Els noms propis contribueixen a definir la personalitat d'una comunitat humana, tant pel caràcter identificatiu que tenen per la informació geogràfica, lingüística i històrica que poden aportar (especialment els topònims). L'Onomàstica, que és la ciència que els estudia, té dues branques fonamentals. La Toponímia s'ocupa dels noms de lloc o noms propis geogràfics, amb els quals designem i identifiquem els llocs concrets que ens envoltem. L'Antroponímia tracta dels noms propis de persona, mots o grups de mots l'unica finalitat dels quals és diferenciar el referent (una persona) de la resta (prenom, que representa al subjecte en particular; cognom, nom de família o de llinatge; i sobrenom, renom o motiu, malnom o àlies). Novelda i la Romana són localitats situades en el centre geogràfic de la regió d'Alacant, dins la comarca de les Valls del Vinalopó o Vinalopó Mitjà. En el passat van formar part d'un mateix municipi (Novelda), del qual la Romana va ser separada en 1929. Aquest conjunt territorial representava una superfície de 119,8 km2 i compartia amb Asp i Monòver el flanc occidental de la comarca i, per tant, la frontera amb Múrcia i la corona castellana. Novelda, segona ciutat en població de la comarca (26.873 habitants l'any 2011), compa actualment amb una superfície de 75,7 km2 (densitat de població, 355,23 hab/km2). El municipi de la Romana, més menut territorialment (43,3 km2), ocupa terrenys més elevats i muntanyosos. En 2011 tenia 2.554 habitants (densitat de 59 hab/km2). Novelda va constituir durant la baixa edad mitjana una zona de refugi per a la població andalusí. Els seus descendents van conservar fins a 1609 l'àrab com a llengua habitual de relació. La convivència durant dècades amb un contingent menut d'inmigrants cristians vells, va facilitat que aquests assimilaren una part significativa dels topònims usats fins llavors per la població autòctona. Més de la meitat dels topònims documentats abans de 1625-1628 presentaven traces lingüístiques atribüibles a l'àrab. Ara no passen del 9%, però els que resten tenen un innegable pes qualitatiu. Després d'una repoblació inicial parcial i no planificada, la població va créixer de manera continuada al llarg de la segona meitat del segle XVII, durant tot el segle XVIII i bona part del XIX, gràcies a un model d'agricultura que tenia com a fonaments la cerealicultura i la contínua expansió de la superfície cultivada. Aquest procés de colonització interior tindrà importants conseqüències, amb una extraordinària multiplicació dels topònims al Camp i a l'àrea més exterior del terme. El pas a una agricultura més oberta, amb el raïm i el vi com a productes significatius, no es produirà abans de finals del segle XIX. Encara és més tardana la conversió definitiva a una agricultura explícitament comercial, amb l'expansió de la tomata i les hortalisses, i finalment del raïm de taula (en ambdós casos, amb acompanyament del regadiu); primer, en terme de Novelda, i amb un cert retard, també en el de la Romana. A les dues localitats subsisteix una agricultura especialitzada i moderna, però desvinculada de les formes tradicionals d'entendre el territori. Les pedreres en extensió, els abocadors a gran escala de residus de les fàbriques de pedra, l'abandonament progressivament generalitzat dels cultius, la proliferació de les segones residències, l'escampament d'una població d'hàbits i costums urbans fora dels nuclis i, finalment, l'establiment (al terme de la Romana) d'una nodrida colònia de jubilats estrangers, són altres fenòmens que estan tenint ara mateix un considerable impacte sobre el paisatge (i sobre el patrimoni onomàstic). Per