As atuais tecnologias de informação permitem a manipulação de um volume grande de dados por diversas pessoas simultaneamente, representando uma valiosa ajuda aos profissionais de AEC (Arquitetura, Engenharia Civil e Construção). Para servir de base a essa manipulação é imprescindível que os dados estejam organizados em um conjunto harmônico, consistente e compartilhável. Os benefícios são numerosos, principalmente advindos da maior facilidade, rapidez e segurança na comunicação entre os indivíduos diretamente atuantes no ciclo de vida da edificação. A complexidade de um conjunto de informações desse tipo é muito grande, tanto pelo número de informações necessárias e de pessoas envolvidas, quanto pela quantidade e diversidade de interesses relacionados ao uso dessas informações. Nos últimos anos surgiram diversas propostas desses conjuntos de informações, em vários níveis de complexidade. Algumas propostas tiveram continuidade chegando a dar suporte a ferramentas computacionais muito utilizadas hoje em dia. É o caso do IES LM-63, sigla utilizada para se referir ao arquivo padrão de intercâmbio de dados relacionados às luminárias (IES Standard File Format for Electronic Transfer of Photometric Data and Related Information), elaborado pela IESNA (Illuminating Engineering Society of North America) e aprovado pelo ANSI (American National Standards Institute), e do IFC (Industry Foundation Classes), que é um modelo amplo dos elementos do ciclo de vida de uma edificação elaborado pela IAI (International Alliance for Interoperability) e aprovado pela ISO (International Organization for Standardization). Esta tese apresenta uma proposta de ampliação do modelo IFC na qual se inclui uma especificação mais ampla e eficiente do elemento luminária, baseada na descrição do IES LM-63. Analisam-se os caminhos possíveis para essa proposta e demonstra-se a viabilidade e as vantagens dessa ampliação ao utilizá-la no cálculo de iluminação de ambientes. / Recent information technologies allow handling of a large data volume by a number of people concurrently, representing a valuable help to AEC (Architecture, Engineering and Construction) professionals. Organizing data in a harmonic, consistent and shareable set is essential to base the handling. Benefits are numerous, mainly due to easier, faster and securer communication between directly acting people in building lifecycle. This kind of information set is very complex, caused by the number of necessary information and involved people, and by multiple and distinct aspirations related with the use of this information. In the last years, many and diverse information set proposals took place, in different level of complexity. Some proposals have continuity and even reached support computational tools broadly utilized. It is the case of IES LM-63, sequence that designate a standard file to luminaire data exchange (IES Standard File Format for Electronic Transfer of Photometric Data and Related Information), elaborated by IESNA (Illuminating Engineering Society of North America) and approved by ANSI (American National Standards Institute), and IFC (Industry Foundation Classes), a wide range building lifecycle elements model elaborated by IAI (International Alliance for Interoperability) and approved by ISO (International Standardization Organization). This doctoral thesis presents a proposal to extend IFC model in which is included a wider and more efficient specification of the luminaire element, based in IES LM-63 description. Possible ways to implement the proposal are analyzed and the feasibility and advantages of the extended data set are demonstrated.

El almendro (Prunus amygdalus Batsch, syn P.dulcis (Miller) D.A. Webb) es un cultivo leñoso típicamente mediterráneo, que se adapta con facilidad a regiones con escasos recursos hídricos. El clima mediterráneo promueve estrés hídrico que da lugar a reducciones en la producción y respuestas de la especie frente al ambiente. En este contexto el conocimiento de las características del material vegetal puede permitir una optimización de su manejo agronómico y de los programas de mejora genética de la especie. Con estos objetivos, en la presente tesis doctoral se caracterizaron ecofisiológicamente ocho variedades comerciales de almendro de diferentes procedencias y resistencias a la sequía empíricas: 'Desmayo Largueta', 'Falsa Barese', 'Garrigues', 'Lauranne', 'Marcona', 'Masbovera', 'Nonpareil' y 'Ramillete'. Se estudiaron sus características hídricas, hidráulicas, morfológicas y fotosintéticas, tanto en condiciones de campo como semicontroladas. Como corolario práctico de aplicación en la mejora genética de la especie, se caracterizó la descendencia F2 del cruzamiento híbrido almendro cv. 'Texas' x melocotonero cv. 'Earlygold' y se realizó una clasificación de todos estos individuos según su resistencia a la sequía.El almendro presenta una gran plasticidad de respuesta en sus mecanismos de tolerancia. Algunas variedades presentan ajuste osmótico, otras ajuste elástico y otras de ellas ningún tipo de ajuste. También se describieron mecanismos de evitación, que contribuyeron en mayor grado a la respuesta final de la especie frente a la sequía.La vulnerabilidad a la cavitación del almendro presenta una conducta intermedia entre especies caducifolias mesófilas de clima templado y especies mediterráneas esclerófilas. A potencial de punto de pérdida de turgencia, esta especie presenta porcentajes de pérdida de conductividad hidráulica xilemática alrededor del 70%. La relación entre la conductividad específica máxima y la pérdida de conductividad hidráulica, a potencial hídrico a punto de pérdida de turgencia, dan lugar a una mayor eficiencia en el transporte de agua en condiciones de déficit hídrico en aquellas variedades con una mayor conductividad específica máxima y una curva de vulnerabilidad intermedia. La medida de la conductividad hidráulica xilemática y la vulnerabilidad a la cavitación se ha mostrado como un método sencillo, reproductivo y fiable para la caracterización hidráulica en el almendro, que además permite establecer diferencias entre variedades.La morfología de la copa determina el funcionamiento de la fotosíntesis y las relaciones hídricas y potencialmente modifica la productividad. En el caso del almendro se valoran como más favorables las copas abiertas, con hojas grandes y con ángulos de inclinación de las ramas distribuidos de forma compensada.El almendro es una especie con una elevada capacidad fotosintética, con puntos de saturación de luz elevados. En condiciones de regadío, las diferentes limitaciones de la asimilación de CO2 entre variedades son metabólicas. En condiciones de déficit hídrico la limitación estomática es my importante para todas las variedades, pero no se han detectado lesiones en el aparato fotosintético.La eficiencia en el uso del agua es uno de los parámetros que presenta más diferencias entre variedades. Una mayor eficiencia en el uso del agua a lo largo de toda la temporada de crecimiento vegetativo y reproductivo, podría ser el mayor determinante en la producción en condiciones de secano. El análisis de la composición isotópica del carbono y los parámetros de ella derivados, son un método sencillo y reproducible que proporciona muy buena información de la eficiencia en el uso del agua, presentando como ventajas el ser una medida integradora, que requiere poca manipulación y todo ello a un coste reducido.De acuerdo con las conclusiones anteriores, las variedades pueden ser clasificadas en base a su resistencia a la sequía y productividad potencial, bajo condiciones de secano mediterráneo. De más a menos: 'Masbovera' y 'Falsa Barese', 'Garrigues, 'Ramillete' y 'Marcona', 'Lauranne', 'Nonpareil' y 'Desmayo Largueta'. Los métodos y la información obtenidos en el presente trabajo permitieron descartar un 33% de los individuos de una F2, tomando como criterio de selección los caracteres que confieren resistencia a la sequía. El método se valida por la posición obtenida por los almendros, el melocotonero y el híbrido dentro del global de la clasificación. El método se plantea como una mejora en los métodos de selección precoz en trabajos de mejora genética en frutales.

Les característiques orogràfiques i climàtiques del territori espanyol exigeixen que la utilització del sòl en gran part del mateix, degui portar-se a terme amb un criteri de conservació dels recursos. La seva òptima gestió s'aconsegueix en molts casos amb la intervenció de sistemes ramaders extensius fonamentats en explotacions de baix cost. No per això resulta fàcil el seu maneig, a l'interaccionar múltiples factors que impliquen un elevat nivell de coneixements. En els sistemes ramaders extensius, el pastizal herbaci és el recurs que juga un paper més destacat com abastidor d'aliment durant llargues èpoques de l'any, tant per als ungulados domèstics com per als silvestres; aquests últims, també obtenen del pastizal l'aliment amb el que cobreixen la major part de les seves necessitats durant l'any, si les condicions climàtiques, sobretot la neu, el permeten. / Las características orográficas y climáticas del territorio español exigen que la utilización del suelo en gran parte del mismo, deba llevarse a cabo con un criterio de conservación de los recursos. Su óptima gestión se consigue en muchos casos con la intervención de sistemas ganaderos extensivos basados en explotaciones de bajo coste. No por ello resulta fácil su manejo, al interaccionar múltiples factores que implican un elevado nivel de conocimientos.En los sistemas ganaderos extensivos, el pastizal herbáceo es el recurso que juega un papel más destacado como abastecedor de alimento durante largas épocas del año, tanto para los ungulados domésticos como para los silvestres; estos últimos, también obtienen del pastizal el alimento con el que cubren la mayor parte de sus necesidades durante el año, si las condiciones climáticas, sobre todo la nieve, lo permiten.

