This search aims to discuss culture studies of lithic material present in mounds. As start point to understand this structures, as to as builders, dedicate itself to analyze of lithic collections. The pieces in question in this search are proceeding from of archaeological excavation realized in the year 2004 in hillocks denominated Butuy 1 and Butuy 2 in São Borja/RS. Our objective is to group theorical and methodological subsidy to analyze the material culture and to understand a few about way of life of mounds builders from south region of Brazil. When studied the lithic material culture, it understood the analyze of lithic material is a derivation that need in information structured that help cultural rebuilding of one or various groups. So, attentive the studies possibilities, finds itself to infer about manufacture technical and utilizations, that reported with decisions cultural and individual of changes groups. It verify that the recurrent tolls are little scrapers and retouch slices. Make´s technical is direct percussion and grate improvement of prime matter. / Este trabalho visa apresentar algumas discussões acerca dos estudos da cultura material lítica presente em montículos (cerritos). Como ponto de partida para o entendimento destas estruturas, bem como de seus construtores, voltou-se para a análise de suas coleções líticas. As peças em questão nessa pesquisa são provenientes de escavações arqueológicas efetuadas no ano de 2004 nos montículos denominados Butuy 1 e Butuy 2 em São Borja/RS. Buscou-se elencar subsídios teórico-metodológicos para analisar a cultura material e entender um pouco sobre o modo de vida dos construtores de cerritos da região sul do Brasil. Ao propor o enfoque desse estudo na cultura material lítica, entende-se que a análise do material lítico é um procedimento que auxilia na estruturação de informações que servem de base para a reconstrução cultural de um ou vários grupos. Assim, atentos às possibilidades de estudo, procurou-se inferir sobre as técnicas de manufatura e utilização, as quais estiveram de alguma maneira relacionadas com seleções e decisões em nível cultural e individual dos grupos que as transformaram. Verificou-se que os instrumentos recorrentes são pequenos raspadores e lascas retocadas. A técnica de fabricação dos artefatos incluiu a percussão direta e grande aproveitamento da matéria-prima.

Depuis les premières fouilles de la nécropole tumulaire de Vergina dans les années 1950, nos connaissances sur les pratiques funéraires de l’âge du Fer en Macédoine se sont profondément renouvelées. Si le tertre funéraire collectif demeure un trait caractéristique du nord de la Grèce, les nombreuses découvertes faites depuis une trentaine d’années témoignent en réalité d’une richesse et d’une grande diversité de rituels et de types de tombes dans cette vaste région située entre les Balkans et l’Egée. A partir d’un corpus de nécropoles datées entre le XIe et le VIIe siècle avant notre ère, situées entre le versant oriental du Pinde et la région de Drama, nous proposons un état de la question des modes funéraires en nous interrogeant sur cette diversité particulièrement remarquable en Macédoine. Ce travail nous permet d’établir une carte funéraire complexe, constituée de plusieurs régions aux pratiques spécifiques, qu’on peut comparer avec le mobilier abordé sous l’angle des thématiques et des idéologies funéraires dont la logique spatiale est différente. / Since the first excavations in the burial mounds cemetery in Vergina during the 1950s, the new discoveries and different works led in Macedonia have yielded important new data, updating our vision of the burial customs during the Iron Age. The burial mounds, characteristic of northern Greece are not anymore the only known type of cemetery. The data analysis depicts a rich and eclectic representation of the burial practices in this vast area between the Balkans and the Aegean Sea. Based on a catalogue of cemeteries dated from the 11th to the 7th century B. C., located between the eastern slopes of the Pindus range and the region of Drama, we propose a survey of burial customs and question this diversity which is particularly striking in Macedonia. As a result, we propose a complex funerary map of several regions with their own features that can be compared with the funerary ideologies and beliefs reflected in the burial gifts, whose distribution pattern are different.

In this thesis, an attempt is made to summarize the previous archeological research associated with two feature types in Sweden made from fire-cracked stones: the fire-cracked stone embankment and the burnt mound. The ?lim is to study how trends in interpretation and focus have developed. Furthermore, a compilation of ten excavation reports of burnt mounds between 2002 and 2013 is presented with the aim of determining their purpose, their usage of methods in general and petrography. The result of the summary confirms that there are discernable trends present and the result from the compilation of reports show that the larger scope is prioritized and that there are a number of commonly used methods, but that petrography is not among them.

