Aquesta obra sobre la violencia que s'exercí en la reraguarda catalana durant la revolució i guerra civil que visqué Catalunya de juliol de 1936 a febrer de 1939 és difícil, complexa i plena de tota mena de contradiccions. El propi títol ja és difícil d'escollir, perquè analitzar la violència a la reraguarda dins d'una guerra -el grau màxim de destrucció i mort- no deixa de ser un contrasentit. Però la reraguarda catalana, el món civil allunyat dels fronts de guerra, visqué un grau tan gran d'enfrontaments i tensions que sovint van acabar amb represàlies, repressió, morts i assassinats. L'estudi de la violència en la reraguarda catalana és necessari per conèixer què fou, quan, fins on arribà, quins sectors foren colpits, quin temps tingué, com reaccionaren els qui la visqueren, per apropar-nos a la més variada motivació dels qui l'exerciren, per concretar quants en foren víctimes, per diferenciar les seves professions, opcions politiquees o circumstàncies més diverses. Tot aquest complex món de repressió i violència, mort i represàlia, cal computar-lo d'una manera on les contradiccions de signe polític, període o època en què es produeix, responsabilitat o circumstància sigui possible interpretar-ho dins la vida revolucionària o de guerra que va viure Catalunya de juliol de 1936 a febrer de 1939. D'aquí que la metodologia que hem aplicat es basi en el criteri de fer la recerca més exhaustiva a totes les fonts i documents que hem pogut treballar.En primer lloc hem seguit tots i cada un dels Registres Civils (Secció de Defuncions) de totes les poblacions de Catalunya, tasca que ens permet elaborar una primera relació de víctimes de repressió i la data del traspàs. També ens permet conèixer la identitat de la majoria de les morts, així com l'edat, el lloc d'origen i el de residència, la professió, l'estat civil, la causa de la mort i, sovint, ens és indicat el lloc i l'hora. Pel que fa als desconeguts, la Generalitat republicana va crear en plena Guerra Civil una comissió que dirigia un Jutge especial, Bertran de Quintana, per la investigació de "Exhumació d'assassinats i inhumacions clandestines", que reuní un important aplec de documentació i realitzà algunes passes importants per a la clarificació de les morts, incloent-hi expedició d'actes de defunció. Tot i així, continuaven fent-se paleses algunes llacunes importants, de manera que en alguns casos vam recòrrer a fons alternatives, com l'Hospital Clínic, on eren conduïts els cadàvers que es trobaven a l'extraradi de Bacelona, o al registre del Dipòsit Judicial.Un cop analitzades les fonts provinents del costat republicà, ens vam concentrar en l'anàlisi de les fonts sorgides al bàndol dels sublevats, dit "nacional". Després d'acabada la Guerra Civil, el Ministeri de Justícia va posar en marxa l'anomenada "Causa Nacional", que avui es troba dipositada a l' "Archivo HistóricoNacional", radicat a Madrid. Els expedients, força complets, es troben organitzats per províncies i contenen una informació sovint molt exhaustiva de tot allò que succeí durant "la dominación roja", amb l'objectiu d'identificar i de depurar les corresponents responsabilitats político-judicials de les persones que es van veure implicades en els fets violents que tingueren lloc durant tot el període bèl·lic. Tot i la riquesa documental d'aquest fons, el regime franquista només n'usà una petita part i d'una forma absolutament tendenciosa, exagerant els episodis de violència, els abusos i els assassinats. Altres fons del mateix bàndol, igualment valuoses, sòn per exemple la premsa periòdica (on després del conflicte es van publicar nombrosos articles i esqueles en record de determinats difunts) i un gens menyspreable aplec documental generat per recordatoris, opuscles, butlletins o fins i tot llibres on es recorda les víctimes de la reraguarda (membres de congregacions religioses, càrrecs d'ajuntaments, professionals o simples particulars) basant-se més en una relació directa de coincidència personal, familiar o professional que no pas en una simple voluntat propagandística. De fet, aquesta mena de fonts aporta unes cifres que resulten força ajustades sobre l'abast repressiu en l'àmbit que estudiaven. També cal considerar altres obres monogràfiques sobre la repressió en un àmbit geogràfic concret, on els historiadors locals, tot i manifestar prejudicis ideològics que no tenen res a veure amb la professió historiogràfica, realitzen algunes aportacions que cal tenir en compte. Els resultats finals de la recerca s'han presentat en tres blocs organitzats de la manera següent: la primera part fa un repàs exhaustiu de la situació general a Catalunya des del juliol del 1936 fins a la fi de la guerra, la segona part fa una anàlisi de la violència i de la repressió a la reraguarda catalana durant el període bèl.lic, i finalment la tercera presenta una proposta de conclusions i un complet annex documental, on es presenten les dades recollides agrupades en funció de les Regions en què fou organitzada Catalunya segons la divisió territorial proposada per la Generalitat republicana. Una bibliografia i una relació de les fonts documentals consultades completen el present treball, que es presenta ara en versió digitalitzada mercès a la còpia dipositada al Centre d'Estudis Històrics Internacionals.

