Los protagonistas de esta tesis doctoral son personas cuya existencia ha estado marcada por un golpe en la cabeza; un fuerte impacto en el cráneo consecuencia de un accidente de coche, un accidente de moto, de un atropello, de una caída en el trabajo… Un traumatismo craneoencefálico grave que hace cambiar la vida no sólo de la persona que lo sufre sino también de todo su entorno más cercano, especialmente, aquellos familiares que se convierten en sus cuidadores principales. Esta situación podría describirse como una consecuencia perversa del desarrollo tecnológico de nuestra sociedad. Por un lado, porque una de las causas que con más frecuencia y virulencia la origina son los accidentes de tráfico. Por otro, porque los avances tecnológicos tanto en el ámbito de la seguridad viaria como en la atención medica han hecho posible que estas personas, que antes morían en el lugar del accidente, ahora sobrevivan. Un desarrollo que, lamentablemente, no se ha producido de forma paralela en la atención a todas las problemáticas sociales que afrontan tras el paso por hospitales y centros de rehabilitación. El objetivo general que se propone con esta tesis doctoral es reflexionar y analizar las trayectorias sociales de las personas que sobreviven a un traumatismo craneoencefálico grave (TCE). Con este objetivo, esta tesis se enmarca dentro de los Estudios sobre discapacidad (Disability Studies) y realiza una aproximación a esta realidad a partir de tres pilares teóricos. En primer lugar, desde la reflexión crítica que lleva a cabo la antropología médica a la hegemonía de la ideología biomédica en nuestro contexto. En segundo lugar, el abordaje de la discapacidad como una forma de acción social, condicionada por las interacciones sociales, sus conjuntos normativos y factores sociales, políticos y económicos. Para ello, se desarrollan dos enfoques teóricos diferentes: el interaccionismo simbólico de Goffman y la teoría de la práctica de Bourdieu. En tercer lugar, se reflexiona a partir del concepto de ciudadanía una de las cuestiones más genuinas en la antropología social: la gestión de la diferencia; particularmente las diferencias en el funcionamiento humano. Esta tesis doctoral es una investigación etnográfica con un diseño abductivo y abierto; donde se ha optado por una metodología emergente en la que se concatenen descubrimiento y validación. La investigación se ha realizado a partir de la combinación de técnicas (observación participante en varios escenarios etnográficos; relatos biográficos múltiples paralelos y cruzados; y el análisis de realidades documentales) y con una estrategia de análisis basado en el método de comparación constante y la saturación teórica. La etnografía está estructurada en tres capítulos. En el primer capítulo, se reconstruyen los procesos vividos por personas que sobreviven a un TCE (la persona accidentada y sus familiares) en la provincia de Barcelona desde el momento del accidente. Se constata que el TCE se configura en la vida de las personas no sólo como un diagnóstico médico; sino como un proceso social complejo en el que se entretejen interacciones, transacciones y contradicciones entre las diferentes instituciones y agentes implicados (gestores y profesionales del sector sanitario y de servicios sociales; burócratas de los diferentes sistemas de la Administración; aseguradoras y mutuas de trabajo; abogados, fiscales y jueces, etc.). En el segundo capítulo, se analiza cómo la sociedad (opinión pública y expertos) define y representa al TCE y, por tanto, gestiona su existencia. En base a estas reflexiones, y analizando su impacto en los procesos de recuperación de la autonomía personal de las personas con TCE, en este capítulo se desarrolla una propuesta analítica: una tipología de procesos de personas que sobreviven a un TCE. En el tercer capítulo, el análisis se focaliza en las necesidades expresadas por el colectivo, especialmente dos aspectos que son recurrentes en todos los procesos analizados y también en la documentación consultada: la falta de información a lo largo del proceso y la discontinuidad asistencial. Analizar estos temas desde el conocimiento crítico generado en esta investigación permite identificar aspectos que, en general, no suelen ser puestos en cuestión y que pueden ayudar a vislumbrar alternativas que transformen la realidad de las personas que sobreviven a un TCE. / The protagonists of this research are people whose existence has been marked by a blow to the head; a strong impact on the skull following a car accident, a motorcycle accident, a hit by a car, or a fall at the workplace ... A severe traumatic brain injury changes the life not only of the person who suffers from it, but also his/her immediate environment, especially, those family members that become the primary caregivers. This situation could be described as a perverse consequence of technological progress of our society. On the one hand, because the most common reason that originates the frequency and virulence of it are traffic accidents. On the other hand, the current technological advances in the field of road safety and medical care have made possible the survival of these people, who were just dying in the crash before. This progress, unfortunately, has not been produced in parallel with the necessary improvements in attention to many social problems that occur once stepping the reality of hospitals and rehabilitation centers. The overall objective proposed by this doctoral dissertation is to reflect and analyze the social trajectories of the survivors of a severe traumatic brain injury (TBI). To this end, the current thesis is framed by Disability Studies and approaches to this reality from three theoretical pillars. First pillar depicts the critical reflection that leads medical anthropology to the hegemony of the biomedical ideology in our context. Second pillar considers the approach to disability as a form of social action, conditioned by social interactions, their normative bodies, and social, political and economic factors. To this end, two different theoretical approaches are developed: Symbolic Interactionism Theory of Goffman and a Theory of Practice of Bourdieu. And third pillar shapes the reflection from the perspective of the concept of citizenship, one of the most genuine issues of social anthropology: the management of difference; particularly, differences in the human functioning. This doctoral dissertation is an ethnographic research with an abductive and open design; that have opted for an emerging methodology that concatenate discovery and validation. The research was carried out using a combination of techniques (participant observation in several ethnographic scenarios; multiple life stories ⎯parallel and cross⎯; and the analysis of documentary realities) with a strategy of analysis based on the constant comparative method and the theoretical saturation. Actual ethnography is structured into three chapters. In the first chapter, the processes experienced by people living with a TBI (the person who have suffered the accident and his/her family members) in the province of Barcelona are reconstructed from the time of the accident. It is confirmed that TBI is configured in the lives of people not only as a medical diagnosis, but also as a complex social process in which interactions, transactions and contradictions between different institutions and stakeholders implied (healthcare and social services managers and professionals; bureaucrats of different systems of government / administration, insurers and workplace accident mutual insurance companies; lawyers, prosecutors and judges, etc.) are interwoven. In the second chapter, it is analyzed how the society (public and expert opinion) defines and represents the TBI and, therefore, sustains its existence. Based on these considerations, and analyzing its impact on the processes of recovery of personal autonomy of the persons with TBI, this chapter develops an analytical proposal: a typology of processes of people living with a TBI. In the third chapter, the analysis focuses on the needs expressed by this group, especially two aspects that are recurrent in all analyzed processes and also in the documentation consulted: the lack of information throughout the process and discontinuity of care. Analyzing these themes from the critical knowledge generated by this investigation, permits identify aspects that, in general, tend not to be challenged and can help envision alternatives that transform the reality of the survivors of TBI.

