El regreso del rey a Barcelona era un acontecimiento de gran trascendencia para sus habitantes, acostumbrados ya, desde mediados del siglo XV, a no contar con la presencia de su señor natural en el Principado. Esta tendencia, muy acusada durante el reinado de Alfonso el Magnánimo, continuó durante el de su sobrino Fernando el Católico y, más aun, a lo largo de las dos centurias siguientes. Y es que los miembros de la dinastía Habsburgo en contadas ocasiones visitaron la ciudad condal y cuando lo hicieron fue, tras subir al trono, por la obligación que tenían de venir a juras los privilegios y constituciones de Cataluña y Barcelona. Así, a pesar de que Carlos V visitó frecuentemente el Principado, apenas lo hicieron sus sucesores hasta llegar, incluso de no hacerlo, como ocurrió con Carlos II durante su gobierno. El presente trabajo es, pues, un estudio de la presencia real en Barcelona durante el período de los Austrias, aunque se remonta al reinado de los Reyes Católicos, concretamente a la primera visita de Fernando como rey de la Corona de Aragón. Dicha investigación viene derivada de la llevada a cabo para la obtención del Diploma de Estudios Avanzados y que sirvió de una primera aproximación al tema, basándose especialmente en la ceremonia de la entrada real. Ésta se celebraba en la mayoría de capitales europeas la primera vez que un rey entraba en ellas. Significaba la toma de posesión de la ciudad por parte del soberano y su compromiso, bajo juramento, a respetar los privilegios de cada ciudad. Barcelona también celebró entradas reales en las que se renovaban los vínculos de vasallaje entre el conde de Barcelona y rey de la Corona de Aragón y los barceloneses. En el presente trabajo se han analizado las repercusiones tanto políticas como culturales y económicas que conllevaron las visitas reales, tanto del soberano como de otros miembros de la familia del soberano u otros príncipes de dinastías europeas. La llegada del monarca a Barcelona ponía en contacto dos tradiciones ceremoniales. La propia de la monarquía de los Austrias, que era el ceremonial que se impuso en la corte de Madrid, de raíz borgoñona, y el ceremonial propio de las autoridades catalanas, tanto de los consellers de Barcelona, máximos representantes del gobierno municipal de la ciudad, como de los diputados de la Generalitat o los miembros del clero autóctono. En una sociedad en la que las ceremonias eran un reflejo de la sociedad, la defensa de las precedencias tanto colectivas como individuales eran esenciales. Por este motivo, el contacto de las dos tradiciones ceremoniales, ponía de relieve el estado de las relaciones entre las autoridades catalanas, por un lado, y el rey y sus oficiales, por el otro. La tesis se ha estructurado en siete capítulos. El primero de ellos se ha redactado ante la necesidad de contextualizar todas las visitas reales que se produjeron en Barcelona desde 1479 hasta finales del siglo XVII. Así, entre otros aspectos, se han destacado los motivos de la visita o la duración de la estancia. El segundo capítulo se ha dedicado a los problemas organizativos que acarreaban el aposentamiento y abastecimiento del rey y su numerosa corte. Asegurar el sustento del rey y los suyos era un deber de las ciudades por donde pasaba y, en el caso de Barcelona, esto se sumó a sus ya habituales problemas de abastecimiento. Los capítulos centrales de la tesis tratan los aspectos más relacionados con el ceremonial. Así, en el tercer capítulo se ha estudiado el ritual de recepción del rey y otros miembros de la familia real; pero también, la de otros soberanos extranjeros, miembros de la jerarquía eclesiástica, virreyes de Cataluña y, por último, miembros más destacados de la nobleza. En el cuarto capítulo se ha trabajado exclusivamente la ceremonia de la entrada real, tanto su estructura, evolución como la aparición y desarrollo de las decoraciones efímeras. El quinto capítulo se ha dedicado a los festejos en honor del huésped real: luminarias, torneos y saraos. En el sexto, se han analizado las manifestaciones religiosas que se produjeron en la ciudad durante la estancia real. Así, se han analizado desde las visitas que los soberanos hacían a los templos de la ciudad como de los rituales en los que participaban. Finalmente, en el séptimo y último capítulo, se han analizado las repercusiones económicas que para Barcelona tuvieron las visitas reales. Pese al incremento importante del gasto público que generaban, estas ocasiones eran un buen momento para hacer negocio para muchos artesanos de la ciudad y un modo de complementar economías para sus habitantes. En fin, un trabajo en el que se ha tratado de hacer un estudio profundo y detallado de la presencia real en la capital catalana. / This thesis studies the royal visits in Barcelona from the fifteenth to the seventeenth century. During this time the Aragon Crown king was absent of his patrimonial kingdoms, and his return was an important political, cultural and economic moment to the city. When the king or another royal family member arrived to Barcelona, the two ceremonial traditions made contact: the monarchical that was established in the court of Madrid and based in the Burgundian label and the ceremonial of the Catalonian authorities (Consell de Cent and Diputació of General) originated from the medieval privileges. For this reason, the thesis goes into detail about these ceremonies, festivities and rituals in which the king was involved like the Corpus Christi procession, tournaments or royal entries. This last ceremony was celebrated on the occasion of the first entry of the sovereigns in their cities. The royal entry was a renewal of the loyalty between the king and the citizens. The third and the fourth chapters of this thesis develop the reception ceremonies and the royal entry in Barcelona. The fifth chapter analyzes the tournaments, the luminaries and the “saraos” which enjoyed the king. The thesis explains as well the organization of the royal visit. For example, the second chapter analyzes the accommodation and the provision of the king and his court. Barcelona, like the others European cities had the obligation to guarantee home and food, but sometimes the city had serious problems to do it. Finally, the last chapter describes the economic aspects of the royal visits. The king’s arrival to Barcelona meant an important indebtedness to the city council. However, a lot of citizens had a good opportunity to earn extra money like some craftsmen that made good business with the preparations of the visit. Definitely, this thesis is a detailed study of the royal presence in the capital of Catalonia.

