Estudi històric que analitza el procés de formació i el contingut de les col.leccions de les biblioteques populars creades pel govern mancomunal entre 1918 i 1922: Valls, Olot, Sallent, Borges Blanques, Canet de Mar, El Vendrell, Pineda i Figueres.L'objectiu de la recerca és descriure la tria dels llibres i delimitar els valors culturals i ideològics que conformen la proposta de lectura de les biblioteques. Amb aquest objectiu, el treball situa en primer lloc l'horitzó polític, cultural, bibliotecari i editorial on s'emmarca la proposta; i a continuació, s'ocupa de la descripció, l'avaluació i la recepció de la tria bibliogràfica.La informació bibliogràfica s'ha inventariat en una base de dades que ha permès efectuar una valoració quantitativa i qualitativa del fons de les biblioteques. L'anàlisi identifica, d'una banda, les línies mestres del desenvolupament del fons i, de l'altra, enllaça els autors i els textos de referència de la tria amb els cànons i els moviments culturals de l'època.La resposta dels municipis i dels lectors a la proposta bibliogràfica s'ha obtingut a partir d'un ventall de testimonis documentals: la premsa local i comarcal; les memòries dels patronats de les biblioteques; i, les memòries i els informes de les bibliotecàries destinades a cada població.La recerca constata el compromís de la proposta de lectura amb el programa de govern de la Mancomunitat i amb els valors culturals i ideològics del catalanisme conservador, com a força política que el dirigeix. La recerca analitza també els trets específics de la intervenció d'Eugeni d'Ors i de Jordi Rubió i Balaguer, directors del sistema de biblioteques populars, a l'hora de formar les col.lecions de les biblioteques.La recerca se situa en els orígens de la tradició bibliotecària catalana per reconèixer els valors i els discursos específics sobre els llibres i la lectura que s'elaboren des de l'espai de la biblioteca pública, a partir del moment en què es crea i s'institucionalitza aquest espai a Catalunya, a començaments del segle XX. / "Reading and popular libraries. Model of collection and reading development at the Mancomunitat of Catalonia popular libraries: 1918-1922"TEXT:Historical research on the creation and content of the collection of the popular libraries created by the Mancomunitat of Catalonia between 1918 and 1922 at Valls, Olot, Sallent, Borges Blanques, Canet de Mar, El Vendrell, Pineda and Figueres.The research's aim is to describe the book collection and define the cultural and ideological values that shape the reading offer at the libraries. In order to attain this aim, the essay firstly presents a political, cultural, library and publishing industry background that frames the proposal, and then it tends to the description, evaluation and reception of the bibliographic selection.The bibliographic information has been introduced in a data base that has permitted a quantitative and qualitative evaluation of the libraries collections. The analysis identifies on one side the main lines of the collection development, and on the other side it matches the selected authors and reference texts with the reading canons and the cultural movements of that time.The answer of the municipalities and the readers to the bibliographic proposal has been obtained from different documentary evidence: local newspapers, the annual reports of the libraries trusts and the reports of the librarians in each town.The investigation ascertains the compromise of the reading proposal with the Mancomunitat's government programme and the cultural and ideological values of the conservative catalanism, the ruling political force at the time. The investigation also analyzes the specific characteristics of Eugeni d'Ors and Jordi Rubió i Balaguer's intervention in the collection development of the libraries as directors of the popular libraries system.The research is situated at the origins of the Catalan librarian tradition to recognize thebook and reading speeches that are drawn up at the public library spaces, from the moment that these spaces were created and institutionalised in Catalonia, at the beginning of the 20th Century.

