• Refine Query
  • Source
  • Publication year
  • to
  • Language
  • 28
  • 21
  • 5
  • 1
  • Tagged with
  • 55
  • 55
  • 32
  • 27
  • 25
  • 18
  • 14
  • 13
  • 12
  • 10
  • 9
  • 8
  • 7
  • 7
  • 7
  • About
  • The Global ETD Search service is a free service for researchers to find electronic theses and dissertations. This service is provided by the Networked Digital Library of Theses and Dissertations.
    Our metadata is collected from universities around the world. If you manage a university/consortium/country archive and want to be added, details can be found on the NDLTD website.
41

Estudio del efecto de la aplicación de diferentes estrategias de riego al olivo (olea europaea L.) de la variedad arbequina sobre al composoción del aceite

Tovar De Dios, Mª Jesús 18 December 2001 (has links)
L'olivera ha sigut considerada com un cultiu de secà per ser un arbre que disposa de suficientsrecursos per adaptar-se satisfactòriament a les zones àrides de la conca mediterrània. No obstant, des d'un punt de vista productiu respon molt favorablement a petites aportacions d'aigua complementàries a la pluja, malgrat que els seus requeriments hídrics són elevats.Considerant que la disponibilitat d'aigua per al reg és un factor limitant en agricultura, resultaimportant, per una part, determinar els requeriments hídrics de l'olivera per a la correcta utilització d'aquest recurs, i per una altra, estudiar estratègies de reg tendents a disminuir els aports hídrics amb el menor impacte possible en la producció i en la qualitat de la collita.És en aquest últim punt, la qualitat de la collita i concretament la qualitat de l'oli d'oliva, en elque es centra l'objectiu general del present treball. S' ha estudiat l'efecte de l'aplicació de dos estratègies de reg, una estratègia de reg deficitari controlat (RDC) i una estratègia de reg lineal, a oliveres de la varietat Arbequina cultivades a la zona de producció amparada sota laDenominació d'Origen Protegida 'Les Garrigues' (Lleida), sobre la qualitat, composicióquímica i avaluació organolèptica dels olis obtinguts.L'assaig de reg deficitari controlat es va realitzar en una plantació comercial d'oliveres adultesdurant els anys 1996-1998, aplicant-se 4 tractaments de reg consistents en un tractament control (100% ETc), i tres tractaments deficitaris regats igual que el control, excepte des de l'inici d'enduriment de l'os (mitjans de juliol) fins a finals de setembre, en els que es va aplicar el 75%, 50% y 25% de la dosis del tractament control (tractaments RDC-75, RDC-50 i RDC-25 respectivament).A partir dels resultats obtinguts i des del punt de vista de la qualitat i composició química del'oli, podem dir que els olis procedents de la estratègia de reg més deficitària (RDC-25) són elsque difereixen significativament, agafant sempre com a referència els olis del tractamentcontrol. Els olis del tractament RDC-25 es caracteritzen per un major contingut de polifenols i en conseqüència per una major estabilitat en front l'oxidació, però amb el risc, en funció de la climatologia de l'any, en especial el règim de pluges, de presentar una excessiva intensitat del'atribut amarg. Els olis de les estratègies RDC-50 i RDC-75, que suposen un important estalvide l'aigua de reg, incrementen el contingut de polifenols respecte als olis del tractament control, encara que no l'estabilitat oxidativa. L'índex d'amargor en els olis d'aquestes dos estratègies és lleugerament superior que en el tractament control, fet igualment patent en els resultats del tast sensorial, on a més a més destaquen aquestos olis per una major intensitat de l'atribut fruitat i una puntuació global lleugerament superior. Com a conclusió d'aquesta part de l'estudi es pot afirmar que amb l'aplicació de les estratègies RDC-50 y RDC-75 es pot aconseguir un important estalvi de l'aigua de reg sense afectar la qualitat de l'oli i obtenir olis lleugerament més estables i més afruitats.L'assaig de reg lineal es va realitzar en una plantació comercial d'oliveres joves durant els anys 1998-1999, aplicant-se 7 tractaments basats en una variació lineal dels valors del coeficient de cultiu (Kc) (Kc= 0.25, 0.38, 0.50, 0.57, 0.64, 0.71 y 0.85, corresponents als tractaments T1 a T7respectivament).A partir dels resultats obtinguts i des del punt de vista de la qualitat i composició química del'oli podem dir que l'aplicació de dosis creixents d'aigua de reg a oliveres joves de la varietatArbequina en les condicions de l'assaig, encara que no afecta als paràmetres clàssics de qualitatde l'oli d'oliva, sí que té un clar efecte sobre el contingut de pigments fotosintètics de l'oli isobre el contingut de polifenols. És en els olis corresponents als tractaments amb major aportd'aigua, T6 (Kc=0.71) i T7 (Kc=0.85), on la disminució de pigments clorofílics i carotenoids és notablement superior, així com en el contingut de polifenols, el que implica una disminució del'estabilitat dels olis en front l'oxidació i un menor índex d'amargor. En l'extrem oposat estroben els olis dels tres tractaments menys regats, T1 (Kc=0.25), T2 (Kc=0.38) i T3 (Kc=0.50),que presenten un elevat contingut de polifenols i per tant una major resistència a l'oxidació,però amb l'inconvenient de resultar olis amargs. Sobre la base d'aquestos resultats i des del puntde vista de composició de l'oli, els tractaments més adequats semblen trobar-se en les posicionsintermitges, que correspondrien als tractaments T4 (Kc=0.57) i T5 (Kc=0.64). / El olivo ha sido considerado como un cultivo de secano por ser un árbol que dispone de suficientes recursos para adaptarse satisfactoriamente a las zonas áridas de la cuenca mediterránea. Desde un punto de vista productivo, responde muy favorablemente a pequeñas aportaciones de agua complementarias a la lluvia, a pesar de que sus requerimientos hídricos son elevados.Considerando que la disponibilidad de agua para el riego es un factor limitante en agricultura,resulta importante, por una parte, determinar los requerimientos hídricos del olivo para lacorrecta utilización de este recurso, y por otra, estudiar estrategias de riego tendentes adisminuir los aportes hídricos con el menor impacto posible en la producción y en la calidad de la cosecha.Es en este último punto, la calidad de la cosecha y concretamente la calidad del aceite de oliva,en el que se centra el objetivo general del presente trabajo. Se ha estudiado el efecto de laaplicación de dos estrategias de riego, una estrategia de riego deficitario controlado y unaestrategia de riego lineal, a olivos de la variedad Arbequina cultivados en la zona de producción amparada bajo la Denominación de Origen Protegida 'Les Garrigues' (Lleida), sobre la calidad, composición química y evaluación organoléptica de los aceites obtenidos.El ensayo de riego deficitario controlado se realizó en una plantación comercial de olivosadultos durante los años 1996-1998, aplicándose 4 tratamientos de riego consistentes en untratamiento control (100% ETc), y tres tratamientos deficitarios regados igual que el control, excepto desde el inicio de endurecimiento del hueso (mediados de julio) hasta finales deseptiembre, en los que se aplicó el 75%, 50% y 25% de la dosis del tratamiento control(tratamientos RDC-75, RDC-50 y RDC-25 respectivamente).A partir de los resultados obtenidos y desde el punto de vista de la calidad y composiciónquímica del aceite, podemos decir que los aceites procedentes de la estrategia de riego másdeficitaria (RDC-25) son los que difieren significativamente, tomando siempre como referencia a los aceites del tratamiento control. Los aceites del tratamiento RDC-25 se caracterizan por un mayor contenido de polifenoles y por lo tanto una mayor estabilidad frente a la oxidación, perocon el riesgo subsiguiente, en función de la climatología del año, en especial el régimen delluvias, de presentar una excesiva intensidad del atributo amargo. Los aceites de las estrategiasRDC-50 y RDC-75, que suponen un importante ahorro del agua de riego, incrementan elcontenido de polifenoles respecto a los aceites del tratamiento control, aunque no la estabilidadoxidativa. El índice de amargor en los aceites de estas dos estrategias es ligeramente superiorque en el tratamiento control, hecho igualmente patente en los resultados de la cata sensorial,donde además destacan estos aceites por una mayor intensidad del atributo frutado y unapuntuación global ligeramente superior. Como conclusión de esta parte del estudio, se puedeafirmar que con la aplicación de las estrategias RDC-50 y RDC-75 se puede conseguir unimportante ahorro del agua de riego sin afectar a la calidad del aceite y obtener aceitesligeramente más estables y más frutados.El ensayo de riego lineal se realizó en una plantación comercial de olivos jóvenes durante losaños 1998-1999, aplicándose 7 tratamientos basados en una variación lineal de los valores delcoeficiente de cultivo (Kc) (Kc= 0.25, 0.38, 0.50, 0.57, 0.64, 0.71 y 0.85, correspondientes a lostratamientos T1 a T7 respectivamente).A partir de los resultados obtenidos y desde el punto de vista de la calidad y composiciónquímica del aceite podemos decir que la aplicación de dosis crecientes de agua de riego a olivosjóvenes de la variedad Arbequina en las condiciones del ensayo, aunque no afecta a losparámetros clásicos de calidad del aceite de oliva, sí que tiene un claro efecto sobre el contenidode pigmentos fotosintéticos del aceite y sobre el contenido de polifenoles. Es en los aceitescorrespondientes a los tratamientos con mayor aporte de agua T6 (Kc=0.71) y T7 (Kc=0.85)donde la disminución de pigmentos clorofílicos y carotenoides es notablemente superior, asícomo en el contenido de polifenoles, lo que implica una disminución de la estabilidad de losaceites frente a la oxidación y un menor índice de amargor. En el extremo opuesto se encuentranlos aceites de los tres tratamientos menos regados, T1 (Kc=0.25), T2 (Kc=0.38) y T3 (Kc=0.50),que presentan un elevado contenido de polifenoles y por lo tanto una mayor resistencia a laoxidación, pero con el inconveniente de resultar aceites amargos. Sobre la base de estosresultados y desde el punto de vista de composición del aceite,los tratamientos más adecuados parecen encontrarse en las posiciones intermedias, que corresponderían a los tratamientos T4 (Kc=0.57) y T5 (Kc=0.64). / Olive tree has been regarded as a dry farmed crop since it has enough resources to adapt to thearid zones of the Mediterranean basin. From a productive point of view, it responds favourablyto small additional amounts of water besides the rain, despite being its water requirements high.Taking into account that water availability is a considerable constraint in agriculture, it isimportant on the one hand to determine the olive tree water requirements for a correct use ofthis resource and on the other hand, to evaluate irrigation strategies tending to reduce watersupplies without affecting production and quality.The main objective of the present work is based on the assessment of olive oil quality. Theeffect of two irrigation strategies has been studied: a regulated deficit irrigation strategy (RDC)and a linear irrigation strategy, in olive trees cv. Arbequina grown under the area of theProtected Denomination of Origin 'Les Garrigues' (Lleida), on the quality, chemical composition and organoleptic characteristics of the oils obtained.Regulated deficit irrigation strategy experiment was located in a commercial orchard of matureolive trees during three years (1996-1998), applying 4 irrigation treatments corresponding to a control treatment (100% ETc) and three RDC treatments, irrigated like the control but applying only the 75%, 50% and 25% of the control dose during the period ranging from the massive pit hardening (mid July) to the end of September (treatments RDC-75, RDC-50 and RDC-25respectively).From the olive oil quality point of view, it can be said that oils from the most deficitaryirrigation treatment (RDC-25) are the ones which significantly differ from those of the controltreatment. Oils from RDC-25 treatment are characterised by a higher level of polyphenols andconsequently, by a higher oxidative stability. The bitter index of these oils is slightly higher thanfor the control treatment, a fact confirmed by the results of the sensorial analysis. These oils arealso characterised by a higher intensity of the fruity attribute and a slightly higher overallgrading. As a conclusion of this part, it can be affirmed that RDC-50 and RDC-75 strategieslead to important savings of irrigation water without affecting oil quality and oils slightly more stables and fruity are obtained.The linear irrigation experiment was located in a commercial orchard of young olive trees fortwo years (1998-1999), applying 7 irrigation treatments defined according to the cropcoefficient (Kc) (Kc= 0.25, 0.38, 0.50, 0.57, 0.64, 0.71 and 0.85, corresponding to T1 to T7treatments respectively).From the quality point of view it can be said that the supply of increasing amounts of irrigationwater to young olive trees cv. Arbequina under these trial conditions, although has no effect onthe classical quality parameters of olive oil, it does have a clear effect on the photosyntheticpigments and phenolic content of the oil. In the oils from the most irrigated treatments, T6(Kc=0.71) and T7 (Kc=0.85), there is a marked decrease of chlorophyll and carotenoid pigmentscontent as well as phenolic content, which implies a decrease on oxidative stability and a lowerbitter index. On the other hand, oils from the less irrigated treatments, T1 (Kc=0.25), T2(Kc=0.38) y T3 (Kc=0.50), show a high level of phenols and consequently a higher resistanceagainst oxidation, but with the disadvantage of being excessively bitter oils. From the qualitypoint of view, the most suitable treatments are located in the intermediate conditions, whichwould correspond to T4 (Kc=0.57) and T5 (Kc=0.64) treatments.
42

