La presente tesis de doctorado tiene como objeto de estudio demostrar la relación de la cultura literaria italiana de la posguerra con la española, y muy especialmente la influencia de Italia en el grupo catalán de la generación poética de los cincuenta, conocida como la Escuela de Barcelona. En la investigación se ha tratado principalmente del intercambio entre la Escuela de Barcelona (José Agustín Goytisolo, Jaime Gil de Biedma, Carlos Barral y Josep Maria Castellet) y el ámbito literario italiano representado por autores, poetas, hispanistas y asesores editoriales. El periodo de referencia del estudio cubre las décadas 1950 y 1960, época en que se consolidan los lazos entre los editores internacionales y los españoles. El trabajo tiene como fin presentar bajo una nueva perspectiva a la Escuela de Barcelona con el objetivo de determinar cómo la interacción con el ámbito literario italiano influye en la producción intelectual (literaria, crítica, memorialística, editorial) de José Agustín Goytisolo, Josep Maria Castellet, Carlos Barral y en menor medida, en Jaime Gil de Biedma. La tesis muestra el entramado de contactos con los principales hispanistas de la época. Carlo Bo, Vittorio Bodini, Dario Puccini, Mario Socrate, Oreste Macrí, (también importantes traductores), ya que fueron los indispensables interlocutores de los barceloneses y artífices del vínculo entre la cultura italiana de la posguerra y la España intelectual anti-franquista. Se ha llevado a cabo también un estudio de las publicaciones más significativas que ligan a ambos países, y de las polémicas que algunas de estas desataron contribuyendo a focalizar la atención en España. He considerado esencial prestar especial atención a la figura de Giulio Einaudi por su continua interacción dialéctica con los miembros de la Escuela de Barcelona. Para precisar el destacado papel de Einaudi en la cultura española me ha sido imprescindible consultar su correspondencia todavía inédita conservada en el “Archivio di Stato” de Turín, gracias a la amabilidad de Malcolm Einaudi y Pamela Giorgi. El material estudiado ilustra cómo se desarrollan las conexiones entre seixbarralianos y einaudianos desde sus primeros contactos. Los libros intercambiados y los “proyectos editoriales” permiten reconstruir el mosaico del futuro catálogo de la colección “Biblioteca Breve” de Seix Barral, y al mismo tiempo evidencian la apertura hacia nuevas literaturas por parte de las dos editoriales. Recojo en un apéndice la lista de traducciones realizadas en Italia de las obras escritas por los miembros de la Escuela de Barcelona desde entonces hasta hoy, con el fin de multiplicar las fuentes de las que disponemos de la forma más completa posible. Para de este modo, gracias al examen de la correspondencia “italiana” de nuestros autores con sus traductores y principales impulsores, entender mejor su proyección en Italia. El apéndice pretende ser también un instrumento de consulta para quienes quieran recorrer este complejo camino. En la parte final, me he centrado en especial en las traducciones del italiano realizadas por José Agustín Goytisolo, cuya imprescindible tarea de difusor y receptor de la literatura italiana contemporánea llega a constituir una de las más eficaces del siglo XX. La traducción se confirma así como un válido instrumento de estudio y de comparación en las líneas esenciales del proceso de acercamiento de los dos sistemas literarios. / The key objective of the following doctoral thesis is to investigate the ties between post-war Italian literary culture and that of Spain. The thesis focuses, in particular, on the Italian influence in the 1950s on the Catalan group known as the ‘School of Barcelona’. The research deals mainly with the dialogue between the School of Barcelona (José Agustín Goytisolo, Jaime Gil de Biedma, Carlos Barral and Josep Maria Castellet) and the Italian literary sphere, represented at the time by an ensemble of different individual authors, poets, Hispanicists and publishing editors. The reference period of the study covers the decades of the 1950s and the 1960s, because this was the time during which the links between the various representatives of Spanish publishing houses and their foreign counterparts were consolidated. The work proposes to present the School of Barcelona from a new perspective in order to illustrate the way in which the relationship with a foreign literary system could influence the intellectual output (literary, critical, memoirs, editorial) of José Agustín Goytisolo, Josep Maria Castellet, Carlos Barral and, to a lesser extent, of Jaime Gil de Biedma. The thesis seeks to explain the network of contacts between the principal Hispanicists of the time. Carlo Bo, Vittorio Bodini, Dario Puccini, Mario Socrate, Oreste Macrí (all first-class translators as well) would prove themselves indispensable interlocutors with respect to the Barcelona group and true instigators of the bond between post-war Italian culture and the anti-Francoist intellectuals in Spain. Furthermore, the thesis studies the most significant publications that linked the two countries together. It examines the controversies that sprang from some of these publications which contributed to focusing attention on Spain. It is deemed necessary to dedicate a certain amount of space in this work to the figure of Giulio Einaudi, renowned for his constant “dialectic” with members of the School of Barcelona. In order to award him his rightful place in Spanish culture, I sought and then benefited from direct access to the considerable nucleus of still unpublished letters in the care of the ‘State Archives’ of Turin, thanks to the cooperation of Malcolm Einaudi and Pamela Giorgi. The researched material illustrates how relations between the Seix Barral and Einaudi groups developed from their first tentative attempts at communication onwards. Mapping out the exchanged books and the editorial projects in this way permits the reconstruction of the mosaic of the future catalogue of ‘Biblioteca Breve’ of Seix Barral. It also underlines the opening up that occurred vis-à-vis “new” literature on the part of the two publishing houses. Furthermore, I assemble an appendix concerning the Italian translations of the work of the authors of the School of Barcelona up until the present day. This is to increase the available source material in the most complete manner possible. In this way, thanks to an examination of the “Italian” correspondence of these Spanish authors with their translators and main promoters, it was possible to achieve a more precise account of their Italian projection. At the same time, the appendix may serve as a useful consultative instrument for anyone interested in the further pursuit of this complex research route. In the concluding section, I dedicated myself, in particular, to the Italian translation undertaken by José Agustín Goytisolo, whose indispensable work in embracing and circulating contemporary Italian literature can be considered one of the most valuable efforts of the 20th century. Translation can be confirmed then as a valid instrument in studying and in comparing the key elements that characterise the process that drew the two literary systems in question together.