El principal objectiu d'aquest treball és estudiar els efectes que l'addició de fitasa microbiana en diferents tipus de dietes per a aus produeix tant en el seu valor nutritiu, com en els rendiments productius de les aus, i en el seu impacte mediambiental.En l'assaig 1, es van avaluar i comparar els efectes de l'addició de fitasa microbiana sobre les millores del creixement, energia de la dieta i retenció mineral en dietes de moresc i blat. Un objectiu addicional va ser definir el nivell òptim de l'enzim per usar en dietes de blat. Es van assajar dietes amb dos cereals diferents (moresc o blat), amb dos nivells de fòsfor (4.5 i 2.7 g FNF/kg de pinso) i amb diferents nivells d'enzim fitasa aplicat en la dieta deficient de fòsfor. En dietes deficients de fòsfor de moresc la inclusió de fitasa incrementà el pes final, consum mig diari i la concentració de cendres dels dits, i també augmentà la retenció de fòsfor total i retenció de calci. En dietes de blat, l'addició de fitasa microbiana a dietes deficients de fòsfor va augmentar la concentració de cendres dels dits, i el coeficient de retenció aparent de fòsfor total des de 0.53 en dietes normal de fòsfor fins a 0.69-0.73 en dietes deficients; en canvi, la retenció de calci no va variar. L'addició de fitasa no va fer variar l'excreció mineral en cap de les dietes estudiades. Basat en els valors més grans de R2, els valors de pes final i de cendres dels dits van ser els indicadors més sensibles per avaluar la disponibilitat de P. Es van utilitzar equacions lineals per calcular els valors d'equivalència de P per FNF. Utilitzant la funció mitjana de P alliberat per fitasa microbiana a un nivell de FNF de 2.7 g/kg, va trobar-se que 605 U de fitasa podrien ser equivalents a 1 g de P. En l'assaig 2, es van avaluar els efectes d'una fitasa microbiana en la millora del creixement, energia de la dieta i la retenció de minerals en dietes d'ordi sense o amb fitasa endògena. Els tractaments es diferenciaven per tenir dues concentracions diferents de FNF (4.5 i 2.7 g/kg de dieta), per l'ús d'ordi tractat o no, i per l'addició o no de 500 U/kg de pinso de fitasa microbiana en les dietes deficients de P. La reducció de FNF en dietes de pollastres d'engreix va produir una disminució de la ingestió diària de pinso i del consum d'aigua i una reducció del creixement animal que va ser millorat per la inclusió de l'enzim fitasa en aquests pinsos. Els animals que menjaren pinsos contenint 4.5g FNF/kg o dietes de només 2.7g FNF/kg més 500 U enzim fitasa/kg van tenir un creixement similar. La concentració de cendres del dit del peu, bon indicador de la retenció de fòsfor, va variar depenent el contingut de fòsfor de la dieta i la presència o no de l'enzim fitasa microbiana. La concentració de fòsfor i calci en el plasma també fou influï da per la concentració de fòsfor de la dieta i la presència o no de fitasa endògena. La inclusió de fitasa a dietes amb una concentració baixa de FNF incrementà els coeficients de retenció de fòsfor i reduí la presència d'aquest element en l'excreta del pollastre en més d'un 45%, indicant un efecte mediambiental favorable. En general, no s'observaren efectes per la presència o no de fitasa endògena de l'ordi. En l'assaig 3, es van avaluar els efectes en la biodisponibilitat de fòsfor i altres minerals per l'addició de fitasa exògena a dietes de moresc i soja amb segó de blat, depenent de la presència o no d'activitat fitàsica endògena del segó de blat. Els tractaments van variar en funció del segó de Blas utilitzat (tractat o no per l'autoclau), el nivell de inclusió del segó en la dieta (0, 5 o 10%) i la quantitat de fitasa exògena (500 U per kg de pinso). L'addició de fitasa microbiana va permetre millorar els paràmetres productius, sense que hi hagués variacions en la viscositat del contingut intestinal. Els valors energètics de les dietes augmentaren per l'addició de fitasa, no havent variacions importants en la digestibilitat de nutrients. La fitasa microbiana va fer augmentar la concentració en plasma de fòsfor no fític i la mineralització dels ossos, tal com ho demostra l'augment en la quantitat de fòsfor total en les cendres dels dits, encara que no es modifiquessin ni la retenció aparent ni l'excreció d'aquest mineral. L'eliminació de la fitasa endògena del segó de blat present en dietes de moresc-soja deficients de fòsfor va suposar un menor consum de pinso i creixement dels animals i, també, una disminució en el fòsfor no fític en plasma. Les digestibilitats de nutrients i retencions minerals no variaren per l'eliminació de la fitasa endògena. L'assaig 4 tenia com a principals objectius l'avaluació del creixement dels animals i de la biodisponibilitat de fòsfor i altres minerals depenent de la presència o no d'activitat fitàsica endògena en blat. També es va estudiar els efectes de diferents nivells de fitasa exògena, alguns més alts dels habituals. Els tractaments variaven en el blat emprat (tractat o no per l'autoclau), el nivell de FNF (4.5 i 2.7 g per kg de pinso) i el nivell de fitasa exògena (0, 500 i 5000 U per kg de pinso). L'addició de fitasa exògena en dietes de blat deficitàries en fòsfor, i una elevada activitat fitàsica endògena, produeix unes millores en el creixement dels animals sense tenir una incidència sobre la retenció de minerals. Per altra banda, la eliminació de fitasa endògena produeix unes lleugeres reduccions en el creixement sense influir en la retenció ni excreció de minerals. La presència de la fitasa endògena del blat va produir un creixement major dels pollastres i un major consum de pinso i minerals, sense repercutir en l'energia de la dieta ni en la retenció aparent ni en l'excreció de fòsfor. L'addició d'una dosi superior a la d'ús habitual de fitasa no va influenciar el creixement dels pollastres. En canvi, sí que va tenir efectes en l'energia de les dietes i en una major concentració en plasma de fòsfor no fític. En l'assaig 5, es van estudiar els efectes de la fitasa microbiana i d'enzims carbohidrasa, i les seves interaccions, en els valors energètics i la digestibilitat de nutrients en dietes riques en polisacàrids no amilacis (PNA) amb tres assaigs factorials 22 utilitzant broilers que menjaren dietes de moresc, blat o ordi. Les dietes contenien o no fitasa, amb o sense enzims carbohidrasa ( galactosidasa, xilanasa o -glucanasa per les dietes de moresc, blat i ordi, respectivament). Les carbohidrases disminuïren la viscositat intestinal, mentre que la fitasa incrementava aquest paràmetre en les dietes de moresc. La fitasa augmentà l'EMA en les dietes de moresc, mentre que la -glucanasa en dietes d'ordi millorava l'EMA i l'EMAn i la digestibilitat de matèria seca, midó, -glucans i lípids. La xilanasa en dietes de blat millorà la digestibilitat de matèria seca i midó. La fitasa augmentà la retenció de fòsfor total en totes les dietes, i es van detectar interaccions significatives entre els enzims carbohidrasa i la fitasa en dietes de blat i ordi. La fitasa disminuí l'excreció de fòsfor en dietes de moresc i ordi, mentre que l'-galactosidasa incrementava l'excreció de fòsfor en dietes de moresc. La retenció de calci va augmentar per l'addició de fitasa a les dietes de moresc i per la - glucanasa en les d'ordi i, com a conseqüència, l'excreció de calci va disminuir per l'acció de la fitasa en les dietes de moresc i per la -glucanasa en les d'ordi; la inclusió de xilanasa va disminuir la retenció de calci en les dietes de blat. Es va trobar una interacció entre la fitasa i la -glucanasa en dietes d'ordi, reduint-se l'excreció de calci. En general, no es trobaren interaccions negatives entre la fitasa i els enzims carbohidrasa, indicant que ambdós tipus d'enzims poden ser usats junts en pinsos de moresc, blat o ordi. La sisena part d'aquesta memòria té com a objectiu confirmar la determinació de fosfats d'inositol mitjançant la tècnica de la ressonància magnètica nuclear (RMN) de fòsfor (P31). Les mostres analitzades corresponien als pinsos i als continguts intestinals dels cinc assaigs anteriors, mentre que en el segon assaig també s'analitzaren els continguts del pap, pedrer i cloaca, ja que un dels objectius va ser analitzar l'evolució dels fosfats d'inositol en quatre trams diferents del tub digestiu.Els resultats obtinguts mostraren que el RMN de P31 és una bona tècnica per a la determinació de fosfats d'inositol amb un nombre elevat de grups fosfats. Els fosfats d'inositol amb un nombre menor de grups fosfats no es pogueren determinar per la poca presència en les mostres. Pel que fa a la hidròlisi del fosfat d'inositol dins el tracte digestiu, s'ha pogut observar com va disminuint la concentració de l'hexafosfat d'inositol a compostos menors, encara que no s'observen fosfats d'inositol amb menys de quatre grups fosfats, i com, en general, hi ha un aprofitament molt elevat del fòsfor no fític obtingut a partir de la hidròlisi. En general, la presència de fitasa microbiana en dietes deficients de fòsfor ha mostrat un increment en la retenció de fòsfor i calci i, en conseqüència una disminució de la seva excreció, així com un augment en el creixement de l'animal, especialment en dietes que contenien moresc i en les d'ordi. L'increment de la retenció de fòsfor per la fitasa microbiana, deguda al trencament de l'àcid fític, queda corroborada en els espectres de RMN. En aquest estudi, i mitjançant el RMN, hem pogut observar com la retenció de fòsfor no fític roman constant, essent la major retenció del fòsfor fític la que fa augmentar la del fòsfor total. L'eliminació de la fitasa endògena no ha repercutit en el creixement dels animals o en la digestibilitat i retenció de nutrients pels pollastres d'engreix que menjaren dietes deficients de fòsfor. Sembla que en el tub digestiu de l'animal és més eficaç la fitasa microbiana que no pas la fitasa vegetal, segons la poca activitat observada d'aquesta darrera. En dietes riques en polisacàrids no amilacis