Aquesta tesi s'emmarca cronològicament en el moment en què la Corona de Castella està configurant les bases d'un poderós imperi ultramarí i Catalunya, com a part de la Corona d'Aragó, intenta superar lentamente la profunda crisi rural i urbana que va portar a la Guerra Civil del segle XV. L'anàlisi de les implicacions d'aquesta dualitat dóna punt de partida historiogràfic a una investigación que ha utilitzat els llibres sagramentals de baptismes i esponsoris, en absència total dels de defuncions, juntament a documentació censal, fiscal i comprable com a suport heurística troncal. Les principals conclusions es poden establir en tres àmbits fonamentals. En primer lloc, es revisa la trajectòria de l'evolució demogràfica de la ciutat que, en el decurs de la centúria, es pot perioditzar en quatre etapes principals. La primera se situa a l'acabament de l'Edat Mitjana amb un punt de partida baix resultat dels anteriors desgavells. Al 1497, la quantia de la población es pot cifrar en uns 3.000 habitants. La segona arribarà fins als 20 del segle XVI on una inicial recuperació a causa de l'estabilitat econòmica i social deixa el nombre dels lleiditans en uns quatre mil i escaig (taxa de creixement intercensal entre 0,029 i 0,052% anual). Després, fins els anys 50, la población s'estagna, la natalitat es modera i la pesta apareix sovint amb fortes mortandats. A partir de 1550 i fins a l'acabament del segle el canvi de ritmes és notable. La població creix de manera visible a causa dels molts naixements i de l'allau migratori (taxa del 0,6%). A partir dels anys 80, s'inicien algunes inestabilitzacions puntuals que no estroncaran l'auge que pervuirà fins a les dues primeres dècades del XVII. A finals del segle, la població de la ciutat ultrapassa els 6.000 habitants. Des d'aquesta evolucó en la llarga durada hem entrat, en segon lloc, en l'anàlisi dels principals comportaments demogràfics que condicionen les bases de la vida dels individus. Pel que fa a la natalitat i a la nupcialitat, en el seu vessant estrictament quantitatiu, ens trobem que les taxes de la primera es poden cuantificar als voltants d'uns 50 ó 60 per mil, cosa que és la base de l'auge demogràfic, i les de la segona sobre un 16 per mil amb pronunciades variacions annuals i forta estabilitat en la llarga durada secular. Aquestes realitats no són variables autònomes sinò que es troben en estricta dependència d'una sèrie de factors, com puguin ser les oscil.lacions de la cojuntura econòmica, els ritmes de treball al camp i el pes de la moralitat catòlica dominant que no deixa marge a la disidencia i obliga, per exemple, a conversions en massa (l'any 1526) dels pocs moriscos que quedaven a les Terres de Ponent. Aquests elements es posen de manifest de manera clara en les elevades taxes d'il.legitimitat amb un 8,02% i ens els cicles estacionals de la fecunditat i la nupcialitat que depenen del calendario agrari i religiòs, en particular, pel que fa a las "punxes" a la baixa de l'Advent i la Quaresma. Aquests elements ens apropen a la definició de les bases de la vida familiar. Els pares controlen directament les decissions dels fills en el moment de triar parella per tal de controlar els patrimonis, garantir la continuïtat en la filiación i preservar la moralitat catòlica dominant a Trento, feina en què les dones acaben assolint un paper crucial. Els medis que ho faciliten són les amonestacions públiques, la presència de testimonis en més de la meitat de noces i la signatura de capítols matrimonials en més d'un 90% dels casos. La gran majoria de la gent que es casa és soltera (un 96, 83% dels nois i un 78,75% de les noies) i ho fa en edats avançades, en particular respecte al promig d'altres zones del territorio peninsular, ja que els varons canvien d'estat als 27 anys i les dones ho fan entre els 23 i els 24 anys aproximadament. El retard s'explica per les dificultats econòmiques en el moment de fundar una nova família, cosa que a la llarga comportarà unes descendències familiars escasses, al voltant de tres fills de promedi i més d'un 90% de famílies amb menys de quatre criatures. Aquestes realitats vitals sòn regulades per dos agents principals; primer, la mortalitat, i segon, les migracions. Els dos vessants de la mort assotaren Lleida de diversa manera. El vessant catastròfic va fer la seva entrada en escena diverses vegades en el decurs del segle, però no va desestabilitzar la trajectòria de l'auge demogràfic. El vessant ordinari manté el seu protagonisme continuat, fet que es manifesta en què gairabé més de la meitat dels pares són morts quan es casen els fills i en què una quarta part dels casaments tenen algun cònjuge vidu, especialmente dones (les vídues acaparen un 8'3% de la población contribuent). Això fa que la distància entre casaments successius sigui notablemente breu (6,3 anys de promig els nois i 7,9 les noies). Pel que fa a les migracions, cal que dir que són base fonamental del vital creixement demogràfic de la ciutat. Arriba a Lleida un gran nombre de nois a la recerca de treball i amb disponibilitat de casar-se, provinents de l'entorn rural proper, principalment de les veïnes terres aragoneses i del radi pròxim de les terres catalanes, i del sud de França (Pirineus, Provença, Gascunya, Llenguadoc). En aquest sentit, cal remarcar que almaenys una cinquena part dels nois que es casen a Lleida al Cinc-cents són francesos. Fins aquí, els principals comportaments demogràfics. Cal veure, en primer lloc, com tota aquesta gent s'incardina en una organització de classes. Dos grans blocs constituyesen la población lleidatana. Primer, unes classes dominants de definició ambigüa, integrades pels tradicionalment privilegiats (nobles i clergues) i per ciutadans (alta administració, lletrats, metges i grans comerciants). Són aproximadament un 20% del total; són profundament endogàmics pel que fa a les seves relacions i no deixen en cap cas la porta oberta als foranis. A un segon nivell es troba la gran majoria dels lleidatans, on destaquen els pagesos (50%) i els menestrals (25%), activitats ambdues que gaudeixen d'una situació d'estabilitat basada en la lenta recuperació econòmica. El pes de la transmissió de l'ofici marca pauta en la manera com trien parella en el moment de casar-se. En aquest grup podem trobar ocupats i aparellats a la gran majoria dels forasters que arriben a Lleida. A més, es pot constatar la presència d'un reduït sector de serveis i un encara inexplorat món de la marginalitat. Tota aquesta gent marca pejtades en la configuració de l'espai urbà. Lleida és una ciutat marcada pel pes del principal sector productiu: l'agricultura. El recinte emmurallat es caracteritza per la presència d'una clara aglomeració central (la parròquia de Sant Joan) i per la progressiva expansió cap a la perifèria per causa de l'auge humà. Aquesta dualitat reflectéis a més una apropiació classista de les zones amb més vialitat. El centre és el lloc de residència de les classes dominants i el nucli on s'acumula tota l'activitat comercial, mentre que les successives perifèries donen primer habitatge a la paresia i segon als nou vinguts i als més desposseïts. En síntesi, l'evolució demogràfica de la ciutat de Lleida al segle XVI posa en evidència la realitat d'un moment de creixement sòlid dels recursos humans, cosa amb implicacions posteriors, i reflecteix les característiques habituals de les demografies pre-capitalistes europees. / This thesis sets out to revise the demographic trajectory or what may be considered to be a medium-sized town in Spain at the time of the first Austrias in terms of the general political and administrative situation, and within the Catalan Principality regarding the more immediate 'context or co-existence and management.By means of the revision of records deriving from fundamentally demographic data, a profile is obtained, first, of the tendencies of the evolution of the number or men and women who live in the town; second, of the significance or births, nuptials, deaths and migrations, particularly in respect or their close bearing on the organisation or family groupings, and, third, of the social composition of the town from a double perspective: the way in which obvious traces in the configuration of the urban space conditions demography and the undeniable influence exercised on the complex world of the articulation or social relationships through marriages.

