La conca del Vallès-Penedès es una àrea clau per a l'estudi de les successions de mamífers del Miocè europeu, donat que el seu abundant registre cobreix gairebé la totalitat d'aquest període. Recentment, degut a les obres d'ampliació de l'Abocador de Can Mata (ACM), al terme municipal de Els Hostalets de Pierola (l'Anoia, Barcelona), el nombre de jaciments coneguts de micro- i macromamífers s'ha duplicat. L'estudi de les faunes de micromamífers de la sèrie estratigràfica de l'ACM ha permès aportar importants dades bioestratigràfiques per a la definició de les biozones MN 7 i MN 8, actualment basades en localitats aïllades de França i Alemanya. També es proposa una correlació bioestratigràfica amb altres conques ibèriques com Calataiud-Terol. Pel que fa als rosegadors de la sèrie de l'ACM, es descriu una nova espècie de castòrid: Chalicomys n. sp. Aquesta espècie ja presenta un mode de locomoció aquàtica molt similar al del castor actual. Durant les obres d'ampliació de l'ACM es localitzà un nou jaciment, Barranc de Can Vila 1 (BCV1), que, a més d'una abundant mostra de micro- i macrofauna, ha lliurat un esquelet remarcablement complet d'una nova espècie de gran antropomorf: Pierolapithecus catalaunicus. L'estudi dels rosegadors de BCV1 ha permès situar cronològicament aquesta localitat a la part baixa de la MN 7+8, entre els 12,5 i els 12 Ma. En conseqüència aquesta localitat representa el registre més antic dels grans antropomorfs a la Península Ibèrica. L'estudi tafonòmic de les restes recuperades a BCV1 revela que diferents agents tafonòmics estigueren involucrats en la gènesi de l'acumulació. Es reconeix la depredació com el principal agent d'acumulació en el cas de l'individu de primat. Per contra l'acumulació de la majoria de la resta de fòssils no sembla estar associada a l'acció de depredadors i/o carronyaires. La fauna de micromamífers de BCV1 ens indica la presència d'un ambient forestal subtropical i humit en oposició a l'ambient clarament més sec i obert imperant a les conques de l'interior d'Espanya. Aquest fet podria explicar l'absència d'antropomorfs a aquestes àrees durant el Miocè. Seguidament es compara la composició i estructura de la taxocenosi de rosegadors de l'Aragonià terminal i del Vallesià de la conca del Vallès-Penedès amb la dues conques ibèriques (Calataiud-Terol i Duero). Els resultats dels anàlisis estadístics multivariants mostren que les paleocomunitats de rosegadors de la conca del Vallès-Penedès són marcadament diferents de les de les conques de l'interior d'Espanya durant la major part de l'interval de temps considerat. L'ambient al Vallès-Penedès sembla que fou més humit i boscós, assimilant-se a l'existent a zones més septentrionals. Al límit entre el Vallesià Inferior i el Superior (vers fa 9,7 milions d'anys) les paleocomunitats de rosegadors canvien bruscament a totes les conques. Aquest període és testimoni d'un canvi vers a associacions menys diverses i dominades per un o uns pocs gèneres. La diferenciació biogeogràfica existent a la Península Ibèrica es manté i fins hi tot incrementa durant el Vallesià Superior. Aquest canvi abrupte es coneix com la Crisi Vallesiana i també afectà a les comunitats de macromamífers, implicant en ambdós casos l'extinció de formes pròpies del Miocè Mitjà adaptades a ambients càlids i boscosos i resultant en un descens en la diversitat. Mitjançant diferents tècniques es mostra que aquest esdeveniment d'extinció no es va estendre a altres àrees d'Europa, on la diversitat es va mantenir estable o fins hi tot va incrementar. / The Vallès-Penedès Basin is a crucial area for the study of the mammal succession of the European Miocene, since its abundant record covers nearly the totality of this period. Recently, thanks to the extension works of a rubbish dump, the so-called "Abocador de Can Mata" (ACM) at Els Hostalets de Pierola (l'Anoia, Barcelona), the number of known micro- and macromammal sites has doubled. The study of the micromammal faunas of the stratigraphic series of the ACM has added important data for the definition of the biozones MN 7 and MN 8, which now are based in isolated sites from France and Germany. We have also proposed biostratigraphic correlation for the Late Aragonian of the Vallès-Penedès Basin to other Iberian basins such as Calatayud-Teruel. Concerning the rodents of the ACM series, a new species of castorid is described: Chalicomys n. sp. This species already shows a mode of aquatic locomotion very similar to that of the extant beaver. A new site which has yielded an abundant sample of micro- and macrofauna, Barranc de Can Vila 1 (BCV1), was discovered during the extension works of the ACM. This site has also provided a remarkably complete skeleton of a new species of great ape: Pierolapithecus catalaunicus. The study of the rodents of BCV1 allows us to chronologically place this site in the lower part of MN 7+8, that is between 12.5 and 12 Ma. Accordingly this locality represents the oldest record of great apes in the Iberian Peninsula. The taphonomical study of the remains recovered at BCV1 reveals that different taphonomical agents were involved in the origin of the accumulation. Predation is recognized as the main accumulation agent in