L’arqueologia, com a disciplina científica, segueix aquesta llei immutable. És una obvietat dir que avui, en arqueologia, no es treballa igual que fa 100 anys. És obvi que ni es plantegen les mateixes problemàtiques i ni es tenen els mateixos fonaments epistemològics. Un arqueòleg d’inicis del segle XXI és radicalment diferent d’un de mitjans del segle XX. Es podria dir, de forma justificada, tempora mutantur, nos et mutamur in illis. Però dins d’aquest canvi constant ens trobem un fòssil. Un element que ha quedat estancat i que, substancialment, no ha canviat en res; ens referim al dibuix arqueològic arquitectònic. És una paradoxa. Un dels elements fonamentals de l’arqueologia, sobretot d’aquella vinculada a l’arquitectura antiga, ha estat aliè als canvis que han afectat a l’arqueologia. Així doncs, en arqueologia, un dibuixant del segle XXI es diferencia poc d’un d’inicis del segle XX. Cert que s’utilitzen nous instrumentals, però conceptualment es continua treballant igual. Pel que fa al dibuix arqueològic d’estructures hauríem d’inventar, doncs, una nova locució llatina: omnia mutantur, nos non et mutamur in illis. Hi ha un fet constatable, i és que la reflexió epistemològica del dibuix arqueològic és un tema que sempre s’ha posposat ad calendas graecas. Encara no hi ha una reflexió sobre el per què s’ha de dibuixar, sobre què és el dibuix arqueològic i quins són els seus objectius. I tampoc hi ha una clara idea de quins són els mecanismes expressius que permetin que el dibuix expressi el que ha d’expressar. Aquestes carències coincideixen, actualment, en un moment on la implementació de les noves tecnologies de Captura Massiva de Dades estan revolucionant tot allò vinculat a la documentació i representació gràfica. Per afrontar i intentar resoldre aquests reptes, la Tesi, en primer lloc, analitza la definició de dibuix arqueològic, per tal de poder establir així quins són els seus límits i termes en els quals s’ha de situar. Això enllaça, directament, amb els paràmetres de la representació gràfica en general. El dibuix arqueològic és, en primer lloc, dibuix, i no es pot reflexionar sobre ell sense determinar la natura intrínseca de la representació gràfica en general. I es dibuix en el sentit que és tant capaç de reproduir la realitat com, sobretot, analitzar-la, entendre-la i explicar-la. El tercer aspecte que analitza és la del paper i la capacitació del dibuixant, la persona encarregada de generar aquesta documentació gràfica; quina és la seva situació actual, quina hauria de ser la seva formació i les capacitats que hauria de tenir. Un cop definida la figura del dibuixant, s’analitzen les eines existents, reflexionant sobre la implementació de les noves tecnologies, els avantatges i inconvenients que representen i, sobretot, els reptes de futur. De fet, s’intenta introduir una discussió epistemològica en aquest moment de canvi revolucionari. I per poder mirar cap el futur es fa imprescindible fer un esbós de l’evolució històrica del dibuix arqueològic, des del seu naixement fins el dia d’avui. A partir d’aquesta evolució s’intenta entendre per què actualment es dibuixa com es dibuixa i preveure quina pot ser la seva projecció futura si no es fan reflexions en profunditat. Finalment és fa una proposta, en clau gramatical, de llenguatge gràfic. Es considera que el dibuix és llenguatge i que per tant ha de disposar d’una gramàtica, d’una semàntica i, també d’una ortografia. La Tesi, a partir de la codificació d’aquests aspectes, fa una proposta de llenguatge gràfic enfocat a les especificacions pròpies del dibuix arqueològic-arquitectònic. I, finalment, es treuen unes conclusions en clau de futur. A partir de tot el que s’ha analitzat al llarg de la Tesi es reflexiona sobre quina es la capacitat real, actual, d’afrontar els canvis, segurs i inevitables, que s’estan succeint i que revolucionaran el mon de la documentació gràfica, detectant carències epistemològiques existents i proposant eines de correcció. Es vol contribuir, així, a canviar un periculum in mora per un post nubila, Phoebus en el camp del dibuix arqueològic-arquitectònic. / Archaeology as a scientific area follows this unchangeable law. It is obvious to state that archaeological work in our time is largely unlike 100 years ago. It is likewise apparent that difficulties considered and epistemological bases are different. An early-XXI century archaeologist drastically differs from a colleague from the middle XX century. We are amply entitled to state that tempora mutantur, nos et mutamur in illis. Yet, within this incessant change we can discern a relic. An element has stayed steady, without substantial change. Namely, the drawing of architectonic antiques. This is a paradox. One of the essential topics in archaeology, particularly of that devoted to ancient architecture, has remained unaware of the changes underwent by archaeological practice. Thus, an archaeological draughtsman from the XXI century hardly distinguishes from one from the early XX century. Indeed, novel instrumentation and equipment are employed nowadays, but the concept behind has remained essentially unaffected. Therefore, regarding archaeological structural drawing, a new Latin expression should be conceived: omnia mutantur, nos non et mutamur in illis. It can be easily observed that the epistemological consideration of archaeological drawing has been historically postponed ad calendas graecas. A deep and critical reflection on the reasons why drawing is actually needed, on the definition of archaeological drawing itself, and on its purposes has not been contemplated. Nor has there been a well-defined idea of which expression mechanisms should be implemented in order to achieve the expressive objectives of archaeological drawing, either. These deficiencies coincide presently at an historical moment in which the development and implementation of novel massive data acquisition (MDA) technologies are challenging the traditional documentation and graphical representation. In order to cope with and to overcome these challenges, this Thesis considers in the first place the definition of archaeological drawing, with the purpose of establishing its restrictions and the background in which it should be situated. This is linked directly to the parameters of general graphical representation. Archaeological drawing is, first of all, drawing, and hence it is not possible to make a reflection on this topic without determining the intrinsic nature of graphical representation. And it is drawing on the basis that it allows the reproduction, the analysis, the comprehension, and the explanation of reality. The third aspect considered in this work is that of the draughtsman’s role and training. The present role, desirable training and abilities that should constitute the background of the person who must generate this graphical documentation are also analysed herein. Once defined the draughtsman’s role, the available tools are considered, and a reflection is done on the implementation of novel technologies, their benefits and drawbacks, and above all the future challenges to be met. An epistemological discussion at this revolutionary historical moment is introduced on this topic. In order to look into the future, it is absolutely necessary to sketch the historical development of archaeological drawing, from its beginnings to the present day. Based on the study of this evolution, an attempt is done to understand the present ways of drawing as well as to foresee which its fate could be in case a deep and critical reflection on this topic be not undertaken. Next, a specific grammatical basis for graphical language is proposed. Drawing is seen as a language, and as so a specific grammar, semantics, as well as orthography, are required. From the consideration of these aspects, this Thesis proposes a graphical language focused on the specific needs of the archaeological-architectonical drawing. Finally, conclusions for future prospects are drawn from the different aspects examined in this work. The current capacity to actually address the present changes and the unavoidable future challenges which will shake up the field of graphical documentation is considered, while pointing up to existing epistemological gaps and proposing correction tools, with the ultimate purpose of contributing to transform a periculum in mora into a post nubila, Phoebus in the area of architectonical-archaeological drawing.

