This thesis has been developed within the research line of the Cultural Heritage Conservation and Restoration Department, "New methodologies development for the chemical characterization and mechanical behavior of materials and methods used in the historical fabrics consolidation". The object of study has been the fan starting with the study of its history and following with its manufacturing process. The first step was the vocabulary compilation, and definitions established in the eighteenth century, time of great growth of this object. The starting point is L'Encyclopèdie de Diderot and d'Alambert, completed with other documents. We continued with interviews with Don Jose Lorca and Doña Macarena Andrés, Valencian Maestros Abaniqueros, whose testimony allowed us to know the techniques and materials used. Subsequently the inspection of different typologies and structures has been carried out, analyzing the problem, this has been carried out through the collection and processing of 400 fan sheets belonging to the most important Spanish Collections. These sheets are available on the Spanish Museum's Collections Digital Network The deeply study of typologies, materials and structures in which the fabrics intervenes has allowed us to classify the problems detected, depending on the supports, kind of decorations and structure. The data obtained has shown us a more specific view of the particular issue of the fans. The fabrics used in the fans are very fragile and could not be operated by sewing, that is, it would have to be adhered and determine which supports and adhesives would be convenient to use to maintain their structural stability, in addition to their function. After the review of fans conservation treatments in different institutions such as the Madrid Municipal Museum, or the National Museum of Ceramics and Arts González Martí of Valencia, it has been verified that the consolidation is one of the most delicate processes and decisive in order to preserve any kind of fabric. The addition of new fabrics sewn to the original textiles is a common practice today to consolidate, reinforce and compensate the losses of historical textiles. The results obtained from this research focus on the characterization of adhesives and systems for consolidation focusing on the special characteristics of intervention of this typology. The adhesives used throughout history at the Victoria and Albert Museum in London have been the basis for selecting the Hydroxypropylcellulose for fulfilling the requirements to be an optimal adhesive in the consolidation of textile countries of fans since they are in contact with other materials such as leather, paper, metallic elements, mother-of-pearl and wood, as well as their compatibility with the pictorial decorations of the fans. / Esta tesis se ha desarrollado dentro de la línea de investigación del Departamento de Conservación y Restauración de Bienes Culturales, "Desarrollo de nuevas metodologías para la caracterización química y del comportamiento mecánico de materiales y métodos empleados en la consolidación de tejidos históricos". El objeto de estudio ha sido el abanico, comenzando un recorrido por su historia y siguiendo por su proceso de fabricación. Un primer paso consistió en la recopilación del vocabulario y definiciones establecidas en el siglo XVIII, momento de gran auge de este objeto. El punto de partida es L'Encyclopèdie de Diderot y d'Alambert, completado con otros documentos. Se prosiguió, con la realización de entrevistas a Don José Lorca y Doña Macarena Andrés, maestros abaniqueros valencianos, cuyo testimonio nos permitió conocer las técnicas y materiales utilizados. Posteriormente se ha realizado la inspección de diferentes tipologías y estructuras, analizando la problemática, esto se ha llevado a cabo mediante la recopilación y procesado de 400 fichas de abanicos pertenecientes a las Colecciones Españolas más importantes. Estas fichas están disponibles en la Red Digital de Colecciones de Museos de España. El estudio pormenorizado de tipologías, materiales y estructuras en los que interviene el tejido, nos ha permitido clasificar la problemática detectada, en función de soportes, tipo de decoraciones y estructura. Los datos obtenidos nos dan una visión más específica de la problemática particular del abanico. Los tejidos utilizados en los abanicos son muy frágiles y no podrían intervenirse mediante costura, es decir, habría que adherir y determinar qué soportes y adhesivos sería conveniente emplear para mantener su estabilidad estructural, además de su función. Tras la revisión de los procesos de conservación y restauración de abanicos en diferentes instituciones como el Museo Municipal de Madrid, y el Museo Nacional de Cerámica y Artes Suntuarias González Martí de Valencia, entre otros, se ha constatado que la consolidación es uno de los procesos más delicados y decisivos para preservar cualquier tipo de tejido. La adición de nuevas telas cosidas a los textiles originales es una práctica común hoy en día para consolidar, reforzar y compensar las pérdidas de los textiles históricos. Los resultados obtenidos de esta investigación se centran en la caracterización de los adhesivos y sistemas para de consolidación centrándonos en las características especiales de intervención para esta tipología. Los adhesivos empleados a lo largo de la historia en el Victoria and Albert Museum de Londres han sido la base para seleccionar la Hidroxipropilcelulosa por cumplir con los requisitos para ser un adhesivo óptimo en la consolidación de países textiles de abanicos ya que estos están en contacto con otros materiales como piel, papel, elementos metálicos, nácar y madera, así como por su compatibilidad con las decoraciones pictóricas de los abanicos. / Aquesta tesi s'ha desenvolupat dins de la línia de recerca del Departament de Conservació i Restauració de Béns Culturals, "Desenvolupament de noves metodologies per a la caracterització química i del comportament mecànic de materials i mètodes emprats en la consolidació de teixits històrics". L'objecte d'estudi ha sigut el palmito començant un recorregut per la seua història i seguint pel seu procés de fabricació. Un primer pas va consistir en la recopilació del vocabulari i definicions establertes al segle XVIII, moment de gran auge d'aquest objecte. El punt de partida és L'Encyclopèdie de Diderot i d'Alambert, completat amb altres documents. Es va prosseguir, amb la realització d'entrevistes a Don José Lorca i Donya Macarena Andrés, mestres abaniqueros valencians, el seu testimoniatge ens va permetre conèixer les tècniques i materials utilitzats. Posteriorment s'ha realitzat la inspecció de diferents tipologies i estructures, analitzant la problemàtica, això s'ha dut a terme mitjançant la recopilació i processament de 400 fitxes de palmitos pertanyents a les Col·leccions Espanyoles més importants. Aquestes fitxes estan disponibles a la Xarxa Digital de Col·leccions de Museus d'Espanya. L'estudi detallat de tipologies, materials i estructures en els quals intervé el teixit, ens ha permès classificar la problemàtica detectada, en funció de suports, tipus de decoracions i estructura. Les dades obtingudes ens donen una visió més específica de la problemàtica particular del palmito. Els teixits utilitzats en els palmitos són molt fràgils i no podrien intervenir-se mitjançant costura, és a dir, caldria adherir i determinar què suports i adhesius seria convenient emprar per mantenir la seua estabilitat estructural, a més de la seua funció. Després de la revisió dels processos de conservació i restauració de palmitos en diferents institucions com ara el Museu Municipal de Madrid, o el Museu Nacional de Ceràmica i Arts Suntuàries González Martí de València, entre altres, s'ha constatat que la consolidació és un dels processos més delicats i decisius per preservar qualsevol tipus de teixit. L'addició de noves teles adherides als tèxtils originals és una pràctica comuna hui en dia per consolidar, reforçar i compensar les pèrdues dels tèxtils històrics. Els resultats obtinguts d'aquesta recerca se centren en la caracterització dels adhesius i sistemes de consolidació centrant-nos en les característiques especials d'intervenció aquesta tipologia. Els adhesius empleats al llarg de la història en el Victoria and Albert Museum de Londres han sigut la base per a seleccionar la Hidroxipropilcelulosa per complir amb els requisits per ser un adhesiu òptim en la consolidació de països tèxtils de palmitos ja que aquestos estan en contacte amb altres materials com a pell, paper, elements metàl¿lics, nacre i fusta, així com per la seua compatibilitat amb les decoracions pictòriques dels palmitos. / Serrano Prats, A. (2017). Los abanicos. La industria valenciana de los siglos XIX y XX. Problemática y conservación de los abanicos realizados con tejido [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/86172

