Nuestra tesis doctoral pretende realizar un estudio narratológico del microrrelato hispánico contemporáneo. Para ello, elaboramos una historia del microrrelato escrito en español y un análisis teórico sobre un corpus de veinticinco libros publicados entre 1988 y 2008. Algunos de los objetivos de nuestro trabajo son analizar si el microrrelato se puede considerar un género literario, delimitar su historia y sus principales autores y obras y señalar sus características más importantes. / Our thesis try to make a narratological study of contemporary Hispanic short short fiction. To do this, we developed a History of the short short fiction written in Spanish and a theoretical analysis on a corpus of twenty five books published between 1988 and 2008. Some of the objectives of this study are to analyze if the short short fiction can be considered a literary genre, define its history and its major authors and works and to identify their most important characteristics.

Esta tesis estudia la reescritura de obras canónicas de la literatura inglesa desde la mirada sesgada y colateral de escritores procedentes de las antiguas colonias del imperio británico. Jean Rhys, una autora caribeña, reescribió el clásico de Charlotte Brontë, Jane Eyre, en Wide Sargasso Sea, la historia de la esposa loca de Rochester contada desde la perspectiva del individuo colonial. John Maxwell Coetzee, de Sudáfrica, reescribió en cambio la obra maestra de Daniel Defoe, Robinson Crusoe, en una sugerente versión de la robinsonada como la que se presenta en Foe. Ambas reescrituras contienen una crítica a los códigos culturales implícitos en la obra canónica, además de un intento por hallar un discurso representativo de su identidad y que supuestamente puede darles las claves para irrumpir en el canon occidental. / This thesis studies the rewritings of canonical works of English literature from the collateral, biased point of view of writers proceeding from the former colonies of the British Empire. Jean Rhys, a Caribbean novelist, rewrote Charlotte Brontë's masterpiece, Jane Eyre, in Wide Sargasso Sea, the story of Rochester's mad wife explained from the viewpoint of the colonial individual. John Maxwell Coetzee, from South Africa, rewrote the classic by Daniel Defoe, Robinson Crusoe, offering a suggestive version of the Robinsonade in his novel Foe. Both rewritings contain a criticism on the cultural codes inherent to a canonical work together with an implicit attempt to find a discourse that represents their identity and that presumably helps them get hold of the keys to join the Western Canon.

Jaume Cabré és un professional de la literatura i apassionat de la música, de la qual posseeix uns profunds coneixements que reflecteix constantment en els seus relats. L’autor incorpora l’art musical en cadascun dels elements que articulen la seva narrativa: en l’argument, en l’estructura de l’obra, en els personatges, en els escenaris, o com a referència cultural. Però, sobretot, en una prosa sonora, fluïda i potent caracteritzada per la musicalitat de les paraules, la cadència de les frases, el sentit del ritme, i l'ús poètic dels silencis i dels recursos estilístics. Aquesta tesi es proposa analitzar el món literari d'aquest escriptor, sobretot, des del punt de vista musical, perquè la música en la narrativa de Jaume Cabré és essència literària dins la seva producció, tant a nivell formal com argumental. Per la qual cosa s’ha interpretat l'obra literària de Jaume Cabré des de la perspectiva musical, dins el marc teòric de les relacions entre ambdues arts, literatura i música, tot emmarcant-ho dins el context cultural –literari, musical, filosòfic i artístic– de l'autor. / Jaume Cabré is a professional writer and a music enthusiast. He is a man with a thorough knowledge of this art and that is reflected constantly in his work. Music pervades his stories: either in his plots, his narrative structure or simply because their protagonists are musicians; but, above all, as for the presence of it is relevant to the evolution of the text. The author justifies his mastery of the musical language by means of the musicality of his words, the cadence of his sentences, his sense of rhythm, the use of the rests/silences and his stylistic resources. This dissertation intends to unravel the literary world of this writer, mainly, analyzing his works from the musical point of view, because music in Cabre’s novels and short stories is not incidental but literary essence. Our main goal is reading the author’s literary work from the musical perspective, matching the particular tools for analysis of both disciplines and set it into the cultural framework –literary, musical, philosophical... artistic in general- of the author.