El moviment ciutadà forjat als barris populars durant la dictadura franquista, alimentat per l’oposició comunista i militants cristians de base, articulat a Catalunya en comissions, associacions i centres socials i, des de 1972, organitzat al voltant d’una Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB) nascuda burgesa i afí al poder establert però hàbil i ràpidament controlada per l’esquerra urbana i el catalanisme, va generar una hegemonia cultural favorable a la lluita antifranquista, a la plena democràcia i als interessos de les classes subalternes. Aquest moviment popular va aconseguir, a Barcelona, conquestes urbanístiques, socials i culturals; la complicitat de professionals i intel•lectuals, i una influència política que va sobrepassar l’àmbit metropolità i va deixar petjada a Catalunya, Espanya i a l’estranger. Des del final del franquisme i durant el procés de transició i reforma política cap a la democràcia -aguantant la repressió i mobilitzant-se al carrer al costat d’altres actors socials, obtenint gran impacte mediàtic, assumint els postulats i funcions de l’Assemblea de Catalunya i actuant sempre en clau unitària, interclassista i ideològicament transversal (però escorat a l’esquerra)-, aquest moviment ciutadà va impulsar i, de facto, va aconseguir imposar a Barcelona una ruptura política, social i cultural amb el franquisme sense parangó enlloc però amb repercussions a tot Catalunya i arreu d’Espanya. Fins a l’extrem que, després de provocar el cessament dels alcaldes franquistes José María Porcioles (1973), Enric Masó (1975) i Joaquim Viola (1976) -i malgrat influir, per la por a l’esquerra urbana i a un altre 14 d’Abril, en la determinació de retardar al màxim la celebració d’eleccions municipals democràtiques presa pel Rei sota consell del seu ministre Rodolfo Martín Villa, bon coneixedor de la realitat catalana-, aquest moviment va imposar la seva agenda política, social, cultural i reivindicativa durant els dos anys de mandat del singular alcalde de la transició Josep Maria Socías Humbert. Amb la instauració del sistema democràtic pluripartidista –i particularment des de la Constitució de 1978 i les eleccions municipals de 1979-, les exigències de participació i democràcia de base del moviment veïnal van topar amb resistències dels vells poders econòmics -conscients d’haver perdut almenys una dècada nefasta per als seus interessos especulatius a la ciutat- i dels nous poders polítics: tant la dreta reformista provinent del franquisme, el centredreta catalanista de Jordi Pujol i l’esquerra socialdemòcrata en ascens dels alcaldes Narcís Serra i Pasqual Maragall. Cert és que el moviment ciutadà va patir el desencís polític i la crisi de les associacions de veïns, iniciats el 1977 i aguditzats als anys 80 per la desmobilització social i la cooptació partidista de quadres veïnals; una crisi, amb tot, esmorteïda a Barcelona pel compromís personal d’alguns dirigents veïnals. En tot cas, el paper del moviment ciutadà, i la FAVB en concret, va ser determinant tant en l’articulació del moviment veïnal a escala catalana i espanyola com en el desenvolupament d’altres moviments socials que el van utilitzar de paraigua o incubadora (feminisme, antimilitarisme…), així com en la consecució de moltes demandes populars i millores concretes als barris. Això inclou l’adquisició pública de més de 100 hectàrees de sòl per a equipaments i zones verdes, l’elaboració del mapa de barris i la descentralització per districtes i, en definitiva, la configuració originària de l’anomenat model Barcelona. En el context del llarg període de desdemocratització iniciat el 1982, la influència del moviment ciutadà es va mantenir fins que, el 1986, canvis interns a la FAVB i en la seva relació amb el poder local però, sobretot, la designació de Barcelona com a seu olímpica de 1992 van imposar un canvi d’escala urbanístic i en el model de ciutat. Això va marcar la fi d’aquesta hegemonia cultural i d’una idea de ciutat democràtica socialitzant que, malgrat tot, manté el seu influx per sobre de la fi del consens urbà forjat durant la transició. Un canvi d’hegemonia i una fi del consens posats en evidencia a Barcelona pel fracàs del Fòrum 2004, l’inici de la crisi econòmica global del 2007 i la pèrdua de l’alcaldia, el 2011, per part de la socialdemocràcia. / The citizens’ movement forged in neighborhoods during the Franco dictatorship in Spain, fueled by opposition militants, basically communist and Christian based, structured in Catalonia by committees and associations and, since 1972, organized around a Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB) born bourgeois and related to established power but quickly controlled by the urban left and the Catalan movement, generated a cultural hegemony in favor of the fight against Franco to full democracy and the interests of subordinate classes. This popular movement won in Barcelona conquests urban, social and cultural rights and political influence. During the process of political reform and transition to democracy this citizen movement promoted and de facto managed to win a political, social and cultural break in Barcelona unparalleled but instead repercussions throughout Catalonia and throughout Spain. After about the dismissal of Franco mayors Porcioles (1973), Masó (1975) and Viola (1976), this movement imposed its political, social, cultural and protest agenda during the two year term of the transition singular mayor Socías Humbert (1977-1979). With the introduction of multi-party democratic system the requirements for participation and grassroots democracy were met with resistance from local old economic powers and the new political power: the Spanish center-right (Adolfo Suárez, Rodolfo Martín Villa), the Catalan center (Jordi Pujol) and center-left Social Democratic mayors rising Narcís Serra and Pasqual Maragall. It is true that the citizen movement suffered disappointment and political crisis of neighborhood associations, exacerbated by the 80’s social demobilization; crisis, however, cushioned by Barcelona personal commitment of some neighborhood leaders. In any case, the role of the citizen movement, and FAVB in particular, was instrumental in both the articulation of local movement scale Catalan and Spanish, in the development of other social movements (feminism, anti-militarism...) as well as in many popular demands and achieving concrete improvements in neighborhoods and, ultimately, preparing the original configuration of the Barcelona model. The influence of the movement citizen remained until 1986, when the appointment of Barcelona as Olympic 1992 imposed a change of scale and urban city model. This marked the end of this cultural hegemony and a democratic socialist idea of a city which, however, maintains its influence over the end of the street consensus forged during the 70’s.

