Aquesta tesi doctoral aborda dos grans temes: Creació i Evolució. Per això, vam començar estudiant la visió clàssica de la creació en Sant Tomàs d'Aquino per a relacionar-la amb l'evolució. Mostrem com Sant Tomàs uneix els conceptes creació i conservació per donar resposta a tot un seguit de qüestions que tenen el seu origen en l'evolució del món, donant lloc així a la idea de creació contínua. Hem descobert que a Sant Tomàs, al costat de la «creació stricto sensu», en la qual no apareix més que el no-res i l'ésser complet, es descriu una altra creació, que hem anomenat «creació lato sensu», que és l'ordinària per la que han aparegut la majoria dels éssers, i que es realitza a través de la generació, la qual necessàriament està lligada a les lleis de la natura. Aquesta «creació lato sensu», implícita en l'obra de Sant Tomàs, harmonitza bé amb el progrés ulterior de l'univers, i en el qual juguen les forces generadores anteriorment creades. Així mateix, a la llum dels descobriments científics dels ss.XIX-XX s'adverteix una evolució global, còsmica, biològica i antropològica, les bases científiques originàries i recents de la qual exposem resumidament. A partir d'això, hem fet un intent de síntesi de la metafísica clàssica i la novetat científica sobre l'evolució, desenvolupant el pensament dels filòsofs contemporanis Pierre Teilhard de Chardin, Karl Rahner, Ferdinand Ulrich i Hans Urs von Balthasar, que combinen les dues coses. Hem demostrat que és possible una nova interpretació d'aquestes nocions tomasianes per tal de fonamentar metafísicament el fet d'una evolució progressiva, és a dir, en la que hi hagi enriquiment d’ésser, a partir de la metafísica del creixement òntic per unió de Pierre Teilhard de Chardin, la idea d'una autosuperació creadora mitjançant un especialíssim concurs diví de Karl Rahner, i les idees de finitització i sobreesencialitat de l'ésser de Ferdinand Ulrich i Hans Urs von Balthasar. En aquesta tesi mostrem, doncs, que és possible combinar la idea d'evolució amb la de creació, veient l'evolució com el mecanisme concret de la creació, i interpretant la creació com una actuació suportada per Déu, que estableix un univers amb unes lleis físiques i uns principis metafísics, que condueixen a l'aparició d'una intel·ligència capaç d'explorar el món, de crear bellesa, d'aspirar a la justícia, d'estimar, i de reconèixer al Creador. En dues paraules, es pot parlar perfectament avui d'un nou concepte: creació evolutiva. / Esta tesis doctoral aborda dos grandes temas: Creación y Evolución. Por eso, comenzamos estudiando la visión clásica de la creación en Santo Tomás de Aquino para relacionarla con la evolución. Mostramos cómo Santo Tomás une los conceptos creación y conservación para dar respuesta a toda una serie de cuestiones que tienen su origen en la evolución del mundo, dando lugar así a la idea de creación continua. Hemos descubierto que en Santo Tomás, junto a la «creación stricto sensu», en la que no aparece más que la nada y el ser completo, se describe otra creación, que hemos denominado «creación lato sensu», que es la ordinaria por la que han aparecido la mayoría de los seres, y que se realiza a través de una generación, la cual necesariamente está ligada a las leyes de la naturaleza. Esta «creación lato sensu», implícita en la obra de Santo Tomás, armoniza bien con el progreso ulterior del universo, y en el que juegan las fuerzas generadoras anteriormente creadas. Asimismo, a la luz de los descubrimientos científicos de los ss.XIX-XX se advierte una evolución global, cósmica, biológica y antropológica, cuyas bases científicas originarias y recientes exponemos sucintamente. A partir de ello, hemos hecho un intento de síntesis de la metafísica clásica y la novedad científica sobre la evolución, desarrollando el pensamiento de los filósofos contemporáneos Pierre Teilhard de Chardin, Karl Rahner, Ferdinand Ulrich y Hans Urs von Balthasar, que combinan ambas cosas. Hemos demostrado que es posible una nueva interpretación de esas nociones tomasianas en orden a fundamentar metafísicamente el hecho de una evolución progresiva, es decir, en la que haya enriquecimiento de ser, a partir de la metafísica del crecimiento óntico por unión de Pierre Teilhard de Chardin, la idea de una autosuperación creadora mediante un especialísimo concurso divino de Karl Rahner, y las ideas de finitización y sobreesencialidad del ser de Ferdinand Ulrich y Hans Urs von Balthasar. En esta tesis mostramos, pues, que es posible combinar la idea de evolución con la de creación, viendo la evolución como el mecanismo concreto de la creación, e interpretando la creación como una actuación soportada por Dios, que establece un universo con unas leyes físicas y unos principios metafísicos, que conducen a la aparición de una inteligencia capaz de explorar el mundo, de crear belleza, de aspirar a la justicia, de amar, y de reconocer al Creador. En dos palabras, se puede hablar perfectamente hoy de un nuevo concepto: creación evolutiva. / This doctoral dissertation focuses on two major issues: Creation and Evolution. So, we began studying the classical view of creation in Saint Thomas Aquinas to relate with evolution. We show here how Saint Thomas joins the concepts of creation and conservation to answer a set of issues that are rooted in the evolving world, giving the idea of continuous creation. We have found that in St. Thomas, next to the "stricto sensu’s creation", in which only appears the non-being and the whole being, another creation is described, that we have called "lato sensu’s creation", what is the ordinary one for that the most beings have appeared, and that is through a generation, which is necessarily linked to the laws of nature. This "lato sensu’s creation", implicit in the work of St. Thomas, matches well with the further progress of the universe, and in which the previously created generating forces are playing. Also, in light of the scientific discoveries of the XIXth-XXth centuries a global, cosmic, biological and anthropological evolution it is noted, whose original and recent scientific bases we showed briefly. From this, we have made an attempt of synthesis of classical metaphysics and scientific news on evolution, developing the thought of contemporary philosophers as Pierre Teilhard de Chardin, Karl Rahner, Ferdinand Ulrich and Hans Urs von Balthasar, that combine both issues, classical metaphysics of creation and scientific evolution. We have shown that it is possible a new interpretation of these thomasian notions in order to metaphysically base a progressive evolution, that is, where there is gain of being, from the metaphysics of ontical growth by union by Pierre Teilhard de Chardin, the idea of creative self-overcoming through a very special divine concursus by Karl Rahner, and the ideas of finitization and superessentiality of being by Ferdinand Ulrich and Hans Urs von Balthasar. In this thesis, we show that is possible to combine the idea of evolution with the creation, seeing evolution as the specific mechanism of creation, and interpreting creation as an action supported by God, who set a world with physical laws and metaphysical principles that lead to the emergence of an intelligence able to explore the world, to create beauty, to aspire to justice, to love, and to recognize the Creator. In two words, we can talk today about a new concept: evolutionary creation.