the case of the primate individual. In contrast, the accumulation of the rest of the fossils does not seem related to the action of predators and/or scavengers. The micromammal fauna from BCV1 indicates the presence of a humid subtropical forest environment as opposed to the clearly dryer an more open environment dominant in inner Spanish basins. This fact may account for the absence of great apes in those areas during the Miocene. Straight after that the composition and structure of rodent taxocenosis from the latest Aragonian and the Vallesian of the Vallès-Penedès Basin is compared with those of two Iberian basins (Calatayud-Teruel and Duero). The results of the multivariate statistic analyses show that the rodent paleocommunities of the Vallès-Penedès are markedly different from those of the inner Spanish basins during most of the considered time span. The environment in the Vallès-Penedès Basin appears to have been more humid and forested, being similar to that occurring at higher latitudes. At the Early/Late Vallesian boundary (at 9.7 Ma) an abrupt change in the rodent paleocommunities of all the basins is recorded. This period witnesses a shift towards lower-diversity faunas dominated by one or a few genera. The biogeographic differentiation existing in the Iberian Peninsula is retained and even increases during the Late Vallesian. This abrupt change is known as the Vallesian Crisis and also affected the macromammal communities, implying in both cases the extinction of forms of characteristic of the Middle Miocene and adapted to warm forest environments. That ultimately resulted in a decrease of diversity. By the means of different techniques we show that this extinction event did not affected other areas of Europe, where diversity remained stable or even increased.

En aquest treball han estat estudiades nombroses restes de lagomorfs (O. Lagomorpha, Cl. Mammalia) de diversos jaciments del Pliocè i Pleistocè europeus, com Zújar - 11 (Granada), Casablanca 1 (Castelló), Perrier (França), Valdarno (Itàlia), Barranco León 5 i Fuente Nueva 3 (Granada), Cueva Victoria (Murcia), Sima del Elefante 9 (Atapuerca), Dmanisi (Geòrgia), Cova del Toll i El Carmel (Barcelona). S'ha prestat especial interès en la família Leporidae, que és la que presenta més problemàtiques en la sistemàtica. Abans de dur a terme l'estudi sistemàtic dels fòssils, ha estat necessari reconèixer els principals caràcters morfològics que diferencien els taxons de lepòrids actuals que viuen en la regió mediterrània occidental. Aquest estudi s'ha centrat bàsicament en l'esquelet i, especialment, en el tercer premolar inferior. Així, d'una banda, les relacions entre els paràmetres biomètrics han permès diferenciar els gèneres Oryctolagus i Lepus; d'altra banda, a partir de l'anàlisi morfomètrica del P3 que s'ha efectuat mitjançant landmarks i transformades de Fourier, també ha sigut possible discriminar entre ambdós gèneres. D'aquesta manera, a partir d'aquests dos estudis dels lepòrids actuals s'ha realitzat una assignació taxonòmica de les restes fòssils.Pel que fa als ocotònids (Fam. Ochotonidae), s'ha identificat Prolagus michauxi a Zújar (sent la resta més moderna d'aquesta espècie), Prolagus calpensis a Casablanca i Cueva Victoria, Prolagus sp. a Barranco León 5, i Ochotona sp. a Dmanisi.Respecte els lepòrids, s'ha identificat la presència d'un Leporidae indet. a Perpignan (França), tot i que probablement es tracti de Trischizolagus o Hypolagus; d'Oryctolagus sp. a Zújar 11, Casablanca, Barranco León 5, Fuente Nueva 3 i Sima del Elefante TE9; d'Oryctolagus lacosti a Perrier (França) i Valdarno (Itàlia); d'Oryctolagus giberti (nova espècie per la ciència) a Cueva Victoria i El Carmel; d'O. cuniculus a la Cova del Toll, i de Lepus sp. en el jaciment de Sima del Elefante TE9.Cap resta fòssil clarament atribuïble a O. cuniculus ha estat identificada en el Pleistocè inferior, fet que no concorda amb els resultats dels estudis moleculars. D'altra banda, la presència de veritables llebres ja en el Pleistocè inferior a Europa occidental, fins ara en discussió, queda confirmada a partir del material de Sima del Elefante TE9. / Fossil lagomorphs (Lagomorpha, Mammalia) are common in Pliocene and Pleistocene European sites but they have been understudied until now. Fossil remains are craneal and postcraneal bones, teeth being particularly abundant, but the high morphological variability of this group makes taxonomic identification difficult. To solve this main obstacle, a morphologic study of Recent and fossil lagomorphs, paying special attention to the morphometry of the third lower premolar of modern Leporids from the Western Mediterranean area has been carried out. Landmark and elliptic Fourier analyses are applied for the first time to the study of this group. So, the results allow to clearly discriminate the leporid genera Oryctolagus and Lepus, and are very useful for the determination of fossil remains.Studied material was either directly sampled in the outcrops or belongs to historical collections housed in Museums. The main considered localities are Perrier (France), Valdarno (Italy), Dmanisi (Georgia), Zújar 11, Casablanca, Barranco León and Fuente Nueva, Cueva