A pesquisa analisa os primeiros quinze números da revista Habitat: revista das artes no Brasil, no período compreendido entre outubro de 1950 e abril de 1954. Desses quinze números investigamos num primeiro momento as características que a fazem particular entre as demais revistas do período a decisiva participação de Pietro Maria Bardi e Lina Bo, sua inserção como parte de um projeto cultural moderno, sua ligação com o Museu de Arte de São Paulo (MASP), a diversidade de assuntos que aborda, o contexto histórico e a fundamental presença de seus colaboradores. No segundo momento, enfocamos a arquitetura divulgada em Habitat, sua eleição, os valores que pretende propagar e o diálogo com a crítica internacional, que juntos colaboram para a consolidação da arquitetura moderna no país. / The research analyses the first fifteen editions of Habitat magazine: magazine of Brazilian art, in the period between October 1950 and April 1954. Of these fifteen editions, initially we investigated the characteristics that made the magazine so exceptional among all the other magazines of this same period the crucial input of Pietro Maria Bardi and Lina Bo, the magazines role as a modern cultural project, its connection with São Paulo´s Art Museum (MASP), the diversity of subjects covered in the magazine, its historical context and the fundamental participation of its collaborators. Secondly, we focused on the architecture shown in Habitat magazine, its selection, the values it expounded and the dialogue it had with international critics, that together, collaborated for the consolidation of modern architecture in the country.

Esta dissertação debate algumas das contribuições do arquiteto à construção do pensamento sobre a casa-museu, ao considerar o edifício como acervo nesse tipo de instituição museal, operando como mediador entre a coleção num sentido ampliado, que poderia conter ângulos diversos na biografia, mesclados por visões entre público versus privado, dados emulados do ambiente doméstico, usos e adaptações ocorridos na residência, seu entorno e por sua localização na cidade. Assim, a atuação colaboraria para conectar memórias individuais àquelas coletivas de distintas comunidades, operar na tensão entre museu e monumento, ao lado de potencializar a relação entre a casa-museu e a cidade; igualmente, a formação, a prática e a frequentação de museus se direcionariam para qualificar a relação entre o museu e diferentes segmentos de receptores, voltando-se às demandas técnicas e operacionais dessas instituições. / This thesis analyze some of the architect\'s contributions to the house-museum concept construction. It considers the building as an asset in this type of museum institution that operates as a mediator between the collection -- in an amplified sense -- that could hold diversified points of view from the biography, mixed with perspectives of \'public\' versus \'private\', as well as data from the domestic environment, the uses and adaptations done in the house, its surroundings and its location in the city. Thus, the architect\'s activity would serve to connect individual to collective memories of various communities. It would also operate in the tension between museum and monument, intensifying the relationship between the house-museum and the city; it would equally enhance the creation, practice and attendance to museums, acting as means to qualify the relation between the museum and different types of recipients, serving the technical and operational demands of these institutions.

A pesquisa analisa os primeiros quinze números da revista Habitat: revista das artes no Brasil, no período compreendido entre outubro de 1950 e abril de 1954. Desses quinze números investigamos num primeiro momento as características que a fazem particular entre as demais revistas do período a decisiva participação de Pietro Maria Bardi e Lina Bo, sua inserção como parte de um projeto cultural moderno, sua ligação com o Museu de Arte de São Paulo (MASP), a diversidade de assuntos que aborda, o contexto histórico e a fundamental presença de seus colaboradores. No segundo momento, enfocamos a arquitetura divulgada em Habitat, sua eleição, os valores que pretende propagar e o diálogo com a crítica internacional, que juntos colaboram para a consolidação da arquitetura moderna no país. / The research analyses the first fifteen editions of Habitat magazine: magazine of Brazilian art, in the period between October 1950 and April 1954. Of these fifteen editions, initially we investigated the characteristics that made the magazine so exceptional among all the other magazines of this same period the crucial input of Pietro Maria Bardi and Lina Bo, the magazines role as a modern cultural project, its connection with São Paulo´s Art Museum (MASP), the diversity of subjects covered in the magazine, its historical context and the fundamental participation of its collaborators. Secondly, we focused on the architecture shown in Habitat magazine, its selection, the values it expounded and the dialogue it had with international critics, that together, collaborated for the consolidation of modern architecture in the country.