Es tracta de presentar a un autor com Massimo Cacciari en el marc del que Heidegger va anomenar onto-teo-logia com aquella manera d’interpretar el pensament filosòfic (ontològic) i teològic des de els inicis de la filosofia fins a Nietzsche. Heidegger insisteix al llarg de la seva obra en allò que ha quedat per pensar: l’Ésser. Subratlla aquesta carència com quelcom que afecta al destí de l’ésser i a la pròpia finitud humana. La tradició ha deixat ‘impensada’ la diferència de l’ésser de l’existent i l’existent. Aquesta carència demana, per tant, un ‘pas enrere’ en el que situar de bell nou a la ‘metafísica’. Cacciari es situa en el mateix punt de partida que Heidegger, però el filòsof italià explora una via que va ser pràcticament oblidada per Heidegger: el neoplatonisme. Al llarg d’aquesta investigació veurem, per tant, com els màxims representants del que Heidegger va anomenar onto-teo-logia son tornats a pensar des de una òptica ‘nova’ per Massimo Cacciari. El nihilisme detectat per Heidegger com l’encadenament d’una ‘metafísica general’ i una ‘metafísica especial’ pot ser revisat des dels comentaris al Parmènides de Plató de la gran tradició neoplatònica. Cacciari comença des de Kant per, en una mena de regressió en el temps, tornar a aquell lloc que la filosofia reclama com ‘amor al Bé’ i que la Crítica kantiana hauria menyspreat com una ‘volada cap a un lloc ignot’. Es tracta de reivindicar, al parer de Cacciari, el lloc de la intuïció filosòfica sense oblidar el que el mateix Heidegger ja va detectar com a paradigma onto-teo-lògic. La teologia, des d’aquesta perspectiva neoplatònica, pot ser revisada per convertir-se en una digne dialogant de la filosofia. Els desenvolupaments teològics no poden ser entesos sense el que el neoplatonisme va plantejar en el seu insistent desenvolupament de les apories del Parmènides. L’idealisme post-kantià (Hegel, Fichte) es ‘criticat’ i rebutjat des de la filosofia positiva de Schelling. També presentem en aquest treball la crítica d’Emmanuel Levinas a un pensament sobre Déu en els termes en els que Heidegger el va presentar, és a dir, un Déu pensat només en els termes de la onto-teo-logia. La present investigació es divideix, per tant, en dos parts fonamentals: Heidegger i el paradigma onto-teo-lògic com el desenvolupament especulatiu del nihilisme i la alternativa que E. Levinas proposa a aquest plantejament per considerar una possibilitat no ontològica sobre un pensament sobre Déu (l’Altre): una possibilitat ètica (el rostre de l’altre des del que ‘veure’ l’Altre) i una segona part on presentem la trilogia fonamental de Cacciari (Dell’Inizio, Della Cosa Ultima i Labirinto Filosofico) com a interrogació ‘especulativa’ de tall neoplatònic del paradigma detectat per Heidegger. He afegit tres apèndixs que intenten posar de relleu altres maneres d’enfocar el tema plantejat. Un apèndix dedicat al pensament del teòleg Zizioulas, un segon apèndix dedicat a les objeccions que va suscitar l’obra (Dell’Inizio) de Cacciari a Itàlia i un altre dedicat al plantejament tomista sobre el tema des de l’òptica de E. Gilson. / Se trata de presentar a un autor como Massimo Cacciari enmarcándolo en lo que Heidegger llamó la onto-teo-logía como aquella manera de interpretar el pensamiento filósófico (ontológico) y teológico desde los albores de la filosofía hasta Nietzsche. Heidegger insiste a lo largo de su obra en aquello que ha quedado ‘impensado’: el Ser. Subraya esta carencia como algo que afecta al destino del ‘ser’ y a la propia finitud humana. La tradición ha dejado ‘impensada’ la diferencia del ser del ente y el ente. Esta carencia requiere, por tanto, un ‘paso atrás’ en el que situar de nuevo a la ‘metafísica’. Cacciari se situa en el mismo punto de partida del que Heidegger partió, pero el filósofo italiano explora una vía que fue prácticamente olvidada por Heidegger: el neoplatonismo. A lo largo de esta investigación veremos, por tanto, como los máximos representantes de lo que Heidegger llamó onto-teo-logía son repensados desde una óptica ‘nueva’ por Massimo Cacciari. El nihilismo detectado por Heidegger como el encadenamiento de una ‘metafísica general’ y una ‘metafísica especial’ puede ser revisado desde los comentarios al Parménides de Platón de la gran tradición neoplatónica. Cacciari parte de Kant para, en una especie de regresión en el tiempo, volver a aquel lugar que en filosofía se reclama como ‘amor al Bien’ y que la Crítica kantiana habría despreciado como un ‘vuelo hacia un lugar ignoto’. Se trata de reivindicar, al parecer de Cacciari, el lugar de la intuición filosófica sin olvidar lo que el mismo Heidegger ya detectó como pardigma onto-teo-lógico. La teología, vista desde esta vertiente neoplatónica, puede ser revisitada para ser una ‘digna’ dialogante de la filosofía. Los desarrollos teológicos no pueden ser entendidos sin lo que el neoplatonismo planteó en su insistente desarrollo de las aporías del Parménides. El idealismo post-kantiano (Hegel, Fichte) es ‘criticado’ y ‘rechazado’ desde la filosofía positiva de Schelling. Presentamos además la crítica de Emmanuel Levinas a un pensamiento sobre Dios en los términos en los que Heidegger lo presentó, es decir, un Dios sólo pensado en los términos de la onto-teo-logía. La presente investigación se divide, por tanto, en dos partes fundamentales: Heidegger y el paradigma onto-teo-lógico como el desarrollo especulativo del nihilismo y la alternativa que E. Levinas propone a tal planteamiento por considerar una posibilidad no ontológica sobre un pensamiento sobre Dios (el Otro): una posibilidad ética (el rostro del otro desde el que ‘ver’ al Otro) y una segunda parte donde presentamos la trilogía fundamental de Cacciari (Dell’Inizio, Della Cosa Ultima y Labirinto Filosofico) como un cuestionamiento ‘especulativo’ de corte neoplatónico del paradigma detectado por Heidegger. He añadido tres apéndices que intentan poner de relieve otros modos de enfocar el tema planteado. Un apéndice dedicado al pensamiento del teólogo Zizioulas, un segundo apéndice dedicado a las objeciones que suscitó la obra (Dell’Inizio) de Cacciari en Italia y otro dedicado al planteamiento tomista sobre el tema desde la óptica de E. Gilson. / It is my intention to present author Massimo Cacciari in relation to what Heidegger called onto-theo-logy, as one way of interpreting the philosophical (ontological) and theological thinking, from the dawn of philosophy to Nietzsche. Heidegger insists throughout his work on what has been “unthinkable”, that is to say, the Being. The philosopher emphasises this lack as something that affects the fate of the “being” and our human finitude. The tradition has left behind a gap, in terms of the difference between