Amb el pas dels anys, la figura de Joaquim Homs (1906-2003) ha quedat associada a una sèrie de tòpics, com la relació amb Robert Gerhard, la condició de pioner del dodecatonisme a la península o la seva timidesa. En no anar sempre acompanyats d’una argumentació basada en la seva música, la insistència en aquests aspectes ha acabat creant un estereotip simplificat d’una realitat considerablement més complexa que la que pretenen representar. Amb l’objectiu de superar aquest estadi parcial de coneixement del compositor, aquesta tesi ha posat la seva música en el centre de la recerca. En primer lloc s’ha procedit a la localització i anàlisi de la seva obra completa; les dades obtingudes en aquest primer nivell de treball han estat contrastades amb les nombroses, i sovint contradictòries, fonts secundàries, com biografies, entrevistes, escrits autocrítics i textos acadèmics. Aquesta comparació de fonts ha ofert informació sobre l’evolució de la seva tècnica compositiva i ha permès valorar, segons dades objectives, la relació d’Homs tant amb el dodecatonisme com amb les avantguardes de pre- i postguerra. Aquest procés ha posat també de manifest certes divergències entre les evidències que es desprenien de l’observació de la seva música i el relat que en feia el compositor. Finalment, la interpretació de la producció d’Homs des d’una perspectiva estètica ha permès valorar el paper que va jugar en la seva trajectòria un concepte d’expressivitat heretat de la tradició romàntica; una expressivitat que, a partir de cert moment, va usar la recurrència sobre certs motius i fragments musicals com una estratègia de la memòria per retornar sobre un temps ja passat, evocant la memòria de la seva esposa qui va morir l’any 1967. Així, la hipòtesi proposada és que, similarment a com passa amb l’obra de Marcel Proust, l’univers estètic de Joaquim Homs deu la seva forma definitiva a uns mecanismes de recurrència que s’originen en l’experiència de la pèrdua. / Con el paso de los años, la figura de Joaquim Homs (1906-2003) ha quedado asociada a una serie de tópicos, como su relación con Robert Gerhard, su condición de pionero del dodecafonismo en la península o su timidez. Sin embargo, al no ir siempre acompañados de una argumentación sobre su música, la insistencia en estos aspectos ha acabado creando un estereotipo simplificado de una realidad considerablemente más compleja que la que pretendían representar. Con el objetivo de superar este estadio parcial de conocimiento del compositor, esta tesis ha puesto su música en el centro de la investigación. En primer lugar se ha procedido a la localización y análisis de su obra completa; los datos obtenidos es este primer nivel de trabajo han sido contrastados con las numerosas y a menudo contradictorias fuentes secundarias, como biografías, entrevistas, escritos autocríticos y textos académicos. La comparación de fuentes ha ofrecido información sobre la evolución de su técnica compositiva y ha permitido valorar, sobre la base de datos objetivos, su relación tanto con el dodecafonismo como con las vanguardias artísticas y musicales de pre- y posguerra. Este proceso ha hecho aflorar también ciertas divergencias entre el relato que hacía el compositor de su propia obra y las evidencias que se desprendían de la observación de su música. Finalmente, la interpretación de su producción desde una perspectiva estética ha permitido estudiar el papel que jugó en su trayectoria un concepto de expresividad heredado de la tradición romántica; una expresividad que, a partir de cierto momento, usó la recurrencia sobre ciertos motivos y fragmentos musicales como estrategia de la memoria para volver sobre un tiempo pasado, evocando la memoria de su esposa fallecida en 1967. Así, la hipótesis propuesta es que, de manera similar a como pasa en la obra de Marcel Proust, el universo estético de Joaquim Homs debe su forma definitiva a unos mecanismos de recurrencia que tienen su origen en la experiencia de la pérdida. / Throughout the last decades, the figure of Joaquim Homs (1906-2003) has been associated with a certain number of topics, such as his relationship with Robert Gerhard, his condition of pioneer of dodecaphonism in the Iberian Peninsula or his shyness. These judgements have not been often supported by an argumentation strictly based on his music, and, therefore, have resulted into the simplified stereotype of a considerably more complex reality than they sought to represent. Aiming to overcome this stage of knowledge of the composer, this thesis has placed his music in the focus of the research. First, I have proceeded to the location and analysis of his complete works. The data obtained in this first level of study have been compared with the numerous, often contradictory, secondary sources, such as biographies, interviews and academic texts. The source comparison has provided information about the evolution of his compositional technique and has enabled me to evaluate, on objective data, his relationship with the twelve-tone system and the different avant-garde trends. This process has also showed up some differences between the evidences obtained from the observation of his music and the descriptions of it made by the composer himself. Finally, the interpretation of his creative output from an aesthetic perspective, has enabled the knowledge of the role played in his artistic life by a concept of expression inherited from the romantic tradition; a concept of expressiveness that, from a certain moment onwards, used the recurrence on certain motives and musical fragments as a strategy of the memory to regain the lost time, evoking the memory of his wife who died in 1967. Thus, the main hypothesis I am holding is that, in a similar way as in the work of Marcel Proust, Homs' creative world owes its final form to recurrence mechanisms originated by the experience of loss.

