L'eficiència dels mecanismes implicats en el control de l'estabilitat postural depèn de l'adequada percepció i integració de les informacions neurosensorials provinents de tres sistemes principals: el sistema somestèsic, especialment amb la contribució de les informacions d'origen cutani-plantar i cervical, el sistema vestibular i el sistema visual. Nombrosos estudis han avaluat el paper que poden exercir les alteracions del sistema estomatognàtic, referides a l'oclusió o a la presència de disfunció craniomandibular (DCM), sobre la postura i, en menor mesura, sobre el control postural, mostrant resultats no concloents. Amb l'objectiu de comprovar si els pacients amb DCM presenten un control de l'estabilitat postural més deficitari es van comparar els registres estabilomètrics estàtics i dinàmics entre un grup de 51 pacients amb DCM i un altre grup control homogeni de subjectes sans. De manera paral·lela, tots els participants van ser avaluats en una sèrie de proves clíniques en les quals es va comprovar la correcta integració de la informació propioceptiva cervical, visual i vestibular. En relació amb l'avaluació estabilomètrica, els pacients amb DCM van presentar registres significativament més elevats en condicions estàtiques i dinàmiques per algunes de les variables estabilomètriques considerades. Es van trobar diferències significatives en el valor del coeficient estabilomètric de Romberg, la mitjana del qual va ser 29,35 punts més elevada en els pacients amb DCM (p-valor=0,037, test U de Mann-Whitney), situació indicativa d'una major preponderància en la utilització de la informació visual durant les estratègies de control postural. La integració de la informació cutani-plantar no va mostrar diferències entre els grups d'estudi, els valors del coeficient estabilomètric plantar van ser molt similars entre els pacients i els controls. La influència del sistema masticatori no va presentar efectes negatius sobre l'estabilitat postural, tal com va indicar la comparació de l'índex d'influència estomatognàtic, per a la superfície i la longitud estabilomètrica, que va presentar valors similars en tots dos grups. Els resultats derivats de les exploracions clíniques plantejades van indicar que els pacients amb DCM van presentar, en un percentatge significativament més elevat, limitacions de la mobilitat cervical atlo-axoidea (72,55% vs 27,45% per als controls, p-valor 2=0,000), així com també una major freqüència en la presència de dolor miofascial durant l'exploració palpatòria de la regió cervical. La funció vestibular va mostrar diferències significatives amb un major percentatge de pacients amb DCM que van presentar una hipofunció vestibular unilateral (33,33% vs 15,69 per als controls; p-valor 2=0,038). En relació amb la funció visual, el percentatge de subjectes en tots dos grups d'estudi que van presentar una alteració de la funció binocular va ser similar. Considerant les variables estabilomètriques estàtiques i dinàmiques, en les quals els pacients van presentar valors superiors respecte dels controls, es va procedir a la comparació dels resultats estabilomètrics obtinguts entre els propis pacients amb DCM. L'objectiu va ser determinar l'existència d'associacions entre les alteracions de la integració de la informació neurosensorial, avaluades a través de les exploracions clíniques plantejades, i l'augment dels registres estabilomètrics trobats en els pacients amb DCM. Es van comparar els registres estabilomètrics per a les variables considerades entre aquells pacients que van presentar limitació en la mobilitat cervical, hipofunció vestibular o funció binocular alterada; i els que van mostrar una normalitat en els resultats. Els registres estabilomètrics no van mostrar diferències entre tots dos subgrups de pacients amb DCM. D'aquesta forma, no es va poder establir una associació específica, per a l'alteració d'alguna de les informacions neurosensorials avaluades, que pogués justificar que el control postural en el grup de pacients amb DCM fos més deficitari, empitjorant en situació visual d'ulls tancats i específicament en considerar l'estabilitat en un pla transversal. / La eficiencia de los mecanismos implicados en el control de la estabilidad postural depende de la adecuada percepción e integración de las informaciones neurosensoriales provenientes de tres sistemas principales: el sistema somestésico, especialmente con la contribución de las informaciones de origen cutáneo-plantar y cervical, el sistema vestibular y el sistema visual. Numerosos estudios han evaluado el papel que pueden desempeñar las alteraciones del sistema estomatognático, referidas a la oclusión o a la presencia de disfunción cráneo-mandibular (DCM), sobre la postura y, en menor medida, sobre el control postural, mostrando resultados no concluyentes. Con el objetivo de comprobar si los pacientes con DCM presentan un control de la estabilidad postural más deficitario se compararon los registros estabilométricos estáticos y dinámicos entre un grupo de 51 pacientes con DCM y otro grupo control homogéneo de sujetos sanos. De manera paralela, todos los participantes fueron evaluados en una serie de pruebas clínicas en las que se comprobó la correcta integración de la información propioceptiva cervical, visual y vestibular. En relación con la evaluación estabilométrica, los pacientes con DCM presentaron registros significativamente más elevados en condiciones estáticas y dinámicas para algunas de las variables estabilométricas consideradas. Se encontraron diferencias significativas en el valor del coeficiente estabilométrico de Romberg, cuya media fue 29,35 puntos más elevada en los pacientes con DCM (p-valor=0,037, test U de Mann-Whitney), situación