Qualsevol persona de visita en la Franja oriental aragonesa, des del Pirineu fins el nord-est de Terol, o simplement de passada per Garrotxa; percebrà sense grans esforços el peculiar caràcter fronterer que defineix a les gents d'aquest territori que s'estén de nord a sud al llarg de la Comunitat Autònoma aragonesa en el seu límit amb Catalunya.Per als que allí habitem, el context social bilingüe d'aquestes comarques resulta un fet natural ja en els inicis de la nostra infantesa. A més, el continuat contacte amb Catalunya, bé per raons socioculturals o econòmiques, o bé per l'emigració cap a aquesta Comunitat en els anys 50 i 60, fan que en molts de nosaltres desaparegui la consciència del límit administratiu que ens separa quan travessem els indicadors que marquen la fi d'una Comunitat per a endinsar-nos en l'altra.Aquest context ha marcat a qui subscriu aquestes línies, nascut en Belver (Osca) i realitzat el batxillerat en l'Institut "Ramón J. Sender" de Garrotxa; el seguir estudis de Psicologia en la Universitat de Barcelona em va possibilitar una iniciació científica al fenomen del bilingüisme. Un posterior trasllat a la comarca del baix Cinca com professional de l'Equip Psicopedagògic del M.E.C. i la constatació "in situ" de l'ambigüitat i dubtes que despertaven, especialment en el món de l'educació, els possibles efectes sobre l'individu de les circumstàncies esbossades, em va dur a qüestionar des de la viabilitat d'una educació bilingüe per al nostre territori fins el model d'educació bilingüe més adequat, tot això sense deixar de costat aspectes relatius al bilingüisme social del sector en qüestió, o a les possibles conseqüències positives i/o negatives que sobre l'alumnat pogués tenir qualsevol decisió referent a això. / Cualquier persona de visita en la Franja oriental aragonesa, desde el Pirineo hasta el noreste turolense, o simplemente de paso por Fraga; percibirá sin grandes esfuerzos el peculiar carácter fronterizo que define a las gentes de este territorio que se extiende de norte a sur a lo largo de la Comunidad Autónoma aragonesa en su límite con Catalunya.Para los que allí habitamos, el contexto social bilingüe de estas comarcas resulta un hecho natural ya en los inicios de nuestra infancia. Además, el contínuo contacto con Catalunya, bien por razones socioculturales o económicas, o bien por la emigración hacia esa Comunidad en los años 50 y 60, hacen que en muchos de nosotros desaparezca la conciencia del límite administrativo que nos separa cuando atravesamos los indicadores que marcan el fin de una Comunidad para adentrarnos en la otra.Este contexto ha marcado a quien suscribe estas líneas, nacido en Belver (Huesca) y realizado el bachillerato en el Instituto "Ramón J. Sender" de Fraga; el seguir estudios de Psicología en la Universidad de Barcelona me posibilitó una iniciación científica al fenómeno del bilingüismo. Un posterior traslado a la comarca del Bajo Cinca como profesional del Equipo Psicopedagógico del M.E.C. y la constatación "in situ" de la ambigüedad y dudas que despertaban, especialmente en el mundo de la educación, los posibles efectos sobre el individuo de las circunstancias esbozadas, me llevó a cuestionar desde la viabilidad de una educación bilingüe para nuestro territorio hasta el modelo de educación bilingüe más adecuado, todo ello sin dejar de lado aspectos relativos al bilingüismo social del sector en cuestión, o a las posibles consecuencias positivas y/o negativas que sobre el alumnado pudiera tener cualquier decisión al respecto.