El plantejament del treball se centra, partint de l'anàlisi històrica, en l'estudi i investigació del patrimonio artístic-arqueològic d'un vell àmbit històric que es constituí en la zona del Montsec durant els segles XI-XII, el qual ha suposat, com a fase prèvia, la tasca de delimitació territorial de dit àmbit, coincident en termes generals amb el que esdevindria territori del vescomtat i la Canònica de St. Pere d'Ager.Procés històric que hem tractat i fet palés en el primer volum, incidint de forma especial en la figura d'Amau Mir de Tost, fundador d'ambdues institucions, que donarien el marc polític-religiós a la societat allí establerta. En aquest sentit ens interessava deixar ben clara la naixença i consolidació de dites institucions, que hem estudiat per separat, tot tractant prèviament el marc geogràfic i els antecedents històrics, que ja des d'època neolítica hom pot constatar, almenys a nivell arqueològic.Estudi històric a partir del qual hem dut a terme, d'altra banda, l'estudi patrimonial nucli bàsic de la tesi, el qual hem abordat metodològicament des d'una òptica d'inventari. Recullits els distints topònims de la documentació, endegarem el treball de camp, que ens suposà l'anàlisi del patrimoni dels distints indrets i una tasca posterior d'elaboració definitiva, en la qual hem contemplat unitàriament els nuclis amb llurs restes o conjunts monumentals, la seva descripció, els aspectes històrics concrets i àdhuc la seva pròpia delimitació territorial, a través d'un recull toponímic acurat de les partides de llurs .termes respectius. Tot un material de base estructuralment aplegat en el volum tercer, subdividit en tres toms per la gran extensió.El segon volum, en bona part, apareix com fruit de les línies de recerca indicades, puix oferim la síntesi de l'estudi patrimonial, majorment arquitectònic, contemplat desglosadament el civil i l'eclesiàstic. Sobretot, hem incidit en la síntesi de l'arquitectura militar, per tal com és la més difícil d'abordar per la mancança de treballs de conjunt. Hem partit primerament d'un marc teòric sobre la implantació del feudalisme i la constitución de les marques que impulsaren la naixença i configuración dels castells, incidint especialment en la pròpia configuració de la torre, com a element fonamental de tota fortalesa, que en el nostre àmbit esdevindria en dit període de planta circular. Apartat dins el qual hem intentat detectar possibles influències islàmiques en la configuración dels castells cristians,per tal com se situen, almenys pel s. XI, com exemples dels més avançats del mon europeu.Per l'arquitectura eclesiàstica, en canvi, hem seguit d'aprop les pautes establertes des de Puig i Cadafalch. Sobretot pel que fa a l'arquitectura més simple, de petites parròquies, hem destacat un llarg primer període que aniria des dels anys quaranta del s. XI fins gairebé la meitat del XII, quan el gradual canvi d'aparen i l'aparició de la volta apuntada de canó permet preludiar un segon període, pel qual hauriem de parlar per la primera meitat del s. XII del període d'inèrcia o continuïtat del Primer Romànic -solament en la gran arquitectura es veu el pas al segon romànic, com la pròpia Col.legiata de St. Pere d'Àger, que en molts aspectes se situarà com edifici de transició.Per a la realització del treball, en el seu conjunt, hem de dir, que des d'un principi s'ha intentat defugir un estudi fred i positivista del patrimoni. Motiu pel qual, s'ha intentat desenvolupar amb amplitut els aspectes històrics i àdhuc arqueològics, amb una clara voluntat de reconstruir el passat en les seves pròpies dimensions, dins el qual dit patrimoni se situés com resultat del procés polític i socio-econòmic i, en darrera instància, com fruit de la institucionalització civil i eclesiàstica del país.L'enfocament del treball ha tingut en compte inclús, o s'ha plantejat, la necessitat de l'estudi detallat que cal fer-se de les comarques en la seva dimensió històrica, artística i arqueològica; la necessitat d'una micro-historia sistemàtica. / This thesis constitutes fundamentally an artistic and archaeological study of the historical heritage made up of the ancient viscount and canonry -subsequently collegiate church- of Saint Peter of Ager. The study is centred chronologically to the 11th. and 12th. centuries, the period during which the aforementioned institutions were established and consolidated.The study has as its point of departure an historical analysis which, in various sections, focuses on the formation of the feudal estate of Ager, linked as it is with the important figure of Amau Mir de Tost, on the viscount as it was throughout the 12th. century, and on the history of the foundation and institutionalisation of the abbey of Saint Peter. This analysis takes up the first volume of the thesis.The second volume comprises a study of synthesis of the heritage, with a survey in two clearly differentiated sections of the military and religious architecture. Above all, the study has centred on the former type of architecture, a type which has received much less attention from researchers and on which there is no recent work of synthesis. In respect of the architecture of churches, the studies which since Puig i Cadafalch have already been established have been followed, taking into account the fact that the majority of examples may be included within the First Romanesque period.The third volume, which is more extensive, presents all the field-work undertaken. In a systematic way, based on regional administrative divisions and sub-divisions, an analytical study is offered of the artistic -descriptive and historical- archaeological aspects of the different places and their surroundings.

