[ES] El riesgo representa uno de los descriptores paradigmáticos de nuestra actualidad. Las crecientes modificaciones en los procesos y ordenamientos naturales se reflejan en los fenómenos naturales. En este contexto, las inundaciones representan hoy en día la primera causa de catástrofes en el mundo, afectando las sociedades en su bienestar y los elementos que representan su desarrollo y valores. La arquitectura es una de las expresiones más evocativas de los valores e identidad de una comunidad. Las formas tradicionales, como la arquitectura de tierra, constituyen una parte de los lenguajes expresivos e identitarios de cada cultura. El actual incremento de inundaciones amenaza este patrimonio cultural que, por sus características higrométricas, resulta particularmente susceptible a la acción del agua. La presente tesis surge de la necesidad de conservar el patrimonio construido en tierra frente a las inundaciones. Para ello se plantea una metodología de evaluación del riesgo basada en la relación entre peligrosidad, exposición y vulnerabilidad, implementando una matriz de análisis que tiene en cuenta las peculiaridades de las construcciones de tierra, elaborada a partir de la caracterización de la arquitectura de tierra de la Península Ibérica. Su aplicación a 276 edificios distribuidos en cuatro cuencas hidrográficas ha permitido calcular el nivel de riesgo individual de cada elemento analizado en función de tres periodos de retorno (10, 100 y 500 años) y destacar la influencia de sus características intrínsecas, así como de los fenómenos de degradación. Finalmente, se proponen una serie de estrategias para la mitigación del riesgo y la conservación de la arquitectura de tierra expuesta a las inundaciones. Así, la metodología de evaluación propuesta se convierte en un elemento de conexión entre las condiciones del presente y la incertidumbre de los escenarios futuros. En este sentido, esta investigación se configura como una de las posibles claves de interpretación del problema de la afección de las inundaciones a la arquitectura de tierra. / [CA] El risc representa un dels descriptors paradigmàtics de la nostra actualitat. Les creixents modificacions en els processos i ordenaments naturals es reflecteixen en els fenòmens naturals. En aquest context, les inundacions representen en l'actualitat la primera causa de catàstrofes al món, afectant les societats en el seu benestar i els elements que representen el seu desenvolupament i valors. L'arquitectura és una de les expressions més evocatives dels valors i identitat d'una comunitat. Les formes tradicionals, com l'arquitectura de terra, constitueixen una part dels llenguatges expressius i identitaris de cada cultura. L'actual increment d'inundacions amenaça aquest patrimoni cultural que, per les seues característiques higromètriques, resulta particularment susceptible a l'acció de l'aigua. Aquesta tesi sorgeix de la necessitat de conservar el patrimoni construït en terra davant de les inundacions. Per a fer front a aquesta necessitat es planteja una metodologia d'avaluació del risc basada en la relació entre perillositat, exposició i vulnerabilitat, implementant una matriu d'anàlisi que té en compte les peculiaritats de les construccions de terra, elaborada a partir de la caracterització de l'arquitectura de terra de la Península Ibèrica. La seua aplicació a 276 edificis distribuïts en quatre conques hidrogràfiques ha permés calcular el nivell de risc individual de cada element analitzat en funció de tres períodes de retorn (10, 100 i 500 anys) i destacar la influència de les seues característiques intrínseques, així com dels fenòmens de degradació. Finalment, es proposen una sèrie d'estratègies per a la mitigació del risc i la conservació de l'arquitectura de terra exposada a les inundacions. Així, la metodologia d'avaluació proposada es converteix en un element de connexió entre les condicions del present i la incertesa d'escenaris futurs. En aquest sentit, la present investigació es configura com una de les possibles claus d'interpretació del problema de l'afecció de les inundacions a l'arquitectura de terra. / [EN] Risk represents one of the paradigmatic descriptors of our time. Increasing changes in natural processes are reflected in natural phenomena. In this context, floods represent the first cause of catastrophes in the world, affecting societies and the elements that represent their development and values. Architecture is one of the most evocative expressions of a community's values and identity. Traditional forms, such as earthen architecture, constitute part of each culture's