L’objectiu d’aquesta tesi és analitzar la direccionalitat, el ritme, l’abast i la naturalesa del canvi lingüístic que, al llarg del segle XX i fins al dia d’avui, ha afectat i segueix afectant els parlars nord-occidentals d’Andorra, Catalunya i la Franja, i determinar els factors comuns i particulars, tant externs com interns, que han propiciat les diferents evolucions d’aquests parlars en aquests tres àmbits administratius. Per fer-ho, es parteix d’un corpus del català nord-occidental contemporani dissenyat i recollit específicament per a aquesta finalitat, que permet captar el dinamisme del canvi lingüístic en temps aparent a partir de les dades de 320 informants —dividits en quatre franges d’edat— dels 20 caps de comarca i 20 poblacions petites de les 20 comarques de parla nord-occidental. En total, el corpus utilitzat consta de 113.739 ítems, i s’analitza mitjançant una combinació de mètodes quantitatius de tipus dialectomètric —la distància de Levenshtein i el mètode COD— i qualitatius. Més enllà de l’estudi de cas sobre el català nord-occidental, però, aquest treball vol aportar llum sobre determinats aspectes avui encara controvertits de la teoria general sobre el canvi lingüístic. Cal aclarir, per exemple, si les fronteres polítiques internes dels estats també poden desencadenar —talment com fan les fronteres interestatals— processos de convergència i divergència lingüístiques entre parlars tradicionalment similars. Com es veurà, aquesta tesi conté la primera descripció sistemàtica d’un cas d’efecte-frontera intraestatal. Un segon aspecte que ha generat controvèrsia és la possibilitat que determinades categories lingüístiques es vegin afectades pels processos de canvi lingüístic per raons de prestigi abans que unes altres. Al llarg d’aquest treball es revisen les jerarquies universals d’estabilitat de les categories lingüístiques postulades fins ara i se’n proposa una de nova en base als resultats obtinguts. En tercer lloc, alguns autors han lamentat que hi ha pocs casos documentats de difusió de les innovacions per contagi i han criticat que la majoria d’estudis dialectals recents encara parteixin de corpus relativament antics. Aquesta tesi conté un exemple empíricament contrastat d’aquest patró de difusió de les innovacions i ho fa en base a dades d’un corpus actual elaborat ad hoc. En quart lloc, també s’ha considerat que les situacions en què diverses varietats similars es troben sota la influència d’estàndards de llengües diferents són poc freqüents; l’anàlisi de la situació a la Franja, on la varietat-sostre —això és, de prestigi— és l’estàndard espanyol —en contraposició a la resta de comarques nord-occidentals— proporcionarà un nou exemple contrastat de l’impacte que aquesta situació produeix en les tendències evolutives de parlars tradicionalment contigus en el contínuum dialectal. Analitzats tots aquests aspectes s’ha optat, finalment, per defugir el positivisme mitjançant la inclusió d’un darrer apartat on es proposa una interpretació del canvi en termes sociolingüístics. Es tracta, al capdavall, no només de determinar els factors que donen compte de les diferents evolucions detectades, sinó també d’avaluar fins a quin punt poden haver influït en aquestes evolucions les discontinuïtats socioculturals i ideològiques fruit de l’escapçament polític de l’àmbit lingüístic català. Des del nostre punt de vista, la reducció de la variació interna i l’augment de l’efecte-frontera no es poden desvincular de la compartimentació autonòmica de les polítiques lingüístiques, d’una banda, i de la poca atenció envers la diversitat que s’ha donat en els plans de normalització lingüística, de l’altra. A la fi, doncs, es planteja la conveniència de reorientar les polítiques lingüístiques vigents perquè, desregularitzant la llengua en determinats àmbits i incidint especialment en les ideologies dels parlants, aquestes apostin per afavorir la consolidació d’un estat d’opinió favorable al manteniment a llarg termini de la diversitat dialectal de la llengua catalana. / This thesis investigates several linguistic changes which have been ongoing in the north-western Catalan dialects of Andorra, Catalonia and the Franja (Aragon) during the XXth century, and tries to determine the internal and external factors which account for the different evolutions of these dialects in these three territories. To do so, we take advantage of a range of qualitative and dialectometric methods —namely the Levenshtein Distance and the COD method— that allow us to calculate and analyze the linguistic distance between varieties in apparent time from an aggregate perspective. The dataset used in this thesis has been conceived as a corpus of contemporary north-western Catalan and covers the whole area where this dialect is spoken. It contains 113.749 items both from rural and urban areas. Specifically, we pay attention to the process of structural dialect loss due to linguistic advergence to standard and eastern Catalan in many north-western Catalan dialects located in Catalonia and Andorra. We also provide evidence that the dialect leveling taking place in these two areas strongly contrasts with the relative stability of the Catalan dialects on the other side of the Catalan-Aragonese border in Spain, where Catalan is not an official language. These opposite sociolinguistic situations (Catalonia and Andorra have strong language policies to support Catalan, whereas Aragon does not) have triggered a twofold process of vertical advergence between the Catalan spoken in Catalonia and Andorra towards the prestigious varieties, on the one hand; and of horizontal divergence between these dialects and those located in Aragon, on the other hand. This situation has notably strengthened the border differences between Aragon and Catalonia during the last 80 years. Beyond this case study, this thesis also wants to shed light on some controversial aspects of the language change theory. First, it is one of the first attempts to study the border effects not only between regions belonging to different countries, but also between different administrative regions within the same country. Second, we investigate the different roles of urban versus rural areas, providing support for the view that the spatial and hierarchical diffusion patterns are complementary. Third, we attempt to shed light on the debate of which language components are more susceptible to the influence exerted by standard languages. Therefore, we analyze the different evolutions of the morphological and the phonological components of these varieties throughout four generations —the discrimination between them being achieved by means of a generative analysis of the corpus— and we conclude that, at least in north-western Catalan, the hierarchy of instability of linguistic elements is clear: morphology has leveled faster than phonology. As a result, most of these varieties have undergone a process of accentualization. Finally, we try to explain the reasons for these changes, paying attention to the different language policies in Andorra, Catalonia and Aragon, on the one hand; and to the ideological and attitudinal factors that have strengthened the processes of linguistic advergence and divergence and the border effect between traditionally close varieties, on the other hand. As one of these factors might be the spreading of the standard language ideology in Catalonia and Andorra, we suggest some changes in the current language policies of these two territories that might help preserve the internal variation of the Catalan language.

