Many deglaciated watersheds possess complex longitudinal profiles and spatially variable sediment sources derived from the last glaciation. Accordingly, downstream patterns in fluvial forms and characteristics of the channel and floodplain may diverge from conventional ‘graded’ watershed models where channel slope decreases downstream. Within a small, deglaciated watershed, five distinct fluvial forms were identified and it was found that the watershed is organized in a spatially variable, but generally inverted arrangement with stable, low-energy forms dominating the upper watershed and more dynamic, high-energy forms in the lower watershed. As a consequence of this inverted and variable downstream succession, and the spatially erratic organization of glacial sediment sources, downstream trends in channel and floodplain characteristics are poorly defined, and in many cases, deviate from expected trends. This is most true for sedimentological variables where multiple co-dominant controls exist, while morphological and hydrological variables better conform to expected downstream trends.

I. INTRODUCCIÓ. En el capítol I es presenten els objectius d'aquest treball: 1.- Realitzar una síntesi regional de les fases del darrer cicle glacial als Pirineus; 2.• Caracteritzar els diferents ambients glàcio-lacuslres relacionats amb el glacialisme pirinenc. Ambdós objectius estan estretament lligats, atès que els complexos glàcio-Iacustres constilueixen les seqüències més contínues de les que hom disposa als Pirineus per establir la seva evolució durant el darrer cicle glacial. lI. LES FASES DEL DARRER CICLE GLAClAL ALS PIRINEUS. En el capítol II es descriuen Ies característiques més rellevants de les diferents fases corresponents al darrer cicle glacial als Pirineus, tot establint una cronologia relativa de Ies mateixes. A) PLEISTOCÈ SUPERIOR • PERÍODE GLACIAL. Correspon a la darrera glaciació als Pirineus. S'hi diferencien tres grans intervals de temps. 1) Pre-màxim glacial: Caracteritzat per una progressió generalitzada de les glaceres. amb certes estabilitzacions que permeten definir les Fases d'estabiltzació pre-màxim. 2) Màxim glacial: Caracteritzat per la màxima extensió de Ies glaceres durant l'anomenada Fase de màxim glacial. 3) Deglaciació: Caracteritzada pel retrocés gradual i generalitzat dels aparells glacials. Es defineixen tres fases glacials: una primera Fase d'estabilització post-màxim, una segona Fase de glaceres de vall i una darrera Fase de glaceres d'altitud durant la qual es pot distingir un primer Episodi de glaceres de vall en altitud i un segon Episodi de glaceres de circ.. • PERÍODE TARDIGLACIAL. Caracteritzat per l'existència de nombroses glaceres rocalloses que permeten definir l'anomenada Fase de glaceres rocalloses. • PERÍODE POSTGLACIAL. Durant aquest període es defineixen les .allomenades Fases postglacials i/o Fases històriques, algunes de les quals tal vegada puguin correlacionar-se amb la Petita Edat del Gel (segles XVII a XlX). III. LA CRONOLOGIA DEL DARRER CICLE GLACIAL ALS PIRINEUS. En el capítol llI es presenten els resultats més significatius de les dataciosn realitzades fins al moment en localitats situades a ambdós vessants dels Pirineus (fig. III. 1). A partir de Ies edats obtingudes i de les consideracions fetes per Montserrat Martí (1991), atenent a les variacions temporals de la concentració del CO2 atmosfèric i de la radiació rebuda a l'Hemisferi Nord (fig. III.4), es proposa una cronologia absoluta per cadascuna de les fases del darrer cicle glacial als Pirineus, així com una valoració qualitativa de la magnitud de les variacions del volum de glaç retingut als Pirineus (fig. III.3): Les Fases d'estabilització pre-màxim són anteriors a 50000 anys BP; la Fase de màxim glacial se situa entre 45000-50000 anys BP; la Fase d'estabilització post-màxim se situa entre 31000-45000 anys BP; la Fase de glaceres de vall és anterior a 26000 anys BP; la Fase de glaceres d'altitud se situa entre 13000-16000 anys BP; la Fase de glaceres rocalloses se silua enlre 10000-11000 anys BP; finalment, la Petita Edat del Gel se situa entre 100-300 anys BP. Convé deslacar que l'edat del darrer màxim glacial als Pirineus, igual com succeeix al massís dels Vosgos (Seret et al., 1990), presenta un clar diacronisme amb l'edat del darrer màxim glacial que s'ha establert pels gels continentals del Nord d'Europa i Nordamèrica, al voltant deis 18000 anys BP. IV. EL COMPLEX PROGLACIAL DE BARRATGE MORRÈNIC DEL SEMINARI DE VILALLER. En el capftol IV es descriu el complex proglacial de barralge morrènic del Seminari de Vilaller, a l'alta conca de la Noguera Ribagorçana. Aquest paleollac es va formar degut al barratge produït per l'arc morrènic frontal de la glacera de la Noguera Ribagorçana corresponent a la Fase de glaceres de vall. Els resultats obtinguts en un sondeig mecànic confirmen les inlerprelacions de dos sondatges elèctrics verticals realitzats amb anteriorilat (fig. V.7). Les datacions absolutes de Ies ritmites glàcio-Iacustres, tot i que no presenlen una interpretación unívoca, indiquen que l'edat de la Fase de glaceres de vall és anterior a 20000 anys BP. V. ELS COMPLEXOS PROGLACIALS LLIGATS A CUBETES DE SOBREEXCAVACIÓ. En el capítol V es descriuen Ies cubetes de sobreexcavació glacial de fons de vall de Barruera (Noguera de Tor), Bono (Noguera Ribagorçana), Benasc (Ésera) i Esterri d'Aneu (Noguera Pallaresa). Aquestes cubetes, amb una longitud d'uns 5 quilòmetres, se sitúen a alçades compreses entre 900 i 1100 metres, allunyades dels circs glacials de la capçalera de la conca. Estan situades a les zones de confluència d'antigues llengües glacials i aigües amunt de llindars rocosos transversals a l'eix de la vall. A partir de la realització de diversos sondatges elèctrics verticals es determina tant la geometria com les unitats geoelècrtriques corresponents al rebliment sedimentari de cadascuna d'aquestes cubetes de sobreexcavació glacial: - La profunditat màxima oscil•la entre uns 150 metres (Barruera) i uns 400 metres (Esterri d'Aneu). - Es diferencien tres unitats geoelèctriques (fig. V.lt): 1.