Entender o clima dos espaços urbanos em suas diversas conformações é objeto de grande interesse para a melhoria da qualidade de vida da população que usufrui desses espaços. Cada microclima requer intervenções específicas para a obtenção de condições favoráveis de conforto higrotérmico tendo em vista a saúde e o bem estar de seus usuários. O objetivo desta pesquisa foi avaliar elementos de vegetação como barreira aos ventos visando o conforto térmico em espaços abertos. O procedimento utilizado foi quantificar a interferência de elementos vegetais na passagem dos ventos, na altura dos pedestres, a partir de configurações de vegetação pré-estabelecidas. O cenário eleito para este estudo foi a área externa do Campus da Universidade Metodista de Piracicaba (UNIMEP), localizado no bairro Taquaral em Piracicaba, SP. Embora trate-se de clima predominantemente quente, há relatos de desconforto no local em dias frios decorrente do excesso de ventos. Foram estudadas três diferentes espécies dispostas em arranjos com intenção de barreira aos ventos: Jasminum mesnyi Hance, Pseudosasa japonica (Steud.) Makino e Pinus caribaea Morelet. As variáveis microclimáticas medidas foram temperatura do ar, umidade relativa do ar e velocidade dos ventos, em três posições distintas por espécie: em um campo aberto próximo, antes e depois da barreira. O período de coleta de dados foi das 9 às 21 horas, em intervalos de 3 minutos, durante três dias por espécie, nos meses de agosto e setembro de 2014. Os resultados obtidos no campo aberto foram comparados aos registrados na estação meteorológica da ESALQ-USP no mesmo período. Foi feita a medição do LAI (Índice de Área Foliar) das espécies. Foram realizadas simulações computacionais em modelagem da área no programa ENVI-met® 3.1, com os dados de Densidade de Área Foliar (LAD) estimados a partir dos valores de LAI obtidos nas medições, como parte dos estudos de viabilidade para adoção do LAI como parâmetro na previsão de resultados, o que permitiria sua aplicabilidade a outras espécies. Os resultados obtidos indicam uma tendência favorável a este princípio, porém estudos com maior intensidade amostral são necessários para obtenção desta correlação. Outras aplicações podem ser beneficiadas com esta linha de estudo, como a previsão do risco de queda de árvores. / Understanding the climate of urban spaces in their various conformations is subject of great interest to improve the quality of life of the population that occupies these spaces. Each microclimate requires specific interventions to obtain favorable terms of hygrothermal comfort owing to health and welfare of its members. The objective of this research was to evaluate plant matter as a barrier to winds targeting the thermal comfort in open spaces. The procedure was quantifying the interference of tree elements in the passage of winds, at a pedestrian level, from pre-established vegetation settings. The chosen scenario for this study was the campus of the Universidade Metodista de Piracicaba (UNIMEP), located in the Taquaral neighborhood in Piracicaba, SP. While dealing is predominantly warm weather, discomfort is reported in cold weather due to the excessive winds in the external areas. We studied three different species placed in arrangements intended as wind barriers: Jasminum mesnyi Hance, Pseudosasa japonica (Steud.) Makino and Pinus caribaea Morelet. Microclimate variables measured were air temperature, relative humidity and wind speed, in three different positions by species: in a nearby open field, before and after the barrier. The data collection period was from 9 to 21 o\'clock, at 3-minute intervals for three days by species, in August and September 2014. Results obtained in open field were compared with those recorded at ESALQ-USP\'s weather station during the same period. The LAI (Leaf Area Index) of the species was measured. Computer simulations were performed by modeling the area in ENVImet® 3.1 program, with the Leaf Area Density data (LAD) estimated from the LAI values obtained in measurements, as part of feasibility studies for the adoption of LAI as a parameter in the forecast results, allowing its applicability to other species. The results indicate a positive trend towards this principle, however, studies with larger sample intensity are required in order to achieve this correlation. Other applications may benefit from this line of study, such as the prediction of falling trees risks.

Atualmente, o mercado no Brasil de adjuvantes é de aproximadamente 400 milhões de dólares, sendo que a maior parte são os óleos, o que demonstra o pouco conhecimento sobre o uso de adjuvante organossiliconado. Foi realizada extensa revisão de literatura na Internet, Associações, Empresas privadas, bem como opinião de Especialistas. Pode-se concluir que os organossiliconados podem ser usados para herbicidas, fungicidas, inseticidas, reguladores vegetais, fertilizantes foliares e biopesticidas, devido às características toxicológicas e ambientais favoráveis, bem como os benefícios de melhoria da ação dos produtos, destacando-se a melhor performance em termos de penetração, absorção, retenção e cobertura de ingrediente ativo devido ao conceito de fluidez estomatal e penetração cuticular, que pode permitir redução do volume de água evitando a perda por escorrimento e permitindo melhor eficiência no manejo de problemas fitossanitários. Os adjuvantes organossiliconados não são iguais. Para se obter melhores resultados, é importante considerar: (i) as condições ambientais, (ii) as espécies vegetais, (iii) os sistemas de aplicação, (iv) o sistema de cultivo como um todo, (iv) os ingredientes ativos e (v) o alvo. A criação de uma regulamentação clara e simples é necessária, utilizando a normatização existente nos Estados Unidos como referência. Conforme discutido no Workshop sobre Adjuvantes Agrícolas no Brasil, promovido pelo Ministério da Agricultura, Pecuária e Abastecimento, o adjuvante deve ser tratado como um produto químico, o qual estará sendo combinado com os produtos agroquímicos existentes no mercado. Quanto às demandas de pesquisa, sugere-se estudar os diferentes adjuvantes organossiliconados com relação às suas propriedades, bem como as possibilidades de novas combinações personalizadas que forneçam o melhor desempenho quanto à melhoria da retenção e espalhamento para melhor cobertura das superfícies. Sugere-se ainda o levantamento de patentes existentes, bem como de material não compilado, incluindo produtos novos e do passado para criação de banco de dados. Um dos grandes usos dos siliconados tem sido com glifosato, visando reduzir perdas por lavagem e melhoria da eficácia. Para tanto, foi feito um ensaio sob condições controladas em casa de vegetação, na Universidade de São Paulo, com objetivo de avaliar o efeito da aplicação de surfactante organossiliconado juntamente com glifosato sob condições de chuva simulada. Utilizou-se a espécie Brachiaria decumbens, cultivada em vasos. Aplicações foram realizadas quando as plantas apresentavam um perfilho de cerca de 30 cm, 30 dias após a semeadura. Os experimentos conduzidos em delineamento inteiramente casualizado em esquema fatorial, sendo cinco doses de glifosato (0, 135, 270, 540 e 1080 g.ha-1 do i.a.) e três doses do organossiliconado Break Thru ® (0, 50 e 100 mL.ha-1), com três repetições cada tratamento. Foram conduzidos dois experimentos sem e com chuva simulada de 10 mm, 30 minutos após a aplicação dos tratamentos, sendo as avaliações (controle das plantas daninhas, índice Spad, peroxidação lipídica e massa seca) efetuadas aos 7 e 21 dias após a aplicação dos tratamentos. Observou-se o aumento do percentual de controle e redução no teor de clorofila na dose de 135 g.ha-1 de glifosato com 100 mL.ha-1 do surfactante com chuva simulada. / Nowadays, the Brazilian adjuvant market is approximately 400 million dollars. The most part are oils, that demonstrating low knowledge about organosilicone adjuvants. It was made an extensive literature revision in the Internet, Associations, Private companies, as well specialist opinion. Conclusions were that due to favorable toxicological and environmental characteristics, organosilicone adjuvant can be used with herbicides, fungicides, insecticides, growth regulators, foliar fertilizers and biopesticides. The benefits are improved efficacy of products. The improvement can result from enhanced penetration, uptake, retention or covering of active ingredients. Organosilicones are unique adjuvants in that they can produce stomatal flooding. There are different adjuvant organosilicone. To obtain better results is important taking in consideration: (i) environment conditions, (ii) vegetal species, (iii) application system, (iv) crop management, (iv) active ingredient and (v) target. The creation of simple and clear /regulatory rules for adjuvants in Brazil is needed, using the existent normatization in the USA as reference. According discussions in the Workshop about Adjuvants in the Agriculture in Brazil, promoted by Ministry of Agriculture, Livestock and Supply, the adjuvant must be treated as a chemical product, which will be combined with the existed agrochemicals products in the market. In relation of Research demands, suggesting study the different organosilicone products in relation the properties. As well the possibilities of new personalized combinations that supplying better performance in relation retention improvement and spreading to better surface covering. Suggesting to review all the existed intellectual properties, as well not compiled materials including new products and from past for creating of database. One of big uses of organosilicone had with glyphosate, for reducing wash off losses and efficacy improvement. However, it was carried a trial under controlled conditions in greenhouse, in the University of São Paulo, with objective of evaluate the application of organosilicone surfactant with glyphosate under conditions of simulated rain. The Brachiaria decumbens specie was cultivated in pots. Applications were made when the plants were one tiller of about 30 cm, 30 days after seeding. The experiments were carried out in randomized design, using a factorial scheme, five doses of glyphosate (0, 135, 270, 540 and 1080 g.ha-1 of a.i.), and three doses of silicone adjuvant Break Thru® (0, 50 and 100 mL.ha-1) with three replications for each treatment. Two experiments have been conducted without and with simulated rainfall of 10 mm, 30 minutes after application of the treatments. Seven and 21 days after treatment application the percentage of weed control, Spad index, lipid peroxidation and dry matter were evaluated. This effect was more dramatic in dose of 135 g.ha-1, as well as decreased Spad value, dry matter and lipid peroxidation increase, when associated with a dose of 100 mL.ha-1 surfactant.

