[EN] This work aims to build a research process based on three concepts: "Le Plan Libre," "Le Coupe Libre 'and' L 'Espace indicible" through analysis-synthesis architecture projects developed habitat house the time 1914-1929 by Le Corbusier with his cousin Pierre Jeanneret and partner with which it forms study in 1922, when the latter leaves the Perret brothers, and moved in 1924 to the Architecture Workshop 35 rue Sèvres in Paris, where the Jeanneret "sea and mountain" begin pedaling together. The conceptual framework is bounded on three generating ideas or concepts supra-projective "Le Plan Libre" included in the manifesto "Les cinq points d'une architecture nouvelle" published in 1927; "Le Coupe Libre" never stated or by Le Corbusier, Pierre Jeanneret nor, like Adolf Loos never enunciated the concept of RAUMPLAN; and 'L' Espace indicible "enunciated by Le Corbusier in 1945 "Je suis l'inventeur de l'expression « l'espace indicible » qui est une réalité que j'ai découverte en cours de route. Lorsqu'une Oeuvre est à son maximum d'intensité, de proportion, de qualité d'exécution, de perfection, il se produit un phénomène d'espace indicible : les lieux se mettent à rayonner, physiquement, ils rayonnent. Ils déterminent ce que j'appelle « l'espace indicible », c'est-à-dire qui ne dépend pas des dimensions mais de la qualité de perfection : c'est du domaine de l'ineffable." The study adopts two processes of experimentation, the first supra-proyectual following the evolution of the three concepts through single family habitat projects 1914-1929 timeframe, the Domino to Savoye, from the source to the house manifesto collects "Les cinq points d'une architecture nouvelle"; and a second process linked to a case study, the Villa Baizeau, which has the peculiarity of including two different projects to the same location, program and client develop for two partis linked to our subject, the free section in the first project, and open plan, in the second, analyzing their Untold space. How the idea of free plant is built? What is an open floor plan? Does the manifesto of five points is "a priori" or "a posteriori" of works? Just as there are the concepts of free and open floor facade Does the concept of free section? What is "L'Espace indicible"? Is there any connection between "Le Plan Libre," "Le Coupe Libre 'and' L 'Espace indicible "? These are questions to answer. / [ES] Este trabajo tiene como objetivo construir un proceso de investigación en torno a tres conceptos : «Le Plan Libre», «Le Coupe Libre» y «L 'Espace Indicible» a través del análisis-síntesis de los proyectos de Arquitectura de habitad unifamiliar desarrollados en el periodo 1914-1929 por Le Corbusier junto con su primo y socio Pierre Jeanneret con el que forma estudio en 1922, cuando este último abandona a los hermanos Perret, y se trasladan en 1924 al Taller de Arquitectura de 35 rué Sèvres de Paris, donde los Jeanneret "el mar y la montaña" comienzan a pedalear juntos. El marco conceptual se acota a tres ideas generadoras o conceptos supra-proyectuales: «Le Plan Libre» incluido dentro del manifiesto «Les cinq points d'une architecture nouvelle» publicado en 1927; «Le Coupe Libre», nunca enunciado ni por Le Corbusier, ni por Pierre Jeanneret, al igual que Adolf Loos nunca enunció el concepto de RAUMPLAN; y «L 'Espace Indicible» enunciado por Le Corbusier en 1945. "Je suis l'inventeur de l'expression « l'espace indicible » qui est une réalité que j'ai découverte en cours de route. Lorsqu'une Oeuvre est à son maximum d'intensité, de proportion, de qualité d'exécution, de perfection, il se produit un phénomène d'espace indicible : les lieux se mettent à rayonner, physiquement, ils rayonnent. Ils déterminent ce que j'appelle « l'espace indicible », c'est-à-dire qui ne dépend pas des dimensions mais de la qualité de perfection : c'est du domaine de l'ineffable." El trabajo adopta dos procesos de experimentación, el primero supra-proyectual siguiendo la evolución de los tres conceptos a través de los proyectos de habitad unifamiliar del marco temporal 1914 hasta 1929, de la Domino a la Savoye, desde el origen hasta la casa manifiesto que recoge «Les cinq points d'une architecture nouvelle»; y un segundo proceso vinculado a un caso de estudio, la Villa Baizeau, que presenta la singularidad de incluir dos proyectos diferentes para el mismo lugar, programa y cliente que se desarrollan desde dos partís vinculados a nuestro objeto de estudio, La Sección Libre, en el primer proyecto, y la Planta libre, en el segundo, analizando su espacio Indecible. ¿Cómo se construye la idea de planta libre? ¿Qué es una planta libre? ¿El manifiesto de los cinco puntos es "a priori" o "a posteriori" de las obras? Al igual que existen los conceptos de fachada libre y planta libre ¿Existe el concepto de sección Libre?¿Qué es «L'Espace Indicible»?¿Existe alguna relación entre «Le Plan Libre», «Le Coupe Libre» y «L'Espace Indicible»? , estas son preguntas a responder. / [CA] Aquest treball té com a objectiu construir un procés d'investigació al voltant de tres conceptes: «Le Plan Libre», «Le Coupe Libre» i «L 'Espace Indicible» a través de l'anàlisi-síntesi dels projectes d'Arquitectura de habitad unifamiliar desenvolupats en el període 1914-1929 per Le Corbusier juntament amb el seu cosí i soci Pierre Jeanneret amb el qual forma estudi a 1922, quan aquest últim abandona als germans Perret, i es traslladen a 1924 al Taller d'Arquitectura de 35 rue Sèvres de Paris, on els Jeanneret "el mar i la muntanya" comencen a pedalar junts. El marc conceptual es delimita a tres idees generadores o conceptes supra-projectuals: «Le Pla Lliure» inclòs dins el manifest «Les cinq points d'uneix architecture nouvelle» publicat el 1927; «Le Coupe Lliure», mai enunciat ni per Le Corbusier, ni per Pierre Jeanneret, igual que Adolf Loos mai va enunciar el concepte de Raumplan; i «L 'Espace Indicible» enunciat per Le Corbusier el 1945 "Je suis l'inventeur de l'expression « l'espace indicible » qui est une réalité que j'ai découverte en cours de route. Lorsqu'une Oeuvre est à son maximum d'intensité, de proportion, de qualité d'exécution, de perfection, il se produit un phénomène d'espace indicible : les lieux se mettent à rayonner, physiquement, ils rayonnent. Ils déterminent ce que j'appelle « l'espace indicible », c'est-à-dire qui ne dépend pas des dimensions mais de la qualité de perfection : c'est du domaine de l'ineffable." El treball adopta dos processos d'experimentació, el primer supra-projectual seguint l'evolució dels tres conceptes a través dels projectes de habitad unifamiliar del marc temporal 1914-1929, de la Domino a la Savoye, des de l'origen fins a la casa manifest que recull «Els cinq points d'uneix architecture nouvelle»; i un segon procés vinculat a un cas d'estudi, la Vila Baizeau, que presenta la singularitat d'incloure dos projectes diferents per al mateix lloc, programa i client que es desenvolupen des de dos partí vinculats al nostre objecte d'estudi, La Secció Lliure, en el primer projecte, i la Planta lliure, en el segon, analitzant el seu espai fora mida. Com es construeix la idea de planta lliure? Què és una planta lliure? ¿El manifest dels cinc punts és "a priori" o "a posteriori" de les obres? Igual que existeixen els conceptes de façana lliure i planta lliure Existeix el concepte de secció Lliure? Què és «L'Espace Indicible»? Hi ha alguna relació entre «Le Pla Libre», «Le Coupe Libre» i «L 'Espace Indicible »? , Aquestes són preguntes a respondre. / Asensi Roig, J. (2016). ¿De la planta libre a la sección libre?. El espacio indecible [Tesis doctoral no publicada]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/63444

