Aquesta tesi es troba consagrada a aquells que gestionaven la correspondència que arribava a les Assemblees parlamentàries, i a tots aquells que obrien les cartes, les llegien per primera vegada i decidien quines havien de ser llegides a l'Assemblea i quines reenviades als comitès. Aquesta tesi es troba consagrada també a aquells que gestionaven la correspondència més important que arribava al cos legislatiu, aquella que feia referència als desordres que existien a Fran a i denunciava a tots els individus que els provocaven. De fet, aquesta tesi defèn a través de l'estudi d'uns comitès i d'unes comissions fins ara ignorats, que el poder legislatiu, a partir de controlar una correspondència que li pertanyia al poder executiu de gestionar, la relativa a l'administració i a la policia, va apropiar-se de la gestió de l'ordre i del manteniment de la tranquil·litat pública, una competència constitucionalment pròpia del poder executiu i una de les competències més importants d'aquest poder. Mots clau: Desordres, Ordre públic, Correspondència, Comitès de l'Assemblea i President de l'Assemblea. / Esta tesis se interesa por aquellas personas que gestionaron la correspondencia que llegaba a las Asambleas parlamentarias, y a todos aquellos que abrían las cartas, las leían por primera vez y decidían que cartas debían ser leídas a la Asamblea y cuales debían ser enviadas a los comités. Esta tesis se interesa también por todos aquellos individuos que gestionaron la correspondencia más importante que llegaba en el cuerpo legislativo, aquella que trataba sobre los desordenes existentes en Francia y denunciaba a aquellos que los provocaban. En realidad, esta tesis defiende a través del estudio de unos comités y de unas comisiones hasta ahora ignorados, que el poder legislativo, a partir de controlar una correspondencia que le pertenecía al poder ejecutivo de gestionar, la relativa a la administración y a la policía, se apropió de la gestión del orden y del mantenimiento de la tranquilidad pública, una competencia constitucionalmente propia del poder ejecutivo y una de las competencias más importantes de este poder. Palabras clave: Desordenes, Orden público, Correspondencia, Comités de la Asamblea y Presidente de la Asamblea. / Cette thèse est consacrée aux personnes qui gèrent la correspondance parvenue aux Assemblées parlementaires, à celles qui ouvrent les lettres, les lisent pour la première fois et décident des lettres qui seront lues à l'Assemblée et renvoyées aux comités. Elle inclut aussi les personnes qui gèrent la correspondance la plus délicate qui arrive au corps législatif, celle qui traite des désordres existant en France et dénonce ceux qui les provoquent. En s'intéressant pour la première fois à ces institutions révolutionnaires trop ignorées que sont les comités et les bureaux des Assemblées, ce travail défend l'idée que la connaissance des problèmes d'ordre public, grâce aux correspondances dépouillées, permet désormais au pouvoir législatif de gérer le maintien de l'ordre et de la tranquillité publique, pouvoir qui, constitutionnellement, appartient au pouvoir exécutif.Mots clé : Désordres, Ordre public, Correspondance, Comités de l'Assemblée et Président de l'Assemblée. / This thesis is about the people who were dealing with the letters sent to the revolutionary assemblies, who were opening them, who were reading them for the first time and deciding what letters should be read in front of the parliament, what ones would be sent to the committees. This work also includes the people who were dealing with the most tricky correspondence, the one processing with the troubles existing in France and denouncing the people who were responsible for. By focusing on those revolutionary institutions for the first time, the committees and the offices of the revolutionary parliament, this work agues that, because of the opened letters, the knowledge of the problems of the public order had entitled the legislative power to maintain the public peace and by doing so, to exercise powers which belonged to the executive power on a constitutional point of view. Key word: disorders, public order, correspondence, parliamentary committees, parliamentary offices, president of the Parliament.