expressive and identity languages. The current increase in flooding threatens this cultural heritage which is particularly susceptible to the action of water due to its hygrometric characteristics. This thesis arises from the need to preserve the heritage built on land against floods. To this end, a risk assessment methodology based on the relationship between hazard, exposure and vulnerability is proposed, implementing an analysis matrix that considers the peculiarities of earthen constructions, elaborated from the characterization of the earthen architecture of the Iberian Peninsula. Its application to 276 buildings distributed in four river basins has made it possible to calculate the individual risk level of each element analyzed according to three return periods (10, 100 and 500 years) and highlight the influence of its intrinsic characteristics, as well as deterioration phenomena. Finally, risk mitigation strategies and conservation actions for flood-exposed earth architecture are proposed. Thus, the proposed evaluation methodology becomes an element of connection between the present state and the uncertainty of future scenarios. This research is configured as one of the possible keys to interpreting the problem of the effect of floods on earthen architecture. / Trizio, F. (2023). La afección de las inundaciones en la arquitectura de tierra de la Península Ibérica: causas, riesgos y estrategias de protección [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/195026

S'engager dans le processus de mise en place de l'écotourisme dans les pays en voie de développement nécessite aujourd'hui, une réelle stratégie afin d'aider les décideurs à s'assurer de la durabilité des aménagements touristiques de leur territoire. Plus encore, s'agissant des espaces désertiques, il y a urgence à construire un modèle de mise en œuvre des projets écotouristiques applicables dans ces milieux vulnérables et basé sur le concept d'optimum écotouristique développé par Jean-Pierre LOZATO-GIOTART (2003, p.306) qui prône une synergie entre leurs différents composantes : intervenants, ressources (naturelles et culturelles), communautés locales et visiteurs… c'est-à-dire un "équilibre entre pratiques de loisirs et préservation des territoires d’accueil". La création d'une grille d'indicateurs d'écotourisme spécifique aux espaces désertiques est une approche qui pourrait aider à construire des programmes de développement selon les principes de l'optimum écotouristique. Aussi, l'application du concept de l'optimum écotouristique dans le sud-ouest du Sahara algérien, grâce au projet-pilote écotouristique à la Daïra de Charouine, située dans la wilaya d'Adrar, répond de façon appropriée aux stratégies de développement local des régions du Sud de l'Algérie, dont la grande majorité est cataloguée comme pauvres, bien que leurs richesses en biodiversité et culture aient déjà été recensées.Cette étude de cas ouvre une nouvelle vision sur la réflexion à mener à propos des indicateurs de durabilité en écotourisme en vue de leur application effective dans le contexte de planification et de gestion des projets dans les milieux désertiques. / Launching the process of establishing ecotourism in developing countries requires today a real strategy to help decision makers to ensure the sustainability of tourism development in their territory. Furthermore, with regard to desert areas, there is urgency to build a model of implementation of ecotourism projects applicable in these vulnerable areas and based on the concept of ecotourism optimum developed by Jean-Pierre Lozato-Giotart (2003, p.306) that promotes synergy between their different components: actors, resources (natural and cultural), and visitors local communities ... that is to say, a "balance between recreation and conservation practices of the host territories". Creating a grid of indicators specific to desert areas ecotourism is an approach that could help build development programs based on the principles of ecotourism optimum. Also, the application of the concept of ecotourism in the optimum southwest of the Algerian Sahara, through the pilot project of ecotourism in the Daïra Charouine, located in Adrar, responds appropriately to local development strategies of the southern regions of Algeria, the vast majority is classified as poor, although their wealth in biodiversity and culture has already been identified. This case study opens a new vision to carry on thinking about sustainability indicators ecotourism for their effective implementation in the context of planning and project management in desert environments.