El estudio centra su interés en el epistolario de Cipriano, obispo de Cartago del 249 al 258. Las aportaciones más destacadas cabe situarlas en una nueva ordenación lógica de las cartas siguiendo el criterio cronológico; la nueva datación de muchas misivas o la precisión de su segmento temporal; la identificación y reconstrucción parcial de cartas que en su día formaron parte del corpus epistolar ciprianeo, pero que la tradición manuscrita no ha conservado. Efectivamente, se han detectado 46 epístolas actualmente no conservadas, con las cuales se eleva la cifra total del epistolario a, como mínimo, 127 cartas. En otro orden de cosas, el corpus epistolar ciprianeo contiene diversas cartas sinodales: las referidas al concilio de primavera del 251; las que se coligen de los celebrados durante la primavera del 252 y del 253; la carta 67 que evidencia la existencia de la asamblea episcopal convocada en el otoño del 254; la epístola 70 que refleja la asistencia de 31 obispos en el sínodo celebrado en Cartago en la primavera del 255. Disponemos, además, de un testimonio epistolar que apunta la posibilidad de la existencia de un concilio celebrado en Cartago durante la primavera del 257. El estudio de la carta 1 nos ha proporcionado indicios suficientes para sugerir -aunque con cautela- la posibilidad de la celebración de un concilio en Cartago durante la primavera del 257, cuya existencia nunca se ha postulado. Para apuntar dicha probabilidad, hemos tenido presente la costumbre mantenida por Cipriano, durante todo su episcopado, de convocar un sínodo después de la festividad de Pascua.La investigación contiene un elenco de todos los personajes que aparecen en el epistolario ciprianeo. Este estudio exhaustivo ha permitido precisar la identidad de 325 personajes, corrigiendo, cuando ha sido posible, algunas afirmaciones defendidas por otros investigadores. En el apéndice 4.6 quedan recogidos, por primera vez, todos los nombres mencionados, ejercieran o no algún cargo eclesiástico y cualquiera que fuera su procedencia. Además, hemos creído conveniente añadir a la lista todos los obispos que participaron en el concilio cartaginés celebrado el 1 de septiembre del 256, por ser coetáneos de Cipriano y por haber afrontado conjuntamente el conflicto del rebautismo. / The Epistolar corpus of Ciprianus of Carthago (249-258): Estructure, Composition, and Chronology The main interest of this study is the epistolary of Ciprianus, bishop of Carthage since 249 until 258. The most remarkable contributions of our work consist in: a new logical ordination of the letters following chronological criteria; a new date -or a major temporal accuracy- for many of these writings; and finally, the identification and partial reconstruction of the letters which once were part of the epistolar corpus of Ciprianus but has not been preserved by the manuscript tradition. Indeed, we have detected forty-six not preserved epistles which increase the total figure of his epistolary to one hundred twenty-seven letters at least.On the other hand, the epistolar corpus of Ciprianus contains several synodical letters: those referred to the council of spring 251; those we can conclude that are in relation with the councils celebrated during the spring 252 and 253; the epistle 67, which confirms the existence of an episcopal assembly summoned in autumn 254; and the epistle 70, which shows the attendance of thirty-one bishops at the synod celebrated in spring 255. Besides, we dispose of an epistolar testimony which makes possible the existence of a council celebrated in Carthage in spring 257; certainly, the study of the epistle 1 has provided evidence enough to suggest -even with caution- the celebration of this council, a possibility that has never been postulated.Our research includes a list of all the individuals appearing in the epistolary of Ciprianus. This exhaustive study has allowed us to determine the identity of three hundred twenty-five persons, and to correct, when possible, some afirmations defended by other authors. In appendix 4.6, we collect -for the first time- every name mentioned in his correspondence, be they ecclesiastic or not and whatever their origin was. Also, we find it convenient to include in this list all the bishops attending to the council of Carthage celebrated in September 1st 256 for they are contemporary with Ciprianus and so they faced together the conflict of rebaptism.

Aquest treball fa un estudi de l'evolució dels itineraris dels camins i carreteres documentats a les fonts des de l'època romana, primer moment en què la documentació ja és significativa, fins a l'inici del segle XX. Per a això s'ha analitzat exhaustivament un petit territori al sud de Barcelona i format per les comarques del Baix Llobregat, l'Alt Penedès i el Garraf, però amb l'objectiu de trobar una metodologia que pogués utilitzar-se en altres indrets.En aquest espai s'ha fet un buidat de les fonts escrites de tot tipus, des dels escriptors clàssics fins a la documentació existent en arxius (bàsicament el de la Biblioteca de Catalunya, l'Arxiu de la Corona d'Aragó i l'Arxiu Històric de la Diputació), passant pels diplomataris de la catedral de Barcelona i de diferents monestirs, els capbreus senyorials, els cadastres i les diferents Geografies regionals i monografies locals.També s'ha utilitzat la informació arqueològica, sobretot pel que fa a la situació i datació de jaciments ibèrics i romans, i de castells i parròquies altmedievals. També s'ha emprat com a recurs la cartografia, sobretot a partir del segle XVII es disposa de mapes ben detallats a nivell comarcal. En aquest sentit, la Cartoteca de Catalunya ha estat fonamental. De la mateixa manera, quan ha estat possible s'han emprat altres fonts, com la toponímia o els estudis etnogràfics.A grans trets, es pot dir que l'establiment dels itineraris de les vies de comunicació és una cosa relativament fàcil pel que fa als segles XIX i XX i que es va fent progressivament més difícil a mesura que es va retrocedint en el temps. Els grans canvis del segle XVIII encara són prou documentats, però la xarxa viària dels segles anteriors ens és, globalment, desconeguda. Malgrat tot, hi ha suficients dades de tipus puntual, ja a partir dels segles X i XI, perquè sigui possible delimitar l'itinerari de molts camins. De l'època romana i de l'antiguitat tardana, les notícies són tant minses que una idea de conjunt es molt difícil d'obtenir.En canvi, resta molt clar que l'estudi de la xarxa viària està directament imbricat amb l'estudi del poblament. Quan, històricament, ha canviat l'emplaçament dels nuclis de població, també ha canviat la xarxa de camins que els uneix. Això és clarament visible tant al Baix Llobregat, on ha ha hagut pocs desplaçaments i els nuclis municipals tenen molts d'ells un origen romà (Cornellà, Sant Boi, Pallejà, etc) i, per tant, la xarxa viària és força coneguda, com a l'Alt Penedès, on va haver-hi un fort trasbals de població a l'alta edat mitjana (moltes viles romanes apareixen entre les vinyes) i les comunicacions romanes ens són molt més desconegudes.També s'ha aconseguit fer una periodització, a grans trets, de la xarxa viària en el territori estudiado. Un primer moment d'"ordre romà" (d'una gran explotació agrícola del territori i amb les vies de comunicació convenients) que va durar uns quants segles i, segurament, es va anar degradant-se al llarg de tota l'antiguitat tardana. Les noves fonts documentals dels segles X i XII ens insinuen una xarxa viària molt diferent, basada en un tipus econòmic autosuficient i on els centres de poder eren els castells i els monestirs. A partir del segle XII, comença un nou període en el que les noves