El liberalisme polític tenia entre les seves premisses l’expansió de l’educació al conjunt de tota la població. La construcció d’un sistema educatiu universal, amb l’ensenyament primari com a base, havia de servir per transformar,a través del coneixement, als súbdits de l’Antic Règim en ciutadans lliures. Aquesta idea fou recollida pel liberals espanyols a la Constitució de 1812, però no es va poder endegar la seva execució fins el 1834. Aleshores, però, les tesis del liberalisme moderat s’havien imposat, instrumentalitzant el sistema educatiu primari públic dissenyat pels nous governs liberals. L’Estat va ser l’encarregat de dissenyar el sistema, legislant i reglamentant tots els seus aspectes, des del nombre d’escoles, fins als salaris dels mestres, la seva formació o l’edat dels alumnes ..., a l’hora d’executar aquest conjunt legislatiu, però, va traslladar la seva responsabilitat a les administracions locals, que hagueren de fer-hi front amb els seus propis recursos. La inhibició de l’Estat en l’execució pràctica del sistema educatiu de l’ensenyament primari va desembocar en el seu fracàs. La manca de recursos propis de molts ajuntaments, així com certa desídia per part d’algunes autoritats municipals, van esdevenir un greu escull pel desenvolupament de la xarxa escolar i per la pròpia supervivència econòmica de molts docents. El mal estat dels centres escolars, molts d’ells sense les mínimes condicions higièniques i poc aptes per la docència; el retard crònic en el pagament dels sous, que condemnava molts mestres a la misèria; el control ideològic sobre els docents exercit des dels ajuntaments i les parròquies; l’excessiva burocratització del sistema educatiu, centralitzat i molt jerarquitzat; la manca d’inversions estatals, ni en edificis escolars ni en Escoles Normals per la formació dels docents; ... van ser alguns dels problemes que van assolar l’ensenyament primari al llarg de gairebé un segle. Les diverses reformes legislatives impulsades durant aquest període, amb noves lleis d’instrucció pública i un llarg nombre de reials decrets i altres mesures, van ser incapaces de solucionar els problemes crònics de l’ensenyament primari. Uns problemes que tenien el seu origen en la pròpia concepció del sistema educatiu primari, que deixava en mans dels ajuntaments la execució de les mesures legislatives, obligant-los a assumir, dels seus propis fons, el cost del seu finançament, des de la construcció dels edificis escolars, fins al sou dels mestres. Aquests mals, que eren comuns al conjunt de les poblacions de l’estat, eren encara més greus al món rural. Els petits municipis, desproveïts de part dels seus béns amb la desamortització de 1855, eren incapaços de fer front al conjunt de les despeses que suposava sustentar i impulsar l’ensenyament primari. Unes despeses que, en poblacions de menys de 2.000 habitants, podien arribar a suposar el 40% del pressupost municipal. El present treball aborda la realitat escolar d’una zona rural del sud de Catalunya, el partit judicial de Gandesa, format, actualment, per la comarca de la Terra Alta i part de la Ribera d’Ebre. A partir de l’anàlisi de la legislació emesa pels diferents governs liberals al llarg del període estudiat, es comprova quina fou la seva aplicació pràctica en els divuit municipis del partit judicial, cap d’ells amb més de 4.000 habitants, detallant els problemes existents i els conflictes derivats de l’obligació de complir amb unes mesures imposades des del govern sense comptar amb els recursos econòmics necessaris per fer-ho. L’anàlisi pràctica s’estructura a través de tres eixos fonamentals: els centres escolars, el professorat i els alumnes, les tres peces bàsiques per fer possible l’ensenyament. / This thesis investigates the development of the education system in Spain between 1834 and 1931. The advancement of the power of the liberal sectors in 1834 signified the end of the old regime and opened the way for the construction of a political liberal system based on a parliamentary monarchy. Proponents of the theoretical concept of the European political liberalism, Spanish governments drove forward the expansion of a universal education system. The objective of these measures, on a theoretical level, was to provide the whole population with the basic knowledge needed to succeed in transforming the subjects of the old regime into free citizen. The state was the responsible conceptionalizer for a whole century - of an education system which was based on primary education, the only education system which was obligatory and universal. The problem of the Spanish project was the inhibition of the state to execute primary education practically, as it was left to municipal authorities, which had to take care of the financing (construction of schools, dotations of materials, payment of teachers...) with its own resources. The shortage of economic resources of many Spanish municipal authorities, the majority in the agricultural sector, resulted in the failure of the primary education system. Evidence of this development is the slowly growth of the illiteracy rate during this period as well the chronic problems which affected the primary education system. (a lack of school centers, the very bad conditions of the exiting schools, delayed payments of salaries...) From school legislation passed during the whole period, this thesis analyses the problems and conflicts which brought along the practical application in the rural areas in the south of Catalonia, in the district of Gandesa. A territory with small population density, an economy exclusively based on the agrarian sector and isolated from the big urban and industrial centers.

