La tesis se interroga por la función de los sistemas de representación en los lenguajes de las prácticas artísticas, más allá de una mera consideración estética, insuficiente a nuestro juicio que, separándose del kantismo -y aquélla su propia separación en los albores de la sociedad capitalista- retoma el concepto de imaginación productiva de Spinoza y la crisis postrenacentista de la que emerge, para efectuar un análisis extraestético de los signos siguiendo la viva recomendación del Adorno de la Teoría estética. La perspectiva es, pues, la de una ontología constitutiva que se extiende a todas las prácticas en cuanto interventivas y constitutivo-apropiativas de realidad, sin exclusión alguna del arte como práctica del "desinterés estético", en Kant.En efecto, con la misma dignidad y eficacia que las prácticas "duras" de la transformación técnica y el trabajo en general, la institución de lenguajes y sistemas de representación son producciones cualificadas de sentido lingüístico-comunicativo y simbólico que suscitan dinámicas en los cuerpos, transforman estados anímicos, generan afecciones y revolucionan el universo del ojo y del oído cuyas percepciones constituyen, no conocimiento degradado como en Kant, sino materia prima en cuanto percepciones -seres de razón y sensación indescirniblemente- constitutivas de un conocimiento de primer grado: ideas inadecuadas, ilusión verdadera, error necesario que la mens actualiza en "nociones comunes" (Spinoza), concordancias, formalizaciones, formulaciones racionales y comunicables en la dimensión colectiva a partir de la imaginación productiva y su monádica tarea diferencial. El arte es entonces la fuerza de seducción hacia lo que todo tiende en el orden de lo sensible, en tanto que expresión coparticipada de la comunicad en uno u otro grado. Coparticipada en la medida que manifiesta el grado de saber técnico-científico (scientific power, en Marx) y el grado de liberación lingüístico-comunicativa y simbólica respecto de las formas sujetantes anteriores, readecuadas a la nueva composición de las subjetividades. No nos inclinamos hacia ello (lo bueno, lo verdadero, lo bello) por que sean tales, sino porque lo consideramos bueno, verdadero, bello. Revolución spinoziana por excelencia: no hay ninguna finalidad salvo la retorización de nuestra potencia como tal. El arte es sentido logicizador primero de la significación imaginaria histórico-social, indecible e irreferible, magmática; es figura sobre un fondo indistinto que contiene e irradia toda la fuerza seductora de la ilusión. Voz de un hacer que, en su atribuir qué pasa en la física del mundo, qué en los cuerpos, qué en caos-cosmos, sustancializa entidades, figuras -aquello que enla cosa no es- transgresores del mundo existente, el tedio y la muerte indiferentes. Sustancializa en una práctica del atribuir cuya dimensión simbólica y productora de sentido -la técnica no sólo es dialéctica del útil y de la mano sino extensión de un gesto eficaz, también el de la cara y el gesto facial emerge como ficción modélica que produce efectos de verdad en la perspectiva foucaultiana de una historia política de la verdad. Verdad de un sujeto histórico o clase en cuanto todo decir, se efectúa desde una estructura dada de la conciencia, es decir, de la composición técnico-científica y lingüístico-comunicativa del sujeto. Composición finalmente política. Todo ello implica una aporía entre significado y sentido que las tentativas de Rusell y Moore, entre otros, trataron de resolver realísticamente reivindicando prueba hacia la realidad. Wittgenstein reduce brutalmente el significado al dato: el significado en un juego lingüístico es el uso de la palabra. Ahora bien, uso en un contexto, es función. Y más allá de lo estrictamente funcional, mera tautología, lo místico es el mundo como un todo limitado. La crítica de la filosofía ordinaria del lenguaje se resuelve en pragmatismo puesto que la fuerza de la afirmado, aun si tautológico, es superior al mero límite de lo místico que, si límite real, es enfatizado como obstáculo insalvable y en consecuencia en absoluto generador de afecciones dinamizantes y dimensión colectiva. Después de Wittgenstein viene forzosamente Heidegger y el "ser-para-la-muerte" individualístico del sujeto vienés, fascista o socialista, es decir, siempre burgués. Sin embargo, no hay dato, sino construido. La significación social imaginaria es diseminación de potencialidad innovativo-productiva, enrancia anómica, acúmulo de vida y nuevos complejos interrelacionales o dispositivos actualizables por el cuerpo social en figuras (eidé) como diferencia de lo mismo (eidos). Diferencia tanto de la figura como de la subjetividad que la genera, que se limita resemantizar el mundo y a sí misma según su propia composición de fuerzas: por ello la retoriza como finalidad, proyecto, y la denomina bella. Los signos, cierto, son convencionales y arbitrarios, pero pensamos por imágenes y no las imágenes que Wittgenstein sitúa en un plano lógico igual que las palabras, sino imágenes-afección, movimiento, tensión, tormento de la materia en términos de Marx. Todo el pensamiento negativo, desde Schopenhauer y Nietzsche a Massimo Caccari olvida la relación de necesidad del sujeto con el mundo, concebido desde una abstracta libertad absoluta de autoposición que doma el mundo, pero el propio Wittgestein nos da la clave: la conexión entre significado y significante es, no inventable como asegura, sino necesaria y determinada por la imagen-afección que subyace en el lenguaje: imaginario/deseo del conatus