Se analiza la relación ecológica entre "Passer montanus" y "Passer domesticus" respecto a los lugares de nidificación en áreas de solapamiento de ambas especies en la provincia de Barcelona (hábitats rural y suburbano). Se investiga cómo ocurre la repartación del recurso de nidificación, si existe o no una influencia de cualquiera de las especies sobre la selección de nido en la otra y cómo las características del mismo repercuten sobre el éxito reproductor en el gorrión molinero (especie subordinada).En 65 colonias investigadas se registró el total de lugares-nido, con al menos una puesta completa, de una y otra especie (1005 nidos de g. común; 285 de g. molinero) atendiendo a tres características: Clase de lugar-nido; altura hasta el suelo y amplitud de agujero. En 8 de los lugares investigados, próximos entre si (41º 35'N, 2º 26'E) se instalaron 210 cajas-nido repartidas en dos alturas: Altos, (xA): 2.90+0.5m., entre 2-4.22m.; Bajos (xB): 1.3+0.3m., entre 0.9 y 1.9 m., combinándolos con dos tamaños de agujero de entrada: Grande (xG): 5.1+0.07cm. y Pequeño (xP): 3.1+0.05 cm., en los que se siguió la reproducción desde 1982 hasta 1984, ambos inclusive.Se obtiene una alta plasticidad en la selección del nido en ambas especies y las ocupaciones de lugares-nido son alternativas siguiendo una escala jerárquica en la que se relacionan preferencia, disponibilidad y presencia de la especie dominante (éste último para g. molinero). Se da un amplio solapamiento (Ps = 0.63) y existen diferencias en la clase de nido utilizado por ambas especies. El g. común selecciona preferentemente agujeros bajo tejas de tejados (49% del total de ocupaciones de esta especie) frente a tan sólo el 2% en el g. molinero. Éste utiliza fundamentalmente las cajas-nido, (35% del total de ocupaciones de g. molinero frente al 4% respecto al g. común) y los agujeros en muros de contención y paredes: 34.5% frente al 14% en el g. común.El g. común utiliza alturas de nido superiores (moda entre los 5.1 y 6 m.) a las del g. molinero (moda entre los 2.1 y 3m.) quedando el 74% de los nidos de g. molinero por debajo de los 4 mts. y el 23.4% ubicados a una altura igual o inferior a los 2m., mientras que en el g. común los valores respectivos son 22.5 y 2.9% para dichas alturas. Las diferencias de altura son significativas y se mantienen al independizar la variable "clase de lugar-nido".El g. molinero utiliza selectivamente agujeros de entrada de menor amplitud que el g. común cuando están disponibles; en caso contrario puede tomar otros tamaños. El g. común no discrimina entre los tamaños disponibles mientras no sean físicamente restrictivos para él. Las características de altura del nido y tamaño de agujero se interaccionan entre sI en su efecto selectivo para ambas especies.La altura media de loe nidos de g. molinero en las colonias mixtas se correlaciona negativamente con el porcentaje de participación de nidos de g. común en las colonias mixtas con clase de lugar-nido homogénea. Los nidos de g. molinero a mayor altura corresponden a aquellos de bajo orden preferencial para el q. común.Ambas especies ocupan y defienden más lugares nido de los que finalmente utilizan para criar cuando el recurso lo permite.Las interacciones agonísticas más cruentas ocurren entre ambas especies con mayor frecuencia que dentro de una misma especie. Conductas de evitación y defensa son más propias en el g. molinero en el que existe una cooperación de la pareja frente a la especie dominante (g. común).No existen variaciones destacables en los parámetros reproductivos del g. molinero según lugar-nido seleccionado a pesar de existir unas diferencias en las proporciones de uso, excepto en aquellas temporadas en las que hay depredación. El principal depredador fue la comadreja (Mustela nivalis) que actuó selectivamente sobra los nidos bajos más accesibles (1982), provocando diferencias significativas en la producción de pollos y éxito reproductor según alturas de nido.La principal causa de pérdidas intranido se asoció a tiempo atmosférico adverso (lluvia pertinaz, disminución de la temperatura); sin embargo ésta no afectó selectivamente el éxito reproductor de los nidos alojados en distintos tipos de nidales aunque sí afectó más a aquellos nidos alojados en cajas-nido colocadas en árboles que a los alojados en cajas sobre paredes. El g. molinero coexiste con el g. común formando colonias mixtas allí donde el recurso de nidificación es ilimitado o bien donde, siendo escaso, éste es heterogéneo respecto a la clase de lugar-nido, altura o tamaño de agujero. El g. molinero maximiza el aprovechamiento del recurso "lugar-nido" disponible utilizando alturas desusadamente bajas para el g. común, aún sometiéndose al riesgo de una impredecible y eventual depredación.Si bien la presencia del g. común hace que el g. molinero nidifique en lugares-nido más bajos y accesibles a los depredadores, una mayor productividad del g. molinero (pollos por nido y año = 5.27 ; éxito reproductor=57.54%; tamaño de la puesta=4.56) frente al g. común (pollos por nido y año=3.8; éxito reproductor=46.70%; aunque tamaño de la puesta = 4.90), de 134 y 37 nidos respectivamente, permite al primero compensar en parte a la influencia negativa de la competencia sobre la selección del lugar-nido ejercida por la especie dominante (g. común). / Nest site selection in 65 colonies of "Passer domesticus" and "Passer montanus" were studied in areas of overlap in the suburban and rural habitats. All occupied nests were recorded and in 8 of the colonies 210 nest boxes were introduced varying in hale entrance and height above the ground. Type of nest-site, height above the ground and diameter of the holenest entrance are the variables investigated. A high nest site plasticity is obtained in both species. House sparrow (Hs) selects natural holes under the roofs while Tree sparrow (Ts) takes nest boxes and holes in walls. Depending on nest-site resource this pattern may change and Hs. may exclude Ts.Height above the ground is much lower in Ts' nests than in Hs' (made 2.1-3m. versus 5.1-6m.) even for a given type of nest in the same mixed colony. Hs. Density influences negatively on Ts.' nest height in these colonies, Ts. tends to select small hole entrances while Hs. does not select · Both species defend more nest-sites than they final1y use to breed preventing other birds to occupy them.Breeding parameters, on the whole, are constant for different types of nestbox used by Ta., except in the years of predation by weasels ("Mustela nivalis"). This predator selects accessible and low nests provoking differences in inter-nest production.Rs. provokes Ts. to nest at a lower height than when alone giving way to the risk of an unpredictable situation of fortuitous predation. However, Ts., on the whole, achieve a higher fecundity (fledged young per year = 5.27; breeding success = 57.54% / mean clutch size = 4.56 for 134 nests) than Hs'. (fledged young per year = 3.8 / breeding success=46.70%; but mean clutch size = 4.90 for 37 nests) and attain to coexist with Hs. maximizying nestsite resource utilization and forming mixed colonies then nest-sites are either abundant or heterogeneous.