estructures (baronies, parròquies, masos, etc) es consoliden i apareixen les "viles noves" que canalitzen els moviments comercials i que generen una nova xarxa viaria, semblant a la romana, però d'ubicació diferent, sobretot a l'Alt Penedès.Els problemes de pas i la transformació esporàdica d'alguns d'aquests camins medievals (bàsicament de ferradura) en camins carreters, demostra, ja amiyjan segle XVI la insuficiència d'aquesta xarxa. El problema no va solucionar-se (i només en part) fins a la segona meitat del segle XVIII, quan per decisió reial en època de l' il·lustrat Carles III, es construí el pont de Molins de Rei, obra que deuia associat un complex programa de construcció de carreteres: cap a Barcelona per Collblant, cap el Penedès i València per l'Ordal i cap a Igualada i Saragossa pel Bruc.Les guerres napoleòniques i les lluites entre absolutistes i liberals d'època de Ferran VII van posar un parèntesi de més de 30 anys a la construcció de carreteres, la qual no va ser reempresa fins a l'establiment de les Diputacions provincials. Aquest organisme, la Diputació Provincial de Barcelona (ella sola o en unió amb les altres tres Diputacions catalanes, a l'època de la Junta de Carreteres 1848 - 1868) va fer una gran tasca de construcció i adequació de camins i carreteres fins el punt de donar a la xarxa viària del territori analitzat la seva configuració actual bàsica. / "Historical evolution of the road network between the rivers Llobregat and Foix from the Roman times to the 1930s". TEXT:The present thesis is a study of the evolution of the itineraries, the ways and roads documented since the Roman times, the historical period in which they are significantly documented, to the beginning of the twentieth century. To this end a small area to the south of Barcelona has been exhaustively analysed, an area consisting of the regions of Baix Llobregat, Alt Penedès and Garraf, always keeping in mind the aim of finding a methodology that could be applied to other areas. In this area, a study of the different written sources has been made, from the classical writers to the documents in the Public Records Offices (basically that in the Biblioteca de Catalunya, Arxiu de la Corona d'Aragó and Arxiu Històric de la Diputació), the documents kept in the Barcelona Cathedral and different monasteries, the documents recognising the rights of the different feudal lords, the official land registers and the different regional geographies and local monographies. Archeological information has been also used, especially that related to the location and dating of Iberic and Roman deposits, castles and parishes in the high middle ages. Resources such as cartography have also been used, especially from the 17th century onwards when detailed regional maps exist. To this aim, the Cartoteca de Catalunya -the map library- has been fundamental. In the same way, whenever possible, other sources such as toponymy or ethnographic studies have been used. Briefly, we can state that establishing the itineraries of the roads is relatively easy in what refers to the 19th and 20th centuries and it becomes progressively difficult as we go back in time. The great changes in the 18th century are quite well documented, but the road network of the previous centuries is, in general, unknown. Nevertheless, there are enough scattered data, from the 10th and 11th centuries onwards, to be able to delimitate the itinerary of many ways. The data from the Roman period and the late Antiquity are so scarce that it is difficult to obtain an overall idea. On the other hand, it is quite clear that the study of the road network is directly related to the study of population. Historicaly, whenever a centre of population has moved, the road network around it has also changed. This is clearly visible in Baix Llobregat, where there have been few population movements and the villages have in many cases a Roman origin (Cornellà, Sant Boi, Pallejà, etc.) and, therefore, the road network is well known, and by contrast in Alt Penedès where there were important population movements during the high Middle Ages (many Roman villages are hidden in the vineyards) and the Roman communications are much more unknown. A general outline of the different periods in the road network of the region has also been made. This timing show a first period of "Roman order" -with an important agricultural exploitation with the corresponding means of communication- lasting several centuries and progressively degrading during the late Antiquity. The new documentary sources in the 10th and 12th centuries hint at a very different road network, based on a self-sufficient economy where the centre of power were the castles. From the 12th century onwards, the new structures (Baronies, parishes, farms, etc.) consolidate and the new villages ("viles noves") appear and channel the commercial movement generating a new road network, similar to the Roman one, but with a different location, especially in the Alt Penedès. This network was already scarce for the needs of the 16th century, which caused some of these Medieval ways to become cart tracks during the 17th and 18th centuries. This process culminated, in the reign of the enlightened Charles III, with the royal decision of building the bridge at Molins de Rei and the associated programme of road construction: to Barcelona through Collblanc, to the Penedès and València through L'Ordal and to Igualada and Zaragoza through El Bruc. The Napoleonic wars and the fights between absolutists and liberals in the reign of Ferdinand VII interrupted more than thirty years of road construction that was not started again until the County Councils -Diputacions Provincials- were established. This agency, the Diputació Provincial de Barcelona, (alone or together with the other three Catalan County Councils, during the time of the "Junta de Carreteres" 1848-1968) did a great task in building and adapting ways and roads to the point of shaping the basis of the current road network in the territory analysed. / RESUMEN:"LA EVOLUCIÓN HISTÓRICA DE LA RED VIARIA ENTRE LOS RÍOS LLOBREGAT I EL FOIX DES DE LA ÉPOCA ROMANA HASTA EL TERCER DECENIO DEL SIGLO XX".Este trabajo hace un estudio de la evolución de les caminos y carreteras documentados en las fuentes des de la época romana, primer momento en que la documentación ya es significativa, hasta principios del siglo XX. Para ello se ha analizado exhaustivamente un pequeño territorio al sur de Barcelona formado por las comarcas del Baix Llobregat el Alt Penedès y el Garraf, pero con el objetivo de hallar una metodología que pudiera utilizarse en otros lugares.Sobre este espacio se ha hecho un vaciado de les fuentes escritas de todo tipo, des de los autores clásicos hasta la documentación existente en archivos (básicamente, el de la Biblioteca de Catalunya, el Arxiu de la Corona d'Aragó i el Arxiu Històric de la Diputació de Barcelona), pasando por los diplomatarios de la catedral de Barcelona y de diferentes monasterios, los "capuz Brevis" señoriales, los catastros y diferentes Geografías regionales y monografías locales.También se ha utilizado la información arqueológica, sobre todo por lo que respecta a la situación y datación de yacimientos ibéricos y romanos y tambén de castillos, parroquias y núcleos de población medievales. También se ha recurrido a la cartografía, en especial a partir del siglo XVII, cuando ya se dispone de mapas detallados a nivel comarcal. En este sentido, la Cartoteca de Catalunya ha sido fundamental. Asimismo, cuando ha sido posible se han usado otras fuentes, como la toponimia o los estudios etnográficos.En general, se puede decir que establecer los