Aquesta tesi pretén: establir quina és la situació real dels Projectes Curriculars de Centre (PCC) a les escoles d'Educació Infantil i Primària de Catalunya; comprovar si el PCC ha estat un instrument de canvi i d'innovació; i configurar propostes per facilitar i redreçar l'elaboració, aplicació i avaluació dels PCC. Per aconseguir aquests propòsits s'ha partit d'una recerca bibliogràfica i documental que ha permès disposar d'un marc teòric de referència. Després, per poder realitzar el coneixement i anàlisi de la realitat hem determinat un marc pràctic a partir del disseny i aplicació d'un treball empíric. Amb la informació obtinguda en el marc teòric i pràctic, hem elaborat unes conclusions i finalment concretat unes propostes d'intervenció en diferents àmbits. El marc teòric s'ha concretat a partir de tres grans apartats. El primer, la reforma educativa i els nous reptes que ha suposat tant pel sistema educatiu com per als propis centres. El segon apartat es refereix al Currículum, al Disseny Curricular i al PCC (hem fet un breu repàs històric, i hem vist algunes fonts, definicions, models i components del Currículum ; hem comentat també les fonts en que es basa el Disseny Curricular català, els seus nivells de concreció i les seves directrius fonamentals; i pel que fa al PCC, hem recollit diferents definicions, determinat quins creiem són els seus components, diferents processos d'elaboració, la normativa que l'acompanya, i alguns recolzaments que el poden facilitar. I el tercer i últim apartat del marc teòric han estat els canvis i les innovacions (els hem conceptualitzat, i hem concretat les seves dimensions, fases, estratègies, el paper que hi juguen els equips directius, i les seves resistències i facilitadors. El marc pràctic ha tingut en compte una metodologia combinada de procediments tan quantitatius com qualitatius (aquests últims contrastats a partir de l'estratègia de la triangulació). El seu disseny i desenvolupament s'ha basat tant en un estudi genèric com en un d'específic. A partir de la creació i difusió d'un propi Instrument d'Avaluació del Projecte Curricular i la seva Elaboració (I.A.P.C.O.) es va recollir una mostra, que considerem representativa, de 109 centres en els quals ens hem basat per determinat l'estudi genèric. A més, es va realitzar un assessorament a 4 escoles pilot, per a que elaboressin, passessin i determinessin els resultats d'un instrument per avaluar el propi projecte curricular, i la seva anàlisi ha constituït el que hem anomenat l'estudi específic. Podem dir que s'ha fet una anàlisi de resultat força extensa i vista sota diferents prismes, a partir tant d'una anàlisi estadística com de veure que ha passat en cadascuna de les 41 variables d'anàlisi que s'han determinat. Una vegada acabat el marc teòric i el pràctic, hem concretat quines són les que considerem les conclusions d'aquesta recerca i les hem dividit en unes de parcials i en una única conclusió general de tota la recerca. Pel que fa a les conclusions parcials destaquem; d'entre moltes i a títol d'exemple; les que fan referència a: que per elaborar el PCC s'ha seguit un model deductiu; només s'han acabat de 2 a 4 àrees del 2n. Nivell de concreció ( menys de la meitat); s'ha dedicat una mitjana setmanal d'1h. a nivell col·lectiu i d'1:30 a 2h. a nivell individual; el professorat s'ha agrupat per cicles, les decisions s'han pres per consens, no s'està massa content amb els suports externs rebuts; s'ha manifestat moltes dificultats de temps; hi ha continguts dels tres tipus i ordenats de més a menys de: conceptuals, actitudinals i procedimentals; es fan poques adaptacions curriculars; els recursos són insuficients i mitjanament adequats; s'ha millorat l'avaluació; encara no s'està aplicant; com a formació es demanen assessoraments de centre; dintre de l'organització general del centre hi ha hagut una gran reestructuració d'ordenació i planificació de reunions; etc. La conclusió general diu que: l'elaboració i aplicació del PCC encara no la podem considerar un instrument de canvi i d'innovació. Està produint canvis en les dimensions intencional, estructural i avaluadora, però encara n'ha de produir més en la pedagògica i en la curricular. Així doncs ens preguntem: era necessari un PCC per aconseguir un canvi més organitzatiu que curricular? Per respondre a aquesta pregunta hem determinat els que considerem alguns dels errors que s'ha comès. També hem considerat quines han estat algunes de les limitacions d'aquesta investigació i hem acabat fent algunes propostes per facilitar i redreçar l'elaboració, aplicació i avaluació dels PCC d'ara en endavant. / Esta tesis pretende: establecer cual es la situación real de los Proyectos Curriculares de Centro (PCC) en las escuelas de Educación Infantil y Primaria de Cataluña; comprobar si el PCC ha sido un instrumento de cambio y de innovación; y configurar propuestas para facilitar y reencaminar la elaboración, aplicación y avaluación de los PCC. Para conseguir estos propósitos se ha partido de una búsqueda bibliográfica y documental que ha permitido disponer de un marco teórico de referencia. Después, para poder realizar el conocimiento y análisis de la realidad hemos determinado un marco práctico a partir del diseño y aplicación de un trabajo empírico. Con la información obtenida en el marco teórico y práctico, hemos elaborado unas conclusiones y finalmente concretado unas propuestas de intervención en diferentes ámbitos. El marco teórico se ha concretado a partir de tres grandes apartados. El primero, la reforma educativa y los nuevos retos que ha supuesto tanto para el sistema educativo como para los propios centros. El segundo apartado se refiere al Currículum, al Diseño Curricular y al PCC (hemos realizado un breve repaso histórico, y hemos visto algunas fuentes, definiciones, modelos y componentes del Currículum ; hemos comentado también las fuentes en que se basa el Diseño Curricular catalán, sus niveles de concreción y sus directrices fundamentales; y por lo que se refiere al PCC, hemos recogido diferentes definiciones, determinado cuáles creemos son sus componentes, diferentes procesos de elaboración, la normativa que le acompaña, y algunos apoyos que el pueden facilitar. I el tercer y último apartado del marco teórico han sido los cambios y las innovaciones (lo hemos conceptualizado, y hemos concretado sus dimensiones, fases, estrategias, el papel que juegan los equipos directivos, y sus resistencias y facilitadores. El marco práctico ha tenido en cuenta una metodología combinada de procedimientos tanto cuantitativos como cualitativos (éstos últimos contrastados a partir de la estrategia de la triangulación). Su diseño y desarrollo se ha basado tanto en un estudio genérico como en uno de específico. A partir de la creación y difusión de un propio Instrumento de Evaluación del Proyecto Curricular y su Elaboración (I.A.P.C.O.) se recogió una muestra, que consideramos representativa, de 109 centros en los que nos hemos basado para determinar el estudio