Durant els primers estadis del desenvolupament embrionari dels metazous els teixits embrionaris son progressivament regionalitzats fins que adquireixen destins específics. En els vertebrats, el tub neural, que és el primordi del sistema nerviós central, es tempranament regionalitzat en el seu eix antero-posterior i queda dividit en les tres vesícules cerebrals i la medul·la espinal. La vesícula cerebral més posterior rep el nom de rombencèfal. En el rombencèfal un següent estadi de regionalització condueix cap a una organització en una serie de segments anomenats rombomers. Aquesta organització primària serveix de patró per les estructures que es van generant en el rombencèfal. A part d'unitats morfològiques els rombomers també son compartiments que observen restricció del llinatge cel·lular i expressen combinacions específiques de gens que els hi confereixen una identitat posicional. L'assoliment d'una identitat posicional per part de cadascun dels rombomers implica un procés jeràrquic i gradual en el qual intervenen tota una serie de factors de transcripció de tipus Hox i no Hox així com diferents molècules de senyalitzacióvHnf1 es un dels primers factors de transcripció expressats en el rombencèfal. En aquest projecte s'ha estudiat el paper de vHnf1 així com la implicació de la senyalització FGF en la regionalització del rombencèfal caudal del embrió de pollet. Els resultats mostren que vHnf1 s'expressa tempranament en el rombencèfal amb un límit rostral d'expressió coincident amb la frontera prospectiva entre els rombomers 4 i 5. Experiments de sobrexpressió mostren que vHnf1 es capaç de conferir caràcter caudal a rombomers rostrals tot induint Krox20 in MafB i reprimint Hoxb1 a r4. Les induccions de Krox20 i MafB resultaren ésser dependents de la senyalització per FGFs. Sorprenentment, els nostres resultats també mostren que vHnf1 indueix fortament la expressió de Fgf3. És més, anàlisis per RT-PCRs semiquantitatives demostraren que aquesta inducció es molt ràpida suggerint que Fgf3 és directament regulat per vHnf1. En aquest projecte també es presenta l'anàlisi dels perfils d'expressió d'alguns gens del grup de "sinexpressió" dels FGFs en el rombencéfal caudal. Finalment es determina que la senyalització FGF funciona a través de la via intracel·lular Ras-MAPK en el procés de regionalització del rombencéfal caudal sense implicació de la via PI3K-Akt. Aquests resultats ofereixen nova informació sobre els mecanismes moleculars implicats en la regionalització del rombencèfal caudal en vertebrats. De manera interessant aquests resultats posen de manifest certes diferencies en els mecanismes de regulació que operen en la regionalització del rombencéfal de diferents especies. / During early embryonic development of chordates, the hindbrain, which is the caudalmost brain vesicle, is transiently organized along the AP axis in a series of segments called rhombomeres (r). This segmental organization serves as scaffold for several structures that develop within the hindbrain in repeated patterns. Each rhombomere has a molecular identity given by a specific combination of gene expression. Rhombomeric identity is the result of a progressively refined patterning that involves the interplay of different cell signaling pathways and rhombomere-specific transcription factors. In the present project the role of vHnf1, one of the earliest transcription factors expressed in the hindbrain, and its interplay with FGF signaling has been analyzed during the chick embryo development. The results show that vHnf1 is very early expressed in the chick neuroepithelium with a sharp boundary of expression coinciding with the presumptive r4/r5 interrhombomeric boundary. Gain-of-function experiments demonstrated that vHnf1 is able to confer partial caudal character to rostral rhombomeres through the mediation of FGF signaling. We also analyzed the expression of genes of the FGF synexpression group in the caudal hindbrain. Finally, we determined that the role of FGF signaling in regulating the caudal rhombomeric markers Krox20 and MafB is mediated through the Ras-ERK1/2 intracellular pathway.The results of this project provide new information about the molecular mechanisms involved in patterning the vertebrate caudal hindbrain. Interestingly, while requirement of vHnf1 and FGF signaling for caudal hindbrain patterning is an evolutionary conserved feature, the ways by which FGF signals are regulated during this process differ across species.

With more than 40% of the world’s population living in coastal areas, oceans have become an indispensable resource for humankind but many coastal and marine regions are suffering from multiple anthropogenic threats. Pollution, coastal tourism, agricultural practices and development of ports threaten marine species worldwide and have caused the decline of many species, some of them currently on the verge of extinction. Bycatch, the unintentional catching of non-targeted species during fishing operations has been described as one of the most important threats causing the decline of many species, especially of large marine vertebrates: sharks, sea turtles, birds and marine mammals. This is because large marine vertebrates are the most vulnerable group to bycatch due to their life-cycle characteristics, presenting a long lifespan, late age at maturity and low reproductive output. However, conservation needs for marine megafauna are particularly difficult to assess as these species usually occur in remote oceanic habitats, are distributed across entire oceans and often have complex life cycles involving migrations that cover thousands of kilometres. Thus, because sea turtle life stages may occur in different areas, a detailed knowledge on the life cycle, distribution and habitat use of these species is highly relevant as populations might face different anthropogenic impacts depending on the areas used. Accordingly, these questions have been addressed for the loggerhead turtle (Caretta caretta) in this thesis through different approaches such as population genetics, stable isotope analysis, growth models and fisheries impact assessments. The results presented in this thesis have revealed deeper structuring in nesting and foraging grounds for loggerhead turtles than previously thought. An earlier colonisation of the Mediterranean has been discovered, fine-scale rookery contributions to Mediterranean foraging grounds have been unveiled, the habitat use of nesting females has been discovered and new management units have been described within the Mediterranean Sea. The effects that foraging ground use have on loggerheads biology has also been approached showing that individual patterns of habitat use may have a remarkable effect on fitness (clutch size) and growth rates. This, in turn, may be driven by surface water circulation patterns of the basin and the trajectory followed by juvenile turtles during their developmental migration. Finally, this thesis has highlighted the importance of regional studies to understand the consequences of fisheries bycatch as the actual impact will depend on the origin of the turtles incidentally caught. / Amb més del 40% de la població mundial vivint a zones costaneres, els oceans han esdevingut una font indispensable de recursos i, com a conseqüència, la biodiversitat marina està altament amenaçada no només per l’explotació directa sinó també per factors antropogènics secundaris. Una de les causes més rellevants que estan empenyent a la desaparició de diverses espècies marines és la pesca i les captures accidentals associades a aquesta. La megafauna marina (taurons, tortugues marines, aus marines i mamífers marins) és especialment vulnerable a aquesta captura accidental degut a la maduració sexual en edats avançades, la presència d’un cicle vital de llarga durada i el baix rendiment reproductiu, entre altres, de les seves espècies. Per tal de poder aplicar plans de gestió per a la seva conservació, però, és essencial conèixer-ne el seu cicle vital, la distribució i els usos de l’hàbitat per entendre quines són les possibles amenaces que afecten les diferents poblacions i a on es localitzen. En aquesta tesi aquests factors són estudiats en la tortuga babaua (Caretta caretta) a través de la genètica de poblacions, anàlisis d’isòtops estables i models de creixement. Els resultats presentats demostren una estructuració poblacional en zones de nidificació i alimentació més forta del què es creia fins al moment per a la tortuga babaua. S’ha datat una colonització plistocènica del mar Mediterrani, s’han estimat les contribucions de cada zona de nidificació a diferents zones d’alimentació mediterrànies, s’han analitzat els usos de l’habitat de diferents poblacions i noves unitats de gestió han estat definides. També s’ha analitzat l’efecte dels usos de l’habitat sobre la biologia de la tortuga babaua i diferències en les taxes de creixement i mides de posta s’han detectat entre individus alimentant-se en zones diferents. Aquest fet, a la vegada, s’ha vist que podria estar influenciat amb els patrons de circulació d’aigua de la conca i la trajectòria seguida pels nounats i juvenils durant la seva migració primerenca. Finalment, aquesta tesi ha remarcat la importància de realitzar estudis a escala regional per entendre les conseqüències de la captura accidental ja que aquestes dependran de l’origen de les tortugues capturades.