Este trabalho acompanha a produção e a circulação transatlântica de uma das muitas imagens do Haiti: o Haiti popular, paisagem estético-antropológica amplamente proliferada na metade do século XX. Com a ajuda de uma série de fontes documentais e tendo o antropólogo franco-suíço Alfred Métraux (1902-1963) como um dos principais guias, a pesquisa explora a construção de três experiências institucionais no país nos anos 1940: o museu do Bureau d\'Ethnologie, fundado em 1941, a biblioteca/museu do projeto Unesco em Marbial, concebida em 1948, e o Centre d\'Art, inaugurado em 1944. Embora distintos, esses experimentos, que agregam os campos da museologia, da educação e da produção científica, compartilham não só um propósito semelhante o de fornecer ao Haiti uma cultura tradutível em objetos, formas e imagens , mas também uma mesma rede de circulação de pessoas: intelectuais, artistas, políticos e gestores haitianos e estrangeiros encarregados de sua produção. A análise proposta segue, com base em um exercício de imaginação etnográfica com os documentos, o trânsito de pessoas, coisas e ideias presentes na formação de tais instituições, desvendando o sentido do Haiti popular que passa a ser pendurado em paredes, apoiado em estantes e exibido em exposições. / This work follows the production and the transatlantic circulation of one of the many images of Haiti: the popular Haiti, an aesthetic-anthropological landscape widely proliferated in the middle of the XX century. Through a series of documentary sources and having the Franco-Swiss anthropologist Alfred Métraux (1902-1963) as main guide, the research explores the creation of three institutional experiences in the country in the 1940s: the Bureau d\'Ethnologie (1941), the Unesco museum / library in Marbial (1948) and the Centre d\'Art (1944). Despite its different natures, these experiments, which combine the fields of museology, education and scientific production, share not only a similar purpose - to provide Haiti a culture translateable into objects and images -, but also the same network of people in charge of its production: haitian and foreign intellectuals, artists, politicians and bureaucrats. The research is therefore an exercise of ethnographic imagination with the documents that follows the flow of people, things and ideas present in the emergence of these institutions, unraveling the meanings of the popular Haiti that was in this period displayed on walls, shelves and exhibitions.

Aquesta tesi neix de l'interès per analitzar la relació que s'estableix entre tres àmbits de coneixement aparentment dispars: la memòria oral autobiográfica, el patrimoni inmaterial i la sev apresència i dinàmica a Internet.El primer àmbit de coneixement, la memòria oral autobiogràfica o narració en primera persona de records personals, presenta una dimensió col·lectiva evident no solament per la forma en què es construeix sinó perquè afecta el comportament i la forma de veure el món de comunitats senceres i es converteix en un senyal d'identitat molt potent per als grups socials. Els records comuns d'un grup social són la base en la qual es fonamenta la seva identitat compartida i es constitueixen com element legitimador o diferenciador respecte de les altres persones que no pertanyen al mateix. El segon àmbit de coneixement, el patrimoni immaterial, es defineix a partir del reconeixement del concepte de Patrimoni cultural immaterial per la UNESCO l'any 2003. Aquest fet, juntament amb les transformacions sofertes en el món del Patrimoni cultural i dels museus des de la dècada dels 70 del segle XX, ha provocat grans canvis i en diferents nivells en la manera de gestionar el Patrimoni, canvis que abasten des de la transformació dels models institucionals i l'aparició de noves tipologies de centres fins la nova definició dels rols socials de les institucions patrimonials contemporànies. I el tercer i darrer àmbit de coneixement està relacionat amb l'estudi i anàlisi de la consolidació d'Internet en el món del Patrimoni cultural i com aquest fet ha transformat el funcionament dels museus en línia i ha obert noves perspectives museològiques i museogràfiques. L'estudi proposa les bases per a l'establiment d'una museologia i museografia específica per al tractament de la memòria oral autobiogràfica a Internet, i per extensió, per al patrimoni cultural immaterial en general. / This thesis originates from an interest in analysing the relationship established between three apparently disparate areas of knowledge: autobiographical oral memory, Intangible Heritage, and their presence and dynamics on the Internet. The first area of knowledge, autobiographical oral memory or narration in the first person of personal remembrances, shows an evident collective dimension, not only due to the way in which it is