Victoria, Sima del Elefante, Cova del Toll and El Carmel (Spain).The following taxa have been identified: Prolagus sp., Prolagus michauxi, Prolagus calpensis, and Ochotona sp. (Ochotonidae); and Oryctolagus sp., Oryctolagus lacosti, Oryctolagus giberti (new species), Oryctolagus cuniculus, and Lepus sp. (Leporidae). Oryctolagus giberti shows several intermediate characters between O. laynensis, the first known representative of the genus, and the modern European rabbit (O. cuniculus), turning it in a firm candidate to occupy a phylogenetic place between these two species. The remains of P. michauxi of Zújar (upper Pliocene) represent the most modern record of this species known until now, and the abundant fossils of Lepus sp. from Sima del Elefante confirms the early presence of this genus in the Lower Pleistocene of Europe.

Tesi realitzada a l'Institut Jaume Almera (CSIC) / The PhD entitled “Last 70kyr of Rano Aroi (Easter Island, 27ºS) peat record: New insights for Central Pacific paleoclimatology” presents an environmental and climate reconstruction of Easter Island during the last 70.000 years. To accomplish this purpose, two peat cores of 14 and 4 meters have been retrieved from the center and the margin of the Rano Aroi peatland. Facies description and age model allowed us to decipher that the peat started accumulating 70.000 years ago, what means that this is the oldest peat record recovered up to the moment over the Southern Pacific. To investigate changes in the type of accumulated peat we determined total carbon, nitrogen and sulfur (TC, TN, TS) of organic matter as well as stable isotope values of each element (delta13C, delta15N, delta34S). In order to decipher the composition of the mineral content, X-Ray Fluorescence measurements was performed over the cores, obtaining the quantity of Ca, Fe and Ti. Additionally, the concentration of the major, minor and trace elements was determined by spectrometry (ICP-AES). The geochemical approach was complemented by the study of macrofossil (plant or animal remains as seeds or insects) and pollen content, what permitted to reconstruct vegetation changes on the mire and the island. The combination of geochemical and biological proxies defined three main hydric conditions (flood, drought and baseline conditions) of the peatland that have been alternated along Late Pleistocene and Holocene. During MIS 4 (70 to 60 kyr BP in Rano Aroi), the hydric and environmental conditions in the mire were stable and resembled mire baseline conditions. Open grasslands covered Rano Aroi catchment area and C4 Poaceae dominated the mire. Early MIS 3 (60 to 40 cal kyr BP in Rano Aroi) was marked by the onset of wet events. During the first half of MIS 3 and probably driven by the wetter and warmer conditions Asteraceae and other small trees became gradually more abundant, forming small and scattered forests around the Terevaka volcano, while C3 peat forming plants colonized the Aroi mire. Late MIS 3 was a very dry period, which led to peat oxidation and exposure shortly after 39 cal kyr BP. These conditions changed on early MIS 2 (27.8–19 cal kyr BP). The water table recovered and peat accumulation resumed under C3 plant dominance. The evidence of the onset of deglaciation is concordant with Raraku Lake environmental development and was dated at 17.5 cal kyr BP in both sites. The regional mid-Holocene dry period is well characterized at Rano Aroi from 5 to 2.5 cal kyr BP. The correlation between Rano Aroi record and other circumpacific sites suggests important changes in the atmospheric or oceanic circulation on Central Pacific during Late Pleistocene. In particular, the Rano Aroi record indicates that the episodes of maximum precipitation over the island correlate with North Atlantic Heinrich stadials and other stadials. During these stadials, the Intertropical Convergence Zone (ITCZ) migrated to the south while the South Pacific Convergence Zone (SPCZ) shifted eastwards provoking the arrival of storm systems over the island. In accordance to this atmospheric and oceanic restructuration, Rano Aroi wet events also correlated with periods of a reduced Sea Surface Temperature (SST) gradient along the Equator. This fact indicates that more humid conditions over the Easter Island region occurred when the Walker circulation was reduced. The Central Pacific climate was also influenced by high latitude dynamics, like the changes in Intermediate Antarctic Water formation and the position of the Southern Westerlies. / La tesi titulada: "Last 70kyr of Rano Aroi (Easter Island, 27ºS) peat record: New insights for Central Pacific paleoclimatology" presenta una reconstrucció climàtica i ambiental de l’illa de Pasqua (Rapa Nui) pels darrers 70.000 anys. Per aquest propòsit es van estudiat dos testimonis de 14 i 4 metres, extrets del centre i marge de la torbera de Rano Aroi. Per determinar els canvis en el tipus de torba acumulada es van obtenir els perfils de carboni, nitrogen i sofre total (TC, TN, TS) així com els corresponents isòtops estables (delta13C, delta 15N, delta 4S). La variabilitat en el contingut de Calci, Ferro i Titani (Ca, Fe, Ti) es va obtenir amb mesures de Fluorescència de Rajos X mitjançant core-scanner. Usant