Tesi realitzada a l'Instituto de Investigaciones Marinas, IIM-CSIC, de Vigo / The Extracellular Matrix (ECM) is a complex network secreted by cells that serves as a structural element in tissues and also influences their development and physiology. More specifically, the extracellular matrix helps cells to bind together and regulates several cellular functions such as adhesion, migration, proliferation and differentiation. It is composed of growth factors, proteoglycans, structural proteins and matricellular proteins. Osteonectin, also named Sparc (Secreted Protein Acidic and Rich in Cysteine) or BM-40 (Membrane Protein-40), is a multifunctional glycoprotein that belongs to the matricellular protein family. This group modulates matrix-cellular interactions and takes part in several cell functions, rather than playing a role in the cell structure. Sparc is known to have high affinity with calcium ions and was first discovered as the major component of ECM in mineral tissues, although it has since been located in many other tissues. Sparc expression is high during early development but remains low in adult life. However, it is expressed in tissues under renewal, tissue repair or tumorigenesis. Since Sparc is able to interact with multiple molecules, many important functions have been attributed to this protein, including counteradhesion, the regulation of cell proliferation and angiogenic activity. Analysis of the results obtained during this PhD Thesis leads to the following conclusions: • Sparc is as an important regulator of embryonic haematopoiesis during early development in zebrafish. Specifically, it mediates erythroid progenitor cell development regulating gata1 and βe3globin expression. • Similar defects in blood phenotypes of sparc and fgfs knockdowns and the capacity to partially rescue the fgf21 blood phenotype places sparc downstream of fgf21 signaling genetic network. • UV exposure induces an increase in the p53 and sparc expression • According with the conclusion 3, a possible molecular mechanism induced by sparc after UV-radiation is suggested to be the responsible in part of the increment in developmental abnormalities. • 5’UTR-intron is key transcriptional regulatory region of sparc gene since gene-construct containing simply this region predominantly displayed GFP expression in notochord, intermediate cell mass, otic vesicle, olfactory epithelium and muscle fibers in injected zebrafish embryos. • sparc is transcriptionally regulated by DNA methylation through the CpG island detected immediately upstream the 5’ translation start site which is located within the intron sequence. • Turbot Sparc protein keeps the same protein structure exhibited by all vertebrate Sparc proteins. The predicted turbot Sparc protein sequence shares high similarity to the Sparc proteins of other vertebrates. Phylogenetic analysis also indicated that turbot Sparc clusters together with its vertebrate orthologs. Additionally, we found that the expression pattern of Turbot sparc is comparable to other teleost species. Therefore, these results suggest a strong evolutionary pressure to conserve this protein and indicate that there should be an evident conservation of function. • sparc mRNA expression showed a dynamic stage-specific expression during post-embryonic turbot development with high levels at metamorphic climax, indicating that it might be necessary for turbot metamorphosis. / Osteonectina, también llamada Sparc o BM-40, es una glicoproteína multifuncional que pertenece a la familia de las proteínas matricelulares de la matriz extracelular. Este grupo modula las interacciones entre la matriz y las células e interviene en múltiples funciones más que jugar un papel en la estructura celular. Se sabe que Sparc tiene una alta afinidad por los iones calcio y fue descubierta por primera vez como el componente mayoritario de la matriz extracelular de tejidos mineralizados. Más tarde, se localizó Sparc en muchos otros tejidos. La expresión de Sparc es alta durante el desarrollo temprano y disminuye durante la edad adulta. Sin embargo, su expresión aumenta en tejidos que requieren cierto grado de renovación, reparación o en tumorigénesis. Debido a que Sparc es capaz de interactuar con múltiples moléculas, se le han atribuido importantes funciones como antiadhesión, regulación del ciclo celular y actividad angiogénica. Debido al poco conocimiento respecto a la regulación de Sparc y los papeles contradictorios en diferentes tejidos, el objetivo principal de esta tesis es contribuir a un mayor entendimiento de este gen en peces teleósteos. En esta tesis demostramos: 1. Sparc es un regulador importante en hematopoyesis embriogénica durante el desarrollo temprano del pez cebra. 2. Localizamos sparc corriente abajo de fgf21 en esta cascada de regulación. 3. La radiación ultravioleta es capaz de inducir un incremento en la expresión de p53 y Sparc. 4. Dado que sparc está altamente expresada en embriones expuestos a radiación ultravioleta, este gen puede estar implicado en el incremento de malformaciones durante el desarrollo. Así, se sugiere que posiblemente sparc sea capa de inducir un mecanismo molecular en respuesta a la exposición de UV. 5. El intrón localizado entre las dos regiones 5’UTR es clave para regulación transcripcional de sparc ya que el vector conteniendo únicamente esta secuencia asociada a GFP es capaz de expresar fluorescencia en notocorda, ICM, vesícula ótica, bulbo olfatorio y fibras musculares, lugares donde se sabe que sparc está presente tanto en pez cebra como en otras especies de teleósteos. 6. Sparc está regulada a nivel de la transcripción por metilación del ADN. Concretamente, la isla CpG detectada en el intrón es susceptible a procesos de metilación. 7. Tanto la secuencia aminoacídica de Sparc como los lugares de expresión en larvas de rodaballo (Scophthalmus maximus) están altamente conservados cuando se comparan con las secuencias existentes en otras especies. 8. Sparc tiene un papel durante la metamorfosis de rodaballo por su alta expresión en etapas premetamórficas.

The spider infraorder Mygalomorphae, comprising tarantulas, funnel-web spiders and the trap-door spiders, is one of the three main evolutionary lineages recognized within spiders. Its family level phylogenetic relationships are with a few exceptions relatively well solved, but its actual diversity in the Mediterranean region is probably underestimated. Because of the extremely low dispersal capacity, mygalomorph spiders usually show high levels of local endemism and deep population genetic structure, however, closely related species tend to be morphologically conservative. The low vagility and high habitat fidelity of mygalomorphs makes them a perfect model system for biogeographic studies as their distribution ranges are more likely to reflect geological processes such as continental break ups or tectonic plates rearrangements, while their conservative morphology makes them a good system to test species delimiting methods. The present Ph.D. thesis provides insights into the cryptic diversity, distribution patterns and phylogenetic relationships of the species of the families Ctenizidae, Hexathelidae and Idiopidae that inhabit the Western Mediterranean and the Canary Islands. By using a multi-locus approach and state of the art phylogenetic inference methods, the pattern and time frame of the diversification of these groups is inferred. The phylogenetic and temporal information sheds light on the biogeographic scenario and the diversification drivers of the selected families. Molecular based species delimitation approaches are further used to identify species boundaries in morphologically conservative groups. The results of the present study have greatly contributed to improve our current understanding of the diversity, biogeography and phylogeny of the mygalomorph spiders inhabiting the Mediterranean region and the Canary Islands. The existence of the independent evolutionary lineages that may correspond to undescribed species was detected in all studied groups, so far neglected by taxonomists due to their secluded habits and uniform morphology. The study also reveals that the past geological events had a great impact on the present day distribution of Mediterranean mygalomorphs. In the family Ctenizidae, the amphi-Atlantic distribution of Ummidia, traces back to a former Laurasian distribution and the rearrangement of the microplates following the Hercynian Belt break up, drove the diversification of both Cteniza and Ummidia in the Western Mediterranean. Our findings support that the genus Macrothele colonised the Mediterranean