L'aproximació crítica a l'imaginari de Joan Ponç (1927-­‐1984) s'ha realitzat des de dues premisses bàsiques: l'interès intrínsec de les seves creacions i la possibilitat d'aprofundir en el coneixement d'un context artístic marcat per la fi de la segona guerra mundial i els estralls de la guerra civil. La peculiaritat del llenguatge plàstic i el posicionament estètic d’aquest creador s'han estudiat a partir de tres tipus de materials: la historiografia artística, l'autobiografia de l'artista i la seva obra. L’anàlisi que s’ha portat a terme ha permès inserir-­‐lo en un entorn artístic dominat per l'arrelament d’un art refractari a la innovació i entre la minoria que des de finals de la dècada de 1940 sentia un interès renovat per les avantguardes internacionals. La filiació amb l'art avançat, però, es va esvair quan va prendre força l'informalisme i Ponç va optar per seguir un sistema de treball que el distanciava d'aquest isme. La seva fidelitat a la pintura a l'oli i al dibuix va condicionar les interpretacions posteriors de la seva obra i va comportar que fos llegida com a extemporània. El relat construït per la crítica es va enriquir amb l’autobiografia de l’artista publicada per primera vegada el 1965. Una narració del jo on Ponç va articular en paral·lel un discurs sobre el seu periple vital i artístic, i va detallar els seus referents artístics: El Greco, Ramon Rogent, Joan Miró i Paul Cézanne. A partir del diàleg i la comparació entre aquests relats i les seves obres s'assoleix una millor comprensió dels seus mecanismes creatius i es defineixen les peculiaritats del seu llenguatge plàstic. La seva obra posa de manifest el seu afany de transcendir el món de les aparences i de portar a terme una experimentació formal que no posi en risc la pintura. Un camí creatiu on progressivament la geometria agafa un protagonisme més gran i conflueix amb un imaginari que s'alimenta de tradicions ancestrals. La unió d'elements aparentment contradictoris, la racionalitat de la geometria i la fantasia, esdevenen claus per conduir-­‐nos a un concepte que defineix el seu art amb tota la seva complexitat sense desdibuixar-­‐lo: el grotesc. / The critical approach to the imagination and imaginary of Joan Ponç (1927-1984) has been carried out under two basic premises: the intrinsic interest of his creations and the possibility of deepening the knowledge from an artistic context representing the end of the Second World War and the havoc of the Civil War. The characteristics of his artistic language and his aesthetic attitude have been studied based on three different points of view: artistic historiography, the artist’s autobiography, and his work. The analysis carried out has enabled it to be placed in an artistic environment dominated by a refractory taste towards innovation and within the minority, which from the end of the 1940s, had a renewed interest in international avant-garde art. His filiation with more advanced art faded as Informalism gained popularity and Ponç opted to follow a system of work that distanced him from it. His loyalty to oil painting and drawing conditioned the subsequent interpretations of his work and meant that they were seen as outdated. The narrative built up by critics were enriched by the artist’s autobiography which was published for the first time in 1965, a self narrative in which Ponç articulated a parallel discourse on his life and artistic trajectory. He also made reference to the creators he considered his referrers: El Greco, Ramon Rogent, Joan Miró and Paul Cézanne. From the dialogue and comparison between this narrative and his work his creative mechanisms are understood and the characteristics of his artistic language are defined. His work brings to light his desire to transcend from the world of appearances and to carry out a formal experimentation that doesn’t pose any risk to painting. A creative path in which geometry progressively takes on greater importance and converges with an imaginary world that feeds off ancestral traditions. The union of seemingly contradictory elements such as the logic of geometry and fantasy are key in steering us towards a concept that allows us to define the complexity of his art without blurring it: the grotesque.

La tesi doctoral se centra en l’estudi de la transformació urbana i econòmica del Poblenou (Barcelona) com a conseqüència de la implementació del projecte 22@Barcelona en el període 2000-2013. La investigació examina l’estratègia que adopta Barcelona amb l’atracció i desenvolupament d’activitats del coneixement al Poblenou en un període que compren dues èpoques ben diferenciades, de bonança i de crisi econòmica; davant d’aquests reptes, els agents urbans reaccionen canviant objectius i propostes, fruit de reivindicacions i de necessitats. Amb aquest objectiu s’analitza el procés a partir de l’estudi de les característiques dels projectes i els efectes en la transformació morfològica i econòmica de l’espai; junt amb el rol dels agents públics, socials i econòmics implicats en el projecte urbanístic. L’anàlisi de l’espai productiu es fa a partir del marc teòric de la ciutat emprenedora. Els elements que vertebren la ciutat emprenedora són l’esperit emprenedor dels agents, la trajectòria històrica (econòmica, social i institucional), el rol dels agents participants, i la dinàmica de governança establerta entre els agents polítics, socials i econòmics en diferents períodes. La metodologia de recerca compren el buidatge bibliogràfic, l’explotació de l’estadística descriptiva, les eines qualitatives de l’experiència del treball de camp, l’examen dels estudis de cas (del projecte 22@Barcelona i de Can Ricart), i la realització d’entrevistes semi estructurades i de qüestionaris. Els resultats de la recerca proporcionen claus interpretatives per avaluar la incidència del projecte. En primer lloc, es fa evident que l’estratègia de revitalització econòmica que s’impulsa des de l’Ajuntament és el motor de canvi a l’espai productiu del Poblenou. En segon lloc, la transformació té un impacte important amb efectes en la configuració demogràfica, social i econòmica de l’àrea. En tercer lloc, es fa palès el rol i les accions dels diferents agents que participen en la reestructuració del Poblenou. La tesi identifica el procés de transformació urbana com a procés de governança format per la interacció complexa de forces incrustades en la trajectòria històrica del Poblenou i dels agents públics, socials i econòmics amb capacitat d’interacció a partir d’interessos contraposats. L’anàlisi dels estudis de cas permet avançar en la generació de línies interpretatives i d’orientació de política pública vinculada a estratègies de desenvolupament econòmic urbà. / This thesis focuses on the study of urban and economic transformation in Poblenou (Barcelona) as a result of the implementation in 2000 of the 22@Barcelona project. The research examines the strategy adopted by the Barcelona City Council approving a new urban planning ordinance aimed at transforming the old industrial area of Poblenou into a magnet for new activities. The thesis specifically explores the adaptability of the agents involved in the project in the period 2000-2013. The analysis of the productive area is based on the theoretical framework of the entrepreneurial