[ES] La música contemporánea irrumpe en Galicia entre las décadas de los setenta y noventa del pasado siglo, con propuestas postmodernistas en el entorno más próximo a Xuventudes Musicales de Vigo y festivales promovidos por Enrique Macías. En esta etapa aparecen los primeros intentos por crear un ensemble de música contemporánea con el grupo Talea, que junto con los ciclos y conciertos de intérpretes y compositores coruñeses se consideran los antecedentes más directos de la Asociación Galega de Compositores. A partir de la década de los noventa, Aticus 16 y Stimmung configuran dos propuestas con una clara pretensión por crear una agrupación diferente, un ensemble. Sin embargo, habría que esperar hasta mediados de los noventa para conocer el proyecto más ambicioso y representativo de música contemporánea surgido en el seno del Centro Galego de Arte Contemporáneo con el Departamento de Música y su Taller Instrumental. A partir de esta propuesta, se inicia una nueva etapa en el contexto musical gallego con la aparición de ensembles, que desembocará en la definitiva consolidación de un importante número de estas agrupaciones, además de ciclos y festivales específicos. En este recorrido, aparece el Grupo Instrumental Siglo XX como primera formación con una decidida apuesta por la música contemporánea surgida en el entorno de la Orquesta Sinfónica de Galicia, al que le sigue S@x 21 como primer grupo con una base orgánica definida sobre una agrupación de música de cámara que evoluciona hacia el ensemble. Con el cambio de siglo, el Ensemble Nordesía parece continuar algunas de las pautas marcadas por el Taller Instrumental del Centro Galego de Arte Contemporáneo que contó con músicos de distinta procedencia y mantuvo una estrecha relación con algunos de los compositores del Departamento de Música de este Centro. Fonos 21, Ensemble s21, Zoar y Múltiplensemble, en una clara evolución desde la agrupación de música de cámara hacia el ensemble, completaron esta primera década y, a partir de 2010, aparecen dos contundentes propuestas en la promoción y difusión de la música contemporánea, Vertixe Sonora Ensemble y el Taller Atlántico Contemporáneo. Completan esta segunda década del siglo Airas Ensemble, Música Práctica y Camerata OSG, resultando una etapa decisiva para la música en Galicia tanto por la programación de numerosos ciclos y festivales como por la gran diversidad de músicos en el ámbito de la música contemporánea. Esta tesis sirve de homenaje a estos músicos y pretende dar a conocer un colectivo, el de los ensembles de música contemporánea en la comunidad gallega, que ha contribuido mediante sus actividades a la normalización de esta música. Dentro de la amplia variedad de actividades llevadas a cabo por los ensembles, destacan los conciertos, con especial atención los que presentan estrenos de partituras. Además, las actividades susceptibles de ser consideradas como formativas: conciertos didácticos, charlas, seminarios, cursos y encuentros con compositores e intérpretes, demuestran una labor no siempre reconocida y valorada que ha contribuido a generar un reencuentro entre el público y una música, muchas veces, rechazada por los propios músicos. Este trabajo ha permitido visibilizar los ensembles de música contemporánea, un colectivo de músicos que ha difundido esta música en sus múltiples formatos y estéticas, ha creado nuevas sinergias entre diferentes expresiones artísticas y ha potenciado el reencuentro con el público. Los escasos trabajos relacionados con esta temática sugieren nuevos planteamientos en la investigación sobre los músicos y la música más reciente porque resulta imprescindible conocer el presente artístico para poder entender el pasado. Un compromiso que, como músicos, debemos contraer para generar una sociedad más pluralista y abierta a posibles cambios de paradigma en el arte. / [CA] La música contemporània irromp a Galícia entre les dècades dels setanta i noranta de passat segle, amb propostes postmodernistes en l'entorn més pròxim a Xuventudes Musicals de Vigo i festivals promoguts per Enrique Macías. En esta etapa apareixen els primers intents per crear un ensemble de música contemporània amb el grup Talea, que al costat dels cicles i concerts d'intèrprets i compositors de la Corunya es consideren els antecedents més directes de la Asociación Galega de Compositores. A partir de la dècada dels noranta, Aticus 16 i Stimmung configuren dos propostes amb una clara pretensió per crear una agrupació diferent, un ensemble. No obstant això, caldria esperar fins a mitjan noranta per a conéixer el projecte més ambiciós i representatiu de música contemporània sorgit en el si del Centro Galego de Arte Contemporáneo amb el Departamento de Música i el seu Taller Instrumental. A partir d'esta proposta, s'inicia una nova etapa en el context musical gallec amb l'aparició de ensembles, que desembocarà en la definitiva consolidació d'un important número d'estes agrupacions, a més de cicles i festivals específics. En este recorregut, apareix el Grup Instrumental Segle XX com primera formació amb una decidida aposta per la música contemporània sorgida a l'entorn de l'Orquestra Simfònica de Galícia, al qual li seguix S@x 21 com primer grup amb una base orgànica definida sobre una agrupació de música de cambra que evoluciona cap al ensemble. Amb el canvi de segle, el Ensemble Nordesía sembla continuar algunes de les pautes marcades pel Taller Instrumental del Centro Galego de Arte Contemporáneo que va comptar amb músics de diferent procedència i va mantindre una estreta relació amb alguns dels compositors del Departamento de Música d'este Centre. Fonos 21, Ensemble s21, Zoar i Múltiplensemble, en una clara evolució des de l'agrupació de música de cambra cap al ensemble, van completar esta primera dècada i, a partir de 2010, apareixen dos contundents propostes en la promoció i difusió de la música contemporània, Vertixe Sonora Ensemble i el Taller Atlántico Contemporáneo. Completen esta segona dècada del segle Airas Ensemble, Música Pràctica i Camerata OSG, resultant una etapa decisiva per a la música a Galícia tant per la programació de nombrosos cicles i festivals com per la gran diversitat de músics en l'àmbit de la música contemporània. Esta tesi servix d'homenatge a estos músics i pretén donar a conéixer un col¿lectiu, el dels ensembles de música contemporània en la comunitat gallega, que ha contribuït mitjançant les seues activitats a la normalització d'esta música. Dins de l'àmplia varietat d'activitats dutes a terme pels ensembles, destaquen els concerts, amb especial atenció els que presenten estrenes de partitures. A més, les activitats susceptibles de ser considerades com a formatives: concerts didàctics, xarrades, seminaris, cursos i trobades amb compositors i intèrprets, demostren una labor no sempre reconeguda i valorada que ha contribuït a generar un retrobament entre el públic i una música, moltes vegades, rebutjada pels propis músics. Este treball ha permés visibilitzar els ensembles de música contemporània, un col¿lectiu de músics que ha difós esta música en els seus múltiples formats i estètiques, ha creat noves sinergies entre diferents expressions artístiques i ha potenciat el retrobament amb el públic. Els escassos treballs relacionats amb esta temàtica suggerixen nous plantejaments en la investigació sobre els músics i la música més recent perquè resulta imprescindible conéixer el present artístic per a poder entendre el passat. Un compromís que, com a músics, hem de contraure per a generar una societat més pluralista i oberta a possibles canvis de paradigma en l'art. / [EN] Contemporary music burst onto the scene in Galicia between the seventies and the nineties of the last century, with postmodernist proposals in the environment closest to Xuventudes Musicales de Vigo and festivals promoted by Enrique Macías. During this period, the first attempts to create a contemporary music ensemble appeared with the group Talea, which together with the cycles and concerts of performers and composers from A Coruña are considered the most direct antecedents of the Asociación Galega de Compositores. In the 1990s, Aticus 16 and Stimmung formed two proposals with a clear intention of creating a different group, an ensemble. However, it was not until the mid-1990s that the most ambitious and representative contemporary music project emerged at the Centro Galego de Arte Contemporáneo with the Departamento de Música and its Taller Instrumental. From this proposal, a new stage began in the Galician musical context with the appearance of ensembles, which would lead to the definitive consolidation of an important number of these groups, as well as specific cycles and festivals. In this journey, the Grupo Instrumental Siglo XX appears as the first group with a firm commitment to contemporary music that arose in the environment of the Orquesta Sinfónica de Galicia, followed by S@x 21 as the first group with a defined organic base on a chamber music group that evolves towards the