Esta tesis examina el desarrollo de las investigaciones psíquicas en España (1888- 1931) a través de cuatro casos de estudio que implicaron a un científico español y a una médium española o extranjera. La tesis muestra que en España no existió un movimiento institucionalizado en pos de las investigaciones psíquicas, por lo que la mayoría de iniciativas fueron emprendidas de forma individual, sobretodo por parte de médicos interesados por la psiquiatría y psicología modernas. Con el objetivo de traspasar la historia local, los casos de estudio se enmarcan en lo que la tesis considera como etapas y desafíos relevantes para las investigaciones psíquicas en el contexto internacional; especialmente el francés, el cual, según argumenta esta tesis, fue el más influyente en España, tanto dentro del espiritismo como en las investigaciones psíquicas. En primer lugar, esta tesis concluye que los investigadores psíquicos españoles no lograron transformar las médiums en meros sujetos de investigación. Así, la distinción entre el sujeto de las investigaciones psíquicas y el médium espiritista siguió siendo muy vaga durante el período examinado (1888-1931). En segundo lugar, la tesis constata que los científicos estudiados confundieron el ser una autoridad científica con el ser un experto en investigaciones psíquicas. Asimismo, muestra que para reivindicarse como expertos se basaron en criterios sociales, como el tener contacto con autoridades extranjeras o el haber estudiado a los médiums más celebrados. Finalmente, la tesis afirma que ante la ausencia de un movimiento institucionalizado en pos de las investigaciones psíquicas, y ante la dificultad de hallar apoyos en el ámbito científico, el movimiento espiritista actuó como un aliado ocasional: publicó los trabajos de los investigadores y les proporcionó sujetos de investigación. Así, esta tesis concluye que demarcarse del espiritismo no fue una prioridad de las investigaciones psíquicas en España. / In this PhD dissertation I examine the development of psychical research in Spain from 1888 to 1931 through four case studies that involved a Spanish scientist and either a Spanish or a foreign medium. I demonstrate that there was no institutionalized movement in favour of psychical research in Spain. Most researchers carried out their work with mediums individually, especially in the case of physicians who were interested in modern psychiatry and psychology. In an attempt to move beyond local history, in this dissertation I frame the case studies within what I consider to be significant stages of psychical research in an international context, particularly the French context, which I argue was the most influential in Spain, both for spiritism and for psychical research. I firstly conclude that Spanish psychical researchers did not transform mediums into mere subjects of study. Hence, the distinction between the subject of study of psychical research and the spiritist medium continued to be very vague throughout the period considered (1888-1931). Secondly, I argue that the scientists involved assumed that being a prestigious scientist was enough to become an expert on psychical research. Additionally, I show that to proclaim themselves as experts they used social criteria, such as having well-established contacts with foreign scientific authorities or having studied the most celebrated mediums. Finally, I argue that, taking into account the lack of an institutionalized movement of psychical research as well as the difficulties researchers faced in finding support within the scientific community, the spiritist movement acted as an occasional ally: it published scientists’ work on psychical research and it provided them with study subjects. Therefore, I conclude that demarcating psychical research from spiritism was not a priority in Spain.

A mida que l'adolescència avança, tenir més o menys llibertat d'elecció influeix en els diferents esdeveniments que caracteritzen la transició a l'edat adulta per a les dones, on la iniciació de l'activitat sexual, el primer matrimoni i maternitat sovint es perceben com a elements clau en la formació familiar. En l'àmbit del matrimoni, en particular, tot i que en les últimes dècades, un augment en l'edat de la nupcialitat s'ha produït en la majoria de països arreu del món, encara avui en dia moltes noies joves es casen abans de complir els divuit anys. Aquesta pràctica preval en gran part d'Àfrica, Àsia i Amèrica Llatina, i d'alguna manera o altra existeix a tot el món. No obstant, les xifres nacionals sovint poden amagar una elevada prevalença per a algunes regions o sectors de la població. En les últimes dècades, però, aquesta forma de matrimoni ha disminuït lleugerament. Per tant, aquest canvi de patró suggereix una pregunta clau: Per què s’està esdevenint una postergació del matrimoni? Hi ha dues forces principals habitualment emprades per a la seva explicació: l'educació i la força laboral. Hi ha una consciència general entre els científics socials de l'associació entre l'edat de la formació de la unió i el nivell educatiu assolit, en el qual l'educació es veu com un fort agent en el canvi familiar. El fet que estudis demostren que, sistemàticament, les dones amb més anys d'escolaritat tendeixen a retardar la seva entrada a la primera unió, porta a la idea que en un escenari en el qual hi hagi hagut una gran o mitjana expansió educativa, el calendari de nupcialitat s’alterarà. Per tant, s'esperaria observar edats posteriors al primer matrimoni. I, degut a que en molts països s'ha produït no sols un augment en l'edat de les primeres núpcies, sinó també una expansió de l'educació, de forma quasi paral·lela, els dos fenòmens han estat sovint vinculats entre si. Per tant, pel que fa a la prevalença dels matrimonis precoços, el resultat esperats serien un descens de núvies adolescents a mida que més nenes assoleixen nivells més alts d'educació. Per tant, en aquesta tesi, en lloc de realitzar una anàlisi en profunditat d'aquelles regions en què el matrimoni infantil és una pràctica profundament arrelada, l'atenció se centra principalment en alguns d'aquests països en els quals hi ha algun canvi en el calendari matrimonial cap al endarreriment, així com un augment dels nivells d'escolaritat femenina. Consegüentment, per a cada regió continental s’ha escollit un país - l'Índia, Kenya i Colòmbia -, els quals comprenen el cos de la tesi de Doctoral -, amb l'Índia que representa el país on històricament les nenes les han casat ben joves, sent una característica comuna en la seva societat; mentre que certes poblacions en el context Kenyà també han practicat tals matrimoni precoços; i a Colòmbia les unions tendeixen a passar una mica més tard. No obstant, encara que aquests tres països han tingut un augment relativament impressionant en la seva expansió educativa femenina, presenten tres escenaris ben diferents en termes del possible efecte del canvi en l'estructura educativa en el calendari del matrimoni i sobretot en la prevalença dels matrimoni precoços específicament. Així, amb dades del Integrated Public Use of Microdata Series international project (IPUMSi) i de les enquestes de Demografia i Salut (DHS), l'objectiu central d'aquesta investigació ha estat el de proporcionar alguna evidència en aquest sentit mitjançant la comparació de tres experiències i contextos diferents ja que tots ells han estat objecte d'importants avanços en termes d'èxit educatiu, així com en canvis en la seva prevalença matrimoni precoç. / As adolescence progresses, having more or less freedom of choice influences the different events that characterize the transition to adulthood for women, with the initiation of sexual activity, first marriage and childbearing often being perceived as key steps in family formation. In the domain of marriage, in particular, even though in the last decades, an increase in the age at marriage has occurred in most countries worldwide, still to date many young girls will keep marrying before their eighteenth birthday. This practice prevails across much of Africa, Asia and Latin America, and in some form or another exists throughout the world. To date, although regional variation within national boundaries can be found, an early median age at first marriage is still prevalent in Middle/West Africa and the South of Asia, followed by the East/Southern Africa, Southeast Asia, and to a lesser extent the Caribbean and Central America. However, national figures can often veil an elevated prevalence of early marriage for some regions or population sectors. In the last decades, nonetheless, early marriage has been slightly diminishing, more so in some countries than others. Hence, this changing pattern arises one main question: Why is the postponement of marriage really taking place? There are two main forces usually employed for its explanation: education and labour force participation. There is a general awareness among social scientists of the association between age at union formation and the educational level achieved, in which education is seen as being a strong agent on family change. The fact that studies show that, systematically, women with more years of schooling tend to delay their entry into first union, brings upon the idea that in a scenario in which a great educational expansion has been taking place, marriage timing will evidently alter. Hence, one would expect to observe later ages at first marriage. And, due to the fact that in many countries there has been an increase in the age at marriage as well as an educational expansion, occurring almost in parallel, both phenomena have often been linked together. Consequently, in terms of the prevalence of early marriages, the expected outcome would be a descent of child brides as more girls reach higher levels of education. Hence, in the present thesis on early marriage, instead of performing in-depth analysis of those regions in which child marriage is a profoundly rooted practice, the focus is mainly on some of those countries in which there is some change in the marriage timing towards its delay as well as an increase of female schooling levels. Thus, one developing country for each continental region - that is India, Kenya and Colombia - comprise the Doctoral dissertation's major body -, with India representing the one which child brides have historically been a common feature in their society; while certain populations within the Kenyan context have also practiced such early marriage timing; and in Colombia unions happen somewhat later. Yet, although these three countries have seen relatively impressive gains in their female educational expansion, they present three different scenarios in terms the possible effect of the change in the educational structure on marriage timing and on the prevalence of early marriage specifically. So, with data from the Integrated Public Use of Microdata Series international project (IPUMSi) and the Demographic and Health Surveys (DHS) Program, the central aim in the present research has been to provide some evidence on this regard by comparing three different experiences -India, Kenya and Colombia- since they have all undergone major advances in terms of educational achievement, as well as changes in their early marriage prevalence.