city. The elements that structure the theoretical framework are the entrepreneurial spirit from the agents, the path dependency (economic, social and institutional), the role of the agents involved, and the dynamics of governance established between political agents, social and economic. The research methodology is divided into the literature review, descriptive statistics, qualitative fieldwork experience, case studies research (the 22@Barcelona project and Can Ricart complex), focused interviews and questionnaires. The research results provide interpretations of the impact of the project. First, the economic revitalization strategy promoted by the City Council is the engine of change in the productive area of Poblenou. Second, the transformation effects have a significant impact in shaping demographic, social and economic aspects. Finally, the characterization of the role and actions from different agents involved. The thesis identifies the process of urban transformation as a process of multiple governances, given by the complex interaction of different forces embedded in the path dependency of Poblenou and the ability to interact with agents from opposed interests. The analysis of the case studies enables to progress in the generation of some interpretative guidance and public policy related to urban and economic geography and public development strategies.

En casi cincuenta años (1925-1973), el Estado chileno tuvo una transformación inédita y amplió su presencia a prácticamente todos los ámbitos de la sociedad. La creación de la seguridad social en 1925 y de la intervención estatal en los precios en 1932, tuvieron como objetivo contrarrestar los efectos de la cuestión social favoreciendo a numerosos actores sociales principalmente a los sectores populares urbanos. En un breve plazo, estos sectores, incorporaron a su discurso y práctica política demandas de mayor protección social e intervención estatal. A partir de 1932, estos sectores populares se incorporaron al parlamento, votando mayoritariamente por radicales, socialistas y comunistas hasta 1948. Esto coincidió con el aumento de la intervención estatal en las relaciones económicas de la sociedad. El foco de esta tesis está puesto en la intersección de tres fenómenos de naturaleza político-social concomitantes en la construcción del Estado en Chile a partir de 1930. Por una parte, a) la politización de los sectores populares en torno al estatismo luego de la crisis política de 1932 hasta 1948, b) la imbricación de dicha politización con el aumento de la presencia del Estado a partir de 1932 y c) la materialización de dicha relación en la construcción del Frente Popular chileno (y las coaliciones de similar características luego de 1941) que gobernó entre 1938 y 1952. Lo anterior definió los focos analíticos de esta tesis, estructurados en torno a los siguientes objetivos: comprender el contenido del frentepopulismo y la politización de los sectores populares en Santiago de Chile entre 1925 y 1948 situándolo en el contexto internacional del período de entreguerras y en la politización en torno los frentes populares en Europa, Asia y Latinoamérica. A partir de esta contextualización, se analizará la politización frentepopulismo chileno y las demandas de los sectores populares entre 1932 y 1948 y se caracterizará los discursos y las prácticas de los sectores beneficiados y afectados por el avance del estatismo. El argumento principal de esta tesis sostiene que el estatismo que se inició a partir de la década de 1930 fue el contenido de la politización de diferentes actores sociales que permitió la estabilidad del frentepopulismo chileno hasta 1948. Tal politización no fue en torno los intereses de las clases sociales ni de los partidos que en teoría los representaban. El desarrollo de la seguridad social y los controles de precios tuvieron un carácter general enfocado a amplios sectores urbanos más que a intereses sectoriales. En tal sentido, fueron demandas populares las que construyeron el “pueblo” del frentepopulismo. El contenido de las demandas sociales tuvo deslizamientos semánticos y ambigüedades pero también la virtud mantener unidos intereses similares gracias a la preeminencia de una demanda hegemónica –el abaratamiento de las subsistencias– que superó la diferencia propia de cada unos de los intereses sectoriales. La satisfacción de las demandas sociales (entendidas como la sociedad) fueron el soporte del espacio de autonomía que tuvo el Estado Chileno entre 1930 y 1973. / In almost fifty years (1925-1973), the Chilean state had an unprecedented transformation and expanded its presence in virtually all areas of society. The creation of social security in 1925 and state intervention in prices in 1932, aimed to counter the effects of the social question, favoring numerous social actors, mainly to the urban popular sectors. Within a short period, these sectors joined to his speech and political practice, demands for greater social protection and state intervention. From 1932, these popular sectors joined to the parliament, voting mostly radicals, socialists and communists until 1948. This coincided with increased state intervention in the economic relations of society. The focus of this thesis is on the intersection of three phenomena of political and social kind related to the building of state in Chile since 1930. First, a) the politicization of the popular sectors around statism after the political crisis of 1932-1948, b) the overlap of the politicization with the increased presence of the state from 1932 and c) the realization of this relationship in building the Chilean Popular Front (and coalitions of similar characteristics after 1941) who ruled between 1938 and 1952. All of above defined the analytical focus of this thesis, structured around the following objectives: to understand the content of the popular frontism and the politicization of the popular sectors in Chile between 1925 and 1948, placing it in the international context of the interwar period and the politicization around the popular fronts in Europe, Asia and Latin America. From this contextualization, will discuss the politicization of Chilean popular front and the demands of the popular sectors between 1932 and 1948 and characterized the discourses and practices of the sectors benefited and affected by the advance of statism. The main argument of this thesis argues that statism that began from the 1930s was the content of the politicization of social actors that allowed the stability of Chilean frontism until 1948. Such politicization was not about the interests of social classes or parties theoretically represented. The development of social security and the control of prices had mainly focused on large urban areas rather than sectional interests. In this sense, popular demands were the builders of the "people" of the popular frontism. The content of social demands had semantic landslides and ambiguities but also the ability to hold together similar interests due to the dominance of hegemonic demand -the cheapening of subsistence- that exceeded the differences of each one of sectoral interests. The satisfaction of social demands (understood as society) was the support of the autonomy that had the Chilean State between 1930 and 1973.