region during the Eocene in two independent waves, presumably from Asia, which in turn may have been colonised from Africa by rifting on the Indian subcontinent, following the Gondwana break up. On the other hand, the Canary Islands were colonised once by the genus Titanidiops presumably by passive rafting from the nearby mainland. Finally, the study sheds additional light on the high level phylogeny of mygalomorph spiders. The first ever-molecular phylogeny of the family Ctenizidae that includes representatives of all genera was conducted, revealing that their current higher taxonomic groupings are polyphyletic and failing to retrieve the monophyly of the family as whole, mostly due to the position of Cteniza and Cyrtocarenum. Unfortunately, topology tests could not reject the single origin of the family. Similarly, the results further confirmed the polyphyly of the family Hexathelidae, mostly due to the inclusion of the Atracinae subfamily. Our findings emphasize the need for redefining the limits of the families Ctenizidae and Hexathelidae and re-evaluating the morphological characters used in the current taxonomy of both groups. / El infraorden Mygalomorphae es uno de los tres linajes evolutivos principales reconocidos dentro de las arañas, pero su diversidad en el Mediterráneo ha sido en general poco estudiada. Los factores que contribuyen al escaso conocimiento taxonómico del grupo tienen que ver con sus hábitos crípticos y su uniformidad fenotípica. Dicha uniformidad, convierte al grupo en un sistema para testar métodos de delimitación de especies. Por otro lado, el grupo se caracteriza por un baja capacidad de dispersión y elevado sedentarismo, constituyendo un modelo excelente para estudios de biogeografía, ya que sus distribuciones pueden reflejar procesos geológicos tales como la deriva continental. En esta tesis se ha utilizado una metodología integrativa que combina secuencias de DNA de múltiples genes, genotipado mediante AFLPs y modelación de distribución de especies, para abordar una serie de cuestiones relacionadas con la diversidad de este grupo. Mediante el uso de los métodos de análisis filogenéticos, inferencia del marco temporal de la diversificación del grupo y la aplicación de los métodos bayesianos coalescentes para la delimitación de especies se identifican los principales factores que promovieron la diversificación de los migalomorfos en la cuenca mediterránea, se contrastan diferentes escenarios biogeográficos sobre su origen y se investiga su estatus taxonómico. Los resultados de esta tesis mejoran notablemente el conocimiento actual sobre la diversidad críptica, la biogeografía y la filogenia de las familias Ctenizidae, Hexathelidae e Idiopidae que habitan el Mediterráneo e Islas Canarias. En todos los grupos estudiados se han detectado linajes evolutivos independientes que pueden corresponder a especies nuevas. Nuestros resultados ponen en evidencia que los eventos geológicos pasados tales como la desintegración de Gondwana, Laurasia y el Cinturón Herciniano modelaron la distribución actual de los migalomorfos Mediterráneos y que las Islas Canarias fueron colonizadas desde el continente una sola vez. Los resultados de esta tesis también confirman la polifilia de las familias Ctenizidae y Hexathelidae y ponen de manifiesto la necesidad de reevaluar los caracteres morfológicos utilizados en la taxonomía actual.

La evolución de los primates se caracteriza por cambios significativos en la función de las extremidades anteriores, que se fueron volviendo menos relevantes para soportar el peso corporal y más importantes a la hora de proporcionar estabilidad, agarre y manipulación en un medio arbóreo discontinuo, aumentando su movilidad y precisión. En este contexto, la función principal del hombro ha sido proporcionar la movilidad necesaria para alcanzar los soportes irregulares, manteniendo al mismo tiempo una estabilización adecuada de la articulación glenohumeral. La morfología de la escápula está determinada en gran medida por la función, durante la locomoción, de la musculatura que se inserta en ella, especialmente del manguito rotador (músculos subescapular, supraespinoso, infraespinoso y redondo menor). Por ello, en esta Tesis Doctoral se integran diferentes enfoques metodológicos con el fin de caracterizar las adaptaciones anatómicas y funcionales de la escápula y de los músculos del manguito rotador a los tipos de locomoción presentes en el orden de los Primates. Los resultados obtenidos tanto con metodologías cualitativas (morfometría geométrica) como cuantitativas (índices de proporciones entre fosas) apuntan a una influencia clara de la locomoción de los primates y la función de los diferentes miembros del manguito rotador en la morfología de la escápula. Las principales diferencias en la morfología de la escápula están relacionadas con la proporción entre las fosas supraespinosa e infraespinosa y con la longitud e inclinación de la espina de la escápula. Además, las diferencias funcionales de los músculos según el tipo de locomoción también se reflejan en los patrones de expresión de las isoformas de la cadena pesada de las miosinas (MHC). / Primate locomotor evolution is characterized by significant changes in the functional role of the forelimbs, which became less relevant in weight-bearing, while increasing their mobility and ability to provide stability, grasping and manipulation in a discontinuous arboreal environment. In this context, the main role of the shoulder girdle is to provide the mobility required to reach the irregular supports within the discontinuous arboreal substrate, while keeping the glenohumeral joint adequately stabilized. The morfology of the scapula is largely determined by the function of the glenohumeral joint muscles during locomotion, particularly the rotator cuff muscles (subscapularis, supraspinatus, infraspinatus and teres minor). For that reason, in this Thesis we employed different methodological approaches in order to characterize the anatomical and functional adaptations of the scapula and the rotator cuff muscles to the types of locomotion observed in the order Primates. The results obtained with the different methodologies (both geometric morphometrics and the ratio between fossae size) show a clear influence of primate locomotion and the role of the rotator cuff muscles in the morphology of the scapula. The main differences in its morphology are related to the ratio between the supraspinous and infraspinous fossae, and to the length and the inclination of the spine of the scapula. Moreover, the functional differences of the muscles related to the modes of primate locomotion are also reflected in the differential expression patterns of the isoforms of the myosin heavy chain (MHC).

Teis realitzada a l'Institut de Ciències del Mar (ICM - CSIC) / El present treball parteix de la base d'estudi dels exemplars de la Família Triglidae capturats dintre del Programa de Recerca anomenat Fundaments for the Restructuration of the Demersal Fisheries in the Pacific Mexican Coast finançat per la Comunitat Europea. En el seu inici, i a manca de més informació, hom considerà seriosament la possibilitat de l'estudi taxonòmic de les espècies d'aquesta família com a matèria interessant d'anàlisi. Amb aquesta decisió, donàvem per fet que la sistemàtica del grup a nivell supra-específic era clara i, a més, que el grup, és a dir, la família Triglidae, estava clarament assentada dins l'organització del Regne Animal. Amb aquesta idea inicial, hom començà a triar i conservar mostres de lluernes per a llur estudi posterior a terra. Amb aquest material obtingut en aigües del Pacífic oriental, afegit a les mostres conservades a les Col•leccions Biològiques de Referència (CBR) de l'Institut de Ciències del Mar (ICM), creguérem disposar d'un bon punt de sortida per a un treball d'aquestes característiques. La revisió inicial dels exemplars conservats a les nostres col•leccions i dels que amablement rebérem en préstec d'algunes institucions de tot el món, juntament amb l'estudi i anàlisi bibliogràfics, no feu altre cosa que aprofundir la sensació que teníem de confusió general a l'hora de classificar els peixos de la família. Sorprenentment, fins i tot els treballs publicats recentment palesaven aquest fet i alguns dels autors llegits demanaven explícitament una revisió global de certs taxa supra-específics, fins i tot a nivell de la família. Per altra banda, ens adonàrem que quasi tota la bibliografia utilitzada per a la identificació de les mostres tenia un fort biaix geogràfic, fent necessari conèixer l'àrea de captura dels individus per tal de poder