El objetivo principal de esta tesis doctoral es ahondar en el espejo, el cuerpo y la identidad como ejes temáticos determinantes en la construcción del sentido de la novela “Ifigenia” de Teresa de la Parra (1924). Este estudio pretende demostrar que la evolución que vive el personaje principal se va logrando cada vez que se mira al espejo. El reflejo del espejo brinda al personaje una nueva identidad. Se demostrará que el espejo actúa como afianzador de esa identidad, la cual irá cambiando, ya que la identidad en la obra es un proceso en constante devenir. Este es el procedimiento narrativo fundamental porque a través de esta premisa Teresa de la Parra configura a su personaje principal y en consecuencia todo el entramado de acontecimientos narrados en la novela. La tesis está estructurada en cuatro capítulos: En el capítulo I se hará un preámbulo para conocer a la autora vista por sí misma y sus contemporáneos. También se establecerá la metodología, explicando los conceptos que se desarrollarán en el trabajo y se hace un acercamiento a la obra a través de la crítica venezolana y latinoamericana. En el capítulo II se hará una aproximación al personaje a través de su reflejo al espejo. Cada aparición ante el espejo son umbrales y puertas que se despliegan y que una vez traspasadas conectan al personaje con una nueva identidad. En el capítulo III se mostrará la trascendencia de la belleza en la obra. Para eso se hará un breve recorrido en su historia a través de tiempo, se tocará el tema de la belleza en vida de la autora y se hará un análisis del personaje y su entorno para determinar que el “mito de la belleza” influye en la identidad de la heroína. En el capítulo IV se vincularán los efectos de los aromas a las emociones. El perfume y los olores tienen una especial relevancia en la novela, ya que influyen en el desenlace de la obra. Se hará una aproximación a la historia de la perfumería para mostrar elementos de ese este campo que pueden apreciarse en la obra. También se vinculará el perfume a la identidad del personaje principal, puesto que funciona como espejo y reflejo de la protagonista. Se demostrará que la olfacción en la obra lleva a una toma de consciencia del personaje y que es determinante en el desenlace de la novela. El perfume también actúa como huella, expresión de las sutilezas del alma y como dispositivo que eleva las emociones, al punto de ser otro elemento liberador que otorga poder en el espacio doméstico, en la prisión de la habitación donde el personaje puede escribir, leer y volar lejos de su realidad. / The main objective of this dissertation is to deepen the mirror, the body and identity as crucial themes in the construction of meaning in the novel "Ifigenia" by Teresa de la Parra (1924). This study aims to demonstrate that the evolution experienced by the main character is achieved every time she looks at the mirror. The mirror's reflection gives the character a new identity. It will be shown that the mirror acts as proof of that identity, which will be constantly changing as it is an endless work in process. This is the fundamental narrative process as through this premise Teresa de la Parra sets the main character and consequently the whole network of events in the novel. The thesis is divided into four chapters: Chapter I will be a preamble to present the author herself and how she was seen by her contemporaries. It also establishes the methodology and it explains the concepts that will be developed throughout the work and it starts approaching the novel through Venezuelan and Latin American criticism. In Chapter II we will take a closer look to the character through her reflection in the mirror. At each appearance in the mirror there are new thresholds and doors unfolding; once these are passed the character is connected with a new identity. In chapter III the importance of beauty throughout the work is shown. We will take a brief tour of its history through time, in the life of the author and perform an analysis of the character and her environment to determine how the " myth of beauty " influences the heroin’s identity. In Chapter IV the effects of aromas will be linked to emotions. Perfumes and scents have a special relevance in the novel, as they influence the outcome of the work. An approach to the history of perfume will be made to show which elements can be found in the novel. The scent will also be linked to the identity of the main character, since it works as her mirror and reflection. It will be proven that smells bring awareness to the main character, and this will be key for the outcome of the novel. The perfume also acts as a mark, it is the expression of the subtleties of the soul and a device that elevates feelings to the point of being another liberating element that gives power in the domestic sphere, in the prison of the room where the character can write, read and fly away from her reality.