Cydia pomonella (L.) (LEPIDOPTERA: TORTRICIDAE). Aspectos de su taxonomía, comportamiento y monitoreo aplicados a programas de control en grandes áreas

Fernández, Darío E. 27 September 2012 (has links)
La carpocapsa [Cydia pomonella (L.) (Lepidoptera: Tortricidae)] és una de les plagues més importants dels fruiters de llavor (pereres, pomeres i codonyers) i dels noguers. El seu control és crític per a assolir una producció sostenible i amb qualitat per a l’exportació. La implementació de programes de control d’abast regional de grans àrees ha demostrat ser una estratègia molt efectiva que permet assolir molt bons resultats de control amb nivell de danys baixos i una reducció important en l’ús d’insecticides. En aquestos programes, la recollida, registre i flux de la informació per a la presa de decisions és un factor crític, essent necessari disposar de metodologies fiables des del punt de vista biològic i sostenible, des de l’econòmic. El recompte de les poblacions és un factor clau per a determinar el risc d’atac de la carpocapsa i prendre decisions de control. En aquest context s’avaluaren diferents aspectes de la taxonomia i el monitoreig de C. pomonella, com un caràcter per a la ràpida diferenciació entre mascles i femelles, el comportament i l’eficàcia d’un nou atraient per a l’estimació de les seves poblacions, l’ús de la geoestadística i els sistemes d’informació geogràfica per a la interpretació i el maneig de grans quantitats de dades de captura en trampes, l’efecte del vent en la distribució espacial dels adults i finalment, es proposa un sistema de vigilància d’abast nacional. un sistema de vigilancia a nivel regional. Es determinà que la taca negra present en la part inferior del primer parell d’ales dels mascles de C. pomonella és un caràcter sexual secundari fiable per a la diferenciació de mascles i de femelles capturats en trampes esquerades amb cairomona. Les trampes esquerades amb feromona més cairomona, són més atractives pels mascles i les femelles de carpocapsa que els esquers de cairomona sola i un 50% més atractius pels mascles que els esquers de 1 o 10 mg de feromona, en àrees tractades amb la tècnica de confusió sexual. La geoestadística pot ser una eina valuosa per a avaluar la distribució espacial de carpocapsa en aquestos programes de control i per a implementar models que considerin la delimitació de zones de risc pel control de plagues. L’activitat de vol de carpocapsa durant el mes de novembre (vol de la generació hivernant) té lloc quan la temperatura supera els 15°C i entre les 18:30 i les 02:00 h. No es detectà una influència significativa del vent durant el període esmentat en la distribució espacial de la plaga, per la qual cosa no es recomana una distribució de las trampes amb una separació diferencial segons la direcció. Es determinà que una separació de 200 m entre trampes ofereix informació fiable per la finalitat de vigilància fitosanitaria, amb una reducció propera al 60% en el nombre de trampes en relació a la separació de 100 m actualment en ús. Aquesta separació permetrà, a més, la disminució del cost del sistema de vigilància i monitoreig. En resum, s’avaluaren i desenvoluparen metodologies i eines que faciliten i tornen més eficient el monitoreig i el procés de presa de decisions en el control de C. pomonella en programes de grans àrees tractades amb la tècnica de confusión sexual. / La carpocapsa [Cydia pomonella (L.) (Lepidoptera: Tortricidae)] es una de las plagas principales de los frutales de pepita (peras, manzanas y membrillos) y nogales. Su control es crítico para lograr una producción sustentable y con calidad de exportación. La implementación de programas de control a nivel regional o de grandes áreas ha probado ser una estrategia altamente efectiva que permite lograr muy buenos resultados de control con bajos niveles de daño y una sustancial reducción en el uso de insecticidas. En estos programas, la colecta, registro y flujo de información para la toma de decisiones es un factor crítico, siendo necesario contar con metodologías confiables desde el punto de vista biológico y sustentables desde lo económico. El monitoreo de las poblaciones es un factor clave para determinar el riesgo de ataque de la carpocapsa y tomar decisiones de control. En este contexto se evaluaron diferentes aspectos de la taxonomía y el monitoreo de C. pomonella, como un caracter para la rápida diferenciación de machos y hembras, el comportamiento y eficacia de un nuevo atractivo para su monitoreo, el uso de la geoestadística y los sistemas de información geográfica para la interpretación y manejo de grandes cantidades de datos de captura en trampas, el efecto del viento en la distribución espacial de los adultos y finalmente, se propuso un sistema de vigilancia a nivel regional. Se determinó que la mancha negra presente en la parte inferior del primer par de alas de los machos de C. pomonella es un caracter sexual secundario confiable para la diferenciación de machos y hembras de la especie capturados en trampas que contienen cebos con cairomona. Las trampas cebadas con feromona mas cairomona, son mas atractivas para los machos y hembras de la carpocapsa que los cebos de cairomona sola y un 50% mas atractivas para los machos que los cebos con 1 o 10 mg de feromona, en áreas tratadas con la técnica de confusión sexual. La geoestadística puede ser una herramienta valiosa para evaluar la distribución espacial de la carpocapsa en éstos programas de control e implementar modelos que consideren la delimitación de zonas de riesgo parael control de plagas. La actividad de vuelo de la carpocapsa durante el mes de noviembre (vuelo de la generación invernante) ocurre cuando la temperatura supera los 15°C y entre las 18:30 y las 02:00 h. No se detectó una influencia significativa del viento durante el período mencionado en la distribución espacial de la plaga, por lo que no se recomienda una distribución de las trampas con un distanciamiento diferencial según la dirección considerada. Se determinó que una grilla de 200 m entre trampas ofrece información confiable para los fines de vigilancia fitosanitaria, con una reducción cercana al 60% en el número de trampas respecto a la grilla actualmente en uso de 100 m. Esta grilla además permitirá la disminución del costo del sistema de vigilancia y monitoreo. En resumen, se evaluaron y desarrollaron metodologías y herramientas que facilitan y tornan más eficiente el monitoreo y el proceso de toma de decisiones en el control de C. pomonella en programas de grandes áreas tratadas con la técnica de la confusión sexual. / The codling moth [Cydia pomonella (L.) (Lepidoptera: Tortricidae)] is one of the main pest attacking pome fruits (apples, pears, and quince) and walnuts. Its control is critical in order to obtain a sustainable production and exportable fresh fruit. The implementation of control strategies like areawide programs has proven to be very effective, allowing for a substantial reduction on damaged fruits and on the use of insecticides. Collection, registration and delivery of the information needed for the decision-making process, is a critical factor in these programs, being necessary to use proved and reliable biological and economically sustainable methodologies. Population monitoring is a key factor in order to assess the risk of attack of the codling moth and to decide the application of a control measure. Under this scenario, different aspects of C. pomonella taxonomy and biology were evaluated as long with new analytical tools. Among them, a sexual character for the quick differentiation of sexes, the efficacy of a new lure, the use of geostatistical analysis and Geographical Information Systems aimed to the manage bulk data of trap capture, the effect of the wind on the spatial distribution of adults, and finally a proposal of a regional surveillance system for the pest. As a result it was found that the black spot in the inner side of the forewings of males of C. pomonella is a reliable character for the differentiation of the sexes when they are trapped with lures containing kairomone. Traps lured with codlemone plus kairomone were more attractive to males and females of the codling moth than lures with kairomone alone, and 50% more attractive for males than lures containing 1 or 10 mg of codlemone, when used in orchards permeated with pheromones as a control measure. Geostatistical analysis could be a very valuable tool in order to evaluate de spatial distribution of codling moth in area-wide programs and to implement control strategies with the delimitation of riskareas of action. Adult flight activity during November (peak of overwinter generation flight) takes place when temperatures are above 15°C and from 18:30 to 2:00 h. No significant effect of the wind direction on the spatialdistribution of the pest was observed during this time of the year. In consequence, trap distance in different directions do not need to be modified. A grid with traps set at 200 m from each other, provides reliable information in order to keep an efficient phytosanitary surveillance program. The reduction of almost 60% of the number of traps used today, allows for a marked reduction of monitoring costs. In summary, several methodologies and tools were evaluated with the aim to make more simple and efficient the monitoring and control decision of C. pomonella in area-wide programs treated with mating disruption.
43

Genetic gains and changes in the pattern of adaptation of bread wheat varieties grown in Spain during the 20th century

Sánchez García, Miguel 05 November 2012 (has links)
No description available.
44

Investigación para caracterizar el volumen de suelo húmedo (VSH) en riego localizado. Influencia del VSH en olivo (Olea europaea L.), manzano (Malus domestica BORKH.) y avellano (Corylus avellana L.)