Die ontwikkeling van wetgewing vir die progressiewe verwesenliking van die reg op toegang tot voldoende voedsel, word as ʼn nasionale en internasionale doelwit bestempel. Artikel 27(2) van die Grondwet van die Republiek van Suid-Afrika, 1996 plaas ʼn mandaat op die Suid-Afrikaanse regering om redelike wetgewende en ander maatreëls te tref ten einde, binne sy beskikbare middele, die reg op toegang tot voldoende voedsel toenemend te verwesenlik. Die Verenigde Nasies se Food and Agricultural Organization stel ʼn drievlakstrategie vir die implementering van die reg op voedsel op nasionale wetgewende vlak voor, naamlik deur: grondwetlike erkenning, die implementering van ʼn voedselraamwerkwet en die hersiening van relevante sektorale wetgewing. Hierdie studie fokus op die laaste vlak van wetgewende voorsiening, naamlik die hersiening van sektorale wetgewing wat ʼn invloed het, of moontlik kan hê, op die verwesenliking van die reg op toegang tot voldoende voedsel. Die reg op toegang tot voldoende voedsel beskik oor multidimensionele, interdissiplinêre en kruissektorale eienskappe wat gevolglik verskeie sektore by die verwesenliking van die reg op toegang tot voldoende voedsel betrek. Die Food and Agricultural Organization is van mening dat die beoogde doelwit is om alle sektorale wetgewing wat moontlik ʼn invloed op die beskikbaarheid, stabiliteit, toeganklikheid en toereikendheid van voedsel kan uitoefen het, te identifiseer en te hersien aan die hand van ʼn voorgestelde hersieningsproses. Hierdie voorgestelde hersiening is gevolglik omvangryk en uiteenlopend en daarom word daar vir die doel van hierdie studie slegs op die hersiening van relevante omgewingsverwante wetgewing gefokus. Die Food and Agricultural Organization maak egter nie aanbevelings ten opsigte van die spesifieke aspekte wat in omgewingsverwante wetgewing vervat moet wees ten einde by te dra tot die toenemende verwesenliking van die reg op toegang tot voldoende voedsel nie (met ander woorde die aspekte waaraan omgewingsverwante wetgewing geëvalueer kan word). Daarom bevat hierdie studie saamgestelde hersieningsriglyne wat gebruik kan word by die hersiening van omgewingsverwante wetgewing. Die geselekteerde Suid-Afrikaanse wetgewing wat aan die Food and Agricultural Organization se hersieningsproses, asook die saamgestelde hersieningsriglyne in hierdie studie, onderwerp word, is: die Wet op Nasionale Omgewingsbestuur 107 van 1998; die Wet op die Bewaring van Landbouhulpbronne 43 van 1983 en die National Climate Change Response White Paper van 2011. / LLM (Environmental Law and Governance), North-West University, Potchefstroom Campus, 2015

Die ontwikkeling van wetgewing vir die progressiewe verwesenliking van die reg op toegang tot voldoende voedsel, word as ʼn nasionale en internasionale doelwit bestempel. Artikel 27(2) van die Grondwet van die Republiek van Suid-Afrika, 1996 plaas ʼn mandaat op die Suid-Afrikaanse regering om redelike wetgewende en ander maatreëls te tref ten einde, binne sy beskikbare middele, die reg op toegang tot voldoende voedsel toenemend te verwesenlik. Die Verenigde Nasies se Food and Agricultural Organization stel ʼn drievlakstrategie vir die implementering van die reg op voedsel op nasionale wetgewende vlak voor, naamlik deur: grondwetlike erkenning, die implementering van ʼn voedselraamwerkwet en die hersiening van relevante sektorale wetgewing. Hierdie studie fokus op die laaste vlak van wetgewende voorsiening, naamlik die hersiening van sektorale wetgewing wat ʼn invloed het, of moontlik kan hê, op die verwesenliking van die reg op toegang tot voldoende voedsel. Die reg op toegang tot voldoende voedsel beskik oor multidimensionele, interdissiplinêre en kruissektorale eienskappe wat gevolglik verskeie sektore by die verwesenliking van die reg op toegang tot voldoende voedsel betrek. Die Food and Agricultural Organization is van mening dat die beoogde doelwit is om alle sektorale wetgewing wat moontlik ʼn invloed op die beskikbaarheid, stabiliteit, toeganklikheid en toereikendheid van voedsel kan uitoefen het, te identifiseer en te hersien aan die hand van ʼn voorgestelde hersieningsproses. Hierdie voorgestelde hersiening is gevolglik omvangryk en uiteenlopend en daarom word daar vir die doel van hierdie studie slegs op die hersiening van relevante omgewingsverwante wetgewing gefokus. Die Food and Agricultural Organization maak egter nie aanbevelings ten opsigte van die spesifieke aspekte wat in omgewingsverwante wetgewing vervat moet wees ten einde by te dra tot die toenemende verwesenliking van die reg op toegang tot voldoende voedsel nie (met ander woorde die aspekte waaraan omgewingsverwante wetgewing geëvalueer kan word). Daarom bevat hierdie studie saamgestelde hersieningsriglyne wat gebruik kan word by die hersiening van omgewingsverwante wetgewing. Die geselekteerde Suid-Afrikaanse wetgewing wat aan die Food and Agricultural Organization se hersieningsproses, asook die saamgestelde hersieningsriglyne in hierdie studie, onderwerp word, is: die Wet op Nasionale Omgewingsbestuur 107 van 1998; die Wet op die Bewaring van Landbouhulpbronne 43 van 1983 en die National Climate Change Response White Paper van 2011. / LLM (Environmental Law and Governance), North-West University, Potchefstroom Campus, 2015

L’ostéoarthrose (OA) est une maladie articulaire dont l’incidence augmente avec le vieillissement de la population. Elle se caractérise par une détérioration progressive du cartilage articulaire accompagnée du remodelage de l’os sous-chondral et du changement des tissus mous de l’articulation. La douleur et le dysfonctionnement de l’articulation affectée sont généralement attribués à l’inflammation et l’épanchement de la synovie. Plusieurs évidences indiquent que l’inflammation de la membrane synoviale contribue grandement à la pathogenèse de l’OA. En effet, la synthèse et l’expression des enzymes protéolytiques qui dégradent la matrice cartilagineuse sont régulées par de nombreuses cytokines retrouvées au sein de ce foyer inflammatoire. Deux d’entre elles, l’interleukine-1 beta (IL-1β) et le «tumor necrosis factor » alpha (TNF-α), jouent un rôle majeur dans le déclenchement de l’inflammation associée à l’OA. Ces cytokines pro-inflammatoires agissent notamment sur les synoviocytes et les chondrocytes en activant NF-κB qui, à son tour, active les gènes de cytokines. Cette boucle de régulation positive amplifie et perpétue la réponse inflammatoire. Récemment, il a été rapporté que l’activation de NF-κB par TNF-α peut être potentialisée par EXTL3, un récepteur transmembranaire ; mais le mécanisme sous-jacent de cet effet demeure inconnu. Toutefois, les niveaux important d’EXTL3 et de son ligand Reg1B chez les patients arthrosiques, laissent croire que ces protéines jouent un rôle dans le développement de l’OA. Notre objectif était d’étudier le mécanisme par lequel EXTL3 amplifie l’activation de NF-κB par TNF-α et d’examiner si ce phénomène se produit aussi avec l’IL-1β. Nous avons utilisé les cellules C28/I2, une lignée cellulaire de chondrocytes, comme modèle d’étude. Les transfections transitoires avec un vecteur d’expression, les techniques d’immunofluorescence (IF), d’immunoprécipitation (IP) et d’immunobuvardage de type Western (IB); ont été utilisées dans le cadre de diverses approches expérimentales. Les résultats obtenus par transfection ont révélé que la protéine EXTL3 potentialisait l’activation de NF-κB aussi bien par IL-1β que par TNF-α. Ce résultat signifie que la potentialisation de l’activité NF-κB par EXTL3 n’est pas spécifique à TNF-α. D’autre part, l’IP avec TNFRI et TRAF2 a révélé la présence d’EXTL3 dans le complexe TNF-α/TNFRI/TRAF2 qui se forme au niveau de la membrane plasmique. De plus, ceci a été confirmé in vivo par microscopie confocale montrant la co-localisation de TNFRI-TRAF2-EXTL3 dans la membrane nucléaire, suggérant ainsi la formation d’un complexe identique au niveau des membranes plasmique et nucléaires. Toutefois, la présence du ligand Reg1B et/ou de la glucosamine inhibait la formation de ce complexe au niveau de la membrane plasmique, tout comme ils abolissaient la potentialisation de l’activité NF-κB par EXTL3. Ces résultats suggèrent non seulement que le recrutement d’EXTL3 libre dans le complexe TNF-α/TNFR1 est requis pour amplifier l’activation de NF-κB par TNF-α, mais aussi la capacité du ligand Reg1B