the being entity and the entity itself. This deficiency requires, therefore, a 'step back' in order to place 'metaphysics' again. Cacciari is positioned at the same starting point from which Heidegger departed, but the Italian philosopher explores a way that was almost forgotten by Heidegger: Neoplatonism. Throughout this investigation we will see, therefore, how the main referents of what Heidegger called onto-theo-logy are studied from a 'new' perspective by Massimo Cacciari. The nihilism detected by Heidegger as the continuum of 'general metaphysics' and 'special metaphysics' can be revised from the comments on Plato's Parmenides in the great neoplatonic tradition. Cacciari departs from Kant, in a sort of regression in time, back to the common place that in philosophy is defined as 'love of the Good' and Kant's Critique would have despised as a «flight to nowhere». We intend to claim, pointing at Cacciari's particular perception, the place for philosophical intuition, while taking into account what Heidegger himself conceived as the onto-theo-logical paradigm. Theology, viewed from this neoplatonic perspective, may be revisited to become a dialogical counterpart of philosophy. These theological developments cannot be understood without the insistent advances raised by Neoplatonism in the paradoxes of Parmenides. The post-Kantian Idealism (Hegel, Fichte) is 'criticized' and 'rejected' from the positive philosophy of Schelling. We present here, furthermore, Emmanuel Levinas's criticism of the thinking about God in the way Heidegger had submitted it, that is to say, a God thought only in onto-theo-logical terms. This research will, therefore, consist of two major parts: Heidegger and the onto-theo-logical paradigm, as the speculative proposal of nihilism and the alternative proposed by E. Levinas, where he suggests a non-ontological approach to the idea of God (the Other one), i.e., an ethical approach (the face of someone else from which we can see the Other one); and a second part, where we will introduce the basic trilogy of Cacciari (Dell'Inizio, Della Cosa Ultima and Labirinto Filosofico), as a speculative neoplatonic questioning of the paradigm posited by Heidegger. Finally, we have added three appendices with the attempt to emphasize other possible approaches to the issue proposed. An appendix is devoted to the thought of theologian Zizioulas; a second appendix deals with the objections raised to Cacciari's work, Dell'Inizio, in Italy; and the final appendix is devoted to the Thomist approach to our issue from E. Gilson's perspective.

Aquesta tesi examina la implicació de l'intèrpret en el context institucional d'un ambient religiós amb una perspectiva multi-metodològica i multidisciplinària. Partint de diverses disciplines com la sociologia, la sociolingüística i la traductologia, nocions com les d'institució, ideologia, normes i context constitueixen el marc de referència. Aquest estudi de cas investiga una església en particular com a institució traduïda i en traducció mentre l’estableix en un context cultural i lingüístic nou, centrant-se en el paper dels intèrprets i de la pràctica d'interpretació pròpiament aquesta. La noció de la seva participació és escodrinyada en relació amb altres conceptes usats per descriure el paper de l'intèrpret en recerques prèvies. Partint que la interpretació mai succeeix en el buit i que els intèrprets estan limitats pel context en què intervenen, s'ofereix una anàlisi descriptiva dels micro i macro contextos com a fonament per a l'anàlisi de dades recopilades. La interpretació eclesiàstica es visualitza com una pràctica social arrelada en una institució social. Aquest estudi també examina el sermó com a tipus textual i com a gènere per proporcionar una comprensió més profunda dels esdeveniments comunicatius intervinguts per l’intèrpret sota estudi. S'aplica l'etnografia i cert grau d'auto-etnografia per conduir l'estudi de camp i per recol·lectar les dades per a l'anàlisi qualitativa i quantitatiu. Aquestes anàlisis investiguen les percepcions del rol i de les normes d'expectativa concernents els temes com les estratègies d'interpretació, selecció, motivació dels intèrprets, el grau d'autoritat que se'ls delega, i les decisions ideològicament motivades. Els resultats van ser triangulats amb anàlisi del discurs en base als sermons interpretats en condicions naturals i mirant les estratègies dels intèrprets, diversos graus d'implicació en l'esdeveniment comunicatiu, i les eleccions lèxiques ideològicament motivades en relació a les normes de procés. / Esta tesis examina la implicación del intérprete en el contexto institucional de un ambiente religioso con una perspectiva multi-metodológica y multidisciplinaria. Partiendo de varias disciplinas como la sociología, la sociolingüística y la traductología, nociones como las de institución, ideología, normas y contexto constituyen el marco de referencia. Este estudio de caso investiga una iglesia en particular como institución traducida y en traducción mientras se la establece en un contexto cultural y lingüístico nuevo, centrándose en el papel de los intérpretes y de la práctica de interpretación propiamente dicha. La noción de su participación es escudriñada en relación con otros conceptos usados para describir el papel del intérprete en investigaciones previas. Partiendo de que la interpretación nunca sucede en el vacío y que los intérpretes están limitados por el contexto en que median, se ofrece un análisis descriptivo del micro y macro contextos como fundamento para el análisis de datos recopilados. La interpretación eclesiástica se visualiza como una práctica social arraigada en una institución social. Este estudio también examina al sermón como tipo textual y como género para proporcionar una comprensión más profunda de los eventos comunicativos mediados por intérprete bajo estudio. Se aplica la etnografía y cierto grado de auto-etnografía para conducir el estudio de campo y para recolectar los datos para el análisis cualitativo y cuantitativo. Estos análisis investigan las percepciones del rol y de las normas de expectativa concernientes los temas como las estrategias de interpretación, selección, motivación de los intérpretes, el grado de autoridad que se les delega, y las decisiones ideológicamente motivadas. Los resultados fueron triangulados con un análisis del discurso sobre los sermones interpretados en condiciones naturales en base a las estrategias de los intérpretes, varios grados de implicación en el evento comunicativo, y las elecciones léxicas ideológicamente motivadas ebasadas en relación a las normas de proceso. / This thesis examines the interpreter’s involvement in the institutional context of a