Aquest treball planteja l'anàlisi de les possibles arrels teològiques del pensament metafísic del filòsof Xavier Zubiri. Al llarg del treball anirem investigant el sistema metafísic d'un pensador que representa la problemàtica de replantejar la filosofia i la teologia segons un marc originari, retornant a les dues disciplines el seu significat primari. I per aconseguir aquest objectiu, hem considerat necessari fer un recorregut en el pensament d'un gran autor i buscar en això les possibles arrels teològiques, a través del diàleg amb la tradició filosòfica. Després de l'estudi de l'obra Sobre l'essència, i de les preocupacions metafísiques aquí elaborades, ens proposem esbrinar les assercions teològiques, sobre la realitat divina, concebuda com extàtica efusió de l'àgape, categoria metafísica de la realitat divina i via d'accés per la deïficació de l'home, considerat essència oberta i constitutivament relligat. La tesi està dividida en tres parts. En la primera ens ocuparem del context històric en el qual s'ha desenvolupat el pensament del jove pensador, fins a la trobada amb Viktor Warnach i la superació de les doctrines modernistes. En la segona, la part més sistemàtica, centrarem la dissertació en Sobre l' essència, subratllant els passatges més significatius pel que es refereix a la presència de la teologia grega i paulina. En la tercera i última part, es tanca el cercle obert amb les primeres dues seccions, amb l'aportació dels textos teològics del filòsof, per complir un pas ulterior cap a l'aplicació directa de les qüestions teològiques a la metafísica de Zubiri. L'experiència religiosa i la intel·lectual formen un conjunt, concebut a la llum d'una nova interpretació biogràfica i a partir de la font conceptual de la Teologia paulina i de la Teologia del misteri. La metafísica de l'autor, segons la nostra recerca, no pot prescindir d'aquest fonamental context religiós. I és gràcies a aquest nou enfocament que la filosofia de Zubiri adquireix profunditat en la cerca de les qüestions últimes, en acord amb l'infatigable labor de la filosofia per aconseguir la veritat. / Este trabajo plantea el análisis de las posibles raíces teológicas del pensamiento metafísico del filosofo Xavier Zubiri. A lo largo del trabajo iremos investigando el sistema metafísico de un pensador que representa la problemática de replantear la filosofía y la teología según un marco originario, devolviendo a las dos disciplinas su significado primario. Y para lograr este objetivo, hemos considerado necesario hacer un recorrido en el pensamiento de un gran autor y buscar en ello las posibles raíces teológicas, a través del dialogo con la tradición filosófica. A través del estudio de la obra Sobre la esencia, y de las preocupaciones metafísicas ahí elaboradas, nos proponemos averiguar las aserciones teológicas, sobre la realidad divina, concebida como extática efusión del ágape, categoría metafísica de la realidad divina y vía de acceso para la deificación del hombre, considerado esencia abierta y constitutivamente religada. La tesis está dividida en tres partes. En la primera nos ocuparemos del contexto histórico en el cual se han desarrollado el pensamiento del joven pensador, hasta el encuentro con Viktor Warnach y la superación de las doctrinas modernistas. En la segunda, la parte más sistemática, centraremos la disertación en Sobre la esencia, subrayando los pasajes más significativos por lo que se refiere a la presencia de la teología griega y paulina. En la tercera y última parte, se cierra el círculo abierto con las primeras dos secciones, con el aporte de los textos teológicos del filósofo, para cumplir un paso ulterior hacia la aplicación directa de las cuestiones teológicas a la metafísica de Zubiri. La experiencia religiosa y la intelectual forman un conjunto, concebido a la luz de una nueva interpretación biográfica y a partir de la fuente conceptual de la Teología paulina e de la Teología del misterio. La metafísica del autor, según nuestra investigación, no puede prescindir de este fundamental contexto religioso. Y es gracias a este nuevo enfoque que la filosofía de Zubiri adquiere profundidad en la búsqueda de las cuestiones últimas, en acuerdo con el infatigable labor de la filosofía para alcanzar la verdad. / This work presents the analysis of possible theological roots of metaphysical thought of the philosopher Xavier Zubiri. Throughout the work we will be investigating the metaphysical system of a thinker who represents rethink the problem of philosophy and theology as an original framework, the two disciplines returning to its primary meaning. And to achieve this purpose, we have found it necessary to take a tour at the thought of a great philosopher and look at it possible theological roots, through dialogue with the philosophical tradition. Through the study of the work on the essence, and there elaborate metaphysical concerns, we intend to find out the theological assertions about the divine reality, conceived as ecstatic outpouring of agape, metaphysical category of divine reality and path for deification of man, considered open and constitutively religated essence. The thesis is divided into three parts. In the first we look at the historical context in which they have developed the thought of the young philosopher, to the meeting with Viktor Warnach and overcoming modernist doctrines. In the second, the systematic part, the dissertation will focus on the essence, highlighting the most significant passages so it refers to the presence of Greek and Pauline theology. In the third and final part, the circle opened with the first two sections, with the contribution of theological texts of the philosopher, to fulfill a further step towards the direct application of theological metaphysics of Zubiri issues is closed. The religious experience and intellectual form a set, designed in the light of a new biographical interpretation and from the conceptual source of Pauline theology and the theology of the mystery. The metaphysics of the author, according to our research, cannot do without this fundamental religious context. And it is thanks to this new approach to the philosophy of Zubiri acquires depth in search of the latest issues, according to the tireless work of philosophy to reach the truth.

A La seriedad en la obra de Kierkegaard, “obra” es diu de dues maneres: obra primera, obra en sentit estricte, la producció literària (pel que fa a la serietat) de K.; i obra segona, la serietat de K., aquella que, sense excloure l’obra primera, constitueix la vida tota de K. Obra viscuda i vida en obra, ambdues inescindibles. És el propi d’autor per a qui no pot donar-se l’admirar sense imitar allò admirat (sense perdre amb això la pròpia primitivitat), la doctrina sense l’acció de les obres, el concepte sense pathos, i això tant en la comunicació (als altres) com en la vida. Parlar de la serietat de K. exigeix precisament atendre, encara que sigui mínimament, a la seva biografia personal, així com a allò que s’entén comunamente per serietat; i principalment a com l’entenen autors anteriors i posteriors a K. dintre de la història de la filosofia. Destaco igualment i valoro aquells que han estudiat tot o part d’allò escrit per K., des de l’òptica del que per a aquest és serietat. Serà en una segona part on s’analitza el que entén K. per serietat (i on s’estudia la serietat en K. i no la serietat de K.), a partir de la suposada precomprensió del que sigui la serietat (encara que, per a nosaltres, ja més enriquida per l’aportació de la seva història, feta a la primera part). És del que parteix, sens dubte, el mateix K. qui fins al cap. IV de El Concepto de la Angustia no es decideix a explicar-nos, per mitjà d’un pseudònim, allò que entén per serietat. Però precisament d’aquí neix el perill (al meu judici sempre latent) de confondre allò dit per K. amb allò dit per qualsevol dels seus pseudònims, fet productor d’equívocs i de suposades contradiccions atribuïdes a K. Per això ha estat preocupació meva l’anar corroborant les afirmacions dels pseudònims, en especial les relatives a la serietat, amb les del propi K. en els Papirer. D’aquí la importància del terme transposició en K., mitjançant el qual destaco igualment que el que es diu en un estadi en el camí de la vida (dels quals actualment ja hi ha una precomprensió), essent el mateix, tot i així canvia de significat en ser transposat a un altre. Per això mateix he insistit igualment, en parlar de les distintes categories existencials més afins a la serietat (primitivitat, repetició, interioritat…), així com també en fer-ho de la mateixa serietat, a qualificarles en tot moment en funció de l’estadi (estètic, ètic o religiós) que, en cada cas, correspongui. S’haurà, doncs, de determinar finalment una pretesa serietat estètica (?), una serietat ètica i una serietat religiosa (aquesta per a K. la veritable