El present treball doctoral forma part d'un projecte més extens centrat en la romanització a la Catalunya Interior i dirigit pels doctors Josep Guitart i Joaquim Pera i que s'ha centrat principalment en la ciutat de Iesso. El nostre interès pels estudis de territori i la seva evolució històrica ens va portar a plantejar una investigació sobre l'ordenació de l'ager de Iesso i la seva evolució. Els primers estadis de la nostra investigació es van concretar en un primer treball de recerca que ens va servir per familiaritzar-nos tant amb la metodologia dels estudis arqueomorfològics, com per a realitzar els primers treballs de camp i prendre contacte amb el territori. La tesi doctoral que presentem suposa l'aprofundiment en les línies d'investigació iniciades en aquell primer estudi i un intent d'el·laboració de l'evolució del territori de Iesso, o almenys de la part que fou objecte d'una operació cadastral, des d'època ibèrica fins el Baix Imperi.Aquest treball doctoral està dividit en dues parts clarament diferenciades. La primera part és un recull sobre la gènesi i el desenvolupament dels diversos corrents que avui constitueixen l'arqueologia del paisatge. Hem revisat les "escoles" i corrents més importants als països o zones on aquests plantejaments han penetrat més profundament.Hem dedicat especial atenció a la producció científica sobre aquests temes a l'estat espanyol; en primer lloc perquè la recerca realitzada a Catalunya apareix molt lligada als corrents científics que s'han desenvolupat a la resta de l'estat. La segona raó d'aquesta inclusió ve donada pel fet de que els estudis sobre el territori de ciutats romanes de l'estat ens podia servir com un mostrari de casos paral·lels per la nostra recerca. El fet de que en època antiga la província Tarraconense englobès un conjunt de territoris que anaven des de Catalunya a Galícia, fa que en aquesta zona es puguin donar una sèrie d'esdeveniments que afectin per igual a diferents territoris.La segona part del treball està dedicat propiament a l'estudi arqueomorfològic de la ciutat romana de Iesso, evidentment aquesta constitueix el cos central de la tesi doctoral que presentem.En primer lloc fem una petita presentació d'aquest territori des del punt de vista físic, ja que ens sembla necessari intentar donar les característiques que permetin definir, fins on sigui possible, el potencial agrícola de la zona ocupada per la posible centuriació.A continuació ja entrem en el que és l'objecte del nostre estudi amb una introducció sobre la metodologia emprada. La darrera part del treball, que també és la més extensa, la dediquem a l'estudi arqueomorfològic i a l'estudi de les restes arqueològiques que estarien en relació amb la centuriació de Iesso. L'estudi arqueomorfològic ha estat ampliat, amb la consulta dels fons documentals disponibles que podien proporcionar informació sobre la xarxa viària. Així mateix, la informació sobre els jaciments ha estat reelaborada a partir de la revisió de tots els materials disponibles i la prospecció de tots els assentaments.En darrer lloc, amb totes les dades disponibles dediquem el darrer capítol a bastir les conclusions que hem pogut establir a partir de totes les dades que hem aportat en la nostra recerca.

Este trabajo analiza las líneas generales que marcaron el proceso de incorporación de la Amazonía ecuatoriana al Estado nacional durante el siglo XIX, dicho de otra forma, el proceso de nacionalización de dicha región conocida como el Oriente. En él se abordan, principalmente, las políticas orientalistas adoptadas por el Estado ecuatoriano, las cuales se pueden clasificar en cuatro grandes temas: administración, promoción de las misiones católicas, colonización y construcción de vías de comunicación. Junto con las políticas estatales, se analizan también una serie de cuestiones concomitantes que las condicionaron, como: la existencia e influencia de una serie de poderes locales enquistados en el Oriente; las expectativas regionales para la expansión hacia esta zona presentes en las provincias serranas; la resistencia indígena, que presentó diversas intensidades y manifestaciones; el desarrollo de las misiones católicas sobre el espacio en cuestión; y la creciente importancia de los conflictos limítrofes a lo largo del siglo XIX.Los resultados de la investigación realizada muestran que el proceso de incorporación del Oriente ecuatoriano al Estado nacional durante el siglo XIX tuvo un carácter persistente y creciente, aunque desigual en cuanto al alcance de la incorporación efectiva de este territorio, ya lo valoremos a nivel de lo socio-económico y político-administrativo, o bien a nivel ideológico-simbólico. Recapitulando de acuerdo a los principales centros de interés presentes en la tesis vemos que los gobiernos ecuatorianos de esta etapa sí contemplaron entre sus objetivos la incorporación del Oriente al Estado nacional y que utilizaron a las misiones católicas como elemento estratégico fundamental para lograrla. Esta tendencia ya estuvo presente en las primeras décadas republicanas (1830-1860), caracterizadas por la disgregación económica y la inestabilidad política, y se reforzó claramente durante el gobierno de García Moreno (1860-1875), coincidiendo con el primer proyecto definido de consolidación del Estado nacional en el Ecuador. Tras el paréntesis que supuso el gobierno de Veintimilla (1876-1883), los gobiernos del Progresismo (1884-1895) retomaron las políticas destinadas a la incorporación del Oriente al Estado nacional, que en esta etapa finisecular adquirieron una especial significación debido al impacto de la economía cauchera, los procesos de nacionalización de territorios por parte de los Estados andino-amazónicos que ésta trajo consigo y