É nosso propósito, neste trabalho doutoral, ler a obra da poetisa portuguesa contemporânea Adília Lopes (Lisboa, 1960), a partir de uma perspetiva ginocrítica, suportada pelos Estudos de Género, e mais particularmente Feministas, refletindo, simultânea e consequentemente, sobre as questões levantadas pela escrita de mulheres, assim como apresentar uma leitura inserida num quadro de transcriação tradutológica. O projeto literário Adília Lopes raramente surge associado a um pensamento feminista ou politicamente interventivo. O presente estudo tem por objetivo principal sublinhar, precisamente, as relações entre a componente intervencionista e de luta do feminismo e o empenho da artista/cidadã na construção uma sociedade igualitária. Aceitando a perspetiva ginocrítica -na esteira de Elaine Showalter, Hélène Cixous ou Anna Klobucka- como modelo interpretativo que tem por objeto a mulher enquanto produtora de significado textual e, simultaneamente, como paradigma científico e académico, a primeira parte do nosso trabalho atenta na construção da autora de poesia, a poetisa, através do uso da pseudonímia feminina e da figura da autobiografia, concluindo da sua eficácia enquanto ato de resistência e denúncia dos jogos de autoridade e poder, baseados na dicotomia feminino / masculino. Neste situar do sujeito escritora em contexto, abordam-se as representações do corpo na idade pós-moderna na qual inscrevemos a nossa autora. Desta forma, destacamos o modo como se entrelaça, de forma complexa, a urdidura do pensamento feminista e pós-feminista com a conceção pós-modernista da história, da sociedade e do homem. Considerando a escrita adiliana um produto do seu tempo, estabelecemos as ligações da poesia de Lopes ao marco tipológico representado pelo pós-modernismo. Contudo, antes de procedermos à ilustração e à análise da forma como as coordenadas deste movimento se consubstanciam na obra adiliana, examinamos as grandes etapas do percurso histórico deste conceito periodológico. Neste sentido, damos especial destaque à sua perigosa ligação com os feminismos que entendemos plurais e diversos. Num segundo momento do nosso estudo, atentamos nas linhas de força da escrita de Adília Lopes, reveladas pela ferramenta intertextual e pelo seu diálogo incessante e peculiar com o mundo. Inscrevemos as histórias de Adília e Maria José nas narrativas feministas, destacando a politização da sua escrita, oriunda de uma personalização identitária que age como uma âncora que a localiza no seu corpo, na sua rua, na cidade, no país, no mundo. Vemos, por fim, de que forma a excessiva pessoalização do sujeito poético adiliano torna a sua escrita impessoal, no sentido dado por Roberto Esposito, a partir da reflexão da filósofa Simone Weil. A terceira pessoa, o terceiro corpo que emerge desta desagregação pessoal, celebra a comunhão cristã e redentora de Adília Lopes com o mundo dos homens. Na última parte deste trabalho académico, e propondo uma outra forma de leitura, apresentamos a tradução para castelhano do Clube da Poetisa Morta, publicado em 1997. Na perspetiva hermenêutico-tradutológica adotada, a tradução do texto literário apresenta-se sempre como uma re-visão criativa do texto original e um desvelamento ou uma instauração de novos horizontes de sentido. A tradutora assentará o seu plano de tradução no conceito de “projeto menorizante”, segundo o formato proposto por Lawrence Venuti, e privilegiará o “écart” (desvio) em detrimento da diferença textual, comungando assim com a reflexão filosófica de François Jullien a propósito do desvio e da diferença. O livro selecionado anuncia, desde o título, várias linhas de leitura presentes na obra adiliana, sejam a ironia iconoclasta, a temática da morte (figurada e literal), a miséria humana, motivo fundamental na poesia impessoal da autora, passando pelas referências à cultura popular, à religião católica e a culturemas específicos que fazem deste conjunto poemático um exemplo da escrita distintiva da poetisa portuguesa. / This dissertation aims to read the poetry of the Portuguese author Adília Lopes (Lisbon, 1960) from a gynocritical perspective rooted in Gender Studies and more precisely Women’s Studies. It analyzes questions raised by women’s writing and, as a different form of reading, offering a recreation based on translation. At her début, Adília Lopes was only published by marginal editors and was labeled as an eccentric author whose writing could not be thought as poetry. In spite of the belated interest, the author is now recognized by scholars and renown editors, such as Assírio & Alvim. Nevertheless, the literary project named Adília Lopes was not often associated with a feminist or even political thought. For this reason, this study intends to reveal that Lopes’ poetry postulates a third way, a third body personified in writing and which resists the classifications and the impositions of a cruel, unequal, and profoundly individualistic society. Through her impersonal stylistic mode, the author’s poetry inscribes itself within both the necessary revision of past models and a new textual perspective. Reading the Adilian canon in the light of a gynocritical paradigm which fixes woman as a subject, rather than as a mere object, we find the foundations and processes that construct the feminine and the masculine in the poetic tissue, as they are represented in Lopes’ poetry, in the author’s ironic handling of stereotypes and clichés. Considering the close relation between this theoretical framework and new approaches to the postmodern lyric subject, this thesis also investigates the fabrication of a textual identity for a lyrical self, understood as the construction of the woman who writes poetry, that is, the composition of the poetess. The final part of the thesis proposes another reading practice promotted by the exercise in translating Adília Lopes’ book Clube da Poetisa Morta (“Dead poetess society”) into Spanish. With this purpose, the study reflects on translation as an intercultural, interpersonal and “inter-authorial” act. It focuses, thus, on some generic aspects about translation and, specifically, the translation of poetry. The woman translator that consciously undertakes the role of translator privileges a “minoritizing project” as defined by Venuti and centers on the notion of “écart” (deviation) to the detriment of the textual difference.