serietat), amb l’ajut de les dites categories existencials igualment diferenciades per estadis, buscant sempre una distinció sense confusió entre aquells. Confusió d’estadis a la qual, segons K., porta en últim terme la dialèctica quantitativa hegeliana i tot panteisme. Sent els estadis vida, no pura especulació irreal, s’explicarà per què cal estendre el nombre inicial d’estadis, establir ponts entre ells, encara que sense renunciar per això a la diferència qualitativa entre ells ni a la llibertat del salt qualitatiu. Hi haurà doncs distinció, sense separació, entre els estadis; no faltaran, per tant, els elements comuns, encara que transposats d’un estadi a l’altre, ja siguin ètics (els comuns a la primera i segona ètica), ja siguin religiosos (els comuns a la religiositat A i religiositat B, aquesta l’absolutament paradoxal, la religiositat cristiana). Ètica primera i religiositat A exposades, això sí, a la permanent temptació de la falsa serietat, consistent a descansar aquellas exclusivament en sí mateixes, i vistes en tota la seva contradictòria comicitat des de l’estadi superior. La ironia i l’humor figuren no sols com estadis intermitjos, sobreviuen, tal com passa amb l’angoixa, en forma servil o dominada, és a dir, al servei de la fe, en l’estadi superior de la serietat religiosa. Serveixen així de garantia d’aquesta i constitueixen la pedra de toc per a distingir-la de la falsa serietat. La serietat és relació (relació segona). Suposa esforç, tensió finit-infinit (serietat en el subjecte) que tendeix a coincidir circularment amb l’objecte (seriós) i que, per ser allò més seriós, no pot ser altre que el subjecte mateix, el jo (el jo ètic i el jo religiós). La personalitat, l’ésser persona (no simple home), és serietat (la filosofia en K. és antropologia no del home natural o espontani, sinó de l’home per fer), en concret serietat religiosa, l’avançar-se de l’eternitat. En la meva referència a l’Altre (no als altres, el que, per a K., seria en tot cas ocasional) em faig veritablement (és a dir, religiosament) seriós. A això ajuda decisivament la seriositat del pensament de la certesa, però sense saber el quan, de la mort, i, pel mateix, la concepció seriosa de l’Instant temporal en què tot es decideix. Ja que, com a jutge he insistit en això especialmente, el judici de salvació o de condemnació és, per a K., l’únic seriós, si s’entén des de la serietat de Déu: rigor i misericordia. Judici aquest individual, privat, de persona a persona: No judici (ètic) en aplicació d’una llei general i igual per a tots, sinó judici (religiós) davant de Déu. D’aquí, encara que hom no desesperi del perdó dels pecats, la por i el tremolor. K. és teòleg o filòsof? K. és, principalment, un simple escriptor religiós, que, més enllà de la filosofía, per la seva humilitat (simplicitat i humilitat és serietat), no vol ser en cap cas objecte del riure de Déu. / En La seriedad en la obra de Kierkegaard, “obra” se dice de dos maneras: obra primera, obra en sentido estricto, la producción literaria (en lo que respecta a la seriedad) de K.; y obra segunda, la seriedad de K., la que, sin excluir la obra primera, constituye la vida tota de K. Obra vivida y vida en obra ambas inescindibles. Es lo propio de autor para el que no cabe el admirar sin imitar lo admirado (sin por ello perder la propia primitividad), la doctrina sin la acción de las obras, el concepto sin pathos, y ello tanto en la comunicación (a los otros) como en la vida. Hablar de la seriedad de K. exige precisamente atender, aunque sea mínimamente, a su biografía personal, así como a lo que se entiende comúnmente por seriedad; y principalmente a cómo la entienden autores anteriores y posteriores a K. dentro de la historia de la filosofía. Destaco igualmente y valoro a quienes han estudiado todo o parte de lo escrito por K., desde la óptica de lo que para éste es seriedad. Será en una segunda parte donde se analiza lo que entiende K. por seriedad (y donde se estudia la seriedad en K. y no la seriedad de K.), a partir de la supuesta precomprensión de lo que sea la seriedad (aunque ya, para nosotros, más enriquecida por la aportación de su historia, hecha en la primera parte). Es de lo que parte, sin duda, el propio K. quien hasta el cap. IV de El Concepto de la Angustia no se decide a explicarnos, por medio de un pseudónimo, lo que entiende por seriedad. Pero precisamente de ahí surge el peligro (a mi juicio siempre latente) de confundir lo dicho por K. con lo dicho por cualquiera de sus pseudónimos, hecho productor de equívocos y supuestas contradicciones atribuidas a K. Por eso ha sido preocupación mía el ir corroborando las afirmaciones de los pseudónimos, en especial las relativas a la seriedad, con las del propio K. en los Papirer. De ahí la importancia del término transposición en K., mediante el que destaco igualmente que lo dicho en un estadio en el camino de la vida (de los que actualmente hay también una precomprensión), siendo lo mismo, sin embargo cambia de significado al ser transpuesto a otro. Por lo mismo he insistido igualmente, al hablar de las distintas categorías existenciales más afines a la seriedad (primitividad, repetición, interioridad…), así como también al hacerlo de la seriedad misma, en calificarlas en todo momento en función del estadio (estético, ético o religioso) que, en cada caso, corresponda. Habrá pues que determinar finalmente una pretendida seriedad estética (?), una seriedad ética y una seriedad religiosa (ésta para K. la seriedad verdadera), con ayuda de dichas categorías existenciales igualmente diferenciadas por estadios, buscando siempre una distinción sin confusión entre aquéllos. Confusión de estadios a que, para K., lleva en último término la dialéctica cuantitativa hegeliana y todo panteísmo. Al ser los estadios vida, no pura especulación irreal, se explicará por qué hay que extender el inicial número de estadios, establecer puentes entre ellos, aunque sin renunciar por ello a la diferencia cualitativa entre los mismos y a la libertad del salto cualitativo. Habrá pues distinción, sin separación, entre los estadios; no faltarán, por tanto, los elementos comunes, si bien transpuestos de un estadio al otro, ya sean éticos (los comunes a la primera y segunda ética), ya religiosos (los comunes a la religiosidad A y religiosidad B, ésta la absolutamente paradójica, la religiosidad cristiana). Ética primera y religiosidad A expuestas, eso sí, a la permanente tentación de la falsa seriedad, consistente en descansar aquéllas exclusivamente en sí mismas, y vistas en toda su contradictoria comicidad desde el estadio superior. La ironía y el humor figuran no sólo como estadios intermedios, sobreviven, como ocurre con la angustia, en forma servil o dominada, es decir, al servicio de la fe, en el estadio superior de la seriedad religiosa. Sirven así de garantía de ésta y constituyen la piedra de toque para distinguirla de la falsa seriedad. La seriedad es relación (relación segunda). Supone esfuerzo, tensión finito-infinito (seriedad en el sujeto) que tiende a coincidir circularmente con el objeto (serio) y que, por ser lo más serio, no puede ser otro que el sujeto mismo, el yo (el yo ético y el yo ético religioso). La personalidad, el ser persona (no mero hombre), es seriedad (la filosofía en K. es antropología no del hombre natural o espontáneo, sino del hombre por hacer), en concreto seriedad religiosa, anticipo de la eternidad. En mi referencia al Otro (no a los otros, lo que, para K., sería en todo caso ocasional) me hago verdaderamente (es decir religiosamente) serio. A ello ayuda decisivamente lo serio del pensamiento de lo cierto, pero sin saber el cuando, de la muerte, y, por lo mismo, la concepción seria del Instante temporal en que todo se decide. Pues, como juez he insistido en ello especialmente, el juicio de salvación o de condenación es, para K., lo único serio, si se entiende desde la seriedad de Dios: rigor y misericordia. Juicio éste individual, privado, de persona a Persona: No juicio (ético) en aplicación de una ley general e igual para todos, sino juicio (religioso) delante de Dios. De ahí, aún sin desesperar del perdón de los pecados, el temor y el temblor. ¿K. es teólogo o filósofo? K. es, principalmente, un simple escritor religioso, quien, más allá de la filosofía, por su humildad (simplicidad y humildad es seriedad), no quiere ser en ningún caso objeto de la risa de Dios / In Seriousness in Kierkegaard’s work, “work” means two things: First work, work in its strict sense, the literary product (concerning seriousness) of K.; and Second work, the seriousness of K., which, without excluding First work, constitutes K.’s whole life. Life-imbedded work and life in-his-work are indivisible. It is a characteristic of this author for whom admiration cannot exist without imitation of that which is admired (and that, without the loss of his