utilitzar la clau escaient. A més a més, els caràcters utilitzats per a la descripció de grups eren sovint incomparables (com si dues parts del món s'ignoressin), no tant sols entre diferents autors ans també entre dues espècies descrites en el mateix treball. Segons això, no ens va caldre gaire temps ni llegir gaires treballs per veure que la nostra concepció inicial d'harmonia i estabilitat sistemàtica de la família era força equivocada i, com més informació rebíem, més difícil se'ns feia esbrinar què podia donar-se per bo i on calia aprofundir per mirar de clarificar. Totes aquestes circumstàncies preliminars podran donar una idea d'un sentiment més o menys estès entre els investigadors embrancats en la família: la situació taxonòmica i sistemàtica és caòtica. Aquesta crua sentència, amb paraules diferents segons l'autor, es fa palesa llegint alguns dels treballs generals sobre la família i taxa superiors. També ens adonàrem dels diversos parers sobre quins taxa havien d'assignar-se a la família Triglidae, depenent de l'ictiòleg que opinava, i que tampoc la imatge inicial que ens havíem fet d’aquesta família, definida de la manera que hom veurà més endavant, podia considerar-se vàlida. Alguns d'aquells investigadors pensaven que la família Triglidae és clarament diferent de l’anomenada família Peristediidae, mentre d'altres escrigueren que ambdós taxa havien de considerar-se una única família Triglidae, en qualsevol cas subdividit en dues subfamílies: Triglinae i Peristediinae. Hi havia qui, fins i tot (alguns dels antics), hi feia entrar espècies que pertanyen a famílies absolutament diferents com, per exemple, Cottidae. Per recomanació d'autors amb més base filogenètica de la que nosaltres disposàvem, prenguérem la decisió de considerar el que per alguns eren les famílies Triglidae i Peristediidae com a una unitat englobada en la família Triglidae. Fou aleshores quan decidirem modificar el rumb inicial de la recerca per tal d'enfocar-lo vers una revisió supra-específica, al nostre albir molt més necessària que l’específica per tal de sistematitzar globalment la família: des de la definició d'aquesta fins el nivell de subgènere, deixant per més endavant la clarificació de la situació de les espècies un cop creguéssim organitzada aquella. Amb aquesta fita final i la idea de trobar descripcions curtes però clares dels diferents taxa amb trets vàlids per a qualsevol espècie en qualsevol lloc del món, endegàrem la tasca que hom ara presenta. Enguany, creiem haver arribat al moment de fer una proposta d'organització a nivell supra-específic de la família Triglidae, que no pretén altra cosa que intentar acostar-se subjectivament a la classificació natural del grup. En el capítol ANTECEDENTS, per una banda, hom fa un repàs de les diverses situacions que poden trobar-se en la bibliografia de caire taxonòmic de la família. Hom palesa, de forma molt resumida, algunes de les incongruències que poden trobar s'hi i que, pel lector no avesat en el tema, poden dur a confusió i a una necessitat de revisió amb detall per tal d'esbrinar la part correcta dels treballs. Per altra banda, en el mateix capítol, hom fa una exposició sobre la posició sistemàtica de la família Triglidae en base a una sèrie de treballs seleccionats des de la publicació de la desena edició del treball de Linné (1758). Amb aquestes revisions hom palesa la situació, esmentada més amunt, de que fins i tot no està clara la sistemàtica de l'Ordre Scorpaeniformes al que pertany la família estudiada. Finalment, en els ANTECEDENTS i dintre de l'apartat anomenat CRONOLOGIA DE LES DESCRIPCIONS, hom descriu i comenta els diferents taxa de rang comprés entre el familiar i el subgenèric descrits tanmateix des del treball de Linné (1758). Amb això hom pretén informar al lector de la confusió intra-familiar pel que fa a la definició de taxa i al diferent ús que de cadascun d'ells s'ha anat fent al llarg de la història de la ictiologia moderna. En el capítol dedicat a la METODOLOGIA, hom cita les espècies estudiades i llur procedència geogràfica, per tal de donar al lector una indicació de l'abast de la informació que hom disposa per a la realització de l'estudi. La part més extensa, però, del conjunt d'aquest capítol es dedica a la descripció de les variables morfomètriques i merístiques utilitzades al llarg dels anys de realització del treball. Amb això es fa la proposta d'estandardització de les esmentades variables amb la finalitat d'assolir la uniformització de la presa de dades per part dels investigadors dedicats a l'estudi de la família. Finalment, i dins del mateix capítol, es defineixen les bases d'utilització dels mètodes de taxonomia numèrica emprats com a eina complementària per a la definició dels diferents grups tractats en aquest estudi. En qualsevol cas, cal tenir en compte que, malgrat la potència d'algunes tècniques de taxonomia numèrica, aquesta metodologia no s'ha emprat en cap moment com a mètode definitori de les característiques dels diferents taxa tractats amb més detall en el capítol de RESULTATS, ans sempre ha estat prioritària, en cas de divergències clares, la visió humana del problema. El capítol 5 fa referència als RESULTATS tot i que bona part de l'anomenat ANTECEDENTS conté dades que podrien incloure's en el primer i que no s'ha fet per tal de mantenir un fil conductor que facilités la comprensió cronològica de la situació i ajudés a veure els resultats. En aquest capítol, i partint de la base d’una única família sense divisions preestablertes, hom va fent separacions en base a caràcters bàsicament merístics partint del nivell de família fins arribar al nivell subgenèric. Un cop clarificada la separació en dos o més grups del conjunt de partida, hom en dóna els trets diferenciadors i s'hi inclouen, finalment, les diverses espècies que compleixen les característiques citades. A partir d'ací, tot i que es mantenen per raons d'estabilitat de la nomenclatura els noms de la immensa majoria de taxa, aquests són redefinits en base als caràcters definitoris emprats per a la separació. Per necessitats ineludibles, al nostre parer, només un taxon de nivell subgenèric ha estat anomenat com a nou. Amb tot això, hom arriba a la conclusió que la Família Triglidae està estructurada com una unitat sistemàtica i que inclou dues Subfamílies (Peristedioninae i Triglinae), cinc Tribus (Gargariscini, Peristedionini, Prionotini, Pterygotriglini i Triglini), nou Gèneres (Gargariscus, Heminodus, Peristedion, Satyrichthys, Prionotus, Pterygotrigla, Uradia, Lepidotrigla i Trigla) i setze Subgèneres (Heminodus, Paraheminodus, Bellator, Prionotus, Bovitrigla, Dixiphichthys, Otohime, Pterygotrigla, Lepidotrigla, Pectorisquamis subgen. nov., Paratrigla Aspitrigla, Chelidonichthys, Eutrigla, Trigla i Trigloporus). Part important d'aquest treball consisteix en la INTRODUCCIÓ A LA BIOGEOGRAFIA DE LA FAMÍLIA TRIGLIDAE. Certament, aquesta és la primera aproximació a nivell mundial que hom fa de la distribució geogràfica de la família arreu del món. Aquest capítol s'il•lustra amb la inclusió de mapes, partint de la base de les àrees de pesca de FAO, per a cadascun dels taxa tractats en el capítol de RESULTATS, de tal manera que pot veure's la localització d'aquells en els diferents mars i oceans del planeta. Aquesta introducció biogeogràfica intenta explicar-se mitjançant una HIPÒTESI DE RADIACIÓ a partir de l'hipotètic punt d'origen en el Pangea i durant el període Triàsic. Aquest capítol es complementa amb un llistat de les diferents espècies que hom pot trobar en cadascuna de les àrees geogràfiques del món. Deixant de banda les CONCLUSIONS, part de les quals s'han inclòs de forma implícita en aquest RESUM, el capítol de BIBLIOGRAFIA clou la present memòria de Tesi Doctoral. En aquest s'han inclòs, a banda dels treballs citats en el text, tota una sèrie de treballs de caire taxonòmic sobre la família Triglidae i que, malgrat no ésser exhaustiu, sí que representa la major part del que s'ha publicat en temps de la ictiologia moderna. / This work arises from the study of the specimens of the Family Triglidae collected during the research program named Fundaments for the Restructuration of the Demersal Fisheries in the Pacific Mexican Coast which was financed by the European Commission. Initially, and with the information available at that time, we seriously considered the possibility of the taxonomic study of the species of this family as an interesting subject for analysis. By making this decision we were accepting beforehand that the systematics of this group at a supraspecific level was clear and that of the group itself, the family Triglidae, was also precisely