A diferencia de la importancia de las investigaciones que, tradicionalmente, han dado protagonismo al mundo andino, son muy pocos los estudios que, desde el ámbito disciplinario de la historia, han abordado los territorios y las sociedades de las denominadas tierras bajas. En Bolivia, esto significa referirse, fundamentalmente, a la Amazonía que era percibida como “tierras baldías”, sin dueño, al margen de la civilización y susceptibles de ser ocupadas. En este sentido, desde mediados del siglo XIX, la amazonía boliviana pasó a ser administrada por el recién creado departamento del Beni, cuya historia sólo ha sido abordada recientemente y focalizada en acontecimientos del siglo XX. No obstante, se desconocen los aspectos más significativos de la historia socioeconómica y política del Beni durante la etapa de construcción de Bolivia como estado-nación siendo el estudio de este proceso el objetivo general de la tesis. Entendiendo que la conformación y consolidación del estado boliviano pasaba por el control de la amazonía, este trabajo aborda los avances y retrocesos producidos en el proceso de construcción del departamento del Beni, a través de las distintas políticas desarrolladas por el Estado. Ello ha permitido comprender los aspectos más importantes de la región beniana desde 1842, año de la creación del departamento, hasta el establecimiento definitivo de sus límites interestatales e interdepartamentales, en 1938. Así, se han analizado los programas y disposiciones estatales que pretendían nacionalizar la amazonía, siendo de especial interés aquellas que perseguían la exploración y colonización del territorio, la organización político-administrativa del departamento y su definición jurisdiccional; se han considerado también las relaciones, actitudes y prácticas desarrolladas por los grupos dirigentes, los grupos de poder local y regional y las poblaciones indígenas en el ejercicio de sus derechos y el acceso a las cotas de poder político y económico, que permitieron la construcción de la sociedad regional; y, finalmente, se han identificado las principales transformaciones de carácter socioeconómico de la región y, por ende, en la gestión de los recursos naturales y la tierra. Los principales aportes de esta investigación radican en la disección de las políticas estatales relativas hacia el Beni, y el uso y apropiación de éstas por parte de la sociedad local (blanco-mestiza e indígena) en el contexto de construcción del estado-nación boliviano. De ello se desprende que la construcción del departamento y de la sociedad beniana fue posible, fundamentalmente, por el control privado de los recursos naturales y económicos -tierras, ganadería, bosques- existentes en la región por parte de los actores locales y regionales en detrimento, en la mayor parte de las ocasiones, del Estado y también de las poblaciones indígenas. En fin, consideramos que la investigación realizada muestra la incapacidad de todos los gobiernos bolivianos para desarrollar sus políticas orientalistas –defensa de la soberanía, colonización del territorio, etc.- siendo lo acontecido en el Beni, buen indicador de la debilidad e incapacidad de los dirigentes bolivianos para incorporar la amazonía a la república a lo largo del siglo XIX e inicios del siglo XX. / “For a history of Beni. A socioeconomic, political and ideological study of the Bolivian Amazon, centuries XIX-XX.” SUMMARY: There are very few studies that approach, from the discipline of history, to the territories and the societies of the lowlands. In Bolivia, refers principally to the Amazon, perceived as "the uncultivated lands" that must be occupied. From the middle of 19th century, the Bolivian Amazon was administrated by the department of Beni, whose history in the republican era has been poorly approached. Thus, the general aim of this thesis is the study of the most significant political and socioeconomic aspects of the history of Beni during the construction of Bolivia as nation-state. The control of the Amazon was basic for the consolidation of the Bolivian nation-state. Through diverse policies developed by the State, this thesis examines the progress and setbacks in the construction of the department of Beni, since 1842, the year of the department’s creation, until the final demarcation of their borders in 1938. It analyzes the government programs and regulations that wanted to nationalize the Amazon through the exploration and colonization of the territory, political and administrative organization of the department of Beni and its jurisdiction. Also considers the relationships, attitudes and practices developed by the local and regional groups and indigenous peoples in the exercise of their rights and access to political positions and economic power. And finally, identifies the main socioeconomic transformations in the region and in the management of natural resources and land. The main contributions of this research are in the dissection of state policies concerning the Beni, and the use and the appropriation of them by local society (white-mestizo and indigenous) in the context of construction of the Bolivian nation-state. Thus, the construction the department of Beni and their society was possible mainly by the private control of natural and economic resources of the region -land, livestock and forests- by local and regional groups against, in occasions, the State and indigenous populations. In short, the history of Beni shows the weakness and inability of Bolivian leaders to incorporate the Amazon to the republic during the 19th and early 20th century.