L'últim tram de la guerra civil, el regnat de Renat d'Anjou, és el que ha estat menys estudiat fins aleshores. Aquesta tesi pretén fer un estudi sobre el funcionament de les dues principals institucions de representació ascendent del país: Diputació i Consell de Cent, durant aquest regnat. Per estudiar el diferent comportament de les institucions cal, però, recular fins 1461 data en la qual es signa la Capitulació de Vilafranca. Es tracta d'un acord entre el rei i les institucions, un cop superat el conflicte de l'empresonament de Carles de Viana, les institucions van arribar a un nou pacte amb el rei que renovava l'administració de justícia, l'observança de les lleis, estableix l'allunyament forçat de Joan II de Catalunya i l'estructura del govern del primogènit. Aquest intent de renovació del pacte amb el rei, però, no reeixí i la guerra esclatà. Hem plantejat l'estudi de les institucions durant la guerra en tres blocs diferenciats. El primer, circumscrit als límits cronològics del regnat de Renat d'Anjou, posa exemples del comportament polític de les institucions i de la seva relació amb els reis electes durant la contesa que les enfrontà amb Joan II. Destaquem aquí enfrontaments com la polèmica ocasionada pel jurament de Joan de Lorena, primogènit i lloctinent reial; les limitacions que les institucions van insistir a fer sobre els poders de Joan d'Aragó i Calàbria, segon lloctinent i nét bastard de Renat d'Anjou, o el comportament de les institucions durant el setge de Barcelona. Tots els episodis reflecteixen unes institucions fortes que s'enfrontaren al monarca cada cop que, aquest, intentà subvertir les lleis pactades. Les dues parts restants es dediquen a l'actuació econòmica i militar de les institucions. Aquestes dues parts no s'estudien circumscrites al regnat de Renat d'Anjou sinó que, en ser temàtiques que requereixen un estudi de més llarga durada, s'estudien en el marc més ampli de la guerra. L'actuació econòmica de les institucions s'ha de centre en dos eixos principals: la creació de noves imposicions i la gestió del seu cobrament. En no poder arrendar les generalitats la Diputació es va veure obligada a organitzar una xarxa de collidors i inspectors. Un altre de les grans preocupacions institucionals en matèria econòmica fou l'emissió, manteniment i preocupació pel deute públic. La gran quantitat de deute públic i el fet que aquest fos garantit per la Taula de canvi de Barcelona va posar en perill el banc de la ciutat. Les institucions van haver de decretar una suspensió de pagaments i dissenyar un programa de reformes. La guerra civil fou un enfrontament encara molt feudal, estacional, amb gran importància dels setges. Alhora d'organitzar mobilitzacions armades les institucions es veieren molt limitades per la legislació restrictiva del país que només permetia aixecar lleves generals per a la defensa del territori. Tot i això les institucions actuaren organitzant l'abastiment de les tropes i coordinant la defensa de les poblacions. D'altra banda, en les dues ocasions en les què el rei va convocar l'usatge princeps namque foren el Consell de Cent i la Diputació els que s'encarregaren de negociar la commutació de l'usatge per un pagament que permetés assoldar mercenaris. L'actuació de les institucions durant la guerra revela una societat cívica forta i activa, tot i que militarment poc organitzada. La guerra civil del segle XV i el capteniment del Consell de Cent i la Diputació del General en defensa de la legalitat pactada i com a mecanismes de control de la legalitat del rei i els seus oficials quedà en el record dels catalans com un precedent que fou invocat durant la Guerra dels segadors i, més tard, durant la Guerra de successió. / This research seeks to analyze the role of the Consell de Cent (the ”Council of One Hundred” which served as a governmental body of Barcelona) .as well as the Diputació del General (the permanent representatives of the Court) during the reign of Renat d'Anjou. Although there is some exisiting research on the previous reigns of Enric IV and Pere de Portugal, very little investigation has been done on the reign of Renat d'Anjou, the last king elected by the Consell de Cent and the Diputació in their war against the king Joan II. An analysis of the resulting Accord of Vilafranca (1461) is crucial for understanding the outstanding role of the Consell the Cent and the Diputació during this period. The aim of the Accord was to enable the deputies of representative institutions to gain control over the royal administration. and its officers. This legal text constituted a new deal between the representative institutions and the monarchy