Des de mitjans dels anys 80, la participació s'ha incorporat gradualment als processos de formulació de polítiques urbanes a nivell local. Durant aquest mateix període, els centres històrics de les principals ciutats de l'Estat espanyol han estat objecte de plans de regeneració urbana adreçats a la revitalització dels barris cèntrics, que estaven sotmesos a dinàmiques d’empobriment i degradació física. La present tesi doctoral s’ubica en el camp dels estudis urbans i té per objectiu explorar aquelles dimensions rellevants per comprendre l’impacte de la participació dins les polítiques de regeneració urbana dels centres històrics. Per fer-ho, em baso en el mètode d'anàlisi comparativa de quatre estudis de cas ubicats a la Ciutat Vella de Barcelona. Els quatre casos se situen temporalment amb posterioritat a l'aprovació de PERIs (Plans Especials de Reforma Interior) i comparteixen el fet de suposar modificacions (substantives o procedimentals) respecte als acords assolits en l’elaboració dels PERIs. El primer cas, correspon al Comissió de Gestió de l'ARI (Àrea de Rehabilitació Integral) que va funcionar des de 1.987 fins a l’any 2006 i que fou el primer òrgan de participació formal obert a les Associacions de Veïns. Aquesta va ser el responsable de seguiment i avaluació de les principals operacions de reforma urbana realitzades durant aquest període. El segon cas és el projecte Illa Robador-Sadurní que consistia en la construcció d'un hotel de luxe, apartaments i oficines en una de les zones més degradades del Raval i que fou motiu d'oposició per part d'un sector d'un moviment veïnal, així com de grups alternatius a la zona. El tercer cas és el conflicte del Forat de la Vergonya, situat al barri de Casc Antic, i on l’Ajuntament volia construir un aparcament subterrani i habitatges per a joves el que va motivar l’oposició del veïnat i els moviments socials alternatius. Finalment, no només van ser capaços d'aturar el projecte de l’Ajuntament, sinó que van elaborar un projecte alternatiu de parc urbà que fou acceptat per l'Ajuntament després del Procés participatiu. El quart cas correspon al procés de participació en la Reforma de la Plaça de la Gardunya, un espai públic situat darrere del mercat de la Boqueria i que es troba en l'actualitat ocupat per un aparcament. Els resultats que s’analitzen a la tesi han estat extrets de dos projectes d'investigació en què he participat: el primer, l'avaluació de la Participació Ciutadana en projectes de Llei de Barris, finançat pel Departament de Participació Ciutadana de la Generalitat de Catalunya i dirigit pel dr. Marc Parès i el segon, el SEJ 2007-67388/CPOL REDES participació i la regeneració dels centres històrics urbans, dirigit pel Dr Ismael Blanco (IGOP-UAB) i finançat pel Pla Nacional d'I + D 2004-2007. La tesi es presenta en forma de compendi de publicacions. Es compon d'una introducció, cinc articles, una síntesi global que inclou la discussió dels resultats de la investigació principal i, finalment, les conclusions. A més a més, s’inclou un annex on s’explica la reforma urbana de Ciutat Vella des dels seus orígens fins a l'aprovació del PERI. / Since the mid 80s, civic participation has been gradually integrated into local processes of urban policy. During this period, the historic centers of Spain’s most important cities have been subjected to different Urban Regeneration Plans and policies to tackle situations of deprivation and physical degradation. The main goal of the research is to detect which dimensions are most relevant to understand the impact of participation in the inner-city urban regeneration policies. This PhD thesis is in the field of Urban Studies and present a comparative analysis of four case studies located in Ciutat Vella (the historic center of Barcelona). All of them occurred after the approval of PERIs (Special Plan for the Inner-City Reform) in 1983-1986 and are characterized for the production of important changes (substantive or procedural) with respect to the agreements reached during PERIs’ approval. The first case corresponds to the ARI (Integrated Rehabilitation Area) Management Committee that operated from 1987 until 2006. The ARI Committee was the first organ that opened the participation at neighborhood associations. It was responsible for monitoring and