En el siglo pasado, la familia Rockefeller influyó en el mundo entero a través de setenta y cinco diferentes instituciones. En 1913, después la desintegración de la Standard Oil Company, John Davison Rockefeller Sr., John Davison Rockefeller Jr. y Frederick T. Gates crearon la Fundación Rockefeller. El propósito de la Fundación fue, desde el primer momento, financiar programas internacionales con la finalidad de aumentar la influencia de Estados Unidos en todo el mundo. Uno de los organismos que ayudó a canalizar su actuación fue la International Health Division (1913-1951). Estudios recientes han demostrado que los programas que desarrolló la Fundación Rockefeller determinaron la situación socio-económica de muchos países a lo largo del siglo XX. Estos estudios además sugieren que la “ayuda” de la Fundación, a través de la International Health Division, sirvió para que países considerados desarrollados accedieran a una medicina científica de alto nivel, mientras que en los países considerados pobres y/o atrasados la Fundación Rockefeller financió la ejecución de campañas sanitarias y la creación de organismos sanitarios locales para mantener economías agrarias útiles, una fuerza de trabajo saludable y puertos de carga de materias primas libres de enfermedades. Esta “ayuda” a estos países habría creado estructuras sanitarias orientadas específicamente al incremento del volumen de la producción y con ello a la recuperación del capital invertido a corto, medio y largo plazo. Empero, ese tipo de “ayuda” no habría servido para impulsar un programa de desarrollo independiente, soberano y de largo alcance que, basado en la investigación y el control de enfermedades, permitiera a estos países dejar atrás la frontera del subdesarrollo. En este contexto, el encuentro de la Fundación Rockefeller con el Estado ecuatoriano ocurrió entre 1916 y 1946. Durante ese periodo, en el marco de bien definidos intereses, la Fundación Rockefeller actuó en relación a la expansión del comercio internacional y la creación de un laboratorio para la investigación y control de enfermedades infecciosas el cual se consolidó en el contexto de la Guerra Fría. La “ayuda” de la Fundación respondió también a los intereses de sus pares locales que, durante el período de entreguerras, se centraron en el aumento del rendimiento de la fuerza de trabajo y la expansión de mercados y áreas de producción. En conjunto, la “ayuda” de la Fundación Rockefeller actuó como una fuerza complementaria a las actividades de la Organización Panamericana de la Salud, el Institute of Inter-American Affairs, la Organización Mundial de la Salud y el Fondo de Naciones Unidas para la Infancia. A este respecto, esta memoria contribuye a la comprensión histórica de los procesos de reconceptualización de la investigación científica en salud pública que tuvieron lugar en Ecuador a través de la actividad de organismos de asistencia internacional norteamericanos entre 1895 y 1965. En concreto, a través del estudio de la Fundación y el establecimiento de un laboratorio central como pieza clave del desarrollo de las políticas de salud pública, se aportan argumentos y herramientas para entender el diseño y desarrollo de estas políticas en Ecuador en relación con las transformaciones conceptuales y metodológicas en el campo de la biomedicina en ese periodo; comprender el papel combinado de la Fundación Rockefeller, el gobierno de los Estados Unidos, y las organizaciones de asistencia internacional en el desarrollo de estas políticas; e identificar y caracterizar las transformaciones de las estrategias coloniales en el continente americano en el siglo XX, su relación con el diseño y la gestión de políticas de salud pública a nivel internacional, y sus intersecciones con dinámicas de inclusión y exclusión social. / In the past century, the Rockefeller family influenced the entire world through seventy-five different institutions in fields such as art and its preservation (cultural heritage), economic development, medicine, public health, education, international relations, natural parks and environment (natural heritage), religion, social welfare and philanthropy. In 1913, after the disintegration of the Standard Oil Company, John Davison Rockefeller Sr., John Davison Rockefeller Jr. and Frederick T. Gates created the Rockefeller Foundation. The purpose of the Foundation was, from the start, to fund international programs with the aim of increasing the influence of the United States around the world. One of the organizations that helped to channel its work was the International Health Division (1913-1951). This institution developed and implemented programs that unfolded according to strategic interests of the United States in the fields of medicine, public health, education and philanthropy worldwide. Recent studies have shown that the programs developed by the Rockefeller Foundation determined the socio-economic situation of many countries in the 20th century. These studies suggest that the “aid” of the Rockefeller Foundation, through International Health Division, make available a high-level scientific medicine for countries deemed as developed, while in countries considered poor and/or underdeveloped the Rockefeller Foundation funded the implementation of health campaigns and the creation of local health agencies to keep useful agricultural economies, a healthy workforce and disease-free maritime ports for raw materials. This “aid” to these countries would have created health structures specifically aimed at the increase of the volume of production and thereby to the short-, medium- and long-term recovery of investments. However, such “aid” would not have served to promote an independent, sovereign and wide-ranging development program which, based upon the research and disease control, allowed those countries to overtake the boundary of underdevelopment. In this context, the encounter of the Rockefeller Foundation with the Ecuadorian state occurred between 1916 and 1946. During that period, and under well-defined interests, the Rockefeller Foundation addressed the “eradication” of the yellow fever in the port of Guayaquil and the creation of a laboratory for the research and control of infectious diseases, essential for the strategic interests of the United States during World War II which was consolidated during the Cold War. The “aid” of the Foundation also responded to the interests of their local peers who, during the interwar period, focused on the increase of the workforce output and the expansion of markets and areas of production. In all, the “aid” of the Rockefeller Foundation acted as a complementary force to the works of the Pan American Health Organization, the Institute of Inter-American Affairs, the World Health Organization and the United Nations International Children’s Emergency Fund. In this respect, this dissertation contributes to the historical understanding of the processes of re-conceptualization of scientific research in public health that took place in Ecuador through the activity of American international aid agencies between 1895 and 1965. Specifically, through the study of the foundation and establishment of a central laboratory as a key piece in the development of public health policies, we provide arguments and tools to understand the design and development of such policies in Ecuador in connection with the conceptual and methodological transformations that took place in the field of biomedicine in that period; to analyze the combined role of the Rockefeller Foundation, the US government, and international aid organizations in the development of these policies; and to identify and characterize the transformation of the colonial strategies in America in the 20th century, their relationship with the design and management of public health policies internationally, and their intersections with dynamics of social inclusion and exclusion.

André Bazin va afirmar, en el context de la composició de les adaptacions cinematogràfiques d’obres de teatre que el teatre era un “fals amic”. Nosaltres hem indagat perquè. La investigació ha utilitzat el corpus d’adaptacions cinematogràfiques (2000-2010) de textos teatrals escrits a Catalunya, per analitzar dins de l’àmbit de la dramatúrgia i la posada en escena teatral i cinematogràfica, les especificitats de la composició de les adaptacions cinematogràfiques de textos teatrals. L’enunciació del text teatral i les funcions del text principal i el secundari, així com també els diversos mètodes de composició són els elements claus de la investigació. / André Bazin said, in the context of the composition of the film adaptations of plays that the theater was a "false friend”. We have investigated why. The research used the corpus of film adaptations (2000-2010) theatrical texts written in Catalonia to analyze in the field of theater and film design, the specific composition of the film adaptations of theatrical texts. The enunciation of the text and theatrical functions of the main text and secondary, as well as the various methods of composition are key elements of the investigation.