genérico. Además, se realizó un asesoramiento a 4 escuelas piloto, para que elaborasen, pasaran y determinasen los resultados de un instrumento para avaluar el propio proyecto curricular, y su análisis ha constituido el que hemos llamado el estudio específico. Podemos decir que se ha hecho un análisis de resultados bastante extenso y vista desde diferentes prismas, a partir tanto de un análisis estadístico como de ver que ha pasado en cada una de las 41 variables de análisis que se han determinado. Una vez acabado el marco teórico y el práctico, hemos concretado cuáles son las que consideramos las conclusiones de esta investigación y las hemos dividido en unas de parciales y en una única conclusión general de tota la investigación. Por lo que se refiere a las conclusiones parciales destacamos; de entre muchas y a título de ejemplo; las que se refieren a: que para elaborar el PCC se ha seguido un modelo deductivo; solamente se han acabado de 2 a 4 áreas del 2o nivel de concreción ( menos de la mitad); se ha dedicado una media semanal de 1h. a nivel colectivo y de 1:30 a 2h. a nivel individual; el profesorado se ha agrupado por ciclos, las decisiones se han tomado por consenso, no se está demasiado contento con los soportes externos recibidos; se han manifestado muchas dificultades de tiempo; hay contenidos de los tres tipos y ordenados de más a menos de: conceptuales, actitudinales y procedimentales; se hacen pocas adaptaciones curriculares; los recursos son insuficientes y medianamente adecuados; se ha mejorado la evaluación; todavía no se está aplicando; como formación se piden asesoramientos de centro; dentro de la organización general del centre ha habido una gran reestructuración de ordenación y planificación de reuniones; etc. La conclusión general determina que: la elaboración y aplicación del PCC todavía no la podemos considerar un instrumento de cambio y de innovación. Está produciendo cambios en las dimensiones intencional, estructural y avaluadora, pero todavía tiene que producir más en la pedagógica y en la curricular. Por lo que nos preguntamos: era necesario un PCC para conseguir un cambio más organizativo que curricular? Para responder a ésta pregunta hemos determinado los que consideremos algunos de los errores que se ha cometido. También hemos considerado cuáles han sido algunas de las limitaciones de esta investigación y hemos terminado haciendo algunas propuestas para facilitar y reencaminar la elaboración, aplicación y evaluación de los PCC de ahora en adelante. / This Doctoral Thesis will try to establish which is the actual situation of the Curricular Project of the Centres (CPC) in the primary schools of Catalonia; to investigate if the CPC has been a tool of change and innovation; to configure suggestions to facilitate and re-address the elaboration, application and evaluation of the CPC. In order to achieve this objectives it has been performed a documentary and bibliographical research which has provide a theoretical frame of reference. After that, in order to acquire the knowledge and analysis of the reality it has been determined a practical frame from the design and application of an empirical work. With the information included in the theoretical and practical frame, we have elaborate the conclusions and, finally, a proposals of change in several levels have been established. The theoretical frame has been fixed from three central items. First, the educational reform and the new challenges posed both by the educational system and the schools. The second item refers to the Curricula, the Curricula Design and the CPC. A historical review has been done, and several sources, definitions, models and components of the Curricula; we have; the Curricula Design's sources in Catalonia has been commented, together with its concretion levels and its main directives; and, with respect to the CPC, we have selected a great variety of definitions, we have established which are, from our point of view, its components, several process of elaboration, its rules, and ways to facilitate the process. The third and last part of the theoretical frame has been the changes and the innovations (we have conceptualise it and we have clarify its dimensions, phases, strategies, the role of the directive team, and its resistance and facilitators. The practical frame has took into account a combined methodology of procedures, both quantitative and qualitative (these lasts has been verified with the strategy of triangulation). Its design and development is based on both a generic study and a specific one. From the creation and diffusion of a own tool of Evaluation of the Curricular Project and its Elaboration (E.C.P.E.) a representative sample was provided by 109 schools, which was used to determine the generic study. Furthermore, the elaboration, application and results analysis of a tool to evaluate its own curricular project for 4 schools was also advised. This process has been call the specific study. A quite extensive and broadly tested analysis of the results has been performed both from an statistical point of view as from the review of the 41 variables used in the study. Once the theoretical and practical frame has been finished, we have established the conclusions of our research, which have been divided in a partial ones and in a unique general conclusion of the research. With respect to the partial conclusions we would like to point out those stating that: in order to elaborate the CPC, a deductive model has been followed; only between 2 and 4 areas of the 2on level of concretion (less than a half of the total) has been finished; it has been devoted 1h on the average in the collective level and 1h30m in the individual level; teachers have been grouped by cycles; the decisions were took by consensus; more external help and time have been needed; the contents were of three different kind (in order of relevance): those addressed to the concepts, those addressed to the behaviour and those addressed to the procedures; the curricula are few adapted; more resources are needed and best adapted; the evaluation has improved; it is not yet being applied; the centres are demanding more advice; the meetings into the centres have been largely re-scheduled and re-structured. The general conclusion is that: the elaboration and application of the CPC can not be considered yet a tool of change and innovation. Its is the motivation of changes in the spheres of the intentions the structure and the evaluation, but it must produce still more changes in the pedagogical and the curricular. Moreover, we can ask ourselves; it was necessary a CPC to achieve a change mainly in the organisation and less in the curricula? In order to answer this question we have determined several of the existing mistakes. We have also considered which has been the limitations of this research and we have ended with several proposals to facilitate and re-orient the elaboration, application and evaluation of the CPC in the future.