i deficients de fòsfor no s'han observat interaccions negatives entre l'acció de la fitasa i els enzims carbohidrasa. S'han observat interaccions positives relacionades amb la retenció i excreció de minerals en alguns casos, només observant-se una interacció negativa per l'índex de transformació de les dietes de moresc. Per tant, aquests dos tipus d'enzims poden combinar-se sense efectes en productivitat o la salut de l'animal. / The main objective of the present study is to evaluate the effects on nutritive value and birdperformance of microbial phytase supplementation in different types of poultry diets, and its impact in the environment.The aim of trial 1 was to evaluate and compare the effects of addition of microbial phytase on the improvement of performance, energy of diet and mineral retention in wheat- and corn-based diets. An additional objective was to define the optimum level of enzyme to be used in wheat-based diets.Treatments were based on two different cereals (corn or wheat), two concentrations of NPP (4.5 and 2.7 g NPP/kg of diet), and different levels of phytase on phosphorus deficient diets. In phosphorus deficient corn-based diets, inclusion of phytase increased final body weight, average daily feed consumption, and toe ash concentration, and also increased total phosphorus and calcium retention. In wheat diets, phytase supplementation to P-deficient diets increased toe ash concentration, and coefficient of apparent total phosphorus retention increased from 0.53 in P normal diets to 0.69-0.73 in P deficient diets, but not calcium retention. Phytase supplementation did not vary mineral excretion in any studied diet. Based on the higher R2 values, final body weight and toe ash value were the most sensitive indicators to assess P availability. Linear equations were used to calculate P equivalency values of phytase for non-phytate P. Using the average function of released P by microbial phytase derived at NPP level of 2.7 g/kg, 605 U of phytase could be equivalent to 1 g ofP. In trial 2, broilers were used to evaluate the effects of a microbial phytase on the improvement of performance, dietary energy and mineral retention, in barley diets with or without endogenous phytase. Treatments were based on two different concentrations of non-phytate P (4.5 g/kg and 2.7g/kg), use of untreated or autoclaved barley, and addition or not of 500 U/kg feed of microbial phytase to the P-deficient diets. The reduction of NPP in broiler diets produced a decrease of daily feed intake and water consumption and a reduction of animal growth that was overcome by the inclusion of phytase enzyme in these feeds. Similar broiler performance was obtained feeding the animals with diets containing 4.5 g NPP/kg or with diets containing only 2.7 g NPP/kg plus 500 U phytase enzyme/kg. The concentration of toe ash, a good indicator of phosphorus deposition, varied according to the dietary content of phosphorus and the presence or not of microbial phytase enzyme. Plasma concentrations of phosphorus and calcium were also influenced by dietary P concentrations and the presence or not of exogenous phytase. The inclusion of phytase enzyme to diets with a low concentration of NPP increased the coefficient of phosphorus retention and reduced the presence of this element in broiler excreta by up to 45%, thus indicating a favourable environmental effect. In general, no effects were observed due to the presence or not of endogenous barley phytase. In trial 3, we studied the effects on phosphorus and other minerals bioavailability by addition of exogenous phytase in diets based on corn-soy bean plus wheat bran, according to the presence or not of endogenous phytase activity in wheat bran. Treatments varied in accordance with the wheat bran used (non treated or autoclaved), the concentration of wheat bran included in diet (0, 5 or 10%), and the amount of exogenous phytase (500 U per kilo of feed). Microbial phytase supplementation improved the productive parameters, although intestinal viscosity was no changed.Energetic values of diets increased with the addition of phytase, but no important variations in nutrient digestibility were found. Microbial phytase increased plasmatic concentration of phosphorus and bone mineralization, which is reflected in an augment in the concentration of total phosphorus in toe ash, even though apparent retention and excretion of this mineral were no modified. Elimination of endogenous phytase from the wheat bran present in phosphorus deficient corn-based diets implied a lesser food intake and bird performance, and, also, a decrease in the NPP in plasma. Nutrient digestibilities and mineral retentions were no changed by elimination of endogenous phytase. The aim of trial 4 was to evaluate the animal performance and bioavailability of phosphorus and other minerals according the presence or not of endogenous phytase activity from wheat. The effects of some levels of exogenous phytase higher than usual were also studied. Treatments differed in wheat used (non treated or autoclaved), concentration of non-phytate phosphorus (4.5 and 2.7 g of NPP/kg of feed) and the concentration of exogenous phytase (0, 500 and 5000 U/kg of feed). Exogenous phytase supplementation in phosphorus deficient wheat-based diets and high endogenous phytase activity produced improvements in broiler performance with no effect on mineral retention and excretion. On the other hand, elimination of endogenous phytase produced some slight reductions in growth without influence in mineral retention. Presence of wheat phytase produced a better broiler performance and a higher feed and mineral intake, with effect neither in diet energy nor in phosphorus apparent retention and excretion. Addition of a higher dose of phytase did not influence broiler performance, but the effects were present in diet energy and in a bigger plasmatic concentration of NPP.The effects of microbial phytase and glycosidase enzymes, and their interactions, on energy values and nutrient digestibility in diets rich in non-starch polysaccharides (NSP) were studied in trial 5, designed as a three 22 factorial assays. Phytase was added or not to diets, with or without glycosidase enzymes (á-galactosidase, xylanase, or -glucanase for corn-, wheat- and barley-based diets, respectively). Glycosidases decreased intestinal viscosity, whereas phytase increased this parameter in corn diets. Phytase increased AME in corn diets, whereas -glucanase in barley diets improved AME and AMEn, and digestibility of dry matter, starch, -glucans, and lipid. Xylanase in wheat diets improved dry matter and starch digestibilities. Phytase increased total phosphorus retention in all diets, and significant interactions between glycosidase enzymes and phytase were detected in wheat and barley diets. Phytase decreased phosphorus excretion in corn and barley diets,whereas á-galactosidase increased phosphorus excretion in corn diets. Calcium retention increased by phytase in corn diets and by -glucanase in barley diets, and, consequently, calcium excretion decreased by phytase in corn-based diets and by -glucanase in barley-based diets; xylanase inclusion decreased calcium retention in wheat diets. An interaction was detected between phytase and -glucanase in barley diets, in which calcium excretion was reduced. In general, no negative interactions between phytase and glycosidase enzymes were found, indicating that both types of enzymes may be used together in feeds based on corn, wheat or barley. The aim of the part six of the work was to confirm the determination of inositol phosphates by nuclear magnetic resonance (NMR) of phosphorus (P31). The analysed samples correspond to the feed and intestinal contents of the five previous trials, while in trial 2 contents of crop, gizzard, and cloaca were also studied, since one of the aim was to assess the evolution of inositol phosphates in four sections of the digestive system. The obtained results showed that NMR of P31 was a good method to determine inositol phosphates with a high number of phosphates groups. The inositol phosphates with a lesser phosphate groups were not determined due to their very low concentration in samples. With the study of the hydrolysis of inositol phosphate through digestive system, a decrease in the concentration of inositol hexaphosphate to lower components could be observed, although the compounds with less than four phosphates groups were no observed. In general, there is a bigger profit of non-phytate phosphorus as a result of the hydrolysis. In general, microbial phytase added to phosphorus deficient diets showed an increment in retention of phosphorus and calcium, and, in consequence, a decrease in their excretion. An increment of animal performance has also observed, especially in diets with corn or barley. The increment in phosphorus retention by microbial phytase, due to the release of phytic acid, is corroborated in the spectra of NMR. In this work, and by NMR, we could observe as non phytate phosphorus keep on constant, being a higher phytate phosphorus retention that permits the increase of total phosphorus retention. Elimination of endogenous phytase has not influenced animal performance or digestibility and retention of nutrients for broilers chickens that consumed phosphorus deficient diets. Microbial phytase seemed to be more efficient than vegetal phytase in digestive tract, according to the low activity observed in vegetal phytase. No negative interactions between phytase and carbohidrase enzymes in phosphorus deficient and non-starch polysaccharides rich-diets have been observed. Positive interactions related to mineral retention and excretion were found in some cases, and only a negative interaction for feed to gain ratio in corn diets was observed. So, this two class of enzymes could be combined with no effects on performance or health of birds.