La qüestió sobre la cognició en organismes sense sistema nerviós és el principal objectiu del meu treball d’investigació. Des del moment que vaig començar a estudiar els fonaments de la biosemiòtica i els seus orígens a basant-me en els estudis del biòleg marí Jakob Johann Von Uexküll (1864-1944), s’ha anat ampliant la meva pròpia formació filosòfica i científica, tot adquirint una visió fenomenològica del sentit del que anomenem la vida. De fet Uexküll va ser rebutjat dels estudis de biologia del moment, tot i ser un dels pioners que estudià els estímuls reflexes en els nervis perifèrics dels invertebrats marins. La seva afinitat per la qüestió vital vista des del punt de vista del subjecte d’estudi( subjecte viu) va ser un dels eixos que el va n confrontar amb la visió del desenvolupament neo-darwinista del moment, el mecanicisme, i el reduccionismes físics – químics de la fisiologia biològica. La seva aliança amb el vitalisme del sempre mal interpretat Hans Driesch va acabar sent objecte de rebuig en el si de la comunitat científica, encara que fou el pare de al etologia i mestre de Konrad Lorenz. Em vaig adonar que els desenvolupaments sobre el problema del que és la vida, no forment part del corpus de la biologia. De facto, no puc aixoplugar el concepte de vida, donat que parlem d’un “Ding an Sich”, és a dir un numen. En realitat la pregunta per la vida és una pregunta per la pel “fenomen de la vida”, o fenomen vital, donat que és el que raonablement podem preguntar-nos segons les categories Kantianes de la raó. La pregunta per la vida hauria de ser una pregunta ontològica, passa a ser una pregunta epistemològica, gnoseològica, podent ser qüestionada de forma fenomenològica _com objecte de cognició/ de consciencia del subjecte cognoscent/conscient , i com a tal “subjecte de vivent”. Mutatis mutandis, la pregunta per la cognició en si és una pregunta irresoluble. Les ciències cognitives ofereixen aproximacions que ens permeten enquadrar la cognició dintre dels processos de percepció, d’apreciació, de sensibilitat, de representació, etc. La intel·ligència artificial ha evolucionat significativament oferint nous paradigmes de la vida artificial i les seves hibridacions orgàniques, responent a la condició de la possibilitat sobre conductes adaptatives clau per a un desenvolupament de la robòtica auto organitzada . En aquests estudis l’encarnació de la cognició- personalment tendeixo més a parlar “d’incorporació”- és la base per al desenvolupament de nous estudis, com la fenomenologia de la cognició, o la neurofenomenología que permetin oferir un estudi objectiu del subjecte cognoscent. Però la cognició segueix sent matèria dels sistemes vius complexos, o millor dit d’animals superiors, éssers humans i “animats”. Però que s’ha fet dels organismes inferiors? També fins fa molt poc s’ha arribat a veure el comportament de les abelles i les formigues i altres invertebrats més enllà dels agregats etològics. L’estudi dels sistemes complexos ens permet veure com un fenomen de col·lectivitat es converteix en un fenomen de cooperativitat , inclòs es pot parlar d’intel·ligència col·lectiva, posant en entre dit el gen egoista del que ens sentim tan orgullosos. Però si anem més avall, cap als organismes primitius, carents de sistema nerviós, llavors el fenomen de la cognició s’havia esfumat. No trobàvem una raó per parlar d’aquest fenomen. Però va ser Humberto Maturana que l’any 1970, va deixar anar una afirmació que ha portat cua. En el seu llibre “Biology of Cognition”, en la seva pàgina 13 diu específicament: “els sistemes vius són sistemes cognitius i el procés de viure és un procés de cognició . Aquesta premissa és vàlida per a tots els organismes, tinguin o no sistema nerviós”. L’afirmació de Maturana estableix la condició de co-emergència entre l’auopoiesis i la percepció del mitjà circumdant com un procés cognitiu que identifica amb els processos autopoiètics en els organismes biològics, tant en els éssers unicel·lulars com els pluricel·lulars A aquesta afirmació, Maturana afegeix un segon referent als processos cognitius: “Si un sistema viu entra en una interacció cognitiva, el seu estat intern es transforma d’una manera rellevant per al seu manteniment, i aquest entra en una nova interacció, sense pèrdua d’identitat. En un organisme sense un sistema nerviós (o el seu equivalent funcional) les seves interaccions són de naturalesa química o física (una molècula és absorbida i s’inicia un procés enzimàtic, o un fotó és capturat i s’esdevé un pas en la fotosíntesi ). Per l’esmentat organisme les relacions sostingudes entre els esdeveniments físics queden forma del seu domini d’interaccions”. És a dir, que els processos cognitius en organisme sense sistema nerviós són plausibles i encara que, les interaccions són de naturalesa fisicoquímica, el seu procés cognitiu està a fora de l’esmentat domini, més aviat sosté una relació significativa per al procés autpoiètic. Aquesta relació principalment és d’emergència per a un observador cognoscent que estudiï el fenomen. D’un altra manera no és pot apreciar cap mena de cognició, ni per observadors que prenguin consciència d’allò percebut ni pels propis organismes. De fet és el problema de Tomas Nagel sobre el rat penat extrapolat a qualsevol organisme: com ser un organisme, sent l’esmentat organisme? La meva hipòtesis de partida es basa en que els processos cognitius poden ser identificables en els organismes sense sistema nerviós. La meva pregunta no es refereix a la cognició en si, sinó per aquells processos que la fan possible, que permeten que s’automantingi i s’enriqueixi de forma biogènica – como ho anomena Pamela Lyon- en aquests organismes sense cervell Vaig escollir als mixomicets, per diverses raons que explico al preàmbul i que estan íntimament lligades a les afirmacions de Uexküll sobre la capaciat de tenir un Umwelt específic. Però quin Umwelt va percebre un organisme que no pot representar-se en el seu interior en l’entorn que l’envolta, i molt menys com hi pot haver “portadors de significació” ( en termes propis d Uexküll) en l’entorn? Poden tal vegada distingir allò que esdevé fonamental per la seva supervivència d’allò que no ho és? Com perceben? com són les transduccions de senyals de l’exterior per a una ameba? no només des d’un punt de vista bioquímic ( que és complex però assumible en el desenvolupament de la biomedicina i la microbiologia), sinó des de la perspectiva de una semiòtica aplicada a les característiques biològiques dels propis organismes. Me centrat en els mixomicets. Concretament en el plasmodi Physarum polycephalum, pel seu caràcter excepcional de ser un organisme unicel·lular gegant, però plurinucleat, amb unes capacitats encara més excepcionals. No obstant aquesta presenta el seu company pseudoplasmodi, pluricel·lular, no menys excepcional, el Dictyostelium doscoideum. També faig referència inevitablement a les procariotes més coneguda com la Escherichia Coli. He desenvolupat el meu treball dividint-lo en dos aspectes fonamentals d’estudi: La primera part, va de l’epistemologia cap als organismes. És a dir partim específicament des de la teoria del coneixement i les disciplines científiques. Començo amb els fonament de la biosemiòtica, per a seguir desprès amb la fenomenologia de la cognició en biologia. Després aprofundim en els subsistemes, mostrant exemples concrets dels organismes i els seus components interns , fonamentalment del citoplasma. D’aquesta manera pretenem enfocar la plausibilitat d’un discurs sobre la “proto-cognició” en aquests subsistemes (agents proto-cel·lulars i intracel·lulars i fenòmens d’estabilitat, tant estructurals com homeodinàmics). Després d’aquest estadi passem al fenomen de biocomunicació per a parlar de la mecanostransducció de senyals com una fase fonamental per la presa de decisions i la seva capacitat de discriminar per prendre sentit endògenament del que passa exògenament. D'aquí passem a l'estudi de la biologia cognitiva, des de la perspectiva de la fenomenologia. Això comporta una aproximació històrica que ens permet veure les conceptualitzacions en biologia teòrica i experimental dels primers enfrontaments sobre la concepció de la cognició - entesa abans com "psicologia" .- dels protozous i de com el seu discurs, igual que el de Uexküll no ha perdut vigor (salvant les distàncies diacròniques d'aquests discursos científics que, sent fills de la seva època, mereixen una atenció considerable). Després passem als fonaments no representacionistes de la cognició per situar el discurs en l'encaix adequat a la realitat dels organismes. I al final vam parlar de la biologia cognitiva i els principis mínims cognitius que estructuren l'estat de la qüestió sobre el seu plausibilitat en els organismes sense sistema nerviós, i que, de fet, és la tesi en qüestió. La segona part va dels organismes a l'epistemologia des del seu desenvolupament metodològic d'investigació. Per això hem prioritzat donar a conèixer breument què és un mixomicet i més concretament el plasmodi Physarum polycephalum, els seus fonaments fisiològics i morfològics que fan que siguin uns organismes excepcionals. Després hem partit d'una breu història dels mixomicets des de la història de la biologia, de la micologia, fins a l'actualitat, que forma part de la protistología. A partir d'aquest moment el desenvolupament de les investigacions va en concordança amb la qüestió sobre la condició de possibilitat de cognició, oferint interessants i excepcionals desenvolupaments que permeten, com a mínim qüestionar profundament per una formulació més categòrica del fenomen de l'agència amb el marc de la cognició com a part indiscutible de l'assumpte. La qüestió no pot quedar resolta, tampoc es pretén. Més aviat l'objectiu és el seu correcte encaix dins de les disciplines corresponents, i oferir una orientació, coherent i constructiva del fenomen de la cognició, que no és tautològica al fenomen de la vida, però la