The present dissertation aims to contribute to the to date more limited findings of studies examining the factor of starting age in second language (L2) phonological learning in a formal instruction setting. Thus, its main objective was to assess the effects of starting ages of 8, 11, 14, and 18+ years on segmental perception and production of English as a foreign language (FL) in a strictly instruction-classroom context. Native Spanish and Catalan speakers learning English through schooling solely, who also differed in the amount of formal exposure to the FL (200, 416 and 726 hours of formal instruction in English), comprised the subject population under examination. All subjects were part of a long-term research project on the age factor in the acquisition of English as an FL in a formal instruction context - the Barcelona Age Factor (BAF) project - conducted at the Universitat de Barcelona over a period of 9 years (1995-2004). For the current study, subjects performed a same-different (AX) discrimination task and a production (word imitation) task.Results showed that in a formal learning environment starting age of 8 led to a better perception of English sounds in the long run than starting ages of 11, 14, and 18+. However, starting age effects on English segmental production both in the short- and in the long-term were inconclusive, as assessed by native English listeners. Similarly, exposure effects yielded mixed results as to more accurate perception and production of FL sounds. By contrast, a rather conclusive finding was obtained concerning subjects' first language (L1) dominance, namely being a Spanish or Catalan dominant speaker did not result in significantly more accurate English sound perception or production. Furthermore, female subjects were reported to produce English segments at more native-like levels than male subjects at all starting ages and with various degrees of formal exposure. Finally, it should be mentioned that the starting age effects observed in the short- and long-term (as conceived in the large research project design) provide invaluable evidence for characterising rate of acquisition of target language (TL) segmental perception and production by Catalan and Spanish native speakers (NSs) in a formal instruction learning context. The current dissertation concludes by suggesting a number of implications for further research.

Esta tesis analiza las relaciones entre el pensamiento urbanístico y los debates paisajísticos en São Paulo en la primera mitad del siglo XX, enfocando como los planes urbanísticos para la ciudad incorporaron los parques y sistemas de parque. Ha sido fundamental destacar cuales fueron los principales referentes discutidos y cómo se produjeron las transferencias, cambios y apropiaciones de idearios. Inicialmente, pone de manifiesto que la emergencia de la reflexión urbanística en la ciudad se hizo al mismo tiempo que el surgimiento de la idea de parque urbano moderno. Destaca que la urbanística de la Europa Continental, el Town Planning británico y las ideas de Hénard fueron las principales referencias teóricas apropiadas en la formación del urbanismo paulistano y en la primera divulgación de la importancia de que se crease un sistema de parques conectado al sistema viario. A continuación, analiza las propuestas de Barry Parker para barrios-jardín en la ciudad, su idea de un anillo de parques alrededor del área urbana y su influencia en los anteproyectos para la región del río Tietê. En la secuencia, presenta un cuadro explicativo de las principales visiones nacionales acerca de las relaciones entre modernidad y brasilidad en la construcción de jardines y parques a partir de la década de los 20; discurre sobre determinadas visiones de Le Corbusier - acerca de las relaciones entre arquitectura, naturaleza y ciudad - importantes para la comprensión de proyectos locales y analiza el plan que hizo para São Paulo. Los últimos capítulos siguen analizando los planos urbanísticos para la ciudad y las áreas verdes propuestas y buscan identificar cuáles fueron las matrices conceptuales, las permanencias y rupturas teóricas en relación al momento anterior. De entre estos planes, se examinan el proyecto de Maia y Cintra, de 1924 a 1926; las concepciones de ciudad y de sus áreas verdes de Prestes Maia, sobre todo, en el Plano de Avenidas; al igual que analiza la importancia de las ideas de Anhaia Mello sobre el urbanismo y el recreo activo. Finalmente, examina los razonamientos sobre las áreas verdes en São Paulo en el contexto metropolitano de la década de los 50, con especial énfasis en el análisis del plan de Robert Moses, de 1950, en los proyectos y en la construcción del Parque del Ibirapuera, en los planes para la Ciudad Universitaria y en los debates acerca de la creación de un plan director para la región.