El concepte elemental sobre el que s'ha articulat aquest treball és que l'anàlisi de l'economia romana també s'ha de reconstruir a partir de la distribució i de la mobilitat de les mercaderies. Diversos són els acostaments metodològics utilitzats fins avui dia que permeten intuir com funcionava el transport romà. L'anàlisi de les dades que aporta el material arqueològic és sens dubte un dels més importants doncs representa l'enregistrament del resultat de la circulació d'aquestes mercaderies. L'estudi de les fonts antigues que descriuen en els seus passatges qüestions com els mitjans de transport, la compra o venda de productes o aspectes sobre la legislació romana representen també una font d'informació molt valuosa. A tot això, aquest treball aporta la visió de l'ús de les infraestructures i la simulació del moviment com a elements indispensables per conèixer els beneficis i les deficiències del sistema de transport creat en època romana. Un anàlisi aprofundit de cadascun dels models de distribució (tant temporals com econòmics) definits aporta informacions molt valuoses per comprendre els mecanismes de l'economia i societat romanes, però alhora presenten un conjunt de mancances que fan de la seva interpretació un resultat incomplert. És obvi doncs que la combinació de tots ells ha de permetre obtenir una visió més global de l'economia romana, sobretot en les qüestions de la circulació de mercaderies. El coneixement de les infraestructures és indispensable per obtenir un coneixement més exacte del funcionament del transport de mercaderies. És per això que a la primera part d'aquest treball s'ha presentat l'estudi de la xarxa de comunicacions del territori català. La manca d'estudis anteriors que haguessin tractat de manera profunda, sistemàtica i global tot el conjunt de les comunicacions romanes en aquest territori, ha obligat a dedicar una part important d'aquest projecte precisament a la compilació, documentació, anàlisi i digitalització de les comunicacions romanes. Aquest projecte ha tingut en compte alhora d'analitzar les infraestructures romanes tot el conjunt de vies de comunicació existents en època romana, ja fossin a través de medi terrestre, fluvial o marítim. Així, el coneixement de les infraestructures i el funcionament del transport s'ha utilitzat com a base per a interpretar les particularitats econòmiques de la regió nord oriental de la Tarraconense en època romana. Els resultats d'aquesta tesi doctoral ha estat, per tant, la elaboració d'un model de la circulació comercial que ajudi a comprendre millor les particularitats econòmiques i polítiques d'aquest territori i que ofereixi noves respostes als interrogants sobre la mobilitat en època romana, com podria ser la distribució del material arqueològic de Catalunya. Els resultats de la simulació han permès obtenir amb dades quantificades la valoració dels costos i temps necessaris per al transport de mercaderies des de diferents indrets del territori català. La quantificació dels costos de transport és una eina indispensable per poder justificar si el registre arqueològic segueix per exemple, pautes d'estratègies de mercat o al contrari si està sent influït per altres elements com podria ser una subvenció estatal que en finances parcial o totalment els costos de transport per exemple. De fet es pot entendre que aquest treball ha intentat per primer cop valorar de forma numèrica les particularitats de les comunicacions romanes a Catalunya. Allunyant-se de percepcions més o menys intuïtives o suposicions, els resultats d'aquest estudi ofereixen una quantificació estimada dels costos de transport en les condicions d'un sistema de mercat. Com s'ha anat veient durant tot el treball, les coincidències o divergències entre el model i la documentació arqueològica permeten indicar particularitats del sistema. / The basic concept which this work has been articulated with is that the analysis of the Roman economy was also reconstructed from the distribution and the mobility of goods. Several methodological approaches are used to these days that also suggest how Roman transport works. The analysis of data provided by the archaeological material is certainly one of the most important as the recording is just the result of the movement of such goods. The study of ancient sources describe in its passages such issues as transportation, the purchasing or selling of products or aspects of Roman law, which also represent a source of valuable information. Meanwhile, this work provides a view of the use of infrastructure and the simulation of the movement as indispensable to know the benefits and shortcomings of the transport system created in Roman times. A thorough analysis of each distribution models set (both temporary and cheap) provides valuable information for understanding the mechanisms of the Roman economy and society, but also presents a series of shortcomings that make its interpretation a incomplete result. It is therefore obvious that the combination of all of them should allow a more global perspective of the Roman economy, especially in matters of the movement of goods.The knowledge of infrastructure is essential to obtain a more accurate knowledge of the freight transportation. Therefore the first part of this work has been presented to study the communications network of the Catalan territory. The lack of previous studies which globally, thoroughly and systematically treated the whole set of communications on this Roman territory, forced to devote a significant part of this project precisely to the gathering, documentation, analysis and digitization of Romanian communications. This project has taken into account while analyzing the whole infrastructure of Roman roads which existed in Roman times, whether through land environment, river or sea. Hence, the knowledge of infrastructure and working of transport has been used as a basis for interpreting the economic particularities of the north east region of Tarragona in Roman times. The results of this thesis has been, therefore, developing a model of the commercial movement which can help to a better understanding of the economic and political peculiarities of this region and to provide with new answers to the questions about mobility in Roman times as it might be the distribution of archaeological material in Catalonia. The simulation results have allowed to obtain, with quantified data, assessment of costs and time needed to transport goods from different parts of the Catalan territory. Quantification of transport costs is an indispensable tool to justify if the archaeological record follows, for example, patterns of market strategies or on the contrary it is being influenced by other elements such as a state grant to finance all or part of the transportation costs. In fact, it can be understood that this work has attempted to first evaluate numerically the particularities of the Roman communications in Catalonia. Moving away from more or less intuitive perceptions or assumptions, the results of this study provide an estimated quantification of transport costs in terms of a market system. As it has been seen throughout the whole work, coincidences or differences between the model and the archaeological documentation allow to indicate peculiarities of the system.

