Malgrat la disponibilitat de tècniques diagnòstiques més ràpides i acurades i de tractaments antibiòtics d’ampli espectre, les infeccions del tracte respiratori inferior continuen sent un problema important per la salut pública mundial. Concretament en el maneig de les pneumònies adquirides a la comunitat, un diagnòstic precoç i una valoració del grau de severitat és de gran importància, donat que guien les decisions terapèutiques referents al tractament apropiat, així com a la necessitat d’hospitalització. S’han desenvolupat diferents escales de gravetat però la majoria no mesuren el grau de severitat de la malaltia, sinó el risc de mort, que es veu altament influenciat per l’edat i per la presència de malalties coexistents. Quant a la malaltia pulmonar obstructiva crònica (MPOC), el diagnòstic de les exacerbacions es fonamentalment clínic. Tot i l’estudi microbiològic amb tinció de Gram i cultiu bacteriològic, l’aïllament de microorganismes potencialment patògens en mostres d’esput durant un episodi d’exacerbació presenta gran controvèrsia, trobant-se entre els aspectes més discutits la possible contaminació per flora orofaríngia. Diverses característiques clíniques s’han proposat com a factors pronòstic de morbiditat i mortalitat en les exacerbacions de la MPOC. Tot i l’interès des del punt de vista epidemiològic, el valor predictiu d’aquests paràmetres ha variat en funció del estudi, i la majoria no permeten fer una valoració individual del risc. El fet de disposar de biomarcadors que permetin establir d’una manera precoç la possible etiologia o d’alguna manera reflectir el grau de resposta del hoste permetria racionalitzar el tractament antibiòtic. A més a més si el biomarcador pogués monitoritzar la resposta al tractament, podria ser utilitzat també com a factor pronòstic. Biomarcadors sistèmics com la proteïna C-reactiva i la neopterina i més recentment alguns precursors hormonals com la procalcitonina, el pro-pèptid natriurètic atrial i la pro-adrenomedulina s’han avaluat per al diagnòstic i pronòstic de determinades infeccions de forma complementària als paràmetres clínics i microbiològics. En aquest sentit, l’objectiu principal de la Tesi ha estat avaluar la utilitat dels biomarcadors sistèmics en el maneig de les pneumònies i les exacerbacions de la MPOC. Concretament, determinar si els biomarcadors correlacionen amb l’etiologia i la severitat d’aquestes entitats; i en segon lloc, estudiar l’impacte dels avenços metodològics en les tècniques de determinació. En resum, els biomarcadors poden ser una eina útil per al maneig de la pneumònia i les exacerbacions de la MPOC, de forma complementària als paràmetres clínics i microbiològics. Per a un ús òptim, és important tenir en compte les limitacions de cada biomarcador, així com la influència de les comorbilitats o els tractaments previs. En el futur, disposar d’un panell de biomarcadors, uns reflectint etiologia i d’altres reflectint severitat, han de millorar el maneig d’aquestes infeccions, així com ajudar en la valoració de teràpies immunomoduladores. Les determinacions puntuals i seriades complementen la valoració clínica, i permeten monitoritzar l’evolució clínica. Des d’un punt de vista tècnic, els assajos automatitzats tenen una sensibilitat òptima. No obstant, un test més ràpid i fàcil d’implementar també seria una bona alternativa. / Despite the development of new diagnostic methods and the availability of broad spectrum antibiotics, lower respiratory tract infections (LRTI) still represent an important worldwide health problem. Specifically for the management of community acquired pneumonia (CAP), an early diagnosis and severity assessment are of major importance, because both guide therapeutical decisions about appropriate treatment, as well as need of hospital admission. Several score risk have been described and validated, but most of them do not estimate the degree of disease severity, but the risk of death that is greatly influenced by age and the presence of coexisting illnesses. Regarding chronic obstructive pulmonary disease (COPD), exacerbation diagnosis is mainly clinical. Although microbiological sputum studies with Gram staining and bacteriological culture are available, the isolation of potential pathogens in sputum