evaluate the main operations of urban reform made during this period. The second case is the Robador-Sadurní, a Project focused on building a luxury hotel, apartments and offices in one of the most degraded areas of the historic center (Raval). This project was contested by the neighborhood movement and by other local activist groups. The third case is the conflict of the Shame Hole (Forat de la Vergonya) located in the neighborhood of Casc Antic. The City Council wanted to build there an underground park car and houses for young people. Nevertheless, due to public opposition and the coalition between social movements, the protesters were able to stop the project and also to design an alternative urban park, finally approved by the Council. The fourth case is the process of participation in the reform of the Plaça de la Gardunya, a public space located behind the Boqueria market that is currently used as a parking. The data analyzed in the PhD were recollected in two research projects: the Evaluation of Citizen Participation in the Neighbourhood Act (Llei de Barris), funded by the Department of Politics and Government of Catalonia and directed by dr. Marc Parès; and the SEJ 2007-67388/CPOL (REDES) Participation and Urban Regeneration in the city centers, directed by Dr. Ismael Blanco (IGOP-UAB) and funded by the National R & D Plan 2004-2007. The PhD is presented as a compendium of publications. It consists of an introduction, five articles, an overall synthesis which includes the discussion of the results and, last but not least, the conclusions. In the appendix there is an historical chapter exploring the urban reform of Ciutat Vella from its origins to the approval of PERIs

Le propos principal de cette Thèse de Doctorat est de réfléchir sur le monde de la politique et du pouvoir dans une société qui est en train de changer, à cheval entre le XIXème et XXème siècle. Cela signifie analyser la transformation de la politique en un moment clé de la transition de la politique des notables à la politique des masses. De même, on délimite les ruptures et les continuités et on définit les éléments du procès de changement politique experiementé. Et en dernier terme, on étudie la modernité politique à partir d'une étude de cas en concretant comment s'est produit l'accès à celle-ci. Le cas choisi est la ville de Manresa (Catalogne-Espagne) dont on analyse posément l'évolution de la vie politique le long de la période historique de la Restauration Borbonique entre 1875 et 1923. La méthodologie utilisée est de caractère interdisciplinaire et combine indistinctement les regards du politologue, du sociologue et de l'antropologue le long d'une chaîne diachronique d'événements et de changements structurels. En même temps, on concilie la méthode propre des sciences sociales qui contemple la perspective des modèles téoriques de changement avec la méthode spécifique de l'historien, basée sur la prise de données factuelles qui sont interprétées à la lumière des paradigmes nommés auparavant. / The main purpose of this doctoral thesis is to reflect on the world of politics and power in a society that was changing at the turn of 19th century. This involves analysing the transformation of politics in a crucial transition period from elite to mass politics. It also entails delimiting the breaks and continuities and defining the elements of this process of political change. Thus, it ultimately means examining political modernity through a case study and specifying how it came into being and what led to it. The case chosen is the town of Manresa (Catalonia, Spain), the evolution of the political life of which is carefully analysed through the historical period of the Bourbon Restoration from 1875 to 1923. The research methodology used is interdisciplinary, since it is a combination of various scientific approaches: those of the political scientist, the sociologist and the anthropologist throughout a diachronic chain of events and structural changes. At the same time, it makes it possible to mix the methods used in the social sciences, which contemplate the perspective of theoretical models of change, with those of history, based on the collection of factual information that is interpreted in the light of the aforementioned paradigms.

No description available.