religious setting with an interdisciplinary and multi-method approach. Drawing on approaches from Sociology, Sociolinguistics and Translation Studies, notions such as institution, ideology, norms and context constitute a theoretical framework. A particular church in the case study is investigated as a translated and translating institution while being established in a new linguistic and cultural context, with a focus on the role of interpreters and the interpreting practice itself. The notion of involvement is scrutinized in relation to other concepts used to describe the role of the interpreter in previous research. Recognizing that interpreting can never occur in a social vacuum and that interpreters are bound by the context they mediate in, a descriptive analysis of the micro- and macro-level contexts of the research is provided as a foundation for the data analysis to follow. Interpreting at church is approached as a social practice embedded in a social institution. The study also scrutinizes the sermon as a text type and genre for a deeper understanding of the interpreter-mediated communicative events under study. Ethnography and a degree of autoethnography are employed to conduct fieldwork and to collect data for both qualitative and quantitative analyses. These analyses investigate role perceptions and expectancy norms regarding the issues such as interpreters’ motivation, eligibility, interpreting strategies, the degree of authority granted to them and their ideology-bound decisions. The findings are triangulated by a discourse analysis based on naturally occurring interpreter-mediated sermons regarding interpreters’ strategies, various degrees of their involvement in the communicative event, and their ideology-bound lexical choices in relation to process norms.

Aquesta recerca analitza les connexions entre intel.ligència musical i intel.ligència espiritual, exemplificades a partir del món audiovisual. S'analitzen els paràmetres que interactuen en ambdues intel.ligències i els efectes en el desenvolupament personal. La recerca aporta una aplicació per a la pràctica pedagògica a través de diverses pel.lícules seleccionades. / Esta investigación analiza las conexiones entre inteligencia musical e inteligencia espiritual, ejemplificadas a partir del mundo audiovisual. Se analizan los parámetros que interactúan en dichas inteligencias y los efectos en el desarrollo personal. La investigación aporta también una aplicación para la práctica pedagógica a través de diversas películas seleccionadas. / This thesis is an investigation about the connections between musical intelligence and spiritual intelligence, brought to practice with examples of the audiovisual world. The criteria that interact between these two kinds of intelligence and their effects on personal development are being analyzed. The research offers an application for practical use in educational environments throughout selected movies.

S'ha dit freqüentment que l'Església ha jugat un paper fonamental en l'educació a l'Espanya contemporània; però pocs han sigut els estudis que s'hi han dedicat amb exhaustivitat, intentant estudiar la seva influència amb una anàlisi des de la base. Amb un esforç de síntesi i compilació de dades, la Tesi sistematitza i estudia tota l'activitat educativa de l'Església en el cas concret de la ciutat de Barcelona des del segle XVI fins l'actualitat. La Tesi proposa una aproximació als centres educatius religiosos de Barcelona des d'una perspectiva àmplia, considerant no només les escoles i els col·legis, sinó també els tallers, les sales d'asil, els orfanats, els hospitals infantils, els correccionals i les activitats educatives d'alguns monestirs. L'obra realitza un inventari de tots els centres d'ensenyament de l'Església a Barcelona, classificant-los en primer lloc pel gènere de la comunitat que regentava l'establiment educatiu -escoles de comunitats masculines i escoles de comunitats femenines-, i en segon lloc per barris. Així, s'obté una radiografia tant de les congregacions que es dedicaven a l'educació, com de la geografia local de l'ensenyament religiós. A més a més, la Tesi acaba amb una completa bibliografía i un Apèndix Estadístic complementari que sintetitza els materials treballats a la Tesi, classificant-los segons comunitats religioses, barris i ordre cronològic fundacional. Tot això complementat amb una visió d'àmbit estatal en l'educació i també en altres camps d'acció, per il·lustrar a grans trets el cas de Barcelona dins el conjunt de l'Estat. D'aquesta manera, a més d'explicar la importància de l'Església com a institució educativa durant tota l'Edat Moderna i Contemporània, s'aporta un llistat exhaustiu de centres educatius religiosos que exemplifica aquest paper clau a Barcelona des del segle XVI fins els nostres dies. / One has said frequently that the Catholic Church played a fundamental educational role in the education in the contemporary Spain; but few exhaustive studies have been dedicated, and trying to study its influence with a analysis from the base. With a effort of synthesis and compilation of information, the Thesis systematizes and studies all the educative activity of the church in the case of Barcelona from XVI century to the present time.The Thesis proposes an approach to the Catholic Church educational centers of Barcelona from a broad perspective, It does not only includes the schools and the colleges, but also the asylums, the orphanages, the infantile hospitals, the correctionals, and the educative activities of some monasteries.The work makes an inventory of all the education houses of the Catholic Church in Barcelona, classifying them in masculine and feminine communities, and secondly It classifies them in the city districts. Thus, we obtain a perspective as much of the communities dedicated to these tasks, like of the local geography of religious education.In addition, the Thesis ends with a complete bibliography and a complementary Statistical Appendix that synthesizes the materials worked, classifying them according to religious communities, districts, and chronologic order of foundation. Everything is complemented with a vision of Spanish scope in the education and also in other Catholic Church influence areas, in order in broaden strokes to illustrate the case of Barcelona in the set of the state.This way, besides explaining the importance of the Catholic Church like educational institution during all the Modern and Contemporary age, the Thesis presents an exhaustive listing of Catholic Church educative centers that exemplifies this one key paper in Barcelona from XVI century to the present time. KEYWORDS: Catholic Church, Religion, Education, School, College, Barcelona.

