Vaikams skirtų knygų estetinė vertė įprastai matuojama įvertinus ne tik tekstą, bet ir iliustracijas. Literatūrologai aptardami verbalią knygos plotmę, o dailėtyrininkai – vizualią, neretai pamiršta, kad tekstas ir iliustracijos vaikų literatūroje yra nedalomi. Ypač svarbus sklandus ţodţio ir vaizdo būvis paveikslėlių knygos ţanro kūriniuose, kuriuose vientisas naratyvas sukuriamas tik sąveikaujant verbalumui ir vizualumui, papildant vienam kitą reikšmingais prasminiais niuansais. Šio darbo objektas – verbalumo ir vizualumo sąveikos atvejai naujausiose paveikslėlių knygose. Ţodţio ir vaizdo ryšiai aptariami pastarąjį dešimtmetį Lietuvoje išleistose šio ţanro knygose, kurių verbalaus ir vizualaus naratyvo autorius – tas pats ţmogus. Analizuotos lietuvių ir uţsienio kūrėjų knygos: Rūtos Baltakienės kūrėjų, Rasos Joni, Pauliaus Juodišiaus, Kęstučio Kasparavičiaus, Sveno Nordqvisto, Levio Pinfoldo, Robo Scottono, Shauno Tano, Mariaus Zavadskio ir Linos Ţutautės. Taip pat atliktas tikslinės auditorijos tyrimas, kurio metu vaikai (7–9 metų) interpretavo dviejų paveikslėlių knygų (Linos Ţutautės „Kakė Makė ir Netvarkos nykštukas“ ir Sveno Nordqvisto „Kaip Findusas būdamas maţas ėmė ir prapuolė“) iliustracijas. / Aesthetical value of books for children usually is measured not only by evaluation of text but also by illustrations. Literature scholars and art critics, while discussing verbal and visual plane of a book, often forget that a text and illustrations in children literature are indivisible. In works of book of pictures genre where integral narration is created only through interaction of verbalism and visualism, while supplementing each other with significant notional nuances a smooth state of a word and view is essential.

Genom skrivandet av denna vetenskapliga essä ville jag utforska det slags utvidgade lyssnande som jag strävar efter och använder i mitt yrke som rytmiklärare.[1] Texten tar avstamp i två berättelser som rör sig kring detta lyssnande. Berättelsernas själva ordval gav mig sedan nyckelord som ledde undersökningen framåt: Tystnaden, En enad och gemensam handling, Rummet, Centrum, fokus, mitt, Blicken, Tiden, Rörelsen, Närvaron, Kroppen, Delarna och helheten samt Gesterna. Jag tar i texten hjälp av, eller spjärn emot, tankar av bland andra Don Ihde, Michael Polanyi och Marcia Sá Cavalcante Schuback. Med finns även koreografen och professorn i rytmik Susanne Jaresand, samt essäisten Ann Carson.  Arbetet har visat mig hur vår kultur, såväl som den filosofiska traditionen, sedan lång tid tycks ha kretsat kring den sedda världen framför den hörda, inlyssnade. Kanske detta är en av anledningarna till att jag i mitt yrke ofta stött på oförståelse. Nu finner jag genom skrivandet detta uppdelande av sinnena orättvist för dem båda – att det till exempel är möjligt att se på ett lyssnande sätt. Kroppen blir hemvist till detta lyssnande, som tar in tiden, rummet, rörelsen och de klanger som uppstår.  Går det att kläda detta lyssnande i ord? Jag ville försöka. Genom orden kan jag kanske nå en ny förståelse.   [1] Rytmikmetoden formulerades av Émile Jaques-Dalcroze runt sekelskiftet 1900. Se till exempel hans verk Rytm, musik och utbildning (Stockholm: KMH förlaget 1997). / By writing this scientific essay I wanted to investigate the notion of expanded listening, as I use it in my work as a Eurhythmic teacher[1]. The text begins with two experiences from my everyday work life, where this listening appears. These experiences, when written down, gave me some keywords that led the investigation forward: Silence, Common act, Space, focus, center point, Glance, Time, Movement, Presence, Body, The parts and the whole, Gestures. I found the work of, among others, Don Ihde, Michael Polanyi and Marcia Sá Cavalcante Schuback helpful, as well as something to contrast against. The choreographer and professor in Eurhythmics Susanne Jaresand is present in the text, as well as the author Ann Carson.  The essay also suggests that our culture, as well as the philosophic tradition, for a long time has had its focus on understanding the world as seen, instead of heard or listened to. Maybe that is why this expanded listening has been met with incomprehension by colleagues throughout the years. I now believe that this division of the senses is unfair, and that it is actually possible to see in a listening way – a listening that lives in the body, and incorporates time, space and movement.  Is it possible to dress this listening experience in words? I had to try. To me, this try has led to a new understanding of expanded musical listening.   [1] As formulated by Emile Jaques-Dalcroze in the beginning of the 20th century

