Conductive anodic filament (CAF) is a failure mode in printed wiring boards (PWBs) which occurs under high humidity and high voltage gradient conditions. The filament, a copper salt, grows from anode to cathode along the epoxy-glass interface. Ready and Turbini (2000) identified this copper salt as the Cu2(OH)3Cl, atacamite compound. This work has investigated the influence of polyethylene glycol (PEG) and polyethylene propylene glycol (PEPG) fluxing agents on the chemical nature of CAF. For coupons processed with PEPG flux, with and without chloride, a copper-chloride containing compound was formed in the polymer matrix. This compound was characterized using x-ray photoelectron spectroscopy (XPS) as CuCl and an electrochemical mechanism for the formation of the chloride-containing CAF has been proposed. For PEG flux, with and without chloride, it has been shown that CAF only formed, but no copper containing compound formed in the matrix. It appears for PEG fluxed coupons, a PEG-Cu-Cl complex forms, binds the available Cu and acts as a barrier to the formation of CuCl in the polymer matrix. Meeker and Lu Valle (1995) have previously proposed that CAF failure is best represented by two competing reactions – the formation of a copper chloride corrosion compound (now identified as Cu2(OH)3Cl) and the formation of innocuous trapped chlorine compounds. Since no evidence of any trapped chloride compounds has been found, we propose that the formation of CAF is best represented by a single non-reversible reaction. For coupons processed with a high bromide-containing flux, bromide containing CAF was created and characterized using transmission electron microscopy (TEM) to be Cu2(OH)3Br. In addition, a copper-containing compound was formed in the polymer matrix and characterized using XPS as CuBr. An electrochemical mechanism for the formation of bromide-containing CAF has been proposed based on the XPS data. .

Conductive anodic filament (CAF) is a failure mode in printed wiring boards (PWBs) which occurs under high humidity and high voltage gradient conditions. The filament, a copper salt, grows from anode to cathode along the epoxy-glass interface. Ready and Turbini (2000) identified this copper salt as the Cu2(OH)3Cl, atacamite compound. This work has investigated the influence of polyethylene glycol (PEG) and polyethylene propylene glycol (PEPG) fluxing agents on the chemical nature of CAF. For coupons processed with PEPG flux, with and without chloride, a copper-chloride containing compound was formed in the polymer matrix. This compound was characterized using x-ray photoelectron spectroscopy (XPS) as CuCl and an electrochemical mechanism for the formation of the chloride-containing CAF has been proposed. For PEG flux, with and without chloride, it has been shown that CAF only formed, but no copper containing compound formed in the matrix. It appears for PEG fluxed coupons, a PEG-Cu-Cl complex forms, binds the available Cu and acts as a barrier to the formation of CuCl in the polymer matrix. Meeker and Lu Valle (1995) have previously proposed that CAF failure is best represented by two competing reactions – the formation of a copper chloride corrosion compound (now identified as Cu2(OH)3Cl) and the formation of innocuous trapped chlorine compounds. Since no evidence of any trapped chloride compounds has been found, we propose that the formation of CAF is best represented by a single non-reversible reaction. For coupons processed with a high bromide-containing flux, bromide containing CAF was created and characterized using transmission electron microscopy (TEM) to be Cu2(OH)3Br. In addition, a copper-containing compound was formed in the polymer matrix and characterized using XPS as CuBr. An electrochemical mechanism for the formation of bromide-containing CAF has been proposed based on the XPS data. .

