Aquesta recerca analitza les connexions entre intel.ligència musical i intel.ligència espiritual, exemplificades a partir del món audiovisual. S'analitzen els paràmetres que interactuen en ambdues intel.ligències i els efectes en el desenvolupament personal. La recerca aporta una aplicació per a la pràctica pedagògica a través de diverses pel.lícules seleccionades. / Esta investigación analiza las conexiones entre inteligencia musical e inteligencia espiritual, ejemplificadas a partir del mundo audiovisual. Se analizan los parámetros que interactúan en dichas inteligencias y los efectos en el desarrollo personal. La investigación aporta también una aplicación para la práctica pedagógica a través de diversas películas seleccionadas. / This thesis is an investigation about the connections between musical intelligence and spiritual intelligence, brought to practice with examples of the audiovisual world. The criteria that interact between these two kinds of intelligence and their effects on personal development are being analyzed. The research offers an application for practical use in educational environments throughout selected movies.

El nucli d’estudi d’aquesta tesi és el pensament de René Girard, que es pot situar al llarg de la segona meitat del segle XX: des de Mensonge romantique et vérité romanesque (1961) a Achever Clausewitz (2007). Aquest pensament es va definint, al llarg de la tesi, en dues direccions: el pensament sobre Girard i el pensament a partir de Girard. La primera direcció ordena el pensament d’aquest autor en tres cercles, segons un criteri cronològic i ––alhora–– un de temàtic. El primer cercle és el del desig mimètic, que defineix una història del desig que va des de la mediació externa, de la societat jeràrquica, a la mediació interna, de la societat igualitària. El segon cercle és el del sacrifici, que explica l’origen i la pervivència del grup social. El sacrifici permet alliberar el grup de la violència destructora, a canvi de la mort d’una víctima declarada culpable. El sacrifici passa del món arcaic, mític, al món cristià, que proclama la innocència de la víctima i, per tant, la inanitat del sacrifici. El tercer cercle és el de la guerra, de la violència portada al conflicte de pobles, fins arribar a la conflagració més absoluta i radical, la que significa el final de la història dels homes. La segona direcció proposa una lectura d’aquests tres cercles des de la reciprocitat com a categoria, de manera que la reciprocitat és l’estructura del desig mimètic (primer cercle), el cristianisme defineix una nova forma de reciprocitat, la reciprocitat positiva (segon cercle) i aquesta nova forma de reciprocitat és conclusiva, ja que significa la victòria final sobre la violència (tercer cercle). Així doncs, es creuen d’una banda la història dels homes, que tendeix a la destrucció, i d’altra banda el cristianisme, que tendeix a la construcció. Això és el que s’anomena cruïlla apocalíptica, que és el moment de la història on ens trobem. / El núcleo de estudio de esta tesis es el pensamiento de René Girard, situado a lo largo de la segunda mitad del siglo XX: desde Mensonge romantique et vérité romanesque (1961) a Achever Clausewitz (2007). Este pensamiento se va definiendo, a lo largo de la tesis, en dos direcciones: el pensamiento sobre Girard y el pensamiento a partir de Girard. La primera dirección ordena el pensamiento de este autor en tres círculos, ordenados según un criterio cronológico y ––a la vez–– un criterio temático. El primer círculo es el del deseo mimético, que define una historia del deseo que va desde la mediación externa, de la sociedad jerárquica, a la mediación interna, de la sociedad igualitaria. El segundo círculo es el del sacrificio, que explica el origen y la pervivencia del grupo social. El sacrificio permite liberar el grupo de la violencia destructora, a cambio de la muerte de una víctima declarada culpable. El sacrificio pasa del mundo arcaico, mítico, al mundo cristiano, que proclama la inocencia de la víctima y, por lo tanto, la inanidad del sacrificio. El tercer círculo es el de la guerra, de la violencia llevada al conflicto de pueblos, hasta llegar a la conflagración más absoluta y radical, la que significa el final de la historia de los hombres. La segunda dirección propone una lectura de estos tres círculos desde la reciprocidad como categoría, de manera que la reciprocidad es la estructura del deseo mimético (primer círculo), el cristianismo define una nueva forma de reciprocidad, la