itinerarios de las vías de comunicación es relativamente fácil por lo que respecta a los siglos XIX y XX, y se hace progresivamente más difícil en la medida en que se retrocede en el tiempo. Los grandes cambios del siglo XVIII aún se hallan bien documentados, pero la red viaria de los siglos anteriores nos es, globalmente desconocida. A pesar de todo, hay suficientes datos, de forma puntual, ya a partir de los siglos X y XI, para que sea posible establecer el itinerario de muchos caminos. En cuanto a la época romana i a la Antigüedad tardía, las noticias son tan escasas que aún es difícil formar-se una idea de conjunto.Por otra parte queda muy claro que el estudio de la red viaria está directamente relacionado con el estudio del poblamiento. Cuando, históricamente, ha cambiado el emplazamiento de los núcleos principales de población, la red de caminos que los une también cambia, y viceversa. Esto es claramente visible tanto en el Baix Llobregat, donde ha habido pocos desplazamientos y los núcleos municipales tienen en muchos casos un origen romano (Cornellà, Sant Boi, Pallejà, Gavà, etc.) y, por lo tanto la red viaria és bien conocida, como en el Alt Penedès, donde hubo un fuerte trasiego de población en la Edad Media y las "villae" romanas aparecen en medio de viñas. Aquí las vías romanas nos son mucho menos conocidas.También se ha conseguido hacer una periodización general de la red viaria en todo el territorio estudiado. Hay un primer momento, en época romana, en que hay una gran explotación agrícola del territorio y las vías de comunicación correspondientes; esta estructura duró algunos siglos y, seguramente, se fue degradando durante la Antigüedad tardía. Las nuevas fuentes documentales que aparecen en los siglos X y XI insinúan una red viaria muy diferente, basada en una forma de economía de autosuficiencia y donde los centros de poder eran los castillos y los monasterios. A partir del siglo XII, nace otro período en el que las nuevas estructuras (baronías, parroquias, "mansos", etc.) se consolidan y aparecen las "villas nuevas", que canalizan los movimientos comerciales y generan una nueva red viaria, parecida a la romana, pero de ubicación diferente, especialmente en el Penedès.Los problemas de paso y la transformación esporádica de algunos de estos caminos medievales (básicamente de herradura) en caminos carreteros, demuestra, ya a mediados del siglo XVI, la insuficiencia de esta red viaria. Este problema no se solucionó (y sólo fue en parte) hasta la segunda mitad del siglo XVIII, momento en que, por decisión real en época del ilustrado Carlos III, se construyó el puente de Molins de Rei, obra que llevaba asociada un vasto y costoso programa de construcción de carreteras: hacia Barcelona pasando por Collblanc; hacia el Penedès, Tarragona y Valencia, por el puerto de la Creu d'Ordal, y hacia Igualada, Lleida y Zaragoza, por el Coll del Bruc.Las guerras napoleónicas i las luchas entre absolutistas y liberales pusieron un paréntesis de más de 30 años en la construcción de carreteras, obra que no se reemprendió hasta el establecimiento de las Diputaciones provinciales. Este organismo, la Diputació Provincial de Barcelona (ella sola o, en la época de la Junta de Carreteras (1848 - 1868), en unión con las otras tres diputaciones catalanas) ha hecho una gran labor de construcción y reforma de los caminos y carreteras, hasta el punto de haber dado a la red viaria del territorio estudiado su configuración actual básica.

En aquesta tesi doctoral s’analitza el paper de la viuda dins de la societat baixmedieval, especialment pel que fa a la ciutat de Barcelona i la seva àrea d’influència, i quines conseqüències comportava, en l’àmbit econòmic, social i personal, el fet de perdre la condició de dona casada. L’estudi consta de tres parts. En la primera, s’estableix el context tant jurídic com de caire ideològic de la viduïtat a l’Edat Mitjana. L’anàlisi del marc legislatiu referent a les viudes catalanes ens ha servit per valorar la seva capacitat jurídica a través de l’estudi de les figures legals que afectaven especialment a aquest col•lectiu de dones com ara el dot, la tenuta o l’usdefruit. En el segon capítol d’aquesta primera part, es presenta el que podríem anomenar el marc moral, per tal de poder establir com les aportacions dels moralistes podien arribar a influir en l’àmbit d’acció de les viudes i, fins i tot, limitar-lo. Tant les obres de caràcter moralitzant o didàctic, com la poesia i les obres de ficció, ens han permès definir l’ideal de viduïtat que imperava en el pensament i l’imaginari medieval. La segona part d’aquesta tesi s’ha dedicat a fer una lectura de diversos aspectes característics de les viudes barcelonines a la Baixa Edat Mitjana. En primer lloc, s’ha tractat sobre el dol i el període immediatament posterior a la mort del marit. A continuació, i a partir de la lectura dels testaments d’homes casats, es defineix la situació en què quedaven les dones un cop enviudaven. En l’últim capítol d’aquesta segona part, ens hem fixat en les raons per les quals les vídues rebien sovint el qualificatiu de miserabiles persone. En primer lloc, hem tractat sobre la presència de les viudes en el teixit urbà i quin era el seu pes demogràfic. Això ens ha permès establir el grau de pobresa de les vídues que eren caps de casa. A més, hem volgut indagar especialment en les dificultats de caràcter econòmic amb què moltes d’elles es trobaven i en l’ombra de la pobresa que amenaçava el seu dia a dia, que en alguns casos podia desembocar en exclusió social. La tercera part s’ha dedicat a analitzar les possibilitats d’actuació de les viudes medievals dins del seu àmbit social, així com també les estratègies que desenvoluparen per tal d’adaptar-se a les circumstàncies de la seva nova vida. Així, hem volgut posar de manifest els recursos que tenien les vídues per fer front a les dificultats i els mitjans que disposaven per mantenir-se. En el primer capítol d’aquesta part, s’ha tractat sobre el món laboral al qual tenien accés les vídues i sobre els treballs i negocis que duien a terme. En el capítol següent, s’han estudiat les diverses formes de caritat com a complement a la subsistència de les vídues més necessitades. Tanmateix, hem fet especial èmfasi en les xarxes de solidaritat que teixien les dones medievals per ajudar-se en cas de dificultats. Finalment, en el darrer capítol, ens hem fixat en les circumstàncies per les quals algunes vídues es veien obligades a acudir a la justícia per defensar els seus drets. Més enllà de les demandes per aconseguir la restitució del dot i per defensar els interessos dels seus fills i filles, la majoria de plets tenien sempre un rerefons econòmic. / The aim of this thesis is to analyse the role of the widow during the Late Middle Ages in the city of Barcelona and its surrounding areas and to examine also the consequences that implied the fact of losing the status of married woman from an economic, social and personal point of view. The study consists of three parts. In the first part, it is explained the legal and ideological context of widowhood in the Middle Ages. The second part is devoted to examining several characteristic aspects of the widows of Barcelona in the Late Middle Ages, by analyzing the mourning and the period immediately after the death of their husband, the testamentary dispositions of married men in relation to their wives and the difficulties they had to face when they were widowed. The third part is devoted to analyzing the possibilities of action of the medieval widows within their social context, as well as the strategies they developed in order to adapt themselves to the circumstances of their new life.