La tesi té com a objectiu l'obtenció d'una sèrie d'equips automatitzats per a l'anàlisi de paràmetres d'interès mediambiental. Les bases de partida, fonamentades en els coneixements del GSB (UAB), són les tècniques de flux continu (FIA), com manera d'una senzilla automatització, i l'acoblament d'un tipus de sensor com són els àmpliament emprats ESI. L'objectiu final implica l'aplicació final dels equips obtinguts dintre d'un programa de monitorització de la qualitat de l'aigua de riu. L'empresa Adasa Sistemas és la que durà a terme l'aplicació. Per això, els equips desenvolupats han de complir uns requisits de caràcter tècnic i funcional: robustesa, règim autònom d'una setmana, precisió del 10%, exactitud del 20%, mínim manteniment, autocalibració, ...Visant la primera fita, i en base a estudis anteriors al GSB, l'equip d'amoni (AQUAMONIA®) incorpora un procés de difusió gasosa que permet que l'ESI d'amoni assoleixi un elevat grau de selectivitat i sensibilitat. Una vegada desenvolupat l'equip i realitzada la seva validació en camp (rius Ebre i Llobregat) s'ha instal·lat en diverses estacions del programa SAICA, i posteriorment s'incoporà al programa XACQA. Per desenvolupar l'analitzador de nitrat, i a fi d'assolir la segona fita marcada, l'estudi s'inicia amb el disseny i l'optimització del sensor potenciomètric (ESI). S'avança amb la seva integració en un sistema de flux. Degut a les característiques de la matriu d'aplicació, l'estudi d'interferències adquireix una especial rellevància. Els resultats d'aquests ens porten a concloure la necessitat d'incorporar en sèrie un sensor de clorur. L'ESI de clorur ens permetrà la senzilla compensació de la mesura interferida del nitrat. La correcció és matemàtica seguint l'equació de Nikolskii-Einseman. L'equip AQUANITRA® determina de forma simultània nitrat i clorur. Superada la seva validació en camp s'integra en les xarxes SAICA i XACQA.En el disseny del tercer analitzador, s'assoleix la construcció d'un primer prototipus que ha estat validat en condicions de laboratori amb mostres reals. L'equip integra l'anterior determinació dels ions amoni, nitrat-clorur, i la determinació de fosfat mitjançant un ESI. Però, presenta un elevat límit de detecció respecte aquesta última espècie, per tant, en un futur es planteja la incorporació d'un sistema de preconcentració.Dintre de la mateixa filosofia però donant un pas endavant cap a la miniaturització, s'estudia l'escalat (reducció) dels diferents equips. Això s'assoleix amb els microsistemes. Les condicions hidrodinàmiques de funcionament no mostren cap influencia de l'escalat a aquest nivell. Les millores respecte a la integració del sistema desbombollador i l'elèctrode de terra són evidents, però resta per superar la integració dels diferents sensors. / The objective of this thesis is the development of various automatic analysers for the determination of relevant environmental parameters. The scientific bases, coming from GSB's (UAB) knowledge, are the continuous flow techniques (FIA) as an easy automation procedure, and potentiometric sensor (ISE) as detection system. Adasa Sistemas, S.A enterprise, will apply in real world all the analysers developed at the final step to the monitoring of river water quality. So, the technical and operative requirements for this application are: robustness, unattended operation, 10% of accuracy, 20% of precision, minimum maintenance, autocalibration, .Some preliminary studies carried out in our laboratories allows the fast design and construction of ammonium analyser (AQUAMONIA®) with an ammonium electrode (flow-through configuration) and gaseous diffusion cell to attain a great sensibility and selectivity. After its validation in field conditions (Ebro and Llobregat Rivers) it was installed inside automatic alert stations belonging SAICA (national) and XACQA (regional) monitoring networks.At the first stage of nitrate analyser development, AQUANITRA®, we design and optimise the potentiometric sensor (ISE). Due to the high content of chloride ion in river water it has an important interference in nitrate determination. So it is necessary to incorporate a second serial ISE (chloride electrode) to determine its concentration and correct mathematically nitrate concentration by means of Nikolskii-Einseman's equation: the analyser carry out the simultaneous determination of nitrate and chloride ions. It was also installed in SAICA and XACQA networks.The third automatic analyser integrates previously described systems for the monitoring of ammonium and nitrate-chloride ions, plus the potentiometric determination of phosphate. And it has been validated in laboratory conditions with real samples. Owing to the high detection limit of phosphate electrode for a real application will be necessary a preliminary preconcentration step.An other objective is the miniaturisation of all analyser developed, mainly the third one. The first studies show no influence on the hidrodynamic conditions of the mircroflow system designed. A debubbling system and the grounding electrode have been successfully and easily implemented, but it must be greatly improved the sensor's integration.