espectrometria (ICP-AES) es va determinat la concentració d’elements majoritaris, minoritaris i traça de la fracció inorgànica. El conjunt d’indicadors geoquímics es va complementar amb l’estudi de macrofòssils (restes animals i vegetals com insectes o llavors) i la determinació del contingut pol•línic del registre. La integració de les dades geoquímiques i biològiques ha permès establir tres condicions hídriques (inundació, sequera, condicions de base) de la torbera que s’han anat alternant durant els darrers 70.000 anys. Durant el MIS 4 la vegetació de la conca consistia en amplis prats de Poaceae i la formació de la torba es produïa per acumulació de restes de plantes de tipus C4. L’inici del MIS 3 va estar caracteritzat per l’ocurrència d’episodis de forta precipitació. Durant aquest període, les creixents temperatures i l’elevada precipitació varen afavorir l’establiment d‘Asteraceae formant possiblement petites clapes de bosc al voltant de Rano Aroi. La vegetació de tipus C3 va colonitzar la torbera, tot produint un canvi en la isotopia de carboni present fins a dia d’avui. El final del MIS 3 va ser caracteritzat per un llarg període sec situat en algun moment entre els 39 i els 31 kyr cal BP. A l’inici del MIS 2, la làmina d’aigua de la torbera es va recuperar tot reactivant l’acumulació de torba. L’Holocè es registra com a un període relativament sec, interromput puntualment per un episodi humit als 5.8 kyr cal BP. La correlació de la historia ambiental de Rano Aroi amb altres registres del circumpacific han permès deduir canvis en la circulació oceànica i atmosfèrica del Pacífic Central. En concret, el registre de Rano Aroi indica que els episodis de màxima precipitació de l’illa correlacionen amb períodes estadials freds definits a l’Atlàntic Nord al llarg del darrer cicle glacial. Durant els estadials, la zona de convergència intertropical (ITCZ) es va desplaçar cap el sud mentre que la zona de convergència del Pacífic Sud (SPCZ) va migrar en direcció est. Aquesta reestructuració atmosfèrica va comportar una major arribada de tempestes ciclòniques a l’illa. El clima del Pacífic central també es va veure influenciat per les dinàmiques de altres latituds, com els canvis en la formació d’aigües intermèdies antàrtiques o la posició dels vents meridionals de l’oest.

En aquesta memòria s'estudien les dolomies del Juràssic superior-Cretaci inferior relacionadas amb la segona etapa de "rift" mesozoica de la Cadena Ibèrica Oriental i la Cadena Costanera Catalana.

La reconstrucció de les xarxes tròfiques del passat és essencial per avaluar el paper que va exercir Homo en els paleoecosistemas del Plistocè europeu. En aquest treball s'aplica un model matemàtic basat en la Matriu de Leslie, que proporciona estimacions dels recursos carnis disponibles per als consumidors secundaris en una paleocomunidad, entre els quals es trobaran els hominins. Amb els recursos disponibles s'estimen les poblacions de consumidors secundaris sostenibles en el paleoecosistema, reconstruint la comunitat de macromamífers del paleoecosistema. El model s'ha aplicat a jaciments del Plistocè Inferior tardà i del Plistocè Mitjà, a nivell local a la Serra d'Atapuerca i en jaciments Europeus a nivell continental. Els resultats obtinguts fan pensar que l'humà del Plistocè Inferior tardà i inicis del Plistocè Mitjà era depenent de la composició i estructura de la paleocomunidad per estar present en elles. / La reconstrucción de las redes tróficas del pasado es esencial para evaluar el papel que desempeñó Homo en los paleoecosistemas del Pleistoceno europeo. En este trabajo se aplica un modelo matemático basado en la Matriz de Leslie, que proporciona estimaciones de los recursos cárnicos disponibles para los consumidores secundarios en una paleocomunidad, entre los que se encontrarán los homininos. Con los recursos disponibles se estiman las poblaciones de consumidores secundarios sostenibles en el paleoecosistema, reconstruyendo la comunidad de macromamíferos del paleoecosistema. El modelo se ha aplicado a yacimientos del Pleistoceno Inferior tardío y del Pleistoceno Medio, a nivel local en la Sierra de Atapuerca y en yacimientos Europeos a nivel continental. Los resultados obtenidos llevan a pensar que el humano del Pleistoceno Inferior tardío e inicios del Pleistoceno Medio era dependiente de la composición y estructura de la paleocomunidad para estar presente en ellas. / Reconstruction of past food webs is essential to assess the role of Homo in the European Pleistocene paleoecosystems. In this work a mathematical model based on Leslie Matrix is applied. This model provides estimations of available meat resources for secondary consumers in the paleocommunity, hominins among them. The sustainable secondary consumer populations are estimated with the available resources in the paleoecosystems, reconstructing the macromammalian community. The model was applied in late Early and Middle Pleistocene sites, at a local scale at the Sierra de Atapuerca and at a continental scale in European sites. Results obtained suggest that during the late Early and early Middle Pleistocene human presence was dependent on the composition and structure of the paleocommunities.