Three new types of arthropod from Cambrian intertidal lithofacies of the Elk Mound Group and Lodi Member of Wisconsin, and the Potsdam Group of Quebec are described. These arthropods are preserved ventrally in three dimensions – allowing detailed characterization of morphology. Arenocaris inflata, from the Furongian Elk Mound Group and St. Lawrence Formation, is the earliest occurrence of a phyllocarid. Mosineia macnaughtoni, a large (>10 cm long) euthycarcinoid arthropod, also occurs in Elk Mound strata. Mictomerus melochevillensis represents a new family of early euthycarcinoids, and is a large (8–10+ cm long) arthropod with eleven pairs of homopodous, uniramous limbs. Phylogenetic analyses and reviews of Paleozoic phyllocarid systematics are presented, using morphology-based characters from Cambrian to Recent taxa. Resulting cladograms place Arenocaris inflata into a systematic context, and reveal that the families Ceratiocarididae and Caryocarididae, as traditionally defined, are paraphyletic. Caryocarididae is elevated to subordinal rank (Caryocaridina n. suborder), resulting in two monophyletic suborders. Emended diagnoses are integrated into this analysis, and result in synonymy of 30 Cambrian – Silurian caryocaridids and ceratiocaridids into 11 pre-existing species. The phyllocarid Arenocaris inflata from the Elk Mound Group of Wisconsin and the large enigmatic arthropod Mictomerus melochevillensis from The Potsdam Group of Quebec are both directly associated with trace fossils. Direct association between these arthropods and their traces allows functional morphological details of the animal to be assessed, provides a framework for understanding how arthropods can be sand-cast in three-dimensions, and helps provide insight about subaerially-produced traces from the Potsdam Group.

Although phylloid algal mounds have been studied for 50 year, much remains to be determined concerning the ecology and sedimentology of these Late Paleozoic carbonate buildups. Herein we perform a digital outcrop study of the well-known Middle Pennsylvanian Lower Ismay mound interval in the Paradox Basin because outcropping mounds along the San Juan River are cited as outcrop analogs of reservoir carbonates in the Paradox Basin oil province of Utah and adjacent states. The principal field area is the Eight Foot algal field located at river mile 19.2 on the San Juan River, approximately 14 miles SSW of Bluff, Utah. The Lower Ismay section is exposed on both sides of the river for 1.4 miles. Mechanisms for mound formation are still a heavily debated topic and even now aren't fully understood. While this study does not seek to solely answer this question, it does shed some light on the argument. A combined total station-LIDAR survey of the exposed Eight Foot mounds indicates that the mound field is comprised of 83 individual and composite mounds that have an average height of 10.9 meters and peak spacing of 48.8 meters. Further, statistical examination of survey data reveals a correlation between mound height and east-west alignment, showing that shelfward mounds were slightly taller than their more basinward counterparts.. However, other shape parameters do not appear to vary systematically across the algal field. Curve-fitting indicates that the overall mound morphology does not differ significantly from a Gaussian surface indicating that mounds are conical in shape. This suggests that mounds did not form under the influence of directional currents such as waves or tides. Yet, Ivanovia-fragment packstone and grainstone facies typical of the mound interval suggest a high-energy depositional setting.

No description available.

No description available.

No description available.