Introducció: El carcinoma de pulmó és un dels problemes de salut prioritari de la societat actual, amb una major presència en homes entre els 55 i 65 anys. És una neoplàsia molt agressiva i malgrat els esforços de crear noves teràpies de QT amb diferents combinacions de fàrmacs, o RT i QT conjuntament, s'han millorat poc les taxes de supervivència d'aquesta malaltia. Sabem, per altre banda, que el cicle cel·lular amb les seves diferents fases són objecte d'una regulació bioquímica molt complexa. En aquesta tesi ens vam centrar en l'estudi d'unes quantes proteïnes implicades en el cicle (PCNA, Ki-67, p53, ciclines D1 i E) i veure quin paper tenien. Objectius de la tesi: 1) Determinar mitjançant tècniques de citometria de flux (CMF) l'índex de DNA, la fase S i el percentatge de cèl·lules PCNA positives i també el grau d'heterogeneïtat per a cadascuna en el carcinoma de pulmó de cèl·lula no petita (CPNCP), tant en els tumors primaris com en les seves metàstasis ganglionars. 2) Investigar si existeix un patró o patrons d'índexs de DNA i/o de fase S i/o de percentatge de PCNA relacionables amb el fenomen metastàtic. 3) Determinar l'expressió de l'antígen de proliferació cel·lular PCNA a les diferents fases del cicle cel·lular i avaluar si hi ha alguna relació estadística amb altres paràmetres estudiats. 4) Quantificar per mitja de tècniques d'immunohistoquímica el grau d'expressió de marcadors de proliferació cel·lular (PCNA, Ki-67), els reguladors negatius (p53) i les ciclines (D i E). 5) Avaluar les possibles relacions entre les variables següents: clíniques, anatomopatològiques, variables de CMF i variables immunohistoquímiques. 6) Analitzar estadísticament les variables que puguin ser valorades com a factor pronòstic independent. Material i mètodes: Es varen seleccionar 99 mostres de CPCNP entre 1993-1997, 89 homes i 10 dones. Es van recollir 4 tipus de dades diferents i per separat, per garantir l'objectivitat en l'obtenció de les variables. dades clíniques, anatomopatològiques, immunohistoquímiques i de citometria de flux. Les dades clíniques es van recollir per calcular la supervivència lliure i la global de la malaltia. Les dades anatomopatològiques, immunohistoquímiques i de CMF s'obtingueren de les anàlisis de les recessions quirúrgiques remeses al laboratori durant la intervenció dels malalts. Cada mostra fou dividida en dues parts: una per a CMF per l'estudi del cicle cel·lular i expressió de l'antígen PCNA a les diferents fases del cicle i l'altre per a l'estudi histològic rutinari i per l'anàlisi amb tècniques d'immunohistoquímica. Resultats: Un 70% dels adenocarcinomes es van diagnosticar a l'estadi IIIA. Ki-67, PCNA i ciclina E estaven relacionades amb el tipus histològic de carcinoma indiferenciat de cèl·lula gran (CICG). La ciclina E també estava relacionada amb el CE. La ciclina D1 amb el grau de diferenciació. PCNA i ciclina E també estaven relacionades significativament amb Ki-67. A l'anàlisi univariable en relació amb la supervivència global de la malaltia, l'estadi, CV de l'íDNA i de la fase S assoleixen la significació estadística, com a variables relacionades amb l'evolució de la malaltia. Finalment a l'anàlisi multivariable per la supervivència global de la malaltia, l'estadi i el CV de la fase S assoleixen un valor pronòstic independent. Conclusions: Hi ha una relació directa entre l'estadi i la supervivència global dels malalts. Les variables determinades per immunohistoquímica no tenen implicacions pronostiques. Hi ha una relació entre el CICG i l'expressió augmentada de marcadors de proliferació. La sobreexpressió de ciclina D1 es relaciona directament amb els CPNCP pobrament diferenciats. La fase S es relaciona amb l'expressió augmentada del PCNA per CMF. L'heterogeneïtat en l'expressió del PCNA per CMF es relaciona amb el grau d'heterogeneïtat de l'íDNA i fase S. / Introduction: Lung carcinoma is one of the priority health problems in our society. It shows mainly in men from 55 to 65 years. Is a very aggressive neoplasm and in spite of the efforts done in chemotherapy or combined with radiotherapy, the survival rate has not improved much. On the other hand, we know that the cellular cycle with its different phases is object of a very complex biochemical regulation. In this thesis we pay attention to the study of some cell cycle proteins (PCNA, KI-67, P53, cyclin D1 and E) and to try to see their functions. Objects of thesis: 1) To determine by flow cytometry (FCM) DNA index, S phase, percentage of positive PCNA cells and the heterogeneity degree of every one in non-small-cell-lung carcinomas (NSCLC), in primary tumors and ganglionary metastases. 2) To research the existence of a model or models of DNA index and/or S phase and/or a percentage of PCNA related with metastatic phenomenon. 3) To determine the proliferating cell nuclear antigen (PCNA) expression during the cell cycle and to evaluate if there are any other statistic relation with other study parameters. 