L'objectiu d'aquesta investigació ha estat triple: en primer lloc, explicar l'ocupació franquista de la ciutat de Barcelona; en segon lloc, explicar la història del camp de concentració d'Horta; i, en tercer lloc, comprendre la relació entre el camp de concentració i les presons d'homes de la capital catalana des de la caiguda de la ciutat fins al tancament del recinte concentracionari d'Horta l'abril del 1940 les presons provisionals van ser clausurades entre 1942 i 1944 per, d'aquesta manera, entendre el funcionament de la repressió franquista prèvia als consells de guerra.Per poder conèixer i, al mateix temps, comprendre amb precisió aquests tres aspectes hem treballat amb gran diversitat de fonts arxivístiques, tant de centres civils com militars. Dels nombrosos arxius consultats, destaquen els castrenses d'Àvila, Guadalajara i Barcelona (El Bruc) on s'ha pogut consultar una documentació inèdita i, en conseqüència, de gran riquesa. Mai abans ningú havia pogut explicar l'ocupació de la ciutat, el funcionament del camp de concentració de Barcelona i de les presons de la ciutat a partir de les fonts primàries.D'aquesta manera, per poder arribar a entendre com va funcionar el camp de concentració de la capital catalana en primer lloc ha calgut explicar com l'exèrcit franquista planifica l'ocupació de la ciutat i, a partir d'aquest moment, entendre com es gestiona la ciutat, tant a nivell militar com civil amb la creació d'una Jefatura de los Servicios de Ocupación que estarà vigent fins l'agost del 1939. En segon lloc, tenint en compte que el fenomen concentracionari no és exclusiu de Barcelona, calia comprendre què eren, com funcionaven i, sobretot, per què servien els camps de concentració franquistes durant la guerra i la immediata postguerra. Un cop situat en l'espai, en el temps i en la funcionalitat el camp de concentració de la ciutat comtal, el darrer aspecte tractat ha estat la relació del camp de concentració amb les presons barcelonines (la Model, Sant Elies, El Cànem i el Palau de les Missions); així s'ha aconseguit entendre com es complementava el sistema concentracionari i el penitenciari a la ciutat ocupada. / The main goal of this reseach is three-fold: firstly, to explain the Francoist occupation of the city of Barcelona; secondly, to explain the history of the concentration camp of Horta; and finally to understand the relationship between the concentration camp and the men prisons of the Catalan capital, from the fall of the city to the closing of the prisoners camp in April 1940 the provisional prisons were closed between 1942 and 1944 which in turn allows to understand the Francoist repression previous to court-martial.We have worked with a diversity of archive-related sources, both civil and military centers, in order to know and at the same time to understand accurately these three aspects. Among the numerous consulted archives, it is worth mentioning that Avila, Guadalajara and Barcelona city (El Bruc) have been the most important ones, where we had the chance to consult unpublished military documentation, which resulted in great documentary richness. Before that, it had never been possible to explain, from primary sources, the occupation of the city as well as the way the concentration camp and prisons of the city worked.In order to understand how the concentration camp of the Catalan capital worked we have to explain, in the first place, how Franco's Army planned the occupation of the city and, as of this moment, the way the city was managed, both at military and civil level, with the creation of the Headquarters of the Occupation Services, that were operative until August 1939. Secondly, considering that the concentration camps were not exclusive of Barcelona, we needed to understand what they were, how they worked and, mainly, the purpose the Francoist concentration camps were used for during the war and the immediate postwar period. Once the concentration camp of Barcelona city was located in the space, in time an in its functionality the last aspect we treated was the relationship between the concentration camps and the men prisons of Barcelona (Model, Sant Elies, Cànem and Palau de les Missions); in this way, we have achieved to understand how the concentration camps system and the penitentiary one complemented on each other in the occupied city.

A proposta de tese que se apresenta tem como objectivo geral de investigação o estudo de dialéctica mudança-permanência nas estratégias das elites locais no uso de recursos (económicos, laborais, sociaias, etc.) para a criação e mantimento de ligações de lealdade e a orientação pontual do voto.É assim que organizamos a pesquisa en quatro blocos temáticos.1. Contextos de disponibilidade formal dos recursos. 2. Contextos históricos de formação e mantimento das elites locais.3. Criação de significados dos elementos pertenecentes ao universo do intercâmbio de recursos.4. Casuística das relações de intercâmbio.