- Unitat inferior, amb resistivitats compreses enlre 70-200 Omega-m, interpretada com ritmites glàcio-Iacustres (alternança de nivells lutítics i sorrencs); 2.- Unitat intermèdia, amb resistivitats compreses entre 400•800 Omega-m. interpretada com sorres i graves núviodeltaiques; 3.- Unitat superior, amb resistivitats compreses entre 100-1500 Omega•m, constituïda pels dipòsits al•luvials subactuals. En l'evolució de Ies cubetes de sobreexcavació glacial es diferencien 5 etapes (fig. V.20): Etapa de formació de la cubeta, Etapa de cubeta glàcio-Iacustre proglacial, Etapa de cubeta glàcio-lacustre distal, Etapa de cubeta lacustre i Etapa al•luvial. Les cubetes són excavades, principalment, durant la Fase de màxim glacial, quan l'acció erosiva de les glaceres assoleix la seva màxima intensitat. Els ambients glàcio-lacustres es formen quan les cubetes queden parcialment descobertes de glaç, amb posterioritat a la Fase de glaceres de vall. VI. EL COMPLEX JUXTAGLACIAL DE LLESTUI. En el capítol VI es descriu el complex juxtaglacial de Llestui, a l’alta conca de la Noguera Ribagorçana. Aquest complex és et resultat del rebliment d'un llac juxlaglacial degut al barratge de les conques torrencials del Clol i de Malmarrui per part de la glacera de Llauset, afluent de la glacera de la Noguera Ribagorçana (fig. VI. 2). Després de descriure les unitats sedimentàries (Unitat glacial -till subglacial i till supraglacíal-, Unitat glàcio-lacustre i Unitat al.luvial) es proposa el model deposicional del complex glàcio-lacustre juxtaglacial de Lkstui (fig. VI.10). L'obturació del drenatge dels torrents del Clot i de Malmarrui va començar durant Ies anomenades Fases d'estabilització pre-màxim. Tanmateix, els sediments que configuren l'actual complex sedimentari corresponen a la Fase d'estabilització post-màxim, fet corroborat per les datacions de Ies ritmites glàciolacustres, amb edats superiors a 34000 i fins i tot 40000 anys BP. VII. EL COMPLEX JUXTAGLACIAL DE CERLER. En el capítol VII es descriu el complex juxtaglacial de Cerler, a l'alta conca de I’Ésera. Aquest complex és el resullat del barratge de Ies conques glacials de Remáscaro i d'Ampri per part de la glacera de l'Ésera. Els dipòsits del complex de Cerler poden agrupar-se tres unitats (fig. VII.4): - Unitat inferior. Aquesta unitat pot subdividir-se en un tram inferior i un tram superior: • Tram inferior: Constituït per tills subglacials de la glacera de l'Ésera i dipòsits glàcio-Iacustres intensament deformats. • Tram superior. Constituït per tlls subglacials de les glaceres de l'Ésera, Remascaro i d'Ampriu que deformen i incorporen sediments del tram inferior. - Unitat intermèdia: Constituïda per tills subglacials de la glacera de l'Ésera i dipòsits glàciolacustres, - Unitat superior. Constituïda per tills subglacials i supraglacials de les glaceres de Remáscaro i d'Ampriu, sovint amb la monologia morrènica original ben conservada. Les característiques sedimentològiques i micromorfològiques dels dipòsits del complex de Cerler permeten establir la següent seqüència evolutiva, amb quatre fases locals (figs. VII.13 i VII.14): 1.- El primer llac juxtaglacial de Cerler; 2.- La progressió de les glaceres de l'Ésera, Remáscaro i d'Ampriu; 3,- El segon llac juxtaglacial de Cerler; 4.- La progressió de les glaceres de Remáscaro i d'Ampriu. La seqüència sedimentària del complex de Cerler constitueix un registre més o menys continu que comprèn des de Ies Fases d'estabilització pre-màxim fins l'anomenada Fase de glaceres d'altitud. VIII. CONCLUSIONS. En aquest treball s'ha presentat una síntesi regional de les fases glacials corresponents al darrer cicle glacial als Pirineus i, al mateix temps, s'ha proposat una cronologia absoluta per cadascuna d'aquestes fases. Per altra part, s'han descrit els principals tipus d'ambients glàcio-lacustres relacionats amb el glacialisrne pirinenc a partir de l'estudi d'uns complexos sedimentaris, proglacials i juxtaglacials, escollits corn a localitats tipus. Els resultats obtinguts poden sintetitzar-se en el quadre de la figura VIII.1 que relaciona la cronologia de Ies fases del darrer cicle glacial als Pirineus amb Ies sequències i l'evolució dels diferents complexos glàcio-Iacustres estudiats. / A regional synthesis of the glacial phases corresponding to the last glacial cycle in the Pyrenees is presented in this work. Moreover, an absolute chronology for each one of these phases is proposed: • The Premaximum stabilization phases are previous to 50000 years BP. • The Glacial maximum phase is placed between 45000-50000 years BP. - The Postmaximum stabilization phase is placed between 31000-45000 years BP. - The Valley-glaciers phase is previous to 26000 years BP. • The Altitude-glaciers phase is placed between 13000-16000 years BP. - The Rock glaciers phase is placed between 10000•11000 years BP. - The Little Ice Age is placed between 100-300 years BP. It is convenient to highlight that the age of the last glacial maximum in the Pyrenees, as it happens in the Vosgues massif (Seret et al., 1990), is clearly diachronic with the age of the last glacial maximum established for the northern Europe and northern America continental ice-sheets around 18000 years BP. The main glaciolacustrine environments related to the last glacial cycle in the Pyrenees are also described. Several proglacial and juxtaglacial sedimentary complexes have been chosen as type-localities for this study: - The proglacial moraine-dammed complex of Seminari de Vilaller (Noguera Ribagorçana basin). - The proglacial complexes related lo overdeepened basins of Barruera (Noguera de Tor basin), Bono (Noguera Ribagorçana basin), Benasc (Ésera basin) and Esterri d'Aneu (Noguera Pallaresa basin). - The juxtaglacial complexes of Llestui (Noguera Ribagorçana basin) and Cerler (Ésera basin). The main results of this work are synthesized in a figure (see fig. VlII.1) which correlates the proposed chronology for the last glacial cycle in the Pyrenees with the sedimentary sequences and the evolution of the several glaciolacustrine complexes studied.