El pas de pagesos a obrers i ciutadans és, sens dubtes, un dels trets més característics i trascendentals de la història contemporània. Un fenòmen accelerat en els darrers cent anys -de caràcter universal i amb plasmacions i ritmes diferents segons països i àrees geo-polítiques- en el qual el model de creixement urbà-industrial ha imposat la seva lògica econòmica i de relacions socials bo i destruInt el món rural europeu i sacsejant el de la resta del planeta.Catalunya no ha estat, és clar, una excepció d'aquest procés de destrucció del món rural; ans al contrari, ha estat un dels exemples més punyents. El món rural català ha estat espoliat demogràficament, econòmicament, socialment i culturalment. Les dades són prou eloqüents: la població que habitava en municipis de menys de dos mil habitants ha passat de representar gairebé la meitat del total de Catalunya a poc més del sis per cent, els actius agraris han passat del cinquanta-vuit per cent al cinc i escaig per cent, armb una pèrdua neta de prop 370.000. Però encara ho són més, d'eloqüents, les transformacions socials i culturals dels nostres pobles. La cultura urbana s'ha escampat pertot esvanint la frontera inveterada entre la Catalunya rural i la Catalunya urbana. Avui Catalunya és, amb les matisacions corresponents, econòmicament, socialment i culturalment una sola unitat: la "Catalunya-ciutat".Aquesta tesi intenta descriure el procés català a partir de tres grans eixos: primer, el plantejament de llarga durada i l'espai territorial del Principat; segon, la seva inserció dins el context internacional amb un plantejament d'història comparada; tercer, el seu caràcter interdisciplinar i totalitzador. La finalitat, doncs, no era tant l'aportació documental, l'erudició o sistematització d'unes determinades fonts, omplir alguna de les grans llacunes historiogràfiques, sinò la de formular noves preguntes als testimonis, fets i dades, que ja en disposàvem. Defugir les preguntes de sempre i obrir, si més no, nous interrogants. Interpretar, al capdavall, el procés d'industrialització i d'urbanització des de la perspectiva del món que s'esvania, els estralls i els costos socials que ha generat; recuperar, així mateix, els models alternatius que, d'una manera o altra, foren derrotats o marginats.El plantejament de la tesi topava amb dos entrebancs de pes i d'una banda, la historiografia catalana havia renunciat a descriure el procés contemporani del món rural -encara continua capficada en la transició del feudalisme al capitalisme-; de l'altra, l'aportació d'altres estudiosos -geògrafs, economistes, antropòlegs, sociòlegs...- tenien un denominador comú, acadèmic i disciplinari: fragmentaven (alguns, per cert, de forma excel.lent) una realitat complexa i heterogènia. En aquest sentit, les fonts i la metodologia esdevenia el problema central.L'elecció de les fonts i la seva jerarquització depenia en bona mesura del tema tractat més que no d'un plantejament inicial de preferències. Tot amb tot, he utilitzat el cinema com a fil conductor de l'anàlisi dels processos italià, francès i nord-americà. M'interessava subratllar la importància del llenguatge audiovisual en la formació cultural contemporània, així com la necessitat d'inserir-lo de ple en el discurs historiogràfic. Calia, si més no, prevenir la miopia intel.lectual que es produeix quan anem al cinema amb les ulleres de llegir llibres. Sense menyspreu de les fonts tradicionals de la història i els seus lligams, en el millor dels casos, amb la geografia, l'economia i el dret, he maldat per donar peu a d'altres fonts -cinema, literatura, rondalles, arquitectura, urbanisme...- i lligar-les amb el discurs antropològic, literari, artístic, sociològic...A tall de conclussions podem esmentar: primer, el sistema de contractes de conreu -principalment de parceria i rabassa- com a base del desenvolupament del capitalisme al camp català i de les lluites socials entre propietaris i pagesos; segon, la subordinació cada cop més important de l'explotació familiar agrària front el "model californià" de les grans empreses agràries; tercer, l'augment creixent de l'agricultura a temps parcial i de la mà d'obra d'origen africà; quart, l'èxode rural com una forma de vaga (protesta) permanent, individual i a cops col.lectiva; cinquè, la discontinuttat de la cultura de base tradicional en la formació laboral i en les relacions socials dels pagesos, és a dir, l'adopció d'una mentalitat empresarial i unes pautes de comportament urbanes; sisè, la riquesa i pluralitat del sindicalisme agrari -amb la inclusió de tot un seguit de mapes per tal de localitzar la geografia de les diferents organitzacions sindicals i la seva evolució-; setè, l'arrelament i la força del societarisme pagès palesada, entre d'altres exemples, en el desenvolupament del cooperativisme tant en el seu vessant revolucionari-democràtic com en el vessant reformista-burgès; vuitè, els dèficits democràtics respecte el camp, i concretament el sindicalisme agrari, de l'anomenada transició política dels anys setanta; novè, l'exhauriment del model cooperatiu centenari -amb el tancament de moltes cooperatives- i la seva reconversió des del punt de vista empresarial; desè, l'escolarització, el servei militar i el desenvolupament dels mitjans de comunicació i transport de masses com agents del canvi esdevingut.Deu conclussions que es poden resumir en dues grans idees: el pas de pagesos a obrers -en d'altres sectors productius o com agricultors amb mentalitat empresarial, si més no de la racionalitat econòmica capitalista- i el pas de pagesos a ciutadans, amb una cultura plenament urbana mal grat la seva activitat o el nombre d'habitants del seu municipi. Dues idees que es palesran amb molta més rotunditat en els propers anys en la perspectiva del Mercat Únic Europeu de la CEE, amb la jubilació de gairebé la meitat dels actius agraris i la pressió urbanitzadora del sòl agrícola.