et de la glucosamine à moduler cette activation à travers la baisse ou l’inhibition de l’interaction EXTL3-TNFR1. Les données de cette étude constituent une avancée majeure dans la compréhension des événements moléculaires qui contrôlent l’activation de NF-κB par les cytokines pro-inflammatoires. Ces résultats pourraient conduire au développement de nouvelles approches thérapeutiques pour le traitement de l’inflammation associée à l’OA et impliquant une activation incessante de NF-κB. / Osteoarthritis (OA) is an articular disease with a particularly high incidence in the elderly. This disease is characterized by the progressive degeneration of the cartilage followed by subchondral bone remodelling and a change in the soft tissues of the joint. Local chronic pain and joint malfunction are generally attributed to the inflammation of the synovial membrane, which in itself has been shown to significantly contribute to the pathogenesis of OA. In fact, the synthesis and expression of many proteolytic enzymes which degrade cartilage matrix are regulated by numerous cytokines originating from these inflammation sites. Two pro-inflammatory cytokines, the tumor necrosis factor alpha (TNF-α) and the interleukine-1β (Il-1β), play a major role in triggering inflammation associated with OA. These cytokines act on synoviocytes and chondrocytes by activating the transcription factor NF-κB, which in turn activates the cytokines’ genes. This positive regulating loop amplifies and maintains inflammatory responses. Recently, studies have shown that the over-expression of the REG receptor/EXTL3, a transmembranous receptor, enhances the activity of cytokine TNF-α in the activation of NF-κB. Unfortunately the mechanism involved in this process is still unknown. In addition, levels of EXTL3 and its ligand REG1B observed in OA patients suggest their possible involvement in the development of OA. Our goal was to study and elucidated the mechanisms used by EXTL3 to amplify NF-κB activation by TNF-α, as well as to examine whether the same phenomenon is occurring with IL-β. A human chondrocytes cell line called C28/I2 as experimental model. The techniques used for the current study were transfection assays, immunoflorescence (IF), immunoprecipitation (IP), and Western blotting (WB). Our transfection data have shown that EXTL3 was able to enhance NF-κB activity induced by TNF-α as well as by IL-1β. This result suggests that the enhanced NF-κB activity by EXTL3 is not specific to TNF-α. The IP experiments with TNFR1 and TRAF2 revealed the presence of EXTL3 in TNF-α/TNFR1 complex which is formed in the plasma membrane. Also, IF assay in combination with confocal microscopy allowed us to detect TNFR1/TRAF2/EXTL3 co-localisation on the nuclear membrane, suggesting the formation of TNF-α/TNFR1 complex on both the nuclear and plasma membranes. Somehow, REG1B, an EXTL3 ligand, and glucosamine were able to inhibit the formation of this complex at the plasma membrane. They were also able to abolish NF-κB activity enhanced by EXTL3. These results suggest that not only EXTL3 recruitment in the TNF-α/TNFR1 complex is required to amplify NF-κB activation by TNF-α, but also that REG1B ligand and glucosamine have the ability to modulate this activation by reducing or inhibiting EXTL3 and TNFR1 interactions. This study’s data represents a major advance in the understanding of molecular events controlling NF-κB activation by pro-inflammatory cytokines. These results could lead to the development of new therapeutics targets, in the treatment of disorders associated to OA and involving recurrent activation of NF-κB.

El presseguer és un fruiter important a la regió fructícola de Lleida (nord-est d'Espanya), amb un augment progressiu durant els darrers anys. Les tendències actuals van cap a plantacions d'alta densitat, noves varietats i sistemes de reg per goteig. Els productors de presseguer estan interessats en gestionar el reg i la fertilització nitrogenada, per què afecten el creixement de l'arbre i poden ajudar a millorar els resultats de collita i qualitat de la fruita. Es va establir un experiment de camp de tres anys (2006-2008) en presseguer cv. Andross en una plantació comercial amb recol·lecció mecànica per a la indústria del processat. Els arbres estaven formats en un sistema de palmeta lliure i sense aclarir la càrrega de fruits. Els arbres es van recol·lectar mecànicament amb un vibrador de tronc continu. El sòl era de textura franca, ben drenat, amb una baixa capacitat de retenció d'aigua (30% en volum d'elements grossos i un horitzó petrocàlcic a 45 cm de profunditat). Es van avaluar tres estratègies de reg d'acord amb les fases de creixement del fruit: reg complet durant tota la temporada de cultiu (FI), restricció del reg durant la fase-II (IR2, 70% de restricció) i restricció del reg durant la fase-III (IR3, 30% de restricció), combinat amb tres tractaments de fertilització nitrogenada: 0, 60 i 120 kg N ha-1 any-1. Els arbres es van fertigar diàriament. El disseny experimental va ser en blocs complets a l'atzar amb quatre repeticions. Es va mesurar el creixement estacional del fruit, el contingut d'aigua del sòl, la contracció del tronc, l'estat hídric dels arbres i la nutrició mineral. A la recol·lecció es van determinar els components de la producció i a repòs hivernal el pes de la poda. Els resultats mostren que els canvis diaris en contingut d'aigua del sòl, mesurat amb sondes de capacitància, es poden relacionar amb el dèficit d'aigua en cada fase de desenvolupament, i que el balanç d'aigua pot explicar el curs de la contracció del tronc, mesurat amb dendrómetros. La restricció del reg va afectar el contingut d'aigua del sòl i el potencial hídric de tija al migdia. Durant la fase-III, es va establir un nivell llindar de 0,167 m3 m-3 en contingut d'aigua del sòl per a la disminució del potencial hídric de tija al migdia. La conductància estomàtica al migdia va augmentar al llarg del període de creixement del fruit. En tots els anys, el tractament IR2 va reduir la concentració de K foliar, mentre que va passar el contrari en la concentració en fulla de Ca i Mg. També IR2 va augmentar el pes específic de la fulla i va reduir el pes de la poda. Aquests efectes es van mantenir tot i que el reg complet va ser restablert durant la fase-III. Al contrari, l'estratègia IR3 no va afectar les relacions nutritives ni el pes de la poda. L'aplicació de N va suposar un augment de la concentració de N en fulles, fruits i brots a l'hivern, des del primer any experimental. L'increment de la dosi de N va produir una disminució de la concentració de K en fulla, però va augmentar la concentració de S en fulla. En arbres amb FI, l'aplicació de N va suposar un augment de la càrrega de fruits, de la mida de la copa i de la collita. També l'aplicació de N va augmentar l'índex de productivitat de l'aigua. La collita total va ser menor el 2006 que el 2007 i 2008, a causa de canvis en la càrrega de fruits dels arbres. El 2007, però, l'efecte del reg durant la fase-III va dependre de l'aplicació de N, i es va observar un efecte positiu sobre la collita amb l'increment de N en arbres amb FI, mentre que va passar el contrari en els arbres amb IR3. Així, la collita menor es va obtenir amb IR3 combinat amb N120. Amb IR2, la collita va ser independent de l'aplicació de N. El 2008, amb un major contingut d'aigua del sòl, no hi va haver efecte d'interacció, i l'aplicació de N va augmentar la collita en tots els tractaments de reg. L'aplicació amb IR2 durant l'enduriment de l'os va permetre augmentar l'índex de productivitat de l'aigua i millorar la maduració dels fruits. D'altra banda, IR3 va reduir la mida del fruit i va augmentar sòlids solubles totals a collita. Amb tots els tractaments es va obtenir una correlació positiva entre el percentatge de matèria seca del fruit i els sòlids solubles totals. Tot i que l'aplicació més elevada de N va retardar la maduració dels fruits, no hi va haver una interacció significativa entre el reg i l'aplicació de N. En general, l'aplicació de 120 kg N ha-1 any-1 proporciona una dosi màxima de N en les condicions d'aquesta plantació, que podrà ser reduïda sota restricció de reg. / El melocotonero es un frutal importante en la región de Lleida (noreste de España), con un aumento progresivo en los últimos años. Las tendencias actuales van hacia plantaciones