[ES] La presente tesis doctoral, titulada Decir casa, cielo, bosque. Ensayo sobre la habitabilidad del mundo y los límites de la visualidad aglutina la investigación llevada a cabo durante el período comprendido entre febrero de 2018 y julio de 2021. Esta investigación se inscribe en la práctica artística, por lo que recoge diferentes procesos, gestos y proyectos desarrollados durante estos años. Partiendo de nuestra condición de "habitantes del afuera" y "hablantes del decir" hemos transitado diversas realidades cuya aprehensión resulta imposible de llevar a cabo por medio del ver. A lo largo del trabajo hemos constatado la imposibilidad de acceder a un acontecer puro, abordando este hecho a partir de la distancia insalvable entre mundo y lenguaje. Una brecha que ha sido trabajada, especialmente, en base a la configuración visual de la realidad y al privilegio del sentido de la vista en nuestro contexto cultural. A través del estudio de las visualidades hegemónicas occidentales hemos atendido a la crisis de la epistemología visual y al asentamiento de una falla en el conocimiento visual del mundo. De alguna manera, ello nos ha permitido preguntarnos por otras formas de habitabilidad que comprendan estos factores. Para llevar a cabo este planteamiento hemos construido un relato fragmentario en el que proponemos formas de articular lo que escapa al ver y en el que exponemos los diferentes procesos artísticos llevados a cabo. Todo ello se expone en relación con determinados enunciados de los regímenes visuales que ordenan y configuran nuestra mirada. La forma en la que este relato fragmentario ha sido construido trata de no preconfigurar el sentido de la investigación desde un marco conceptual previo. En este mismo sentido, el relato no busca alimentar diferenciaciones binarias entre teoría y práctica o entre creación y no-creación, artístico y no-artístico. La escritura empleada no se da al margen del propio trabajo, sino que, como parte del mismo, busca privilegiar la naturaleza variada del relato y la pluralidad de voces y procesos que han intervenido en la investigación. En definitiva, a través de múltiples textos, procesos y experiencias hemos podido explorar otras lógicas visuales al margen de los principios de claridad, transparencia y legibilidad. Ello nos ha permitido desarrollar un ejercicio de investigación en base a la práctica artística, ensayando diferentes formas de habitar, aprehender, decir y ver el mundo. / [CA] La present tesi doctoral, titulada Dir casa, cel, bosc. Assaig sobre l'habitabilitat del món i els límits de la visualitat aglutina la investigació duta a terme durant el període comprés entre febrer de 2018 i juliol de 2021. Aquesta investigació s'inscriu en la pràctica artística, per la qual cosa recull diferents processos, gestos i projectes desenvolupats durant aquests anys. Partint de la nostra condició d'"habitants dels afores" i "parlants del dir" hem transitat diverses realitats, l'aprehensió de les quals, resulta impossible de dur a terme per mitjà del veure. Al llarg del treball hem constatat la impossibilitat d'accedir a un esdevindre pur, abordant aquest fet a partir de la distància insalvable entre món i llenguatge. Una bretxa que ha sigut treballada, especialment, sobre la base de la configuració visual de la realitat i el privilegi del sentit de la vista en el nostre context cultural. A través de l'estudi de les visualitats hegemòniques occidentals hem atés la crisi de l'epistemologia visual i l'assentament d'una falla en el coneixement visual del món. D'alguna manera, això ens ha permés preguntar-nos per altres formes d'habitabilitat que comprenguen aquests factors. Per tal de dur a terme aquest plantejament hem construït un relat fragmentari en el qual proposem maneres d'articular allò que escapa al veure i on exposem els diferents processos artístics duts a terme. Tot això s'exposa en relació amb determinats enunciats dels règims visuals que ordenen i configuren la nostra mirada. La forma en la qual aquest relat fragmentari ha sigut construït tracta de no preconfigurar el sentit de la investigació des d'un marc conceptual previ. En aquest mateix sentit, el relat no busca alimentar diferenciacions binàries entre teoria i pràctica o entre creació i no-creació, artístic i no-artístic. Així mateix, l'escriptura emprada no es dona al marge del treball, sinó que, com a part d'aquest, cerca