constructed, but also because it affects the behaviour and way of seeing the world of whole communities, and becomes a very powerful signal of identity for social groups. The common remembrances of a social group are the basis on which their shared identity is founded, and form the element that legitimates or makes them different from other persons who do not belong to the same group.The second area of knowledge, Intangible Heritage, is defined following the recognition of the concept of Intangible Cultural Heritage by UNESCO in 2003. This fact, together with the transformations undergone by the world of cultural heritage and museums since the 1970s, has caused great changes at different levels in the way of managing heritage. These changes range from the transformation of institutional models and the appearance of new types of centre to the new definition of the social roles of contemporary heritage institutions.The third and last area of knowledge is related to the study and analysis of the consolidation of the Internet in the world of cultural Heritage, and how this fact has modified the way that on-line museums work and opened new museology and museography perspectives. The study proposes the bases for the establishment of a specific museology and museography for the treatment of autobiographical oral memory on the Internet and, by extension, for Intangible Cultural Heritage in general.

L’elaboració d’un enfocament didàctic complex per a museus, així com la descripció i l’anàlisi del procés d’innovació seguit per conceptualitzar-lo i caracteritzar-lo, serà el punt central d’aquesta recerca. Aquest procés d’innovació serà guiat per un marc teòric, motiu pel qual analitzarem el procés des dels tres blocs que aquest destaca com a importants per estructurar les estratègies que afavoreixen implementar un procés d’innovació en l’oferta educativa d’un museu de ciència: el pensar (marc conceptual), el fer (marc metodològic) i el comunicar (marc comunicatiu). Es caracteritzen aquests tres àmbits que han definit la innovació tot integrant la la ciencia escolar (Izquierdo, M), la transposició museogràfica (Marandino, M), i la complexitat (Bonil, J). Aquests aspectes han orientat el disseny dels instruments creats per recollir i analitzar les dades aportades per l’equip educatiu que treballa al Museu Agbar de les Aigues, i el professorat, dos agents considerats clau en el procés d’innovació. Es tracta d’un anàlisi de cas a partir de les dades recollides durant quatre anys (2006-2010) i analitzades durant dos anys més (2010-12). Gràcies a aquest anàlisi s’ha pogut elaborar conclusions i aportacions que poden orientar nous procesos d’innovació i enfocaments didàctics de museus que vulguin incorporar la complexitat al seu projecte educatiu. / The development of a complex museum didactic and the description and analysis of the innovation process followed to conceptualize it and characterize it, is the focus of this research. This innovation process is guided by a theoretical framework, we analyze why the process from the three blocks that stands out as important to structure implement strategies that encourage innovation process in an educational museum science: thinking (conceptual) to the methodological (framework) and communicate (communication background). Characterize these three areas that have defined innovation by integrating science school (Izquierdo, M), the transposition museum (Marandino, M), and complexity (Bonil, J). These aspects have guided the design of instruments to collect and analyze the data provided by the educational team that works in Agbar Water Museum, and teachers, both considered key players in the innovation process. It is a case study based on data collected over four years (2006-2010) and studied for two years (2010-12). Thanks to this analysis it’s possible to draw conclusions and contributions that can guide new processes and innovative approaches to teaching museums that want to incorporate the complexity on the learning project

This study investigates modern Yugoslav architecture in the 1945-1965 period, taking an analysis of museum projects as a basis. Rebuilding of the country and urban development in Yugoslavia after the World War II enabled planning the construction of a significant number of museums. This period is also characterized by the fact that, in addition to seven museums that were built, there were a significan! number of projects that have never been realized. Ali of them, the realized and those which were only designed, made a significant contribution to the development of museum architecture. Moreover, some of them are pointed out as the culmination of a period rich in architectural construction and represent the best Yugoslav architecture. The intention is to thoroughly analyze the criteria and