de alta densidad, nuevas variedades y sistemas de riego por goteo. Los productores de melocotonero están interesados en gestionar el riego y la fertilización nitrogenada, por que afectan el crecimiento del árbol y pueden ayudar a mejorar los resultados de cosecha y calidad de la fruta. Se estableció un experimento en campo de tres años (2006-2008) en melocotonero cv. Andross en una plantación comercial con recolección mecánica para la industria del procesado. Los árboles estaban formados en un sistema de palmeta libre y sin aclarar la carga de frutos. Los árboles fueron cosechados mecánicamente con un vibrador de tronco continuo. El tipo de suelo era de textura franca, bien drenados, con una baja capacidad de retención de agua (30% en volumen de elementos gruesos y un horizonte petrocálcico a 45 cm de profundidad). Se evaluaron tres estrategias de riego de acuerdo con las fases de crecimiento del fruto: riego completo durante toda la temporada de cultivo (FI), restricción del riego durante la fase-II (IR2, 70% de restricción) y restricción del riego durante la fase-III (IR3, 30% de restricción), combinado con tres tratamientos de fertilización nitrogenada: 0, 60 y 120 kg N ha-1 año-1. Los árboles se fertigaban diariamente. El diseño experimental fue en bloques completos al azar con cuatro repeticiones. Se midió el crecimiento estacional del fruto, el contenido de agua del suelo, la contracción del tronco, el estado hídrico de los árboles y la nutrición mineral. A cosecha se determinaron los componentes de la producción y en reposo invernal el peso de la poda. Los resultados mostraron que los cambios diarios en contenido de agua del suelo, medidos con sondas de capacitancia, se pueden relacionar con el déficit de agua en cada fase de desarrollo, y que el balance de agua puede explicar el curso de la contracción del tronco, medidos con dendrómetros. La restricción del riego afectó el contenido de agua del suelo y el potencial hídrico de tallo al mediodía. Durante la fase-III, se estableció un nivel umbral de 0,167 m3 m-3 en contenido de agua del suelo para la disminución del potencial hídrico de tallo al mediodía. La conductancia estomática al mediodía aumentó a lo largo del período de crecimiento del fruto. En todos los años, el tratamiento IR2 redujo la concentración de K foliar, mientras que ocurrió lo contrario en la concentración en hoja de Ca y Mg. También IR2 aumentó el peso específico de la hoja y redujo el peso de la poda. Estos efectos se mantuvieron a pesar de que el riego completo fue restaurado durante la fase-III. Al contrario, la estrategia IR3 no afectó las relaciones nutritivas ni el peso de la poda. La aplicación de N supuso un aumento de la concentración de N en hojas, frutos y brotes en invierno, desde el primer año experimental. El incremento de la dosis de N produjo una disminución de la concentración de K en hoja, pero aumentó la concentración en hoja de S. En árboles con FI, la aplicación de N supuso un aumento de la carga de frutos, del tamaño de la copa y de la cosecha. También la aplicación de N aumentó el índice de productividad del agua. El rendimiento total fue menor en 2006 que en 2007 y 2008, debido a cambios en la carga de frutos de los árboles. En 2007, sin embargo, el efecto del riego durante la fase-III dependió de la aplicación de N, y se observó un efecto positivo de la cosecha con en incremento de N en árboles con FI, mientras que ocurrió lo contrario en los árboles con IR3. Así, la cosecha menor se obtuvo con IR3 combinado con N120. Con IR2, la cosecha fue independiente de la aplicación de N. En 2008, con un mayor contenido de agua del suelo, no hubo efecto de interacción, y la aplicación de N aumentó el rendimiento en todos los tratamientos de riego. La aplicación con IR2 durante el endurecimiento del hueso permitió aumentar el índice de productividad del agua y mejorar la maduración de los frutos. Por otra parte, IR3 redujo el tamaño del fruto y el aumentó de los sólidos solubles totales a cosecha. Con todos los tratamientos se obtuvo una correlación positiva entre el porcentaje de materia seca del fruto y los sólidos solubles totales. Aunque la aplicación más elevada de N retrasó la maduración de los frutos, no hubo una interacción significativa entre el riego y la aplicación de N. En general, la aplicación de 120 kg N ha-1 año-1 proporciona una dosis máxima de N en las condiciones de esta plantación, que podrá ser reducida bajo restricción de riego. / Peach is an important fruit tree in the horticultural region of Lleida (Northeast of Spain), with a progressive increase in the last years. Recent trends in peach orchards have been towards high density plantings, new cultivars and drip irrigation systems. Peach producers are interested to manage irrigation and nitrogen fertilization, that affect tree growth and may help to achieve good results in yield and fruit quality. A three year field experiment (2006-2008) on peach cv. Andross was conducted in a commercial orchard for the processing industry. Trees were unthinned and trained on a free palmeta. Trees were mechanically harvested with a continuum trunk shaker. The soil type was loam textured, well drained, with a low water holding capacity (30% volume of coarse elements and a petrocalcic horizon at 45 cm depth). Three irrigation treatments were evaluated according to fruit growth stages: full irrigation during all the growing season (FI), irrigation restriction during stage-II (IR2, 70% restriction) and irrigation restriction during stage-III (IR3, 30% restriction), combined with three nitrogen fertilization treatments: 0, 60 and 120 kg N ha-1 year-1 Trees were daily fertigated. The experimental design was randomised complete block with four repetitions. Seasonal fruit growth, soil water content, trunk shrinkage, tree water status and mineral nutrition were monitored. Yield components were determined at harvest and pruning weight was determined at tree rest. Results show that daily changes of soil water content, measured with capacitance probes, could be correlated to water deficit for each development stage, and that water balance can explain the daily course of trunk shrinkage, measured with dendrometers. Irrigation restriction affected soil water content and midday stem water potential. For stage-III, a threshold level for the onset of midday stem water potential decline was established at 0.167 m3 m-3 of soil water content. Midday stomatal conductance increased along the fruit growth period. During all years, IR2 reduced leaf K concentration, while the opposite occurred with leaf Ca and Mg concentration. Also IR2 increased the specific leaf weight and reduced the pruning weight. These effects were maintained although complete irrigation was restored during the stage-III. In contrast, IR3 did not affect nutrient relations or pruning weight. N application supposed an increase in N concentration in leaves, fruits and dormant shoots, from the first experimental year. Increasing N application produced a decrease in leaf K, but an increase in leaf S. In FI trees, N application supposed an increase in fruit load, canopy size and yield. Also N application increased the water productivity. Total yield was lower in 2006 than in 2007 and 2008, due to changes in fruit load. Nevertheless, in 2007 the effect of irrigation during stage-III was dependent on N application, and a positive yield effect of N dose in FI trees was observed, while the opposite occurred in IR3 trees. Thus the lowest yield was obtained in the IR3 combined with N120. Under IR2, yield was independent of N application. In 2008, with higher soil water content, there was no interaction effect, and N application increased yield within all irrigation treatments. The application of IR2 during pit hardening allowed to increase the water productivity and enhance fruit ripening. On the other hand, IR3 reduced the fruit size and increased the total soluble solids at harvest. Among all treatments, the percentage of fruit dry matter was positively correlated with the total soluble solids. Although the highest N application delayed fruit ripening, there were no significant interaction between irrigation and N application. As an overall, in FI trees, the application of 120 kg N ha-1 year-1 provides a maximum N dose in such orchard conditions, which may be reduced under irrigation restriction.