El objetivo de este trabajo sobre el post-punk británico y sobre Joy Division como caso particular de análisis es establecer un modo de lectura bifocal a través del lente de la tradición de los Estudios Culturales y el cristal de la sociología bourdesiana. Nuestra posición dentro del campo académico estará delimitada por el modelo analítico del circuito de la cultura desarrollado por Hall y DuGay en el curso Culture, Media and Identities de la Open University (1997), considerando los antecedentes y consiguientes trabajos publicados en Estudios Culturales que aporten valor a nuestra investigación, en especial aquellos relacionados con el estudio de las subculturas, la representación y las identidades. Por otra parte, seguiremos a Bourdieu y su Sociología de la Cultura, aplicando la terminología desarrollada por el autor (los conceptos de campo, habitus, illusio y toma de posición) al análisis del rock. Nos referimos también a otros teóricos culturales como Motti Regev (2002) y David Hesmondhalgh (2006) que ya han incursionado provechosamente en este trabajo de transposición de la sociología de Bourdieu a los Estudios Culturales. Nuestra hipótesis es que la revolución del punk no fue simplemente una revolución de estilo sino un quiebre en el estatuto mismo del rock como subcultura, en consonancia con una nueva estructura social y nuevas necesidades de comunicación. Entre otras actitudes que diferenciamos en el texto, el punk adoptó el discurso de la creación independiente como nueva ética y estética que se opone al mainstream. El post-punk continúa esta iniciativa de los mercados culturales independientes y representa también un cambio de paradigma dentro de la estética del rock asociado con cambios en la estructura social del público, en sus valores y sistemas de representación. El análisis de las canciones de Joy Division, de su estética y de su propia biografía nos permite hacer una lectura de este estilo de vida juvenil. / In this work on the British post-punk and Joy Division as a particular case of analysis, our aim is to establish a bifocal reading through the lens of both the tradition of cultural studies and Bourdieu’s sociology. Our position in the academic field is limited by the analytical model of the circuit of culture developed by Hall and Dugay in Culture Media and Identities (1997). We also consider the background and subsequent papers published in Cultural Studies that provide value to our research, especially those related to the study of subcultures, representation and identities. Moreover, we study Bourdieu and his sociology of culture, transposing the terminology developed by the author (the concepts of field, habitus, illusio) to the analysis of rock. We also refer to other cultural theorists like Motti Regev (2002) and David Hesmondhalgh (2006) who have already ventured successfully into this methodology to theorize on popular music. Our hypothesis is that the revolution of punk has not only been a change of style but a break in the cultural status of rock music, in line with a new social structure and new communication needs. Punk subculture adopted the discourse of independent creation as a new ethics and aesthetics in opposition to the mainstream. Furthermore, it assumed and stood for the social values of a new socially structured audience. Post-punk groups and record companies continued this initiative developing independent cultural markets and creating new systems of representation for this new youth lifestyle. Reading Joy Division songs together with the analysis of its visual, musical and textual rhetoric may give us some clues to understand the complexity of this change in rock music.