Esta tesis doctoral, titulada “El príncipe de Viana en la Corona de Aragón (1457-1461”, aborda los últimos años de la vida del príncipe de Viana, aquéllos que se corresponden con su exilio del reino de Navarra. Durante estos años, el príncipe pasó por el reino de Nápoles, donde se encontró con su tío el rey Alfonso el Magnánimo, a quien pidió ayuda para arreglar las desavenencias con su padre, el rey de Navarra. Más tarde, pasó por la isla de Sicilia, donde estuvo un año, y logró obtener el apoyo de las instituciones de la isla. Luego, por la isla de Mallorca, donde estableció, finalmente, una concordia con su padre, Juan II, para solucionar sus enfrentamientos. Y, posteriormente, por Barcelona. En Barcelona, el príncipe fue encarcelado por su padre como consecuencia de la mala relación entre ellos. La detención del primogénito de la Corona de Aragón llevó a las instituciones catalanas, la Diputación del General y el Consejo de Ciento de Barcelona, a levantarse contra el rey, Juan II, con el fin de obtener la liberación del príncipe. La detención fue la excusa perfecta para alzarse contra el monarca. Después de convocar al ejército, el monarca claudicó y consintió la libertad del príncipe. Esto dio paso a la firma de las Capitulaciones de Villafranca del Penedés, en las que se prohibía la entrada del rey en el Principado de Cataluña y se establecía un nuevo orden jurídico y político en Cataluña. Finalmente, el príncipe obtenía su ansiado título de primogénito de los reinos de la Corona de Aragón y su lugartenencia, aunque poco tiempo pudo disfrutarlos puesto que murió inesperadamente al cabo de dos meses. En todo este panorama, no podemos olvidar el mito del príncipe de Viana y su santidad. Además de estos aspectos políticos, una biografía sobre el príncipe de Viana no está completa sin un estudio más detallado sobre sus finanzas personales, la organización de su Hostal, su vida más familiar, sus hijos y sus madres, así como los aspectos culturales y literarios. / THE PRINCE OF VIANA IN THE CROWN OF ARAGON (1457-1461) This doctoral, qualified thesis, entitled "The prince of Viana in the Crown of Aragon (1457-1461)", approaches last years of the prince of Viana life, those that correspond with his exile of the kingdom of Navarre. During these years, the prince passed for the kingdom of Naples, where he met his uncle the king Alfonso the Magnanimous, whom he asked for help to arrange the disagreements with his father, the king of Navarre. Later, he passed for the island of Sicily, where he spent one year, and managed to obtain the support of the island institutions. Then, for the island of Majorca, where he finally established a concord with his father, John II, to solve their clashes. And, finally, for Barcelona. In Barcelona, the prince was imprisoned by his father as a consequence of their bad relationship. The detention of the first-born one of the Crown of Aragon led to the Catalan institutions, the General and the municipal Council of Barcelona, to rose up against the king, John II, in order to obtain the liberation of the prince. The detention was the perfect excuse to rise up against the monarch. After summoning the army, the monarch gave in and he consented the freedom of the prince. This gave step to the signature of the Capitulations of Villafranca del Penedés, in which the entry of the king in the Principality of Catalonia was prohibited and a new juridical and political order in Catalonia were established. In all this panorama, we cannot forget the myth of the prince of Viana and his holiness. Besides these political aspects, the prince of Viana biography is not complete without a more detailed study on his personal finances, the organization of his Hostel, his family life, his children and his mothers, as well as the other cultural aspects.

En aquesta tesi s'analitza l'evolució sòciopolítica de Cervera a la Guerra de Successió i en el decurs del segle XVIII. A les seccions I i II s'explica la seva opció felipista pel mite realista autòcton, conformat en el procés de consolidació com a comunitat urbana de jurisdicció reial i la contestación gremial al nou poder absolutista borbònic local pels trets propis d'una cultura política plebea pre-industrial. A les seccions III i IV s'analitza la composició i evolució sòcio-econòmica de la població i de la comarca circumdant de la Segarra en el procés d'arrencada de la industrialització capitalista de Catalunya, tot i fent un especial èmfasi a l'importància del sistema creditici-usuari de l'Antic Règim (Censals) en la detracció de rendes als petits camperols i artesans emfiteutes endeutats estructuralment, la qual cosa determinaria una orientació rendista i parasitària dels grupos socials patricis i burgesos amb capacitat d'estalvi i inversió, cosa que aïllaria econòmicament aquesta zona del Principat de les noves activitats comercials i Industrials que es desenvolupaven en el litoral i algunes ciutats de l'interior, fent-la bascular cap a l'anomenada "Catalunya pobre rural".