L'olivera ha sigut considerada com un cultiu de secà per ser un arbre que disposa de suficientsrecursos per adaptar-se satisfactòriament a les zones àrides de la conca mediterrània. No obstant, des d'un punt de vista productiu respon molt favorablement a petites aportacions d'aigua complementàries a la pluja, malgrat que els seus requeriments hídrics són elevats.Considerant que la disponibilitat d'aigua per al reg és un factor limitant en agricultura, resultaimportant, per una part, determinar els requeriments hídrics de l'olivera per a la correcta utilització d'aquest recurs, i per una altra, estudiar estratègies de reg tendents a disminuir els aports hídrics amb el menor impacte possible en la producció i en la qualitat de la collita.És en aquest últim punt, la qualitat de la collita i concretament la qualitat de l'oli d'oliva, en elque es centra l'objectiu general del present treball. S' ha estudiat l'efecte de l'aplicació de dos estratègies de reg, una estratègia de reg deficitari controlat (RDC) i una estratègia de reg lineal, a oliveres de la varietat Arbequina cultivades a la zona de producció amparada sota laDenominació d'Origen Protegida 'Les Garrigues' (Lleida), sobre la qualitat, composicióquímica i avaluació organolèptica dels olis obtinguts.L'assaig de reg deficitari controlat es va realitzar en una plantació comercial d'oliveres adultesdurant els anys 1996-1998, aplicant-se 4 tractaments de reg consistents en un tractament control (100% ETc), i tres tractaments deficitaris regats igual que el control, excepte des de l'inici d'enduriment de l'os (mitjans de juliol) fins a finals de setembre, en els que es va aplicar el 75%, 50% y 25% de la dosis del tractament control (tractaments RDC-75, RDC-50 i RDC-25 respectivament).A partir dels resultats obtinguts i des del punt de vista de la qualitat i composició química del'oli, podem dir que els olis procedents de la estratègia de reg més deficitària (RDC-25) són elsque difereixen significativament, agafant sempre com a referència els olis del tractamentcontrol. Els olis del tractament RDC-25 es caracteritzen per un major contingut de polifenols i en conseqüència per una major estabilitat en front l'oxidació, però amb el risc, en funció de la climatologia de l'any, en especial el règim de pluges, de presentar una excessiva intensitat del'atribut amarg. Els olis de les estratègies RDC-50 i RDC-75, que suposen un important estalvide l'aigua de reg, incrementen el contingut de polifenols respecte als olis del tractament control, encara que no l'estabilitat oxidativa. L'índex d'amargor en els olis d'aquestes dos estratègies és lleugerament superior que en el tractament control, fet igualment patent en els resultats del tast sensorial, on a més a més destaquen aquestos olis per una major intensitat de l'atribut fruitat i una puntuació global lleugerament superior. Com a conclusió d'aquesta part de l'estudi es pot afirmar que amb l'aplicació de les estratègies RDC-50 y RDC-75 es pot aconseguir un important estalvi de l'aigua de reg sense afectar la qualitat de l'oli i obtenir olis lleugerament més estables i més afruitats.L'assaig de reg lineal es va realitzar en una plantació comercial d'oliveres joves durant els anys 1998-1999, aplicant-se 7 tractaments basats en una variació lineal dels valors del coeficient de cultiu (Kc) (Kc= 0.25, 0.38, 0.50, 0.57, 0.64, 0.71 y 0.85, corresponents als tractaments T1 a T7respectivament).A partir dels resultats obtinguts i des del punt de vista de la qualitat i composició química del'oli podem dir que l'aplicació de dosis creixents d'aigua de reg a oliveres joves de la varietatArbequina en les condicions de l'assaig, encara que no afecta als paràmetres clàssics de qualitatde l'oli d'oliva, sí que té un clar efecte sobre el contingut de pigments fotosintètics de l'oli isobre el contingut de polifenols. És en els olis corresponents als tractaments amb major aportd'aigua, T6 (Kc=0.71) i T7 (Kc=0.85), on la disminució de pigments clorofílics i carotenoids és notablement superior, així com en el contingut de polifenols, el que implica una disminució del'estabilitat dels olis en front l'oxidació i un menor índex d'amargor. En l'extrem oposat estroben els olis dels tres tractaments menys regats, T1 (Kc=0.25), T2 (Kc=0.38) i T3 (Kc=0.50),que presenten un elevat contingut de polifenols i per tant una major resistència a l'oxidació,però amb l'inconvenient de resultar olis amargs. Sobre la base d'aquestos resultats i des del puntde vista de composició de l'oli, els tractaments més adequats semblen trobar-se en les posicionsintermitges, que correspondrien als tractaments T4 (Kc=0.57) i T5 (Kc=0.64). / El olivo ha sido considerado como un cultivo de secano por ser un árbol que dispone de suficientes recursos para adaptarse satisfactoriamente a las zonas áridas de la cuenca mediterránea. Desde un punto de vista productivo, responde muy favorablemente a pequeñas aportaciones de agua complementarias a la lluvia, a pesar de que sus requerimientos hídricos son elevados.Considerando que la disponibilidad de agua para el riego es un factor limitante en agricultura,resulta importante, por una parte, determinar los requerimientos hídricos del olivo para lacorrecta utilización de este recurso, y por otra, estudiar estrategias de riego tendentes adisminuir los aportes hídricos con el menor impacto posible en la producción y en la calidad de la cosecha.Es en este último punto, la calidad de la cosecha y concretamente la calidad del aceite de oliva,en el que se centra el objetivo general del presente trabajo. Se ha estudiado el efecto de laaplicación de dos estrategias de riego, una estrategia de riego deficitario controlado y unaestrategia de riego lineal, a olivos de la variedad Arbequina cultivados en la zona de producción amparada bajo la Denominación de Origen Protegida 'Les Garrigues' (Lleida), sobre la calidad, composición química y evaluación organoléptica de los aceites obtenidos.El ensayo de riego deficitario controlado se realizó en una plantación comercial de olivosadultos durante los años 1996-1998, aplicándose 4 tratamientos de riego consistentes en untratamiento control (100% ETc), y tres tratamientos deficitarios regados igual que el control, excepto desde el inicio de endurecimiento del hueso (mediados de julio) hasta finales deseptiembre, en los que se aplicó el 75%, 50% y 25% de la dosis del tratamiento control(tratamientos RDC-75, RDC-50 y RDC-25 respectivamente).A partir de los resultados obtenidos y desde el punto de vista de la calidad y composiciónquímica del aceite, podemos decir que los aceites procedentes de la estrategia de riego másdeficitaria (RDC-25) son los que difieren significativamente, tomando siempre como referencia a los aceites del tratamiento control. Los aceites del tratamiento RDC-25 se caracterizan por un mayor contenido de polifenoles y por lo tanto una mayor estabilidad frente a la oxidación, perocon el riesgo subsiguiente, en función de la climatología del año, en especial el régimen delluvias, de presentar una excesiva intensidad del atributo amargo. Los aceites de las estrategiasRDC-50 y RDC-75, que suponen un importante ahorro del agua de riego, incrementan elcontenido de polifenoles respecto a los aceites del tratamiento control, aunque no la estabilidadoxidativa. El índice de amargor en los aceites de estas dos estrategias es ligeramente superiorque en el tratamiento control, hecho igualmente patente en los resultados de la cata sensorial,donde además destacan estos aceites por una mayor intensidad del atributo frutado y unapuntuación global ligeramente superior. Como conclusión de esta parte del estudio, se puedeafirmar que con la aplicación de las estrategias RDC-50 y RDC-75 se puede conseguir unimportante ahorro del agua de riego sin afectar a la calidad del aceite y obtener aceitesligeramente más estables y más frutados.El ensayo de riego lineal se realizó en una plantación comercial de olivos jóvenes durante losaños 1998-1999, aplicándose 7 tratamientos basados en una variación lineal de los valores delcoeficiente de cultivo (Kc) (Kc= 0.25, 0.38, 0.50, 0.57, 0.64, 0.71 y 0.85, correspondientes a lostratamientos T1 a T7 respectivamente).A partir de los resultados obtenidos y desde el punto de vista de la calidad y composiciónquímica del aceite podemos decir que la aplicación de dosis crecientes de agua de riego a olivosjóvenes de la variedad Arbequina en las condiciones del ensayo, aunque no afecta a losparámetros clásicos de calidad del aceite de oliva, sí que tiene un claro efecto sobre el contenidode pigmentos fotosintéticos del aceite y sobre el contenido de polifenoles. Es en los aceitescorrespondientes a los tratamientos con mayor aporte de agua T6 (Kc=0.71) y T7 (Kc=0.85)donde la disminución de pigmentos clorofílicos y carotenoides es notablemente superior, asícomo en el contenido de polifenoles, lo que implica una disminución de la estabilidad de losaceites frente a la oxidación y un menor índice de amargor. En el extremo opuesto se encuentranlos aceites de los tres tratamientos menos regados, T1 (Kc=0.25), T2 (Kc=0.38) y T3 (Kc=0.50),que presentan un elevado contenido de polifenoles y por lo tanto una mayor resistencia a laoxidación, pero con el inconveniente de resultar aceites amargos. Sobre la base de estosresultados y desde el punto de vista de composición del aceite,los tratamientos más adecuados parecen encontrarse en las posiciones intermedias, que corresponderían a los tratamientos T4 (Kc=0.57) y T5 (Kc=0.64). / Olive tree has been regarded as a dry farmed crop since it has enough resources to adapt to thearid zones of the Mediterranean basin. From a productive point of view, it responds favourablyto small additional amounts of water besides the rain, despite being its water requirements high.Taking into account that water availability is a considerable constraint in agriculture, it isimportant on the one hand to determine the olive tree water requirements for a correct use ofthis resource and on the other hand, to evaluate irrigation strategies tending to reduce watersupplies without affecting production and quality.The main objective of the present work is based on the assessment of olive oil quality. Theeffect of two irrigation strategies has been studied: a regulated deficit irrigation strategy (RDC)and a linear irrigation strategy, in olive trees cv. Arbequina grown under the area of theProtected Denomination of Origin 'Les Garrigues' (Lleida), on the quality, chemical composition and organoleptic characteristics of the oils obtained.Regulated deficit irrigation strategy experiment was located in a commercial orchard of matureolive trees during three years (1996-1998), applying 4 irrigation treatments corresponding to a control treatment (100% ETc) and three RDC treatments, irrigated like the control but applying only the 75%, 50% and 25% of the control dose during the period ranging from the massive pit hardening (mid July) to the end of September (treatments RDC-75, RDC-50 and RDC-25respectively).From the olive oil quality point of view, it can be said that oils from the most deficitaryirrigation treatment (RDC-25) are the ones which significantly differ from those of the controltreatment. Oils from RDC-25 treatment are characterised by a higher level of polyphenols andconsequently, by a higher oxidative stability. The bitter index of these oils is slightly higher thanfor the control treatment, a fact confirmed by the results of the sensorial analysis. These oils arealso characterised by a higher intensity of the fruity attribute and a slightly higher overallgrading. As a conclusion of this part, it can be affirmed that RDC-50 and RDC-75 strategieslead to important savings of irrigation water without affecting oil quality and oils slightly more stables and fruity are obtained.The linear irrigation experiment was located in a commercial orchard of young olive trees fortwo years (1998-1999), applying 7 irrigation treatments defined according to the cropcoefficient (Kc) (Kc= 0.25, 0.38, 0.50, 0.57, 0.64, 0.71 and 0.85, corresponding to T1 to T7treatments respectively).From the quality point of view it can be said that the supply of increasing amounts of irrigationwater to young olive trees cv. Arbequina under these trial conditions, although has no effect onthe classical quality parameters of olive oil, it does have a clear effect on the photosyntheticpigments and phenolic content of the oil. In the oils from the most irrigated treatments, T6(Kc=0.71) and T7 (Kc=0.85), there is a marked decrease of chlorophyll and carotenoid pigmentscontent as well as phenolic content, which implies a decrease on oxidative stability and a lowerbitter index. On the other hand, oils from the less irrigated treatments, T1 (Kc=0.25), T2(Kc=0.38) y T3 (Kc=0.50), show a high level of phenols and consequently a higher resistanceagainst oxidation, but with the disadvantage of being excessively bitter oils. From the qualitypoint of view, the most suitable treatments are located in the intermediate conditions, whichwould correspond to T4 (Kc=0.57) and T5 (Kc=0.64) treatments.