ensemble. With the turn of the century, the Ensemble Nordesía seems to continue some of the guidelines set by the Taller Instrumental del Centro Galego de Arte Contemporáneo, which had musicians from different backgrounds and maintained a close relationship with some of the composers of the Departmento de Música of this Centre. Fonos 21, Ensemble s21, Zoar and Múltiplensemble, in a clear evolution from chamber music group to ensemble, completed this first decade and, from 2010, two strong proposals for the promotion and dissemination of contemporary music appeared, Vertixe Sonora Ensemble and the Taller Atlántico Contemporáneo. The second decade of the century was completed by the Airas Ensemble, Música Práctica and Camerata OSG, a decisive period for music in Galicia, both for the programming of numerous cycles and festivals and for the great diversity of musicians in the field of contemporary music. This thesis pays tribute to these musicians and aims to raise awareness of a group of contemporary music ensembles in the Galician community, which has contributed through its activities to the normalisation of this music. Within the wide variety of activities carried out by the ensembles, concerts stand out, with special attention to those presenting premieres of scores. In addition, the activities that can be considered as educational: didactic concerts, talks, seminars, courses and meetings with composers and performers, demonstrate a work that is not always recognised and valued, which has contributed to generating a reunion between the audience and a music that is often rejected by the musicians themselves. This work has made it possible to make contemporary music ensembles visible, a group of musicians who have disseminated this music in its multiple formats and aesthetics, created new synergies between different artistic expressions and promoted the re-encounter with the audience. The few works related to this subject suggest new approaches to research on musicians and the most recent music, because it is essential to know the artistic present in order to understand the past. This is a commitment that, as musicians, we must make in order to generate a more pluralistic society open to possible paradigm shifts in art. / Yebra Rivera, RS. (2024). Los ensembles gallegos en la normalización de la música contemporánea: 1987-2020 [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/207357

[ES] Esta tesis doctoral investiga la potencialidad de la práctica artística en el espacio público como acción transgenerizante. Partiendo de un análisis de literatura y obras de artistas trans*, se presenta la práctica artística transgénero como un desbordamiento epistémico que posibilita la generación de cuerpos y espacios que se desmarcan del régimen cisnormativo. Estxs artistas emplean estrategias como la búsqueda de la ilegibilidad, la producción de figuras monstruosas y la reivindicación de ser imposible para generar obras que son simultáneamente una propuesta desidentificativa, una experimentación corporal y una construcción de mundos propios. El espacio se aborda como un constructo social producido por un sistema cisnormativo hegemónico. Desde esta perspectiva, el espacio funciona como un dispositivo de control y vigilancia de los cuerpos que lo atraviesan además de como una tecnología de refuerzo del discurso cisnormativo, como se expone en el ejemplo de los aseos públicos. Sin embargo, el hecho de que los espacios sean producto de los cuerpos que los atraviesan también posibilita que los cuerpos disidentes puedan apropiárselos y transformárselos a través de gestos transgenerizantes. Aunque estos espacios desidentificados lo son de manera efímera, se defiende que todo espacio puede ser transgenerizado si se perturban los dispositivos de control social desde los que se activa. Para ello se proponen cuatro gestos transgenerizantes (okupar, pasar, tocar y hackear) que desbordan la percepción, el uso, las trayectorias y los protocolos sociales en dichos espacios. Estos gestos, así como la propuesta del potencial transgenerizador del espacio emergen del análisis de mi práctica artística del dibujo in situ, así como de las anotaciones, observaciones y recuerdos de los efectos de estos trabajos en el espacio y en lxs visitantes. Para este análisis se han seleccionado y estudiado cuatro obras de mi corpus: Genderpoo (2008-), Ver o No Ver (2019), A Hole so Big it Became the Sky (2019), Trans* Camp (2023). La última, Trans* Camp o Campamento Trans* es una pieza creada exprofeso para corroborar la eficacia de estas acciones, así como explorar la materialización y formalización de estos, y el contacto con el público. Se discute aquí, desde el análisis de la práctica, la experiencia de investigación, la producción y la exposición, de qué manera este proceso de transgenerización se ha activado en el espacio / [CA] Aquesta tesi doctoral s'investiga la potencialitat de la pràctica artística en l'espai públic com a acció transgeneritzant. Partint d'una anàlisi de literatura i obres d'artistes trans*, es presenta la pràctica artística transgènere com un desbordament epistèmic que possibilita la generació de cossos i espais que es desmarquen del règim cisnormatiu. Estxs artistes emprenen estratègies com la cerca de la il.legibilitat, la producció de figures monstruoses i la reivindicació de ser impossible per a generar obres que són simultàniament una proposta desidentificativa, una experimentació corporal i una construcció de mons propis. L'espai s'aborda com un constructe social produït per un sistema cisnormatiu hegemònic. Des d'aquesta perspectiva, l'espai funciona com un dispositiu de control i vigilància dels cossos que el travessen a més de com una tecnologia de reforç del discurs cisnormatiu, com s'exposa en l'exemple dels lavabos públics. No obstant això, el fet que els espais siguen producte dels cossos que els travessen també possibilita que els cossos dissidents se'ls puguen apropiar i transformar a través de gestos transgeneritzants. Encara que aquests espais desidentificats ho són de manera efímera, es defensa que tot espai pot ser transgeneritzat si es pertorben els dispositius de control social des dels quals s'activa. Per a això es proposen quatre gestos transgeneritzants (okupar, passar, tocar i hackejar) que desborden la percepció, l'ús, les trajectòries i els protocols socials en aquests espais. Aquests gestos, així com la proposta del potencial transgeneritzador de l'espai emergeixen de l'anàlisi de la meua pràctica artística del dibuix in situ, així com de les anotacions, observacions i records dels efectes d'aquests treballs en l'espai i en els/les visitants. Per a aquesta anàlisi s'han seleccionat i estudiat quatre obres del meu corpus: Genderpoo (2008-), Ver o No Ver (2019), A Hole so Big it Became the Sky (2019), Trans* Camp (2023). L'última, Trans* Camp o Campamento Trans* és una peça creada ex professo per a corroborar l'eficàcia d'aquestes accions, així com explorar la materialització i formalització d'aquests, i el contacte amb el públic. Es discuteix ací, des de l'anàlisi de la pràctica, l'experiència d'investigació, la producció i l'exposició, de quina manera aquest procés de transgenerització s'ha activat en l'espai. / [EN] This doctoral thesis investigates the potential of artistic practice in public space as a transgenderinzing, or transing, action. Drawing from a literature analysis and works by trans* artists, transgender artistic practice is presented as an epistemic overflow that enables the generation of bodies and spaces that deviate from the cisnormative regime. These artists employ strategies such as seeking illegibility, producing monstrous figures, and claiming impossibility to generate works that are simultaneously a proposal for disidentification, bodily experimentation, and the construction of their own worlds. Space is approached as a social construct produced by a hegemonic cisnormative system. From this perspective, space functions as a device for controlling and surveilling the bodies that traverse it, as well as reinforcing cisnormative discourse, as exemplified in the case of public restrooms. However, the fact that spaces are products of the bodies that traverse them also allows dissenting bodies to appropriate and transform them through transing gestures. Although these disidentified spaces are ephemeral, it is argued that any space can be transgenderized by disrupting the social control devices from which they are activated. To this end, four transgenerative gestures (occupy, pass, touch, and hack) are proposed to disrupt the perception, use, trajectories, and social protocols in such spaces. These gestures, as well as the proposal of the transing potential of space, emerge from the analysis of my artistic practice of on-site drawing, as well as from annotations, observations, and memories of the effects of these works on the space and its visitors. For this analysis, four works from my corpus have been selected and studied: Genderpoo (2008-), To See or Not To See (2019), A Hole so Big it Became the Sky (2019), and Trans* Camp (2023). The latter, Trans* Camp or Campamento Trans*, is a piece created specifically to confirm the effectiveness of these actions, as well as to explore their materialization and formalization, and interaction with the public. Here, the activation of this transing process in space is discussed from the analysis of practice, research experience, production, and exhibition. / Guzmán Martín, E. (2024). La práctica artística y su potencial transgenerizador: análisis de espacialidades y procesos de transgenerización desde la práctica del dibujo in-situ [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/205787