L’objectiu d’aquesta tesi és elaborar una biografia intel·lectual de Maria Domènech de Cañellas (1874-1952) que vagi més enllà de resseguir la trajectòria vital i per tant, aprofundeixi en el seu coneixement com a persona, activista social i escriptora. La descoberta del seu arxiu personal ha permès treure a llum el desenvolupament ideològic de Maria Domènech a través de la seva estada de recerca a Suïssa (1916), l’estudi de les escoles professionals i organismes dedicats a la protecció de la dona obrera, la seva experiència professional com a inspectora auxiliar de treball (1918), la seva col·laboració activa en l’Exposició Universal de Barcelona (1929), la seva lluita intensa per regularitzar el treball a domicili, entre altres iniciatives socials. Va publicar les novel·les Neus (1914), Gripaus d’or (1919) i Herències (1925) o el recull de poesies Al rodar del temps (1946), entre altres obres. Maria Domènech va deixar inèdit un nombre quantiós d’obres literàries: novel·les, articles i obres de teatre. / This thesis intends to create an intellectual biography of Maria Domènech Cañellas (1874-1952) that go beyond tracing the life and thus deepen their knowledge as a person, social activist and writer. The discovery of her personal archives are allowed to bring light to the development of ideological Maria Domènech through his research stay in Switzerland (1916), the study of schools and professional organizations dedicated to the protection of women workers, the his professional experience as assistant inspector of work (1918), his active co-operation for Universal Exposition of Barcelona (1929), his intense struggle to regulate work at home, among other social initiatives. She published the novel Neus (1914), Gripaus d’or (1919) and Herències (1925) and the poetry collection Al rodar del temps (1946), among other works. Maria Domènech left unpublished a substantial number of literary works: the novels, articles and plays.

La presente tesis estudia la narrativa vanguardista en Latinoamérica. Revisa a seis escritores de diferentes latitudes del continente: María Luisa Bombal (1910-1980), de Chile; Julio Garmendia (1898-1977), de Venezuela; Lino Novás Calvo (1905-1983), de Cuba; Enrique Bernardo Núñez (1895-1979), de Venezuela; Pablo Palacio (1906-1947), de Ecuador; y Clemente Palma (1872-1946), de Perú. Para empezar se indaga en las raíces de la literatura moderna; se describen algunos de sus aspectos esenciales para orientar la reflexión teórica. Así se encauzan las indagaciones en el área de la ironía y sus transformaciones a lo largo de la historia de la cultura. En la conclusión de esta parte se amplía dicho tropo como una figuración irónica que desemboca en cuatro modos a estudiar: el humor, lo grotesco y lo fantástico. Abarcados sus aspectos claves, se explora el desarrollo de la vanguardia en Latinoamérica con el objetivo de ampliar sus parámetros y estudiarla como un fenómeno endógeno y no una importación de Europa. Lo anterior tiene como propósito, al mismo tiempo, encuadrar a los autores señalados en su contexto social, histórico y cultural. Por último, se analizan las obras de los nombres indicados que guarden relación con y/o hagan uso de lo fantástico, lo grotesco y el humor. En los resultados se muestra un desarrollo paralelo de técnicas que afianzan la ejecución de los tópicos señalados. Más aún, se nota un proceso de hibridez y desarrollo de temas que enlazan y cohesionan la producción revisada. / This thesis studies avant-garde fiction in Latin America. It focuses on six writers of different parts of the continent: María Luisa Bombal (1910-1980), from Chile; Julio Garmendia (1898-1977), from Venezuela; Lino Novás Calvo (1905-1983), from Cuba; Enrique Bernardo Núñez (1895-1979), from Venezuela; Pablo Palacio (1906-1947), from Ecuador; y Clemente Palma (1872-1946), from Peru. It starts considering the roots of modern literature; it describes some of its main aspects to orientate the theoretical considerations. This canalizes the inquiries to irony and its transformations through cultural history. The theoretical thought expands the classical trope into a figuration which leads to four modes: humor, grotesque and fantastic. The next step is to analyze the key aspects of these modes. Once this is accomplished, the study explores the development of Latin-American avant-garde. The purpose is to broaden the analytical criteria which will be use to scrutinize the phenomenon as an endogenous development. Moreover, this will help to fix the mentioned authors in their social, historical and cultural context. Finally, the dissertation examines the work of the mentioned writers taking special consideration of the short-stories or novels that use the fantastic, the grotesque and the humorous. The results show a common improvement of the techniques to materialize those modes. Furthermore, the hybridist condition and the shared topics showed by the authors emphasize the cohesion of the examined production.