Ha estat desenvolupat i calibrat un model de simulació dels recursos hídrics per a zones de regadiu aplicat a la zona dels canals d’Urgell drenada pel riu Corb, que comprèn una extensió de 378 km2 i representa el 43% del total de la zona regada. El model desenvolupat es pot classificar com un model matemàtic determinístic quasidistribuït de simulació contínua a escala diària amb 38 paràmetres. El domini estudiat es divideix en onze zones en funció del seu comportament hidrològic, la procedència de les aigües de reg, el tipus de reg o si són zones de secà o incultivades, a les quals s’apliquen balanços hídrics diaris. En la present tesi es proposa una metodologia per a l’estimació del calendari de reg superficial, que permet obtenir la distribució temporal de les dotacions de reg diàries, i una metodologia per a l’estimació de la precipitació efectiva. El model ha estat calibrat amb base al cabal registrat al riu Corb durant el període 2000-2002. L’esmentat model permet de simular el cabal a escala anual amb un error mitjà de solament el 3,6% respecte al registrat, a nivell mensual amb una predicció acceptable i a escala diària amb una predicció més baixa. L’error de tancament del balanç hídric global anual és baix (el -5,8% respecte les entrades), la fracció consumida mitjana anual és del 64% i la fracció de retorn del 35%. Sense reutilització, la fracció de retorn seria del 42%, la qual cosa indica que el grau de reutilització de l’aigua és del 7%. Per a les zones regades del domini del Corb, tant a nivell anual com per a l’època de regs, la reutilització representa el 18% de l’aigua subministrada pels canals per a reg en parcel·la, de la qual el 14% prové dels desguassos i el 4% d’extraccions de bombeig. A nivell quantitatiu la reutilització representa un volum de 38,4 hm3 anuals per al domini del Corb i de 69 hm3 anuals per a tota la zona regada. A nivell de la xarxa de transport i per a l’època de regs, l’eficiència de conducció mitjana fou del 90,5%, l’eficiència de distribució del 90% i l’eficiència del sistema del 82%. Algun dels indicadors de maneig mitjans corresponents al conjunt dels canals d’Urgell es detallen a continuació. La dotació per superfície regada és de 8800 m3/ha, el subministrament relatiu d’aigua anual és d’1,5, el subministrament relatiu de reg anual en origen dels canals és d’1,7 i d’1,3 en origen de les parcel·les. Els ingressos per superfície regada són aproximadament de 3000 Є/ha, el valor estimat de la venda de la producció respecte el volum d’aigua de reg subministrada pels canals en origen de les parcel·les de reg és de 0,44 Є/m3, respecte el volum en origen dels canals de 0,34 Є/m3 i respecte el volum anterior més la precipitació efectiva de 0,28 Є/m3. La fracció consumida obtinguda en els balanços a nivell de sòl fou major a les zones regades a pressió (amb valors de 0,9), mentre que a les zones regades per superfície oscil·là entre 0,57 (en sòls amb baixa capacitat de retenció d’aigua) i 0,65 (en sòls amb major capacitat de retenció). La fracció de retorn de les zones amb reg a pressió varià entre 0,06 i 0,1, mentre que a les zones regades per superfície fou de 0,35 en sòls profunds i de 0,43 en sòls amb baixa capacitat de retenció d’aigua. És d’interès assenyalar que no es va produir a penes dèficit hídric a les zones regades i que només se’n va produir al secà. La simulació de la modernització del regadiu dels canals d’Urgell, transformant-se el reg per gravetat a reg a pressió, comportaria una disminució del volum servit en origen dels canals de reg de 89 hm3. L’esmentada xifra, però, no ha d’interpretar-se erròniament com la quantitat d’aigua que s’estalviaria com a conseqüència de la modernització. En aquest sentit, cal tenir en compte que la modernització del regadiu comportaria l’augment de la fracció consumida d’un 10% i la disminució dels retorns en la mateixa quantitat, amb la qual cosa la quantitat d’aigua disponible aigües avall disminuiria de 22 hm3. De l’anterior es conclou la importància d’analitzar globalment els recursos disponibles i no només l’estalvi d’aigua en el subministrament en origen del sistema. / Se ha desarrollado y calibrado un modelo de simulación de los recursos hídricos para zonas regables aplicado a la zona de los canales de Urgell drenada por el río Corb, que abarca una superficie de 378 km2 y representa el 43% del total de la zona regable. El modelo desarrollado se puede clasificar como un modelo matemático determinístico cuasidistribuido de simulación continua a escala diaria con 38 parámetros. El dominio estudiado se divide en once zonas en función del comportamiento hidrológico, la procedencia de las aguas de riego, el tipo de riego o si son zonas de secano o incultivadas, a las cuales se aplican balances hídricos diarios. En la presente tesis se propone una metodología para la estimación del calendario de riego superficial, que permite obtener la distribución temporal de las dotaciones de riego diarias, y una metodología para la estimación de la precipitación efectiva. El modelo se ha calibrado con base en el caudal registrado en el río Corb durante el periodo 2000- 2002. Dicho modelo permite simular el caudal a escala anual con un error medio de solamente el 3,6% respecto al registro, a nivel mensual con una predicción aceptable y a escala diaria con una predicción más baja. El error de cierre del balance hídrico global anual es bajo (el -5,8% respecto a las entradas), la fracción consumida media anual es del 64% y la fracción de retorno del 35%. Si no hubiera reutilización, la fracción de retorno sería del 42%, lo que indica que el grado de reutilización del agua es del 7%. Para las zonas regadas del dominio del Corb, tanto al nivel anual como para la época de riego, la reutilización representa el 18% del agua suministrada por los canales para riego en parcela, de la cual el 14% proviene de los desagües y el 4% de extracciones de bombeo. A nivel cuantitativo la reutilización representa un volumen de 38,4 hm3 anuales para el dominio del Corb y de 69 hm3 anuales para toda la zona regable. Al nivel de la red de transporte y para la época de riego la eficiencia de conducción media resultó del 90,5%, la eficiencia de distribución del 90% y la eficiencia del sistema del 82%. Algunos de los indicadores de manejo medios correspondientes al conjunto de los canales de Urgell se especifican a continuación. La dotación por superficie regada es de 8800 m3/ha, el suministro relativo de agua anual es de 1,5, el suministro relativo de riego anual en origen de los canales es de 1,7 y de 1,3 en origen de las parcelas. Los ingresos por superficie regada son aproximadamente de 3000 Є/ha, el valor estimado de la venta de la producción respecto al volumen de agua de riego suministrada por los canales en origen de las parcelas de riego es de 0,44 Є/m3, respecto al volumen en origen de los canales es de 0,34 Є/m3 y respecto al volumen anterior más la precipitación efectiva es de 0,28 Є/m3. La fracción consumida obtenida en los balances al nivel de suelo resultó mayor en las zonas regadas a presión (con valores de 0,9) mientras que en las zonas regadas por superficie osciló entre 0,57 (para suelos con baja capacidad de retención de agua) y 0,65 (en suelos con mayor capacidad de retención). La fracción de retorno en las zonas con riego a presión varió entre 0,06 y 0,1, mientras que en las zonas regadas por superficie fue de 0,35 para suelos profundos y de 0,43 para suelos someros. Es de interés señalar que no se produjo apenas déficit hídrico en las zonas regadas y, además, sólo se presentó en secano. La simulación de la modernización del regadío de los canales de Urgell, transformando el riego por gravedad en riego a presión, conllevaría una disminución del volumen servido en origen de los canales de riego de 89 hm3. Dicha cifra no debe interpretarse erróneamente como la cantidad de agua que se ahorraría como consecuencia de la modernización. En este sentido, debe tenerse en cuenta que la modernización del regadío conllevaría el aumento de la fracción consumida en un 10% y la disminución de los retornos en la misma cifra, con lo que la cantidad de agua disponible aguas abajo disminuiría en 22 hm3. De ello se desprende la importancia de analizar globalmente los recursos disponibles y no sólo el ahorro en el suministro en origen del sistema / A simulation model of water resources for irrigation lands has been developed and calibrated. The study area is the river Corb basin, in the irrigated area of the Urgell canals, with 378 km2, the 43% of the total irrigated area. The developed model can be classified as a quasi distributed deterministic mathematical model, of continuous simulation at daily level with 38 parameters. It is divided in eleven different sub areas according to their hydrologic performance, source of irrigation water, irrigation system or whether they are non irrigated or non-agricultural lands. Daily water balances are applied to the mentioned sub areas. In the PhD a methodology for the estimation of the irrigation calendars is proposed for surface irrigation in order to get a time distribution of the duty daily irrigation, as well as a methodology for the effective precipitation estimation. The model has been calibrated according to the Corb river registered flows for the period 2000-2002, and allows simulating them at a yearly scale with an average error of only 3.6% from the registered ones, at a monthly level with an acceptable prediction, and at a daily scale with not as good prediction. The yearly global balance closing error is low (-5.8% from the