[ES] El mito es un tipo de narración tradicional que ha sido empleada en todas las culturas desde hace milenios. Es un tipo de relato que, lejos de agotarse, siempre se reinventa y reinterpreta hacia delante. La metodología propuesta permite plantear interrogantes desde la práctica artística personal para, a continuación, deducir una serie de rasgos que hacen que el mito sea de interés para aquellas prácticas artísticas actuales que investigan acción y movimiento. Uno de los objetivos fundamentales de la tesis es comprobar si el mito es un tipo de narración que en el arte actual permite relacionar la tradición con el presente, es decir, vincular la cultura que hemos heredado con las problemáticas de hoy, con los miedos y vulnerabilidades de la sociedad, así como subrayar los cismas que hay que superar. Para entender cómo la mitología se inserta en el arte contemporáneo, la estructura del documento es conceptual, pues organiza tres categorías de la acción en tres tiempos metafóricos: relaciona la autorrepresentación con el pasado, la activación con el presente y la partitura escultórica con el futuro. En esta investigación teórico-práctica se analizan conceptos procedentes de la filosofía, la narratología, mitología, antropología o teoría feminista, y también obras de referentes artísticos. La observación de estas teorías y estrategias que se relacionan con la práctica artística personal, permiten extraer conclusiones. En definitiva, el presente estudio investiga autorrepresentación, activación y partitura escultórica como categorías que en el contexto del arte contemporáneo resignifican la capacidad emancipadora del mito con respecto al orden imperante. / [CA] El mite és un tipus de narració tradicional que ha sigut emprada en totes les cultures des de fa mil·lennis. És un tipus de relat que, lluny d'esgotar-se, sempre es reinventa i reinterpreta cap avant. La metodologia proposada permet plantejar interrogants des de la pràctica artística personal per a, a continuació, deduir una sèrie de trets que fan que el mite siga d'interès per a aquelles pràctiques artístiques actuals que investiguen acció i moviment. Un dels objectius fonamentals de la tesi és comprovar si el mite és un tipus de narració que en l'art actual permet relacionar la tradició amb el present, és a dir, vincular la cultura que hem heretat amb les problemàtiques d'avui, amb les pors i vulnerabilitats de la societat, així com subratllar els cismes que cal superar. Per a entendre com la mitologia s'insereix en l'art contemporani, l'estructura del document és conceptual, perquè organitza tres categories de l'acció en tres temps metafòrics: relaciona l'autorepresentació amb el passat, l'activació amb el present i la partitura escultòrica amb el futur. En aquesta investigació teoricopràctica s'analitzen conceptes procedents de la filosofia, la narratologia, mitologia, antropologia o teoria feminista, i també obres de referents artístics. L'observació d'aquestes teories i estratègies que es relacionen amb la pràctica artística personal, permeten extraure conclusions. En definitiva, el present estudi investiga autorepresentació, activació i partitura escultòrica com a categories que en el context de l'art contemporani resignifiquen la capacitat emancipadora del mite respecte a l'ordre imperant. / [EN] Myth is a type of traditional narrative that has been utilized in all cultures for millennia, always being reinvented and reinterpreted rather than exhausted. The proposed methodology enables us to pose questions arising from personal artistic practice and subsequently deduce a series of features that render myth relevant to contemporary artistic practices investigating action and movement. One of the fundamental objectives of the thesis is to verify if myth is a type of narrative that, in current art, allows us to relate tradition with the present; that is, to link the culture that we have inherited with today's problems, fears, and vulnerabilities of society, as well as to highlight the schisms that must be overcome. To understand how mythology is incorporated into contemporary art, the structure of the document is conceptual, organizing three categories of action across three metaphorical times: it relates self-representation to the past, activation to the present, and the sculptural score to the future. In this theoretical-practical research, concepts from philosophy, narratology, mythology, anthropology, or feminist theory are analyzed, along with works of artistic reference. Observing these theories and strategies related to personal artistic practice allows for drawing conclusions. In summary, the present study investigates self-representation, activation, and sculptural score as categories that, in the context of contemporary art, re-signify the emancipatory capacity of myth with respect to the prevailing order. / Boyano López Villalta, DC. (2024). Alegoría y sabotaje: investigación artística sobre la acción y el movimiento que vincula la tradición con el presente [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/207206

[ES] La fibrilación auricular (FA) es la arritmia cardíaca más común y afecta a más de 33 millones de pacientes en el mundo. A menudo se encuentra en unidades de cuidados intensivos, donde se asocia con hospitalizaciones prolongadas, mayores costos de atención médica, riesgo elevado de tromboembolismo y mayor mortalidad. La FA tiene diversas causas y mecanismos y se considera una enfermedad heterogénea. Puede ser causada por comorbilidades cardíacas y no cardíacas, como trastornos endocrinos, pulmonares y metabólicos, genética e inflamación. La abundancia de mecanismos fisiopatológicos asociados con la FA ha llevado a la comprensión de que los pacientes con FA son considerablemente heterogéneos. Esta heterogeneidad entre las poblaciones de pacientes se ha identificado previamente como un impedimento no abordado en los estudios epidemiológicos. Existen pautas para el tratamiento y manejo de la FA para la población general, pero no son directamente aplicables a las poblaciones de la UCI debido a los diferentes mecanismos, riesgos y efectividad de los tratamientos de la FA. Además, falta evidencia sólida sobre estrategias de tratamiento óptimas, lo que resulta en una falta de consenso entre los tomadores de decisiones clínicas y diferentes enfoques de tratamiento en las instituciones clínicas. Esta tesis doctoral informa el proceso de desarrollo de un método de estratificación para pacientes con FA en el entorno de cuidados críticos. Se desarrollan, comparan y emplean nuevos algoritmos de agrupamiento semisupervisados para identificar fenotipos de FA. Se comparan los efectos del tratamiento de fármacos antiarrítmicos comunes entre fenotipos y se realiza una evaluación de usabilidad para identificar la aplicabilidad clínica de los métodos desarrollados. / [CA] La fibril·lació auricular (FA) és l'arítmia cardíaca més comú i afecta més de 33 milions de pacients al món. Sovint es troba en unitats de cures intensives, on s'associa amb hospitalitzacions prolongades, majors costos d'atenció mèdica, risc elevat de tromboembolisme i més mortalitat. La FA té diverses causes i mecanismes i es considera una malaltia heterogènia. Pot ser causada per comorbiditats cardíaques i no cardíaques, com ara trastorns endocrins, pulmonars i metabòlics, genètica i inflamació. L'abundància de mecanismes fisiopatològics associats a la FA ha portat a la comprensió que els pacients amb FA són considerablement heterogenis. Aquesta heterogeneïtat entre les poblacions de pacients s'ha identificat prèviament com un impediment no abordat als estudis epidemiològics. Hi ha pautes per al tractament i maneig de la FA per a la població general, però no són directament aplicables a les poblacions de la UCI a causa dels diferents mecanismes, riscos i efectivitat dels tractaments de la FA. A més, manca evidència sòlida sobre estratègies de tractament òptimes, la qual cosa resulta en una manca de consens entre els prenedors de decisions clíniques i diferents enfocaments de tractament a les institucions clíniques. Aquesta tesi doctoral informa el procés de desenvolupament d'un mètode d'estratificació per a pacients amb FA a l'entorn de cures crítiques. Es desenvolupen, comparen i fan servir nous algorismes d'agrupament semisupervisats per identificar fenotips de FA. Es