El present estudi s’ha analitzat com el pensament de Fina Miralles va fluctuar del corrent neopositivista i analític de la seva primera etapa conceptual (1972-1975) , sense entrar a l’etapa postconceptual (1976-1978) o els treballs de quadre concepte (1979-1983), fins a arribar a una obra textual i poètica vinculada a un pensament holístic espiritual (1981-1996). Del conjunt de l’obra de Fina Miralles es denota com l’encadenament d’idees que estan presents -algunes vegades latents i d’altres més evidents- en el procés de treball plasticovisual i poèticotextual de l’artista, formen part d’un tot que es va generant, no de manera lineal, sinó com a resultat de múltiples interaccions entre ells al llarg de tota la seva trajectòria vital artística, literària i filosòfica. Aquest estudi aporta una nova visió sobre la naturalesa de l’obra de Fina Miralles i revela que la seva forma del treballar s’ha fonamentat en la capacitat de l’artista de relacionar, interaccionar i traslladar l’essència dels materials, idees, vivències, així com els seus pensaments poètics expressats -tant en imatges com en paraules- a àmbits completament inesperats, fins i tot imaginaris, per atorgar-los una nova realitat ontològica, que queda recollida en la figura cosmològica de l’arbre. / The present article examines how Fina Miralles’ thought fluctuated from the analytical, neo-positivist current of her first conceptual stage (1972-1975) to her later poetic, textual work linked to spiritual holism (1981-1996), without taking into account her post-conceptual stage (1976-1978) or her concept pictures (1979-1983). Fina Miralles’ works show how the chain of ideas (at times latent and other times more manifest) present in her visual and poetic-textual work process is part of a whole body of work, generated not in a linear manner but as the result of multiple interactions between both, throughout her artistic, literary and philosophical life experience. This study contributes a new insight into the nature of Fina Miralles’ works. It shows how her artistic approach was based on her capacity to relate and interact, and to transpose the essence of her materials, ideas, experiences, and poetic thought (expressed in images and words), to completely unexpected and even imaginary spheres, in order to endow them with a new ontological reality, as captured in the cosmological figure of the tree.

La arqueología es una disciplina ‘visual’ por excelencia, ya que la percepción visual nos permite tomar conciencia de las propiedades fundamentales de los objetos: tamaño, orientación, forma, color, textura, posición en el espacio, distancia o todas estas características al mismo tiempo. En este trabajo se asume que la conducta humana en el pasado puede estudiarse a partir del examen de los elementos arqueológicos observables en el presente. De igual modo, se considera que también existen rasgos no visuales que caracterizan los objetos y materiales en el pasado. La información que nos permite entender muchas de las propiedades funcionales de los objetos es de naturaleza multidimensional: el tamaño refiere a la altura, longitud, profundidad, peso y masa; la forma, refiere a la geometría que define superficies y volúmenes; textura, a la microtopografía y aspecto visual; y por último a la composición del material, es decir, a la combinación de los distintos elementos que forman el total y la manera en que tales partes se combinan. Esta investigación se basa en una idea más general de la percepción (del Latín perceptio, percipio), usualmente definida como la organización, identificación e interpretación de la información sensorial con el fin de representar y entender el entorno. No debe entenderse como una recepción pasiva de estas señales, más bien como la integración del aprendizaje, la memoria, y las expectativas. Esta investigación explora diferentes maneras de entender la idea de percepción arqueológica, que incluye el proceso bottom-up del procesamiento de información sensorial, así como los efectos top-down. El proceso bottom-up es básicamente la información de bajo nivel que se utiliza para construir la información de alto nivel (por ejemplo, formas y texturas para el reconocimiento de objetos y la explicación funcional). El proceso top-down se refiere al concepto y a las expectativas (conocimiento) que influencian la percepción. El enfoque adoptado sigue las teorías computacionales actuales sobre la percepción de objetos que intentan proponer nuevas vías explicativas acerca de las conductas humanas en el pasado, a partir del análisis de datos visuales y no visuales, teniendo en cuenta que las apariencias visuales y incluso las características de composición sólo limitan la forma en que un objeto puede ser utilizado, pero nunca lo determinan totalmente. En este trabajo sugiero que las propiedades perceptivas deberían ser rigurosamente medidas y codificadas para poder llegar a entender cómo se produjeron y/o se utilizaron los objetos en el pasado. Hasta ahora, la insuficiencia y la falta de un consenso claro sobre los métodos tradicionales de descripción de los objetos - sobre todo visual, ambigua, subjetiva y cualitativa - han conducido invariablemente a unas interpretaciones ambiguas y subjetivas. Por consiguiente, es muy importante sistematizar, formalizar y estandarizar métodos y procedimientos más objetivos, exactos, matemáticos y cuantitativos, y siempre que sea posible automatizarlos. Es en este contexto, se ha intentado desarrollar una metodología basada en modelos digitales tridimensionales para medir, describir cuantitativamente y analizar el uso y el comportamiento de los objetos arqueológicos. También, se intenta comprender las posibles relaciones entre la geometría, el material, y la(s) función(es) de los objetos arqueológicos al sugerir nuevas maneras de estudiar formas de comportamiento pasadas que puedan ser confirmadas a partir del examen de los observables arqueológicos en el presente. / Archaeology seems to be a quintessentially ‘visual’ discipline, because visual perception makes us aware of such fundamental properties of objects as their size, orientation, form, colour, texture, spatial position, distance, all at once. I assume that human behaviour in the past can be asserted on the examination of archaeological observables in the present. In any case, I take into account that there are also non visual features characterizing ancient objects and materials. Information that should make us aware of many functional properties of objects is multidimensional in nature: size, which makes reference to height, length, depth, weight and mass; shape and form, which make reference to the geometry of contour, surfaces and volume; texture, which refers to microtopography (roughness, waviness, and lay) and visual appearance (colour variations, brightness, reflectivity and transparency); and finally material composition, meaning the combining of distinct elements to form a whole, and the manner in which such parts are combined. This research is based on the more global idea of Perception (from the Latin perceptio, percipio), usually defined as the organization, identification, and interpretation of sensory information in order to represent and understand the environment. It should be understood not as the passive receipt of these signals, but the integration of learning, memory, and expectation. This research explores different ways of understanding the very idea of archaeological perception, which involves top-down effects as well as the bottom-up process of processing some sensory input. The bottom-up processing is basically low-level information that’s used to build up higher-level information (e.g., shapes, forms and textures for object recognition and functional explanation). The top-down processing refers to an archaeologist’s concept and expectations (knowledge) that influence perception. The approach adopted here is to follow current computational theories of object perception to ameliorate the way archaeology can deal with the explanation of human behaviour in the past (function) from the analysis of visual and non-visual data, taking into account that visual appearances and even compositional characteristics only constrain the way an object may be used, but never fully determine it. I suggest that perceptual properties should be rigorously measured and coded if archaeologists intend to understand how objects were produced and/or used in the past. The insufficiency and lack of a clear consensus on the traditional methods of form description – mostly visual, descriptive, ambiguous, subjective and qualitative – have invariably led to ambiguous and subjective interpretations of its functions. It is thus strongly advisable to systematize, formalize and standardize methods and procedures more objective, precise, mathematical and quantitative, and whenever possible automated. In this context, I intend to develop a framework based on three dimensional geometrical digital models to measure, describe, test and analyse the use and behaviour of archaeological artefacts. I try to understand the possible relationships between the geometry, material, and function(s) of archaeological artefacts by suggesting new ways of studying the way behaviour in the past can be asserted on the examination of archaeological observables in the present. In this research, a novel framework is applied to three case studies which span a broad diachrony ranging from the Palaeolithic in Cantabria to the Neolithic in Catalonia, Spain. In respect to the archaeological objects, these encompass rock art, sculptures, lithics, and bows, as well as a wide variety of raw-materials. Each case study addresses its own archaeological questions, has particular aims, and therefore approaches. They are not intended to be exhaustive, but to provide a rounded picture in terms of the framework´s potentialities and effectiveness.