Información extraída de: <a href="http://perio.unlp.edu.ar/tesis/?q=node/23">http://perio.unlp.edu.ar/tesis/?q=node/23</a>

Nuestra tesis de investigación, "Ideas de un horizonte libertario", demuestra cómo el quincenario platense <i>Ideas</i>, a través de sus estrategias comunicacionales conformó una identidad libertaria particular dentro del movimiento anarquista de la década del 20. El atentado a la imprenta del quincenario anarquista pampeano <i>La Pampa Libre</i>, en agosto de 1924, -adjudicado a integrantes de la Federación Obrera Regional Anarquista (FORA) y al diario anarquista <i>La Protesta</i>-, fue un suceso relevante para la interpretación que <i>Ideas</i> hizo del anarquismo vernáculo. <i>Ideas</i> compartía con el quincenario pampeano sus diferencias con la propuesta política de la FORA. Incluso algunos integrantes del quincenario platense fueron los que impulsaron la organización anarquista en La Pampa a través de dicho quincenario. Nuestro corpus documental se circunscribió al análisis de las ediciones del año 1924 del quincenario <i>Ideas</i> de La Plata. Ese año estuvo atravesado por un contexto en donde el campo anarquista se definía como un terreno de conflictos internos y crecientes disputas de poder. A lo largo del trabajo de tesis, se analizan desde el discurso de <i>Ideas</i>, a los distintos actores políticos del campo libertario, que fueron parte de los debates que construyeron la "tribuna de ideas" que proponía el quincenario. / Programa de investigación: Comunicación y Política

La tesi parteix de la situació actual en la qual el "culturalisme", és a dir el discurs que remarca l'existència de les diferències culturals entre els humans, s'està difonent ràpidament. El culturalisme assumeix, en diferents graus i mesures, que les persones s'organitzen en grups culturals, és a dir que una persona es pot descriure, explicar i valorar en termes de la cultura o cultures de les que forma part, i que totes les cultures són iguals en quant al seu status ontològic i per tant igualment valuoses i respectables. Aquesta abstracció de la història deixa fora el marc de relacions de poder que les constitueixen en un moment determinat. La tesi consisteix en la descripció crítica d'aquesta situació i els seus efectes així com en la defensa de la hipòtesi que la cultura és una construcció social i no pas l'espai "donat" o "real" des del qual es construeix la realitat. Per tal de sostenir aquesta hipòtesi en primer lloc recordo que la idea de cultura és un concepte modern, amb un origen concret i uns usos definits en un context històric i polític precís. Un recorregut històric en el qual es consolida (es torna sòlida) i ocupa a poc a poc, però de forma inexorable, l'espai discursiu de la descripció, l'explicació i l'avaluació dels diferents grups socials. La cultura acaba sent un concepte totalitzador que es constitueix en l'espai, neutre, a l'interior del qual tenen lloc els processos històrics i socials. Tan sols el terreny damunt del qual es dirimeixen les relacions de poder. Defensar que la cultura és una construcció social permet retornar-la a l'espai "humà" del qual no hauria d'haver sortit, desdivinitzarla i desnaturalitzarla, i invertir la concepció habitual que allò social és un producte cultural per tal d'afirmar el contrari, que allò cultural és un producte social. D'aquesta manera, la idea que la realitat de la cultura no és sinó una construcció social permet analitzar-ne críticament els efectes que produeix en la gestió dels individus moderns. Sobretot els efectes de categorització i de legitimació dels prejudicis i de la discriminació que provoca. Això és perquè la idea de cultura legitima determinades construccions que permeten determinades relacions de poder en elaborar suposades descripcions objectives d'un cert estat de les coses (tal i com també fan les idees de raça, sexe o individu). Per aquesta raó en la tesi es proposa que si es vol treballar en i per a una psicologia social crítica aquesta no pot partir de la base del culturalisme per a fer-ho. Això es concreta al llarg de la tesi en el plantejament dels problemes que comporta l'ús d'arguments culturalistes en alguns espais de crítica com ara la crítica al racisme, la crítica a les visions essencialistes de la cultura, la crítica a la globalització, la crítica relativista al realisme, i, finalment, la crítica a la identitat singular, unitària i autònoma de la modernitat. La tesi conclou amb la proposta de revisar els conceptes tradicionals de si mateix i de situació per a treballar en una psicologia social que no necessiti la idea de cultura. / The thesis has, as its starting point, the observation that "culturalism", the