defined and settled within the organisation of the Animal Kingdom. Having this initial idea in mind, we began to choose and preserve many samples of gurnards for their later study on land. With these specimens collected in waters of the Eastern Pacific ocean plus those preserved in the Biological Reference Collections (CBR) of the Institut de Ciències del Mar (ICM) at Barcelona, we believed to have a good starting point to face the work in mind. The initial revision of the specimens preserved in our collections and those kindly loaned by research institutions from all around the world combined with the study and analysis of the literature rapidly increased our feeling of a general confusion on the classification of the species of the family. Surprisingly, even recent papers shared this feeling of ours and some of the authors explicitly claimed for a global revision of several supraspecific taxa, even at a family level. On the other side, we realised that almost all literature used for the identification of the samples had a noticeable geographical bias, making thus necessary to know the capture area to use the proper key. Additionally, the characters used in the description of taxonomic groups were often incomparable (as two parts of the world were ignoring each other), not only between different authors but also between two different species described in the same article. After that, we did not need too much time and read too many papers to realise that our initial concept of systematic harmony and stability of this family was quite wrong and the more information we gathered more difficult was to choose what could be considered as valid and where should we focus in an intent to clarify the situation. All these preliminary circumstances afford evidences of a rather common feeling among the taxonomists engaged in the study of this family: the taxonomic and systematic situation is chaotic. This crude sentence, differently worded depending on the author, is understood when reading some of the general works on this family and higher taxa. We could also read and receive the different opinions, depending on the ichthyologist, on which taxa should be assigned to the family Triglidae and that neither the initial picture we made of it, defined as is explained in this memoir, could be considered as valid. Some of these researchers thought that the family Triglidae is clearly distinguished from the family Peristediidae, while others wrote that both taxa should be considered as a single family Triglidae eventually splitted into two subfamilies: Triglinae and Peristediinae. Even some of the older authors included species in Triglidae which actually belong to families absolutely different as Cottidae. Following the recommendation of authors with a deeper phylogenetic background that ours we made the decision of considering the (for some authors) families Triglidae and Peristediidae as a single family Triglidae. It was at that time when we decided to modify the original objective of our research to focus it on a supraspecific revision which, in our opinion, seemed to be much more necessary than the specific with the aim of globally systematize the family Triglidae: from its definition down to the subgeneric level, leaving the species clarification for later works once the systematics of the family is clarified. With this new final goal in mind and the commitment of giving short but clear descriptions of the supraspecific taxa by using valid common characters for any species anywhere in the world, we began the task now delivered. Today, we believe to have reached the point to make a proposal on the organisation of the family Triglidae at a supraspecific level which pretends to contribute with a subjective approach to the natural classification of this group. In the chapter ANTECEDENTS (BACKGROUND) a revision of the different situations found in the taxonomic literature of the family is done. In a very brief way, some of the inconsistencies are presented. Those inconsistencies may confuse the student and thus make necessary a more detailed reading to find out the correct part of the works for those not familiar with the matter. On the other side and in the same chapter, it is presented the systematic position of the family based on the revision of the major works since Linnaeus (1758). The situation above mentioned can be clearly seen when discussing those revisions where even is uncertain the systematics of the Order Scorpaeniformes to which the family Triglidae is assigned. Finally, in the chapter BACKGROUND and under the section named CRONOLOGIA DE LES DESCRIPCIONS (CHRONOLOGY OF DESCRIPTIONS) the different taxa between the family and the subgenera described up-to-date since Linnaeus (1758) are explained and commented. This intends to reveal the intra-familiar confusion regarding the taxa definition and the different usage throughout the years in modern ichthyology. In the chapter devoted to METODOLOGIA (METHODOLOGY) the species studied and their geographical origin are listed to make a picture of the amount of information used in the present study. The largest part, however, of this chapter is devoted to the description of the morphological and meristic variables used in this work. This is also a proposal on the standardization of those variables with the aim of its use by as many ichthyologists of this family as possible. In this chapter too, the use of the methods of numerical taxonomy are described which are used as a complementary tool for the definition of the different groups treated in this study. In any case, besides the power of some of these techniques of numerical taxonomy, this methodology has never been used as the final argument to define the characters of the different taxa treated in detail in the chapter RESULTATS (RESULTS) as the human point of view has always been considered as the primary when clear diverging conclusions have been reached by any of those two means. Chapter 5 deals with the RESULTS although part of the content of the BACKGROUND could be also included in the former. The information has been structured into chapters in such a way that the reader can follow a chronological path of the overall situation and thus the results of the study be easier understood. In this fifth chapter, and starting from the concept of a single family without predefined divisions, this taxon is splitted into groups mostly using meristic characters beginning at the family level and going down until the subgenus. Once a starting group is separated into two or more units, its differentiating features are given and the species accomplishing them are assigned to it. For stability reasons most taxa names are maintained although these are redefined based on the differentiating features found and used in the separation of groups. Due to unavoidable reasons, only a new taxon of subgenus rank has been described. After the completion of the study we reach the conclusion that the Family Triglidae is structured as a systematic unit including two Subfamilies (Peristedioninae and Triglinae), five Tribes (Gargariscini, Peristedionini, Prionotini, Pterygotriglini and Triglini), nine Genera (Gargariscus, Heminodus, Peristedion, Satyrichthys, Prionotus, Pterygotrigla, Uradia, Lepidotrigla and Trigla) and sixteen Subgenera (Heminodus, Paraheminodus, Bellator, Prionotus, Bovitrigla, Dixiphichthys, Otohime, Pterygotrigla, Lepidotrigla, Pectorisquamis subgen. nov., Paratrigla Aspitrigla, Chelidonichthys, Eutrigla, Trigla and Trigloporus). An important part of this work is the INTRODUCCIÓ A LA BIOGEOGRAFIA DE LA FAMÍLIA TRIGLIDAE (INTRODUCTION TO THE BIOGEOGRAPHY OF THE FAMILY TRIGLIDAE). Indeed this is the first world-wide approach to the geographical distribution of the family. This chapter is built by maps of the FAO fishing areas for each of the taxa given in the RESULTS in such a way that the reader can graphically see the distribution of any group in the oceans and seas of the Earth. We try to explain this introduction to the biogeographic distribution by means of a radiation hypothesis located in the Pangea of the Triassic period. This chapter is complemented with a list of the different species that can be found in each of the geographical areas of the world. Besides the CONCLUSIONS which implicitly have been cited in this abstract, this Ph.D. manuscript is finished with a chapter on the LITERATURE. In it not only the works cited in the body of the text have been listed but also a series of taxonomic papers on the family Triglidae that, although not exhaustive, are the majority of the papers published by modern ichthyologist.

