Masters Research - Master of Creative Arts / The study of Love and Death in Art Song and Opera is all- encompassing, threading the study of music with the other arts – literature, especially poetry and drama, and the visual arts, especially painting – and linking the study of philosophy and history, to provide a reference point for the societal attitudes of the time in which my repertoire was written. As the themes of love and death began to be expressed in literature and the arts in the late eighteenth and early nineteenth centuries, my exploration of this theme has grown into a journey through some of the most beautiful, expressive and well-known vocal music of the Romantic era, and into the twentieth century. The Romantics were intimately concerned with the expression of individual emotions, providing me with many opportunities to study repertoire relating to the many aspects of both love and death. It was interesting to discover how musical expression changed within the different national schools I studied – German, French, Spanish, and some Italian arias. I began my study in 1810 with the songs of Franz Schubert. As the master who revolutionized the German Lied, I felt it appropriate to open my first recital, indeed the first two recitals, with a set of Schubert Lieder. I also studied the works of Robert Schumann in the first two recitals, the only composer whose Lieder I studied as single songs and as a song cycle, the well-loved Frauenliebe und Leben. In Recital 2 I turned my attention to French repertoire, with the study of the magnificent song cycle of Hector Berlioz, Les nuits d’été. In the first two recitals I also studied bel canto and French arias. In the third recital I decided to continue my exploration of French Romantic music in relationship to love and death with a set of songs by Gabriel Fauré. My attention turned back to German repertoire - very different, however, from the works of Schubert and Schumann, in the famous song cycle by Richard Wagner, Wesendoncklieder. Two French songs completed this recital. My final recital featured an all-Spanish program, in which I explored my theme in two song cycles, Spanish opera and zarzuela.

Thesis (Ph. D.)--UCLA, 2007. / Vita. Includes bibliographical references (leaves 226-233).

The study of song cycles poses difficulties for both analysts and performers. These challenges stem largely from two qualities intrinsic to the genre: (1) the inclusion of two semiotic systems, language and music, and (2) the use of multi-movement structures. Several scholars have addressed these issues; however, a model built on a balanced consideration of both text-based/dramatic events and purely musical elements, has yet to be offered. This study proposes such a model with separate applications for both performers and analysts. Focusing on the identification of features connecting song cycles in their entirety, deep voice-leading associations and movements in key paths are examined in the application for analysts, whereas the performers’ application concentrates on recognizing underlying “atmospheres” and forms of acceleration. Each application is applied to Schumann’s Frauenliebe und –leben and Dichterliebe song cycles, demonstrating the benefits of employing this model in the development of both performative and analytical interpretations.

Clara Wieck Schumann’s 1836 Piano Concerto Op. 7 represents an era of radical formal experimentation in the early nineteenth century. As such, critics including Robert Schumann questioned its unity, thus prompting late twentieth-century scholars to reassess both its departures from tradition and its cohesive mechanisms. I propose that the concerto’s formal innovations are a result of Wieck’s decision to construct a tripartite work from her autonomous Concertsatz, which became the Finale after the addition of a first and second movement. This study uses William Caplin’s theory of formal functions and Steven Vande Moortele’s theory of two-dimensional sonata form to examine how Wieck complemented the independent Finale with a formally divergent first movement, which facilitates the projection of an overarching sonata form spanning the entire work. In doing so, this study produces a model to assess the concerto’s internal logic.