entrances), the average yearly depletion fraction is of 64% and the return fraction of 35%. Without reuse the return fraction would be 42%, showing that the water reuse degree is 7%. For the Corb domain irrigated areas, and both yearly level and irrigation period, reuse performs the 18% of the water delivered by canals for farm irrigation, from which 14% comes from drainages and 4% from pumping extractions. At a quantitative level reuse involves a volume of 38.4 hm3 per year for the Corb domain and of 69 hm3 per year for the whole irrigated area. At a network transport level and for the irrigation period, the mean conveyance efficiency was of 90.5%, the distribution efficiency of 90% and the system efficiency of 82%. Some of the whole Urgell canals mean performance indicators are listed below. The annual irrigation water supply per unit irrigated area is of 8800 m3/ha, the annual relative water supply is of 1.5, the annual relative irrigation supply in canals origin is of 1.7 and of 1.3 in field furnished. The output per unit of irrigated area is about 3000 Є/ha, the estimated value of the agricultural production per unit irrigation supplied by canals on field origin is of 0.44 Є/m3, of 0.34 Є/m3 regarding to the canals origin unit irrigation supply, and of 0.28 Є/m3 for the previous volume plus the effective precipitation. The depleted fraction from the balances at a soil level was greater in the sub-areas with pressure irrigation (with values of 0.9) while in the sub-areas with surface irrigation ranged between 0.57 (low water retention capacity soils) and 0.65 (greater water retention capacity soils). The return fraction of the pressure irrigated areas ranged between 0.06 and 0.1, while for the surface irrigated areas was of 0.35 in deep soils and of 0.43 in soils with low capacity of water retention. It is interesting to point out that deficit irrigation was hardly produced in the irrigated areas, taking place only in non irrigated ones. The simulation of the modernization of the Urgell canals irrigated area, transforming surface irrigation into pressure irrigation, would involve a decrease of the volume supplied in origin of 89 hm3. This amount must not be wrongly interpreted as saved water due to the modernization. In this way, irrigation modernization would lead to a 10% increase of the depleted fraction and a decrease of the return fraction in the same amount, thus the available downstream would decrease 22 hm3. This highlights the importance of analyzing the available water resources globally and not only the saved water in the supply system origin.

Intensive farming often leads environmental consequences. This is the case of the study area of this thesis: the Empordà, a region with a variety of intensive crops (fruits, cereals, forage,...) and manifest problems of groundwater pollution by nitrates whose origin points also to agricultural practices in the area. The work has focusen on monoculture production of corn for grain with furrow irrigation and mineral nitrogen fertilization. Within this framework, objectives has been defined as: (1) to evaluate the influence that irrigation and nitrogen fertilization have on production and environmental impacts (groundwater pollution by nitrates), and (2) to evaluate an implement simulation codes to deepen in knowledge of irrigation and crop management in the area. It has been defined an experimental test of two years on the same plot where five modules -with eight furrows each- of surface irrigation has been set for evaluating performance irrigation. On these modules has been sown corn and defined five different treatments -with three replicates each- resulting from the interaction of three doses of mineral nitrogen fertilizer (0, 210, and 500 kg N/ha) and two types of fertilizer: conventional (with two applications) an low release (with one application). The corn crop management was carried out according to standard practices in the study area. The experimental plot has been intensively monitored and sampled for monitoring and for quantifying all the variables that have influenced the behavior of irrigation and crop response to the treatments done. This information has also been used for to calibrate and/or to validate the RAIEOPT, EVASUP2, SIMRAIE, SIRMOD, HYDRUS, and STICS codes. The conclusions drawn from the results obtained on the irrigation system are: (1) first irrigation behaves very differently from other irrigations of the campaign, (2) the environment conditions where irrigation is developed are variable (furrow cross section, infiltration, soil compactation, and surface roughness) and influence on the behavior of irrigation, (3) the total dose of applied water did not exceed in any case 75% of the theoretical needs of the crop, (4) the simulation codes that best reflect observed irrigation behavior are RAIEOPT for calculating the average infiltration function and SIMRAIE for estimating doses of water infiltrated along the furrow, and (5) in the conditions experienced, the dose profiles of the infiltrated water along the furrows are practically flat. In terms of crop response to experimental scenarios tested is concluded that: (1) treatment with no application of nitrogen fertilizer has a grain yield of about 40% lower than the other treatments, (2) there are no differences in crop yield rates on treatments with some application of mineral fertilizer nitrogen, (3) the nitrogen leaching losses are associated with periods of drainage and are proportional to soil nitrogen content at the beginning of these periods, and (4) there has been no drainage during the two irrigation periods tested. Finally, on the simulation of soil-plant-atmosphere with STICS code is concluded that: (1) STICS is a useful tool for simulating the agricultural system in scenarios with and without crops, and (2) STICS tends to overestimate the risk of nitrate leaching observed in plot. / L’agricultura intensiva normalment porta associades conseqüències sobre el medi ambient. Aquest és el cas de l’àrea d’estudi de la present tesi doctoral: l’Empordà, una regió amb gran varietat de cultius intensius (fruiters, cereals, farratges,...) i amb problemes manifestos de contaminació d’aigües subterrànies per nitrats l’origen dels quals apunta, també, a les pràctiques agrícoles de la zona.El treball realitzat s’ha centrat en el monocultiu de blat de moro per a producció de gra amb reg per superfície en solcs i amb fertilització nitrogenada mineral. En aquest marc, s’han definit com a objectius (1) avaluar la influència que el reg i la fertilització nitrogenada tenen sobre la producció i l’impacte ambiental (contaminació subterrània per nitrats) i (2) avaluar i aplicar codis de simulació que permetin aprofundir en el coneixement del sistema de reg i el maneig del cultiu a la zona.S’ha plantejat un assaig experimental de dos anys de durada sobre la mateixa parcel•la experimental. En ella s’han configurat cinc mòduls de reg de 8 solcs cadascun per a l’avaluació del comportament del reg. Sobre aquests mòduls s’ha sembrat blat de moro i s’han definit cinc tractaments diferents (amb tres repeticions cadascun) fruit de la interacció de tres dosis de fertilitzant mineral nitrogenat (0, 210 i 500 kg N/ha) i dos tipus de fertilitzant: convencional (amb aplicacions de fons i de cobertora) i d’alliberació gradual (amb una aplicació de fons). El maneig del cultiu s’ha realitzat segons les pràctiques habituals de la regió.La parcel•la experimental s’ha monitoritzat i s’han pres mostres intensivament per a fer un seguiment i quantificar totes les variables que han influït en el comportament del reg i en la resposta agronòmica del cultiu als tractaments realitzats. Amb aquesta informació s’han calibrat i/o validat els codis de simulació RAIEOPT, EVASUP2, SIMRAIE, SIRMOD, LIXIM, HYDRUS i STICS.De l’anàlisi dels resultats obtinguts, sobre el sistema de reg per superfície es conclou que: (1) que el primer reg es comporta de forma molt diferent a la resta de regs de la campanya; (2) que les condicions del medi on es desenvolupa el reg són variables (secció transversal del solc, infiltració, compactació i rugositat del sòl) i influeixen en el comportament del reg; (3) que les dosis totals d’aigua aplicades no han superat en cap cas el 75% de les necessitats teòriques del cultiu; (4) que els codis de simulació que millor reflecteixen el comportament del reg observat són el RAIEOPT pel càlcul de la funció mitjana d’infiltració en solcs i el SIMRAIE per preveure les dosis d’aigua infiltrades al llarg del solc de reg; i (5) que, en les condicions experimentades, els perfils de les dosis d’aigua infiltrades al llarg dels solcs són pràcticament horitzontals.En quant a la resposta del cultiu als escenaris experimentals realitzats es conclou que: (1) el tractament sense aportació de fertilitzant nitrogenat té un rendiment en producció de gra de prop del 40% menor que la resta de tractaments; (2) no s’observen diferències en els índexs de rendiment del cultiu entre els tractaments amb alguna aportació de fertilitzant mineral nitrogenat; (3) les pèrdues de nitrogen per lixiviació van associades a períodes dedrenatge i són proporcionals al nitrogen present en el sòl a l’inici d’aquests períodes; i (4) no s’ha produït drenatge durant els períodes de reg assajats.Finalment, sobre la simulació del sistema sòl-planta-atmosfera amb el codi STICS es conclou que: (1) STICS és una eina útil de simulació del sistema agrícola en escenaris amb i sense cultiu; i (2) STICS tendeix a sobreestimar els risc de lixiviació de nitrats observat en parcel•la.