ABSTRACT (English) The staging as a device in contemporary artistic practice: actions made between 2003 and 2016 by Paula Valero. As the title of the thesis indicates, this is based on the study of the forms of production (staging) of scenic actions that bring life to the stage. Our thesis have two parts. The first one is a theoretical analysis on theatre and the forms of action in relation to the subject. Here we introduce references of artistic and theoretical proposals that are related or have influenced our artistic production, analyzed in the second part of the thesis. In the second part we analyze our practice and show the different proposals made during the PhD as an experiment that affirms our hypothesis: a scenic action can put us in contact with the power that inhabits in us, the necessary to transform our reality. The main objective has been to create a methodological analysis that allows us to analyze the scope of the different ways of staging an action. This analysis has been based on studying the composition and form of actions in five aspects: Putting inaction, Putting in practice, Putting in place, Putting in motion, Putting in question. Each of them, bring about several internal aspects of this process: 1º- Putting in action: Description of the action, concept of the proposal, device, script, actors / public, artistic direction, valuation. 2º-Putting in practice: Workshops, preparation of the action. 3º- Putting in place: Space, scenery, lighting, costumes, sound, make-up. 4º-Putting in motion: Production, assembly, equipment, final realization. 5º-Putting in question: Conclusions of the results (strengths and weaknesses). This methodology has allowed us to delve into one of the key points of the thesis: how putting in situation can facilitate the formation of more powerful collective bodies, in the challenge of constructing other forms of synchronizing and orchestrating bodies and rhythms, other incarnated logics and practices, others forms of cultural productions with proposals that value the lives of people who participate through personal and collective affective valuation. The general methodology, from which our personal methodology has emerged, has been based on theoretical-practical strategies: the theory about staging, theatrical semiotics analysis, expanded theatricality, performance, artivism, experimental ethnographies in various artists (Living Theater, Map Theater / Colombia, Tino Seghal), the use of self-representation as a scenic methodology for political subjectivity (Jérôme Bel) and my personal artistic practice between 2003-2013. As for the results achieved, thanks to this analysis we were able to find the constitutive force of citizenship potential, through artistic practice as a policy, which is capable of: showing how we can transform our reality, affirming subjectivities, recognizing the value of a person that is unique and the strength of the collaborative complicities. / La puesta en situación como dispositivo en la práctica artística contemporánea: propuestas realizadas entre 2003-2016 por Paula Valero. Como indica el título de la tesis, ésta se basa en un estudio de las formas de producción (puesta en situación) de acciones escénicas que irrumpen en lo real y llevan la vida a escena. Nuestra tesis se compone de dos bloques: el primero, es un análisis teórico sobre la teatralidad y las formas de acción en cuanto al tema que nos ocupa. En éste se introducen referencias de propuestas artísticas y teóricas que se relacionan o han influido en nuestra producción artística. En el segundo analizamos nuestra práctica y exponemos las diferentes propuestas realizadas durante el doctorado como experimentación que afirme nuestra hipótesis: Una acción escénica puede visibilizar, convocar, o ponernos en contacto con la potencia que nos habita, la que es necesaria para transformar nuestra realidad. El objetivo principal ha sido crear un análisis metodológico que permite analizar el alcance de las diferentes maneras de poner en escena una acción, bien para las teatralidades, bien para los artistas de la performance o para nuestra propia producción artística. Este análisis, se ha basado en estudiar la composición y forma de activación en la puesta en situación de una acción según los siguientes apartados: Puesta en acción, Puesta en práctica, Puesta en lugar, Puesta en marcha, Puesta en cuestión. Cada uno de ellos, acogen varios aspectos internos de este proceso de Puesta en situación: 1º-Puesta en acción: Descripción de la acción, concepto de la propuesta, dispositivo, guión, actores/ público, dirección artística. 2º-Puesta en práctica: Talleres de preparación de la acción. 3º- Puesta en lugar: Espacio, escenografía, iluminación, vestuario, sonido, maquillista. 4º-Puesta en marcha: Producción, montaje, equipo, ficha técnica, realización final. 5º-Puesta en cuestión: Conclusiones de los resultados (fortalezas y debilidades). Esta metodología nos ha permitido profundizar en una de las claves de la tesis: Una puesta en situación puede facilitar la formación de cuerpos colectivos, construir otras formas de sincronizar y orquestar cuerpos y ritmos, otras lógicas y prácticas encarnadas, otras formas de producción cultural con propuestas que pongan en valor la dignidad de la vida de la gente que participa por medio de una valoración afectiva personal y colectiva. Para la metodología general, de la que ha surgido la nuestra personal, hemos recurrido a estrategias teórico-prácticas: la teoría sobre la puesta en escena, análisis de la semiótica teatral, teatralidad expandida, la performance, artivismo, etnografías experimentales en diversos artistas (Living Theater, Mapa Teatro, Tino Seghal), el uso de la autorepresentación como estrategia escénica para activar la subjetividad política (Jerôme Bel) y la propia práctica artística personal realizada entre 2003-2016. Nuestro análisis nos ha permitido valorar la fuerza constitutiva de la potencialidad de la ciudadanía a través de la práctica artística como política, mostrar como podemos transformar nuestra realidad, afirmar subjetividades, estudiar procesos de dignificación centrados en reconocer que toda persona es única, explorando las complicidades colaborativas y procesos de escucha que configuran estas acciones. / RESUM (Valencià) La posada en situació com dispositiu a la pràctica artística contemporània: propostes realitzades entre 2003-2016 per Paula Valero. Com indica el títol de la tesi, aquesta es basa en un estudi de les formes de producció (posada en situació) d'accions escèniques que irrompen amb el real i porten la vida a escena. La nostra tesi es compon de dos blocs. El primer, és una anàlisi teóric de la teatralitat i les formes d'acció pel que fa al tema que ens ocupa. En aquest s'introdueixen referències de propostes artístiques i teòriques que es relacionen o han influït en la nostra producció artística, analitzada en el segon bloc de la tesi. En el segon bloc analitzem la nostra pràctica i exposem les diferents propostes realitzades durant el doctorat com a experimentació que afirme la nostra hipòtesi: Una acció escènica pot visibilitzar, convocar, o posar-nos en contacte amb la potència que ens habita, la necessària per a transformar la nostra realitat. L'objectiu principal ha estat crear una anàlisi metodològic que permet analitzar l'abast de les diferents maneres de posar en escena una acció, siga per a les teatralitats, per als artistes de la performance, per a la nostra pròpia producció artística. Aquesta anàlisi, s'ha basat en estudiar la composició i forma d'activació en la posada en situació d'una acció amb els cinc apartats: Posada en acció, Posada en pràctica, Posada en lloc, Posada en marxa, Posada en qüestió. Cada un d'ells, acullen diversos aspectes interns d'aquest procés de Posada en situació: 1-Posada en acció: Descripció de l'acció, concepte de la proposta, dispositiu, guió, actors / públic, direcció artística. 2-Posada en pràctica: Tallers de preparació de l'acció. 3- Posada en lloc: Espai, escenografia, il·luminació, vestuari, so, maquillista. 4-Posada en marxa: Producció, muntatge, equip, fitxa tècnica, realització final. 5-Posada en qüestió: Conclusions dels resultats (fortaleses i debilitats). Aquesta metodologia ens ha permès aprofundir en una de les claus de la tesi: com la posada en situació pot facilitar formar cossos col·lectius més potents, en el desafiament de construir altres formes de sincronitzar i orquestrar cossos i ritmes, altres lògiques i pràctiques encarnades, altres formes de producció cultural amb propostes que posin en valor la dignitat de les vides de la gent que participa per mitjà de la valoració afectiva personal i col·lectiva. Per a la metodologia general, de la qual ha sorgit la nostra metodologia personal, s'ha fonamentat en estratègies teorico-pràctiques: la teoria sota la posada en escena, anàlisi de la semiòtica teatral, teatralitat expandida, la performance, artivisme, etnografies experimentals en diversos artistes (Living theater, Mapa Teatre, Tino Seghal), l'ús de l'autorepresentació com a metodologia escènica per a la subjectivitat política (Jérôme Bel) i la pròpia pràctica artística personal realitzada entre 2003-2016. Pel que fa als resultats assolits, gràcies a aquesta anàlisi vam poder trobar la força constitutiva de la potencialitat de la ciutadania a través de la pràctica artística com política, la qual és capaç de: mostrar com podem transformar la nostra realitat, afirmar subjectivitats, processos de dignificació centrats en reconèixer la vàlua que una persona és única, explorant la força de les complicitats col·laboratives i processos d'escolta que configuren aquestes accions. / Valero Comín, P. (2017). La puesta en situación como dispositivo en la práctica artística contemporánea: propuestas realizadas entre 2003-2016 por Paula Valero [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/89092

In the present thesis a study has been carried out with the objective of marking the conceptual, philosophical and production differences between the American photorealism in its origins and the hyperrealism currently practiced in Spain. The research focuses on the basic concepts of realism that support both aspects, such as mimesis, the type of pictorial language used and style, marked by the influences received as they are academic tradition or the sociocultural context. The photographic image acquires special relevance in the hyperrealistic movement, reason why it is necessary an analysis of its relation with the painting and its use like model reference. It analyzes a selection of the most representative American artists of the photorealism, making a description of its thematic, technical process and the pictorial language that they use. As for Spanish hyperrealism, we will choose five of the most representative artists in the Spanish hyperrealist landscape, due to their national and international expository relevance, and their work process from which to determine differences with American artists. Starting from the point of view of my personal artistic work, a description will be made of it, going deeper into the methodology and the process of the realization of the hyperrealist work; Procedures that have been studied throughout this research. I will use different expressive and style languages to make a difference. In each of the works described in this thesis, influences of hyperrealist and realistic painters, both procedurally and thematically, are approached in a search for their own language and style. / En la presente tesis se ha realizado un