conté, tant natural com artificialment. O com ens diu Aristòtil, "Estar en un subjecte vol dir allò que es dóna en una cosa / subjecte concret (πρᾶγμα) sense ser part separable (μέρος) seva, no podent existir fora (χωρίς) d'allò en el que està" (Categories, II, 1a 24- 25). Paraules clau: Cognició, biosemiòtica, transdisciplinarietat, Physarum Polycephalum, principis mínims cognitius, semàntica molecular, tensegritat, memòria intermèdia, biogènic, autopoiesi, biohermenéutica, biologia de sistemes, regulació, agencialitat, conducta adaptativa, enactividad autopoiética, encaix teleonómico, organicisme qualitatiu, proto -qualia. / The question cognition organisms without nervous system is the main goal of my research.From the moment I began to study the fundamentals of biosemiòtica and its origins basing on studies of marine biologist Jakob Johann von Uexküll (1864-1944), has expanded my own training philosophical and scientific acquiring a phenomenological sense of what we call life.In fact Uexküll was rejected studies biology at the time, despite being one of the pioneers who studied reflexes stimuli in peripheral nerves of marine invertebrates. His affinity for the vital issue seen from the standpoint of the study subject (subject alive) was one of the key n that was confronted with the vision of the development of neo-Darwinian times, mechanistic, reductionist and physical - chemical biological physiology. His alliance with the vitality of Hans Driesch misinterpreted always ended up being subject to rejection within the scientific community, although he was the father and teacher of the ethology Konrad Lorenz.I noticed that the developments on the issue of what is life, not part of the corpus of biology. De facto, I can not shelter the concept of a vine, as we speak of a "Ding an Sich" is a numen. In fact the question of life is a question of the "phenomenon of life," or vital phenomenon, since it is what we can reasonably ask categories according to Kant reason. The question for life should be a question ontological becomes a question epistemology, epistemological, and may be questioned in a phenomenological _com object of cognition / conscientious subject cognicer / conscious, and as such "subject of living." Mutatis mutandis, the question cognition itself is an insoluble question.Cognitive science provide approaches that enable us to fit within cognition processes of perception, appreciation, sensitivity, representation, etc.Artificial intelligence has evolved significantly by offering new paradigms of artificial life and their hybrids organic response to the condition of the possibility of adaptive behaviors key to developing self organized robotics.In these studies the embodiment of cognition personally tend to speak of "incorporation" - is the basis for the development of new studies, such as phenomenology of cognition, or allowing neurofenomenología provide an objective study of the subject cognoscent .But cognition is still subject of complex living systems, or rather of higher animals, humans and "animated".But less has been done agencies? Also, until recently, has come to see the behavior of bees and ants and other invertebrates beyond behavioral added.The study of complex systems allows us to see as a collective phenomenon becomes a phenomenon of cooperativity, including one can speak of collective intelligence, putting finger between the selfish gene which we are so proud . But if we go down to the primitive organisms, no special nervous system, then the phenomenon of cognition had vanished.There we found a reason to talk about this phenomenon.But that was Humberto Maturana 1970, released a statement which led tail.In his book "Biology of Cognition" in its page 13 specifically says "living systems are cognitive systems and the process of life is a process of cognition.This assumption is valid for all agencies, whether or not the nervous system. " Maturana's assertion establishes the status of co-emergence between auopoiesis and perception surrounding medium as a cognitive process that identifies the autopoietic processes in biological organisms, both unicellular beings as multicellular This statement adds a second Maturana regarding cognitive processes: "If a living system enters a cognitive interaction, its internal state is transformed in a way relevant for maintenance, and it enters a new interaction, without loss of identity.In an organism without a nervous system (or its functional equivalent) of their interactions are physical or chemical nature (a molecule is absorbed and starts an enzymatic process or a photon is captured and a step in photosynthesis occurs ).For that agency relationships between physical events are held is your domain interactions. " That is, the body without cognitive processes in the nervous system and is plausible although interactions are physical-chemical nature, their cognitive process is out of this domain, rather maintains a significant relationship to the process autpoiètic.This relationship is primarily for emergency cognoscent an observer to study the phenomenon. In an otherwise not be seen any cognition or observers aware of what they perceived themselves or by organizations. In fact the problem is Tomas Nagel on the bat extrapolated to any organization: how to be a body being that agency? My hypothesis is based on cognitive processes can be identified in organisms without nervous system. My question is not about cognition itself, but for those processes that make it possible, allowing for biogenic s'automantingi and enriched - as it is called Pamela Lyon- these brainless organisms I chose to slime molds, for various reasons explained in the preamble and which are closely linked to assertions about Uexküll capaciat have a specific Umwelt.But what Umwelt perceived a body that can not represent themselves inside the environment around him, much less how there can be "carriers of meaning" (in terms of own Uexküll) in the environment?They can perhaps distinguish what is essential for survival of what is not? How do they perceive? such as signal transduction from outside to an amoeba?not only from a biochemical point of view (which is complex but manageable in the development of biomedicine and microbiology), but from the perspective of semiotics applied to the biological characteristics of the organisms themselves. I focused on slime molds s.Physarum plasmodium polycephalum in particular, for their exceptional be a giant single-celled organism, but plurinucleat with capacities mé s still outstanding.But this presents its companion pseudoplasmodi, multicellular no less exceptional doscoideum the Dictyostelium.I refer also inevitably known as prokaryotes Escherichia coli. I have developed my work dividing it into two fundamental aspects of study: The first part was epistemology towards organisms. That is we start specifically from the theory of knowledge and scientific disciplines. Beginning with the foundation of biosemiòtica, to continue after the phenomenology of cognitive biology. After deepen subsystems, showing specific examples of organisms and their internal components, primarily the cytoplasm.In this way we aim to focus the plausibility of a speech on the "proto-cognition" in these subsystems (agents proto-cellular and intracellular phenomena and stability, both structural homeodinàmics). After this stage we biocomunicació the phenomenon to discuss the mecanostransducció signals a fundamental stage for decision making and ability to discriminate to make sense of what happens endogenously exogenously. Hence we study biology, cognitive perspective of phenomenology. This entails an historical approach that allows us to see in biology experimental and theoretical conceptualizations of the first confrontations on the concept of cognition - understood before as "psychology" .- protozoa and how his speech, like that of Uexküll not lost force (bridging the gap of these diachronic scientific discourse that, being children of their time, deserve considerable attention). Then we go to the foundations of cognition representacionistes not to place discourse appropriate to fit the reality of bodies.And finally we talked about the biology and cognitive minimal cognitive principles that outline the state of affairs on their plausibility in organisms without nervous system, which in fact is the theory in question. The second part of the bodies epistemology from its methodological development research. So we give priority to know briefly what a slime molds and more specifically the Physarum plasmodium polycephalum, its physiological and morphological grounds that make organisms are exceptional. Then we started a brief history of slime molds from the history of biology, mycology, until today, part of protistology From this moment the development of investigations in accordance with the question about the condition of possibility of cognition, offering interesting and exceptional developments that allow at least deeply challenged by a categorical formulation of the phenomenon of agency As part of cognition as indisputable part of the case. The issue can not be resolved, nor intended. Rather, the goal is the proper fit within the relevant disciplines, and provide guidance consistent and constructive phenomenon of cognition, which is tautological phenomenon of life, but contains both natural and artificial. Or as Aristotle tells us, "Being a subject means that something given / specific subject (πρᾶγμα) without being separable part (μέρος) own, can not exist outside (χωρίς) of what they are" (Categories II, 1st 24- 25). Keywords: Cognition, biosemiòtica, interdisciplinary, Physarum polycephalum principles minimal cognitive semantics molecular tensegrity, buffer, biogenic, autopoiesis, biohermenéutica, systems biology, regulation, agencialitat, adaptive behavior, enactividad autopoietic lace teleonómico, organicismo qualitative Proto -qualia.