comparen els efectes del tractament de fàrmacs antiarítmics comuns entre fenotips i es fa una avaluació d'usabilitat per identificar l'aplicabilitat clínica dels mètodes desenvolupats. / [EN] Atrial fibrillation (AF) is the most commonly encountered cardiac arrhythmia, affecting over 33 million patients in the world. It is often encountered in intensive care units, where it is associated with prolonged hospitalisation, increased healthcare costs, elevated risk of thromboembolism, and higher mortality. AF has diverse causes and mechanisms, and is considered to be a heterogeneous disease. It may be caused by cardiac and non-cardiac comorbidities, such as endocrine, pulmonary, and metabolic disorders, genetics, and inflammation. The abundance of pathophysiological mechanisms associated with AF has led to the realization that AF patients are considerably heterogeneous. This heterogeneity among patient populations have previously been identified as an unaddressed impediment in epidemiological studies. Guidelines for the treatment and management of AF exist for the general population but are not directly applicable to ICU populations due to different AF mechanisms, risks, and effectiveness of treatments. Further, strong evidence for optimal treatment strategies is missing, resulting in a lack of consensus among clinical decision-makers, and different treatment approaches across clinical institutions. This doctoral thesis reports the process of developing a stratification method for AF patients in the critical care setting. Novel semi-supervised clustering algorithms are developed, benchmarked, and employed to identify AF phenotypes. Treatment effects of common antiarrhythmic drugs are compared among phenotypes, and a usability assessment is performed to identify the clinical applicability of the developed methods. / Lacki, AS. (2024). Clinical Decision Support System for the Multiparametric Stratification of Atrial Fibrillation Patients in Critical Care [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/212511

[ES] La presente tesis doctoral desarrolla una experiencia educativa en el contexto de las enseñanzas artísticas superiores de grado en Diseño. El objetivo de la investigación es validar la hipótesis de que la inclusión de un enfoque feminista en estos estudios, y el empleo de la performance como estrategia pedagógica provocan en el alumnado una evolución personal hacia el ejercicio profesional del diseño con perspectiva de género. Para realizar un diagnóstico acertado, se ha revisado el currículum de estas enseñanzas en la Comunitat Valenciana y se ha comprobado la carencia de un enfoque de género en la enseñanza-aprendizaje de esta disciplina. Además, se ha examinado la literatura académica sobre el tema para articular una base teórica sólida sobre la que apoyar la praxis docente y artística. Así pues, mediante una metodología de investigación-acción educativa basada en las artes y una pedagogía feminista, se han llevado a cabo tres acciones. La primera, la implementación en la Escola d'Art i Superior de Disseny de València de una asignatura optativa con contenidos feministas, con la que impulsar una mejora educativa y dotar al alumnado de las competencias necesarias para diseñar con perspectiva de género. La segunda, la creación y el diseño en el aula de una performance para denunciar las violencias machistas, y la tercera, su realización en el espacio público, y su transformación en artivismo. Los resultados de esta investigación, presentados en esta tesis y recogidos en un audiovisual, respaldan la hipótesis de partida y demuestran que la metodología propuesta se revela efectiva para formar profesionales del sector capaces de asumir responsabilidades en cuestiones de género, diseñar desde otra mirada alejada del androcentrismo, cambiar el imaginario colectivo y construir una sociedad más justa y equitativa. También, ponen de manifiesto las posibilidades educativas de la performance y su capacidad para empoderar al alumnado y convertirlo en agente de cambio social. Las conclusiones resaltan que, pese al éxito de la experiencia, siguen existiendo impedimentos para implementar, de forma efectiva, una perspectiva feminista en las enseñanzas de diseño. También destacan que la creación y realización de acciones grupales artísticas aportan al alumnado un aprendizaje vivencial y situado en el que la fuerza de la colectividad funciona como poder transformador y como medio para reclamar una igualdad real en y desde la institución educativa. / [CA] La present tesi doctoral desenvolupa una experiència educativa al context dels ensenyaments artístics superiors de grau en Disseny. L'objectiu de la investigació és validar la hipòtesi que la inclusió d'un enfocament feminista en estos estudis, i l'ús de la performance com a estratègia pedagògica provoquen en l'alumnat una evolució personal cap a l'exercici professional del disseny amb perspectiva de gènere. Per fer un diagnòstic encertat, s'ha revisat el currículum d'estos ensenyaments en la Comunitat Valenciana i s'ha comprovat la manca d'un enfocament de gènere a l'ensenyament-aprenentatge d'esta disciplina. A més, s'ha examinat la literatura acadèmica sobre el tema per articular una base teòrica sòlida sobre la qual donar suport a la praxi docent i artística. Així doncs, mitjançant una metodologia d'investigació-acció educativa basada en les arts i una pedagogia feminista, s'han dut a terme tres accions. La primera, la implementació a l'Escola d'Art i Superior de Disseny de València d'una assignatura optativa amb continguts feministes, amb la qual impulsar una millora educativa i dotar l'alumnat de les competències necessàries per dissenyar amb perspectiva de gènere. La segona, la creació i el disseny a l'aula d'una performance per denunciar les violències masclistes, i la tercera, la seua realització a l'espai públic, i la seua transformació en artivisme. Els resultats d'esta investigació, presentats en esta tesi i recollits en un audiovisual, recolzen la hipòtesi de partida i demostren que la metodologia proposada es revela efectiva per formar professionals del sector capaços d'assumir responsabilitats en qüestions de gènere, dissenyar des d'una altra mirada allunyada de l'androcentrisme, canviar l'imaginari col·lectiu i construir una societat més justa i equitativa. També, posen de manifest les possibilitats educatives de la performance i la seua capacitat per empoderar l'alumnat i convertir-lo en agent de canvi social. Les conclusions ressalten que, malgrat l'èxit de l'experiència, continuen existint impediments per implementar, de manera efectiva, una perspectiva feminista als ensenyaments de disseny. També destaquen que la creació i realització d'accions grupals artístiques aporten a l'alumnat un aprenentatge vivencial i situat en el qual la força de la col·lectivitat funciona com a poder transformador i com mitjà amb què reclamar una igualtat real en i des de la institució educativa. / [EN] This doctoral thesis presents an educational experience in the context of artistic teaching in bachelor's degree programs in design. The objective of this study is to validate the hypothesis that the inclusion of a feminist approach in these programs and the use of performance as a pedagogical strategy spark a personal evolution in students toward the professional practice of design with a gender perspective. To make an accurate diagnosis, the curricula of these teachings in the Valencian Community have been reviewed and the lack of a gender approach in the teaching and learning of this discipline has been verified. In addition, the academic literature on the topic has been examined to articulate a solid theoretical basis on which to support teaching and artistic practices. Thus, through an educational action and research methodology based on the arts and a feminist pedagogy, three actions have been carried out. The first is the implementation at the Escola d'Art i Superior de Disseny de València of an optional course with feminist content to promote educational improvement and provide students with the necessary skills to design with a gender perspective. The second is the creation and design of a performance in the classroom to denounce sexist violence. The third is holding this performance in a public space, and its transformation into artivism. The results of this research are presented in this thesis and collected in audiovisual format. The results support the starting hypothesis and demonstrate that the proposed methodology is effective in training professionals in the sector who are capable of assuming responsibilities in gender issues, designing from a perspective that is removed from androcentrism, changing the collective imagination and building a more just and equitable society. They also highlight the educational possibilities of performance and its ability to empower students and turn them into agents of social change. The conclusions highlight that, despite the success of the experience, there are still hurdles to overcome in order to effectively implement a feminist perspective in teaching design. They also highlight that the creation and hosting of artistic group activities provide students with experiential, situated learning in which the strength of the collective functions as a transformative power and as a means to demand real equality both within and from the educational institution. / Sáez Salvador, MDR. (2024). La performance como estrategia artivista para la inclusión de una perspectiva de género en las enseñanzas artísticas superiores de diseño [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/211833