La recollida d'emergències produïdes a l'espai públic permet estudiar la fragilitat de l'ordre públic i com s'empren estratègies per controlar i evitar situacions de crisi.El treball etnogràfic desenvolupat a Barcelona, Hospitalet de Llobregat i Lloret de Mar recollint aquest tipus d'emergències, i en els dos últims municipis esmentats concretament les emergències abordades per la policia, ha permès observar fins a quin punt les emergències crítiques mostren el risc de fractura, però igualment, l'esforç que els membres de la comunitat fan per que aquest no es trenqui, i així poder mantenir les seves legítimes expectatives envers l'assoliment de les fites de la seva quotidianitat.També, mitjançant el paper de la majoria davant l'emergència, que pot passar per ignorar-la, observar-la des de la distància, estudiar-la amb deteniment i recollir la possible informació que es desprengui del seu desenvolupament o participar-ne en considerar que cal activar xarxes socials de recolzament o solidaritat, es possible entendre fins a quin punt es fa palès que per la societat, com diu Isaac Joseph citant a Erving Goffman, és més important restablir l'ordre social, vehicle i via per poder continuar amb el que fem, que aturar o neutralitzar als contraventors. Es visibilitza també fins a quin punt, sabedors de la nostra major vulnerabilitat en l'arena social jugada en l'espai públic, per una part prenem mesures de defensa en forma de distàncies, fugides, canvis de ritme, observacions a distància, xarxes instantànies de solidaritat, i recollim experiències i informació sobre emergències per una altra, per tal que aquest bagatge ens ajudi en el moment en que nosaltres siguem subjectes actius de l'emergència.Tanmateix, és possible albirar a través de la resposta de la policia davant l'emergència, la intenció del Poder, que es fonamenta tant en mirar de garantir aquestes expectatives de "via expedita" social que les persones exigeixen dels responsables de la gestió social, com de minimitzar la poderosa evidència que la seguretat no es pot garantir, així com d'invisibilitzar fins a quin punt és de flexible i porós l'ordre social i, per tant, quant subjecte està el seu canvi a la voluntat i acció de cadascun dels membres de la comunitat.S'ha visibilitzat també com tot el que es relaciona amb l'emergència és ubicat apart per la societat, sense reconèixer que és una faceta més de la dimensió social, només que des de la vessant opaca i de la que se'n reclama una antropologia que s'hi dediqui. Ans al contrari, es demonitza tot el que s'hi relaciona, ja siguin autors d'emergències, com víctimes de les mateixes o els llocs on aquestes es produeixen i, també, a aquells qui hi estan en contacte, com la policia i els i les agents de policia. A més, aquests són estigmatitzats i ubicats per la majoria en el costat opac i són considerats font de risc, problemes i conflicte en mateixa o semblant mesura a l'emergència i els seus autors. / The collection of emergencies produced in the public space allows to study the fragility of the public order and how strategies are used to controlling and avoiding situations of crisis.The ethnographic work developed picking up this type of emergencies, specially the emergencies approached by the police, has allowed to observe how much the critical emergencies show the risk of fracture, but equally, the effort that the members of the community make for this does not break, and like this to be able to sustain their legitimate expectations towards the attainment of the milestones of their everyday life.Also, through the role of the majority in the face of the emergency, the basic strategies are build around our survival possibilities in the public space, between the rest of the people who wants different thinks in different ways, making possible to understand until which point for the society, how Isaac Joseph quoting in Erving Goffman says, it is more important to reinstate the social order, vehicle and way to be able to continue with what we make, that to halt or to neutralize to the contraveners. However, it is possible to see through the answer of the police in the face of the emergency, the intention of the Power, that founds so much in trying to guarantee these expectations of freedom in our everyday life that the persons require of the responsibles for the social management, as of minimizing the powerful evidence that not even the security is garantible, as well as keep out of sight how much is flexible and porous the social order and, therefore, how much subject its change is on the will and share of each of the members of the community.The research shows also like all what correlates with the emergency is placed aside by the society, without recognizing that a facet is from the social dimension more, if only from the opaque aspect and of the one who an anthropology claims from herself dedicates to it. The fact is that society puts in the same dark hole all what correlates with it, they are already authors of emergencies, like victims of the same ones, or the places where these are produced and, also, to those who they are in touch, like the Police and the police officers.

El contenido de la presente tesis doctoral es abordar el análisis del sistema de seguridad pública contenido en la Constitución española de 1.978 El desarrollo que el mismo ha experimentado sobre el actual estado de las autonomías y las posibilidades que permite el mismo a la luz de nuestro texto constitucional. El estudio toma como punto de partida el análisis de nuestro constitucionalismo del siglo XIX para ir viendo a la luz de nuestra historia el desarrollo del sistem,a policial español pasando por diferentes etapas, hasta la actual . Todo ello con reflexiones sobre nuestros avatares históricos y para finalizar una reflexión sobre modelo comparados de nuestro entorno.