reciprocidad positiva (segundo círculo) y esta nueva forma de reciprocidad es conclusiva, ya que significa la victoria final sobre la violencia (tercer círculo). Así pues, se cruzan por un lado la historia de los hombres, que tiende a la destrucción, y por otro lado el cristianismo, que tiende a la construcción. Esto es a lo que se llama cruce apocalíptico, que es el momento de la historia donde estamos. / This thesis is focused on René Girard’s thought, located along the second half of the 20th century: from Mensonge romantique et vérité romanesque (1961) to Achever Clausewitz (2007). This thought has been defined, throughout the thesis, in two directions: the thought about Girard and the thought from Girard. The first direction arranges this author’s thought in three circles, ordered according to chronologicals judgements, and – simultaneously – thematical judgements. The first circle is the one about mimetic desire, which defines a story about desire that goes from external mediation, of hierarchic society, to internal mediation, of equal society. The second circle is the one about sacrifice, which explains the origin and social group’s survival. Sacrifice allows the group to be released from destructive violence, in exchange of a victim found guilty. The sacrifice goes from the archaic mythical world to the Christian world, which announces the innocence of the victim and thus, the inanity of sacrifice. The third circle is the one about war, about violence among peoples, getting to the most radical and drastic confrontation, the one which means the end of mankind’s history. The second direction proposes to read the three circles from reciprocity as a category, so that the reciprocity is the stucture of mimetic desire (first circle); Christianity defines a new form of reciprocity, the positive reciprocity (second circle); this new form of reciprocity is conclusive, because it means the final victory over violence (third circle). Therefore, two lines intersect: mankind’s history, which tends to destruction, and Christianity, which tends to construction. This is what is called apocalyptic crossing, history moment we are living in.

L’aportació artística d’Antoni Tàpies figura, des de fa varies dècades, entre les més notables de la segona meitat del segle XX. La seva influència aviat va transcendir l’entorn més inmediat i avui és una figura que gaudeix de reconeixement internacional. Nascut el 1923 en el si d’una família burgesa, culta i catalanista, immersa des de mitjan segle XIX en una tradició editorial i llibretera, ben aviat es despertà en el jove artista un amor pels llibres i la lectura. Aquestes circumstàncies familiars suposaren una extraordinària oportunitat per a què des de ben jove llegís a Nietzsche, Stendhal, Maupassant, Proust, Wilde o Sartre, entre d’altres. Probablement aquesta estima per la lectura sembrada en temps de joventut influí en què Antoni Tàpies sigui avui un dels pocs artistes de casa nostra que ha optat per l’escriptura com a mitjà d’expressió. Al llarg de la seva vida, publicà set volums, cinc dels quals constitueixen una selecció d’articles publicats en premsa i mitjans de comunicació. En aquest sentit, en tant que col·laborador habitual d’algunes de les capçaleres més importants del nostre país, Antoni Tàpies conreà l’escriptura de manera activa i periòdica, expressant les seves opinions en aquelles qüestions que considerava pertinents. L’objectiu d’aquesta investigació consisteix en realitzar una anàlisi del llegat textual de l’artista per esbossar les principals línies del pensament d’Antoni Tàpies i esbrinar, si s’escau, quines són les vinculacions entre l’obra plàstica i els seus escrits. Antoni Tàpies constitueix una raresa en el panorama historiogràfic estètic català i ens preguntem si Tàpies forma part de la tradició d’artistes occidentals que des de finals del segle XIX usaren la ploma per expressar els seus pensaments i teories artístiques. Antoni Tàpies pensà contínuament l’art i sovint en la seva obra trobem temàtiques que impregnen l’obra literària publicada al llarg dels anys. Tres d’aquestes qüestions que l’artista aborda en múltiples articles són: la pregunta sobre el sentit de l’art, un intent d’aproximació a la figura de l’artista i, finalment, les vinculacions entre art i espiritualitat. En aquest sentit, aquesta investigació s’adentra en la pregunta sobre el sentit de l’art que, en el cas particular d’Antoni Tàpies, s’haurà de respondre, entre d’altres aspectes, des de la seva funció social. Així