Amb cinc capítols, la tesi doctoral combina l’estudi dels hàbitats presents, passats i futurs del Delta de l’Ebre, un dels ecosistemes d’aiguamolls més gran del Mediterrani occidental. S’han aplicat diferents aproximacions per cadascuna de les tres escales temporals: i) en el present, la utilitat de diatomees i foraminífers bentònics com a indicadors ecològics dels hàbitats del Delta de l’Ebre, ii) en el passat, l’ús de les comunitats de foraminífers preservades en el sediment per reconstruir els canvis associats a factors naturals i humans, i iii) en el futur, la distribució potencial dels hàbitats assumint un escenari de nul•la intervenció humana. Els resultats posen en evidència la capacitat de cadascun dels dos grups d’indicadors per caracteritzar de forma diferent tot el rang d’hàbitats deltaics, indicant que aquest coneixement pot ser útil en el context de futurs impactes del canvi climàtic (és a dir increment del nivell del mar i retrocés de la costa), ja que els models de distribució dels hàbitats són sensibles a variables eco-geogràfiques com l’elevació i distància a la costa. Per cadascun dels hàbitats identificats, s’han determinat diferents espècies indicadores de diatomees i foraminífers. Algunes d’aquestes espècies podrien detectar canvis primerencs en les comunitats degut a que els hàbitats estan afectats per múltiples factors d’estrès natural i antropogènic. Els resultats també mostren que quan es combinen les comunitats de foraminífers bentònics que habiten en la plana deltaica i els hàbitats marins adjacents, s’obté una nova eina per la reconstrucció paleoambiental en deltes. En el cas del Delta de l’Ebre, el registre de foraminífers de testimonis profunds datats amb carboni-14 va permetre rebutjar la hipòtesi que el Delta era un estuari abans de l’època dels Romans (fa uns 2000 anys). A una escala temporal inferior (10-100 anys), les comunitats de foraminífers indiquen canvis significatius en el tipus d’hàbitat com a resultat de l’introducció del cultiu intensiu de l’arròs. Aquests resultats aporten informació valuosa sobre les condicions de referència dels hàbitats del Delta de l’Ebre per tal d’informar futurs plans de restauració i monitoreig ambiental. / En cinco capítulos, la tesis doctoral combina el estudio de los hábitats presentes, pasados y futuros del Delta del Ebro, uno de los humedales costeros más grandes del Mediterráneo occidental. Para cada una de las tres ventanas temporales se han aplicado distintas aproximaciones: i) en el presente, la utilidad de diatomeas y foraminíferos bentónicos como indicadores ecológicos de los hábitats del Delta, ii) en el pasado, el uso de las asociaciones de foraminíferos preservadas en el sedimento para reconstruir los cambios ligados a factores naturales y humanos, y iii) en el futuro, la distribución potencial de los hábitats asumiendo un escenario de nula intervención humana. Los resultados evidencian que cada uno de los dos grupos de indicadores bentónicos es capaz de caracterizar de forma distinta todo el rango de hábitats deltaicos, y señalan que este conocimiento puede ser aprovechable en el contexto de futuros impactos del cambio climático (incremento del nivel del mar y retroceso de la línea costera), debido a que los modelos de distribución de los hábitats son sensibles a variables eco-geográficas como por ejemplo la elevación y distancia al mar. Para cada uno de los hábitats identificados, se han determinado distintas especies indicadoras de diatomeas y foraminíferos. Algunas de estas especies podrían detectar cambios tempranos en las comunidades, debido a que los hábitats están sometidos a múltiples factores de estrés natural y antropogénico. Los resultados también evidencian que cuando se combinan las asociaciones de foraminíferos bentónicos que viven en la llanura deltaica y en los hábitats marinos adyacentes, se obtiene una nueva herramienta para la reconstrucción paleoambiental en deltas. Para el caso del Delta del Ebro, el registro de foraminíferos preservado en sondeos profundos y datados con carbono-14 permitieron rechazar la hipótesis que el Delta era un estuario antes de la época romana (hace 2000 años). A menores escalas de tiempo (10-100 años), las asociaciones de foraminíferos indican cambios significativos de hábitat como resultado de la introducción del cultivo intensivo del arroz. Estos resultados proporcionan información valiosa para determinar las condiciones de referencia en el Delta del Ebro y aportar información a futuros planes de restauración y monitoreo ambiental. / In five chapters, this thesis combines the study of present, past and future habitats of the Ebro Delta, one of the largest coastal wetlands in the northwest Mediterranean. Different approaches are applied in each of the three temporal scales: i) in the present, the utility of benthic diatoms and foraminifera as ecological indicators of the Ebro Delta habitats, ii) in the past, the use of buried, well-preserved benthic foraminiferal assemblages to reconstruct natural and human-driven changes, and