indicativa de una mayor preponderancia en la utilización de la información visual durante las estrategias de control postural. La integración de la información cutáneo-plantar no mostró diferencias entre los grupos de estudio, los valores del coeficiente estabilométrico plantar fueron muy similares entre los pacientes y los controles. La influencia del sistema masticatorio no presentó efectos negativos sobre la estabilidad postural, tal y como indicó la comparación del índice de influencia estomatognático, para la superficie y la longitud estabilométrica, que presentó valores similares en ambos grupos. Los resultados derivados de las exploraciones clínicas planteadas indicaron que los pacientes con DCM presentaron, en un porcentaje significativamente más elevado, limitaciones de la movilidad cervial atlo-axoidea (72,55% vs 27,45% para los controles, p-valor 2=0,000), así como también una mayor frecuencia en la presencia de dolor miofascial durante la exploración palpatoria de la región cervical. La función vestibular mostró diferencias significativas con un mayor porcentaje de pacientes con DCM que presentaron una hipofunción vestibular unilateral (33,33% vs 15,69 para los controles; p-valor 2=0,038). En relación con la función visual, el porcentaje de sujetos en ambos grupos de estudio que presentaron una alteración de la función binocular fue similar. Considerando las variables estabilométricas estáticas y dinámicas, en las que los pacientes presentaron valores superiores respecto de los controles, se procedió a la comparación de los resultados estabilométricos obtenidos entre los propios pacientes con DCM. El objetivo fue determinar la existencia de asociaciones entre las alteraciones de la integración de la información neurosensorial, evaluadas a través de las exploraciones clínicas planteadas, y el aumento de los registros estabilométricos hallados en los pacientes con DCM. Se compararon los registros estabilométricos para las variables consideradas entre aquellos pacientes que presentaron limitación en la movilidad cervical, hipofunción vestibular o función binocular alterada; y los que mostraron una normalidad en los resultados. Los registros estabilométricos no mostraron diferencias entre ambos subgrupos de pacientes con DCM. De esta forma, no se pudo establecer una asociación específica, para la alteración de alguna de las informaciones neurosensoriales evaluadas, que pudiera justificar que el control postural en el grupo de pacientes con DCM fuera más deficitario, empeorando en situación visual de ojos cerrados y específicamente al considerar la estabilidad en el plano transversal o medio-lateral.

Una de les propietats principals del sistema nerviós és la mecanosensibilitat, la qual es pot alterar amb les repeticions del gest esportiu i/o amb les posicions mantingudes i/o els traumatismes de repetició realitzats durant la pràctica esportiva en l’adolescència . Tot i que la bibliografia no cita el nervi com a principal teixit afectat durant la pràctica esportiva, el nervi perifèric és l’estructura responsable de la innervació de la resta dels teixits connectius i si es lesiona pot donar igualment clínica de manera directa (per l’afectació del propi nervi) o indirecta (per la seva relació amb el sistema múscul-esquelètic). El propòsit és valorar si les mobilitzacions neurals realitzades després dels entrenaments en una població adolescent sana d’alt nivell esportiu poden ajudar a millorar la mecanosensibilitat del sistema nerviós. Es va realitzar un assaig clínic aleatoritzat. Es varen seleccionar 67 esportistes de tecnificació d’entre 14 i 17 anys i jugadors/es de Basquetbol, handbol i voleibol, becats per la seva federació. La mostra es va dividir en dos grups, un dels quals va realitzar un programa d’estiraments estàtics passius després de la pràctica esportiva i l’altre va realitzar els mateixos estiraments, però afegint al protocol un exercici de mobilització neural que va ser l’objecte d’estudi d’aquest treball. Es va utilitzar el Test de Slump per a valorar la mecanosensibilitat del sistema nerviós. Es va mesurar l’angle d’extensió del genoll, la intensitat del dolor amb l’escala visual analògica i la seva localització. La valoració es va realitzar abans i després de l’entrenament els dies 1, 30 i 60. Varen completar tot el programa un total de 48 esportistes, que formaren la mostra final. En l’anàlisi estadístic es va utilitzar la prova T-Student, per a grups independents, per tal de comparar les mitjanes entre els dos grups d’estudi i el test ANOVA de dos factors de mesures repetides per a veure les diferències en l’evolució dels dos grups d’estudi al llarg de les tres valoracions. La resposta neurodinàmica mitjana del Test de Slump obtinguda en la valoració inicial en aquesta població és de 20,25º± 7º pels nois i de 16,34º± 5º per les noies. Aquests resultats difereixen dels valors obtinguts en altres estudis realitzats en població adulta, que en el cas dels homes és de 6,6º± 4,7º i en les dones de 5,4º± 5,8º. Un cop realitzades les mobilitzacions neurals, els resultats mostren diferencies estadísticament significatives per l’angle d’extensió del genoll en els 3 factors: evolució del temps (p valor=0), entre grups d’estudi (p-valor=0,043) i en la interacció d’ambdós factors (p-valor=0,048). Aquestes diferències es van presentar entre la cinquena i la vuitena setmana. En les variables intensitat i localització del dolor no es troben diferències estadísticament significatives en cap de les valoracions. Per concloure es pot dir que un programa de mobilitzacions neurals de 2 mesos de durada realitzat en el post-esforç millora la mecanosensibilitat del sistema nerviós en joves esportistes d’elit.