spinoziano, intensidad y temporalidad del cuerpo y su capacidad de obrar y determinar para perseverar en el ser. La calidad del lenguaje y la del imaginario reobran entre sí según la composición política aludida. El lenguaje, todo régimen de signos es, también el de la práctica artística, intervención en la realidad-virtualidad del mundo, al que afecta y produce regímenes de producción de verdad y realidad. El viejo materialismo y su primacía explicativa de la técnica y una noción restringida del trabajo -útil y mano- quedan superados. Y puesto que las prácticas artísticas se erigen en constitutivo-apropiativas del mundo mediante su atribuir qué pasa en el mundo y qué cuerpos al generar figuras que producen efectos de verdad, aun si mera ilusión, toda la historiografía burguesa o marxista que prima la "estructura económica" queda obsoleta. Los regímenes de signos no son en absoluto convencionales, sino especificados por el ritmo-temporalidad-intensidad de la composición política co-participada, lo que el propio Saussure admite en un supuesto estructuralismo del que no habla. El signo es entonces signo de lo que falta, para que nada falte en el proceso de autopoiesis del ser social y su autoalteridad sin finalidad. En el trabajo se analizan obras menores -grabados y demás- de la Cataluña moderna a título de verificación. / This is an inquire about function of representation systems in art languages and generally art practices included folk ones not merely in a aesthetic way under our consideration quite insufficient but from materialistic and ethic one.In fact, as a difference we are repeating the Kantian operation a about imagination as the basis of all knowledge but in a historiographic target. However we cannot accept the formal and dual -always this time and space to recognise- transcendental scheme of synthetics and "a priori" judgement's system and no knowledge theory by the other hand, in favour of sauvage and every time different experience "a posteriori" on the monadic mind, itself body's idea like in Spinoza. Just as Kant did face to the dawnlight of bourgeois-capitalistic society, we do face to what we call actual transition to communism, from a perspective that involves not a theory but a constitutive ontology where all practices -not only the called hard ones- are ways of "operari" (making as doing) and transformationality. Languages and all kinds of representation systems result qualified productions of sense just born from affections, passions, deep sensations of body historically determined. Molecular fluence of external microperceptions, beings of reason and sensation indiscernibly whose monadic labour of differenciation gets up as reason and form trough actualisation that govern "operari", that is, gives form to matter. Art so transform, encourage, put heart into someone, generate new affections and gets a revolution feeling inadequate idea, necessary error but expresses too the new and confused "ens fictum", the production of imaginary significations social-historic which form -figure- gets up form indifference of back and abyss of no sense. Seduction whose intensity and attraction is coparticipated by community because their similar political composition of subjectivity: a) technical-scientific power; b) linguistic communication and sociability. First logicisation of "ens fictum" against limit, tedious and death, production of verity and reality, is far away from Kant. If sign is conventional the regime of signs it is not as Nietzsche pretend like structuralism does. Nor Saussure pretends it as we demonstrate. Rythm, temporality, subjectivity, intensities guides the differential line that organizes the "gestalt-ideal" of every period and we find regimes of signs in struggle because they impute to bodies how they are and what happens with quite different sense. That is, different perspectives and structures of consciouness. Sign wants to complete what is lacking, voice of a classs making.

La tesi s'organitza segons dos eixos, l'un de caràcter general, i l'altre de caràcter aplicat. El primer és l'anàlisi de la funcionalitat narrativa del gènere de la màxima dins del gènere de la novel·la. El segon, l'estudi d'aquesta funcionalitat en la Recherche de Proust, obra escollida com a "cas" particular que obliga a reconsiderar les hipòtesis que ha formulat la teoria literària sobre el tema de les relacions entre els gèneres de la màxima i de la novel·la. El capítol 1 és un capítol introductori on es mostra la necessitat de l'estudi que s'emprèn en els capítol següents.El capítol 2 consisteix en una definició de la màxima a partir de la seva comparació amb les altres formes breus de la prosa com el pensament, l'aforisme o el proverbi , i conclou defensant una anàlisi narrativa de la màxima novel·lesca. Aquesta perspectiva qüestiona la importància de les propietats formals de la màxima i reivindica una aproximació al gènere que tingui com a punt de mira les seves propietats funcionals: des d'aquesta òptica, no importen tant els trets característics de la màxima (allò que comparteix amb les altres formes breus i allò que la distingeix d'aquestes formes) com allò que fa la màxima en un altre text.La idea que la màxima novel·lesca no és tant una forma com una força en el text en què es troba és a la base del capítol 3, que estudia els equívocs que comporta la tendència a extreure les màximes d'una ficció per convertir-les en unitats constitutives d'un nou llibre. Aquesta descontextualització elimina el caràcter de "text en un altre text" propi de la màxima novel·lesca, i per tant la