iii) in the future, the potential habitat distribution across the Delta plain assuming a scenario of no human disturbance. The results show the capacity of each group of indicators to distinctively characterise the whole range of deltaic habitats, and indicate that this knowledge may prove useful in the context of future climate change impacts (i.e. sea-level rise and coastal retreat), since habitat distribution models are sensitive to eco-geographic features such as elevation and distance to the coast. For each habitat type identified, diatom and foraminiferal indicator species are recognized. Some of these species have also a value for detecting early community changes, because habitats are affected by multiple natural and anthropogenic stressors. This thesis also shows that benthic foraminifera, when combines the assemblages inhabiting both the deltaic plain and the adjacent marine area, provide a new tool in palaeoenvironmental reconstruction of deltas. For the Ebro Delta case, the foraminiferal record of radiocarbon-dated boreholes rejected the hypothesis that the central delta plain was an estuary prior to the Roman period (i.e. 2000 years ago). At scales of 10s and 100s of years, down-core foraminiferal assemblages revealed habitat shifts, together with a significant correlation with organic matter increases as a result of human-mediated drainage inputs coming from rice paddies. This knowledge provides valuable information on background conditions for the Delta habitats to inform environmental restoration and monitoring schemes.

No description available.

El Paleolítico medio abarca unos 300.000 años (MIS 10 a MIS 3). Durante este tiempo los comportamientos humanos se han visto afectados por diferentes factores que han producido un mosaico de respuestas que han marcado la diversidad cultural de las poblaciones Neandertales. La variabilidad de los comportamientos técnicos líticos durante este periodo es una de las temáticas que ha creado más debate científico en la Arqueología prehistórica. A través del estudio de los comportamientos técnicos líticos y en extensión de la puesta en común de sus resultados con los obtenidos de las disciplinas que estudian el resto de las evidencias arqueológicas, se pretende aportar datos sobre la variabilidad de los conjuntos líticos. Para ello se han elegido los conjuntos líticos de los yacimientos de Payre (MIS 5e), el Abric Romaní (MIS 3) y de la Grotte Tournal (final MIS 3). El estudio de de la tecnología lítica utilizada en cada uno de ellos, el análisis comparativo de los resultados obtenidos y su contextualización en el panorama del Paleolítico medio del suroeste de Europa permitirá aportar datos sobre la variabilidad de los conjuntos líticos y las posibles causas que los han producido, intentando ver que relación existe entre la composición del registro lítico, los actividades de subsistencia llevadas a cabo y el tipo de ocupaciones. Palabras clave: tecnología lítica, Paleolítico medio, variabilidad, comportamientos humanos, Payre, Abric Romaní, Tournal, suroeste de Europa, Neandertales / The Middle Palaeolithic covers around 300,000 years (MIS 10 to MIS 3). During this time, human behavior has been affected by various factors leading to a mosaic of responses which characterize the cultural diversity of Neanderthal populations. Through the study of lithic technical behavior and the comparison of these results with those obtained from other disciplines that study archaeological evidence, the intention here is to provide data on the variability of lithic assemblages. For that purpose, the lithic assemblages from Payre, Abric Romaní and Grotte Tournal were selected. The study of lithic technology at each site as well as a comparative analysis of the results and their contextualization in the Middle Palaeolithic panorama of south-western Europe, will provide data on the variability of lithic assemblages and the possible and will add to the understanding of the relationship between the composition of the lithic record, subsistence activities, and the type of occupations.Keywords: lithic technology, Middle Palaeolithic, variability, human behaviours, South-western Europe / Le Paléolithique Moyen à une durée d'environ 300.000 ans (MIS 10 à MIS 3). Pendant cette période, les comportements humains ont été affectés par divers facteurs qui ont produit une mosaïque de réponses et généré la diversité culturelle des populations néandertaliennes. A travers l'étude des comportements techniques lithiques, et la comparaison des résultats avec ceux obtenus par les disciplines qui étudient les autres évidences archéologiques, l'objectif est d'apporter de nouvelles données sur la variabilité des assemblages lithiques. Pour cela, les assemblages lithiques des gisements suivants ont été sélectionnés: Payre, l'Abric Romani et la Grotte Tournal. L'étude de la technologie lithique, l'analyse comparative des résultats et leur place dans le panorama du Paléolithique Moyen du sud-ouest de l'Europe fournira des données sur la variabilité des assemblages lithiques et ses causes.Mots-clés: technologie lithique, Paléolithique moyen, variabilité, comportements humains, sud-ouest de l'Europe