4) To calculate by immunohistochemistry the degree of expression of cellular proliferating markers (PCNA, Ki-67), negative regulators (p53) and cyclins (D and E). 5) To assess the potential relations between the following values: clinics, anatomopathologics, FCM and immunohistochemistry. 6) To analyze statistically the values that might be important as an independent prognostic factor. Material and methods: We colleted 99 samples of NSCLC from 1993 to 1997, 89 men and 10 women. We collected four different types of data, in order to guarantee the objectivity when we obtain the values: clinical data, anatomopathologic, immunohistochemistry and FCM data. The clinical data was obtained to calculate the free survival and global survival of disease. The anatomopathologic, immunohistochemistry and FCM data was obtained by the analysis of surgically resected lung carcinomas that were sent to laboratory. Every sample was divided in two parts: one to study cell cycle and PCNA expression in different phases of cycle by FCM and the other to study the sample by histological study and immunohistochemical techniques. Results: 70% of adenocarcinomas were diagnosed as stage IIIA. Ki-67, PCNA and cyclin E were related with large cell carcinoma histological type, cyclin E was related too with squamous cell carcinoma type. Cyclin D1 was related with the degree of cell differentiation. PCNA and cyclin E were significantly correlated with Ki-67. A univariate analysis of global survival showed that study, variation coeficient of DNA index and variation coeficient of S phase were the most significant prognostic factors as variables related with disease evolution. Finally in a multivariate analysis to global survival disease, study and variability of S phase showed an independent prognostic value. Conclusions: There is a direct relationship between study and global survival of patients. The variables detected immunohistochemically do not have prognostic factors. There is a relationship between large cell carcinoma and high value of proliferative markers. Cyclin D1 over-expression is directly related with poorly differentiated NSCLC. S phase is related with a high PCNA expression by flow cytometry. Heterogeneity in PCNA expression by flow cytometry is related with heterogeneity degree of DNA index and S phase.

La leucemia mieloide aguda (LMA) es una proliferación neoplásica de células inmaduras de estirpe mieloide que se produce por una alteración en la regulación del crecimiento y la diferenciación de las células hematopoyéticas. Durante las décadas de los 80 y 90 se produjo un avance muy importante en el diagnóstico de la leucemia aguda que ha permitido un mayor refinamiento diagnóstico y por tanto un tratamiento más individualizado de los enfermos. Aproximadamente el 60-80% de los adultos con LMA consiguen remisión completa, pero sólo el 30-40% de estos pacientes está vivo y libre de enfermedad a los 5 años. Estos datos indican que a pesar del avance conseguido en los últimos años es necesario continuar estudiando esta enfermedad tan heterogénea. Los principales factores pronósticos en la LMA pueden dividirse entre los relacionados con características del paciente y los relacionados con características de la leucemia. En la actualidad la citogenética en el momento del diagnóstico constituye el factor pronóstico más importante para predecir la evolución clínica de los pacientes. La identificación de diferentes alteraciones moleculares está permitiendo refinar el pronóstico de determinados grupos de LMA, como el de citogenética normal. Los datos inmunofenotípicos obtenidos por citometría de flujo también son de utilidad pronóstica, especialmente durante el seguimiento de los pacientes mediante la detección de la enfermedad residual mínima (ERM). En los trabajos incluidos en esta tesis se analiza el significado pronóstico de determinados aspectos inmunofenotípicos y moleculares. En el primer trabajo se analiza la inestabilidad de microsatélites (MSI) en pacientes jóvenes (<60 años) con LMA de novo. La MSI es un fenómeno que provoca inestabilidad genética y que juega un papel muy importante en la patogénesis de las neoplasias sólidas. Su implicación en la leucemogénesis es controvertida. En nuestro estudio se observa que la MSI no es infrecuente en pacientes jóvenes con LMA de novo. No se ha observado una asociación entre la presencia de la MSI y el pronóstico de los pacientes. La MSI no se asocia de forma significativa con ninguna lesión molecular concreta lo que sugiere que esta alteración no es dependiente de ninguna vía molecular específica. En el segundo trabajo se analiza el seguimiento de la ERM mediante citometría de flujo y PCR cuantitativa en pacientes con LMA y citogenética de buen pronóstico [t(8;21)/inv(16)/t(16;16)]. Hemos observado que ambos métodos son útiles y eficaces para el seguimiento de la ERM en este grupo de pacientes. Se han podido definir unos valores críticos de ERM, tanto por citometría de flujo como por PCR