El trabajo de investigación se ha centrado en el estudio del utillaje de molienda y trituración procedente de tres yacimientos neolíticos en el Levante mediterráneo. El período neolítico (10200-6000 BC) corresponde al marco temporal en el que se desarrollan y consolidan nuevas formas de producción de alimentos, nuevos patrones de ocupación del espacio, y nuevas formas de organización económica y social en el Próximo Oriente. El utillaje de molienda y trituración incluye aquellos artefactos macrolíticos (los que denominaremos moletas, molinos, pilones y morteros) que muestran evidencias superficiales de haber sido utilizados para moler, pulverizar, machacar o abrasar sustancias sobre sus caras activas. Trabajos anteriores han evidenciado el potencial de estas industrias para proporcionar datos sobre prácticas económicas e implicaciones tecnológicas, por lo que pueden jugar un papel muy relevante en el seno de las comunidades prehistóricas estudiadas. Es por ello que una parte importante de la tesis ha sido destinada a desarrollar una nueva metodología de estudio funcional que integra el análisis de la materia prima; el estudio tecnológico, morfométrico y tipológico; y el análisis funcional que integra el análisis traceologico con el análisis de residuos conservados (fitolitos) en los artefactos. En especial, hemos querido destacar el avance en la caracterización de las superficies activas de los útiles por medio de un sistema de análisis mediante varios niveles de observación, completado con una caracterización cuantitativa de los pulidos identificados. De esta forma, el trabajo de investigación se sitúa en un marco espacio-temporal excepcional en relación a la aparición y la consolidación de las prácticas agrícolas, donde destacan los yacimientos de Jerf el Ahmar (PPNA) y tell Halula (PPNB-Halaf) en el Valle medio del Éufrates, y tell Aswad (PPNB-PN) en el Oasis de Damasco (Siria). Los resultados obtenidos han permitido avanzar significativamente en el conocimiento de las actividades en las que fueron utilizados los artefactos de molienda y trituración, así como en el tipo de gestión y uso que tuvieron en cada yacimiento. De forma más concreta destacamos: - Identificación de las áreas fuente de materias prima que fueron explotadas por las comunidades estudiadas. Aportación de nuevos análisis petrográficos inéditos en las zonas estudiadas a partir de las prospecciones de campo y de los útiles arqueológicos. - Estimación del grado de inversión de trabajo en la selección de los bloques de materia prima; su manufactura y el mantenimiento de los artefactos. - Propuesta tipológica de útiles basada en el modo de funcionamiento de los artefactos (gestos técnicos). - El estudio funcional de los artefactos ha demostrado que en Jerf el Ahmar (PPNA) existiría una mayor especialización del utillaje de molienda en el procesado de granos de cereal (y probablemente otras plantas). En tell Halula y tell Aswad (PPNB-PN), también se documentan útiles con un grado de elaboración técnico mayor, destinado a la molienda de cereales. Sin embargo, en los yacimientos PPNB se documentan útiles de molienda que fueron utilizados en otras actividades artesanales como el trabajo de la piel y la abrasión de objetos líticos (como hachas). - El análisis de superficies ha permitido identificar y analizar pulidos diagnósticos del procesado de materias concretas: la molienda de cereales, y el trabajo de materias grasientas como el trabajo de la piel. Esta interpretación funcional ha sido respaldada por los resultados de la caracterización cualitativa y cuantitativa de las superficies. Tras el análisis funcional de los artefactos, éstos se han relacionado con los espacios de producción documentados en los yacimientos neolíticos, así como con la información disponible sobre el uso de las plantas. Finalmente, las conclusiones del trabajo han sido contextualizadas a partir de las principales líneas de investigación centradas en el estudio de este tipo de utillaje en el Próximo Oriente. / The research developed has been focused on the study of grinding and pounding tools from three Neolithic sites in the Levant. The Neolithic period (10200-6000 BC) corresponds to the chronological timeframe in which new forms of food production, consolidated (agriculture), new occupation patterns of space (sedentarism) and new forms of economic and social organization were developed. The grinding and pounding tools include those macrolithic artefacts (which are grinding slabs/querns, handstones, pestles and mortars) show surface evidence of having been used to grind, pulverize, crush or abrade substances on their active faces. Previous studies have demonstrated the potential of these industries, referring to data on economic practices and technological implications, which can play an important role within the study of prehistoric communities. That is why an important part of the thesis was aimed at developing a new methodology for functional study that integrates the analysis of the raw material; the technological, typological and morphometric study; and the functional analysis that includes the use-wear analysis with the analysis of conserved residues (phytoliths) on the artefacts. In particular, we wanted to highlight the progress in the characterization of the active surfaces of the tools through an analysis system using different observation levels, completing with a quantitative characterization of the kinds of polished surfaces identified. In this way, the research stands at an exceptional time-space framework in relation to the appearance and the consolidation of the agricultural practices, at sites such as Jerf el Ahmar (PPNA) and tell Halula (PPNB-Halaf), in the Middle Euphrates Valley, and tell Aswad (PPNB-PN) in the Damacus Bassin (Syria). The results obtained have allowed significant progress in the knowledge of the activities in which the grinding and pounding artefacts were used, as well as the type of management and use that they had at each site. In more details we highlight: - Identification of the source areas of raw materials that were exploited by the communities studied. New unedited petrographic analysis has been contributed to the study of Middle Euphrates Valley and Damascus Bassin, based on field surveys and from the archaeological samples. - It has been estimated the investment grade of work in selecting blocks of raw materials; the manufacture and the maintenance of the artefacts. - A typological proposal has been established based on the operating mode of the artefacts (technical gestures). - The functional study of artefacts has shown that a greater specialization of grinding tools in the cereal grains processing (and probably other plants too) during the PPNA at Jerf el Ahmar. At tell Halula and tell Aswad (PPNB-PN) grinding tools of a higher degree of technical development for the grain grinding are also documented. However, In the PPNB sites, it was documented that grinding tools were used in other craft activities as the hide-processing, and abrasion of lithic objects (such as axes). - The surface analysis allowed identifying and analyzing diagnostics polishes produced by the processing of specific materials: the grinding of cereals, and the work of greasy materials like the hide-processing. This functional interpretation has been supported by the results of the qualitative and quantitative characterization of surfaces. - Following the analysis, the results of the functional study of the artefacts have been linked to the productions areas (production spaces as grinding stations) documented in the Neolithic sites, and with the information available on the use of plants. Finally, the conclusions of the study were contextualized with the main lines of research focused in the study of this type of tools in the Near East.