Còpia digital de l'exemplar imprès de la tesi dipositat de la Biblioteca de la Facultat de Geografia i Història / Carlos de Beranger y Renau fue un ingeniero y militar nacido en Barcelona en 1719 y que murió en Montmaneu, provincia de Barcelona, en 1793. Estudió ingeniería en la real y Militar Academia de Barcelona para continuar con la tradición familiar, pero no logró ingresar en el cuerpo de ingenieros militares, como hubiera sido su deseo. Fue destinado al virreinato del Perú bajo las órdenes del virrey Manuel de Amat, donde ejercerá como técnico en fortificaciones en el Real Felipe del Callao. Seguidamente fue nombrado gobernador del centro minero de Huancavelica, donde se enfrentará con su antecesor, Antonio de Ulloa y, finalmente, fue gobernador de Chiloé, isla de estratégica importancia donde fundó la ciudad de San Carlos -hoy Ancud- y se hizo cargo de la defensa y fortificación además de organizar dos expediciones marítimas a tierras patagónicas. Después de su regreso a España escribió la Relación Geográfica de la Isla de Chiloé en 1774, además de elaborar un informe sobre las fortificaciones de Valdivia.

Aquesta tesi doctoral planteja, a partir de l'àmbit de la diòcesi de Girona (però amb sovintejades comparacions amb la resta de Catalunya), el paper de la parròquia en el marc de la comunitat rural d'Antic Règim, així com en el pas a la societat liberal. S'ha estudiat quin paper tenien les estructures parroquials (obreria, confraries, rectors) en una cornunitat rural socialment diferenciada.En primer lloc, es contempla com el finançament ordinari i extraordinari del culte i el temple requeia damunt la comunitat rural, davant la generalitzada infeudació del delme i la seva desviació fóra dels límits parroquials. La institució de l'obreria -controlada majoritàriament per la pagesia benestant- havia de garantir el finançament i l'administració del culte i el temple.S'estudia, així mateix, el paper de les confraries postridentines. Aquestes confraries, fomentades per l'Església per a enquadrar la població, podien contribuir a fomentar solidaritats verticals al bell mig d'una comunitat rural socialment diferenciada.S'investiga el paper del rector com a notable local i intermediari entre la comunitat rural i l'Església: es considera el seu orígen social, les seves condicions materials de vida i la seva formació cultural.Finalment, un cop dibuixades les característiques generals de la parròquia dins la societat rural d'Antic Règim, es planteja les conseqüències i l'impacte de la Revolució liberal (de manera especial l'abolició del delme) damunt seu. En termes generals, hi hagué un empobriment en les obreries, les confraries i en ladotació dels rectors; empobriment que la dotació estatal del "culte i clero" no evità. / "THE RURAL PARISH IN CATALONIA (BISHOPRIC OF GIRONA;XVIII-XIX CENTURIES)"by JOAQUIM M. PUIGVERT I SOLÀTEXT:This dissertation is an analytical study of the parish structures related to the Catalan rural society during the 18th. and 19th. centuries, taking as an example the Bishopric of Girona. The parish is studied from two points of view. On the one hand, the parish represented an administrative institution of the Church which had a strong power over a clearly defined territorial division. It helped to maintain both the payment of the tithe and the structure of the population during the "Ancien Régime". On the other hand, through the churchwardenships or "parish factories" and the "confréries", the parish also provided the different social classes (mainly the wealthy peasantry) wit several possibilities of promotion and privilege. It directed the social protection and the festival and offered specific and tangible advantages.Theses churchwardenships and "confréries" not only helped to deal with all sorts of conflicts inside the parishes, but also offered limits of autonomy and resistance to "the outside" (either the jurisdictional lords, the treasury of the tithe collectors). In this sense, this thesis analyses the relationships which hare been established ("from the bottom") with the parish institution. These relationships, however, have been neither permanent nor monolithic throughout the years. They have changed constantly according to the historical of the Liberal Revolution on the parish structures have been pointed out.

El conocimiento de la Baronía de Fraga, durante los reinados de los dos últimos reyes de la casa de Barcelona y primeros Trastámaras, es un tema desconocido para la historiografía actual. Situada en la frontera de dos territorios en formación -el Reino de Aragón y Principado de Cataluña- la villa de Fraga vivió las consecuencias de los avatares socio-políticos de ambos territorios. ¿Había sido Fraga y su Baronía siempre aragonesa? La bibliografía conocida y las fuentes apuntaban su inclusión a Cataluña en un periodo indeterminado. ¿Desde cuándo? ¿Hasta qué fechas? ¿Por qué motivos había quedado tan desdibujada esa circunstancia? ¿Qué causas iban a determinar que la Baronía de Fraga fuera considerada aragonesa en tiempo de los reinados en estudio? ¿La integración de Fraga y su término a Aragón resultó fructífera? ¿Para quién? La tesis responde a todas y cada una de estas preguntas. Las fuentes directas utilizadas son: el Archivo de la Corona de Aragón (ACA), prácticamente inéditas, - las más abundantes -, complementadas con el Archivo de la Diputación de Zaragoza (ADZ), el Archivo Municipal de Fraga (AMF), el Archivo Provincial de Zaragoza (APZ), y en menor medida: el Archivo Municipal de Lérida (AML), el Archivo Municipal de Zaragoza (AMZ), y el Archivo de la Aljafería de Zaragoza o de las Cortes de Aragón (AAZ-CA). El exhaustivo rastreo de fuentes bibliográficas, editadas por la Universidad de Zaragoza, o por instituciones catalanas, ha permitido ir más allá de nuestros primeros interrogantes.El trabajo expone documentalmente que dicha Baronía fue catalana en el momento de su constitución, o sea, cuando los hombres de la villa de Fraga y sus aldeas efectuaron en 1333 homenaje de fidelidad a la reina Leonor, -esposa del rey Alfonso IV-, y perduró como Baronía hasta que el rey Alfonso V la incorporó a su dominio en 1420. En este intervalo, la extensa Baronía de Fraga pasará a integrar el reino histórico de Aragón. Atrás quedarán su vinculación a los marquesados de Camarasa y Tortosa, o su dependencia de la administración del veguer de Lleida. Los argumentos defendidos por los aragoneses, -más persistentes- no encontrarán la oposición de Cataluña, que se hallaba diezmada en su población y en sus recursos. El río Cinca, río que baña la huerta fragatina, fue precisamente un río debatido como frontera, hasta conseguir fraccionar la Baronía de Fraga dejando la menor parte de ella en Cataluña. El intento aragonés de ampliar el reino hasta el Segre, nunca vio sus aspiraciones cumplidas, pero sí la segregación de aquel territorio cinqueño como era la rica y populosa villa de Fraga. El proceso de segregación administrativa había iniciado en Monzón en 1362 y cerrado definitivamente en 1379 al privar a Fraga del disfrute de los usos y costumbres catalanes. La misma Fraga, así como las aldeas situadas en la margen izquierda del Cinca, pasaron a ser aragonesas, dejando la frontera extrañamente recortada al no seguir la línea continua del mencionado río y tampoco de accidentes geográficos naturales. Aragón buscó su expansión territorial en el actual Bajo Cinca de la misma forma que había hecho, o estaba haciendo, en la Ribagorza, la Litera o el Matarraña, aprovechando la coyuntura de crisis general y para paliar las pérdidas sufridas de sus guerras