La present tesi doctoral –titulada “Canvi rural, transformació del paisatge i polítiques territorials a la Terreta (Ribagorça, Catalunya/Aragó)”– reflexiona sobre el problema d’aquells territoris rurals i de muntanya que sovint són considerats com marginals. Per tal d’abordar aquest objectiu, la recerca s’estructura en tres idees fonamentals: les conseqüències del que la literatura científica anomena “canvi rural” (expressió traduïda de l’anglès “rural change”); els canvis que han afectat el paisatge (entès en una concepció àmplia i transversal); i la intervenció en el territori a través de determinades polítiques públiques. La recerca es concentra en un àmbit territorial ben definit, al Prepirineu central (vessant sud de la serralada, entre Catalunya i Aragó i en plena regió històrica de la Ribagorça). La Terreta es correspon a la secció mitjana de la vall de la Noguera Ribagorçana, i reuneix els trets socioeconòmics que la identifiquen amb un indret perifèric; uns trets que queden reforçats per un factor clau per a comprendre la recerca: una determinada organització politicoadministrativa que fa que l’àmbit seleccionat quedi dividit entre dues comunitats autònomes, tot i representar un territori homogeni geogràficament i socialment parlant. Al mateix temps, la recerca compta amb un cas d’estudi secundari localitzat als Alps austríacs. Aquest sector, igualment seleccionat per nosaltres, se situa dins dels anomenats Gurktaler Alpen; encara que nosaltres l’anomenem convencionalment “muntanyes de Metnitz” (Metnitzer Berge, en alemany). Aquest territori comparteix trets fonamentals amb la Terreta, perquè esdevé una perifèria dins de l’espai alpí. Tanmateix, manté una diferència clau que fa que tots dos casos no puguin ser comparats en les mateixes condicions de partida, ja que les muntanyes de Metnitz no són un territori homogeni des del punt de vista geogràfic i, per tant, no pateixen amb tanta intensitat les dinàmiques negatives de la divisió politicoadministativa. Tot això malgrat formar part del sector limítrof entre dos estats federats, Estíria i Caríntia. La recerca s’estructura en quatre parts que combinen els aspectes formals amb els resultats de la recerca: - La primera part presenta la recerca com una investigació transversal (des del punt de vista temàtic), però que fixa el seu objectiu en el territori seleccionat. Al mateix temps, també es presenta el marc teòric i dels precedents de la investigació seguint la referència dels tres pilars de la recerca. - La segona part ofereix una descripció a fons de l’àmbit d’estudi, combinant les bases geohistòriques que conformen el territori amb una anàlisi diacrònica i sincrònica del paisatge. Aquesta anàlisi combina informació quantitativa i qualitativa relativa al canvi de cobertes i usos del sòl de la Terreta; però, a més, també desenvolupa una interpretació que parteix de la concepció del paisatge com quelcom subjectiu i complex. - La tercera part afronta de ple les polítiques territorials, posant èmfasi en el planejament territorial a diferents escales, com també en determinades polítiques de caràcter sectorial amb una significació important en un territori com el que estudiem, i que tenen a veure amb aspectes com les activitats agràries i forestals, les infraestructures i el patrimoni. En aquesta anàlisi introduïm el cas d’estudi secundari, especialment en tot allò relatiu al disseny i l’aplicació pràctica dels instruments d’ordenació del territori, des de l’àmbit estatal fins al municipal. - La quarta part reflexiona sobre els resultats obtinguts en les dues anteriors, posant de manifest les mancances existents en molts àmbits relatius a la gestió del territori (en un sentit ampli) i, al mateix temps, justificant els factors que fan que l’àmbit d’estudi pugui ser considerat com un territori marginal. En aquest punt, la crítica es combina amb la proposta per buscar els canvis més adients en un cas d’estudi representatiu de molts altres indrets en el context europeu. / This research project aims to examine the problems faced by rural mountain areas that are often classed as marginal. It takes as its main case study an area occupying the southern slopes of the Pyrenees (i.e. a sector associated more closely with a Mediterranean than an Alpine environment). La Terreta lies in the mid-section of the Noguera Ribagorçana river valley, in the historical region of Ribagorça. The area has been shaped by its demographic decline, the testimonial presence of tertiary-sector activities, its complex political-administrative organization and, therefore, by its marginal character. In addition, the project examines a secondary case study area, lying in the Austrian Alps. The area has several features in common with la Terreta, but also certain key differences, namely, the fact that geographically it does not form a homogeneous region. This research project has a four-part structure determined by its three central pillars, the main issues addressed herein: - The first part presents the project as a cross-sectional piece of research, and introduces the main case study selected for analysis. At the same time, it also provides a justification for the theoretical framework adopted and outlines the antecedents to the present project. - The second part undertakes an exhaustive description of the main case study area, including its historical and geographical features. This is combined with a thorough analysis of its landscape and evolution. It offers an open interpretation of the concept of landscape, which is seen as an eminently subjective term. - The third part tackles territorial policies, with a special emphasis on spatial planning at different scales, as well as certain partial policies that are of considerable significance to the case study area. In this appraisal, the secondary case study is introduced as a point of direct comparison. - Finally, the fourth part reflects on the results presented in Parts I to III, highlighting the shortcomings in many areas related to territorial management (understood in its broadest sense). At this juncture, a critical assessment of these policies is combined with proposals.