estudio con el objetivo de marcar las diferencias conceptuales, filosóficas y del proceso de producción entre el fotorrealismo americano en sus orígenes y el hiperrealismo que se ejerce actualmente en España. En la investigación se atiende a los conceptos básicos del realismo que sustentan ambas vertientes, como es la mímesis, el tipo de lenguaje pictórico empleado y el estilo, marcado por las influencias recibidas como son tradición académica o el contexto sociocultural. La imagen fotográfica adquiere especial relevancia en el movimiento hiperrealista, por lo que es necesario un análisis de su relación con la pintura y su utilización como referente modélico. Se analiza una selección de los artistas americanos del fotorrealismo más representativos, haciendo una descripción de su temática, proceso técnico y el lenguaje pictórico que utilizan. En cuanto al hiperrealismo español, escogeremos cinco de los artistas más representativos del panorama hiperrealista español, por su relevancia expositiva nacional e internacional, y por su proceso de trabajo desde el que poder determinar las diferencias con los artistas americanos. Partiendo desde el punto de vista de mi obra artística personal, se hará una descripción de la misma, profundizando en la metodología y el proceso de la realización de la obra hiperrealista; procedimientos que han sido estudiados a lo largo de esta investigación. Se hará uso de diferentes lenguajes expresivos y de estilo para marcar la diferencia. En cada una de las obras descritas en la presente tesis se abordan influencias de pintores hiperrealistas y realistas, tanto procedimental como temáticamente, en una búsqueda de un lenguaje y un estilo propios. / En la present tesi s'ha realitzat un estudi amb l'objectiu de marcar les diferències conceptuals, filosòfiques i del procés de producció entre el fotorrealisme americà en els seus orígens i l'hiperrealisme que s'exerceix actualment a Espanya. En la recerca s'adapten els conceptes bàsics del realisme que sustenten els dos vessants, com és la mímesis, el tipus de llenguatge pictòric empleat i l'estil, marcat per les influències rebudes com són l'acadèmica tradicional o el context sociocultural. La imatge fotogràfica adquireix especial rellevància en el moviment hiperrealista, pel que es necessita una anàlisi de la seva relació amb la pintura i la seva utilització com referent modèlic. S'analitza una selecció dels artistes americans del fotorrealisme més representatius, fent una descripció dels temes, el procés tècnic i el llenguatge pictòric que utilitzen. Pel que fa a l'hiperrealisme espanyol, escollirem cinc dels artistes més representatius del panorama hiperrealista espanyol, per la seva rellevància expositiva nacional i internacional, i pel seu procés de treball des del qual podrem determinar les diferències amb els artistes americans. Partiendo des del punt de vista de la meva obra artística personal, es farà una descripció de la mateixa, aprofundint en la metodologia i el procés de realització de la obra hiperrealista; Procediments que han estat estudiats al llarg d'aquesta investigació. Es farà servir de diferents idiomes expressius i d'estil per marcar la diferència. En cada una de les obres descrites en la present tesi se aborden influències de pintors hiperrealistes i realistes, tant procedimentals com temàticament, en una recerca d'un llenguatge i un estil propi. / Pérez Beltrán, FJ. (2017). EL PARADIGMA DEL HIPERREALISMO: CARACTERÍSTICAS PROPIAS DE LA RECIENTE PINTURA ESPAÑOLA [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/90510

One of the most sensitive and fragile materials to proceed within the field of conservation and restoration, in the area of archeology, are skeletal remains. This is fundamentally because its hygroscopicity and anisotropy, as the fluctuations in humidity and temperature produce structural changes. Although mainly nowadays, the volumetric reinstating is carried out when the pieces require structural reinforcement. These performances have changed over time and the different intervention criteria by "restorers" throughout history. To identify the parts added, the fracture filler and the joining fragments, the most used materials are plasters, paraffin waxes, I76 wax and Polyfilla® de interior reinforce with resin aqueous emulsion, they are more employed and suitable restoration of ceramics. It has been observed recently that the application of fillers were elaborated with inert loads agglutinated with acrilyc resin such as Paraloid¿ B-72 y Acril® 33, and epoxy fillers employed in the reintegration of wood objects such as el Balsite® or el Araldit ® Madera. Given the variety of filler reintegrators, it is considered that many of these materials are still applied based on a trial and error method as it takes a long time to verify its adequacy against the original material. A sample of this are the craquelures, fissure and detachments between the filler material and the original material such as the tensions caused by environmental fluctuations. In addition to the mechanical issues, chromatic alterations of pigments and resins have also produced aesthetic incompatibilities that involved urgent actions. The purpose of this research is to create fillers to adapt it adequately to dimensional changes of bone material. And in addition, that complies with the majority of requirements as soon as stability, reversibility and compatibility among others. For this purpose, the study has focused to compare a selection of common fillers for volumetric reconstruction of the bones with new experimental recipes. With the objective of making fillers softer than the original material without contributing with excessive weight to bony parts, formulations have been carried out from acrylic and vinyl resins. They are employed, as adhesives and consolidators in the field of restoration, as binders of different inert fillers and hollow glass microspheres Q-CEL® 5020FPS. For the characterization of the mechanical properties and its stability against the ageing of the fillers, physical mechanical tests and accelerated aging treatments of humiditytemperature and Ultraviolet radiation have been performed. The results of chromatic and morphological changes and control the splits in the joints with the bone material are quantified. Thanks to the results obtained, the different fillers have been evaluated and cataloged, providing information for future interventions in the field of conservation and restoration in bone materials and other archaeological materials. / Uno de los materiales más sensibles y delicados para intervenir dentro del campo de la conservación y restauración de bienes culturales en el área de la arqueología, son los restos óseos, debido a los cambios estructurales producidos, fundamentalmente por las fluctuaciones en la humedad y temperatura, por sus características de higroscopicidad y anisotropía. En la actualidad, los restos óseos se reintegran volumétricamente cuando las piezas requieren de un refuerzo estructural, pero a lo largo de la historia estas actuaciones han sido víctimas de las modas y de los diferentes criterios de intervención de los "restauradores". Para indicar las partes añadidas, relleno de fracturas y unión de fragmentos los materiales más empleados como reintegrantes han sido tanto los yesos, escayolas y ceras parafínicas, como los estucos de cera I76 y Polyfilla® de interior reforzada con resinas en emulsión acuosa, más empleadas y apropiadas en la restauración de cerámicas. Recientemente también se ha observado la aplicación de masillas elaboradas a partir de cargas inertes aglutinadas con resinas acrílicas como el ParaloidTM B-72 y Acril® 33, y el empleo de masillas epoxy empeladas en la reintegración de objetos de madera como el Balsite® o el Araldite® Madera. Ante la variedad de masillas de reintegración empleadas consideramos que muchos de estos materiales se continúan aplicando en base al método de ensayo-error, ya que se requiere de mucho tiempo para corroborar su idoneidad con el material original. Una muestra de ello son las craqueladuras, fisuras y desprendimientos producidos entre el material de relleno y el material original, ocasionados como consecuencia de las tensiones provocadas por las fluctuaciones medioambientales. Además de problemáticas mecánicas también se han producido incompatibilidades estéticas por las alteraciones cromáticas de pigmentos y resinas que han originado la aplicación de nuevas intervenciones de urgencia. El propósito de esta investigación es crear masillas que se adapten adecuadamente a los cambios dimensionales del material óseo y que cumplan con la mayoría de requisitos en cuanto estabilidad, reversibilidad y compatibilidad entre otros. Para ello, el estudio se ha centrado en la realización de comparativas entre una selección de los materiales de relleno más habituales para la reconstrucción volumétrica ósea y la elaboración de nuevas recetas experimentales. Las formulaciones se han realizado a partir de resinas acrílicas y vinílicas, empleadas como adhesivos y consolidantes en el campo de la restauración, como aglutinantes de diferentes cargas inertes y microesferas huecas de vidrio Q-CEL® 5020FPS, con objeto de generar masillas más blandas que el material original y no aportar un peso excesivo a las piezas óseas. La realización de ensayos físico-mecánicos y los tratamientos de envejecimiento simulado de humedad-temperatura y de radiación Ultravioleta en cámaras independientes, han permitido la caracterización de las propiedades mecánicas y su estabilidad frente al envejecimiento de las masillas de relleno, ya que se han cuantificado los cambios cromáticos y morfológicos en las superficies de las masillas y se ha podido verificar posibles fallos de adhesión en las zonas de unión con el material óseo. Gracias a los resultados obtenidos se ha realizado una evaluación y catalogación de las distintas masillas de relleno, aportando datos de gran interés para futuras intervenciones en el campo de la conservación y restauración tanto para materiales óseos como para otros materiales de índole arqueológicos. / Uns dels materials més sensibles i delicats per intervenir-hi en el camp de la conservació i la restauració de béns culturals