con Castilla. Todo ello argumentado a la luz de fuentes inéditas, que presentan la delimitación territorial del término de Fraga en la Edad Media con los términos vecinos, tanto en la parte de Aragón como en la de Cataluña.Una vez conocido el territorio, señala los distintos señoríos que la rodeaban y sus relaciones con Fraga y sus aldeas. Presenta una nueva concepción del estudio y conocimiento demográfico en una Baronía, a partir de las fuentes fiscales; especificando los fuegos impositivos y exentos para cada una de las comunidades cristianas, judía y sarracena, así como para sus aldeas. El estudio ofrece noticias de las tres comunidades religiosas existentes en Fraga; una descripción de los estamentos cristianos privilegiados -nobleza y clero- y el extenso listado de la nobleza local con una breve prosopografía de todos ellos. Demuestra cómo aquel periodo fue un periodo de crisis social -no sólo por sucesos entre las tres comunidades- sino por la especial delincuencia urbana, las abundantes bandosidades y la obligada participación de la villa en las guerras medievales. El conocimiento y actuaciones de los funcionarios reales, -procurador, baile, alcaide, justicia, capitanes, escribanos- permite diferenciar la particular presencia de funcionarios catalanes: Simón Martín Clavilla; Johan, Francesc y Marcos de Montbuí, entre los años 1387 a 1427; para sucederles funcionarios aragoneses especialmente elegidos por el monarca, como fueron Ferrer de Lanuza, Martín de Lanuza y Domingo de Lanaja, cuya actuación es decisiva para comprender el devenir de un territorio que perdió todo su potencial a medida que avanzaban los años de la Baja Edad Media. Cierra el conocimiento de esta Baronía la argumentación de su fiscalidad, el crecimiento progresivo de su deuda censal, y las graves dificultades del Concejo y prohombres para soportar las excesivas cargas a las que se vieron obligados por el rey, las autoridades aragonesas, la iglesia, o los acreedores, así como por la defensa de sus límites. Las crisis demográficas y económicas generales del XIV y del XV motivaron que la Baronía de Fraga oscilara buscando su supervivencia en los territorios limítrofes, sin conseguirlo. El resultado fue una progresiva pérdida de población, pérdida de potencial comercial, y el alejamiento de los centros de poder -Lérida y Zaragoza- para quedar relegada a una supervivencia autárquica y endogámica hasta nuestros días. Todo ello presentado en cuatro bloques o capítulos -territorio, sociedad, organización política, y fiscalidad. / "THE BARONY OF FRAGA: ITS PROGRESSIVE CONNECTIONS WITH ARAGON(1387-1458)"By Joaquim Salleras ClarióTEXT:The Barony of Fraga during the reign of the two last kings of Barcelona and first Trastamaras is an unknown historical period to the present historiography. Situated in the borders of two territories -the Kingdom of Aragon and the Principality of Catalonia, it suffered the consequences of their socio-political vicissitudes. Had Fraga and its Barony always been Aragonese? The known sources pointed to their inclusion into Catalonia at an undetermined period. Why had that circumstance been left indeterminate? What causes were to determine that the Barony of Fraga was considered Aragonese during the reigns under study? Were the integration of Fraga and its limits into Aragon fruitful? For whom?Direct sources used include: the Crown of Aragon Archives, most of them unpublished, complemented with the Council of Saragossa Archives, Fraga Local Archives, Saragossa Provincial Archives, and to a lesser extent, Lleida Local Archives, Saragossa Local Archives and Aragon Parliament (Aljafería de Zaragoza) Archives. The thorough research for bibliographical resources, edited by the University of Saragossa o by Catalan institutions, has allowed to go beyond our initial questions.This piece of work will provide evidence that the above Barony was Catalan at the time of its constitution, that is, when the people of Fraga and its small villages swore an oath of loyalty to Queen Leonor -wife of king Alfonso IV- and the Barony remained until king Alfonso V joined it to his dominions in 1420.In this interval, this extensive Barony will integrate the historical reign of Aragon. Its links with the marquisates of Camarasa and Tortosa, or its dependence on the administration of the "veguer de Lleida" (Lleida's magistrate) will be left behind. The arguments defended by Aragon -more aggressive- will not encounter any opposition from Catalonia, whose population and resources were decimated. The River Cinca will be discussed as border, and will eventually divide the Barony of Fraga, leaving a small part of it within Catalonia. Aragon aspirations to expand the reign up to the Segre will never be fulfilled; however, the territory will be segregated. The process began in Monzón in 1362 and definitely closed in 1379, when Fraga was deprived of the Catalan habits and customs. Fraga itself, as well as the small villages on the left bank of the Cinca River, became Aragonese, with its borders not following the above river. Aragon expanded towards the current Bajo Cinca as it had already done, or was doing, in the Ribagorza, the Litera or the Matarraña. All this will be argued based on unpublished sources that will allow the territorial demarcation of Fraga area in the Middle Ages with its neighbouring limits, in Aragon as well as Catalonia.Once acquainted with the territory, the different states around as well as its relations with Fraga and its small villages will be shown. A new conception of a Barony's study and demographic knowledge will be introduced, based on fiscal sources, specifying the tax privileges and exemptions for the Christian, Jewish and Saracen communities, as well as for their villages. This study will inform about the three religious communities in Fraga; a description of the privileged Christian strata -nobility and clergy- and the extensive register of the local nobility together with a brief description. It will be proved that it was a period of social crisis, not only because of incidents among the three communities, but also because of the urban delinquency, abundant banditry and the compulsory participation of men in the medieval wars. The knowledge and performance of royal servants -attorney, keeper, justice, captains, scribes- will allow us to differentiate the particular presence of Catalan employees: Simón Martín Clavilla, Johan, Francesc and Marcos de Montbuí, between 1387 and 1427. They will be succeeded by Aragonese employees especially elected by the king, as Ferrer de Lanuza, Martín de Lanuza and Domingo de Lanaja, whose intervention will be decisive to understand the future of a territory that lost all its potential as years passed during the Low Middle Ages. The knowledge of this Barony will finish with an explanation of its tax organization, the progressive growth of its census debt, and the town council and great men's serious difficulties to support the excessive charges imposed by the king, Aragon authorities, creditors and the defence of their borders. The general demographic and economic crisis of the XIV and XV centuries caused the Barony of Fraga to look for its survival in the bordering territories, which turned out unsuccessful. This will result in a loss of population, commercial potential and the distancing of the power centres -Lérida and Zaragoza- being consigned to an autarkic and endogamous survival up to nowadays, focussed on satisfying tax extraction.All this will be presented in for sections: territory, society, political organization and tax organization.