discourse that emphasizes the existence of cultural differences between humans, is spreading rapidly. Culturalist discourse assumes that people is organized in cultural groups, so that a person can be described, explained and evaluated in terms of the culture or cultures to which it belongs. At the same time, culturalism assumes that all cultures have the same ontological status, and are, therefore, equally valid and respectable. This abstract belief fails to handle the power relationships that constitute cultural differences as a modern notion. The thesis consists on a critical description of this situation and its effects, in order to discuss the hypothesis that culture should be seen as a social construction and not the "given" or "real" space where reality is constructed. To discuss the hypothesis I remind that culture is more a modern concept than a real thing you find easily in "real" life. That means that the concept has a particular origin and well-defined uses in a precise historical and political context. During its history, culture consolidated simultaneously as a concept and as a reality, and in doing so, it occupied the discursive place for description, explanation and evaluation of the different social groups. Culture has become in this way a totalising concept that occupies an allegedly "neutral" space inside which historical and social power relationships take place. But to defend that culture is a social construction allows us to return it to the human place where it belongs, it avoids the usual hypostases of culture and it inverts the common idea that social world is a cultural product, to affirm exactly the contrary: that the very idea of culture is a social product. That also allows the analysis of the effects that produces on the management of modern individuals the idea that there are cultural differences. Most importantly, we can analyse the effects of categorization and prejudice justification that the idea of cultural differences generates. Actually, culture accomplishes it because it legitimates asymmetric power relationships through the description of a supposedly objective state of things (similar to the functioning of the modern notions of race, sex or individuality). This is the reason why in this thesis I suggest social psychology not to use the concept of culture. In order to explain the problems of using culturalist arguments I discuss racism, essentialist visions of culture, globalisation, relativism and identity. Finally, I suggest that the revision of the interactionist concepts of self and situation could lead us to a social psychology without the necessity of the notion of culture.

No description available.

Aquesta tesi versa sobre el procés de feixistització de la joventut universitària en el marc de la II República espanyola. És aquest un període d'intensa politització dels joves, que prenen consciència generacional i s'incorporen a l'activitat política, habitualment en organitzacions radicals que han superat els vells claveage polítics decimonònics. El moviment estudiantil, que mai fou apolític, està ara saturat de política. En ell es dóna, durant la República, un canvi de tornes: de moviment progressista d'oposició a la dictadura de Primo de Rivera i la monarquia d'Alfons XIII, el buc insígnia del qual és la FUE -Federació Universitària Escolar- passa a ser, al llarg dels anys trenta, un dels bastions del feixisme, coincidint amb l'arribada d'una nova generació, socialitzada sota la Dictadura, que reacciona amb la inadaptació a les transformacions socials i culturals que comporta la República. El feixisme aconseguirà esdevenir hegemònic a la universitat abans de l'esclat de la Guerra Civil, no tant com organització (la seva encarnació universitària és el SEU, Sindicato Español Universitario, afecta a Falange Española), sinó com a eix d'una coalició de forces nacionals antimarxistes, que inclou als estudiants catòlics i als tradicionalistes, que s'estan feixistitzant, tant per la modernització de trets inherents a la seva personalitat històrica, com per contagi directa en el decurs de l'experiència quotidiana compartida amb els seus socis feixistes. En aquesta tesi em volgut escatir per quins motius els estudiants es fan feixistes (un fenomen general a l'Europa del moment, Espanya no és pas una excepció). S'ha copsat el ressò que les grans proclames feixistes susciten en els estudiants (redempció nacional, culte imperial, exaltació de la heroïcitat...) però tenint en compte que aquesta "política sacralitzada" codifica un projecte social adreçat a resoldre la inestable situació social de la classe mitjana. Els interessos dels estudiants (no