En el contexto del teatro posdramático, la historia se ha revelado un hito fundamental que abre un diálogo subjetivo para la re-construcción de una memoria personal y colectiva con especial énfasis en la recuperación de acontecimientos concretos y de voces oprimidas y, por tanto, silenciadas por la Historia oficial. En este marco se inscribe la presente tesis doctoral que explora la dramaturgia de tres autoras contemporáneas, todas ellas nacidas en la década de 1960, desde esta recuperación memorística y, por consiguiente, este cuestionamiento identitario, muy presentes en sus piezas. En efecto, en los tres actos que analizan pormenorizadamente las obras de Laila Ripoll, Angélica Liddell e Itziar Pascual se pone de manifiesto esta necesaria búsqueda que ha permitido crear una visión panorámica, basada en un recorrido temático que abarca los textos publicados a partir de la década de 1990 hasta el año 2010. Si bien cada una parte de presupuestos distintos, las tres dramaturgas se reencuentran incesantemente en la floración de personajes femeninos que problematizan el legado patriarcal y, por ende, su lugar en la sociedad, pero las autoras también denuncian el quietismo social anclado en una repetición constante de los patrones preestablecidos. Se abre, así, una profunda reflexión sobre el pasado, el presente, pero también el futuro en una clara necesidad de re-construir parte de nuestra propia identidad. / In the context of postdramatic theatre, the history has been revealed a fundamental landmark that opens a subjective dialogue for the re-construction of personal and collective memory with special emphasis on the recovery of specific events and oppressed, and thus, silenced voices and by official History. In this framework, this doctoral thesis explores the play-writing of three contemporary authors, all born in the 1960s, from this memory recovery and, therefore, the identity question, very present in their pieces. Indeed, the three acts, that analyze in detail the plays by Laila Ripoll, Angélica Liddell and Itziar Pascual, reveal this necessary search that allow me to create a panoramic view, based on a thematic itinerary covering texts published from the nineties until 2010. Assuming that each one of them part from different vision, the three playwrights converge incessantly in the emergence of female characters who problematize the patriarchal legacy and, therefore, their place in society, the authors also report the social quietism anchored in a constant repetition of pre-establish patterns. In this wait, they open a deep reflection on the past, on the present but also on the future in a clear need to re-build part of our identity.

El presente estudio aborda la sátíra poética de tema literario en el siglo XIX español con el análisis monográfico de un autor. Entre las razones por las que Villergas podía constituir materia de tesis:el desconocimiento del autor. Personaje polémico, citado en las historias de la literatura, parecía un desconocido. La labor que le reconoce la crítica de su tiempo, ocasional y parcamente, es su actividad como crítico literario y la de ser un hábil versificador de sátira . Su vinculación con los problemas políticos y sociales de su tiempo, su ideal revolucionario le llevó a hacer la vida imposible al moderantismo secular, y, en consecuencia, su producción literaria, reviste un valioso interes etico e ideológico. El corpus textual supera las poesias satíricas de crítica lingüística y literaria, Poesías jocosas y satíricas, 1842, y Los siete mil pecados capitales, 1846. Su análisis exigía la observación de las relaciones intertextuales que se manifiestan entre las sátiras en verso y sus obras en prosa: novelas y ensayos de crítica literaria, actividad periodistica. / This dissertation undertakes a thorough examination of the political satire of the nineteenth-century Spanish author Juan Martínez Villergas, with a particular attention to the political and literary context in which his works were produced. The principal aim of this study has been to rescue Villergas from critical oblivion: a polemicist and controversial writer in his own time as well as the author of scathing literary reviews, he scarcely features in the histories and monographs of Spanish literature. If he appears at all is in the guise of literary critic and the author of fine satires in verse: this is the only facet of Juan Martínez Villergas that nineteenth and twentieth century critics have recognised. By delving in different archives and retrieving Villergas’ forgotten writing, this thesis, however, argues that his work is more versatile and thought-provoking than what critics have implied. Most suggestive is Villergas’ biting attack on the conformist and complacent attitude Spanish romantic writers displayed in the midst of so much political corruption and laissez-faire that characterised nineteenth-century Spain. As this thesis shows, the corpus of this neglected writer cannot be confined to his satirical verses and his pieces of literary criticism, gathered in Poesías jocosas y satíricas (1842) and Los siete mil pecados capitales (1846). Martínez Villergas also wrote fiction and literary journalism. I related aim of this study, therefore, has been to explore intertextual connections between his satirical poetry and his novels, essays and journalism. Such interrelated analysis of different genres has permitted the exploration of the hitherto unacknowledged influence that French romanticism had on Villergas and to reveal the extent to which his writing was committed to the social problems of his day. Villergas’ critical attitude towards Spanish romantic literature displays his distaste for the traits that marred much of this school in Spain: affectation, verbosity, immorality, plagiarism, compliance with literary institutions, artificiality, proliferation of worthless poets, gratuitous diatribes against the translation of French dramas, endless fascination with the topic of death, abuse of the trope of the nocturnal and of the cliché of the desolate romantic sensibility, and the moralising attitude towards the modern French novel. His works, on the other hand, exhibit his deep appreciation for the French romantic movement, most vividly expressed in his novellas collected in El Cancionero del Pueblo (1844-45) and in his extensive novel Los Misterios de Madrid (1845) as well as in Juicio crítico de los poetas españoles contemporáneos (1854). What he admired most about French novelists, playwrights and poets was their defence of a social humanism, a philosophical stance based on the notions of progress, justice and freedom. By a thorough examination of the ethic and aesthetic preoccupations embedded in Villergas’ writing, this dissertation has endeavoured to throw light on the reasons that triggered his anti-romantic invectives and his satires against leading literary figures of his time. One of the conclusions of the thesis is that Villergas’ negative view of Spanish romanticism was brought about by the limited ability that, in his view, Spanish romantic writers had displayed in adapting and endorsing the essence of the philosophy of liberalism that inspired this international movement.