own primitivity), nor can doctrine exist without the action of the works, or concept without pathos, and that, both in communicating (to others) as in life self. Speaking of the seriousness of K. requires precisely paying attention, even if it is only minimal, to his personal biography, as well as to what is commonly understood as seriousness; and, most importantly, to how it has been understood by authors before and after K. in the history of philosophy. I also highlight and value those who have studied all or part of what was written by K., from the angle of his vision of seriousness. In a Second part it will be analyzed what K. understands by seriousness (and where seriousness in K. is studied, as opposed to the seriousness of K.), on the basis of the alleged pre-understanding of what seriousness is (although, for us, already enriched by our knowledge of its history, told in the first part). Undoubtedly, it is the same starting point of K. himself, who, only in chapter IV of The Concept of Anxiety, decides to explain, and that by means of a pseudonym, what is understood by seriousness. But it is precisely there where the danger (always lurking, in my opinion) of confusing what is said by K. for what is said by any of his pseudonyms, which is the source of many misunderstandings and alleged contradictions attributed to K. For this reason, it has been my task to corroborate the statements made in the Papirer by each of the pseudonyms (especially those relating to seriousness), with those of K. Here lies the importance of the term transposition in K., by means of which I emphasize that what is said in a stage in the way of life (of which there is now also a pre-understanding), being the same thing, changes its meaning when it is transposed to another. For the same reason, I have also insisted on speaking about the different existential categories more kindred to seriousness (primitivity, repetition, interiority…), and also about seriousness itself, in describing those categories according to their stage (aesthetic, ethic or religious) in every case. It will be thus needed to finally determine an alleged aesthetic seriousness (?), an ethic seriousness and a religious seriousness (being this last one the true one for K.), with the help of the above mentioned existential categories, also differentiated by stages, trying always to avoid confusion between them. According to K., hegelian dialectics and all pantheisms invariably lead to such a confusion of stages. Since the stages are “life”, and not pure irreal speculation, it will be explained why the initial number of stages should be expanded, and bridges established among them, without renouncing to the qualitative difference between them and to the liberty of the qualitative gap. There will be, consequently, a distinction without separation between the stages; thus, no lack of common elements will be found, even if transposed from one stage to the other, either ethic (those common to the first and second ethic), or religious (those common to religiosity A and religiosity B, the latter being the absolutely paradoxical one: Christian religiosity). First ethic and A religiosity exposed, however, to the permanent temptation of fake seriousness, which consists in their relying exclusively on themselves, and seen in their full contradictory comedy from the superior stage. Irony and humor appear not only as intermediate stages, but survive, as happens with anxiety, in a servile or dominated form; that is, at the service of faith, in the superior stage of religious seriousness. This way, they act as a warrant of faith, as a touchstone to distinguish real seriousness from the fake kind. Seriousness is relation (second relation). It implies endeavor, finite-infinite tension (seriousness in the subject), which tends to concur circularly with the (serious) object and which, being the extreme of seriousness, can be no one else but the subject himself, the ego (the ethic ego and the ethic-religious ego). Personality, the quality of being a person (not merely a man), is seriousness (philosophy in K. is anthropology, not of the natural or spontaneous man, but of the man still to be made), specifically religious seriousness as a prelude of eternity. In my reference to the Other (not to the others, which, for K., would be always occasional), I become truly (that is, religiously) serious. It is of decisive help to this purpose the seriousness of the thought of the certainty of death, but without knowing the when, and, for the same reason, the serious conception of the temporal Instant in which everything is decided. Being a judge myself, I have insisted especially on the fact that judgment of salvation or condemnation is, for K., the only serious thing, understood under the light of God’s seriousness: rigor and mercy. This is an individual, private judgment, from person to Person: not (ethical) judgment, in appliance of a general law and equal to everyone, but a (religious) judgment before God. Hence, without losing hope in the forgiveness of sins, the fear and the trembling. Is K. a theologian or a philosopher? K. is, foremost, simply a religious writer who, beyond philosophy, due to his humility (simplicity and humility are seriousness), does not want to be in any case the object of God’s laughter.

Aquesta tesi doctoral aborda dos grans temes: Creació i Evolució. Per això, vam començar estudiant la visió clàssica de la creació en Sant Tomàs d'Aquino per a relacionar-la amb l'evolució. Mostrem com Sant Tomàs uneix els conceptes creació i conservació per donar resposta a tot un seguit de qüestions que tenen el seu origen en l'evolució del món, donant lloc així a la idea de creació contínua. Hem descobert que a Sant Tomàs, al costat de la «creació stricto sensu», en la qual no apareix més que el no-res i l'ésser complet, es descriu una altra creació, que hem anomenat «creació lato sensu», que és l'ordinària per la que han aparegut la majoria dels éssers, i que es realitza a través de la generació, la qual necessàriament està lligada a les lleis de la natura. Aquesta «creació lato sensu», implícita en l'obra de Sant Tomàs, harmonitza bé amb el progrés ulterior de l'univers, i en el qual juguen les forces generadores anteriorment creades. Així mateix, a la llum dels descobriments científics dels ss.XIX-XX s'adverteix una evolució global, còsmica, biològica i antropològica, les bases científiques originàries i recents de la qual exposem resumidament. A partir d'això, hem fet un intent de síntesi de la metafísica clàssica i la novetat científica sobre l'evolució, desenvolupant el pensament dels filòsofs contemporanis Pierre Teilhard de Chardin, Karl Rahner, Ferdinand Ulrich i Hans Urs von Balthasar, que combinen les dues coses. Hem demostrat que és possible una nova interpretació d'aquestes nocions tomasianes per tal de fonamentar metafísicament el fet d'una evolució progressiva, és a dir, en la que hi hagi enriquiment d’ésser, a partir de la metafísica del creixement òntic per unió de Pierre Teilhard de Chardin, la idea d'una autosuperació creadora mitjançant un especialíssim concurs diví de Karl Rahner, i les idees de finitització i sobreesencialitat de l'ésser de Ferdinand Ulrich i Hans Urs von Balthasar. En aquesta tesi mostrem, doncs, que és possible combinar la idea d'evolució amb la de creació, veient l'evolució com el mecanisme concret de la creació, i interpretant la creació com una actuació suportada per Déu, que estableix un univers amb unes lleis físiques i uns principis metafísics, que condueixen a l'aparició d'una intel·ligència capaç d'explorar el món, de crear bellesa, d'aspirar a la justícia, d'estimar, i de reconèixer al Creador. En dues paraules, es pot parlar perfectament avui d'un nou concepte: creació evolutiva. / Esta tesis doctoral aborda dos grandes temas: Creación y Evolución. Por eso, comenzamos estudiando la visión clásica de la creación en Santo Tomás de Aquino para relacionarla con la evolución. Mostramos cómo Santo Tomás une los conceptos creación y conservación para dar respuesta a toda una serie de cuestiones que tienen su origen en la evolución del mundo, dando lugar así a la idea de creación continua. Hemos descubierto que en Santo Tomás, junto a la «creación stricto sensu», en la que no aparece más que la nada y el ser completo, se describe otra creación, que hemos denominado «creación lato sensu», que es la ordinaria por la que han aparecido la mayoría de los seres, y que se realiza a través de una generación, la cual necesariamente está ligada a las leyes de la naturaleza. Esta «creación lato sensu», implícita en la obra de Santo Tomás, armoniza bien con el progreso ulterior del universo, y en el que juegan las fuerzas generadoras anteriormente creadas. Asimismo, a la luz de los descubrimientos científicos de los ss.XIX-XX se advierte una evolución global, cósmica, biológica