Gispert Folch, Juan Ramón 12 December 2008 (has links)
La tesi Doctoral, de la que ara se‟n presenta un compendi resumit, manté com a fil conductor l'aplicació eficient de l'aigua de reg a nivell de parcel·la agrícola. El maneig de l'aigua a l'agricultura, sector productiu que usa el més alt percentatge d‟aquest element (77,5%), és fonamental si es vol incidir favorablement sobre el consum i l'actual política hidràulica, més orientada a un increment de l'oferta que a un control de la demanda. L'elecció d'un sistema de reg eficient, com és la microirrigació, amb un disseny adequat a les circumstàncies intrínseques de la parcel·la, seran decisius en aquest sentit. No obstant, l'estudi de tots aquells aspectes que optimitzin el funcionament de la instal·lació, des del punt de vista d‟aplicació, requereix, prèviament, conèixer com es mou i com es distribueix l'aigua en el perfil del sòl.. L‟avaluació de la forma i mida del volum del sòl humit (VSH) no és un aspecte menor ni tampoc fàcil de dur a terme, essent la majoria de vegades oblidat durant el procés del disseny. Les comptades recomanacions existents al respecte, quasi sempre es refereixen a la superfície del sòl mullat i en rares ocasions al VSH, encara que l'exploració radicular en el cultius, habitualment, adopta formes volumètriques. Tenint en consideració aquests antecedents i davant la falta d'informació existent sobre les característiques del VSH i de la seva possible influència sobre el comportament dels cultius, es plantegen dos objectius generals: 1) Dissenyar un Equip Mesurador del Volum de Sòl Humit (EMVSH), verificat a laboratori i a camp, i 2) Determinar la influència del percentatge de VSH en tres espècies arbòries com són l'olivera (Olea europaea L.), la pomera (Malus domestica BORKH) i l'avellaner (Corylus avellana L.) Respecte al primer objectiu, el disseny del EMVSH es basa en el concepte segons el qual l'aigua posseeix molècules amb una distribució desigual de la càrrega elèctrica i un comportament polar que facilita el pas del corrent elèctric. Quan augmenta el contingut hídric d'un medi porós, com el sòl, millora el flux de corrent a través d'ell. Contràriament, quan disminueix aquest contingut hídric, disminueix el flux de corrent i augmenta la resistivitat (ρ). Així mateix es considera la clara influència de la temperatura del sòl sobre el valor de la resistivitat de tal manera que la disminució d‟aquella ocasiona l'increment de la resistivitat elèctrica i viceversa. Fruit de diversos assaigs al laboratori aplicant les metodologies de prospecció geoelèctriques i més concretament la de Wenner, basada en l'avaluació directa de la resistivitat elèctrica (ρ), es va dur a terme el disseny del EMVSH. La fiabilitat del EMVSH, respecte a la seva capacitat per definir la forma i mida del VSH, s‟ha verificat a nivell de laboratori en condicions simulades i en camp mitjançant sis proves en sòls caracteritzats taxonòmicament en els termes municipals de Flix i Bovera (Tarragona i Lleida). En les proves de camp, estadísticament dissenyades, es varen establir sis tipus d‟irrigadors amb temps variables d‟aplicació. Les seccions verticals generades en aquestes proves indiquen l‟existència de tres fases en el desenvolupament del VSH: 1) Fase d‟avenç amb predomini de desplaçament vertical 2) Fase d‟emplenament i 3) fase de saturació amb predomini de desenvolupament horitzontal.S‟ha observat una bona correlació entre el volum d‟aigua total aplicada per a cada irrigador respecte al seu radi mullat a 30 cm de fondària i al VSH que es genera. També s‟observa una correlació entre l‟àrea mullada (m2) a 30 cm i VSH (m3) que es genera, si es consideren els valors mitjans assolits pels diferents irrigadors per als diferents sòls de l‟àrea estudiada. La relació entre el radi mullat a 30 cm i la fondària màxima on ha arribat el VSH presenta valors pròxims a 0.8 (formes esfèriques) en els irrigadors de baix cabal (2.5- 5 l/h) i valors superiors a 1 (formes el·lipsoides) en els irrigadors de més cabal (8, 24 i 35 l/h). En relació al segon objectiu, s‟ha estudiat el VSH necessari i suficient que, avaluat mitjançant el EMVSH, proporcionarà el millor comportament agronòmic dels tres cultius escollits, sabent que hi ha un volum ideal d‟arrels humides que milloren la resposta del cultiu. Un aspecte innovador, és que els estudis fan referència al percentatge de VSH respecte al "Volum Potencial d‟Exploració Radicular" (VPER). Per a l‟olivera 1) Es determina el comportament productiu, vegetatiu i de qualitat de l‟oli per a dues estratègies de reg (total i deficitari), amb cinc percentatges de VSH (12%, 24%, 35%, 47% i 59), i 2) Es comparen aquests comportaments entre les estratègies de reg i entre el VSH d‟una estratègia respecte a l‟altra. Els resultats obtinguts a l‟experiència mostren una dependència creixent de la producció d‟oliva respecte al nivell o percentatge de sòl humit generat sota la copa de l‟arbre, manifestant-se més aquest comportament en condicions d‟escassetat d‟aigua (reg deficitari controlat RDC), i a mida que avança el període experimental. En mullar un 59% del volum de sòl potencialment explorat per les arrels (VPER) és quan s‟assoleix la producció més alta d‟oliva i d‟oli per ha en condicions d‟aigua limitada. Aquest augment es produeix per un nombre de fruits més gran per arbre i no pel pes individual del fruit. Les estratègies de reg (total i deficitari) han generat produccions d‟oliva per ha superiors a les referents en secà. Una reducció del 20% de la dosi de reg (RDC) no ha afectat de manera significativa la collita (kg/ha), el contingut d‟oli (%) ni la seva producció (kg oli / ha). Els paràmetres de qualitat de l‟oli (polifenols, amargor i estabilitat) no han variat de manera significativa segons l‟estratègia de reg aplicada. Per a la pomera, s‟ha plantejat 1) Conèixer el comportament productiu, vegetatiu i de qualitat del fruit per a tres percentatges de VSH (22%, 44% i 66%) y 2) Definir el percentatge de VSH mínim entre els assajats que generés la millor resposta agronòmica al conreu.El seguiment durant tres anys de l‟experiència no ha permès observar un comportament productiu diferenciat del cultiu (kg/arbre) en funció del percentatge de VSH. No obstant, hi ha una producció total i comercial (Φ > 70 mm) superior de poma quan el percentatge de sòl humit és del 44%, però sense diferència significativa respecte als altres percentatges. Aquesta producció té més relació amb el pes mitjà del fruit que amb el nombre de fruits per arbre. Els aspectes qualitatiusde la fruita (duresa, sucres i acidesa) no han mostrat diferències significatives en variar el percentatge del sòl humit (VSH). En avellaner s‟ha pretès 1) Esbrinar la resposta productiva, vegetativa i de qualitat del fruit per a quatre percentatges de VSH (6%, 15%, 33% i 70%) i 2) Identificar el percentatge de VSH mínim que ocasiona el millor comportament agronòmic del cultiu. Els resultats obtinguts mostren que el percentatge més baix de sòl humit (6%), molt habitual a les explotacions comercials del camp de Tarragona, és el que ha produït, significativament, una collita d‟avellana en closca més baixa. En canvi, amb un 33% de VSH és quan s‟assoleix a la producció més alta, encara que no és significativament diferent dels tractaments de VSH-15% i VSH-70%. També, durant dos dels tres anys de l‟estudi, el pes mitjà del gra (g) va ser superior de forma significativa en humitejar un 33% del VPER. Els efectes d‟un període inicial d‟adaptació radicular del cultiu a les noves condicions dels experiments i d‟una diferent freqüència en l‟aplicació del reg, per als diversos percentatges de VSH experimentats, podrien haver estat la causa de les respostes poc diferenciades en varis dels paràmetres analitzats. / La tesis doctoral, cuyo compendio resumido ahora se presenta, mantiene como hilo conductor subyacente la aplicación eficiente del agua de riego a nivel de parcela agrícola. El manejo del agua en la agricultura, sector productivo que usa el mayor porcentaje de este elemento (77.5%), es fundamental si se quiere incidir favorablemente sobre el consumo y la actual política hidráulica, más orientada a un incremento de la oferta que a un control de la demanda. En este sentido, la elección de un sistema de riego eficiente, como es el de microirrigación, con un diseño adecuado a las circunstancias intrínsecas de la parcela, serán decisivos en este sentido. Sin embargo, el estudio de todos aquellos aspectos que optimicen el funcionamiento de la instalación, desde el punto de vista aplicativo, requiere, previamente, conocer como se mueve y distribuye el agua en el perfil del suelo. La evaluación de la forma y tamaño del volumen de suelo húmedo (VSH) no es un aspecto menor ni fácil de llevar acabo, siendo la mayoría de las veces soslayado durante el proceso de diseño. Las contadas recomendaciones existentes al respecto, casi siempre, se refieren a superficie de suelo mojado y en muy raras ocasiones a VSH, a pesar de que la exploración radicular en los cultivos, habitualmente, adopta formas volumétricas y en menor frecuencia formas superficiales. Tomando en consideración estos antecedentes y ante la falta de información existente sobre las características del VSH y su posible influencia sobre el comportamiento de los cultivos, se plantean dos objetivos generales: 1) Diseñar un Equipo Medidor del Volumen de Suelo Húmedo (EMVSH), verificado en laboratorio y campo y 2) Determinar la influencia del porcentaje de VSH en tres especies arbóreas como son el olivo (Olea europaea L.), el manzano (Malus domestica BORK) y el avellano (Corylus avellana L.). Respecto al primer objetivo, el fundamento del diseño del EMVSH se basa en el concepto según el cual el agua posee moléculas con una desigual distribución de la carga eléctrica y un comportamiento polar que facilita el paso de la corriente eléctrica. En base a ello, cuando aumenta el contenido hídrico de un medio poroso, como el suelo, mejora el flujo de corriente a través del mismo. Por el contrario, cuando disminuye ese contenido hídrico disminuye el flujo de corriente y aumenta la resistividad (ρ). Asimismo se considera la clara influencia de la temperatura del suelo sobre el valor de la resistividad, de tal manera que la disminución de aquella ocasiona el incremento de la resistividad eléctrica y viceversa. Fruto de diversos ensayos en laboratorio aplicando las metodologías de prospección geoeléctricas y más concretamente la de Wenner, basada en la evaluación directa de la resistividad eléctrica (ρ), se llevó a cabo el diseño del EMVSH. La fiabilidad del EMVSH, respecto a su capacidad para definir la forma y tamaño del VSH, se ha verificado a nivel de laboratorio en condiciones simuladas y en campo mediante seis pruebas en suelos caracterizados taxonómicamente en los términos municipales de Flix y Bovera (Tarragona y Lleida). En las pruebas de campo, estadísticamente diseñadas, se establecieron seis tipos de irrigadores con tiempos variables de aplicación.Las secciones verticales generadas en esas pruebas indican la existencia de tres fases en el desarrollo del VSH: 1) Fase de avance con predominio de desplazamiento vertical 2) Fase de llenado y 3) Fase de saturación con predominio de desarrollo horizontal. Se ha observado buena correlación entre el volumen de agua total aplicada por cada irrigador respecto a su radio mojado a 30 cm de profundidad y al VSH que se genera. También se observa correlación entre el área mojada (m2) a 30 cm y VSH (m3) que se genera, si se consideran los valores medios alcanzados por los distintos irrigadores para los diferentes suelos del área estudiada. La relación entre el radio mojado a 30 cm y la profundidad máxima alcanzada por el VSH presenta valores próximos a 0.8 (formas hemiesféricas) en los irrigadores de bajo caudal (2.5 - 5 l/h) y valores superiores a 1 (formas elipsoidales) en los irrigadores de mayor caudal (8, 24 y 35 l/h). En relación al segundo objetivo se ha estudiado el VSH necesario y suficiente que, evaluado mediante el EMVSH, proporcionara el mejor comportamiento agronómico de los tres cultivos elegidos, sabiendo que hay un volumen ideal de raíces húmedas que mejoran la respuesta del cultivo. Un aspecto innovador es que los estudios hacen referencia a porcentaje de VSH respecto al Volumen Potencial de Exploración Radicular‟ (VPER). Para el olivo 1) Se determina el comportamiento productivo, vegetativo y de calidad del aceite para dos estrategias de riego (total y deficitario) con cinco porcentajes de VSH (12%, 24%, 35%, 47% y 59%) y 2) Se comparan esos comportamientos entre las estrategias de riego y entre VSH de una estrategia respecto a la otra. Los resultados alcanzados en la experiencia indican una creciente dependencia de la producción de aceituna respecto al nivel o porcentaje de suelo húmedo generado bajo la copa del árbol, siendo más manifiesto este comportamiento en condiciones de escasez de agua (riego deficitario controlado, RDC) y a medida que avanza el período experimental. Al mojar un 59% del volumen de suelo potencialmente explorado por las raíces (VPER) es cuando se alcanza la mayor producción de aceituna y de aceite por ha en condiciones de agua limitada. Ese aumento ha sido ocasionado por un mayor número de frutos por árbol y no por el peso individual del fruto. Las estrategias de riego (total y deficitario) han generado producciones de aceituna por ha superiores a las referentes de secano. Una reducción del 20% de la dosis de riego (RDC) no ha afectado de manera significativa la cosecha (kg/ha), el contenido de aceite (%) ni su producción (kg aceite / ha). Los parámetros de calidad del aceite (polifenoles, amargor y estabilidad) no han variado de manera significativa por la estrategia de riego aplicada. Para el manzano se ha planteado 1) Conocer el comportamiento productivo, vegetativo y de calidad del fruto para tres porcentajes de VSH (22%, 44% y 66%) y 2) Definir aquel porcentaje de VSH mínimo entre los ensayados que generasen la mejor respuesta agronómica del cultivo.El seguimiento durante tres años de la experiencia no ha permitido observar un comportamiento productivo diferenciado del cultivo (kg/árbol) en función del porcentaje deVSH. Sin embargo, hay una mayor producción total y comercial (Ф > 70 mm) de manzana cuando el porcentaje de suelo húmedo es del 44%, pero sin diferencia significativa respecto a los otros porcentajes. Esa producción tiene más relación con el peso medio del fruto que con el número de frutos por árbol. Los aspectos cualitativos del fruto (dureza, azucares y acidez) no han manifestado diferencias significativas al variar el porcentaje de suelo húmedo (VSH). En avellano se ha pretendido 1) Averiguar la respuesta productiva, vegetativa y de calidad del fruto para cuatro porcentajes de VSH (6%, 15%, 33% y 70%) y 2) Identificar el porcentaje de VSH mínimo que ocasiona el mejor comportamiento agronómico del cultivo. Los resultados alcanzados indican que el porcentaje más bajo de suelo húmedo (6%), muy habitual en las explotaciones comerciales del campo de Tarragona, es el que ha producido, significativamente, menor cosecha en cáscara. En cambio, con un 33% de VSH es cuando se ha alcanzado la mayor producción, aunque no ha diferido de forma significativa de los tratamientos VSH-15% y VSH-70%. Asimismo, durante dos de los tres años ensayados, el peso medio del grano (g) fue superior de forma significativa al humedecer un 33% del VPER. Los efectos de un período inicial de adaptación radicular y de una distinta frecuencia en la aplicación del riego, para los diversos porcentajes de VSH ensayados, tal vez han ocasionado respuestas poco diferenciadas en varios de los parámetros analizados. / The Doctoral Thesis, which summarised compendium is presented here, keeps as underlying leitmotiv the efficient management of the water irrigation in the orchard. The management of water in agriculture, being the productive sector using the highest water percentage (77.5%), is fundamental if we want to influence favorably about the consumption and the current hydraulic politics, more focused on increasing the offer than on the control of the demand. The election of an efficient irrigation system, as the micro-irrigation, with a correct design considering the specific characteristics of the orchard, will be decisive. However, the study of all those aspects which permit optimising the functioning of the installation, with regard to the water application, requires a previous knowledge about how the water runs and spreads in the soil profile. The evaluation of the shape and size of the wet volume of the soil (WVS) is not a minor aspect, neither easy to achieve, and which in most cases is not considered during the process of design. The few recommendations found on this aspect refer nearly always to the wet surface and only rarely they refer to WVS, although the exploration of the crop roots usually adopt volumetric forms. Considering these antecedents and the absence of information about the characteristics of the WVS and its possible influence with regard to crop behaviour, two general objectives have been raised: 1) To design a Measure Equipment of the Wet Volume of the Soil (MEWVS), calibrated in laboratory and orchard and 2) To determine the influence of the percentage of the WVS in three fruit crops as olive (Olea europaea L.), apple tree (Malus domestica L.) and hazelnut tree (Corylus avellana L.). Referring to the first objective, the design of the MEWVS is based on the concept that the water has molecules with unequal distribution of the electric charge and a polar behaviour that permits the circulation of the the electric flux. Therefore, when the water content of a porous medium is increased, like the soil, the electric flux within it improves. On the contrary, when this water content is reduced, the electric flux decreases and the resistivity (ρ) increases. In the same way, the influence of the soil‟s temperature about the resistivity is considered. The temperature drop occasions the raise of the resistivity and vice versa. Several laboratory proves were realized applying the prospecting geoelectric methodologies, like WENNER, based on the direct evaluation of the electric resistivity (ρ), and the MEWVS design was done. The viability of the MEWVS, concerning its capacity to define the form and size of the WVS, has been proved in the laboratory in simulated conditions and in the orchard by means of six field tests in taxonomically defined soils in Flix and Bovera areas (Tarragona and Lleida). In the field tests, statistical designed, six irrigator types were applied with variable irrigation times.The vertical sections generated in these field tests show three phases in the development of the WVS: 1) Advance Phase with predominance of the vertical movement of the water 2) Filling Phase and 3) Saturation Phase with predominance of the horizontal movement. Good correlation was observed between the total volume of water applied for every irrigator with regard to its wet radius at 30 cm deep and to the WVS generated. Also, correlation is observed between the wet area (m2) at 30 cm deep and WVS (m3) generated, considering the average values reached by the different irrigators for the different soils of the studied area. In the irrigators of low flow (2.5 - 5 l / h) the relation between the wet radius at 30 cm and the maxim deepness of the WVS present values near to 0.8 (hemiesferic forms), while in the bigger flow irrigators (8,24 and 35 l/h) relations above 1 (elliptic forms) were obtained. With regard to the second objective, the necessary and sufficient WVS has been studied which, evaluated through the MEWVS, generates the best agronomic comportment of the three elected crops, knowing than there is an ideal volume of wet roots that improve crop comportment. A new aspect is that studies refer to the percentage of the WVS related to the "Potential Volume of Root Exploration" (PVER). For the olive crop 1) Crop and vegetative behaviour are determined, also the oil quality for two irrigation strategies (total and limited irrigation) with five percentages of WVS (12%, 24%, 35%, 47% and 59%) and 2). These comportments are compared with the different irrigation strategies and with the WVS of the different strategies considered. The results obtained in the experiment shows that the olive harvest depends increasingly to the level or percentage of WVS generated under the tree crown, being more pronounced this comportment in drought conditions (limited irrigation) and according the experimental period is advancing. When 59% of the soil volume potencially explored by the rootsystem (PVER) is wetted, the highest olive production is achieved and most olive oil per hectare in limited water conditions. This increase has been generated by a higher number of fruits per tree and not by the individual fruit weight. The irrigation strategies (total and limited irrigation) have generated bigger olive productions per hectare than those produces in dry farming conditions. A dose reduction of 20% in limited irrigation has not affected the olive harvest (kg/ha) in a significant way, nor the oil content (%) or its production (kg oil / ha). The oil quality parameters (poliphenols, bitterness and stability) have not varied significantly due to the applied irrigation strategy. In the apple tree has been studied 1) - The productive and vegetative comportment and the fruit quality with regard to three percentages of WVS (22%, 44% and 66%) and 2) - The establishment of the minimum percentage of WVS among those experimented assays generating the best agronomic apple crop response.The follow-up during three years of the experiment has not permitted to observe a differentiated productive crop comportment (kg / tree) according the WVSpercentage. However, there is a bigger total and commercial apple production (Ф>70 mm) when the percentage of wet soil is 44%, but without significant difference compared to the other percentages. This production is more related to the average fruit weight than the number of fruits per tree. The quality aspects of the fruit (hardness, sugars and acidity) have not shown significant differences when varying the WVS percentages. In the hazelnut tree have been studied 1) - The productive and vegetative response and the fruit quality applying four percentages of WVS (6%, 15%, 33% and 70%) and 2) - The minimum percentage of WVS that generates the best agronomic crop behaviour. The obtained results show that the lowest WVS percentage (6%), very common in the commercial orchards of the Tarragona area, has produced a significantly lower in-shell harvest. On the contrary, with a 33% of WVS the highest production was obtained, although it did not without differ significantly from the other percentages applied (15% and 70%). Also, during two of the three experimented years, the average weight of the kernel (g) was significantly higher when 33% of the PVER was wetted. The effect of an initial period of the roots‟ adaptation to the new conditions of the experiment and the different frequency in the irrigation application, for several percentages of WVS, could be the raison for not found significantly differences among analyzed parameters.
45