Aquesta tesi doctoral presenta una recerca focalitzada en les principals festivitats i cerimònies col·lectives de les societats històriques Alutiiq, Yup'ik i Inupiat d'Alaska. Durant els segles dinou i vint diversos exploradors, missioners i antropòlegs van descriure en diverses fonts els seus comportaments musicals. Aquestes fonts mostren com aquests pobles van utilitzar els contextos cerimonials i festius com una part de les estratègies per mantenir una organització social on els homes tenien el control ideològic de la societat. La recerca etnoarqueomusicològica focalitzada en aquestes societats d'Alaska es presenta com una metodologia interdisciplinar que genera eines que permeten estudiar els comportaments musicals i l'organització social de les societats caçadores-recol·lectores prehistòriques i històriques. L'anàlisi crítica de les fonts històriques i dels treballs arqueològics focalitzats en contextos festius i cerimonials dels pobles Alutiiq, Yup'ik i Inupiat, permet la localització dels principals elements que els composen. Alguns d'aquests elements tenen un resultat material que pot ser localitzat mitjançant les tècniques i anàlisis arqueològiques. Aquesta metodologia ens permet afrontar l'estudi de la divisió sexual en els contextos cerimonials i festius, fet que obre noves vies de recerca per l'etnomusicologia i l'arqueologia. / This doctoral thesis presents a research focused on the main collective festivals and ceremonies of Alaskan Alutiiq, Yup'ik and Inupiat historical societies. During the nineteenth and twentieth centuries various explorers, missionaries and anthropologists described in several accounts their musical behaviours. These sources show how these people used these festive and ceremonial contexts as part of a strategy to maintain a social organization where the men had the ideological control of the society. The ethnoarchaeomusicological research focused on these Alaskan societies is presented as a interdisciplinary method that generates tools that allow to study the musical behaviour and social organization of prehistoric and historic hunter-gatherer people. The critical analysis of historical sources and archaeological work focused on Alutiiq, Yup'ik and Inupiat festival and ceremonial contexts, can indicate its essential elements. Some of these elements have a material result that can be located through different archaeological techniques and analysis. This methodology allows us to confront the study of the role of sexual division in the ceremonial and festive contexts opening new ways for ethnomusicological and archaeological researches.

La devoció a la Mare de Déu del Roser va ser un dels cultes més estesos a la Diòcesi de Girona durant l’època moderna i fins a principis del segle XX. La devoció del Roser està necessàriament lligada a les confraries del Roser, màximes exponents de la propagació i manteniment d’aquest culte. Estudiar la devoció del Roser requereix també abordar un ampli entramat d’aspectes religiosos, socials, culturals i històrics, que comprenen imatges, rituals, festivitats, decisions i interessos polítics; simbolismes i identitats. Sota En aquesta tesi el concepte de devoció agrupa tot aquest complex de conceptes; però sobretot, es treballen dos eixos d’aquesta devoció: les confraries i les imatges. Aquesta tesi exposa com en el fons de la qüestió de la devoció hi ha una seqüència formada per la successió dels següent conceptes: identitat-pertinença-símbol-ritual. Aquests contribueixen a pensar la devoció de manera global. Les primeres confraries del Roser s’instauraren a finals del segle XVI i des d’aleshores es documenten fundacions de confraries fins al segle XIX, tot i que l’auge d’aquesta devoció cal situar-lo entre els segles XVII i XVIII. Les confraries es van instaurar en les parròquies o sufragànies en més de la meitat de les 350 parròquies que hi havia aleshores al Bisbat de Girona. Alhora, en les confraries s’hi inscrivia gran part de la població i així, les confraries donaren forma a la devoció i, en certa manera, la institucionalitzaren. Aquesta institucionalització de la devoció es donà sobretot gràcies als dominics i a l’Església de la contrareforma, però també gràcies al paper primordial de les parròquies i els rectors, com també a les mateixes voluntats i desitjos dels feligresos de la societat de l’època moderna. Les confraries del Roser són les comitents dels diferents objectes litúrgics i imatges que formen part dels espais i rituals de la confraria. Les imatges són presents en tots els actes i espais de la confraria, tant públics (processons) o els privats (celebracions d’aniversaris de difunts o misses). Aquestes obres són molt diverses, des de retaules, imatges processionals, banderes, pal·lis, peces d’orfebreria a peces d’indumentària, i totes elles s’han de considerar conjuntament en relació a l’ús, l’espai i el ritual on s’activen. Aquesta particularitats obliguen a repensar les imatges més enllà de l’obra d’art i del context tradicional d’estudi de la història de l’art i és per això que aquest tesi aporta també una perspectiva antropològica a la devoció del Roser. Aquest Aquesta tesi també documenta un gran nombre d’imatges i objectes litúrgics encarregats per les confraries del Roser de la diòcesi de Girona – avui la majoria desapareguts – que formaven part del culte. Aquestes notícies inèdites s’han localitzat gràcies a l’estudi de la documentació primària de les mateixes confraries: els llibres de confraria. / The Devotion of the Virgin of the Rosary was one of the most extended cults in the Diocese of Girona during the Modern era and until the beginning of the 20th Century. The devotion of the Rosary is necessarily linked to the confraternities of the Rosary, the greatest exponents for the proliferation and preservation of this cult. The study of the Devotion of the Rosary requires also addressing a broader network of religious, social, cultural, and historical issues, which include images, rituals, festivals, political decisions and interests, symbolisms and identities. In this dissertation, the concept of devotion brings together all these complex concepts, but, above all, two axis of this devotion are discussed: confraternities and images. This dissertation shows how at the heart of the matter of devotion there is a sequence formed by the succession of the following concepts: identity, belonging, symbol, ritual. These contribute to understand devotion in a general way. The first confraternities of the Rosary were created in the late 16th Century and since then their establishment is documented until the 19th century, though the rise of this devotion takes place between the 17th and 18th centuries. These confraternities were established in parishes or their suffragans in more than half of the 350 parishes then in the Diocese of