Esta tesis doctoral pretende estudiar la antología poética de un solo autor como vía de entrada de un poeta en el sistema literario de la cultura de llegada. Para ello, parte del análisis de la recepción en inglés y en castellano de un corpus de poetas del modernismo norteamericano, entendido en sentido amplio y «polifónico», y se detiene en el estudio de las antologías de poetas modernistas publicadas en castellano, relacionando el capital simbólico del autor con el del traductor-antólogo, en la línea de los estudios de sociología de la traducción. Por último, se propone introducir a la poeta Edna St. Vincent Millay en nuestro sistema literario a través del estudio de su poesía y de la presentación de una antología poética bilingüe que aplique los principios de la hermenéutica. La investigación aportará un análisis transnacional y diacrónico (ejes de la literatura comparada) de la recepción del movimiento modernista norteamericano y reivindicará tanto la importancia de la antología poética de un solo autor como la del traductor-antólogo que la crea. / This PhD research focuses on the study of a single author’s poetic anthology as a poet’s means of entry into the target culture’s literary system. Its starting point will be the analysis of the reception (in both English and Spanish) of a corpus of North American Modernist poets in the wide, «polyphonic» sense of the term. It will then look at anthologies of Modernist poets published in Spanish, relating the symbolic capital of the author with that of the translator-anthologist according to sociological translation studies. Finally, the project aims to introduce Edna St. Vincent Millay into our literary system through the study of her poetry and through the presentation of a bilingual anthology that applies hermeneutic principles. This research will provide a transnational and diachronic analysis—the axes of Comparative Literature— of the reception of the North American Modernist movement, vindicating the importance of an author’s poetic anthology as well as of the translatoranthologist who has created it. / Aquesta tesi doctoral té per objectiu estudiar l’antologia poètica d’un autor com a via d’entrada d’un poeta al sistema literari de la cultura d’arribada. A partir de l’anàlisi de la recepció en anglès i castellà d’un corpus de poetes del modernisme nord-americà, entès en sentit ampli i «polifònic», s’estudien en profunditat les antologies de poetes modernistes publicades en castellà i es relaciona el capital simbòlic de l’autor amb el del traductor-antòleg, d’acord amb la sociologia de la traducció. En darrer lloc, el projecte pretén introduir la poeta Edna St. Vincent Millay al nostre sistema literari mitjançant l’estudi de la seva poesia i la presentació d’una antologia poètica bilingüe que apliqui els principis de l’hermenèutica. La recerca oferirà una anàlisi transnacional i diacrònica (eixos de la literatura comparada) de la recepció del moviment modernista nord-americà i reivindicarà tant la importància de l’antologia poètica d’un autor com la del traductor-antòleg que la crea.

A partir de la constatació, en el marc de la família de les editorials anomenades “d’avançada” (Madrid, 1928-1936), d’un considerable cabal traductogràfic d’autors originalment en llengua alemanya, el treball, a més d’oferir una documentació del procés, intenta sobretot explicar les seves causes sociopolítiques i esteticoideològiques. Seguint el camí traçat per investigadors precedents com Francisco Caudet, Christopher H. Cobb, José Manuel López de Abiada, Víctor Fuentes o Gonzalo Santonja, l’estudi d’aquella constel•lació editorial ens condueix a les revistes de Madrid Post-Guerra (1927-1928) i Nueva España (1930-1931). El nostre treball analitza en profunditat aquestes dues publicacions i les contrasta amb Revista de Occidente (1923-1936) i La Gaceta Literaria (1927-1932), dues publicacions coetànies, també de Madrid, culturalment hegemòniques i enfront de les quals el món periodístic, literari, crític, traductor, editor i polític de avanzada voldrà presentar-se com alternativa. Partint, doncs, d’uns pressupòsits deutors de l’estètica de la recepció, la nostra recerca es mou per zones ―on sovint ens serveix d’inspiració el mestratge de José-Carlos Mainer― molt properes a la sociologia de la literatura i a la història cultural; el marc teoricometodològic on millor es podria inscriure és el d’una sociologia de la recepció, entenent com a tal l’estudi de les condicions socioculturals que donen sentit a un procés receptor. La teoria dels polisistemes o els estudis de traducció són també paradigmes crítics o àmbits de coneixement als quals el nostre treball s’apropa. El món cultural d’avançada, que a les planes de Nueva España es va articular també com a “generació de 1930”, va desenvolupar una labor teòrica (aquí destaca la figura de José Díaz Fernández) que, revoltant-se contra la deshumanització de l’art diagnosticada per Ortega, i contra l’avantguardisme apolític o el protofeixista, va proposar un ideari estètic que pretenia allunyar la cultura espanyola de la tradicional influència francesa (que els intel•lectuals d’avançada consideraven elitista i superada) i apropar-la a noves realitats politicoartístiques, particularment les provinents de la Rússia bolxevic i de l’Alemanya weimariana. En aquest context, la recepció de literatura alemanya no es limitarà a l’èxit de la Kriegsroman, sinó que inclourà mostres significatives de nova objectivitat, Reportageliteratur o literatura proletariorevolucionària i primeres edicions espanyoles d’autors com Lion Feuchtwanger, Hermann Hesse, Hermann Kesten, Joseph Roth, Ernst Toller o Stefan Zweig, entre d’altres. El d’avançada és un moment culturalpolític