Biology studies and improvement of Ceratitis capitata (Wiedemann) mass trapping control technique

Peñarrubia María, Esther 31 January 2010 (has links)
Ceratitis capitata (Wiedemann) (mosca de la fruita), està considerada a nivell mundial com una de les plagues més destructives de fruits degut a la seva elevada capacitat de causar danys en la producció, la seva distribució global i al seu ampli rang d‟hostes. S‟ha desenvolupat un model eficaç de control integrat de plagues (IPM), que ha estat acceptat a Europa com estratègia de protecció vegetal per a una agricultura sostenible. L‟objectiu del present treball va ser l‟estudi de característiques de la biologia de la plaga y la millora de la tècnica de captura massiva, inclosa en IPM per al control de Ceratitis spp., a dues àrees diferents: Girona y l‟illa de La Reunió.Degut a la mancança d‟estudis d‟hivernació de C. capitata a l‟extrem nord-est d‟Espanya i a la importància de conèixer les condicions en que passen l‟hivern els diferents estadis de desenvolupament, es van dur a terme diversos assajos. Tots ells varen tenir el seu respectiu control sota condicions controlades. Els estadis de larva i pupa de mosca de la fruita obtinguts a partir de pomes amb símptomes d‟atac van sobreviure condicions de finals de tardor i principis d‟hivern de la zona fructícola de Girona, però no van sobreviure durant tot el període hivernal. Els estadis de larva i pupa mantinguts sota condicions hivernals es van desenvolupar més lentament que els individus mantinguts a condicions controlades. Els adults van emergir fins mitjans de gener, pel que no va ser possible provar que els adults trobats el període de primavera i estiu provinguessin de fruits atacats a l‟hivern. Cap adult va emergir de les pupes disposades sota condicions naturals degut a diversos factors a nivell de subsòl, com l‟elevat nombre d‟hores de fred per sota del llindar de desenvolupament de pupa. A la zona de Girona, els adults de mosca de la fruita van ser incapaços de sobreviure durant tot l‟hivern. Les condicions climàtiques incloent temperatura diària i alt nivell de pluviometria van afectar a la mortalitat dels adults durant l‟hivern.Es van dur a terme estudis a l‟illa de La Reunió, on coexisteixen dues espècies de Ceratitis, basant-se en assajos de camp realitzats a Girona amb material de captura massiva contra C. capitata. Es va avaluar l‟eficàcia del material de captura contra Ceratitis rosa Karsch y C. capitata mitjançant estudis comparatius de tipus de trampes, atraients, insecticides i equips comercials complerts (sistemes). A més de les dues espècies objectiu, es van comptabilitzar altres espècies de mosques de la fruita: Bactrocera cucurbitae (Coquillett), Neoceratitis cyanescens (Bezzi), Dacus ciliatus Loew, Bactrocera zonata (Saunders), Ceratitis catoirii Guérin-Ménville y Dacus demmerezi (Bezzi), citades per ordre d‟importància. Les espècies més capturades en tots els assajos van ser C. rosa seguida per B. cucurbitae i C. capitata. Les trampes més eficaces per la captura de C. capitata i C. rosa van ser Maxitrap® i Tephri-trap®, essent també les que van capturar major número de B. cucurbitae. Els atraients més efectius per C. rosa van ser BioLure® Med Fly i BioLure® Unipak.Ferag® CC D TM, BioLure® Med Fly i BioLure® Unipak van obtenir nivells baixos de captures de C. capitata. La formulació amb l‟insecticida deltametrina 15 mg podria ser un substitut adequat pel DDVP, recentment prohibit a la UE. Els sistemes formats per BioLure® Unipak+Tephri-trap®+DDVP i Ferag® CC D TM+Maxitrap®+DDVP van ser efectius contra C. rosa i C. capitata. Aquests dos sistemes van obtenir els mateixos resultats per B. cucurbitae. En un futur aquests resultats haurien de ser corroborats emprant els insecticides disponibles per al seu ús.Els objectius del següent estudi van ser trobar un insecticida tècnic i una formulació per al seu ús en captura massiva, que fossin al menys tan eficaços como el DDVP; identificar la posició òptima de l‟insecticida dins la trampa i esbrinar l‟eficàcia d‟un prototip portador de l‟insecticida seleccionat per ser emprat en captura massiva. La dosi de 20 mg de deltametrina impregnada per moviment de la tapa és un possible substitut del DDVP, tot i que a l‟assaig previ l‟insecticida impregnat per moviment a la base de la trampa va tenir una eficàcia lleugerament superior. Degut a això, serien necessaris més estudis sobre la posició òptima de l‟insecticida dins la trampa. El prototip plàstic impregnat amb una formulació de deltametrina 12 mg va ser emprat en captura massiva contra C. capitata i va demostrar una acció insecticida altament eficaç tant a nivells poblacionals baixos com alts.A la conca Mediterrània, C. capitata té un elevat impacte econòmic sobre el conreu del presseguer, sobre el que s‟han realitzat molt pocs estudis de captura massiva. Per això, l‟objectiu d‟aquest estudi va ser optimitzar l‟ús d‟aquesta metodologia sobre presseguer. Diversos assajos van demostrar que generalment l‟espècie iniciava la colonització de la parcel·la a una vora i d‟allà s‟estenia a la resta de superfície. Les plantes hoste, les espècies que proporcionen refugi per ocells i els cursos d‟aigua localitzats a la perifèria de la parcel·la semblen ser factors importants en la distribució espaial de la plaga i haurien de ser considerats quan s‟utilitzi la captura massiva. Aquesta tècnica és eficaç en presseguers del nord-est d‟Espanya per al control de C. capitata a nivells poblacionals baixos, mentre que a nivells elevats és necessari reforçar-la amb tractaments químics. La proporció de trampes a revisar estava inversament relacionada amb la densitat poblacional capturada. Per tal d‟estimar de manera fiable la població capturada, en parcel·les majors a una hectàrea seria suficient revisar el 60 % de las trampes durant les darreres cinc setmanes del període de maduració, o el 70 % durant tot el període. / Ceratitis capitata (Wiedemann) (mosca de la fruta), está considerada a nivel mundial como una de las plagas más destructivas de frutos debido a su capacidad de dañar la producción, su distribución global y a su amplio rango de huéspedes. Se ha desarrollado un modelo eficaz de control integrado de plagas (IPM), que ha sido aceptado en Europa como una estrategia de protección vegetal para una agricultura sostenible. El objetivo del presente trabajo fue el estudio de características de la biología de la plaga y la mejora de la técnica de captura masiva, incluida en IPM para el control de Ceratitis spp., en dos áreas diferentes: Girona y la isla de La Reunión.Debido a la falta de estudios referentes a cómo inverna C. capitata en el extremo noroeste de España y a la importancia de conocer las condiciones en que pasan el invierno los diferentes estadios de desarrollo, se realizaron varios ensayos. Todos ellos tuvieron su respectivo control bajo condiciones de cámara. Los estadios de larva y pupa de mosca de la fruta obtenidos a partir de manzanas con síntomas de ataque sobrevivieron condiciones de finales de otoño y principios de invierno en la zona frutícola de Girona, pero no sobrevivieron durante todo el período invernal. Los estadios de larva y pupa mantenidos bajo condiciones invernales se desarrollaron más lentamente que los individuos mantenidos en condiciones controladas. Los adultos emergieron hasta mediados de enero, por lo que no fue posible probar que los individuos encontrados en la siguiente primavera o verano provinieran de frutos atacados en invierno. De las pupas dispuestas bajo condiciones naturales no emergió ningún adulto, debido a diversos factores a nivel de subsuelo, como el elevado número de horas de frío bajo el umbral de desarrollo de pupa. En la zona de Girona los adultos de mosca de la fruta fueron incapaces de sobrevivir durante todo el invierno. Las condiciones climáticas, incluyendo temperatura diaria y un elevado nivel de pluviometría afectaron a la mortalidad de los adultos durante el invierno.Se realizaron estudios en la isla de La Reunión, donde coexisten dos especies de Ceratitis, basándose en ensayos de campo llevados a cabo en Girona con material de captura masiva contra C. capitata. Se evaluó la eficacia del material de captura contra Ceratitis rosa Karsch y C. capitata mediante estudios comparativos de tipos de trampas, atrayentes, insecticidas y equipos comerciales completos (sistemas). Además de las dos especies objetivo, se contabilizaron otras especies de moscas de la fruta: Bactrocera cucurbitae (Coquillett), Neoceratitis cyanescens (Bezzi), Dacus ciliatus Loew, Bactrocera zonata (Saunders), Ceratitis catoirii Guérin-Ménville y Dacus demmerezi (Bezzi), citadas por orden de importancia. Las especies más capturadas en todos los ensayos fueron C. rosa seguida por B. cucurbitae y C. capitata. Las trampas más eficaces para la captura de C. capitata y C. rosa fueron Maxitrap® y Tephri-trap®, siendo también las que capturaron mayor número de B.cucurbitae. Los atrayentes más efectivos para C. rosa fueron BioLure® Med Fly y BioLure® Unipak. Ferag® CC D TM, BioLure® Med Fly y BioLure® Unipak obtuvieron niveles bajos de capturas de C. capitata. La formulación con el insecticida deltametrina 15 mg podría ser un substituto adecuado para el DDVP, recientemente prohibido en la UE. Los sistemas formados por BioLure® Unipak+Tephri-trap®+DDVP y Ferag® CC D TM+Maxitrap®+DDVP fueron efectivos contra C. rosa y C. capitata. Estos dos sistemas obtuvieron los mismos resultados para B. cucurbitae. En un futuro estos resultados tendrían que ser corroborados utilizando los insecticidas disponibles para su uso.Los objetivos del siguiente estudio fueron encontrar un insecticida técnico y una formulación para su uso en captura masiva, que fueran al menos tan eficaces como el DDVP; identificar la posición óptima del insecticida en la trampa y averiguar la eficacia de un prototipo portador del insecticida seleccionado para ser usado en captura masiva. La dosis de 20 mg de deltametrina impregnada por movimiento de la tapa es un posible substituto del DDVP, aunque en el ensayo anterior el insecticida impregnado por movimiento en la base de la trampa tuvo una eficacia ligeramente superior. Por lo tanto, serían necesarios más estudios sobre la posición óptima del insecticida dentro de la trampa. El prototipo plástico impregnado con una formulación de deltametrina 12 mg fue usado en captura masiva contra C. capitata y demostró una acción insecticida altamente eficaz tanto a niveles poblacionales bajos como altos.En la cuenca Mediterránea, C. capitata tiene un elevado impacto económico sobre el cultivo del melocotón, sobre el cual se han realizado muy pocos estudios de captura masiva. Por ello, el objetivo de este estudio fue optimizar el uso de dicha metodología sobre melocotonero. Varios ensayos demostraron que generalmente la especie iniciaba la colonización de la parcela desde un borde y desde allí se extendía al resto de superficie. Las plantas huésped, las especies que proporcionan refugio para pájaros y los cursos de agua localizados en la periferia de la parcela parecen ser factores importantes en la distribución espacial de la plaga y deberían ser considerados cuando se emplee la captura masiva. Esta técnica es eficaz en melocotoneros del noreste de España para el control de C. capitata a niveles poblacionales bajos, mientras que a niveles elevados es necesario reforzarla con tratamientos químicos. La proporción de trampas a revisar estaba inversamente relacionada con la densidad poblacional capturada. Con el fin de estimar de manera fiable la población capturada, en parcelas mayores a una hectárea bastaría con revisar el 60 % de las trampas durante las últimas cinco semanas del período de maduración, o el 70 % durante todo el período. / Ceratitis capitata (Wiedemann) (medfly), is considered to be one of the world‟s most destructive fruit pests because of its high capability to damage the production, its global distribution and its wide range of hosts. The development of an effective integrated pest management (IPM) model has been accepted as a plant protection strategy for sustainable farming in Europe. The objective of the present work was to study characteristics of the biology of the pest and to improve the mass trapping technique, included in IPM for the control of Ceratitis spp., in two different areas: Girona and La Réunion Island.There is a lack of overwintering studies of medfly in the North-East extreme of Spain and as it is important to find out the conditions of overwintering of the different stages of development, several trials were carried out. All trials had a control under chamber conditions. Stages of larvae and pupae of medfly collected from infested apples survived the natural conditions of late autumn and early winter in the Girona fruit growing area but not through the entire winter period. Larval and pupa stages maintained in winter conditions developed more slowly when compared with individuals reared in controlled ones. Adults continued to emerge until mid January, so it was not possible to prove that adults found in the following spring-summer came from fruits infested in winter. No adult medfly emerged from pupae which spent all winter under natural conditions, due to several factors at subsoil level, including high number of cold hours below the threshold for pupae development. Medfly adults were unable to survive the entire winter season in the Girona area. Climatic conditions including daily temperature and high level of rainfall appeared to be involved in the mortality of adults during winter.Studies based on several field trials of equipment used for the mass trapping of medfly conducted in Girona, were performed in the Island of La Réunion, where two Ceratitis spp. coexist. It was evaluated the effectiveness of trapping equipment used for Ceratitis rosa Karsch and C. capitata through comparative studies of trap types, attractants, insecticides and commercial complete equipments (systems). In addition to the two target species, other fruit fly species registered were: Bactrocera cucurbitae (Coquillett), Neoceratitis cyanescens (Bezzi), Dacus ciliatus Loew, Bactrocera zonata (Saunders), Ceratitis catoirii Guérin-Ménville and Dacus demmerezi (Bezzi), exposed in order of importance. The most captured species in all trials were C. rosa followed by B. cucurbitae and by C. capitata. The most effective traps for the capture of C. rosa and C. capitata were Maxitrap® and Tephri-trap®, which also captured higher number of B. cucurbitae. The most effective baits for the attraction of C. rosa were BioLure® Med Fly and BioLure® Unipak. Ferag® CC D TM, BioLure® Med Fly and BioLure® Unipak obtained low levels of medfly captures. The formulation tested of the insecticide deltamethrin 15 mg would be a suitable substitute for DDVP, use of which has recently been banned in the EU. The systems including BioLure® Unipak+Tephri-trap®+DDVP and Ferag® CC D TM+Maxitrap®+DDVP performed effectively for C. rosa and C. capitata. These two systems and Cera trap® obtained the same results for B. cucurbitae. These results must be corroborated at a later date, using the available insecticides.The aims of the next study were to find an insecticide and formulation for use in mass trapping, which is at least as effective as DDVP; to identify the optimal location of the insecticide in the trap and to ascertain the efficacy of the prototype carrying the selected insecticide used for mass trapping. Deltamethrin at 20 mg dose, impregnated by movement of the lid, is a possible substitute for DDVP, although in the previous trial, insecticide impregnated by movement in the base of the trap was found to have a slightly superior effectiveness. It is, therefore important that further studies be made of the optimum position of the insecticide in the traps. The plastic prototype with a formulation of deltamethrin 12 mg, demonstrated a highly efficient killing action at both low and high population levels in mass trapping against medfly.The medfly has a major economic impact on the peach crop in the Mediterranean basin but very few studies of mass trapping have been conducted on them. The objective of the present work, therefore, was to optimize the application of the methodology on this particular crop. Several trials found that field colonization by the species usually started on the edge of the plots and from there, spread throughout the orchard. Host plants, species that provided refuge for birds and water courses located at borders of the plot, all appeared to be important factors in the spatial distribution of the pest and must always be considered when mass trapping is used. This technique is effective in the North-East of Spain in the control of medfly in peach orchards when the population level is low but when it is high it must be reinforced by chemical spraying. The proportion of traps to be checked was inversely related to the population density captured. When plots were larger than 1 ha, it would be enough to check 60% of the traps during the last 5 weeks of the ripening period, or 70% over the full period to ensure a reliable estimate of the population found.
46