cuantitativa, que permiten identificar pacientes con mayor riesgo de recaída al final del tratamiento quimioterápico y que serían, por tanto, candidatos a recibir un tratamiento más intensivo. Por último, se han analizado las características inmunofenotípicas al diagnóstico de pacientes jóvenes con LMA de novo y se ha estudiado la correlación de la expresión de determinados antígenos con las características clínicas, biológicas y con el pronóstico. CD2 es un marcador linfoide que se expresa con mayor frecuencia en LMA asociadas a la inv(16)/t(16;16), tal y como está descrito en la literatura. La expresión de CD2 no modifica el buen pronóstico de este tipo de leucemias, pero por el contrario, se asocia a una mayor tasa de refractariedad al tratamiento de inducción y por tanto, a una menor supervivencia cuando se expresa en otros tipos de LMA. CD36 se expresa en LMA con participación monocítica y, en nuestro estudio, se asocia con una menor supervivencia y un mayor riesgo de recaída. Este peor pronóstico es independiente de otros factores como la citogenética o la presencia de la FLT3-ITD. Por tanto, el perfil inmunofenotípico al diagnóstico puede aportar información pronóstica complementaria. / Acute myeloid leukemia (AML) is a heterogeneous group of diseases characterized by a neoplastic proliferation of immature myeloid lineage cells produced by an alteration in the regulation of growth and differentiation of hematopoietic cells. This alteration will cause the accumulation of immature myeloid precursors capable of replication, but has lost its ability to differentiate into mature hematopoietic cells. During the decades of 80 and 90 there was a major advance in the diagnosis of AML that has allowed a more refined diagnosis and therefore a more individualized treatment of patients. About 60-80% of adults with AML achieve complete remission, but only 30-40% of these patients are alive and free of disease at 5 years. These data indicate that despite the progress achieved in recent years in diagnosis and treatment of AML, it is necessary to continue studying this disease. Prognostic factors in AML can be divided into those related to patient characteristics and those related to leukemia features. Today cytogenetics at the time of diagnosis is the most important prognostic factor for predicting clinical outcome of patients. In recent years the identification of different molecular alterations are allowing to refine the prognosis of certain groups of AML, like normal cytogenetics. Immunophenotypic data obtained by flow cytometry are also of prognostic value, especially for the study of minimal residual disease (MRD) in patients in complete remission. The papers included in this thesis examine the prognostic significance of certain immunophenotypic and molecular aspects. In the first paper we analyzed the microsatellite instability (MSI) in young patients (<60 years) with de novo AML. The MSI is a phenomenon that causes genetic instability and plays an important role in the pathogenesis of solid tumors. Their involvement in leukemogenesis is controversial. Our study shows that MSI is not an uncommon finding in young patients with de novo AML. It was observed that the presence of the MSI does not affect the prognosis of patients. The MSI was not significantly associated with any particular molecular lesion suggesting that this alteration is not dependent on any specific molecular pathway. The second paper discusses the monitoring of MRD by flow cytometry and quantitative PCR in AML patients with good prognosis cytogenetic [t(8;21) and inv(16)]. We observed that both methods are useful and effective for monitoring MRD in these patients. It was possible to define a threshold of ERM, both by flow cytometry and by quantitative PCR, which can identify patients at increased risk of relapse at the end of chemotherapy. These patients would candidates for more intensive treatment. Finally, we have analyzed the immunophenotypic characteristics at diagnosis of young patients (<60 years) with de novo AML. We studied the correlation of the expression of specific antigens with the clinical and biological characteristics and prognosis. CD2 is a lymphoid marker that is expressed more frequently in AML associated with inv(16), as described in the literature. The expression of CD2 does not alter the good prognosis of this type of leukemia, but instead is associated with decreased survival when expressed in other types of AML due to a higher rate of refractory to induction therapy. CD36 is frequently expressed in AML with monocytic involvement and, in our study is associated with decreased survival and increased risk of relapse. A multivariate study shows that the prognostic value of CD36 is independent of other factors such as cytogenetics and FLT3-ITD. Therefore, the immunophenotypic profile of diagnosis may provide additional prognostic information in AML.

No description available.

No description available.

No description available.