ideas that govern the development of the architectural language of all these projects and to explain, on the basis of that, whether there are or not the original features defining the museum architecture of the mentioned historical period in Yugoslavia. In particular, we do not intend to limit our analysis to the study of specific types of buildings, nor to those museums that are historical examples, but rather to emphasize and insist on influences and relationships that are reflected, within the subject we are dealing with, within the Yugoslav context. ldentification of these complex relationships occurring within a specific modernity is analyzed based on four approaches. The first approach consists of a museum study observed under the prism of socio-political reality of the newly founded socialist state. The second principle describes the environment, evolution and consequences of architectural competitions for museums. The third principle focuses on museum buildings and puts them in the framework of the general context of intense urban transformation. Finally, the fourth principle analyzes the characteristics of functional and formal aspects. Now, we can conclude that the mutual relationships that exist among the different approaches create a common place and specific characteristics of the museum architecture. Also, they cause that the principles and strategies of the international architecture in this period, which were very well known then, obtained in Yugoslavia a personal touch that sets them apart from others. lntending to place these specific issues in the appropriate ideological, cultural and geographical context, this study presents opinions of the protagonists of these events and of the period (architects, commissioners. panelists, politicians). Thus. this study presents a text that serves as a "choral'' thinking about this period of Yugoslav architecture, while maintaining a critical spirit of this group of opinions. / La presente tesis analiza la arquitectura moderna yugoslava entre 1945 y 1965 tomando como eje vertebrador el estudio de los proyectos museísticos. La reconstrucción del país y el desarrollo urbano que tiene lugar en Yugoslavia tras la guerra, hacen posible planificar la construcción de un importante número de museos. Este período es también característico porque, además de los siete museos que se construyen, hay un significativo número de proyectos que no se llegan nunca a realizar. Todos ellos, los construidos y los únicamente proyectados, contribuyen en gran manera al desarrollo de la arquitectura de los museos. Es más, algunos de ellos destacan como la culminación de un período rico en construcciones arquitectónicas y son representativos de la mejor arquitectura yugoslava. El propósito es conocer en profundidad los criterios y las ideas que rigen el desarrollo del lenguaje arquitectónico de todos estos proyectos y en base a ello dilucidar si existen, o no, rasgos genuinos que definan la arquitectura museística de dicho período histórico en Yugoslavia. En concreto, no se trata de limitar nuestro análisis al estudio de un tipo determinado de edificio. ni al de aquellos museos que sean ejemplos históricos, sino más bien resaltar e insistir en las influencias y conexiones que se reflejan, en el tema que nos ocupa, dentro del ámbito yugoslavo. La identificación de estas complejas relaciones que acontecen en el marco de una contemporaneidad específica, se analiza a partir de cuatro enfoques. El primero consiste en el estudio de los museos contemplado bajo el prisma de la realidad político social del recién fundado Estado Socialista. El segundo describe el ambiente, la evolución y las consecuencias de los concursos arquitectónicos para museos. El tercero centra su atención en los edificios museísticos enmarcándolos dentro de un contexto general de intensas transformaciones urbanas. Finalmente el cuarto enfoque analiza las características de los aspectos funcionales y formales. Y así podemos concluir que son precisamente las interrelaciones que se dan entre estos diferentes enfoques, las que crean el discurso común y los rasgos específicos de la arquitectura museística. También influyen en que los principios y estrategias de la arquitectura internacional de aquel momento, que por entonces son ya bien conocidos, adquieran en Yugoslavia el acento personal que los distingue. La tesis con el propósito de encuadrar estas cuestiones específicas en su adecuado contexto ideológico, cultural y geográfico da voz a las opiniones de los protagonistas de aquellos hechos y época (arquitectos, comisarios, miembros de los jurados, políticos). Así, la tesis, manteniendo un espíritu critico sobre este conjunto de opiniones, construye un texto que funciona como reflexión "coral" sobre este periodo de la arquitectura yugoslava.