de transició: entre Monarquia i República; entre l’estètica de l’avantguarda deshumanitzada i la del compromís o del partidisme ideològic. Situem els seus límits temporals en els quatre anys que van de juny de 1927 (primer número de Post-Guerra) a juny de 1931 (darrer número de Nueva España). L’aportació intel•lectual de la gent d’avançada no es pot dissociar de la seva praxi política, i la conquesta de la II República significa de fet la culminació dels seus esforços teòrics, literaris, periodístics i editorials. Al llarg dels nostre treball analitzem l’actitud polemista i la voluntat transformadora dels post-guerrians i de la generació de 1930 i estudiem els seus decidits intents de construir una nova hegemonia cultural republicana i d’esquerres que desbanqués la que estava vinculada a la Dictadura-Monarquia. El moviment editorial d’avançada és vocacionalment traductor. En el seu punt àlgid de 1930-31 la recepció d’autors de llengua alemanya supera fins i tot als de llengua russa. En els llibres provinents de la República de Weimar es busquen models literaris no menys que exemples de transformació sociopolítica; el boom de traduccions alemanyes té en definitiva una explicació essencialment política, però no estretament partidista, perquè el procés ens mostra també en el microcosmos d’avançada el reflex de les contradiccions i lluites internes, a nivell internacional, de l’esquerra del seu temps. / "The magazine «Post-Guerra», the generation of 1930 and the reception of German authors in the publishing houses «de avanzada»" TEXT: The magazines from Madrid Post-Guerra (1927-28) and Nueva España (1930-31) are here analysed in their attempt to create the cultural and political conditions for the extensive recepcion of German contemporary writers within the framework of the well-known group of publishing houses called de avanzada (Madrid, 1928-1936). This reception process took place between 1929 and 1934, but it was specially intense in the key period of 1930-31, when the old monarchic and dictatorial régime was substituted by the new republican order. These two left-wing publications are studied in their struggle against the cultural hegemony of Revista de Occidente (1923-1936) and La Gaceta Literaria (1927-1932), both magazines from Madrid as well, and also in the context of the lively intellectual atmosphere that reigned in the capital of Spain towards 1930. In the different fields of journalism, aesthetic discussion, literary writing, book edition or political activity, the de avanzada intellectuals antagonized Ortega’s enormous influence in the hispanic culture of the day and his formulation of la deshumanización del arte. Their criticism against French literary models is also brought here into focus, because it opened the door to the significant amount of translations coming from the late Weimar Republic. Cultural leftist icons from Weimar Germany like Piscator, George Grosz or the Malik Verlag played an important role in the de avanzada imaginary. German-speaking contemporary authors were translated into Spanish in a definite context of renovation of all the different aspects in the book production. The de avanzada period (june 1927 – june 1931) is a cultural and political moment of transition in which the avant-garde legacy of the previous years and the ideological discourses of the following ones seem to meet in an idealistic project of social transformation.

El objeto de estudio de la tesis doctoral es el conjunto de textos poéticos latinos que tratan temas culinarios, desde los orígenes hasta las Sátiras de Horacio. Entiendo por ‘poesía gastronómica’ el tipo de composiciones que estudió, para la literatura griega, Enzo Degani, distinguiendo entre dos tendencias distintas, una de carácter ‘didáctico-preceptivo’, otra de tipo ‘ecfrástico-descriptivo’. Los principales representantes griegos de estas dos tendencias son, respectivamente, Arquéstrato de Gela y Matrón de Pítane. En cuanto a los ejemplares romanos estudiados, el estudio se detiene en Horacio, cuando los contenidos gastronómicos en poesía adquieren definitivamente su fisonomía propiamente romana. Se trata, así pues, de un estudio particular dentro del tema más amplio de la recepción de formas y contenidos de la literatura griega en Roma. El primer capítulo constituye una panorámica amplia de la poesía gastronómica griega. No se circunscribe a los poetas arriba citados del siglo IV, sino que retrocede a los orígenes mismos de la literatura griega (los poemas homéricos y, sobre todo, los yambógrafos arcaicos Ananio e Hiponacte), concediendo un amplio espacio a la comedia griega antigua y media. Se analizan pasajes importantes de Epicarmo y de Aristófanes, así como de Alexis y Eubulo. El segundo capítulo está dedicado a los Hedyphagetica de Ennio. Tras un pormenorizado análisis de los problemas textuales del fragmento, se estudia la ictionimia usada por el poeta latino, para intentar valorar qué porcentaje de juego literario y qué porcentaje de reflejo de la vida cotidiana romana contiene. Por ello, el estudio del fragmento se complementa con un excurso sobre la temática acerca del pescado y de los pescadores en las comedias de Plauto. El tercer capítulo estudia la recepción en la sátira de las formas y contenidos de la poesía gastronómica griega a través de los fragmentos de Lucilio de temática gastronómica y de la sátira Menipea de Varrón “Περὶ ἐδεσμάτων”. De Lucilio, se analizan, en primer lugar, las sátiras que atacan el aumento del lujo en la mesa y, en segundo lugar, dos casos particulares: la “cena rustica” y la cena en el marco del “Iter Brundisium”. Estos dos casos se alejan de la tradición griega anterior y constituyen una innovación romana. De