altra banda, després de segles de pràctic monolingüisme, hui el valencià és parlat per només la meitat dels novelders (però encara, pel 80% dels romaners). El treball, començat poc després de 1976, combina les dues vies d'investigació habituals: l'enquesta oral i la recerca en fonts documentals (impreses i manuscrites). Les entrevistes es van realitzar bàsicament entre novembre de 1987 i 1994, i han afectat 43 informadors per al conjunt del terme de la Romana i 51 per al de Novelda (sense comptar col·laboracions més esporàdiques). Sempre que va ser possible es van fer in situ (per a major seguretat en les localitzacions). Pel que fa a les fonts documentals impreses, s'ha buidat quasi tota la producció bibliogràfica local, incloses les revistes de festes d'ambdues poblacions. De l'Arxiu Municipal de Novelda s'ha revisat bona part de la documentació anterior al segle XIX (censals del segle XV, Mans Comunes, Consells, Contestadors, Judiciaris i Contestadors, Clams Civils...), però especialment la relacionada amb la xarxa s'assagadors i la de tipus cadastral (Giradora de Població 1727-1748, Giradora de Natural c. 1730, Capbreus 1727-1729, restes de giradores de finals del segle XVIII i principis del XIX, Estadística de Tierras de 1836 i 1854, Croquis de Rústica 1935). A l'Arxiu de Protocols es van treballar sobretot les Escribanías de Rentas locals del segle XVIII. De l´arxiu senyorial, conservat per la Fundació Cultural Medina Sidonia, hem pogut estudiar en profunditat una giradora de finals del segle XVI i començaments del següent (l'anomenada Giradora de Sarrià, fonamental per a conéixer l'antroponímia morisca u la toponímia de l'horta vella) i el libre dels Capbreus de 1625-1628. Més recentment, hem tingut accés a l'Arxiu de la Parròquia de Sant Pere de Novelda, on s´han revisat llibres de baptismes, matrimonis i enterraments fins a la primera meitat del segle XVII, així com els de Visites Pastorals i Fàbrica. L'estudi introductori consta d'unes breus consideracions generals sobre l'Onomàstica i els estudis onomàstics en terres valencianes, seguides per un apartat ("La terra") destinat a esbrinar els condicionants geogràfics i el procés d'ocupació del territori. Un segon apartat ("Els Pobles") dóna compte del recorregut històric de les comunitats humanes que han habitat ls dos termes municipals, amb especial atenció al nombr d'habitants i al desenvolupament urbà dels dos nuclis. Finalment, a "La llengua (les llegues)" s'analitza la influència del substrat aràbic sobre la nostra toponímia i les catacterístiques peculiars que presenta el suport lingüístic dels noms propis (sobretot, en el cas dels malnoms i topònims actuals). L'últim apartat és només un recull d'informadors i de fonts documentals (manuscrites i impreses), bibliografia i cartografia utilitzada. El cos del treball ("Els noms de lloc i de persona de Novelda i de la Romana") adopta la disposició que ja és general a la nostra àrea idiomàtica, proposada i seguida per les publicacions de l'Oficina d'Onomàstica de l'IEC. Recull fitxes d'uns 130 genèrics toponímics habituals en el nostre àmbit d'estudi (una part menuda però significativa dels quals no està contemplada als diccionaris i fonts lexicogràfiques més habituals de la nostra llengua), d'uns 4.650 topònims (almenys 4.250 dels quals d'origen popular, la resta noms de carrers i altres vies urbanes imposats per les autoritats municipals d'època contemporània) i de més de 4.300 elements antroponímics (vora 2.700 cognoms i llinatges, inclosos els utilitzats per la població musulmana i morisca dels segles XV, XVI,i XVII; i no arriba a 1.600 malnoms, renoms àlias).