converteix en un enunciat privat de la seva enunciació.El capítol 4 estudia el tema de les relacions entre la màxima i la novel·la a partir del discurs de la Retòrica en tant que ciència del text que en descriu el bon funcionament. Més concretament, s'hi analitzen les manifestacions que en la narrativa i en la teoria i la crítica literàries ha tingut el dogma retòric de la continuïtat del text i dels principis que s'han associat a aquest dogma com la regularitat, l'articulació i el desenvolupament orgànic del discurs. Els dos primers apartats del capítol 5 defensen la discontinuïtat i la fragmentació del text de la Recherche, discontinuïtat posada de manifest per la tendència exògena de les seves màximes; el tercer i darrer apartat del capítol relaciona la màxima amb el concepte de motivació narrativa, mostrant com la màxima és una estratègia amb què el narrador fa versemblants gran part dels episodis del relat.Al capítol 6 s'analitza la màxima en la Recherche entenent aquesta darrera no ja com a text, sinó com a novel·la en el sentit genèric del terme, i mostra com el pes que té en l'obra el discurs sentenciós obliga a reexaminar la qüestió del seu estatut genèric.El capítol 7 estudia la manera com la màxima afecta el procés de la lectura, és a dir, el tipus de contracte que, per mitjà de la màxima, el narrador estableix amb el narratari, així com l'efecte que pressuposa que tindrà en aquest darrer i la resposta que preveu per part seva. Aquest estudi s'enceta amb una revisió de la teoria de la recepció i de la psicocrítica, i es tanca amb aportacions vingudes de la Retòrica, entesa ara com una teoria de la relació entre els subjectes.El capítol 8, finalment, fa una recapitulació dels continguts tractats i presenta algunes possibles línies de recerca relacionades amb el tema estudiat que la tesi ha deixat per cobrir. / This doctoral dissertation follows two lines of argument. The first one investigates the narrative function of sententiousness within the novel as a genre. The second one is an applied reading of the narrative function of maxims in Marcel Proust's work "À la recherche du temps perdu". This work was selected because it allows us to challenge the main theses that literary theory has to offer with regards to the relationship between sententiousness and the novel.Chapter 2, following the Introduction, defines the maxim in comparison to other short forms of narrative and explores its formal properties to claim for an approach to the genre that emphasizes functional properties instead.The idea that maxims within novels work less as a "form" than as a textual "function" is at the origin of chapter 3, where I investigate the misreading that result from extracting maxims from fictional texts to compose other new works. Chapter 4 addresses maxims from the point of view of Rhetoric, and more in particular, it deconstructs the rhetorical dogma in support of the continuity of text, and the principles behind such dogma.Chapter 5 makes a case for discontinuity in "À la recherche..." a discontinuity that is revealed by the exogenous thrust of maxims within that text and shows other maxims to work to introduce verisimilitude in the fiction.Chapter 6 analyses how maxims work within "À la recherche..." as a novel, not as a text. I demonstrate that the genre of Proust's "À la recherche..." should be reconsidered in the light of the importance of sententious discourse in this novel.Chapter 7, followed by the Conclusions, studies how maxims affect the reading process, that is, the kind of contract established between narrator and narratee by means of maxims: how the narratee is affected by maxims and what the narrator foresees as the narratee's response

L’objectiu d’aquesta tesi doctoral és l’anàlisi de la creació i el desenvolupament del Govern Civil de Barcelona entre els anys 1812 i 1868, període durant el qual es construeix l’Estat liberal. S’estudia la seva reglamentació jurídica i política, la funcionalitat de l’institució dins dels engranatges de l’Estat i la determinació de les seves competències. En aquest sentit, el treball es concentra en l’exercici de les competències d’ordre públic per part de l’autoritat civil i de quina manera, a partir d’aquesta base, s’estableix una relació de subordinació envers l’autoritat militar, fet que condicionarà el desenvolupament institucional de l’administració provincial de l’Estat. Un altre apartat de la tesi és integrat per l’anàlisi de com es produeix aquesta subordinació, a partir de la pràctica concreta de diversos governadors a les diverses etapes (1812-14, 1820-23, 1833-43 i 1844-68), on es pot veure quines són les implicacions que té aquesta situació. / El objetivo de la tesis es analizar la creación y desarrollo del gobierno civil de Barcelona durante el periodo 1812-1868, de creación del estado liberal: su reglamentación jurídica, política, su funcionalidad dentro del estado y la determinación de sus competencias. En este aspecto, el trabajo se centra en el ejercicio de las competencias de orden público por parte de la autoridad civil y cómo, a partir de aquí, se establece una relación de subordinación respecto de la autoridad militar que condicionara el desarrollo institucional de la administración provincial del Estado. El análisis de cómo se produce en la realidad esta subordinación integra el otro apartado de la tesis en el que, a partir de la práctica concreta de diversos gobernadores en las distintas etapas (1812-14, 1820-23, 1833-43 y 1844-68), se constata el contenido y las implicaciones que de la subordinación derivan.