[ES] La arquitectura vernácula suele decirse adaptada al lugar y al modo de vida de sus habitantes. Pero las sociedades y sus culturas no son estáticas. El comportamiento y el entorno cambian y, con ellos, también la manera de construirlo. A la vez, este tipo de arquitectura ha reunido unas cualidades y alcanzado un grado de armonía entre naturaleza, construcción y comunidad que no siempre ha conseguido ser emulado por la profesión moderna de la arquitectura. Así, surge una contradicción aparente: cómo preservar el saber-hacer de estos entornos en el cambio. La síntesis entre conservación y adaptación parece resolverse en el aprendizaje: ¿qué lecciones de lo vernáculo es posible extraer y aplicar a la planificación contemporánea a pesar de las transformaciones? Para aproximarse a la respuesta, la investigación parte de antecedentes de estudio: sobre el contexto general de transformación del ámbito rural en un panorama donde el cambio parece inevitable; sobre la arquitectura vernácula, su estudio y cierta crítica a algunas tendencias de la modernidad; y sobre el contexto específico de la investigación en Burkina Faso. A partir de esta base, el trabajo se sitúa en dos escenarios: el de la arquitectura tradicional mossi en el pueblo de Baasneere (Región Centro-Norte), construida, habitada e inmersa en un proceso de cambio similar al de otros hábitats tradicionales en el país; el de la disciplina y profesión de la arquitectura modernas en Burkina Faso, con actitudes distintas hacia lo vernáculo a lo largo de las etapas históricas de urbanización del país. Cada escenario sugiere preguntas específicas de investigación que son abordadas mediante la revisión bibliográfica relativa a cada tema, el estudio de campo con observación participante, entrevistas abiertas y semiestructuradas, la documentación gráfica y la elaboración de fichas para registrar casos de viviendas tradicionales y sus cambios. En el primer escenario, la constatación de las transformaciones que afectan a la arquitectura vernácula, justificadas en cambios sociales y culturales, permite identificar algunos conflictos y lecciones. En el segundo escenario, un acercamiento de la disciplina hacia lo local es apreciado en determinadas tendencias definitivamente puestas en práctica en algunos casos de proyectos de cooperación al desarrollo. Parece ser en ese ámbito de trabajo donde algunas de las lecciones de lo vernáculo encuentran su aplicación más directa. Para terminar, el enfoque de la investigación se abre para proponer una reflexión sobre los puntos en común con otros contextos a nivel global. Si una determinada forma de progreso ha desencadenado modificaciones similares en los entornos rurales a nivel global, maneras alternativas de considerarlo deberían conducir a soluciones en común. En definitiva, la consideración de los entornos vernáculos, surgidos de relaciones de cooperación y simbiosis, podría tener la significación, en la primera mitad del siglo XXI, de despertar cierta conciencia de adecuación y mostrar vías posibles de acción para trabajar en la adaptación real de nuestros entornos y el arraigo de nuestras sociedades. / [CA] L'arquitectura vernacla sol dir-se adaptada al lloc i a la manera de vida dels seus habitants. Però les societats i les seues cultures no són estàtiques. El comportament i l'entorn canvien i, amb ells, també la manera de construir-lo. Alhora, aquest tipus d'arquitectura ha reunit unes qualitats i aconseguit un grau d'harmonia entre naturalesa, construcció i comunitat que no sempre ha aconseguit ser emulat per la professió moderna de l'arquitectura. Així, sorgeix una contradicció aparent: com preservar el saber-fer d'aquests entorns en el canvi. La síntesi entre conservació i adaptació sembla resoldre's en l'aprenentatge: quines lliçons del vernacle és possible extraure i aplicar a la planificació contemporània malgrat les transformacions? Per a aproximar-se a la resposta, la investigació parteix d'antecedents d'estudi: sobre el context general de transformació de l'àmbit rural en un panorama on el canvi sembla inevitable; sobre l'arquitectura vernacla, el seu estudi i una certa crítica a algunes tendències de la modernitat; i sobre el context específic de la investigació a Burkina Faso. A partir d'aquesta base, el treball se situa en dos escenaris: el de l'arquitectura tradicional mossi al poble de Baasneere (Regió Centre-Nord), construïda, habitada i immersa en un procés de canvi similar al d'altres hàbitats tradicionals al país; el de la disciplina i professió de l'arquitectura modernes a Burkina Faso, amb actituds diferents cap al vernacle al llarg de les etapes històriques d'urbanització del país. Cada escenari suggereix preguntes específiques d'investigació que són abordades mitjançant la revisió bibliogràfica relativa a cada tema, l'estudi de camp amb observació participant, entrevistes obertes i semi-estructurades, la documentació gràfica i l'elaboració