Revisió històrica i analítica de la implantació de l’estil skinhead a l’Estat espanyol i la seva posterior evolució (1980-2010). L’objectiu principal es descriure com i on eclosionà aquest i de quina manera es plasmà a la geografia estatal des d’inicis dels anys vuitanta. A partir de aquí exposem com la concreció autònoma skin es diversificà i fragmentà i quins elements foren cabdals en la seva heterogeneïtat. En aquest sentit hem centrat el nostre anàlisi en els tres principals referents sobre els que l’estil s’ha articulat, els quals han caracteritzat les seves dinàmiques posteriors: política, música i esport. Estructura: I Part (capítols 1 i 2) descriu els estils juvenils existents a Gran Bretanya als anys cinquanta i els orígens jamaicans de l’estil skin. II Part (capítols 3 i 4) detalla l’ascendent multiracial dels primers skins, analitza les seves etapes evolutives i els gèneres musicals de referència. III Part (capítols del 5 al 8) Exportació a l’Estat espanyol de l’estil skin i el seu posterior fraccionament. Examina les seves diverses tendències i la seva evolució. IV Part (capítols del 9 al 11) Explica els gèneres musicals que adoptaren els skins a l’Estat espanyol. Examina la consolidació de dos pols antagònics. V Part (capítols 12 i 13) Aprofundeix en la presència skin en l’àmbit del futbol i les transformacions que ha sofert després de patir un procés d’ideologització. Justificació: - Aproximació historiogràfica pionera d’aquest estil juvenil. - Interès social creixent sobre el fenomen. - Examinar la multiformitat i homogeneïtat que presenta l’estil de forma simultània. - Oferir una visió amplia de la gènesis del moviment skin. Metodologia: Combina esforç teòric i metodològic amb un intens treball de camp. Investigació empírica (quinze anys). Obra d’història elaborada des d’una òptica multidisciplinar. Contextualització i acotació de l’objecte d’estudi mitjançant la concreció d’un cos teòric basat en disciplines com l’antropologia, la sociologia o la politologia. - Recopilació de fonts primàries (publicacions, pamflets, adhesius) - Fonts orals (entrevistes per segment d’edat i gènere). - Xarxa telemàtica - Suport fonogràfic i videogràfic (annexos discografies, biografies conjunts musicals). Conclusions: Corroborar les dimensions reals del fenomen, constatant la seva rellevància Clarificar tòpics i mites associats a l’estil. Assentar unes bases acadèmiques sòlides que permetin analitzar amb rigor els skinheads i facilitin futures investigacions. - Un estil eminentment urbà - Una societat jeràrquica i ordenada fallida - Implantació tardana - Pluralitat ideològica - Element renovador de l’extrema dreta - Manifestació visible d’un racisme sense immigració - Un estil sobredimensionat en declivi - Emergència d’un sector apolític - Les transformacions com ocàs de l’estil - De fenomen transgressor a moda de consum Bibliografia consultada: Per a la seva realització hem consultat obres de caràcter genèric i d’altres específiques sobre la matèria. En aquest sentit abunda la bibliografia acadèmica anglosaxona (sociologia, història, política) atesa l’escassa producció en llengua castellana existent que abordi el nostre objecte d’estudi. La nostra investigació també s’ha sustentat en suports documentals (premsa escrita generalista, premsa esportiva, revistes especialitzades, premsa musical, publicacions polítiques, fanzines) i gràfics (documentals, pel•lícules). / This thesis is a historical and analytical review of the implementation of the skinhead style in Spain and its subsequent evolution (1980-2010). The main objective was to describe how and where to hatch and how this is reflected in the national territory since early eighties. From here we explain how the specific local skin is diversified and which elements were fragmentary and flows in its heterogeneity. In this regard we have focused our analysis on the three major references on the style that has been articulated, which have characterized its subsequent dynamic: politics, music ans sports.

El tema d’aquesta tesi és el treball femení a la indústria metal•lúrgica durant els segles XIX i XX. És una investigació que s’emmarca dins la història del treball i del gènere però que aborda qüestions i recorre a metodologies que provenen de disciplines tan diverses com la història de la família, la història de l’empresa i la història del moviment obrer. Aquesta complexitat de perspectives deriva de la multiplicitat de factors que incideixen tant en la segregació sexual del treball com en la determinació del comportament laboral de les dones, els dos grans eixos d’aquesta investigació. En primer lloc, s’analitza la divisió sexual del treball al sector metal•lúrgic barceloní entre mitjan segle XIX i mitjan anys vuitanta del segle XX. Desvela el paper clau que va jugar el gènere en l’organització del treball en aquest sector, completament masculí fins a finals del segle XIX quan els empresaris van iniciar la mecanització dels processos productius i, amb ella, un nou sistema d’organització del treball amb l’objectiu d’augmentar la seva competitivitat front als fabricants estrangers. Des d’aleshores, la mà d’obra femenina s’ha concentrat en les indústries de petites manufactures metàl•liques i ha ocupat únicament treballs considerats semi-qualificats i no qualificats. Al llarg del primer terç del segle XX, les associacions obreres van jugar un paper important en el procés de desqualificació del treball femení en refermar l’abaratiment de la contractació de les dones al sector amb les seves politiques de protecció prioritària del treball i el salari masculí. La normativa laboral estatal desplegada pel franquisme a partir de 1938 ha contribuït decisivament a mantenir aquest model de divisió del treball així com situacions discriminatòries, especialment en branques com la indústria metal•logràfica –cas que s’analitza en profunditat– al llarg de la segona meitat del segle XX. En segon lloc, s’analitzen les trajectòries laborals d’un col•lectiu de treballadores, pertanyents al proletariat immigrant jornaler de la capital catalana. Aquest anàlisi es realitza a partir de la reconstrucció de les seves vides laborals portada a terme mitjançant els registres de cotització a les assegurances socials (1921-2004) i tenint en compte tant els condicionants d’oferta com els de demanda. Es posa de manifest com les trajectòries laborals d’aquestes dones, caracteritzades per un elevat nivell de discontinuïtat, son fruit de múltiples factors. Per una banda, estan lligades al cicle de vida i a les necessitats familiars. Les trajectòries s’interrompien freqüentment, especialment durant l’etapa de major càrrega reproductiva. Amb tot, aquestes dones recorrien a totes les estratègies possibles per a compaginar treball reproductiu i productiu. Així, les dificultats per mantenir una trajectòria laboral sense interrupcions no han vingut tant imposades per la seva dedicació a la família com pel tipus de feines al que han tingut accés. El seu origen immigrant i la manca de formació han restringit les seves oportunitats al mercat laboral barceloní, especialment entre les generacions més recents. No obstant això, han estat sobretot les politiques contractuals en el sector metal•lúrgic –restricció de la demanda a dones molt joves, especialment a partir de la dècada de 1940– i els canvis en l’estructura del mercat laboral –terciarització de l’economia barcelonina– els factors que han condicionat que les seves oportunitats s’hagin anat reduint a treballs relacionats amb el servei domèstic –neteja–; treballs d’una escassíssima qualitat que no els ha permès mantenir la continuïtat laboral. / This PHD dissertation focus on women’s work in metalworking industry during 19th and 20th centuries in Barcelona. The frame of this research is the history of work from a gender perspective. However, it addresses issues and uses methodologies from such diverse disciplines as the family history and labour history; which is due to the multiplicity of factors that affects the sexual segregation of labour and the women’s occupational trajectories, the two main issues of this research. First, this dissertation analyses the sexual division of work