L’ostéoarthrose (OA) est une maladie articulaire dont l’incidence augmente avec le vieillissement de la population. Elle se caractérise par une détérioration progressive du cartilage articulaire accompagnée du remodelage de l’os sous-chondral et du changement des tissus mous de l’articulation. La douleur et le dysfonctionnement de l’articulation affectée sont généralement attribués à l’inflammation et l’épanchement de la synovie. Plusieurs évidences indiquent que l’inflammation de la membrane synoviale contribue grandement à la pathogenèse de l’OA. En effet, la synthèse et l’expression des enzymes protéolytiques qui dégradent la matrice cartilagineuse sont régulées par de nombreuses cytokines retrouvées au sein de ce foyer inflammatoire. Deux d’entre elles, l’interleukine-1 beta (IL-1β) et le «tumor necrosis factor » alpha (TNF-α), jouent un rôle majeur dans le déclenchement de l’inflammation associée à l’OA. Ces cytokines pro-inflammatoires agissent notamment sur les synoviocytes et les chondrocytes en activant NF-κB qui, à son tour, active les gènes de cytokines. Cette boucle de régulation positive amplifie et perpétue la réponse inflammatoire. Récemment, il a été rapporté que l’activation de NF-κB par TNF-α peut être potentialisée par EXTL3, un récepteur transmembranaire ; mais le mécanisme sous-jacent de cet effet demeure inconnu. Toutefois, les niveaux important d’EXTL3 et de son ligand Reg1B chez les patients arthrosiques, laissent croire que ces protéines jouent un rôle dans le développement de l’OA. Notre objectif était d’étudier le mécanisme par lequel EXTL3 amplifie l’activation de NF-κB par TNF-α et d’examiner si ce phénomène se produit aussi avec l’IL-1β. Nous avons utilisé les cellules C28/I2, une lignée cellulaire de chondrocytes, comme modèle d’étude. Les transfections transitoires avec un vecteur d’expression, les techniques d’immunofluorescence (IF), d’immunoprécipitation (IP) et d’immunobuvardage de type Western (IB); ont été utilisées dans le cadre de diverses approches expérimentales. Les résultats obtenus par transfection ont révélé que la protéine EXTL3 potentialisait l’activation de NF-κB aussi bien par IL-1β que par TNF-α. Ce résultat signifie que la potentialisation de l’activité NF-κB par EXTL3 n’est pas spécifique à TNF-α. D’autre part, l’IP avec TNFRI et TRAF2 a révélé la présence d’EXTL3 dans le complexe TNF-α/TNFRI/TRAF2 qui se forme au niveau de la membrane plasmique. De plus, ceci a été confirmé in vivo par microscopie confocale montrant la co-localisation de TNFRI-TRAF2-EXTL3 dans la membrane nucléaire, suggérant ainsi la formation d’un complexe identique au niveau des membranes plasmique et nucléaires. Toutefois, la présence du ligand Reg1B et/ou de la glucosamine inhibait la formation de ce complexe au niveau de la membrane plasmique, tout comme ils abolissaient la potentialisation de l’activité NF-κB par EXTL3. Ces résultats suggèrent non seulement que le recrutement d’EXTL3 libre dans le complexe TNF-α/TNFR1 est requis pour amplifier l’activation de NF-κB par TNF-α, mais aussi la capacité du ligand Reg1B et de la glucosamine à moduler cette activation à travers la baisse ou l’inhibition de l’interaction EXTL3-TNFR1. Les données de cette étude constituent une avancée majeure dans la compréhension des événements moléculaires qui contrôlent l’activation de NF-κB par les cytokines pro-inflammatoires. Ces résultats pourraient conduire au développement de nouvelles approches thérapeutiques pour le traitement de l’inflammation associée à l’OA et impliquant une activation incessante de NF-κB. / Osteoarthritis (OA) is an articular disease with a particularly high incidence in the elderly. This disease is characterized by the progressive degeneration of the cartilage followed by subchondral bone remodelling and a change in the soft tissues of the joint. Local chronic pain and joint malfunction are generally attributed to the inflammation of the synovial membrane, which in itself has been shown to significantly contribute to the pathogenesis of OA. In fact, the synthesis and expression of many proteolytic enzymes which degrade cartilage matrix are regulated by numerous cytokines originating from these inflammation sites. Two pro-inflammatory cytokines, the tumor necrosis factor alpha (TNF-α) and the interleukine-1β (Il-1β), play a major role in triggering inflammation associated with OA. These cytokines act on synoviocytes and chondrocytes by activating the transcription factor NF-κB, which in turn activates the cytokines’ genes. This positive regulating loop amplifies and maintains inflammatory responses. Recently, studies have shown that the over-expression of the REG receptor/EXTL3, a transmembranous receptor, enhances the activity of cytokine TNF-α in the activation of NF-κB. Unfortunately the mechanism involved in this process is still unknown. In addition, levels of EXTL3 and its ligand REG1B observed in OA patients suggest their possible involvement in the development of OA. Our goal was to study and elucidated the mechanisms used by EXTL3 to amplify NF-κB activation by TNF-α, as well as to examine whether the same phenomenon is occurring with IL-β. A human chondrocytes cell line called C28/I2 as experimental model. The techniques used for the current study were transfection assays, immunoflorescence (IF), immunoprecipitation (IP), and Western blotting (WB). Our transfection data have shown that EXTL3 was able to enhance NF-κB activity induced by TNF-α as well as by IL-1β. This result suggests that the enhanced NF-κB activity by EXTL3 is not specific to TNF-α. The IP experiments with TNFR1 and TRAF2 revealed the presence of EXTL3 in TNF-α/TNFR1 complex which is formed in the plasma membrane. Also, IF assay in combination with confocal microscopy allowed us to detect TNFR1/TRAF2/EXTL3 co-localisation on the nuclear membrane, suggesting the formation of TNF-α/TNFR1 complex on both the nuclear and plasma membranes. Somehow, REG1B, an EXTL3 ligand, and glucosamine were able to inhibit the formation of this complex at the plasma membrane. They were also able to abolish NF-κB activity enhanced by EXTL3. These results suggest that not only EXTL3 recruitment in the TNF-α/TNFR1 complex is required to amplify NF-κB activation by TNF-α, but also that REG1B ligand and glucosamine have the ability to modulate this activation by reducing or inhibiting EXTL3 and TNFR1 interactions. This study’s data represents a major advance in the understanding of molecular events controlling NF-κB activation by pro-inflammatory cytokines. These results could lead to the development of new therapeutics targets, in the treatment of disorders associated to OA and involving recurrent activation of NF-κB.