Centro de formación y difusión de la gastronomía, ubicado en el distrito Villa María del Triunfo. Un lugar en donde se impartan clases técnicas para el desarrollo de profesionales responsables y comprometidos con su contexto. Y, sobre todas las cosas, un espacio inclusivo a la comunidad, que permita la inserción de la misma a los conceptos fundamentales de una correcta alimentación y la manera de implementarlos a su dieta diaria y en cierta medida, a la dieta de quienes dependen de ellos. El centro contará con espacios destinados a fines académicos y a la difusión gastronómica. Dentro del área académica, los alumnos podrán recorrer las circulaciones, a modo de altillo, observando los trabajos que se lleven a cabo en las aulas talleres en un nivel inferior. Esto permitirá tener un aprendizaje de segundo grado, indirecto, libre y constante. Por otro lado, los comensales y visitantes podrán realizar recorridos por los huertos y practicar labores de aprendizaje en los talleres públicos. Además, la estrecha relación entre los ambientes públicos, la plaza circundante y la plaza pública frontal presenta una oportunidad para promover propuestas inclusivas por medio de actividades comerciales de carácter gastronómico y dotar de mayor dinamismo y animación a los espacios públicos preexistentes. / The theme of this thesis is a gastronomic education and diffusion center, located in Villa María del Triunfo district. A place where technical classes are imparted to responsible and committed professionals. And, above all, an inclusive space for the community, that allows people to understand the fundamental concepts of a correct feeding and the ways to implement those to their daily diet, and, in some way, to the diet of the ones who depend on them. The center will have spaces for academic purposes and gastronomic dissemination. Within the academic area, students can go through the circulations, as a second floor balcony, observing the work that takes place in the workshops at a lower level. This will allow for second-grade, indirect, free and constant learning. On the other hand, diners and visitors can take tours around the crops and practice learning tasks in public workshops. In addition, the close relationship between public environments, the surrounding plaza and the public square on the front presents an opportunity to promote inclusive proposals through commercial activities of a gastronomic nature and to provide more dynamism and animation to pre-existing public spaces. / Tesis

[EN] In 1914, the philosopher Ludwig Wittgenstein (1889-1951) designed and started to build a wooden house on the steep hillside of Lake Eidsvatnet in Skjolden, Norway. In this small village, Wittgenstein had found the required peace to work on logic. But their plans to settle in Norway were cut short by the outbreak of World War I and he only occupied the house in some visits throughout his life, the last of them only five months before his death in Cambridge. Nevertheless, the House of Skjolden was central to Wittgenstein's thinking development and the only place he really felt capable of working. To date, the relationship between Wittgenstein and architecture was limited to the 1929's house of Vienna for his sister Margaret, built in collaboration with the architect Paul Engelmann. This thesis develops for the first time the project of the only one house that the philosopher thought and built for himself, certifies its ethical commitment to architecture, reclassified as Loos did vernacular architecture and presents elements that anticipate solutions that he would apply in the house of Vienna. / [ES] En 1914, el filósofo Ludwig Wittgenstein (1889-1951) proyectó e inició la construcción de una casa de madera en la escarpada ladera del lago Eidsvatnet en Skjolden, Noruega. En esa pequeña villa, Wittgenstein había encontrado la tranquilidad necesaria para trabajar en lógica. Sin embargo sus planes de instalarse en Noruega se vieron truncados por el estallido de la Primera Guerra Mundial y sólo ocupó la casa en algunas visitas a lo largo de su vida, la última de ellas cinco meses antes de morir en Cambridge. Pese a ello, la casa de Skjolden fue central en el desarrollo del pensamiento de Wittgenstein y el único lugar en el que de verdad se sintió capaz de trabajar. Hasta hoy, la relación entre Wittgenstein y la arquitectura se había limitado a la casa de Viena que construyó para su hermana Margaret en 1929 en colaboración con el arquitecto Paul Engelmann. Esta tesis desarrolla por primera vez el proyecto de la única casa que el filósofo pensó y construyó para sí mismo, certifica su compromiso ético con la arquitectura, recalifica como hiciera Loos, la arquitectura vernácula y plantea elementos que anticipan soluciones que aplicaría años más tarde en la casa de Viena. / [CAT] En 1914, el filòsof Ludwig Wittgenstein (1889-1951) va projectar i va iniciar la construcció d'una casa de fusta a l'escarpada vessant del llac Eidsvatnet a Skjolden, Noruega. En aquest xicotet poble, Wittgenstein havia trobat la tranquil·litat necessària per treballar en lògica. No obstant això, els seus plans d'instal·lar-se a Noruega es van veure truncats per l'esclat de la Primera Guerra Mundial i només va ocupar la casa en algunes visites al llarg de la seva vida, l'última només cinc mesos abans de morir a Cambridge. Malgrat això, la casa de Skjolden va ser central en el desenvolupament del pensament de Wittgenstein i l'únic lloc en què de veritat es va sentir capaç de treballar. Fins avui, la relació entre Wittgenstein i l'arquitectura s'havia limitat a la casa de Viena que va construir el 1929 junt a l'arquitecte Paul Engelmann per a la seua germana Margaret. Aquesta tesi desenvolupa per primera vegada el projecte de l'única casa que el filòsof va pensar i va construir per a si mateix, certifica el seu compromís ètic amb l'arquitectura, requalifica, com va fer Loos, l'arquitectura vernacla i planteja elements que anticipen solucions que aplicaria més endavant a la casa de Viena. / Clemente Quintana, E. (2015). EL PROYECTO DE LA CASA DE LUDWIG WITTGENSTEIN EN SKJOLDEN, NORUEGA [Tesis doctoral no publicada]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/56462 / TESIS

[EN] The research originates from the detected contradictions in two specific experiences in urban restructuring operations. The first one lies in the solutions presented from the architecture standpoint to the public debate opposite to the City of Valencia Plan for the district of El Cabanyal, which proved impervious to the existence of urban poverty of some gypsy families that did not seem to be considered part of the community. The second one is the SAAL Operations case, led in the revolutionary Portugal between 1974 and 1976. While this program originally focused on issues related to the rights to the city, nowadays we are witnessing a situation where reflecting on urban poverty has been replaced by the attention given to the architectural projects emerged from the program. The same problem is observed in the two situations: the architectural project is able to read the urban space in a physical key but it does not seem to be sensitive to the process of increasing inequality. It reduces its contribution to mere accommodation, shielding itself in its discipline efficiency and legitimizing its action through the citizen involvement that was behind both situations: the revolution of April 25th in the Portuguese case and the citizen resistance to the City Council since 1998 in the case of Valencia. In both cases, however, through one or another type of mechanisms, there was a change in the way power relationships lead to the production of urban space. Since these relations seem to have a great importance in the developing of the urban space, the thesis presents a specific case study: the development of the city of Porto over a wide time period, between 1864 and 2014. The objective of this research is to relate the different formalization of urban space, specifically from housing policies aimed at the most vulnerable populations, with different correlation of forces between populations, technical and formal organs of power in shaping the territory. This study is will be linked with two cases: the experience of remodelling districts aimed at ending the slums in Madrid, between 1979 and 1989, and the mentioned case of El Cabanyal. Thus, the thesis is divided into two sections: - A first section based on the Marxist perspective. It is a first division of power, where in the first phase (until the revolution of April 25th) the power lies in the economic and political elites and, in a second, it is conditioned by a revolutionary and collective action of the poorly housed in alliance with the movement of the armed forces - A second section understands that the dispute over the urban space occurs in a field where the social partners are freer than what was indicated in the first section. This section will proceed to an understanding of power not as centralized anywhere, but circulating through networks and understanding, therefore, that the fuses but also resistances to change are found in the particular manner in which the various social frameworks are articulated. The findings suggest that it is less interesting to alter the models produced than to act on the structures of production of urban space. We will stand the idea that it is not so important that architecture is rooted in the physical context as to the laws that determine the evolution of the urban system, is established (which also includes, as a specific aspect, the adjustment to the forms of occupation of space). To prevent the development of a self-referential architecture and hence its exploitation by the big capital, it is important that between the territory and the architecture does not stand the usual theory, but the social structures that can assume different production realities / [ES] La