de fitxes per a registrar casos d'habitatges tradicionals i els seus canvis. En el primer escenari, la constatació de les transformacions que afecten l'arquitectura vernacla, justificades en canvis socials i culturals, permet identificar alguns conflictes i lliçons. En el segon escenari, un acostament de la disciplina cap al local és apreciat en determinades tendències definitivament posades en pràctica en alguns casos de projectes de cooperació al desenvolupament. Sembla ser en aquest àmbit de treball on algunes de les lliçons del vernacle troben la seua aplicació més directa. Per a acabar, l'enfocament de la investigació s'obri per a proposar una reflexió sobre els punts en comú amb altres contextos a nivell global. Si una determinada forma de progrés ha desencadenat modificacions similars en els entorns rurals a nivell global, maneres alternatives de considerar-ho haurien de conduir a solucions en comú. En definitiva, la consideració dels entorns vernacles, sorgits de relacions de cooperació i simbiosi, podria tindre la significació, en la primera meitat del segle XXI, de despertar una certa consciència d'adequació i mostrar vies possibles d'acció per a treballar en l'adaptació real dels nostres entorns i l'arrelament de les nostres societats. / [EN] Vernacular architecture is often said to be adapted to the place and the way of life of its inhabitants. But societies and their cultures are not static. Behaviour and environment change and, with them, so does the way it is built. At the same time, this type of architecture has brought together qualities and achieved a degree of harmony between nature, building and community that has not always managed to be emulated by the modern architectural profession. Thus, an apparent contradiction arises: how to preserve the know-how of these environments in change. The synthesis between preservation and adaptation seems to be resolved in learning: what lessons from the vernacular can be drawn and applied to contemporary planning despite the transformations? To approach the answer, the research is based on a background of studies: on the general context of rural transformation in a perspective where change seems inevitable; on vernacular architecture, its study and some criticism of certain trends of modernity; and on the specific context of research in Burkina Faso. On this basis, the work is situated in two scenarios: that of traditional Mossi architecture in the village of Baasneere (Centre-North Region), built, inhabited and immersed in a process of change similar to that of other traditional habitats in the country; that of the modern discipline and profession of architecture in Burkina Faso, with different attitudes towards the vernacular throughout the historical periods of the country's urbanisation. Each scenario suggests specific research questions that are addressed by means of a literature review on each topic, a field study with participant observation, open and semi-structured interviews, graphic documentation, and the creation of sheets to record cases of traditional dwellings and their changes. In the first scenario, the observation of the transformations affecting vernacular architecture, justified by social and cultural changes, makes it possible to identify some conflicts and lessons. In the second scenario, a rapprochement of the discipline towards the local can be seen in certain tendencies, definitely put into practice in some cases of development cooperation projects. It seems to be in this field of work that some of the lessons of the vernacular find their most direct application. Finally, the research approach opens up to propose a reflection on the points in common with other contexts at the global level. If a particular form of progress has triggered similar changes in rural environments globally, alternative ways of looking at it should lead to common solutions. In short, the consideration of vernacular environments, arising from relations of cooperation and symbiosis, could have the significance, in the first half of the 21st century, of awakening a certain awareness of adequacy and showing possible ways of action to work on the real adaptation of our environments and the rootedness of our societies. / Lidón De Miguel, M. (2022). Arquitectura vernácula y de cooperación. Transformación, continuidad, lecciones y aprendizajes en el contexto de Burkina Faso para un panorama de cambio [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/191457