[ES] Esta investigación examina los procedimientos y estrategias de trabajo de tres artistas chilenos activos principalmente en torno a la década 2010-2020: Francisco Papas Fritas, Kimvn Teatro y el Colectivo LASTESIS. Las obras analizadas provienen de diferentes campos disciplinares y sus creadores tienen configuraciones diversas, respondiendo a lógicas tanto individuales como colectivas. Nuestra hipótesis es que estos trabajos son ejemplos de una narrativa artística contemporánea, con abordajes conceptuales, estéticos y políticos que reflejan una crisis social y cultural de carácter estructural. En esta perspectiva, hemos organizado el estudio en capítulos que abordan progresivamente el problema planteado. Primero, definimos lo que denominamos crisis estructural a través de cinco ejes clave. Luego, enmarcamos el territorio enfocado, repasando su conformación histórica en aspectos sociales, económicos y políticos, con énfasis en su historia artística y expresiones de malestar. Posteriormente, entregamos las definiciones teóricas que sustentan conceptualmente nuestro examen. Esto nos permite analizar en detalle a los artistas escogidos, examinando sus trayectorias, procedimientos y estrategias, intentando vincular los antecedentes aportados. Adicionalmente, damos cuenta de un proceso de creación de obra, en fase de proyecto, que hemos realizado durante la investigación, con la intención de aplicar los conceptos estudiados de manera práctica. / [CA] Aquesta investigació examina els procediments i estratègies de treball de tres artistes xilens actius principalment al voltant de la dècada 2010-2020: Francisco Papas Fritas, Kimvn Teatro i el Col·lectiu LASTESIS. Les obres analitzades provenen de distints camps disciplinaris i els seus creadors tenen configuracions diverses, responent a lògiques individuals com col·lectives. La nostra hipòtesi és que aquests treballs són exemples d'una narrativa artística contemporània, amb enfocaments conceptuals, estètics i polítics que reflecteixen una crisi social i cultural de caràcter estructural. Amb aquesta perspectiva, hem organitzat l'estudi en capítols que aborden progressivament el problema plantejat. Primer, definim el que anomenem crisi estructural a través de cinc eixos clau. Després, emmarquem el territori enfocat, repassant la seua conformació històrica en aspectes socials, econòmics com polítics, amb èmfasi en la seua història artística i expressions de malestar. Posteriorment, oferim les definicions teòriques que sustenten conceptualment el nostre examen. Això ens permet analitzar en detall els artistes escollits, examinant les seues trajectòries, procediments i estratègies, intentant vincular els antecedents aportats. De manera addicional, donem compte d'un procés de creació d'obra, en fase de projecte, que hem realitzat durant la investigació, amb la intenció d'aplicar els conceptes estudiats de manera pràctica. / [EN] This research examines the procedures and working strategies of three Chilean artists who were mainly active around the decade 2010-2020: Francisco Papas Fritas, Kimvn Teatro, and the LASTESIS collective. The works analyzed come from different disciplinary fields, and their creators have different formations, responding to both individual and collective logic. We hypothesize that these works are examples of a contemporary artistic narrative with conceptual, aesthetic, and political approaches that reflect a social and cultural crisis of a structural nature. From this perspective, we have divided the study into chapters that progressively address the problem posed. First, we define what we call a structural crisis along five key axes. Then, we frame the territory in question, reviewing its historical formation in social, economic, and political terms, emphasizing its artistic history and expressions of discontent. We then provide the theoretical definitions that conceptually support our investigation. This allows us to analyze the selected artists in detail, examining their trajectories, procedures, and strategies and attempting to link them to the background provided. In addition, in the project phase, we report on a work creation process that we carried out during the research, intending to put the concepts studied into practice. / Canales Contreras, R. (2024). Hermenéuticas del naufragio. Operaciones artísticas en tiempos de crisis estructural: acercamiento a tres artistas chilenos [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/213429

[ES] Esta tesis versa sobre la gestión de propiedad en el Catastro y el Registro de la Propiedad en España y en Colombia; a través de las herramientas técnicas que utilizan los profesionales que delimitan la propiedad en el terreno. Desde un punto de vista práctico se inició el estudio en España con la coordinación entre el Catastro y el Registro, aplicando con un caso práctico la ley 13/2015, justo en el momento en el que fue aprobada. Para testar la ley se realizó la delimitación de una finca con su representación gráfica alternativa, y se llevó a una notaría. Se comprobó que esta vía no era viable todavía, y se actualizó la cartografía catastral por el cauce tradicional del Catastro. Posteriormente, en Colombia se ha estudiado una iniciativa de puesta en marcha de la norma ISO19152- LADM, cuyo perfil de aplicación en Colombia se ha denominado LADM-COL. Para la aplicación del perfil el gobierno colombiano ha realizado un desarrollo que ha estado en constante cambio durante el tiempo de investigación de esta tesis, y que incluye un plugin para QGIS, denominado LADM-COL. Este plugin permite introducir los datos de una delimitación de una propiedad colombiana (finca en España, predio en Colombia) según el modelo LADM-COL en una base de datos local, que luego es exportada para ser incluida en otra base de datos global y oficial. Está previsto que los datos de esta base de datos sean publicados en un geoportal, que en el momento de desarrollo de esta tesis, aún no está disponible. Esta tesis realiza un estudio de la metodología de trabajo diseñada para la captura de datos en el modelo LADM-COL en Colombia, mediante el plugin de QGIS LADM-COL. Para realizar las pruebas se ha contactado con la asociación de topógrafos denominada Cámara Colombiana de la Topografía, estableciéndose una colaboración, de forma que se usará esta tesis para fomentar la captura de datos de delimitaciones topográficas según el modelo LADM-COL. Se ha planteado, junto con la asociación de la Cámara Colombiana de la Topografía, la creación de un visor-geoportal que permita visualizar y consultar la información geográfica y alfanumérica de los trabajos realizados según el modelo. Para ello, se instalaría la base de datos con el modelo LADM-COL en la nube, permitiendo su conexión directamente con QGIS. Los usuarios importarían sus trabajos en la nube y se mostrarían en el geoportal. Los usuarios, previamente identificados, podrán acceder a la información del geoportal, para la consulta de la información. El objetivo del geoportal es poder mostrar los datos capturados, mientras el geoportal oficial no esté disponible, y poder valorar la utilidad de este geoportal en aspectos como: si facilita la regularización de tierras, si facilita la compresión de los trabajos de regulación, si añade seguridad, o bien, si por el contrario representa una tarea extra poco útil. La principal conclusión de este trabajo es que, a pesar de las dificultades técnicas para acordar los modelos de datos, y de las complicaciones del diseño y desarrollo de herramientas para la gestión de la información catastral y registral (bases de datos, geoportales, comprobaciones topológicas y temáticas, herramientas de edición e intercambio, etc.), dichas herramientas son desarrolladas adecuadamente, y a pesar de ello no se consigue que se implante su uso. Los motivos que se han detectado son la falta de información de los propietarios, y la falta de información y formación por parte de técnicos y juristas en un tema, el de la delimitación de la propiedad, que exige que todas las partes implicadas conozcan un poco todas las partes del proceso de delimitación de una propiedad, derechos, registro, legislación, trámites administrativos, e incluso el modelo de datos con el que se está trabajando. / [CA] Aquesta tesi versa sobre la gestió de propietat al Cadastre i el Registre de la Propietat a Espanya i Colòmbia; a través de les eines tècniques que utilitzen els professionals