Varrón se estudia la mencionada menipea, que contenía, según el resumen que de ella nos ha transmitido Gelio, una lista poética de exquisiteces, en la línea, por tanto, de la poesía gastronómica didáctico-preceptiva. La cuestión de lo "σπουδαιογέλοιον" aparece con especial importancia en estos autores, cosa que constituye una modificación sustancial de la tradición de la poesía gastronómica griega. El cuarto y último capítulo analiza las dos sátiras gastronómicas de Horacio, una, la 2, 4, se asemeja a la tradición de la poesía de tipo ‘didáctico-preceptivo’, la otra, la 2, 8, parece seguir la de tipo ‘ecfrástico-descriptivo’. Pero esta clasificación se revela ineficaz, por cuanto la 2, 4 no muestra influencias profundas de Arquéstrato y en la 2, 8, no sólo no hay rastos de influencia de Matrón de Pítane, sino que incluye no pocos elementos de la tradición de la poesía gastronómica didáctica. Finalmente, se tratan aspectos como la relación de las sátiras gastronómicas de Horacio con lo "σπουδαιογέλοιον", la presencia del discurso filosófico sobre la frugalidad y su posible interpretación metapoética. / Th e main theme of this dissertation is the Roman gastronomical poetry, since its origins in the pre-classic period until Horace’s Satires 2.4 and 2.8. The concept of “Roman gastronomical poetry” is based on the studies on Greek gastronomical poetry by Enzo Degani, who established two main tendences, namely, the “didactic” one (e.g., Archestratus) and the “ekphrastic” one (e.g., Matro of Pitane). Nevertheless, the first chapter covers other authors of di.erents genres, such as Annanius and Hipponax (jambus), or Epicharmus, Aristophanes, Eubulus and Alexis (comedy). Roman authors of the archaic period are studied in detail: Ennius, Lucilius and Varro. Many critical issues affect their texts due to their fragmentary condition. Finally, Horace’s satires 2.4 and 2.8 are studied taking into account the tradition of the gastronomical poetry as reviewed in the precedent chapters. Other issues, such as the concept of "σπουδαιογέλοιον"or the metapoetic interpretation of these satires are analized as well.

Aquest estudi té l’objectiu d’oferir una anàlisi de conjunt de la producció proverbial de Ramon Llull. L’autor mallorquí va escriure cinc col·leccions de proverbis entre la darrera dècada del s. XIII i la primera del s. XIV. Tres d’aquests reculls només contenen proverbis —els Proverbis de Ramon (1296), els Mil proverbis (1302) i els Proverbis d’ensenyament (1299-1301? 1309?)—, mentre que l’Arbre exemplifical (1295-1296) està format per narracions breus i proverbis, i la Retòrica nova (1301) és un tractat que, en un apartat sobre el proverbi, inclou un petit recull de mostra de cinquanta unitats. Per dur a terme l’anàlisi, en primer lloc s’ha explorat els trets de la literatura gnòmica i sapiencial medieval, amb una especial atenció als recursos d’estructuració que s’utilitzen per organitzar els materials de les col·leccions i als seus contextos de recepció. D’altra banda, també s’ha repassat l’estatus teòric del proverbi i la sentència en la tradició retòrica medieval. A continuació, s’ha contextualitzat les col·leccions de proverbis lul·lianes en el marc de l’evolució de l’obra i el pensament de l’autor, i s’ha constatat que el període de producció dels reculls de proverbis coincideix amb una efervescència de la formulació sentenciosa i aforística en l’obra de Llull. Finalment, s’han analitzat les obres que formen part del corpus de forma monogràfica, centrant-se en el context de redacció, l’estructura, la forma dels proverbis, la finalitat i, en alguns casos, la recepció de cada una de les col·leccions. D’altra banda, una part important de la tesi està dedicada a oferir una edició crítica dels Mil proverbis i els Proverbis d’ensenyament. Cal remarcar que en el cas del primer text es tracta de la primera edició que ha tingut en compte tota la tradició manuscrita conservada. / This study aims to offer a global analysis of the collections of proverbs composed by Ramon Llull (1232-1316). The Majorcan author wrote five books of proverbs during the last decade of the thirteenth century and the first of the fourteenth. Three of those only contain proverbs —Proverbis de Ramon (1296), Mil proverbis (1302) and Proverbis d’ensenyament (1299-1301? 1309?)—, while the Arbre exemplifical (1295-1296) is made up of brief stories and proverbs, and the Retòrica nova (1301) is a treatise that includes a little sequence of fifty examples in a section about the rhetorical use of proverbs. To carry out the analysis, we have first described the principal features of the gnomic and wisdom literature of the Middle Ages, with a special focus on the means used by the compilers to organize the proverbial materials and the contexts of reception of the collections. We have also explored the theoretical status of the proverbium and the sententia in medieval rhetorical tradition. Secondly, we have studied the Lullian proverb collections in the context of the evolution of his work and thought. We have noted that Llull wrote his proverbial books during a period of effervescence of the aphoristic and sententious thinking in his work. Finally, we have analysed the texts of the Lullian proverbial corpus monografically, focusing our attention on the context of the composition of the books, the structure and the purpose of the collections, the form of the proverbs and, in some cases, the reception of each of them. The second part of the thesis is devoted to philological editions of the Mil proverbis and the Proverbis d’ensenyament. In the first of these, we have to stress that our edition is the first one that takes into account the entire textual tradition preserved.