in metalworking from mid 19th century until the 1980s. It shows as gender had a key role in the organization of work in metalworking, a male sector until the latest decades of the 19th century when entrepreneurs started the mechanization of the production processes and a new system of organization of the work emerged in order to improve their competitiveness against foreign manufacturers. From then, female workforce has been concentrated in small metal goods production and has held jobs considered semi-skilled and non-skilled. Throughout the first third of the 20th century, trade unions played an important role in the process of deskilling the women's work. They strengthened the cheapness of female wages in the industry as a consequence of a politic based on the exclusive defence of male employment and wages. From 1938, Francoist labour norms also contributed to keep that pattern of sexual division of work as well as discriminatory situations – as in the particular case of the metalgraphic industry which is deeply analysed– during the second half of the 20th century. Secondly, the dissertation goes into the analysis of the labour market trajectories of a group of women belonging to the immigrant and poorest proletariat. Their “labour lives” were reconstructed thanks to a source used for the first time in a historical study, the social security contributions records (1921-2004). The analysis, made having into account supply as well as demand factors, shows as the labour market trajectories of these women, characterized by a high level of discontinuity, are the result of multiple factors. On the one hand, they are linked to the cycle of life and family needs. The trajectories were interrupted frequently, especially during the period of greatest reproductive burden. However, they resorted to any strategy to combine reproductive and productive roles. Thus, the difficulties to maintain continuous trajectories are due to the kind of jobs they had access, not due to their dedication to the family. The fact of being immigrants without formal education has restricted severely their opportunities in the labour market of the city of Barcelona, above all among the most recent generations. However, the entrepreneurs’ contractual policy in metalworking –restricted demand to very young women, especially, from the 1940s– and the structural changes of the labour market determined their opportunities; opportunities which had been limited to jobs related to the domestic service –cleaning service–; very low quality jobs which had made difficult to maintain labour market continuity to these women.

El objeto de estudio es la Marina mercante española (en concreto las tripulaciones) durante la transición de la vela al vapor. El marco cronológico se sitúa entre 1834 (primera línea regular estable con buques de vapor) y 1914 (cuando el proceso de mecanización ya se puede dar por acabado). Aunque con referencias a un marco internacional más amplio, se analiza el caso español focalizando en la marina catalana porque durante el proceso el centro de gravedad de las actividades marítimas estaba en Barcelona, y por tanto fue allí donde la mecanización tuvo su campo de acción principal. Esta tesis se sitúa en la intersección entre la historia marítima, la historia social y la historia del trabajo. Con estas perspectivas metodológicas, se realiza una primera aproximación a los procesos de trabajo en la Marina mercante española en el momento del cambio de la vela al vapor, es decir, a lo largo de un proceso de casi cien años que supone la ruptura con formas de trabajo y de relación que se habían mantenido prácticamente inalteradas durante siglos. El sector marítimo es uno de los campos donde la industrialización (entendida como un proceso de cambio en la organización de la producción, el trabajo y las relaciones laborales, más que como la adopción de una nueva tecnología basada en el vapor) tuvo un impacto más acusado, no solo económico y social, sino también de identidades y culturas sociolaborales. El estudio se centra en el proceso que llevó de la vela al vapor desde el punto de vista de los marinos, para observar y explicar cómo este colectivo diverso y complejo se enfrentó y se adaptó a la industrialización. La atención se centra en los marinos mercantes embarcados que trabajaban en buques de altura, es decir, de navegación oceánica. Interesan tanto las clases directoras (el capitán y los oficiales de cubierta y de máquinas) como las clases ejecutoras (los subalternos de cubierta y de máquinas), ya que comparten en esencia los condicionantes del trabajo en la mar. Y de todos ellos, los marineros conforman el auténtico núcleo de la investigación, pues son los que están sujetos en mayor medida al reto de redefinir su papel a bordo cuando el elemento propulsor de los buques pasa de palos y velas a la máquina. La tesis se ha organizado en torno a tres partes principales. En primer lugar se presenta el marco legislativo en el que se desarrolló la Marina mercante española en el período estudiado, condicionado por la institución de la Matrícula de mar. El análisis de este aspecto es imprescindible para conocer las particularidades del caso español en todas las facetas relacionadas con el trabajo y su regulación. También analiza el papel de la legislación reformista en este sector. En la segunda parte se presenta el mundo del trabajo en la marina de vela a partir del análisis de la organización del trabajo, los oficios o las profesiones (definidos genéricamente como clases) y las categorías o niveles laborales, el reclutamiento, la contratación, las formas salariales y las condiciones de trabajo. Se trata de un texto esencialmente descriptivo. En la tercera parte, de carácter interpretativo, se analiza el impacto, directo e indirecto, de la mecanización sobre el trabajo en la Marina española. Aparte de las consideraciones generales relacionadas con el proceso desde el punto de vista tecnológico, se repasan los cambios producidos y se dedica una atención especial a las nuevas profesiones y categorías que se incorporaron al sector marítimo con la implantación de la máquina de vapor. En el último capítulo se recogen las conclusiones. / The topic of this thesis is labour in the Spanish Merchant Marine during the transition from sail to steam. It focuses on the crews. Although with references to a broader international context, the Spanish case is discussed, focusing on the Catalan fleet because during the process the centre of gravity of the Spanish maritime activities was in Barcelona, and hence it was there where mechanization had its main field of action. The research begins in 1834, when the first stable steam navigation company was established, and ends in the eve of the Great War, when the process can be considered put to end. This thesis is situated at the intersection of the maritime history, the social history and the labour history. Through these methodological approaches, the research dives in the work processes in the Spanish Merchant Navy at the time of the change from sail to steam. This was a slow process of almost a century that represented a break in labour relationships that were carried out for centuries virtually unchanged. The shipping industry is one of the fields where industrialization had a more huge impact on economy, communications and also on social and labour identities and cultures. The thesis is organized in three main parts. The legislative framework is presented in the first part. The second part focuses on labour on board sailing ships: organization, labour market, occupational categories, professions, skills, recruitment, wages, working conditions, etc. It is essentially a descriptive text. In the third part, more interpretative, the impact, direct and indirect, of mechanization on labour processes is analyzed. It starts with general considerations about the technological changes. After this introduction, the transformations are reviewed in detail, with special attention to the new professions and categories that were incorporated into the maritime sector with the introduction of the steam engine. In the final chapter the conclusions are provided.