Este trabajo se centra en la descripción de un proceso que, sin duda a lugar, puede considerarse de influencia minoritaria: el de los grupos de mujeres que trabajan por un cambio político y social en defensa del colectivo femenino. Hemos seleccionado cinco grupos de acuerdo con su relevancia para el feminismo o para la política de mujeres en general: dos de ellos definidos como parte del movimiento feminista independiente y otros tres insertos en partidos políticos decisivos para la vida política de nuestro país. Se trataba de realizar un estudio empírico y retrospectivo a partir de la observación, durante una época larga -de 1975 a 1996¬, de la evolución ocurrida en cada uno de los grupos respecto a la defensa de temas asociados tradicionalmente al feminismo militante, las relaciones entre ellos y las posibles influencias mutuas.Y lo hemos hecho a través de la observación del discurso. Para ello hemos utilizado un programa informático de análisis de contenido utilizado por primera vez y desarrollado por el Dr. José Manuel Cornejo que nos ha permitido un análisis exhaustivo de todos los textos desde el primer año analizado hasta el último (veintiún años en total).Nuestro planteamiento de entrada consistió en considerar a los grupos feministas independientes como agentes de cambio social. Según nuestra hipótesis, estos grupos a pesar de su aparente rechazo social debido a la radicalidad de sus posiciones, tendrían una influencia significativa sobre los grupos de mujeres dependientes de partidos políticos, y éstos últimos actuarían probablemente de difusores a la sociedad sobre las ideas asumidas. Los resultados de nuestro estudio muestran una razonable evidencia de que, efectivamente, ése es el proceso seguido a lo largo de estos años por los grupos analizados, a pesar de las diferencias en la evolución específica de cada uno de ellos.Cabe suponer, por tanto, que los cambios producidos en los grupos dependientes se deben a la influencia de los grupos feministas independientes ya que son la única fuente posible de influencia en estas cuestiones. Y todo parece indicar que la influencia se ha producido a pesar e incluso en contra de la voluntad consciente de los grupos influenciados. Nos referimos a que los grupos dependientes de partidos políticos (siempre sujetos a las expectativas electorales) suelen mantener una distancia prudente respecto a los independientes, cuando no una actitud clara de rechazo, por considerarlos excesivamente radicales y discrepar en sus estrategias de actuación. Además de hacerse eco del rechazo social, las mujeres de grupos dependientes raramente se consideran feministas como grupo, precisamente para huir de las connotaciones negativas que ese término conlleva socialmente. Nos hallamos por tanto ante la circunstancia de que, en un momento en que se habla del fin del movimiento feminista independiente que hemos conocido hasta ahora, los grupos dependientes de partidos políticos han recogido el testigo que llevaban sus compañeras y defienden las clásicas ideas feministas. Pensamos que el mecanismo que explica este proceso en gran medida es el de la conversación o influencia inconsciente, por lo menos hasta el momento en que la influencia se hace pública y manifiesta. Si consideramos que los grupos feministas independientes analizados se han comportado como grupos minoritarios que se han esforzado en tener visibilidad y reconocimiento social, factores imprescindibles para lograr influencia, y si aceptamos también que el estilo cognitivo y de comportamiento ha sido consistente aunque radical, podemos aceptar que reunían las características necesarias para ejercer influencia de tipo interindividual (respecto a otros grupos de mujeres) y en relación a la posición de la mayoría social. Hay que sumar a esto otra condición que considera importante, y es que su actuación se ha movido de acuerdo "con el espíritu de la época", o lo que es lo mismo, inserta en las líneas de evolución social ya que, de lo contrario, su influencia hubiera sido mucho mejor e incluso nula. A lo largo de este trabajo se puede observar cómo los grupos minoritarios fracasan en la influencia manifiesta y sin embargo provocan cambios de reestructuración cognitiva en el blanco de influencia que llevan a sumir sus posiciones aunque de forma latente e inconsciente. En este caso, por parte de los grupos de mujeres dependientes de partidos políticos, adherirse públicamente a las posiciones de los grupos feministas radicales, sobre todo en las dos primeras épocas analizadas, podría implicar atribuirse rasgos negativos de desviación social, aquellos con los que está estereotípicamente connotada la minoría feminista. Sin embargo, los grupos de mujeres dependientes de partidos políticos, aunque diferentes de los minoritarios, están más cercanos a sus posiciones que la mayoría social de las mujeres ya que comparten sus intereses fundamentales: la defensa de las mujeres. Este será otro factor que propicie la influencia, ya que se ha demostrado mayor influencia en los grupos cercanos en posicionamiento a la minoría que en los que parten de posiciones iniciales distantes. ¿Qué es en este caso lo que permite la exteriorización de la conversión? Pensamos que no se da en el feminismo español el proceso de otros países, como por ejemplo Italia, en los que la existencia de una meta supraordenada unifica a los diversos grupos feministas y les da visibilidad y aceptación social. No es ésa al menos la evolución detectada en este estudio. Más bien como si se produjera uno de los efectos de la conversión: el llamado efecto retardado (sleeper effect) del cambio de actitudes. Se trata el proceso mediante el cual, con el paso del tiempo, se produce una "criptomnesia" social por la que las personas o los grupos sometidos a una influencia, olvidarían el origen y la identidad de la influencia pero asumirían en cambio su contenido. En nuestro estudio, a juzgar por los discursos de la última época, los grupos dependientes de partidos políticos han asumido en gran parte las ideas feministas radicales, modificando el tono de sus discursos e incrementando la experiencia subjetiva, pero no por ello asumen públicamente el feminismo, es decir, siguen sin reconocer la influencia de la minoría radical. Pensamos que éste es un ejemplo de que, efectivamente, se habían subestimado las posibilidades de influencia de las minorías exogrupo y va en la línea de los estudios que muestran que las minorías exogrupo tienden a influir tanto, o incluso más, que las minorías intragrupo (considerando en este caso a los grupos independientes como minorías exogrupo respecto a los dependientes debido a su carácter antinormativo) probablemente debido al mayor proceso de validación de sus argumentos que implícitamente exigen. / This work describes an intergroup process of influence base don the minority influence theory, and presents some corrections to usual predictions of this theory. It describes the influence of radical groups of women belonging to the feminist movement on other groups of women included in majoritary political parties in Catalonia (Spain). We observed the evolution of five of these groups through the analysis of their written documents during twenty-one years (since Franco's death and first democratic movements in 1975 to recent 1996). Then we tried to establish the flow of influences using their texts. According to the minority influence theory and social influence studies, in-group influence should have more relevant effects in group production than out-group influence. On the contrary, our hypothesis stated that independent feminist groups should be considered the agents of social change. These groups have significant influence on the women majoritary groups in spite of their initial apparent social rejection. These groups act as active minorities showing a cognitive and consistent style and achieving social visibility and recognition. The method used was content analysis of written documents. We used a PC DOS BASIC program developed by J.M. Cornejo, professor of the University of Barcelona. The program allows select words, cluster them and categoryze then in relevant items according the feminist political lines of action. The results were analyzed through multivariate correspondence analysis and cluster analysis programs. The results confirm the hypothesis showing clear influences from out-groups to in-groups. This is a latent unconscious influence according to the "conversion theory" described by Moscovici, Mugny and Pérez (1987). The conclusions show that previous studies had underestimated the possibilities of influence of out-group minorities. Out-group minorities have at least the same or more influence that in-group minorities, probably due to the strongest validation process of the arguments that they implicity demand.