En la presente tesis doctoral se aborda el estudio de la cultura política a través de las redes sociales de los diversos actores políticos de dos municipios (Atempan y Huitzilan de Serdán) en Puebla, México. Así, tenemos dos elementos conceptuales interconectados que nos permiten aproximarnos a la realidad estudiada; las redes son conceptualizadas como relaciones in situ, éstas permiten que un movimiento social se desarrolle y se hagan evidentes las expresiones sociales y políticas que nutren una cultura política en un territorio específico; a su vez entendemos por cultura política el conjunto de expresiones y hechos sociales que manifiestan una praxis colectiva en la que se evidencian relaciones entre actores sociales, valores, cosmovisión, signos, símbolos, comportamientos, actitudes, estrategias, tácticas, constructos sociales, ideologías y participación de sujetos que actúan orientados un ideal de bienestar común y colectivo. El concepto de redes sociales se usa de dos formas en la presente tesis doctoral: como estrategia heurística y como método de análisis (análisis de redes sociales). En paralelo, las contribuciones que se hacen en la tesis se pueden considerar como propias de Mixed Methods. Así, los pueblos originarios de México, los cuales disponen de una rica historia social, cultural y política, marcada por la negación y opresión sistemáticas, han desarrollado una cultura política diferenciada basada en el fortalecimiento de las instituciones culturales comunitarias como estrategia de resistencia política en un contexto de fractura del sistema de legitimidad política formal. Esta visualización solamente ha sido posible realizarla a través de la combinación de métodos etnográficos y el análisis de redes sociales, por su capacidad combinada de reflejar contenido y estructura. Naturalmente, dos casos no son suficientes para hacer una generalización, pero nos permiten plantear una hipótesis de trabajo futura de forma sólida. / This thesis deals with the study of political culture, through social networks of the various political actors in two municipalities (Atempan and Huitzilan de Serdán) in Puebla, Mexico. So, we have two interconnected conceptual elements that allow us to approach the reality studied; networks are conceptualized as relationships in situ, these allow a social movement to develop and become evident social and political expressions that nurture a political culture in a specific territory; political culture we understand the set of expressions and social facts which manifest a collective praxis in which relationships are evident between social actors, values, worldview, signs, symbols, behaviors, attitudes, strategies, tactics, social constructs, ideologies and participation of individuals who act to realize the ideal of the common good and collective. The concept of social networks is used in two ways in this thesis: as heuristic strategy and method of analysis (social network analysis). Simultaneously, the contributions made in the thesis can be considered of Mixed Methods. Thus, the native peoples of Mexico, which have a rich history of social, cultural and political life, marked by denial and systematic oppression, have developed a distinct political culture based on strengthening community cultural institutions as political resistance strategy in a context of fracture system formal political legitimacy. This analysis only can be undertaken through the combination of ethnographic methods and social network analysis, by its ability to reflect jointly content and structure. Naturally, two cases are not enough to make a generalization, but allow us to propose a working hypothesis for a solid future.

Aquesta tesi estudia el gòtic a la literatura infantil de finals del s. XX i principis del XXI, i analitza com la tendència a transgredir del gòtic entra en conflicte amb el caràcter didàctic de la literatura infantil i el seu afany per promoure models de comportament socialment acceptables. Actualment, castells gòtics i cementiris, víctimes innocents perseguides pels dolents, la figura inquietant del doble, i molts altres motius propis del gòtic han passat a formar part de la literatura infantil. La infància es representa com una època plena de pors i preocupacions, i es qüestionen, aparentment, visions bucòliques i romàntiques de la infància. Segons estudis anteriors, aquesta irrupció relativament recent del gòtic en la literatura infantil reflecteix una preocupació amb la infància pròpia del tombant de segle, així com l’actual escepticisme de la nostra cultura pel que fa a la innocència dels nens, una qualitat que ja no es dóna per feta, degut, en gran part, als avenços en psicologia infantil i a esdeveniments recents que han fet palès que els nens també són capaços de cometre crims i altres actes de crueltat. El principal objectiu d’aquesta tesi és qüestionar la idea que les novel·les gòtiques per nens reflecteixen, d’una manera tan directa, les preocupacions actuals envers la infància. Tot i que les històries sobre nens estan ambientades en indrets cada cop més foscos, cal destacar que la figura del nen/a com a refugi de la bondat és més visible que mai. Per tal d’argumentar aquesta tesi, els quatre capítols que composen el meu treball ofereixen una lectura detallada de quatre de les novel·les gòtiques per nens més populars publicades en anglès des de la dècada dels 90: la saga de Harry Potter de J.K. Rowling (1997-2007), Coraline de Neil Gaiman (2002), la trilogia His Dark Materials de Philip Pullman (1995-2000) i A Series of Unfortunate Events de Daniel Handler (1999-2006). El gòtic en aquestes novel·les ofereix, certament, moltes possibilitats per qüestionar visions romàntiques de la infància i complicar els rols de ‘nen/a víctima’ i ‘adult dolent’. Tot i així, una lectura detallada dels texts revela que els elements gòtics no són gairebé mai utilitzats per qüestionar, de manera permanent, la creença en la bondat inherent del nen, d’acord amb les convencions del gènere infantil que estableixen la representació positiva dels nens gairebé com una norma. Així, la caracterització del nen/a revela una gran insistència en preservar una visió idealitzada de la infància, més que no pas un intent de subvertir aquests ideals. / This dissertation sets out to examine Gothic elements in children’s novels written in the 1990s and early 2000s, exploring the tension between the Gothic’s concern with the transgression of boundaries, on the one hand, and the preference of children’s literature for keeping certain boundaries fixed and promoting acceptable behavior, on the other. Gothic castles and graveyards, innocent victims persecuted by Gothic villains, the disruptive figure of the double and many other Gothic motifs are all now part of children’s novels. Childhood is depicted as a time that is not devoid of fears and anxieties, and pastoral and romanticized views of childhood are, apparently, challenged. According to previous studies, this relatively recent irruption of the Gothic in children’s literature reflects a turn-of-the-century preoccupation with childhood, as well as our culture’s current skepticism over the innocence of children, which is no longer taken for granted. This is in great part due to advances in child psychology as well as recent events that have proved children capable of perpetrating crimes and other acts of cruelty to others. The main objective of this dissertation is to question the idea that children’s Gothic novels reflect, in such a straightforward manner, these present-day anxieties over childhood. I argue that, although the child’s environment has indeed become Gothicized, the child figure as a repository of goodness is more visible than ever. To support my thesis, the four chapters composing my dissertation provide close readings of four of the most celebrated and popular works of children’s Gothic published in English during the 1990s and early 2000s; namely, J.K. Rowling’s Harry Potter series (1997-2007), Neil Gaiman’s Coraline (2002), Philip Pullman’s His Dark Materials trilogy (1995-2000) and Daniel Handler’s A Series of Unfortunate Events (1999-2006). Certainly, the Gothic in these novels offers many opportunities to question romantic visions of innocent childhood and complicate the ‘child victim’/’adult abuser’ status. Yet, a close examination of the texts reveals that Gothic elements hardly ever question permanently the belief in the child’s inherent goodness, in keeping with children’s literature conventions that establish positive visions of children as the norm. The child’s characterization in children’s Gothic thus reveals an insistence on clinging to an idealized vision of childhood, rather than an attempt to subvert these ideals.