La guerra de Successió va representar un fort trasbals per a l’estament notarial de Catalunya. Els col•legi de la ciutat de Barcelona va prendre part decididament pel partit de l’Emperador, mentre que l'altre que existia, el de notaris reials ho va fer pel partit del Borbó. A Catalunya, a part d'aquests actuaven altres tipus de notaris, com els escrivans de manament, els notaris senyorials, i els apostòlics. Després del 1714 es va centralitzar les designacions de fedataris, que van ser, monopolitzades pel poder reial la qual cosa representava la necessitat de satisfer la taxa anomenada fiat que era una quantitat econòmica elevada que calia satisfer per a obtenir el privilegi de la fe pública. Aquesta circumstància, en un principi, va afectar també els notaris causídics (procuradors dels tribunals). El 1728 es van redactar unes ordinacions per al notariat de Catalunya, en virtut de les quals es canviava el règim tradicional del notariat a Catalunya, obligant a la fedataris, encara que fossin senyorials, a passar un examen al Consell de Castella, a la Cort. El 1736 es va prohibir l’actuació dels rectors de les parròquies com a fedataris que era tradicional a Catalunya, i es van redactar ordinacions per al notariat de Catalunya. Aquestes normes van deixar el règim jurídic del notariat de Catalunya molt proper al de Castella. Elc col•legis barcelonins van aconseguir escapolir-se de l'aplicació d'aquestes disposicions. Moltes d’aquestes normes es van deure a la iniciativa de l’oïdor i regent de l’Audiència Bernardo de Santos. El 1752 des del Consell de Castella es va comissionar a l’oïdor Andrés de Simón Pontero per a que dugués a terme la visita, inspecció de notaris que tenia molta tradició a Castella, però que era desconeguda a Catalunya. Va representar una pesada càrrega econòmica sobre el notariat de Catalunya, i va servir per a finançar una campanya de recerca a arxius eclesiàstics Després, per iniciativa del mateix oïdor, es van tramitar a la Cort les ordinacions per als notaris de Catalunya de 1755 que pràcticament van equiparar el règim del notariat al de Castella i van estar vigents fins la llei del Notariat. De la comparació del notariat de Catalunya amb el de València, Aragó i Mallorca es pot concloure que el model d’aquests regnes de l’antiga Corona d’Aragó era semblant al de Catalunya, Al Regne de València, a partir del 1707, en pocs anys es va produir uns forta davallada en el nivell tècnic dels fedataris, a causa de la imitació del model de Castellà. La comparació de la tradició catalana i castellana del notariat fa notar l’una diversitat de concepcions, però el que més cal remarcar és que a Catalunya era basada en la preparació tècnica dels candidats, mentre que el notariat castellà reial, almenys des del segle XVI es basava en la venalitat de càrrecs. A Castella l’alienació d'oficis de fe pública va tenir com a conseqüència una notable baixada en el nivell tècnic del notariat reial que es va fer notar ja durant els segles XVI i XVII. A Catalunya, a pesar d'haver-hi hagut intents, no es va produir aquesta alienació massiva de càrrecs de fe pública, que va fer baixar notablement el nivell tècnic dels fedataris reials castellans. En el territori de Catalunya actuaven una multiplicitat de notaris. Respecte de la seva competència, es regien per criteris territorials, encara que en algun cas aïllat s’admetia el principi de la personalitat L’adveniment de la nova planta va representar un fort trasbals per a la pervivència de la llengua catalana en l'àmbil jurídic. No hi ha cap mena de dubte que es van produir prohibicions verbals d’ús de la llengua catalana com a mitjà d'expressió jurídica. El 1755 es va deixar de banda el lllatí, la qual cosa va aplanar el camí cap a la imposició de la llengua castellana, que va tenir lloc amb la Llei del Notariat.