El nucli d’estudi d’aquesta tesi és el pensament de René Girard, que es pot situar al llarg de la segona meitat del segle XX: des de Mensonge romantique et vérité romanesque (1961) a Achever Clausewitz (2007). Aquest pensament es va definint, al llarg de la tesi, en dues direccions: el pensament sobre Girard i el pensament a partir de Girard. La primera direcció ordena el pensament d’aquest autor en tres cercles, segons un criteri cronològic i ––alhora–– un de temàtic. El primer cercle és el del desig mimètic, que defineix una història del desig que va des de la mediació externa, de la societat jeràrquica, a la mediació interna, de la societat igualitària. El segon cercle és el del sacrifici, que explica l’origen i la pervivència del grup social. El sacrifici permet alliberar el grup de la violència destructora, a canvi de la mort d’una víctima declarada culpable. El sacrifici passa del món arcaic, mític, al món cristià, que proclama la innocència de la víctima i, per tant, la inanitat del sacrifici. El tercer cercle és el de la guerra, de la violència portada al conflicte de pobles, fins arribar a la conflagració més absoluta i radical, la que significa el final de la història dels homes. La segona direcció proposa una lectura d’aquests tres cercles des de la reciprocitat com a categoria, de manera que la reciprocitat és l’estructura del desig mimètic (primer cercle), el cristianisme defineix una nova forma de reciprocitat, la reciprocitat positiva (segon cercle) i aquesta nova forma de reciprocitat és conclusiva, ja que significa la victòria final sobre la violència (tercer cercle). Així doncs, es creuen d’una banda la història dels homes, que tendeix a la destrucció, i d’altra banda el cristianisme, que tendeix a la construcció. Això és el que s’anomena cruïlla apocalíptica, que és el moment de la història on ens trobem. / El núcleo de estudio de esta tesis es el pensamiento de René Girard, situado a lo largo de la segunda mitad del siglo XX: desde Mensonge romantique et vérité romanesque (1961) a Achever Clausewitz (2007). Este pensamiento se va definiendo, a lo largo de la tesis, en dos direcciones: el pensamiento sobre Girard y el pensamiento a partir de Girard. La primera dirección ordena el pensamiento de este autor en tres círculos, ordenados según un criterio cronológico y ––a la vez–– un criterio temático. El primer círculo es el del deseo mimético, que define una historia del deseo que va desde la mediación externa, de la sociedad jerárquica, a la mediación interna, de la sociedad igualitaria. El segundo círculo es el del sacrificio, que explica el origen y la pervivencia del grupo social. El sacrificio permite liberar el grupo de la violencia destructora, a cambio de la muerte de una víctima declarada culpable. El sacrificio pasa del mundo arcaico, mítico, al mundo cristiano, que proclama la inocencia de la víctima y, por lo tanto, la inanidad del sacrificio. El tercer círculo es el de la guerra, de la violencia llevada al conflicto de pueblos, hasta llegar a la conflagración más absoluta y radical, la que significa el final de la historia de los hombres. La segunda dirección propone una lectura de estos tres círculos desde la reciprocidad como categoría, de manera que la reciprocidad es la estructura del deseo mimético (primer círculo), el cristianismo define una nueva forma de reciprocidad, la reciprocidad positiva (segundo círculo) y esta nueva forma de reciprocidad es conclusiva, ya que significa la victoria final sobre la violencia (tercer círculo). Así pues, se cruzan por un lado la historia de los hombres, que tiende a la destrucción, y por otro lado el cristianismo, que tiende a la construcción. Esto es a lo que se llama cruce apocalíptico, que es el momento de la historia donde estamos. / This thesis is focused on René Girard’s thought, located along the second half of the 20th century: from Mensonge romantique et vérité romanesque (1961) to Achever Clausewitz (2007). This thought has been defined, throughout the thesis, in two directions: the thought about Girard and the thought from Girard. The first direction arranges this author’s thought in three circles, ordered according to chronologicals judgements, and – simultaneously – thematical judgements. The first circle is the one about mimetic desire, which defines a story about desire that goes from external mediation, of hierarchic society, to internal mediation, of equal society. The second circle is the one about sacrifice, which explains the origin and social group’s survival. Sacrifice allows the group to be released from destructive violence, in exchange of a victim found guilty. The sacrifice goes from the archaic mythical world to the Christian world, which announces the innocence of the victim and thus, the inanity of sacrifice. The third circle is the one about war, about violence among peoples, getting to the most radical and drastic confrontation, the one which means the end of mankind’s history. The second direction proposes to read the three circles from reciprocity as a category, so that the reciprocity is the stucture of mimetic desire (first circle); Christianity defines a new form of reciprocity, the positive reciprocity (second circle); this new form of reciprocity is conclusive, because it means the final victory over violence (third circle). Therefore, two lines intersect: mankind’s history, which tends to destruction, and Christianity, which tends to construction. This is what is called apocalyptic crossing, history moment we are living in.