which resulted in changes regarding the administration of justice, the observance of law and rule of the country. The thesis is divided into three parts. The first part deals with the political action of the Consell de Cent and the Diputació and the relationship of these entities with the elected Anjou monarchy. It comments upon the interaction between a new monarchy trying to establish its authority and two very powerful institutions that attempted to control and curb its power. The second part describes the military organization of the period : the different types of mobilizations, defense systems, army supplies, etc. The third deals with fiscal politics and public debt during the war, the creation of new taxes, public debt emissions guaranteed by the Taula de Canvi (the Barcelona municipal bank), and the strategies to avoid its bankruptcy due to the high interest rates. The resulting study portrays a society with a very powerful civic structure and a weak military organization whose attempt at a new political organization lasted only for ten years and under war circumstances. It is impossible to venture whether it might have been successful under different circumstances; nevertheless, some of the reforms attempted during this period, were later implemented by the next king Ferran II with only some changes.

Esta investigación parte la experiencia existencial de estar en casa, si bien sentirnos como en casa puede llegar a significar muchas cosas: formar parte del mundo, tener un lugar en él, un sentimiento de sentirnos protegidos, mantener un sentimiento de arraigo, etc. Todo esto tiene que ver con la identidad, con el refugio y con la orientación que supone el poder decir filosóficamente «tener mundo». De ahí que reencontrarse a sí mismo significaría tener mundo. Por ello creemos necesario trazar un vínculo o acercamiento vital y efectivo en el mundo desde la dimensión única en la que se podría llevar a cabo, esto es, en el espacio posible de realización para el hombre y no como algo extraño a dominar, sino como la propia condición de posibilidad de la existencia del hombre, en una palabra: la casa. El punto central de la reflexión se sitúa en la relación hombre-mundo y, más específicamente, en la búsqueda (o reencuentro) de una idea específica de proximidad, lo que solemos llamar intimidad. Podemos decir entonces que la mirada estará puesta en la relación entre intimidad y mundo; constituyendo la intimidad, el elemento esencial de la noción de casa que queremos investigar. Estar en casa no es un estado sino un movimiento de la existencia como diría Patočka. Movimiento existencial que se traduce en un dinamismo vital si el hombre está en casa, sale o regresa a ella; así el estar fuera y dentro expresan este dinamismo. Paradójicamente, sin la experiencia de la casa, no es que se dé un dinamismo continuo, pero sí una errancia que ya no es movimiento vital. La pérdida de casa representa la pérdida de mundo; la falta de casa también es la destrucción del espacio originario de identificación teniendo como consecuencia la imposibilidad de los demás espacios de relación. Así pues, las dos cuestiones fundamentales de esta tesis son: ¿cuál es el sentido existencial de la casa? y ¿en qué consiste esencialmente el habitar? Para su tratamiento tomaremos como principal guía y eje de estudio la obra de Gaston Bachelard, sobre todo La poética del espacio y La tierra y las ensoñaciones del reposo que son los dos libros en los que el tema de la casa es tratado de forma más directa y extensa. De modo que los temas principales a analizar son la imagen de casa con sus valores de intimidad y reposo, y como herramienta para el estudio del alma bajo el signo de la intimidad. La imagen de la casa con sus valores de profundidad. En relación a esto se esboza la idea del oikos y el planteamiento de Arendt; se aborda también la noción de morada en Lévinas, vinculada esencialmente a lo femenino; se analiza la propuesta heideggeriana del ser-en-el-mundo con las ideas de cercanía y proximidad, ellas en referencia al habitar humano, y por último, la noción de esferas y espacios íntimos en el pensamiento de Sloterdijk. Así, la casa tiene un carácter ontológico: permite pensar el ser que somos. Es también la primera imagen vivida del yo, de un yo que toma conciencia de sí mismo en relación con el mundo. Por ello, Bachelard afirma que la casa es el medio por el cual afrontamos el mundo. La imagen de la casa es intermediaria entre el hombre y el mundo, en este sentido es un ser de confianza; la casa es la imagen del yo que ha sabido construir con y ante el mundo. A través de la obra de Bachelard, y de estos