La colonización agrícola de la Selva Lacandona (Chiapas, México) durante buena parte del siglo XX contribuyó de manera decisiva a que la región pasara de un relativo aislamiento a su total integración en la vida regional, nacional e internacional. Ello se produjo porque centenares de familias campesinas y ganaderas decidieron que su futuro transcurriría en la inhóspita selva oriental de Chiapas, una región cercana al millón y medio de hectáreas que pasó de ser morada de un centenar de indios lacandonas y algunos peones vinculados a unas pocas monterías, a albergar alrededor de quinientas comunidades habitadas por 250.000 habitantes. La investigación se propuso conocer cómo se produjo esta ocupación y abarca el periodo 1922-1989. Se trata de una historia agraria cuyo objetivo fue analizar la interacción entre colonización, transformación de la estructura tenencial y conflicto social. La paradoja que quiso responder fue la siguiente:¿Por qué la aplicación de la reforma agraria en la región, a pesar de desmantelar la estructura tenencial de dominio latifundista heredada del Porfiriato, acabó por generar un malestar social especialmente intenso entre el sector más beneficiado por este cambio? Para ello, se indagó en documentación de los archivos agrarios de la delegación de Reforma Agraria en Chiapas, el Archivo General Agrario en la Ciudad de México, los Registros de la Propiedad y Comercio de Ocosingo y Catazajá y el Archivo General de la Nación, como fondos más relevantes. Asimismo, se efectuaron un buen número de entrevistas en un trabajo de campo realizado en diferentes etapas. La historia de la colonización agropecuaria de la selva se narra desde la visión de sus protagonistas, tanto mestizos como indígenas, y se contextualiza teniendo en cuenta la evolución de la legislación agraria mexicana posterior a la Revolución de 1910 y su relación con la aplicación de la reforma agraria en la Selva Lacandona. El cuerpo de la tesis está formado por tres bloques de análisis, cada uno de ellos dedicado a uno de los modelos de tenencia de la tierra que se establecieron en la Selva Lacandona durante el periodo estudiado: el ejido y su expansión en la región, el desarrollo de la tierra comunal – representada por la creación de la Comunidad Lacandona (1971) ‐ y diferentes casos de constitución de propiedad privada rústica, algunos exitosos y otros fracasados. La investigación destaca por las siguientes aportaciones. Primero, se periodiza las diferentes etapas de expansión de la ocupación de la Selva Lacandona con una nueva mirada que tiene en cuenta dos premisas: la colonización ejidal más próxima a la realidad (fecha de solicitudes de dotación) y la colonización oficial (fecha de las resoluciones positivas). Segundo, se documenta el relevante papel desempeñado por una serie de colonos privados que hasta la fecha habían pasado inadvertidos en la historia de la ocupación de la región. Tercero, el estudio monitoriza la aplicación de la reforma agraria en la región y saca a la luz la existencia de determinadas vacilaciones, errores técnicos y un manejo político de ésta que, unido a determinadas incongruencias en la ordenación del territorio a medida que éste se fue ocupando, contribuyeron a generar un malestar social en las comunidades agrarias de la Selva Lacandona. / In early of 20th century, the Lacandon Rainforest (Chiapas, México) was an isolated region occupied only by a hundred Lacandons Indians and some pawns linked to a few lumber camps. Instead, in 1989 about 500 settlements existed and 250.000 inhabitants lived there. This change was produced by an agricultural colonization that contributed to full integration of the jungle to regional, national and international levels. The research carried out covers the period 1922-1989 and aimed to know how it did this occupation. It was interested in figure out the interaction between land structure transformation, colonization and social conflict. In this case, the main question to ask was: Why the implementation of agrarian reform in the region ended up generating intense unrest among the most benefited social sector from this policy? In order to answer this paradox, the research was built in three blocks of analysis: the first one was dedicated to the ejido and its expansion in the rainforest, the second one explained the creation of the Lacandon Indian Community in 1971 and the third block focused to know different cases of private rustic property, some succeed and others failed. In this sense, the most relevant contributions of the research are the following. First, the occupation of this region was studied contrasting the real colonization in front of the official one. That represented a new and innovative look. Second, we documented the role played by private settlers, so far little know in the history of the region. Third, we discovered the links between the implementation of the agrarian reform, its errors (technical mistakes, hesitations, delays, duplications, political management, etc.) and social unrest in the Farming communities of the Lacandon Jungle.

A presente tese considera que os fatores de (re)organização do espaço urbano e regional, associados à natureza e estrutura sistêmica do desenvolvimento econômico-empresarial, no contexto do planejamento e gestão pública, estão na base do processo de inserção competitiva das cidades e regiões. A competitividade territorial e urbana aparece como uma temática específica e interdisciplinar, tendo como categorias nucleares de análise o espaço e o território socialmente construídos, e que se organizam de acordo com um conjunto de normas, sendo também condicionados pela atuação das instituições, e em particular pela ação do Estado e suas relações com as estratégias empresariais. A tese norteia-se nos conceitos desenvolvidos por Lefebvre (1976), Harvey (1992), Soja (1993), Santos (1979) e Oliveira (2002), entre outros; do ponto de vista operacional da pesquisa, essa se conduz através da metodologia dos recursos e ativos, descrita por Colletis e Pecqueur (1993), com o apoio conceitual e empírico do Estudo da Competitividade da Indústria Brasileira (MCT, 1993). A pesquisa tem como base empírica a territorialidade do desenvolvimento local capitalista, com foco nas características da cidade de Vitória da Conquista (Sudoeste da Bahia, Brasil), dos componentes e dinâmicas de localização e operação das empresas e os seus vínculos com o planejamento e a gestão municipal no período pós-1997. A abordagem assim formulada procurou evidenciar como uma gestão mais eficiente da cidade pode convergir para um processo de construção dos parâmetros básicos essenciais à competitividade, com possibilidades de fomento de sistemas inovativos e sua incorporação à gestão das cadeias produtivas e empresas; aumento de qualificação profissional, entre outras formas de melhoria das vantagens competitivas locais. Em particular, considera-se que a construção de novos arranjos de coordenação político- institucional tende a viabilizar propostas de justiça social, equilíbrio ecológico e democracia política no âmbito local. No entanto, identificam-se algumas lacunas em relação à efetivação do papel integrador do planejamento, sobretudo no que se refere à integração regional (econômica e social), no sentido de uma coerência de conjunto territorial e urbano da cidade e da redução das desigualdades e contrastes existentes entre Vitória da Conquista e as cidades do seu entorno. Nesse contexto, apresentam-se algumas proposições de significado prático à tese, com subsídios à definição de ações estratégicas e instrumentos que podem ser utilizados no sentido da integração dos espaços, mercados e atores sociais locais e regionais, na perspectiva da construção de um projeto estratégico de cidade coesa e solidária, sustentável e competitiva. Palavras-chave: Espaço e Território; Competitividade