Se profundiza en el método de trabajo de Enric Miralles, un arquitecto vinculado y comprometido con la experimentación y el desarrollo de nuevas formas de proyectar. Al utilizar una serie de nuevas "técnicas de trabajo", tratará de superar una visión hasta ahora habitual permitiendo que se desarrolle una lectura más compleja de la realidad y del proceso del proyecto que la heredada de la tradición. La tesis explora y confronta, por un lado, la actividad educativa del arquitecto tomando como centro de estudio el curso "Rue Simon-Crubellier" que impartió en la Escuela Superior de Arquitectura del Vallés en el curso académico 1997-98, y por otro, los procesos de producción de su arquitectura.Abordar limpiamente en las aulas lo que para él constituye el núcleo fundamental de la práctica de una proyectación que responde al momento y la realidad actuales, sin rehuir las dificultades que plantea el operar en un territorio tan escurridizo, constituye, tal vez, la aportación principal de Enric Miralles a una pedagogía actual de la arquitectura.El tema recurrente de la actividad académica y también profesional del arquitecto va a ser diseñar -mediante un ciclo dinámico, basado en la secuencia indefinida experiencia/reflexión/experiencia- una serie de estrategias proyectuales concentradas en el conocimiento, manejo y dominio de los propios mecanismos mentales, psicológicos y emocionales que acaban determinando el acierto de los procesos creativos en la proyectación. Para ello, no ha dudado en relegar a un segundo plano todo ese bloque disciplinar del proceso de materialización y concreción del proyecto, que se refiere, tan solo, a condiciones perfectamente objetivables; La propuesta arquitectónica deberá, finalmente cumplir todos esos requerimientos, pero en modo alguno deben tener, por sí mismos, ningún rol relevante en la configuración y caracterización de una respuesta arquitectónica adecuada.Intentar comprender, a través de la profundización en una serie de manifestaciones concretas, esa dinámica relacional común aplicada por Miralles a su forma de producir y enseñar la arquitectura, ha sido el objetivo y el marco referencial de este trabajo, en la seguridad de que constituirá una aportación a la necesaria clarificación y renovación metodológica que, sin duda, exige la incorporación de esa mutación profunda que ha experimentado el escenario y las condiciones actuales de la producción y la enseñanza de la arquitectura. / "ENRIC MIRALLES. METHODOLOGICAL PROCESS IN THE CONSTRUCTION OF ARCHITECTURAL PROJECT"TEXT:The aim of this work is to go deep into Miralles working method. He was bound to experimentation and tried to develop new ways of projecting architecture. Using new working techniques he will try to surpass that old vision which is based on tradition, achieving a richer and more complex reading of reality.The thesis surveys the teaching activity of the architect, taking the course "Rue Simon-Crubellier" which he imparted in the Escola d'Arquitectura del Vallès, Universitat Politècnica de Catalunya, in 1987-98 on one hand, and on the other, the processes of production of his own architecture.The main contribution of Miralles to present day architectural pedagogy is to approach in the classroom the very bulk of a projecting methodology.In college, his operative strategy was based on a sequence experience-reflection-experience, so trying to now well all the mental and psychological mechanisms which, in fact, determine at the end, the success of creative processes in architecture.For these reasons he didn't hesitate to relegate all the subsidiary disciplines related to the material execution of buildings. Even though architecture must always accomplish that kind of requirements, those are never supposed to play a determining role in the emergence and the configuration of the proper architectural answer.Here, we intend to understand, through this insight in a series of concrete manifestations, the relational dynamism used by Miralles to both produce and teach his architecture. We have no doubt that it will throw some light on the issue of the present need for a renewal of present day production of architecture.

Entenem per comunitats jardí aquelles intervencions urbanes que, a partir de la disposició de tipologies edificatòries basades en el jardí privat i amb una utilització estratègica dels espais lliures i els equipaments, cerquen la idea de comunitat en el sí de l'operació. L'estudi s'emplaça en el territori català i abasta des de finals del segle XIX fins el 1960, moment en què l'accés al vehicle privat per part de la societat implica un canvi substancial vers aquesta idea de comunitat i, per tant, d'aquest model projectual.Les comunitats jardí demostren una gran versatilitat per adaptar-se a distints contextes socioculturals, sense perdre els seus trets identificatius principals, un fet que es tradueix en un ampli ventall de resultats projectuals. L'estudi d'aquest escenari ens ha portat a establir un quadre taxonòmic amb quatre models principals, que s'ajusten a períodes temporals específics, amb contextes socioculturals concrets:Fase I: Les comunitats jardí lligades a la producció, fins el 1900.Fase II: Les comunitats jardí vinculades amb l'habitatge burgès, resultat de les iniciatives privades de la classe benestant, des de 1900 fins el 1936.Fase III: Les comunitats jardí compromeses a resoldre el problema de l'habitatge social, de 1939 a 1955.Fase IV: Les comunitats jardí vinculades al turisme en l'àmbit costaner, de la dècada de 1930 i de 1943 fins el 1960.Dins de cada un dels models identificats podem distingir distintes famílies, que comparteixen determinats trets característics, especialment pel que fa a les seves motivacions teòriques. Un quadre taxonòmic ofereix una matriu per situar les comunitats jardí del període estudiat.Per bé que les comunitats jardí vinculades a la producció signifiquen un important precedent, les operacions associades al turisme representen un assaig experimental amb un final suggerent però al mateix temps incert i poc consolidat. Les comunitats jardí vinculades a l'habitatge social i les d'iniciativa burgesa presenten però una major coherència projectual i presten camps d'experimentació més desenvolupats.El model d'habitatge social es basa en espais centrals significatius, singularitzats per volumetries específiques, i empra sovint els equipaments com a elements estructurals de les propostes. Utilitza freqüentment suggerents recursos compositius en la definició volumètrica dels espais i carrers, especialment en els espais lliures centrals, que es delimiten amb una definició espaial tancada o semitancada. És destacable l'aportació de les places porticades que es configuren mitjançant habitatges plurifamiliars amb comerç a les plantes baixes. Presenta així mateix una elevada diversitat tipològica, utilitzant en distintes ocasions i per a objectius diferents l'habitatge unifamiliar aïllat, el bifamiliar, les fileres i els blocs plurifamiliars, amb un resultat arquitectònic molt homogeni.Per la seva part, el model d'habitatge burgès fonamenta la seva estructura urbana a partir del viari, utilitza exclussivament l'habitatge unifamiliar aïllat en els seus projectes amb arquitectures singulars i heterogènies i formalitza els seus espais lliures mitjançant una definició espaial oberta. En conjunt, podem veure com desapareix en aquests casos el potencial dels espais oberts com peces d'interrelació social, el seu percentatge disminueix, i també ho fa la diversitat tipològica, la jerarquia viària i la densitat, augmentant el tamany de la parcel·la i les dimensions dels habitatges.El treball ens ha permès també identificar els trets generals de les comunitats jardí. En aquest sentit, s'han extret conclusions sobre la composició urbana de les intervencions, sobre la seva disposició edificatòria, els seus mecanismes d'agregació, la seva jerarquia viària, així com també s'ha posat de relleu la seva aportació patrimonial. Així mateix, la lectura de la localització de les comunitats jardí respecte els nuclis urbans preexistents ens permet abordar la seva faceta més teòrica, entenent aquests assentaments com a peces urbanes significatives en la construcció de les nostres ciutats. Així podem distingir quatre localitzacions distintes: les situades autònomament sobre el territori, les emplaçades en la perifèria de les ciutats, les ubicades en la ciutat però amb una identitat pròpia i les que formen part d'un teixit.El treball demostra finalment la poca precisió que implica l'utilització del terme "teixit de ciutat jardí" per a referir-nos als conjunts d'habitatges unifamiliars aïllats actuals, on no es parla de límits, de centre urbà, d'estratègia projectual o, en definitiva, de sensació de comunitat, aspecte aquest clau en el que hem anomenat "comunitats jardí".

