Las secuelas sociales, culturales y económicas que el Proceso de Reorganización Nacional (1976-1983) dejó en la Argentina persisten con toda su fuerza a día de hoy. A finales de los años noventa los argentinos nacidos poco antes de la dictadura comenzaron a releer cinematográficamente ese capítulo negro de la historia nacional. Vinculados al pasado reciente de su país de manera diferente a la de sus padres, estos cineastas se lanzaron a producir una serie de películas que han conseguido aportar una nueva voz a la lucha colectiva por la memoria. Esta tesis se centra en estos films. Muchos de ellos focalizados en la voz de los hijos de los desaparecidos durante la dictadura, documentales como (h) Historias cotidianas (Andrés Habegger, 2000), Papa Iván (María Inés Roqué, 2000), El tiempo y la sangre (Alejandra Almirón, 2004), Encontrando a Víctor (Natalia Bruschtein, 2005), Los Rubios (Albertina Carri, 2003) o M (Nicolás Prividera, 2007) quieren dar forma a un pasado mediante la creatividad que les ofrece el lenguaje postmoderno. / The social, cultural and financial consequences of the Proceso de Reorganización Nacional (1976-1983) still survive today in Argentina with all their strength. In the late nineties the Argentineans who were born shortly before the dictatorship began to reread that black chapter of their national history with all the possibilities that the cinematographic language provided them. Linked to the recent past of their country in a different way than their parents, these filmmakers, most of them sons or daughters of disappeared people, produced some films that have managed to bring a new voice in the fight for collective memory. This investigation analyses these films. Documentaries as (h) historias cotidianas (Andrés Habegger, 2000), Papá Iván (María Inés Roqué, 2000), El tiempo y la sangre (Alejandra Almirón, 2004 ), Encontrando a Víctor (Natalia Bruschtein, 2005), Los Rubios (Albertina Carri, 2003) or M (Nicolás Prividera, 2007) pretend to shape the past through a creative and postmodern language.

pendent

La construcció de l’agenda (agenda building) i els marcs interpretatius (frame building) en els mitjans és un procés complex on intervenen una gran varietat d’actors. La present tesis doctoral analitza, per una banda, la relació entre periodistes i responsables de premsa de partits polítics i la negociació que estableixen per tal d’influir en l’elaboració de la informació i l’opinió polítiques que s’emeten a la ràdio matinal catalana. Per altra banda, s’aplica un frame analysis en tres nivells –intervenció, locució i estructura- al contingut radiofònic. Es pren com a cas d’estudi la reacció mediàtica a l’anunci de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya. Aquesta anàlisi no només mostra les característiques lèxiques i retòriques dels principals marcs interpretatius (media frames) apareguts en antena sinó que també evidencia l’existència d’una gran diversitat d’estratègies per part de periodistes (reframers) i polítics (frame sponsors) per tal de mantenir el control del seu propi marc en antena. / La construcción de la agenda y los marcos interpretativos en los medios es un proceso complejo donde intervienen una gran diversidad de actores. La presente tesis doctoral analiza, por un lado, la relación entre periodistas y responsables de prensa de partidos políticos y la negociación que establecen para tratar de influir en la elaboración de la información y la opinión políticas en la radio matinal catalana. Por otro lado se aplica un frame analysis en tres niveles – intervención, locución y estructura- al contenido radiofónico. Se toma como caso de estudio la reacción mediática al anuncio de la sentencia del Tribunal Constitucional sobre el Estatuto de Cataluña. Este análisis no sólo muestra las características léxicas y retóricas de los principales marcos interpretativos (media frames) aparecidos en antena sino que también evidencia la existencia de una gran diversidad de estrategias por parte de periodistas (reframers) y políticos (frame sponsors) con el objetivo de mantener el control su propio marco en antena. / Agenda and frame building in the media is a complex process in which several actors intervene. This doctoral thesis analyses the relationship between journalists and political PRs and the negotiations established to influence into the information and opinion making process of the Catalan radio programmes. The research applies a three level frame analysis –intervention, speech and structure- to the radio content. The study observes media reaction to the announcement of Constitutional Court sentence about the Catalan Statute. This analysis not only shows the lexical and rhetorical characteristics of the main media frames detected on air, but also the diverse strategies to control the own frame on air made by journalists (framers) and political actors (frame sponsors).