Girona. Also, a large part of the population was part of the confraternity (although, obviously, being registered in the confraternity book did not necessarily entail an active participation to the confraternity) and in this way the confraternities shaped to the devotion and, in some way, they institutionalized it. This institutionalization of the devotion happened mainly thanks to the Dominicans and the Counter-Reformation, but also thanks to the fundamental role of parishes and parish priests as well as the parishioners will and desires in Modern era societies. The confraternities of the Rosary are sponsors of the various liturgical objects and images that are part of the confraternity’s spaces and rituals. The images are present in all of the confraternity’s events and places both public (processions) and private (memorials or masses). There is a great variety of works, ranging from altarpieces, processional images, flags, pallia, jewelry and objects crafted in precious metals to clothing; all of which should be considered together in relation to their use, space, and the ritual that activates them. These specificities bring to rethink the images beyond their understanding as artworks and within the traditional context of study of art history; it is precisely for this reason that this dissertation provides as well an anthropological perspective on the devotion of the Rosary. This dissertation also documents a large number of images and liturgical objects that were part of the cult (most of them no longer extant) and commissioned by the confraternities of the Rosary in the dioceses of Girona.

Esta tesis se estructura en torno a dos interrogantes. En primer lugar, explora las condiciones y características del dilatado campo de los estudios contemporáneos del cuerpo. En segundo término, y de modo más específico, investiga en qué medida los teóricos del cuerpo han repensado la relación cuerpo/alma teniendo en cuenta lo descubierto por el psicoanálisis acerca de dicha relación. Con el fin de responder estas preguntas, ha sido necesario abordar y desarrollar la concepción del cuerpo según el psicoanálisis, a lo cual he dedicado el segundo capítulo de esta tesis. Partiendo de la premisas y conceptos fundamentales de la metapsicología freudiana, he elaborado un recorrido conceptual por las categorías y desarrollos de J. Lacan que permiten elucidar los modos en que el cuerpo es pensado y abordado desde el psicoanálisis lacaniano. La hipótesis transversal de esta investigación, basada en una metodología de análisis crítico y comparativo de los textos de los principales teóricos del cuerpo en la contemporaneidad, es que el concepto de goce es el shibbolet del estatuto psicoanalítico del cuerpo, demarcándolo nítidamente del resto de propuestas teóricas. La segunda hipótesis transversal es que la proliferación de teorías y discursos acerca del cuerpo toma apoyo en la inflación de tres imágenes utilizadas de modo reiterado para contrarrestar la cosificación del cuerpo-reloj de Descartes: el cuerpo-abyecto, el cuerpo-texto, el cuerpo-frontera, cada una de las cuales representa sendos intentos de repensar la relación cuerpo/alma. Los capítulos de la segunda parte de esta investigación están dedicados a analizar las teorías que toman apoyo en tales imágenes. El tercer capítulo, trata de los usos y estatutos del cuerpo abyecto, y analiza diferentes propuestas del campo de la teoría del arte –J, Kristeva, H. Foster, S. Žižek, entre otros–, con la discusión acerca de las categorías de sublimación y representación como telón de fondo. El cuarto capítulo, acerca de los usos y estatutos del cuerpo-texto, analiza, en primer lugar, el papel de las prácticas autobiográficas en el pensamiento feminista: luego, el cuerpo-texto según M. Foucault; finalmente, despliega una lectura crítica de la propuesta de la teoría de la performatividad de J. Butler. El quinto y último capítulo aborda la imagen del cuerpo-frontera y el diálogo entre el psicoanálisis y la ontología “desde” el cuerpo de Jean-Luc Nancy. Todo el trabajo de análisis de esta segunda parte de la tesis está basado en las categorías psicoanalíticas desplegadas en el segundo capítulo y las premisas metodológicas expuestas en el primero. / This dissertation is structured around two questions. First, it explores the conditions and characteristics of the extended field of contemporary studies on the body. Second, and more specifically, it questions whether the theorists of the body, while re-thinking the relationship between body and soul, have taken into account the psychoanalytical discoveries on such matter. In order to answer these questions, it became necessary to present the psychoanalytical conception of the body, which I have described in the second chapter of this research project. Taking the premises and fundamental concepts of Freudian metapsychology as point of departure, I have elaborated an itinerary on J. Lacan’s main categories and theories to elucidate the uses and statutes of the body in lacanian psychoanalysis. The cross-wise hypothesis in this thesis, which relies on critical and comparative analyses of the texts of the main contemporary thinkers of the body, is that the concept of jouissance (enjoyment) is the shibbolet of the psychoanalytical approach, that is, the concept that sharply demarcates it from other theoretical proposals. The second cross-wise hypothesis is that the proliferation of theories and discourses concerning the body is based on the inflation of three images, repeatedly used to counteract or respond to the Cartesian approach, which relies on the image of the body as a clock. Such images are: body-abject, body-text and body-border, each of which represents an attempt to rethink the relationship between body and soul. The three chapters in the second part of this dissertation are devoted to analyse the theories that rely on those three images. The third chapter is about the uses and statutes of body-abject, and it analyses different proposals from the field of art theory –those belonging J. Kristeva H. Foster, S. Žižek, among others– with the discussion around the concepts of sublimation and representation as background. The fourth chapter, focused on the uses and statutes of body-text, analyses, in the first place, the role of autobiographical practices in feminist thought; then, the body-text according to M. Foucault; and finally, it offers a critical reading of J. Butler’s theory on performativity. The fifth chapter is about the body-border and it opens a dialogue between psychoanalysis and the ontology “from” the body, by Jean-Luc Nancy. The whole analytical approach of the second part of the thesis is based on the dialogue with the psychoanalytical categories unfold in the second chapter and the methodological premises presented in the first one.