La present tesi doctoral se centra en l’anàlisi i interpretació de la sèrie d’exposicions d’art promogudes per l’Ajuntament de Barcelona durant el període que s’estén entre els anys 1888 i 1906, paral•lelament a la creació dels primers museus municipals. D’aquestes mostres s’havien estudiat prèviament alguns aspectes concrets, però faltava una anàlisi global de la seva trajectòria, en relació amb el context històric en què es van desenvolupar. L’objectiu de la investigació és, doncs, conèixer l’abast i la importància d’aquestes exposicions i el seu impacte real sobre la vida artística i cultural de la ciutat de Barcelona i, per extensió, de Catalunya. La documentació principal de la investigació procedeix de fonts primàries i, en especial, d’un fons pràcticament inèdit, el de la Comissió Organitzadora d’Exposicions de l’Ajuntament de Barcelona (Arxiu del MNAC). Després de la fase de consulta i recollida d’informació, hem iniciat la fase de sistematització de les dades per mitjà de bancs elementals de dades. Seguidament, hem treballat en la interpretació de les dades dins el seu context històric, fent-les dialogar amb informacions derivades d’altres investigacions i de la bibliografia disponible. Si bé hem fet un estudi sincrònic detallat de cada una de las exposicions, no pretenem aportar simplement una suma de dades, sinó una visió diacrònica que serveixi per interpretar el conjunt de las mostres. La concepció teòrica de base que ha seguit la historiografia para enquadrar la investigació sobre les grans exposicions d’art contemporànies parteix d’un enfocament sociològic, segons el qual les mostres artístiques han de ser interpretades en relació amb el medi cultural i el context històric en què s’han desenvolupat, marcats per un canvi profund en les relacions entre l’art i la societat. Hem estructurat el treball en cinc parts, a més de la introducció. En la primera part exposem les característiques generales de les exposicions d’art i de productes que van tenir lloc a la Barcelona vuitcentista, que poden ser considerades precedents de les estudiades. També fem un estudi de la secció de belles arts de l’exposició universal del 1888, punt d’arrencada de les mostres municipals posteriors, i exposem el procés de creació d’aquestes mostres. En la segona part analitzem de forma exhaustiva les cinc exposicions municipals que són l’objecte central de la nostra recerca: les exposicions de belles arts dels anys 1891, 1894, 1896 i 1898, així com la d’indústries artístiques de 1892, incorporant las llistes de premis i adquisicions. També dediquem un apartat específic a l’estudi de les dones artistes que es presentaren a les exposicions. En la tercera part fem un estudi diacrònic de conjunt de l’evolució i caracterització de las mostres al llarg del temps, analitzant aspectes organitzatius i la interacció amb altres exposicions coetànies. També s’analitza la recepció de les mostres per part de la crítica i del públic i es fa balanç dels premis i de les adquisicions d’obres amb destinació als museus públics. La quarta part està dedicada a formular les conclusions de la recerca i en la darrera referenciem les fonts documentals i la bibliografia. Podem concloure que la sèrie d’exposicions municipals estudiades van tenir un profund impacte en la vida artística barcelonina i en la pròpia evolució dels estils en ple procés de gestació del modernisme artístic. A diferència de les exposicions oficials que se celebraven a Madrid, les barcelonines estaven obertes a artistes estrangers i contemplaren també seccions d’arts aplicades. El seu caràcter integrador va permetre que es presentessin propostes artístiques heterogènies -tot i que de qualitat variable-, des d’artistes consolidats fins a les noves tendències, la qual cosa va afavorir la renovació. Les polítiques del col•leccionisme públic a Barcelona es basaren quasi exclusivament en la compra d’obra coetània d’aquestes exposicions, finançades exclusivament pel govern local, com a alternativa a la nul•la inversió estatal. Les mostres van tenir una dimensió educativa, divulgativa i lúdica i van rebre xifres rècord de visitants. Al seu torn, van tenir una gran influència en la construcció del discurs estètic de la moderna crítica d’art. La limitació del renom artístic de Barcelona i dels recursos econòmics hipotecà la continuïtat i sostenibilitat de les exposicions en el segle XX. / This dissertation focuses on the analysis and interpretation