y antropológica, cuyas bases científicas originarias y recientes exponemos sucintamente. A partir de ello, hemos hecho un intento de síntesis de la metafísica clásica y la novedad científica sobre la evolución, desarrollando el pensamiento de los filósofos contemporáneos Pierre Teilhard de Chardin, Karl Rahner, Ferdinand Ulrich y Hans Urs von Balthasar, que combinan ambas cosas. Hemos demostrado que es posible una nueva interpretación de esas nociones tomasianas en orden a fundamentar metafísicamente el hecho de una evolución progresiva, es decir, en la que haya enriquecimiento de ser, a partir de la metafísica del crecimiento óntico por unión de Pierre Teilhard de Chardin, la idea de una autosuperación creadora mediante un especialísimo concurso divino de Karl Rahner, y las ideas de finitización y sobreesencialidad del ser de Ferdinand Ulrich y Hans Urs von Balthasar. En esta tesis mostramos, pues, que es posible combinar la idea de evolución con la de creación, viendo la evolución como el mecanismo concreto de la creación, e interpretando la creación como una actuación soportada por Dios, que establece un universo con unas leyes físicas y unos principios metafísicos, que conducen a la aparición de una inteligencia capaz de explorar el mundo, de crear belleza, de aspirar a la justicia, de amar, y de reconocer al Creador. En dos palabras, se puede hablar perfectamente hoy de un nuevo concepto: creación evolutiva. / This doctoral dissertation focuses on two major issues: Creation and Evolution. So, we began studying the classical view of creation in Saint Thomas Aquinas to relate with evolution. We show here how Saint Thomas joins the concepts of creation and conservation to answer a set of issues that are rooted in the evolving world, giving the idea of continuous creation. We have found that in St. Thomas, next to the "stricto sensu’s creation", in which only appears the non-being and the whole being, another creation is described, that we have called "lato sensu’s creation", what is the ordinary one for that the most beings have appeared, and that is through a generation, which is necessarily linked to the laws of nature. This "lato sensu’s creation", implicit in the work of St. Thomas, matches well with the further progress of the universe, and in which the previously created generating forces are playing. Also, in light of the scientific discoveries of the XIXth-XXth centuries a global, cosmic, biological and anthropological evolution it is noted, whose original and recent scientific bases we showed briefly. From this, we have made an attempt of synthesis of classical metaphysics and scientific news on evolution, developing the thought of contemporary philosophers as Pierre Teilhard de Chardin, Karl Rahner, Ferdinand Ulrich and Hans Urs von Balthasar, that combine both issues, classical metaphysics of creation and scientific evolution. We have shown that it is possible a new interpretation of these thomasian notions in order to metaphysically base a progressive evolution, that is, where there is gain of being, from the metaphysics of ontical growth by union by Pierre Teilhard de Chardin, the idea of creative self-overcoming through a very special divine concursus by Karl Rahner, and the ideas of finitization and superessentiality of being by Ferdinand Ulrich and Hans Urs von Balthasar. In this thesis, we show that is possible to combine the idea of evolution with the creation, seeing evolution as the specific mechanism of creation, and interpreting creation as an action supported by God, who set a world with physical laws and metaphysical principles that lead to the emergence of an intelligence able to explore the world, to create beauty, to aspire to justice, to love, and to recognize the Creator. In two words, we can talk today about a new concept: evolutionary creation.

Es tracta de presentar a un autor com Massimo Cacciari en el marc del que Heidegger va anomenar onto-teo-logia com aquella manera d’interpretar el pensament filosòfic (ontològic) i teològic des de els inicis de la filosofia fins a Nietzsche. Heidegger insisteix al llarg de la seva obra en allò que ha quedat per pensar: l’Ésser. Subratlla aquesta carència com quelcom que afecta al destí de l’ésser i a la pròpia finitud humana. La tradició ha deixat ‘impensada’ la diferència de l’ésser de l’existent i l’existent. Aquesta carència demana, per tant, un ‘pas enrere’ en el que situar de bell nou a la ‘metafísica’. Cacciari es situa en el mateix punt de partida que Heidegger, però el filòsof italià explora una via que va ser pràcticament oblidada per Heidegger: el neoplatonisme. Al llarg d’aquesta investigació veurem, per tant, com els màxims representants del que Heidegger va anomenar onto-teo-logia son tornats a pensar des de una òptica ‘nova’ per Massimo Cacciari. El nihilisme detectat per Heidegger com l’encadenament d’una ‘metafísica general’ i una ‘metafísica especial’ pot ser revisat des dels comentaris al Parmènides de Plató de la gran tradició neoplatònica. Cacciari comença des de Kant per, en una mena de regressió en el temps, tornar a aquell lloc que la filosofia reclama com ‘amor al Bé’ i que la Crítica kantiana hauria menyspreat com una ‘volada cap a un lloc ignot’. Es tracta de reivindicar, al parer de Cacciari, el lloc de la intuïció filosòfica sense oblidar el que el mateix Heidegger ja va detectar com a paradigma onto-teo-lògic. La teologia, des d’aquesta perspectiva neoplatònica, pot ser revisada per convertir-se en una digne dialogant de la filosofia. Els desenvolupaments teològics no poden ser entesos sense el que el neoplatonisme va plantejar en el seu insistent desenvolupament de les apories del Parmènides. L’idealisme post-kantià (Hegel, Fichte) es ‘criticat’ i rebutjat des de la filosofia positiva de Schelling. També presentem en aquest treball la crítica d’Emmanuel Levinas a un pensament sobre Déu en els termes en els que Heidegger el va presentar, és a dir, un Déu pensat només en els termes de la onto-teo-logia. La present investigació es divideix, per tant, en dos parts fonamentals: Heidegger i el paradigma onto-teo-lògic com el desenvolupament especulatiu del nihilisme i la alternativa que E. Levinas proposa a aquest plantejament per considerar una possibilitat no ontològica sobre un pensament sobre Déu (l’Altre): una possibilitat ètica (el rostre de l’altre des del que ‘veure’ l’Altre) i una segona part on presentem la trilogia fonamental de Cacciari (Dell’Inizio, Della Cosa Ultima i Labirinto Filosofico) com a interrogació ‘especulativa’ de tall neoplatònic del paradigma detectat per Heidegger. He afegit tres apèndixs que intenten posar de relleu altres maneres d’enfocar el tema plantejat. Un apèndix dedicat al pensament del teòleg Zizioulas, un segon apèndix dedicat a les objeccions que va suscitar l’obra (Dell’Inizio) de Cacciari a Itàlia i un altre dedicat al plantejament tomista sobre el tema des de l’òptica de E. Gilson. / Se trata de presentar a un autor como Massimo Cacciari enmarcándolo en lo que Heidegger llamó la onto-teo-logía como aquella manera de interpretar el pensamiento filósófico (ontológico) y teológico desde los albores de la filosofía hasta Nietzsche. Heidegger insiste a lo largo de su obra en aquello que ha quedado ‘impensado’: el Ser. Subraya esta carencia como algo que afecta al destino del ‘ser’ y a la propia finitud humana. La tradición ha dejado ‘impensada’ la diferencia del ser del ente y el ente. Esta carencia requiere, por tanto, un ‘paso atrás’ en el que situar de nuevo a la ‘metafísica’. Cacciari se situa en el mismo punto de partida del que Heidegger partió, pero el filósofo italiano explora una vía que fue prácticamente olvidada por Heidegger: el neoplatonismo. A lo largo de esta investigación veremos, por tanto, como los máximos representantes de lo que Heidegger llamó onto-teo-logía son repensados desde una óptica ‘nueva’ por Massimo Cacciari. El nihilismo detectado por Heidegger como el encadenamiento de una ‘metafísica general’ y una ‘metafísica especial’ puede ser revisado desde los comentarios al Parménides de Platón de la gran tradición neoplatónica. Cacciari parte de Kant para, en una especie de regresión en el tiempo, volver a aquel lugar que en filosofía se reclama como ‘amor al Bien’ y que la Crítica kantiana habría despreciado como un ‘vuelo hacia un lugar ignoto’. Se trata de reivindicar, al parecer de Cacciari, el lugar de la intuición filosófica sin olvidar lo que el mismo Heidegger ya detectó como pardigma onto-teo-lógico. La teología, vista desde esta vertiente neoplatónica, puede ser revisitada para ser una ‘digna’ dialogante de la filosofía. Los desarrollos teológicos no pueden ser entendidos sin lo que el neoplatonismo planteó en su insistente desarrollo de las aporías del Parménides. El idealismo post-kantiano (Hegel, Fichte) es ‘criticado’ y ‘rechazado’ desde la filosofía