que delimiten la propietat al terreny. Des d'un punt de vista pràctic es va iniciar l'estudi a Espanya amb la coordinació entre el Cadastre i el Registre, aplicant amb un cas pràctic la llei 13/2015, justament en el moment en què va ser aprovada. Per testar la llei es va realitzar la delimitació duna finca amb la seva representació gràfica alternativa, i es va portar a una notaria. Es va comprovar que aquesta via encara no era viable, i es va actualitzar la cartografia cadastral per la llera tradicional del Cadastre. Posteriorment, a Colòmbia s'ha estudiat una iniciativa de posada en marxa de la norma ISO19152-LADM, el perfil d'aplicació de la qual a Colòmbia s'ha anomenat LADM-COL. Per a l'aplicació del perfil el govern colombià ha realitzat un desenvolupament que ha estat en canvi constant durant el temps d'investigació d'aquesta tesi, i que inclou un plugin per a QGIS, anomenat LADM-COL. Aquest plugin permet introduir les dades d'una delimitació d'una propietat colombiana (finca a Espanya, predi a Colòmbia) segons el model LADM-COL a una base de dades local, que després és exportada per ser inclosa a una altra base de dades global i oficial. Està previst que les dades d'aquesta base de dades siguin publicades en un geoportal, que en el moment de desenvolupar aquesta tesi encara no està disponible. Aquesta tesi realitza un estudi de la metodologia de treball dissenyada per a la captura de dades al model LADM-COL a Colòmbia, mitjançant el plugin de QGIS LADM-COL. Per fer les proves s'ha contactat amb l'associació de topògrafs anomenada Cambra Colombiana de la Topografia, establint-se una col·laboració, de manera que s'usarà aquesta tesi per fomentar la captura de dades de delimitacions topogràfiques segons el model LADM-COL. S'ha plantejat, juntament amb l'associació de la Cambra Colombiana de la Topografia, la creació d'un visor geoportal que permeti visualitzar i consultar la informació geogràfica i alfanumèrica dels treballs realitzats segons el model. Per això, s'instal·laria la base de dades amb el model LADM-COL al núvol, permetent la seva connexió directament amb QGIS. Els usuaris importarien els seus treballs al núvol i es mostrarien al geoportal. Els usuaris, prèviament identificats, podran accedir a la informació del geoportal per a la consulta de la informació. L'objectiu del geoportal és poder mostrar les dades capturades mentre el geoportal oficial no estigui disponible, i poder valorar la utilitat d'aquest geoportal en aspectes com: si facilita la regularització de terres, si facilita la compressió dels treballs de regulació, si afegeix seguretat, o bé, si per contra representa una tasca extra poc útil. La conclusió principal d'aquest treball és que, malgrat les dificultats tècniques per acordar els models de dades, i les complicacions del disseny i desenvolupament d'eines per a la gestió de la informació cadastral i registral (bases de dades, geoportals, comprovacions topològiques i temàtiques, eines d'edició i intercanvi, etc.), aquestes eines són desenvolupades adequadament, i malgrat això no s'aconsegueix que se n'implanti l'ús. Els motius detectats són la manca d'informació dels propietaris, i la manca d'informació i formació per part de tècnics i juristes en un tema, el de la delimitació de la propietat, que exigeix que totes les parts implicades coneguin una mica totes les parts del procés de delimitació duna propietat, drets, registre, legislació, tràmits administratius, i fins i tot el model de dades amb què sestà treballant. / [EN] This thesis deals with property management in the Cadastre and Property Registry in Spain and Colombia; through the technical tools used by professionals who delimit the property on the land. From a practical point of view, the study began in Spain with the coordination between the Cadastre and the Registry, applying law 13/2015 with a practical case, right at the moment it was approved. To test the law, the delimitation of a property was carried out with its alternative graphic representation, and it was taken to a notary office. It was found that this route was not yet viable, and the cadastral cartography was updated through the traditional Cadastre channel. Subsequently, in Colombia an initiative to implement the ISO19152-LADM standard has been studied, whose application profile in Colombia has been called LADM-COL. For the application of the profile, the Colombian government has carried out a development that has been in constant change during the time of research of this thesis, and that includes a plugin for QGIS, called LADM-COL. This plugin allows you to enter the data of a Colombian property delimitation (farm in Spain, property in Colombia) according to the LADM-COL model in a local database, which is then exported to be included in another global and official database. It is planned that the data from this database will be published in a geoportal, which at the time of development of this thesis is not yet available. This thesis carries out a study of the work methodology designed to capture data in the LADM-COL model in Colombia, using the QGIS LADM-COL plugin. To carry out the tests, the association of surveyors called the Colombian Chamber of Topography has been contacted, establishing a collaboration, so that this thesis will be used to promote the capture of data on topographic delimitations according to the LADM-COL model. The creation of a viewer-geoportal that allows viewing and consulting the geographical and alphanumeric information of the work carried out according to the model has been proposed, together with the association of the Colombian Chamber of Topography. To do this, the database with the LADM-COL model would be installed in the cloud, allowing its connection directly with QGIS. Users would import their jobs into the cloud and display them in the geoportal. Users, previously identified, will be able to access the information from the geoportal, to consult the information. The objective of the geoportal is to be able to show the data captured, while the official geoportal is not available, and to be able to assess the usefulness of this geoportal in aspects such as: if it facilitates the regularization of lands, if it facilitates the compression of regulation work, if it adds security, or, on the contrary, it represents an extra task that is not very useful. The main conclusion of this work is that, despite the technical difficulties in agreeing on data models, and the complications of the design and development of tools for the management of cadastral and registry information (databases, geoportals, topological checks and themes, editing and exchange tools, etc.), these tools are adequately developed, and despite this their use is not implemented. The reasons that have been detected are the lack of information on the part of the owners, and the lack of information and training on the part of technicians and jurists on a topic, that of the delimitation of property, which requires that all parties involved know a little all parts of the property delimitation process, rights, registration, legislation, administrative procedures, and even the data model with which you are working. / Velilla Torres, JM. (2024). Pruebas de inscripción de representaciones gráficas en España, y estudio y creación de herramientas técnicas para la aplicación del LADM en Colombia [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/208227

[ES] Esta investigación aborda las repercusiones del COVID-19 en la comunidad inmigrante china en España, en un contexto de creciente globalización y desafíos socioeconómicos. Se propone la creación de una pieza audiovisual, en formato de ensayo documental integrado en una videoinstalación, como parte integral de este estudio. A medida que el proceso de globalización continúa profundizándose, el número y la movilidad de inmigrantes también ha aumentado y el avance del virus ha provocado una pandemia que ha resultado difícil de controlar, propagándose por todo el mundo, sin haber podido predecir con exactitud su duración, ni su evolución, afectando a diversas áreas de la población, incluidos los migrantes, de formas diversas y complejas. Esta propuesta de investigación plantea la realización de una creación audiovisual que se ha nutrido de la información y los estudios recopilados, incluyendo una serie de entrevistas sobre la inmigración china. / [CA] Aquesta investigació aborda les repercussions de la COVID-19 en la comunitat im migrant xinesa a Espanya, en un context de creixent globalització i reptes socioeco nòmics. Es proposa la creació d'una peça audiovisual, en format d'assaig documental integrat en una videoinstal·lació, com a part integral d'aquest estudi. A mesura que el procés de globalització continua aprofundint-se, el nombre i la mobilitat d'immigrants també han augmentat i l'avanç del virus ha provocat una pandèmia que ha resultat difícil de controlar, propagant-se per tot el món, sense haver pogut predir amb exactitud la seva durada, ni la seva evolució, afectant a diverses