mateix, cal situar l’artista català en diàleg amb d’altres artistes contemporanis que han reflexionat sobre qüestions semblants per poder, posteriorment, construir una visió de conjunt i valorar-ne la seva originalitat. Aquesta tesi també recorre una altra pregunta fonamental: com creu Antoni Tàpies que ha de ser el vertader artista. Aquesta és una pregunta important, ja que aludeix a aspectes personals i ens apropa als anhels més íntims de l’artista. Tàpies rebutja qualsevol intent de reduir el paper de l’artista al de mer comunicador entès com aquell qui reprodueix el discurs generat per pensadors i escriptors. L’artista ha de trobar una veu pròpia que el defineixi i cal establir les relacions entre aquesta personalitat i la funció social de l’art. Finalment, farem referència a la darrera de les temàtiques que volem estudiar: art i espiritualitat. Antoni Tàpies no s’adscriu a cap religió tot i que paraules com mística, energia, camí, Déu o meditació farceixen els seus escrits. L’artista té una visió molt personal sobre aquesta qüestió, influïda per les cultures orientals, especialment les procedents d’Índia, Xina i Japó. Ens preguntarem doncs si l’art és un mitjà de comunicació de l’experiència transcendent. En definitiva, Antoni Tàpies mai no publicà un llibre amb tota la seva estètica o filosofia de l’art però sí que optà, al llarg de tota la seva vida, per publicar articles circumstancials. L’anàlisi d’aquests textos, al costat de la seva obra plàstica, ens haurien de permetre apropar-nos al seu pensament en la que és la primera tesi doctoral sobre els escrits d’Antoni Tàpies. / The artistic contribution of Antoni Tàpies figure, for several decades, among the most notable in the second half of the twentieth century. His influence soon transcended the immediate surroundings and today is a figure who enjoys international recognition. Antoni Tàpies was born in Barcelona in 1923 into a cultured, middle-class, Catalan nationalist family who, since the 19th century, had been part of a publishing and book-selling tradition that awoke in him an early love of books and reading. These extraordinary family circumstances meant the opportunity to read Nietzsche, Stendhal, Maupassant, Proust, Sartre and Wilde, among others. Probably this love for reading explains that Antoni Tàpies is today one of the few artists in Catalonia who have chosen writing as a way of expression. Throughout his life, he published seven books and five of them are a selection of articles published in press and magazines. In this sense, as a regular contributor to some of the most important headlines of our country, Antoni Tàpies cultivated writing actively and regularly expressing his opinions on matters that he considered important. The objective of this research is to perform a textual analysis of the legacy of the artist to sketch the main lines of Antoni Tàpies thought and find out which are the links between the artistic work and his writings. Antoni Tàpies is a rarity in the historiographical aesthetic Catalan scene and we want to wonder if he is part of the Western tradition of artists that use the text to express their thoughts and artistic theories from the late nineteenth century since nowadays. Antoni Tàpies always thought the art and there are some themes that permeate the literary works published over the years. Three of these issues are: the question about the meaning of art, an attempt to approach the figure of the artist and, finally, the links between art and spirituality. In this sense, this research analises the question about the meaning of art that in Antoni Tàpies’ case should respond, among other things, from its social function. Likewise, we must place the Catalan artist in dialogue with other contemporary artists who have reflected on similar issues triyng to assess its originality. This thesis also runs another fundamental question: how Antoni Tàpies believes that a true artist must be. This is an important question because alludes to personal issues and brings us to the deepest longings of the artist. Tàpies rejects any attempt to reduce the role of the artist as a communicator understood as the one who plays the speech generated by thinkers and writers. The artist has to find their own voice and define the need to establish relationships between the personality and the social function of art. Finally, we will refer to the last issue that we want to study: art and spirituality. Antoni Tàpies not attached to any religion but words like mystical, energy, path, God