positiva de Schelling. Presentamos además la crítica de Emmanuel Levinas a un pensamiento sobre Dios en los términos en los que Heidegger lo presentó, es decir, un Dios sólo pensado en los términos de la onto-teo-logía. La presente investigación se divide, por tanto, en dos partes fundamentales: Heidegger y el paradigma onto-teo-lógico como el desarrollo especulativo del nihilismo y la alternativa que E. Levinas propone a tal planteamiento por considerar una posibilidad no ontológica sobre un pensamiento sobre Dios (el Otro): una posibilidad ética (el rostro del otro desde el que ‘ver’ al Otro) y una segunda parte donde presentamos la trilogía fundamental de Cacciari (Dell’Inizio, Della Cosa Ultima y Labirinto Filosofico) como un cuestionamiento ‘especulativo’ de corte neoplatónico del paradigma detectado por Heidegger. He añadido tres apéndices que intentan poner de relieve otros modos de enfocar el tema planteado. Un apéndice dedicado al pensamiento del teólogo Zizioulas, un segundo apéndice dedicado a las objeciones que suscitó la obra (Dell’Inizio) de Cacciari en Italia y otro dedicado al planteamiento tomista sobre el tema desde la óptica de E. Gilson. / It is my intention to present author Massimo Cacciari in relation to what Heidegger called onto-theo-logy, as one way of interpreting the philosophical (ontological) and theological thinking, from the dawn of philosophy to Nietzsche. Heidegger insists throughout his work on what has been “unthinkable”, that is to say, the Being. The philosopher emphasises this lack as something that affects the fate of the “being” and our human finitude. The tradition has left behind a gap, in terms of the difference between the being entity and the entity itself. This deficiency requires, therefore, a 'step back' in order to place 'metaphysics' again. Cacciari is positioned at the same starting point from which Heidegger departed, but the Italian philosopher explores a way that was almost forgotten by Heidegger: Neoplatonism. Throughout this investigation we will see, therefore, how the main referents of what Heidegger called onto-theo-logy are studied from a 'new' perspective by Massimo Cacciari. The nihilism detected by Heidegger as the continuum of 'general metaphysics' and 'special metaphysics' can be revised from the comments on Plato's Parmenides in the great neoplatonic tradition. Cacciari departs from Kant, in a sort of regression in time, back to the common place that in philosophy is defined as 'love of the Good' and Kant's Critique would have despised as a «flight to nowhere». We intend to claim, pointing at Cacciari's particular perception, the place for philosophical intuition, while taking into account what Heidegger himself conceived as the onto-theo-logical paradigm. Theology, viewed from this neoplatonic perspective, may be revisited to become a dialogical counterpart of philosophy. These theological developments cannot be understood without the insistent advances raised by Neoplatonism in the paradoxes of Parmenides. The post-Kantian Idealism (Hegel, Fichte) is 'criticized' and 'rejected' from the positive philosophy of Schelling. We present here, furthermore, Emmanuel Levinas's criticism of the thinking about God in the way Heidegger had submitted it, that is to say, a God thought only in onto-theo-logical terms. This research will, therefore, consist of two major parts: Heidegger and the onto-theo-logical paradigm, as the speculative proposal of nihilism and the alternative proposed by E. Levinas, where he suggests a non-ontological approach to the idea of God (the Other one), i.e., an ethical approach (the face of someone else from which we can see the Other one); and a second part, where we will introduce the basic trilogy of Cacciari (Dell'Inizio, Della Cosa Ultima and Labirinto Filosofico), as a speculative neoplatonic questioning of the paradigm posited by Heidegger. Finally, we have added three appendices with the attempt to emphasize other possible approaches to the issue proposed. An appendix is devoted to the thought of theologian Zizioulas; a second appendix deals with the objections raised to Cacciari's work, Dell'Inizio, in Italy; and the final appendix is devoted to the Thomist approach to our issue from E. Gilson's perspective.

En aquesta tesi s’exposa l’evolució de com ha estat vist l’ós al llarg de la història al continent europeu i s’analitzen les representacions festives tradicionals entorn la seva figura folklòrica més emblemàtiques dels Pirineus Orientals, Centrals i Occidentals: les Festes de l’Ós d’Arles de Tec, de Prats de Molló i de Sant Llorenç de Cerdans (Catalunya Nord), el Ball de l’Óssa d’Encamp (Andorra), el Carnaval de Bielsa (Aragó) i els Carnavals d’Ituren i Zubieta (País Basc). “Els balls de l’ós” són representacions de teatre popular de carrer que pertanyen als anomenats “balls parlats” profans, lúdics i burlescs ubicats al cicle festiu de les “mascarades hivernals”. Són unes manifestacions festives típiques als Pirineus, als Alps, als Carpats i a altres poblacions de l’Europa rural. Els testimonis més representatius se celebren per Cap d’Any, la Candelera o la fi del Carnaval. Generalment es desenvolupen al llarg d’un passacarrer que acostuma a iniciar-se als afores de la població i clou a la plaça de la vila. Essencialment escenifiquen una lluita entre l’home i l’ós –imatge elaborada a partir del domador d’óssos zíngar– recolzada en arguments de temàtica heroica que narren la cacera de l’ós, i que sovint alimenten el mite del salvatge que ha de ser civilitzat. L’espectacularitat d’aquests balls és generada per diversos grups de mascarats que fan soroll i empaiten a l’audiència, principalment les noies. Resulten ser unes representacions del despertar i la mort de l’ós carregades de sentits rituals que els balls més / En esta tesis se expone la evolución de como ha sido visto el oso a lo largo de la història en el continente europeo y se analizan las representaciones festivas tradicionales torno a su figura folclórica más emblemáticas de los Pirineos Orientales, Centrales y Occidentales: las Fiestas del Oso de Arles de Tec, de Prats de Molló y de San LLorenç de Cerdans (Cataluña Norte), el Baile de la Osa de Encamp (Andorra), el Carnaval de Bielsa (Aragón) y los Carnavales de Ituren y Zubieta (País Vasco). "Los bailes del oso" son representaciones de teatro popular de calle que pertenecen a los llamados "bailes hablados" profanos, lúdicos y burlescos ubicados en el ciclo festivo de las "mascaradas invernales". Son unas manifestaciones festivas típicas en los Pirineos, los Alpes, los Cárpatos y en otras poblaciones de la Europa rural. Los testimonios más representativos se celebran en Nochevieja, la Candelaria o el fin del Carnaval. Generalmente se desarrollan a lo largo de un pasacalle que suele iniciarse en las afueras de la población y cierra en la plaza de la villa. Esencialmente escenifican una lucha entre el hombre y el oso -imagen elaborada a partir del domador de osos zíngar- apoyada en argumentos de temática heroica que narran la caza del oso, y que a menudo alimentan el mito del salvaje que debe ser civilizado. La espectacularidad de estos bailes es generada por varios grupos de enmascarados que hacen ruido y persiguen a la audiencia, principalmente las chicas. Resultan ser unas representaciones del despertar y la muerte del oso cargadas de sentidos rituales que los bailes más hablados utilizan para hacer sátira de costumbres y un repaso / The current thesis explores the evolution on the views about the bear along Europe’s history and analyzes the most significant traditional festive representations around it in the Pyrenees: Festes de l’Ós in Arles de Tec, de Prats de Molló i de Sant Llorenç de Cerdans (Northern Catalonia), Ball de l’Óssa in Encamp (Andorra), Carnival in Bielsa (Aragon), Ituren and Zubieta (Basque Country). Bear dances are folkloric theater plays belonging to the so-called “spoken dances”, that is, versified. They are profane, fun and burlesque, placed in the festive cycle of the “winter masquerades”, typical to the Pyrenees, the Alps, the Carpathians and other rural areas in Europe. Their most significant representations take part around New Years’ Eve, Candlemas or the end of Carnival. They generally take the form of a passacaglia starting in the town’s outskirts and ending up at its main square. They essentially portray a fight between man and bear – an elaborated representation from the Gipsy bear tamer – supported by heroic narratives of a bear hunt, contributing to the myth of the wild and its need for civilization. Dances are spectacular for there are different masked groups making noise and chasing the audience, basically female. They end up being representations of the bear’s own awakening and death, full of ritual meanings, used as a means of satire and cutting review of last year’s highlights.