investigación parte de las contradicciones detectadas en dos experiencias concretas de reestructuración urbana: La primera reside en las soluciones presentadas desde la disciplina de la arquitectura al debate público opuesto al Plan del Ayuntamiento de Valencia para el barrio de El Cabanyal, que probaron ser impermeables a la existencia de pobreza urbana de unas familias gitanas que no parecían ser consideradas parte de la colectividad. La segunda es el caso de las Operaciones SAAL conducidas en el Portugal revolucionario entre 1974 y 1976. Si bien este programa tenía su foco, en su origen, en las cuestiones relacionadas con el derecho a la ciudad, en la actualidad asistimos a una situación donde la reflexión en torno a la pobreza urbana ha sido sustituida por la atención prestada a los proyectos de arquitectura surgidos del programa. En ambas situaciones, el proyecto de arquitectura es capaz de leer el espacio urbano en clave física pero no parece mostrarse sensible a los procesos de aumento de la desigualdad, reduciendo su contribución al mero alojamiento, escudándolo en su supuesta eficiencia disciplinar y legitimando su acción a través de la implicación ciudadana que estuvo detrás de ambas situaciones: la revolución del 25 de Abril en el caso portugués y la resistencia ciudadana que desde 1998 enfrenta al Ayuntamiento en el caso valenciano. Se trata, sin embargo, en ambos casos, de momentos en los que, mediante un tipo u otro de mecanismos, se produce una alteración en el modo en que las relaciones de poder conducen a una u otra producción del espacio urbano. Partiendo de la importancia de las relaciones de poder en la configuración del espacio urbano, La tesis plantea un caso de estudio concreto: la evolución de la ciudad de Oporto a lo largo de un arco temporal amplio entre 1864 y 2014. El objetivo de esta investigación será relacionar las distintas formalizaciones del espacio urbano con las distintas correlaciones de fuerzas entre poblaciones, técnicos y órganos formales del poder en la conformación del territorio. Este estudio se triangulará con dos casos más: la experiencia de remodelación de barrios orientada a acabar con el chabolismo en Madrid entre 1979 y 1989, y el caso de El Cabanyal. Así, la tesis se estructura en dos bloques: - Un primer bloque que basado en la perspectiva marxista, supone una primera división del poder, elemental, donde en una primera fase (hasta la revolución del 25 de abril) el poder reside en las élites económicas y políticas y, en una segunda, pasa por la acción revolucionaria y colectiva de los mal alojados en alianza con el movimiento de las fuerzas armadas. - Un segundo bloque que entiende que la disputa sobre el espacio urbano se da en un terreno donde los agentes sociales son más libres que lo que se había indicado en el primer bloque. En este bloque se procederá a un entendimiento del poder no como centralizado en ningún sitio, sino circulando a través de las redes y entendiendo que las espoletas pero también las resistencias al cambio se encuentran en la manera concreta en que son articulados los distintos entramados sociales. Las conclusiones apuntan a que es menos interesante alterar los modelos producidos que actuar sobre las estructuras de producción del espacio urbano. Se afirmará que no será tan importante que la arquitectura esté desarraigada del contexto físico cuanto que lo esté de las leyes que determinan la evolución del sistema urbano (lo que también incluye, como aspecto específico, la adecuación a las formas de ocupación del espacio). Para evitar la formulación de una arquitectura autoreferencial y con ello, su instrumentalización por el gran capital, será importante que entre el territorio y la arquitectura no se interponga la teoría al uso, sino más bien las estructuras sociales que pueden suponer realidades productivas diferentes. / [CAT] La investigació té orige a les contradiccions detectades en dues experiències concretes de reestructuració urbana. La primera resideix en les solucions presentades, des de la disciplina de l'arquitectura, al debat públic oposat al Pla de l'Ajuntament de València per al barri de El Cabanyal, que demostraren ser impermeables a l'existència de la pobresa urbana d'unes famílies gitanes que no semblen ser considerades part de la col·lectivitat. La segona és el cas de les Operacions SAAL que, conduïdes al Portugal revolucionari entre 1974 i 1976. Si bé d'orige, aquest programa tenia el seu focus en qüestions relacionades amb el dret a la ciutat, en l'actualitat assistim a una situació on la reflexió al voltant de la pobresa urbana, ha estat substituïda per l'atenció prestada als projectes d'arquitectura sorgits del programa. En les dues situacions el projecte d'arquitectura és capaç de llegir l'espai urbà en clau física, però no pareix mostrar-se sensible als processos d'augment de la desigualtat, reduint la seua contribució al simple allotjament, escudant-ho en la seua suposada eficiència disciplinar i legitimant la seua acció a través de la implicació ciutadana que va estar darrere d'ambdues situacions: la revolució del 25 d'abril en el cas portugués i la resistència ciutadana que, des de 1998, enfronta a l'Ajuntament en el cas valencià. Es tracta, no obstant, en tots dos casos, de moments en què, per mitjà d'un tipus o un altre de mecanisme, es produeix una alteració en el mode en què les relacions de poder condueixen a una o altra producció de l'espai urbà. Partint de la importancia de les relacions de poder en la configuración de l'espai urbà, la tesi planteja un cas d'estudi concret: l'evolució de la ciutat d'Oporto al llarg d'un ampli arc temporal entre 1864 i 2014. L'objectiu d'aquesta investigació serà relacionar les distintes formalitzacions de l'espai urbà amb les diverses correlacions de forces entre ciutadans, tècnics i òrgans formals del poder en la conformació del territori. Aquest estudi es triangularà amb dos casos més: l'experiència de remodelació de barris orientada a acabar amb el barraquisme a Madrid entre 1979 i 1989, i el ja mencionat cas de El Cabanyal. Així, la tesi s'estructura en dos blocs: - Un primer bloc que basant-se en la perspectiva marxista suposa una primera divisió del poder, elemental, on en una primera fase (fins a la revolució del 25 d'abril) el poder resideix a les èlits econòmiques i polítiques i, en una segona, passa per l'acció revolucionària i col·lectiva dels mal allotjats en aliança amb el moviment de les forces armades. - Un segon bloc que entén que la disputa sobre l'espai urbà es dóna en un terreny on els agents socials són més lliures que el que s'havia indicat en el primer bloc. En aquest bloc es procedirà a un enteniment del poder no centralitzat en cap lloc, sinó circulant a través de les xarxes i entenent, per tant, que les espoletes, però també les resistències al canvi, es troben en la manera concreta en què són articulats els distints entramats socials. Les conclusions apunten que és menys interessant alterar els models produïts que actuar sobre les estructures de producció de l'espai urbà. S'afirmarà que no serà tan important que l'arquitectura estiga desarrelada del context físic mentre ho estiga de les lleis que determinen l'evolució del sistema urbà (el que també inclou, com a aspecte específic, l'adequació a les formes d'ocupació de l'espai). Per a evitar la formulació d'una arquitectura autorreferencial, i amb això la seua instrumentalització pel gran capital, serà important que entre el territori i l'arquitectura no s'interpose la teoria a l'ús, sinó més bé les estructures socials que poden suposar realitats productives diferents. / Varea Oro, A. (2015). La arquitectura del territorio. Los entramados sociales como herramienta de proyecto [Tesis doctoral no publicada]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/58666 / TESIS