or meditation stuffed his writings. The artist has a very personal view on this issue, influenced by Eastern cultures, especially from India, China and Japan. We therefore ask if art is a way of communication of the transcendental experience. In short, Antoni Tàpies never published a book with all his aesthetics or art philosophy. He choses, throughout his life, to publish circumstancial articles. The analysis of these texts, along with his artistic work, should enable us to get closer to his thinking in what is the first doctoral thesis on the writings of Antoni Tàpies. / La aportación artística de Antoni Tàpies figura, desde hace varias décadas, entre las más notables de la segunda mitad del siglo XX. Su influencia pronto trascendió el entorno más inmediato y hoy es una figura que goza de reconocimiento internacional. Nacido en 1923 en el seno de una familia burguesa, culta y catalanista, inmersa desde mediados del siglo XIX en una tradición editorial y librera, pronto se despertó en el joven artista un amor por los libros y la lectura. Estas circunstancias familiares supusieron una extraordinaria oportunidad para que desde muy joven leyera a Nietzsche, Stendhal, Maupassant, Proust, Wilde o Sartre, entre otros. Probablemente este aprecio por la lectura sembrada en tiempos de juventud influyó en que Antoni Tàpies sea hoy uno de los pocos artistas catalanes que ha optado por la escritura como medio de expresión. A lo largo de su vida, publicó siete volúmenes, cinco de los cuales constituyen una selección de artículos publicados en prensa y medios de comunicación. En este sentido, como colaborador habitual de algunas de las cabeceras más importantes de nuestro país, Antoni Tàpies cultivó la escritura de manera activa y periódica, expresando sus opiniones en aquellas cuestiones que consideraba pertinentes. El objetivo de esta investigación consiste en realizar un análisis del legado textual del artista para esbozar las principales líneas del pensamiento de Antoni Tàpies y averiguar cuáles son las vinculaciones entre obra plástica y escritos. Antoni Tàpies constituye una rareza en el panorama historiográfico estético catalán y nos preguntamos si Tàpies forma parte de la tradición de artistas occidentales que desde finales del siglo XIX usaron la pluma para expresar sus pensamientos y teorías artísticas. Antoni Tàpies pensó continuamente el arte y a menudo encontramos temáticas que impregnan toda la obra literaria publicada a lo largo de los años. Tres de estas cuestiones que el artista aborda en múltiples artículos son: la pregunta sobre el sentido del arte, un intento de aproximación a la figura del artista y las vinculaciones entre arte y espiritualidad. En este sentido, esta investigación se adentra en la pregunta sobre el sentido del arte que, en el caso particular de Antoni Tàpies, deberá responderse, entre otros aspectos, desde su función social. Asimismo, hay que situar al artista catalán en diálogo con otros artistas contemporáneos que han reflexionado sobre cuestiones similares para poder, posteriormente, construir una visión de conjunto y valorar su originalidad. Esta tesis también recorre otra pregunta fundamental: cómo cree Antoni Tàpies que debe ser el verdadero artista. Esta es una pregunta importante, ya que alude a aspectos personales y nos acerca a los anhelos más íntimos del artista. Tàpies rechaza cualquier intento de reducir el papel del artista al de mero comunicador entendido como aquel que reproduce el discurso generado por pensadores y escritores. El artista debe encontrar una voz propia que lo defina y es necesario establecer las relaciones entre esta personalidad y la función social del arte. Finalmente, haremos referencia a la última de las temáticas que queremos estudiar: arte y espiritualidad. Antoni Tàpies no se adscribe a ninguna religión aunque palabras como mística, energía, camino, Dios o meditación llenan sus escritos. El artista tiene una visión muy personal sobre esta cuestión, influida por las culturas orientales, especialmente las procedentes de India, China y Japón. Nos preguntaremos pues si el arte es un medio de comunicación de la experiencia trascendente. En definitiva, Antoni Tàpies nunca publicó un libro con toda su estética o filosofía del arte pero sí optó, a lo largo de su vida, por publicar artículos circunstanciales. El análisis de estos textos, junto a su obra plástica, debería permitirnos acercarnos a su pensamiento en la que es la primera tesis doctoral sobre los escritos de Antoni Tàpies.