L'autor d'aquest treball és bagenc i aquesta és una de les raons que explica el perqué s'escull l'estudi de la societat bagenca. Pero no és l'única. La realitat socio-econòmica i política emmarcada en la transició del franquisme a la democràcia han condicionat el tema i la forma de plantejar-lo (qui sap si avui abordaríem les mentalitats i no les estructures socials). Probablement l'autor forma part d'aquells historiadors joves que no s'han quedat a Barcelona i han començat des dels seus pobles i des de les institucions comarcals més diverses, una producció historioqràfica que renova -precisament peí seu contacte amb el món universitari- la història local. Finalment, hom connecta amb una renovació dels estudis d'història agrària a Catalunya que diversos historiadors estan portant a terme en els darrers anys, encapcalats pel Dr. Emili Giralt, que s'han acostat als diversos corrents historiogràfics europeus i americans els quals estan interessats per la pagesia. En la confluència d'aquests condicionants es pot entendre aquest estudi. A banda d’escollir una área geográfica determinada, el nostre estudi abarca un període cronològic que comença a principis del s. XVIII i s'acaba a mitjan del s. XIX. L'elecció ha vinqut condicionada per la temàtica estudiada i per les fonts. D'una banda, a començaments del s. XVIII es detecten ja canvis en l'estructura de la propietat i de l'explotació iniciats probablement a finals del s. XVII, i que es concreten amb l'aparició dels rabassaires en els pobles concentrats bagencs. El s. XVIII veura créixer aquest grup social, igual que la població, la prodúcelo vitícola, la industria de la seda i la de la llana. D'altra banda, el punt d'arríbada ha estat escollit perqué és la data que es realitzen els amillaraments –documents claus per a l'estudi de l'estructura de la propietat– i perqué és el moment que la indústria cotonera introdueix el vapor, mecanitza els telers i es modernitza. Fins el 1860 l'estructura agrària bagenca consolida els seus trets que s'havien anat destacant en el s. XVIII i la mateixa estructura de la propietat ho demostra. Pero som conscients que a la primera meitat del s. XIX no hem treballat aspectes tan importants com els efectes desamortitzadors i desvinculadors, si bé no creiem que modifiquessin les tesis defensades aquí. Hem dividit el present treball en set capítols que presenten cadascun d'ells una unitat. El primer fa una breu incursió en la població sense cap altra pretensió que ressequir el creixement al llarq dels segles XVIII i XIX i replantejar alquns problemes a l'entorn deis censos de 1718 i 1787. En el segon hem estudiat el sistema de conreus i la técnica agrícola, fonamentalment la vitícola. L'especialitzacíó vitícola provoca un reajustament en l'equilibri ecolbgic comarcal. El bestiar disminuí, s'adoptaren adobs vegetals i la inversió de ma d'obra fou l'element clau de la productivitat. Hem estudiat també el procés de fabricació del vi i la diferenciació social al seu entorn. En el tercer capítol hem estudiat l'estructura de la propietat de la terra, la qual (atesa la importància de la rabassa morta i les possibilitats de la font consultada), hem complementat amb l'estudi de l'estructura de l'explotació. Finalment hem intentat reconstruir la formació d'una determinada estructura de la propietat. En el quart, sense una excessiva profundítat, s'aborda la importància de les activitats no aqràries a l'area qeogràfica estudiada: la seda, com a activitat fonamental de Manresa, i la llana als pobles de l'est bagenc En el cinquè capítol estudiem les formes d'extracció d'excedent que recauen damunt la pagesia. Fonamentalment se n'estudien dues: la contractació agrària -emfiteusi, rabassa i masovería- i les diverses formes d'endeutament pagès -censals, vendes a carta de gràcia, compra-vendes, debitoris, etc. Es deixen de banda o s'analitzen molt breument temes com la comerciálització dels productes i la pressió fiscal tant municipal com estatal. En el sisè hem realítzat una aproximació a la familia bagenca per acabar aprofundint amb el sistema de transmissió de béns com a diferenciación social mitjançant diversos mecanismes (estrateqies matrimonials, “Causes Pies per donzelles maridar”, beneficis eclesiàstics...) En el setè hem procurat definir els diversos qrups socials: la pagesia de mas i els seus processos de diferenciació interna, la pagesía mitjana (la qual, encara que feble, va sorgír en els municípis de poblament concentrat), els rabassaires, la petita noblesa (i el seu enriquiment en el s. XVII) i la burgesia urbana de Manresa que es consolida al llarq del s. XVIII. No hem estudiat l'artesanat urba de Manresa en profunditat. Finalment, a les conclusions hem intentat definir els trets principáis de l'estructura agrària baqenca a partir dels diversos elements aportats al llarq del treball.

