Die Förderung epistemischer Überzeugungen gilt als wichtige Aufgabe in der Lehrerbildung. Insbesondere im bildungswissenschaftlichen Begleitstudium tendieren Studierende jedoch zu ungünstigen Überzeugungen: Bildungswissenschaftliches Wissen wird im Vergleich zu fachwissenschaftlichem Wissen als wenig systematisiert, subjektiv und kaum praxisrelevant beurteilt. Wie Studierende dabei unterstützt werden können, angemessene Überzeugungen zum Wissen in den Bildungswissenschaften zu entwickeln, ist empirisch noch unzureichend untersucht. Aus diesem Grund wurden literaturgestützt drei Kurzinterventionen entwickelt, die auf je spezifischen Förderstrategien gründen: (1) Direkt-explizite Adressierung von epistemischen Überzeugungen, (2) indirekt-implizite Adressierung und (3) Kombination aus direkten und indirekten Förderansätzen. Die Eignung der drei Interventionen wurde in einem quasi-experimentellen Mixed-Methods-Design in zwei Teilstudien untersucht. Die quantitative Teilstudie umfasste eine Veränderungsmessung. Es konnte gezeigt werden, dass sich die Studierenden aus der direkten und der kombinierten Intervention tendenziell in Richtung reflektierter Überzeugungen weiterentwickelt haben. Die indirekte Intervention blieb dagegen wirkungslos. Die qualitative Teilstudie umfasste die Analyse von Follow-Up-Interviews, die im Nachgang der Interventionen mit teilnehmenden Studierenden geführt wurden. Die Ergebnisse stützten erstens die Befunde aus der quantitativen Teilstudie, wobei ein besonderes Veränderungspotenzial für die kombinierte Intervention deutlich wurde. Zweitens konnten die zugrunde liegenden Wirkweisen der verschiedenen Interventionen herausgearbeitet werden. Drittens konnten weiterführende Erkenntnisse zu den grundlegenden Veränderungsmechanismen epistemischer Überzeugungen erzielt werden. Das bestehende Veränderungsmodell epistemischer Überzeugungen konnte weiterentwickelt und um individuelle Faktoren ergänzt werden. / Fostering epistemic beliefs is considered an important task in teacher education. However, especially in educational science, preservice teachers tend to hold unfavorable epistemic beliefs: Compared to knowledge in other disciplines, educational knowledge is perceived to be less systematic, subjective and irrelevant for classroom practice. However, how students can be supported in developing adequate beliefs about educational knowledge has not been sufficiently explored. For this reason, three short-term interventions were designed, each based on specific approaches to elicit changes in students’ epistemic beliefs (1) direct-explicit approach, (2) indirect-implicit approach, and (3) combination of direct and indirect approaches. The effectiveness of the three interventions was investigated in a quasi-experimental mixed-methods design in two studies. In the quantitative study a measurement of change was performed. It was shown that students from the direct and combined intervention groups tended to develop more adequate beliefs. The indirect intervention, in contrast, can be considered ineffective. The qualitative study involved the analysis of follow-up interviews conducted with participating students after the interventions. First, the results supported the findings from the quantitative study, highlighting a particular potential for change in the combined intervention. Second, the underlying ways in which the interventions stimulated change were identified. Third, further insights into the underlying mechanisms of epistemic change were obtained. The existing model of epistemic change was refined and complemented by individual factors that can influence the process of epistemic change.