àrees de la població, inclosos els immigrants, de formes diverses i complexes. Aquesta proposta de recerca planteja la realització d'una creació audiovisual que s'ha nodrit de la informació i els estudis recopilats, incloent una sèrie d'entrevistes sobre la immigració xinesa. / [EN] This research addresses the repercussions of COVID-19 on the Chinese immigrant community in Spain, in a context of increasing globalization and socioeconomic challenges. The creation of an audiovisual piece, in the format of a documentary essay integrated into a video installation, is proposed as an integral part of this study. As the process of globalization continues to deepen, the number and mobility of immigrants have also increased and the advance of the virus has caused a pandemic that has proved difficult to control, spreading around the world, without being able to accurately predict its duration, nor its evolution, affecting various areas of the population, including migrants, in diverse and complex ways. This research proposal proposes the realization of an audiovisual creation that has been nourished by the information and studies collected, including a series of interviews on Chinese immigration. / Song, Y. (2024). Soy Chin@, no soy un virus: creación audiovisual de carácter documental sobre el impacto del COVID-19 en la inmigración China en España [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/206037

[ES] Esta tesis se centra en un análisis interdisciplinario de la gestión cultural en España, abordando su evolución histórica, el proceso de profesionalización y su adaptación a la era digital postpandemia. La investigación se divide en dos partes esenciales: la primera implica una revisión bibliográfica exhaustiva para establecer una base sólida, explorando tendencias, avances y lagunas en el campo. Dentro de este marco teórico, se destaca la persistente falta de conocimiento en el ámbito laboral y social sobre los gestores culturales, atribuida a la juventud del campo y a la carencia de un referente claro. La diversidad de perfiles profesionales y la amplitud del ámbito cultural también contribuyen a la confusión conceptual. A pesar de los esfuerzos de asociaciones y teóricos para esclarecer la profesión, la profesionalización de la gestión cultural sigue siendo un proceso desafiante e inacabado. La segunda parte de la investigación se enfoca en un análisis práctico que incorpora métodos cuantitativos y cualitativos a lo largo de tres fases distintas. Durante estas etapas, se desarrollaron instrumentos para la recopilación de datos, se seleccionó una muestra representativa y se analizaron los resultados para respaldar las hipótesis de investigación. La primera fase examina la oferta de programas universitarios, la segunda, a través de entrevistas semiestructuradas, profundiza en los desafíos de la gestión cultural. Finalmente, en la fase cuantitativa, se utiliza un cuestionario para obtener una visión completa y cuantificada del perfil del gestor cultural contemporáneo. Las conclusiones subrayan la necesidad de fortalecer la formación, elevar el reconocimiento y establecer una definición precisa de la figura del profesional de la gestión cultural. Estas acciones son fundamentales para impulsar su profesionalización en un entorno cultural que experimenta una evolución constante. / [CA] Aquesta tesi se centra en una anàlisi interdisciplinària de la gestió cultural a Espanya, abordant la seua evolució històrica, el procés de professionalització i la seua adaptació a l'era digital postpandèmia. La investigació es divideix en dues parts essencials: la primera implica una revisió bibliogràfica exhaustiva per a establir una base sòlida, explorant tendències, avanços i llacunes en el camp. Dins d'aquest marc teòric, es destaca la persistent falta de coneixement en l'àmbit laboral i social sobre els gestors culturals, atribuïda a la joventut del camp i a la manca d'un referent clar. La diversitat de perfils professionals i l'amplitud de l'àmbit cultural també contribueixen a la confusió conceptual. Malgrat els esforços d'associacions i teòrics per a esclarir la professió, la professionalització de la gestió cultural continua sent un procés desafiador i inacabat. La segona part de la investigació s'enfoca en una anàlisi pràctica que incorpora mètodes quantitatius i qualitatius al llarg de tres fases diferents. Durant aquestes etapes, es van desenvolupar instruments per a la recopilació de dades, es va seleccionar una mostra representativa i es van analitzar els resultats per a recolzar les hipòtesis d'investigació. La primera fase examina l'oferta de programes universitaris, la segona, a través d'entrevistes semiestructuradas, aprofundeix en els desafiaments de la gestió cultural. Finalment, en la fase quantitativa, s'utilitza un qüestionari per a obtindre una visió completa i quantificada del perfil del gestor cultural contemporani. Les conclusions subratllen la necessitat d'enfortir la formació, elevar el reconeixement i establir una definició precisa de la figura del gestor cultural. Aquestes accions són fonamentals per a impulsar la seua professionalització en un entorn cultural que experimenta una evolució constant. / [EN] This thesis focuses on an interdisciplinary analysis of cultural management in Spain, addressing its historical evolution, the process of professionalization and its adaptation to the post-pandemic digital era. The research is divided into two essential parts: the first involves a comprehensive literature review to establish a solid foundation, exploring trends, advances and gaps in the field. Within this theoretical framework, it highlights the persistent lack of knowledge in the labor and social sphere about cultural managers, attributed to the youth of the field and the lack of a clear referent. The diversity of professional profiles and the breadth of the cultural field also contribute to conceptual confusion. Despite the efforts of associations and theoreticians to clarify the profession, the professionalization of cultural management remains a challenging and unfinished process. The second part of the research focuses on a practical analysis incorporating quantitative and qualitative methods through three distinct phases. During these phases, data collection instruments were developed, a representative sample was selected, and the results were analyzed to support the research hypotheses. The first phase examines the supply of university programs, the second, through semi-structured interviews, delves into the challenges of cultural management. Finally, in the quantitative phase, a questionnaire is used to obtain a complete and quantified view of the profile of the contemporary cultural manager. The conclusions underline the need to strengthen training, increase recognition and establish a precise definition of the figure of the cultural manager. These actions are essential to promote their professionalization in a cultural environment that is constantly evolving. / Rodriguez Trigo, S. (2024). La profesión de la gestión cultural en España: análisis interdisciplinario sobre su evolución, formación y adaptación en la era digital postpandemia [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/206073

Tesis por compendio / [ES] "No debemos olvidar que la arquitectura se construye para vivir en ella y no para mirarla". Con estas palabras, el arquitecto Van Der Rohe enfatiza la importancia de que el diseño arquitectónico esté al servicio de la vida y contribuya a mejorarla. Esta visión evidencia la conexión significativa entre la psicología y la arquitectura, ya que los espacios que habitamos determinan nuestro desarrollo personal. De esta forma, cada entorno tiene una finalidad principal y debe ser funcional para ello. En particular, los entornos educativos desempeñan un papel fundamental en el proceso de enseñanza-aprendizaje. Por lo tanto, es crucial diseñar estos espacios no solo para que sean agradables para sus ocupantes, sino también para potenciar los procesos cognitivos implicados en la educación, asegurando así un ambiente propicio para el aprendizaje y el crecimiento personal. De acuerdo a ello, el objetivo de la presente tesis doctoral es analizar la relación entre tres elementos de diseño del aula (luz, color y dimensión) y tres procesos cognitivos de los estudiantes (memoria, atención y la percepción de preferencia por el entorno). Para su abordaje, se llevaron a cabo tres estudios en laboratorio. Estos estudios consistieron en la evaluación cognitiva de cada participante mientras se encontraban inmersos en aulas virtuales que diferían únicamente en los tres elementos de diseño objeto de estudio, replicando así un entorno real pero con variaciones controladas. Para ello, se hizo uso de dos instrumentos concretos compatibles entre sí y de gran aporte al ámbito de la arquitectura: 1) la realidad virtual como herramienta de visualización de espacios y 2) el desempeño de tareas específicas de atención, memoria y preferencia como herramientas de medición de la