Sistêmica; Instituições; Sustentabilidade; Planejamento e Gestão Pública. / This thesis considers the factors of (re) organization of urban and regional space, associated with the systemic nature and structure of economic and business development in the context of planning and public management are the basis of the competitive entry process of cities and regions. Territorial and urban competitiveness from the perspective of structural and systemic factors, appears as a specific and interdisciplinary theme, with the nuclear category of analysis space and territory socially constructed, and that are organized according to a set of standards, and also conditioned by the performance of the institutions, and in particular by the action of the state and its relations with business strategies. The thesis is guided on concepts developed by Lefebvre (1976), Harvey (1992), Soja (1993), Santos (1979) and Oliveira (2002), among others; operational point of view of research, this is conducted through the methodology of resources and assets, and described by Colletis and Pecqueur (1993), with the conceptual and empirical support for the “Estudo da Competitividade da Indústria Brasileira” (MCT, 1993). The research is empirically based on the territoriality of the local capitalist development, focusing on the characteristics of the city, and dynamic components of the location and operation of companies and their linkages with planning and municipal management in the period after 1997. A well formulated approach sought to show how a more efficient city management can converge to a process of construction of basic parameters essential to competitiveness, with the possibility of fostering innovation systems and their incorporation into the management of enterprises and productive chains; increase professional qualifications, among other ways of improving local competitive advantages. In particular, it is considered that the construction of new arrangements of political-institutional coordination tends to facilitate proposals for social justice, ecological balance and political democracy at the local level. However, we identify some gaps in relation to the effectiveness of the integrative role of planning, especially with regard to regional integration (economic and social) in the sense of coherence of territorial and urban area of the city and reducing inequalities and the contrasts between Vitoria da Conquista and the cities of your surroundings. In this context, we present some propositions of practical significance to the thesis, with subsidies to define strategic actions and instruments that can be used towards the integration of spaces, markets and local and regional social actors with a view to building a strategic project city cohesive and supportive, sustainable and competitive. / Esta tesis considera que los factores de reorganización del espacio urbano y regional, asociados a la naturaleza y a la estructura sistémica del desarrollo económico- empresarial, en el contexto del planeamiento y de la gestión públicos, se encuentran en la base del proceso de inserción competitiva de ciudades y regiones. La competitividad territorial y urbana, desde la óptica de los factores estructurales y sistémicos, aparece como una temática específica e interdisciplinar; tiene, además, como categorías nucleares del análisis, el espacio y el territorio socialmente construidos ‒también condicionados por la actuación de las instituciones, y en particular por la acción del Estado y sus relaciones con las estrategias empresariales. La tesis parte de los conceptos desarrollados, entre otros, por Lefevbre (1976), Harvey (1992), Soja (1993) y Santos (2002); desde el punto de vista operativo, la investigación se instrumenta a través de la metodología de los recursos y activos descrita por Colletis y Pecqueur (1993), con el apoyo conceptual y empírico del Estudo de Competitividade da Indústria Brasileira (MCT, 1993). La investigación tiene como base empírica la territorialidad del desarrollo local capitalista, y se centra en el estudio de las características de la ciudad de Vitória da Conquista (Sudoeste de Bahia, Brasil), y de los componentes y dinámicas de localización y de operación de las empresas, así como de sus vínculos con el planeamiento y la gestión municipal, en el período comprendido entre 1997 hasta 2014. El planteamiento así formulado buscó evidenciar cómo una gestión de los parámetros esenciales a la idea de competitividad podía tener una incidencia positiva a escala local: en el fomento de sistemas innovadores y en su incorporación a la gestión de las cadenas productivas y de las empresas; en el aumento de cualificación profesional, y en otras formas de mejora de las ventajas competitivas locales. En particular, se considera que la construcción de nuevos instrumentos de coordinación político-institucional puede hacer viables determinadas propuestas de mejora de la justicia social, del equilibrio ecológico y de la democracia política en el ámbito local. Sin embargo, se identifican algunas lagunas en relación a la puesta en marcha del papel integrador del planeamiento; sobre todo en lo que se refiere a la integración regional (económica y social), en el sentido de una coherencia de conjunto territorial y urbano de la ciudad y de la reducción de las desigualdades y contrastes existentes entre la ciudad de Vitória da Conquista y las ciudades de sus alrededores. En ese contexto, se presentan algunas propuestas de significado práctico ‒relacionadas con la definición de acciones estratégicas e instrumentos que pueden ser utilizados en el sentido de la integración de espacios, mercados y actores sociales, locales y regionales‒, en la perspectiva de la construcción de un proyecto estratégico de ciudad.

This PhD thesis is the result of our research on duality theory and completions for partially ordered sets. A first main aim of this dissertation is to propose different kind of topological dualities for some classes of partially ordered sets and a second aim is to try to use these dualities to obtain completions with nice properties. To this end, we intend to follow the line of the classical dualities for bounded distributive lattices due to Stone and Priestley. Thus, we will need to consider a notion of distributivity on partially ordered sets. Also we propose a topological duality for the class of all partially ordered sets and we use this duality to study some properties of partially ordered sets like its canonical extension, order-preserving maps and the extensions of n-ary maps that are order-preserving in each coordinate. Moreover, to attain these aims we will study the partially ordered sets from an algebraic point of view. / Esta tesis doctoral es el resultado de nuestra investigación sobre la teoría de la dualidad y completaciones de conjuntos parcialmente ordenados. Un primer objetivo general de este trabajo es proponer diferentes tipos de dualidades topológicas para algunas clases de conjuntos parcialmente ordenados y un segundo objetivo es tratar de utilizar estas dualidades para obtener diferentes completaciones con buenas propiedades. Para este fin, nos proponemos seguir la línea de las dualidades clásicas para retículos distributivos acotados debidas a Stone y a Priestley. Por lo tanto, necesitaremos considerar una noción de distributividad sobre conjuntos parcialmente ordenados. También proponemos una dualidad topológica para la clase de todos los conjuntos parcialmente ordenados y usamos esta dualidad para estudiar algunas propiedades de los conjuntos parcialmente ordenados como su extensión canónica, funciones que preservan orden y las extensiones de funciones n-arias que preservan orden en cada coordenada. Por otra parte, para alcanzar estos objetivos vamos a estudiar los conjuntos parcialmente ordenados desde un punto de vista algebraico.