Joseph de Maistre va ser un pensador original, d'una profunditat major de la que freqüentment se li concedeix i posseïdor, a més, d'una prosa excepcional. Aquest estudi pretén mostrar d'una banda que la seva filosofia i la seva lluita a favor de l'ortodòxia polític-religiosa neix, paradoxalment, de fonts obertament heterodoxes, i d'un altre costat que el seu discurs ideològic i antirevolucionari, nodrit per la força d'aquest ascendent, va influir de forma determinant en els apriorismes fonamentals del pensament contrarevolucionari espanyol en el període que va de 1833 fins a 1936. Espera a més poder contribuir a determinar com el pes dels seus textos va ajudar a modelar de forma significativa la reflexió teòrica de la majoria dels principals pensadors filosòfics i polítics de l’Espanya antiliberal de l’època. Per a això, aquesta tesi s'estructura en tres grans apartats El primer aborda les fonts heterodoxes del pensament demaistrià. La primera i fonamental d'entre elles és el nominalisme fideista i escèptic present en tot el desenvolupament intel·lectual del filòsof nascut a Chambéry. El seu nominalisme li connecta amb Escoto, Ockham i Gregorio de Rimini, però també amb Luter o Pascal. La segona línia seria la conformada pel Martinisme i a través d'ell per la esperançada escatologia de Joaquín de Fiore i el seu tercer mil·lenni. Finalment, una tercera font que estaria nodrida curiosament pels que al mateix temps van ser els seus adversaris ideològics més directes, així fonamentalment Voltaire i els grans revolucionaris jacobins. En el segon gran apartat d'aquesta tesi es sintetitza la filosofia de de Maistre a la llum de les influències heterodoxes citades i de la seva aversió a la Revolució Francesa per posar-lo en connexió amb el context històric del pensament contrarevolucionari espanyol. Un pensament necessitat d'un element nou que aportés frescor ideològic i que fos capaç de reemplaçar al escolasticisme decadent dels primers teòrics espanyols antirevolucionaris. En l'últim bloc d'aquest estudi, es realitza una anàlisi ja més detallada de la presència de Joseph de Maistre en els pensadors antiliberals espanyols d'aquest període i es mostra com aquests van participar d'una sèrie d'apriorismes ideològics en els que sens dubte es pot distingir l'influxe demaistrià. Privilegiant, per aconseguir-ho, especialment en la segona part d'aquest bloc, la comparació directa de textos dels diferents autors amb els del filòsof Savoià. / Joseph de Maistre fue un pensador original, de una profundidad mayor de la que frecuentemente suele concedérsele y poseedor, además, de una prosa excepcional. Este estudio pretende mostrar de un lado que su filosofía y su lucha a favor de la ortodoxia religioso-política bebe, paradójicamente, de fuentes abiertamente heterodoxas y de otro lado que su discurso ideológico y antirrevolucionario, nutrido por la fuerza de este ascendiente, influyó de forma determinante en los apriorismos fundamentales del pensamiento contrarrevolucionario español en el periodo que va de 1833 hasta 1936. Espera además contribuir a determinar cómo el peso de sus textos ayudó a modelar de forma significativa la reflexión teórica de varios de los principales ideólogos filosófico-políticos de la España antiliberal de la época. Para ello, esta tesis se estructura en tres grandes apartados El primero aborda las fuentes heterodoxas del pensamiento demaistriano. La primera y fundamental de entre ellas es el nominalismo fideísta y escéptico presente en todo el desarrollo intelectual del filósofo nacido en Chambéry. Su nominalismo le conecta con Escoto, Ockham y Gregorio de Rimini, pero también con Lutero o Pascal. La segunda línea sería la conformada por el martinismo y a través de él por la esperanzada escatología de Joaquín de Fiore y su tercer milenio. Finalmente, una tercera fuente que estaría nutrida curiosamente por los que al mismo tiempo fueron sus adversarios ideológicos más directos, así Voltaire y los revolucionarios jacobinos. En el segundo gran apartado de esta tesis se sintetiza la filosofía de de Maistre a la luz de estas influencias heterodoxas citadas y de su aversión a la Revolución Francesa para ponerlo en conexión con el contexto histórico del pensamiento contrarrevolucionario español. Un pensamiento necesitado de un elemento novedoso que aportara frescura y que fuese capaz de reemplazar al escolasticismo decadente de los primeros teóricos antirrevolucionarios españoles. En el último bloque de este estudio, se realiza un análisis ya más pormenorizado de la presencia de Joseph de Maistre en los pensadores antiliberales españoles de este periodo y se muestra como éstos participaron de una serie de apriorismos ideológicos, en los que sin duda puede distinguirse el influjo demaistriano. Privilegiando para ello, especialmente en la segunda parte de este bloque, la comparación directa de textos de los distintos autores con los del filósofo saboyano. / Joseph de Maistre was an original thinker with exceptional prose. This study wants to show first that his philosophy and his fight for religious and political orthodoxy paradoxically born in heterodox sources and secondly that his ideological and anti-revolutionary discourse had a strong influence in the Spanish counterrevolutionary thought in period from 1833 to 1936. Expect also help determine how the influence of his writings helped build the theoretical meditation of most the anti-liberal Spanish philosophers and political ideologues of this period. This thesis is divided into three major sections. First studies the unorthodox sources de Maistre thought. The most important is the fideism and skeptical nominalism, present in all the intellectual development of the philosopher born in Chambery. His nominalism connects him with Scotus and Ockham and Gregory of Rimini, but also with Luther or Pascal. The second line would be formed by the Martinism and through him by hopeful eschatology of Joachim of Fiore and his third millennium. Finally, a third source would be peculiarly nourished by that at one time was his closest ideological adversaries: Voltaire and the revolutionary Jacobins. In the second major section of this thesis, the philosophy of de Maistre is analyzed considering his heterodox influences and his aversion to the French Revolution to put it in connection with the historical context of Spanish counter-revolutionary thought. This Spanish thought needed a new element that will bring freshness and it was able to replace the decadent scholasticism of the first Spanish antirevolutionary theorists. The last part of this study, a more detailed analysis about the presence of Joseph de Maistre in Spanish anti-liberal thinkers of this period show as they participated in a series of ideological preconceptions, created by the influence of de Maistre thought. Giving priority, especially in the second part of this block, direct comparison of texts from different authors with texts of the Savoyard philosopher.