L'objectiu immediat de la nostra tesi és analitzar les representacions de la divinitat que es troben en els corpus tràgics atribuïts a Eurípides i a Sèneca, i més específicament en dos parells de tragèdies que comparteixen argument mític: Hèracles i Hipòlit per a l'autor grec, i Hercules furens i Phaedra per al llatí. Entenem per “divinitat” tant els déus que apareixen en les obres de teatre com els diferents discursos sobre la divinitat que també s'hi troben. El nostre objectiu final és contribuir a la constitució d'un marc teòric per a l'anàlisi de la tragèdia, entesa aquesta no com a universal ahistòric, sinó com un contínuum arrelat en la praxi escènica i textual, i que manté una relativa unitat gràcies a la tradició. Encara que el material de què disposem sigui molt escàs, és possible de mostrar que les diferents maneres de tractar la representació dels déus reflecteixen la diferent relació que el gènere tràgic, en dos contextos també molt diferents, pot tenir amb les concepcions extrateatrals de la divinitat. La tragèdia àtica es pot entendre com un context de performance obert a discursos variats sobre els déus. Això és així, no com a conseqüència de la lliure circulació d'idees en el sentit modern de l'expressió, sinó d'una complexa interacció entre diferents nivells de discurs que són presents en el món grec clàssic i que no s'oposen a la religió per se. Trobem en la tragèdia àtica dues tendències que considerem decisives, i que Eurípides sembla dur fins a l'extrem. En primer lloc, la crítica de la representació homèrico-hesiòdica de la divinitat. En segon lloc, un sistema mimètic no naturalista que afavoreix la formulació de discursos sobre l'acció dramàtica des de l'escena mateixa. Ambdues tendències es combinen en certes obres que, indubtablement, critiquen les representacions dels déus que apareixen en l'acció escènica, però no la “religió atenesa” com a tal. Enfront de la tragèdia euripidea, l'estructura i els continguts de les obres dramàtiques de Sèneca fan palès el procés de textualització que ha experimentat la poesia, i el paper subsidiari d'aquesta última davant d'un “centre del discurs” que ja no es troba en la poesia mateixa. Les representacions dels déus que hi trobem no semblen estar lligades a un context específic de performance, sinó a una tradició d'interpretació de la poesia associada a la Filosofia. Els déus que hi apareixen com a personatges, i els discursos sobre els déus, es poden entendre com a mitjans per a la construcció d'obres que no són estrictament filosòfiques, però que només es poden entendre plenament a partir de la Filosofia. Així, podem dir que la representació dels déus en les tragèdies d'Eurípides i Sèneca està clarament lligada als respectius contextos intel•lectuals. / The immediate goal of our dissertation is to analyze the representations of godhead in the tragic corpus attributed to Euripides and Seneca, and more specifically in two pairs of tragedies, one for each author, that deal with the same mythoi: Heracles and Hippolytus by the Greek author, and Hercules furens and Phaedra by the Latin one. As “godhead” we understand both the godly characters that appear in the plays and the different kinds of discourse about the gods which we find in them. Our final goal is to contribute to a theoretical framework for the analysis of tragedy, not as an ahistorical genre, but as a continuum rooted in both scenic and textual praxis that maintains its relative unity through tradition. Despite the scarcity of the material, it is possible to show that the different ways of dealing with the godhead may be understood as reflecting the different ways in which tragic genre, in two clearly differentiated contexts, deals with extratheatrical understanding of divinity. Attic tragedy might be understood as a context for performance which is open to various discourses about the gods. Its relative openness is allowed, not by a supposed free circulation of ideas in the modern sense of this expression, but by a complex interaction of different levels of discourse which are present in Classical Greek society and which are not seen as antagonistic against religion per se. There are two traits in Attic tragedy which we consider decisive, and which Euripides seems to take to the extreme: first, the criticism of the representation of gods in the Homeric-Hesiodic tradition; second, a non naturalistic mimetic system which favours the formulation of discourses on dramatic action from inside the stage. Both combine to create some plays that undoubtedly criticize the representations of gods that appear in them, but not “Athenian religion” as such. In contrast with Euripidean tragedy, the structure and contents of Senecan plays evidence a process of textualization of poetry, and of its subsidiary role with regards to a “centre of discourse” which would explicitly find itself outside the realm of poetry. Its representations of gods do not seem to be directly linked to a specific representational context, but to an interpretative tradition associated to philosophy. Gods as characters, and discourses about gods, are to be understood as a means to the construction of plays which are not strictly philosophic, but which can be properly understood only through Philosophy. In this sense it is possible to say that the representation of gods in Euripidean and Senecan tragedy is strongly linked to their respective intellectual framework.