[EN] The present research work studies the figure of Juan Jose Estelles Ceba, architect and professor of the School of Architecture of Valencia, who, in 1999, was awarded with the distinction of "Mestre valencia d'Arquitectura", the highest recognition granted by the Official Association of Architects of the Valencian Community for his large built works. He was involved in the world of architecture and university and his concerning about culture, art and social conscience in our city turned him into a "contemporary scholar", in words of Roman de la Calle, former director of the MuVIM. Juan Jose Estelles took part in the group of architects who restore modern architecture in Valencia between 50's and 60's. He significantly contributed, as member of the Parpallo group, to the artistic renovation of our city. From the Official Association of Architects, he encouraged the cultural vanguard and promoted, as professor, the establishment of the School of Architecture of Valencia. He actively participated in the critics, acceptance and defense of the citizen rights regarding the urban and architectural heritage of Valencia. For all his life, he maintained an ethical attitude which provided him with the respect and the moral authority generally recognized. Each of these facts could be enough to pay attention and study his work, but all together bring us closer to one of the most unique characters that, locally, our profession had in the second half of the XX century. / [ES] El presente trabajo de investigación estudia la figura de Juan José Estellés Ceba, arquitecto y profesor de la Escuela de Arquitectura de Valencia con una extensa obra construida que, en 1999, recibe la distinción de "Mestre valencià d'Arquitectura", máximo reconocimiento que otorga el Colegio Oficial de Arquitectos de la Comunidad Valenciana. Su vinculación con el mundo de la arquitectura y la docencia, y su implicación en la cultura, la vida artística y la participación ciudadana de nuestra ciudad hicieron de él un "ilustrado actual" en palabras del que fuera director del MuVIM, Román de la Calle. Juan José Estellés pertenecía al grupo de arquitectos que reintrodujo la arquitectura moderna en Valencia entre los años 50 y 60, formó parte de la renovación artística de nuestra ciudad como miembro del grupo Parpalló, ejerció de dinamizador cultural vanguardista desde el Colegio Oficial de Arquitectos, se implicó, como docente, en la puesta en marcha de la Escuela de Arquitectura de Valencia, participó activamente en la crítica, reivindicación y defensa de los derechos ciudadanos respecto al patrimonio urbano y arquitectónico de la ciudad y mantuvo toda su vida una actitud ética que le proporcionó un respeto y una autoridad moral, por todos reconocida. Cada uno de estos motivos sería suficiente para provocar el interés por estudiar su quehacer, pero en conjunto nos acercan a una de las personalidades más singulares que, a nivel local, ha dado nuestra profesión en la segunda mitad del siglo XX. / [CAT] El present treball de recerca estudia la figura de Juan José Estellés Ceba, arquitecte i professor de l'Escola d'Arquitectura de València amb una extensa obra construïda que, en 1999, rep la distinció de "Mestre Valencià d'Arquitectura", màxim reconeixement que atorga el Col·legi Oficial d'Arquitectes de la Comunitat Valenciana. La seua vinculació amb el món de l'arquitectura i la docència, i la seua implicació en la cultura, la vida artística i la participació ciutadana de la nostra ciutat van fer d'ell un "il·lustrat actual" en paraules del que fóra director del MuVIM, Román de la Calle. Juan José Estellés pertanyia al grup d'arquitectes que reintroduí l'arquitectura moderna a València entre els anys 50 i 60, va formar part de la renovació artística de la nostra ciutat com a membre del grup Parpalló, exercí de dinamitzador cultural avantguardista des del Col·legi Oficial d'Arquitectes, es va implicar, com a docent, en l'engegada de l'Escola d'Arquitectura de València, va participar activament en la crítica, reivindicació i defensa dels drets ciutadans respecte al patrimoni urbà i arquitectònic de la ciutat i va mantenir tota la seua vida una actitud ètica que li va proporcionar un respecte i una autoritat moral, per tots reconeguda. Cadascun d'aquests motius seria suficient per provocar l'interès per estudiar el seu quefer, però en conjunt ens apropen a una de les personalitats més singulars que, a nivell local, ha donat la nostra professió en la segona meitat del segle XX. / López Yeste, JR. (2015). Juan José Estellés Ceba (1920-2012) [Tesis doctoral no publicada]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/58863 / TESIS

[EN] The thesis is focused on the monastery of San Carlino alle Quattro Fontane, internationally recognized as the masterpiece of the great Baroque architect Francesco Borromini (1599-1667). In this work, which occupied most of his career until his death, all the principles of his architecture are collected and summarizes his professional career. The small and humble community of Spanish Discalced Trinitarians arrived in Rome in 1609, entrusted the architect the construction of its new headquarters in Rome in 1634 who took charge without claiming any compensation. The monastery stands as an architectural jewel of the Baroque and represents the living spirit of this Order that has been transmitted by Borromini in the project, and later imitated and completed by architect Alessandro Sperone. Although the convent was designed by Borromini as a unit and as a single project, the complex was built in different phases functionally independent based on the available economic resources. In this way and over the years it gradually took shape, first with the construction of the quarto del dormitorio later with the cloister and its attached dependences and, finally, with the construction of the church, which facade would not be completed until 1676, after the death of Borromini. Therefore, the integral construction of Borromini's project spanned more than forty years since the foundation stone. This logic programming construction in phases allowed the acquisition of various properties that constituted the original site, as well as the relocation of the friars in other areas as construction progressed. Thirty years after completing the Borromini's project and since the community had grown significantly in recent years, the Trinitarian Fathers decided to extend the convent. The new project, which construction began in 1710 and has never been studied, involved the addition of a new L-shaped wing and a covered walkway that hugged the old orange garden. However, the XVIII century expansion not unduly separated in time with Borromini project, caused numerous formal and functional alterations in the first complex. From the study of archival documentation - unpublished to date - this research reconstructs the evolution and the original configuration of the entire monastery complex, establishing a unitary and unusual overview which highlights the architects and technicians involved, the materials and techniques used and the architectural, constructive and formal aspects of the XVIII century enlargement and the Borromini's project, to which remains indissolubly linked. / [ES] La tesis doctoral se centra en el complejo conventual de San Carlino alle Quattro Fontane, reconocida internacionalmente como la obra maestra del gran arquitecto del barroco Francesco Borromini (1599-1667). En esta obra, que le ocupó casi toda su carrera hasta su muerte, se recogen todos los principios de su arquitectura y se resume su trayectoria artística. La pequeña y humilde comunidad de Trinitarios Descalzos españoles llegada a Roma en 1609, confió en 1634 al arquitecto la construcción de su nueva sede en Roma, quien asumió el encargo sin pretender compensación alguna. El convento se erige como una joya arquitectónica del barroco y como la expresión viva del espíritu de esta Orden que ha sido transmitido por Borromini en el proyecto, y más tarde imitado y completado con la ampliación llevada a cabo en 1710 por el también arquitecto Alessandro Sperone. A pesar de que el conjunto diseñado por Borromini fue afrontado desde el principio como un proyecto unitario, el complejo se construyó en distintas fases funcionalmente independientes en base a los recursos económicos disponibles. De este modo y con el transcurso de los años fue paulatinamente adquiriendo forma, primero con la construcción del cuarto del dormitorio, más tarde con la del claustro y sus dependencias anejas y, por último, con la construcción de la iglesia, cuya fachada sin embargo no sería completada hasta 1676, después de la desaparición de Borromini. Así, la construcción integral del convento borrominiano abarcó más de cuarenta años desde la puesta de la primera piedra. Esta lógica programación de la construcción en varias fases permitió acompasarla a la adquisición de las diferentes propiedades que constituirían el solar original, así como a la reubicación de los frailes en otras dependencias según iba avanzando la construcción. Apenas treinta años después de concluirse la fábrica borrominiana y puesto que la comunidad había crecido notablemente en los últimos años, los Padres Trinitarios decidieron ampliar el convento para dotarlo de nuevos ambientes. Este nuevo proyecto, cuya construcción se inició en 1710 y cuyo estudio no ha sido nunca abordado, consistió en la adición de una nueva ala en forma de ele y de un pasaje cubierto que abrazaban el antiguo jardín de naranjos. Sin embargo, la ampliación setechentesca, no distanciada en el tiempo excesivamente del proyecto de Borromini, provocó numerosas alteraciones formales y funcionales en la fábrica borrominiana. A partir del estudio de la documentación de archivo relativa a