En el procés de transformació genètica tan sols un petit percentatge de cèl·lules accepta la integració de DNA forà mentre que la majoria de cèl·lules romanen com a no transgèniques. Habitualment s'introdueix juntament amb el gen d'interès un gen de selecció, que permet el creixement únicament de les cèl·lules transformades. Fins ara els gens de selecció més utilitzats són els que confereixen resistència a antibiòtics o a herbicides. A més dels possibles riscs sanitaris i/o mediambientals que pot comportar l'ús d'aquests gens (fins ara no demostrats) hi ha una normativa europea (EU 2001/18/EC) que en prohibeix l'ús. A nivell científic, la presència d'aquests gens és totalment prescindible un cop s'han seleccionat les cèl·lules transformades. Per tot això, en els darrers anys s'han establert diverses estratègies per eliminar els gens de selecció en plantes transgèniques. Aquest treball s'ha centrat en estudiar diferents vies de co-transformació de dos gens, el d'interès i el de selecció, amb la finalitat d'establir el millor sistema per obtenir per segregació de caràcters en la descendència, plantes transgèniques d'arròs (Oryza sativa L.) lliures de gens de selecció. S'han utilitzat gens marcadors de fàcil identificació com el gen gfp (green fluorescent protein), el gen bar (resistència al herbicida glufosinat d'amoni) i el gen uidA (?-glucuronidasa) per obtenir les taxes de co-transformació en T0 i per avaluar la segregació de caràcters en T1. S'han dissenyat diferents estratègies de co-transformació tan per Agrobacterium tumefaciens com per biolística.Mitjançant la transformació genètica per Agrobacterium tumefaciens s'ha provat a) la inoculació del call d'arròs amb dues poblacions d'Agrobacterium, cadascuna portadora d'un plàsmid amb un gen marcador diferent. Les inoculacions s'han realitzat simultàniament en el temps i deixant dos i cinc dies de decalatge entre una i altra; b) inoculació amb una soca d'Agrobacterium portadora de dos plàsmids, cadascun amb un gen marcador; i c) inoculació amb una soca d'Agrobacterium portadora d'un plàsmid amb dues regions de DNA de transferència, el doble T-DNA. Per biolística s'han realitzat experiments en què en comptes de disparar amb plàsmids sencers s'ha fet amb DNA monocatenari. Les aplicacions dels T-DNA monocatenaris es van realitzar simultàniament en el temps i amb decalatge de dos i cinc dies. Els resultats dels estudis de les estratègies portades a terme per Agrobacterium tumefaciens van ser els següents: inoculant simultàniament amb dos cultius bacterians es va obtenir una taxa de co-transformació baixa però suficient per permetre l'obtenció de plantes descendents que segreguin pels dos caràcters. En canvi, l'estratègia de deixar temps de decalatge entre les inoculacions no va afavorir la inserció del nou caràcter en un locus independent sinó que els resultats suggereixen que el teixit vegetal podria activar mecanismes de defensa que bloquegen una segona inserció de material genètic a curt termini. No va resultar efectiva l'estratègia d'inocular amb una soca bacteriana portadora de dos plàsmids diferents segurament per la gran similitud entre els dos plàsmids utilitzats, implicant el desplaçament d'un dels dos plàsmids i impossibilitant l'obtenció de plantes co-transformades. Tot i que caldria ajustar alguns paràmetres per obtenir els resultats esperats per biolística, s'ha demostrat la funcionalitat d'almenys un dels T-DNA monocatenaris. Finalment l'estratègia que va resultar més eficaç i viable va ser la del doble T-DNA, obtenint una taxa de co-transformació del 69'7% amb plantes que a més havien integrat en la majoria dels casos entre una i dues còpies de cada gen. La tècnica del doble T-DNA ens ha permès obtenir diverses línies homozigòtiques de plantes d'arròs portadores d'un dels gens marcadors lliures de gens de selecció. Aplicant la tècnica del doble T-DNA es va substituir un dels gens marcadors per un gen d'interès, el CryIB, que codifica per una endotoxina de Bacillus turingensis, que confereix resistència a la planta transgènica enfront al barrinador de l'arròs Chilo supressalis,. Amb l'estratègia del doble T-DNA es van obtenir plantes d'arròs amb el gen d'interès CryIB i sense gens de selecció.Un altre aspecte que s'ha abordat a la tesi és l'estudi de flux genètic entre plantes transgèniques d'arròs, plantes no transgèniques i arròs salvatge. En aquest sentit és va dissenyar un experiment en camp per confirmar els resultats obtinguts en assaigs anteriors sobre l'efecte de la distància i dels vents dominants en l'encreuament entre plantes transgèniques i plantes no transgèniques de la mateixa varietat d'arròs, així com avaluar la taxa d'encreuament amb l'arròs salvatge situat entremig del camp o bé a diferents distàncies. Els resultats obtinguts, juntament amb les característiques particulars de les varietats d'arròs suggereixen que la coexistència és possible entre cultius transgènics, tradicionals i ecològics d'arròs. Tanmateix, en el