Des de l'àmbit acadèmic del disseny gràfic, s'assumeix que la història i la teoria de les imatges més significatives prèvies a la revolució industrial són –única i exclusivament– competència de la història de l'art, un supòsit arbitrari que impedeix que el disseny gràfic es confronti naturalment amb la seva pròpia història. Al tema no li manca importància, ja que s'estan passant per alt coneixements i recursos que ajudarien els dissenyadors gràfics, no només a tenir una perspectiva més àmplia i un coneixement més sòlid i profund de la seva professió, sinó que, a més a més, els resultarien molt útils en el desenvolupament de la seva tasca. Per demostrar aquestes hipòtesis, la següent tesi doctoral adopta un enfocament metodològic mixt que consta de tres parts: un estudi històric que explica el cisma entre l'art i el disseny; un qüestionari exploratori que demostra la utilitat de les teories de l'art aplicades al disseny gràfic i, finalment, una anàlisi dels continguts dels programes didàctics del grau en disseny gràfic (curs 2014-2015) de les universitats espanyoles. En aquest últim es constata i descriu la fragmentació existent en el discurs entre ambdues disciplines. La triangulació de les dades obtingudes ofereix una imatge panoràmica de les tensions –la seva naturalesa i les conseqüències– entre l'art i el disseny alhora que detecta un problema ontològic en la història del disseny gràfic. / Desde el ámbito académico del diseño gráfico se asume que la historia y la teoría de las imágenes más significativas previas a la revolución industrial son –única y exclusivamente– competencia de la historia del arte, un supuesto arbitrario que impide al diseño confrontarse naturalmente con su propia historia. El tema no carece de importancia: se están pasando por alto conocimientos y recursos que ayudarían a los diseñadores gráficos no sólo a tener una perspectiva más amplia y un conocimiento más sólido y profundo de su profesión sino que, además, les resultarían útiles en el ejercicio de la misma. Para demostrar estas hipótesis la siguiente tesis doctoral adopta un enfoque metodológico mixto que consta de tres partes: un estudio histórico que explica el cisma entre el arte y el diseño, un cuestionario exploratorio que demuestra la utilidad de las teorías del arte aplicadas al diseño gráfico y, finalmente, un análisis de los contenidos de los programas didácticos del grado en diseño gráfico (curso 2014-2015) de las universidades españolas. En este último se constata y describe la fragmentación existente en el discurso entre ambas disciplinas. La triangulación de los datos obtenidos ofrece una imagen panorámica de las tensiones –su naturaleza y consecuencias– entre el arte y el diseño a la vez que detecta un problema ontológico en la historia del diseño gráfico. / From the perspective of the academic world of graphic design the history and theory of the most significant images prior to the industrial revolution are assumed to be solely and exclusively competence of the history of art, an arbitrary assumption which impedes the natural confrontation of design with its own history. This topic is no trivial matter: high knowledge and resources for a more comprehensive view and more solid and profound knowledge of their profession which are useful for its practice are overlooked. In order to demonstrate these hypothesis the present doctoral thesis takes a mixed methodology approach which consists of three parts: a historical study which explains the schism between art and graphic design, an exploratory questionnaire which proves the usefulness of art theories applied to graphic design, and finally the analysis of the graphic design academic content in Spanish universities (year 2014-2015). In that latest part the fragmentation in the discourse of these two disciplines is observed and described. Triangulation of obtained data offers a panoramic view of tensions between art and design- their nature and consequences- and detects an ontological issue in the history of graphic design.