Differences in the genetic control of pre-heading phases in barley and wheat, and relationships with agronomic traits

Borràs Gelonch, Gisela 22 April 2013 (has links)
La fenologia del cultiu està àmpliament reconeguda com el factor més important que determina l'adaptació de cultivars de blat i ordi a ambients determinats. El control genètic de la floració ha sigut extensament estudiat, encara que se sap molt menys sobre les diferències en el control genètic de diferents fases en pre- espigat. L'objectiu d'aquesta tesi va ser estudiar el control genètic de la durada de diferents fases de pre- espigat (iniciació de fulles i espiguetes, LS, i encanyat, SE) e identificar loci particulars responsables de la variabilitat genotípica independent en LS i SE, així com estudiar el possible impacte que el canvi en la ràtio SE/LS podria tenir en caràcters relacionats amb l'aparició de fulles i fillols, i altres característiques agronòmiques com l’acumulació de biomassa i N, i components del rendiment, entre d'altres. Dues poblacions de doble-haploides d'ordi i dos de blat es van conrear en diversos ambients mediterranis. La població d'ordi Steptoe x Morex (S x M), que se sap que segrega per alguns gens importants de floració, es va conrear en dues dates de sembra diferents i dos tractaments de fotoperíode. Es va identificar variabilitat genotípica independent entre LS i SE a cada població, i diversos loci de caràcters quantitatius (QTLs) responsables d'aquestes diferències també van ser identificats en cadascuna d'elles. Cap dels QTLs amb efectes diferents entre LS i SE a la població d'ordi Henni x Meltan (H x M) semblen ser gens majors de floració coneguts. Alguns gens majors de floració foren responsables de part de les diferències en la ràtio SE/LS en les altres poblacions En l'experiment amb S x M, tot i les interaccions significatives genotip x ambient i QTL x E, tant per LS com per ES, les diferències entre genotips pel ràtio SE/LS es mantingueren bastant entre ambients (h2 de 0,82). Escurçar LS, per tal d'allargar SE, no tindria un impacte negatiu en el vigor inicial, encara que alguns caràcters de l’afillolament podrien resultar afectats. Per al QTL amb els majors efectes sobre la ràtio SE/LS (significatiu sobretot per SE en 2HS) en H x M, una major ràtio SE/LS estava associada a una reducció en la tasa d’afillolament, el nombre màxim de fillols, espigues/m2 , grans/m2, el rendiment de gra, i la partició de biomassa tant a espigat com a collita. Algunes correlacions entre la durada de fases en pre-espigat i diversos caràcters agronòmics variaren en funció de l'ambient, el que podria suggerir que l'augment en la ràtio SE/LS podria ser més beneficiós en alguns ambients que en d’altres. Dos dels QTLs més importants per rendiment de gra en H x M no estigueren relacionats amb la durada de fases en pre-espigat, sinó amb el vigor inicial, en línia amb la seva importància en condicions mediterrànies, o amb més espigues/m2 i altres caràcters d’afillolament, d'acord amb la seva importància en l'ordi de dues carreres. En la població S x M la majoria de caràcters relacionats amb l’afillolament co- localitzaren amb QTLs per la duració de fases (principalment LS i HD), i tres de les regions més importants per aquests caràcters contenien tres dels QTLs més importants per la ràtio SE/LS. Altres QTLs per la ràtio SE/LS en SxM i HxM no estigueren relacionats amb efectes negatius sobre els caràcters estudiats. Els possibles efectes de loci particulars responsables de les diferències genètiques entre LS i SE, sobre aspectes importants com la partició de la biomassa, l’afillolament, i la generació d’espiguetes, entre d'altres, així com les interaccions amb l’ambient, s'haurien de tenir també en compte, ja que poden contrarestar els avantatges que una major ràtio SE/LS podria tenir en la generació del rendiment. / Crop phenology is widely recognized as the most important factor determining adaptability of wheat and barley cultivars to particular environments. The genetic control of flowering time has been extensively studied, although much less is known about differences in the genetic control of pre-heading phases. The aim of the present thesis was studying the genetic control of the duration of different pre-heading phases (leaf and spikelet initiation, LS, and stem elongation, SE) and identifying particular loci responsible for independent genotypic variability in LS and SE, as well as studying the possible impact that changing the ratio SE/LS could have on traits related to leaf appearance, tillering and other agronomic traits such as biomass and N accumulation and yield components among others. Two barley and two wheat double- haploid populations were grown in several Mediterranean environments. The Steptoe x Morex population (S x M), which is known to segregate for some major genes regulating flowering time, was grown under two different sowing dates and two photoperiod treatments. Independent genotypic variability in the duration of LS and SE was found in each population, and several quantitative trait loci (QTLs) responsible for these differences were also identified in each of them. None of the QTLs with different effects between LS and SE in the barley population Henni x Meltan (H x M) seemed to be major genes. Some major flowering genes were responsible for part of the differences in the ratio SE/LS in the other populations. In the S x M experiment, in spite of significant genotype x environment and QTL x E effects for both LS and SE, differences between genotypes in the ratio SE/LS were quite well maintained across environments (h2 of 0.82). Shortening LS, so as to lengthen SE, would not have a negative impact on early vigour, although some tillering traits could result affected. For the QTL with the highest effects on the ratio SE/LS (significant mainly for SE on 2HS) in H x M, a higher ratio was associated to lower rate of tillering, maximum number of tillers, spikes/m2, grains/m2, grain yield, and biomass partitioning both at heading and at harvest. Some correlations between duration of pre-heading phases and several agronomic traits varied depending on the environment, which could suggest that increasing the ratio SE/LS might be more beneficial in some environments than others. Two of the most important QTLs for grain yield in H x M were not related with duration of pre-heading phases, but were associated to early vigour, in line with is importance under Mediterranean conditions, or with higher spikes/m2 and other tillering traits, in line with the importance of tillering in 2-rowed barley. In the S x M population most tillering traits co-localised with QTLs for durations of phases (mainly LS and HD), and three of the most relevant regions for these traits contained three of the most important QTLs for the ratio SE/LS. Other QTLs significant for the ratio SE/LS in both HxM and SxM were not associated to negative effects for the studied traits. Effects on important aspects as tillering, biomass partitioning and spikelet generation, among others, from particular loci responsible of genetic differences between LS and SE, as well as interactions with the environment, should be considered since they may offset the advantages that a higher ratio SE/LS could have on yield generation. / La fenología del cultivo está ampliamente reconocida como el factor más importante que determina la adaptación de cultivares de trigo y cebada en ambientes determinados. El control genético de la floración ha sido extensamente estudiado, aunque se sabe mucho menos acerca de las diferencias en el control genético de distintas fases en pre-espigado. El objetivo de la presente tesis fue estudiar el control genético de la duración de diferentes fases de pre-espigado (iniciación de hojas y espiguillas, LS, y encañado, SE) e identificar loci particulares responsables de la variabilidad genotípica independiente en LS y SE, así como estudiar el posible impacto que el cambio en el ratio SE/LS podría tener en caracteres relacionados con la aparición de hojas, hijuelos y otras características agronómicas como la acumulación de biomasa y N, y los componentes del rendimiento, entre otros. Dos poblaciones de doble-haploides de cebada y dos de trigo se cultivaron en varios ambientes mediterráneos. La población de cebada Steptoe x Morex (S x M), que se sabe que segrega para algunos genes importantes de floración, se cultivó en dos fechas de siembra diferentes y dos tratamientos de fotoperiodo. Se identificó variabilidad genotípica independiente entre LS y SE en cada población, y varios loci de caracteres cuantitativos (QTLs) responsables de estas diferencias también fueron identificadas en cada una de ellas. Ninguno de los QTL con efectos diferentes entre LS y SE en la población de cebada Henni x Meltan (H x M) parecen ser genes mayores de floración conocidos. Algunos genes mayores de floración fueron responsables de parte de las diferencias en el ratio SE/LS en las otras poblaciones. En el experimento con S x M, a pesar de significativas interacciones genotipo x ambiente y QTL x E, tanto para LS como para SE, las diferencias entre genotipos para el ratio SE/LS se mantuvieron bastante entre ambientes (h2 de 0,82). Acortar LS, con el fin de alargar SE, no tendría un impacto negativo en el vigor inicial, aunque algunos caracteres del ahijamiento podrían resultar afectados. Para el QTL con los mayores efectos en el ratio SE/LS (significativo sobre todo para SE en 2HS) en H x M, un mayor ratio SE/LS estuvo asociado a una reducción en la tasa de ahijamiento, el número máximo de hijuelos, espigas/m2, granos/m2, el rendimiento de grano, y la partición de biomasa tanto en espigado como en cosecha. Algunas correlaciones entre la duración de fases en pre-espigado y varios caracteres agronómicos variaron en función del ambiente, lo que podría sugerir que el aumento en el ratio SE/LS podría ser más beneficioso en algunos ambientes que otros. Dos de los QTLs más importantes para rendimiento de grano en H x M no estuvieron relacionados con la duración de fases en pre-espigado, sino con el vigor inicial, en línea con su importancia en condiciones mediterráneas, o con más espigas/m2 y otros caracteres del ahijamiento, en consonancia con la importancia de éste en la cebada de dos carreras. En la población SxM la mayoría de caracteres relacionados con el ahijamiento co-localizaron con QTLs para la duración de fases (principalmente LS y HD), y 3 de las regiones más significativas para estos caracteres incluían 3 de los QTLs más importantes para el ratio SE/LS. Otros QTLs para el ratio SE/LS en HxM y SxM no estuvieron asociados a efectos negativos en los caracteres estudiados. Los posibles efectos de loci particulares responsables de las diferencias genéticas entre LS y SE, sobre aspectos importantes como la partición de la biomasa, el ahijamiento, y la generación de espiguillas, entre otros, así como las interacciones con el medio ambiente, se deberían tener también en cuenta, ya que pueden contrarrestar las ventajas que un mayor ratio SE/LS podría tener en la generación del rendimiento.
47