The design of rubble mound breakwaters usually focuses on the main armor layer. A review of the existing literature reveals that different equations are used to design rock armors in non-breaking wave conditions. However, most rubble mound breakwaters are constructed in the depth-induced breaking zone where they are attacked by waves breaking in the foreshore; in these conditions, existing design equations are not valid. Therefore, in this PhD thesis, the hydraulic stability of double-layer rock armors is analyzed through a series of small-scale tests conducted with a bottom slope m=1/50. Based on test results, a new potential relationship is given to design rock armors in depth-limited breaking wave conditions with armor slope cot¿=1.5, stability numbers within the range 0.98¿Hm0/(¿Dn50)¿2.5, and relative water depth at the toe 3.75¿hs/(¿Dn50)¿7.50. When concrete units are used for the armor layer, mound breakwaters are usually protected by a toe berm. This toe berm is placed on the seafloor or underlayer, providing support for the concrete armor units which are placed later on the structure slope. Toe berm design is commonly related to the armor design; in non-breaking wave conditions, the mass of toe berm rocks is one order of magnitude lower than the units of the layer. In breaking wave conditions, however, the highest waves start breaking on the bottom and impact directly on the toe berm. This is the common case of rocky sea bottoms with m=1/10 or higher slopes and thus, a correct design of the toe berm is crucial to guarantee the armor stability. The present PhD thesis examines the hydraulic stability of rock toe berms placed on a m=1/10 bottom slope and in very shallow waters (0.5<hs/Dn50<5.01). Small-scale tests were conducted with double-layer cube armored breakwaters and rock toe berms with different widths (Bt) and thicknesses (tt). Firstly, a new equation is proposed to design emerged and submerged standard rock toe berms (Bt=3Dn50 and tt=2 Dn50) using three parameters: (1) deep water wave height, Hs0, (2) deep water wave length, L0p, and (3) water depth at the toe, hs. Secondly, the influence of toe berm width (Bt) on toe berm stability is analyzed introducing two new concepts to characterize wide toe berms (Bt>3Dn50): (1) the nominal toe berm or the most shoreward toe berm area which effectively supports the armor layer, and (2) the sacrificial toe berm or the most seaward toe berm area which serves to protect the nominal toe berm. Considering the nominal toe berm damage, a new method is developed to reduce the rock toe berm size (Dn50) by increasing the toe berm width (Bt) if the required rock size is not available at the quarries. Finally, cube armor damage is examined, and the influence of the placement technique on armor stability is also characterized from physical tests conducted with cubes randomly- and uniformly- placed on the armor in two layers. / El manto principal de los diques en talud suele estar formado por escollera natural o elementos prefabricados de hormigón; su función es resistir la acción del oleaje. Una revisión del estado del arte pone de manifiesto que son numerosas las fórmulas existentes para el diseño de mantos derivadas de ensayos físicos a escala reducida con oleaje sin rotura por fondo. Sin embargo, la mayoría de diques en talud se construyen en la zona de rompientes con oleaje limitado por fondo, donde las ecuaciones de diseño habituales no son del todo válidas. En esta tesis doctoral se analiza la estabilidad hidráulica de mantos bicapa de escollera, a partir de ensayos a escala reducida con pendiente de fondo m=1/50. En base a los resultados obtenidos de los ensayos físicos, se propone una nueva relación potencial para el diseño de mantos de escollera en condiciones de oleaje limitado por fondo, válida para taludes con cot¿=1.5, números de estabilidad 0.98¿Hm0/(¿Dn50)¿2.5, y profundidades relativas a pie de dique de 3.75¿hs/(¿Dn50)¿7.50. Cuando el manto principal está formado por elementos de hormigón, es habitual construir una berma de pie que proporciona apoyo a los elementos del manto y, en su caso, colabora en la protección de la zona inferior del dique contra la socavación. Dicha berma suele construirse con escollera natural y su peso está condicionado al de los elementos del manto en el caso de no haber rotura por fondo. El peso de los elementos de la berma de pie suele ser un orden de magnitud inferior al peso de las unidades del manto; sin embargo, si la pendiente de fondo es fuerte (p.e. m=1/10) y las aguas someras