[EN] In this thesis they are studied cadences in various formulas which are used by the composer Franz Liszt to finish his piano works. This particular aspect of his harmonic language, we call «cadential experimentation», is developed further in his last creative period extending between 1877 and 1885. The detailed analysis of the end of all works written in these years is accompanied by the exam of the terminal cadence writing of his main pieces for keyboard all their previous production. Also we incorporate the investigation of this harmonic process in the most important works of the most prominent pianists-composers contemporaries: Felix Mendelssohn, Robert Schumann y Frédéric Chopin. This comparative study allows us to show the relevance of the figure of Liszt acquired in the renovation of the links in the final cadences and in the process of eliminating the cadence as the punctuation final of the works. His contribution, in quantity and variety, is decisive in this area, becoming the most daring romantic musician, who creates original and revolutionary conclusions for the epoch and even he becomes prescient of an advanced harmonic language. We confirm as well as his constant curiosity and desire for innovation in the harmonic field, which will lead to develop along its production a script that makes it in one of the great innovators of the harmonic vocabulary of the nineteenth century, they are also reflected in the field investigated, and the final «cadential experimentation» becomes in a prominent aspect of the evolution of his harmonic language. After analysis, has made concrete a typology of the various cadences used by the Hungarian master, and we have evaluated the influence of his «cadential activity» in the musical speech of the later composers, delimiting to the composers Claude Debussy and Maurice Ravel. / [ES] En la presente tesis se estudian las diversas fórmulas cadenciales que utiliza el compositor Franz Liszt para concluir sus obras para piano. Este aspecto particular de su lenguaje armónico, que denominamos experimentación cadencial, se desarrolla de forma más manifiesta en su última etapa creativa que se extiende entre 1877 y 1885. El análisis pormenorizado de los finales de todas las obras escritas en estos años se acompaña con el examen de la escritura cadencial terminal de las principales piezas para teclado de toda su producción anterior. Incorporamos, asimismo, la investigación de este procedimiento armónico en las obras más importantes de los pianistas-compositores coetáneos más destacados: Felix Mendelssohn, Robert Schumann y Frédéric Chopin. Este estudio comparativo nos permite mostrar la relevancia que adquiere la figura de Liszt en la renovación de los enlaces cadencias finales y en el proceso de eliminación de la cadencia como puntuación final de las obras. Su aportación, en cantidad y variedad, es decisiva en este terreno, convirtiéndose en el músico romántico más atrevido, que crea conclusiones originales y revolucionarias para la época e incluso premonitorias de un lenguaje armónico más avanzado. Comprobamos así como su constante curiosidad y anhelo de innovación en el terreno armónico, que le conducen a desarrollar a lo largo de su producción una escritura que lo convierte en uno de los grandes renovadores del vocabulario armónico del siglo XIX, se ven reflejados también en el campo que investigamos, y la experimentación cadencial final pasa a convertirse en un aspecto destacado de la evolución armónica del lenguaje lisztiano. Tras el análisis, se ha concretado una tipología de las diversas cadencias utilizadas por el maestro húngaro, y se ha valorado la influencia de su actividad cadencial en el discurso musical de compositores posteriores, delimitándola a las figuras de Claude Debussy y Maurice Ravel. / [CAT] En la present tesi s'estudien les diverses fórmules cadenciales que utilitza el compositor Franz Liszt per a concloure les seues obres per a piano. Este aspecte particular del seu llenguatge harmònic, que denominem experimentació cadencial, es desenrotlla de forma més manifesta en la seua última etapa creativa que s'estén entre 1877 i 1885. L'anàlisi detallat dels finals de totes les obres escrites en estos anys s'acompanya amb l'examen de l'escriptura cadencial terminal de les principals peces per a teclat de tota la seua producció anterior. Incorporem, així mateix, la investigació d'este procediment harmònic en les obres més importants dels pianistes-compositors coetanis més destacats: Felix Mendelssohn, Robert Schumann i Frédéric Chopin. Este estudi comparatiu ens permet mostrar la rellevància que adquirix la figura de Liszt en la renovació dels enllaços cadències finals i en el procés d'eliminació de la cadència com a puntuació final de les obres. La seua aportació, en quantitat i varietat, és decisiva en este terreny, convertint-se en el músic romàntic més atrevit, que crega conclusions originals i revolucionàries per a l'època i inclús premonitòries d'un llenguatge harmònic més avançat. Comprovem així com la seua constant curiositat i anhel d'innovació en el terreny harmònic, que li conduïxen a desenrotllar al llarg de la seua producció una escriptura que ho convertix en un dels grans renovadors del vocabulari harmònic del segle XIX, es veuen reflectits també en el camp que investiguem, i l'experimentació cadencial final passa a convertir-se en un aspecte destacat de l'evolució harmònica del llenguatge lisztiano. Després de l'anàlisi, s'ha concretat una tipologia de les diverses cadències utilitzades pel mestre hongarés, i s'ha valorat la influència de la seua activitat cadencial en el discurs musical de compositors posteriors, delimitant-la a les figures de Claude Debussy i Maurice Ravel. / Yuste Martínez, LJ. (2016). Franz Liszt: La experimentación cadencial en los finales de las últimas obras para piano (1877-1885) [Tesis doctoral no publicada]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/68493 / TESIS