El present treball intenta fer recerca en l'àmbit de la programació didàctica a secundària, primer en un marc teòric per després passar a dissenyar i aplicar una eina de programació que serà una eina no només pels docents sinó per a tots els agents implicats en el fet educatiu. La investigació està dividida en dos parts : una part teòrica on s'analitzen els aspectes i els conceptes de programació des de la bibliografia clàssica i s'aporta noves preguntes i visions sobre la programació que s'intueixen en la part teòrica i que seran respostes un cop feta la part pràctica; i una segona part pràctica on es descriuen 4 apartats on el més important és l'últim ja que descriu l'eina dissenyada, la seva aplicació i s'avaluen els seus resultats. En una tercera part refem el marc teòric, aportem detalls i afegim les conclusions on s'observaran canvis. Es conclou que l'eina presentada és una eina útil per a la millora del procés d'ensenyament-aprenentatge amb el desenvolupament d'una nova cultura comunitària-escolar i la integració TPACK. Paraules claus: programació didàctica, nova cultura educativa, procés d'ensenyament-aprenentatge, autonomia, co-responsabilitat i control de l'aprenentatge, implicació educativa, models de programació, comunicació, TPACK. / El presente trabajo intenta llevar a cabo una investigación en el ámbito de la programación didáctica en secundaria, primero en un marco teórico para luego pasar a diseñar y aplicar una herramienta de programación que será una herramienta no sólo para los docentes sino para todos los agentes implicados en el proceso educativo. La investigación está dividida en dos partes: una parte teórica donde se analizan los aspectos y conceptos de programación desde la bibliografía clásica y aporta nuevas preguntas y visiones sobre la programación que se intuyen en la parte teórica y que serán respuestas en la parte práctica; y una segunda parte práctica en el que se describen 4 apartados donde el más importante es el último ya que describe la herramienta diseñada, su aplicación y se evalúan sus resultados. En una tercera parte rehacemos el marco teórico, aportamos detalles y añadimos las conclusiones donde se observan cambios. Se concluye que la herramienta presentada es una herramienta útil para la mejora del proceso de enseñanza-aprendizaje con el desarrollo de una nueva cultura comunitaria-escolar y la integración TPACK Palabras claves: programación didáctica, nueva cultura educativa, proceso de enseñanza-aprendizaje, autonomía, co-responsabilidad y control del aprendizaje, implicación educativa, modelos de programación, comunicación, TPACK. . / This paper attempts to research in the field of didactic programming in the secondary school, first in a theoretical framework and then went on to design and implement a programming tool that will be a tool not only for teachers but for all those involved in the education community. The research is divided into two parts: the theoretical aspect analyzing the aspects and concepts of programming from classical literature, and contributing with new questions and answers that will be answered once the practical part is done. And a second practical part describing four sections where the most important is the latest because it is where the tool designed is described, and also its application and evaluating the results. In a third part we redo the theoretical framework, provide details and add the findings on observed changes. It is concluded that the tool presented is a useful tool for improving the teaching-learning with the development of a new community-school culture and the integration TPACK. Key words: syllabus planning, new educational culture, teaching-learning process, autonomy, co-responsability and control of the own learning process, educational involvement, programming models, communication, TPACK.

Aquesta tesi doctoral presenta un estudi experimental sobre la coarticulació en seqüències de V+/l/ i V+/r/ en posició final en paraules tòniques monosil·làbiques de l'anglès americà. Els detalls d'aquest procés coarticulatori entre vocal i consonant s'investiguen amb l'objectiu de contribuir a una millor comprensió de la naturalesa fonètica i fonològica d'aquestes seqüències. Els treballs existents sobre aquest fenomen han donat explicacions fonològiques en termes d'inserció o epèntesi segmental i s'han limitat a estudiar un grup de vocals reduït. L'estudi que es presenta en aquesta tesi es proposa mostrar que les transicions entre vocal i consonant són en realitat el resultat d'un procés de coarticulació que està present en totes les vocals de la llengua. Amb aquesta finalitat, dues variables, velocitat de la parla i context, s'han tingut en compte i s'han obtingut dades de sis parlants natius d'anglès americà. El paper de la velocitat de la parla i el context s'ha determinat mitjançant l'observació de la variabilitat de la durada i l'espectre a la vocal i a la transició, així com comparant els valors de durada i espectre a la vocal i a la transició en diferents velocitats (lenta i ràpida) i contextos (per cada una de les seqüències de V+/l/ i V+/r/). Els resultats obtinguts demostren no només l'existència de processos coarticulatoris en tots els contextos, sinó que també mostren la naturalesa i l'abast de la coarticulació entre vocal i consonant en les seqüències de V+/l/ i V+/r/. Concretament, aquestes dades mostren les característiques de durada i espectre tant de la vocal com d'un element de naturalesa dinàmica en les transicions entre vocals i consonants, la presència del qual s'entén en relació a la vocal. L'elevada variabilitat que es pot observar en aquest element transitori en funció del context i, sobretot, de la velocitat de la parla s'interpreta com a demostració que la transició és el resultat d'un procés de coarticulació i no pas d'inserció o epèntesi. / Esta tesis doctoral presenta un estudio experimental sobre la coarticulación en secuencias de V+/l/ i V+/r/ en posición final en palabras tónicas monosilábicas del inglés americano. Los detalles de este proceso coarticulatorio entre vocal y consonante se investigan con el objetivo de contribuir a una mejor comprensión de la naturaleza fonética y fonológica de estas secuencias. Los trabajos existentes sobre este fenómeno han aportado explicaciones fonológicas en términos de inserción o epéntesis segmental y se han limitado a estudiar un grupo reducido de vocales. El estudio que aquí se presenta pretende mostrar que las transiciones entre vocal y consonante son en realidad el resultado de un proceso de coarticulación que está presente en todas las vocales de la lengua. Para ello se utilizaron dos variables, la velocidad del habla y el contexto, y se obtuvieron datos de seis hablantes nativos de inglés americano. El papel de la velocidad del habla y el contexto se ha determinado mediante la observación de la variabilidad de la duración y el espectro en la vocal y en la transición, así como comparando los valores de duración y espectro en la vocal y en la transición en diferentes velocidades (lenta y rápida) y contextos (para cada una de las secuencias de V+/l/ y V+/r/). Los resultados obtenidos demuestran no solo la existencia de procesos coarticulatorios en todos los contextos sino que también muestran la naturaleza y la extensión de la coarticulación entre vocal y consonante en las secuencias de V+/l/ y V+/r/. Específicamente, estos datos muestran las características de duración y espectro tanto de la vocal como de un elemento de naturaleza dinámica en las transiciones entre vocales y consonantes cuya presencia se entiende en relación a la vocal. La alta variabilidad que se puede observar en este elemento transitorio en función del contexto y, sobre todo, de la velocidad del habla se interpreta como demostración de que la transición es el resultado de un proceso de coarticulación y no de inserción o epéntesis. / This dissertation presents an experimental study of coarticulation in final V+/l/ and V+/r/ sequences in American English stressed monosyllables. The details of the VC coarticulatory processes are investigated in an attempt to contribute to a better understanding of the phonetic and phonological nature of these sequences. Previous accounts of this phenomenon provided phonological explanations in terms of segmental insertion or epenthesis and were limited to a small set of vowels. The present study sets out to show that VC transitions are best understood as the result of a phonetic process of coarticulation which is present in all the vowels of the language. For this purpose, two variables, speaking rate and context, were manipulated and acoustic data were obtained from six native speakers of American English. The roles of speaking rate and context are determined by looking into the durational and spectral variability in the vowel and the transition as well as by comparing durational and spectral values in the vowel and the transition across different speaking rates (i.e., slow and fast) and contexts (i.e., each of the vowels in the V+/l/ and V+/r/ sequences). The results not only provide evidence of the existence of such coarticulatory processes in all contexts, but they also reveal the nature and extent of VC coarticulation in V+/l/ and V+/r/ sequences. In particular, these data show the durational and spectral characteristics of both the vowel and a dynamic vocalic element in the VC transition whose presence is explained in relation to the vowel. The high variability observed in the transitional element as a function of context and, especially, rate is taken as evidence that the transition is the result of a process of coarticulation rather than insertion or epenthesis.