La construcció de les tradicions biogràfiques dels poetes mítics grecs va començar a gestar-se des de les primeres manifestacions literàries gregues i es va prolongar durant segles. Al llarg d’aquest període, aquestes figures van ser adoptades amb finalitats diverses i van encaixar en els usos i les necessitats individuals o col·lectius d’autors literaris, grups de culte o interessos polítics. A més a més, la construcció biogràfica d’aquests poetes comparteix processos i mecanismes de caracterització similars als que van fer servir les tradicions dels poetes històrics i d’altres operadors culturals com els filòsofs. Així doncs, la tesi analitza els motius biogràfics principals que s’incorporaren a les figures dels poetes mítics, per blocs temàtics, i el procés com es generaren i s’aprofitaren els t pics i els motius biogràfics en els poetes considerats sovint iniciadors de la poesia grega. Les anàlisis d’aquesta recerca s’organitzen principalment al voltant de figures com Tàmiris, Orfeu, Museu, Eumolp, Epimènides, Linos, Olè, Filammó i Amfíon, entre d’altres, i s’estructuren seguint uns eixos temàtics com són els orígens (genealogia i pàtria), les relacions de magisteri i d’iniciació i altres motius típics de la biografia heroica (el viatge, els enfrontaments poètics i amb el poder, les invencions, la institució de cultes, la mort i la integració en la condició heroica). L’estudi dels motius biogràfics ha comportat la identificació d’una funció d’equivalència entre alguns d’aquests motius i s’hi ha detectat també una voluntat de jerarquització i competència, molt lligada al context cultual en què molts d’aquests poetes tenien presència. De manera similar, els biografemes han contribuït a assignar als poetes analitzats una funció instauradora per a la tradició literària i religiosa que els prenia com a referent, com a conseqüència de la relació constant i privilegiada amb la divinitat. / The development of the biographical traditions of the Greek mythical poets started with the first Greek literary works and it lasted for centuries. Throughout this period these figures were adapted for different uses and they suited literary, cultic or political interests either particularly or collectively. Furthermore, the shaping of the traditions of these poets, generally considered previous to Homer, has similarities with the historical poets, philosophers, sages and others. So, the thesis analyses the main sets of biographical formulaic themes and the process in which these formulaic motifs were elaborated and reshaped. The poets studied are Thamyris, Orpheus, Musaeus, Eumolpus, Linus, Epimenides, Olen, Philammon and Amphion among others, and the topics are their genealogy and origin, poetic initiation and other traditional topics of the heroic biography (teacher-pupil relationship, travel, song contests, quarrel with authorities, inventions, establishment of new cults, death, heroization). The study of these biographical traditions has led to identify the equivalence among some formulaic themes and the intention to set up a hierarchy, tied to cultic context where these poets were used. Similarly, the biographemes contributed to assign them an authoritative role for the literary and religious tradition which took them as a referent, thanks to the constant and privileged relationship with deities.

La casa i la comunitat local han constituït, fins aquest segle, dues instàncies bàsiques en l'organització social de les poblacions pirinenques. Tot i això, els estudis sobre els Pirineus han dedicat una gran atenció a l'organització domèstica però no han mostrat habitualment el mateix interès per d'altres modalitats d'agregació social que són igualment significatives. L'objectiu d'aquest treball és analitzar els lligams existents entre les dues institucions esmentades en el cas de la Val d'Aran, amb la intenció de comprendre la seva lògica de funcionament així com els processos pels quals han passat en el curs del temps. Com pretenc mostrar, l'estudi de les condicions materials a què ha hagut de fer front l'ocupació humana d'aquest entorn de muntanya aporta algunes claus explicatives d'aquest sistema social i de la seva llarga permanència històrica.El treball s'obre amb una presentació de les principals bases teòriques que han orientat la recerca. La similitud en les solucions adoptades per les diferents poblacions humanes que s'han desenvolupat en regions de muntanya permet recolzar una interpretació ecològica de les seves institucions socials enfront de les explicacions particularistes. Des d'un punt de vista temàtic, la investigació s'entronca amb els estudis sobre l'organització domèstica i sobre les formes d'organització comunal. El domèstic I el col.lectiu han estat presentats sovint com a àmbits mutuamente excloents, sense apreciar les implicacions recíproques entre amb dues dimensions en la mecànica i la dinàmica socials. En tercer lloc, es discuteix l'encaix de la recerca dins de la tracició d'estudis que han conformat els Pirineus com a àrea cultural.El primer capítol ("La vall com a entorn, el poble com a ecosistema") se centra en interpretar les bases materials de la societat aranesa i en analitzar els canvis que s'han produït en els darrers segles quant a la relació d'aquesta amb el seu entorn. La distribució de la població en l'espai, l'abast territorial dels ter;nes locals i la llarga continuïtat dels pobles en el temps apunten a que, més enllà del grup domèstic, la comunitat local ha constituït a l'Aran una institució efectiva en l'adaptació.En el capítol següent ("Moviment demogràfic i regulació del creixement") s'analitza la dinàmica poblacional aranesa com a un reflex dels processos que ha viscut la comarca però, al mateix temps, com a un important factor adaptatiu modelat per les pràctiques socials. El matrimoni ha estat un mecanisme decisiu pels objectius de la regulació demogràfica. L'estudi dels moviments migratoris posa de relleu el caràcter marcadament obert de la població comarcal i com aquesta obertura ha constituït históricamente una estratègia social davant dels constrenyiments productius de la vall.El capítol tercer ("Recursos, formes d'apropiació i diferenciació