[ES] La tierra ha constituido uno de los materiales constructivos de mayor antigüedad y presencia en las sociedades del pasado, dada su elevada disponibilidad en el entorno, sencilla obtención y transformación. Durante los diferentes periodos históricos, el desarrollo de técnicas constructivas como las mixtas, el amasado, el adobe o la tapia, ha respondido a tradiciones y culturas constructivas específicas que, en base a la experimentación, suponen un perfeccionamiento en su ejecución en aras de mejorar las propiedades mecánicas y físicas, así como dar una respuesta personalizada a los agentes de degradación. Por ello, se trata de construcciones capaces de arrojar datos de gran relevancia en la caracterización de estas sociedades, su delimitación territorial, migraciones, contactos o formas de vida; pero también de constituir herramientas para su transmisión al gran público mediante el reconocimiento físico y visual de las mismas. En los años recientes, la construcción con tierra de la antigüedad ha suscitado un interés renovado en el ámbito académico, debido al atesoramiento de dicha información en tanto a las técnicas constructivas; y en el de conservación, dadas las contradicciones experimentadas en la prolongación de su vida útil, reducción del mantenimiento derivado del desuso y retención de valores de autenticidad. Sin embargo, son numerosos los factores que amenazan y dificultan la preservación de estos vestigios, al tratarse de una arquitectura desprovista de sus sistemas de protección tradicionales, con un encaje y funcionalidad limitada en la sociedad actual, y una comprometida valoración del material, asociado a connotaciones negativas y a la pobreza constructiva. El objetivo de la presente tesis es abordar el panorama peninsular en este marco, atendiendo a los contextos de mayor fragilidad y priorizando la arquitectura de tierra doméstica, productiva y funeraria adscrita a los periodos prehistórico, protohistórico, romano o, en menor medida, medieval. De esta forma, identificar, por una parte, una muestra representativa de casos de estudio con vestigios conservados in situ, y generar una base de datos tanto de origen bibliográfico (estudio de técnicas constructivas), como con información actualizada (estado de conservación y transformación actual), a través de la toma de los mismos en visitas de campo. Por otra, proponer una metodología de evaluación que represente los principales factores de peligrosidad en la dimensión natural (sismo, inundación, desertificación y precipitación), social y antrópica, en aras de establecer, por comparación y cruce de datos institucionales, grados de vulnerabilidad y riesgo que favorezcan la prevención y planificación de estrategias de conservación. / [CA] La terra ha constituït un dels materials constructius de major antiguitat i presència en les societats del passat, d'acord amb la seua elevada disponibilitat en l'entorn, senzilla obtenció i transformació. En els diferents períodes històrics, el desenvolupament de tècniques constructives com les mixtes, la paret de mà, els tovots o la tàpia, ha respost a tradicions i cultures constructives específiques que, atesa l'experimentació, suposen un perfeccionament en la seua execució a fi de millorar les propietats mecàniques i físiques, així com donar una resposta personalitzada als agents de degradació. Per això, es tracta de construccions capaces de llançar dades de gran rellevància en la caracterització d'aquestes societats, la seua delimitació territorial, migracions, contactes o formes de vida; però també de constituir eines per a la seua transmissió al gran públic mitjançant el reconeixement físic i visual. En els últims anys, la construcció amb terra de l'antiguitat ha suscitat un interés renovat en l'àmbit acadèmic, a causa del tresorejament d'aquesta informació en tant a les tècniques constructives; i en el de conservació, d'acord amb les contradiccions experimentades en la prolongació de la seua vida útil, reducció del manteniment derivat del desús i retenció de valors d'autenticitat. No obstant això, són nombrosos els factors que amenacen i dificulten la preservació d'aquests vestigis, en tractar-se d'una arquitectura desproveïda dels seus sistemes de protecció tradicionals, amb un encaix i funcionalitat limitada en la societat actual, i una compromesa valoració del material, associat a connotacions negatives i a la pobresa constructiva. L'objectiu de la present tesi és abordar el panorama peninsular en aquest marc, atesos els contextos de major fragilitat i prioritzant l'arquitectura de terra domèstica, productiva i funerària adscrita als períodes prehistòric, protohistòric, romà o, en menor mesura, medieval. D'aquesta manera, identificar, d'una banda, una mostra representativa de casos d'estudi amb vestigis conservats in situ, i generar una base de dades tant d'origen bibliogràfic (estudi de tècniques constructives), com amb informació actualitzada (estat de conservació i transformació actual), a través de la recollida d'aquests en visites de camp. Per una altra, proposar una metodologia d'avaluació que represente els principals factors de perillositat en la dimensió natural (sisme, inundació, desertificació i precipitació), social i antròpica, a fi d'establir, per comparació i encreuament de dades institucionals, graus de vulnerabilitat i risc que afavorisquen la prevenció i