Aquesta tesi doctoral té com a orígen la confluència de dos temes: l'educació en valors i el paper de l'Associació de Mestres "Rosa Sensat" en la renovació pedagògica en la Catalunya dels anys seixanta i setenta. Amb aquest doble objectiu, ens van proposar fer una anàlisi dels valors presents en els diaris de l'Escola d'Estiu de l'Assocació "Rosa Sensat", en el període comprés entre el 1969 i el 1979. Vam escollir aquesta dècada perquè a banda que l'informació continguda en els diaris d'aquesta època era molt enriquidora, el context en què es van escriure era ple d'esdeveniments que anunciaven un canvi decisiviu en molts àmbits de la realitat cuotidiana, amb el pas del franquisme a la democràcia.Per tal de dur aquest treball de recerca, la metodologia ha combinat la consulta de material escrit (articles, llibres, programes, diaris de l'escola) amb alguns testimonis personals tan importants per al món de la Pedagogia com ara Marta Mata i Mercè Fluvià, la primera com a veritable ànima de l'Associació i la segona com a alumna dels cursos d'estiu als anys setanta. La tesi es divideix en tres grans apartats: En el primer, anomenat "Rosa Sensat i contextualització", fa un esforç per a situar el personatge que donà nom a l'associació en el context polític, social, ideològic i educatiu de l'època. També es descriu com es va crear l'institució, quins eren els seus òrgans de gestió i quines van ser les seves etapes de funcionament més importants. Es fa un esment especial a la creació de les Escoles d'Estiu i el seu valor pedagògic per a la renovació del pensament pedagògic català. El segon gran bloc del treball ("Recull d'articles dels diaris de les Escoles d'Estiu") fa una anàlisi de l'ideari pedagògic que guiava les activitats de l'institució (el paper atorgat a la llengua, a la lectura o la lectura) i dels tipus d'educació que apareixen esmentats als diaris: l'educació permanent, l'educació integral, l'educació intel·lectual i educació dels sentits. També s'estudia quin era el rol assignat al mestre i quin era l'acolliment als professionals vinguts de fora de Catalunya. Per últim, el tercer apartat ("Valors") està format per una introducció al concepte de valors, la seva jerarquització i de quina manera es troben presents en els diaris de l'Escola d'Estiu. Una selecció de referències bibliogràfiques emprades per a l'elaboració del treball tanca aquest aparat. La tesi conté, a més, un seguit d'annexos, on es presenten un seguit de dades quantitatives del període analitzat, el guió de les entrevistes realitzades a Marta Mata i Mercè Fluvià i una reproducció de documents relacionats amb l'Escola d'Estiu.