la ampliación de la fábrica y al proyecto borrominiano - inédita hasta la fecha - la presente investigación reconstruye la evolución y la configuración original de todo el complejo conventual, estableciendo una visión unitaria e insólita de conjunto que pone en evidencia los artífices implicados, los materiales y técnicas utilizadas y los aspectos arquitectónicos, constructivos y formales de la ampliación setechentesca, así como de la fábrica borrominiana, a la que queda indisolublemente ligada. / [CAT] La tesi doctoral se centra en el complex conventual de Sant Carlino alle Quattro Fontane, reconeguda internacionalment com l'obra mestra del gran arquitecte del barroc Francesco Borromini (1599-1667). En aquesta obra, que li va ocupar gairebé tota la seva carrera fins a la mort, es recullen tots els principis de la seva arquitectura i es resumeix la seva trajectòria artística. La petita i humil comunitat de Trinitaris Descalços espanyols arribada a Roma en 1609, va confiar en 1634 a l'arquitecte la construcció de la seva nova seu a Roma, qui va assumir l'encàrrec sense pretendre cap compensació. El convent s'erigeix com una joia arquitectònica del barroc i com l'expressió viva de l'esperit d'aquesta Ordre que ha estat transmès per Borromini en el projecte, i més tard imitat i completat amb l'ampliació començada en 1710 pel també arquitecte Alessandro Sperone. Tot i que el conjunt dissenyat per Borromini va ser afrontat des del principi com un projecte unitari, el complex es va construir en diferents fases funcionalment independents en base als recursos econòmics disponibles. D'aquesta manera i amb el transcurs dels anys va adquirint forma gradualment, primer amb la construcció del quarto del dormitori, més tard amb la del claustre i les seves dependències annexes i, finalment, amb la construcció de l'església, la façana però no seria completada fins 1676, després de la desaparició de Borromini. Així, la construcció integral del convent borrominiano va durar més de quaranta anys des de la posada de la primera pedra. Aquesta lògica programació de la construcció en diverses fases va permetre compassar-la a l'adquisició de les diferents propietats que constituirien el solar original, així com a la reubicació dels frares en altres dependències segons anava avançant la construcció. Trenta anys després de concloure la fàbrica borrominiana i ja que la comunitat havia crescut notablement en els últims anys, els Pares Trinitaris van decidir ampliar el convent per dotar-lo de nous ambients. Aquest nou projecte - que es va iniciar a construir l'any 1710 i que no ha estat mai estudiat - va consistir en l'addició d'una nova ala en forma d'ela i d'un passatge cobert que abraçaven l'antic jardí de tarongers. No obstant això, l'ampliació setechentesca, no distanciada en el temps excessivament del projecte de Borromini, va provocar nombroses alteracions formals i funcionals en la fàbrica borrominiana. A partir de l'estudi de la documentació d'arxiu relativa a l'ampliació de la fàbrica i al projecte borrominiano - inèdita fins a la data - la present investigació reconstrueix l'evolució i la configuració original de tot el complex conventual, establint una visió unitària i insòlita de conjunt que posa en evidència els artífexs implicats, els materials i tècniques utilitzades i els aspectes arquitectònics, constructius i formals de l'ampliació setechentesca, així com de la fàbrica borrominiana, a la qual queda indissolublement lligada. / Grau Fernández, M. (2015). San Carlino Alle Quattro Fontane: La ampliación del siglo XVIII [Tesis doctoral no publicada]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/59225 / TESIS

[EN] Most critics agree that there is a turning point in the career of Le Corbusier, where his most celebrated vocabulary and the syntax regulating it, become replaced by others that are in direct opposition. Some, however, claim that the period from 1928-1929 to 1945 does not show a replacement in his architecture but rather a reinterpretation of his own work throughout the 1920s. This group rejects the existence of two successive Le Corbusiers and maintains that there is a dialogue between two opposed but simultaneous Le Corbusiers. Accordingly, the opposition -they state-, both at formal and implantation levels, between two prototypes of housing to be built in series that were designed in the 1920s, the Maison Citrohan (1922) and the Maison Monol (1919), brings about two family trees, which include the Petite Maison the Week-End (1935) and Villa Savoye (1928), and continue up to his last two single-family houses: Villa Shodhan (1951) and Maisons Jaoul (1951). These critics establish a connection by comparing both of these types to a paragraph written by Le Corbusier in Le Modulor, where he defines two opposed groups of architectural thought: architecture mâle and architecture femelle. Thus, the Citrohan type, described as angular and firm, standing erected on the ground, is associated to the male architecture defined by Le Corbusier as "strong objectivity of forms under the bright light of the Mediterranean sun", whereas the Monol type, undulating and soft, resting on the ground and absorbing the setting, is associated to the female architecture described by Le Corbusier as "limitless subjectivity rising against a cloudy sky". The two above-mentioned theories on the evolution of Le Corbusier's work share the view that there is an opposition between modernity and tradition, although they differ from each other with regard to the development of this opposition from a timeframe perspective. The incompatibility between the two theories, coupled with the fact that renowned authors on this topic endorse them both at the same time, is unsettling. A revision of the bibliography, aimed at solving this conflict, will reveal that there are few references of detailed comparative studies between the alleged two types, or between two equivalent works from the periods prior to, and following the alleged turning point. In addition, none of the prototypes have been subject to an in-depth study. Furthermore, whereas most attention has been drawn to the so-called Citrohan-type legacy work, though it has been done on a separate basis, a critical gap still remains with regard to the vaulted housing type known as Monol. The main purpose of this research is not to create controversy over the accuracy of the different critics' references (even if the comparison will be unavoidable) but to clear up the existing contradictions from some sources and shed light on the critical gaps. This research focuses on the following: 1) an analysis of the documents and housing architecture of Le Corbusier to ascertain whether the development of his work over time takes place by replacing or including concepts and forms; 2) a closer look both at the meaning and the role behind the concepts of architecture mâle and architecture femelle in Le Corbusier's writings over time to determine whether they materialized or not in his architectural work / [ES] La mayor parte de la crítica coincide en que existe un punto de inflexión en la trayectoria de Le Corbusier, en el que tanto su vocabulario más celebrado como la sintaxis que lo regula, son sustituidos por otros diametralmente opuestos. Sin embargo, otra parte de la crítica afirma que el periodo transcurrido entre 1928-1929 y 1945 no supone una sustitución de una arquitectura por otra, sino una reinterpretación de su propio trabajo de los años 20, y aunque renuncia a la existencia de dos Le Corbusiers sucesivos, si sostienen el diálogo entre dos Le Corbusiers opuestos pero simultáneos. En este sentido afirma que la oposición, tanto a nivel formal como de implantación, entre los dos prototipos de vivienda en serie proyectados en los años 1920, las Maisons Citrohan(1922) y Monol(1919) son el germen de dos genealogías que comprenden, entre otras, la Petite Maison the Week-End (1935) y la Villa Savoye(1928) y que se extienden hasta sus dos últimas viviendas unifamiliares, la Villa Shodhan (1951) y las Maisons Jaoul(1951). Además, relaciona la contraposición de estos dos tipos, con un párrafo escrito por Le Corbusier en Le Modulor en el que define dos grupos de pensamiento arquitectónico antitéticos a los que denomina architecture mâle y architecture femelle. Así, se identifica el tipo Citrohan, angular y firme, erguido sobre el terreno, con la arquitectura masculina definida por Le Corbusier como "la fuerte objetividad de formas bajo la intensa luz del sol mediterráneo"; mientras que el tipo Monol, ondulante y suave, descansando en el suelo, absorbiendo el emplazamiento queda vinculado a la arquitectura femenina descrita por Le Corbusier como "la subjetividad ilimitada alzándose contra un cielo nublado". Las dos teorías mencionadas en torno al desarrollo de