planificació d'estratègies de conservació. / [EN] Earth has been one of the oldest and most widely used building materials in past societies, given its high availability in the environment, ease of production and transformation. Throughout different historical periods, the development of construction techniques such as wattle and daub, cob, adobe, and rammed earth has been influenced by specific construction traditions and cultures. Through experimentation, these techniques have been refined to improve their mechanical and physical properties, as well as to provide personalised responses to degradation. Consequently, these constructions yield significant data for the characterization of these societies, their territorial boundaries, migrations, contacts, and ways of living. They also serve as tools for public dissemination through their physical and visual recognition. In recent years, ancient earth construction has sparked renewed interest in the academic and conservation fields. The accumulation of knowledge regarding these construction techniques and the challenges experienced in extending their lifespan, reducing maintenance resulting from disuse, while preserving their authenticity values, have contributed to this interest. However, numerous factors threaten and complicate the preservation of these remnants, as they lack traditional protective systems, have limited fit and functionality in today's society, and are associated with negative connotations and poor construction quality. The objective of this thesis is to address the situation on the Iberian Peninsula within this circumstances, focusing on contexts of greater fragility and prioritizing domestic, productive, and funerary earthen architecture from prehistoric, protohistoric, Roman, and to a lesser extent, medieval periods. The aim is twofold: first, to identify a representative sample of case studies with preserved remains in situ and generate a database from both bibliographic sources (study of construction techniques) and updated information (current state of conservation and transformation) through field visits and data collection. Second, to propose an evaluation methodology that encompasses the main factors of natural (earthquakes, flooding, desertification, and precipitation), social, and anthropic hazards. By comparing and cross-referencing institutional data, this methodology aims to establish degrees of vulnerability and risk that facilitate prevention and conservation planning strategies. / Gracias al Ministerio de Ciencia e Innovación, por financiar la presente tesis en el Centro de Investigación en Arquitectura, Patrimonio y Gestión para el Desarrollo Sostenible de la Universitat Politècnica de València, así como las estancias de índole internacional y nacional durante los años de desarrollo. / Manzano Fernández, S. (2023). Arquitectura de tierra en yacimientos arqueológicos de la Península Ibérica: estudio de riesgos naturales, sociales y antrópicos y estrategias de conservación [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/197994

[ES] La arquitectura de tierra desempeña un papel crucial en la historia de España. Este tipo de patrimonio constructivo ha acompañado de manera significativa la vida de las comunidades humanas a lo largo del tiempo, como evidencia su extensa y rica presencia en todo el territorio del país. Sin embargo, en los últimos ciento cincuenta años, el vínculo entre las comunidades humanas y la arquitectura tradicional ha experimentado en general una erosión gradual y significativa, como resultado de los profundos cambios sociales, económicos y tecnológicos del país. Estos cambios han impulsado nuevas formas de construir y habitar que han relegado progresivamente a las técnicas tradicionales a un segundo plano. De manera que la arquitectura de tierra, ha sido severamente afectada y desacreditada en muchas ocasiones, por una parte considerable de la sociedad, repercutiendo así de forma significativa tanto en su preservación como en su promoción. El abandono generalizado al que se enfrentan tanto los edificios como las técnicas de construcción de tierra también impacta negativamente en la apreciación, la comprensión y la salvaguardia de la sabiduría constructiva que subyace en ellas. La disminución en su uso, junto con los citados prejuicios sociales, influyen de manera sustancial en diversos aspectos, a través de los cuales se gestiona la arquitectura y que, a su vez, desempeñan un papel fundamental en su conservación, aplicación y promoción. Este trabajo aspira a analizar la situación de desventaja actual y su impacto específico en la conservación de la arquitectura tradicional de tierra en España. El objetivo es identificar estrategias de mitigación coherentes y apropiadas. Esta meta se logra a través de tres principales operaciones: en una fase introductoria y preliminar, la investigación plantea la existencia de un riesgo social para la arquitectura