En la primera part de la tesi, "Moviment obrer, canvi polític, social i cultural. Comissions Obreres a Catalunya, 1964-1978", s'aborda el naixement de Comissions Obreres posant al descobert la debilitat de les formacions polítiques que no poden controlar l'entesa personal entre alguns dels seus membres que, saltant-se les limitacions imposades per les respectives formacions polítiques, posaran en marxa el nucli primigeni del nou moviment obrer després de la guerra civil, a Catalunya. Comissions Obreres iniciarà el seu camí marcada des de l'inici per una dualitat important. D'una banda, el moviment s'anirà estenent i ampliant a partir de les xarxes de relació que s'estableixen en els contactes que facilita la participació en el sindicat vertical i també en dels conflictes que van sorgint en les negociacions col·lectives d'empresa, ram o comarca. D'altra banda, el moviment s'organitzarà a través d'organismes coordinadors en els que s'apleguen els activistes polititzats que converteixen aquests organismes en centres de debats i disputes contínues, restant efectivitat a les activitats que s'hi emprenen. Així, Comissions Obreres es va estenent per tota la geografia industrial catalana en un sentit horitzontal, trobant dificultats d'articulació d'aquest pla amb un altre de vertical, de representació o coordinació unitària. Aquesta dificultat es traduirà en una debilitat estructural que llastrarà el moviment en els moments decisius de la fi del franquisme. Des de ben aviat, el règim franquista comprendrà la potencialitat i el perill que li representa Comissions Obreres i per això abocarà tota la seva capacitat en reprimir i perseguir els seus activistes. El moviment obrer afrontarà les dificultats que la persecució del règim li ocasiona, minvant en alguns moments la seva incidència però resistint l'embat a llarg termini. Així, en la conjuntura que es produeix a la mort del dictador Franco, el moviment obrer haurà situat algunes de les premisses en què règim i oposició s'hauran de moure. En l'haver del moviment obrer representat per Comissions Obreres s'hi ha de comptar la pràctica desaparició del sindicat vertical i el fet de plantejar una elevada conflictivitat obrera que condicionarà definitivament els moviments del règim en acceptar finalment que no hi pot haver franquisme sense Franco. Les fonts orals han estat una eina imprescindible per realitzar aquesta tesi i si en la primera part es mostren decisives per comprendre alguns episodis estudiats, en la segona part es converteixen en l'eix central dels temes abordats. Així, per exemple, lluny d'entendre que hi ha un trencament entre les generacions sindicalistes d'abans i després de la guerra, les fonts orals rebel·len la connexió entre uns i altres, a través de les relacions familiars i la trobada en l'espai fabril. Aquest nexe d'unió serà un referent per a les noves generacions d'activistes que, en algunes ocasions, actuaran com una restitució cap al passat. Alhora, les fonts orals ens permeten conèixer la profunda transformació personal i social que experimenten els activistes a través de la militància obrera, especialment per a les dones activistes que descobriran la perspectiva feminista des de la qual mirar el món. Per últim, les fonts orals descobreixen que les expectatives que els protagonistes es van crear arran de la importància i presència del moviment obrer en els darrers moments de la dictadura, sumat a una certa decepció provocada pel davallament del moviment obrer posterior a la transició, enfosqueixen per als propis protagonistes, la decisiva contribució del moviment obrer, i en particular Comissions Obreres, a la fi de la dictadura franquista. / The first part of the thesis, "Workers´Movement, Political, Social and Cultural Change. Comissions Obreres in Catalonia, 1964-1978", deals with the birth of Comissions Obreres, exposing the weakness of political parties who cannot control personal agreement among some of their members. Those people, despite the restrictions imposed by their respective political parties, will start in Catalonia the new workers´movement after the Civil War. Since it's very launching Comissions Obreres will be marked by an important duality. On the one hand, the movement will spread and enlarge from relationship networks established upon contacts through vertical union membership and also through conflicts emerging during collective enterprise, industry and regional negotiations. On the other hand the movement will organize itself through coordinating committees gathering the politicized activists who will turn these organizations into debate centres, but also into constant disputes, thus reducing the effectiveness of undertaken actions.Oral sources have been an essential tool to carry out this thesis. On the first part they are crucial to understand some research work. On the second one they become the core of the subjects dealt with. Thus, for example, instead of considering that there is a gap between trade unionist generations from before and after the war, oral sources reveal the connection between them through family relationship and the meetings in the factories. Furthermore, oral sources allow us to know the deep personal and social transformation experienced by activists through workers´ affiliation. Women, more specially, will discover the feminist perspective from which they looked at the world. Finally, oral sources unveil a kind of disappointment among leaders of the workers´movement for not being able of imposing a democratic society with a strong social component.The end of dictatorship cannot be understood without the collapse of vertical unions and without last year's continuous controversies in Franco´s regime. Both aspects were the consequence of actions promoted by Comissions Obreres.

Este estudio tiene por objetivo fundamentar el análisis y la interpretación de la "construcción" y de la trayectoria discursiva, histórica e ideológica del catalanismo o nacionalismo catalán, a partir de la crítica al paradigma existente basado en la dicotomía entre los conceptos de nación y nacionalismo: el étnico-cultural y el cívico-político.A lo largo de este estudio se ha fijado como cuestión central la crítica al paradigma que define que no hay compatibilidad entre nacionalismo cultural y nacionalismo político, sino que hay una dicotomía irreducible entre ellos. Sin embargo, se puede afirmar que en el caso del nacionalismo catalán, su nacionalismo es tanto cultural como político, pues la apelación a una pretendida realidad objetiva y precedente - la nación cultural - como su fundamento y su contenido efectivo - no es incompatible con el carácter voluntarista y proyectivo de su nacionalismo político, con la voluntad política de alcanzar una mayor autonomía para Cataluña.