cas de l'arròs salvatge les mesures de coexistència hauran d'incloure, molt probablement, alguna estratègia que permeti minimitzar la presència d'aquesta mala herba als camps d'arròs. / In genetic transformation process only a few percentages of cells accept the integration of foreign DNA while most cells remain non-transformed. Usually a selection gene is introduced together with the gene of interest, allowing the growing of transformed cells only. Until now, the most frequently used selection genes are those that confer antibiotic or herbicide resistance. Apart from the potential health and/or environmental risks (presently still not demonstrated) there is a European regulatory law (EU 2001/18/EC) that forbids the use of antibiotic selection genes. At a scientific level, the presence of these kinds of genes is absolutely not necessary once the transformed cells have been selected. For all these reasons, some strategies have been established in recent years in order to eliminate the selection genes of transgenic plants. The aim of this thesis was to study different ways of co-transformation to obtain transgenic rice (Oryza sativa L.) without selection genes, throughout the segregation in the progeny. Easily identifiable reporter genes such as gfp (green fluorescent protein), bar (ammonium glufosinate resistance) and uidA (?-glucuronidase) have been used to obtain co-transformation ratios in the T0 and to evaluate characters segregating in the T1 generation. Different strategies of co-transformation by Agrobacterium tumefaciens as well as have been designed. By using Agrobacterium tumefaciens genetic transformation system we have tested a) inoculation of rice embriogènic callus with two populations of Agrobacterium, each one carrying a vector with a different reporter gene. The inoculations have taken place simultaneously and with a time range of two and five days between them; b) inoculation with one population of Agrobacterium tumefaciens carrying both types of vectors, each one with it's own reporter gene; and c) inoculation of an Agrobacterium population carrying a vector with two T-DNA regions, each one with a different reporter gene. By biolistics we have experimented shooting with single stranded fragments of DNA instead of whole plasmids. The applications of the single-stranded T-DNA have taken place simultaneously and in range of time of different days. The results obtained with the different Agrobacterium tumefaciens strategies were the following: by inoculating simultaneously with two bacterial cultures we had a low co-transformation ratio but this was enough to obtain plants in the progeny segregating for both characters. However, the range time strategy between different inoculations did not favor the insertion of the second T-DNA far from the first one. These results suggest that vegetal tissue could activate some defense mechanism that blocks a second introduction of genetic material in a short time. The strategy based in inoculating with an Agrobacterium population carrying two types of plasmids was not effective, probably due to the important similarity of the used plasmids that could lead to the high replication of one of them in comparison with the other one, making impossible to have co-transformed plants. Although it would be necessary to adjust some parameters to obtain the expected results by bioballistics, we have demonstrated the functionality of at least one of the single-stranded T-DNA shouted. Finally, the most effective strategy was the double T-DNA system that gave rise to a co-transformation ratio of 69.7% with plants that had integrated in the most part of them one to two copies of each gene. The double T-DNA system allowed us obtaining some homozygous rice plants carrying one of the reporter genes without selection gene. Applying the double T-DNA technique, one of the cassettes was substituted by a cassette carrying the CryIB gene that codifies for an endotoxin from Bacillus thuringensis, conferring resistance to the stem borer Chilo suppressalis. With this strategy we have obtained rice plants with the gene of interest CryIB and free from selection genes. Another aspect studied in this thesis was the gene flow between transgenic rice plants and conventional rice and the red rice weed. An experimental field has been designed to confirm the results obtained in previous experiments on the effect of distances and prevalent winds in cross-pollination between transgenic and non transgenic rice plants. Moreover, out-crossing between transgenic rice and the red rice weed placed into transgenic field or at different distances was studied. The obtained results, with the particular traits of rice cultivars, suggest that coexistence is possible between transgenic, traditional and organic rice cultivars. However, in the case of the red rice weed, the measures of coexistence would probably have to include some strategy that permit minimize the presence of that weed in rice fields.