Desde la crisis que experimentó la cultura europea a finales del siglo XIX en el lenguaje de las artes, las correspondencias entre arquitectura y literatura que se formulan alrededor del estudio micro histórico de la gestación de las Duineser Elegien (1912-1922) de Rainer Maria Rilke, plantean un triple interrogante: ¿existe un origen a la figura del ángel en el mencionado ciclo? ¿Qué arquitecturas acogen su presencia? ¿Es dicha presencia un pretexto del poeta para reformular los límites de la mirada del hombre a través del lenguaje? Hasta el momento, como respuesta a la primera cuestión, tres tesis avalaban un posible origen dispar a la presencia del ángel en el ciclo de Duino. La primera, presentada por el jesuita Jaime Ferreiro Alemparte, defendía un origen místico y literario a la figura alada. La segunda, del investigador japonés Ito Takatatsu, sostenía su origen desde las representaciones pictóricas de El Greco. Y una última, defendida por Helmunt Naumann, encontraba en Chartres el origen primordial de dicha figura. Literatura, pintura y arquitectura se articulaban como tres de las materias desde las que Rilke construyó un imaginario poético en el que “el ángel de las Elegías no tenía nada que ver con el ángel del cielo cristiano”. Es en la carta de 13 de noviembre de 1925 en la que Rilke, una vez concluido el ciclo, parece querer transmitir a Witold V. Hulewicz el sentido último de éste: “el ángel de las Elegías es esa criatura en que aparece ya cumplida la transformación de lo visible en invisible que nosotros realizamos”. ¿No es tarea del lenguaje transformar la realidad visible del mundo en invisible a través de las palabras? No es de extrañar que las arquitecturas que acogen la presencia del ángel en el ciclo sean precisamente eso: palabras. Atender a la raíz estructural de las arquitecturas que recorrían cada una de las fuentes del ángel en las Elegías, respondía al segundo interrogante, y suponía someter tales secuencias arquitectónicas al orden cronológico de su gestación. Diez años que vieron nacer una nueva imagen del mundo. Así, una primera etapa de creación, entre enero y marzo de 1912 en el Castillo de Muzot, acogerá desde los textos místicos una arquitectura celestial, que como imagen interior, corresponde a la estructura circular de un tiempo eterno: son las arquitecturas de la I y II Elegía, junto a fragmentos de la VI, la IX y la X. Una segunda etapa, ya en tierras españolas por noviembre de 1912, constataba a través de la experiencia de la pintura la necesaria nupcia entre el cielo y la tierra, y las palabras que hasta entonces generaban un espacio a interpretar desde un tiempo Sub Specie Aeternitatis, son ahora vistas como un tránsito tras la caída: son las arquitecturas de la III Elegía junto a fragmentos de la X. Estructuras que insisten en la profunda crisis que sufre la mirada del poeta frente a la transitoriedad del mundo, y que arrojarían a Rilke a la más estéril improductividad. No sería hasta febrero de 1922 cuando, encerrado en el torreón de Muzot, culminaría el ciclo de Duino: son el umbral de la V y VII Elegía, junto al final de la IX y X. Y el tiempo solar como devenir, movimiento, sombra y muerte encontraba en Chartres su primera estructura de la inversión. Le seguiría Munich, ciudad en la que la tradición oriental operaba con fuerza, y de ella un mundo nunca más dual. Los límites de la mirada del hombre a través del lenguaje quedaban entonces reformulados. Auguste Rodin, Alexander von Bernus, Karl du Prel, Georg Simmel, Sigmund Freud, Rudolf Kassner, Paul Klee, Hermann Haller, Lotte Pritzel, Hugo von Hofmannsthal, Frank Kafka o Paul Valéry constituyen algunos de sus compañeros de viaje. El guía no fue otro que el ángel. Y el espacio y el tiempo tanto para la poesía como para la arquitectura del futuro, aquél que media hacia la última acepción de la expresión rilkeana "Das Offen" (lo abierto) en su obra: la estética de un nuevo umbral de la creación quedaba así constituida. / Ever since the crisis experienced by European culture in the late nineteenth century in the language of the arts, the correlation between architecture and literature formulated around the micro-historical study of the gestation of Duineser Elegien (1912-1922) by Rainer Maria Rilke, poses a threefold question: is there an origin to the figure of the angel in this cycle? Which constructs include his presence? Is that presence a pretext for the poet to reformulate the boundaries of man's viewpoint through language? Thus far, in response to the first question, three disparate theses support a possible origin for the presence of the angel in the Duino cycle. The first, presented by the Jesuit, Jaime Ferreiro Alemparte, defended a mystical and literary origin for the winged figure. Second, the Japanese researcher, Takatatsu Ito, claimed its origin was from the pictorial representations of El Greco. Lastly, the theory defended by Helmut Naumann, found the primary source of that figure in Chartres. Literature, painting and architecture were laid out as three of the subject areas from which Rilke built a poetic mindset in which, ¿The angel of the Elegies had nothing to do with an angel from the Christian Heaven? It is in the letter dated 13 November 1925 in which Rilke, having completed the cycle, seems to wish to convey to Witold V. Hulewicz the ultimate meaning of this figure, ¿The angel of the Elegies is that creature in which the now complete transformation of that which we have visibly created becomes that which is invisible.? Is it not language's task to transform the word's visible reality into something invisible through words? It is no wonder that the architectures that include the presence of the angel in the cycle are just that: words. The second question was answered by addressing the structural roots of the architectures that ran throughout each of the sources of the angel in the Elegies, and supposed submitting those architectural sequences to the chronological order of their gestation. Those ten years saw the birth of a new image of the world. Hence, a first stage of creation, between January and March 1912 at Duino Castle, will host, based on the mystical texts, a celestial architecture that, as an interior image, corresponds to the circular structure of an eternal time: they are the architectures of Elegies I and II, along with fragments from Elegies VI, IX and X. A second stage, and now on Spanish soil in November 1912, he observed through experiencing painting the necessary marriage between heaven and earth, and words that, until then, created a space for interpreting from a time "Sub Specie Aeternitatis" are now seen as a transition after the fall. They are the architectures of Elegy III together with fragments from Elegy X. They are the constructs that emphasize the profound crisis of the poet's point of view when facing the transience of the world, which would cast Rilke into completely sterile unproductiveness. It was not until February 1922 when, closed in the tower of Muzot, the Duino cycle would culminate. They are the threshold of Elegies V and VII, together with the end of Elegies IX and X. And it was solar time as transformation, movement, shadows and death he found in Chartres his first structure of reversal. Later he came to Munich, a city in which Eastern tradition ran strong, and from it a dual world no more. The limits of man's viewpoint through language were then reshaped. Auguste Rodin, Alexander von Bernus, Karl du Prel, Georg Simmel, Sigmund Freud, Rudolf Kassner, Paul Klee, Hermann Haller, Lotte Pritzel, Hugo von Hofmannsthal, Frank Kafka and Paul Valéry are some of his fellow travellers. The guide was none other than the angel. And space and time both for poetry and for the architecture of the future, one that mediated to the last meaning of the rilkeana expression Das Offen (The Open) in his work: the aesthetics of a new threshold of creation was thus established.