Aquesta tesi se centra en l'estudi i l'anàlisi dels llaços, les contradiccions i els punts de confluència entre el partit nacionalista més important de l'últim quart del segle XX a Catalunya, Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), i el sindicalisme català. Unes relacions on despunta amb força el projecte convergent d'articular un important sindicat nacionalista durant la dècada dels 80. El període que comprendria la nostra investigació abastaria des de l'any de fundació de Convergència Democràtica de Catalunya (1974), fins al 1990, any d'eleccions sindicals i última intervenció del partit per engegar un tercer espai sindical a Catalunya de caràcter nacionalista. Amb la victòria a les eleccions autonòmiques de 1980, una CDC convertida en partit de govern iniciarà les accions necessàries per construir el tan desitjat tercer sindicat d'inspiració nacionalista. Els tres grans intents que conduirà l'home del partit dintre del moviment obrer, Rafael Hinojosa, no fructificaran. El primer, l' "Operació USO" l'any 1983 (on també participaven a més de la Unión Sindical Obrera, la Confederació Sindical de Treballadors de Catalunya -CSTC- i el Sindicat de Quadres de Catalunya -SQC-), no passarà de la taula de negociacions. Els altres dos intents en els quals CDC té un paper destacat sí que arribaran a materialitzar-se. En primer lloc, l'any 1986 es presentarà la nova Confederació Sindical de Catalunya (CSC). Després d'un procés negociador ple d'obstacles i situacions conflictives on prendran part el SQC i la CSTC, la Confederació Sindical de Catalunya celebrarà el seu congrés fundacional l'any 1987. La difícil convivència entre les dues tradicions presents al si de la Confederació acabarà provocant la ruptura del sindicat només un any després de la seva fundació. L'última temptativa de CDC (és a dir de Rafael Hinojosa) d'unificar el sindicalisme nacionalista i minoritari també es concretarà orgànicament, amb la integració de la Confederació de Treballadors de Catalunya [escisió de la Confederació Sindical de Catalunya liderada per Jordi Fayos] dintre de la USO de Catalunya. Malgrat uns resultats en les eleccions sindicals de l'any 1990 francament decebedors, el procés de fusió no es detindrà i en 1993 tindrà lloc el congrés d'unificació, però les lluites internes pel control de l'organització tornaran a fragmentar un espai sindical marginal i dividit. La raó principal per entendre el reiterat fracàs de Convergència dintre del món sindical va estretament lligada al paper desenvolupat, primer, per Comissions Obreres en solitari, i amb posterioritat per CC.OO i UGT conjuntament. Des de diferents posicionaments i plantejaments sindicals (ofensius per part de CC.OO i defensius per part de la UGT), els dos sindicats majoritaris feien seu el tema nacional català, despuntant en aquest aspecte el cas de CC.OO, en ser el primer dels grans sindicats en apostar per la concepció de sindicat nacional i per mantenir-se com la força sindical més important de Catalunya. Per tant, el projecte de Convergència Democràtica de Catalunya d'impulsar i consolidar durant la dècada dels 80 un important sindicat nacionalista no va prosperar per la força i la implantació dels sindicats majoritaris Comissions Obreres i Unió General de Treballadors, que exercien les funcions -primer CC.OO en solitari i després conjuntament amb la UGT- de veritables sindicats nacionals. / "DEMOCRATIC CONVERGENCE OF CATALONIA AND THE UNION WORLD (1974-1990)"TEXT:This thesis focus on the study and the analysis of the contradictions and the points of confluence between the most important nationalistic party of the last quarter of the XXth century on Catalonia, Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) -Democratic Convergence of Catalonia-, and the Catalan unionism. At this point, the most important topic was the CDC's project to articulate an important nationalistic union during the decade of the eighties. With the victory in the autonomic elections of 1980, CDC initiated the necessary actions to construct an important union of nationalistic inspiration. There were three big attempts, but no one succeed. The first one (in 1983), with the participation of three minority unions, failed from the beginning. In other two attempts (in 1986 and 1990), there were unitary congresses and the nationalistic unions took part in the union elections, however the results were really bad and the nationalistic unions broke. The main reason to understand Convergència's repeated failure inside the union world is narrowly related to the paper played by both majority unions, "Comissions Obreres" (CC.OO) -Working Commissions- and the "Unió General de Treballadors" (UGT) -Workers' General Union-. From different positions and union expositions (offensive on the part of CC.OO and defensive on the part of the UGT), both majority unions compromised themselves with the national Catalan topic. Comissions Obreres stands outs in this aspect because is the first one big union that bets for the conception of national union and keeps as the most important union force of Catalonia. Therefore, in the eighties, the project of "Convergència Democràtica de Catalunya" to stimulate and consolidate an important nationalistic union did not prosper due to the force and the implantation of the majority unions, "Comissions Obreres" and "Unió General de Treballadors". Both were exercising the functions - first CC.OO in solitarily and later together with the UGT - of real national unions.