No description available.

Aquest estudi comporta un treball de frontera, a cavall entre la narrativa en llengua anglesa i la geografia física i humana d’una àrea de Catalunya amb una marcada personalitat. Observem que en els darrers anys hi ha hagut intents reeixits des de les col·laboracions en diaris i revistes (Revista de Girona, Revista del Baix Empordà, Diari de Girona, El Punt/Avui, Hora Nova, Serra d’Or), ajuntaments (Begur, Palafrugell, Palamós), associacions locals (Fundació Caixa Girona, Diputació de Girona, Institut d’Estudis Empordanesos), i iniciatives particulars (Lluís Molinas, Oriol Pi de Cabanyes, Biel Castelló, Xavier Febrés, Xavier Moret) de recórrer a la història de la Costa Brava per donar a conèixer les personalitats de rellevància internacional que han fet estada en algun poble de la costa. Sens dubte, aquesta és una manera de posar en valor la singularitat de la Costa Brava amb l’arribada massiva del turisme més econòmic. Aquest treball vol estudiar, a partir de la narrativa en llengua anglesa, l’espiral de significats canviants en la transformació de la Costa Brava d’un món ancestral i atàvic cap a un micromón carnavalesc, postindustrial i capitalista.

La Barcelona del tombant del segle XIX al XX era una ciutat que creixia emmirallant-se en les altres capitals europees. El desig d'esdevenir el model de metròpolis moderna de la burgesia va suposar una transformació urbana i industrial que afectà, sobretot, les classes populars. L’urbs s'agegantava a gran velocitat i calia solucionar les seves mancances per poder celebrar un certamen que ─a imatge de París─ hauria de convertir-la en la capital cosmopolita de referència: l'Exposició Universal de 1888. A remolc de la febre modernitzadora, Barcelona anà absorbint totes les novetats que venien del continent europeu, entre les quals podien comptar-s'hi aquelles que pertanyien al camp de l'alimentació. Així doncs, les modes que s'iniciaren primer en la indumentària van introduir-se després en el sector del gust i van provocar que la ciutat modifiqués la seva manera de menjar i beure. La societat benestant barcelonina deixava de banda els plats tradicionals per consumir amb delit les menges foranes que es cuinaven en els restaurants de luxe que ocupaven l'artèria principal de la restauració: les Rambles. El seguit de flamants adquisicions de procedència gal·la que oferien les taules dels establiments elitistes de més renom ─Au Lyon d'Or, la Maison Dorée, el Suís o el Martin, entre d'altres─ es van veure reflectides en el teatre, atès que els autors dramàtics coetanis van recollir totes aquestes novetats i les van consignar en els seus textos. L'anàlisi de la literatura dramàtica des del prisma de l'art culinari ─a imatge de la literatura gastronòmica existent─ obre les portes a una nova manera d'abordar els estudis teatrals, ja que la cuina és un art polièdric que concerneix camps tan diversos com la història, la sociologia, la política o l'antropologia. A través d'un triangle que té la modernitat, la cuina i el teatre com a vèrtexs, doncs, podrem comprovar l'evolució del gust d'una ciutat que va modificar la seva fesomia en pro del progrés per convertir-se en la metròpolis moderna del tombant de segle. La nova Barcelona ─en la qual convivien burgesos i menestrals però, sobretot, obrers o individus marginats que habitaven els baixos fons i l'extraradi─ bandejava les "fondes de sisos", construïa hotels i restaurants de primer ordre, adoptava menges foranes i deïficava els cuiners en nom de les noves tendències i les modes. Tanmateix, aquesta modificació dels costums alimentaris estava reservada a les classes benestants, ja que tots aquells que pertanyien a les classes populars havien d'acontentar-se amb els sempiterns escabetxos, salaons, escudelles o "carn de dissabte": el salari de la fam no tenia treva. D'entre els autors dramàtics que van copsar tots aquests canvis i en deixaren testimoniatge, la figura de Santiago Rusiñol excel·leix sobre les altres. A través de la tetralogia que configura l'eix central del nostre treball ─i sense eludir alguns dels títols més representatius del corpus rusiñolià─ l'autor va llegar-nos la representació de la realitat barcelonina més enllà dels escenaris: L'Escudellòmetro (1905) mostrava la monomania gastronòmica a la qual es veien abocats els més desafavorits; La "merienda" fraternal (1907) era una sàtira contra Alejandro Lerroux, el líder populista que organitzava “berenars democràtics” mentre s'omplia el ventre amb menges sibarites; El triomf de la carn (1912) alertava dels preceptes del vegetarianisme i, en darrer lloc, Souper-Tango (1918) denunciava els vicis nocturns d'una Barcelona aliadòfila i addicta als cafès-concert. Per mitjà de la cuina ─en tant que microcosmos quotidià indestriable del gran teatre que és el món─ podrem evidenciar l'evolució d'una ciutat que al llarg de trenta anys, des del 1888 fins al 1919, va rebre amb els braços oberts totes les novetats alimentàries del continent europeu i d'ultramar per esdevenir penó del cosmopolitisme mundial. / Barcelona, at the turn of the twentieth century, was a booming town reflected in other European capitals. The desire to become the model of a modern bourgeois metropolis required an urban and industrial transformation that affected the popular classes especially. The city was growing at an incredible rate and needed to solve their shortcomings in order to celebrate an event that, like Paris before, would make it the cosmopolitan capital of reference: the Universal Exhibition of 1888. Spurred on by this modernizing fever, Barcelona absorbed all the new tendencies from the European continent, among which, we can highlight those belonging to the field of food. Thus, trends that began first in the field of clothing were introduced later in the field of taste and caused the city to change its way of eating and drinking. The prosperous members of Barcelona society abandonned their traditional dishes for the lure of foreign delicacies, cooked in luxury restaurants occupying the main artery of the restaurant area: the Ramblas. The many acquisitions of gallic origin which were offered at the tables of the most renowned elite establishments −Au Lyon d'Or, the Maison Dorée, the Suís or the Martin, among others− were reflected in the theatre, as contemporary playwrights reflected all these developments and introduced them into their texts. The analysis of dramatic literature from the perspective of culinary arts –according to surviving gastronomic literature− opens the door to a new approach to theatre studies, as the kitchen is a multifaceted art, involving fields as diverse as history, sociology, politics and anthropology. Therefore, through a triangle with modernity, cooking and theatre as its vertices we can see the evolution of the flavour of a city that changed its face through progress to become the modern metropolis of the turn of the century. The new Barcelona, where the bourgeoisie and artisans lived, along with workers and marginalized individuals who inhabited the underworld and surroundings, banished the "fondes de sisos",* built hotels and restaurants of the highest order, adopted foreign delicacies and deified cooks on behalf of the new trends and fashions. However, this change in eating habits was reserved for the upper classes, since all those who belonged to the popular classes had to be content with the eternal pickles, salted fish, stews or "Saturday meat pots": the wages of hunger gave no truce. Among the playwrights who understood all these changes and who left their testimony of it, the figure of Santiago Rusiñol shines above the others. Through the quartet that forms the core of his work, without forgetting some of the most representative titles of his work, the author showed us the representation of reality beyond the Barcelona stage: L'Escudellòmetro (1905) showed the gastronomic limitations that the most disadvantaged were doomed to; La “merienda” fraternal (1907) was a satire against Alejandro Lerroux, the populist leader who organized "democratic lunches" as he filled his belly with gourmet delicacies; El triomf de la carn (1912) warned of the precepts of vegetarianism and finally Souper-Tango (1918) denounced the vices of a Barcelona in thrall to the allies and addicted to the concert cafés. Thanks to cooking, an everyday microcosmos which is inseparable from the great theatre that is the world, we can show the evolution of a city over thirty years, from 1888 to 1919, a city that eagerly received all the culinary innovations from Europe and overseas with open arms, to become a flagship of the cosmopolitan world. *Translator’s note: Cheap, fixed price eateries for the poor.