S'ha estudiat la degradació fotoquímica de compostos tòxics (toxines i pesticides) en aigua i sucs de fruita, utilitzant radiació UV-visible, en que una làmpada de vapor de mercuri de mitja pressió, que emet entre 250 i 700 nm, es la font d'emissió. Les cinètiques de fotodegradació dels compostos tòxics depenen de la seua concentració en el medi reaccionat. en el cas de micotoxines (patulina i ocratoxina A), s'ha obtingut que la degradació fotoquímica segueix una cinètica de primer ordre. Per als pesticides, la fotodegradació de benomil també es pot descriure amb una cinètica de primer ordre, mentre que el tiabendazol segueix cinètiques d'ordre zero i pseudo primer ordre. Per a les micotoxines i tiabendazol s'ha estudiat la compensació cinètica i termodinàmica, havent obtingut que per la patulina i tiabendazol en el procés global de fotodegradació el control és entròpic, però per a l'ocratoxina A el control és entàlpic. / Se ha estudiado la degradación fotoquímica de compuestos tóxicos (toxinas y plaguicidas) en agua y zumos de fruta, utilizando radiación UV-visible, siendo la fuente una lámpara de vapor de mercurio de media presión que emite entre 250 y 700 nm. Las cinéticas de fotodegradación de los compuestos tóxicos dependen de su concentración en el medio reaccionante. En el caso de micotoxinas (patulina y ocratoxina A), se ha obtenido que la degradación fotoquímica sigue cinéticas de primer orden. Para plaguicidas, la fotodegradación de benomilo también se puede describir mediante cinéticas de primer orden; sin embargo, el tiabendazol sigue cinéticas de orden cero o pseudo primer orden. Para las micotoxinas y tiabendazol se ha estudiado la compensación cinética y termodinámica, habiendo obtenido que para patulina y tiabendazol en el proceso global de fotodegradación el control es entrópico; pero para la ocratoxina A el control ha resultado ser entálpico. / In this thesis, a study of removing various toxic compounds (toxins and pesticides) present in fruit juices and water by applying a treatment with UV radiation is shown. The radiation source is a mid-pressure mercury lamp, emitting on the 250-700 nm wavelength range. Photodegradation kinetics of toxic compounds depends on its concentration in the reaction medium. For mycotoxins (patulin and ochratoxin A), it has been obtained that the photochemical degradation follows first order kinetics. For pesticides like benomyl, the photodegradation can be described by first-order kinetics; however, thiabendazole follows zero order or pseudo first order kinetics. For mycotoxins and thiabendazole the kinetics and thermodynamics compensation has been studied, having obtained that patulin and thiabendazole photodegradation control is entropic for all processes; but for ochratoxin A control has been enthalpic.

La enfermedad cardiovascular es un trastorno complejo, multifactorial, poligénico y con un importante componente ambiental. Este grupo de enfermedades, y en particular la cardiopatía isquémica, ocasionan una gran morbilidad y mortalidad a nivel poblacional. Por lo tanto, la prevención es un elemento importante en todas las políticas de salud pública. En la última década se ha avanzado de manera notable en el conocimiento del componente genético de la cardiopatía isquémica y se han descubierto más de 50 loci asociados con el riesgo de presentar esta enfermedad. Muchos de estos loci no se asocian con los factores de riesgo cardiovascular clásicos, y el mecanismo etiopatogénico que explica esta asociación no se conoce. Por otra parte, la variabilidad genética tambén puede explicar parte de la variabilidad interindividual en la respuesta a diferentes fármacos y asociarse al pronóstico de la enfermedad. / Cardiovascular disease is a complex, multifactorial, polygenic disorder with an important environment component. This group of diseases, especially ischemic heart disease, causes significant morbidity and mortality at the population level. Therefore, prevention is a key element of relevant public health policies. Over the past decade there has been a significant advance in knowledge of the genetic component of ischemic heart disease; more than 50 loci associated with risk for this disease have been discovered. Many of these loci are not associated with traditional cardiovascular risk factors, and the etiopathogenic mechanism that explains this association is unknown. Moreover, genetic variability may explain part of the interindividual variability in response to different drugs and may be associated with prognosis.

Introducció: Les displàsies de maluc és la segona deformitata múscul-esquelètica més important en nens amb paràlisi cerebral (PC) i s'atribueix a l'espasticitat i contractura dels músculs adductors i flexors del maluc. El retard en la bipedestació, la manca d'equilibri muscular en els músculs del voltant del maluc i la reducció del rang de moviment dels músculs adductors amb el creixement, és típic en nens amb PC espàstica. Objectiu: L'objectiu d'aquest estudi és investigar els efectes del programa de bipedestació en abducció en la primera infància en la prevenció de les displàsies de maluc i en el manteniment de la flexibilitat dels músculs adductors en nens amb diplegia espàstica. Metodología: Tretze nens amb PC diplegia espàstica, classificats en el nivell III, segons el Gross Motor Function Clasification System (GMFCS), i que es van atendre en Centres de Desenvolupament Infantil i Atenció Precoç de Barcelona (CDIAP), van realitzar un programa de bipedestació en abducció entre els 12-14 mesos d'edat fins als 5 anys. Aquests nens presentaven un retard en l'adquisició de la bipedestació autònoma amb tendència a realitzar una bipedestació i marxa assistida en tisora, a causa de l'espasticitat dels músculs adductors. A l'edat de 12-14 mesos se'ls va confeccionar un bipedestador o standing en abducció, perquè ho usessin al seu domicili 45 minuts diaris. Es va explicar als pares l'objectiu d'aquest programa i es va realitzar un assessorament i seguiment del programa