Stover management, organic and mineral nitrogen fertilization effects on maize production and soil quality under irrigated Mediterranean conditions

Biau Aresté, Anna 14 June 2013 (has links)
El rostoll dels cultius te un paper molt important en el manteniment de la fertilitat del sòl. L’incorporació del rostoll al sòl afecta favorablement els nivells de matèria orgànica (MO) i per tant l'estructura del sòl, l'emmagatzematge i el moviment d'aigua i aire, i altres determinants de la productivitat del sòl. Retornar el rostoll de blat de moro al sòl també contribueix al segrest de carboni (C) afavorint la reducció de l'emissió de gasos d'efecte hivernacle. La interacció entre la gestió del rostoll i la fertilització nitrogenada (N) pot ajudar a millorar l'eficiència d'ús de N, alhora que augmentar la producció i el manteniment de la sostenibilitat dels sistemes de cultiu. La fertilització mineral, sobre tot la nitrogenada, representa una part significativa del cost total de la producció de blat de moro. Per tant, l'alta concentració de les explotacions porcines a la zona de la Vall de l'Ebre permet que la utilització de purins sigui una estratègia de fertilització atractiva per reduir els costos de producció. Per tal d'investigar els efectes de la gestió del rostoll en la producció de blat de moro i la seva possible interacció amb la fertilització N, es van dur a terme dos assajos de camp des de 2010 fins a 2012 en zones de regadiu de la Vall de l'Ebre. Es va analitzar l’efecte de la interacció entre la gestió del rostoll (incorporat o eliminat) i els tractaments de fertilització N (orgànic o mineral) en la producció de blat de moro, i en alguns indicadors de qualitat del sòl (activitat deshidrogenasa (ADH), carboni de la biomassa microbiana (CBM) i l'abundància de cucs). El tractament de fertilització orgànica va consistir en 60 m3 ha-1 any-1 (~ 386 kg N ha-1) de purí vaquí (CS) i de fertilització mineral: 0 (control), 100, 200 i 300 kg N ha-1 any-1 (0N, 100N, 200N i 300N ). A part d'aquests dos assaigs de camp, també es va avaluar l'impacte a llarg termini (de 2002 a 2011) de la fertilització orgànica (purí de porc, PS) i mineral (300N) sobre la producció de blat de moro i dels indicadors de qualitat del sòl (com l'activitat de la fosfatasa-àcida, l'abundància de cucs de terra, Flux CO2, l’índex de diversitat H de Shannon (H’), el nombre de substrats utilitzats (NUS), CBM, la resistència a la penetració (RP) i MO, entre d'altres). A més, des de el punt de vista metodològic, es va mesurar la concentració total de N a la planta amb diferents mètodes de preparació de les mostres. Els resultats suggereixen que, sota les nostres condicions, incorporar el rostoll al sòl (~14 Mg de rostoll ha-1 any-1) juntament amb la fertilització orgànica té un impacte positiu en la qualitat del sòl sense penalitzacions en el rendiment de gra. El rendiment de gra, després de tres anys d'incorporació del rostoll, es mou entre 16 i 20 Mg ha-1 depenent de la font de fertilització de N. / El rastrojo de los cultivos tiene un papel muy importante en el mantenimiento de la fertilidad del suelo. Incorporar el rastrojo al suelo puede afectar favorablemente los niveles de materia orgánica (MO) y por tanto la estructura del suelo, el almacenamiento y el movimiento de agua y aire, y otros determinantes de la productividad del suelo. Devolver el rastrojo de maíz al suelo también contribuye al secuestro de carbono (C) favoreciendo la reducción de la emisión de gases de efecto invernadero. La interacción entre la gestión del rastrojo y la fertilización nitrogenada (N) puede ayudar a mejorar la eficiencia de uso del N, al mismo tiempo que aumenta la producción y el mantenimiento de la sostenibilidad de los sistemas de cultivo. La fertilización mineral, sobre todo la nitrogenada, representa una fracción significativa del coste total de la producción de maíz. Por ello, la alta concentración de las explotaciones porcinas en la zona del Valle del Ebro permite que la utilización de purines sea una estrategia de fertilización atractiva para reducir los costes de producción. Con el fin de investigar los efectos de la gestión del rastrojo en la producción de maíz y su posible interacción con la fertilización N, se llevaron a cabo dos ensayos de campo, desde 2010 hasta 2012, en las zonas de regadío del Valle del Ebro. Se analizó el efecto de la interacción entre la gestión del rastrojo (incorporado o eliminado) y los tratamientos de fertilización N (orgánico o mineral) en la producción de maíz y en algunos indicadores de calidad del suelo (actividad deshidrogenasa (ADH), carbono de la biomasa microbiana (CBM) y la abundancia de lombrices). La fertilización orgánica consistió en 60 m3 ha-1 año-1 (~ 386 kg N ha-1) de purín vacuno (CS) y la fertilización mineral: 0 (control), 100, 200 y 300 kg N ha-1 año-1 (0N, 100N, 200N y 300N). También, se evaluó el impacto a largo plazo (de 2002 a 2011) de la fertilización orgánica (purín de cerdo, PS) y mineral (300N) sobre la producción de maíz y los indicadores de calidad del suelo (como la actividad de la fosfatasa-ácida, la abundancia de lombrices, Flujo CO2, el índice de diversidad H de Shannon (H '), el número de sustratos utilizados (NUS), CBM, la resistencia a la penetración (RP) y MO, entre otros). Además, se midió la concentración total de N en la planta con diferentes métodos de preparación de las muestras. Los resultados sugieren que, bajo nuestras condiciones, devolver el rastrojo al suelo (~ 14 Mg de rastrojo ha-1 año-1) junto con la fertilización orgánica tiene un impacto positivo en la calidad del suelo sin penalizaciones en el rendimiento. El rendimiento de grano, después de tres años de incorporación del rastrojo, se mueve entre 16 y 20 Mg ha-1 dependiendo de la fuente de fertilización de N. / Crop stover plays an important role in the maintenance of the soil fertility, and consequently has an important influence in present and future crop production. Returning crop stover to the soil favorably influences its organic matter (OM) levels, and consequently the structure, water storage and water and air movement, and other determinants of soil productivity. Corn stover returned to the soil also contribute to carbon (C) sequestration and hence help to reduce the release of greenhouse gases. Interactions between crop stover management and nitrogen (N) fertilization could therefore help to improve N use efficiency while increasing crop production and maintaining the sustainability of the cropping systems. Mineral fertilization constitutes a significant fraction of total corn production cost. Thus, the high concentration of swine farms in the Ebro Valley area allows an attractive fertilization strategy of using animal manure for reducing the costs of corn production. In order to investigate the effects of stover management on corn production and their possible interaction with the N fertilization, two field experiments were conducted from 2010 to 2012 in the irrigated areas of the Ebro valley. The study analyzed the interaction between corn stover management (incorporated vs removed) and N fertilization treatments (organic v.s. mineral) on corn production, and on selected soil quality indicators (dehydrogenase activity (DHA), microbial biomass carbon (MBC) and earthworm abundance). The N fertilization treatments consisted of 60 m3 ha-1 year-1 (about 386 kg N ha-1) of cow slurry (CS) and mineral N fertilization rates of: 0 (control), 100, 200 and 300 kg N ha-1 year-1 (0N, 100N, 200N, and 300N). Apart from these two field trails, the thesis also evaluated the impact of long-term (from 2002 to 2011) fertilization, organic (pig slurry, PS) and mineral (300N) on corn production and soil quality indicators (as acid-phosphatase activity, earthworm abundance, CO2 Flux, Shannon H’ diversity index (H’), number of utilized substrates (NUS), MBC, resistance to penetration (RP) and OM, among others). Furthermore, we studied the whole plant N concentration with different plant material preparation systems. Under our conditions, our data suggested that returned stover to the soil (as average 14 Mg of stover ha-1 year-1) and organic fertilization had a positive impact on soil quality without grain yield penalties. Grain yield after three years of stover incorporation ranged from 16 to 20 Mg ha-1 depending on the N fertilization source.
48

Aspectos técnicos del empleo de la Encina y los tubos invernadero en repoblaciones forestales