La atención histórica de la crítica en torno al fenómeno de la literatura distópica ha estado centrada generalmente sobre las producciones provenientes del mundo anglosajón, en particular sobre los tres distópicos clásicos: Aldous Huxley, George Orwell y Ray Bradbury, inauguradores del género en cuestión. La academia hispánica, por contraste, rara vez se ha preocupado por examinar la extensión de la influencia distópica en el territorio español ni, mucho menos, su configuración específica en la literatura ibérica. Atendiendo a esto, la hipótesis central de este trabajo busca plantear que efectivamente ha existido una tradición literaria distópica española, que no solo ha respondido y reflejado las influencias de las obras inglesas y americanas, sino que, gracias a décadas de práctica, las ha expandido y adaptado al contexto específico de la realidad ibérica durante la segunda mitad del siglo XX, creando, en el proceso, obras narrativas originales y de gran valor tanto literario como cultural. Para intentar ser lo más exhaustivos posibles en la descripción del fenómeno distópico, el presente estudio se encuentra dividido en tres partes: evolución diacrónica de la distopía narrativa, configuración literaria de lo distópico y la presencia de lo distópico en la narrativa española tardofranquista (1965 – 1975). La primera sección, como su nombre lo indica, pretende otorgar un marco de evolución cronológica general de la distopía narrativa en el contexto anglosajón desde finales del siglo XIX hasta principios del siglo XXI, atendiendo a las principales obras y aproximaciones teóricas que han intentado hacerse cargo de la explicación del fenómeno a lo largo del tiempo. La segunda parte del estudio, por otro lado, busca problematizar los conceptos teóricos establecidos durante la revisión histórica, discutiendo y redefiniendo los aspectos fundamentales de la construcción literaria distópica desde una perspectiva tanto formal como funcional. Finalmente, la tercera parte del trabajo retoma los componentes teóricos y literarios definidos durante los apartados anteriores y los aplica sobre un corpus de obras representativas del fenómeno distópico español durante los últimos diez años del franquismo, período clave en la evolución de la tradición ibérica, estableciendo un puente entre la problemática realidad cultural de España durante la época y las producciones narrativas no miméticas del período. De esta forma, a través tanto de una discusión en torno a los componentes literarios y culturales de las formas narrativas, el funcionamiento retórico de lo utópico, la configuración ideológica y el entendimiento teórico de la literatura distópica; así como también mediante un análisis crítico, extendido y comprensivo de la narrativa española producida durante los últimos diez años del régimen franquista, que abarca tanto la producción de autores celebrados como Miguel Delibes y Francisco García Pavón, así como también los trabajos de otros autores menos conocidos como Enrique Jarnés, Antonio Burgos y Jorge Ferrer-Vidal, es que la presente tesis doctoral pretende probar el importante alcance e influencia que lo distópico ha tenido en España desde principios del siglo XX y cómo es que esta forma narrativa se ha ido convirtiendo con el paso del tiempo en una práctica no mimética de gran relevancia literaria y cultural. / Critical attention towards dystopian literature has been, for the most part, historically focused on