Syftet med studien var att finna lösningar i en begränsad repertoar för oboe, genom att belysa musik komponerad för violin av den ouppmärksammade kvinnliga tonsättaren Marion Bauer. Syftet var i förlängningen att inspirera andra musiker att utföra liknande studier. Detta genomfördes metodiskt genom konstnärliga val baserade på musikanalys och transkription till oboe av Bauers verk Up the Ocklawaha, Op. 6 som komponerades för den kvinnliga violinisten Maud Powell. Vidare egna inspelningar, musikhistoriska studier och intag av andra verk, såsom Clara Schumann-Wiecks tre romanser för violin och piano, Op. 22. I transkriptionen identifierades utmaningar i form av dubbelgrepp och flageoletter för violin. Studiens resultat påvisar lösningar genom konstnärliga val som prioriteringar av bärande meloditoner och oktaveringar. Resultatet indikerar att transkriptionen var fullt genomförbar genom noga övervägda konstnärliga val trots tekniska utmaningar. Studiens övergripande resultat belyser vikten av att framhäva kvinnliga kompositörer som annars i tillräcklig grad inte uppmärksammas.

Ausgangspunkt dieser Arbeit war die historische Ergründung sowie Neuherausgabe ausgewählter Duette und mehrstimmiger Lieder Robert Schumanns. Sinn einer solchen Neuherausgabe ist die bisher noch nicht existente historisch-kritische Edition derselben. Der historische Nachvollzug von Entstehung, Drucklegung und zeitgenössischer Rezeption nimmt einen ebenso großen und wichtigen Umfang ein, wie die Edition der Lieder selbst. Die Grundlagen der neuen Edition waren Erstausgaben, autographe Manuskripte, Tagebuch- und Briefdokumente. Die formale Anlage der neuen Edition orientiert sich am Vorbild der Neuen Robert-Schumann-Gesamtausgabe, herausgegeben von der Robert-Schumann-Gesellschaft e. V. Düsseldorf und erarbeitet von der Robert-Schumann-Forschungsstelle Düsseldorf. Diese Gesamtausgabe versteht sich als historisch-kritische Edition nach aktuellen analogen Editionstechniken. Die von der Neuen Robert-Schumann-Gesamtausgabe verwendeten Editionsrichtlinien liegen auch dieser Edition Robert Schumanns Duette und mehrstimmiger Lieder zu Grunde.

I denna studie har jag fördjupat mig i Robert Schumanns pianotrio i d-moll, opus 63 - specifikt första satsen (Mit Energie und Leidenschaft), som här får fungera som analysmaterial. Studien syftade till att utveckla och underbygga en tolkning av verket, för att kunna framföra det på min examenskonsert i maj 2022. Genom att studera skrifter om Schumanns liv och leverne samt Schumanns partitur till trion, ökade jag min förståelse av verket och omständigheterna kring dess födelse, vilket underlättade instuderingsprocessen. Jag upplever att denna studie har länkat samman Schumanns tankar med mina egna tankar kring verket och att jag på så vis lyckats skapa en mer fulländad tolkning.

Der Umgang mit einem Komponisten der Vergangenheit in der 'ästhetischen Gegenwart' wirft immer wieder die Frage nach der Angemessenheit des Verständnisses auf, nach einem verbindlichen Bild, das ihm Gerechtigkeit widerfahren lässt. Hier ist streng zu trennen zwischen der wissenschaftlichen Darstellung gesicherter Erkenntnisse einerseits und andererseits Aussagen zur Aktualität bzw. zum richtigen Umgang mit einer Komponistenpersönlichkeit in einer bestimmten Situation, die einen starken moralischen Aspekt beinhalten. Die Moralität eines kulturpolitischen Engagements kann nach einem historisch-kritischen Wissenschaftsverständnis nicht Gegenstand der Beschäftigung sein, der Wissenschaftler abstrahiert hier so weit als möglich von seiner eigenen Person und unterscheidet sich darin vom Kunstrichter oder Kritiker. Dies muss sich auch gegenüber einem so weitgehenden Missverständnis eines Komponisten bewähren wie der nationalsozialistischen Vereinnahmung Schumanns. Es geht nicht darum, dies zu verurteilen, wohl aber können die Verformungen festgestellt und beschrieben werden, die das Schumann-Bild erfahren hat. Solche Momentaufnahmen einer Künstlerrezeption können in großer Anzahl erfolgen und zusammengesetzt einen historischen Prozess dokumentieren. Im Grunde ist selbst der Versuch, die historische Situation des Künstlers zu beschreiben, eine ähnliche Aufgabe.

No description available.