esta regla no se cumple ya que algunas olas rompen sobre el fondo impactando directamente sobre la berma de pie. En estos casos, el peso de la escollera de la berma puede sobrepasar el de las unidades del manto y su correcto diseño es crucial para garantizar la estabilidad del dique. Además de estudiar la estabilidad del manto principal de diques de escollera, la presente tesis doctoral analiza también la estabilidad hidráulica de bermas de pie de escollera ubicadas en fondos con pendiente m=1/10 y aguas someras (0.5<hs/Dn50<5.01), en base a ensayos físicos a escala reducida realizados con mantos bicapa de cubos y bermas de escollera con diferentes dimensiones. En primer lugar, se propone una nueva ecuación para el diseño de bermas escollera estándar (Bt=3Dn50 y tt=2 Dn50), tanto emergidas como sumergidas, a partir de tres parámetros: (1) altura de ola en aguas profundas, Hs0, (2) longitud de onda en aguas profundas, L0p, (3) profundidad a pie de dique, hs. Posteriormente, se analiza la influencia del ancho de la berma (Bt) en su estabilidad hidráulica, introduciendo dos nuevos conceptos para caracterizar bermas de pie anchas (Bt>3Dn50): (1) berma nominal o zona de la berma de pie sobre la que realmente apoya el manto principal, y (2) berma de sacrificio o zona de la berma de pie que protege a la berma nominal. A partir del daño de la berma de pie nominal, se propone un nuevo método para reducir el tamaño de piedra (Dn50) incrementando el ancho de la berma (Bt) cuando no se disponga del tamaño requerido en cantera. Finalmente, se examina el daño del manto de cubos y se analiza la influencia del método de colocación sobre el mismo, a partir de ensayos realizados con mantos bicapa de cubos con colocación aleatoria y uniforme. / El mantell principal dels dics en talús sol estar format per roca o elements prefabricats de formigó, la seva funció és resistir l'acció de l'onatge. Una revisió de l'estat de l'art manifesta que són nombroses les equacions de disseny existents per a condicions d'onatge no trencat. No obstant això, la majoria de dics en talús es construeixen a la zona de rompents amb onatge limitat per fons, on les equacions de disseny existents no són del tot vàlides. En aquesta tesi doctoral s'analitza l'estabilitat hidràulica de mantells bicapa de roca, a partir d'assajos a escala reduïda realitzats amb pendent de fons m = 1/50. En base als resultats obtinguts dels assajos, es proposa una relació potencial per al disseny de mantells de roca en condicions d'onatge limitat per fons vàlida per a talussos amb cot¿ = 1.5, nombres d'estabilitat 0.98¿Hm0/(¿Dn50) ¿2.5, i profunditats relatives a peu de dic de 3.75¿hs/(¿Dn50)¿7.50. Quan mantell principal està format per elements de formigó , és habitual construir una berma de peu que proporciona suport als elements del mantell i, si escau, col¿labora en la protecció de la zona inferior del dic contra la soscavació. Aquesta berma sol construir amb roca i el seu pes està condicionat al dels elements del mantell en el cas de no haver trencament per fons. El pes dels elements de la berma de peu sol ser un ordre de magnitud inferior al pes de les unitats del mantell; però, si el pendent de fons és fort ( p.e. m = 1 /10) i les aigües someres aquesta regla no es compleix ja que algunes onades trenquen sobre el fons impactant directament sobre la berma de peu. En aquests casos, el pes de la roca de la berma pot sobrepassar el de les unitats del mantell, i el seu correcte disseny és crucial per garantir l'estabilitat del dic. A més d'estudiar l'estabilitat del mantell principal de dics de roca, la present tesi doctoral analitza també l'estabilitat hidràulica de bermes de roca ubicades en fons amb pendents m = 1/10 i aigües someres (0.5<hs/Dn50<5.01), utilitzant assajos a escala reduïda realitzats amb mantells de doble capa de cubs i bermes de roca amb diferents dimensions. En primer lloc, es proposa una nova equació per al disseny de bermes de roca estàndard (Bt = 3 Dn50 i tt = 2 Dn50), tant emergides com submergides, a partir de tres paràmetres: (1) alçada d'ona significant en aigües profundes, Hs0, (2) longitud d'ona en aigües profundes, L0p, i (3) profunditat a peu de dic, hs. Posteriorment, s'analitza la influència de l'amplada de la berma (Bt) en la seua estabilitat hidràulica, introduint dos nous conceptes per caracteritzar bermes de peu amples (Bt > 3 Dn50): (1) berma nominal o zona de la berma de peu sobre la qual recolza el mantell principal, i (2) berma de sacrifici o zona de la berma de peu que protegeix la berma nominal. A partir del dany de la berma de peu nominal, es proposa un nou mètode per reduir el tamany de roca (Dn50) incrementant l'amplada de la berma (Bt) quan no es disposi de la mida requerit en pedrera. Finalment, s'examina el dany del mantell de cubs i s'analitza la influència del mètode de col¿locació sobre el mateix , a partir d'assajos realitzats amb mantells bicapa de cubs amb col¿locació aleatòria i uniforme. / Herrera Gamboa, MP. (2017). Mound Breakwater Design in Depth-Limited Breaking Wave Conditions [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/82553