a l'àrea de l'arqueologia, hi són les restes òssies, a causa dels canvis estructurals produïts, fonamentalment, per les fluctuacions d'humitat i temperatura per les seues característiques d¿higroscopicitat i anisotropia. En l'actualitat, les restes òssies s'hi reintegren volumètricament quan les peces requereixen un resforç estructural, però al llarg de la historia aquestes actuacions han sigut víctima de les modes i dels diferents criteris d'intervenció que han fet els "restauradors". Per tal d'indicar les parts afegides, farcit de fractures i unió de fragments, els materials més emprats com a reintegrants han sigut tant algeps, escaioles i ceres parafíniques, com estucs de cera I76 i Polyfilla® d'interior amb resines en emulsió aquosa, més emprades i apropiades en la restauració de ceràmiques. Recentment també s'ha observat l'aplicació de massilles elaborades a partir de càrregues inertes aglutinades amb resines acríliques com ParaloidTM B-72 i Acril® 33, i la utilització de massilles epoxy emprades en la reintegració d'objectes de fusta com el Balsite® o l'Araldite® Madera. Davant la varietat de massilles de reintegració utilitzades, considerem que molts d'aquests materials s'hi continuen aplicant a partir del mètode assaig-error, pel fet que requereix molt de temps per corroborar la idoneïtat amb el material original. Una mostra d'això hi són els clavills, les fissures i els despreniments produïts entre el material de farciment i el material original, ocasionat com a conseqüència de les tensions provocades per les fluctuacions mediambientals. A més de les problemàtiques mecàniques, també han produït incompatibilitats estètiques per les alteracions cromàtiques de pigments i resines, les quals han originat l'aplicació de noves intervencions d'urgència. El propòsit d'aquesta recerca és crear massilles què s'adapten adequadament als canvis dimensionals del material ossi i complisquen amb la majoria dels requisits, com l'estabilitat, a la reversibilitat i a la compatibilitat, entre d'altres. Per aquest motiu, l'estudi s'ha centrat en realitzar-hi comparatives entre una selecció de materials de farciment més habituals en la reconstrucció volumètrica òssia i una elaboració de noves receptes experimentals. Les formulacions s'han realitzat a partir de resines acríliques i viníliques, emprades com adhesius i consolidants en el camp de la restauració, utilitzades com aglutinants de diferents càrregues inertes i microesferes buides de vidre Q-CEL® 5020FPS, amb l'objectiu de generar-hi massilles més blanes que el material original i no aportar un pes excessiu a la peça òssia. La realització de les probes físic-mecàniques com tractaments d'envelliment simulat d'humitat-temperatura i de radiació ultravioleta en càmeres independents, han permés la caracterització de les propietats mecàniques i l'estabilitat a l'envelliment de les massilles de farciment, a causa de que s'han quantificat els canvis cromàtics i morfològics esdevinguts en la superfície de les massilles i amb la verificació de si s'han produït separacions a les zones d'unió amb el material ossi. Gràcies als resultats obtinguts, s'ha realitzat una avaluació i una catalogació de les diferents massilles de farciment, aportant dades de gran interés per futures intervencions en el camp de la conservació i la restauració, tant per material ossi com per altres materials arqueològics. / Linares Soriano, MA. (2017). La reconstrucción volumétrica de material óseo arqueológico: Caracterización de las propiedades físico-mecánicas de los estucos más empleados e investigación de nuevas masillas de relleno para su conservación y restauración [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/90550

The main theme of this research is the phenomenon of creative blocking during the work process of visual plastic arts professionals. The fieldwork developed for this purpose has consisted in the celebration of fifteen interviews with so many artists of that sector. Through the formulation of open questions, the necessary informations has been obtained to, later, starting for a concept of creativity concretized by the study of the different theories in this regard and the evolution of the meaning of this subject within the social vocabulary, define the notion of blockage that the artists handle. Once this has been done we have proceeded to analyze the real incidence of disruptions of the creative process in the daily exercise of the artistic work, as well as the resources and strategies that creators activate to manage and surpass them. Accordingly, the research method chosen for this thesis could not be other than the qualitative one. The artistic blockage is characterized by the subjectivity of its causes and repercussions, absolutely heterogeneous in any population group that could be determined as a sample, so that it is an issue that can not be measured in quantitative, absolute terms. Qualitative research, on the other hand, pursues a holistic understanding of the reality under study. It is not so much a question of extracting general conclusions, ratios and probabilities, but to delve into the problematic investigated in company, precisely, of the people inserted in it, in this case, the artists, whose testimonies will allow to form an integral vision of the circumstance of the artistic blockage. The mood of this thesis, therefore, is eminently practical, as it focuses on the experiences and feelings brought first hand by people directly affected by the daily repercussions of the problem of blockages to creativity. Also, the present study aims to establish a categorization of the different types of factors favoring the occurrence of such blockages. The intimate character of the creative impulse, together with the social facet of art as a channeler of the human communicating instinct, motivates that this classification is structured around two fundamental categories of blockage: On the one hand those that have their origin in the personality of the creative subject, and, on the other hand, those that are caused by external elements, be these economic, social or occupational. Throughout this thesis these categories are denominated, respectively, blockages of endogenous nature and blockagess of exogenous nature. Both groups of paralyzing causes of artistic creation have a concurrent impact on the work of artists. The subjectivity of this people as creators and authors is not impermeable to the conditions of the immediate environment, and also professional and social, in which they develop their work. / El tema central de esta investigación es el fenómeno del bloqueo creativo durante el proceso de trabajo de profesionales de las artes plásticas visuales. El trabajo de campo realizado con tal propósito ha consistido en la celebración de quince entrevistas personales con otros tantos artistas del sector. A través de la formulación de preguntas abiertas se han obtenido las informaciones necesarias para después, partiendo de un concepto de creatividad concretado por el estudio de las diferentes teorías al respecto y la evolución del significado de este tema en el seno del vocabulario social, definir la noción de bloqueo que manejan los artistas. Una vez hecho esto se ha procedido a analizar la incidencia efectiva de las interrupciones del proceso creativo en el ejercicio cotidiano del trabajo artístico, así como los recursos y estrategias que los creadores activan para su gestión y superación. De acuerdo con lo dicho, el método de investigación escogido para la presente tesis no podía ser otro que el cualitativo. El bloqueo artístico se caracteriza por la subjetividad de sus causas y repercusiones, absolutamente heterogéneas en cualquier conjunto poblacional que pudiera determinarse como muestra, por lo que se trata de un asunto que no puede ser medido en términos cuantitativos, absolutos. La investigación cualitativa, en cambio, persigue un entendimiento holístico de la realidad objeto de estudio. No se trata tanto de extraer conclusiones generales, ratios y probabilidades, sino de ahondar en la problemática investigada en compañía, precisamente, de las personas insertas en ella, en este caso, los artistas, cuyos testimonios permitirán conformar una visión íntegra de la circunstancia del bloqueo artístico. El talante de esta tesis, por tanto, es eminentemente práctico, pues se focaliza en las experiencias y sentimientos aportados de primera mano por personas directamente afectadas por las repercusiones diarias de la problemática de los bloqueos a la creatividad. Asimismo, el presente estudio pretende establecer una categorización de los diversos tipos de factores favorecedores de la aparición de dichos bloqueos. El carácter íntimo del impulso creativo, junto a la faceta social del arte como canalizador del instinto comunicador humano, motiva que esa clasificación se estructure en torno a dos categorías fundamentales de bloqueo: Por un lado los que tienen su origen en la personalidad del sujeto creador, y, por otro, aquellos que son causados por elementos externos, sean estos económicos, sociales o laborales. A lo largo de esta tesis dichas categorías son denominadas, respectivamente, bloqueos de naturaleza endógena y bloqueos de naturaleza exógena. Ambos grupos de causas paralizantes de la creación artística repercuten de manera concurrente en la labor de los artistas, pues la subjetividad de estas personas como creadores y artistas no es impermeable a las condiciones del entorno inmediato, y también profesional y social, en el que desarrollan su trabajo. / El tema central d'aquesta investigació és el fenòmen del bloqueig creatiu durant el procés de treball de professionals de les arts plàstiques visuals. El treball de camp realitzat amb aquesta finalitat ha consistit en la celebració de quinze entrevistes personals amb altres tants artistes del sector. Mitjançant la formulació de preguntes obertes s'han obtingut les informacions necessàries per a després, partint d'un concepte de creativitat concretat per l'estudi de les diferents teories al respecte i l'evolució del significat d'aquest terme en el vocabulari social, definir la noció de bloqueig manejada pels artistes. Fet això s'ha procedit a analitzar la incidència efectiva de les interrupcions