Los movimientos reformadores religiosos contra la Iglesia de Roma que se produjeron en la Europa del Quinientos y las voces discordantes dentro de dicha Iglesia propiciaron la Celebración del Concilio de Trento a mediados de la centuria. Tras la celebración del mismo y hasta el siglo XVIII se abrió una etapa en la Iglesia Católica y su entorno conocida como Contrarreforma. Dicho movimiento fue más allá de la religión y afectó a la sociedad, las costumbres y la cultura. Este espíritu reformador se hizo patente en numerosos y diversos programas artísticos que afectaron a los diversos templos que componían el patrimonio eclesiástico y a sus distintas comunidades repartidas por el orbe. Para esta labor el Vaticano se apoyó en los obispos otorgándoles los poderes necesarios para aplicar dichos cambios mediante los sínodos diocesanos y las visitas pastorales principalmente. Los objetivos fundamentales de esta investigación son los de estudiar las manifestaciones artísticas del siglo XVII desde un punto de vista más transversal, no analizando las obras de arte como si de un ente individual se tratara sino como la manifestación de un contexto histórico, social y religioso que respondía a unas nuevas necesidades litúrgicas y devocionales. Por tanto, este trabajo pretende suplir esa carencia articulando las distintas manifestaciones artísticas en su conjunto surgidas en Murcia por las necesidades de la época de forma integradora y no como una monografía de una disciplina concreta como se había realizado hasta el momento. Todo ello intentando alcanzar una visión profunda del arte regional barroco desde un prisma más trasversal que unifica historia, sociedad, cultura, mentalidades y religión. En cuanto a la metodología empleada, se puede cifrar en tres grandes fases. La primera de ellas se dedicó a establecer el estado de la cuestión y a la recopilación de la bibliografía necesaria para comenzar dicho trabajo. Posteriormente fue acotando el campo de acción a la centraba en la diócesis de Cartagena durante el siglo XVI y XVII. Tras dicha recopilación se fijó exactamente el área geográfica de estudio y el tiempo que abarcaría dicha investigación acotándola principalmente en la ciudad de Murcia como referente de dicha diócesis entre 1583, con la llegada del primer obispo claramente contrarreformista a la diócesis como Manrique de Lara, y 1705 con la toma de posesión del obispo Belluga, cuyo episcopado puede ser considerado un periodo de nueva contrarreforma. La segunda fase metodológica se empleó en la búsqueda documental por diferentes archivos locales, nacionales e internacionales ya fuese desplazándome hasta ellos o mediante el acceso a los fondos digitalizados. Tras la labor bibliográfica y archivística, llega la tercera fase que comprendió la reflexión sobre los datos obtenidos para, mediante un análisis profundo de los mismos y una sistematización de dicho proceso, dar lugar a la organización final del trabajo investigador y las oportunas conclusiones que muestran como Murcia fue un claro ejemplo de cómo se aplicaron las directrices trentinas adaptándose a las concretas circunstancias de la ciudad en la catedral, iglesias, conventos y ermitas, así como en las fiestas religiosas como la Semana Santa, la procesión del Corpus Christi ó las canonizaciones. Así, la Semana de Pasión estará protagonizada por las cofradías penitenciales que se vieron fomentadas y reguladas tras el Concilio de Trento quedando bajo la autoridad del obispo. Por otro lado, la fiesta del Corpus y su procesión aglutinó a los principales estamentos de la ciudad que pujaban ese día por tener mayor relevancia y notoriedad. Todo ello, evidentemente, ha sido contemplado desde una necesaria amplitud de miras, interrelacionando unos aspectos y otros gracias a una perspectiva interdisciplinar que ha permitido estudiar el fenómeno en toda su riqueza.A / Both the religious reforming movements against the Church of Rome arisen in the sixteenth century Europe and the dissenting voices of the above mentioned church led to the Council of Trent in the middle of this century. After the celebration of this council and till the middle of the eighteenth century the result was a new stage in the Catholic Church and its environment, widely known as Counter-Reformation. This movement went beyond the theme of religion and affected the society, traditions and culture. This reforming spirit was highlighted by many and different artistic projects taken place in the different churches from the ecclesiastic heritage and the religious communities around the world. In order to accomplish this task, the Vatican was supported by the bishops. In fact, they were given the necessary powers to apply the required changes mainly by means of the diocesan Synods and the pastoral visits. The main target of this research is to study the seventeenth century artistic works from a more cross-curricular point of view. It consists of analysing the works of art not as isolated items but taking into account their historic, social and religious context meeting new liturgical and devotional needs. Therefore, this study is intended to fill this gap considering the different artistic manifestations of Murcia because of the needs of that time as a whole and in a more inclusive way and not as a particular discipline monograph as it has been previously done. All that tries to provide a deep insight into the Baroque art of the Region of Murcia from a more cross-curricular point of view interconnecting history, society, culture, mindsets and religion. According to the applied methodology, it can be divided into three main stages. The first of them consisted of establishing the starting point and collecting all the required bibliography to deal with this thesis. Later on, the search was refined and it was basically focused on the Diocese of Cartagena during the sixteenth and seventeenth century. Once all this literature was gathered, it was possible to set the geographical area of the study and the time needed to be devoted. It was delimited to the city of Murcia as a reference of this Diocese. According to the timeframe, it began in 1583 when the first Counter-Reformist bishop arrived at the Diocese, well known as Manrique de Lara and it finishes in 1705 when the bishop Belluga took position of the Diocese, being his Episcopacy a period of new Counter-Reformation. The second stage was based on searching many documents in different local, national and international files either visiting the places where they are set or finding them on the digital and Internet files. Finally, the third stage of the methodology lied in a reflection about the obtained data in order to clearly organise the research through a deep analysis and a systemized process. The conclusions arisen shed light on the fact that Murcia was a very good example to learn how the guidelines of the Council of Trent were applied, adapting to the particular characteristics of the city in the cathedral, the churches, the convents, the hermitages and the religious celebrations as the Holly Week, the Corpus Christi procession and the Canonizations, as well. Thus, the penitential brotherhoods have the leading role in the Passion Week. They were encouraged and regulated in the Council of Trent under the bishop’s authority. On the other hand, the celebration of the Corpus Christi and its procession gathered the main high-ranking members of the city struggling to become more and more relevant and be noticed. Obviously, all of this has been seen from a necessary, broad and cross-curricular point of view, interrelating some aspects with others and providing a study of the issue in its full richness.