samples during these episodes presents controversy, being the possible contamination with oropharyngeal flora, one of the aspects more discussed. Several clinical characteristics have been proposed as prognostic factors of exacerbation morbidity and mortality. But, in spite of its epidemiological interest, predictive value differs between studies and most of them do not allow an individual risk assessment. To have at one’s disposal biomarkers, easy to detect in serum and plasma that would guide the identification of the possible etiology, and somehow reflect the host response to an infection, would allow a more judicious antibiotic use. In addition, if biomarker would enable the monitorization of treatment response, it could also be used as a prognostic factor. Systemic biomarkers such as C-reactive protein, neopterin and more recently some hormonal and peptide precursors, such as procalcitonin, mid regional pro-atrial natriuretic peptide and mid regional pro-adrenomedullin have been evaluated for the diagnosis and prognosis assessment of certain infectious diseases, being complementary to clinical and microbiological parameters. In this sense, the main objective of this Thesis is to assess the usefulness of systemic biomarkers in the management of CAP and COPD exacerbation. Specifically to determine whether biomarkers correlate with the etiology and severity of these conditions; and secondly to study the importance of immunoassays characteristics for an optimal biomarkers detection. In summary, biomarkers can be a useful and a complementary tool together with clinical and microbiological parameters for the management of patients with pneumonia and COPD exacerbations. For their optimal use, it is important to take into account biomarkers limitations, such as influence of comorbidities or previous treatment. In the future, to have at one’s disposal a panel of biomarkers, ones reflecting etiology and others being more related to severity might be useful for the management of LRTI, as well as for the assessment of immunomodulating therapies. Punctual and serial measurements complement clinical assessment, and they allow the monitoring of clinical evolution. From a technical point of view, automated assays are sensitive enough. However, a quicker test easier to implement would be also an interesting alternative.

En el primer estudio, el porcentaje global de infección intraamniótica de nuestra población con amenaza de parto prematuro fue del 13.9%. Construimos una curva ROC con el objetivo de conocer el mejor punto de corte de IL6 para diagnosticar infección intraamniótica, que resultó ser 13.4 ng/mL (área bajo la curva 0.869, 95% IC: 0.78-0.93). La prevalencia de inflamación intraamniótica acorde a este punto de corte fue del 30.4%. Se detectaron biomarcadores proteómicos (Calgranulins A, C, Neutrophil defensins 1, 2) mediante la técnica SDS-PAGE y Western Blot en el 18.6% de las mujeres. El análisis de regresión logística que investigaba la relación entre biomarcadores proteómicos e IL6 y la presencia de infección intraamniótica demostró que los marcadores proteómicos (Odds Ratio (OR) 25.2, p=0.001) y la IL6 (OR 19.5, p=0.012) eran factores de riesgo independientes de infección intraamniótica. Sin embargo, cuando se investigó la relación de estos marcadores inflamatorios con otros acontecimientos adversos, únicamente la IL6 demostró ser un factor de riesgo tanto de parto pretérmino (OR 8.2, p=0.009) como de mal resultado neonatal (OR 4.4, p=0.014). El algoritmo diagnostico que se construyó con el objetivo de describir la relación entre la presencia de IL6 y determinados biomarcadores proteómicos y la infección intraamniótica demostró que la integración de IL6 y del perfil proteómico en un mismo modelo combinado mejoraba la tasa de detección (75%) de infección intraamniótica con un menor porcentaje de falsos positivos (4%) y un incremento del valor predictivo positivo (75%) para predecir infección. La edad gestacional al ingreso, al parto, el lapso de tiempo al parto, la media de peso al nacer, el número de días ingresado en la Unidad de Cuidados Intensivos Neonatales, la morbilidad neonatal grave y las tasas de mortalidad fueron significativamente peores en el grupo de mujeres con presencia de biomarcadores