Aquesta investigació porta per títol Anàlisi dels gabinets de comunicació com a font informativa de la secció de Cultura de la premsa d’informació general i de les agències de notícies. Crítica i proposta d’una nova tipologia de fonts. La tesi mostra la interacció entre els gabinets de comunicació i els professionals dels mitjans i posa de manifest que els continguts de la secció de Cultura dels diaris i les agències de notícies parteixen majoritàriament dels gabinets de comunicació a Espanya. La recerca ha estudiat les tipologies de fonts descrites per Borrat, Echevarría, López, Valbuena, Colombo, Blanco Leal, Martínez-Fresneda, Strentz i Ulibarri. També s’ha tingut en compte l’aportació d’autors que han establert tipologies específiques de fonts en el periodisme cultural (Esteve Ramírez i Fernández del Moral; Rodríguez Pastoriza) com altres investigadors que han establert classificacions de fonts de periodisme especialitzat, el qual inclou el periodisme cultural (Quesada; Chimeno; Berganza; Castellanos). Finalment, s’ha analitzat l’aportació de tipologies de fonts del periodisme d’investigació aplicables al periodisme cultural (Caminos Marcet) i l’aportació de Palau (2002) sobre tipus de gabinets de comunicació. L’anàlisi de la investigació parteix d’una primera fase de recerca quantitativa a les seccions de Cultura d’ “El País” i “La Vanguardia” i desenvolupa una anàlisi qualitativa mitjançant una observació no participant a “La Vanguardia” i una sèrie d’entrevistes a professionals vinculats al sector de la Cultura a Espanya, tant periodistes de diaris i agències de notícies com de gabinets de comunicació d’institucions i empreses. / This research is titled Anàlisi dels gabinets de comunicació com a font informativa de la secció de Cultura de la premsa d’informació general i de les agències de notícies. Crítica i proposta d’una nova tipologia de fonts (“Analysis of communication offices as a source of information Culture section of the press of general information and news agencies. Criticism and proposed a new typology of sources”). The thesis shows the interaction between the press offices and media professionals and shows that, in the case of Spain, the contents of the Culture section of newspapers and news agencies comes from communication offices. The research studied the types of sources described by Borrat, Echevarría, López, Valbuena, Colombo, Blanco Leal, Martinez-Fresneda, Strentz and Ulibarri. Also has taken into account the contribution of authors who have established specific types of sources in cultural journalism (Esteve Ramírez & Fernández del Moral; Rodríguez Pastoriza) and other researchers who have established classifications sources specialized in Journalism, which includes cultural journalism (Quesada; Chimeno; Berganza, Castellanos). Finally, we analyzed the contribution on types of sources of investigative journalism applied to cultural Journalism (Caminos Marcet) and the contribution of Palau (2002) on types of communications offices. The analysis of the research has had a first phase of quantitative research in the Culture sections of "El País" and "La Vanguardia" and develops a qualitative analysis through a non-participant observation in "La Vanguardia" and a series of interviews with professionals working in the field of Culture in Spain, both journalists of newspapers and news agencies and press offices of institutions and companies.