Programa Horticultura Ambiental, Institut de Recerca i Tecnologies Agroalimentàries (IRTA) Torre Marimon 08140 Caldes de Montbui (Barcelona). / Avui dia a Espanya i en moltes regions del món s'enfronten al problema d'escassetat d'aigua i la disminució de les seves ofertes. D'altra banda, les projeccions dels models climàtics preveuen que l'escassetat d'aigua es convertirà en un dels problemes més importants en moltes zones del món. Aquest seriòs problema fa que sigui urgent millorar l’eficiència en l’ús d’aigua. Considerant aquest aspecte, l'objectiu general d'aquesta tesis ha estat millorar l'eficiència del reg mitjançant la utilització de nous protocols de reg en dos espècies d’arbres, cirerers (Prunus avium) i de platan d’ombra (Platanus x hispanica) per a produir fusta. Mitjançant l'aplicació de diferents estratègies de reg deficitari basades en mesures de la màxima contracció diària del diámetre del tronc (MCD) combinat amb la mesura de l'estat de l'aigua al sòl. Els assajos van ser realitzats els anys 2009 i 2010, en un hivernacle (primer capítol) i en camp obert (segon i tercer capítol) a les instal•lacions de l'IRTA a Torre Marimon. Els objectius del primer capítol van ser avaluar si la MCD és un bon indicador de l’estat hídric del cirerer a partir de les relacions amb altres indicadors fisiològics i ambientals; així mateix, es va obtenir un valor llindar d'aquesta variable per a utilitzar-lo en la programació de reg. Com s'esperava els arbres ben regats i els arbres estressats van presentar diferències significatives en les variables fisiològiques: conductància estomàtica foliar (gs), potencial hídric foliar de migdia (md) i el flux de saba diari (Qd); el potencial matricial del substrat (s) va disminuir a valors de - 33 kPa i el corresponent valor de MCD va ser aproximadament de 0.30 mm. Aquests valors són considerats llindars potencials per a planificar el reg cirerers joves. Aquests valors corresponen a un md de -2.3 MPa i una gs de 50 mmol m-2 s-1, els quals indiquen estrès sever. En la part B del primer capítol, l'objectiu era explorar si la sequera afecta el patró diàri i horari dels dos indicadors de l’estat hídric mesurats en continu com son la variació del diàmetre del tronc i el flux de saba. Els arbres estresats mostren un increment significatiu de la MCD i un decrement del flux de saba respecte als arbres ben regats. La MCD és més sensible que el SF diàri front l'estrès per sequera, principalment a causa de la variabilitat més gran del SF entre arbres. En els cicles diàris, la variació del diàmetre del tronc i el flux de saba estan relacionats per un bucle que es comporta diferent quan estàn ben regats o estan estressats. La variació del pendent de la relació entre les dues varibles entre les 8 i les 16 hores en situacions de sequera pot ser un indicador d’estrés. Els objectius del segon capítol van ser intentar millorar la gestió de reg en arbres, cirerer i plàtan d’ombra, mitjançant la implantació de nous protocols de reg deficitari regulat (RDImds) basat en el valor absolut de la MCD i el potencial matricial del sòl (s), també es va combinar amb l’us d’aigua regenerada en cirerers . Els resultats indiquen que no va haver cap efecte negatiu associat amb l’aplicació del tractament RDI en el creixement en diàmetre, alçada i cobertura verda relativa, ni en la conductància estomàtica en ambdues especies. La qualitat d’aigua de reg tampoc va afectar al creixement dels cirerers El tractament RDImds ha estalviat aigua sense cap efecte negatiu sobre el creixement de l'arbre, amb el mateix comportament quan s’ha regat amb aigua regenerada o aigua de pou. El protocol aplicat en 2009 podria ser recomanat per a cirerers joves, i el protocol aplicat en 2010 podria ser recomanat per als plàtans. En el tercer capítol, l'objectiu va ser evaluar un protocol de programació de reg basat en el s i la señal de laMCD (MCDRDI/MCD100%Etc) en cirerer i en plàtan d’ombra. Els resultats van indicar que tractaments de RDI basats en la señal de MCD no van tenir efecte negatiu en els indicadors de creixement dels arbres, ni en la MCD ni en la gs. El tractament RDIsenyal va estalviar el 20-30% de l'aigua en les dues espècies. Així com en el tractament RDImds, el protocol aplicat en 2009 es podria recomanar per als cirerers joves i el protocol utilitzat en 2010 es podria recomanar per a plàtans d’ombra. Aquest darrer tractament té la desventatja que es necessita un control, però a la vegada evita els problemes de la influència de les condicions ambientals en la MCD del tractament RDImds. / Hoy en día en España y en muchas regiones del mundo se enfrentan al problema de la escasez de agua y la disminución de sus suministros. Por otra parte, las proyecciones de los modelos climáticos preveen que la escasez de agua se convertirá en uno de los problemas más importantes en muchas zonas del mundo. La gravedad de problema hace que sea necesario mejorar la eficiencia del uso del agua. Considerando lo anterior, el objetivo general de esta tesis es mejorar la eficiencia del riego mediante la utilización de nuevos protocolos de gestión de riego en dos especies de árboles: cerezos (Prunus avium) y plátano de sombra (Platanus x hispanica) para producir madera. Mediante la aplicación de diferente estrategias de riego deficitario basadas en las medidas de la máxima contracción diaria del tronco (MCD) combinado con la medida del estado hídrico del suelo. Los ensayos se realizaron los años 2009 y 2010, en un invernadero (primer capítulo) y en campo (segundo y tercer capítulo) en las instalaciones del IRTA en Torre Marimon. Los objetivos del primer capítulo fueron evaluar si la MCD es un buen indicador del estado hídrico del cerezo a partir de las relaciones con otros indicadores fisiológicos y ambientales; asimismo, se obtuvo un valor umbral de esta variable para utilizarlo en la programación del riego Como se esperaba, los árboles bien regados y los estresados presentaron diferencias significativas en todas las variables fisiológicas: conductancia estomática (gs), potencial hídrico de la hoja al mediodía ( md) y flujo de savia diario (Qd); el potencial matricial del substrato ( s) disminuyó hasta -33, y el correspondiente valor de MCD fue aproximadamente 0.30 mm. Estos valores se consideran umbrales potenciales para la programación del riego de árboles jóvenes de cerezos. Estos valores se corresponden a un -2 -1 md de -2.3 MPa y una gs de 50mmol m s , los cuales indican estrés hídrico severo. En la parte B del primer capítulo B, el objetivo fue explorar si la sequía afecta al patrón diario y horario de dos indicadores continuos del estado hídrico como son la variación del diámetro del tronco y el flujo de savia. Los árboles estresados mostraron un incremento significativo de la MCD y un decremento del SF diario respecto a los bien regados. La MCD es más sensible a la sequía que el SF diario, debido principalmente a la mayor variabilidad entre árboles del segundo. En los ciclos diarios, la variación del diámetro del tronco y el flujo de savia horario están relacionados por un bucle que se comporta diferente cuando está regado o estresado. La variación de la pendiente de la relación entre las dos variables entre las 8 y las 16 horas en situaciones de sequía puede ser un indicador de estrés. Los objetivos del segundo capítulo fueron intentar mejorar la gestión del riego en árboles, cerezo y plátano de sombra mediante la implantación de nuevos protocolos de riego deficitario regulado basados en el valor absoluto de MCD (RDImds) y el potencial matricial de suelo ( s), también se combinó con el uso de agua regenerada en cerezos. Los resultados indicaron que no hubo ningún efecto negativo relacionado con los tratamientos de RDI en el crecimiento en diámetro y altura del tronco ni en la cobertura verde, ni en la conductancia estomática en ambas especies. El tratamiento RDImds ha ahorrado agua sin ningún efecto en el crecimiento de los árboles, con el mismo comportamiento cuando se ha regado con agua regenerada o agua de pozo. El protocolo aplicado en 2009 podría ser recomendado para cerezos jóvenes, y el protocolo aplicado en 2010 podría recomendarse para plátanos. En el tercer capítulo, el objetivo fue evaluar un protocolo de riego basado en el s y la señal de la MCD (MCDRDI/MCD100%Etc). Los resultados indicaron que tratamientos de RDIseñal no tuvieron ningún efecto negativo sobre los indicadores de crecimiento de los árboles ni en la MCD ni en la gs. El tratamiento RDIseñal ahorró un 20 - 30% de agua en las dos especies. Així com en el tractament RDImds, el protocolo aplicado en 2009 se podría recomendar para cerezos jóvenes y el protocolo utilizado en 2010 se podría recomendar para plátanos. Este último tratamiento tiene la desventaja