Aquesta tesi doctorall estudia el conjunt de l’obra escrita de Josep Anselm Clavé, tant la literària com la periodística de caire cultural. La recerca s’ha concebut de tal manera que comprèn no només una anàlisi global de l’obra poètica coneguda i de les publicacions «Eco de Euterpe» i «El Metrónomo», sinó també l’edició crítica de l’obra poètica completa de Josep Anselm Clavé i la indexació dels continguts de les dues publicacions periòdiques. En el context de la tradició cultural catalana, la figura i l’obra de Josep Anselm Clavé es va relacionar des de ben aviat amb el moviment de la Renaixença, i la seva mitificació va introduir elements de distorsió en moltes de les anàlisis efectuades a final del segle XIX i durant tot el segle XX. És per aquest motiu que aquest treball planteja la necessitat d’estudiar la poesia de Clavé i el seu context cultural per certificar fins on arriba aquesta mitificació i en quina mesura ha afectat la seva interpretació. A més, s’hi analitzen també les publicacions periòdiques de caire cultural que va fundar i dirigir el músic i poeta barceloní amb la finalitat d’evidenciar la confluència de plantejaments, d’objectius i de discursos que permeten parlar amb propietat de construcció d’un projecte cultural claverià. Així, s’aporten dades que permeten valorar quin va ser el rendiment que va treure el fundador de les societats corals a l’ús de l’escriptura, en un sentit ampli. Atès que no es coneixia fins ara la totalitat de la producció escrita de Clavé, aquesta recerca fa accessible la més gran quantitat de textos poètics conservats de l’autor i presenta de manera indexada el contingut de les dues revistes esmentades. L’estudi particular d’aquests dos «corpus textuals» posa de manifest les relacions que existeixen entre una obra poètica de gran complexitat —per la seva evolució, per la seva aproximació tant als referents cultes com als populars, per la seva vinculació amb molt diverses formes de representació de la cultura, per la confluència entre les tradicions poètiques catalana i espanyola, i per la seva influència en el procés de modernització de la literatura catalana, etc.— i una obra periodística que s’havia interpretat amb relació a la realitat de les societats corals i mai com a manifestació de la voluntat de transformació i regeneració culturals. Els anys culminants i més representatius de la relació entre poesia i periodisme en la trajectòria de Clavé van ser els compresos entre el final dels cinquanta i mitjan dècada dels seixanta del segle XIX, quan li va interessar que les publicacions que dirigia es fessin ressò de l’orientació de la seva poesia cap a la representació imitativa, i de la necessitat de convertir la música en una forma de representació col•lectiva. Aquest retorn de la poesia a les escenes i a la realitat més propera al públic català, juntament amb la voluntat esmentada de valer-se de la música com a element aglutinador demostra els paral•lelismes entre aquest fenomen de recuperació i regeneració de la cultura popular de masses protagonitzat per Clavé i la necessitat que per aquelles dates també sentia la intel•lectualitat liberal catalana renaixencista de projectar, en un estrat cultural més culte, la restauració dels Jocs Florals, amb la consegüent construcció poètica de la pròpia realitat. De la mateixa manera com les elits liberals promotores i legitimadores de la Renaixença vetllaven per la construcció d’uns referents que mostraven en un terreny culte les moltes possibilitats d’un país, l’obra poètica i musical de Josep Anselm Clavé, avalada i acompanyada pel mitjà de comunicació més modern i efectiu —la premsa—, perseguia uns objectius semblants en un àmbit cultural més popular. En definitiva, el treball Josep Anselm Clavé i l’escriptura: obra poètica i periodisme cultural. Edició, índexs i estudis arriba a la conclusió que existeix un «projecte cultural claverià», com a tal, atès que s’ha pogut demostrar la unitat de plantejaments, d’objectius, d’idees, etc., del conjunt de l’obra escrita de Josep Anselm Clavé, tant la poètica com la periodística. / This doctoral thesis studies the whole of the written work of Josep Anselm Clavé, the literary one as well as the journalistic one. The research has been conceived in such a way that it includes not only a global analysis of his known poetic work and of the «Eco de Euterpe» and «El Metrónomo», but also the critical edition of the complete poetic work of Josep Anselm Clavé and the indexing of the contents of the two magazines. In the context of the Catalan cultural tradition, the figure and the work of Josep Anselm Clavé has been correlated with the cultural movement called Renaixença, and its mythification has conditioned the analyses made at the end of the 19th century and during all the 20th century. Therefore, this work studies the poetry of Clavé and its cultural context to certify this mythification and to make evident how it affects its interpretation. Moreover, this doctoral tesis analyzes the magazines that were directed by Clavé —«Eco de Euterpe» and «El Metrónomo»— in order to show the confluence of approaches, objectives and ideas that allow us to speak about construction of a cultural project. The more representative years of the relation between poetry and journalism in Clavé were the ones between 1859 and 1865, when a) he published in «Eco de Euterpe» and «El Metrónomo» a kind of poetry based in the imitative representation, and b) when he changed their musical works into a kind of collective expression. This poetry, with more realistic scenes, and the use of the music as an agglutinative element of worker class let us expose the parallelisms between this phenomenon of regeneration of the popular culture of masses and the recovery of the tradition of Jocs Florals during the Renaixença.