Investiga como as crianças veem a influência da violência da televisão nas brincadeiras infantis. O objetivo principal deste estudo é conhecer a óptica das crianças, escutar o sujeito que fala, ou melhor, ouvir a criança que brinca, nesse caso, crianças de oito a 12 anos, estudantes de escolas públicas e de escolas particulares, estratificadas por gênero e série escolar, de várias zonas ou regiões demográficas da cidade de Fortaleza, no Estado do Ceará, Nordeste do Brasil, acerca do modo como compreendem a influência da violência exibida na TV nas brincadeiras infantis, analisando se reconhecem tais conteúdos como violentos, se os reproduzem em suas brincadeiras e se influenciam em suas interações grupais. Dada a natureza da investigação, emprega-se a combinação de dois recursos metodológicos, um de caráter quantitativo e outro qualitativo, aplicado ora sucessivamente, ora simultaneamente. Predomina o foco nos números e percentuais, com a apresentação de gráficos, planilhas, tabelas e quadros comparativos, já que o estudo busca conhecer hábitos cotidianos e preferências por programas e personagens de TV das crianças em relação às mídias, especialmente, a televisão. Já a utilização da metodologia qualitativa permitiu enveredar pelo universo simbólico infantil, obtendo opiniões mais aprofundadas, ensejando a apreensão de referências, valores e crenças mais subjetivas, conhecendo motivações, representações e os sentidos estabelecidos sobre as práticas. Este estudo elabora análises globais e específicas, de forma integrada, utilizando como base os resultados coletados por meio dos métodos quantitativos e qualitativos, recorrendo também à fundamentação de conceitos, estudos e argumentos de diversos autores com foco nesta área de estudo, assim como a utilização de dados ou informações de outras pesquisas ou estudos transversais já realizadas na área como referência comparativo-analítica. / It investigates how the children see the influence of violence shown on television in children’s games. The main objective of this study is to know the children’s perspective, hear the subject who speaks, or even better, hear the child who plays, in this case, children from eight to 12 years old, students from public and private schools, stratified by gender and school grades, from several zones or demographic regions of Fortaleza city, in Ceará state, northeast of Brazil, according to the way they understand the influence of violence shown on television in children’s games, analyzing if they recognize such contents as violent, if they reproduce them in their games and if these contents influence them in their group interactions. Given the nature of the investigation, it’s using the combination of two methodological resources, one of quantitative nature and another one qualitative, applied either successively or simultaneously. The focus on numbers and percentages is prevailing, with the presentation of graphics, sheets, charts and comparative tables, since the study seeks to know the everyday habits and children’s preferences for television shows and characters with relation to the media, especially, television. As for the use of qualitative methodology, it allowed the study to travel through the children’s symbolic universe, obtaining much deeper opinions, giving the opportunity to apprehend references, values and more subjective believes, knowing motivations, representations and the established meaning about the practices. This study elaborates global and specific analyses, in an integrated way, using as data the results collected through quantitative and qualitative methods, also resorting to the grounding of concepts, studies and arguments from several authors with focus in this study area, as well as the use of data or information from other researches or cross-sectional studies already held in this area as comparative and analytical reference.

Objetivos.- El presente trabajo analiza 300 columnas de opinión del periodista murciano José García Martínez publicadas en el periódico La Verdad entre los años 1975 y 2010. Para ello, se ha utilizado un análisis de contenido que ha permitido identificar las particularidades y características en cuanto a temas, enfoque, estructura y lenguaje que el autor utiliza. Se trata de un periodista singular por el hecho de haber desarrollado durante más de medio siglo su carrera profesional en un único medio, y, de ellos, más de 40 años escribiendo columnas de opinión, de manera que ha originado una producción que ronda las 15.000 columnas. De hecho, la investigación hace un recorrido por su obra periodística. Metodología.