L'osteoporosi, una malaltia complexa determinada tant per factors genètics com ambientals, està caracteritzada per una reduïda densitat mineral òssia (DMO), un deteriorament de la microarquitectura òssia i un augment del risc de patir fractures osteoporòtiques. En el present treball ens vam plantejar estudiar les causes genètiques que determinen l'aparició de l'osteoporosi mitjançant la realització d'estudis d'associació i estudis funcionals. Els gens candidats clàssics per a l'osteoporosi que hem analitzat han estat el gen COL1A1, el gen ESR1, el gen VDR i el gen TGFB1. Els estudis d'associació s'han dut a terme en la cohort BARCOS formada per dones postmenopàusiques de l'àrea de Barcelona. Els resultats obtinguts en la cohort BARCOS han estat incorporats en el projecte GENOMOS (metaanàlisi prospectiva amb 20.000 mostres). En la cohort BARCOS vam observar que polimorfismes de canvi puntual de nucleòtid (SNP) del gen COL1A1 així com també determinats haplotips i la interacció entre ells o bé amb SNPs del gen VDR es trobaven associats a la DMO. Pel que fa al gen ESR1, vam trobar que l'haplotip LPX es trobava associat a la DMO femoral. Els resultats del projecte GENOMOS, van mostrar que només el polimorfisme Sp1 del gen COL1A1 es trobava associat a la DMO. En el projecte GENOMOS, els polimorfismes XbaI (ERSR1), Cdx2 (VDR) i Sp1 (COL1A1) es van trobar associats al risc de patir fractures.En la cohort BARCOS també vam analitzar l'efecte de SNPs situats en gens candidats no clàssics (RUNX2 i IL6R). Pel que fa a RUNX2 vam trobar que un SNP del promotor 2, però no un SNP del promotor 1 es trobava associat a la DMO femoral. Aquesta ha estat la primera vegada que SNPs del gen IL6R s'han analitzat en relació a fenotips osteoporòtics. Vam observar que SNPs i haplotips en aquest gen es trobaven associats a la DMO femoral i a l'índex de massa corporal (IMC). Com a segon objectiu ens vam plantejar completar l'estudi funcional dels SNPs del promotor del gen COL1A1 (-1997 G/T i -1663 indelT) en relació a les proteïnes CIZ/NMP4 i BMP2. Prèviament s'havia descrit que la proteïna CIZ/NMP4, un factor de transcripció arquitectònic que inhibeix la via osteoblastogènica de la BMP2, s'unia a la regió nucleotídica on es troba el SNP -1663 indelT. En les cèl·lules Saos-2 vam observar que el patró de transcripció de diferents construccions del promotor del gen COL1A1 fusionat al gen de la luciferasa era similar tant si aquestes eren tranfectades de manera estable o bé de forma transitòria. En estudiar l'efecte de la BMP2 sobre l'activitat transcripcional del gen COL1A1, vam observar que mentre el promotor basal disminuïa la seva activitat en presència de BMP2, les altres construccions analitzades l'augmentaven. Les construccions que eren estimulades en major grau presentaven la regió del promotor on es troben els polimorfismes. Tot i això, analitzant els diferents haplotips, vam observar que aquests no participaven en l'estimulació induïda per BMP2. In silico la regió estimulada per BMP2, presenta dues possibles caixes d'unió de factors de transcripció de la via de la BMP2. En mutagenitzar-les per separat, però, aquestes no van semblar participar en l'estimulació induïda per la BMP2. Seguidament vam analizar el patró d'expressió de CIZ/NMP4 en diversos teixits humans i vam observar que diverses isoformes s'expressaven simultàniament en tots ells i també en les cèl·lules d'osteosarcoma humanes Saos-2 i MG-63. Es van identificar les isoformes 11H, CIZ6.1, 21H i 21H-I1. Aquestes dues últimes van ser clonades i sobrexpressades de manera estable en les cèl·lules Saos-2, les quals es van transfectar transitòriament amb el promotor del gen COL1A1 i es van tractar amb BMP2. Els resultats van indicar que CIZ/NMP4 augmentava lleugerament la transcripció del gen COL1A1 en absència de BMP2. En presència de BMP2, i contràriament al què s'esperava, vam observar que la sobrexpressió de CIZ/NMP4 no tenia cap efecte. / "ASSOCIATION AND FUNCTIONAL STUDIES WITH CANDIDATE GENES FOR OSTEOPOROSIS" TEXT:Osteoporosis, a complex disease determined by genetic and environmental factors, is characterized by a reduced bone mineral density (BMD) and an increased risk of fracture. In this thesis we studied the genetic component of osteoporosis through association and functional studies. The classical candidate genes for osteoporosis we analyzed were COL1A1, ESR1, VDR and TGFB1. The association studies were performed with the BARCOS cohort, a group of postmenopausal women from Barcelona. The results obtained in this cohort were included in a prospective metaanalysis called GENOMOS (20,000 samples). In the BARCOS cohort we observed that SNPs in the COL1A1 gene, their haplotypes and interactions, and interactions with SNPs in the VDR gene were associated with BMD. The haplotype LPX (ESR1) was also associated with BMD. In GENOMOS, although several SNPs were found to be associated with fracture risk, the Sp1 polymorphism (COL1A1) was the only one associated with BMD. In the BARCOS cohort we also found that one SNP situated in promoter 2 of RUNX2 gene, but not one situated in promoter 1, was associated with BMD. Finally, this was the first time that SNPs in IL6R gene were analyzed in relation to osteoporosis and we found that they were associated with BMD and also with body mass index (BMI). The second aim of this thesis was the functional study of two SNPs situated in the promoter of COL1A1 gene in relation to CIZ/NMP4 and BMP2 proteins. It was known that CIZ/NMP4, an architectural transcription