segons les necessitats de cada família. Es va valorar el rang de moviment (RDM) de l'abducció de malucs a l'inici del programa i als 5 anys. A aquesta edat es va valorar, a través de les mesures radiològiques, el percentatge de migració (PM) i índex acetabular (IA) de maluc, per ser les mesures més comunament usades per valorar l'estat acetabular. Posteriorment es van comparar els resultats radiològics del porcentatge de migració (PM) e índex acetabular (IA) d'aquest grup estudi (GE), amb un grup de comparació (GC), amb el mateix diagnòstic i nivell d'afectació que no haguessin participat en un programa de bipedestació. Es va calcular el PM dels malucs drets i esquerres dels nens d'ambdós grups a través d'una radiografia feta als 5 anys. També es va calcular la mitjana del PM i IA màxim i mínim com a valors que indiquen els valors pitjors i millors del desenvolupament acetabular en els dos grups, així com la diferència del PM com a diferència entre aquests valors per comparar si la simetria del creixement acetabular va ser diferent entre els dos grups. Resultats: Els resultats principals d'aquest estudi indiquen que és possible mantenir el RDM en els músculs adductors espástics i la seva flexibilitat a través d'un programa de bipedestació en abducció diari durant els primers 5 anys del desenvolupament. En tots els nens del GE, el PM de es va mantenir dins de límits estables (13-23%) a l'edat de 5 anys, en comparació amb els nens que no van realitzar el programa (12-47%) ( p <0,000). Entre el GE i GC hi va haver una diferència significativa del PM del maluc esquerra (p-valor = 0,019). Per als valors màxims i mínims de PM (PM-Max i PM-Min), només hi va haver una diferència significativa per als valors màxims (p-valor = 0.000). Els valors del PM-Max i IA-Max van ser més simètrics i dins de valors estables en els malucs de la cohort de nens que van usar el programa de bipedestació en abducció. En el GE es va trobar una correlació significativa entre el MP màxim i el RDM als 5 anys d'edat. Conclusions: Un programa de bipedestació en abducció de malucs utilitzat diàriament en els primers anys d'edat prevé les displàsies de maluc, ajuda a un desenvolupament acetabular simètric i dins de valors estables i manté el rang de moviment dels músculs adductors de maluc en nens amb PC diplegia espàstica amb un nivell III segons el GMFCS, en comparació al GC que no van usar el programa de bipedestació. / Las displasias de cadera son la segunda deformidad músculo-esquelética más importante en niños con parálisis cerebral (PC) y se atribuyen a la espasticidad y contractura de los músculos aductores y flexores de la cadera. El retraso en la bipedestación, la falta de equilibrio muscular en los músculos de alrededor de la cadera y la reducción del rango de movimiento de los músculos aductores con el crecimiento, es típico en niños con PC espástica. Objectivo: El objetivo de este estudio es investigar los efectos del programa de bipedestación en abducción en la primera infancia en la prevención de las displasias de cadera y en el mantenimiento de la flexibilidad de los músculos aductores en niños con diplejía espástica.Trece niños con PC diplejía espástica, clasificados en el nivel III, según el Gross Motor Function Clasification System (GMFCS), y que se atendieron en Centros de Desarrollo Infantil y Atención Precoz de Barcelona (CDIAP), realizaron un programa de bipedestación en abducción entre los 12-14 meses de edad hasta los 5 años. Estos niños presentaban un retraso en la adquisición de la bipedestación autónoma con tendencia a realizar una bipedestación y marcha asistida en tijera, debido a la espasticidad de los músculos aductores. A la edad de 12-14 meses se les confeccionó un bipedestador o standing en abducción, para que lo usaran en su domicilio 45 minutos diarios. Se explicó a los padres el objetivo de este programa y se realizó un asesoramiento y seguimiento del programa según las necesidades de cada familia. Se valoró el rango de movimiento (RDM) de la abducción de caderas al inicio del programa y a los 5 años. A esta edad se valoró, a través de las medidas radiológicas el porcentaje de migración (PM) e índice acetabular (IA) de cadera, por ser las medidas más comúnmente usadas para valorar el estado acetabular. Posteriormente se compararon los resultados radiológicos del PM e IA de este grupo estudio (GE), con un grupo de comparación (GC), con el mismo diagnóstico y nivel de afectación que no hubieran participado en un programa de bipedestación. Se calculó el PM de las caderas derechas e izquierdas de los niños de ambos grupos a través de una radiografía hecha a los 5 años. También se calculó la media del PM e IA máximo y mínimo como valores que indican los valores peores y mejores del desarrollo acetabular en ambos grupos, así como la diferencia del PM como diferencia entre estos valores para comparar si la simetría del crecimiento acetabular fue diferente entre los dos grupos. Resultados: Los resultados principales de este estudio indican que es posible mantener el RDM en los músculos aductores espásticos y su flexibilidad a través de un programa de bipedestación en abducción diario durante los primeros 5 años del desarrollo. En todos los niños del grupo estudio (GE), el PM se mantuvo dentro de límites estables (13-23%) a la edad de 5 años, en comparación con los niños que no realizaron el programa (12-47%) (p<0,000). Entre el GE y GC hubo una diferencia significativa del PM de la cadera izquierda (p-valor = 0,019). Para los valores máximos y mínimos de PM (PM-Max y PM-Min), solo hubo una diferencia significativa para los valores máximos (p-valor = 0.000). Los valores del PM-Max e IA-Max fueron más simétricos y dentro de valores estables en las caderas de la cohorte de niños que usaron el programa de bipedestación en abducción. En el GE se encontró una correlación significativa entre el MP máximo y el RDM a los 5 años de edad. Conclusiones: Un programa de bipedestación en abducción de cadera utilizado diariamente en los primeros