- La tesis doctoral que presentamos trata de una investigación cualitativa-cuantitativa basada en el análisis de la obra del periodista García Martínez. En primer lugar se han buscado las columnas de opinión publicadas por García Martínez en el diario La Verdad, entre los años 1975 y 2010, en la Biblioteca General de la Universidad de Murcia y en el diario La Verdad. A continuación, se ha elaborado una ficha que contiene todos los aspectos para ser analizados sobre el tema, el enfoque, la estructura y el lenguaje. La herramienta de trabajo para el análisis de las columnas ha sido el programa estadístico SPSS. Elaboración y realización de entrevistas a sus coetáneos y otros periodistas que trabajan la columna de opinión. Conclusiones - El estudio que se aborda en este trabajo nos lleva a afirmar que García Martínez es un columnista que encuentra en la columna de tipo personal la mejor forma para dar a conocer lo que quiere transmitir, y lo hace recurriendo a la libertad propia que otorga este tipo de columnas, tanto desde el punto de vista del lenguaje como en la elección de los temas. El autor se muestra libre de formulismos y se dirige al lector con la naturalidad con la que se encuentra cómodo a la hora de contar acontecimientos. Comprobamos también que García Martínez tiene unas particularidades propias, entre las que destaca el uso de un lenguaje de proximidad, para lo que acude a un registro usado en el área geográfica de la Región de Murcia, así como a términos propios que escucha en la calle y traslada a la columna. Utiliza con profusión expresiones coloquiales, y encontramos en la oralidad y la interlocución sus principales recursos para acercarse al lector. El autor busca la complicidad con su audiencia a través de la utilización de expresiones, refranes o dichos conocidos, en su afán de hacerse entender, y que en ocasiones altera conscientemente recurriendo, si fuera necesario, al humor. En cuanto a la estructura de su columna, hemos comprobado que García Martínez no tiene ni arranques ni finales característicos, ni recurre habitualmente a una estructura circular; concediendo, por el contrario, más valor a un tono coloquial que mantiene desde el principio al final de la columna. A través de las columnas del autor se manifiesta su ethos, que en este caso refleja el gusto por lo cotidiano y por la sencillez, su rechazo a los términos extranjeros, su afición por la lectura, su querencia por la naturaleza, la música clásica y las cosas sencillas, el orgullo de haber nacido en la comarca del Altiplano y el recuerdo de su infancia que le hace aportar frases y expresiones escuchadas en su niñez, la exaltación de su profesión, su sensibilidad frente al uso consciente de un lenguaje más llano -ya que se ha comprobado que, en ocasiones, el autor utiliza registros más literarios de marcada belleza-, y su obsesión por hacerse entender. / Objectives.- This research analyzes 300 columns of Murcia journalist José García Martínez review published in the newspaper “La Verdad” between 1975 and 2010. For this, we used a content analysis that enabled to show the features and characteristics in terms of issues, approach, structure and language the author uses. He is a specialist journalist because he developed over more than half a century his career in a unique “environment”, and of these, more than 40 years writing opinion articles, so that he has a production of around 15,000 columns. In fact, research takes us through his journalistic work. Methodology. – This research is a qualitative-quantitative work based on the analysis of the articles of the journalist García Martínez. First of all, the opinion columns published by García Martínez between 1975 and 2010, in the General Library of the University of Murcia and in the newspaper “La Verdad”, have been sought in the General Library of the University of Murcia and in the newspaper “La Verdad”. Then, a “model file” has been developed, it contains all the aspects to be analyzed on the subject, focus, structure and language. The working tool for the analysis of the columns has been the SPSS statistical program. Also some conducted interviews have been realized with their peers and other journalists working the opinion column. Conclusions- The study of this research leads us to affirm that Garcia Martinez is a columnist which finds in the personal’s articles the nature the best way to publicize what you want to know, and he makes it making use of the very freedom granted of this type of articles, both from the point of view of language as in the selection of topics. The author shows free formalities the reader is directed to the ease with which he is comfortable when counting events. Also found that García Martínez has its own peculiarities, most notably the use of a language of proximity, for that he appeals to a record in the geographic area of the Region of Murcia, as well as listening own terms on the street and transferred to the column profusely used colloquialisms, and we find in dialogue orality and its main resources to approach the reader. The author seeks complicity with their audience through the use of expressions, proverbs or sayings known, in their eagerness to be understood, and sometimes alters consciously using, if necessary, to jokey. Regarding the structure of his articles, we found that García Martínez has neither starts nor characteristic end, nor habitually uses a circular structure; granting, by contrast, more value to a conversational tone that maintained from the beginning to the end of the article. Through the columns/articles of the author ethos is manifested, which in this case reflects the taste for everyday and for simplicity, their rejection of foreign words, his love of reading, his fondness for nature, classical music and the simple things, the pride of being born in the Altiplano and the memory of his childhood that makes him bring phrases and expressions heard in his childhood, the exaltation of his profession, his sensitivity to the conscious use of a plain language -being that it has been found that sometimes, the author uses more literary beauty-marked records, and his obsession with himself understood and that every people understand it.