El objetivo de esta disertación es la de estudiar algunos de los mecanismos sugeridos por la literatura económica que impiden que los individuos alcancen ciertos dominios de bienestar. La tesis se divide en tres ensayos independientes brindando nueva evidencia sobre tres cuestiones que influyen en desarrollo económico: los efectos de las redes sociales de los inmigrantes en los resultados laborales (primer ensayo), los efectos de la desigualdad histórica en el emprendedurismo y en la creación de empleo (segundo ensayo), y la importancia de las habilidades múltiples, la educación de los padres y la raza en las brechas educativas (tercer ensayo). A continuación, explico detalladamente el objetivo y resultados obtenidos en cada uno de los ensayos. El primer ensayo “Los impactos de las redes sociales en las perspectivas de empleo de los inmigrantes: el caso de España 1997-2007”, analiza los factores que afectan la integración económica y social de los inmigrantes en el país receptor. Estudia en qué medida las redes sociales de los inmigrantes afectan los resultados laborales (salario y empleo) de éstos en España. Así, contribuye a la literatura empírica sobre integración de los inmigrantes en el país receptor al centrarse en un canal poco abordado en la literatura, esto es las redes sociales y sus efectos en la inserción laboral de los inmigrantes. Los resultados muestran la importancia de las redes sociales en la probabilidad de encontrar empleo en el corto plazo, pero en el largo plazo puede limitar las oportunidades de empleo de los inmigrantes. De ello se recomienda la necesidad de considerar el entorno del inmigrante a la hora del diseño de las políticas de integración de los inmigrantes en España. El segundo ensayo “Los efectos de largo plazo de la desigualdad en el emprendedurismo y la creación de empleo” estudia en qué medida la desigualdad de ingreso en 1700s y 1800s, junto a las instituciones del mercado de crédito, pueden condicionar el desarrollo del emprendedurismo y la creación de empleo en el tiempo. De esta forma, contribuye a la literatura de los efectos de largo plazo de la desigualdad en el desarrollo económico testeando las predicciones del modelo de Banerjee y Newman (1993). Este modelo predice que los países más equitativos crecen en el tiempo liderado por el desarrollo de un sector emprendedor. si el país parte de una alta desigualdad, el país se desvía de su senda de desarrollo económico. Los resultados dan soporte empírico a las predicciones del modelo, mostrando que la desigualdad de ingresos histórica y a las imperfecciones actuales del mercado de crédito limita el desarrollo emprendedor y la creación de empleo en el tiempo. Este artículo es el primero en testear empíricamente los efectos de largo plazo de la desigualdad en la elección de ocupación. El tercer ensayo “Progreso educativo en Uruguay: por qué los niños se quedan atrás?” analiza si el entorno de los padres de largo plazo (cristalizado en el nivel educativo de los padres, la raza y las habilidades cognitivas y no cognitivas), junto al ingreso familiar de corto plazo medido por el costo de oportunidad de la educación, afecta las transiciones educativas, y en qué etapas del ciclo educativo toman relevancia. Encuentro que la educación de los padres y las habilidades cognitivas y no cognitivas tienen efectos de diversa magnitud a lo largo de la trayectoria educativa de los jóvenes. El entorno familiar de largo plazo, en oposición al de corto plazo, tiene efectos crecientes a lo largo del ciclo educativo. Las habilidades cognitivas afecta crecientemente la probabilidad de abandono educativo. Las habilidades no cognitivas afecta en los primeros ciclos la probabilidad de abandono educativo. / The main objective of this dissertation is to study some of the mechanisms suggested by the economic literature as factors that could prevent individuals from attaining certain domains of well-being. This thesis is divided in three independent essays providing new evidence on three issues within the field of economic development: the effect of social networks on immigrants’ labor market outcomes (first essay), the long-lasting impact of income inequality on entrepreneurial success and job creation (second essay), and the importance of multiple abilities, parental educational background and race in explaining educational gaps (third essay). I explain the goal and findings of these three essays next. The first essay “The impact of social networks on immigrants’ employment prospects: the Spanish case 1997-2007” analyzes the factors that could affect immigrants’ integration in the host country. Specifically, I study the extent to which social networks affect job match and wages for immigrants in Spain. By focusing on social networks impact on labor market outcomes, I contribute to the empirical literature by addressing a less explored channel through which immigrants’ social and economic integration could be affected. The findings suggest that social networks are likely to help immigrants to find a job in the short-run, but may limit opportunities to fully integrate in the longer term. These results shed light on the importance of social networks preventing immigrants’ integration, as well as help to orientate the design of integration policies for immigrants living in Spain. The second essay “The Long-Term Effect of Inequality on Entrepreneurship and Job Creation” studies the extent to which initial conditions understood as income inequality in 1700s and 1800s, and credit market institutions, can condition entrepreneurship and job creation to flourish over time. This essay adds to the literature on the long-lasting effects of income inequality on economic development by empirically testing the