del procés creatiu en l'exercici quotidià del treball artístic, així com els recursos i estratègies que els creadors activen per tal de gestionar-les i superar-les. D'acord amb el que s'ha dit, el mètode d'investigació escollit per a la present tesi no podia ser altre que el qualitatiu. El bloqueig artístic es caracteritza per la subjectivitat de les seves causes i repercussions, absolutament heterogènies en qualsevol conjunt poblacional que es pogués determinar com a mostra, de manera que es tracta d'un assumpte que no pot ser mesurat en termes quantitatius, absoluts. La investigació qualitativa, en canvi, persegueix una entesa holística de la realitat objecte d'estudi. No es tracta tant d'extreure conclusions generals, ràtios i probabilitats, sinó d'aprofundir en la problemàtica investigada en companyia, precisament, de les persones inserides en ella, en aquest cas, els artistes, els testimonis dels quals permetran conformar una visió íntegra de la circumstància del bloqueig artístic. El tarannà d'aquesta tesi, per tant, és eminentment pràctic, ja que es focalitza en les experiències i sentiments aportats de primera mà per persones directament afectades per les repercussions diàries de la problemática dels bloquejos a la creativitat.Així mateix, el present estudi pretén establir una categorització dels diversos tipus de factors afavoridors de l'aparició d'aquests bloquejos. El caràcter íntim de l'impuls creatiu, a més de la faceta social de l'art com a canalitzador de l'nstint comunicador humà, motiva que eixa classificació s'estructure al voltant de dues categories fonamentals de bloqueig: D'una banda aquells que tenen el seu origen en la personalitat del subjecte creador, i, d'altra, aquells que són provocats per elements externs, siguen aquests econòmics, socials o laborals. Al llarg d'aquesta tesi eixes categories són anomenades, respectivament, bloquejos de naturalesa endógena i bloquejos de naturalesa exógena. Ambdós grups de causes paralitzants de la creació artística repercuteixen de manera concurrent en la tasca dels artistes, i això perque la subjectivitat d'aquestes persones com a creadors i autors no és impermeable a les condicions de l'entorn inmediat, i també professional y social, en el qual desenvolupen el seu treball. / Briz Reyes, M. (2017). Estudio de los bloqueos creativos en artistas visuales [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/90558

La puesta en valor de yacimientos arqueológicos de época altoimperial en España, a menudo ha sido realizada mediante el empleo de materiales modernos procedentes del área de la construcción (como el cemento, el hormigón armado, el acoplamiento de estructuras metálicas, etc.), sin que su efecto haya sido estudiado previamente. Con el tiempo, ello ha originado no solo consecuencias negativas en su integridad, especialmente a partir de las incompatibilidades físico-químicas y mecánicas entre los materiales originales y los añadidos; sino que, además, el uso de materiales actuales también ha facilitado la descontextualización de los yacimientos, y una consecuente y progresiva desvinculación de la sociedad. Por ello, ante la variedad de formas de intervención documentadas y con el fin de evitar el deterioro de las estructuras arqueológicas, surge la necesidad de definir un tipo de intervención sostenible con fines sociales, que permita la conservación a largo plazo de este patrimonio en las mejores condiciones posibles. Para el desarrollo de la presente tesis doctoral se ha escogido como objeto de estudio el yacimiento arqueológico de La Calerilla de Hortunas (Requena, Valencia). Se trata de una villa rústica de época altoimperial (siglos I-IV d.C.), localizada en el medio rural, cuyo deterioro se debe fundamentalmente a los agentes atmosféricos y biológicos que inciden directamente sobre las estructuras sin protección, desde que en el año 2000 concluyeran los trabajos arqueológicos. La situación que padece el inmueble, hace que sea necesaria una intervención sostenible mediante materiales respetuosos que garanticen la salvaguarda de este bien patrimonial. La metodología empleada se centra en la experimentación y elaboración de diferentes tipos de morteros de restitución, basados en tres líneas de actuación y con sus respectivas variantes: morteros experimentales de obra (fabricados mediante cal hidráulica y áridos procedentes del sector de la construcción); morteros experimentales afines (elaborados a partir de materiales comúnmente utilizados en intervenciones de puesta en valor, conservación y/o restauración de yacimientos arqueológicos en la Comunidad Valenciana); y morteros experimentales tradicionales (elaborados mediante materiales basados en la caracterización previa de los morteros originales del yacimiento arqueológico de La Calerilla y en el estudio del tipo de arquitectura del periodo altoimperial). Así, mediante la producción de probetas, cada variante ha sido sometida a los distintos tipos de ensayos físico-mecánicos seleccionados, lo que ha permitido determinar las propiedades de cada mortero y seleccionar el más idóneo para la futura puesta en valor del enclave de La Calerilla. Con los resultados obtenidos, se muestra cómo a través de técnicas de intervención sostenibles es posible garantizar la salvaguarda a largo plazo de yacimientos arqueológicos expuestos a la intemperie en mejores condiciones y, favorecer además, la contextualización de los restos y su interpretación. / The enhancement of archaeological sites from the high imperial period in Spain, has often been carried out by using modern materials from the construction sector (such as cement, reinforced concrete, the assembly of metal structures, etc.) without its effect having been previously studied. Over time, this has caused not only negative consequences in its integrity, especially from the physical-chemical and mechanical incompatibilities between the original materials and the posterior additions; but also the use of current materials has facilitated the decontextualization of the archaeological site, and a consequent and progressive disengagement from society. Therefore, given the variety of documented forms of intervention and in order to avoid the deterioration of archaeological structures, there is a need to define a type of sustainable intervention under a social purpose, which allows the long-term conservation of this heritage in the best possible conditions. For the development of the present PhD thesis, the archaeological site of La Calerilla de Hortunas (Requena, Valencia) has been chosen as an object of study. It is a rustic village of the high imperial period (centuries I-IV AD) located in a rural area, whose deterioration is mainly due to the atmospheric and biological agents that directly affect the unprotected structures, since the archaeological works were ended in the year 2000. The current state of the site makes it imperative to develop a sustainable intervention through respectful materials that ensure the safeguarding of this heritage. The methodology used focuses on the experimentation and development of different types of restitution mortars, based on three lines of action and their respective variables: construction experimental mortars (manufactured with hydraulic lime and sand aggregates from the construction sector); related experimental mortars (made from materials commonly used in interventions of conservation and/or restoration actions of archaeological sites in the Valencian Community); and traditional experimental mortars (made by using materials based on the previous characterization of the original mortars from the archaeological site of La Calerilla and on the study of the type of architecture of the high imperial period). Thus, through the production of samples, each variable has been subjected to the different types of physical-mechanical tests selected, which has allowed to determine the properties of each mortar and to select the most suitable one for the future enhancement of the enclave of La Calerilla. With the results obtained, this PhD thesis shows how through sustainable intervention techniques it is possible to guarantee the long-term safeguarding of archaeological sites in the open sky in better conditions and, in addition, to favor the contextualization of the remains and their interpretation. / La posada en valor de jaciments arqueològics d'època altimperial a Espanya, sovint ha sigut realitzada per mitjà de l'ocupació de materials moderns procedents de l'àrea de la construcció (com el ciment, el formigó armat, l'acoblament d'estructures metàl¿liques, etc.) , sense que el seu efecte haja sigut estudiat prèviament. Amb el temps, això ha originat no sols conseqüències negatives en la seua integritat, especialment a partir de les incompatibilitats fisicoquímiques i mecàniques entre els materials originals i els afegits; sinó que, a més, l'ús de materials actuals també ha facilitat la descontextualització dels jaciments, i una conseqüent i progressiva desvinculació de la societat. Per això, davant de la varietat de formes d'intervenció documentades i a fi d'evitar el deteriorament de les estructures arqueològiques, sorgeix la necessitat de definir un tipus d'intervenció sostenible amb fins socials, que permeta la conservació a llarg termini d'aquest patrimoni en les millors condicions possibles. Per al desenvolupament de la present tesi doctoral s'ha triat com a objecte d'estudi el jaciment arqueològic de La Calerilla d'Hortunas (Requena, València) . Es tracta d'una vila rústica d'època altimperial (segles I-IV d.C.) , localitzada en el medi rural, el deteriorament del qual es deu fonamentalment als agents atmosfèrics i biològics que incideixen directament sobre les estructures sense protecció, des que l'any 2000 conclogueren els treballs arqueològics. La situació que pateix l'immoble, fa que siga necessària una intervenció sostenible per mitjà de materials respectuosos que garantisquen la salvaguarda d'aquest bé patrimonial. La metodologia emprada se centra en l'experimentació i elaboració de diferents tipus de morters de restitució, basats en tres línies d'actuació i amb les seues respectives variants: morters experimentals d'obra (fabricats per mitjà de calç hidràulica i àrids procedents del sector de la construcció); morters experimentals afins (elaborats a partir de materials comunament utilitzats en intervencions de posada en valor, conservació i/o restauració de jaciments arqueològics a la Comunitat Valenciana); i morters experimentals tradicionals (elaborats per mitjà de materials basats en la caracterització prèvia dels morters originals del jaciment arqueològic de La Calerilla i en l'estudi del tipus d'arquitectura del període altimperial) . Així, per mitjà de la producció de provetes, cada variant ha sigut sotmesa als distints tipus d'assajos fisicomecànics seleccionats, la qual cosa ha permès determinar les propietats de cada morter i seleccionar el més idoni per a la futura posada en valor de l'enclavament de La Calerilla. Amb els resultats obtinguts, es mostra com a través de tècniques d'intervenció sostenibles és possible garantir la salvaguarda a llarg termini de jaciments arqueològics exposats a la intempèrie en millors condicions i, afavorir a més, la contextualització de les restes i la seua interpretació. / Santos Sánchez, K. (2018). Yacimientos arqueológicos altoimperiales en el medio rural. Estudios físico-mecánicos de morteros hidráulicos para la conservación in situ en intervenciones sostenibles [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/102870