oblidem, professionals en formació, tot i ocupar, provisionalment, una posició particular dins l'estructura de classes, no deixen d'estar vinculats als de la seva classe d'origen, que percep el seu estatus social en regressió, amenaçat pel "despertar" de les masses. Comptat i debatut, el moviment estudiantil ha estat la peça a través del qual hem intentat recompondre el procés constitutiu del feixisme espanyol. L'eina metodològica amb la que s'ha treballat ha estat el concepte de feixistització, entenent el feixisme com un fenomen social, que vessa dels estrets límits del partit, imantant una àrea políticocultural major (que, fins 1936, està representada políticament pels partits de dretes, que, tanmateix, ja està educant als seus seguidors en valors antidemocràtics i prepar-los per l'acceptació d'un règim feixista), que Falange capitalitzarà políticament a partir del fracàs de la estratègia política de la CEDA, Confederación Española de Derechas Autónomas (així com el buidatge del centre). La universitat és un observatori privilegiat per estudiar el procés pel qual el feixisme s'estén de forma cancerígena sobre una àrea antidemocràtica i antimarxista que acaba per nuclear l'organització feixista, en aquest cas, el SEU, numèricament minoritari però de gran "presència" pel seu activisme i la seva doctrina congruent amb la modernitat. / This thesis is about the process of fascistization of university students in the context of the Second Spanish Republic. This was a period of intense politicization of young people, who took generational consciousness and joined in with political activity, usually in radical organizations that had taken over from the old nineteenth-century claveages. The student movement, which had never been apolitical, now became heavily politicized. During the Republic, there was a change of course: from the progressive movement of the opposition to the dictatorship of Primo de Rivera and the monarchy of Alfonso XIII, whose flagship the FUE, University School Federation, became, throughout the thirties, a bastion of fascism, coinciding with the arrival of a new generation, socialized under the dictatorship and which reacted with the refusal to adapt to social and cultural transformations brought about with the Republic. Fascism became hegemonic in the university before the outbreak of the Spanish Civil War, not so much as an organization (its university incarnation is the SEU, Spanish University Union, whose sympathies lay with the Spanish Falange), but as the hub of a national coalition of anti-Marxist forces, including Catholics and traditionalist students, who later became fascists, both via the modernization of the inherent traits of their historical personality, as well as by direct contamination during the course of the everyday experiences they shared with their fascist colleagues.In this thesis we wanted to clarify why the students became fascists (a general phenomenon throughout Europe; Spain was no exception). The attraction that great fascist proclamations had for university youth (national redemption, the imperial cult, the exaltation of the heroic...) has been covered while taking into account the "political sacralization" which codified a social project aimed at resolving the unstable social condition of the middle classes. The interests of the students (who, we must not forget, had professional training, despite taking, temporarily, a specific position within the class structure), were linked to their social class of origin, with their perceived social status in decline and threatened by the awakening of the masses.In short, the student movement is the core from which we have tried to reconstruct the constitutive process of Spanish fascism. The methodological tool which has been used is the concept of fascistization, where fascism is interpreted as a social phenomenon that goes beyond the narrow confines of the party, magnetizing a larger political and cultural area (until 1936, this was represented by right-wing parties, which were then also educating their followers in undemocratic values and preparing them for the acceptance of a fascist regime) that the Falange was able to capitalize on politically at the failure of the political strategy of the CEDA, Spanish Confederation of Autonomous Rights (and the emptying of the "centre"). The university is a privileged observatory for studying the process by which fascism spread like a cancer over an undemocratic anti-Marxist area, of which the fascist organization became the core, in this case the SEU, numerically a minority but with a strong "presence" via its activism and its doctrine which was consistent with modernity.