y define dicho riesgo de forma exhaustiva. A partir de esta definición, se establecen las bases metodológicas para el análisis. Éste se centra en tres dimensiones temáticas principales: la caracterización de la arquitectura, la situación de la población y del contexto territorial, y las medidas generales dirigidas a la salvaguardia, puesta en valor y fomento del patrimonio arquitectónico. Definido el marco metodológico apropiado, el trabajo avanza y se aplica directamente al territorio español. Tras reflexionar sobre las características demográficas del país y los contextos relevantes para la conservación de la arquitectura tradicional, en la investigación se realiza un análisis del territorio nacional y autonómico. Esta operación proporciona una comprensión del estado general de la situación e identifica algunos aspectos de interés, como problemas o buenas prácticas. En base a los resultados obtenidos, se seleccionan algunos casos de estudio a nivel municipal, y se aplica nuevamente el método de análisis desarrollado para comprender la situación a pequeña escala y observar así el funcionamiento de ciertas situaciones y estrategias. Tras esta última etapa del análisis territorial, se reflexiona sobre los resultados alcanzados y se resumen tanto los problemas, como los aspectos y fenómenos positivos identificados. Así mismo, se evalúa cómo las distintas acciones analizadas dentro de la dimensión tres, influyen en la conservación de la arquitectura de tierra. Más en concreto, se reflexiona tanto sobre sus necesidades como sobre el efecto de las acciones e iniciativas analizadas, llegando a proponer algunas líneas estratégicas que se podrían implementar para mejorar la situación. A partir de estas directrices, se seleccionan y analizan cuatro casos de estudio internacionales que han puesto efectivamente en marcha algunos de los ejes estratégicos estudiados. A modo de conclusión del trabajo, se evalúa el posible impacto de la aplicación de dichos ejes en los ámbitos de estudio de la investigación y se cierra el estudio, con un cuadro sinóptico de las acciones localizadas y formuladas. / [CA] L'arquitectura de terra exercix un paper crucial en la història d'Espanya. Este tipus de patrimoni constructiu ha acompanyat de manera significativa la vida de les comunitats humanes al llarg del temps, com a evidència la seua extensa i rica presència en tot el territori del país. No obstant això, en els últims cent cinquanta anys, el vincle entre les comunitats humanes i l'arquitectura tradicional ha experimentat en general una erosió gradual i significativa, com a resultat dels profunds canvis socials, econòmics i tecnològics del país. Estos canvis han impulsat noves maneres de construir i habitar que han relegat progressivament a les tècniques tradicionals a un segon pla. De manera que l'arquitectura de terra, ha sigut severament afectada i desacreditada en moltes ocasions, d'una banda considerable de la societat, repercutint així de manera significativa tant en la seua preservació com en la seua promoció. L'abandó generalitzat al qual s'enfronten tant els edificis com les tècniques de construcció de terra també impacta negativament en l'apreciació, la comprensió i la salvaguarda de la saviesa constructiva que subjau en elles. La disminució en el seu ús, juntament amb els citats prejuís socials, influïxen de manera substancial en diversos aspectes, a través dels quals es gestiona l'arquitectura i que, al seu torn, exercixen un paper fonamental en la seua conservació, aplicació i promoció. Este treball aspira a analitzar la situació de desavantatge actual i el seu impacte específic en la conservació de l'arquitectura tradicional de terra a Espanya. L'objectiu és identificar estratègies de mitigació coherents i apropiades. Esta meta s'aconseguix a través de tres principals operacions: en una fase introductòria i preliminar, la investigació planteja l'existència d'un risc social per a l'arquitectura i definix este risc de manera exhaustiva. A partir d'esta definició, s'establixen les bases metodològiques per a l'anàlisi. Este se centra en tres dimensions temàtiques principals: la caracterització de l'arquitectura, la situació de la població i del context territorial, i les mesures generals dirigides a la salvaguarda, posada en valor i foment del patrimoni arquitectònic. Definit el marc metodològic apropiat, el treball avança i s'aplica directament al territori espanyol. Després de reflexionar sobre les característiques demogràfiques del país i els contextos rellevants per a la conservació de l'arquitectura tradicional, en la investigació es realitza una anàlisi del territori nacional i autonòmic. Esta operació proporciona una comprensió de l'estat general de la situació i identifica alguns aspectes d'interés, com a criticitats o bones pràctiques. Sobre la base dels resultats obtinguts, se seleccionen diversos casos d'estudi a nivell municipal, i s'aplica novament