the Anglo-Saxon narrative of the 19th and 20th century, particularly on the novels of those considered the three “classical dystopians”: Aldous Huxley, George Orwell and Ray Bradbury. Hispanic academia, on the other hand, has seldom preoccupied itself with examining the influence of these dystopias in Spanish literature, not to mention the little attention given to the structural composition of these particular kind of narratives in the Iberian Peninsula. With this historical and theoretical background in consideration, the main hypothesis of this study seeks to posit that there is a very specific dystopian tradition present in 20th century Spanish narrative that not only shows the evident influence of its North American and English predecessors, but that also expands it and adapts it so that it may accurately reflect the Spanish context of the second half of the 20th century, creating, in the process, a plethora of highly original and aesthetically interesting works of literary fiction. In order to be as exhaustive as possible in our examination of the dystopian phenomenon, this thesis had been divided in three main sections: diachronic evolution of the narrative dystopia, literary configuration of the dystopian and presence of the dystopian in late-Franquist narrative (1965 – 1975). The first part of the study, as indicated by its name, seeks to provide a comprehensible and coherent historical and theoretical frame regarding the different stages of evolution of dystopia over time, as well as the different theories that have tried to explain it over the years, from the last decades of the 19th century to the first ones of the 21st. On a more theoretical front, the second part of the research seeks to problematize and deepen the meaning of many of the concepts introduced during the first section, discussing and redefining the fundamental aspects of the literary dystopian constitution from both a formal and a functional perspective. Finally, the last part of the research recuperates the theoretical and literary propositions made in previous chapters and applies them in the analysis of a very heterogeneous corpus of Spanish narratives written during the last 10 years of the Franquist regime, a historical moment that was pivotal for the evolution of the Spanish dystopian tradition, during which these kind of novels and short stories allowed the dissatisfied intellectuals and creative minds of the country to criticize the totalitarian regime in which they lived via the creation of non-mimetic and imaginative societies. Thus, through the discussion on the cultural and literary components of the narrative forms, the rhetorical functioning of the utopian, the ideological configuration and the theoretical and structural understanding of the dystopian literature; and as also by taking into account the critical, comprehensive and profound body of Spanish narrative produced during the last 10 years of the Franqiust era –period that includes celebrated authors such as Miguel Delibes and Francisco Garcia Pavón, as well as other less renowned names, like Enrique Jarnés, Antonio Burgos and Jorge Ferrer-Vidal–, is that the present thesis seeks to prove the remarkable importance the dystopian, both as a cultural and literary phenomenon, has had in shaping the literature of the last century in the Spanish territory and explain why its practice has only grown over time and will continue to do so in the following years.