predictions of the model by Banerjee and Newman (1993). This model predicts that countries with initially low income inequality would grow over time aided by a strong entrepreneurial sector. A contrasting equilibrium could be reached if a country starts with a high ratio of poor to wealthy people. In this case development runs out of steam. The findings of this essay give empirical support to the predictions of the model, showing that historical income inequality and current credit market imperfections prevent firms to be created and surviving over time, at the time that affect job creation over time. To the best of our knowledge, this article is the first one that tests the long-term effects of inequality on occupational choice. The third essay, entitled “Schooling progression in Uruguay: why some children are left behind?” studies the impact of parental traits on children’s educational attainment in Uruguay. Specifically, I analyze whether long-term parental background, crystallized by parental educational background, race, cognitive and non-cognitive abilities, and short-term family income measured by the opportunity cost of education, affect child’ schooling progression, and at what stage of the educational path they take on their importance. The results show that parental educational background, cognitive and non-cognitive abilities have effects of diverse magnitude across stages of the educational path. Long-term parental background has increasing effect over the children’s schooling progression in comparison to short-term parental income as it decreases its significance when students progress to higher schooling stages. Specifically, cognitive ability has increasing effects on the students’ likelihood of dropping out across the educational path. Motivation and risky behavior measuring non-cognitive ability also influence children’s schooling completion at early stages of education.

Aquest treball analitza les pràctiques socials entorn les pistes de ball d’una comarca valenciana central, l’Horta-Albufera, durant les dècades dels anys quaranta i cinquanta del segle XX. Parteix de la reflexió sobre la construcció identitària hortolana i l’evidència de discursos sovint discordants que han condicionat l’estudi en profunditat de les pistes de ball de nuclis urbans de fora de les grans ciutats. Mitjançant les fonts orals i els documents escrits d’àmbit local, la recerca combina la perspectiva sincrònica i diacrònica per a explorar les diferents articulacions que transformaren progressivament el lleure al territori, fent especial èmfasi en les interaccions col·lectives i en la contingència dels processos. Les pistes de ball de l’època —construïdes a la comarca en 1929, 1944 i 1947—, afermaren un lleure ballat regular i freqüent que en dècades anteriors havia estat absorbit majoritàriament per balls organitzats als diferents cercles de caire político-recreatiu. Amb l’adveniment del franquisme, i en concordança amb el missatge de l’ens religiós, la dictadura va necessitar de gestionar la presència d’establiments comercials pel ball, que no es va liberalitzar completament fins el 1946. Malgrat la retòrica acre del règim vers els ballables moderns, el ball setmanal a les pistes es va consolidar i fins i tot va créixer, convisquent encara amb les celebracions i ritualitzacions ballades pròpies del calendar vital i festiu de la zona. La codificació de comportaments, les pràctiques reguladores dels rols de gènere —també en altres esdeveniments sonors, com ara el cant expressat en la quotidianitat—, el funcionament i el desenvolupament de les indústries de l’espectacle i els seus actors, l’urbanisme relacionat amb el lleure, i el seguit d’operacions del jovent durant el passeig i dintre dels mateixos balls a les pistes, es reorganitzaren especialment a partir de mitjan anys cinquanta. Un procés de canvi, a l’Horta-Albufera, que no s’entendria sense les trajectòries d’actuació de les persones que ballaren en aquells espais. / This dissertation analyzes the social practices around the dance halls of a Valencian central region, l’Horta-Albufera, during the 1940’s and 50’s. It begins with a reflection of the social identity of Horta’s people, and the often-contradicting spoken evidence which have conditioned profound study of dance halls located outside of big cities. From oral sources and local written documents, the research combines synchronic and diachronic point of views to exploring the different articulations which progressively transformed leisure activities in this area, putting special emphasis on the social interactivity and the contingency of the processes. The dance halls of this era —built in this region in 1929, 1944 and 1947—, established a stable and frequent leisure time which in previous decades had mainly been absorbed by dances organised by political and recreational circles. In the advent of the Franco regime, and in concordance with the Church discourse, the dictatorship needed to manage the presence of the dancing establishment, which didn’t liberalise entirely until 1946. Despite the regime’s acrid rhetoric to modern dance, the weekly dance session on dance halls were consolidated, and even grew, coexisting with celebrations and rituals of the life cycle and festive calendar of the area. The performance codification, the regulative practices of gender roles —in other musical events too, like the everyday songs—, the working and development of the event industry and their actors, the urbanism in relation to leisure, and the movements of young people into the promenades and dance sessions, were reorganised especially in the fifties. This process of change, in l’Horta-Albufera, cannot be understood without the career of people who danced in these spaces.