privilegiar la naturalesa variada del relat i la pluralitat de veus i processos que han intervingut en la investigació. En definitiva, a través de múltiples textos, processos i experiències hem pogut explorar altres lògiques visuals al marge dels principis de claredat, transparència i llegibilitat. Això ens ha permés desenvolupar un exercici d'investigació sobre la base de la pràctica artística, assajant diferents maneres d'habitar, aprehendre, dir i veure el món. / [EN] This doctoral thesis, entitled Saying home, sky, forest. Essay on the habitability of the world and the limits of visuality brings together the research carried out during the period between February 2018 and July 2021. This research is inscribed in the artistic practice, so it gathers different processes, gestures and projects developed during these years. Starting from our condition of "inhabitants of the outside" and "speakers of saying", we have traversed different realities whose apprehension is impossible to carry out by means of seeing. Throughout the work we have noted the impossibility of accessing a pure happening, approaching this fact on the basis of the unbridgeable distance between world and language. A gap that has been worked on, especially on the basis of the visual configuration of reality and the privilege of the sense of sight in our cultural context. Through the study of Western hegemonic visualities, we have attended to the crisis of visual epistemology and the establishment of a failure in the visual knowledge of the world. In a way, this has allowed us to ask ourselves about other forms of inhabitation that harbour these factors. In order to carry out this approach, we have constructed a fragmentary narrative in which we propose ways of articulating that which escapes seeing and in which we expose the different artistic processes carried out. All of this is presented in relation to certain statements of the visual regimes that order and configure our gaze. The way in which this fragmentary account has been constructed tries not to preconfigure the meaning of the research from a previous conceptual framework. In this same sense, the narrative does not seek to feed binary differentiations between theory and practice or between creation and non-creation, artistic and non-artistic. The writing employed does not occur at the margins of the work itself, but rather, as part of it, seeks to privilege the varied nature of the narrative and the plurality of voices and processes that have been involved in the research. In short, through multiple texts, processes and experiences, we have been able to explore other visual logics outside the principles of clarity, transparency and legibility. This has allowed us to develop a research exercise based on artistic practice, testing different ways of inhabiting, apprehending, saying, articulating and seeing the world. / Esta tesis ha sido realizada en el marco del Programa de Ayudas de Investigación y Desarrollo (PAID-01-07) de la Universitat Politècnica de València / Granero Ferrer, A. (2021). Decir casa, cielo, bosque. Ensayo sobre la habitabilidad del mundo en los límites de la visualidad [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/179555

The objectives of this dissertation thesis could be divided into two primary analytical- interpretation areas. The first one would be trying to define the starting position of visual anthropology based on current trends in order to think about the active ingredients that discipline bases its knowledge and research. The image and sound penetrate our world to such an extent that it is necessary to reflect on the role that space plays in our life and how it is necessary to continue to work with these audiovisual principles in visual anthropology. At the same time, virtual and digital ethnography focuses our attention on changing the nature of our terrain, which needs to be taken into account immediately in our research. In some audio-visual projects I try to reflect different analytical-interpretative approaches and methods. In the project "Musicians" I ask questions how to process the theme of folk musicians from northeastern Slovakia, whose representations appear in a world full of openness, interconnection and sharing. In the experimental film project Watching Last Judgment I try to find ways to mediate sensory experience in a specific space connecting the sacred and profane places of the historic monastery in Voronet, Romania. In the last project I devote my analytical reasoning to this...