factor that inhibits the BMP2 osteoblastogenic pathway, binded to the COL1A1 promoter. We observed that the transcription pattern of differnt constructs of COL1A1 promoter was similar between transient and stable transfections. BMP2 stimulated all these constructs, except for the basal promoter. The constructs that were stimulated more, contained the region where the SNPs lie, but when the haplotypes were analyzed no differences were observed between them. In this region there are two putative transcription factor sites for the BMP2 pathway, but they seemed not to participate in the BMP2 stimulation. Several isoforms of CIZ/NMP4 were simultaneously expressed in different tissues. We identified 11H, CIZ6.1, 21H and 21H-I1 isoforms. These two last were stably overexpressed in Saos-2 cells, which were then transiently tranfected with COL1A1 promoter and treated with BMP2. In absence of BMP2, overexpression of CIZ/NMP4 isoforms slightly increased COL1A1 transcription.

La present investigació mostra el disseny i aplicació d’una metodologia de coavaluació de competències basada en la recol•lecció de informació d’estudiants i tutors relacionades ambla percepció del nivell de competències que es desenvolupen en el Projecte Final de Carrera en la titulació del Grau en Administració i Direcció d’Empreses a I’QS School of Management de la Universitat Ramon Llull. La investigació es va dur a terme durant tres anys, es va aplicar una enquesta a l’inici del curs acadèmic i una altra al finalitzar, d’aquesta manera es determina el nivell de millora en les competències, a través d’una autoavaluació per part dels estudiants i una coavaluació per part dels tutors. Els resultats que s’han obtingut al llarg d’aquests anys permeten afirmar que ambdues avaluacions tenen un component de similitud, per tant, existeix certa objectivitat a l’hora de valorar la percepció del nivell de competències. Al mateix temps, cal destacar que es va generar una eina pràctica que permet conèixer de manera individualitzada la coavaluació de competències, això pot ser útil de cara al seu futur professional, ja que aporta informació addicional al de les qualificacions. Com a resultat singular que s’ha concebut a través de la investigació, es troba la comparació entre la titulació del Grau en Administració i Direcció d’Empreses (GADE) i la Llicenciatura en Administració i Direcció d’Empreses (LADE), es percep que els resultats son similars al finalitzar el curs acadèmic, però a l’inici existeix certa variació en favor dels estudiants de Llicenciatura. / La presente investigación muestra el diseño y aplicación de una metodología de coevaluación de competencias basada en la recolección de información de estudiantes y tutores relacionadas con la percepción del nivel de competencias que se desarrollan en el Proyecto Final de Carrera en la titulación del Grado en Administración y Dirección de Empresas en IQS School of Management de la Universitat Ramon Llull. La investigación se llevó a cabo durante tres años, se aplicó una encuesta al inicio del curso académico y otra al finalizar, de esta manera se determina el nivel de mejora en las competencias, a través de una autoevaluación por parte de los estudiantes y una coevaluación por parte de los tutores. Los resultados que se han obtenido a lo largo estos años permiten afirmar que ambas evaluaciones tienen un componente de similitud, por lo tanto, existe cierta objetividad a la hora de valorar la percepción del nivel de competencias. A su vez, cabe destacar que se generó una herramienta práctica que permite conocer de manera individualizada la coevaluación de competencias, esto puede ser útil de cara a su futuro profesional, ya que aporta información adicional al de las calificaciones. Como resultado singular que se ha concebido a través de la investigación, se encuentra la comparación entre la titulación del Grado en Administración y Dirección de Empresas (GADE) y la Licenciatura en Administración y Dirección de Empresas (LADE), se aprecia que los resultados son similares al finalizar el curso académico, pero al inicio existe cierta variación en favor de los estudiantes de Licenciatura. / This research shows design and implementation of the competences co-evaluation methodology based on the information collected from students and tutors regarding perceived level of skills developed in the Final Degree Project of Business Administration and Management Degree in the IQS School of Management of Ramon Llull University. The research has been carried out for three years. At the beginning and in the end of academic course a survey has been applied in order to determine the level of skills improvement through students’ self-evaluation on the one hand, and tutors co-evaluation on another hand. The results obtained during these years allow concluding that both evaluations have similar components; therefore there is certain objectivity in evaluating of perceived level of skills. At the same time, it is noteworthy that this newly generated practical technique allows knowing the competences co-evaluation in an individualized manner. It can be useful for professional future of the students as it provides additional information to the marks. The singular result of this research shows the comparison between the Business Administration and Management Grade (BAMG) and Business Administration and Management Degree (BAMD), where the results are similar in the end of academic year, but at the beginning there is certain variation in favor of Degree students.