of the series of art exhibitions that were promoted by the City Council of Barcelona between 1888 and 1906, in parallel with the creation of the first municipal museum of art. The aim of the research is to discover the extent and significance of these exhibitions and their actual impact on the artistic and cultural life of the city of Barcelona and, by extension, Catalonia. The five municipal exhibitions that are the subject of our research are thoroughly analyzed: the 1891, 1894, 1896 and 1898 art exhibitions, as well as the 1892 artistic industries exhibition. The lists of awards given and acquisitions made in these exhibitions are included in the research. This research is principally based on primary documents and, in particular, a virtually unknown source, the documentation of the Organising Committee of the Exhibitions of Barcelona (MNAC Archives). This analysis is from a sociological approach, in which the artistic exhibitions are interpreted in relation to the cultural environment and historical context. The significant changes in the relationship between art and society are examined. In conclusion, the series of municipal exhibitions studied had a profound impact on the artistic life of Barcelona and in the evolution of the styles in the process leading to the modernisme art movement. Unlike the official exhibitions that were held in Madrid, those in Barcelona were open to foreign artists and also included sections of applied arts. Its inclusive character allowed heterogeneous artistic proposals to be presented, though of varying quality. The exhibitions included established artists as well as the newest trends in art, providing a revisionist viewpoint. At that time, public policies towards art museums in Barcelona were based almost exclusively on the purchase of contemporary works from these exhibitions, funded exclusively by the local government as an alternative to insufficient investment in the arts on a national level. The exhibitions were educational, informative and had popular appeal, receiving record numbers of visitors. In turn, they had great influence in the construction of an aesthetic discourse of modern Catalan art criticism. The limitation of Barcelona’s artistic reputation and economic resources menaced the continuity and sustainability of the exhibitions in the twentieth century.

La presente investigación busca realizar una puesta en valor del objeto en el campo de estudio y gestión de la memoria y el patrimonio, intentando volver al objeto un tópico de vivo interés analítico de los procesos conmemorativos del pasado. Para ello se ha configurado un plan de investigación compuesto por la revisión de fuentes secundarias, conducente a la construcción de un marco teórico conceptual y de un cuerpo de antecedentes, por la identificación de proyectos de memoria que incorporan objetos, por el levantamiento de información primaria consistente principalmente en la realización de entrevistas a personas donantes de objetos al Museo de la Memoria, y por la implementación de talleres participativos de donación de objetos de memoria en el marco del proyecto Química de la Memoria realizado en Santiago. De esta forma, la sistematización de información expuesta en el siguiente texto busca constituir una herramienta propositiva para el uso de objetos en diversas instancias conmemorativas, aportando con su definición y valorización a un campo productivo de la memoria. / This study intends to perform a revaluation of the object in the field of study and management of memory and heritage, attempting to transform the object into a subject of vivid analytical interest of the commemorative processes of the past. For this purpose it has been set a research plan consisting on the review of secondary sources, leading to the construction of a conceptual framework and background, by identifying memory projects that incorporate objects, by the recovery of primary information laying in developing interviews to donors of items to the “Museo de la Memoria y los Derechos Humanos”, Chile, and by the implementation of participatory workshops on memory objects donation under the project “Química de la Memoria” at Santiago de Chile. Thus, the systematization of the information presented in the following text, seeks to constitute a propositional tool for the use of objects in various commemorative instances, contributing with its definition and valuation to a productive field of memory.