La actuación de las ciudades en el contexto internacional y el reconocimiento de su papel en este ámbito plantean la necesidad de verificar si las ciudades son actores políticos en este área, ya que hasta ahora este rol ha sido ejercido en exclusiva por los gobiernos centrales. Este trabajo pretende verificar si las ciudades pueden llegar a ser actores políticos en las relaciones internacionales. Para ello partimos de la hipótesis que existen dos formas de articular la presencia urbana en el escenario internacional: a través de redes y a través de estructuras internacionales. A partir de esta idea, justificamos la elección del tema y su importancia para la ciencia política. Partimos del principio que la globalización ha cambiado las formas de hacer política y gestión en los niveles nacional, regional y local. Lo global y lo local, lo virtual y lo real han cambiado el paradigma de actuación de las ciudades. De esta manera, mediante elementos teóricos y prácticos, se pretende verificar si las ciudades son actores políticos. Veremos cómo la globalización ha cambiado las estructuras institucionales, que antes eran más estables, previsibles y estáticas. Existen diversos factores económicos, sociales, culturales, tecnológicos y politicoinstitucionales que han influido en la construcción del nuevo marco de la globalización. En la segunda parte del trabajo nos centraremos en el papel de la ciudad como actor político en las relaciones internacionales. En un primer momento analizaremos la crisis del Estado y el nuevo localismo, lo cual nos proporcionará elementos para ilustrar la importancia de analizar la governance y sus diversas dimensiones y, por último, describiremos el fenómeno de la "diplomacia de las ciudades" y cómo la paradiplomacia está siendo estudiada y tomada como referencia para debatir el papel político que pueden tener las ciudades en la esfera internacional. En cuanto a lo que hemos denominado el aspecto interno del estudio, veremos cómo las ciudades crean estructuras que les permiten actuar en el escenario internacional. En este contexto veremos cómo las ciudades trabajan a través de organismos internacionales y de redes internacionales de ciudades, tomando como ejemplos los casos de Barcelona y Porto Alegre. A continuación y en cuanto a lo que hemos denominado el aspecto externo del estudio, analizaremos la presencia de las ciudades en redes internacionales. Observaremos el papel de las redes en el escenario globalizado, analizando específicamente la Red del Foro de Autoridades Locales por la Inclusión Social (FAL), red vinculada al Foro Social Mundial (FSM). Por otro lado, siguiendo con el aspecto externo del estudio, analizaremos cómo trabajan las organizaciones internacionales con las ciudades en el escenario internacional. Pondremos el énfasis en observar cuál es el papel de las organizaciones internacionales en el mundo globalizado. Con este análisis podremos ver cómo estas organizaciones atorgan a las ciudades determinadas capacidades de decisión e influencia en sus estructuras. Una vez revisado el aspecto más general de las organizaciones internacionales, nos centraremos en el estudio de caso de Ciudades y Gobiernos Locales Unidos (CGLU), la organización mundial de ciudades. Por último, estableceremos si las ciudades pueden ser consideradas actores políticos relevantes en el área de las relaciones internacionales frente a otros actores internacionales como los Estados y los organismos internacionales. Expondremos algunas ideas respecto a los modelos de "internacionalización" estudiados para ayudar a las ciudades a organizarse mejor y, de este modo, a tener mayor influencia en el escenario internacional. Todo ello permitirá ver hasta qué punto las ciudades son efectivamente actores internacionales y cuál es la mejor forma de canalizar esta voluntad de serlo. / The action of cities in the international context and the recognition of its role in this field, states the need of further examination to verify if they are actually political actors, although this role have been exclusively fulfilled by central governments. This PhD. thesis intends to verify if cities could be political actors through international relations. In order to achieve that we start accepting the hypothesis that there are two ways to articulate the urban presence in this international set: one consists in networks and the other in international organizations. In this context we can justify the selection of this subject and its importance for Political Sciences theory. Assuming that globalization has changed the way of making politics as well as impacting in different levels such as the national, the regional and the local administration. The global and the local, the virtual and the real have changed the way which cities' perform their international political relations. It will be possible to notice how globalization has changed the institutional structures, in which the relations were more balanced, predictable and static some time ago. There are different economical, social, cultural, technological and political-institutional factors that had influenced the construction of this new globalization context. On the second chapter the focus is on the cities role as a political actor in international relations. First will be analyze the State crisis and the new "localism", which will provide elements to illustrate the importance of studying the "governance" and its different aspects and, finally will be describe the phenomenon of "cities diplomacy" and how "Para diplomacy" is being studied and becoming a reference to discuss the political role that cities could reach internationally. Considering the core point of this study will be observed how cities created mechanisms that enable them to act in the international arena. Considering this background it will be possible to notice how cities work through international institutions and through cities international networks like the cities of Barcelona and Porto Alegre. On the other side the external aspect will be analyzed the international networks and the role of these networks in the international arena more detailed. The Local Authorities Forum (LAF) for Social Inclusion linked to the World Social Forum (WSF). Latter following the external aspect of this study, will be analyzed how these international organizations deals with cities in the international set. The focus is in the analysis of the role of international organizations in this globalized world. And through this investigation will be seen how organizations allow cities to get certain decision capacity and have their structures influenced. After checking the most general aspect of these international organizations the study will be focused on the case of the United Cities and the Local Government (UCLG), the World Cities Organization Finally, will be analyzed if cities could be considered important political actors in the international relations up against other international actors like the States and the international organizations. Related to the "internationalization" models that have already been studied will be shown some ideas that would help cities to get better organizations as well as better influence in the international set. This has allowed us seeing if cities are really international actors and what's the best way to reach this.