Acadèmics i professionals coincideixen a reconèixer a Joan Costa com un dels comunicòlags més destacat en les Ciències de la Comunicació de les organitzacions. Aquesta valoració queda avalada per la seva extensa obra de més de quaranta llibres on es desenvolupen les seves reconegudes teories i gran part dels treballs professionals desenvolupats per a empreses i institucions a nivell internacional. Una altra forma de demostrar aquest reconeixement és l'haver estat investit Doctor Honoris Causa, en tres ocasions, per universitats d'Espanya, Argentina i Perú. Tots aquests mèrits resulten molt més sorprenents en conèixer els seus orígens humils allunyats del món intel·lectual. La seva història de vida arrenca en un entorn familiar amb molt pocs recursos i el seu desenvolupament professional coincideix amb el naixement de la comunicació com a ciència. Recordem que les Ciències de la Comunicació neixen en 1948 i encara que és una de les disciplines més recent, ningú dubta de la seva forta influència social en la segona meitat del segle XX i en l'actualitat. Aquesta suma de factors, al voltant de la figura de Joan Costa, van portar a aquest investigador a plantejar-se si es tractava d'un cas únic, un geni, una ment creativa o qualsevol un altre qualificatiu que permetés enquadrar-ho com alguna cosa singularment sorprenent. Per a aquesta demostració era necessari utilitzar una metodologia que permetés demostrar-ho. Des de finals del segle XIX, diferents investigadors van centrar els seus treballs a descobrir fórmules que permetessin arribar explicar casos de persones extraordinàries. El primer descobriment, sobre aquest tipus d'anàlisi, va ser comprovar que no existia un model compartit, cada autor destacava variables i judicis diferents. Aquesta evidència de dispersió metodològica, va suposar un problema ja que un treball d'anàlisi d'aquesta diversitat d'interpretacions, podia ser objecte d'una profunda i interessant recerca però s'apartava per complet de l'objectiu plantejat. En aquest procés de cerca, es va encendre una llum esperançadora en descobrir una tesi que havia abordat, de forma molt detallada i profunda, els diferents autors i recerques que podien determinar que persones poden ser considerades com a extraordinàries. L'autora d'aquesta tesi, Teresa Huidobro, arribava a determinar els 36 atributs, més compartits per tots aquells que havien centrat els seus estudis en una ment creativa. Aquesta aportació es va convertir en un descobriment fonamental per poder plantejar una metodologia que, a través d'una anàlisi profunda de vida, pogués conduir a un diagnòstic sòlid sobre cas de Joan Costa. A més, es volia aprofitar que per a la recerca es podia comptar amb la participació directa del propi Joan Costa. Aquesta excepcional singularitat plantejava reptes complementaris que podien resultar de gran interès per a aquells que desitgessin conèixer que història es tancava en cadascuna de les teories o llibres d'aquest comunicòlag. És evident que es pot estudiar un autor a través de la seva obra però, la qual cosa no és sempre possible, és molt difícil o impossible arribar a conèixer les causes que li van portar a realitzar tal labor. / Académicos y profesionales coinciden en reconocer a Joan Costa como uno de los comunicólogos más destacado en las Ciencias de la Comunicación de las organizaciones. Esta valoración queda avalada por su extensa obra de más de cuarenta libros donde se desarrollan sus reconocidas teorías y gran parte de los trabajos profesionales desarrollados para empresas e instituciones a nivel internacional. Otra forma de demostrar este reconocimiento es el haber sido investido Doctor Honoris Causa, en tres ocasiones, por universidades de España, Argentina y Perú. Todos estos méritos resultan mucho más sorprendentes al conocer sus orígenes humildes alejados del mundo intelectual. Su historia de vida arranca en un entorno familiar con muy pocos recursos y su desarrollo profesional coincide con el nacimiento de la comunicación como ciencia. Recordemos que las Ciencias de la Comunicación nacen en 1948 y aunque es una de las disciplinas más reciente, nadie duda de su fuerte influencia social en la segunda mitad del siglo XX y en la actualidad. Esta suma de factores, alrededor de la figura de Joan Costa, llevaron a este investigador a plantearse si se trataba de un caso único, un genio, una mente creativa o cualquier otro calificativo que permitiera encuadrarlo como algo singularmente sorprendente. Para esta demostración era necesario utilizar una metodología que permitiera demostrarlo. Desde finales del siglo XIX, diferentes investigadores centraron sus trabajos en descubrir fórmulas que permitieran llegar explicar casos de personas extraordinarias. El primer descubrimiento, sobre este tipo de análisis, fue comprobar que no existía un modelo compartido, cada autor destacaba variables y juicios diferentes. Esta evidencia de dispersión metodológica, supuso un problema ya que un trabajo de análisis de esta diversidad de interpretaciones, podía ser objeto de una profunda e interesante investigación pero se apartaba por completo del objetivo planteado. En este proceso de búsqueda, se encendió una luz esperanzadora al descubrir una tesis que había abordado, de forma muy detallada y profunda, los diferentes autores e investigaciones que podían determinar que personas pueden ser consideradas como extraordinarias. La autora de esta tesis, Teresa Huidobro, llegaba a determinar los 36 atributos, más compartidos por todos aquellos que habían centrado sus estudios en una mente creativa. Esta aportación se convirtió en un descubrimiento fundamental para poder plantear una metodología que, a través de un análisis profundo de vida, pudiera conducir a un diagnóstico sólido sobre caso de Joan Costa. Además, se quería aprovechar que para la investigación se podía contar con la participación directa del propio Joan Costa. Esta excepcional singularidad planteaba retos complementarios que podían resultar de gran interés para aquellos que desearan conocer que historia se encerraba en cada una de las teorías o libros de este comunicólogo. Es evidente que se puede estudiar un autor a través de su obra pero, lo que no es siempre posible, es muy difícil o imposible llegar a conocer las causas que le llevaron a realizar tal labor. / Academics and practitioners are agreed to Joan Costa as one of the most prominent communicator in Communication Sciences organizations. This assessment is confirmed by the extensive work of more than forty books where its recognized theories and much of the professional work done for companies and institutions to develop international markets. Another way to demonstrate this recognition is being awarded honorary doctorates on three occasions, for universities in Spain, Argentina and Peru. All these merits are much more amazing to learn your remote humble origins of the intellectual world. His life story begins in a familiar environment with few resources and professional development coincides with the birth of communication as science. Recall that the Communication Sciences born in 1948 and although it is one of the newest disciplines, no doubt his strong social influence in the second half of the twentieth century and today. This combination of factors, around the figure of Joan Costa, led this researcher to wonder if this was a unique case, a genius, a creative mind or any other adjective that would allow framing it as something uniquely surprising. For this demonstration was necessary to use a methodology to prove it. Since the late nineteenth century, various researchers focused their work in discovering formulas