La tesi que presentem és una descripció rigorosa de la vida escènica de la ciutat de Tarragona durant el període comprès entre els anys 1864 i 1880. De manera més concreta, posa especial atenció a les manifestacions del teatre català partint d’una aproximació polièdrica al fenomen de l’espectacle. En aquest sentit, s’allunya d’una visió centrada exclusivament en dramaturg/text i el seu context històric i literari i analitza, a més, els espais que empararen els espectacles, així com els intèrprets que van donar-los vida. La metodologia seguida ha estat, més enllà de la recerca en fons històrics, biblioteques i altres centres de documentació, el buidatge sistemàtic dels fons hemerogràfics locals, material bàsic en el capítol dedicat a l’anàlisi de la cartellera. L’objectiu principal que perseguim és ubicar la realitat teatral tarragonina vuitcentista dins de la realitat teatral del conjunt de l’àrea catalanòfona, i entendre com es van rebre i assimilar diversos canvis en la dinàmica espectacular del Dinou. A diferència de la resta d’àmbits estudiats, el període temporal de l’anàlisi de la cartellera és volgudament restringit. Aprofundeix en un dels estadis més significatius del procés pel qual els escriptors i, en especial, els dramaturgs van assumir que el català no només era llengua de tribu, sinó que també era llengua de polis, prenent els mots de Joaquim Mallafrè. Així, a partir de la dècada dels 60 i amb el detonant de l’èxit de Frederic Soler als teatres d’estiu del passeig de Gràcia (1864), es depassa l’estadi del sainet cap a formes dramàtiques de més volada (BACARDIT I GIBERT 2003: 108) i es consolida una cultura popular en català. / La tesis es una descripción rigurosa de la vida escénica de la ciudad de Tarragona durante el periodo comprendido entre los años 1864 y 1880. De manera más concreta, pone especial atención a las manifestaciones del teatro catalán partiendo de una aproximación poliédrica al fenómeno del espectáculo. En este sentido, se aleja de una visión centrada exclusivamente en el dramaturgo/texto y su contexto histórico y literario y analiza, además, los espacios que ampararon los espectáculos, así como los intérpretes que les dieron vida. La metodología seguida ha sido, más allá de la investigación en fondos históricos, bibliotecas y otros centros de documentación, el vaciado sistemático de los fondos hemerográficos locales, material básico en el capítulo dedicado al análisis de la cartelera. El objetivo principal que perseguimos es ubicar la realidad teatral decimonónica de Tarragona dentro de la realidad teatral del conjunto del área catalanohablante, i entender cómo se recibieron y asimilaron diferentes cambios en la dinámica espectacular del siglo XIX. A diferencia del resto de ámbitos estudiados, el periodo temporal del análisis de la cartelera está restringido a propósito. Profundiza en uno de los estadios más significativos del proceso por el cual los escritores y, en especial, los dramaturgos, asumieron que el catalán no solo era lengua de tribu, sino que también era lengua de polis. Así, a partir de la década de los 60 y con el detonante del éxito de Frederic Soler en los teatros de verano del Barcelona (1864), se superó el estadio del sainete hacia formas dramáticas de más envergadura y se consolidó una cultura popular en catalán. En definitiva, esta tesis es una contribución al estudio de la escena decimonónica catalana que parte de este estadio concreto y de una perspectiva local, y que se amplía a lo largo del siglo y el territorio. / This thesis is an accurate description of the theatrical life in Tarragona between 1964 and 1880. More specifically, it focuses on the Catalan dramatic performances starting from a polyhedric approach to the artistic event. Accordingly, our vision is not centred exclusively on the playwright/play and its historical and literary context, but also analyses the spaces in which they were performed and the performers who brought them to life. The methodology followed for the study, beyond the research on historical collections, libraries and other documentation centres, has been the systematic extraction of the local newspaper archives, fundamental data in the chapter regarding the billboard analysis. The major objective of this study is to place the Tarragona’s nineteenth-century theatrical life within the context of the theatrical life in the whole Catalan-speaking area and understand how different changes on the performing arts during this period were received and assimilated. In contrast with the rest of the studied subjects, the billboard analysis covers a deliberately limited period of time. This part goes more deeply into the phase of the process in which the writers, and particularly the playwrights, assumed the fact that the Catalan language was not just language of the tribe but also city language, in the words of Joaquim Mallafrè. Thus, since the 1860s and alongside the tipping point of Frederic Soler’s success in the Passeig de Gràcia summer theatres (1864), the sainet stage is left behind for higher dramatic forms (BACARDIT I GIBERT 2003: 108) and a folk culture in Catalan language is consolidated.