proteómicos en líquido amniótico. En el segundo estudio, con un mayor número de pacientes, el porcentaje de inflamación intraamniótica fue del 28%, mientras que la infección intraamniótica se detectó en el 14% de las pacientes. En nuestros estudios, el germen más comúnmente aislado de la cavidad amniótica fue el Ureaplasma urealyticum (n=4). Otros gérmenes aislados fueron: Candida albicans (n=2), Proteus mirabilis (n=1), Fusobacterium spp (n=1), Streptococcus viridans (n=1), Staphylococcus epidermidis (n=1), Peptostreptococcus spp (n=1), Escherichia coli (n=1) y Bacteroides spp (n=1).La edad gestacional al ingreso, al parto y la longitud cervical fueron significativamente menores en el grupo con inflamación intraamniótica. El intervalo de tiempo desde la amniocentesis al parto fue más corto. La media de peso neonatal al nacer fue significativamente menor y el número de días de ingreso en la Unidad de Cuidados Neonatales fue significativamente mayor. La morbimortalidad neonatal fue también significativamente superior. Los resultados perinatales en el grupo con inflamación intraamniótica y cultivos negativos fueron similares a los del grupo con infección intraamniótica. El análisis estadístico mediante regresión logística demostró que la edad gestacional al ingreso inferior a 28 semanas (OR 6.2 (IC 95% 2.1-18.7, p=0.001) y la longitud cervical inferior a 15 mm (OR 4.6 (IC 95% 1.5-14.6, p=0.009) eran marcadores independientes de inflamación intraamniótica. Creamos un algoritmo pronóstico del riesgo de inflamación intraamniótica en función de la edad gestacional y la longitud cervical. La tasa de detección de inflamación intraamniótica considerando únicamente el factor edad gestacional por debajo de 32 semanas fue del 84.6%. La sensibilidad, en edades gestacionales por debajo de las 28.0 semanas y entre las 28.0 y 32.0 semanas con cérvix inferior a 15 mm, fue del 84%. / OBJECTIVE: 1.- To assess proteomic biomarkers and interleukin-6 alone or in combination to predict intraamniotic infection, preterm birth, and neonatal morbidity in preterm labor with intact membranes. 2.- To evaluate cervical length and gestational age as predictors of intra-amniótic inflammation in patients admitted because of preterm labor and intact membranes.STUDY DESIGN: 93 pregnant women with preterm labor and intact membranes were included in our study. Transvaginal cervical length was measured on admission and transabdominal amniocentesis was performed within the first 48 hours at admission. Positive amniotic fluid cultures defined intra-amniotic infection. High levels of IL6 defined intra-amniotic inflammation. To determine the best cutoff point of IL6, a ROC curve was constructed. Considering inflammatory status, perinatal outcomes were evaluated and compared. Logistic regression was used to investigate associations of different explanatory variables with inflammatory status. A non-invasive approach to detect intra-amniotic inflammation in women admitted because of preterm labor with intact membranes was evaluated. RESULTS: ROC curve analysis showed that best cutoff value for IL6 was 13.4 ng/mL Both interleukin-6 (odds ratio, 19.5; p 0.012) and proteomic biomarkers (odds ratio, 25.2; p 0 .001) were statistically independent predictors of intraamniotic infection with sensitivity, positive predictive value, and false-positive rates of 25%, 17.6%, and 20% when 1 marker was present and of 75%, 75%, and 4.3% when both were detected. Their combination did not improve prediction of preterm birth or neonatal morbidity. Regardless of the intra-amniotic microbial status, perinatal outcomes in women who developed intra-amniotic inflammation were worse than those who did not. Cervical length < 15 mm and gestational age at admission < 28 weeks were independently associated with intra-amniotic inflammation. A strategy considering these two noninvasive parameters could detect 84% of women with intra-amniotic inflammation.CONCLUSION: The combined use of proteomic biomarkers and interleukin-6 to predict intraamniotic infection shows better accuracy than when used alone. Cervical length and gestational age at admission can be used as a noninvasive method to assess the risk of intra-amniotic inflammation in preterm labor and intact membranes.