El problema en el presente trabajo ha sido abordado desde distintos ángulos. En primer lugar con relación a la repercusión de la construcción masiva de viviendas en la expansión de la ciudad y en el elevado consumo energético. En segundo lugar, con respecto a la construcción de edificaciones que no responden ambientalmente a las condiciones del lugar, por lo que sus usuarios terminan introduciendo sistemas artificiales de control ambiental, como sistemas de calefacción y aire acondicionado que funcionan con energía eléctrica o gas, lo que eleva el consumo energético y genera una serie de inconvenientes por contaminación del medio ambiente. Y, en tercer lugar, en cuanto a la conversión de antiguas viviendas temporales en permanentes desde años recientes en la zona metropolitana y en la costa catalana.En la actualidad la rehabilitación, remodelación, renovación y el reacondicionamiento de edificaciones ocupan un lugar importante en el campo de la construcción y se han convertido en una necesidad real desde la perspectiva que nos permite aprovechar lo que tenemos y disminuir así el loco crecimiento de las ciudades. No obstante, cuando se aplican estas técnicas normalmente no se toman en cuenta aspectos bioclimáticos o de sostenibilidad para obtener un confort ambiental o un mayor ahorro energético, con lo cual se deja de lado toda posibilidad de mejorar las características de una edificación mediante sistemas pasivos o activos de control.Con este trabajo se ha pretendido, a partir de la evaluación de viviendas de segunda residencia que en la actualidad están experimentando con frecuencia una serie de transformaciones en la región metropolitana de Barcelona, determinar las necesidades y las posibles estrategias bioclimáticas y de automatización que podrían ser aplicadas en la rehabilitación de viviendas de clima mediterráneo con características similares. Para ello se ha recurrido a diferentes técnicas de recolección de datos cuantitativos y cualitativos, así como de análisis y evaluación como la observación, la medición de datos de temperatura, humedad relativa, temperatura de superficie, movimiento del aire, iluminación natural y nivel sonoro, los que determinarían el comportamiento ambiental de cada una de las viviendas analizadas. Además, se introdujeron una serie de datos en el programa ARCHISUN, este ayudaría a evaluar el comportamiento arquitectónico de las viviendas e incluso permitiría visualizar si las mismas se encuentran dentro de la zona de confort o no a lo largo del año.

El Prat de Llobregat comença el segle XX sent una modesta comunitat agrícola. La seva situació privilegiada al costat de Barcelona i les característiques del seu medi físic, que fins a finals del segle XIX l'havien mantingut en un relatiu aïllament, són els principals atractius per als canvis que es produiran al llarg del segle. L'arribada de la indústria i la instal·lació de l'aviació, juntament amb la transformació de l'agricultura, provocaran en pocs anys el canvi de la seva estructura econòmica i humana.Aquesta tesi analitza com aquestes transformacions van repercutir en la sociabilitat pratenca i com es materialitzà en el seu teixit associatiu cultural. El marc cronològic escollit, de 1910 a 1960, es prou ampli com per poder estudiar l'evolució d'aquesta xarxa associativa en diferents conjuntures polítiques i a través dels diferents grups humans que les protagonitzaren. En total s'han estudiat vint-i-tres associacions de caire ben divers i quatre-cents cinquanta personatges que van formar les juntes directives d'aquestes societats.Tot plegat ens ha permés conéixer els mecanismes de la sociabilitat pratenca des dels inicis de les societats organitzades, amb les primeres mostres d'associacionisme cultural, fins el 1960, quan la societat pratenca es prepara per iniciar les grans transformacions que la convertiran en la ciutat que és avui.El treball dona resposta en el cas del Prat a qüestions bàsiques a l'hora d'afrontar l'estudi de les societats: quines etapes es van donar a l'associacionisme pratenc? quines activitats organitzaven les associacions? quina va ser la relació entre les associons i la societat pratenca? quina connexió hi va haver entre les entitats estudiades i la immigració? com es van reflectir a l'associacionisme els conflictes de classe? quina va ser la participació de les dones? es detecta la presència d'èlites culturals i de vincles familiars? quina va ser la relació entre entitats i política' i finalment, per què va davallar l'associacionisme cultural pratenc?Tot i tractar un àmbit local, he intentat emmarcar la sociabilitat pratenca amb les dinàmiques generals que funcionaven en els diferents períodes estudiats per al conjunt de Catalunya. L'objectiu darrer és que el cas del Prat es pugui comparar amb el d'altres comunitats amb dinàmiques similars, les d'una ciutat industrial formada eb menys d'un segle a partir d'una modesta comunitat agrícola o que serveixi de contrapunt per a altres dinàmiques diferents. / El Prat de Llobregat begins the 20th century as a modest agricultural community. Its privileged situation next to Barcelona and the characteristics of its physical setting, which until the end of the 19th century had kept el Prat de Llobregat in a relative isolation, are the main appeals for the changes that are going to take place along the century. The arrival of industry and the installation of the aviation, together with the transformation of agriculture, are going to cause, in a few years, the change in its economic and human structure.This thesis analyzes how these transformations had repercussions on the pratenc sociability and how it is going to be materialized on its associative cultural life. The chosen chronological framework, from 1910 to 1960, is wide enough to study the evolution of this associative net in various political situations and through the different human groups that played the lead in them. The study includes the analysis of twenty-three different associations and four hundred and thirty-five people who formed the board of management of these societies.All these things have allowed us to know the mechanisms of the pratenc sociability from the beginning of the organized societies, with the first examples of cultural associationism, until 1960, when the pratenc society prepares itself to begin the great transformations that are going to turn it into the city which is today.Despite the local sphere, this thesis tries to frame the pratenc sociability within the general dynamics functioning at the studied times in Catalonia. The final aim is to compare what happened in El Prat with other communities with similar dynamics, those of an industrial town formed in less than one century from one modest agricultural community or maybe it will just be useful as a contrast to other different dynamics.