La presente tesis doctoral abordó algunos aspectos sobre la escultura clásica y su relación con la colección de vaciados greco-romanos del Museo Nacional de las Culturas, México. Los orígenes de la arqueología clásica, la historia del arte antiguo, la conformación de las primeras colecciones de escultura greco-romana, así como las grandes gipsotecas europeas, temas vinculados con la conformación de este museo. Tomando como base la documentación inédita extraída del archivo histórico del Museo Nacional de las Culturas, se hace el desarrollo histórico de la colección. Se destaca la participación de la Academia de San Fernando de Madrid, para la futura fundación de su homóloga en México, la Academia de San Carlos, siendo ésta el principal precedente de las colecciones que hacia 1965 pasan a formar parte del Museo Nacional de las Culturas, perteneciente al Instituto Nacional de Antropología e Historia de México. Dicha propuesta cambia de contexto museográfico hacia una propuesta más enfocada en la historia, arqueología y conocimiento de las civilizaciones del Mediterráneo antiguo. Parte de los materiales presentados son calcos de algunas de las expresiones plásticas más conocidas de las civilizaciones del mediterráneo como son los griegos, romanos, etruscos e íberos, materiales que han permitido al público mexicano acercarse a la arqueología clásica y el arte de estas culturas. Este trabajo es una aportación importante al desarrollo del conocimiento del mundo clásico en México, desde la perspectiva de la arqueología, historia e historia del arte. / This thesis aboard some aspects of classical sculpture and its relation to the plaster casts collection of greco- roman of the Museo Nacional de las Culturas, Mexico. The origins of classical archeology, the history of ancient art, the creation of the first collections of Greco- Roman sculpture, as well as major European plaster casts collection, subject associated with the conformation of this collection Based on the unpublished documents extracted from the archive file of the Museo Nacional de las Culturas, the historical development of the collection is made. Participation of the real Academia de San Fernando in Madrid, for the future foundation of its counterpart in Mexico is highlighted , the Academia de San Carlos, and this is the main precedent collections by 1965 become part of the National Museum of Cultures, belonging to the Instituto Nacional de Antropología e Historia. This proposal of museum context switch to a more focused proposal in history, archaeology and knowledge of the civilizations of the ancient Mediterranean. Some of the materials presented are plastercast of some of the best known of the Mediterranean civilizations such as greek, roman , etruscan and iberian, materials that have allowed the mexican public to approach classical archaeology and art artistic expressions of these cultures . This work is important to the development of knowledge of the classical world in Mexico, from the standpoint of archaeology, history and art history perspective.

El caciquisme en el període de la Restauració ha estat àmpliament estudiat. Aquest fet ha permès una interpretació global, majorment a partir de l’establiment del sufragi universal (1890), amb algunes diferències geogràfiques i cronològiques. Sense qüestionar aquesta interpretació, l’estudi de la microhistòria permet aportar algunes matisacions. Aquesta tesis pretén presentar les característiques del caciquisme al Districte Electoral de Berga en el període 1868-1907. A partir de la segona meitat del segle XIX, en la segona fase de la industrialització catalana, essent insuficient el carbó autòcton, es va recórrer a l’energia hidràulica dels rius Llobregat, Ter i Cardener. En el curs del Llobregat al seu pas per aquest Districte, sempre deprimit, s’establiren fàbriques de riu, la majoria de les quals es van beneficiar de l’estatus de colònia. Els industrials establerts es convertiren en els nous cacics que exerciren un poder absolut en tots els ordres. El frau electoral constant, fou una conseqüència d’aquest caciquisme, nou al territori, que va convertir als antics cacics en els seus agents electorals. Dominat políticament cada un d’ells el territori en el que tenien els seus interessos precisaven exercir la seva influència davant dels successius governs centrals, per la qual cosa van intervenir directament en les eleccions legislatives. Resum de les eleccions legislatives: 1876. els lliberals locals, ofereixen l’acta al general Martínez Campos que la deriva al seu col•laborador, el general Bonanza, sense eleccions; 1879. Els cacics locals tornen a presentar a Bonanza, però els germans Rosal, amb interessos fabriles, agraris, ramaders i forestals, aconsegueixen amb l’aprovació de Martínez Campos que l’acta sigui per Duran i Bas; 1891. Els locals tornen a presentar al lliberal Bonanza, però els Rosal presenten al també lliberal Marín. Fou proclamat Bonanza, però finalment l’acta va ser per Marín; 1884 i 1886, Rosal aconsegueix l’acta pel lliberal Marín amb el vot dels carlistes i clergues, integristes inclosos; 1891. Sufragi universal. Els carlistes presenten al seu cap, Llauder que obté l’acta. Rosal abandona a Marín i no intervé aparentment; 1893. L’acta és per Marín, passat ara als conservadors i presentat pels lliberals contraris a Rosal; 1896 Agustí Rosal presenta al seu germà Antoni, l’acta fou per Marín, però no va ser aprovada; 1898, els lliberals locals aconsegueixen l‘acta per Joan Ferrer Vidal, contra Rosal. L’acta tampoc fou aprovada; 1899. Enfrontament entre industrials pel traçat del ferrocarril i els interessos miners: Rosal contra L. G. Pons Enrich, recolzada per Olano. Rosal y Pons es rellevaran fins l’any 1907. En aquestes eleccions l’acta fou per Rosal; el 1901 per Pons; el 1903 per Rosal i el 1905 per Pons; 1907. Eleccions de Solaridad Catalana. El Comitè d’aquest moviment, va assignar l’acta de Berga als carlistes en la persona de Bordas i Flaquer. Antoni Rosal es va retirar i Pons va representar l’antisolidaritat. L’acta fou per Bordas. El desembre de 1909, morí prematurament Agustí Rosal Sala, conegut al seu temps com “el Gran Cacic”. El caciquisme va entrar en una nova etapa. / The aim of this thesis is to present the characteristics of caciquism in the electoral district of Berga in the period from 1868 to 1907. From the second half of the 20th century onwards, due to the insufficiency of domestic coal, they resorted to hydraulic energy from rivers Llobregat, Ter and Cardener. River factories were established along the course of river Llobregat on its way through this electoral district, always depressed, and most of them got a colony status. The industrialists became the new caciques. Electoral fraud was a consequence of caciquism. Summary of legislative elections: 1876. The local liberals offer the act to general Martínez Campos who, in turn, gives it to his partner, general Bonanza, without elections; 1879. Bonanza is put forward again by the local caciques, but Rosal brothers, who had manufacturing, agrarian, farming and forest interests, succeeded in giving the act to Durán y Bas, with Martínez Campos’ approval; 1891. The liberal Bonanza is put forward by the locals again, but Marín, also a liberal, is put forward by the Rosals. Although Bonanza was elected, the act was eventually given to Marín; 1884 and 1886, Rosal gets the act for the liberal Marín, with votes from carlists and priests, fundamentalists included; 1891. Universal suffrage. Carlists put their leader forward, Llauder, who gets the act. Rosal deserts Marín and apparently he does not intervene; 1893. Marín, who is on the conservative side now, gets the act and is put forward by the liberals, who were contrary to Rosal; 1896. Agustín Rosal puts his brother Antonio forward, Marín gets the act although it was not approved; 1898. The local liberals get the act for Juan Ferrer Vidal, against Rosal. The act was not approved neither; 1899. Conflict among industrialists over the railway line and mining interests: Rosal against L.G.Pons Enrich, supported by Olano. Rosal and Pons take turns until 1907. In these elections Rosal got the act; in 1901 Pons got it; in 1903 Rosal got it and in 1905 Pons got it; 1907. Elections in the Catalan Solidarity Party are held. The committee of this movement assigned the Berga Act to carlists, in the person of Bordas y Flaquer. Antonio Rosal disengaged and Pons represented anti-solidarity. Bordas got the act.