L’aportació artística d’Antoni Tàpies figura, des de fa varies dècades, entre les més notables de la segona meitat del segle XX. La seva influència aviat va transcendir l’entorn més inmediat i avui és una figura que gaudeix de reconeixement internacional. Nascut el 1923 en el si d’una família burgesa, culta i catalanista, immersa des de mitjan segle XIX en una tradició editorial i llibretera, ben aviat es despertà en el jove artista un amor pels llibres i la lectura. Aquestes circumstàncies familiars suposaren una extraordinària oportunitat per a què des de ben jove llegís a Nietzsche, Stendhal, Maupassant, Proust, Wilde o Sartre, entre d’altres. Probablement aquesta estima per la lectura sembrada en temps de joventut influí en què Antoni Tàpies sigui avui un dels pocs artistes de casa nostra que ha optat per l’escriptura com a mitjà d’expressió. Al llarg de la seva vida, publicà set volums, cinc dels quals constitueixen una selecció d’articles publicats en premsa i mitjans de comunicació. En aquest sentit, en tant que col·laborador habitual d’algunes de les capçaleres més importants del nostre país, Antoni Tàpies conreà l’escriptura de manera activa i periòdica, expressant les seves opinions en aquelles qüestions que considerava pertinents. L’objectiu d’aquesta investigació consisteix en realitzar una anàlisi del llegat textual de l’artista per esbossar les principals línies del pensament d’Antoni Tàpies i esbrinar, si s’escau, quines són les vinculacions entre l’obra plàstica i els seus escrits. Antoni Tàpies constitueix una raresa en el panorama historiogràfic estètic català i ens preguntem si Tàpies forma part de la tradició d’artistes occidentals que des de finals del segle XIX usaren la ploma per expressar els seus pensaments i teories artístiques. Antoni Tàpies pensà contínuament l’art i sovint en la seva obra trobem temàtiques que impregnen l’obra literària publicada al llarg dels anys. Tres d’aquestes qüestions que l’artista aborda en múltiples articles són: la pregunta sobre el sentit de l’art, un intent d’aproximació a la figura de l’artista i, finalment, les vinculacions entre art i espiritualitat. En aquest sentit, aquesta investigació s’adentra en la pregunta sobre el sentit de l’art que, en el cas particular d’Antoni Tàpies, s’haurà de respondre, entre d’altres aspectes, des de la seva funció social. Així mateix, cal situar l’artista català en diàleg amb d’altres artistes contemporanis que han reflexionat sobre qüestions semblants per poder, posteriorment, construir una visió de conjunt i valorar-ne la seva originalitat. Aquesta tesi també recorre una altra pregunta fonamental: com creu Antoni Tàpies que ha de ser el vertader artista. Aquesta és una pregunta important, ja que aludeix a aspectes personals i ens apropa als anhels més íntims de l’artista. Tàpies rebutja qualsevol intent de reduir el paper de l’artista al de mer comunicador entès com aquell qui reprodueix el discurs generat per pensadors i escriptors. L’artista ha de trobar una veu pròpia que el defineixi i cal establir les relacions entre aquesta personalitat i la funció social de l’art. Finalment, farem referència a la darrera de les temàtiques que volem estudiar: art i espiritualitat. Antoni Tàpies no s’adscriu a cap religió tot i que paraules com mística, energia, camí, Déu o meditació farceixen els seus escrits. L’artista té una visió molt personal sobre aquesta qüestió, influïda per les cultures orientals, especialment les procedents d’Índia, Xina i Japó. Ens preguntarem doncs si l’art és un mitjà de comunicació de l’experiència transcendent. En definitiva, Antoni Tàpies mai no publicà un llibre amb tota la seva estètica o filosofia de l’art però sí que optà, al llarg de tota la seva vida, per publicar articles circumstancials. L’anàlisi d’aquests textos, al costat de la seva obra plàstica, ens haurien de permetre apropar-nos al seu pensament en la que és la primera tesi doctoral sobre els escrits d’Antoni Tàpies. / The artistic contribution of Antoni Tàpies figure, for several decades, among the most notable in the second half of the twentieth century. His influence soon transcended the immediate surroundings and today is a figure who enjoys international recognition. Antoni Tàpies was born in Barcelona in 1923 into a cultured, middle-class, Catalan nationalist family who, since the 19th century, had been part of a publishing and book-selling tradition that awoke in him an early love of books and reading. These extraordinary family circumstances meant the opportunity to read Nietzsche, Stendhal, Maupassant, Proust, Sartre and Wilde, among others. Probably this love for reading explains that Antoni Tàpies is today one of the few artists in Catalonia who have chosen writing as a way of expression. Throughout his life, he published seven books and five of them are a selection of articles published in press and magazines. In this sense, as a regular contributor to some of the most important headlines of our country, Antoni Tàpies cultivated writing actively and regularly expressing his opinions on matters that he considered important. The objective of this research is to perform a textual analysis of the legacy of the artist to sketch the main lines of Antoni Tàpies thought and find out which are the links between the artistic work and his writings. Antoni Tàpies is a rarity in the historiographical aesthetic Catalan scene and we want to wonder if he is part of the Western tradition of artists that use the text to express their thoughts and artistic theories from the late nineteenth century since nowadays. Antoni Tàpies always thought the art and there are some themes that permeate the literary works published over the years. Three of these issues are: the question about the meaning of art, an attempt to approach the figure of the artist and, finally, the links between art and spirituality. In this sense, this research analises the question about the meaning of art that in Antoni Tàpies’ case should respond, among other things, from its social function. Likewise, we must place the Catalan artist in dialogue with other contemporary artists who have reflected on similar issues triyng to assess its originality. This thesis also runs another fundamental question: how Antoni Tàpies believes that a true artist must be. This is an important question because alludes to personal issues and brings us to the deepest longings of the artist. Tàpies rejects any attempt to reduce the role of the artist as a communicator understood as the one who plays the speech generated by thinkers and writers. The artist has to find their own voice and define the need to establish relationships between the personality and the social function of art. Finally, we will refer to the last issue that we want to study: art and spirituality. Antoni Tàpies not attached to any religion but words like mystical, energy, path, God or meditation stuffed his writings. The artist has a very personal view on this issue, influenced by Eastern cultures, especially from India, China and Japan. We therefore ask if art is a way of communication of the transcendental experience. In short, Antoni Tàpies never published a book with all his aesthetics or art philosophy. He choses, throughout his life, to publish circumstancial articles. The analysis of these texts, along with his artistic work, should enable us to get closer to his thinking in what is the first doctoral thesis on the writings of Antoni Tàpies. / La aportación