En la página 5 del "Periódico de la Sociedad de Salud Pública" puede leerse:"Los periódicos de Medicina, dice un sabio, son con el tiempo una mina rica, fecunda, y que se aumenta todos los días; un depósito en el cual el práctico y el teórico hallan igualmente tesoros inagotables; y unos verdaderos archivos, en que están depositados los títulos, los más sagrados del arte de curar, títulos que debe consultar el que quiere tener una idea justa de sus progresos, y de su gloria".Convencidos de esta aseveración, empezamos a remover, con cariño y pasión, las páginas de nuestra vieja prensa médica. Fue entonces cuando nos dimos cuenta de la real existencia de los tesoros inagotables, y a pesar de que nos impusimos el límite arbitrario cronológico de terminar nuestro trabajo en 1900, apenas si hemos dado una pálida imagen del desarrollo de nuestra medicina a través de la prensa.Hemos intentado dar la razón de la edición de una revista, relacionándola siempre con su época. En la medida de nuestras posibilidades hemos presentado al principio de nuestro trabajo, agrupaciones de las revistas según la ideología o escuela a que pertenecieron, tratando de dar una interpretación de las mismas.Las primeras manifestaciones del periodismo médico catalán aparecen a finales del s, XVIII, pero las dificultades para su confección eran enormes. (vid. V. Comenge. "La Medicina en el s. XIX"). Con el Trienio Constitucional aparecieron las posibilidades más aptas para el nacimiento de nuevas revistas, aunque la época dorada del periodismo médico catalán arrancaría con la Revolución de 1868.Hemos considerado como periódico médico toda publicación que con el fin de divulgar la ciencia médica, tenía una frecuencia de aparición bajo el mismo título inferior al año. Por esta razón hemos excluido los anuarios de nuestro estudio. La mayoría de nuestra prensa médica durante el siglo XIX empleó la lengua castellana, una el francés ("Veritas") y otra el catalán ("La Gynecologia Catalana"). Las hubo bilingües castellano-catalán ("Cataluña médica" y "Revista científico-profesional") y otra más trilingüe (castellano-francés-italiano): "Archivos internacionales de Laringología".Por último, queremos agradecer al profesor Usandizaga sus consejos, interés y cariño por nuestro estudio.

La anàlisi de l'evolució del fenomen esportiu a la ciutat de Barcelona durant la transició democràtica (1975-1982) és l'objecte d'estudi d'aquesta tesi doctoral. El mencionat període constituí un marc de profundes transformacions jurídiques, socials i polítiques que possibilitaren la definitiva modernització del país i la massiva incorporació de l'esport entre els nous estils de vida dels espanyols. Des d'una perspectiva historiogràfica doncs, aquesta recerca s'apropa a la realitat del fenomen esportiu durant la transició democràtica, amb la intenció de determinar si en paral·lel a la democratització del sistema polític estatal s'esdevingué un procés de massificació esportiva a la ciutat de Barcelona. Aquest estudi presenta una estructura cronològica i temàtica, aprofundint en les actuacions entorn a les manifestacions esportives de les diferents administracions -estatal, autonòmica, provincial i municipal-i de l'associacionisme esportiu i veïnal, durant el període 1975-1982. En aquest sentit, s'observa que malgrat la reestructuració governamental estatal característica de la primera meitat de la transició democràtica (1975-1979), seguí essent l'associacionisme esportiu el principal promotor de la transformació del fenomen esportiu a la ciutat comtal. D'ençà de les eleccions municipals del 3 d'abril de 1979 i fins a les eleccions legislatives de l'octubre de 1982, l'Ajuntament de Barcelona passà a encapçalar la mencionada transformació a través de la implementació d'una diversificada política esportiva que, al seu torn, accelerà l'evolució de l'associacionisme esportiu cap a plantejaments més propers a l'esport per a tothom. Alhora, cal mencionar la intensificació del col·laboracionisme existent entre les diferents administracions i l'associacionisme esportiu i veïnal com a conseqüència de la definició de les polítiques esportives municipal, provincial i autonòmica, de l'inici del procés de candidatura per als Jocs Olímpics de 1992 i de la convergència entorn a l'afavoriment del procés de massificació esportiva a la ciutat de Barcelona. / The analysis of the evolution of the sport phenomenon in the city of Barcelona during the democratic transition (1975-1982) is the object of study of this doctoral thesis. The mentioned period constituted a frame of deep legal, social and political transformations. These changes made possible the definitive modernization of the country and the massive incorporation of the sport between the new styles of life of the Spaniards. From a historiographycal perspective then, this investigation comes near to the reality of the sport phenomenon during the democratic transition. The object of it was to determine if in parallel to the democratization of the state political system a process of sport massification in the city of Barcelona took place. This study presents a chronological and thematic structure, deepening in the performances surroundings to the sport manifestations of the different administrations -state, autonomic, provincial and local- and from the sport and neighbourhood associationism, during the period 1975-1982. In this sense, it is observed that in spite of the governmental reconstruction state characteristic of first half of the democratic transition (1975-1979), sport associationism continued being the main promoter of the sport phenomenon transformation in Barcelona. From the local elections held on 3 April 1979 and until the legislative elections -October 1982-, the Town Council happened to lead the mentioned transformation through the implementation of a diversified sports policy that, as well, accelerated the evolution of the sport associationism towards expositions nearer the sport for all. In turn, it is necessary to mention the intensification of the existing collaborationism between the different administrations and the sport and neighbourhood associationism as a result of the sport policies definition, of the beginning of the process of candidacy for the Olympic Games of 1992 and of the convergence surroundings to the process of sport massification in Barcelona. KEYWORDS: sport, sport massification, Barcelona, democratic transition.