Members of the subfamily Charipinae (Hymenoptera: Cynipoidea: Figitidae) are secondary parasitoids of aphids via Aphidiinae (Hymenoptera: Braconidae) and Aphelininae (Hymenoptera: Aphelinidae) and secondary parasitoids of psylids via Encyrtidae (Hymenoptera: Chalcidoidea). The charipines affect effectiveness of the primary parasitoids by decreasing their abundance and modifying their behavior. As a result, increase of aphid host populations can cause severe yield losses in some of the most important crops. Therefore, studies on the subfamily Charipinae have a great economical and biological importance. This subfamily was until now in a chaotic state with a null phylogenetic knowledge, with many described species within the last and a half century but without any deep revision of them, nor any study of the generic internal relationship. Before focus on ecological and molecular detailed studies based on charipines, it was necessary to carry out a basic taxonomic revision of this group. As well as study their diversity and distribution patterns, which has considerably helped to the identification of species we are working with. This has been the main objective during the last years, started with the updated worldwide catalogue of this subfamily. The knowledge about the subfamily Charipinae has been significantly increased, with special attention to the Alloxysta and Phaenoglyphis, the most abundant and widely distributed genera within this subfamily; these genera are also the most important affecting to the practices of aphid biological control. As a first step, it has been revised the type material of the Alloxysta, Apocharips and Phaenoglyphis genera in order to complete the revision of this subfamily. Thanks to the study of this type material, with the revision of many specimens deposited in different institutions and sent to the University of Barcelona, it has been possible to establish the interspecific limits based on morphological features, making new synonymies or breaking down groups of species when it has been necessary. On the other hand, a complete faunistic revision of the members of this subfamily has been due to term, thanks to these studies the knowledge about the diversity and distribution patterns of the Charipinae has been greatly increased. The Charipinae is a cosmopolitan subfamily, well distributed around the five biogeographical regions: Oriental, Australia, Africa, Neotropical and Nearctic. For the preparation of this thesis we have selected twelve papers as examples to illustrate the achievements of the objectives proposed. The first three papers show the taxonomic revisions that have been carried out to validate and establish the correct taxonomic status of all the Charipinae species, the next two explain how we have dealt with some taxonomic problems we have found during these studies, another pointing to the importance of the revision of the material deposited in different institutions, five focused on the biodiversity revisions made in every continent establishing many new records and describing many new species, and an example of the a work which not only study the Charipinae biodiversity also new trophic relationships are discovered. As a complement we include all the new species which are still under review and which will be included in the new update catalogue that we have prepared after all the revisions and in the complete Charipinae keys. All the information recompiled during these years of studies will be soon available to be consulted on a website that we are working on at this moment in order to maximize the disclosure of our results, as well as in different papers. With this thesis the taxonomy of the subfamily Charipinae is now solved and new studies from different points of view (molecular and ecology) could be proposed to continue with the studies focus on this interesting group of wasps. / Los miembros de la subfamilia Charipinae (Hymenoptera: Cynipoidea: Figitidae) son parasitoides secundarios de pulgones via Aphidiinae (Hymenoptera: Braconidae) y Aphelinidae (Hymenoptera: Aphelinidae) y parasitoides secundarios de psílidos via Encyrtidae (Hymenoptera: Chalcidoidea). Los charipinos afectan a la efectividad de los parasitoides primarios disminuyendo su abundancia y modificando su comportamiento. Como resultado, las poblaciones de pulgones aumentan y pueden ocasionar importantes pérdidas en cultivos. Por lo tanto, los estudios basados en la subfamilia Charipinae tienen una importancia económica y biológica. Esta subfamilia estaba hasta ahora en un estado caótico con un conocimiento filogenético nulo, con muchas especies descritas en el último siglo y medio pero sin ninguna revisión profunda de las mismas, ni ningún estudio sobre las relaciones internas de sus géneros. De los 35 artículos que se han elaborado durante esta Tesis, doce han sido seleccionados para ilustrar el logro de los objetivos propuestos. Los primeros tres artículos muestran cómo se han realizado las revisiones taxonómicas para establecer el correcto estado taxonómico de todas las especies, los dos siguientes explican cómo hemos actuado para resolver algunos problemas taxonómicos, otro artículo se centra en la importancia de las revisiones del material depositado en diferentes instituciones, cinco artículos muestran las revisiones faunísticas hechas en las diferentes regiones geográficas con el establecimiento de numerosos nuevos registros así como la descripción de nuevas especies, y por último hemos incluido un ejemplo de los trabajos donde no solo se estudia la biodiversidad de una zona sino también obtenemos nueva información sobre las relaciones tróficas de los charipinos. También incluimos un apartado con todas las nuevas especies que se encuentran todavía en revisión y que van a ser incluidas en el nuevo catálogo actualizado y en las claves mundiales. Toda la información recopilada estará pronto disponible en la página web que hemos creado de uso abierto para la comunidad con el objetivo de maximizar la difusión de nuestros resultados y de autores precedentes. Con esta Tesis podemos considerar que la taxonomía de los Charipinae está resuelta y nos encontramos en posición de embarcarnos en el estudio de esta subfamilia desde otros puntos de vista (molecular y ecológico).

The current thesis covers two important and poorly known aspects of Antarctic bryozoans: biodiversity and chemical ecology. The comparative analyses of diversity carried out here (Chapters 1 and 2) between Antarctica and the last separated fragments of Gondwana support the hypothesis of the sequential separation of Gondwana. We discuss that the high number of species from the Argentine Patagonian (AP) region shared with Antarctica found in our study question the real extent of Antarctic isolation for cheilostome bryozoans. The presence of shared common bryozoan species between these two regions may also be explained by the free migration of marine organisms in and out of the Polar Front, via the deep abyssal plains and the potential passive northwards transport of larvae (or perhaps even adults) to considerable distances, via the branch of the Antarctic Circumpolar Current (ACC) flowing northward along the continental shelf of Argentina, the Falkland/Malvinas Current. The role of the Scotia Arc and other dispersal pathways, like eddies of ACC, and human dispersal mechanisms, may increase the bryozoan connection found between the Antarctica and the AP region. Also, our studies (Chapters 1 and 2) are among the first characterizations of the bryozoan communities, mainly at the slope, from the AP region, and from the Southern Ocean (SO), specially the Weddell Sea. The bathymetric distribution from the AP region and the SO found in our studies fits well with the limits of the continental shelf, the slope and the deep sea. Interestingly, our research also shows an expansion in the known distribution of diverse bryozoan species from the AP region and the SO. Our results stress the importance of taxonomical studies in these scarcely explored regions, reporting a high number of new genera and species, and new records too. Among the new species found in our study, a bryozoan of the genus of Reteporella characterized by rare giant spherical avicularia is described in Chapter 3, leading us to discuss which are the potential roles of the avicularia. Since the studied bryozoan communities, below areas affected by local disturbances (iceberg scours and anchor ice), are mainly subject to biotic factors such as competence and predation, the evolution has favoured the development of chemical mechanisms in benthic organisms, which have also been investigated here (Chapters 4 and 5). Our studies are among the first reports on chemical ecology of Antarctic bryozoans. In order to study these chemical interactions, new adapted protocols were designed using sympatric and abundant predators. Our findings demonstrate the importance of diverse chemical ecology mechanisms against competence and predation in Antarctic bryozoans. Most bryozoan species tested here display cytotoxicity and/or repellent activity against the sea urchin Sterechinus neumayeri and the amphipod Cheirimedon femoratus, respectively (Chapter 4). In Chapter 5, our results demonstrate that bryozoans seem to be readily defended against at least one of the two abundant predators, Odontaster validus and C. femoratus. The intra- and interspecific variability in bioactivity suggest an adaptive response to diverse abiotic and biotic factors, presence of microorganisms and/or genetic variability. The general trend in our study indicates the presence of a combination of both chemical and physical defensive mechanisms in most bryozoan species, suggesting complementary traits. In general, these results lead to the conclusion that this phylum is very active with extended repellent activities. / Aquesta tesi cobreix dos aspectes importants i poc coneguts dels briozous antàrtics: la biodiversitat i l'ecologia química. L'anàlisi comparatiu de diversitat realitzat aquí (Capítol 1 i 2) entre l'Antàrtida i altres zones geogràficament properes recolzen la hipòtesi de la separació seqüencial de Gondwana. Es discuteix que l'elevat nombre d'espècies de la regió de la Patagònia argentina (PA) compartides amb l'Antàrtida qüestiona el grau real d'aïllament de l'Antàrtida en briozous queilostòmats. Els nostres estudis (Capítols 1 i 2) són també una de les primeres caracteritzacions de les comunitats de briozous, principalment del talús, de la regió de la PA, i de l' Oceà Austral, especialment el Mar de Weddell. Els nostres resultats remarquen la importància dels estudis taxonòmics en aquestes regions escassament explorades, incloent un gran nombre de nous gèneres i espècies, i noves cites. Entre les noves espècies trobades en el nostre estudi, es descriu un briozou del gènere Reteporella caracteritzat per una rara aviculària esfèrica i gegant, portant-nos a reconsiderar quines són les possibles funcions de l'aviculària (Capítol 3). Com les comunitats estudiades de briozous, per sota de les zones afectades per pertorbacions locals (erosió per icebergs), estan subjectes principalment a factors biòtics com la competència i la depredació, l'evolució ha afavorit el desenvolupament de mecanismes químics de protecció (Capítols 4 i 5). Els nostres estudis són dels primers en ecologia química de briozous antàrtics. Els nostres resultats demostren la importància de diversos mecanismes d'ecologia química contra la competència i la depredació en briozous antàrtics. La majoria de les espècies de briozous mostraven activitat citotòxica i/o repel•lent contra l'eriçó de mar Sterechinus neumayeri i l'amfípode Cheirimedon femoratus, respectivament (Capítol 4). En el capítol 5, totes les espècies de briozous estudiats mostraven activitat de repel•lència alimentària contra almenys un dels dos depredadors abundants considerats, l'estrella de mar Odontaster validus i l'amfípode Cheirimedon femoratus. La tendència general en el nostre estudi indica la possessió d'una combinació de mecanismes físics i químics en la majoria de les espècies, fet que suggereix estratègies complementàries.