S'estudia l'obra filològica d' Antoni de Bastero i Lledó (1675-1737), des d'una perspectiva de conjunt, per tal de concretar I'activitat d'aquest estudiós en els camps de la lingüística, la filologia o la crítica literària, i fer-ne una valoració adequada als coneixements actuals sobre I'exercici d'aquestes disciplines durant la primera meitat del segle XVIII. La tesi inclou un estudi biogràfic, absolutament necessari per establir moltes de les circumstancies vitals del canonge Bastero, que ens resultaven obscures i que són decisives per explicar el propi interès per la filologia, les relacions amb determinats cercles acadèmics, la datació aproximada dels diversos projectes iniciats, la interpretació correcta de la seva activitat. S'inclou, així mateix, un catàleg exhaustiu de tots els manuscrits conservats d'Antoni de Bastero i que tenen alguna relació amb el seu treball filològic. En total es tenen en compte 69 volums manuscrits, actualment escampats per diversos arxius i biblioteques de Barcelona i Girona, alguns dels quals eren fins ara desconeguts. D'aquests 69 volums, 48 contenen pròpiament obres de Bastero o altres materials publicables, i la resta són materials de treball. En conseqüència, l' obra filològica del canonge es pot concretar en: la producció d'una gramàtica italiana i d'una gramàtica francesa, en català, que va deixar inacabades; la realització de La Crusca provenzale, un magne diccionari etimològic i d'autoritats que recull una gran quantitat d'hipotètics provençalismes italians -només es va publicar el primer volum d'aquesta obra a Roma, l'any 1724, però n'he localitzat pràcticament tot el contingut; l'elaboració d'una extensa antologia de poesies trobadoresques, copiades amb gran rigor d'alguns còdexs de la Biblioteca Vaticana; el plantejament d'una Història de llengua catalana, que havia de ser una gran compilació dels mèrits i les excel·lències d'aquesta llengua -que l'autor identifica amb la provençal- i la seva literatura, i que es va poder desenvolupar nomes de forma parcial. Precisament, la part central de la tesi l'ocupa l'estudi particular i l'edició crítica de les parts redactades d'aquesta obra, que suposa la concreció de la particular percepció lingüística i literària que Bastero havia anat perfilant al llarg dels seus anys d'estudi. Es tracta d'una edició molt complexa, perquè l'obra ens ha arribat només en un esborrany, que presenta múltiples correccions i esmenes i evidencia diferents estadis redaccionals; els manuscrits inclouen, així mateix, nombrosos papers amb anotacions o fragments que, o no pertanyen al cos de l'obra, o bé s'han hagut de resituar en el lloc que els correspon. EI resultat és, tanmateix, un text prou coherent que comprèn quasi la totalitat del Llibre primer -sobre l'origen, el naixement i els diversos noms de la llengua, i sobre el nom de Catalunya- i un capítol del Llibre tercer -sobre la primitiva extensió del català per tot Espanya. EI més rellevant d'aquesta obra és el fet que s'hi basteix una original teoria sobre la formació de les diverses llengües romàniques que té el català com a eix central -proposa la identificació del català provençal amb la lingua romana dels documents alt medievals, en una operació que s'avança quasi cent anys a François Raynouard, que propugnava això mateix, referint-se nomes al provençal, amb un àmplia aprovació de la comunitat científica del seu temps. Destaquen també un excepcional rigor històric i documental, i una notable sensibilitat vers l'oralitat lingüística, que és objecte d'algunes anotacions ben interessants. Tanquen la tesi un seguit d'annexos documentals on es transcriuen diversos documents relacionats amb els aspectes tractats anteriorment. / The philological works of Antoni de Bastero i Lledó (1675-1737) are studied from the perspective of the whole, in order to specify this scholar's studies in the fields of linguistics, philology and literary criticism, and to make an evaluation based on the knowledge of the day in regards to the exercise of these disciplines during the first half of 17th century. The thesis includes a biographical study, absolutely necessary in order to establish the many vital circumstances surrounding Bastero, which were unclear yet decisive in the explanation of his own interest in philology, in his relationships with specific academic circles, in the approximate dating of his varied initial projects and in the correct interpretation of his activities. Included, also, is an exhaustive catalogue of all of Antoni de Bastero's conserved manuscripts which bear any relevance to his philological work. In total there are sixty-nine series of manuscripts scattered in different archives and libraries in Barcelona and Girona, some of which were unknown until now. Of these sixty-nine volumes, forty-eight contain works attributed to Bastero or other publishable material. The rest are working drafts. Consequently, the Canon's