El bisbe Fructuós i els diaques Auguri i Eulogi foren martiritzats a l’amfiteatre de Tàrraco, l’any 259. La informació primigènia del fet descansa en un text litúrgic-hagiogràfic anomenat Passio Fructuosi (s. III-IV). La tesi analitza el document i el desenvolupament del culte cristià d’aquests sants, des d’una dimensió històrica i arqueològica. S’analitzen, a través del temps, les evidències materials d’aquest culte a partir d’espais, edificacions cultuals, relíquies, documents hagiogràfics o eucològics. Aquest anàlisi permet valorar, diacrònicament i globalment, l’impacte que aquest fenomen ha tingut sobre aspectes com la transformació de la morfologia urbana, aspectes fundacionals de la ciutat cristiana tardoromana o medieval, la lectura simbòlica i litúrgica dels temples i dels espais lligats a la memòria d’aquests màrtirs en època antiga i medieval, les relacions de poder institucional, la transformació de la cultura i els costums, els signes d’identitat dels pobles o les implicacions de caràcter religiós i espiritual. / El obispo Fructuoso y los diáconos Augurio y Eulogio fueron martirizados en el anfiteatro de Tarraco, el año 259. La información primigenia del hecho descansa en un texto litúrgico-hagiográfico llamado Passio Fructuosi (s. III-IV). La tesis analiza el documento y el desarrollo del culto cristiano de estos santos, desde una dimensión histórica y arqueológica. Se analizan, a través del tiempo, las evidencias materiales de este culto a partir de espacios, edificaciones cultuales, reliquias, documentos hagiográficos o eucológicos. Este análisis permite valorar, diacrónicamente y globalmente, el impacto que este fenómeno ha tenido sobre aspectos como la transformación de la morfología urbana, aspectos fundacionales de la ciudad cristiana tardorromana o medieval, la lectura simbólica y litúrgica de los templos y de los espacios ligados a la memoria de estos mártires en época antigua y medieval, las relaciones de poder institucional, la transformación de la cultura y las costumbres, los signos de identidad de los pueblos o las implicaciones de carácter religioso y espiritual. / Bishop Fructuosus and Deacons Augurius and Eulogius were martyred in the Tarraco amphitheatre in the year 259. The principle evidence of this can be found in a liturgical-hagiographic text called Passio Fructuosi (s. III-IV). This thesis analyses the document and the Christian cult worship of these saints, from a historical and archaeological perspective. We analyse their worship over the years, along with the evidence for such worship, to be found in different sites, places, cultural buildings, relics, and also hagiographic and euchologic documents. This analysis enables us to evaluate both diachronically and globally, the impact that this phenomenon had on different aspects such as the transformation of the urban landscape, basic founding aspects of the late Roman and medieval Christian town, the liturgical and symbolic interpretation of the temples and sites associated with these martyrs both in Ancient times and into the medieval period, institutional power relations, changes in culture and customs, signs of identity of peoples or religious and spiritual implications.