El Modernisme català, tenia en el Japonisme una de les seves fonts més rellevants d’inspiració, no només estètica, sinó també conceptual. Aquesta influència va arribar a conjuminar amb la societat barcelonina de les acaballes del segle XIX, sobretot amb els intel·lectuals i artistes, tal i com havia fet ja amb la resta d’Europa. El discurs entre la indústria, sinònim de modernitat i progrés i les arts tradicionals, havia fet palès la necessitat de no fer distincions entre les arts majors i les mal anomenades, arts menors; prenent el model japonès com a gran referent. En aquest sentit, trobem en la figura intel·lectual d’Antoni García Llansó (1854-1914), crític d’art, historiador i divulgador de la cultura japonesa, l’exemple perfecte de les inquietuds de l’època finisecular barcelonina. Tot i que alguns autors s’havien referit a García Llansó com a divulgador de la cultura japonesa i crític d’art, mai s’havia fet una revisió de tots els seus articles i escrits, ni tampoc un estudi en profunditat de totes les seves aportacions a l’àmbit artístic. Per això, en el primer capítol de la tesi hem optat per fer un panorama biogràfic sobre Antoni García Llansó com a home i intel·lectual. En un segon bloc, estudiarem la seva faceta de crític d’art a través dels seus articles publicats a revistes tant rellevants com La Ilustración de la mujer, La Ilustración. Revista Semanal de Literatura, Artes y Ciencias; La Ilustración.Revista Hispano-Americana; La Vanguardia; La Ilustración Artística. Periódico Semanal de Literatura, Artes y Ciencias; entre moltes d’altres. Gràcies aquestes publicacions podrem analitzar el contingut, tendència i evolució de García Llansó com a crític d’art. En tercer lloc, estudiarem la seva contribució com a historiador de l’art, juntament amb noms tant rellevants com Francesc Miquel i Badia (1840-1899), amb qui col·labora en la redacció del volum vuitè d’ Historia general del arte (1897) de l’editorial Montaner i Simón. Aquesta obra enciclopèdica ha estat considerada com la primera referencial en l’estudi de l’art a casa nostra. En aquest sentit, García Llansó destacarà, sobretot, com a estudiós de l’art del ferro, especialment, destacarem les seves aportacions en el camp de les armes i armadures i la forja, i sobretot, els seus estudis de dues col·leccions en concret, la de Josep Estruch i Santiago Rusiñol. En un quart bloc, estudiarem la relació de García Llansó amb la cultura japonesa. Ens centrarem en els motius de la seva elecció per l’imperi japonès com a jurat de l’Exposició Universal de Barcelona de 1888. I plantejarem diverses hipòtesis. Sobretot, aquest capítol, anirà centrat a la seva faceta com a divulgador de la cultura japonesa gràcies a la seva obra Dai Nipon (El Gran Japón) de 1905. Una font documental impressionant gràcies a la que podem conèixer col·leccionistes i col·leccions d’art oriental (Japonès i Xinès), a Barcelona. Finalment, aportarem el buidatge de les publicacions d’Antoni García Llansó, amb un resultat de 13 obres, 1 conferència, 5 discursos i 293 articles, es troben ordenats de manera cronològica a fi de facilitar l’estudi temàtic i l’evolució de l’intel·lectual. Així mateix, s’ha complementat la present investigació amb dos apèndix documentals, un d’arxivístic on hi ha una selecció d’epistolari conservat sobretot, a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer i un altre de gràfic, amb les imatges de les peces artístiques que tenia García Llansó i que ara es troben conservades gràcies als seus descendents. / Catalan Modernism, had the Japonism one of the sources most importants for his inspiration, not only aesthethic but also conceptual. This influence had combinated with barcelona society in the end of XIX century, specially with intelectuals and artists, the same that happened in the rest of Europe. The disussion between the industry, synonimus of modernity and progress, and the traditionals arts had needed to not make any distintions between majors arts and the wrong named decorative arts; having the japanese art as a model to follow. In this sense, we can find the intellectual Antoni García Llansó (1854-1914), art critic, historian and japanese divulgator, representing a Barcelona nineteen centruy intellectual art knowledge. Even if some authors had mentioned the name of García Llansó as a japanese culture divulgator and art critic, it has needed to be made his first biography. That’s the reason why we want to show in the first part of this dissertation, a biographical view of the intelectual. In the second chapter, we are going to study his contribution like an art critic in various historical publications such as La Ilustración de la mujer, La Ilustración. Revista Semanal de Literatura, Artes y Ciencias; La Ilustración. Revista Hispano-Americana; La Vanguardia; La Ilustración Artística. Periódico Semanal de Literatura, Artes y Ciencias; among others. Thanks to this publicacions we can analyse the thoughs of García Llansó and his evolution like an art critic. In the third chapter we are going to study his contribution like an art historian with others intellectuals as Francesc Miquel i Badia (1840-1899), writing the eight volum of Historia General del arte (1897), published by Montaner i Simón. This encyclopedia is considerated the first one dedicated in the catalan art field. In this case, García Llansó contributed with his studies like the