El pas de pagesos a obrers i ciutadans és, sens dubtes, un dels trets més característics i trascendentals de la història contemporània. Un fenòmen accelerat en els darrers cent anys -de caràcter universal i amb plasmacions i ritmes diferents segons països i àrees geo-polítiques- en el qual el model de creixement urbà-industrial ha imposat la seva lògica econòmica i de relacions socials bo i destruInt el món rural europeu i sacsejant el de la resta del planeta.Catalunya no ha estat, és clar, una excepció d'aquest procés de destrucció del món rural; ans al contrari, ha estat un dels exemples més punyents. El món rural català ha estat espoliat demogràficament, econòmicament, socialment i culturalment. Les dades són prou eloqüents: la població que habitava en municipis de menys de dos mil habitants ha passat de representar gairebé la meitat del total de Catalunya a poc més del sis per cent, els actius agraris han passat del cinquanta-vuit per cent al cinc i escaig per cent, armb una pèrdua neta de prop 370.000. Però encara ho són més, d'eloqüents, les transformacions socials i culturals dels nostres pobles. La cultura urbana s'ha escampat pertot esvanint la frontera inveterada entre la Catalunya rural i la Catalunya urbana. Avui Catalunya és, amb les matisacions corresponents, econòmicament, socialment i culturalment una sola unitat: la "Catalunya-ciutat".Aquesta tesi intenta descriure el procés català a partir de tres grans eixos: primer, el plantejament de llarga durada i l'espai territorial del Principat; segon, la seva inserció dins el context internacional amb un plantejament d'història comparada; tercer, el seu caràcter interdisciplinar i totalitzador. La finalitat, doncs, no era tant l'aportació documental, l'erudició o sistematització d'unes determinades fonts, omplir alguna de les grans llacunes historiogràfiques, sinò la de formular noves preguntes als testimonis, fets i dades, que ja en disposàvem. Defugir les preguntes de sempre i obrir, si més no, nous interrogants. Interpretar, al capdavall, el procés d'industrialització i d'urbanització des de la perspectiva del món que s'esvania, els estralls i els costos socials que ha generat; recuperar, així mateix, els models alternatius que, d'una manera o altra, foren derrotats o marginats.El plantejament de la tesi topava amb dos entrebancs de pes i d'una banda, la historiografia catalana havia renunciat a descriure el procés contemporani del món rural -encara continua capficada en la transició del feudalisme al capitalisme-; de l'altra, l'aportació d'altres estudiosos -geògrafs, economistes, antropòlegs, sociòlegs...- tenien un denominador comú, acadèmic i disciplinari: fragmentaven (alguns, per cert, de forma excel.lent) una realitat complexa i heterogènia. En aquest sentit, les fonts i la metodologia esdevenia el problema central.L'elecció de les fonts i la seva jerarquització depenia en bona mesura del tema tractat més que no d'un plantejament inicial de preferències. Tot amb tot, he utilitzat el cinema com a fil conductor de l'anàlisi dels processos italià, francès i nord-americà. M'interessava subratllar la importància del llenguatge audiovisual en la formació cultural contemporània, així com la necessitat d'inserir-lo de ple en el discurs historiogràfic. Calia, si més no, prevenir la miopia intel.lectual que es produeix quan anem al cinema amb les ulleres de llegir llibres. Sense menyspreu de les fonts tradicionals de la història i els seus lligams, en el millor dels casos, amb la geografia, l'economia i el dret, he maldat per donar peu a d'altres fonts -cinema, literatura, rondalles, arquitectura, urbanisme...- i lligar-les amb el discurs antropològic, literari, artístic, sociològic...A tall de conclussions podem esmentar: primer, el sistema de contractes de conreu -principalment de parceria i rabassa- com a base del desenvolupament del capitalisme al camp català i de les lluites socials entre propietaris i pagesos; segon, la subordinació cada cop més important de l'explotació familiar agrària front el "model californià" de les grans empreses agràries; tercer, l'augment creixent de l'agricultura a temps parcial i de la mà d'obra d'origen africà; quart, l'èxode rural com una forma de vaga (protesta) permanent, individual i a cops col.lectiva; cinquè, la discontinuttat de la cultura de base tradicional en la formació laboral i en les relacions socials dels pagesos, és a dir, l'adopció d'una mentalitat empresarial i unes pautes de comportament urbanes; sisè, la riquesa i pluralitat del sindicalisme agrari -amb la inclusió de tot un seguit de mapes per tal de localitzar la geografia de les diferents organitzacions sindicals i la seva evolució-; setè, l'arrelament i la força del societarisme pagès palesada, entre d'altres exemples, en el desenvolupament del cooperativisme tant en el seu vessant revolucionari-democràtic com en el vessant reformista-burgès; vuitè, els dèficits democràtics respecte el camp, i concretament el sindicalisme agrari, de l'anomenada transició política dels anys setanta; novè, l'exhauriment del model cooperatiu centenari -amb el tancament de moltes cooperatives- i la seva reconversió des del punt de vista empresarial; desè, l'escolarització, el servei militar i el desenvolupament dels mitjans de comunicació i transport de masses com agents del canvi esdevingut.Deu conclussions que es poden resumir en dues grans idees: el pas de pagesos a obrers -en d'altres sectors productius o com agricultors amb mentalitat empresarial, si més no de la racionalitat econòmica capitalista- i el pas de pagesos a ciutadans, amb una cultura plenament urbana mal grat la seva activitat o el nombre d'habitants del seu municipi. Dues idees que es palesran amb molta més rotunditat en els propers anys en la perspectiva del Mercat Únic Europeu de la CEE, amb la jubilació de gairebé la meitat dels actius agraris i la pressió urbanitzadora del sòl agrícola.