La vida urbana como un tejido de relaciones sociales fragmentarias cuya base es la pragmática del estar en la copresencia sólo se produce y visibiliza con todos sus matices en el espacio público de las grandes ciudades. Éste se convierte en el escenario no de una sociedad estructurada, hecha, sino en una superficie en que se desliza y actúa el animal limitado de las ciudades, los hombres y mujeres de una comunidad estructuralmente inconclusa tal como lo advirtiera I. Joseph, es decir, de una sociedad forjándose constantemente de la cual sólo se perciben esas formas efímeras, fragmentarias que parecen estar en un constante hacer y deshacer y que son el reflejo de una realidad pixelada al infinito. Siguiendo esa perspectiva, esta tesis doctoral, se aproxima a un espacio público urbano concreto, el parque de Les Planes de la ciudad de L'Hospitalet de Llobregat, con el ánimo de abordar las relaciones sociales y las prácticas de apropiación espacial que allí se evidencian con vigor. Este lugar situado entre distintas zonas de la ciudad se convierte a la vez en marco y acción, en ámbito de encuentros y pasajes, en lugar inscripto, practicado pero también en escenario de múltiples miradas y percepciones. Allí se cristaliza momentáneamente una sociedad hecha de relaciones que se tejen sobre la marcha, de pactos y negociaciones a la hora de practicar los espacios que hablan de utilizaciones sostenidas en el tiempo por la costumbre, la cercanía, la necesidad. A nivel general, en esta tesis doctoral se dilucidan aspectos teóricos básicos que versan sobre las relaciones entre la vida urbana y el espacio público. Para ello se retoman los aportes fundamentales que desde el ámbito de la antropología, la sociología y otras disciplinas se han realizado en este ámbito. Al mismo tiempo se hace un bosquejo general sobre los presupuestos metodológicos claves para adentrarse en el estudio del espacio público con el fin de dar las puntadas para una necesaria y urgente etnografía de las calles. Allí se señala la necesidad de un método que atienda a las singularidades que implica el trabajo en la intemperie de la calle, el parque o cualquier otro lugar público o semi-público. En la última parte se presentan los resultados finales, las inscripciones reales que constituyen el núcleo de la vida urbana o más bien lo que en ella se visibiliza. En el caso del parque en cuestión estas inscripciones reflejan en efecto, una especulación utilitaria que va más allá de los elementos esbozados en su marco formal. Esto significa la existencia de usos transversales e inéditos, de múltiples maneras de apropiación espacial, de resignificaciones socio-espaciales. De ahí el carácter abierto y polisémico de un lugar que se convierte en muchos a la vez y cuya naturaleza se antoja compleja y llena de matices, como la misma realidad de la que hace parte. / At general level, in this doctoral thesis there are explained theoretical basic aspects that turn on the relations between the urban life and the public space. For it there are recaptured the fundamental contributions that from the scope of the anthropology, the sociology and other disciplines have realized in this area. At the same time a general sketch is done on the methodological budgets key to enter the study of the public space in order to give the stitches for a necessary and urgent ethnography of the streets. There the necessity of a method is indicated that takes care of the singularities that the work in the inclemency of the street, the park or any other public or semi-public place implies.In the last part the final results appear, the real inscriptions that constitute the nucleus of the urban life rather or that in her it is possible to be seen. In case of the park in question these inscriptions reflect in effect, a utilitarian speculation that goes beyond the elements outlined in his formal frame. This means the existence of cross-sectional and unpublished uses, of multiple ways of space appropriation, partner-space meanings. This explains the open and polysemic character of a place that becomes many simultaneously and whose nature feels like complex and full of shades, like the same reality of which it is part.