la agudización de los conflictos limítrofes. No obstante, el análisis realizado también ha puesto en evidencia las profundas contradicciones entre el interés por la selva presente en los discursos oficiales y la precariedad de la acción institucional efectiva sobre este territorio. Además, diversos grupos de poder regional de la Sierra impulsaron iniciativas para la colonización y la construcción de vías de comunicación con el Oriente, marco en el cual afloraron una serie de rivalidades inter e intrarregionales. También hay que recordar que durante el siglo XIX el Oriente se fue perfilando como un elemento aglutinador nacional y como un referente ideológico común compartido por diferentes sectores sociales y que en estos años se elaboró un imaginario relativo al Oriente que preconizó que esta región se convertiría en la solución de todos los problemas que enfrentaba el país. Este imaginario estuvo moldeado por el discurso de los grupos dirigentes y por el desarrollo de los conflictos de límites internacionales. / Title: The Incipient Province. Incorporation of the Ecuadorian Oriente to the national State (1830-1895)This work analyses the general features of the incorporation process of the Ecuadorian Amazonia to the national State during the 19th century, that is, the process of nationalisation of a region, the so-called Oriente. It mainly focuses on the orientalist policies implemented by the Ecuadorian State, which can be classified under four big categories: administration, promotion of catholic missions, colonisation and building of communication routes. Along with state policies, a series of related questions that conditioned them are examined, such as: the existence and influence of several local authorities festered within the Oriente; the regional expectations on the expansion to this area present in the provinces of the Sierra; the indigenous resistance, under diverse intensities as well as manifestations; the development of catholic missions in the area; and the increasing importance of border conflicts during the 19th century. The research undertaken shows the persisted and increasing character of the process, despite its inequality in terms of the scope of this territory's effective incorporation, both from a socio-economical and politico-administrative perspective and from an ideological-symbolical one. To summarise, concerning the main issues of the thesis, we observe that Ecuadorian governments of this period did have among their goals the incorporation of the Oriente to the national State and that they used catholic missions as a key strategic element to achieve it. The analysis illustrates the deep contradictions between the presence of the forest in official discourses and the precariousness of the effective institutional action on the territory. Furthermore, it considers the interest of several groups of regional power in the Sierra that promoted initiatives aiming at the colonisation and the construction of communication routes with the Oriente, resulting into the rise of several inter and intra rivalries. Equally, during the 19th century, the Oriente gradually became an element of national unity as well as a common ideological reference shared by different social sectors. Finally, these years also witnessed the making of an imagery of the Oriente that advocated the conversion of this region into the solution for all problems the country was facing. Such imagery was shaped by the discourse of ruling groups and the development of conflicts in international borders.

En aquest treball es busca desenvolupar i provar un nou model de recerca en la Gestió de Projectes per tal de conèixer en profunditat el Èxit de la Gestió de Projectes però sota un marc conceptual d'estudi que consideri les perspectives tècniques existents així com les teories relacionades ja que a la data els Models de maduresa (Jugdev & Thomas, 2002), Lògica Difusa (Liberatore, 2002), Models de Simulació Dinàmica (Doloi & Jaafari, 2002), Treball en Equip (Loo, 2002) i de presa de decisions (McCray, Purvis, McCray, 2002) no han pogut explicar com és que el Èxit de la Gestió de Projectes, encara amb el personal més idoni i amb els millors recursos, falla (Shenhar & Dvir, 2007). El fet és que actualment les organitzacions estan optant més per projectes que per operacions per millorar els seus rendiments (Shenhar & Dvir, 2007), i els models actuals no estan sent capaços d'explicar el baix valor de l’Èxit que és identificat en els informes de" The Standish Group "i de" eGov4Dev "(Herzog, 2001). Esta manca de capacitat potser és perquè els models no han reparat en considerar el suport d'una Teoria de Projectes la qual si bé no ha estat establerta formalment com la Teoria Organitzacional, molts autors acusen la seva existència en un context pluridisciplinari emparat en les bases teòriques d'altres ciències que tenen implicació directa en el desenvolupament organitzacional, com la Teoria de la Complexitat i de l'estructuració. En aquest sentit, es construeix un nou model aprofundint en les Teories de Projectes així com en les Teories Relacionades pero des d'un punt de vista determinístic aconseguint identificar l’eficàcia de Equips com un element clau en el Èxit de la Gestió de Projectes així com a factors tradicionals i dinàmics que tenen suport a la Teoria Organitzacional i en la Teoria de la Complexitat. Una metodologia que considera l’anàlisi de factors socials i factors dinàmics és aplicada en aquest nou model en el qual necessariament s'ha de fer servir paral•lelismes epistemològics de manera de poder extreure variables d'altres camps d'investigació i provar-los en la disciplina de la Gestió de Projectes comuna forma de coneixement vàlid (Arnoult, 1976). Aquest