años de edad previene las displasias de cadera, ayuda a un desarrollo acetabular simétrico dentro de valores estables y mantiene el rango de movimiento de los músculos aductores de cadera en niños con PC diplejía espástica con un nivel III según el GMFCS, en comparación al GC que no usaron el programa de bipedestación. / Hip dysplasia is the second most important musculoskeletal deformity in children with cerebral palsy (CP) and is often attributed to spasticity and contractures of adductor and hip flexor muscles. The delay in standing, lack of muscular balance the muscles around the hip and reduced range of motion of the adductor muscles during growth, is typical in children with spastic CP. Aim: The aim of this study is to investigate the effects of a standing program in abduction in early childhood to prevent hip dysplasia and to maintain the flexibility of adductor muscles in children with spastic diplegia. Thirteen children with spastic diplegia PC, classified in level III, according to the Gross Motor Function Clasification System (GMFCS), and treated in the Barcelona Child Development and Early Attention Department (CDIAP) conducted a program of standing in abduction between 12-14 months to 5 years. These children had a delay in acquiring the autonomous standing and perform an assisted scissor gait, due to spasticity of the adductor muscles. At the age of 12-14 months started to use a standing frame with hip abduction, which used at home daily for 45 minutes. Parents were informed the aim of this program and told to carry out the program according to the needs of each family. The range of motion (ROM) of the hip abduction was measured at the beginning of the program and at 5 years of age. At this age radiological measures was assessed through the percentage of migration (PM) and acetabular index (AI) of the hip, being the most common measures used to assess the acetabular state. The PM and IA results of the study group (GE) were compared with a comparison group (CG), with the same diagnosis and level of involvement that had not participated in a standing program. The PM of the right and left hip in both groups was calculated. The average of the PM and AI maximum indicating the best and worst acetabular development values was calculated in both groups. Besides, PM difference between these values was also considered to compare the symmetry of the acetabular growth in both groups. Results: The main results of this study indicate that is possible to maintain the ROM of the adductor muscles and flexibility through a daily standing program with hip abduction during the first five years of development. In all children in the study group (GE), the PM remained within stable limits (13-23%) at the age of 5 years, compared with children who did not used the program (12-47%) ( p <0.000). Between GE and GC there was a significant difference in PM left hip (p-value = 0.019). For the values of MP maximum and minimum (PM and PM-Max-Min), there was only a significant difference to the maximum values (p-value = 0.000). The values of the MP-Max and AI-Max were more symmetrical and within stable limits in the hips of the cohort of children who used the standing program in abduction. In the SG a significant correlation between the maximum MP and RDM at 5 years of age was found. Conclusion: A standing program with hip abduction used daily in the early years of age prevents hip dysplasia, helps a symmetrical acetabular development in stable values and maintains the ROM of the hip adductor muscles in children with spastic diplegia cerebral palsy level III according to the GMFCS, when compared to the CG which did not use the standing program.

Desde hace unos años se está utilizando el kinesiotaping (KT) en la práctica del fisioterapeuta como parte del tratamiento en las distintas patologías del aparato locomotor. Entre los principales efectos descritos están la analgesia, por disminución de la presión en los receptores nociceptivos, la mejora de la circulación sanguínea y linfática y un efecto a nivel del tono del músculo esquelético. Existen diferentes técnicas de aplicación en función del objetivo que se busque y la zona donde se aplica, siendo la más utilizada a nivel de la musculatura esquelética. El objetivo de esta tesis es estudiar los efectos del Kinesiotaping aplicado con la técnica muscular a nivel del trapecio superior cuando éste se encuentra con una sobrecarga muscular. Para ello se ha planteado un ensayo clínico aleatorizado en la que han formado parte 102 voluntarios mayores de edad de ambos sexos que padecían dolor inespecífico de la columna cervical con dolor a nivel del trapecio superior derecho, izquierdo o ambos. Se valoró la percepción del dolor mediante la escala visual analógica (EVA) y un algómetro de presión, la movilidad articular activa (ROM) de la columna cervical, la fuerza muscular isométrica de la musculatura cervical mediante la MCU y la actividad muscular mediante la electromiografía de superficie (EMG), tomando como referencia la contracción voluntaria máxima y el test de fatiga o test isométrico para el trapecio superior. Se tomaron medidas basales, a los 3 días y a la semana de empezar el tratamiento. xxii A los individuos que se incluyeron en el grupo experimental se les aplicó la técnica muscular con el KT a nivel del trapecio superior, que se mantuvo durante 72 horas. Todos los participantes en el estudio realizaron cada día (hasta la 2 sesión) un estiramiento en tensión activa del trapecio superior derecho e izquierdo. El resultado obtenido mostró una diferencia estadísticamente significativa pre y post tratamiento, tanto en el grupo control como en el experimental, no encontrándose diferencias estadísticamente significativas entre ambos grupos de intervención. Por lo que no se pudo concluir que el kinesiotaping sea una técnica eficaz en el tratamiento sintomático del dolor cervical de origen inespecífico si se compara con la realización de estiramientos en tensión activa del músculo trapecio superior.