la obra de Le Corbusier coinciden en identificar una oposición entre modernidad y tradición, aunque se diferencian en el desarrollo temporal de dicha oposición. La incompatibilidad de ambas teorías, el hecho de que existan autores de reconocido prestigio en la materia que avalen las dos a la vez, genera desconcierto. Si se realiza una revisión bibliográfica con el fin de resolver el conflicto se observa que existen escasas referencias en las que se lleve a cabo un estudio comparativo detallado de los supuestos dos tipos o de dos obras equivalentes pertenecientes a los periodos anterior y posterior al supuesto punto de inflexión. Tampoco los proyectos iniciadores de los tipos son objeto de estudios exhaustivos. Además, mientras los supuestos descendientes del tipo Citrohan, aunque de modo independiente, han atraído la mayor parte de la atención, se detecta un vacío crítico en relación a las obras abovedadas que integrarían el tipo Monol. Esta investigación no tiene como objetivo principal polemizar sobre la exactitud de las diferentes referencias críticas, si bien resultará inevitable contrastarlas, sino aclarar las contradicciones existentes entre algunas de las fuentes y arrojar luz sobre los vacios críticos hallados. Así pues, los objetivos de esta investigación son: En primer lugar, ahondar tanto en los escritos como en la arquitectura doméstica de Le Corbusier con el fin de demostrar si su obra se desarrolla a través de la sustitución o la inclusión de conceptos y formas a lo largo del tiempo. En segundo lugar, profundizar tanto en el significado como en el papel que juegan los conceptos de architecture mâle y architecture female en los textos de Le Corbusier a lo largo del tiempo, así como determinar si dichos conceptos se materializan en su obra doméstica. / [CAT] La major part de la crítica coincideix amb l'existència d'un punt d'inflexió a la trajectòria de Le Corbusier, al que tant el seu vocabulari més celebrat como la sintaxis que el regula, són substituïts per altres diametralment oposats. No obstant això, altra part de la crítica afirma que el període que passa entre 1928-1929 i 1945 no suposa una substitució d'una arquitectura per l'altra, sinó una reinterpretació del seu propi treball als anys 20, i encara que renuncia a l'existència de dos Le Corbusiers consecutius, aquests sí sostenen el diàleg entre dos Le Corbusiers oposats però simultanis. En aquest sentit afirma que l'oposició, tant a nivell formal como d'implantació, entre els dos prototips de vivenda en sèrie projectats als anys 1920, les Maisons Citrohan (1922) i Monol (1919) son el germen de dues genealogies que comprenen, entre l'una i l'altra, la Petite Maison the Week-End (1935) i la Villa Savoye (1928) i que s'estén fins les dues últimes vivendes unifamiliars, la Villa Shodhan (1951) i las Maisons Jaoul (1951). A més, lliga la contraposició d'aquests dos models amb un paràgraf escrit per Le Corbusier a Le Modulor al que defineix dos grups de pensament arquitectònic antitètics als que denomina architecture mâle i architecture femelle. Així, s'identifica el tipus Citrohan, angular i ferm, erecte sobre el terreny, amb l'arquitectura masculina definida per Le Corbusier com "la fort objectivitat de formes davall la intensa llum del sol Mediterrani", mentre que el tipus Monol, ondulant i suau, descansant al sòl, absorbint la ubicació queda vinculat a l'arquitectura femenina descrita per Le Corbusier com "la subjectivitat il·limitada alçant-se contra un cell nuvolat". Les dues teories mencionades al voltant del desenvolupament de l'obra de Le Corbusier coincideixen a identificar una oposició entre modernitat i tradició, encara que es diferencien al desenvolupament temporal d'aquesta oposició. L'incompatibilitat d'ambdues teories, el fet de que existeixen autors de reconegut prestigi a la matèria que avalen les dues a la vegada, genera desconcert. Si es realitza una revisió bibliogràfica amb l'objectiu de resoldre el conflicte, s'observa que existeixen escasses referències en les què es duga a terme un estudi comparatiu detallat dels suposats dos tipus o de les obres equivalents pertanyents als períodes anterior i posterior al suposat punt de inflexió. Tampoc els projectes iniciadors dels tipus són objecte d'estudis exhaustius. A més, mentrestant els suposats descendents del tipus Citrohan, encara que de manera independent, s'han portat la major part de l'atenció, es detecta un buit crític en relació a les obres voltades que integrarien el tipus Monol. Aquesta investigació no té com objecte principal polemitzar sobre l'exactitud de les diferents referències crítiques (si bé resultarà inevitable contrastar-les) sinó aclarir les contradiccions existents entre algunes de les fonts i llançar llum sobre els buits crítics trobats. Així doncs, els objectius d'aquesta investigació són: En primer lloc, aprofundir tant als escrits com a la arquitectura domèstica de Le Corbusier per tal de demostrar si la seua obra es desenvolupa a través de la substitució o la inclusió de conceptes i formes al llarg del temps. En segon lloc, aprofundir tant al significat com al paper que juguen els conceptes de architecture mâle i architecture femelle als textos de Le Corbusier al llarg del temps, així com determinar si aquests conceptes es materialitzen a la seua obra domèstica. / García González, A. (2015). ENTRE LA CAJA Y LA CUEVA. Conceptos y Formas en la Arquitectura de Le Corbusier [Tesis doctoral no publicada]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/59438 / TESIS

[EN] This work tries to clarify the data and documents that deal with the Desert of The Palms and its hermitages. The initial approach is based on the merger of the historic, the architectural and the spiritual, to carry the reader through a common thread of what was, symbolically, and how it materialized in architecture and its environment. It should be noted that the work does not try to make a constructive and graphic description of what were the hermitages, but is a mere description of the construction, to understand the symbolism of space itself. This is part of the existing literature, documentary research and, above all, called «anonymous manuscript 1778», which is a description of the Desert of The Palms. Significant data that have been erroneously documented by other authors, as well as deepen the analysis of all the elements of the set of the desert will clarify. The contribution of this thesis consists, first, in the differentiation of two times historic place, one in the old framework (17th to 19th centuries) and the other in the new framework (19th to 21th centuries). This will merge the texts of two frames, for a bigger and better understanding of the place; and, like nexus, spirituality. This line refers the Desert of The Palms in key of paradise, justifying it with other Carmelite Deserts around the world and appearing so characteristic symbolism as the Carmelite Laura. Second are the different types of the hermitages and other related buildings to them in the Desert of The Palms, distinguishing between the set as the union of the parties and individual parties as essential elements of the set. Thus focuses attention on two aspects: the first is the documentary, based principally in the mentioned anonymous manuscript, which suggest his authorship (based on archival research and transcription of unpublished documents); and the second aspect is the bibliographic, extracting the texts presenting the whole of the hermitages. Reading through a heritage catalogue makes it easier to understand the materialization of the hermitages and other constructions in an individualized manner. Part of the old text and part of the current description is summarized in the tabs. Tops is working with an unpublished analysis of the spiritual values of the hermitage, creating a fruitful dialogue between architecture and spirituality. / [ES] El presente trabajo trata de esclarecer los datos y documentos que versan sobre el Desierto de Las Palmas y sus Ermitas. El planteamiento inicial se basa en la fusión de lo histórico, lo arquitectónico y lo espiritual, para llevar al lector mediante un hilo conductor de lo que fue, simbólicamente, y como se materializó en la arquitectura y su entorno. Cabe destacar que el trabajo no intenta hacer una descripción gráfica y constructiva de lo que fueron las ermitas, sino que es una mera descripción de la construcción, para entender la simbología del espacio en sí. Para ello se parte de la bibliografía existente, la investigación documental y, sobre todo, el llamado «manuscrito anónimo de 1778», que es una descripción del Desierto de Las Palmas. Se esclarecen datos significativos que han sido documentados erróneamente por otros autores, además de profundizar en el análisis de todos los elementos del conjunto