Incidir en las decisiones de los asuntos públicos, es una de las principales demandas ciudadanas frente a la crisis de la democracia. Los mecanismos de participación, insertos en la gestión, pretenden responder en parte a dicho requerimiento. Nuestro estudio analiza, en dos regiones de Chile, la elaboración participativa de Estrategias Regionales de Desarrollo (ERD). Sistematizando información documental y analizando los contenidos de entrevistas realizadas a actores claves, hemos abordado nuestra hipótesis. Esta plantea que la participación ciudadana deliberativa, mejora los planes en: legitimidad democrática, decisiones asociadas a resultados, coordinación de actores, aprendizajes y fortalecimientos colectivos. Respecto a la implementación de la participación, apreciamos que pese a contar con recursos y metodologías adecuadas, hay debilidades importantes relativas a la inclusión ciudadana. En el plano de los resultados, se reconoce mayor legitimidad democrática y enormes posibilidades de aprendizajes y fortalecimientos colectivos. Las debilidades están, por un lado, en la falta de claridad para determinar si los acuerdos de la deliberación se transforman en resultados. Y por otro lado, en la percepción de la existencia de factores culturales que potencian la cultura del individualismo; con ello el desinterés ciudadano y una débil coordinación institucional. Dentro de las limitaciones actuales, habría espacio para que la gestión pública se democratice, incorporando mayor participación y deliberación. Pero, falta fortalecer la participación en el diseño, la puesta en marcha del plan, su posterior evaluación y en la retroalimentación de los actores. Es decir, una política que mejore en cantidad y calidad, la inclusión democrática en el mediano y largo plazo. / Influencing decisions of public affairs is one of the main demands of citizens facing the crisis of democracy. Participation mechanisms, inserted in management, are partly intended to respond to this request. Our study examines, in two regions of Chile, the participatory development of Regional Strategies Development (ERD). By systematizing documentary information and analyzing the contents of interviews with key stakeholders, we have addressed our hypothesis. This hypothesis proposes that deliberative citizen participation improves plans of: democratic legitimacy, decisions related to results, coordination of players, collective learning and strengthening. Regarding participation implementation, we observe that despite having adequate resources and methodologies, there are important weaknesses concerning the involvement of citizens. In terms of results, greater democratic legitimacy and enormous potential for collective learning and strengthening are recognized. The weaknesses are, firstly, the lack of clarity in determining the result of deliberation agreements results become. Secondly, in the perception that existing cultural factors potentiate individualism, thereby leading to citizen disinterest and weak institutional coordination. Even with the current limitations, there is place to democratize public governance, incorporating more participation and deliberation. However it is necessary to strengthen participation in the design, plan implementation, further evaluation and feedback from key players. That is, a policy that improves in qualitatively and quantitatively, medium and long term democratic participation.