Cardiovascular disease and, specifically, atherothrombosis is a global health problem with huge devastating consequences. While cardiovascular research has progressed rapidly over the last years, there is still a need for clinically applicable tools for risk prediction, diagnosis, or therapeutic interventions; not only in order to improve earlier identification of cardiac diseases and the prediction of specific therapies avoiding invasive diagnostic procedures and unnecessary treatments, but also to further amplify the understanding of basic mechanisms responsible for their pathogenesis. This thesis mainly focuses on the role of cell-derived microparticles in atherothrombosis, showing their direct effect in the context of arterial thrombosis and investigating their association to preclinical atherosclerosis as a form to exploit them as potential biological markers of disease. The combination of functional, molecular, proteomic and genomic approaches allowed the elucidation of different important aspects of the microparticles both as an interesting therapeutic target and as a novel promising biomarker of silent atherothrombotic disease. / La enfermedad cardiovascular y, específicamente, la aterotrombosis es un problema de salud global con enormes consecuencias devastadoras. Aunque la investigación cardiovascular ha progresado rápidamente durante los últimos años, aún se requieren herramientas aplicables a la clínica para la predicción del riesgo, el diagnóstico o la intervención terapéutica, con el objetivo no solo de mejorar la identificación precoz de las enfermedades cardíacas y la elección de terapias específicas, evitando procedimientos diagnósticos invasivos y tratamientos innecesarios, sino también para ampliar el conocimiento de los mecanismos básicos responsables de su patogenia. La presente tesis se centra principalmente en el papel de las micropartículas celulares en la aterotrombosis, poniendo en evidencia su participación directa en el contexto de la trombosis arterial y asociación con la aterosclerosis preclínica, con el fin de utilizarlas como potenciales marcadores biológicos. El desarrollo combinado de ensayos funcionales y aproximaciones moleculares, proteómicas y genómicas ha llevado a elucidar aspectos relevantes de las micropartículas, siendo de interés su uso como dianas terapéuticas así como nuevos prometedores biomarcadores de la enfermedad aterotrombótica silente.

Antecedents: La tendinopatia rotuliana (TR) afecta molts esportistes, especialment aquells que han de realitzar accions de salt durant la seva pràctica. En la TR es dóna una situació paradoxal en la qual el treball muscular executat durant la fase excèntrica d’una determinada acció pot ser el causant de la lesió del tendó alhora que també sembla tenir un efecte terapèutic rellevant. La tesi que aquí es presenta té com a objectiu avaluar els efectes de l’entrenament de la força amb sobrecàrrega excèntrica mitjançant resistències inercials en esportistes afectats o amb risc de patir una TR. Mètode: Es realitzaren dos estudis longitudinals (Estudi-1 i Estudi-2) utilitzant diferents mostres d’esportistes afectats o amb risc de patir una TR. L’Estudi-1 és un estudi prospectiu sobre una sèrie de 10 casos d’esportistes crònicament afectats per la TR (i.e. 15 tendons degut a que 5 esportistes presentaven una afectació bilateral). L’Estudi-2 és un assaig controlat i aleatoritzat (RCT) que va comptar amb la participació de 8 equips de bàsquet i voleibol –els dos esports amb la major prevalença de TR–. En ambdós estudis es prengueren mesures clíniques –a través de l’escala analògica visual de dolor (VAS) i del qüestionari del Victorian Institute of Sport Assessment pel tendó rotulià (VISA-p)– i funcionals –a través del test de salt vertical amb contra-moviment (CMJ) i de proves de força/potència muscular de l’aparell extensor del genoll–. La intervenció en forma de programa d’entrenament de força en cadascun dels estudis difereix quant als aspectes relatius a l’exercici a realitzar (Estudi-1: premsa de cames; Estudi-2: squat), la freqüència d’administració (Estudi-1: x2/setmana; Estudi-2: x1/setmana) i la durada de la intervenció (Estudi-1: 6 setmanes; Estudi-2: 24 setmanes); no obstant, els dos estudis coincideixen tant en el tipus de resistència utilitzada durant la tasca (i.e. inercial) com en el volum de treball realitzat (i.e. 4x8) i el mètode emprat per tal d’aconseguir la sobrecàrrega excèntrica (i.e. concentrar l’esforç muscular de frenada durant l’últim terç de moviment articular de la fase excèntrica). A més, la resistència inercial emprada en els dos estudis, a part d’oferir la possibilitat de treballar amb sobrecàrrega excèntrica, permet desenvolupar elevades intensitats de força durant la transició excèntrica-concèntrica muscular [i.e. cicle d’estirament-escurçament (SSC)]. Resultats: Els resultats de l’Estudi-1 indiquen un augment de la força excèntrica de quàdriceps (p<0,05) i una millora dels símptomes de la TR (i.e. VAS i VISA-p, p<0,01). No obstant, no es varen obtenir diferencies significatives a nivell del test CMJ. En relació a l’Estudi-2, els resultats assenyalen un increment de la potència de quàdriceps, tant en la seva manifestació excèntrica (p<0,01) com concèntrica (p<0,01), així com en el test CMJ (p<0,05). A nivell clínic no s’obtenen diferencies entre el grup control (CG) i el grup intervenció (IG), on s’observa que la simptomatologia del tendó rotulià no va variar en el IG després d’haver realitzat la sessió setmanal d’entrenament de força de quàdriceps amb sobrecàrrega excèntrica. D’altra banda, cap dels 8 equips implicats va sofrir la baixa d’un esportista degut a TR. Conclusions: Els resultats obtinguts en ambdós estudis són favorables a la utilització de programes d’entrenament de la força a través de la sobrecàrrega excèntrica de quàdriceps exercida mitjançant resistències inercials en esportistes afectats o amb risc de patir una TR. Tenint en compte els resultats del qüestionari VISA-p, podem afirmar que els efectes positius en relació al rendiment físic dels esportistes es donen sense provocar molèsties a nivell del tendó rotulià. Degut a la manca d’incidència lesiva de TR durant la temporada competitiva en l’Estudi-2, no és possible inferir cap efecte preventiu.