philological works can be specified as: the production of both an Italian and French grammar, in Catalan, which were left unfinished; the completion of La Crusca provenzale, a grand etymological and authoritative dictionary which brings together a large number of hypothetical Italian Provençalisms -only the first volume of this work was published in Rome in I724 although we have located almost the entire contents; the elaboration of an extended anthology of troubadour poetry, copied with great rigor from codices found in the Vatican library; the consideration of a Historia de la llengua catana, which was to be a great compilation of the merits and excellencies of this language -which the author identifies with Provençal- and its literature, and which was only partially completed. It is precisely the specific study and critical edition of these completed parts, which presumes the concretization of the particular linguistic and literary perceptions that Bastero was outlining throughout the many years of his studies, witch occupy the central theme of this thesis. The edition in question is quite complex, keeping in mind that this particular work was available only in its draft form, complete with multiple corrections, rectifications and evidence of differing sages of writing; the manuscripts include, in this manner, numerous annotated or fragmented papers which, either do not belong to the body of the text, or have been restored to their corresponding places in the text. The result is, nevertheless, a quite coherent text which comprises almost the entire First Book -regarding the origin, the birth and various names of the language, and regarding the name Catatonia- and a chapter of Book Three -regarding the early diffusion of Catalan throughout Spain. The most noteworthy aspect of this work is that it offers an original theory of the formation of the various Romance languages with Catalan as the centre axis - proposing the identification of Catalan-Provençal with the Iingua romana of late medieval documents, in an operation that precedes, by almost a hundred years, Francoise Raynouard, who proposes the same idea, but with reference only to Provençal, and was highly supported by the scientific community of his day. His exceptional documentational and historical rigor and a notable sensitivity to linguistic orality are also noteworthy and make for some very interesting annotations. The thesis ends with a series of annexed documentation with the transcriptions of various documents related to previously discussed aspects.

La tesi estudia l'activisme lingüístic de la Lliga Regionalista, el principal partit polític de la Catalunya del primer quart del segle XX. En primer lloc, mostra com els regionalistes van impulsar tant la codificació del català com l'ús d'aquesta llengua en àmbits com l'administració pública, l'escola o els tribunals. A més, analitza l'oposició dels sectors polítics i intel·lectuals castellanistes a l'ús oficial del català, i recull algunes de les polèmiques lingüístiques més rellevants del període. Finalment, relata el desmantellament de l'obra lingüística de la Lliga per part de la Dictadura de Primo de Rivera. Es tracta, en suma, d'una visió de conjunt del que va ser el primer assaig global de política lingüística de la Catalunya contemporània. / La tesis estudia el activismo lingüístico de la Lliga Regionalista, el principal partido político de la Cataluña del primer cuarto del siglo XX. En primer lugar, muestra como los regionalistes impulsaron tanto la codificación del catalán como el uso de esta lengua en ámbitos como la administración pública, la escuela o los tribunales. La tesis da cuenta también de la oposición de los sectores políticos y intelectuales castellanistas al uso oficial del catalán, y recoge algunas de las polémicas lingüísticas más relevantes del período. Finalmente, relata el desmantelamiento de la obra lingüística regionalista por parte de la Dictadura de Primo de Rivera. Se trata, en suma, de una visión de conjunto del que constituyó el primer ensayo global de política lingüística de la Cataluña contemporánea. / The thesis studies the linguistic activism of the Lliga Regionalista, the main political party in Catalonia in the first quarter of the XXth century. Firstly, it shows how the regionalists led the work of codification of the Catalan language and promoted its use in official areas such as the civil service, the education system or the judicial system. It also describes the opposition of the castilianist groups (politicians, civil servants, intellectuals) to the official use of Catalan, and reports some of the most relevant linguistic polemics of the period. Finally, it narrates the dismantling of the regionalist linguistic policy by Primo de Rivera's dictatorship. In short, the thesis offers a comprehensive view of what constituted the first global attempt of language planning in modern Catalonia.