L'impacte de tecnologies com la realitat virtual juntament amb la influència narrativa dels videojocs han afavorit el que anomenem una retòrica immersiva, una forma de relatar amb recursos visuals i interactius per tal d’aconseguir un alt grau d'immersió de l'usuari. Entenem per periodisme immersiu una pràctica periodística emergent que aplica les tecnologies i recursos necessaris amb aquest objectiu. Per bé que el periodisme immersiu té la seva expressió màxima amb l'aplicació de la tecnologia de realitat virtual immersiva, també es poden aplicar recursos per a la immersió a través de la pantalla digital. Es proposen els components expressius per a un periodisme immersiu basat en la capacitat visual de la interfície i la possibilitat d'acció en el relat i s’analitzen les seves aplicacions periodístiques. / El impacto de tecnologías como la realidad virtual junto con la influencia narrativa de los videojuegos han favorecido lo que damos en llamar una retórica inmersiva, una forma de relatar con recursos visuales e interactivos cuyo objetivo es conseguir un alto grado de inmersión del usuario. Entendemos por periodismo inmersivo una práctica periodística emergente que aplica las tecnologías y recursos necesarios para conseguir dicho fin. Si bien el periodismo inmersivo tiene su mayor expresión con la aplicación de la tecnologia de realidad virtual inmersiva, también se pueden aplicar recursos para la inmersión a través de la pantalla digital. Se proponen los componentes expresivos para un periodismo inmersivo basado en la capacidad visual de la interfaz y la posibilidad de acción en el relato y se analizan sus aplicaciones periodísticas. / The impact of virtual reality technologies as well as the influence of gaming narratives have favored what we call immersive rhetoric, a storytelling form based on visual and interactive resources which aim to achieve a high degree of user immersion. Immersive journalism we understand as an emerging journalistic practice that applies the technologies and resources needed to achieve that goal. While immersive journalism has its greatest expression in the application of immersive virtual reality technology, immersive tecniques can also be applied through the digital display. We first propose the expressive components for immersive journalism based on the visual interface and then we analize their journalistic applications.

No description available.

La presència inflacionista de l'etiqueta estil periodístic en llibres de redacció professionals, manuals i altres obres de producció acadèmica no ha anat acompanyada, en general, d'una reflexió sòlida sobre les seues arrels o l'abast en els textos periodístics. La referència a aquesta noció ha esdevingut una salmòdia repetida i acrítica, assimilada sense prendre una distància adequada i reproduïda amb vocació de dogma de fe com a garantia d'objectivitat, com a sinònim d'un arsenal de receptes per a aprendre a posar-li portes a la subjectivitat, per mantenir-la a ratlla, per a consignar la il·lusió que és possible concebre uns textos nus, despullats de la subjectiva mirada d'aquell que els ha escrit. Aquesta doble contradicció, la paradoxal defensa d'una idea d'estil deslligada dels seus orígens, ahistòrica, i al mateix temps, cega a l'expressió empírica, a la manifestació efectiva en els mitjans de comunicació, és la que guia l'interés d'aquesta tesi. I la que defineix una recerca que té com a objecte principal el desenvolupament d'una proposta sistemàtica per a l'estudi pragmaestilístic del discurs periodístic informatiu/interpretatiu, és a dir, la fonamentació teòrica i metodològica dels criteris que han de marcar l'anàlisi dels textos periodístics. Es tracta, en definitiva, de bastir, d'armar, de construir una proposta vàlida per a prendre-li el pols als diferents estils que conviuen en la premsa escrita, per a -d'acord amb la definició d'estil que es planteja com a punt de partida-, conéixer com es manifesten les diferents maneres de veure i construir la realitat en les produccions periodístiques. L'objecte secundari és la verificació de la proposta, a partir de l'aplicació a una mostra de textos i la seua validació empírica a l'hora de contribuir a desxifrar les estratègies i implicacions que comporten les diferents maneres de dir.Després de constatar la diversitat i heterogeneïtat de definicions d'estil es planteja la necessitat d'anar als orígens, de buscar d'on procedeix aquest concepte, el que planteja una mirada plural, en la línia de les investigacions que, des de fa uns anys, han anar obrint les costures d'uns estudis de comunicació sovint autàrquics. Això explica un recorregut per diferents disciplines que, d'una o d'altra manera, tenen en l'expressió verbal el seu centre d'atenció, com la Retòrica o l'Estilística que, de la mà de diferents escoles, desemboca en una pragmàtica on s'inscriu l'estudi dels estils periodístics, com a realitzacions comunicatives concretes. Aquesta recerca no defuig la reflexió bàsica al voltant del malentés sobre el concepte més estés d'estil periodístic i per això recorre a un àmbit amb segles d'experiència a l'hora d'indagar en els límits entre llenguatge i realitat: la filosofia, per a optar, en la línia d'una tradició de la lingüística crítica, per la defensa de la unitat