Pemán García, Jesús 12 June 2006 (has links)
En aquesta Memòria s'intenten resoldre algunes de les qüestions tècniques que poden condicionar l'ús de l'alzina (Quercus ilex subsp. ballota) i dels tubs hivernacle en les repoblacions forestals. La tesi s'ha articulat en sis capítols; en el Capítol 1 s'ha realitzat una breu descripció sobre l'estat del coneixement de l'ús de l'alzina i els tubs hivernacle en repoblacions forestals. En el Capítol 2, Morfologia i cinètica del sistema radicular, s'analitza el sistema radicular generat en plantes procedents de sembra i de plantació mitjançant l'ocupació de minirizotrons. En les plantes procedents de sembra s'analitza l'efecte que el repicat aeri té sobre la morfologia i cinètica radicular i es compara amb el sistema radicular desenvolupat sense limitacions al creixement. En el Capítol 3, Eficiència del sistema radicular en la captació d'aigua, s'analitza la implicació funcional respecte de la conductància hidràulica radicular, que tenen les diferències morfològiques produïdes en els sistemes radiculars repicats respecte dels quals s'han desenvolupat sense limitacions al seu creixement. En el Capítol 4, Característiques tèrmiques i lumíniques dels tubs hivernacle, s'analitza el comportament tèrmic i lumínic tant de la paret com de l'aire confinat en el seu interior en els models més utilitzats en repoblacions forestals. En el Capítol 5, Implicacions del tub hivernacle en l'arquitectura de copa, captació de llum i guany potencial de carboni, s'analitza a través del programa YPLANT la influència de les condicions ambientals en l'interior del tub en els paràmetres d'intercepció de llum i d'intercanvi gasós en la planta. Finalment, en el Capítol 6, Conclusions generals i futures línies d'investigació, es resumeixen les conclusions més importants de cada capítol i s'exposen les futures línies d'investigació per a cadascun. / En esta Memoria se plantean algunas de las cuestiones técnicas que pueden condicionar el uso de la encina (Quercus ilex subsp. ballota) y de los tubos invernadero en repoblaciones forestales. Respecto de la encina se profundiza en la elección del método de repoblación mediante el análisis de su desarrollo radicular, mientras que en los tubos invernadero se analiza con detalle el ambiente térmico y lumínico que generan. La tesis se ha articulado en seis capítulos; en el Capítulo 1 se ha realizado una descripción sobre el estado del conocimiento del uso de la encina y los tubos invernadero en repoblaciones forestales. En el Capítulo 2, Morfología y cinética del sistema radicular, se analiza el sistema radicular generado en plantas procedentes de siembra y de plantación mediante el empleo de minirizotrones. En las plantas procedentes de siembra se analiza el efecto que el repicado aéreo tiene sobre la morfología y cinética radicular y se compara con el sistema radicular desarrollado sin limitaciones al crecimiento. En el Capítulo 3, Eficiencia del sistema radicular en la captación de agua, se analiza la implicación funcional respecto de la conductancia hidráulica radicular, que tienen las diferencias morfológicas producidas en los sistemas radiculares. En el Capítulo 4, Características térmicas y lumínicas de los tubos invernadero, se analiza el comportamiento térmico y lumínico, tanto de la pared como del aire confinado en su interior, en los modelos más utilizados en repoblaciones forestales. En el Capítulo 5, Implicaciones del tubo invernadero en la arquitectura de copa, captación de luz y ganancia potencial de carbono, se analiza a través del programa YPLANT la influencia de las condiciones ambientales en el interior del tubo en los parámetros de intercepción de luz y de intercambio gaseoso. Finalmente, en el Capítulo 6, Conclusiones generales y futuras líneas de investigación, se resumen las conclusiones más importantes alcanzadas y se exponen las líneas futuras de investigación. / In this Memory, some of the technical points that may condition the use of holm oak (Quercus ilex subsp. ballota) and treeshelters in forestation are studied., The choice of the forestation method in the holm oak has been approached through the study of the root system development. In relation to the use of tubes in the field, the shelter environment has been characterized in several commercial models. The influence of the environmental conditions in light capture and in several gas exchange parameters has been analyzed. The thesis is divided in six independent chapters. The first one briefly dercribes the state-of-the-art of the use of holm oak and treeshelters in forestation programmes. Chapter 2, Root system morphology and kinetic, studies the root system generated in sowed or transplanted plants by using minirhizotrons. In the plants originated from direct sowing, the effect of root air pruning on root kinetic and morphology is analyzed and later on compared with the root system developed without limitations for growth. Chapter 3, Efficiency of the root system in water uptake, describes the functional implications that morphologic differences produced in the pruning root systems have in terms of root hydraulic conductance. Chapter 4, Thermal and light environment inside the treeshelters, assesses the light transmission chracteristics of the wall shelters as well as the temperature dynamics in the wall and in the air inside the tubes. In Chapter 5, Implications of the treeshelters in the shoot architecture, light capture and potential carbon gain, the influence of the environmental conditions inside the treeshelter in the parameters of interception of light and gas exchange in the plant is analyzed through the YPLANT software. Finally, the Chapter 6, General conclusions and future lines of research, summarizes the most important conclusions reached in the different chapters and possible future lines of research.
49

Actividad biológica del análogo de la ecdisona tebufenocida en Cydia Pomonella (Lepidoptera: Tortricidae)

Pons i Miquel, Sebastià 10 September 1998 (has links)
Cydia pomonella (L.) es una plaga clave en el cultivo de frutales en gran parte del mundo, principalmente en manzanos. El manejo de esta plaga ha sido una constante en aquellas zonas donde ha representado un problema, ya sea por la severidad de los daños causados o por la necesidad de adoptar estrategias de lucha más racionales que el uso de insecticidas de amplio espectro. Con la implementación de programas de control integrado se han descartado un gran número de insecticidas por diversos motivos, comopor ejemplo su toxicidad, ya sea a mamí­feros o a otros organismos que no son la plaga en sí­. Esto ha permitido la entrada en el mercado de otros insecticidas o técnicas de control que se caracterizan por perfiles eco-toxicológicos más favorables pero también se caracterizan por ser productos que requieren de un conocimiento técnico más exhaustivo para poder ser utilizados con éxito. Generalmente es necesario conocersobre qué estados actúa el insecticida y si posee cierta acción y/o produce efectos subletales sobre los otros estados del insecto que puedan contribuir de forma significativa en el control de la plaga. Uno de los insecticidas de recienteimplementación en el control de carpocapsa ha sido tebufenocida, análogo de la hormona ecdisona, descubierto por Rohm and Haas Company (Philadelphia, PA) y presentado como larvicida especí­fico contra lepidópteros.La finalidad de esta tesis ha sido investigar en algunos parámetros de la actividad biológica de tebufenocida, análogo de la hormona ecdisona, sobre C. pomonella. Para dicho estudio se profundizó en el conocimiento de los efectos letales de tebufenocida en los diferentes estadios de C. pomonella; se estudió una metodologí­a para la evaluación de la susceptibilidad de una determinada población de carpocapsa a tebufenocida; se compará la actividad larvicida de tebufenocida con otros reguladores del crecimiento de insectos; se estudiaron los efectos subletales de tebufenocida en los diferentes estadios de C. pomonella; se determinó el momento de aplicación en campo y el efecto de la utilización de coadyuvantes y volumen de tratamiento en la efectividad de tebufenocida en el control de C. pomonella.En estudios sobre la actividad ovicida de tebufenocida en carpocapsa, se ha obtenidoque la actividad residual de tebufenocida en huevos varía considerablemente dependiendo del substrato en que los huevos han sido puestos. En aplicaciones en laboratorio, la CLso fue de 4,35 ppm en hojas de manzano tratadas con distintasconcentraciones de tebufenocida. No hubo diferencias entre el control y los tratamientos (excepto algunas dosis muy altas) en la mortalidad de los huevos cuando el substrato utilizado fueron manzanas o papel encerado. Tebufenocida fue unas 30 veces más activo cuando los huevos fueron puestos sobre el residuo en hojas, que cuando fueron tratados típicamente. Los huevos puestos sobre manzanas y tratadostípicamente no fueron afectados, y sí lo fueron afectados ligeramente los huevos colocados sobre papel encerado, aunque dependiendo de la edad en que eran tratados.La mortalidad conseguida en estos tratamientos osciló entre el 40 y el 60%, sin que sevieran afectados los huevos que se encontraban cerca de la eclosión. Por lo tanto, sedemuestra la acticidad ovicida de tebufenocida, aunque ésta se ve condicionada por factores como pueden ser el substrato de puesta y si las aplicaciones son típicas o residuales. Aunque no se han investigado las causas que producen estas diferencias en toxicidad entre tipo de aplicación y sobretodo entre substratos, se ha especulado en que son las propias caracterí­sticas fisiológicas de la hoja las que facilitan la penetración delinsecticida a través del corion al interior del huevo, y así­ conseguir afectar al embrión.Tebufenocida fue muy activo cuando las larvas neonatas de carpocapsa fueron alimentadas con manzanas tratadas con este insecticida, donde se obtuvo una LCso de 16,08 ppm. Se obtuvo un ligero daño en la superficie de las manzanas comoconsecuencia de la alimentación de las larvas, incluso en las concentraciones más altasevaluadas. Esto indica que el tiempo transcurrido entre la ingestión del insecticida y laparada de la alimentación de las larvas, como efecto de tebufenocida, es lo suficientecomo para que se produzcan ligeros daños. Cuando se utilizó dieta artificial se obtuvouna LC50 de 0,22 ppm para larvas neonatas, 0,40; 0,29 y 1,47 ppm para segundo, tercery cuarto estadio larvario respectivamente, siendo iguales las rectas Probit en el segundoy tercer estadio larvario. KKS15MKN tiMNKKAI.En cuanto a la actividad por contacto sobre larvas neonatas de carpocapsa. cuando laslarvas fueron expuestas durante una hora sobre hojas de manzano tratadas, la CL50 fuede 499.9 ppm, mucho menor que el valor obtenido cuando actuó por ingestión.También se observaron diferencias en la toxicidad de tcbufcnocida por contacto sobreneonatas dependiendo del substrato. Las CL50 fueron similares cuando se expusieron laslarvas sobre hojas tratadas durante 1 hora (499.9 ppm). que sobre plástico durante 4 horas (348.7 ppm). Estas diferencias pueden ser debidas a variaciones en la humedad, textura, etc. entre los dos substratos, que pueden facilitar que la larva está expuesta u mayores cantidades del insecticida en el caso de la hoja, o también debidas a una ingestión del insecticida cuando la larva realiza mordiscos exploratorios en la hoja.En aplicaciones típicas de tcbufcnocida. a una concentración de 400 ppm, sobre adultosde carpocapsa no se observó ningún efecto en la longevidad de las mariposas que fue entre 6 y 7 dí­as.Tcbufcnocida (RH 5992) fue menos activo que el también anàlogo de la hormona ccdisona RH 2485 cuando larvas neonatas fueron alimentadas con man Amas tratadas, siendo la LC50 de éste último compuesto unas cuatro veces menor que la detcbufcnocida. Fcnoxicarb no tuvo ningún efecto larvicida cuando larvas neonatas se alimentaron con manzanas tratadas con este insecticida a una dosis de 200 ppm. No se comprobó si dichas larvas podí­an desarrollarse y convertirse posteriormente en adultos normales. Diflubcnzurón tampoco tuvo ningún efecto larvicida cuando larvas neonatas se alimentaron con manzanas tratadas con diflubcnzurdn a una dosis de 200 ppm. No se observó nada anormal cuando se realizó la evaluación de la mortalidad larvaria, pero eneste caso tampoco se comprobó si las larvas continuarí­an desarrollándose normalmente.Se estudiaron los efectos sublctalcs de tcbufcnocida sobre huevos, por lo que se evaluóla duración del desarrollo embrionario de los huevos que sobrevivieron a aplicacionestípicas de tebufenocida Se obtuvo un retraso en el desarrollo embrionario que se produjo cuando los tratamientos se realizaron sobre huevos recién puestos (estado blanco) y cuando estaban aproximadamente en la mitad de su desarrollo (anillo rojo), pero no se observó cuando los huevos tratados estaban cerca de su eclosión. Esto indica que tebufenocida afecta en cierta forma el desarrollo embrionario, aunque a partir de cierto punto del desarrollo tebufenocida ya no produce ningún efecto en el embrión. Nose obtuvieron diferencias entre las distintas dosis de tebufenocida aplicadas, auque sí­entre éstas y el control.Se encontró que tebufenocida afecta a la fecundidad y viabilidad de los huevos puestoscuando se aplica típicamente sobre mariposas de carpocapsa. La fecundidad de hembras de carpocapsa fue menor cuando éstas fueron tratadas con tebufenocida a 400 ppm; la fertilidad también fue menor cuando se trataron tanto machos como hembras a la misma dosis con tebufenocida. También la fecundidad y fertilidad fueron menoresque el testigo cuando se trataron mariposas de carpocapsa a dosis iguales o inferiores a200 ppm, aunque en este caso las diferencias no eran estadí­sticamente significativas.Tebufenocida afectó a la fecundidad y fertilidad de adultos de C. pomonella cuandoéstos fueron expuestos durante 24 horas a follaje tratado en campo con tebufenocida a una dosis de 330 g ma/ha, donde los porcentajes de reducción obtenidos en el tratamiento con tebufenocida fueron del 66,8% en la fecundidad y del 73,6% en la fertilidad respecto al testigo.Aunque no se obtuvieron diferencias significativas entre tratamientos, cuando sesuministró tebufocida (0,1 ppm) en dieta a larvas mantenidas en condiciones diapausantes durante 50 dí­as el porcentaje de larvas en diapausa fue del 57%, mientras que en el control fue del 99%. Tampoco se observaron diferencias significativas entre tratamientos en la rotura de la diapausa cuando se cambiaron las condiciones a nodiapausantes.En tratamientos en campo contra la primera generación de carpocapsa, no se obtuvierondiferencias significativas entre las aplicaciones de tebufenocida aplicado como ovicidao como larvicida. La carencia de diferencias entre los distintos momentos de aplicaciónpuede indicar que en aplicaciones tempranas se obtiene el beneficio del control ovicidade tebufenocida, y en aplicaciones tardí­as la ventaja del efecto larvicida. Cuando tebufenocida fue aplicado como ovicida (50 grados dí­a) se obtuvo un 5% de penetraciones profundas en fruto. Cuando fue aplicado como larvicida (139 grados dí­a), se obtuvo un 8% de entradas. Sin embargo cuando la aplicación fue entre estos dosperiodos, el porcentaje de entradas fue del 21%. Esto puede ser debido a que en esta aplicación, tebufenocida actuó típicamente sobre un porcentaje considerable de huevos, y por lo tanto el tratamiento ovicida no fue eficaz, y demasiado pronto para actuar como larvicida.Se obtuvieron diferencias en el porcentaje de mortalidad larvaria entre volúmenes decaldo utilizado en campo, siendo del 64,4% cuando se utilizaron 935 I/ha y del 81,1% cuando se utilizaron 3.741 I/ha. Esto indica la importancia de alcanzar un buen nivel de cobertura en aplicaciones con tebufenocida para obtener un nivel de control alto. En las aplicaciones de tebufenocida en campo, prácticamente no disminuyó el porcentaje de control larvario de este insecticida hasta 24 dí­as después de su aplicación. Por lo tanto, tebufenocida es un insecticida que dispone de una persistencia considerable, mayor que un insecticida como por ejemplo metí­lazinfos. De los cuadyuvantes ensayados, parece ser que Silwet-77 y Latron AG-98 incrementan la persistencia de tebufenocida.
50