En primer lloc, la recerca pretèn dibuixar un retrat sociològic i cultural de l'últim període del segle XX, marcat per la fascinació per la creació col·lectiva i els principis de mutació dels gustos del públic que presagien el declivi d'aquesta pràctica teatral. Intenta donar resposta a la delicada qüestió de saber si aquest canvi d'orientació era fruit d'una voluntat política o d'una evolució del sistema econòmic o simplement el final d'una moda. Remarca que el teatre de creació col·lectiva té un fort lligam amb l'associacionisme que suggereix una via alternativa en el funcionament relacional del món laboral. Per contrarestar la jerarquització, proposa un model igualitari de presa de responsabilitat i l'autogestió dels mitjans econòmics. Cap als anys 90, la influència de l'esperit de l'associacionisme s'ha reduït i en conseqüència la forma teatral que representava els gustos d'aquest moviment social ha perdut ressó. La creació col·lectiva magnifica la figura de l'actor, perquè posar l'executant com a responsable de la creació suposa crear un espectacle partint dels coneixements de l'intèrpret. L'obra s'elabora a l'escenari durant els assaigs a base d'improvisacions i privilegia l'acció i el gest. Les troballes neixen de "l'estat de joc" que l'actor desenvolupa per la pràctica diària. Es busca l'espontaneïtat, entesa com una recerca sobre sí mateix i no com un tot s'hi val. L'impuls de la persona és filtrat pels coneixements de l'actor que domina el seu Art. / En primer lugar, la investigación pretende dibujar un retrato sociológico y cultural del último período del siglo XX, marcado por la fascinación por la creación colectiva y el inicio del cambio de gustos del público que presagian el declive de esta práctica teatral. Intenta dar respuesta a la delicada pregunta de dilucidar si este cambio de orientación fue fruto de una voluntad política, de una evolución del sistema económico, o simplemente el final de una moda. Realza que el teatro de la creación colectiva mantiene un destacable lazo con el sistema asociativo que sugiere una alternativa en el funcionamiento relacional del mundo laboral. Para contrarrestar la imposición de la jerarquía, propone un modelo igualitario y la auto-gestión de los medios económicos. Hacia los años 90, la influencia del sistema asociativo se reduce y en consecuencia la forma teatral que representaba los gustos de este movimiento social pierde fuelle. La creación colectiva magnifica la figura del actor porque otorgar al ejecutante la responsabilidad de la creación presupone crear un espectáculo a partir de los conocimientos del intérprete. La obra se elabora en el escenario, en los ensayos, a base de improvisaciones. Los hallazgos nacen del "estado de juego" que el actor desarrolla con la práctica diaria. Se busca la espontaneidad, entendida como una investigación sobre sí mismo y no como "todo vale". El impulso de la persona se filtra a través de los conocimientos del actor que domina su arte. / First of all, the research tries to draw a sociological and cultural picture of the last period of the XXth Century, characterized by the fascination for collective creation and the beginning of change: the taste of public mutated and this fact foresaw the decline of that theatre practice.The author aims to understand this process and answer a sensitive question: was that change planed by political will or was it the result of an evolution of the economic system, or more simply, was it the end of a state of mood? She remarks that this practice has a link with the encrease of the spirit of association which proposes an alternative way for the relationships in the labour.To counteract the hierarchy, it presents a pattern of equality to take decisions and it suggests the self-management of the economic means. In nineties, spirit of association partly lost its weight and consequently that teatrical aesthetics which stood for the taste of that social movement faded. Collective creation puts the actor in the loop. This one becomes responsible of the creation because he creates the show taking account of his own knowledge of interpretation art. The show moves forward on stage during rehearsals thank to improvisations. Actors discover the findings of the play when they are in a particular state, a playing mood. They develop it throughout the daily practice. They look for spontaneity as a research upon themselves but not everything is accepted. Personal impulse is filtered through actor's skills.