indissoluble de forma i contingut, enfront dels que remeten l'estil al terreny de la tria sense conseqüències semàntiques.Una vegada mostrades les cartes epistemològiques i les filiacions teòriques, es desenvolupa una proposta metodològica que parteix de la revisió del concepte d'estil en els estudis de comunicació i que, a partir de la idea d'una pluralitat de maneres de dir i de les seues implicacions, aborda les condicions que intervenen en la comunicació i recepció de textos periodístics, a través de tres nocions clau: gèneres, registres -com a variables situacionals- i estils, que interrelaciona les anteriors amb la figura de l'autor com a instància configuradora d'una realitat que contribueix a designar i crear a partir d'una sèrie de marques lingüístiques observables i analitzables, que es descriuen en l'apartat dedicat al mètode d'anàlisi.La joventut dels estudis comunicatius ha obligat a importar d'altres àmbits amb major bagatge, com la lingüística i l'estilística, les eines per a dissenyar un mètode que puga donar compte de la diversitat d'estils que conviuen en les pàgines de la premsa escrita diària, vinculant-la a les tasques en les quals el periodista deixa, inevitablement, la seua particular empremta. I, no només per a constatar aquesta pluralitat de veus que relaten l'actualitat sinó, sobretot, per a indagar en les implicacions cognitives que plantegen les diferents maneres de dir. / The inflationary presence of label journalistic style in professional and many academic productions has not gone accompanied, in general, of a solid reflection on his roots or his scope in journalistic texts. The reference to this notion has occurred in an acritical way, assimilated without taking an adequate distance and reproduced as a guarantee of objectivity, as a synonymous of a recipes arsenal to fight the subjectivity. For supporting the illusion that it is possible to conceive journalistic texts naked, undressed of the subjective look of that one who has written them.This double contradiction, the paradoxical defence of an idea of style untied from his origins and, at the same time, undifferent to his empirical expression, to the effective manifestation in the mass media, has guided the interest of this thesis. And this has defined a research that takes as a principal object the development of a systematical proposal for a pragmastylistic study of informative/interpretive journalistic discourse, the theoretical and methodological criteria that mark the analysis of journalistic texts. The objective, finally, is to build a valid proposal to take the dust to different styles that coexist in printed media -in accordance with the definition of style that we take as a started point- in order to know the different ways of seeing and building the reality in journalistic productions. The secondary objective of this thesis is the validation of the proposal from the application to a sample of texts in order to decipher the strategies and implications that endure the different ways of saying. After stating the diversity and heterogeneity of style's definitions we need to go to the origins, to look for this concept proceeds, which raises us a multidisciplinary approach, following the research line that, for a few years, is been opening the seams of a usually autarkic communication studies. That explains the need to look over different disciplines that have his center of attention in the verbal expression, like the Rhetoric or the Stylistics. This one, through different schools, ends in a Pragmatics where we place the study of journalistic styles, like concrete communicative achievements. This search also includes the basic reflection on the most stretched concept from journalistic style and that's why it covers to a discipline with centuries of experience investigating in the limits between language and reality: the philosophy, to defend, in line with critical linguistics, the indissoluble unit of form and content, in front of those who send the style to the picking out area without semantic consequences. This thesis develops a methodological proposal that starts from a style's concept review in communication studies. From the idea of a plurality of ways of saying and his implications, this thesis broach the conditions that intervene in the communication and reception of journalistic texts, across three key notions: genres, registers -situational variables or circumstances that surround the publication of an article- and styles, which interrelates the previous ones with the author's figure like a configurative instance of a reality that helps to designate and create. This configuration is explicit from a whole series of observable and analyzable linguistic marks, which are described in the analysis' method. Youthness of the comunicative studies drive us to loan to other disciplines, like Linguistics and Stylistics, tools to an approach to journalistic texts. Also to design a method that could realize the diversity of styles that coexist on the daily printed pages, linking them to the tasks in which the journalist leaves, inevitably, their treads. And, not only to state the plurality of voices that report the current but, above all, to investigate in the cognitive implications that raise the different ways of saying.