Els estudis que composen aquesta tesi tenen com a objectiu optimitzar el creixement muscular i reduir l'acumulació de greix en dues espècies d'aqüicultura, l’orada i la truita irisada. Primerament, es van identificar i caracteritzar en orada, alguns membres clau dels diferents sistemes proteolítics cel•lulars relacionats amb la degradació muscular com les calpaïnes (capn), catepsines (CTS) i via ubiquitina-proteasoma (UbP). La seva transcripció gènica muscular es va estudiar en orades: en tres etapes de la vida (aleví, juvenil i adult), sota dos estats nutricionals (dejuni i realimentació) i en resposta a dietes amb diferent nivell de proteïna i carbohidrat. En segon lloc, en truita irisada es va investigar in vivo l'efecte de l'adipositat sobre la leptina en plasma, i in vitro, el paper de certes hormones i nutrients en l’adipogènesi i en el metabolisme lipídic dels adipòcits. Finalment, es va establir per primera vegada, un cultiu primari de pre-adipòcits a partir de teixit adipós visceral en l'orada, i es van analitzar els efectes d'algunes hormones sobre la proliferació i la diferenciació cel•lular. Aquests estudis han demostrat que: a) l'expressió de les calpaïnes és modulada per l'estat nutricional i la composició de la dieta en l'orada, i que l'expressió de diversos membres del sistema de les calpaïnes es correlacionen amb la textura muscular, el que indica el seu potencial ús com a marcadors moleculars de la qualitat del filet d’orada, b) les SaCTSs i els membres del sistema SaUbP són reguladors del recanvi de les proteïnes musculars, l'expressió dels quals canvia durant la vida i en relació amb l'estat nutricional dels peixos, c) els nivells circulants de leptina poden transmetre informació sobre l'estat energètic del cos, i la regulació de la secreció de leptina dels adipòcits és modulada per la història nutricional dels peixos i per la influència d’hormones i nutrients, d) la grelina sembla ser una potenciadora del metabolisme lipídic en el teixit adipós de truita irisada, mentre que la leptina sembla regular-lo negativament. Aquests estudis han ajudat a entendre millor la proteòlisi muscular així com l’adipogènesi i el metabolisme lipídic d'aquestes espècies d'aqüicultura per millorar la seva qualitat. / The studies included in this thesis aim to gain knowledge on skeletal muscle protein turnover and adipose tissue development and lipid metabolism regulation in two species of farmed fish to optimize its muscle growth and to reduce fat accumulation. To do this, we identified and characterized in skeletal muscle of gilthead sea bream (sa), some key members of the different cellular proteolytic systems: calpains (capn), cathepsins (CTS) and ubiquitin-proteasome pathway (UbP) related to muscle degradation. Then, muscle gene transcription was studied in gilthead sea bream at: three life stages (fingerlings, juveniles and adults), under two nutritional conditions (fasting and re-feeding) and in response to diets containing different levels of protein and carbohydrates. The most significant results were: a) the identified proteases showed the structural domains and the specific catalytic motifs to be functional as their orthologues in mammals, b) the reduction of the expression of saCTSs and saUbP members together with PCNA and MHC, indicated that muscle protein turnover is reduced with age; SaUb increased again in adults suggesting an increase in ubiquitination in this stage, c) fasting increased sacapns1b expression, whereas re-feeding decreased the expression of almost all proteases analyzed, indicating a negative regulation of proteolysis under anabolic conditions, d) the expression of sacapn1 and sacapns1a was modulated by diet composition, and correlated negatively with the texture of the fillet, pointing out to these genes as potential molecular markers of flesh quality in gilthead sea bream and, e) SaCTSDb showed higher expression in muscle and a distinct pattern of transcriptional regulation compared with SaCTSDa, supporting a more important role for SaCTSDb in muscle proteolysis. Furthermore, it was also investigated in vivo the effect of adiposity on plasma leptin, and in vitro, the role of certain hormones (leptin, ghrelin and insulin) and nutrients (leucine and EPA) on adipogenesis and lipid metabolism in rainbow trout. Finally, it was first established a primary culture of preadipocytes from visceral adipose tissue of gilthead sea bream and, the effects of some hormones (insulin, IGF -I and GH) on proliferation and differentiation were analyzed. The most relevant findings were: a) nutritional restriction decreased adipose tissue and liver weights but increased plasma leptin levels, which were negatively correlated, suggesting that this hormone can act as a nutritional signal regulating appetite, b) adipocytes and preadipocytes express and secrete leptin, contributing to the levels of plasma leptin; insulin and ghrelin increased leptin secretion in a dose-dependent manner in adipocytes of rainbow trout fed with a regular diet, c) rainbow trout adipocytes of fish nutritionally restricted secreted more leptin than those of fish fed to satiety. Besides, only adipocytes from feed restricted fish respond to leucine, a signal that could be interpreted as greater food availability, reducing the secretion of leptin, thus contributing to the stimulation of appetite, d) ghrelin activated lipid metabolism at different levels, increasing lipogenesis and oxidation as well as lipolysis. On the other hand, leptin was anti-lipogenic, as it increased lipolysis and inhibited the expression of a fatty acid transporter, e) leptin and ghrelin did not influence in vitro rainbow trout adipogenesis; however, ghrelin and its receptor were identified in mature adipocytes, indicating other possible endocrine or local effects of this hormone in this species, f) insulin, IGF-I and GH stimulated proliferation in preadipocytes of gilthead sea bream and, the presence of an adipogenic medium supplemented with lipids, as well as IGF -I stimulated differentiation. These studies have helped to better understand muscle proteolysis as well as adipogenesis and lipid metabolism in these aquaculture species to improve its quality.