotejo entre los grandes ausentes de ambas obras se puede delinear mejor cómo el teatro del absurdo europeo estaba preocupado especialmente por condiciones humanas abstractas, mientras el latinoamericano retrataba realidades inmediatas, especialmente, realidades políticas. Las características de la puesta en escena de El señor Galíndez en Lima en 2007, con la “peruanización” del gran ausente, revela que la reflexión sobre la realidad política desde el teatro peruano responde a una tendencia de las artes limeñas a la reflexión por el pasado conflicto interno, particularmente, después de la publicación del Informe de la Comisión de la Verdad y la Reconciliación.

"La Categorización de los Sonidos del Inglés: Evidencia Experimental en Fonología" es una tesis de fonología experimental que vincula el estudio de la categorización, y en especial de la categorización de los sonidos de una lengua como el inglés, al estudio de la fonología entendida como ciencia que trata de describir no sólo los patrones estructurales y generalizaciones de la estructura fónica de la lengua sino también como ciencia que trata de describir la visión, conocimiento, procesamiento, y clasificación de los sonidos por parte de los hablantes. El capítulo I de "La Categorización …" constituye un resumen de la investigación experimental sobre la categorización humana (y otras especies) y representa un estadio previo y fundamental para la justificación del estudio de la categorización en fonología. El capítulo II trata de la categorización de los sonidos (historia, hallazgos, etc.) así como de la justificación de la utilización de la categorización de son idos en la fonología. Una perspectiva claramente psicológica o psicolingüística se adopta y se discuten las ventajas y desventajas del uso experimentos en las investigaciones fonológicas con un componente mentalista. Se describe además la técnica conocida como "concept formation", una de las más usadas y típicas en los estudios de categorización. El capítulo III representa un intento de ejemplificar como el estudio de la categorización de los sonidos a través de experimentos puede aportar una gran cantidad de evidencia interesante para proponer análisis fonológicos que intenten describir la forma en que los hablantes clasifican los sonidos de su lengua. Finalmente, el capítulo IV resume las líneas que conectan los capítulos anteriores, los hallazagos de los experimentos del capítulo III y las semejanzas y diferencias encontradas entre los cuatro experimentos realizados. El capítulo propone direcciones para una investigación futura utilizando la técnica del concept formation y reconoce las limitaciones del trabajo.