[EN] The influence of the type of armor on wave overtopping on mound breakwaters is usually represented by the roughness factor. However, different values of roughness factor for the same armor unit are given in the literature. Thus, the roughness factor depends not only on the type of armor, number of layers and permeability but also on the formula and database considered. In the present thesis, a new methodology based on bootstrapping techniques is developed and applied to characterize the roughness factors for different armor units. Differences up to 20% appeared when comparing the optimum roughness factors with those given in the literature. Armor porosity greatly affects the roughness factor and the armor stability: higher armor porosities reduce wave overtopping as well as hydraulic stability. Therefore, armor porosity values usually recommended in the literature should be used to avoid damage during lifetime. Formulas with few variables are easy to apply but they allow the roughness factor to absorb the information not explicitly included in the formula. However, the CLASH neural network avoids this problem and gives excellent estimation for wave overtopping on mound breakwaters. In this thesis, a new formula which emulates the behavior of the CLASH neural network is developed. The new formula has 16 parameters, six dimensionless input variables (Rc/Hm0, Ir, Rc/h, Gc/Hm0, Ac/Rc and a toe berm variable based on Rc/h) and two reduction factors (¿f and ¿ß). The new formula is built-up after systematic simulations using the CLASH neural network and provides the lowest prediction error. Wave overtopping on mound breakwaters can be minimized by increasing the crest freeboard, usually with a concrete crown wall. Crown walls must resist wave loads and armor earth pressure to be stable. In the present study, small-scale test results with cube- and Cubipod-armored mound breakwaters are used to develop a new estimator for calculating horizontal and up-lift forces from waves. The new formulas include four dimensionless input variables (¿f Ru0.1%/Rc, (Rc-Ac)/Ch, ¿(L_m/G_c ) and Fc/Ch) and the crown wall geometry. The roughness factor selected for overtopping prediction is used to consider the type of armor. Up-lift forces decreased sharply with increasing foundation levels. The new formulas provide the lowest error when predicting wave forces on crown walls. / [ES] La influencia del tipo de elemento del manto sobre le rebase de diques en talud se caracteriza habitualmente mediante el factor de rugosidad (¿f). Sin embargo, en la literatura existen diferentes valores del factor de rugosidad para el mismo tipo de elemento. El factor de rugosidad no depende solo del tipo de elemento, número de capas y permeabilidad del núcleo sino también de la formulación y de la base de datos empleada. En la presente tesis se desarrolla y aplica una nueva metodología basada en técnicas de bootstrapping para caracterizar estadísticamente el factor de rugosidad de diferentes elementos (entre ellos el Cubípodo) sobre diferentes formulaciones de rebase. Se observan diferencias de hasta el 20% entre los factores de rugosidad óptimos y los que se proporcionan en la literatura. La porosidad del manto afecta notablemente al factor de rugosidad pero también a la estabilidad del manto; mayores porosidades proporcionan menor rebase pero también menor estabilidad hidráulica. Por ello, las porosidades de diseño recomendadas deben emplearse para evitar daños durante la vida útil. Fórmulas con pocas variables de entrada son sencillas de emplear pero absorben a través del factor de rugosidad toda la información que no se incluye explícitamente en las variables de entrada. En cambio, la red neuronal de CLASH evita en gran medida estos inconvenientes y al mismo tiempo proporciona excelentes para estimar el rebase sobre diques en talud convencionales. En la presente tesis se ha desarrollado una fórmula explícita que permite emular el comportamiento