otros autores, la casa se nos revelará como la “condición” de la condición humana —valga la redundancia— y el lugar hermenéutico más privilegiado para entendernos a nosotros mismos. / HOUSE, THE SELF AND THE WORLD: A STUDY FROM GASTON BACHELARD This research begins with the existential experience of being at home, if feeling at home can mean many things: being part of the world, having a place in it, feeling secure and protected, keeping a sense of put down roots, etc. And all this is related to identity, to the shelter and guidance that means in the philosophical sense: “to have world”. Hence to rediscover himself means, “have world”. Therefore we need to trace a link or a vital and effective approach in the world from the unique dimension in which it could be accomplished, that is, in the space of possibilities for the realization of men. Not as something strange to dominate, but as the own condition of the possibility of existence for man. In one word: the home. The central point of reflection is the relationship between man and world and more specifically in the search (or reuniting) for a specific idea of proximity: what we usually call intimacy. We can say that the focus of this work will be on the relationship between intimacy and world, which is an essential element of the concept of home, and that is precisely what we want to investigate. Being at home is not a situation but, as Patočka says: “is a movement of existence”. This existential movement is a vital dynamism: if man is at home, he leaves or returns to the house, the outside and inside express this dynamism. Paradoxically, without the experience of the house, there is no continuous dynamism, but a wandering which is no longer a vital movement. The loss of home represents the loss of world, and the absence of home is also the destruction of the original space of identity and thus the consecuence is the inability of having a relationship with other spaces.

Esta tesis doctoral tiene por objetivo analizar la relevancia ideológica y política de Gregorio Magno (590-604), autor de un prolífico corpus exegético, así como de un valiosísimo Registrum epistularum que contiene buena parte de la información conocida para la Italia de su tiempo. Además, su papel en la organización de la Iglesia de Roma prefigura el poder terrenal que adquiere definitivamente el Papado en época carolingia. Ha sido nuestra pretensión considerar a Gregorio desde esta dualidad, síntesis entre Romanitas y Christianitas, para entender la globalidad de su pensamiento y la trascendencia de su política. A tal efecto, hemos estructurado la tesis en cinco partes, de las cuales, la Parte I incluye los objetivos científicos y la introducción metodológica, mientras que la Parte V expone los logros conseguidos a modo de conclusiones. Las tres partes restantes componen el grueso de la investigación y se corresponden con los tres ejes de nuestro discurso. En la Parte II, contextualizamos la figura de Gregorio en las coordenadas históricas y especialmente culturales que influyeron en su pensamiento. Nos ha parecido lógico empezar por su educación –tanto laica como religiosa–, puesto que ésta cimienta su concepción del mundo y deviene referencia ineludible para cualquier análisis de su obra. La Parte III trata del ideario de lo sacro. Analizamos ciertos componentes accesorios – pero muy relevantes– del discurso proselitista gregoriano: la música, la imagen y las reliquias. De todos ellos se sirve el pontífice en favor de la evangelización; los tres se sacralizan al tiempo que se controla su producción y uso; en conjunto, se instrumentalizan para establecer un vínculo espiritual con Roma que incida en su autoridad moral en el Mediterráneo tardoantiguo. También estudiamos la actitud resultante de esta redefinición de lo sagrado en la nueva religiosidad cristiana con respecto de la alteridad religiosa; así, abordamos las diversas actuaciones gregorianas para con los herejes y cismáticos –arrianos, donatistas y tricapitolinos– o bien ante los infieles –judíos y paganos–, evidenciando las diferencias en el trato hacia unos y otros. Incluimos, además, su obra hagiográfica, los Dialogorum libri quatuor, de discutida autoría, en la cual aparece una concepción de la santidad generada por las particulares circunstancias de una Italia escindida entre bizantinos y longobardos. En ella, habitan la Península Itálica una miríada de santos próximos y coetáneos –los uiri Dei gregorianos– que ratifican la continuidad de la intervención divina en el mundus con el propósito de dotar a las tierras italianas de un santoral propio y cercano. Dedicamos la Parte IV al análisis de la