Los retinoides, también conocidos como vitamina A, son compuestos esenciales para muchas funciones biológicas. Los retinoides se clasifican entre los biomarcadores apropiados para el control de los contaminantes ambientales porque algunos contaminantes químicos, principalmente los compuestos organoclorados, alteran su metabolismo y concentraciones en los tejidos. En los mamíferos marinos, y especialmente en cetáceos, la información sobre estos compuestos es muy escasa. Así, la presente investigación se centra en la evaluación de la aplicabilidad de los niveles de retinoides como biomarcadores de exposición a contaminantes organoclorados en poblaciones de cetáceos. El primer paso fue seleccionar el tejido más apropiado para evaluar los niveles de retinoides en cetáceos. El estudio de la distribución corporal de retinoides en el delfín común (Delphinus delphis) mostró que la grasa es el tejido más aconsejable para tal fin, ya que presenta concentraciones de retinoides suficientemente elevadas y, dada su elevada contribución a la masa corporal total, representa un sustancioso depósito corporal de estos compuestos. Además, la grasa puede ser fácilmente obtenida mediante técnicas de recolección de biopsias no destructivas y ampliamente experimentadas. Las concentraciones de retinoides diferían significativamente entre las distintas posiciones y secciones de grasa analizadas, siendo la región anterior-ventral la que presentaba las concentraciones más altas y la posterior-dorsal las más bajas. Por tanto, es necesario utilizar siempre la misma posición corporal para poder asegurar fiabilidad al comparar los niveles de retinoides en grasa de cetáceos de diferentes estudios. Los retinoides son moléculas extremadamente sensibles a la luz, oxidación y excesivo calor, por lo que sus concentraciones pueden sufrir alteraciones desde la muerte de un individuo hasta la recolección de sus tejidos. El estudio del efecto del tiempo post-mortem sobre las concentraciones de retinoides en la grasa de seis marsopas comunes (Phocoena phocoena) mostró que los niveles de retinoides se mantienen estables durante 48 horas tras la muerte del animal. Por tanto, las muestras de grasa procedentes de animales capturados muertos, no preservados, son adecuadas para monitorear retinoides en cetáceos, siempre que sean recogidas durante las 48 horas post-mortem. Esta afirmación no puede extenderse a los cetáceos encontrados varados, ya que suelen localizarse pasadas las 48 horas desde su muerte, tras haber permanecido un tiempo fuera del agua y, además, después de haber padecido largas enfermedades que pueden haber afectado su estatus corporal de retinoides. Para evaluar el efecto que los contaminantes producen sobre los niveles de retinoides en los delfines, es necesario estudiar la influencia de las variables biológicas (sexo, edad, condición nutritiva o actividad reproductiva) sobre las concentraciones de ambos compuestos. Se observó que el efecto del sexo y la edad sobre los niveles de retinoides en la grasa de delfín común y de delfín mular (Tursiops truncatus) variaba sustancialmente en función de la especie y colectivo investigado y que las concentraciones de retinoides y lípidos estaban íntimamente relacionadas. Cuantas más potenciales variables influyentes puedan ser minimizadas, más se ajustará la búsqueda de la utilidad de los retinoides como biomarcadores. Las investigaciones de la presente tesis determinaron una relación causa-efecto entre exposición a contaminantes organoclorados y disminución de retinoides corporales únicamente en machos de delfines mulares y a partir de un umbral moderado-alto de exposición a los organoclorados. Los estudios deberían extenderse a otras especies de odontocetos, concentrándolas en los individuos machos adultos (con concentraciones más altas) y en poblaciones sometidas a unos niveles de exposición superiores a los umbrales de respuesta aquí determinados. De este modo será posible discernir si las variaciones de retinoides observadas son originadas por factores naturales o son un efecto directo de la contaminación. / Retinoids, also known as Vitamin A, are non-endogenous molecules that are essential in a number of physiological functions. Since their metabolism and tissue concentration are affected by exposure to organochlorine compounds, they have been proposed as biomarkers of the impact of this group of pollutants. Blubber retinoid concentrations in the common dolphin (Delphinus delphis) were found to be high and to represent a significant contribution to total retinoid body load. Given that blubber can be readily obtained using non-invasive biopsy techniques, this tissue is proposed as a tissue of choice for monitoring retinoid status in cetaceans. However, blubber topographical variation in retinoids should be taken into account to ensure consistent sampling. Blubber can be regarded as a reliable tissue for the assessment of the retinoid status of unpreserved specimens kept up to 48 under natural conditions. Nevertheless, this conclusion should not be unreservedly extended to stranded individuals. In this case, corpses are usually found over 48 hours post-mortem, they are directly exposed to sunlight and may have been subjected to temperature rises due to sun irradiation.A number of biological traits (age, sex, diet, incidence of disease, occurrence of lactation or lipid composition) may have influenced the retinoid and organochlorine levels detected in the bottlenose (Tursiops truncatus) and common dolphins examined. Therefore, these factors should be taken into account when attempting the use of retinoids as biomarkers of organochlorine pollutants. Male bottlenose dolphins showed a significant negative correlation between organochlorine and retinoid concentrations. This observation indicates that effects on blubber retinoid levels occurred at high OC exposures. Pollutant levels in female bottlenose and common dolphins were moderate and likely to be below threshold levels above that a toxicological response is to be expected. Further research is required, focusing initially on male dolphins and with higher sample size, to clarify the potential cause-effect relationship between high levels of organochlorines and retinoid depletion in dolphins.