En aquest treball es busca desenvolupar i provar un nou model de recerca en la Gestió de Projectes per tal de conèixer en profunditat el Èxit de la Gestió de Projectes però sota un marc conceptual d'estudi que consideri les perspectives tècniques existents així com les teories relacionades ja que a la data els Models de maduresa (Jugdev & Thomas, 2002), Lògica Difusa (Liberatore, 2002), Models de Simulació Dinàmica (Doloi & Jaafari, 2002), Treball en Equip (Loo, 2002) i de presa de decisions (McCray, Purvis, McCray, 2002) no han pogut explicar com és que el Èxit de la Gestió de Projectes, encara amb el personal més idoni i amb els millors recursos, falla (Shenhar & Dvir, 2007). El fet és que actualment les organitzacions estan optant més per projectes que per operacions per millorar els seus rendiments (Shenhar & Dvir, 2007), i els models actuals no estan sent capaços d'explicar el baix valor de l’Èxit que és identificat en els informes de" The Standish Group "i de" eGov4Dev "(Herzog, 2001). Esta manca de capacitat potser és perquè els models no han reparat en considerar el suport d'una Teoria de Projectes la qual si bé no ha estat establerta formalment com la Teoria Organitzacional, molts autors acusen la seva existència en un context pluridisciplinari emparat en les bases teòriques d'altres ciències que tenen implicació directa en el desenvolupament organitzacional, com la Teoria de la Complexitat i de l'estructuració. En aquest sentit, es construeix un nou model aprofundint en les Teories de Projectes així com en les Teories Relacionades pero des d'un punt de vista determinístic aconseguint identificar l’eficàcia de Equips com un element clau en el Èxit de la Gestió de Projectes així com a factors tradicionals i dinàmics que tenen suport a la Teoria Organitzacional i en la Teoria de la Complexitat. Una metodologia que considera l’anàlisi de factors socials i factors dinàmics és aplicada en aquest nou model en el qual necessariament s'ha de fer servir paral•lelismes epistemològics de manera de poder extreure variables d'altres camps d'investigació i provar-los en la disciplina de la Gestió de Projectes comuna forma de coneixement vàlid (Arnoult, 1976). Aquest model és provat en 6 empreses mineres que desenvolupen projectes al Perú mitjançant una regressió lineal jeràrquica i considera una mostra de 52 equips de projectes amb 5 i 6 persones per equip. Esta investigació confirma que la composició de l'equip, l’eficàcia de l'equip així com la identificació organitzacional són significatius constructes que expliquen l’Èxit de la Gestió de Projectes, així també que una elevada eficàcia d'equips de projectes i identificació organitzacional no sempre asseguren l’Èxit de la Gestió de Projectes. / En este trabajo se busca desarrollar y probar un nuevo modelo de investigación en la Gestión de Proyectos con el fin de conocer en profundidad el Éxito de la Gestión de Proyectos pero bajo un marco conceptual de estudio que considere las perspectivas teóricas existentes así cómo las teorías relacionadas ya que a la fecha los Modelos de madurez (Jugdev & Thomás, 2002), Lógica Difusa (Liberatore, 2002), Modelos de Simulación Dinámica (Doloi & Jaafari, 2002), Trabajo en Equipo (Loo, 2002) y de Toma de Decisiones (McCray, Purvis, McCray, 2002) no han podido explicar cómo es que el Éxito de la Gestión de Proyectos, aún con el personal más idóneo y con los mejores recursos, falla (Shenhar & Dvir, 2007). El hecho es que actualmente las organizaciones están optando más por proyectos que por operaciones para mejorar sus rendimientos (Shenhar & Dvir, 2007), y los modelos actuales no están siendo capaces de explicar el bajo valor del Éxito que es identificado en los reportes de "The Standish Group" y de "eGov4Dev" (Herzog, 2001). Está falta de capacidad tal vez se debe a que los modelos no han reparado en considerar el respaldo de una Teoría de Proyectos la cual si bien no ha sido establecida formalmente cómo la Teoría Organizacional, muchos autores acusan su existencia en un contexto pluridisciplinario amparado en las bases teóricas de otras ciencias que tienen implicancia directa en el desarrollo organizacional, cómo la Teoría de la Complejidad y de la estructuración. En ese sentido, se construye un nuevo modelo profundizando en las Teorías de Proyectos así cómo en las Teorías Relacionadas pero desde un punto de vista deterministico logrando identificar a la Eficacia de Equipos cómo un elemento clave en el Éxito de la Gestión de Proyectos así cómo a factores tradicionales y dinámicos que tienen respaldo en la Teoría Organizacional y en la Teoría de la Complejidad. Una metodología que considera el análisis de factores sociales y factores dinámicos es aplicada en este nuevo modelo en el que necesariamente se tiene que usar paralelismos epistemológicos de modo de poder extraer variables de otros campos de investigación y probarlos en la disciplina de la Gestión de Proyectos cómo una forma de conocimiento valido (Arnoult, 1976). Este modelo es probado en 6 empresas mineras que desarrollan proyectos en el Perú mediante una regresión lineal jerárquica y considera una muestra de 52 equipos de proyectos con 5 y 6 personas por equipo. Está investigación confirma que la composición del equipo, la eficacia del equipo así cómo la identificación organizacional son significativos constructos que explican el Éxito de la Gestión de Proyectos, así también que una elevada eficacia de equipos de proyectos e identificación organizacional no siempre aseguran el Éxito de la Gestión de Proyectos. / This paper seeks to build and test a conceptual framework of study to evaluate in depth the Success of Project Management through a new model that considers the existing theoretical perspectives as well as related theories as to the date of maturity models (Jugdev & Thomás, 2002), Fuzzy Logic (Liberatore, 2002), Dynamic Simulation Models (Doloi & Jaafari, 2002), Teamwork (Loo, 2002) and Decision Making have been unable to explain how the success ofthe Project Management even with the best staff and the best resources, fails (Shenhar & Dvir, 2007). The fact is that organizations today are opting for operations rather than projects (Shenhar & Dvir, 2007), and current models are not being able to explain the low value of the success that is identified in the reports of "The Standish Group "and" eGov4Dev" (Herzog, 2001). This lack of capacity may be because the models have not noticed considered the back of a Project theory which although it has not been formally established as organizational theory, many authors accuse their existence in a multidisciplinary context covered in theoretical foundations of other sciences which have direct implications on organizational development, as the theory of complexity and structure. On this respect, we construct a new model deepening in Project and Related Theories but considering •a deterministic point of view achieving to identify Equipment Effectiveness as a key element in the successful management of projects as well as traditional and dynamic factors that have support in organizational and complexity theory. A methodology that considers the analysis of social factors and dynamic factors is applied in this new model in which necessarily have to use parallels epistemological such that extract variables from other fields of research and testing will be tested in discipline of Project Management as a form of valid knowledge (Arnoult, 1976). This model is tested on 6 companies that develop mining projects in Peru with a Hierarchical linear regression on a sample of 52 project teams with 5 or 6 people per team. This research confirms that the composition of the team, team effectiveness and identification are significant organizational constructs that explain the success of project management, so that a high effectiveness of project teams and organizational identification does not always ensure success Project Management.