La tesi té un triple objectiu: de primer, revisar de forma crítica l'actual paradigma d'estudi del periodisme escrit, a la llum de les contribucions fetes, durant aquest darrer segle, per la filosofia del llenguatge i l'epistemologia. Això contradiu i desfà bona part de les afirmacions del sentit comú -ben aprofitades per la totpoderosa indústria informativa- sobre el que és el periodisme, per exemple que és un mer recitat de la realitat, amb la qual manté una relació directa. En segon lloc, el treball vol oferir una diagnosi de l'actual moment de la paraula, ja sigui pública o privada, que considerem que pateix una crisi, entesa com a transformació o absència, i no pas en sentit apocalíptic. Aquesta crisi és sobretot una crisi del subjecte i una crisi de la credibilitat i de la confiança, que és combatuda pels enunciadors amb ironia, testimonialitat i excés de paraules -faticitat sorollosa. Finalment, la tesi dedica tota la segona part a fer una anàlisi descriptiva de les funcions ideològiques i els recorreguts formals més constants del gènere de l'entrevista periodística escrita. Com a conclusió, considerem que l'entrevista és un gènere paradoxal, alhora irònic i testimonial, que fa servir l'estratègia retòrica del secret i que apel.la a l'estètica realista del detall i del fragment. Tot i que aparenta ser una conversa normal, una mera interacció, l'entrevista periodística és una autèntica transacció, i, a dreta llei, és la mimesi escrita d'un diàleg (i per tant incorpora tots els recursos mimètics de la literatura realista de ficció i de la literatura testimonial) en què l'interlocutor -l'entrevistat- s'ha vist doblement modulat en l'expressió de la seva identitat. El conflicte de veus aparent en tota entrevista es resol, doncs, de forma monològica i de possessió, com una paraula fonamental jo-allò i no pas com una jo-tu,. en terminologia de Buber. L'entrevista, doncs, observa un principi de cooperació distint del de la mera conversa quotidiana, i és més la ficcionalització d'una presència que no pas l'accés directe a la veu autoritzada, que és, de fet, l'estratègia retòrica amb què es ven.. Els eixos ideològics i formals que emmarcan l'espai mental en què fluctua el gènere són, principalment, privat/públic, oral/escrit, revelació/ocultuació, memòria/oblit, presència/absència i altritat/identitat. També en l'apartat historiogràfic la tesi fa algunes aportacions sobre les primeres entrevistes i protoentrevistes de la història de la premsa catalana -i, en aquest cas, també de tot Espanya. Així, aportem una peça de l'any 1910 publicada a la revista Teatràlia uns anys abans de l'escriptura en sèrie d'entrevistes a la premsa madrilenya per part d'El Caballero Audaz, José María Carretero, considerat fins ara el pioner en aquest camp. / The thesis has a threefold objective: firstly, to offer a critical revision of the present paradigms in study of written journalism, in the light of the contributions made over the last century by the philosophy of language and epistemology. This will involve contradiction and dismantling of much of the common sense views of what journalism is - views which have been well exploited by the all-powerful information industry; for example that written journalism is merely a reflection of reality and that it therefore bears a direct relation with it. Secondly, the thesis aims to offer a diagnosis of the present-day situation of the word, both public or private, which is seen as being in crisis, not in the apocalyptic sense but in the sense of a transformation or absence. This crisis is one which affects especially the individual and it is also a crisis of credibility and confidence, which speakers combat by means of puns, "chronicalisation" and an excess of words - phatic noise. Finally, the second part of the thesis comprises a descriptive analysis of the ideological functions and recurrent formal characteristics of the genre of the written interview. The conclusion drawn is that the interview is a paradoxical genre, both ironic and chronicle at the same time, which employs the rhetorical strategy of the secret and the realistic aesthetic of the detail and the fragment. While it may appear to be a normal conversation, a mere interaction, the journalistic interview is in fact an authentic transaction, the written reflection of a dialogue (which therefore incorporates all the mimetic resources of realistic fiction and literary chronicle) in which expression of the identity of the interlocutor - the interviewee - is doubly modulated. The conflict of voices present in all interviews is resolved monologically and through possession, I-it as opposed to I-thou, to use Buber's terminology. The interview then observes a principle of cooperation which is different to that of everyday conversation, and is more the fictionalisation of a presence than direct access to an authorised voice, the latter being however, the rhetorical strategy which is used to promote and sell it. The main elements of the ideological and formal framework of the mental space in which the genre fluctuates are, private/public, oral/written, revelation/occultation, memory/oblivion, presence/absence and otherness/identity. On the historical front, the thesis makes a number of contributions concerning the first interviews and proto-interviews in the history of the Catalan press and, in this case, the press of Spain as a whole. The piece concerned dates from 1910 and was published in the magazine Teatràlia some years before the series of interviews in the Madrid press by El Caballero Audaz, José María Carretero, who was, to date, considered the pioneer of the field.