social") gira entorn de la lògica que explica l'existència en la comarca de diferents formes d'apropiació dels recursos existents i de les seves conseqüències socials. L'impressionant abast territorial de la propietat comunal s'explica, en aquest sentit, per les formes d'aprofitament que permeten els recursos disponibles, però el predomini de la tinença col.lectiva ha estat compatible amb una diferenciació social i la pròpia reproducció d'aquesta.La residència és el referent més immediat de la casa com a institució social. Al capítol quart ("Espai domèstic i formes de residència") l'atenció se centra en dues dimensions diferents d'aquesta constatació. Els habitatges i els edificis utilitzats en el procés productiu mostren a través del seu aspecte formal els usos a què es destinen i les concepcions culturals d'aquests. No obstant això, el terme "casa" serveix també per referir-se al grup d'individus que compartiesen un mateix espai residencial. L'anàlisi de les formes de residència constata no només diferències al llarg del temps, sinó també una variabilitat de comportaments a l'interior mateix de cada moment històric, per la qual cosa la família troncal esdevé abans una construcció ideològica que no una constatació estadística. El capítol següent ("Sobre el caracter familiar de l'explotació pagesa") es fixa en els processos productius de l'economia agro-ramadera aranesa i en analitzar els problemes inherents a l'organització familiar del treball agrari. La inestabilitat dels rendiments, la discontinuïtat dels requieriments laborals i la incidència del cicle familiar en la composició de les unitats de producción són factors determinants en aquest context.L'aliança i l'herència són els mecanismes principals de la reproducción domèstica però els seus efectes van més enllà de l'àmbit familiar però els seus efectes van més enllà de l'àmbit familiar estrcite i impliquen tot l'ordenament social local. Al capítol sistè ("La casa en la reproducció social") es presta una atenció especial a les conseqüències que tenen el matrimoni i la transmissió patrimonial dins del poble, al mateix temps que aquests són analitzats en les seves dimensions institucional i pràctica.En el capítol setè ("La gestió comunal dels recursos") s'explora el funcionament de la comunitat local com a organització econòmica. Les pràctiques comunals s'han orientat simultàniament a gestionar l'aprofitament d'alguns recursos estratègics per la producció agro-ramadera i del treball mateix com a mitjà de producción. És en aquest terreny on es posa de manifest com el poble no constitueix una organització col.lectiva de la producció, sinò el marc dins del qual s'articulen els grups domèstics per fer front a determinats constrenyiments materials.El darrer capitol ("La comunitat local: política, identitat i sociabilitat") tracta de les implicacions principals de l'organització comunal més enllà de les seves funcions econòmiques. El poble, en aquest sentit, conforma una entitat política i un àmbit immediat de la vida social, al mateix temps que un referente important en la construcció de la identitat personal. A l'Aran, l'aparença democràtica de les institucions politiquees locals i l'existència d'una ideologia harmonitzadora entre els membres d'un mateix poble han encobert históricamente un ús oligàrquic del poder i el conflicte inherent i la diferenciació social. El treball es completa, a banda de l'apartat final de conclusions, amb alguns apèndixs que complementen les dades estadístiques incloses en el text.La casa i la comunitat local són dues institucions necessàries per la comprensió de les societats pirinenques que, a causa de la seva articulació complexa, no poden analitzar-se per separat com si es tractés de realitats completes i que s'expliquen, en darrera instància, pel seu paper en l'adaptació a l'entorn. Al meu entendre, si aquesta perspectiva permet clarificar millor els comportaments i les institucions sòcio-culturals que d'altres estratègies explicatives, si a més a més possibilita trascendir l'especificitat del seu marc geogràfic i històric per apuntar a la comparació intercultural, tant el risc tautològic dels seus postulats com l'aparent finalisme dels resultats a què condueix són, finalment, uns costos assumibles. / Household and local communities were, until mid-century, two fundamental elements in the social organisation of Pyrenean population. Even so, studies on the subject of the Pyrenees have dedicated great attention to domestic organisation, but have not normally shown the same interest towards other types of social groupings that are equally significant. In this dissertation we shall analyse the links which exist between the two institutions mentioned above in the specific case of the Val d'Aran (Central Pyrenees), with the aim of understanding the logic behind the way in which they were run and investigating the development which they have undergone over the years. This paper seeks to combine anthropology's own sources and techniques as well as those of history, in order to show that the study of the material conditions existing during the period of human habitation of this mountainous region can help provide an explanation of its social system and of its historical longevity.We shall analyse Aranese social institutions from an ecological and procedural perspective, as opposed to the historic and particularist slant which is more common in European regional ethnology. Consequently we shall interpret as operative mechanisms or as the social result of some specific adaptive strategy elements such as the layout of settlements, the indivisibility of inheritances, the step structure, local inbreeding, simultaneity of private and community appropriation of resources, local socio-centrism, the importance of the household as a reference point for personal identity, formal equality between in habitants in the use of common natural resources and in their political management, the absence of a polarised social structure, the ecological heterogeneity in local demarcations, the way activities and production complemented each other, the low numbers of single people or the different ways in which communal work was organised.