del Desierto. La aportación de esta tesis consiste, en primer lugar, en la diferenciación de dos tiempos históricos del Lugar, uno en el marco antiguo (siglos XVII al XIX) y el otro en el marco nuevo (siglos XIX al XXI). De este modo se funden los textos de los dos marcos, para una mayor y mejor comprensión del lugar; y, como nexo de unión, la espiritualidad. En esta línea se habla del Desierto de Las Palmas en clave de Paraíso, justificándolo con otros Desiertos Carmelitanos a nivel mundial y apareciendo simbolismos tan característicos como la Laura carmelitana. En segundo lugar, se tratan las distintas tipologías de las Ermitas y otras edificaciones vinculadas a ellas en el Desierto de Las Palmas, distinguiendo entre el conjunto como la unión de las partes y las partes individuales como elementos esenciales del conjunto. De este modo se focaliza la atención en dos vertientes: la primera es la vertiente documental, basándonos principalmente en el mencionado manuscrito anónimo, del que proponemos su autoría (basándonos en la investigación archivística y la transcripción de documentos inéditos); y la segunda vertiente es la bibliográfica, extrayendo los textos que presentan al conjunto de las Ermitas. Para entender de manera individualizada la materialización de las Ermitas y otras construcciones, se facilita su lectura mediante un catálogo de fichas patrimoniales. En las fichas se resume parte del texto antiguo y parte de la descripción actual. Se remata el trabajo con un análisis inédito de los valores espirituales de la Ermita, creando un fructífero diálogo entre la arquitectura y la espiritualidad. / [CAT] El present treball tracta d'esclarir les dades i documents que versen sobre el Desert de Les Palmes i les seues Ermites. El plantejament inicial es basa en la fusió d'allò històric, allò arquitectònic i allò espiritual, per a portar al lector mitjançant un fil conductor d'allò que va ser, simbòlicament, i com es va materialitzar a l'arquitectura i al seu entorn. Cal destacar que el treball no intenta fer una descripció gràfica i constructiva del que van ser les ermites, sinó que és una mera descripció de la construcció, per a entendre la simbologia de l'espai en si. Per a això, es parteix de la bibliografia existent, de la investigació documental i, sobre tot, de l'anomenat «manuscrit anònim de 1778», una descripció del Desert de Les Palmes. S'esclareixen dades significatives que han sigut documentades erròniament per altres autors, a més d'aprofundir en l'anàlisi de tots els elements del conjunt del Desert. L'aportació d'esta tesi consisteix, en primer lloc, en la diferenciació de dos temps històrics del Lloc, un en el marc antic (segles XVII al XIX) i l'altre en el marc nou (segles XIX al XXI). Així es fonen els textos de tots dos marcs, per a una major i millor comprensió del lloc; i com a nexe d'unió: l'espiritualitat. En esta línia es parla del Desert de Les Palmes en clau de Paradís, justificant-ho amb altres Deserts Carmelitans a nivell mundial i apareixent simbolismes tan característics com la Laura carmelitana. En segon lloc. es tracten les distintes tipologies de les Ermites i altres edificacions vinculades a elles en el Desert de Les Palmes, distingint entre el conjunt com la unió de les parts i les parts individuals com a elements essencials del conjunt. D'aquesta manera es focalitza l'atenció en dos vessants: el primer és el vessant documental, basant-nos principalment en el mencionat manuscrit anònim, del que proposem la seua autoria (basant-nos en la investigació arxivística i la transcripció de documents inèdits); i el segon vessant és el bibliogràfic, escollint els textos que parlen del conjunt de les Ermites. Per a entendre de manera individualitzada la materialització de les Ermites i altres construccions, es facilita la seua lectura mitjançant un catàleg de fitxes patrimonials. En eixes fitxes es resumeix part del text antic i part de la descripció actual. Es remata el treball amb una anàlisi inèdita dels valors espirituals de l'Ermita, creant un fructífer diàleg entre l'arquitectura i l'espiritualitat. / Husillos Tamarit, I. (2016). Las ermitas del Desierto de Las Palmas. Historia y Actualidad de una idea [Tesis doctoral no publicada]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/61969 / TESIS

[EN] This research is framed in the field of architectural recycling, giving value to the architecture from its pre-existing condition, understanding that what is important is its adaptation to new cycles of life, providing a sustainable response to the resource consumption, and simultaneously, without abandoning its beauty. The purpose will be to define the most appropriate strategies for the success of architectural recycling, the determining factors for its design, and their relative value in the final result. We use the methodology of going from the general to the particular, starting to reflect on the current situation and its causes, to analyze the concept of recycling and its implications, and to value the importance of making an action strategy by thinking about recycling from five different actions: relook, re-think, re-schedule, re-design, and re-live. Experimenting, these five actions are applied to the case "Matadero Madrid" in order to evaluate a critical position on the validity of current architectural recycling. Finally, conclusions will be established, recognizing new strategies of architectural recycling, based on creativity and innovation, involving a change in mentality towards a more sustainable architecture. / [ES] La presente investigación se enmarca en el ámbito del reciclaje arquitectónico con el fin de poner en valor a la arquitectura desde su condición preexistente, entendiendo que lo importante es que ésta pueda adaptarse a nuevos ciclos de vida dando con ello una respuesta sostenible frente al consumo de recursos y, a su vez, hacerlo sin renunciar a la belleza. El objeto será el de definir las estrategias más adecuadas para el éxito del reciclaje arquitectónico, los factores determinantes para su diseño y su valor relativo en el resultado final. Se emplea la metodología de ir de lo general a lo particular, comenzando por reflexionar sobre la situación actual y sus causas para, a continuación, hacer un análisis del concepto del reciclaje y sus implicaciones y valorar con ello la importancia de la elaboración de una estrategia de actuación reflexionando sobre el reciclaje desde cinco acciones: re_mirar, re_pensar, re_programar, re_diseñar y re_vivir. En la experimentación-discusión, se aplican estas cinco acciones al caso de Matadero Madrid, con el objeto de elaborar un posicionamiento crítico sobre la validez del reciclaje arquitectónico en el momento actual. Por último, se establecerán conclusiones reconociendo nuevas estrategias de actuación de reciclaje arquitectónico, basadas en la creatividad y la innovación, que suponen un cambio de mentalidad, hacia una arquitectura mas sostenible. / [CAT] La present investigació s'emmarca en l'àmbit del reciclatge arquitectònic per a posar en valor a l'arquitectura des de la seua condició preexistent, entenent que l'important és que esta puga adaptar-se a nous cicles de vida donant així una resposta sostenible enfront del consum de recursos i, al seu torn, fer-ho sense renunciar a la bellesa. L'objecte serà el de definir les estratègies mes adequades per a l'èxit del reciclatge arquitectònic, els factors determinants per al seu disseny i el seu valor relatiu en el resultat final. S'utilitza la metodologia d'anar del general al particular, començant per reflexionar sobre la situació actual i les seues causes per a continuació, fer una anàlisi del concepte del reciclatge i les seues implicacions i valorar amb això la importància de l'elaboració d'una estratègia d'actuació reflexionant sobre el reciclatge des de cinc accions: re_mirar, re_pensar, re_ programar, re_dissenyar i re_viure. En l'experimentació-discussió, s'apliquen estes cinc accions al cas Matadero Madrid, amb l'objecte d'elaborar un posicionament crític sobre la validesa del reciclatge arquitectònic en el moment actual. Finalment, s'establiran conclusions reconeixent noves estratègies d'actuació de reciclatge arquitectònic, basades en la creativitat i la innovació, que suposen un canvi de mentalitat, cap a una arquitectura mes sostenible. / Navarro Bosch, AM. (2016). Estrategias de reciclaje arquitectónico [Tesis doctoral no publicada]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/61984 / TESIS