Al segle XIX neix un nou concepte de música popular, estretament relacionat amb el final de l'Antic Règim i amb l'obertura d'Europa i dels territoris colonials a diverses possibilitats econòmiques, polítiques, socials i culturals. Aquesta tesi estudia la importància que va tenir la música popular a Catalunya en l'època de construcció de les bases del nacionalisme ideològic, especialment entre la restauració dels Jocs Florals i el final de la Primera República a través d'un estudi de cas: les sardanes de Pep Ventura (1817-1875). La irrupció de la societat de l'espectacle va ser una veritable revolució, especialment a les grans metròpolis com París, Londres, Viena o Nova York. Però també es va produir en viles i ciutats més petites que, com Figueres, van tenir capacitat per urbanitzar espais a l'aire lliure, impulsar el mecenatge de les arts i de les ciències, construir un teatre públic i organitzar un teixit associatiu sòlid. Una conseqüència immediata d'aquest procés va ser l'increment de la demanda musical en l'àmbit públic i privat, que va consolidar l'ofici d'una generació d'intèrprets i de compositors nascuts en les primeres dècades del Vuit-cents. Pep Ventura —igual com Philippe Musard o Johann Strauss— va haver d'enfrontar-se a un món musical nou que, d'una banda, li permetia viure amb els avantatges de llibertat i d'autonomia de l'artista romàntic però que, de l'altra, l'obligava a dependre de l'aplaudiment d'un públic que cada vegada n'esperava més de l'intèrpret i de la seva capacitat de sorprendre. Les sardanes llargues de mitjan segle XIX contenen les característiques d'aquesta nova relació, trencant amb l'estructura musical i coreogràfica més previsible i monòtona de les sardanes d'Antic Règim: el músic-compositor guanya un espai per al lluïment, amb la inclusió d'una melodia significativa que els balladors poden identificar —cançons populars, temes d'òpera o sarsuela, himnes— alhora que, just després, el líder de la plaça pren la responsabilitat de finalitzar correctament el ball amb l'aplicació del nou sistema de comptar i repartir. A la dècada de 1860, a més de gaudir d'una gran rellevància social, les sardanes van incorporar elements de reivindicació ideològica, gràcies a la força visual, corporal i sonora que exercien en espais públics a l'aire lliure. A l'Empordà, durant el Sexenni Revolucionari, van esdevenir un manifest actiu de les tesis del republicanisme federal, incorporant cançons revolucionàries i provocant més d'un aldarull al crit de «Visca la República!». A Barcelona, Josep Anselm Clavé va ser el primer en interessar-se pel cant coral, els castells i les sardanes, tres expressions populars imaginades com un conjunt simbòlic de l'ideari republicà federal. Tanmateix, el catalanisme conservador, especialment a l'inici de la dècada de 1870, també va observar el potencial de les sardanes com a símbol, atribuint al ball i als instruments de plaça unes connotacions d'antiguitat que xocaven frontalment amb les sardanes bèl·liques de la Tercera Carlinada; o, encara més, amb les sardanes a ritme d'havanera del mateix Ventura, que podien vincular-se fàcilment amb l'inici, a Cuba, de la Guerra dels Deu Anys (1868-1878) —l'avantsala de la independència definitiva de la província d'ultramar. A final de segle XIX, per tant, el catalanisme conservador va haver d'absorbir i neutralitzar els emblemes dels republicans i transformar-los en símbols nacionals. No fer-ho hagués estat un error estratègic, el perill que en algun moment del Nou-cents el ball de les sardanes revifés l'esperit revolucionari. Per aquest motiu, el procés de construcció del mite de Pep Ventura va haver d'incloure, necessàriament, una depuració de títols, com La Sonanbula, Quiéreme niña hermosa o El diablo en el poder. / The 19th century saw the birth of a new concept in popular music, closely related to the end of the Ancien Régime and to the opening up of Europe and its colonies to diverse economic, political, social and cultural possibilities. This thesis seeks to investigate the importance held by popular music in Catalonia, in an age when the bases of ideological nationalism were being formalised, especially between the restoration of the 'Jocs Florals' (Floral Games) and the end of the First Spanish Republic, by means of a case study: the sardanes of Pep Ventura (1817-1875). The rise of the society of spectacle was a revolution in itself, especially in large metropolis like Paris, London, Vienna or New York. However, this was also manifested in smaller towns that, like Figueres, had the capacity to urbanize open spaces, promote the patronage of the arts and sciences, build a public theatre and organize a solid associative fabric. A direct consequence of this process was the public as well as private increase in demand for music, which consolidated the profession of a whole generation of musicians and composers born in the first decades of that century. Pep Ventura, – like Philippe Musard or Johann Strauss – had to face a new reality in the world of music which, on the one hand, allowed him to the life of an artist of the Romantic Period, with all the advantages of freedom and autonomy that this implied, but which on the other hand obliged him to rely on the acclaim of a public which expected more and more from the artist and his ability to surprise. The Sardanes of the middle of the 19th century contain the characteristics of this new relationship, cutting with the more predictable and monotonous musical structure and choreography of those of the Ancien Régime: the musician-composer gained the necessary space to stand out by the inclusion of a significant melody that the dancers could identify – taken from popular songs, arias from operas or zarzuelas, hymns – whilst the leader of the dance, just after this, would take it upon himself to end the dance correctly. In the 1860s, on top of enjoying great social relevance, the sardanes began taking on elements of ideological revindication, thanks to their resonance and their great visual and corporal impact, witnessed in public spaces in the open air. In the Empordà, they became an active manifestation of the theses of Federal Republicanism, incorporating revolutionary songs. In Barcelona, Josep Anselm Clavé was the first to become interested in choral singing, in castells and in sardanes; three expressive mediums seen a symbolic whole that embodied the ideals of Federal Republicanism. However, Catalan Conservatism, especially at the beginning of the 1870s, also became aware of the symbolic potential of the sardanes, attributing to the dances and the instruments of the bands certain connotations of age which came into direct conflict with the war-like sardanes of the Third Carlist War. Or, perhaps even more, with the sardanes to the rhythm of the Habanera of the aforementioned Ventura, which could easily be linked with the start, in Cuba, of the Ten Years War – the prelude to the definitive Cuban independence. At the end of the 19th century, therefore, Catalan Conservatism was obliged to absorb and neutralize these emblems of the republicans and transform them into national symbols. Not doing so would have been a strategic error; the danger being that at some point in the 20th century dancing the sardana might revive the revolutionary spirit. For this reason, the process of construction of the myth of Pep Ventura had to include, necessarily, a purging of certain titles, such as La Sonanbula, Quiéreme niña hermosa or El diablo en el poder.