La tesis doctoral "LA URBANIZACIÓN DE GRANDES EJES METROPOLITANOS, un proyecto de ordenación para la ciudad de baja densidad, Guadalajara, México" de María Elena de la Torre pone el énfasis en el soporte viario como elemento estructural del modelo de crecimiento en baja densidad. Se reconoce su riqueza proyectual y propositiva como elemento estratégico para la urbanización, la ordenación y significación de los territorios de la baja densidad. Esta tesis se estructura desde dos lecturas: una es un marco teórico en el que se reconoce, a lo largo de la historia, el potencial ordenador de las infraestructuras y el impacto que produce el proyecto de renovación del sistema viario sobre la ciudad. Por otro lado se realiza un análisis general de una ciudad de baja densidad y su clasificación en dos modelos de interpretación: el de los "sectores ecológicos" y la estructura morfológica. En el proceso de evolución y transformación se reconoce como valor explicativo fundamental la función de la infraestructura en la difusión del acceso al territorio. Se reconoce la fuerza del soporte infraestructural en la forma de organizar y transformar el espacio urbano. El proyecto de urbanización de grandes ejes se plantea desde dos perspectivas: una es como la renovación de estos elementos en sí mismos de acuerdo con sus atributos. El espacio urbano puede mejorarse considerablemente a través de la definición de sus fachadas urbanas, de la configuración del espacio público, a través de organizar la movilidad y resolver las intersecciones en nodos y cruces. La otra perspectiva es la ordenación de la escala metropolitana; estos elementos aseguran la conectividad interescalar por tanto presentan el potencial para ordenar el crecimiento expansivo y controlar la densificación en el interior de la ciudad.Por otro lado la intervención en estos espacios se plantea desde la perspectiva de proyectos urbanos integrales. Se han reconocido áreas con valor de centralidad; los grandes ejes se convierten por tanto en los canales de articulación de puntos neurálgicos de la ciudad central. Por último, el proyecto de urbanización de grandes ejes metropolitanos se presenta como una apuesta por la renovación y revalorización del sector central de un territorio metropolitano que presenta una fuerte dinámica de crecimiento. Los grandes ejes son piezas clave como organizadores de la movilidad de un sector con valor jerárquico en relación al territorio. Permiten poner en relación el sistema viario primario y secundario y garantizar la accesibilidad a las distintas áreas urbanas, su renovación presenta un impacto sobre una gran extensión de la ciudad.La tesis se estructura en tres apartados. La primera parte es la elaboración del marco teórico que se construye a partir de un repaso histórico y de los proyectos de transformación de grandes ejes en diferentes contextos. En la segunda parte, se hace una descripción del caso de estudio desde los diferentes procesos y formas que han producido el crecimiento horizontal de baja densidad. Y la tercera parte consiste en una metodología analítica en clave proyectual de la estructura morfológica de los grandes ejes del caso del estudio. Y a manera de conclusión se plantean los criterios para el proyecto de transformación de los grandes ejes en la ciudad de baja densidad. En el campo disciplinar esta tesis propone una reflexión en clave proyectual para la intervención en territorios de la baja densidad con una predominancia en el soporte infraestructural que ha dejado de lado la urbanización de la ciudad que articula.

La tesi doctoral "Ruptura del projecte parental i disposició dels preembrions" analitza els efectes del consentiment a les tècniques de reproducció assistida prestat en el marc d'un projecte parental. La tesi ofereix una resposta als conflictes que enfronten exesposos o exconvivents en relació al destí dels preembrions sobrants d'un cicle de fecundació "in vitro" iniciat durant la relació. Aquests conflictes constitueixen un grup de casos al voltant del qual no hi ha solucions legislatives que permetin als tribunals integrar el buit normatiu existent, o les que hi ha són incompletes, com posa de relleu a Espanya la Ley 14/2006, de 26 de mayo, sobre técnicas de reproducción humana asistida. En els països del nostre entorn, el manteniment de les taxes de divorci en nivells elevats, unit a l'augment que any rere any experimenta el nombre de preembrions crioconservats, fan necessària una resposta jurídica per a aquests conflictes. / The PhD thesis "Parental's project break-up and pre-embryo disposition" analyses the effects of consent to assisted reproductive technologies (ART) granted in the scope of a parental project. The thesis offers an answer to conflicts between exespouses or ex-partners regarding the destiny of spare preembryos resulting from an "in vitro" fecundation cycle commenced during the relationship. These conflicts conform a group of cases with no legal solutions that allow the courts to fill the existing legal gap, or existing solutions are incomplete, as in Spain proves the Act 14/2006, May 26th, on ART. Maintenance of divorce rates at high levels in our closer countries, as well as the increase of spare frozen pre-embryos per year, calls for a legal answer to these conflicts.