The thesis analyses the effect of an increase in speed on energy consumption, pollutant emissions and railway operating costs. Besides focusing on the direct consequences of speed variation, the analysis also considers the effects of the shift from the conventional railway system to the high-speed system. This change from one system to another is a far-reaching one, as speed is just one of many highly influential parameters that undergo substantial alterations (characteristics of the trains, curve radii, gradients, speed profile, signalling, etc.). Each of the two focal points of the study is given a certain methodological autonomy through the inclusion of its own state of the art (which is presented as the problem is discussed and analysed) and its specific development and modelling. The common aspects are tackled in a preliminary conceptual chapter on high speed and its economic and social effects, and are simultaneously illustrated with reference to example cases. The final sections are devoted to conclusions, future lines of research, and the bibliography. A down-top methodology is used for the analysis in question, based on the events or physical inducers that produce the consumptions and costs. The most suitable indicators for measuring and comparing are determined and analysed in detail, the expounded methodology allowing the indicators to be extracted ¿one by one¿, which not only facilitates selection of the most appropriate indicator in each case, but also makes it possible to analyse in greater detail the reasons for the differences. Among the conclusions, perhaps the most important concerns the enormous variability of the railway¿s energy consumption results, even within each system, due to the differences in train sizes and architectures, propulsion systems, path and utilization coefficients, emission factors, etc. As regards operating costs, the variability of the results is lower, although it is still considerable and also greater than in other modes of transport. On changing from the conventional system to the high-speed system, the consumption and emission differences between electric traction trains are not great. This study shows that, on average, consumptions and emissions are slightly lower in the high-speed system, although the extremely wide range of values means that all kinds of results can be found. In the case of diesel traction, consumptions, and especially emissions, are much higher than those of electric traction at any speed. Emissions in the improved conventional system (using representative values in the calculation) are 11.5% higher than those of the high-speed system, while those of the conventional system with electric traction and diesel traction are 53.3% and 4.2 times higher, respectively. An increase in rail speed has a very significant effect on the whole corridor (taking all modes of transport into consideration). / La tesis pretende analizar el efecto del incremento de la velocidad en el consumo de la energía y en las emisiones de productos contaminantes, así como en los costes de explotación del ferrocarril. No se trata de analizar únicamente el efecto directo de la variación de la velocidad sobre los consumos y sobre los costes, sino también (en ambos campos) el efecto derivado de pasar del sistema ferroviario convencional al sistema de alta velocidad (en las dos versiones de éste que se definirán posteriormente). Ello es relevante por cuanto al pasar de uno a otro sistema, además de un salto importante en la velocidad, cambian muchos otros parámetros muy influyentes (características de los trenes, radios de curva, pendientes, perfil de velocidades, señalización, etc.) El análisis se realizará, por lo tanto, considerando el efecto conjunto de todos los elementos que componen el sistema de alta velocidad (en cada una de sus dos versiones) pero también se aislará el efecto del incremento de la velocidad (manteniendo todos los demás factores constantes). Para ello es necesario realizar unas reflexiones generales sobre la alta velocidad en el ferrocarril y sus aportaciones de valor. Son múltiples los efectos técnicos y económicos que conlleva la variación de la velocidad y la transición del sistema ferroviario convencional al de alta velocidad. De todos ellos, aquí solo se abordarán dos efectos relacionados entre si y que tienen en común que han sido poco estudiados de forma sistemática: 1) el consumo de energía y las emisiones asociadas a la circulación de los trenes; y 2) los costes de explotación. Dadas las características peculiares de cada uno de los dos estudios se les dota de una cierta autonomía metodológica, al incluir su propio estado del arte (que se presenta al ir razonando sobre el análisis del problema y desarrollo del modelo), su desarrollo y modelado específico. Las partes comunes a los dos problemas se abordan en el capítulo conceptual sobre la alta velocidad y sus efectos económicos y sociales; y en el capítulo de aplicación a los casos-ejemplo, que se hace de forma conjunta. Se concluye con sendos capítulos de conclusiones e identificación de futuras líneas de investigación, y con la bibliografía. En un anejo se incluye una terminología específica que ayudará al lector a familiarizarse con ciertas palabras o acrónimos que son empleados en el ambiente ferroviario en el que tienen un significado diferente del que reciben en otros. Es conveniente mencionar que el autor ha dedicado buena parte de su labor investigadora en los últimos años a estos dos temas (consumo de energía y emisiones; y costes de explotación del ferrocarril en general y de alta velocidad en particular). Ello le ha permitido producir una abundante documentación en forma de artículos, libros, capítulos de libros, ponencias en congresos, etc. En la presente tesis se utilizan estos materiales, pero se añaden dos valores fundamentales: la puesta al día de los datos y de las ideas, y (sobre todo) la sistematización y ordenación de las reflexiones contenidas en todos aquellos trabajos. Además se analizan comparativamente –como novedad- los dos sistemas de alta velocidad: el que emplea líneas nuevas con velocidades máximas por encima de los 250 kilómetros por hora, y el que utiliza líneas mejoradas con velocidades del orden de 200 a 220 kilómetros por hora. En cada uno de los dos campos fundamentales de estudio (energía y emisiones, y costes de explotación) se incluye –como se ha indicado- el análisis específico del estado del arte, con especial referencia a otros trabajos previos del autor en los que pueden encontrarse los temas explicados con mayor extensión y detalle. El estado del arte se irá presentando, para mayor simplicidad expositiva, a medida que en cada caso se vaya avanzando en el análisis del problema o en el planteamiento del modelo.