artística de Antoni Tàpies figura, desde hace varias décadas, entre las más notables de la segunda mitad del siglo XX. Su influencia pronto trascendió el entorno más inmediato y hoy es una figura que goza de reconocimiento internacional. Nacido en 1923 en el seno de una familia burguesa, culta y catalanista, inmersa desde mediados del siglo XIX en una tradición editorial y librera, pronto se despertó en el joven artista un amor por los libros y la lectura. Estas circunstancias familiares supusieron una extraordinaria oportunidad para que desde muy joven leyera a Nietzsche, Stendhal, Maupassant, Proust, Wilde o Sartre, entre otros. Probablemente este aprecio por la lectura sembrada en tiempos de juventud influyó en que Antoni Tàpies sea hoy uno de los pocos artistas catalanes que ha optado por la escritura como medio de expresión. A lo largo de su vida, publicó siete volúmenes, cinco de los cuales constituyen una selección de artículos publicados en prensa y medios de comunicación. En este sentido, como colaborador habitual de algunas de las cabeceras más importantes de nuestro país, Antoni Tàpies cultivó la escritura de manera activa y periódica, expresando sus opiniones en aquellas cuestiones que consideraba pertinentes. El objetivo de esta investigación consiste en realizar un análisis del legado textual del artista para esbozar las principales líneas del pensamiento de Antoni Tàpies y averiguar cuáles son las vinculaciones entre obra plástica y escritos. Antoni Tàpies constituye una rareza en el panorama historiográfico estético catalán y nos preguntamos si Tàpies forma parte de la tradición de artistas occidentales que desde finales del siglo XIX usaron la pluma para expresar sus pensamientos y teorías artísticas. Antoni Tàpies pensó continuamente el arte y a menudo encontramos temáticas que impregnan toda la obra literaria publicada a lo largo de los años. Tres de estas cuestiones que el artista aborda en múltiples artículos son: la pregunta sobre el sentido del arte, un intento de aproximación a la figura del artista y las vinculaciones entre arte y espiritualidad. En este sentido, esta investigación se adentra en la pregunta sobre el sentido del arte que, en el caso particular de Antoni Tàpies, deberá responderse, entre otros aspectos, desde su función social. Asimismo, hay que situar al artista catalán en diálogo con otros artistas contemporáneos que han reflexionado sobre cuestiones similares para poder, posteriormente, construir una visión de conjunto y valorar su originalidad. Esta tesis también recorre otra pregunta fundamental: cómo cree Antoni Tàpies que debe ser el verdadero artista. Esta es una pregunta importante, ya que alude a aspectos personales y nos acerca a los anhelos más íntimos del artista. Tàpies rechaza cualquier intento de reducir el papel del artista al de mero comunicador entendido como aquel que reproduce el discurso generado por pensadores y escritores. El artista debe encontrar una voz propia que lo defina y es necesario establecer las relaciones entre esta personalidad y la función social del arte. Finalmente, haremos referencia a la última de las temáticas que queremos estudiar: arte y espiritualidad. Antoni Tàpies no se adscribe a ninguna religión aunque palabras como mística, energía, camino, Dios o meditación llenan sus escritos. El artista tiene una visión muy personal sobre esta cuestión, influida por las culturas orientales, especialmente las procedentes de India, China y Japón. Nos preguntaremos pues si el arte es un medio de comunicación de la experiencia trascendente. En definitiva, Antoni Tàpies nunca publicó un libro con toda su estética o filosofía del arte pero sí optó, a lo largo de su vida, por publicar artículos circunstanciales. El análisis de estos textos, junto a su obra plástica, debería permitirnos acercarnos a su pensamiento en la que es la primera tesis doctoral sobre los escritos de Antoni Tàpies.

L’objectiu fonamental de la present tesi doctoral és l’estudi i l’edició crítica de les quatre Passions contingudes en el molt important repertori dramàtic mallorquí de finals del segle XVI, conegut com a Manuscrit Llabrés (Ms. 1139 de la Biblioteca de Catalunya). Aquestes quatre Passions escèniques, cadascuna de les quals conté una representació pel Dijous Sant i el Divendres Sant, constitueixen l’eix vertebrador al voltant del qual s’agrupen les altres peces del manuscrit. Les quatre Passions, que ens proposem d’editar i analitzar en la present tesi doctoral, són compostes per les peces dinou (Consueta del Ditious Sanct, folis 73ra-75ra), vint (Consueta del Divendres Sant, folis 75ra-76rb), vint-i-u (Cobles del Devallement de la Creu, folis 76va-77vb) i vint-i-dos (Consueta de la Resurectió de Jesucrist Nostre Senyor, folis 78ra-80vb); per les peces vint-i-set (Consueta del Ditious Sant, folis 103ra-106vb) i vint-i-vuit (Consueta del Divendres Sant, folis 107ra-109rb); per les peces trenta-vuit (Consueta del Ditious Sant, folis 162ra-167vb), trenta-nou (Consueta del Divendres Sant, folis 168ra-170vb) i quaranta-u (Consueta del Devallament, folis 175ra-176vb) i per les peces quaranta-dos (Representatió per lo Ditious de çena, folis 177ra-185va), quaranta-tres (Consueta del Divendres Sant, folis 186ra-188vb) i quaranta-nou (Representatió del Devallament de la Creu, foli 234ra). A banda d’establir el text degudament anotat de les dotze consuetes o obres dramàtiques del cicle de la Passió del Manuscrit Llabrés, totes menys la núm. 21 inèdites, procedirem a l’anàlisi lingüística de les peces editades, endegarem l’estudi de les seves fonts textuals i les situarem en la tradició passionística teatral catalana i europea, tot captant-ne l’originalitat i la significació. / This thesis has as its main objective the study and critical edition of the four passion plays included in the very important dramatic Majorcan play codex (end of the sixteenth century), known as the Llabrés Manuscript (Ms. 1139 of the Biblioteca de Catalunya). These four passion plays, each of which contains a play for Maundy Thursday and Good Friday, can be considered the central pivot for the other plays included in the manuscript either for prefiguring some scene of the Passion of Christ or for illustrating some aspect of the history of Redemption. The four passion plays, edited and analysed in the present thesis, and formed by the plays nº 19 (Consueta del Ditious Sanct, folios 73ra-75ra), nº 20 (Consueta del Divendres Sant, folios 75ra-76rb), nº 21 (Cobles del Devallement de la Creu, folios 76va-77vb) and nº 22 (Consueta de la Resurectió de Jesucrist Nostre Senyor, folios 78ra-80vb); the plays nº 27 (Consueta del Ditious Sant, folios 103ra-106vb) and nº 28 (Consueta del Divendres Sant, folios 107ra-109rb); the plays nº 38 (Consueta del Ditious Sant, folios 162ra-167vb), nº 39 (Consueta del Divendres Sant, folios 168ra-170vb) and nº 41 (Consueta del Devallament, folios 175ra-176vb) and the plays nº 42 (Representatió per lo Ditious de çena, folios 177ra-185va), nº 43 (Consueta del Divendres Sant, folios 186ra-188vb) and nº 49 (Representatió del Devallament de la Creu, folio 234ra). Apart from establishing the text of the twelve consuetes or plays of the Passion cycle of the Llabrés Manuscript, all except for nº 21 unpublished, we offer the linguistic analysis of the plays, we examine their textual sources and we situate them in the Catalan and European tradition of passion plays, taking into account their originality and significance.