Aquesta tesi entra fonamentalment dins del marc de la història de les mentalitats i les idees politiques i socials. I l'esperit amb el qual ha estat abordat és un esperit crític. No podia ser d'una altra manera, puix no he cregut mai en la neutralitat de les ciències socials ni de la història. Com han dit tants i tants investigadors, des del mateix Marx fins a E.H. Carr i R.G. Collingwood, per exemple, l'historiador no pot ser un simple relator dels fets. Està obligat a interpretar i a posicionar-se. Això vol dir que en aquest estudi es trobarà una presa de posició devant dels fets, i conseqüentment judicis de valor, moltes vegades materialitzats amb duresa. Els conceptes de "regressió social", de "conservadurisme social" i de "progressió social", tal com els ha definit un científic social tan poc sospitós de radicalisme com Karl Popper, han estat constants en la història de la humanitat. Sense necessitat de remuntar-nos a edats massa pretèrites, puc assenyalar que "regrés", "conservació" i "canvi" són des del meu punt de vista les claus mentals que dominen l'àmbit intel.lectual i social del segle XIX, i que es perllongaran en el segle XX. Centrant-nos en la nostra recerca, l'àmbit històric que hem escollit és el de la realitat espanyola des del 1930 al 1936. Atesa l'amplitud del terreny plantejat, he afegit una estructuració interna que consta de quatre parts. A la "Part I" faig un breu estudi del pensament del polític Francesc Cambó a la vigília de l'adveniment de la II República, per passar a analitzar el partit que liderava, la "Lliga Regionalista" i el seu paper envers la Dictadura primorriverista, que il.lustra les complicitats entre el regionalisme conservador català i el sistema totalitari que governava Espanya. També s'estudia la naturalesa monàrquica del partit i els seus esforços de Cambó per a salvar la Monarquia (diferenciant-la de la Dictadura) amb l'operació del conegut com a "Centro Constitucional". A la "Part II" es vol fer palesa la contrarietat i la incomoditat amb què la Lliga Regionalista va acollir el nou marc institucional republicà. Es recull la gradual opció de posicions accidentalistes, la tasca del periodista Josep Pla com a crític persistent del reformisme que impulsava la II República i l'actitud devant el procés d'elaboració de la Constitució.A la "Part III" s'analitza la labor agitadora del polític i economista Joan Ventosa i Clavell entre els sectors més reaccionaris del pais mitjançant un seguit de conferències. També es recull l'actitud del conservadorisme català devant de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya aprovat el 1932, el rebuig a qualsevol intent reformista per part dels Governs republicans liderats per Azaña, així com l'oposició a la reforma laica de l'ensenyament o a la política agrària seguida per Esquerra Republicana de Catalunya(ERC). També s'analitza la radicalització de la Lliga vers a una posició que es podria definir com d'"esquirolatge polític", en retirar-se del Parlament català el 1934 i buscar l'intervenció del Govern central contra el reformisme agrari propugnat per ERC. Aquest segment acaba amb una breu anàlisi dels fets del 6'octubre de 1934, i que provocaren la suspensió de l'autonomia catalana. A la "Part IV" s'analitza l'acomodació de la Lliga durant el "Bienni Negre" i el seu accés als mecanismes de poder de la minvada autonomia catalana, per entrar finalment en la recta del 1936 amb la seva desfeta i la victòria electoral del Front Popular. Tal com assenyala al subtítol de la tesi, el suport documental de la recerca s'ha basat en un buidat metòdic del diari "La Veu de Catalunya", que va exercir de portanveu oficial de la Lliga. En concret s'ha fet un treball de revisió dels números del diari des del 1930 fins al juliol del 1936, que va significar una dedicació de dos anys amb visites prácticament diàries a l'Hemeroteca de Barcelona. Fou un procés laboriós perquè atès el delicat estat de conservació de la col.lecció del diari, no fou possible obtenir-ne fotocòpies directes i va caldre microfilmar tot el material. El resultat ha estat un petit però sòlid volum documental de més de 1.200 articles, que a banda de servir com a base per a la present tesi doctoral, pot tenir un interès especial per a qualsevol persona que vulgui estudiar aquest convuls període de la nostra història recent. De tot aquest material, es va reatlizar una selecció (246 articles) que permetés justificar el tractament i les conclusions objectives de la tesi. Amb el suport d'una bibliografia escaient, i acompanyada d'una bona provisió de notes a peu de pàgina, el treball adquirí el volum final que ara es posa a disposició de tothom mercès a la seva edició digitalitzada, que reprodueix de manera literal la còpia mecanoscrita dipositada en el Centre d'Estudis Històrics Internacionals (CEHI).