to arrive explain cases of extraordinary people. The first discovery, this type of analysis was the realization that there was a shared model, each author emphasized variables and different judgments. This evidence of methodological dispersion was a problem as a work of analysis of this diversity of interpretations, could be the subject of a thorough and interesting research but departed completely from the stated objective. In this search process, a hopeful light to find a thesis that was approached so very detailed and deep, lit different authors and research could determine which people can be considered as overtime. The author of this thesis, Teresa Huidobro, came to identify 36 attributes, most shared by all those who had focused his studies in a creative mind. This contribution became a crucial to promoting a methodology that, through a thorough analysis of life, could lead to a solid diagnosis if Joan Costa discovery. In addition, I wanted to take that research could have direct participation of own Joan Costa. This exceptional singularity posed additional challenges that could be of great interest to those who wish to know that history is locked in each of the theories or books this communicator. Obviously you can study an author through his work but it is not always possible, it is very difficult or impossible to know the causes which led him to perform such work.

Aquesta tesi aborda la plaça de Lesseps de Barcelona a la manera d'una controvèrsia urbana. En lloc de concebre-la com una realitat autoevident en què s'hi esdevindria una dinàmica social previsible i continguda, l'èmfasi en la seva identitat controvertida, múltiple i relacional permet que alguns actors fenòmens i agències descurats en els estudis convencionals sobre espais públics puguin emergir en la recerca. D'aquesta manera, paviments, pendents topogràfics, processos participatius, infants, associacions veïnals, documents de planejament, biblioteques públiques, obres, trànsits rodats, disseny arquitectònic, elements ornamentals, etc. compartiran protagonisme en l'estudi d'un espai públic que, sobretot, revelarà la seva condició múltiple, heterogènia i contingent. El treball consta de tres capítols centrals acompanyats d'un capítol metodològic, una introducció, les conclusions i un dossier amb documentació cartogràfica. Partint d'una breu reflexió sobre la noció hegemònica d'espai públic existent a la Barcelona del canvi del mil·lenni, el capítol metodològic recorre a l'ANT (teoria de l'actor-xarxa), la NRT (teoria no-representacional) i el gir afectiu per tal de plantejar una conceptualització alternativa que no domestiqui l'espai públic. Al seu torn, el capítol I conté una reconstrucció històrica dels dos grans episodis de controvèrsia urbanística esdevinguts a la plaça de Lesseps contemporània. Conscient que, almenys des de la dècada de 1970, Lesseps arrossega l'estigma d'espai problemàtic, polèmic i conflictiu, vaig concebre el capítol com una oportunitat per examinar perquè aquest indret de Barcelona es va estabilitzar en l'imaginari col·lectiu de la ciutat com un espai gairebé maleït, un nyap per al qual semblava impossible trobar una solució satisfactòria que restaurés el consens urbanístic. Per la seva banda, el capítol II és un estudi de l'espai habitat de la plaça de Lesseps. Neix de la voluntat de mapificar les presències, descriure de manera detallada la vida quotidiana a la plaça i, d'alguna manera, fer visibles els diferents agençaments esdevinguts en un espai acabat de remodelar. Aquella "altra plaça Lesseps possible", defensada amb fermesa pel veïnat a començaments dels anys 2000, es veu confrontada amb una descripció exhaustiva de la seva quotidianitat espacial. Finalment, el capítol III desenvolupa algunes de les idees més fortes de la tesi. Part de les mancances que havia exhibit la formalització de la plaça de Lesseps des del punt de vista del consens i la convivència semblaven acomplir-se en la biblioteca Jaume Fuster, un equipament inaugurat en el perímetre de la plaça quatre anys abans de la darrera remodelació de Lesseps i que, segons els testimonis de les persones informants, havia assolit el consens des del començament. És en aquest capítol on algunes de les principals apostes teòriques de la tesi, a saber, l'agnosticisme ontològic, el gir afectiu i la capacitat d'agència d'allò no humà s'expressen amb major contundència. Mitjançant una aliança de la teoria de l'actor-xarxa amb la teoria no representacional, el capítol explora l'èxit de l'assemblatge bibliotecari a través de la noció d'afecte. / The present dissertation approaches Lesseps Square in Barcelona as an urban controversy. Rather than conceiving it as self-evident reality in which a predictable and continuous social dynamics would take place, the particular focus on the controversial, multiple and plural identity of the square allows the emergence –during the research– of some phenomena and agencies that are generally shadowed in conventional analyses on public spaces. In this way, paving, topographic inclination, participatory processes, children, neighborhood’s associations, planning documents, public libraries, roadwork, roadway transit, architectural design, ornamental elements, etc. are all protagonists in/of a study of a public space that intents to reveal the multiple, heterogeneous and contingent condition of such places. The study is constituted of three central chapters accompanied by a methodological chapter, an introduction, conclusions and a case file of cartographical documentation. Departing from a short reflection on the hegemonic notion of public space existing in Barcelona at the change of the millennium, the methodological chapter mobilizes ANT (Actor-Network-Theory), the NRT (Non-Representational-Theory) and the affective turn to build an alternative conceptualization that avoids domesticating public space. The first chapter includes an historical reconstruction of the two main episodes of planning controversy that took place at the contemporaneous Lesseps Square. Being aware that, at least from the ’70, Lesseps Square carries the stigma of being a problematic, polemic and conflictive place, I have conceived the chapter as an opportunity to find out why this particular site of Barcelona has sedimented into the collective imaginary of the city as a wicked space, a hole for which it seemed impossible to find a satisfactory solution that would restore the consensus. The second chapter represents a study of the lived space of Lesseps Square. Surging from the will of mapping the presences and describing in a detailed way the daily life of the square, it intends to shed light on the different “agencements that occurred in the recently remodeled space. That “other possible Lesseps Square” claimed firmly by the neighborhood at the beginning of the years 2000, is than confronted to an exhaustive description of its spatial everyday life. Finally the third chapter develops some of the strongest ideas of the thesis. Some of the lacks around consensus and conviviality, that the formalization of Lesseps Square clearly shows, seemed to be avoided in the Jaume Fuster library, an equipment inaugurated in the perimeter of the square four years before the last refurbishment and that, according to the testimonies of informants, had acquired the consensus from the beginning. It is in this chapter that the main theoretical challenges –namely ontological agnosticism, affective turn and non-human agencies– expressed themselves more directly. By means of the alliance between ANT and NRT, the chapter explores the assemblage of the library through the notion of affect.