biggest specialist iron work studious, in weapons and armours and forge, specially in the collections of Josep Estruch and Santiago Rusiñol. In four position, we are going to study the relation of García Llansó with the Japanese culture, focusing in the reason or reasons, of his election by the japanese empire as a jury of Universal Exhibition in Barcelona 1888. Also, we are going to planning various hypothesis. This chapter it’s going to be mainly focus to study the García Llansó work Dai Nipon (El Gran Japón), 1905. This work was a very important documentary source thanks to we can know the oriental art collectors and collections (Japanese and Chinese) in Barcelona. At last, we made a research of his publications with the following result, 13 work, 1 conference, 5 speech and 293 articles, which are ordenated crhonologically, so we can study the preferences and the thinker evolution of García Llansó. Also we complement this disseration with two appendix. One is dedicated to show different documentation, as a collected letters that had been conservated in Biblioteca Museu Víctor Balaguer and antoher, it shows the graphic appendix with the artistic works García Llansó’s property, today preserved thanks his descendants.

Esta tesis propone el análisis de la Consueta antiga de la catedral de Mallorca, un obituario medieval que estipulaba los aniversarios que debían celebrarse en la catedral durante todo el año, como fuente histórico-artística de la catedral mallorquina. A partir de la transcripción íntegra del códice y el análisis de sus asientos contables es posible proponer nuevas hipótesis sobre el proceso constructivo de la catedral, fundamentando estos procesos con otros precedentes arquitectónicos constatados en la Península Ibérica. A modo de introducción, los primeros capítulos refieren inicialmente una contextualización del obituario en un panorama europeo de esa tipología de fuentes necrológicas. Un segundo apartado del tema quiere proponer la recopilación de los obituarios de la Península Ibérica que han sido publicados y utilizados en el campo de la Historia del Arte. Finalizando en el ámbito geográfico más concreto, se expone el conocimiento actual de las fuentes necrológicas de las Illes Balears. Después de este estado de la cuestión, exponemos un breve análisis codicológico del documento, tanto del calendario que precede al obituario como de los asientos de los aniversarios. Le sigue un capítulo referente a los bienes muebles que aparecen en el documento, entre los que cabe destacar la promoción del canónigo Mir del retablo del altar de Sant Guillem y la donación de la reliquia de la camisa de Jesucristo, autentificada con el Crisóbulo imperial de Manuel II Paleólogo. Los siguientes capítulos desarrollan la topografía específica de la catedral a finales del siglo XIV y principios del XV, con la ubicación de sus altares y la génesis del patio Oeste de la catedral, llamado claustra. Además, se da un especial énfasis a la naturaleza del campanario de la catedral y su orientación diferente respecto del resto del edificio, hipótesis a partir de la cual podemos proponer una posible localización y orientación de la mezquita aljama de la ciudad islámica de Madîna Mayûrqa. Finalmente, el último capítulo propone una serie de dudas respecto del cambio de plan arquitectónico de la catedral mallorquina de una a tres naves. / This thesis proposes the analysis of the Consueta antiga from the Cathedral of Mallorca, a medieval obituary which stipulated anniversaries to be held in the cathedral throughout the year, as an historical and artistic source of Mallorca cathedral. From the full transcript of the codex and the analysis of its accounting records may propose new hypotheses about the construction process of the cathedral, basing these processes with other architectural precedents observed in the Iberian Península. By way of introduction, the firsts chapters refers initially a contextualization of the obituary in a European view of that type of obituary sources. A second section of the chapter wants to propose the collection of obituaries of the Iberian Peninsula that have been published and used in the field of art history. Ending in the most particular geographical area, a current knowledge of the obituary sources the Balearic Islands is exposed. After this state of affairs, we present a brief codicological analysis of the document, as the preceding calendar as anniversaries obituary records. It is followed by a reference to movable property chapter that appear in the document, among which include the promotion of Canon Mir altarpiece of Sant Guillem and the donation of the relic of Jesus Christ shirt authenticated by the imperial Golden Bull Manuel II Palaeologus. The following chapters develop the specific topography of the cathedral in the late fourteenth and early fifteenth century, with the location of their altars and the genesis of the West courtyard of the cathedral, called cloister. In addition, special emphasis is given to the nature of the steeple of the cathedral and its different orientation with respect to the rest of the building, hypotheses from which we can propose a possible location and orientation of the mosque of the Islamic city of Madîna Mayûrqa. Finally, the last chapter proposes a series of doubts about the changing architectural plan of the Mallorcan Cathedral from one to three naves.