Uno de los principales factores que amenazan a los anfibios es la contaminación del medio por diferentes sustancias químicas, lo que hace necesario incrementar el conocimiento que se tiene del impacto de estos compuestos sobre los anfibios.En la presente Tesis Doctoral se estudió el impacto, en diferentes condiciones experimentales, del cloruro amónio, nitrito sódico y nitrato sódico, de manera aislada o combinada, sobre la rana común, Pelophylax perezi (Seoane, 1885). Además, se intentó proporcionar una visión general de los efectos de la contaminación sobre los anfibios mediante la realización de un meta-análisis.Los resultados obtenidos permiten concluir que la contaminación afectó negativamente a la supervivencia de los anfibios y a otros parámetros subletales. Sin embargo, la contaminación puede conducir la evolución de los anfibios. Finalmente, las condiciones experimentales demostraron tener una gran importancia a la hora de establecer el impacto de un agente estresante sobre los anfibios. / Chemical pollution is one of the major factors threatening amphibians, which makes necessary to perform further studies to assess its impact on amphibians.The present PhD thesis looks at the impact, in different experimental venues, of ammonium chloride, sodium nitrite and sodium nitrate, either isolated or combined, on the Iberian water frog, Pelophylax perezi (Seoane, 1885). Moreover, an overview of pollution effects on amphibianswas provided by conducting a meta-analysis.The results obtained allowed to conclude that pollution negatively affected amphibian survival, as well as other sublethal endpoints. Neverthelesss, pollution may drive the evolution in amphibians. Finally, experimental venues were revealed to show a great relevance when assessing the impact of a stressing factor on amphibians.

Man-made wetlands are often created to compensate for the loss or degradation of natural wetlands, but little is known about the processes taking place in these artificial environments, especially at the community level. Throughout this thesis, we have assessed the phenomena of primary succession over different time (short-, mid- and long-term) and spatial scales (local, regional, interregional levels), applying different approaches (taxonomic and functional) and subject groups (invertebrates and amphibians). Our main findings regarding time scales show a 3-phase successional pattern in Mediterranean man-made wetlands’ communities, where at the short term (1 year) colonization processes dominate; at mid term perspectives (2 to 7 years) succession signs begin to be conspicuous, and later on (≥ 10 years) parameters such as species richness reach an asymptote. At that moment, some biological strategies dominate, and biodiversity surrogates indicate that communities are indistinct between man-made and natural wetlands. Regarding spatial effects, we corroborated that both local and regional factors affect the establishing communities. Particularly, the low hydrological stability of the Mediterranean region has enhanced biological traits favoring resilience and resistance to disturbances when comparing Mediterranean and cold temperate aquatic communities. Even within the Mediterranean region, low levels of hydrological stability have significant effects on the successional dynamics. In these cases, local communities are highly nested within regional natural ones, and so are not able to make net contributions to regional richness. We also showed the influence of the regional pool of recruiters over local communities, both in the case of invertebrates and amphibians. Especially for the latter group, man-made Mediterranean temporary ponds (MTPs) can play an important role in their conservation. / Les zones humides de nova creació són sovint concebudes per compensar la pèrdua i degradació de les naturals, però el coneixement dels processos que tenen lloc en aquests ambients artificials encara és superficial, especialment a nivell de comunitat. Al llarg d’aquesta tesi, hem analitzat el fenomen de la successió primària a diferents escales temporals (a curt, mitjà i llarg termini) i a diferents escales espacials (a nivell local, regional i interregional), mitjançant diverses aproximacions (taxonòmiques i funcionals) i subjectes (invertebrats i amfibis). Les nostres aportacions pel que fa a les escales temporals mostren un patró de successió basat en 3 fases, on a curt termini (1 any) dominen els processos de colonització; en perspectives de mitjà termini (2 a 7 anys) els signes de successió comencen a ser conspicus, i més tard (≥ 10 anys) paràmetres com la riquesa d’espècies arriben a una asímptota. En aquesta fase avançada, algunes estratègies biològiques dominen, i els índexs de biodiversitat indiquen que les comunitats poden ser indistintes entre les llacunes naturals i les de nova creació. Pel que fa als efectes espacials, hem corroborat que tant factors locals com regionals afecten les comunitats que s’hi estableixen. En particular, la baixa estabilitat hidrològica de la regió Mediterrània ha afavorit trets biològics que proveeixen resiliència i resistència enfront de pertorbacions, sobretot quan es comparen amb les comunitats pròpies del clima temperat fred. Fins i tot dins la mateixa regió Mediterrània, nivells baixos d’estabilitat hidrològica poden tenir efectes importants en la dinàmica de la successió. En aquests casos, les comunitats locals estan altament aniuades en les naturals a nivell regional, i per tant difícilment poden fer contribucions netes a la riquesa regional. També hem mostrat la influència del pool regional de colonitzadors sobre les comunitats locals, tant en el cas dels invertebrats com en el dels amfibis. Especialment per aquest darrer grup, les Basses Temporànies Mediterrànies (BTMs) de nova creació poden jugar un paper important per a la seva conservació.