La Unitat Margues i Argiles de la Font de les Bagasses (Pons, 1977) (Serra del Montsec, nord-est de la Península Ibèrica) conté un abundant registre de macroforaminífers fòssils, que va ser descrit per primera vegada a l’inici del segle XX a l’antic municipi de Tragó de Noguera, actualment submergit sota les aigües de l’embassament de Santa Anna (Serres Marginals). En aquest treball s’ha detallat l’arquitectura dels macroforaminífers aglutinats i s’han descrit les formes Choffatella aff. rugoretis Gendrot, Hemicyclammina chalmasi (Schlumberger), Cuneolina conica Orbigny, Cuneolina cylindrica Henson i Dictyopsella kiliani Munier-Chalmas i, també, s’ha dut a terme la repartició bioestratigràfica dels macroforaminífers de closca porcellanada i lamel·lar perforada, associats a la unitat estratigràfica estudiada, la qual s’interpreta dipositada en un medi de plataforma poc fonda durant el Campanià inferior. La bioestratigrafía de les plataformes carbonatades del Campanià i del Maastrichtià es basa en la distribució de macroforaminífers del gènere Orbitoides. No obstant això, mentre que la taxonomia i l'edat cronostratigràfica de les espècies més recents d'aquest gènere estaven ben establertes, encara existien moltes controvèrsies sobre les espècies primitives. En aquest treball, s’han revisat novament els seus caràcters morfològics utilitzant un gran nombre de mostres provinents tant de les respectives localitats tipus, com mostres recollides en diverses seccions estratigràfiques contínues realitzades al sud dels Pirineus. Així, en base a les conclusions d’aquest nou estudi, s’ha recuperat la validesa de l’espècie Orbitoides sanctae-pelagiae, històricament oblidada, mentre que Orbitoides dordoniensis s’ha establert en sinonímia a la primera. Es considera que les espècies Orbitoides hottingeri, Orbitoides sanctae-pelagiae i Orbitoides douvillei es substitueixen temporalment i mostren canvis morfològics que evolucionen gradualment en el temps; Increment de la mida i la complexitat de l'aparell embrionari, increment de la mida dels espècimens adults de les dues generacions; i aparició i desenvolupament progressiu de veritables cambretes laterals. Així, al sud dels Pirineus i, concretament, a La Unitat Margues i Argiles de Font de les Bagasses, existeixen afloraments extraordinaris per conèixer l'evolució dels Orbitoides primitius. L’ús de la estratigrafia isotòpica ha permès precisar que l’espècie d’Orbitoides més antiga, O. hottingeri, va aparèixer al Campanià inferior, en un interval de temps molt proper al límit Santonià-Campanià, i va ser substituït per O. sanctaepelagiae, en un nivell proper al límit de les zones d’ammonits Placenticeras bidorsatum i Menabites delawarensis. / The Font de les Bagasses Unit (Pons, 1977) (Montsec Mountains, NE Iberian Peninsula) hosts a rich assemblage of larger foraminifera, which was described for the first time in the early 20th Century from the locality of Tragó de Noguera (Marginal Mountains). The locality was submerged under the water of the Santa Anna reservoir. In this work, a detailed architectural study on selected agglutinated larger foraminifera including Choffatella aff. rugoretis Gendrot, Hemicyclammina chalmasi (Schlumberger), Cuneolina conica Orbigny, Cuneolina cylindrica Henson and Dictyopsella kiliani Munier-Chalmas has been carried out. Moreover, the biostratigraphic range of agglutinated larger foraminifera and their associated porcelaneous and lamellar-perforate foraminifera are also established. The age of the assemblage is early Campanian. The biostratigraphy of Campanian-Maastrichtian carbonate platforms is largely based on the genus Orbitoides. However, while the taxonomy and the chronostratigraphic age of the youngest species of this genus are well established, there are still many controversies on the earliest species. In this work their morphological characters using a large collection of samples from the type-localities and from continuous sections in the southern Pyrenees have been restudied. Based on these new observations, the long forgotten species O. sanctae-pelagiae is reinstated, while O. dordoniensis is considered a junior synonym of O. santae-pelagiae. Successive populations of O. hottingeri, O. sanctae-pelagiae and O. douvillei show gradual morphological changes in time marked by an increase in the size and complexity of the macrospheric embryonal apparatus, an increase of the size of the adult specimens of both generations and the progressive appearance and development of true lateral chamberlets. The Font de les Bagasses Unit in the southern Pyrenees preserves a high-resolution archive of the evolution of the earliest Orbitoides. Strontium isotope stratigraphy indicates that the oldest species, O. hottingeri, appeared in the earliest Campanian, close to the Santonian-Campanian boundary, and was replaced by O. sanctaepelagiae at a level closely corresponding to the boundary between the Placenticeras bidorsatum and Menabites delawarensis ammonite zones.