Bases biològiques per al disseny d'un programa de control integrat de plagues en tomaqueres de tardor-hivern sota plàstic

Arnó i Pujol, Judit 13 November 1997 (has links)
El tomàquet és una de les hortalisses més importants a escala mundial i el sud-estespanyol n'és una de les majors zones productores. Part de la producció fora detemporada s'obté en hivernacles en els quals el control de plagues i malalties del cultiues basa en aplicacions freqüents de pesticides. L'objectiu d'aquesta tesi és el d'establirles bases biològiques per al disseny d'un programa de control integrat de plagues encultiu de tomàquet de tardor-hivern sota plàstic.El seguiment de les plagues i de la seva fauna útil associada, en 10 hivernacles detomàquet de Múrcia i Alacant durant les campanyes de tardor-hivern del 1991-1992 i del1992-1993, va posar de manifest que les plagues principals d'aquest conreu són elsaleuròdids Trialeurodes vaporariorum i Bemisia tabaci. L'abundància relativa d'aquestesespècies va anar canviant en el decurs del cultiu. B. tabaci va ser l'espècie majoritàriadesprés del trasplantament mentre que T. vaporariorum ho va ser a finals del cultiu. Enaquestes condicions les alliberacions inoculatives d'Encarsia formosa no varen controlarles poblacions de mosca blanca. D'altra banda, la fauna útil autòctona associada a lesmosques blanques va ser escassa, tant pel petit nombre d'espècies identificades(Eretmocerus mundus i Nesidiocoris tenuis) com per la seva abundància. Les plaguessecundàries més importants van ser els minadors de fulla Liriomyza bryoniae i L trifolii(en alguns casos controlats per poblacions autòctones de Diglyphus sp.), l'àcarAculops lycopersici i el noctúid Helicoverpa armígera.Amb l'objectiu de definir una unitat de mostratge que permeti avaluar poblacionsbarrejades de T. vaporariorum i B. tabaci, es va estudiar la distribució vertical d'aquestesdues espècies en tomaquera. En un assaig de semicamp fet a la primavera, els adults iels ous de T. vaporariorum van presentar una estratificació molt acusada i se situarenprincipalment en les fulles més joves, mentre que els adults i els ous de B. tabaci es vansituar en fulles més madures. A les densitats enregistrades en aquest experiment, cap deles dues espècies va modificar la seva distribució vertical a dins de la planta pel fetd'estar barrejada amb l'altra. En el seguiment fet en tomaqueres de tardor-hiverncultivades en hivernacles sense calefacció, els ous de T. vaporariorum es van trobarprincipalment en el terç superior de la planta i els de B. tabaci en el terç central. Les larves deis darrers estadis i les pupes de les dues espècies es van localitzar majormenten el terç baix de la tomaquera. A l'hora de definir la millor unitat de mostratge es vaestudiar la possibilitat de comptar els ous i les larves de 7*. vaporariorum i de B. tabaci enun o dos cercles (0=1,15 cm) tallats a l'atzar de cada folíol, en lloc de fer-ho en el folíolsencer. Els resultats indiquen que aquesta simplificació pot usar-se per estimar lapoblació d'ous però no la de larves. Tenint en compte el cost d'agafar i processar lesmostres, per densitats inferiors a 25 ous per folíol, el menys laboriós és fer el recompted'ous de mosca blanca en un cercle per folíol agafat de folíols del terç alt de la planta.Per densitats majors a 25 ous per folíol i, segons la proporció relativa de T. vaporariorumi B. tabaci, és menys treballós fer el recompte en un cercle per folíol de folíols del terçmig. En canvi, l'estimació de la densitat de larves s'ha de fer en folíols sencers de l'estratde baix de la planta, i es redueix el temps de mostreig comptant les larves a ull nu.Per avaluar la possibilitat d'utilitzar el mírid depredador Dicyphus tamaninii per al controlbiològic de T. vaporariorum i B. tabaci en tomaqueres de tardor-hivern, es van estudiaralguns paràmetres de la seva biologia en condicions hivernals, així com la sevapreferència enfront d'aquests aleuròdids. A termofotoperíode 16:11°C i 9,5L:14,5F, tantles femelles de D. tamaninii criades a 25°C i fotoperíode 16L:8F, com les criades encondicions d'hivern van pondre ous. Aquests ous van trigar 3,4 vegades més endescloure que a 25°C. En condicions hivernals, el mírid va completar el desenvolupamentpostembrionari en 62 dies alimentant-se només de larves de B. tabaci però amb unabaixa supervivència postembrionària (53%), la supervivència de les femelles als 60 diesva ser elevada i la seva fecunditat diària baixa. A 25 °C, D. tamaninii va matar més larvesde mosca blanca que adults. Els mascles i les nimfes del mírid van depredar menyslarves d'aleuròdid que les femelles. D. tamaninii no va mostrar preferència entre elsadults de T. vaporariorum i els de B. tabaci. En oferir-li larves de les dues mosquesblanques i, quan només es va considerar el nombre total de larves depredades, ni lesfemelles ni les nimfes del mírid van tenir preferència per cap de les dues espècies,mentre que els mascles van preferir les larves de T. vaporariorum. En canvi, quan es vaconsiderar l'ordre en què es van depredar les preses (índex de Rodgers) tant les nimfescom els mascles i les femelles del mírid van preferir les larves de T. vaporariorum a lesde B. tabaci. Els resultats obtinguts indiquen que D. tamaninii pot sobreviure i reproduirsea termofotoperíode 16:11°C i 9,5L:14,5F i, per tant, es pot descartar l'existència dediapausa de les femelles o dels ous en aquestes condicions ambientals. Aquestdepredador accepta bé alimentar-se de larves de T. vaporariorum i B. tabaci, fins i totquan estan barrejades, tot i tenir una certa preferència per les larves de T. vaporariorum. / El tomate es, a nivel mundial, una de las hortalizas más importantes, siendo el sudesteespañol una de las mayores zonas productoras. Parte de la producción fuera detemporada se obtiene en invernaderos en los que el control de plagas y enfermedadesdel cultivo se basa en frecuentes aplicaciones de pesticidas. El objetivo de esta tesis esestablecer las bases biológicas para el diseño de un programa de control integrado deplagas en cultivos de tomate de otoño-invierno bajo plástico.El seguimiento de las plagas y de su fauna útil asociada en 10 invernaderos de tomate deMurcia y Alicante en las campañas de otoño-invierno de 1991-1992 y 1992-1993, puso demanifiesto que las principales plagas del cultivo son los aleuródidos Trialeurodesvaporariorum y Bemisia tabaci. La abundancia relativa de estas especies fue variable enel curso del cultivo. B. tabaci fue la especie mayoritaria después del trasplante mientrasque T. vaporariorum lo fue al final del cultivo. En estas condiciones las introduccionesinoculativas de Encarsia formosa no controlaron las poblaciones de mosca blanca. Porotra parte, la fauna útil asociada a estas moscas blancas fue escasa tanto en el númerode especies identificadas (Eretmocerus mundus y Nesidiocoris tenuis) como en suabundancia. Las plagas secundarias más importantes fueron los minadores de hojaLiriomyza bryoniae y L trifolii (en algunos casos controlados por poblaciones autóctonasde Diglyphus sp.), el acaro Aculops lycopersici y el noctuido Helicoverpa armígera.Con objeto de definir una unidad de muestreo que permita evaluar poblacionesmezcladas de T. vaporariorum y B. tabaci se estudió la distribución vertical de estas dosespecies en tomatera. En un ensayo de semicampo realizado en primavera, los adultos ylos huevos de T. vaporariorum presentaron una estratificación muy acusada situándoseprincipalmente en las hojas más jóvenes, mientras que los adultos y los huevos deB. tabaci se situaron en hojas más maduras. A las densidades registradas durante elexperimento ninguna de las dos especies modificó su distribución vertical en la plantacomo consecuencia de hallarse mezclada con la otra especie. En el seguimientorealizado en tomate de otoño-invierno cultivado en dos invernaderos sin calefacción, loshuevos de T. vaporariorum se hallaron principalmente en el tercio superior de la planta ylos de B. tabaci en el tercio central. Las larvas de los últimos estadios y las pupas deambas especies se localizaron mayoritariamente en el tercio inferior de la tomatera. Paradefinir la mejor unidad de muestreo se ha estudiado, también, la posibilidad de contar loshuevos y las larvas de T. vaporariorum y de B. tabaçi en uno o dos círculos (0=1,15 cm) cortados al azar de cada foliólo, en vez de contarlos en el foliólo entero. Los resultadosindican que esta simplificación puede usarse en el caso de los huevos pero no en el delas larvas. Teniendo en cuenta el coste de recoger y procesar las muestras, paradensidades inferiores a 25 huevos por foliólo, lo menos trabajoso es realizar el recuentoen un círculo por foliólo de foliólos del tercio superior de la planta. Para densidadesmayores de 25 huevos por foliólo, y según de la proporción relativa de T. vaporariorum yB. tabaci, resulta menos laborioso hacer el conteo en un circulo por foliólo de foliólos deltercio central de la planta. La estimación de la densidad de larvas debe realizarse enfoliólos enteros tomados del tercio inferior de la tomatera y se reduce el tiempo demuestreo contando las larvas sin la ayuda del binocular.Para evaluar la posibilidad de utilizar el mírido depredador Dicyphus tamaninii para elcontrol biológico de T. vaporariorum y B. tabaci en tomate de otoño-invierno, se estudióalgunos parámetros de su biología en condiciones invernales, así como su preferenciafrente a estos aleuródidos. A termofotoperíodo 16:11°C y 9,5L: 14,50, las hembras deD. tamaninii criadas a 25°C y fotoperíodo 16L:80 y las criadas en condiciones de inviernopusieron huevos. Estos huevos tardan 3,4 veces más en eclosionar que a 25°C. Encondiciones invernales, el mírido completó su desarrollo postembrionario en 62 díasalimentándose únicamente de larvas de B. tabaci, aunque con una supervivenciapostembrionaria baja (53%), la supervivencia de las hembras a los 60 días fue elevada ysu fecundidad diaria baja. A 25 °C, D. tamaninii mató más larvas de mosca blanca queadultos. Los machos y las ninfas depredaron menos larvas de aleuródido que lashembras. El mírido no mostró preferencia entre los adultos de T. vaporariorum y los deB. tabaci. Al ofrecerle larvas de las dos moscas blancas y, cuando únicamente se tuvo encuenta el número total de larvas depredadas, ni las hembras ni las ninfas del míridotuvieron preferencia por ninguna de las dos especies mientras que los machos prefirieronlas larvas de T. vaporariorum. En cambio cuando se tuvo en cuenta el orden en que sedepredaron las presas (índice de Rodgers), las ninfas, los machos y las hembras delmírido prefirieron las larvas de T. vaporariorum a las de B. tabaci. Los resultadosobtenidos indican que D. tamaninii puede sobrevivir y reproducirse a termofotoperíodo16:11°C y 9,5L:14,50, por lo que puede descartarse la existencia de diapausa de lashembras o de los huevos en estas condiciones ambientales. Este depredador aceptabien alimentarse de larvas de T. vaporariorum y B. tabaci, incluso cuando se encuentranmezcladas, aunque tiene cierta preferencia por las larvas de T. vaporariorum.

Page generated in 0.1458 seconds