de la red neuronal de CLASH. La nueva fórmula posee 16 parámetros, seis variables de entrada (Rc/Hm0, ¿0,-1, Rc/h, Gc/Hm0, Ac/Rc y una variable para representar a la berma de pie basada en Rc/h) y dos factores de reducción (¿f y ¿ß). La nueva fórmula se construye en base a simulaciones controladas empleando la red neuronal de CLASH y proporciona el menor error en la predicción de rebase sobre diques en talud de entre los estimadores estudiados. Una de las maneras más efectivas de disminuir el rebase sobre diques en talud es incrementar la cota de coronación mediante un espaldón de hormigón. Estas estructuras sufren el impacto del oleaje y deben ser diseñadas para resistirlo. En la presente tesis se han empleado ensayos de laboratorio de cubos y Cubípodos para desarrollar una nueva fórmula que permita calcular las fuerzas horizontales y verticales del oleaje sobre el espaldón. Las nuevas fórmulas incluyen la influencia de cuatro variables adimensionales (¿f Ru0.1%/Rc, (Rc-Ac)/Ch, ¿(L_m/G_c ) y Fc/Ch) y de la geometría del espaldón. Incluyen la influencia del tipo de elemento mediante el factor de rugosidad al igual que las fórmulas de rebase. Las fuerzas verticales disminuyen significativamente con el aumento de la cota de cimentación. Las nuevas fórmulas proporcionan el menor error de predicción sobre los registros de laboratorio analizados. / [CA] La influència del tipus d'element del mantell principal en l'ultrapassament dics en talús és caracteritza habitualment mitjançant el factor de rugositat (¿f). En canvi, en la literatura existeixen diferents valors del factor de rugositat per al mateix tipus d'element. Així doncs, el factor de rugositat no depèn només del tipus d'element, nombre de capes i permeabilitat del nucli però també de la formulació i de la base de dades utilitzada. En la present tesi es desenvolupa i aplica una nova metodologia basada en tècniques de bootstrapping per a caracteritzar estadísticament el factor de rugositat de diferent elements (entre ells el Cubípode) utilitzant diferents formulacions d'ultrapassament. S'observen diferències fins al 20% entre els factors de rugositat òptims i els que apareixen en la literatura. La porositat del mantell afecta notablement el factor de rugositat però també a l'estabilitat del mantell; majors porositats proporcionen menor ultrapassament però també menor estabilitat hidràulica. Per això, les porositats de disseny recomanades deuen emprar-se per a evitar danys durant la vida útil. Formules amb poques variables d'entrada són senzilles d'utilitzar però absorbeixen mitjançant el factor del factor de rugositat tota la informació que no s'inclou de manera explícita en les variables d'entrada. D'altra banda, la xarxa neuronal de CLASH evita en gran mesura aquests inconvenients i al mateix temps proporciona excel·lents resultats per a estimar l'ultrapassament sobre els dics en talús convencionals. En la present tesi s'ha desenvolupat una formulació explícita que permet emular el comportament de la xarxa neuronal de CLASH. La nova formulació té 16 paràmetres, sis variables d'entrada (Rc/Hm0, Ir, Rc/h, Gc/Hm0, Ac/Rc i una variable per a representar la berma de peu basada en Rc/h) i dos factors de reducció (¿f y ¿ß). La nova fórmula es construeix mitjançant simulacions controlades amb la xarxa neuronal de CLASH i proporciona el menor error en la predicció de l'ultrapassament sobre dics en talús de entre els estimadors analitzats. Una de les maneres més efectives de disminuir l'ultrapassament sobre dics en talús és incrementar la cota de coronació mitjançant un espatller de formigó. Aquestes estructures sofreixen l'impacte de les ones i deuen ser dissenyades per a resistir. En la present tesi, s'utilitzen assajos de laboratori de cubs i Cubípodes per a desenvolupar una nova formulació per a calcular les forces horitzontals i verticals causades per l'onatge en l'espatller. Les noves fórmules inclouen la influència de quatre variables adimensionals (¿f Ru0.1%/Rc, (Rc-Ac)/Ch, ¿(L_m/G_c ) y Fc/Ch) i de la geometria de l'espatller. Inclouen la influència del tipus d'element mitjançant el factor de rugositat al igual que les fórmules d'ultrapassament. Les forces verticals disminueixen significativament amb l'augment de la cota de cimentació. Les noves fórmules proporcionen el menor error en la predicció sobre els registres de laboratori analitzats. / Molines Llodra, J. (2016). Wave overtopping and crown wall stability of cube and Cubipod-armored mound breakwaters [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/62178