L’apropiació de mites bíblics i clàssics en les primeres obres de Salvador Espriu, des d’Israel (1929) fins a Antígona (1939), respon a les inquietuds fonamentals de l’autor en aquells anys i evoluciona en funció d’aquests interessos. A més, les nocions contraposades de llum i neguit són punts de referència que ajuden a explicar el treball de reelaboració mitològica i, en general, les obres estudiades i l’evolució que hi ha entre elles. Així ho mostra l’anàlisi dels textos següents: Israel (en particular, la “Portada” introductòria i els capítols dedicats als personatges bíblics de Jael, Rut, Elí, Abigail, Abisag, Salomó i Jezabel); Aspectes (en particular, la prosa preliminar i els relats “Auca tràgica i mort del Plem”, “Novembre. Diada de difunts”, “Orestes” i “Neguit”, en els quals es reelaboren, respectivament, els mites de Judit, Hefest, Orestes i Nausica/Ulisses); Ariadna al laberint grotesc (en particular, la prosa preliminar sobre Ariadna, i els relats “Psyche”, “Nabucodonossor” i “Mirra”); l’obra teatral Fedra, versió al català de l’obra castellana homònima de Llorenç Villalonga; la “nouvelle” Fedra, que reelabora l’anterior, i Antígona (la versió de 1939, publicada el 1955). En l’anàlisi es té en compte la tradició literària clàssica, moderna i contemporània associada a cada mite, així com les contaminacions que hi opera l’autor amb obres de la literatura modernista catalana (especialment Joaquim Ruyra, Víctor Català i Joan Maragall) o de la literatura universal (especialment Edgar Allan Poe, però també Gabriele D’Annunzio o Ivan Turguénev). L’eina metodològica a què es recorre és la teoria de la transtextualitat formulada per Gérard Genette en Palimpsestes (1982), on el crític estableix una tipologia de les modificacions que un autor pot operar respecte als textos de referència precedents, la qual és útil per interpretar l’abast i el sentit de les represes espriuanes. Complementàriament, es fa un estudi de les obsessions temàtiques de l’autor, sobretot en dos moments crítics en la construcció de la seva obra. D’una banda, la “nouvelle” Fedra es pot llegir com una síntesi dels temes de la prosa espriuana dels anys trenta: la decadència universal, l’amor com a dominació i com a miratge, l’ànim que es persegueix ell mateix, la síntesi de contraris, el motiu solar i la supervivència en companyia de l’art. D’altra banda, la tragèdia Antígona reprèn alguns d’aquests temes però també en desenvolupa de nous, que seran molt rellevants en el desenvolupament ulterior de l’obra d’Espriu: la guerra fratricida, la pietat, el poder absolut i l’amor a la ciutat. / The appropriation of biblical and classical myths in the first works of Salvador Espriu, from Israel (1929) to Antígona (1939), responds to the author’s basic worries on those years and it evolves according to those concerns. Besides, the opposite ideas of light and restlessness are references to explain the work of mythological remaking and, in general, the studied works and the evolution existing among them. So it is shown in the analysis of these texts: Israel (particularly, the introductory “Portada” and the chapters dedicated to biblical characters of Jael, Ruth, Eli, Abigail, Abisag, Solomon and Jezabel); Aspectes (particularly, the preliminary prose and the stories “Auca tràgica i mort del Plem”, “Novembre. Diada de difunts”, “Orestes” and “Neguit”, in which the myths of Judith, Hephaestus, Orestes and Nausicaa/Ulysses are remade); Ariadna al laberint grotesc (particularly, the preliminary prose about Ariadne, and the stories “Psyche”, “Nabucodonossor” and “Mirra”); the play Fedra, a version to Catalan from the homonymous Spanish work of Llorenç Villalonga; the “nouvelle” Fedra, which is a re-elaboration of the previously refered work, and Antígona (the version of 1939, published in 1955). The analysis considers the classical, modern and contemporany literary tradition associated to each myth, as well as the contaminations applied by the author with works of the Catalan modernists (especially Joaquim Ruyra, Víctor Català and Joan Maragall) or from the universal literature (especially Edgar Allan Poe, but also Gabriele D’Annunzio or Ivan Turguénev). The methodology of this analysis is the theory of transtextuality established by Gérard Genette in Palimpsestes (1982), in which this critic sets up a typology of the modifications that an author can make on the previous texts of reference. This typology is useful to understand the extent and the orientation of the re-elaborations of Espriu. In addition, a study is made on the autor’s thematic obsessions, especially in two critic moments in the construction of his works. On the one hand, the “nouvelle” Fedra can be read as a synthesis of the themes of the Espriu’s prose of the thirties: the universal decadence, the love as a domination and as a mirage, the aim that persecutes itself, the shynthesis of opposites, the image of the Sun and the survival in the company of art. On the other hand, in the tragedy of Antígona, some of these subjects are revisited but some new ones are also developed, which will be very relevant in the farther development of the works of Espriu: the fratricidal war, the compassion, the absolute power and the love to the city.