[EN] This Thesis aims to extract the criteria and strategies which with Alejandro de la Sota addresses the design process of inhabiting, as a solid and effective starting point for its resolution in the current context. Although his work does not follows a method, neither absolutely rational nor lineal, it is the result of an implementation criteria that integrates in a coherent manner its multiple facets. From a deeper understanding of the issue and a clear dominance of the architecture work, he is able to develop works that condense useful knowledge, in the form of architectural ideas that transcend time and space, and that offer bothvarious and repetitive solutions. In them, he tries to merge man and landscape to highlight the human existence from its indissoluble union with it. For the purpose of achievement of the mentioned target, the study is focused on the analysis of an specific work: Dwellings on the bay of La Alcudia, a domestic, mature, dense in significances proposal that was thought to the joy of life. Its scale, perfectly able to control from the dimensional, functional and construction point of view, permits to apprehend it in all its unitary strength and to notice the amount of divergent aspects that the architect achieves to condense in a unique architectural reality. Though it is an unbuilt work, its values, its power of innovation and its extrapolated nature make them an absent architectural pattern, able to inspire the professional practice in the current circumstances. The project is revealed as the synthesis of the principles about inhabiting that the architect has been brewing from his experiences, living and researches about the domestic scope. Along his trajectory, the intentions barely changed reflected in his reports that justified his housing projects; are the same foundations that are adapted to the different circumstances depending on the needs, the technical disposal at the same time they evolve towards a great dematerialising, abstraction and essentiality: "the simple simplicity" that achieves its highest expresion in this proposal. Thus, his houses constitute subsequent crystallizations towards an ideal that is understood nearly as a piece of nature that its environmental features allow therefore mankind inhabiting. In other words, achieve on Earth his much-desired natural habitat as the maximum expression of freedom and wellness. Based on the thorough studying and the organization of the original information used in the proposal and the reconstruction of his designing process, are identified both the criteria and strategies that the architect addresses the project. They are then verified in his thought and the collection of his work, with the intention to extrapolate from the specific to the general. Finally, it is analyzed its possible continuity and validity, without prejudice of its adjustment to the current technological and social reality. / [ES] La tesis se propone como objetivo extraer los criterios y estrategias con los que Alejandro de la Sota aborda el proceso de proyecto del habitar, como un punto de partida sólido y eficaz para su resolución en el contexto actual. Aunque su producción no sigue un método, ni totalmente racional ni lineal, sí que es el resultado de un criterio de actuación que integra de manera coherente sus múltiples aspectos. Desde una comprensión profunda del problema y un claro dominio del oficio, es capaz de producir obras que condensan un conocimiento útil, en forma de ideas arquitectónicas que trascienden el tiempo y el espacio, y que ofrecen soluciones al mismo, diversas y reiterativas. En ellas, busca fundir al hombre con la naturaleza para significar la existencia humana desde su indisoluble unidad con ésta. Para la consecución del objetivo señalado, el trabajo se centra en el análisis de un proyecto concreto: las Viviendas en la Bahía de Alcudia, una propuesta doméstica madura, densa en significados y pensada para el máximo goce de la vida. Su escala, perfectamente 'controlable' desde el punto de vista dimensional, funcional y constructivo, permite aprehenderla con toda su potencia unitaria y reparar en la cantidad de aspectos divergentes que el arquitecto logra condensar en una única realidad arquitectónica. Si bien se trata de una obra no construida, sus valores, su poder de innovación y su carácter extrapolable la convierten en un modelo de arquitectura ausente capaz de alumbrar la práctica profesional en las circunstancias actuales. El proyecto se revela como la síntesis de los principios sobre el habitar que el arquitecto ha ido destilando a partir de sus vivencias, experiencias e investigaciones en el ámbito doméstico. A lo largo de su trayectoria, apenas cambian las intenciones reflejadas en las memorias que justifican sus viviendas; son los mismos fundamentos que se adaptan a las diferentes circunstancias, en función del lugar, las necesidades y la disponibilidad técnica, a la vez que evolucionan hacia una intensa abstracción y esencialidad: la "sencillez, sencilla", que alcanza su máxima expresión en esta propuesta. De este modo, sus casas constituyen cristalizaciones sucesivas hacia un ideal que se entiende casi como un fragmento de naturaleza cuyas condiciones ambientales le permiten al hombre, sin más, habitar. Es decir, lograr en la Tierra su anhelado hábitat natural como máxima expresión de libertad y bienestar. A partir del estudio exhaustivo y ordenado del material original de la propuesta y la reconstrucción de su proceso de diseño, se identifican los criterios y estrategias con los que el arquitecto aborda el proyecto. Posteriormente, se verifican en su pensamiento y en el conjunto de su obra, a fin de poderlos extrapolar de lo particular a lo general. Por último, se analiza su posible continuidad y vigencia, sin menoscabo de su adaptación a la realidad tecnológica y social del momento presente. / [CAT] La tesi es proposa com a objectiu extraure els criteris i estratègies amb què Alejandro de la Sota aborda el procés de projecte de l'habitar, com un punt de partida sòlid i eficaç per a la seua resolució en el context actual. Encara que la seua producció no seguixca un mètode, ni totalment racional ni lineal, sí que és el resultat d'un criteri d'actuació que integra de manera coherent els seus múltiples aspectes. Des d'una comprensió profunda del problema i un clar domini de l'ofici, és capaç de produir obres que condensen un coneixement útil, en forma d'idees arquitectòniques que transcendixen el temps i l'espai, i que oferixen solucions a este, diverses i reiteratives. En elles, busca fondre l'home amb la natura per significar l'existència humana des de la seua indissoluble unitat amb esta. Per a la consecució de l'objectiu assenyalat, el treball se centra en l'anàlisi d'un projecte concret: els Habitatges a la Badia d'Alcúdia, una proposta domèstica madura, densa en significats i pensada per al màxim disfrute de la vida. La seua escala, perfectament 'controlable' des del punt de vista dimensional, funcional i constructiu, permet aprehendre-la amb tota la seua potència unitària i reparar en la quantitat d'aspectes divergents que l'arquitecte conseguix condensar en una única realitat arquitectònica. Si bé es tracta d'una obra no construïda, els seus valors, el seu poder d'innovació i el seu caràcter extrapolable la convertixen en un model d'arquitectura absent capaç de donar llum a la pràctica professional en les circumstàncies actuals. El projecte es revela com la síntesi dels principis sobre l'habitar que l'arquitecte ha anat destil¿lant a partir de les seues vivències, experiències i investigacions en l'àmbit domèstic. Al llarg de la seua trajectòria, tot just canvien les intencions reflexades en les memòries que justifiquen els seus habitatges; són els mateixos fonaments que s'adapten a les diferents circumstàncies, en funció del lloc, les necessitats i la disponibilitat tècnica, a la vegada que evolucionen cap a una intensa desmaterialització, abstracció i essencialitat: la "senzillesa, senzilla" que conseguix la seua màxima expressió en esta proposta. D'esta manera, les seues cases constituixen cristal¿litzacions successives cap a un ideal que s'entén casi com un fragment de naturalesa, les condicions ambientals de la qual li permeten a l'home, sense més, habitar. És a dir, aconseguir a la Terra el seu anhelat hàbitat natural com a màxima expressió de llibertat i benestar. A partir de l'estudi exhaustiu i ordenat del material original de la proposta i la reconstrucció del seu procés de disseny, s'identifiquen els criteris i estratègies amb què l'arquitecte aborda el projecte. Posteriorment, es verifiquen en el seu pensament i en el conjunt de la seua obra, per tal de poder-los extrapolar del particular al general. Finalment, s'analitza la seua possible continuïtat i vigència, sense detriment de la seua adaptació a la realitat tecnològica i social del moment present. / Pascual Rubio, A. (2016). PROYECTAR PARA LA VIDA. ALEJANDRO DE LA SOTA. VIVIENDAS EN LA BAHÍA DE ALCUDIA [Tesis doctoral no publicada]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/62218 / TESIS