La influència de les àrees de muntanya en la generació de recursos hídrics, la geomorfologia del sistema fluvial i les avingudes de caràcter catastròfic és determinant. No obstant això, històricament el coneixement científic dels rius de sorra de plana ha estat superior que el dels rius de grava i de muntanya. Diverses investigacions han posat de manifest que els models hidràulics, de transport de sediment i geomorfològics desenvolupats per als primers no són directament extrapolables a aquests darrers.Un problema cabdal en Hidràulica fluvial és el de la resistència de la llera a l'avanç del flux, doncs la seva determinació és requisit per a la resolució d'infinitat de problemes que es plantegen a l'esmentada disciplina. En la present Tesi han estat avaluats (és a dir, ajustats, verificats i comparats) una sèrie de models de resistència al flux per a rius de muntanya i de grava. Ha estat analitzat, també, l'efecte que sobre la capacitat predictiva de les equacions té l'ajustament per subconjunts, definits aquests per intervals de diferents variables de control, com són la sumersió relativa del flux, el pendent de la llera o l'índex de mobilitat del sediment.Els models avaluats han estat dividits en dos grans grups: a) els que consideren el factor de fricció de Darcy-Weisbach (f) com a variable dependent i b) aquells que prenen el cabal del flux (Q) o la seva velocitat mitjana (v) com a variables resposta i que no inclouen coeficient de resistència explícitament com a variable explicativa. Com a principal resultat ha estat obtingut un conjunt d'equacions, dels dos grups esmentats anteriorment, que compten amb una capacitat de predicció superior a la de les fórmules derivades fins a l'actualitat per altres autors. Aquesta superioritat predictiva es fonamenta en la creació d'una base de dades d'ajustament integrada per un nombre de dades sensiblement superior i que, a més, representa un interval més ampli de les variables explicatives. / La influencia de las áreas de montaña en la generación de recursos hídricos, la geomorfología del sistema fluvial y las avenidas de carácter catastrófico es determinante. Sin embargo, históricamente el conocimiento científico acerca de los ríos de arena de llanura ha sido superior que sobre los ríos de grava y de montaña. Diversas investigaciones han puesto de manifiesto que los modelos hidráulicos, de transporte de sedimento y geomorfológicos desarrollados para los primeros no son directamente extrapolables a estos últimos.Un problema medular en Hidráulica fluvial es el de la resistencia del cauce al avance del flujo, pues su determinación es requisito para la resolución de infinidad de problemas planteados en el seno de la citada disciplina. En la presente tesis se han evaluado (es decir, ajustado, verificado y comparado) una serie de modelos de resistencia al flujo para ríos de montaña y de grava. Se ha analizado, asimismo, el efecto que sobre la capacidad predictiva de las ecuaciones tiene su ajuste por subconjuntos, definidos éstos por intervalos de diferentes variables de control, como son la sumersión relativa del flujo, la pendiente del cauce o el índice de movilidad del sedimento.Los modelos evaluados se dividen en dos grandes grupos: a) los que toman el factor de fricción de Darcy-Weisbach (f) como variable dependiente y b) aquellos que adoptan el caudal del flujo (Q) o su velocidad media (v) como variables respuesta y que no incluyen coeficiente de resistencia explícitamente como variable explicativa. Como principal resultado se ha obtenido un conjunto de ecuaciones, de los dos grupos anteriormente citados, que cuentan con una capacidad de predicción superior a la de las fórmulas derivadas hasta la actualidad por otros investigadores. Tal superioridad predictiva se fundamenta en la creación de una base de datos de ajuste integrada por un número de datos sensiblemente superior y que, además, representa un rango más amplio de las variables explicativas. / Mountain areas exert a vital influence on the generation of water resources, the geomorphology of the fluvial system and catastrophic floods. However, historically there has been more scientific knowledge about sand-bed rivers on the plain than about gravel-bed and mountain rivers. A range of research has shown that hydraulic, sediment transport and geomorphologic models developed for the former cannot be directly extrapolated to the latter.A fundamental problem in fluvial hydraulics is that of the flow resistance of the channel, the determination of which is a requisite for the resolution of an infinity of problems in the abovementioned discipline. In this thesis, a series of flow resistance models for mountain and gravel-bed rivers have been evaluated (that is, adjusted, verified and compared). The effect on the predictive capacity of the equations has been analysed for its adjustments to subsets, these being defined by the ranges of different control variables, such as relative submergence of the flow, the slope of the channel or the mobility index of the sediment.The models evaluated are divided into two large groups: a) those that take the Darcy-Weisbach (f) friction factor as a dependent variable and b) those that adopt the flow discharge(Q) or average velocity (v) as response variables and that do not explicitly include the resistance coefficient as an explicative variable. The principal result obtained is a set of equations from the two above-mentioned groups, with a higher prediction capacity than the formulas derived to date by other authors. Such predictive superiority is based on the creation of an adjustment database made up of a significantly higher number of data and that also represents a wider range of the explicative variables.