La tesi planteja una anàlisi econòmica i financera de qui fa televisió, com i perquè en un període de canvi en el sistema televisiu espanyol, des d'un model de televisió pública monopolitzada per l'estat, a un model televisiu de mercat i propietat privada, un canvi que a Espanya s'ha concretat en la dècada dels noranta. Aquesta anàlisi es desenvolupa en tres nivells: - l'anàlisi econòmica i financera de les empreses de televisió protagonistes d'aquest procés: és a dir, la televisió pública espanyola i les tres televisions privades sorgides de la Llei de Televisió Privada,- l'anàlisi de les relacions entre el desenvolupament del negoci televisiu i el conjunt de la indústria de la comunicació espanyola, - i l'anàlisi de les relacions entre aquest procés de mercantilització de la televisió i de canvis en la indústria de la comunicació amb l'evolució de l'entorn polític, econòmic i social.En la primera part es presenta l'anàlisi econòmica i financera de les televisions, que inclou l'anàlisi de l'estructura de propietat, del cicle econòmic o d'explotació, del cicle financer, i de l'output final la programació televisiva de cadascuna de les empreses, així com l'anàlisi agregada i comparada per al conjunt de les televisions.En aquesta primera part, se situen les dimensions del negoci televisiu en funció del volum de facturació, la inversió en actius i el nombre de treballadors, així com l'estructura del negoci, identificant les fonts d'ingrés, el pes dels diferents costos i l'estructura d'inversió. S'identifiquen i es valora el pes dels diferents actors en el finançament de l'activitat televisiva, agrupant-los segons l'activitat i la procedència. S'identifiquen també les etapes en el procés de mercantilització i industrialització de l'activitat televisiva, així com els diferents models de negoci. Aquests models de negoci es fixen segons l'estructura d'ingrés, les diferents opcions de dimensió i combinació de factors de producció, i la posició que ocupen les empreses en l'entramat dels grups empresarials que tenen al darrera.La televisió forma part d'una indústria complexa, que ha rebut diverses denominacions, des de la indústria informativa als autors que parlen ja d'indústries de l'experiència. En el capítol dedicat a l'anàlisi industrial es presenten algunes consideracions sobre el terme i una primera aproximació a la dimensió del conjunt industrial. Després s'analitza l'entorn competitiu més directe de les televisions, format per la resta de televisions que es poden rebre a Espanya, la premsa escrita, la ràdio i internet, així com els proveïdors de continguts audiovisuals. Aquesta descripció de l'entorn industrial s'organitza en quatre apartats: l'oferta i els competidors, tenint en compte el grau de concentració i internacionalització en cada mitjà; la demanda, en aquest cas, públic i anunciants; els proveïdors, principalment proveïdors de continguts i serveis de producció; i la intervenció de l'estat.L'anàlisi de l'entorn general de l'empresa constitueix el tercer nivell d'anàlisi, que situa l'acció de les televisions i l'evolució de la indústria de la comunicació, en el context econòmic, polític i social en què es desenvolupen. La mercantilització de la televisió se situa així en relació a l'evolució de l'economia espanyola i en relació al procés general d'expansió capitalista cap a noves activitats i nous mercats territorials. També es presenta una panoràmica de l'evolució política en la dècada dels noranta a Espanya, tenint en compte el context internacional, i identificant els principals elements de relació amb el nou disseny comunicatiu de televisió privada i regulació mercantil. Igualment, aquest procés es vincula amb l'estructura i els canvis socials a Espanya a la dècada dels noranta. / The thesis approaches an economic and financial analysis of who produces the television, how and why, in a time period of the changes from a public monopolized television state to a market and a private television, that occurred in Spain in the nineties. This analysis develops in three levels:-The economic and financial analysis of television enterprises in this process: The Public Spanish Television, and the three private televisions that emerged from the Private Television Law.-The analysis of the relation between television business and the rest of the communications industry.-And the analysis of the relationships between this television commercialization process, and the changes in the communication industry with the evolution of the politic, economic, and social environment.In the first part is introduced an economic and financial analysis of the televisions that includes the ownership structural analysis, the economic cycle analysis, the financial cycle analysis, and the final output -the television programming- of each enterprise, and the attached analysis compared of all televisions.In this first part, are placed the business dimensions related with the volume of the created income, assets investment, the amount of workers and the business structure, identifying the income sources, the weight of the different expenses, and the structure of investment. It is also identified the weight of the different factors in the financing of the television activity, assembling them by their activity and origin.There are also identified the stages in the process of commercialization and industrialization of the television activity, and their different types of business. These types of business are set depending on the income structure, the different options of dimension and combination of the factors of production, and the position that the enterprises take in the framework of the enterprises groups that are behind them.Television forms part of complex industry of communication that has received diverse denominations, from the informative industry to the authors that already talk of experience industry. In the chapter dedicated to the industrial analysis, are introduced some considerations about the subject, and a first approach to the dimensions of the industrial group. It is also analyzed the most direct competitive environment, formed by the rest of televisions that broadcast in Spain, the press, radio and the internet, and suppliers of audiovisual content. This description of this industrial environment is presented in four subparts: The supply and the competition, keeping in mind the degree of concentration and internationalization of each mean: the demand, in this case, the public and the advertisers; the providers, mainly providers of contents and production services; and the State intervention. The analysis of the industry environment forms the third level of analysis, that places the action of the televisions and the evolution of the communication industry in the economic,political and social context where they develop. Television commercialization is placed here in relation to the evolution of the Spanish economy, in relation to the general process of capitalist expansion towards new activities and new territorial markets. It also presents a panoramic view of the political evolution in the ninety's in Spain, keeping in mind the international context, and identifying the main elements of relation with the new design of private television and trading regulation. This process also bonds with the structure and the social changes in Spain in the nineties.