Antecedentes: Desde la década de los ochenta se ha iniciado una especie de revolución entorno a las emociones y su influencia en el bienestar humano. Desde Gardner (1983) hasta la explosión mediática que supuso la publicación de la obra de Goleman (1995), el interés académico y popular por las emociones ha ido en progresivo aumento. En enfermería este interés no es nuevo. Según diferentes autoras (Peplau,1990; Watson 1985, 2007), la relación enfermera-usuario puede tener efectos terapéuticos. Cuidar requiere de conocimientos, actitudes y habilidades, entre ellas las de tipo emocional. La investigación en enfermería sobre las emociones, aunque incipiente, está aumentando progresivamente. Objetivos: Analizar la percepción que tienen los usuarios y las enfermeras del papel de la emociones en los cuidados enfermeros. Ámbito de estudio: Hospital y centros de Atención Primaria del Consorci Sanitari de Terrassa (Barcelona). Metodología: Se ha realizado un estudio exploratorio-descriptivo con aproximación metodológica mixta (cualitativa y cuantitativa) y de comparación por grupos. La muestra está constituida por 40 participantes (usuarios y enfermeras). Los instrumentos utilizados han sido entrevistas semiestructuradas y cuestionarios. Resultados: Los usuarios presentan dudas sobre cuál es la función de las enfermeras. No identifican el cuidado como la misión de estas profesionales. Las enfermeras identifican su función principal con cuidar pero presentan dificultades para concretar su significado. Los usuarios tienen como expectativa principal recibir buen trato por parte de las enfermeras y éste lo valoran de manera especial. Las enfermeras piensan que los usuarios esperan que sean resolutivas y eficaces. Las enfermeras en su mayoría manifiestan que es necesario realizar atención y cuidado de las emociones, sin embargo los usuarios no perciben que el cuidado de las emociones sea una práctica habitual en estas profesionales. Los usuarios dicen sentirse cuidados emocionalmente cuando las enfermeras los tratan con amabilidad y los escuchan atentamente. Este tipo de cuidado les proporciona sensación de bienestar. Los usuarios y las enfermeras valoran que es necesario que las enfermeras posean habilidades emocionales, especialmente la escucha activa, empatía y la capacidad de gestión emocional, sin embargo, cuando han tenido que identificar las capacidades más importantes para la práctica enfermera, han priorizado las capacidades asociadas a la práctica médica por delante de las de tipo emocional. La mayoría de los participantes entienden que el cuidado emocional es necesario pero perciben que su realización puede perjudicar la eficacia y el equilibrio emocional de las enfermeras. Conclusiones: Los usuarios no le otorgan un valor profesional y/o terapéutico al tipo de relación que estableen las enfermeras. El cuidado de las emociones aunque se entiende beneficioso, se considera peligroso para la eficacia y el equilibrio emocional de las enfermeras. La empatía, la escucha activa y la capacidad de gestión emocional son habilidades emocionales básicas y constituyentes de la competencia emocional enfermera. La falta de habilidades emocionales se señala como posible causa del poco desarrollo de la atención y cuidado de las emociones. Es necesario replantear la formación enfermera en estas habilidades. Sería relevante continuar las investigaciones que permitan justificar el valor (efectos beneficiosos) del cuidado emocional y la necesidad de potenciar la formación enfermera en habilidades emocionales. / Antecedents: From the eighties has started a kind of revolution concerning the emotions and their impact on human wellbeing. Starting from Gardner’s work (1983) until the explosion of information in media regarding the publication of work of Goldman (1995), the scientific and popular interest in emotions has progressively increased. This interest for nursing is not new. According to the different authors (Peplau, 1952, 1990; Watson 1985, 2007), the nurse-user relationships can have therapeutic effects. Caring requires knowledge, attitudes and skills that include emotional literacy. Actually, the nursing research related to the sphere of emotions, although slightly, is gradually increasing. Objectives: The current research aims to analyze users’ and nurses’ perceptions about the role of emotions in nursing care. Area of study (target organization): Hospital and Primary Health Care Centers of Consorci Sanitari de Terrassa (CST, Barcelona). Methodology: The exploratory descriptive study, based on the mixed methods research (qualitative and quantitative) and the group comparison, was undertaken to meet the above mentioned goals. The sample consists of 40 participants (users and nurses) of Consorci Sanitari de Terrassa (CST). The semi-structured interviews and questionnaires were used as research instruments. Results: The interviewed users demonstrate doubts about what the functions of nurses are. They do not identify caring as a mission of these professionals. Nurses point out that their primarily role is caring, but have difficulties with the precision of its meaning. The users have the expectation to be well-treated by nurses and they give a special value to this kind of attention. The interviewed nurses think that users expect them to be decisive and effective. The nurses, in most of the cases, think that major users manifest the importance of giving attention and taking care about emotions; however, the users do not always perceive emotional caring, even though it represents a common practice of these professionals. The users report that they feel cared emotionally when nurses are treating them with kindness and active listening. This type of caring provokes feeling of wellbeing. The users and nurses underline that it is necessary for nurses to possess emotional skills and competences, especially related to active listening, empathy and capacity of emotional coping/management. However, when they have had to identify the most important skills for nursing practice, they have prioritized competences associated with medical practice before the competences related to emotional sphere. Most participants understand that the emotional caring is necessary, but they perceive that exercising this type of caring can leave an impact on efficiency and emotional equilibrium of nurses. This fact underlines the necessity of emotional self-monitoring and burn-out prevention for the professional nursing praxis. Conclusions: The users do not give a professional and/or therapeutic value to the type of relationships that establish nurses. The caring of emotions is understood as beneficial, however, it is considered as dangerous for efficacy and emotional equilibrium of nurses. Empathy, active listening and capacity of emotional coping/management refer to the basic emotional skills/abilities and to the main constituents of the emotional competence of nurse. The lack of emotional abilities in nurses probably indicates the cause of poor development of attention and emotional caring. It is necessary to propose the nursing education related to these skills. It should be relevant to continue the investigations that will permit justify the value (beneficial effects) of emotional caring and the necessity to strengthen the nursing education by the training in emotional skills, self-monitoring and burn-out prevention.