que necesita un control, pero a su vez evita los problemas de la influencia de las condiciones ambientales en la MCD del tratamiento RDImds. / Nowadays in Spain and many regions in the world face the problem of water scarcity and decreasing of its supplies. Moreover, climatic model projected that water scarcity will become one of the most important problems in many areas of the world. This serious problem supposes an urgent need to improve water use efficiency. Considering this problems, the general objective of this work was to improve irrigation efficiency by using new irrigation management protocol in two different species cherry trees (Prunus avium) and plane trees (Platanus x hispanica) for timber production. By applying different deficit irrigation strategies, based on the dendrometry measurements and other plant based water status indicators combined by soil water status measurements. The essays were conducted in 2009 and 2010; the first parts were conducted in one greenhouse and the second and third parts in the open field at IRTA Torre Marimon facilities. The objectives of the first chapter were to evaluate if MDS is a reliable indicator of cherry plants water status through its relationship with physiological and environmental variables; moreover, to study from these relationships the possibility of derivation a threshold value of MDS that indicated maximum water stress level in order to use it for irrigation scheduling. As expected well irrigated and stressed trees presented significant differences in all physiological variables: stomatal conductance (gs), midday leaf water potential ( md) and daily sap flow (Qd); substrate water potential ( s) decreased till -33kPa and the corresponding MDS value about 0.30 mm. Those values could be considered potential threshold for irrigation scheduling of young cherry trees. Those values corresponded to md of -2.3 MPa and gs of 50 mmol m-2 s-1, indicative of severe water stress. In part B of this chapter, the objective was to explore if drought affected the daily and hourly pattern of two continuous indicators of water status, trunk diameter variation and sap flow. Stressed trees showed a significant MDS increase and SF decrease respect to irrigated trees. MDS was more sensitive than SF in front of drought stress, mainly due to the higher variability of SF from tree to tree. In the daily cycle values, trunk diameter variation and sap flow were related to each other via a loop that differs according to tree water status. The change in the slope of the relationship between the two varibles between 8 and 16 hours in drought conditions can be an indicator of stress. The aims of the second chapter were to improve managing irrigation in woody trees, cherry and plane tree, by applying a regulate deficit irrigation protocols based on the absolute value of MDS (RDImds) and soil water potential ( s), combined by reclaimed water in cherry trees. Results indicated no negative effect related with RDI treatments was noticed on cherry or plane trees growth as no any significant differences was noticed in trunk diameter growth rate (TGR), height and relative green cover (RGC)neither in stomatal conductance in both species. Water quality neither affected the grothw of cherry trees. The RDImds treatment combined with s saved water without any negative effect on tree growth, with the same behavior when irrigated with reclaimed water or well water. The protocol applied in 2009 would be recommended for young cherry trees, and the protocol applied in 2010 would be recommended for plane trees. In the third chapter, the objective was to evaluate an irrigation scheduling protocol based on the information obtained from soil status s and MDS signal (MDSRDI/MDS100%Etc) as precision tools for automated adjustment of deficit irrigation in cherry and plane tree. Results indicated that RDIsignal and s protocols had no negative effect on tree growth indicators TGR and RGC; also no clear differences were noticed between well irrigated and RDIsignal trees in MDS and gs. Our irrigation scheduling protocol based on MDSsignal and s can be considered a valid protocol for schedule irrigation in woody trees as it helped us to save about 20- 30% of water in both species without any negative effect on the trees growth. As well as in the treatment RDImds, the protocol applied in 2009 could recommend for young cherry and protocol used in 2010 could recommend bananas for shade. The latter treatment has disadvantage it takes control, yet avoid the problems of the influence of environmental conditions on MCD treatment RDImds.

In eukaryotic organisms, polyubiquitination is the modification of a protein with polymerized ubiquitin (Ub) chain. This process is well known for its function in targeting proteins for degradation by the 26S proteasome. However, a polyUb chain assembled through the lysine 63 residue of the Ub moiety (Lys63-linked polyubiquitination) has been shown to play a signaling role rather than targeting proteins for degradation. In plants, the functions of Lys63-linked polyubiquitination are currently not well understood. Ub-protein ligase (E3) catalyzes the last step in the ubiquitination reactions, and to a large extent it also determines the substrate specificity of protein ubiquitination. In order to study the roles of Lys63-linked polyubiquitination in plants, two E3s of Arabidopsis thaliana, proteins encoded by AtCHIP and At1g74370 (tentatively named E3-A1), were chosen for functional studies, since they interacted with AtUbc13A protein. Sequence analysis showed that AtCHIP is the only member in the family. A T-DNA insertion mutant line (Atchip-1) was obtained to study the AtCHIP gene knock-out effect. The mutant line was grown in normal conditions and further tested in a variety of conditions: hormonal treatments, osmotic stress, seed deterioration, high temperature stress, high-intensity light stress, oxidative stress and DNA damaging stress. However, no clear difference was observed between the mutant and wild type plants based on the several parameters measured. Sequence analysis of E3-A1 indicated two closely related proteins, tentatively named E3-A2 and E3-A3. As E3-A1 and E3-A2 appeared to share more sequence similarity, RNA interference (RNAi) transformants, with the level of transcripts for either of the two E3-A genes reduced by over 90% were generated. Selected RNAi mutant lines for E3-A1 and E3-A2 were crossed with each other, and double RNAi mutants were obtained. However, no distinct phenotype was detected under normal, high-sucrose or hormonal conditions for either single or double RNAi lines. Although various assays did not reveal a significant phenotype in the mutants in this study, the materials generated and the assays used will benefit a wider range of phenotypic survey in the future.

La mortalitat durant la lactació és probablement el major problema econòmic i de benestar a afrontar per les explotacions porcines. Davant aquesta problemàtica, el principal objectiu d’aquesta tesis doctoral és intentar identificar els principals aspectes que poden contribuir a incrementar la supervivència dels garrins durant la lactació i, al mateix temps, identificar i jerarquitzar les tasques de maneig més efectives realitzades al voltant del part. Quatre estudis s’han dissenyat per assolir els nostres objectius (chapter 4, 5, 6 and 7): Al primer estudi, es van portar a terme dos experiments per estudiar l’efecte sobre truges primípares i les seves garrinades que s’observa després d’allotjar les truges en grup durant la gestació i mantenir-les lleugerament sobrealimentades (PEN, n = 27 per Exp. 1; n = 10 per Exp. 2) en comparació a tenir-les en gàbies convencionals (STALL, n = 24 per Exp. 1, n = 9 per Exp. 2). Es va mesurar la grassa dorsal (BF) al inici i final de la lactació i es va registrar la mortalitat. Els garrins es van pesar i es va registrar la seva temperatura rectal (RT). Per l’Exp. 1 es va enregistrar el comportament d’un subgrup de truges. Per l’Exp. 2 es van analitzar cortisol salivar de les truges i la concentració en sang de TSH i T4 dels garrins. Les truges del grup PEN van mostrar major BF a l’inici de la lactació (P < 0.001). Es va observar una tendència a major concentració de cortisol en les truges del grup PEN a les 24 h d’estar a les gàbies de part (P = 0.070) i una tendència a passar-se més temps assegudes o dempeus la jornada anterior al part (P = 0.057). Els garrins nascuts al grup PEN van tenir nivells menors de T4 (P = 0.078). No obstant, els garrins del grup STALL tingueren major RT als 60 min de vida (P < 0.05) i van sobreviure en més nombre després de les primeres 48 h de vida fins al final de la lactació (P < 0.05). A l’Exp. 2, els garrins