El amplio desarrollo científico generado en torno al conocimiento y la identificación de los materiales constituyentes de los objetos considerados patrimoniales, al igual que el envejecimiento, la degradación y el deterioro que sufren, sumado en paralelo a los avances en tratamientos y actuaciones cada día técnicamente más inocuos para la obra, el ambiente y la mano restauradora, han sido el principal leit motiv que ha inspirado la evolución de la disciplina en Conservación y Restauración de Bienes Culturales desde los albores del s. XIX cuando se constituyó en sí como disciplina científica, focalizando principalmente el objeto de estudio en la instancia física del bien en cuestión. Al realizar un análisis pormenorizado del concepto Patrimonio Cultural éste detenta una dualidad: una dimensión jurídica y otra cultural. Es decir, por una parte su materia adquiere el sacro valor de tesaurus -tesoro-, y por otra los valores cualitativos e intangibles adquiridos o atribuidos en la construcción de significados que los grupos sociales otorgan a dicho tesoro. Debido a que algunas actuaciones en el Patrimonio Cultural han sido objeto de polémica por parte del colectivo social beneficiario, sin incomprensión de los criterios aplicados en la actuación, bien por desconocimiento de los tratamientos de restauración, es que los profesionales y expertos han comenzado a difundir y comunicar la razón y metodología de su trabajo; e incluso complementar los proyectos con actuaciones didácticas en la fase final con el fin de facilitar la valoración del objeto. El papel del sujeto beneficiario, motivo final por el cual se inician las restauraciones, queda por lo general relegado a un plano secundario en el proyecto de intervención. Recibirá información y posibilidad de participación una vez las decisiones ya han sido tomadas y las actuaciones ejecutadas Será informado al final del proceso, y se le mostrarán los positivos beneficios que disfrutará tras el proyecto. Pero en ocasiones la lectura del neo-objeto tras la restauración rompe con la mirada que los sujetos hacían de él, lo que provoca una distancia o ruptura en la relación pre-existente entre la persona y el entorno-objeto, lo cual puede en última instancia conllevar una desafección por el objeto intervenido. Por ello en Restauración, ¿es sólo materia de estudio la instancia física del objeto, o también lo son las significaciones, valores y subjetividades que los sujetos proyectan y mantienen con el mismo? Esta tesis tiene por objeto de investigación la relación simbólica que los sujetos sostienen con los objetos intervenidos del Patrimonio Cultural, y cómo desde la disciplina de Conservación y Restauración de Bienes Culturales se puede no sólo revalorizar el objeto a través de su materialidad, sino reformularlo para re-instaurarlo en la memoria colectiva de los sujetos contemporáneos, facilitando así nuevas vías de apropiación simbólica que favorezcan sentimientos afectivos y conductas responsables encaminadas al mantenimiento, cuidado y por ende la preservación de los bienes. De ahí que la apropiación social del Patrimonio sea una potente herramienta preventiva para la Conservación. / The broad scientific development generated around the knowledge and the identification of the constituent materials of the objects considered to be Cultural Heritage, -its ageing, degradation and deterioration, also the advanced treatments and performances technically more innocuous for work, environment and the restorative hand-,have been the main leit motiv that has inspired the evolution of the discipline in Conservation and Restoration of Cultural Heritage since the dawn of the 19th century, when it became a scientific discipline, focusing mainly in the physical instance of the asset in question. When a detailed analysis of the concept of cultural heritage is carried out, it holds a duality: a legal and a cultural dimension. That is, its matter acquires on the one hand the sacred value of thesaurus -treasure-, and on the other hand, the qualitative and intangible values which have been acquired in the construction of meanings that the social groups grant to that treasure. Since some actions in Cultural heritage have been controversial for the beneficiary social collective, because of incomprehension of the applied criteria in the performance, or due to the ignorance of the restoration treatments, the professionals and experts have begun to disseminate and communicate the criteria and methodology of their work. And even nowadays they complement the projects with didactic actions in the final phase in order to facilitate the valuation of the object. The role of the beneficiary subject, which was the final purpose of the beginning of the restoration, is usually relegated to a secondary level in the intervention project. He will receive information and possibility of participation once the decisions have been made and the actions executed. At the end of the process he will be informed, about the positive benefits he will enjoy after it. But sometimes the reading of this neo-object breaks with the look that the subjects made of him, which causes a distance or rupture in the pre-existing relationship between the person and the object and its environment, which may ultimately lead to a disaffection with it. Therefore in Conservation not only matters the physical instance of the object, but also its meanings, values and subjectivities that people project and maintain with it. The purpose of this thesis is to research the symbolic relationship that subjects hold with the objects performed by the discipline of Conservation and Restoration of Cultural assets. And how from it, an object can not only be revalued through its materiality, but also reformulated to re-establish its meanings in the collective memory of contemporary subjects, facilitating new ways of symbolic appropriation that improve affective feelings and responsible behaviours, care and preservation intentions towards it. Hence social appropriation of heritage is a powerful preventive tool for Conservation. / L'ampli desenvolupament científic generat al voltant del coneixement i la identificació dels materials constituents dels objectes considerats patrimonials, igual que l'envelliment, la degradació i el deteriorament que pateixen, sumat en paral·lel als avanços en tractaments i actuacions cada dia tècnicament més innocus per a l'obra, l'ambient i la mà restauradora, han estat el principal leitmotiv que ha inspirat l'evolució de la disciplina en Conservació i Restauració de Béns Culturals des de els albors del s. XIX quan es va constituir en si com a disciplina científica, focalitzant principalment l'objecte d'estudi en la instància física del bé en qüestió. En realitzar una anàlisi detallada del concepte Patrimoni Cultural aquest posseeix una dualitat: una dimensió jurídica i una altra cultural. És a dir, d'una banda la seua matèria adquireix el sacre valor de tesaurus -tresor-, i per una altra els valors qualitatius i intangibles adquirits o atribuïts a la construcció de significats que els grups socials atorguen a aquest tresor. A causa de que algunes actuacions en el Patrimoni Cultural han estat objecte de polèmica per part del col·lectiu social beneficiari, sense incomprensió dels criteris aplicats en l'actuació, bé per desconeixement dels tractaments de restauració, és que els professionals i experts han començat a difondre i comunicar la raó i metodologia del seu treball; i fins i tot complementar els projectes amb actuacions didàctiques a la fase final per tal de facilitar la valoració de l'objecte. El paper del subjecte beneficiari, motiu final pel qual s'inicien les restauracions, queda en general relegat a un pla secundari en el projecte d'intervenció. Rebrà informació i possibilitat de participació una vegada les decisions ja hagen estat preses i les actuacions executades. Serà informat al final del procés, i se li mostraran els positius beneficis que gaudirà després del projecte. Però de vegades la lectura del neo-objecte després de la restauració trenca amb la mirada que els subjectes feien d'ell, el que provoca una distància o ruptura en la relació preexistent entre la persona i l'entorn-objecte, la qual cosa pot en última instància comportar una desafecció per l'objecte intervingut. Per això en Restauració, ¿és només matèria d'estudi la instància física de l'objecte, o també ho són les significacions, valors i subjectivitats que els subjectes projecten i mantenen amb el mateix? Aquesta tesi té per objecte d'investigació la relació simbòlica que els subjectes sostenen amb els objectes intervinguts del Patrimoni Cultural, i com des de la disciplina de Conservació i Restauració de Béns Culturals es pot no només revaloritzar l'objecte a través de la seua matèrialitat, sinó reformular -per re-instaurar- en la memòria col·lectiva dels subjectes contemporanis, facilitant així noves vies d'apropiació simbòlica que afavorisquen sentiments afectius i conductes responsables encaminades al manteniment, cura i per tant la preservació dels béns. D'ací que l'apropiació social del Patrimoni siga una potent eina preventiva per a la Conservació. / Nieto Pérez, C. (2018). LA APROPIACIÓN SOCIAL DEL PATRIMONIO COMO ELEMENTO DE PREVENCIÓN EN LA SALVAGUARDA DE LOS BIENES CULTURALES [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/106964