El arte mismo reproduce o reinterpreta otras obras de arte y, sin embargo, el carácter de la reproducción sigue apareciendo como algo ambiguo: un mismo medio genera obras artísticas y reproduce obras de arte. Parte del esfuerzo de la tesis lo he dedicado a acotar un pasado del impreso que ponga en su centro la industrialización del s. XIX en vez de asumir como tradición el grabado anterior al s. XVIII. La revolución de la prensa no se integró en el arte. Acotar una prehistoria de la revolución digital en el impreso masivo sirve para reformular tanto nuestro pasado como nuestra cultura digital. Revisar el impreso masivo desde el ámbito del arte es importante para establecer algunos antecedentes de la cultura digital y aprender, así, a integrar también sus transformaciones. La era de una reproductibilidad sin pérdida y sin límite no es una novedad digital. En la transición entre el grabado manual y el grabado fotomecánico detecto algunas conexiones con nuestra expansión digitalizante. Reformular una noción de la imagen impresa que ponga en su centro la matriz múltiple sirve para conectar modos heterogéneos de operar con imágenes. Por un lado, no quiero eludir en mi práctica artística la importancia de los nuevos medios de masas. Por otro lado, quiero explotar los potenciales del medio de reproducción como lenguaje creativo específico. La observación de procesos y materiales artísticos ha sido objeto de investigación, partiendo de la idea de que en ello confluye algo relevante de nuestra cotidianeidad. El objetivo de la tesis ha sido generar un producto artístico que interrogara su propia naturaleza -tanto la de su entorno como la de su contexto mediático- sin eludir la explosión de los medios digitales y de las transformaciones que estos conllevan. / Art itself can be a reproduction or a reworking of other works of art. However, the character of a reproduction is still ambiguous: the same media generates high art and low reproductions. Part of the effort of my thesis has been spent in defining the printing revolution of the 19th century as a prehistory of our digital culture. The pre 18th century print is commonly assumed as our print tradition in art. It is important to review the mass image in relation to art in order to establish some background on digital culture and to integrate its transformations in our art practices. To redefine a prehistory of the digital revolution is useful to rethink both our past and our digital culture. I connect multiple and heterogeneous modes of operating with images. On the one hand, I do not avoid in my art practice the importance of the new mass media. On the other hand, I want to exploit the potentials of the processes of reproduction as specific creative language. The observation of artistic materials and processes has been the subject of my research. The aim of the thesis has been to generate an artistic product that questions its very nature and context, without avoiding the explosion of the digital revolution and the transformations it entails.

Aquesta tesi està centrada en la figura del diplomàtic i escriptor Eduard Toda i Güell. L'objectiu primordial d'aquest estudi és el de definir el pensament , l'estil d'escriptura i les influències ideològiques i literàries del personatge partint de l'anàlisi dels seus textos , però també a través de la seva obra humana, les seves relacions , els seus viatges i les seves implicacions en el camp polític, social i cultural del país. Per a això s'analitza el seu epistolari, la creació de la seva biblioteca i els seus donatius de llibres i col•leccions en diferents biblioteques i arxius del país, la selecció dels llibres que va adquirir i les possibles lectures que van formar el seu pensament i l'escriptura dels seus textos, discursos, articles i llibres . L'anàlisi de l'obra d'Eduard Toda estudia, principalment, el sentit final de cada llibre i del conjunt de la seva obra. L'estudi estableix el perquè , la metodologia i el valor dels llibres i articles que va escriure. Mostra la finalitat de la seva escriptura i també de tota aquella obra material i espiritual que no forma part de l'escriptura -és el cas de les restauració arquitectònica de monuments com el monestir de Santa Maria de Poblet- però que també constitueix la seva obra global. L'estudi i anàlisi de l'obra d'Eduard Tota vol aprofundir en el seu ideologia i extreure la base del seu pensament per entendre millor al personatge, i descobrir quin va ser el motor que va generar una personalitat tan polièdrica i l'energia que impulsava cada projecte i cada acció de la seva vida. / This thesis is centered on the figure of the diplomat and writer Eduardo Toda i Güell. The primary objective of this study is to define thinking, writing style and the ideological and literary influences of the character from the analysis of texts, but also through his human work, their relationships, their travel and their implications in political, social and cultural fields in the country. To do so his correspondence, his library creation and his donations of books and collections in various libraries and archives in the country were analyzed, as well as the selection of books which acquired and possible readings that shaped his thinking and writing of texts, speeches, articles and books. The analysis of the work of Eduardo Toda studies mainly the ultimate meaning of each book and the whole of his work. The study establishes the reason, the methodology and the value of books and articles written. It displays the purpose of his writing and also of all that material and spiritual work that is not part of the script –that is the case of architectural restoration of monuments such as the Monastery of Santa Maria de Poblet- but also its global workforce. The study and analysis of the work of Eduardo Toda want to deepen their ideology and extract the basis of their thinking to better understand the character, and discover what the engine was that generated such a multifaceted personality and energy that drive each project and each action of his life.