A partir d’aquesta tesi doctoral pretenem contribuir a l’enfortiment de la dimensió intercultural a les organitzacions d’educació en el lleure de base comunitària, a partir d’identificar les condicions que avui en dia, afavoreixen o dificulten el desenvolupament de la interculturalitat. Per educació en el lleure de base comunitària ens referim a entitats amb una llarga trajectòria educativa a Catalunya, des d’una base de treball educatiu amb i per la comunitat. En concret, hem considerat i confeccionat una mostra intencionada a partir de 2 centres oberts, 2 esplais i 2 agrupaments escoltes en contextos multiculturals. S’han realitzat un total de 31 entrevistes semi-estructurades, desglossades de la següent manera: 12 a educadors/es, 11 a joves i 8 a famílies. També, hem realitzat un grup de discussió amb representació educativa de cada una de les organitzacions, i un grup de discussió a experts educatius. També, ho hem combinat amb anàlisi de documents aportats per les organitzacions. Fruit de l’anàlisi crítica del discurs, s’aporten 42 resultats que estructurem segons quina sigui la seva naturalesa: context organitzatiu, variables de la diversitat, context educatiu i impacte de la interculturalitat. Posteriorment, presentem 13 conclusions en els mateixos àmbits, i les relacionem a partir d’un model de canvi organitzatiu, en condicions favorables o desfavorables a la interculturalitat. Entre d’altres aspectes, les conclusions posen de relleu la importància de promoure processos formatius en interculturalitat segons alguns continguts específics que incorporin el gènere, les diferents visions de la interculturalitat o eines pel foment de mesures d’atenció a la diversitat. Finalment, presentem una proposta d’instrument que s’orienta al diagnòstic de la intercultural des d’una perspectiva del seu desenvolupament organitzatiu. En ella, identifiquem diferents indicadors que des de diferents àmbits, situen a l’organització educativa en potencialment 4 escenaris en relació a la interculturalitat: reactiu, proactiu, expressiu i expansiu. / From now on, this doctoral thesis tries to provide strength to the intercultural dimension in educational organizations in leisure-based community, since identifying the conditions that, today, favor or hinder intercultural development. By education in leisure-based community we understand organizations along long-term trajectories in Catalonia, that evidence a base of educational work with and for the community. Specifically, we have considered and used an intentional sample of 2 centres oberts (leisure educational space where most of young people are linked to social services), 2 esplais (similar to scout) and 2 scouts in multicultural contexts. In total, 31 semi-structured interviews are conducted: 12 were carried out on educators, 11 on young people and 8 on families. Likewise, a focus group was used with educational representation of each organization, and another one with educational experts. These two methods were reinforced with the analysis of internal documents. The fruit of critical analysis of speech are 42 outcomes ---organized into their nature: organizational context, diversity variables, educational context and the impact of interculturality. Afterwards, we show 13 conclusions in the abovementioned natures, relating them to a model for organizational change, in favorable or unfavorable conditions for interculturality. Among other key aspects, conclusions highlight the importance of promoting intercultural training processes according to specific contents that add gender, different intercultural visions or tools for improving measures in attention to diversity. Finally, we show an instrument proposal that tends towards the diagnosis of interculturality from an organizational development perspective. In this sense, we identify different indicators that, from various fields, place educational organization among –and potentially- 4 stages according to interculturality: reactive, proactive, expressive and expansive.

Introducción: La investigación histórica en el arte de los murales es compleja, especialmente en nuestro país, donde no se ha llevado un protocolo de registro de contratos de realización, obra o autores. La importancia de incrementar nuestro conocimiento sobre arte ecuatoriano y específicamente el de Loja, me han llevado a iniciar una investigación que por su magnitud ha tomado aproximadamente cinco años. Dentro del proceso histórico analítico se ha revisado el contexto de la producción mural en la Provincia de Loja, desde sus inicios a finales del siglo XIX, hasta el 2006. Objetivos: 1. Obtener un inventario de los Murales producidos en esta provincia a lo largo de un periodo de 30 años, considerando además sus antecedentes históricos como parte del levantamiento. 2. Generar conocimiento del fenómeno mural que se produce en Loja desde el año 1971 hasta la finalización del presente estudio en 2006, donde se incluyan los autores, así como un análisis de obras y técnicas artísticas. 3. Producir un libro donde se evidencien los resultados obtenidos en esta investigación. Metodología: Se utiliza el método histórico crítico, basado en Kant, mediante el cual la presencia de la obra en tanto fenómeno se explica por una secuencia de causas-efecto. Para este proyecto partimos del registro de lo físicamente visible, los murales, con cuyo apoyo estudiamos los aspectos formales, técnicos y su razón histórica. Esto se hizo efectivo mediante una tesis de licenciatura que recogió 500 obras. Nuestro estudio ha reducido a 356 las obras consideradas murales dentro del período de estudio, las cuales has sido a su vez sometidas a un proceso de descripción e interpretación, hasta llegar a aplicar la crítica artística a aquellos autores, reconocidos como de singular importancia. Resultado y discusión: Consideramos innovador este trabajo ya que, metodológicamente, rompe los esquemas trazados por los estudiosos de arte en el país. Sin embargo nuestro enfoque ha tenido que sortear la dificultad de la falta de bibliografía e información para su verificación. Dejamos constancia de nuestro aporte al poner en evidencia temáticas variadas, enfocadas en religión, cultura, ciencia, deporte, indigenismo y costumbrismo; generadas mediante diversas técnicas artísticas que van desde el fresco hasta piroxilina, pasando por acrílico y la aplicación de placas cerámicas; y, considerando la interpretación artística, siempre, dentro del grupo selecto de autores mas productivos, que no llegan a más de diez y cuyo trabajo es analizado a profundidad. / In Ecuador, it is a very complex task to research the art of the muralist, even more so since there are not systemic records of the assignments, placement and even authors of the murals. I consider it very important to increase our knowledge of Ecuadorian -and most specifically Lojan- art. This has led me into this investigation which has taken approximately five years. As a historic-analytic process, I have been able to analyze the murals produced in Loja from the late 1800’s to the end of 2006. Goals: 1. To procure an inventory of all murals painted in Loja over a period of 30 years, considering the historical backgrounds. 2. To spread the knowledge of this artistic manifestation that took place in Loja from 1971 until the conclusion of this study in 2006. This should include the artists, and an analysis of the artistic works and the techniques used. 3. To publish the results of this research. Methodology The Historical criticism approach from Kant was used. The cause and effect chain observed in this artistic phenomenon helps to explain its sequential movement. In order to achieve my goals, I had to begin from what was visible, the murals. From there came the formal study going through the technical and historical analysis. I started by analyzing and classifying 500 art works. Finally, only 356 were considered “murals” according to the criteria used throughout the investigation. These paintings have been subjected to a process of description, interpretation and finally art analysis that made possible to further study those made by the most important artists. Results: This is a pioneer study. The methodology used is ground-breaking because it has not used before by art historians in Ecuador. Nevertheless, I did encounter some setbacks due to the lack of bibliography and verification sources. I have been able to cover a variety of topics, most of them focusing on religion, culture, science, sport, indigenism and traditions. All made using different artistic techniques going from fresco (wall painting) to pyroxilin (guncotton, pyrites), through the application of acrylic and ceramic plaques. All of these pieces made by a select group of the most productive authors, not more than ten, and whose work is analyzed deeply.