La present Tesi Doctoral versa sobre l’estudi de la interacció entre hominins i carnívors durant el Pleistocé. L’objectiu principal de la recerca és utilitzar aquesta interacció per a entendre i recuperar arqueològicament el comportament humà modern i complex. En aquest sentit, les diferents formes d’interacció que els humans varen desenvolupar en el passat amb els grans carnívors és analitzada mitjançant diferents enfocs i mètodes. Tot això, presentat com a una Tesi per compendi d’articles científics publicats, proporciona una visió general de la complexa relació entre hominins i carnívors durant el Pleistocé, així com una proposta metodològica per a recuperar arqueològicament el comportament humà. Les formes d’interacció analitzades, ja sigui mitjançant una aproximació experimental, actualita o arqueològica són: a) l’alternança en l’ús de les coves com a hàbitat; b) la cacera de carnívors; c) l’ús dels carnívors coma recurs àmpli; d) els hominins coma víctimes d’atacs de carnívor i e) la domesticació, així com les consequències que cada forma d’interacció implica (p.ex., accès primàri o secundàri a les carcasses animals o els hominins com a pressa dels carnívors). A nivell històric, la Tesi Doctoral aporta una visió original sobre l’evolució de la interacció entre hominins i carnívors del PaleolíticMitjà al Superior, així comla idea de com de complexe i constant és aquesta interacció i el que implica en l’evolució humana. Els diferents materials arqueològics analitzats per a la present investigació provenen de diferents jaciments de l’Europa Occidental (Espanya, França, Bèlgica, Alemanya i Grècia). / La presente Tesis Doctoral versa sobre el estudio de la interacción entre homininos y carnívoros durante el Pleistoceno. El objetivo principal de la investigación es usar dicha interacción para comprender y recuperar arqueológicamente el comportamiento humano moderno y complejo. En este sentido, las diferentes formas de interacción que los humanos desarrollaron en el pasado con los grandes carnívoros es analizada a través de distintos enfoques ymétodos. Todo ello, presentado como una Tesis por compendio de artículos científicos publicados, proporciona una visión general de la compleja relación entre homininos y carnívoros durante el Pleistoceno, así como una propuesta metodológica para recuperar arqueológicamente el comportamiento humano. Las formas de interacción analizadas, ya sea mediante una aproximación experimental, actualista o arqueológica son: a) la alternancia en el uso de las cuevas como hábitat; b) la caza de carnívoros; c) el uso de los carnívoros como recurso amplio; d) los homininos como víctimas de los ataques de carnívoro y e) la domesticación, así como las consecuencias que cada forma de interacción implica (p.ej., acceso primario o secundario a las carcasas animales o los homininos como presa de los carnívoros). A nivel histórico, la presente Tesis Doctoral aporta una visión original sobre la evolución de la interacción entre homininos y carnívoros del Paleolítico Medio al Superior, así como la idea de cuán compleja es esta constante relación y lo que implica en la evolución humana. Los diferentes materiales arqueológicos analizados para esta investigación proceden de diferentes yacimientos de Europa Occidental (España, Francia, Bélgica, Alemania y Grecia). / The aim of this Doctoral Thesis is to study the interaction between hominins and carnivores during the Pleistocene. The main research objective is to use this interaction to understand and recover modern and complex behavior from archaeological data. In this sense, several forms of past hominin-carnivore interaction are approached from different scopes and using different methods. This is presented as a Dissertation consisting of published scientific papers, to provide a general vision of the complex relation developed between hominins and carnivores during the Pleistocene. A further aim is to build a methodological framework for recovering human behavior from the archaeological record. The forms of interaction analyzed, using experimental, actualistic, and archaeological approaches, are: a) alternate use of caves; b) carnivore hunting; c) carnivores as a resource for hominins; d) hominins as victims of carnivore attacks; and e) domestication, and all consequences this form of interaction generates (e.g., primary or secondary access to animal carcasses, or hominins as carnivore prey). From a historical standpoint, this Dissertation provides an original vision of the evolution of the interaction between hominins and carnivores from the Middle to the Upper Paleolithic, and develops the idea of how complex and important this interaction is concerning human evolution. The different archaeological materials analyzed for the present research were discovered at different sites in Western Europe (Spain, France, Belgium, Germany, and Greece).