Esta tesis doctoral investiga la noción de necesidad física. Concretamente, estudia si es posible explicar las regularidades no accidentales sin la asunción habitual de un conjunto preexistente de leyes que gobiernan la Naturaleza. Al dispensar de dicha asunción se pone del lado de las llamadas teorías deflacionistas sobre leyes de la Naturaleza, como la humeana o la antirealista. El propósito principal de la tesis es el de complementar dichas teorías con una explicación —ausente a día de hoy— sobre la apariencia de necesidad física. Para proveer dicha explicación, recurro a campos a los que no se había recurrido en la literatura sobre metafísica de leyes: a la teoría de sistemas complejos y a los fundamentos de mecánica estadística. Concretamente, la explicación propuesta está inspirada por la forma en que la teoría de sistemas complejos da cuenta de la emergencia de patrones y por las explicaciones probabilísticas de la 2a ley de la termodinámica. Más en detalle, esta tesis estudia cómo ciertas restricciones —que no hagan referencia directa a cómo debe ser la dinámica del sistema— puedan ser suficientes para obtener a largo plazo, y con alta probabilidad, regularidades estables. Espero mostrar cómo ciertas teorías metafísicas sobre leyes pueden beneficiarse de los resultados obtenidos en estos otros campos. Según esta propuesta, la razón por la cual ciertas regularidades son no accidentales no es debido a una necesidad física subyacente. Es sólo debido a su inmensa estabilidad, fruto de un proceso de convergencia a regularidades estables. Así pues, el objetivo viene a ser el de conseguir explicar la estabilidad de patrones temporales sin presuponer un conjunto de leyes preexistente. Si esta propuesta es correcta no haría falta postular una (misteriosa) categoría intermedia entre la necesidad lógica y la contingencia pura. Del mismo modo, no haría falta postular un (misterioso) conjunto de leyes preexistentes. La parte I de la tesis motiva la parte II argumentando por qué las nociones de necesidad física y de leyes gobernantes son efectivamente misteriosas, y que una explicación debería ser bienvenida (capítulo 1), y estudiando la plausibilidad de un nivel fundamental sin leyes (capítulos 2 y 3). La parte II desarrolla la explicación de la formación de comportamiento estable más simple desde un nivel subyacente más complejo (en última instancia, caótico o aleatorio). / This doctoral dissertation investigates the notion of physical necessity. Specifically, it studies whether it is possible to account for non-accidental regularities without the standard assumption of a pre-existent set of governing laws. Thus, it takes side with the so called deflationist accounts of laws of nature, like the humean or the antirealist. The specific aim is to complement such accounts by providing a missing explanation of the appearance of physical necessity. In order to provide an explanation, I recur to fields that have not been appealed to so far in discussions about the metaphysics of laws. Namely, I recur to complex systems’ theory, and to the foundations of statistical mechanics. The explanation proposed is inspired by how complex systems’ theory has elucidated the way patterns emerge, and by the probabilistic explanations of the 2nd law of thermodynamics. More specifically, this thesis studies how some constraints that make no direct reference to the dynamics can be a sufficient condition for obtaining in the long run, with high probability, stable regular behavior. I hope to show how certain metaphysical accounts of laws might benefit from the insights achieved in these other fields. According to the proposal studied in this thesis, some regularities are not accidental not in virtue of an underlying physical necessity. The non-accidental character of certain regular behavior is only due to its overwhelming stability. Thus, from this point of view the goal becomes to explain the stability of temporal patterns without assuming a set of pre-existent guiding laws. It is argued that the stability can be the result of a process of convergence to simpler and stable regularities from a more complex lower level. According to this project, if successful, there would be no need to postulate a (mysterious) intermediate category between logical necessity and pure contingency. Similarly, there would be no need to postulate a (mysterious) set of pre-existent governing laws. Part I of the thesis motivates part II, mostly by arguing why further explanation of the notions of physical necessity and governing laws should be welcomed (chapter 1), and by studying the plausibility of a lawless fundamental level (chapters 2 and 3). Given so, part II develops the explanation of formation of simpler and stable behavior from a more complex underlying level.