del grup STALL pesaven més (P < 0.05) i van tenir un guany mig diari durant lactació més elevat (P < 0.05). Les truges nul·lípares allotjades en grup i lleugerament sobrealimentades durant la gestació es veuen sotmeses a un major estrès al ser introduïdes a les gàbies de maternitat que les truges allotjades en gàbies convencionals durant la gestació. Aquest estrès matern pot comprometre la capacitat de termoregulació dels seus garrins. L’objectiu del segon experiment va ser el de desenvolupar, a partir del seu comportament, un sistema d’avaluació de la vitalitat dels garrins que guardés relació amb el seu posterior creixament i supervivència. Es van emprar 287 garrins provinents de 21 truges multípares. Els garrins es van pesar acabat el part i es van avaluar 4 paràmetres comportamentals en un petit tancat circular de 55 cm de diàmetre: capacitat de moviment (U), estimulació del braguer (U), nombre de voltes completes dins el tancat (N), i capacitat de cridar (S). A dia 1, 2, 3 i 17 es van pesar els garrins, i a dia 1, 2 i 3 se’ls hi va mesurar la RT. Es van realitzar anàlisis de regressió múltiple per la supervivència i creixement dels garrins fins el deslletament. El guany de pes dels garrins durant la lactació va estar influenciat pel pes al naixement (P < 0.001), el número de part de al truja (P = 0.024), el número de nascuts vius al part (P < 0.001), i pel sumatori dels paràmetres U i N (UN; P = 0.023). La capacitat de sobreviure dels garrins va ser influenciada pel pes al naixement (P = 0.015), pel paràmetre UN (P = 0.026), i per la RT a dia 3 (P = 0.085). El sumatori de la valoració als paràmetres U i N, combinats amb el pes al naixement i la informació de la truja, són útils per ajudar a predir el potencial de creixement i la viabilitat del garrí durant la lactació, convertint-se en una possible eina per millorar el maneig durant els primers dies de vida dels garrins. Resumint, el paràmetre UN és fàcil d’obtenir i pot ser d’utilitat per avaluar els garrins tant per criteris científics com productius. El tercer estudi està centrat en estudiar diferents mesures de maneig orientades a maximitzar la presa de calostre per part dels garrins. Es van utilitzar 39 truges primípares (507 garrins) i 100 multípares (1375 garrins). Els garrins es van classificar en: nascuts amb un pes de 1.30 kg o inferior (SP) i nascuts amb un pes superior a 1.30 kg (BP). Les garrinades es va distribuir a un dels 4 tractaments: grup control (CON); deixar que els SP mamin durant 2 h separant els BP (SPLIT); subministrar oralment 15 ml de calostre de truja als SP (COL); i subministrar 3 ml d’un producte energetic (Calostrene®) als SP (EN). Es van fer el mínim d’adopcions, ajustant les garrinades a 12 garrins (mantenint 4 o 5 SP a cada garrinada). Els garrins es van pesar al dia 1 i 18 de vida, i es va registrar la mortaitat. En les garrinades de primípares, els SP del grup COL van pesar més que els de CON, SPLIT i EN a les 24 h de vida (dia 1) (P = 0.020, P = 0.022, and P = 0.046, respectivament). Malauradament, aquesta diferència no es va observar a dia 18. En les garrinades de multípares no es van observar diferències de pes durant la lactació entre els diferents grups. Tot i que entre les garrinades de primípares i multípares els SP no diferien en pes al naixement, a dia 1, els SP de primípares eren més pesats (P = 0.020). Malgrat aquestes circumstàncies, no es va reduir la mortalitat a les garrinades del grup COL (ni en primípares ni en multípares). La complementació oral millora el guany de pes durant el primer dia de vida dels garrins SP nascuts de primípares, però no ajuda a reduir la mortalitat durant la lactació. En el quart i últim experiment es va estudiar l’efecte d’aportar calostre als garrins nascuts amb un pes igual o inferior a 1.35 kg (SP) (CON: grup control; COL:subministrar oralment 15 ml de calostre de truja), i l’efecte de realitzar adopcions a les 24 h (HL: ajustar garrinades a 12 garrins amb 4 o 5 essent SP; o LL: majoria dels garrins de al garrinada essent SP). Combinant els dos factors s’obtingueren 4 tractaments: CON-HL, CON-LL, COL-HL, COL-LL. Els garrins de 46 garrinades es van pesar també a dia 1 i 19, i la mortalitat es va registrar. Al dia 4 de vida, es va extreure sang de 79 garrins SP per analitzar la concentració d’IgG, i també de 8 garrins SP separats de la truja durant 12 h i alimentats artificialment que es van utilitzar com a control negatiu. Les garrinades LL tenien un CV del pes a dia 1 menor comparat amb el grup HL (16.2 vs. 21.9 ± 0.91%, P = 0.003), però no diferien pel mateix paràmetre a dia 19 (23.2 vs. 23.4 ± 1.72%; P > 0.10). A dia 19, les truges HL van tenir menys garrins morts per garrinada que les truges LL (0.80 vs. 1.69 ± 0.307; P = 0.022) i les truges del grup COL-HL van tenir menys garrins morts per garrinada que les CON-HL (0.47 vs. 1.14 ± 0.160; P = 0.062). Les adopcions dels SP per formar garrinades LL no va aconseguir reduir el CV de pes de al garrinada al deslletament. Els garrins del grup COL van tenir major concentració de IgG que els del grup CON (P = 0.001); mentre que el grup control negatiu va tenir nivells de IgG inferiors a COL i CON (5.4 ± 2.32 mg/ml vs. 30.6 ± 1.58 mg/ml and 21.5 ± 0.95 mg/ml. respectively; P < 0.001 ambdós casos). Fer ‘garrinades de petits’ no va reduir la mortalitat ni va reduir el CV del pes de la garrinada. Donar calostre als garrins SP millora el seu estatus immunitari a dia 4. A més a més, en garrinades no homogeneïtzades, aportar calostre als garrins SP és una bona estratègia per millorar el seu rendiment. / Pre-weaning mortality in breeding herds remains as one of the most important welfare and economic problems in swine production. Therefore, the principal objective of the present thesis was to identify the main aspects that may help to reduce on-farm piglet pre-weaning mortality and to establish a management hierarchy identifying the most effective tasks around farrowing. To achieve our objective, four studies were performed (chapter 4, 5, 6 and 7): In the first study, two experiments were carried out to observe the effect of two gestation management systems (STALL: gilts housed in stalls with no changes in management, and PEN: slightly overfed gilts loose-housed in pens) on gilt and piglet performance. A total of 27 PEN and 24 STALL gilts and 10 PEN and 9 STALL gilts were used in Exp. 1 and Exp. 2, respectively. Backfat (BF) at the beginning and at the end of lactation, and litter pre-weaning mortality were recorded in gilts. Weight and rectal temperature (RT) was recorded in piglets. In Exp. 1 the behaviour of a subsample of gilts was continuously videotaped during lactation. In Exp. 2 cortisol in gilt saliva, and TSH and T4 in piglet blood were measured. In both experiments, PEN gilts had more BF than STALL gilts when moved to the farrowing stalls (P < 0.001). PEN gilts tended to have higher cortisol concentration 24 h after entering the farrowing stall (P = 0.070) and to spend more time sitting or standing up 1 day before parturition (P = 0.057) than STALL gilts. Piglets from PEN gilts had lower T4 (P = 0.078) than those from STALL gilts. However, piglets from STALL gilts showed higher RT 60 min after birth (P < 0.05) and lower mortality from 48 h after of birth until weaning (P < 0.05). In Exp. 2, piglets from STALL group also had higher BW (P < 0.05) and average daily gain (P < 0.05) at the end of lactation. During lactation, PEN gilts lost more BF than STALL gilts (P < 0.001). Gilts that are loose-housed and slightly overfed in pens during gestation may be more stressed when housed in farrowing stalls than those that have been kept in stalls during gestation, thus compromising their offspring thermoregulatory capacity and growth. For the second study, the aim was to develop a vitality scoring method based on piglet behavior and relate it to piglet growth and survival. From 21 sows, 287 piglets were used. After farrowing (day 0), piglets were weighed and tested for 4 behavioural parameters in a circular enclosure (55 cm diameter): movement capacity (M), udder stimulation (U), number of completed circles around the enclosure (N), and screaming (S). Piglets were weighed again on day 1, 2, 3 and 17. Piglet RT was recorded on day 0, 1, 2 and 3. Sow’s farrowing information was recorded. Multiple regression analyses for survival and BW gain at weaning as dependent variables was performed. Piglet BW gain at weaning was influenced by BW at birth (P < 0.001), sow parity (P = 0.024), total number of piglets born alive per sow (P < 0.001), and the sum of U and N parameters (UN; P = 0.023). Piglet survival during lactation was influenced by BW at birth (P = 0.015), UN parameter (P = 0.026), and RT on day 3 (P = 0.085). The sum of U and N