L'objectiu de la tesi és l'estudi geoquímic orgànic en carbons rics en sofre i de rang variat. Aquest fet permet reconèixer diversos compostos orgànics nous i també millorar la comprensió significativa d'alguns biomarcadors. Es pretén establir l'ambient deposicional i el grau de maduració a partir de l'ús d'índexs estàndards i s'han proposat alguns de nous atenent que gairebé tots els carbons estudiats són de baix rang, ja que fins ara només s'havia aplicat a mostres madures.El treball ha millorat el coneixement de l'origen, les estructures i els comportaments dels compostos organo-sofrats (COS) en carbons de diferent rang tant com es pretenia en un principi, tot i que s'ha completat amb altres vessants ja citades. Per tant es considera de gran interès científic, que pot contribuir a un millor coneixement geològic, i al mateix temps significativament important en el camp de la geoquímica orgànica. / El objetivo de la tesis es el estudio geoquímico orgánico en carbones ricos en azufre y de rango variado. Ello ha permitido reconocer diversos compuestos orgánicos nuevos y también mejorar la comprensión significativa de algunos biomarcadores. Se ha pretendido establecer el ambiente deposicional y el grado de maduración a partir del uso de índices estándares y se han propuesto algunos nuevos atendiendo que casi todos los carbones estudiados son de bajo rango, ya que hasta ahora tan solo se había aplicado a muestras maduras. El trabajo ha mejorado el conocimiento del origen, las estructuras y los comportamientos de los compuestos organo-azufrados (COS) en carbones de diferente rango tan como se pretendía en un principio, aunque se ha completado con otras vertientes ya citadas. Por tanto se considera de gran interés científico, que puede contribuir a un mejor conocimiento geológico a la vez que significativamente importante en el campo de la geoquímica orgánica.

La tesis consta de 4 proyectos: dos estudios de intervención, aleatorizados, paralelos y controlados, uno sobre los efectos de productos del cacao y otro sobre los de fibra soluble, Plantago ovata husk (Po-husk), sobre biomarcadores de enfermedad cardiovascular (ECV) en sujetos hipercolesterolémicos. El tercero es la identificación de compuestos fenólicos del aceite de oliva virgen (AOV) en plasma humano (en ayunas y en fase postprandial) y el cuarto, el desarrollo de una aplicación informática para implementar los criterios CONSORT.Los productos del cacao y Po-husk reducen las concentraciones plasmáticas de c-LDL y ejercen efectos beneficiosos sobre otros biomarcadores de ECV.Además se han detectado hasta 10 compuestos fenólicos del AOV, incluido el 3,4-DHPEA-EDA, en plasma humano postprandrial.Finalmente, la incorporación de productos del cacao o Po-husk o el AOV o su combinación a una dieta cardiosaludable se adecuará al perfil de biomarcadores de riesgo de ECV de cada paciente. / The thesis is based on 4 projects: 2 randomised, controlled, interventional studies, one of the cocoa cream products and the other of the soluble fibre (Plantago ovata husk (Po-husk) on biomarkers of CVD. Third, the virgin olive oil (VOO) phenolic compounds identification in fasting and postprandial human plasma, and fourth, designed a technology application to facilitate the implementation of criteria CONSORT statement.The cocoa cream products and Po-husk reduced in plasma LDL-c and also, had beneficial effects on other CVD biomarkers and risk factors.Also, had been detected until 10 phenolic compounds from VOO, including 3,4-DHPEA-EDA, in human postprandial plasma.Finally, applying cocoa products or Po-husk or VOO or in combination in a cardio-protective diet warrants consideration as individualised therapeutic measures based on the individual's CVD risk factor profile.