El patrimoni religiós immoble esdevenia una assignatura pendent per la didàctica del patrimoni. Aquest patrimoni tan nombrós en el nostre territori i tan lligat als esdeveniments del passat històric, a les estètiques artístiques o a les emocions es presentava buit d’interpretacions que ajudessin a entendre la complexitat d’aquests espais. Aquest buit va motivar la recerca generant contínuament qüestions i dubtes que van impulsar els passos d’aquest treball perquè en paraules d’Hobsbawm (2013), estem en un temps de ruptures; la societat, la cultura i també la religió viuen aquest temps de ruptures. Però, com afecten aquests canvis a la comprensió del seu patrimoni cultural? Podem descodificar els grans monuments religiosos del passat ignorant els seus propis codis? Es pot comprendre la materialitat de la cultura sense els valors immaterials que l’han generat i li donen significat? Pot la didàctica i l’educació patrimonial donar resposta a aquestes qüestions? Aquestes qüestions i la consecució dels objectius i les hipòtesis expliquen doncs que la recerca tingui dues parts necessàries i diferenciades. En primer lloc, es realitza un estudi diagnòstic del patrimoni religiós medieval català a partir d’una mostra de 112 immobles per tal de conèixer els usos i funcions actuals d’aquest patrimoni, les fórmules o estratègies de presentació emprades així com els missatges que se’n deriven. La pauta d’anàlisi dissenyada posava l’accent en els models educatius, els missatges, la gestió i els públics destinataris. Un cop fet aquest diagnòstic era necessari triar un d’aquests immobles pel segon estudi: el Reial Monestir de Santa Maria de Poblet. Aquest segon estudi, el del cas de la recerca, es divideix en tres fases diferenciades: una primera fase exploratòria on s’analitzen les activitats dutes a terme pel cenobi mitjançant una pauta d’observació no participant i l’experimentació dels primers pilotatges; una segona fase de documentació i disseny del programa educatiu multimodèlic flexible (PEMF), i una tercera fase d’experimentació d’activitats i avaluació mitjançant tècniques grupals de grups de discussió o focus group amb 33 participants provinents del grau de Mestres en Educació primària de la Universitat de Barcelona. El tractament i anàlisi de les dades qualitatives es va realitzar amb el programa informàtic ATLAS.TI mitjançant la subdivisió en cinc categories o famílies d’anàlisi. El resultat dels diferents grups de discussió obre un camí cap el disseny de programes educatius patrimonials basats en factors com la sorpresa, l’empatia, la varietat i la interactivitat. / This thesis seeks to fill a gap in heritage education when it comes to the subject of built religious heritage. Though Catalonia and Spain are teeming with such heritage sites, which are intimately linked with historical events and artistic movements and rich in emotional depth, the analytical vacuum around them makes it difficult for them to be understood in all their complexity. Setting out to address this shortfall threw up a number of questions and doubts. If, as per the title of Eric Hobsbawm's posthumous 2013 work, we are living in "fractured times," how are society, culture and religion being shaped by this backdrop and how do the changes involved affect the comprehension of cultural heritage? Can we decode major religious monuments dating back to past times without being versed in the codes that underlay their construction? Can tangible culture be understood without reference to the intangible values that inspire it and give it meaning? To what extent can heritage education and teaching answer these questions? Owing to the nature of the issues at hand and the aims of my research, the thesis is necessarily split into two distinct parts. The first part consists of a diagnostic study of Catalan medieval religious heritage based on a sample of 112 heritage sites, with a view to identifying how they are currently used, the presentational methods and strategies being employed there and the messages that these convey. The framework for this analysis centers on the educational models in place, the messages communicated, the management of the sites and the target audiences. Following on from this broad overview is an in-depth case study of one of the aforementioned sites, Poblet Monastery. This case study is in turn divided into three sections, relating to the three stages of work completed. The first was an exploratory phase involving a non-participatory, observational analysis of the activities carried out at the monastery and the launch of the first pilot tests; the second revolved around drawing up and documenting what I term the Flexible Multi-model Education Program (Programa Educatiu Multimodèlic Flexible, PEMF); and the third consisted of conducting experimental activities and assessment through focus groups featuring 33 students from the University of Barcelona's Bachelor's Degree in Primary Education. The qualitative data gathered were processed, analyzed and broken down into five categories or "families" using the computer program ATLAS.ti. The results from these discussion groups provide a roadmap for the design of heritage education programs based on attributes such as the element of surprise, empathy, variety and interactivity.