Hem considerat la traducció de l'Orestea d'Èsquil feta per P.P. Pasolini analitzant el passatge des del text d'origen (el grec, juntament, però, amb la traducció francesa que Pasolini feia servir - P. Mazon, Les belles lettres) fins al d'arribada per tal d'evindenciar els trets peculiars de la interpretació pasoliniana de la trilogia. Per tal de focalitzar la consideració del mite d’Orestes, també hem tingut en compte obres posteriors com ara el “Pilade” o el documental “Appunti per un’Orestiade africana”. La història dels Àtrides és vista des de la perspectiva del seu desenvolupament polític, entès com a síntesi. Pasolini, a la seva pròpia introducció, declara obertament aquesta lectura de la trilogia. Mitjançant l’anàlisi vers per vers ens permet esbrinar com, concretament i amb quines eines lingüístiques, aquesta interpretació pren forma, partint del text d’Èsquil i passant pel de Mazon i, alhora, de quina manera aquest procés de síntesi està estrictament lligat a la condició existencial de l'home: la transició, política, de la barbàrie ancestral fins a la democràcia atenesa és paral•lela al passatge des de l'inconsciència fins a la consciència, des de l’obsessió fins a la pau i a la concòrdia. Des d’un punt de vista més estilístic, hem subratllat el procediment traductiu de Pasolini: mitjançant una traducció "per analogia", Pasolini recupera la força expressiva del grec i, per mitjà d’"arrossegaments" del sentit (forçant ara el lèxic, ara l'estil), sobreposa el seu prisma interpretatiu al text d'Èsquil. Així, hom pot reconèixer per una banda el lèxic propi de Pasolini, funcional en la seva intenció poètica; per una altra la seva personal visió dels personatges, que desenvolupats sota la seva perspectiva prenen matisos peculiars (Agamèmnon irònicament menyspreat i Clitemestra tan apassionada com tràgicament gran, per exemple); o bé, encara, hom pot constatar i valorar com tracta el tema de la guerra o el de l'amor.Finalment, cal destacar que molt sovint Pasolini "corregeix" el francès de Mazon en què s'inspira, donant mostra d'una sensibilitat pel grec que sovint ha estat deixada de banda als comentaris d’aquesta traducció. La traducció destaca, doncs, tot i estar marcada per una visió política gens defensable (la progressió “marxista” de Thomson), per ser una de les interpretacions de l’Orestea més pregones i modernes, capaç de transmetre a l’home modern les inquietuds que Èsquil posà en escena. / I have examined P. P. Pasolini's translation of Aeschylus's Orestea by analysing the transition from the original Greek text - along with the French translation used by Pasolini (P. Mazon: Les Belles Lettres) to the final text in order to show the particular features of Pasolini's interpretation of the trilogy. I have also taken into account some of his later works such as Pilade and the documentary Appunti per un 'Orestiade Africana in order to bring into focus the myth of Orestes. The story of the Atrides is considered in the light of its political development understood as a synthesis. This reading of the trilogy is openly stated by Pasolini himself in his introduction. By a line by line analysis of the text one can discern how and with which language tools he constructed his interpretation starting from Aeschylus's text and through his use of Mazon's translation. I have also indicated how Pasolini's synthesis is closely related to man's existential condition the entirely political transition from the old barbarism to Athenian democracy parallels the transition from unconsciousness to consciousness , from obsession to peace and harmony. From the linguistic point of view I have underlined Pasolini's process of translation. Translating " by analogy", he regains the expressive power of the original Greek and superimposes his own perspective on Aeschylus's text by "shifting" meanings (forcing either the words or the style). Thus one can note on one hand Pasolini's original vocabulary which functions in its poetical intent and on the other hand his unique and very personal grasp of the characters which under his interpretation acquire a distinctive indivisuality ( Agamemnon ironically despised and Clytemnestra as passionate as she is tragically heroic). Nevertheless one can state and assess how war and love are treated. Finally, Pasolini often "corrects" Mazon's French by which he is inspired, displaying a sensibility for the Greek that has often been neglected in commentaries on this translation. Despite the bias of an untenable point of view (Thomson's "Marxist" progression) this translation of the Orestea stands out as one of the most penetrating and most contemporary attempts to convey the matters that Aeschylus put on the stage to a modern reader.