Aquest estudi investiga la figura del mort vivent –zombi- des de una perspectiva interdisciplinar per tal de descubrir les causes del renaixement al que s’ha vist sotmès el subgènere a partir del atemptat terroriste produït als Estats Units l’ onze de setembre del 2001. Per això, el treball aborda la figura del no-mort des de diferents àmbits i èpoques històriques. Primer, dibuixant un recorregut que mostra la rellevància d’aquesta figura en la cultura occidental, a través de la iconografía macabra a partir de la seva representació a les Dances Macabres i els Triomfs de la Mort durant l’Edat Mitjana, per a prosseguir amb el Renaixement i la cultura de la dissecció dels cossos que tènia lloc en els Teatres Anatòmics i finalment mostrant la rellevància d’aquesta figura entesa des de un prisma capitalista i psicoanalític, basant-se en les teoríes marxistes i freudianes del capitalisme i del sinistre. La següent part de l’estudi es centra en el simbolisme del zombi en el folclore europeu per a prosseguir cap al seu inici etnogràfic. Aquí tendrán rellevància tres figures que mostraràn les primeres aproximacions d’aquesta figura des de l’àmbit de l’etnografía. En primer lloc W. Seabrook amb el seu treball “The Magical Island” que marcarà un punt d’inflexió entre les obres de no-ficció prèvies així com a la popularització de la figura del zombi en la cultura popular americana. Seguidament, el treball de camp de Zora Neale i la seva aproximació al vudú i als rites religiosos haitians i finalment, la controvertida i més actual investigació de Wade Davis sobre el procès de zombificació en les societats haitianes. Aquestes tres visions enmarcaràn el context històric i cultural haità i la seva religió majoritaria –el vudú- per a ajudar-nos a entendre els inicis del zombi com a aparell ideològic i la zombificació com un càstig social en la societat haitiana. La segona part de l’estudi canalitza la figura del zombi dins del circuit cinematogràfic com la consecució lògica de l’arribada d’aquesta figura de terror a occident, explorant el seu éxit com arquetip fílmic a partir del considerat primer film del subgènere “White Zombie” i de la seva primera explotació fílmica entre els anys 1930 i 1950. Acte seguit, s’explora tres cinematografíes bàsiques i complementàries entre sí que mostren l’evolució del subgènere, així com els seus principals directors. De Estats Units, George A. Romero, d’Espanya Amando de Ossorio i Jorge Grau i d’Italia Lucio Fulci. Finalment s’analitza l’últim renaixement de la figura del zombi en la cultura popular a través de la Cultura de l’Apocalipsis de Parfrey i l’estètica de la destrucció a partir del 11/S analitzant els motius de l’inici d’aquest renaixement així com tenint en compte els aspectes de mercat i tècnics que converteixen al zombi en una figura transmediàtica, exemplificat a través del videojoc “Resident Evil” i de la novela gràfica de Robert Kirkman “The Walking Dead” que ens portarà a traçar el futur d’aquest icone de terror al finalitzar la seva tercera explotació. / Este estudio investiga la figura del muerto viviente –zombi- desde una perspectiva interdisciplinar para descubrir las causas del renacimiento al que se ha visto sometido el subgénero a partir del atentado terrorista producido en Estados Unidos el 11 de septiembre del 2001. Para ello el trabajo aborda la figura del no-muerto desde diferentes ámbitos y épocas históricas. Primero, trazando un recorrido que muestra la relevancia de esta figura en la cultura occidental, a través de la iconografía macabra a partir de su representación en las Danzas Macabras y los Triunfos de la Muerte durante la Edad Media para proseguir en el Renacimiento y la cultura de la disección de los cuerpos que acontecían en los Teatros Anatómicos y finalmente mostrando la relevancia de esta figura entendida desde un prisma capitalista y psicoanalítico, basándose en las teorías marxistas y freudianas del capitalismo y de lo ominoso. La siguiente parte del estudio se centra en el simbolismo del zombi en el folclore europeo para proseguir hacía su inicio etnográfico. Aquí tomarán relevancia tres figuras que mostrarán las primeras aproximaciones a esta figura desde el ámbito de la etnografía. En primer lugar W. Seabrook con su trabajo en “The Magical Island” que marcará un punto de inflexión entre las obras de no-ficción previas así como a la popularización de la figura del zombi en la cultura popular americana. Seguidamente, el trabajo de campo de Zora Neale y su aproximación al vudú y a los ritos religiosos haitianos y finalmente la controvertida y más actual investigación de Wade Davis acerca del proceso de zombificación en las sociedades haitianas. Estas tres visiones enmarcarán el contexto histórico y cultural haitiano y su religión mayoritaria –el vudú- para ayudarnos a entender los inicios del zombi como aparato ideológico y la zombificación como un castigo social en la sociedad haitiana. La segunda parte del estudio encauza la figura del zombi dentro del circuito cinematográfico como la consecución lógica a la llegada de esta figura de terror a occidente, explorando su éxito como arquetipo fílmico a partir del considerado primer film del subgénero “White Zombie” y de su primera explotación fílmica entre los años 1930 y 1950. Acto seguido se explora tres cinematografías básicas y complementarias entre sí que muestran la evolución del subgénero, así como a sus principales directores. De Estados Unidos, George A Romero, de España Amando de Ossorio y Jorge Grau y de Italia Lucio Fulci. Finalmente se analiza el útlimo renacimiento de la figura del zombi en la cultura popular a través de la Cultura del Apocalipsis de Parfrey y la estética de la destrucción a partir del 11/S analizando los motivos del inico de este renacimiento así como teniendo en cuenta los aspectos de mercado y tecnológicos que convierten al zombi en una figura transmediática, ejemplificado a través del videojuego “Resident Evil” y de la novela gráfica de Robert Kirkman “The Walking Dead” que nos llevará a trazar el futuro de este icono de terror al finalizar su tercera explotación. / This study investigates the figure of the undead –zombi- from an interdisciplinary perspective to discover the causes of his rebirth in the film genre since the terrorist attacks ocurred in the United States on September 11, 2001. This investigation deals with the figure of the undead from different areas and historical periods. First, tracing a route that shows the importance of this figure in Western culture, through the Macabre Iconography and its representation in the Dances of Death and the Triumph of Death during the Middle Ages to continuing in the Renaissance with the culture of dissection of corpses that happened in the Anatomical Theatres to finally showing us the relevance of this figure understood from a psychoanalytic and marxism prism, based on Freudian and Marxist theories of the uncanny and capitalism. The next part of the study focuses on the symbolism of the zombi in European folklore to continue seeking his etnographic start. Here take relevance three fundamental authors and their approaches to this figure from the field of etnography. Firstly W. Seabrook with his work on “The Magical Island” wich will mark a turning point between non-fiction works prior to he popularization of the zombi figure in American popular culture. Then, the fielwork of Zora Neale and her approach to vudoun and the Haitian religious rites and finally the most current and crontroversial investigation leaded by Wade Davis, showing us the process of zombification in Haitian society. These three views frame the historical and cultural context and its principal religion –vudoun- to help us understand the beginnings of the zombi as ideological apparatus and zombification as a social punishment in Haitian society. The second part of the study directs the zombi within the film circuit and the arrival of this horror figure into the West, exploring his success as a film archetype with effect from “White Zombie” considered the first zombi film, and the start of the first film explotation of the genre between 1930 and 1950. Then explores the three principal countries showing the evolution of the genre, and their main directors. From United States, Geaorge A. Romero, from Spain Amando de Ossorio and Jorge Grau, and from Italy Lucio Fulci. Finally we analyze the renaissance of the zombi figure in popular culture trhough Adam Parfrey’s “Apocalypse Culture” and the Aesthetics of Destruction after 11/S studing the reasons for this revival and taking into account the market and techological aspects that rebuild the zombi as a transmedia icon, exemplified trhough the video game “Resident Evil” and the graphic novel by Robert Kirkman “The Walking Dead”, leading us to chart the future of this horror icon –the zombi- at the end of his third wave, and at the moment, last wave.