Joseph de Maistre va ser un pensador original, d'una profunditat major de la que freqüentment se li concedeix i posseïdor, a més, d'una prosa excepcional. Aquest estudi pretén mostrar d'una banda que la seva filosofia i la seva lluita a favor de l'ortodòxia polític-religiosa neix, paradoxalment, de fonts obertament heterodoxes, i d'un altre costat que el seu discurs ideològic i antirevolucionari, nodrit per la força d'aquest ascendent, va influir de forma determinant en els apriorismes fonamentals del pensament contrarevolucionari espanyol en el període que va de 1833 fins a 1936. Espera a més poder contribuir a determinar com el pes dels seus textos va ajudar a modelar de forma significativa la reflexió teòrica de la majoria dels principals pensadors filosòfics i polítics de l’Espanya antiliberal de l’època. Per a això, aquesta tesi s'estructura en tres grans apartats El primer aborda les fonts heterodoxes del pensament demaistrià. La primera i fonamental d'entre elles és el nominalisme fideista i escèptic present en tot el desenvolupament intel·lectual del filòsof nascut a Chambéry. El seu nominalisme li connecta amb Escoto, Ockham i Gregorio de Rimini, però també amb Luter o Pascal. La segona línia seria la conformada pel Martinisme i a través d'ell per la esperançada escatologia de Joaquín de Fiore i el seu tercer mil·lenni. Finalment, una tercera font que estaria nodrida curiosament pels que al mateix temps van ser els seus adversaris ideològics més directes, així fonamentalment Voltaire i els grans revolucionaris jacobins. En el segon gran apartat d'aquesta tesi es sintetitza la filosofia de de Maistre a la llum de les influències heterodoxes citades i de la seva aversió a la Revolució Francesa per posar-lo en connexió amb el context històric del pensament contrarevolucionari espanyol. Un pensament necessitat d'un element nou que aportés frescor ideològic i que fos capaç de reemplaçar al escolasticisme decadent dels primers teòrics espanyols antirevolucionaris. En l'últim bloc d'aquest estudi, es realitza una anàlisi ja més detallada de la presència de Joseph de Maistre en els pensadors antiliberals espanyols d'aquest període i es mostra com aquests van participar d'una sèrie d'apriorismes ideològics en els que sens dubte es pot distingir l'influxe demaistrià. Privilegiant, per aconseguir-ho, especialment en la segona part d'aquest bloc, la comparació directa de textos dels diferents autors amb els del filòsof Savoià. / Joseph de Maistre fue un pensador original, de una profundidad mayor de la que frecuentemente suele concedérsele y poseedor, además, de una prosa excepcional. Este estudio pretende mostrar de un lado que su filosofía y su lucha a favor de la ortodoxia religioso-política bebe, paradójicamente, de fuentes abiertamente heterodoxas y de otro lado que su discurso ideológico y antirrevolucionario, nutrido por la fuerza de este ascendiente, influyó de forma determinante en los apriorismos fundamentales del pensamiento contrarrevolucionario español en el periodo que va de 1833 hasta 1936. Espera además contribuir a determinar cómo el peso de sus textos ayudó a modelar de forma significativa la reflexión teórica de varios de los principales ideólogos filosófico-políticos de la España antiliberal de la época. Para ello, esta tesis se estructura en tres grandes apartados El primero aborda las fuentes heterodoxas del pensamiento demaistriano. La primera y fundamental de entre ellas es el nominalismo fideísta y escéptico presente en todo el desarrollo intelectual del filósofo nacido en Chambéry. Su nominalismo le conecta con Escoto, Ockham y Gregorio de Rimini, pero también con Lutero o Pascal. La segunda línea sería la conformada por el martinismo y a través de él por la esperanzada escatología de Joaquín de Fiore y su tercer milenio. Finalmente, una tercera fuente que estaría nutrida curiosamente por los que al mismo tiempo fueron sus adversarios ideológicos más directos, así Voltaire y los revolucionarios jacobinos. En el segundo gran apartado de esta tesis se sintetiza la filosofía de de Maistre a la luz de estas influencias heterodoxas citadas y de su aversión a la Revolución Francesa para ponerlo en conexión con el contexto histórico del pensamiento contrarrevolucionario español. Un pensamiento necesitado de un elemento novedoso que aportara frescura y que fuese capaz de reemplazar al escolasticismo decadente de los primeros teóricos antirrevolucionarios españoles. En el último bloque de este estudio, se realiza un análisis ya más pormenorizado de la presencia de Joseph de Maistre en los pensadores antiliberales españoles de este periodo y se muestra como éstos participaron de una serie de apriorismos ideológicos, en los que sin duda puede distinguirse el influjo demaistriano. Privilegiando para ello, especialmente en la segunda parte de este bloque, la comparación directa de textos de los distintos autores con los del filósofo saboyano. / Joseph de Maistre was an original thinker with exceptional prose. This study wants to show first that his philosophy and his fight for religious and political orthodoxy paradoxically born in heterodox sources and secondly that his ideological and anti-revolutionary discourse had a strong influence in the Spanish counterrevolutionary thought in period from 1833 to 1936. Expect also help determine how the influence of his writings helped build the theoretical meditation of most the anti-liberal Spanish philosophers and political ideologues of this period. This thesis is divided into three major sections. First studies the unorthodox sources de Maistre thought. The most important is the fideism and skeptical nominalism, present in all the intellectual development of the philosopher born in Chambery. His nominalism connects him with Scotus and Ockham and Gregory of Rimini, but also with Luther or Pascal. The second line would be formed by the Martinism and through him by hopeful eschatology of Joachim of Fiore and his third millennium. Finally, a third source would be peculiarly nourished by that at one time was his closest ideological adversaries: Voltaire and the revolutionary Jacobins. In the second major section of this thesis, the philosophy of de Maistre is analyzed considering his heterodox influences and his aversion to the French Revolution to put it in connection with the historical context of Spanish counter-revolutionary thought. This Spanish thought needed a new element that will bring freshness and it was able to replace the decadent scholasticism of the first Spanish antirevolutionary theorists. The last part of this study, a more detailed analysis about the presence of Joseph de Maistre in Spanish anti-liberal thinkers of this period show as they participated in a series of ideological preconceptions, created by the influence of de Maistre thought. Giving priority, especially in the second part of this block, direct comparison of texts from different authors with texts of the Savoyard philosopher.