cognición del sujeto. En el primer estudio se analizó el efecto de las intervenciones de diseño (en cuanto a luz, color y dimensión) en el rendimiento de atención y memoria y en la preferencia del alumnado, analizando el impacto relativo de cada una de ellas. Este enfoque comparado permite comprender a qué cambios físicos del aula son más sensibles los diferentes procesos cognitivos del alumnado. El estudio se llevó a cabo en conjunto con los dos géneros y, también, de forma separada. En el segundo estudio, se identificaron los valores concretos de cada uno de los tres elementos de diseño estudiados (luz: iluminancia y temperatura del color; color: tono y saturación; dimensión: altura y anchura) que consiguen mejorar la memoria de hombres y mujeres, minimizando las diferencias entre ambos géneros. Por su parte, el tercer estudio propone un análisis conjunto de los tres elementos de diseño mediante programación lineal multiobjetivo con el objeto de identificar las combinaciones específicas de luz, color y forma que maximizan los beneficios en términos de memoria, atención y preferencia. Del conjunto de resultados se concluye que los elementos del aula tienen interrelación entre ellos, por lo que deben ser estudiados en su conjunto. A ello se le suma la complejidad del estudiante ya que su cognición no sigue un mismo patrón. Por lo tanto, es necesario estudiar este paradigma en su conjunto. En este sentido, se explora una valiosa metodología que combina herramientas de control del espacio, como la realidad virtual, con herramientas de medición cognitiva, como tareas específicas validadas. El enfoque desarrollado en este trabajo puede ser prometedor ya que supone un comienzo de multidisciplinariedad en el que se unen las dos áreas de conocimiento: arquitectura y psicología. Por ello, es de esperar que el presente trabajo marque un nuevo paso en esa dirección. / [CA] No hem d'oblidar que l'arquitectura es construeix per a viure-hi i no per a mirar-la". Amb aquestes paraules, l'arquitecte Van Der Rohe emfatitza la importància que el disseny arquitectònic estiga al servei de la vida i contribuïsca a millorar-la. Aquesta visió evidencia la connexió significativa entre la psicologia i l'arquitectura, ja que els espais que habitem determinen el nostre desenvolupament personal. D'aquesta manera, cada entorn té una finalitat principal i ha de ser funcional per a això. En particular, els entorns educatius juguen un paper fonamental en el procés d'ensenyament-aprenentatge. Per tant, és crucial dissenyar aquests espais no només perquè siguen agradables per als seus ocupants, sinó també per a potenciar les funcions cognitives implicades en l'educació, assegurant així un ambient propici per a l'aprenentatge i el creixement personal. D'acord amb això, l'objectiu de la present tesi doctoral és analitzar la relació entre tres elements de disseny de l'aula (llum, color i dimensió) i tres funcions cognitives dels estudiants (memòria, atenció i la percepció de preferència per l'entorn). Per a abordar-ho, es van dur a terme tres estudis en laboratori. Aquests estudis van consistir en l'avaluació cognitiva de cada participant mentre es trobaven immersos en aules virtuals que diferien únicament en els tres elements de disseny objecte d'estudi, replicant així un entorn real però amb variacions controlades. Per a això, es va fer ús de dos instruments concrets compatibles entre si i de gran aportació a l'àmbit de l'arquitectura: 1) la realitat virtual com a eina de visualització d'espais i 2) el desenvolupament de tasques específiques d'atenció, memòria i preferència com a eines de mesura de la cognició del subjecte. En el primer estudi es va analitzar l'efecte de les intervencions de disseny (quant a llum, color i dimensió) en el rendiment d'atenció i memòria, i en la preferència de l'alumnat, analitzant l'impacte relatiu de cadascuna d'elles. Aquest enfocament comparat permet comprendre a quins canvis físics de l'aula són més sensibles els diferents processos cognitius de l'alumnat. L'estudi es va dur a terme en conjunt amb els dos gèneres i, també de manera separada. En el segon estudi, es van identificar els valors concrets de cadascun dels tres elements de disseny estudiats (llum: il·luminància i temperatura del color; color: to i saturació; dimensió: alçària i amplària) que aconsegueixen millorar la memòria d'homes i dones, minimitzant les diferències entre ambdós gèneres. Per la seua banda, el tercer estudi proposa una anàlisi conjunta dels tres elements de disseny mitjançant programació lineal multiobjectiu amb l'objecte d'identificar les combinacions específiques de llum, color i forma que maximitzen els beneficis en termes de memòria, atenció i preferència. Del conjunt de resultats es conclou que els elements de l'aula tenen interrelació entre ells, per la qual cosa ha de ser estudiat en el seu conjunt. A açò s'hi suma la complexitat de l'estudiant ja que la seua cognició no segueix un mateix patró. Per tant, és necessari estudiar aquest paradigma en el seu conjunt. En aquest sentit, s'explora una valuosa metodologia que combina eines de control de l'espai, com la realitat virtual, amb eines de mesurament cognitiu, com tasques específiques validades. L'enfocament desenvolupat en aquest treball pot ser prometedor ja que suposa un començament de multidisciplinarietat en el qual s'uneixen les dues àrees de coneixement: arquitectura i psicologia. Per això, és d'esperar que el present treball marque un nou pas en aquesta direcció / [EN] "We must not forget that architecture is built to live in, not just to look at". With these words, architect Van Der Rohe emphasizes the importance of architectural design serving life and contributing to its improvement. This perspective highlights the significant connection between psychology and architecture, as the spaces we inhabit shape our personal development. Thus, each environment has a primary purpose and must be functional accordingly. Particularly, educational environments play a fundamental role in the teaching-learning process. Therefore, it is crucial to design these spaces not only to be pleasant for occupants but also to enhance the cognitive processes involved in education, ensuring a conducive environment for learning and personal growth. In line with this, the objective of this doctoral thesis is to analyze the relationship between three classroom design elements (light, color, and dimension) and three cognitive processes of students (memory, attention, and preference for the environment). To address this, three laboratory studies were conducted. These studies involved the cognitive evaluation of each participant while immersed in virtual classrooms that differed only in the three design elements under study, thus replicating a real environment with controlled variations. For this purpose, two specific instruments compatible with each other and highly relevant to the field of architecture were used: 1) virtual reality as a tool for space visualization and 2) performance of specific attention, memory, and preference tasks as tools for measuring subject cognition. The first study analyzed the effect of design interventions (in terms of light, color, and dimension) on students' attention and memory performance and their preference, examining the relative impact of each. This comparative approach allows understanding which physical changes in the classroom are most sensitive to different cognitive processes of students. The study was conducted collectively with both genders and also separately. In the second study, the specific values of each of the three design elements studied (light: illuminance and color temperature; color: hue and saturation; dimension: height and width) were identified to improve the memory of men and women, minimizing differences between genders. On the other hand, the third study proposes a joint analysis of the three design elements through multi-objective linear programming to identify specific combinations of light, color, and shape that maximize benefits in terms of memory, attention, and preference.From the set of results, it is concluded that the classroom elements are interconnected, thus needing to be studied as a whole. Added to this is the complexity of the student since their cognition does not follow a single pattern. Therefore, studying this paradigm as a whole is necessary. In this sense, a valuable methodology is explored, combining space control tools like virtual reality with cognitive measurement tools like validated specific tasks. The approach developed in this work could be promising as it represents the beginning of multidisciplinarity in which the two areas of knowledge¿architecture and psychology¿are combined. Therefore, it is expected that this work will mark a new step in that direction. / Nolé Fajardo, ML. (2024). El diseño del aula como facilitador del aprendizaje: el papel de la luz, el color y la dimensión en los procesos cognitivos [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/207134 / Compendio