La introducción de la imagen en las cubiertas de discos nos sirve como premisa para el inicio de un análisis y reflexión acerca de la fusión de dos lenguajes, el musical y el visual; a los cuales a menudo cabría sumar también el de tipo verbal. Una fusión artística que queda plasmada en un producto de masas como lo es el disco de vinilo, con una evolución que ha ido desarrollándose como consecuencia de diversas transformaciones tanto históricas, como técnicas y sociológicas. Partiendo de un estudio analítico en el que revisaremos la conjunción del sonido y la imagen tanto en la percepción humana, a través de la sinestesia, como en la historia del arte moderno; comenzaremos a trazar equivalencias adentrándonos en el terreno de la industria musical. Y es que, remontándonos a los primeros diseños discográficos, observaremos cómo la ilustración fue la herramienta artística empleada por los artistas y creativos pioneros. Una herramienta vigente aún en la actualidad como resultado del reciente renacimiento del disco de vinilo. Tal observación se convertirá pues en nuestro foco de estudio, de tipo histórico-documental, que girará en torno al desarrollo de la ilustración aplicada al disco, a través de artistas y ejemplos concretos, con los que trataremos aspectos estilísticos, técnicos, tipográficos o relativos al packaging del producto. El análisis en profundidad de tales propuestas, generado a partir de una amplia recopilación de discos musicales ilustrados, nos conducirá pues, no únicamente a una investigación evolutiva, sino también a planteamientos de hipótesis diversas y a una consecuente extracción de conclusiones en las que trataremos temas como los procesos creativos, las estrategias de marketing, la comparativa de los discos con los álbumes ilustrados y la relación en definitiva, entre la ilustración y la musicología a través del disco. / La introducció de la imatge en les cobertes de discos ens serveix com a premissa per a l'inici d'un anàlisi i reflexió a prop de la fusió de dos llenguatges, el musical i el visual; als quals sovint caldria sumar també el de tipus verbal. Una fusió artística que queda plasmada en un producte de masses com ho és el disc de vinil, amb una evolució que ha anat desenvolupant-se com a conseqüència de diverses transformacions tant històriques, com tècniques i sociològiques. Partint d'un estudi analític en el qual revisarem la conjunció del so i la imatge tant en la percepció humana, a través de la sinestèsia, com en la història de l'art modern; començarem a traçar equivalències endinsant-nos en el terreny de la indústria musical. I és que, remuntant-nos a els primers dissenys discogràfics, observarem com la il·lustració va ser l'eina artística emprada pels artistes i creatius pioners. Una eina vigent encara en l'actualitat com a resultat del recent renaixement del disc de vinil. Tal observació es convertirà doncs en el nostre focus d'estudi, de tipus històric-documental, que girarà al voltant del desenvolupament de la il·lustració aplicada al disc, a través d'artistes i exemples concrets, amb els quals tractarem aspectes estilístics, tècnics, tipogràfics o relatius al packaging del producte. L'anàlisi en profunditat d'aquestes propostes, generat a partir d'un ampli recull de discos musicals il·lustrats, ens conduirà doncs, no únicament a una investigació evolutiva, sinó també a plantejaments d'hipòtesi diverses, i a una conseqüent extracció de conclusions en les que tractarem temes com els processos creatius, les estratègies de marketing , la comparativa dels discos amb els àlbums il·lustrats, i la relació en definitiva, entre la il·lustració i la musicologia a través del disc. / The introduction of image on record covers becomes the premise for the beginning of an analysis and reflection on the fusion of two languages, musical and visual; to which we could often add the verbal language. This is the artistic fusion that is embodied in a mass product such as vinyl record, with an evolution that has developed as a consequence of historical, technical and sociological transformations. We will start with an analytical study, in which we will review the conjunction of sound and image in human perception, through synesthesia, and also in the history of modern art; we will begin to draw equivalences going into the field of music industry. Looking at the first discographic designs, we are able to ascertain how illustration was the artistic tool used by pioneering artists and creatives. A tool still in use today, as a result of the recent vinyl revival. This observation will be the focus of our historical-documentary study, which will revolve around the development of illustration applied to records, going through artists and concrete examples, with which we will study some aspects related to style, techniques, typography or the packaging of the product. The in-depth analysis of those artworks, generated from a big compilation of illustrated records, will lead us not only to an evolutionary investigation, but also to raise diverse hypotheses, and to extract conclusions about topics such as creative processes, marketing strategies, the comparison of records with picture books, and definitely, the relationship between illustration and musicology through the record. / Torán Tortajada, C. (2018). La ilustración en la industria discográfica [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/113415

[EN] During the 1960 and 1970 decades the hydrological infrastructure of our country was developed, and that meant the building of reservoirs. This supposed the flooding of several hectares of terrain that contained part of our cultural heritage. Given the period in which these works were carried out, when the cultural heritage was not under the same consideration than nowadays, no great projects of research and preservation of heritage were developed. In the current time we find a heritage in severe risk of definitive loss, together with a lack of risk assessment policies and a legislation that lacks of the specific necessities that this heritage needs. Face to the new normative situation for the preservation of subaquatic cultural heritage during the last decades, the Autonomous region of Extremadura stated the need for protecting this heritage, but up to the date no effective dispositions have been taken. Archaeological research projects and restoration projects of bridges have been conducted in the affected areas. This thesis analyses the archaeological heritage located in the basin of Tagus River in Extremadura, excluding the rest of typologies of heritage and other areas in the region that hold this type of heritage, as it provides enough evidence for its elaboration. The extension of the studies to other secondary streams, other river basins or other type of heritage can serve as study cases for other future projects of documentation. We think that the first measure to be considered to cover the insufficiencies that the preservation of this heritage evidence is the elaboration of a document that gathers all the affected archaeological sites in the reservoirs of the Tagus River basin in Extremadura. This document should be a catalogue or inventory that gathers as much information as possible about the sites (bibliography, coordinates, degree of preservation, etc) to serve as a basis for the elaboration of future and welcomed programs for the recording and preservation of the subaquatic archaeological heritage in Extremadura region and, why not, as a first step for the elaboration of an archaeological repository of regional subaquatic cultural heritage. This heritages is still present in the memory of those who were inhabitants of flooded areas, and with our work we pretended to "emerge" these heritage goods before the water makes them disappear forever. / [ES] Durante las décadas de los años 60 y 70 del pasado siglo se desarrolló la infraestructura hidroeléctrica en nuestro país, lo que se tradujo entre otras cosas, en la construcción de embalses artificiales. Esto supuso la anegación de hectáreas y hectáreas de terreno, que incluían parte de nuestro patrimonio cultural. Por la época en la que se realizaron estas obras, en la que no se tenía tanta consideración con el patrimonio como en la actualidad, no se llegaron a acometer grandes proyectos de investigación y conservación de este patrimonio. En la actualidad nos encontramos con un patrimonio en grave peligro de perderse para siempre, junto con una escasez de medidas correctivas de impacto, y una legislación carente de las necesitadas que este patrimonio exige. Ante el nuevo panorama normativo creado en las últimas décadas para la protección del patrimonio cultural subacuático, la Comunidad Autónoma de Extremadura exponía la necesidad de atender a este patrimonio, sin que por el momento se hubieran tomado medidas efectivas. En las zonas afectadas se han venido desarrollando proyectos de investigación arqueológica, y contados proyectos de restauración de puentes. Esta tesis se ocupa del patrimonio arqueológico ubicado en la cuenca extremeña del Río Tajo, excluyendo las demás tipologías de patrimonio y áreas extremeñas contenedoras de este tipo de bienes, pues solo aquí encontrábamos material más que suficiente para su elaboración. La extensión de estudios a otros afluentes, otros ríos de la Comunidad, u otro tipo de patrimonio, pueden ser material suficiente para otras tesis doctorales, o para futuros proyectos de documentación. Desde aquí pensamos que para cubrir todas las insuficiencias que plantea este patrimonio, la primera medida a tomar era la elaboración de un documento que uniera los yacimientos arqueológicos afectados por los embalses de la cuenca extremeña del Tajo. Debía ser un inventario o catálogo que reuniera toda la información posible acerca de los yacimientos (bibliografía, coordenadas, estado de conservación, etc.), de manera que sirviera como base para elaborar los futuros y esperados planes de documentación, y conservación del patrimonio subacuático extremeño. Y por qué no, que fuera un granito de arena para la elaboración de la carta arqueológica del patrimonio cultural subacuático de la Comunidad. Este patrimonio continúa presente en el recuerdo de los que entonces fueron los vecinos de las áreas anegadas, y con nuestra labor pretendíamos también hacer "emerger" estos bienes patrimoniales antes de que el agua se los lleve para siempre. / [CA] Durant les decades dels anys 60 i 70 del passat segle se desenrollà l'infraestructura hidroelectrica en nostre païs, lo que se tradui entre atres coses, en la construccio d'embassaments artificials. Aço supongue l'anegación d'hectarees i hectarees de terreny, que incloïen part de nostre patrimoni cultural. Per l'epoca en la que se realisaren estes obres, en la que no se tenia tanta consideracio en el patrimoni com en l'actualitat, no s'aplegaren a acometre grans proyectes d'investigacio i conservacio d'este patrimoni. En l'actualitat mos trobem en un patrimoni en greu perill de perdre's per a sempre, junt en una escassea de mides correctives d'impacte, i una llegislacio carente de les necessitades que este patrimoni exigix. Davant el nou panorama normatiu creat en les ultimes decades per a la proteccio del patrimoni cultural subaquatic, la Comunitat Autonoma d'Extremadura exponia la necessitat d'atender a este patrimoni, sense que pel moment s'hagueren pres mides efectives. En les zones afectades s'han vingut desenrollant proyectes d'investigacio arqueologica, i contats proyectes de restauracio de ponts. Esta tesis s'ocupa del patrimoni arqueologic ubicat en la conca extremeña del Riu Tajo, excloent les demes tipologías de patrimoni i arees extremeñas contenidores d'este tipo de bienes, puix nomes aci trobavem material mes que suficient per a la seua elaboracio. L'extensio d'estudis a atres afluents, atres rius de la Comunitat, u atre tipo de patrimoni, poden ser material suficient per a atres tesis doctorals, o per a futurs proyectes de documentacio. Des d'aci pensem que per a cobrir totes les insuficiencies que planteja este patrimoni, la primera mida a prendre era l'elaboracio d'un document que uniera els jaciments arqueologics afectats pels embassaments de la conca extremenya del Tajo. Devia ser un inventari o catalec que reunira tota l'informacio possible al voltant dels jaciments (bibliografia, coordenades, estat de conservacio, etc.), de manera que servira com base per a elaborar els futurs i esperats plans de documentacio, i conservacio del patrimoni subaquatic extremeño. I per que no, que fora un granit d'arena per a l'elaboracio de la carta arqueologica del patrimoni cultural subaquatic de la Comunitat. Este patrimoni continua present en el recòrt dels que llavors foren els veïns de les arees anegades, i en nostra llabor preteniem tambe fer "emergir" estos bienes patrimonials abans de que l'aigua se'ls porte per a sempre. / Matamoros Coder, P. (2016). El Patrimonio Arqueológico Subacuático en la Cuenca Extremeña del Río Tajo: una propuesta de catalogación, análisis y conservación [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/62171

[EN] ABSTRACT. The Museum of Fine Arts of Valencia does not provide the necessary actions to mitigate the damage caused by an emergency situation, such as the effects of a fire or a flood on the collection. This doctoral thesis evaluates the management shortcomings for these risks and provides the tools to address these vulnerabilities. The implementation of an intervention team for an emergency or any unusual situation of danger will help to improve preventive conservation of the collection, which currently has certain shortcomings and is inadequate to handle an emergency. Some of the most emblematic museums have already established an emergency plan for rescuing their collections within its normal operation. With this research, the Museum of Fine Arts in Valencia St. Pius V, obtains an organizational model, aimed to be integrated in the project of self-protection for the institution. This research has developed as prevention measures aspects such as coordination of the response, risk analysis, training of the intervention teams, calculations for aid operations and strategies aimed to rescuing the collection. It includes team responsibilities, its relationship with the inter-institutional rescue organizations, inventory of available resources, the evaluation simulation and procedures according to the alert levels. Always be aware of new proposals to improve prevention. For the rescue plan, a two hierarchy level is proposed, adding a more functional appearance, with a valuation range for the collection and another related valuation range for the collection rescue, conditioned by the impact of risk as a key element in the rescue. One of the results of this research has been designing a data sheet to record all the elements needed for the evacuation of the art works. This would allow the possibility of transferring the shared management of the rescue to a mobile application, ensuring that all procedures are known in detail by all teams and entities involved. / [ES] RESUMEN. El Museo de Bellas Artes de Valencia no contempla las acciones necesarias para paliar los daños derivados frente a una emergencia, como pueden ser los efectos de un incendio o una inundación sobre la colección. Esta tesis doctoral evalúa las carencias de gestión sobre estos riesgos y aporta las herramientas de trabajo con las que abordar su vulnerabilidad. La puesta en funcionamiento de un equipo de intervención en una emergencia o situación anómala de peligro, ayudará a mejorar la conservación preventiva de la colección, que actualmente presenta ciertas deficiencias y resulta insuficiente para gestionar una emergencia. Algunos de los museos más emblemáticos, ya tienen consolidado un plan de emergencias para el rescate de sus colecciones dentro de su funcionamiento. Con esta investigación, el Museo de Bellas Artes de Valencia San Pío V, obtiene un modelo de organización, dirigido para ser integrado en el proyecto de autoprotección de la institución. En esta investigación se han trabajado, como medidas de prevención, aspectos como la coordinación para la respuesta, el análisis de riesgos, la formación de los equipos de intervención, el cálculo de las operaciones de asistencia y las estrategias orientadas al rescate de la colección. Incluye las funciones de los equipos, su relación con los organismos interinstitucionales de salvamento, el inventario de recursos disponibles, la simulación para su evaluación y los procedimientos de acuerdo a los niveles de alerta. Siempre atentos para valorar nuevas propuestas que mejoren la prevención. Para el plan del rescate se propone trabajar con dos valores de jerarquía, que añaden un aspecto más funcional, con una escala de valor para la colección y otra escala afín para el rescate de la colección condicionada por el factor del impacto de riesgo como elemento clave en el rescate. Uno de los resultados de esta investigación ha sido el diseño de un modelo de ficha para registrar todos los elementos necesarios para la evacuación de las obras. Ello permitiría la posibilidad de transferir en una aplicación móvil la gestión compartida del rescate, garantizando que los procedimientos sean conocidos detalladamente por todos los equipos y las entidades involucradas. / [CA] RESUM. El Museu de Belles Arts de València no contempla les accions necessàries per a pal·liar els danys derivats enfront d'una emergència, com poden ser els efectes d'un incendi o una inundació sobre la col·lecció. Esta tesi doctoral avalua les carències de gestió sobre estos riscos i aporta les ferramentes de treball amb què abordar la seua vulnerabilitat. La posada en funcionament d'un equip d'intervenció en una emergència o situació anòmala de perill, ajudarà a millorar la conservació preventiva de la col·lecció, que actualment presenta certes deficiències i resulta insuficient per a gestionar una emergència. Alguns dels museus més emblemàtics, ja tenen consolidat un pla d'emergències per al rescat de les seues col·leccions dins del seu funcionament. Amb esta investigació, el Museu de Belles Arts de València Sant Pius V, obté un model d'organització, dirigit per a ser integrat en el projecte d'autoprotecció de la institució. En esta investigació s'han treballat, com a mesures de prevenció, aspectes com la coordinació per a la resposta, l'anàlisi de riscos, la formació dels equips d'intervenció, el càlcul de les operacions d'assistència i les estratègies orientades al rescat de la col·lecció. Inclou les funcions dels equips, la seua relació amb els organismes interinstitucionals de salvament, l'inventari de recursos disponibles, la simulació per a la seua avaluació i els procediments d'acord amb els nivells d'alerta. Sempre atents per a valorar noves propostes que milloren la prevenció. Inclou les funcions dels equips, la seua relació amb els organismes interinstitucionals de salvament, l'inventari de recursos disponibles, la simulació per a la seua avaluació i els procediments d'acord amb els nivells d'alerta. Sempre atents per a valorar noves propostes que milloren la prevenció Per al pla del rescat es proposa treballar amb dos valors de jerarquia, que afigen un aspecte més funcional, amb una escala de valor per a la col·lecció i una altra escala afí per al rescat de la col·lecció condicionada pel factor de l'impacte de risc com a element clau en el rescat. Un dels resultats d'esta investigació ha sigut el disseny d'un model de fitxa per a registrar tots els elements necessaris per a l'evacuació de les obres. Això permetria la possibilitat de transferir en una aplicació mòbil la gestió compartida del rescat, garantint que els procediments siguen coneguts detalladament per tots els equips i les entitats involucrades. / Chuliá Blanco, I. (2016). La gestión de las emergencias en el Patrimonio Cultural: procedimientos de asistencia técnica en el Museo de Bellas Artes de Valencia frente a las catástrofes naturales y tecnológicas [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/62318