model és provat en 6 empreses mineres que desenvolupen projectes al Perú mitjançant una regressió lineal jeràrquica i considera una mostra de 52 equips de projectes amb 5 i 6 persones per equip. Esta investigació confirma que la composició de l'equip, l’eficàcia de l'equip així com la identificació organitzacional són significatius constructes que expliquen l’Èxit de la Gestió de Projectes, així també que una elevada eficàcia d'equips de projectes i identificació organitzacional no sempre asseguren l’Èxit de la Gestió de Projectes. / En este trabajo se busca desarrollar y probar un nuevo modelo de investigación en la Gestión de Proyectos con el fin de conocer en profundidad el Éxito de la Gestión de Proyectos pero bajo un marco conceptual de estudio que considere las perspectivas teóricas existentes así cómo las teorías relacionadas ya que a la fecha los Modelos de madurez (Jugdev & Thomás, 2002), Lógica Difusa (Liberatore, 2002), Modelos de Simulación Dinámica (Doloi & Jaafari, 2002), Trabajo en Equipo (Loo, 2002) y de Toma de Decisiones (McCray, Purvis, McCray, 2002) no han podido explicar cómo es que el Éxito de la Gestión de Proyectos, aún con el personal más idóneo y con los mejores recursos, falla (Shenhar & Dvir, 2007). El hecho es que actualmente las organizaciones están optando más por proyectos que por operaciones para mejorar sus rendimientos (Shenhar & Dvir, 2007), y los modelos actuales no están siendo capaces de explicar el bajo valor del Éxito que es identificado en los reportes de "The Standish Group" y de "eGov4Dev" (Herzog, 2001). Está falta de capacidad tal vez se debe a que los modelos no han reparado en considerar el respaldo de una Teoría de Proyectos la cual si bien no ha sido establecida formalmente cómo la Teoría Organizacional, muchos autores acusan su existencia en un contexto pluridisciplinario amparado en las bases teóricas de otras ciencias que tienen implicancia directa en el desarrollo organizacional, cómo la Teoría de la Complejidad y de la estructuración. En ese sentido, se construye un nuevo modelo profundizando en las Teorías de Proyectos así cómo en las Teorías Relacionadas pero desde un punto de vista deterministico logrando identificar a la Eficacia de Equipos cómo un elemento clave en el Éxito de la Gestión de Proyectos así cómo a factores tradicionales y dinámicos que tienen respaldo en la Teoría Organizacional y en la Teoría de la Complejidad. Una metodología que considera el análisis de factores sociales y factores dinámicos es aplicada en este nuevo modelo en el que necesariamente se tiene que usar paralelismos epistemológicos de modo de poder extraer variables de otros campos de investigación y probarlos en la disciplina de la Gestión de Proyectos cómo una forma de conocimiento valido (Arnoult, 1976). Este modelo es probado en 6 empresas mineras que desarrollan proyectos en el Perú mediante una regresión lineal jerárquica y considera una muestra de 52 equipos de proyectos con 5 y 6 personas por equipo. Está investigación confirma que la composición del equipo, la eficacia del equipo así cómo la identificación organizacional son significativos constructos que explican el Éxito de la Gestión de Proyectos, así también que una elevada eficacia de equipos de proyectos e identificación organizacional no siempre aseguran el Éxito de la Gestión de Proyectos. / This paper seeks to build and test a conceptual framework of study to evaluate in depth the Success of Project Management through a new model that considers the existing theoretical perspectives as well as related theories as to the date of maturity models (Jugdev & Thomás, 2002), Fuzzy Logic (Liberatore, 2002), Dynamic Simulation Models (Doloi & Jaafari, 2002), Teamwork (Loo, 2002) and Decision Making have been unable to explain how the success ofthe Project Management even with the best staff and the best resources, fails (Shenhar & Dvir, 2007). The fact is that organizations today are opting for operations rather than projects (Shenhar & Dvir, 2007), and current models are not being able to explain the low value of the success that is identified in the reports of "The Standish Group "and" eGov4Dev" (Herzog, 2001). This lack of capacity may be because the models have not noticed considered the back of a Project theory which although it has not been formally established as organizational theory, many authors accuse their existence in a multidisciplinary context covered in theoretical foundations of other sciences which have direct implications on organizational development, as the theory of complexity and structure. On this respect, we construct a new model deepening in Project and Related Theories but considering •a deterministic point of view achieving to identify Equipment Effectiveness as a key element in the successful management of projects as well as traditional and dynamic factors that have support in organizational and complexity theory. A methodology that considers the analysis of social factors and dynamic factors is applied in this new model in which necessarily have to use parallels epistemological such that extract variables from other fields of research and testing will be tested in discipline of Project Management as a form of valid knowledge (Arnoult, 1976). This model is tested on 6 companies that develop mining projects in Peru with a Hierarchical linear regression on a sample of 52 project teams with 5 or 6 people per team. This research confirms that the composition of the team, team effectiveness and identification are significant organizational constructs that explain the success of project management, so that a high effectiveness of project teams and organizational identification does not always ensure success Project Management.