Aquesta tesi doctoral pretén proporcionar criteris per a realitzar intervencions de conservació-restauració (o preparació) en restes òssies plistocenes, sobre les quals es realitzen estudis des d'una doble perspectiva: l'arqueològica i la paleontològica. Dins d'aquests dos camps, hi ha diversos estudis que poden veure's beneficiats en major o menor mesura en funció del tipus i el nivell de restauració que s'apliqui als fòssils (grau de neteja, de reconstrucció, etc). El treball es basa en la restauració de fòssils d’Homo antecessor procedents del nivell TD6 de Gran Dolina (Sierra de Atapuerca, Burgos). Aquests fòssils presenten problemes comuns a molts altres jaciments, especialment de mitjà càrstic: el sediment amb freqüència és compacte i està fortament adherit a la superfície òssia. En conseqüència, part del treball consisteix a esmenar fractures d'excavació i a “acabar d'excavar” els fòssils al laboratori. La Conservació i Restauració té els seus propis principis i mètodes. Les intervencions es basen en el coneixement tant dels fòssils com de les tècniques i productes de restauració. A més, sempre es dissenyen a partir del diagnòstic de les alteracions i dels objectius fixats abans de la intervenció. En aquesta tesi, es proposa que els requeriments dels diferents estudis realitzats sobre fòssils han de servir com a pautes per a fixar els objectius i els graus d'intervenció. Queda molt treball de recerca per desenvolupar, ja que encara cal incrementar el encara insuficient corpus sobre restauració de restes òssies, sobre les tècniques i els criteris específics d'actuació. En aquesta tesi s'inclouen algunes publicacions les quals tenen per objectiu començar a cobrir aquest buit. / Esta tesis doctoral pretende proporcionar criterios para realizar intervenciones de conservación-restauración (o preparación) en restos óseos pleistocenos, sobre los cuales se realizan estudios desde una doble perspectiva, la arqueológica y la paleontológica. Dentro de estos dos campos, hay diversos estudios que pueden verse beneficiados en mayor o menor medida en función del tipo y del nivel de restauración que se aplique a los fósiles (grado de limpieza, de reconstrucción, etc). El trabajo se basa en la restauración de fósiles de Homo antecessor procedentes del nivel TD6 de Gran Dolina (Sierra de Atapuerca, Burgos). Estos fósiles presentan problemas comunes a otros muchos yacimientos, especialmente de medio kárstico: el sedimento con frecuencia es compacto y está fuertemente adherido a la superficie ósea. En consecuencia, parte del trabajo consiste en subsanar fracturas de excavación y en “terminar de excavar” los fósiles en el laboratorio. La Conservación y Restauración tiene sus propios principios y métodos. Las intervenciones se basan en el conocimiento tanto de los fósiles como de las técnicas y productos de restauración. Además, siempre se diseñan a partir del diagnóstico de las alteraciones y de unos los objetivos fijados antes de la intervención. En esta tesis se propone que los requerimientos de los distintos estudios realizados sobre fósiles, pueden servir como como pautas para fijar los objetivos y los grados de intervención. Queda mucho trabajo de investigación por desarrollar, ya que aún hay que incrementar el aún insuficiente el corpus sobre restauración de restos óseos, sobre las técnicas y los criterios específicos de actuación. En esta tesis se incluyen algunas publicaciones cuyo objetivo es empezar a cubrir este hueco. / This doctoral thesis aims to provide criteria for conservation-restoration interventions (or preparation) of Pleistocene bones, which may be studied from either archaeological or paleontological perspective. Within these two fields, there are several studies that can benefit to a greater or lesser extent depending on the type and level of treatment of the fossil (degree of cleaning, reconstruction, etc.). The work is based on the preparation of Homo antecessor fossils from TD6 unit of Gran Dolina (Atapuerca, Burgos). These fossils have common problems to many other sites, particularly other karstic sites: the sediment is frequently compact and strongly adhered to the bone surface. Consequently, part of the preparation work involves adheriing fragments and `finishing digging´ in the laboratory. Conservation is a discipline that has its own principles and methods. Treatments are based on knowledge of either the fossils and the products and techniques for conservation. Treatments are always designed after the diagnosis of alterations and considering the objectives before the intervention. This thesis proposes that the requirements of the different studies of fossils can serve as guidelines for setting objectives and degrees of intervention. There is much research to develop in order to increase the still insufficient corpus on conservation or preparation of bones, both on the techniques and also on specific criteria. This thesis it includes some publications aimed to start to cover this gap.