La ricerca che si presenta in questa tesi, svolta in cotutela tra l’Università degli Studi di Napoli “Federico II” e l’Universitat de Barcelona, ha avuto come obiettivo l’analisi delle vicende biografiche e collezionistiche di Ramiro Felípez Núñez de Guzmán, II duca di Medina de las Torres e viceré a Napoli dal 1637 al 1644. Per dare organicità e consequenzialità allo studio, nella stesura della tesi si è deciso di seguire il percorso biografico di Ramiro Núñez de Guzmán nelle sue tappe principali. Nella prima parte sono stati affrontati gli inizi della sua carriera politica, per la quale giocò un ruolo determinante il matrimonio con la figlia del conte duca di Olivares, celebrato nel 1626. Ciò ha necessariamente implicato una riflessione sulle dinamiche della corte spagnola, specie in riferimento all’assegnazione degli incarichi diplomatici e di palazzo. Nei capitoli successivi si è scelto di focalizzare l’attenzione sugli anni in cui il Guzmán fu inviato a Napoli come viceré (1637-1644), e sulle implicazioni politiche del matrimonio con la principessa Anna Carafa. Considerata l’influenza che questa unione ebbe anche per l’affacciarsi di interessi artistici nel duca, si è dedicato ampio spazio alle novità più interessanti emerse in tal senso dalle indagini archivistiche. Lo studio degli inventari di famiglia ha consentito un affondo sulla ricchissima quadreria e sulla rilevante raccolta di arazzi e panni ricamati che, stando a quanto riportato dalle fonti, godeva di particolare ammirazione presso i contemporanei per l’ampiezza e il pregio. Gli ultimi due capitoli affrontano il rientro a Madrid al termine del mandato vicereale e il ritorno agli incarichi di palazzo e di corte, dove nel frattempo si erano affermate nuove personalità, come quella di Luis de Haro, che ne avrebbero ostacolato l’ascesa a primo ministro. Oltre all’ambizioso compito di sumiller de corps del monarca, il duca di Medina riprese a svolgere l’impegnativo ruolo di decano al Consiglio di Stato, in un momento in cui la monarchia spagnola, dopo l’uscita di scena del conte duca di Olivares, cominciava il suo lento processo di declino politico in ambito europeo. Questi anni coincisero infatti con una intensa attività diplomatica per il Guzmán, chiamato a partecipare alle negoziazioni con le delegazioni olandesi, francesi e portoghesi per la firma, rispettivamente, del trattato di Münster, della Pace dei Pirenei e di quella di Lisbona. L’attitudine collezionistica del Guzmán sembra in questa fase subire una forte battuta d’arresto, in quanto i nuclei di dipinti, arazzi e oggetti preziosi cominciarono a disperdersi tra la nuova residenza madrilena, quella del figlio Nicola (che in un secondo momento lo seguì a corte) e i reales sitios di Filippo IV, dove giunsero in forma di dono. Alla morte del duca di Medina de las Torres, avvenuta alla fine del 1668, ciò che restava delle raccolte di dipinti e oggetti d’arte venne inventariato e messo in vendita, andando incontro all’oblio; tuttavia, nel frattempo una cospicua parte era passata al figlio Nicola, che già precedentemente era stato nominato erede universale del patrimonio materno. L’indagine si è a questo punto dirottata sulle vicende collezionistiche del primogenito, svelando alcune inaspettate sorprese. Di particolare interesse si è rivelata ad esempio la messa a punto della sua attività di donatore e patrocinatore nei confronti del convento madrileno di Santa Teresa de Jesús, oltre che la ricostruzione dei rapporti che continuò a mantenere con l’ambiente artistico napoletano dopo il trasferimento in Spagna, com’è testimoniato da alcuni documenti inediti che si presentano in questa occasione. / This thesis, carried out both at the University of Naples “Federico II” and the University of Barcelona, aims to analyse some biographical events and the artistic collection of Ramiro Felípez Núñez de Guzmán (1600-1668), Duke of Medina de las Torres. In the drafting of this thesis I decided to follow the sequence of biographical events of Ramiro de Guzmán. In the first chapter I analyzed his early political career, in which his marriage to the daughter of the Count Duke of Olivares (1626) played a decisive role. This necessarily had to reflect upon the dynamics of the Spanish court, especially regarding the allocation of diplomatic posts and the palace. In the subsequent chapters I focused on the years when Guzmán was sent as viceroy to Naples (1637-1644), and on the political implications of his marriage to Princess Anna Carafa. Thanks to this union, an incredible collection of paintings, hangings and tapestries began, which enjoyed particular admiration among his contemporaries. The last two chapters deal with the return to Madrid in 1644, when, in addition to the ambitious task of Sumiller de corps of the monarch, the Duke of Medina began to act as minister of the Council of State. In fact, these years were ones of intense diplomatic activity for Guzmán, who participated in the negotiations with the Dutch, French and Portuguese delegations for the signature of the Treaty of Münster, the Peace of the Pyrenees and the Treaty of Lisbon. At the death of the Duke of Medina de las Torres, at the end of 1668, what remained of the collection of paintings and art objects was inventoried and put on sale, but in the meantime a large part had passed on to his son Nicholas. Of particular interest were, for instance, also his activities as donor and patron of the Madrid convent of Santa Teresa de Jesús, as well as the recreation of the relations he kept with the Neapolitan artistic milieu after moving back to Spain, as witnessed by some unpublished documents that I am herein introducing. / La investigación que se presenta en esta tesis, hecha en cotutela entre la Universidad de Nápoles “Federico II” y la Universitat de Barcelona, tuvo como objetivo el análisis de los acontecimientos biográficos y también de la colección de arte particular de Ramiro Felípez Núñez de Guzmán, duque de Medina de las Torres y virrey de Nápoles entre el 1637 y el 1644. Para dar organicidad al estudio, en la redacción de la tesis se decidió seguir el orden cronológico de Ramiro Núñez de Guzmán, analizando las principales etapas de su vida. La primera parte trata del comienzo de su carrera