parameters, in combination with BW at birth and information of the sow might be useful to predict piglet growth and survival during lactation, thus becoming a useful tool to improve piglet management during the first days of lactation. In conclusion, UN parameter seems to be an easy and useful way to assess piglet vitality for both scientific and commercial purposes. The third study focused on early management towards newborn piglets and its effect on piglet’s growth and survival. For the experiment, 39 primiparous sows and their litters (507 piglets) and 100 multiparous sows and their litters (1375 piglets) were used. Piglets were classified according to their BW at birth: SP, piglets born weighing 1.30 kg or less; and BP, piglets born weighing more than 1.30 kg of BW. Litters were allocated to one of the 4 treatments: control group (CON); split nursing of the BP piglets of the litter for 2 h allowing SP piglets free access to teats (SPLIT); orally supplementation with 15 ml of sow colostrum to the SP piglets of the litter (COL); and orally supplementation with 3 ml of an energetic product (Calostrene®) to the SP of the litter (EN). Cross-fostering was performed at a minimum level, fixing litters at 12 piglets (all the litters had 4 or 5 SP piglets). Piglets were weighed again on day 1 and 18 post-partum. Mortality was recorded. For primiparous sows oral supplementation with COL enhanced SP BW at day 1 compared to CON, SPLIT, and EN (P = 0.020, P = 0.022, and P = 0.046, respectively). However no differences were observed at day 18. For multiparous sows, no differences among treatment groups were observed for SP BW at day 1 and at day 18. Although there were no differences between gilts and multiparous sows for SP birth weight, gilt’s SP had higher BW at day 1 than sows’ SP (P = 0.020). Despite its effect on SP piglets’ BW at day 1, COL did not reduced pre-weaning mortality within gilt’s litters or within multiparous sows. Colostrum supplementation of low birth weight piglets enhanced their colostrum intake improving weight gain in piglets born from gilts. But it did not affect piglet’s weaning BW or pre-weaning mortality. The fourth experiment studied the effect of oral supplementation of piglets born weighing 1.35 kg or less (SP) (CON: control group; COL: 15 ml of sow colostrum fed within 4 h after birth), and the effect of cross-fostering 24 h after farrowing on litter performance (HL: litters fixed at 12 piglets, with less than 50% of the piglets being SP, aiming to as minimum movements of piglets as possible; LL: litter fixed with most of the piglets being SP) on litter performance. The combination of the 2 management strategies described above resulted in a 2 x 2 factorial model. Forty six litters were used. Litters were allocated to 1 of the 4 treatments: CON-HL, CON-LL, COL-HL, COL-LL. Piglets were weighed on day 1 and 19 post-partum. Mortality was recorded. On day 4 post-partum, a 2 ml blood sample was obtained from 79 SP piglets born from multiparous sows included in the experiment. To obtain a negative control group, blood samples were obtained on day 4 post-partum from 8 extra SP piglets that were separated from their mothers at birth and bottle fed with milk replacement for 12 h. LL sows had lower within litter CV of BW at day 1 than HL sows (16.2 vs. 21.9 ± 0.91%, P = 0.003) but they did not differ for litter CV of BW at day 19 (23.2 vs. 23.4 ± 1.72%; P > 0.10). At day 19, HL sows had lower number of dead piglets per litter than LL sows (0.80 vs. 1.69 ± 0.307; P = 0.022) and COL-HL sows had lower number of dead piglets per litter than CON-HL (0.47 vs. 1.14 ± 0.160; P = 0.062). Cross-fostering SP at the same litter did not prevent from increasing litter’s CV of BW at weaning. Piglets from COL group had higher IgG concentration than piglets from CON group (P = 0.001). While piglets from the negative control group had lower IgG concentration than COL and CON groups (5.4 ± 2.32 mg/ml vs. 30.6 ± 1.58 mg/ml and 21.5 ± 0.95 mg/ml. respectively; P < 0.001 in both cases). Allocating small piglets to the same litter through cross-fostering had a negative effect on mortality and did not improve litter CV of BW at weaning. Colostrum supplementation of SP piglets improves immune status at day 4. Besides, in non homogenized litters, coslostrum supplementation of SP piglets might be a good management strategy to improve litter performance.

Propertius, affected at an early age by Augustus' quest for power and the submission of the conquered, had attitudes critical of Augustus, but he felt pressure to veil his true opinions by flattering the Emperor in his poetry for the sake of self-preservation. Many of his poems praise the military accomplishments of Augustus, but they also contain signals that Propertius is not expressing his true attitudes on the surface. Propertius gives descriptions of military conquest a distasteful flavor, and he rejects outright the Augustan program of pax through the total subjugation of Rome’s enemies, with whom he identifies as a victim of imperial conquest. / text

Το αδενοκαρκίνωμα του προστάτη αποτελεί σημαντικό πρόβλημα υγείας σε παγκόσμια κλίμακα. Οι διαθέσιμες μέθοδοι κλινικής σταδιοποίησης φαίνεται να μην επαρκούν εφόσον 10% περίπου των ασθενών στους οποίους διαγιγνώσκεται εντοπισμένη νόσος και υποβάλλονται σε ριζική προστατεκτομή εμφανίζουν ήδη μετάσταση στους λεμφαδένες. Το αναπτυσσόμενο ενδιαφέρον για τη μοριακή σταδιοποίηση βασίζεται στα αποτελέσματα μελετών που χρησιμοποιούν δείκτες λεμφαγγείων και λεμφαγγειογενετικούς παράγοντες στην πρόβλεψη της κατάστασης των λεμφαδένων. Ερευνητικές μελέτες στο καρκίνωμα του μαστού, του τραχήλου και του στομάχου υποδεικνύουν τη στενή σχέση ανάμεσα στη λεμφαγγειακή πυκνότητα (LVD) και τις λεμφαδενικές μεταστάσεις. Ο διατηρημένος στόχος της ραπαμυκίνης στα θηλαστικά (mTOR) αποτελεί κινάση σερίνης/θρεονίνης του σηματοδοτικού μονοπατιού (PI3K)/AKT. Μεγάλος αριθμός μελετών υποδεικνύει το πιθανό ρόλο του m-TOR στην αγγειογένεση μέσω της επαγωγής του VEGF-A. Αποτελέσματα μελετών συνδέουν τη κινάση m-TOR με την αγγειογένεση μέσω της επαγωγής του αυξητικού παράγοντα VEGF-A. Η συμμετοχή του mTOR στη λεμφαγγειογένεση δεν είναι τόσο σαφής εφόσον φαίνεται να κατέχει σημαντικό ρόλο στην επαγόμενη λεμφαγγειογένεση από τον VEGF-C αλλά όχι από τον VEGF-A. Επιπλέον παραμένει ασαφές εάν η έκφραση του m-TOR συνδέεται με την παρουσία λεμφαδενικών μεταστάσεων. Παρόλο που ο COUP-TFII είναι απαραίτητος για τη λεμφαγγειογένεση, ελάχιστα είναι γνωστά για τη σχέση ανάμεσα στον μεταγραφικό παράγοντα το mTOR και τη δημιουργία λεμφαδενικών μεταστάσεων στο αδενοκαρκίνωμα του προστάτη. Σκοπός της παρούσας μελέτης ήταν ο προσδιορισμός της έκφρασης της ενεργοποιημένης κινάσης (p-mTOR) και η σύγκριση της με παραμέτρους που σχετίζονται με τα λεμφαγγεία (LVD, παρουσία καρκινικών εμβόλων κτλ) σε ασθενείς με αρνητικούς και θετικούς λεμφαδένες. Τα λεμφαγγεία καθορίσθηκαν από τους ειδικούς δείκτες D2-40 και LYVE-1. Επιπλέον εξετάσαμε την έκφραση του μεταγραφικού παράγοντα COUP-TFII και των αυξητικών παραγόντων VEGF-A και VEGF-C σε σχέση με την έκφραση του p-mTOR τη μέση λεμφαγγειακή πυκνότητα την παρουσία εμβόλων και την κατάσταση των λεμφαδένων. Για να επιτευχθεί ο στόχος της μελέτης χρησιμοποιήθηκαν ιστοί εγκλεισμένοι σε παραφίνη από 92 ασθενείς οι οποίοι υποβλήθηκαν σε ριζική προστατεκτομή. Εφαρμόσθηκε ανοσοϊστοχημική μέθοδος, χρησιμοποιώντας αντισώματα έναντι των p-mTOR, D2-40, CD-31, LYVE-1, VEGF-C, VEGF-A και COUP-TFII. Οι σχέσεις ανάμεσα στα αποτελέσματα εξετάσθηκαν με πρωτόκολλα στατιστικής ανάλυσης. Στην παρούσα μελέτη, η περιφερική του όγκου LVD η οποία καθορίσθηκε από το D2-40 ήταν αυξημένη στα περιστατικά με pN1. Η ένταση και η κατανομή της ανοσοϊστοχημικής χρώσης για το p-mTOR ήταν αυξημένη στα καρκινώματα με λεμφαδενικές μεταστάσεις σε σχέση με αυτά που παρουσίαζαν αρνητικούς λεμφαδένες. Επιπλέον, τα περιστατικά με εντονότερη κυτταροπλασματική έκφραση του p-mTOR παρουσίασαν αυξημένη LVD και μεγαλύτερο αριθμό διηθημένων λεμφαγγείων. Αντίστοιχα οι περιπτώσεις με pN1 παρουσίασαν εντονότερο ανοσοϊστοχημικό εντοπισμό των VEGF-C, VEGF-A και COUP-TFII που επίσης σχετίσθηκε με την παρουσία περισσότερων λεμφαγγειακών εμβόλων και με υψηλότερα επίπεδα έκφρασης του p-mTOR. Τέλος ο αριθμός των COUP-TFII θετικών αγγείων ήταν μεγαλύτερος στα περιστατικά με λεμφαδενικές μεταστάσεις και διηθημένα λεμφαγγεία. Τα ευρήματα μας υποδεικνύουν ότι τόσο το D2-40 όσο και το LYVE-1 αποτελούν ειδικούς δείκτες για τον εντοπισμό των λεμφαγγείων. Παρόλα αυτά η έκφραση του LYVE-1 περιοριζόταν σε έναν υποπληθυσμό λεμφαγγείων ελαττώνοντας την ευαισθησία του μορίου ως δείκτη. Η ενεργοποίηση του mTOR σηματοδοτικού μονοπατιού φαίνεται να διευκολύνει τη δημιουργία λεμφαδενικών μεταστάσεων