El règim de la Restauració (1875-1898) no va ser pas, com en ocasions s’ha afirmat, un període de pau, estabilitat i consens social. El seu caràcter oligàrquic i no democràtic, la seva voluntat de marginar del sistema les forces polítiques dissidents (carlins i republicans), i la voluntat de no atendre les aspiracions de les classes subordinades, es va traduir en una multiplicació dels conflictes i dels desordres públics, l’anàlisi dels quals ha estat un dels principals eixos del meu treball. Altre eix important ha estat l’anàlisi de la resposta governamental davant aquests conflictes, constatant-se que aquesta es va dur a terme tant a través de pràctiques extremes de control social, com a través d’una política d’ordre públic dirigida a reprimir violentament qualsevol acció contraria al règim. Aquesta repressió es va veure emparada per tot un arsenal legal que li va donar cobertura i va pretendre legitimar les accions de les forces d’ordre, permetent pràctiques com la suspensió abusiva de les garanties constitucionals o la declaració directa de l’estat de guerra. Davant la multiplicació dels conflictes no es va optar per un model de seguretat basat en unes forces d’ordre públic de caire civil, sinó que es va optar per un model de seguretat militaritzat, situació gens aliena al fet que l’Exèrcit mostrés en tot moment la intenció de mantenir la seva preeminència com a garant de l’ordre públic, tal i com venia succeint amb anterioritat al període restauracionista, i certificant, en definitiva, que les suposades pretensions civilistes de la Restauració no van ser més que un miratge que la realitat va acabar diluint. L’opció pel militarisme quedaria palesada en la decisió que l’Exèrcit i la Guàrdia Civil, un cos militaritzat, fossin els principals agents de la repressió, emprant sovint una violència indiscriminada davant de qualsevol revolta, aldarull, motí, protesta o vaga, amb actuacions no sempre legítimes i, en ocasions, il•legals, posant també en evidència la manca d’accions preventives i dissuasòries eficaces. Aquesta militarització de la política de l’ordre públic es va intensificar durant l’última dècada del període davant l’augment de les demandes més organitzades de les classes subordinades, a través de vagues, revoltes, mítings polítics, l’esclat d’artefactes contra interessos patronals i mobilitzacions com les del Primer de Maig, fins arribar a la màxima expressió del conflicte contra l’Estat i les oligarquies dominants amb fenòmens com el terrorisme anarquista de la propaganda pel fet. Atemptats com el patit pel general Martínez Campos, el del teatre del Liceu barceloní i el de Canvis Nous van tenir la seva resposta més contundent en l’elaboració de lleis especials contra l’anarquisme, que certificaven la militarització de l’ordre públic i el predomini de la jurisdicció militar sobre l’ordinària. A més, van proliferar les actuacions governamentals fora de la legalitat, com les detencions indiscriminades, l’aplicació de tortures als detinguts i els judicis sense garanties, com el tristament famós procés de Montjuïc, contestat, per una banda, amb una intensa campanya de denúncies de les tortures patides pels processats i, d’altra banda, amb l’assassinat del president Cánovas del Castillo. / PUBLIC ORDER POLICY AND REPRESSION DURING THE RESTORATION PERIOD (1875-1898) The Restoration period (1875-1898) had never been, as it has sometimes been stated, a period of peaceful consensual stability. The oligarchic and non-democratic nature of the regime, its tendency to marginalise the opposing political forces (the carlists and the republicans) and not to attend the subordinate classes’ aspirations resulted in an increase of struggles and public disorders. The analysis of the latter forms one of the principal elements of this thesis. Another important element in my work has been the analysis of the government’s response facing these conflicts. It has been demonstrated that its actions were carried out not only through extreme social control but also by public order policies that led to violent repression of any action against the regime. This repression was covered by a number of laws which intended to legitimate the Public Forces’ actions such as outrageous suspension of constitutional rights or direct declaration of the state of war. Facing an increase in the number of conflicts, the regime did not opt for a security model based on civilian forces; instead chose to follow a model based on military order. This choice was not strange considering that, at that time, the Army was showing a clear intention of holding to a preeminent role as guarantor of the public order, as it had been before the Restoration period. This demonstrated that the supposed civilian intentions of the Restoration period were no more than an illusion blurred by the reality. The militarization option was evidenced by the decision of making the Army and the Guardia Civil, a militarized institution, the main agents of repression. They often used indiscriminate violence when facing any uprising, disturbance, riot, protest or strike. Their actions were not always legitimate and, on occasions, they were illegal, demonstrating the lack of preventive and deterrent measures of the regime. The militarization of the public order policy was intensified as a consequence of the increase of more organized subordinate social classes’ claims during the last decade of the period. These would manifest in strikes, organized riots, political meetings, setting off explosive devices against the employers’ interests and demonstrations such as the one of the 1st May. The struggle against the State and dominant oligarchies reached its climax putting into practice the propaganda by the deed of anarchist terrorism.