This is a compound work comprising two independent studies.1. Characterization of gamma-delta-T cell subsets in organ transplantationgamma-delta-T cells are innate-type lymphocytes that preferentially act as regulators of local effector immune responses. Recent reports found an altered distribution of the two main subpopulations of blood gamma-delta-T cells (V-delta-1 and V-delta-2) in operationally tolerant liver transplant recipients. Based on this, gamma-delta-T cells subset quantification was proposed as a biomarker of immunologic risk in liver transplantation. The specific characteristics of gamma-delta-T cell subsets in transplantation remain however unknown. We have investigated here the phenotype, repertoire and functional properties of gamma-delta-T cell subsets in a large population of allograft recipients. Our results indicate that alterations in the gamma-delta-T cell compartment are not restricted to tolerant liver recipients. In fact, most immunosuppressed liver and kidney recipients also display an enlarged peripheral blood gamma-delta-T cell pool mainly resulting from an expansion of V-delta-1 T cells exhibiting an oligoclonal repertoire and different phenotypic and cytokine production traits than V-delta-2 T cells. We propose that persistent viral infections are likely to contribute to these alterations. Our data provide novel insight in the biology of gamma-delta-T cells and a rationale for exploring these lymphocytes in more depth into the pathogenesis of viral infections in transplantation.2. Comparative Transcriptional and Phenotypic Peripheral Blood Analysis of Kidney Recipients under Cyclosporin A or Sirolimus Monotherapy Due to its low level of nephrotoxicity and capacity to harness tolerogenic pathways, sirolimus (SRL) has been proposed as an alternative to calcineurin inhibitors in organ transplantation. However, the exact mechanisms underlying its unique immunosuppressive profile in humans are still not well understood. In the current study, we aimed to depict the in vivo effects of SRL in comparison with cyclosporine A (CSA) by employing gene expression profiling and multiparameter flow cytometry on blood cells collected from stable kidney recipients under monotherapy with either SRL or CSA. In addition, the overall effect of these drugs on immunoregulatory pathways was assessed by measuring a transcriptional signature characteristic of operationally tolerant kidney recipients. Samples from SRL recipients displayed an increased frequency of effector memory T cells and were enriched in NFkB-related pro-inflammatory expression pathways and in monocyte and NK cell lineage-specific transcripts. Furthermore neither SRL nor CSA induced a gene expression profile comparable with that of tolerant kidney recipients. In conclusion, we show here that the overall pattern of SRL effect in vivo is dominated by innate immune cells and NFkB-related pro-inflammatory events. These data provide novel insights on the complex effects of SLR on the immune system in clinical transplantation. / "Biomarcadors fenotípics i transcripcionalsen el transplantament d'òrgans"TEXT: 1. Estudi de les cèl·lules T gamma-delta A l'al·lotransplantament d'òrgans1.1 Objectius- Investigació detallada de la freqüència, fenotip, repertori del TCR i característiques funcionals de les poblacions Vdelta1 i Vdelta2 en sang perifèrica en trasplantats. - Determinar si l'òrgan trasplantat, la teràpia immunosupressora i la presència d'infeccions víriques influeixen en la distribució i propietats de les subpoblacions gamma-delta.- Avaluar el valor clínic de la quantificació de les cèl·lules T gamma-delta com a biomarcador diagnòstic de trasplantats tolerants operacionals de fetge. 1.2 ResultatsEs van quantificar les poblacions de gamma-delta totals, Vdelta1, Vdelta2 i ràtio Vdelta1/Vdelta2 en 201 trasplantats de fetge estables (STA-Liver), 29 tolerants operacionals trasplantats de fetge (TOL), 50 trasplantats estables de ronyó (STA-Kidney), 50 malalts amb insuficiència hepàtica terminal (ESLD) i 34 controls sans (CONT). Vem observar un increment de la població gamma-delta total en tots els grups de pacients trasplantats respecte CONT, que venia determinat per un increment de la població Vdelta1, més significatiu en el cas dels TOL, i una disminució de Vdelta2. Vem demostrar que les freqüències del fenotip són estables en el temps determinant el percentatge d'expressió de Vdelta1 i Vdelta2 dues vegades amb 14 mesos de diferència.El fenotipatge realitzat a les poblacions Vdelta1 i Vdelta2 