This study investigates the sedimenology and geochemistry of Permian glacial sediments cropping out in the Bacchus Marsh and Derrinal areas in central Victoria and in the subsurface beneath the Cainozoic Murray Basin in Victoria, New South Wales and South Australia. Facies analysis of the Bacchus Marsh Formation, based on a critical review of literature on glacial sedimentary processes and environments, identifies the following major facies groups: 1. Subglacial tillites deposited beneath wet-based ice. Some of these tillites exhibit structures indicative of a number of subglacial processes such as frictional lodgement of large clasts, subglacial bed deformation, subglacial meltwater flow and subglacial size sorting of clasts. Other subglacial tillites are essentially structureless. 2. Bedded diamictites to sandstones deposited predominantly by ice-rafting of debris into standing water. 3. Fluvial outwash sandstone and conglomorate facies that are finer-grained than typical proglacial outwash facies. 4. Deltas and subaqueous outwash fans vary from sandy sediments deposited by proglacial and subglacial streams to coarse, poorly sorted complexes deposited as debris aprons close to the ice front. Abundant underflow deposits suggest that less than normal marine salinities prevailed in these water bodies, even if they were arms of the sea. 5. Supraglacial tillites consisting of sandy diamictites to pebble conglomerates.

Thesis (M.S.) in Earth Sciences--University of Maine, 2008. / Includes vita. Includes bibliographical references (leaves 79-88).

Thesis (Ph. D.)--University of Washington, 1999. / Vita. Includes bibliographical references (p. 99-110).

Thesis (M. S.)--Earth and Atmospheric Sciences, Georgia Institute of Technology, 2009. / Committee Chair: Jean Lynch-Stieglitz; Committee Co-Chair: Emanuele Di Lorenzo; Committee Member: Annalisa Bracco; Committee Member: Robert Black

Thesis (M.Sc.)--Memorial University of Newfoundland. / Typescript. Bibliography : leaves 117-121. Also available online.

Thesis (M.Sc.)-- Memorial University of Newfoundland, 1992. / Typescript. Bibliography: leaves 179-194. Also available online.

Thesis (Ph. D.)--University of Washington, 1996. / Accompanying maps: Plate 1: Quaternary geologic map of the Hoh, Queets, and lower Clearwater valley, Washington. Plate 2: Stratigraphic cross-section, Hoh River to Raft River. Vita. Includes bibliographical references (leaves [131]-139).

Thesis (M.S.)--Oregon State University, 2005. / Printout. Includes bibliographical references (leaves 48-52). Also available via the World Wide Web.