El tiempo en el que opera la percepción histórica del mundo occidental, a partir del cual afirmamos que vivimos “en el tiempo”, se entiende como lineal, objetivo, absoluto, simultáneo y espacializado. Y estas cinco características se ven esencialmente afectadas a partir de ciertas constataciones: la primera es que, dado que el único elemento a partir del cual se puede medir el tiempo (en sus variantes astronómicas, mecánicas y atómicas) es circular, surgen problemas acerca de la linealidad; igual sucede con la objetividad si se cae en la cuenta de que el tiempo que se percibe internamente (regido por los ritmos circadianos y la dialéctica termodinámica entre generación y corrupción) no sirve para medir este supuesto tiempo externo; el único criterio a partir del cual se puede establecer un único tiempo entre los sujetos A y B es el movimiento terrestre y sus derivaciones, lo que pone en duda el carácter ontológico de la característica de absolutidad y, en consecuencia, también de simultaneidad; por último, resulta cuanto menos sospechoso que el tiempo, que se entiende popularmente como independiente del espacio –aun cuando nada se mueve, se afirma que el tiempo pasa–, sea siempre dependiente de éste para su correcta medición. Se evidencia, por lo tanto, que el tiempo bajo el que el hombre se rige de manera sistemática, y sobre el que afirma categóricamente que no hay reinterpretación posible, se vuelve problemático ante evidencias que ponen en tela de juicio sus características más intrínsecas. Ante esta inexactitud en la propia definición, se propone en las páginas que siguen un recorrido a través de las distintas concepciones que han forzado el concepto hasta evidenciar que su estructura más fundamental puede no ser como suele creerse. El objetivo del presente trabajo es doble, y sus dos partes dan cuentas de esta duplicidad. Por un lado, se realiza un análisis de la acepción absolutista del concepto de “tiempo”, acepción que ha pasado a ser desde la modernidad la única forma en la que Occidente vive el fenómeno de la temporalidad. Para ello, se analiza a la luz de las alternativas de comprensión de la temporalidad que diversas aproximaciones teóricas han propuesto: primero, en formulaciones prenewtonianas; segundo, en formulaciones físicas contemporáneas; tercero, en formulaciones fenomenológicas y ontológicas contemporáneas. Todo ello ofrecerá un mapa al lector del marco en el que se produjo la legitimación de la acepción absolutista del concepto de “tiempo” en frente de todas las demás, y finalmente dará cuentas de cómo este proceso de legitimación operó intersubjetivamente hacia una profunda transformación del concepto. El reverso del mismo objetivo fundamental de este trabajo reside en un trabajo arqueológico –en sentido foucaultiano– de los motivos por los que se transformó el concepto y llevó a Newton y a Kant a la necesidad de legitimar una transformación que, en realidad, había tenido lugar gradualmente por contingencias históricas. Se hallarán las bases para tal transformación en tres importantes contingencias históricas que han caracterizado profundamente el mundo occidental: el patriarcado, el monoteísmo judeo-cristiano y el capitalismo. / Time from which the historical perception of the Western world operates, from which we can assert that we live “in time”, is understood as a linear, objective, absolute, simultaneous and spatial time. And some ascertainments specially affect these five characteristics: taking into account that the only element from which time can be perceived is cyclic (in its astronomic, mechanic and atomic variants), some problems appear regarding linearity; the same happens with objectivity if we think that the time we perceive internally (regulated by circadian rhythms and the thermodynamic dialectic between generation and corruption) does not allow us to measure this assumed external time; the only guideline that can be used to set up a unique time between the subjects A and B is the Earth movement and its derivations. This calls into question the ontological position of the quality of absoluteness and the quality of simultaneity. Lastly, it is at least suspicious that time, which is understood as independent from space (even if nothing moves, it is said that time passes by), is always dependent from it for its correct measurement. It is evident, in consequence, that the time that rules systematically over the man, and that it is categorically understood that there is no possible reinterpretation, becomes a problem in front of the pair of questions that put under scrutiny its most intrinsic features. In front of this inaccuracy of its definition itself, a tour is proposed in the next pages; this tour will guide the reader through diverse conceptions that have forced the concept to make clear that maybe its most fundamental structure is not as we think. Thus, the aim of this work is two-sided, and is correlatively presented in two parts. Firstly, the absolutist definition of the concept “time” is put under analysis, a definition that from the modernity has been the only way from which Western culture has lived the temporality phenomenon. To accomplish this issue, the concept is analyzed through alternatives of comprehension of temporality that some theoretical approaches have suggested: first, pre-Newtonian approaches; second, contemporary Physics approaches; third, contemporary phenomenological and ontological approaches. These three approaches will offer a map to the reader about the frame in which the legitimation of the absolutist definition of the concept “time” over the rest was produced. Finally, the tour will show how this process of legitimation occurred inter-subjectively to a deep transformation of the concept. The reverse of the same fundamental aim of this work is based on an archeological framework (in Foucaltian terms) of the causes that led to the transformation of the concept and brought Newton and Kant to the need to legitimate a transformation that actually had been taking place gradually by historic contingences. The basis of this transformation will be find in three major historic contingences that have deeply defined the Occidental world: patriarchy, Judeo-Christian monotheism and capitalism.

La nostra recerca es situa a l’Espanya del segle XVIII i està centrada en el desenvolupament i difusió del càlcul diferencial i integral o el càlcul de fluxions, com es va denominar a la Gran Bretanya. L’anàlisi del càlcul diferencial i integral com a nou camp matemàtic a Europa del segle XVIII no és un tema nou, però, molt sovint, s’ha acostumat a enfocar la visió d’aquest desenvolupament des del “centre” i a partir de les grans figures com Isaac Newton o Gottfried Wilhelm Leibniz. La nostra tesi posa l’atenció en la recepció d’aquest nou càlcul a Espanya, a través de Tomàs Cerdà (1715-1791). Cerdà va ser un jesuïta català dedicat a l’ensenyament de les matemàtiques a Barcelona i a Madrid a mitjans del segle XVIII, que va publicar diversos textos matemàtics i tenia preparats molts altres per a una futura publicació. Un d’aquests manuscrits és un tractat sobre càlcul diferencial, el Tratado de Fluxiones, que és una traducció i adaptació d’un altre llibre, The Doctrine and Application of Fluxions (1750) d’un matemàtic anglès, Thomas Simpson (1710-1761). Així doncs, el principal objectiu de la nostra tesi s’ha concretat en l’anàlisi del paper de Cerdà en la introducció del càlcul diferencial i integral en l’Espanya del segle XVIII, a partir del seu Tratado de Fluxiones. Cerdà es va apropiar del càlcul fluxional de Simpson i li va donar una determinada orientació, pensant fonamentalment en els seus deixebles. El com i per què Cerdà va decidir quin seria el seu guia en la introducció del càlcul diferencial i integral i quines van ser les seves pròpies aportacions en aquesta tasca són els temes centrals de la nostra tesi. D’aquesta manera, la nostra recerca ha anat dirigida a entendre millor el procés de divulgació del coneixement científic, veient-lo, en tot moment, com part activa del mateix procés de construcció d’aquest coneixement. / Our research concerns eighteenth century Spain and is focused on the development and diffusion of Differential and Integral Calculus or Calculus of Fluxions, as it was known in Great Britain. The analysis of Differential Calculus, as a new field of mathematics in eighteenth century Europe is not a new topic, but it has often been used to approach this topic from the “centre” and via the well-known scientists Isaac Newton or Gottfried Wilhelm Leibniz. Our thesis focus on the reception of this new calculus into Spain, through Tomàs Cerdà (1715-1791). Cerdà was a Catalan Jesuit devoted to the teaching of mathematics in Barcelona and Madrid, in the mid-eighteenth century, and who published several mathematicals texts and prepared many others for future publication. One of these manuscripts is a treatise on Differential Calculus, the Tratado de Fluxiones, which is a translation and an adaptation of another book, The Doctrine and Application of Fluxions (1750) by an English mathematician, Thomas Simpson (1710-1761). Thus, the main aim of our thesis centers on the analysis of the role of Cerdà in the introduction of Differential and Integral Calculus in eighteenth Century Spain, by means his Tratado de Fluxiones. Cerdà appropriated Simpson’s fluxional calculus and managed it into a new shape, basically by thinking of his pupils. The main topics of our thesis are how and why Cerdà decided who would be his guide for the introduction of Differential and Integral Calculus and what his own contributions were to this work. To that end, our research is aimed at a better understanding of the process of popularisation of scientific knowledge, in such a way that it becomes an active part of the building process of this knowledge.