en 19 pacients STA-Liver, va mostrar que aquestes subpoblacions expressen marcadors cel·lulars de superfície, intracel·lulars i funcionals diferents entre si. Aquests marcadors, però no serviren per diferenciar una cohort de 9 TOL i 10 STA-Liver. Vàrem assajar la utilitat diagnòstica dels percentatges de Vdelta1 i Vdelta2 per diferenciar TOL i STA-Liver utilitzant una corba ROC. Els resultats no varen ser positius.Vam correlacionar la freqüència d'infeccions víriques persistents amb la distribució de les subpoblacions T gamma-delta. CMV i HCV, provocaven una alteració independent entre si i significativa en el ràtio Vdelta1/Vdelta2. Vam estudiar, finalment la diversitat clonal del TCR de la població Vdelta1. Es va clonar i seqüenciar la CDR3 del TCR Vdelta1. Els TOL mostren una tendència, estadísticament significativa, cap a un repertori restringit del TCR Vdelta1. Vam determinar si aquestes seqüències de nucleòtids es traduïen en grups d'aminoàcids compartits en la CDR3 de V&#61540;1 però el resultat fou negatiu.1.3. Conclusions- La majoria dels receptors d'un transplantament mostren un increment en sang perifèrica de la població de cèl·lules T gamma-delta.- La distribució alterada en sang perifèrica de les subpoblacions T gamma-delta és estable en un període de temps establert.- Les infeccions per CMV i HCV afecten la freqüència relativa de les subpoblacions gamma-delta i el ràtio Vdelta1/Vdelta2 en sang perifèrica en pacients trasplantats de fetge.- Les cèl·lules T Vdelta1 mostren ser fenotípica i funcionalment diferents de les Vdelta2.- El repertori de CDR3 del receptor de les cèl·lules T Vdelta1 està restringit en receptors de fetge tolerants operacionals.- Ni la quantificació de subpoblacions T gamma-delta ni la seva caracterització fenotípica permeten discriminar de forma acurada entre TOL i els STA-Liver.2. Anàlisi fenotípic i transcripcional de receptors d'un transplantament de ronyó en monoteràpia amb CsA o sirolimus2.1 Objectius- Establir els efectes in vivo de sirolimus i CsA en sang perifèrica utilitzant tècniques de cribatge d'alt rendiment, per generar un perfil fenotípic i transcripcional de les dues cohorts de pacients.- Determinar l'expressió d'una sèrie de biomarcadors associats a tolerància en aquests pacients, a partir d'un perfil generat anteriorment en tolerants operacionals renals.2.2 ResultatsEs varen determinar les diferències fenotípiques de les dues cohorts i vàrem determinar que els pacients tractats amb sirolimus (SRL) mostraven un increment en la població CD4 de memòria efectora (CD45RA-CCR7-) respecte els pacients CSA. El grup SRL també presentava un increment en l'expressió de cèl·lules Tregs (CD4+CD25highFoxp3+) comparat amb CSA.Vam fer estudis de microarray d'Affymetrix a partir de sang perifèrica. Vam fer un anàlisi comparatiu de dades utilitzant SAM (FDR<5%). El resultat d'aquest anàlisi ens va permetre identificar un total de 486 gens upregulated i 586 gens downregulated en el grup SRL respecte CSA.Per interpretar el conjunt de gens diferentment expressats vam utilitzar el mètode GSEA, que ens va permetre identificar un enriquiment en el grup SRL de vies de senyalització relacionades amb mTOR i vies pro-inflamatòries comparat tant amb CSA com amb el grup d'individus sans.Utilitzant Haematolgy Expression Atlas vam identificar una representació significativa de trànscrits específics per monòcits i cèl·lules NK en SRL, i per cèl·lules T CD4+ i limfòcits B en el grup CSA. El software IPA-Tox va identificar NF&#954;B com la via de senyalització més representativa respecte els gens estudiats.Per últim vàrem determinar la prevalença de biomarcadors relacionats amb tolerància operacional en pacients trasplantats de ronyót. Dels 37 pacients estudiats només 1 SRL i 3 CSA varen ser predits com a potencialment tolerants.2.3 Conclusions- Els receptors estables d'un transplantament de fetge en monoteràpia amb sirolimus presenten un increment significatiu de la població TregFoxp3+ respecte tractament amb CsA.¬- El perfil d'expressió en sang perifèrica del pacients tractats amb sirolimus mostra un enriquiment en vies metabòliques pro-inflamatòries i gens involucrats ambla senyalització mTOR.-IPA-Tox identifica, entre les respostes farmacològiques prèviament definides, a NF&#954;B com la via de senyalització més toxicològica a partir dels gens diferentment expressats. - L'aplicació d'una signature de tolerància operacional prèviament definida no és capaç d'identificar diferències entre els pacients tractats amb CsA i els que reben sirolimus.