La presente tesis doctoral expone los resultados de una investigación cuya base empírica es un conjunto de esculturas de piedra con forma de cabezas del yacimiento arqueológico de Chavín de Huántar. Una porción apical tallada conjuntamente con la litoescultura, indica un contexto de uso original exclusivo en la mampostería megalítica externa, algunos de cuyos representantes in situ muestran un empleo estandarizado en el tercio superior de los principales edificios de un complejo arquitectónico monumental, ubicado en un estrecho valle intermontano de los Andes Centrales, con una vigencia temporal que ha sido datada entre los 1200/500-400 cal ANE. Este conjunto de objetos, proveniente de una colección museográfica y de una dimensión temporo-espacial arqueológicamente muy compleja, permite problematizar algunos aspectos teórico-metodológicos medulares empleados tradicionalmente en el estudio arqueológico de las representaciones figurativas. Desde un punto de vista teórico general, se considera que el interés en el estudio de las representaciones figurativas arqueológicas, no reside en su singularidad, sino en que, como toda materialidad social, en primera instancia deriva de la concreción del trabajo humano. Luego, a nivel sustantivo, se argumenta que su interés específico refiere a que su existencia deriva de necesidades sociales de carácter político-ideológico o, simplemente, idiosincrático, cuyos factores explicativos no se encuentran en un plano de identidad con tipologías de organización social, sino que ésta debe ser entendida caso a caso, toda vez que las evidencias disponibles de la producción y reproducción de la vida social que las solicita, permita poner en relación la producción y uso de las representaciones figurativas en una situación histórica concreta. El desarrollo de dichos puntos de partida teóricos condujo a tres preguntas principales: ¿Cuál fue el nivel de la estandarización de la producción de las esculturas? ¿Permite la existencia de estandarización, si es que la hubiese, identificar un trabajo especializado? Si es que se trata de un trabajo especializado ¿admite compatibilidad con otras actividades de subsistencia o tiende a la exclusividad? La integración de los resultados arrojados por distintos análisis sobre las propiedades físicas y figurativas de las litoesculturas, muestran un alto grado de estandarización que se ve reforzado por la presencia de dos principales grupos de representación excluyentes. Una revisión de los antecedentes de algunas técnicas de talla directa en piedra escultórica, los resultados obtenidos de los análisis sobre el conjunto de objetos y su integración en distintas fases constructivas de un nuevo proceso de producción arquitectónica, sugiere que dicha estandarización derivaría de una producción especializada, posiblemente acompañada de una institucionalización de los sistemas de transmisión de conocimientos lo que, sumado a las evidencias arqueológicas disponibles de la producción y reproducción de la vida social, podrían reforzar la hipótesis relativa a una concentración de la dominación de la producción intelectual por parte de grupos minoritarios, cuyo compás de beneficio económico aún requiere de mayores pruebas empíricas. / This Doctoral Thesis presents the results of an investigation that has an empirical basis/research on the Ancient Chavin civilisation who had an archaeogical site with a set of stone sculptures shaped heads. An apical portion together with carved stone sculpture and a unique context indicates original use in megalithic masonry, some of these representatives in situ show a standardised form in the upper third of the main buildings of monumental architectural complex jobs. These monoliths are located in a narrow inter mountain valley in the Central Andes dating back to between 1200/500-400 BC. This doctoral's research is based on a set of objects from a museum collection and on an archaeologically complex temporo- spatial dimensions. Therefore this aims to question some core theoretical and methodological aspects traditionally used in the archaeological study found in the figurative representations. From a general theoretical point of view, it is argued/hypothesised that the interest in the study of archaeological figurative representations stems from all social materiality. In the first instance it is believed that this is derived from the realisation of human labour. Then at a substantive level it is argued that their specific interest concerns which derives it's existence from the social needs of political-ideological or simply idiosyncratic, whose explanatory factors are not in a plane of identifying types of social organisation but it must be understood on a case by case basis. Since the available evidence of the production and reproduction of social life is symbolised/reflected in the productions and use of the figurative representations in a particular historical situation in a relationship. The development of these theoretical starting points lead to three main questions:1) What was the level of standardisation of production of the sculptures?2) Does the existence of standardisation would allow it to identify it as a skilled job?3) If this is a specialised job would that be considered as compatable with other subsistence activities or be considered as exclusive? The integration of the results obtained from different analysis of the physical and figurative stone sculptures of properties indicates a high degree of standardisation that is reinforced by the presence of two main groups of exclusive representations. A review of the history of some techniques of direct carving in stone sculptures. The results of the analysis on the set of objects and their integration in different constructions phases of a new process of architectural production, suggests that such standardisation result from a specialised production possibly accompanied by the institutionalisation of knowledge transfer systems. In addition with further archaeological evidence found for the production and reproduction of social life available, could further strengthen the hypothesis of a concentration of the domination of intellectual production by minority groups, whose economic benefit would still require empirical evidence.