Para la correcta valoración del acervo documental del epistolario de Quinto Aurelio Símaco resulta fundamental el análisis de las cronologías de las misivas conservadas, así como la detección de cartas perdidas: documentos que, por distintas razones, no han llegado hasta nosotros. Esta revisión en profundidad de dichos parámetros, así como un nuevo enfoque en la interpretación de los textos, son los pilares básicos de esta tesis doctoral. A partir de esta premisa, la necesidad de acotar ha requerido la selección de un elenco de documentos a partir de dos volúmenes del epistolario simaquiano, los libros III y IV, cuyo contenido comprende un total de 165 epístolas que hemos sometido a un exhaustivo análisis para precisar su cronología. A partir de estos parámetros, el estudio consta de tres partes fundamentales. En primer lugar, una introducción breve a la trayectoria y la carrera política de Símaco, así como a su producción literaria. La segunda parte del estudio analiza el corpus epistolar y constituye la parte central y de mayor extensión de la investigación. Un tercer bloque, compuesto por índices y tablas, tiene como objetivo clarificar el contenido y facilitar la consulta de los datos plasmados. Las epístolas analizadas mantienen la división por corresponsales pero su orden es alterado para ofrecer una sucesión cronológica, tanto de las conservadas, como de las que no han llegado hasta nosotros. Se otorga a cada una de ellas una numeración propia para dotar al corpus de una coherencia interna y facilitar la remisión de los documentos. En el análisis de cada misiva, se toman en consideración el estudio cronológico, la reconstrucción del contenido de las epístolas perdidas, la modalidad de envío, así como los lugares de origen y destino de cada misiva, el estatus político de los corresponsales y los nombres que aparecen en las epístolas. El desarrollo de esta metodología permite sentar las bases para revisar la datación, la sucesión y, finalmente, la reinterpretación de los documentos analizados: se han modificado (o precisado) las fechas de 72 de las cartas conservadas. A partir del análisis de estas fuentes, también ha sido posible detectar un gran número de epístolas perdidas: 80 en total, cuya existencia se constata a partir de los textos conservados, así como cuatro grupos de documentos que no han llegado hasta nuestros días, compuestos por cartas cuyo número resulta imposible de precisar. Este trabajo ha permitido establecer una sucesión diacrónica de envíos de epístolas, así como de sus respuestas. Esta concatenación, no obstante, es fragmentada e incompleta, hasta el punto que demuestra la desaparición de una gran parte de la información que contenía la obra simaquiana. Esta conclusión se fundamenta en cuatro hechos: la constatación de la existencia segura de 12 cartas perdidas escritas por el propio Símaco, así como cuatro grupos de cartas desaparecidas, los cuales también incluían misivas del orador; la ausencia mayoritaria de una carta introductoria, o de presentación, que sirva como inicio del establecimiento de una relación epistolar; la presencia de importantes interrupciones en la relación epistolar del orador con los diversos corresponsales; y las irregularidades que se observan en la sucesión de las epístolas en función de su temática. Finalmente, la tesis central del trabajo ha permitido también reinterpretar la lectura de muchos de los documentos conservados y las relaciones del orador con sus corresponsales, así como establecer importantes apuntes en aspectos distintos a la cronología, a nivel prosopográfico, a nivel geográfico e incluso al respecto de la publicación original de las misivas. / For a proper assessment of the Quintus Aurelius Symmachus’ epistolary, both an analysis of the chronology of the preserved letters and the detection of lost letters are required. The review of these parameters and a new approach to the interpretation of texts are the cornerstones of this doctoral thesis. The need to establish limits has required the selection of documents from two volumes of Symmachus’ correspondence, books III and IV, which contain 165 letters. The study consists of three main parts. The first one is a brief introduction to Symmachus’ life, his political career and his literary production. The second and most extensive part of the research, analyzes the corpus of the letters. The third part of the content includes indexes and tables. The succession of letters is changed in order to provide a chronological sequence of both the conserved and the lost documents. The study takes into consideration a chronological revision of each letter, a content reconstruction of lost epistles, the delivery method of all letters, the political status of their correspondents, and the names as they appear in the text. The development of this methodology provides the basis for reviewing the dating, the progress and the reinterpretation of the documents analyzed. The study changes (or clarifies) the chronology of 72 preserved letters. The analysis of these sources has made possible the detection of a large number of lost letters: 80 in total, and four sets of documents that have not survived, consisting of an undetermined number of letters. This work has established a diachronic succession of epistle shipments and their answers. However, this concatenation is fragmented and incomplete. Finally, the central thesis of the work has also allowed the reinterpretation of many preserved documents and Symmachus’ relationships with his correspondents, the establishment of important notes on different aspects, and the prosopography, geography and even original publication of the letters.