πιθανώς επάγοντας την έκφραση των VEGF-C και VEGF-A. Η επαγωγή των αυξητικών παραγόντων έχει ως επακόλουθο την δημιουργία νέων λεμφαγγείων και πιθανόν την αύξηση της διαπερατότητας τους. Επιπλέον τα αποτελέσματα μας υποδηλώνουν ότι ο COUP-TFII ευοδώνει όχι μόνο τη νέο-λεμφαγγειογένεση αλλά και τη λεμφαγγειακή διήθηση. Τέλος μπορεί να υποτεθεί ότι τα νεοδημιουργηθέντα λεμφαγγεία είναι σημαντικότερα από τα ώριμα για τη εξάπλωση του προστατικού αδενοκαρκινώματος στους επιχώριους λεμφαδένες. / Adenocarcinoma of prostate is a major health problem worldwide. The available methods for clinical staging seem to be inefficient, since approximately 10% of patients who will undergo radical prostatectomy for clinically localized disease, harbor metastasis in the regional lymph nodes. Recent studies that utilize lymphangiogenic factors and lymphangiogenesis markers to predict the nodal status trigger the interest in molecular staging. Research studies in breast, cervical and gastric cancers suggest a high correlation between the lymphatic microvessel density (LVD) and nodal metastasis. The conserved mammalian target of rapamycin (mTOR) is a serine/threonine kinase of the phosphatidylinositol 3-kinase (PI3K)/AKT signaling pathway. Many studies suggest a role of m-TOR in angiogenesis via the upregulation of VEGF-A. In lymphangiogenesis the participation of mTOR is more complicated as it seems to be essential for the VEGF-C induced lymphangiogenesis but not for lymphangiogenesis that is induced from VEGF-A. Furthermore it is unclear if the expression of m-TOR correlates with the presence of lymph node metastasis or not. Although studies indicate that the transcription factor COUP-TFII is indispensable for lymphangiogenesis, little is known about the relationship between the transcription factor, mTOR and lymph node metastasis in prostate adenocarcinoma. The aim of this study was to determine the expression status of the activated kinase p-mTOR and compare it with lymphatic parameters (LVD, lymphatic invasion etc.) in patients that were found to have positive lymph nodes and patients with negative lymph node status. The lymphatics were determined with the lymphatic-specific markers D2-40 and LYVE-1. Moreover, we examined the expression of the transcription factor COUP-TFII, the vascular endothelial growth factors A and C (VEGF-A, VEGF-C) in relation to each other, p-mTOR expression, mean LVD, lymphatic invasion and lymph node status. In order to accomplish our objective paraffin-embedded tissues obtained from 92 patients who underwent radical prostatectomy were immunostained with p-mTOR, D2-40, CD-31, LYVE-1, VEGF-C, VEGF-A and COUP-TFII antibodies. The associations between the results were analyzed with statistical analysis protocols. In the current study, peritumoral (but not intratumoral) mean LVD assessed by D2-40 was higher in pN1 tumors. Intensity of p-mTOR staining was higher in carcinomas with lymph node metastasis than in those with negative lymph nodes. Furthermore, higher p-mTOR cytoplasmic expression was strongly associated with LVD and lymphatic invasion. Intense VEGF-C, VEGF-A and COUP-TFII immunostaining was observed in N1 cases and correlated with the presence of lymphatic emboli and higher p-mTOR expression. Finally the number of COUP-TFII positive vessels was positively associated with lymph node metastasis and lymphatic invasion. Our findings suggest that both D2-40 and LYVE-1 are useful markers that may reveal lymphatic vasculature, the latter however showing lower expression, probably limited to a specific lymphatic vessel cellular sub-population. Activation of mTOR pathway may facilitate nodal metastasis, possibly due to increased lymphangiogenesis and lymphatic vessel invasion via increased VEGF-C and VEGF-A expression. Additionally our results indicate that COUP-TFII may facilitate not only neo-lymphangiogenesis but also promotes lymphatic invasion. Finally it seems that newly formed lymphatic vessels are more important than mature ones for lymphatic spread in prostate adenocarcinoma.

The overall goal of the present PhD thesis was to study some factors related to the choice of emulsifier (whey protein isolate or sodium caseinate) concentration, oil-phase volume fractions (10-50%) and homogenization conditions (100-300 MPa) that could influence physical stability and lipid oxidation in nano/submicron oil-in-water emulsions by using a rotor-startor system (colloidal mill, CM, at 5000 rpm for 5 min) for obtaining the coarse emulsions and stabilized by ultra high-pressure homogenization (UHPH), in comparison to conventional homogenization (CH, 15 MPa). Emulsions were characterized for their physical properties (droplet size distribution, microstructure, surface protein concentration, emulsifying stability against creaming and coalescence, and viscosity) and oxidative stability (hydroperoxide content and TBARs) under light (2000 lux/m2 for 10 days). The first study focused on using whey protein isolate (WPI) as emulsifier in different concentrations (1, 2 and 4%) with a fixed oil concentration (20%) of sunflower and olive oils (3:1). UHPH produced emulsions with lipid particles of small size in the sub-micron range (100-200 nm) and low surface protein with unimodal distribution in emulsions treated at 200 MPa using whey proteins at 4%. Long term physical stability against creaming and coalescence was observed in UHPH emulsions, compared to those obtained by CM and CH. Oxidative stability of emulsions was also improved by UHPH compared to CM and CH, especially when 100 MPa was applied. All emulsions exhibited Newtonian behavior (n ≈ 1). These results led us to use the best conditions obtained in the previous work (4% of protein concentration and pressure treatments of 100 and 200 MPa) to study the physical and oxidative stability of emulsions containing different oil-phase volume fractions (10, 30 and 50%). Increasing the oil concentration from 10 to 50%, in general, increased the particle size, decreased the surface protein concentration and resulted in a high degree of flocculation and coalescence, especially in emulsions treated at 200 MPa. All UHPH emulsions, except those treated at 100 MPa containing 10% oil, and CH emulsions with 50% oil displayed an excellent stability vs. creaming during storage at ambient temperature. The lowest oxidation rate was observed in UHPH emulsions, especially those containing 30% oil. The third study was conducted on using sodium caseinate (SC) as emulsifier in different concentrations (1, 3 and 5%) with a fixed oil concentration (20%) of sunflower and olive oils (3:1). UHPH emulsions containing 1% protein presented a high particle size (especially in emulsions treated at 100 MPa) but increasing the protein content to 3 and 5% in UHPH emulsions reduced the particle size, and tended to change the rheological behaviour from Newtonian to shear thinning, improving the creaming and oxidative stabilities of emulsions. From the previous study, the best droplet breakdown, physical and oxidative stability were obtained with pressures in the range of 200 and 300 MPa and sodium caseinate (5%). Therefore, the objective of the last study was to evaluating the emulsions containing different oil-phase volume fractions (10, 20, 30 and 50%) treated by UHPH in the conditions above mentioned, in comparison to CH emulsions containing 1 and 5% SC. Increasing the oil content to 50% tended to produce emulsions with a gel structure such as a mayonnaise type product so, the results of this study focused only on emulsions containing 10, 20 and 30% oil. CM and CH emulsions containing 1% SC and different oil contents (10, 20 and 30%), exhibited a Newtonian flow behavior with a slow creaming rate, whereas the oxidation rate was faster in these emulsions. On the other hand, high degree of flocculation with a shear thinning behavior, higher creaming rates, but low oxidation rates were observed in CH emulsions containing 5%. UHPH-treated emulsions containing high oil contents (20 and 30%) exhibited excellent creaming stability, and with a shear thinning rheological behavior only in emulsions containing 30% oil. UHPH produced stable emulsions against oxidation, especially when high oil contents (20-30%) were used. Increasing the oil concentration from 10 to 30%, in general, resulted in an increase in the oxidative stability in all emulsions, except in CH emulsions containing 1% of SC. Emulsions produced by both whey protein (4%) and caseinate (5%), and treated by UHPH have a good physical stability to flocculation, coalescence and creaming and also high stability to lipid oxidation, opening a wide range of opportunities in the formulation of emulsions containing bioactive components with lipid nature.