política, en la que jugó un papel decisivo el casamiento con la hija del Conde Duque de Olivares, celebrado en el 1626. Esto ha necesariamente implicado una reflexión sobre la dinámica de la corte de Felipe IV, sobre todo en relación con la asignación de títulos y encargos de palacio. En los capítulos dos y tres se ha tratado de los años napolitanos del Guzmán (1637-1644), de las implicaciones políticas de matrimonio con la princesa Anna Carafa. Dada la influencia que esta unión tuvo también en el desarrollo de los intereses artísticos en el duque, se ha dedicado amplio espacio a las noticias más interesantes surgidas de la investigación de archivo. El estudio de los inventarios de la familia ha permitido profundizar sobre la colección, que constaba de pinturas y tapices de telas bordadas, que, según los informes de las fuentes, generaron particular admiración entre sus contemporáneos por amplitud y calidad. Los dos últimos capítulos tratan de la vuelta a Madrid, después del mandato virreinal, cuando el duque volvió a trabajar en la corte, a donde, mientras tanto, se habían afirmado nuevos personajes, como Luis de Haro, que contrastaron su subida como primer ministro. Además de la ambiciosa tarea de sumiller de corps del monarca, el duque de Medina comenzó a desempeñar el difícil papel de decano del Consejo de Estado, en un momento en que la monarquía española, después de la salida del Conde Duque de Olivares, había empezado el lento proceso de decadencia política en Europa. De hecho, estos años coincidieron con una intensa actividad diplomática para el Guzmán, llamado a participar en las negociaciones con las delegaciones de los holandeses, franceses y portugueses para la firma, respectivamente, del Tratado de Münster, de la Paz de los Pirineos y del Tratado de Lisboa. A la muerte del duque de Medina de las Torres a finales de 1668, lo que quedaba de la colección de pinturas y objetos de arte fue puesto a la venta. La investigación se centra pues al desarrollo de esta figura en relación con las donaciones al convento de Santa Teresa de Jesús, así como la reconstrucción de las relaciones que continuó manteniendo con Nápoles, tal como refieren unos inéditos documentan que se presentan por primera vez en esta ocasión.

Tesis doctorals microfitxades (Universitat de Barcelona : 1992) ; 1398 / La present tesi doctoral pretén d'ajudar a completar el coneixement sobre la història rica, variada i complexa de les classes populars i dels moviments socials a Reus i a Catalunya. L'obra s'obre amb una visió general de les condicions materials del procés d'industrialització, i del sistema productiu a la ciutat, i amb una anàlisi quantitativa i al balanç sectorial de la població obrera. S'estudia l'estructura i les transformacions de les classes populars, les condicions de treball, la tipologia i situació laboral dels empleats, la jornada laboral i els salaris, el comportament obrer i les condicions de vida, l'alimentació, el vestit, l'esbarjo, les societats i ateneus i la culturalització. Es ressegueix l'agitació social urbana, amb diferents avalots i revoltes populars, sempre amb elements de crisi de subsistències, que es produeixen a la ciutat en períodes de manca de treball, i de crisi social o política. Es veuen els moviments sindicals com a avantguarda reivindicativa dels treballadors, les diferents formes del moviment obrer organitzat a la ciutat i als pobles de la comarca. Des de les primeres societats de mútua protecció a l'Associació Internacional de Treballadors, l'AIT i la creació de la nova Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE), el setembre de 1881. L'aproximació al comportament polític de les classes populars reusenques compon el darrer bloc de l'obra. La investigació de les ideologies, de les doctrines i del pensament social i de les seves vinculacions amb les classes populars, S'explica la difusió a la ciutat de l'anomenat socialisme utòpic, i s'hi descriuen els avalots i manifestacions populars contra les lleves, el seu suport majoritari i successiu als pronunciaments i activitats dels liberals, progressistes, demòcrates, i republicans federals. En definitiva, s'estudien els principals aspectes que tenen una relació directa amb les classes populars de la ciutat durant el període de 1808 a 1881. Redefinir el seu nivell de vida, per a entendre millor els seus comportaments.

Se analiza el proceso salud/enfermedad/atención como espía de las desigualdades y violencias del sistema social guatemalteco a través de la conformación de la ciudadanía política y social, las políticas gubernamentales, el modelo biomédico y las relaciones en los servicios públicos de salud. Ello sirve de contexto para un estudio de caso sobre los aportes y limitaciones en la implementación por una organización no gubernamental del Programa “Hacia un Primer Nivel de Atención en Salud Incluyente –bases y lineamientos-” que entra en abierta paradoja al querer incidir en el Ministerio de Salud y el poder médico en una Guatemala excluyente. Los auxiliares de enfermería locales se convierten en la prueba de inclusión/exclusión de sus experiencias y saberes desde sus conocimientos situados y sus usos como ciudadanos de segunda por indígenas y de la base de la pirámide institucional como auxiliares a la vez que mediadores del Programa con la población. / The health/illness/care process is analized as a detector of inegualities and violence in the Guatemalan social system through the make up of the political and social community, government policies, the biomedical model and the relationships within the public health system. This context serves for the case study on the contributions and limitations in the introduction of the program, “ Towards the First Level of Care in Inclusive Health, fundamentals and alignments”, by a non- governmental organization. This program represents a clear paradox, hoping to affect the Ministery of Health and the medical system in an exclusive Guatemala. The local nurses aides become proof of inclusion/exclusion of their experience and know-how based on situated knowledge and used as second-class citizens, being natives, at the base of the institutional pyramid as nurses aides and at the same time mediators between the Program and the population.