el mètode d'anàlisi desenvolupada per a comprendre la situació a petita escala i observar així el funcionament d'unes certes situacions i estratègies. Després d'esta última etapa de l'anàlisi territorial, es reflexiona sobre els resultats aconseguits i es resumixen tant les criticitats, com els aspectes i fenòmens positius identificats. Així mateix, s'avalua com les diferents accions analitzades dins de la dimensió tres, influïxen en la conservació de l'arquitectura de terra. Més en concret, es reflexiona tant sobre les seues necessitats com sobre l'efecte de les accions i iniciatives analitzades, arribant a proposar algunes línies estratègiques que es podrien implementar per a millorar la situació. A partir d'estes directrius, se seleccionen i analitzen quatre casos d'estudi internacionals que han posat efectivament en marxa alguns dels eixos estratègics estudiats. A mode de conclusió del treball, s'avalua el possible impacte de l'aplicació d'estos eixos en els àmbits d'estudi de la investigació i es tanca l'estudi, amb un quadre sinòptic de les accions localitzades i formulades. / [EN] Earthen architecture plays a crucial role in the history of Spain. This type of constructive heritage has been a part of human communities over time, as evidenced by its extensive and rich presence throughout the country's territory. However, in the last hundred and fifty years, the connection between human communities and traditional architecture has gradually eroded due to the country's significant social, economic, and technological changes. New building and inhabiting methods have been developed, which have relegated traditional techniques to a secondary position. This has led to traditional earth architecture being discredited by a considerable portion of society, significantly impacting its preservation and promotion. The widespread abandonment of buildings and earth construction techniques has negatively affected the underlying knowledge's appreciation, understanding, and safeguarding. The decrease in their use, coupled with social prejudices, has substantially impacted various aspects related to architecture, such as its conservation, application, and promotion. As a result, it plays a fundamental role in its conservation, application, and promotion. This project aims to examine the current disadvantage situation and its specific impact on preserving traditional earthen architecture in Spain. The objective is to identify coherent and appropriate mitigation strategies. This goal is achieved through three primary operations: in an introductory and preliminary phase, the research posits the existence of a social risk for architecture and exhaustively defines this risk. Based on this definition, methodological foundations for the analysis are established. This analysis focuses on three main thematic dimensions: the characterization of architecture, the situation of the population and the territorial context, and general measures aimed at the safeguarding, enhancement, and promotion of architectural heritage. Once the appropriate methodological framework is defined, the work progresses and directly applies to the Spanish territory. After reflecting on the demographic characteristics of the country and the relevant contexts for conserving traditional architecture, the research analyses the national and regional territory. This operation provides an understanding of the overall state of the situation and identifies some points of interest, such as critical issues or best practices. Based on the results obtained, several case studies are selected at the municipal level, and the developed analysis method is applied again to comprehend the situation on a smaller scale, observing the functioning of certain situations and strategies. After this final stage of territorial analysis, the results are reflected upon, summarising both critical issues and positive aspects and phenomena identified. Likewise, an evaluation is conducted on how the various actions analysed within dimension three influence the conservation of earthen architecture. Specifically, a reflection on their needs is carried out, and the effect of the analysed actions and initiatives is analysed, leading to the proposal of some strategic guidelines that could be implemented to improve the situation. Based on these guidelines, four international case studies effectively implementing some of the studied strategic axes are selected and analysed. As a conclusion to the work, the possible impact of applying these axes in the research study areas is evaluated, and the study is concluded with a synoptic table of the localised and formulated actions. / Caruso, M. (2024). Vulnerabilidad frente a cuestiones socioculturales de la arquitectura de tierra tradicional. Análisis de las herramientas de gestión, protección y puesta en valor en el territorio español [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/206986