Aquest estudi ha pretès inventariar la major part possible de l’onomàstica, toponímia i antroponímia, lligada a Vinebre, municipi de la Ribera d’Ebre, i als seus pobladors. En concret, per la banda de la toponímia, s’han recollit, de fonts orals i escrites (des del segle XIV fins a l’any 1945), topònims del casc urbà i topònims del terme municipal. I, per la banda de l’antroponímia, s’han recollit els noms de persona trobats en les fonts escrites treballades, que van des del segle XIV fins a l’any 1939, darrer any de la guerra civil espanyola; també s’han recollit, de fonts orals, els noms de família o de casa vius en l’atualitat. Aquest gruix de dades ha estat ordenat en forma d’inventari, i dins de cadascuna de les entrades s’hi ha afegit informació relativa, tal com la transcripció fonètica en cas que la font hagi estat oral i la localització en les fonts escrites sempre que ha estat pertinent. A més, en el cas dels topònims, se n’ha indicat la situació. En el cas dels antropònims, si es tractava de noms de casa, també s’hi ha indicat la ubicació; i, en cas de cognoms, s’hi ha afegit el registre escrit més antic i informació relativa a la seua pervivència o abundància a la vila. En algun cas esporàdic, s’hi ha afegit informació etnopoètica relativa. D’altra banda, pel que fa als topònims recollits de fonts orals, s’han comparat amb el conjunt de fonts escrites treballades (des del segle XIV fins a l’any 1939) per intentar fer-ne un estudi sobre la possible etimologia. Paral·lelament, també s’han fet diverses anàlisis lingüístiques sobre totes les dades recollides: topònims i antropònims. Les anàlisis són de tipus formal, semàntic i dialectològic. / Este estudio ha pretendido inventariar la mayor parte posible de la onomástica, toponimia y antroponimia, relativa a Vinebre, municipio de la Ribera de Ebro, y a sus pobladores. En concreto, en cuanto a la toponimia, se han recogido, de fuentes orales y escritas (desde el siglo XIV hasta el año 1945), topónimos del casco urbano y topónimos del término municipal. Y, en cuanto a antroponimia, se han recogido los nombres de persona encontrados en las fuentes escritas trabajadas, que van desde el siglo XIV hasta el año 1939, último año de la guerra civil española; también se han recogido, de fuentes orales, los nombres de familia o de casa vivos en la actualidad. Este grueso de datos ha sido ordenado en forma de inventario, y dentro de cada una de las entradas se ha añadido información relativa, tal como la transcripción fonética en caso de que la fuente haya sido oral y la localización en las fuentes escritas siempre que ha sido pertinente. Además, en el caso de los topónimos, se ha indicado la situación. En el caso de los antropónimos, si se trataba de nombres de casa, también se ha indicado la ubicación; y, en caso de apellidos, se ha añadido el registro escrito más antiguo e información relativa a su pervivencia o abundancia a la villa. En algún caso esporádico, se ha añadido información etnopoética relativa. Por otro lado, en cuanto a los topónimos recogidos de fuentes orales, se han comparado con el conjunto de fuentes escritas trabajadas (desde el siglo XIV hasta el año 1939) para intentar hacer un estudio sobre la posible etimología. Paralelamente, también se han hecho varios análisis lingüísticos sobre todos los datos recogidos: topónimos y antropónimos. Los análisis son de tipo formal, semántico y dialectológico. / This study aimed to inventory the most possible of names, and names Personal names linked to Vinebre, municipality of Ribera d'Ebre, and its settlers. In particular, the side of the names have been collected from oral and written sources (from the fourteenth century until 1945), the village names and names the municipality. And the side anthroponymy have collected personal names found in written sources studied, ranging from the fourteenth century until 1939, the last year of the Spanish Civil War; have also been collected from oral sources, names of family or home alive today. This bulk data has been ordered in the form of inventory and within each of the entries we added information concerning, as the phonetic transcription if the source has been spoken and written sources on location whenever was relevant. In addition, in the case of names, it has indicated the situation. In the case of anthroponyms, if it names the home, it also indicated location; and, if surnames are added and the oldest written record information on their survival or abundance in the town. In some cases sporadic, it added information concerning Ethnopoetic. Moreover, regarding the names collected from oral sources were compared with all written sources worked (from the fourteenth century until 1939) to try to make a study on the possible etymology. Meanwhile, have also made several linguistic analysis on all data collected: place names. Analyses are of a formal semantic dialectological.

Aquesta tesi examina la implicació de l'intèrpret en el context institucional d'un ambient religiós amb una perspectiva multi-metodològica i multidisciplinària. Partint de diverses disciplines com la sociologia, la sociolingüística i la traductologia, nocions com les d'institució, ideologia, normes i context constitueixen el marc de referència. Aquest estudi de cas investiga una església en particular com a institució traduïda i en traducció mentre l’estableix en un context cultural i lingüístic nou, centrant-se en el paper dels intèrprets i de la pràctica d'interpretació pròpiament aquesta. La noció de la seva participació és escodrinyada en relació amb altres conceptes usats per descriure el paper de l'intèrpret en recerques prèvies. Partint que la interpretació mai succeeix en el buit i que els intèrprets estan limitats pel context en què intervenen, s'ofereix una anàlisi descriptiva dels micro i macro contextos com a fonament per a l'anàlisi de dades recopilades. La interpretació eclesiàstica es visualitza com una pràctica social arrelada en una institució social. Aquest estudi també examina el sermó com a tipus textual i com a gènere per proporcionar una comprensió més profunda dels esdeveniments comunicatius intervinguts per l’intèrpret sota estudi. S'aplica l'etnografia i cert grau d'auto-etnografia per conduir l'estudi de camp i per recol·lectar les dades per a l'anàlisi qualitativa i quantitatiu. Aquestes anàlisis investiguen les percepcions del rol i de les normes d'expectativa concernents els temes com les estratègies d'interpretació, selecció, motivació dels intèrprets, el grau d'autoritat que se'ls delega, i les decisions ideològicament motivades. Els resultats van ser triangulats amb anàlisi del discurs en base als sermons interpretats en condicions naturals i mirant les estratègies dels intèrprets, diversos graus d'implicació en l'esdeveniment comunicatiu, i les eleccions lèxiques ideològicament motivades en relació a les normes de procés. / Esta tesis examina la implicación del intérprete en el contexto institucional de un ambiente religioso con una perspectiva multi-metodológica y multidisciplinaria. Partiendo de varias disciplinas como la sociología, la sociolingüística y la traductología, nociones como las de institución, ideología, normas y contexto constituyen el marco de referencia. Este estudio de caso investiga una iglesia en particular como institución traducida y en traducción mientras se la establece en un contexto cultural y lingüístico nuevo, centrándose en el papel de los intérpretes y de la práctica de interpretación propiamente dicha. La noción de su participación es escudriñada en relación con otros conceptos usados para describir el papel del intérprete en investigaciones previas. Partiendo de que la interpretación nunca sucede en el vacío y que los intérpretes están limitados por el contexto en que median, se ofrece un análisis descriptivo del micro y macro contextos como fundamento para el análisis de datos recopilados. La interpretación eclesiástica se visualiza como una práctica social arraigada en una institución social. Este estudio también examina al sermón como tipo textual y como género para proporcionar una comprensión más profunda de los eventos comunicativos mediados por intérprete bajo estudio. Se aplica la etnografía y cierto grado de auto-etnografía para conducir el estudio de campo y para recolectar los datos para el análisis cualitativo y cuantitativo. Estos análisis investigan las percepciones del rol y de las normas de expectativa concernientes los temas como las estrategias de interpretación, selección, motivación de los intérpretes, el grado de autoridad que se les delega, y las decisiones ideológicamente motivadas. Los resultados fueron triangulados con un análisis del discurso sobre los sermones interpretados en condiciones naturales en base a las estrategias de los intérpretes, varios grados de implicación en el evento comunicativo, y las elecciones léxicas ideológicamente motivadas ebasadas en relación a las normas de proceso. / This thesis examines the interpreter’s involvement in the institutional context of a religious setting with an interdisciplinary and multi-method approach. Drawing on approaches from Sociology, Sociolinguistics and Translation Studies, notions such as institution, ideology, norms and context constitute a theoretical framework. A particular church in the case study is investigated as a translated and translating institution while being established in a new linguistic and cultural context, with a focus on the role of interpreters and the interpreting practice itself. The notion of involvement is scrutinized in relation to other concepts used to describe the role of the interpreter in previous research. Recognizing that interpreting can never occur in a social vacuum and that interpreters are bound by the context they mediate in, a descriptive analysis of the micro- and macro-level contexts of the research is provided as a foundation for the data analysis to follow. Interpreting at church is approached as a social practice embedded in a social institution. The study also scrutinizes the sermon as a text type and genre for a deeper understanding of the interpreter-mediated communicative events under study. Ethnography and a degree of autoethnography are employed to conduct fieldwork and to collect data for both qualitative and quantitative analyses. These analyses investigate role perceptions and expectancy norms regarding the issues such as interpreters’ motivation, eligibility, interpreting strategies, the degree of authority granted to them and their ideology-bound decisions. The findings are triangulated by a discourse analysis based on naturally occurring interpreter-mediated sermons regarding interpreters’ strategies, various degrees of their involvement in the communicative event, and their ideology-bound lexical choices in relation to process norms.