Realpolitik desarrollada por el papa ante las diferentes monarquías de la Romania del siglo VI. Dividimos esta parte en dos apartados principales: el primero se refiere a la concepción monárquica teórica de Gregorio, forjada en las virtudes bíblicas, pero actualizada según los parámetros tardoantiguos; el segundo profundiza en su obra de gobierno ante el Imperio bizantino y los reinos germánicos europeos. En cuanto a este segundo apartado, reseñamos las iniciativas diplomáticas del Magno interpretándolas en clave “hagiopolítica”, neologismo que empleamos para definir toda actuación política fundamentada en un principio hagiológico. Nos parece obvio que Gregorio se valió de su nuevo ideario de lo sacro, y especialmente las reliquias le ayudaron a ganar el favor de los poderosos del mundo en su intento por incrementar la influencia de Roma en el Mediterráneo postimperial. Por otra parte, ya fuera ante el emperador o ante los reyes germánicos, Gregorio hizo siempre gala de una ductilidad política que evidenciaba su adaptativa personalidad. Y todavía añadimos un tercer punto: la actitud de Gregorio para con las reinas. Aquí se nos revela como un papa completamente original, pues mantuvo una abundante correspondencia con diversas soberanas y patricias que le había de procurar su apoyo ante sus esposos, un elemento indispensable en la cristianización de las nuevas sociedades germánicas. Completamos nuestras aportaciones con un par de Apéndices: el primero trata de las reliquias fundacionales y personales enviadas o solicitadas por el pontífice, trazando un mapa de destinatarios que nos indica la relevancia relicaria en la política papal; el segundo elabora una lista definitiva de los uiri Dei presentes en los Dialogi con la intención de ponderar su origen social y su importancia en la cultura de la Italia bizantina. / This thesis aims to analyse the ideological and political relevance of Gregory the Great (590-604), author of a prolific exegetical corpus and a valuable Registrum epistularum which contains the bulk of the information known for the Italy of his time. It has been our intention to consider the pontiff from this duality, synthesis of Romanitas and Christianitas, to understand the wholeness of his thought and the transcendence of his politics. Thus, we have divided our thesis into three axes. In the first axe (Part II), we study Gregory’s figure in the historical and especially cultural context which influence on his discernment. Both his laic and religious education constitute the basis of his conception of the world and become indispensable for any research on his work. The second axe (Part III) deals with the ideology of the sacred. Firstly, we examine some accessory but important components of his proselytism –music, image and relics–, which the pope used to establish a spiritual bond with Rome that concerns her moral authority in the late antique Mediterranean. Secondly, we study the effect of Gregory’s redefinition of the sacred on his different attitude towards religious otherness: heretic, schismatic or unfaithful. Finally, we analyse the Dialogorum libri quatuor, whose authorship is discussed. In this hagiographical work, Italy is inhabited by many close and contemporary saints –the Gregorian uir Dei– who ratify God’s intervention to provide this land its own holy men. The third axe (Part IV) refers to the pontifical Realpolitik developed before the different monarchies of the sixth century Romania. We examine his monarchical conception and evaluate his actual and adaptive diplomacy before the Byzantine Empire or the Germanic kingdoms to interpret Gregory’s political interventions from a “hagiopolitical” point of view. It seems clear to us that the pontiff made use of his new ideology of the sacred to increase Rome’s influence, and the relics sent to sovereigns and patricians are the best example. Besides, Gregory was the first pope who kept a significant correspondence with empresses and queens, whose influence on their consorts was to become essential in the Christianisation of the late antique societies. The thesis also includes two Appendixes dealing with the relics and the uiri Dei, respectively.

Còpia digital de l'exemplar imprès de la tesi dipositat a la Biblioteca de la Facultat de Geografia i Història / La investigació que avui presento com a tesi doctoral ha tingut una llarga gènesi. Val la pena d'explicar-la, no pas per satisfer una mera curiositat, sinó perquè potser pot ajudar a situar el treball i a precisar-ne els propòsits i els límits. Des que vaig començar a treballar en l'ofici d'historiador m'ha interessat d'una manera especial la temàtica referida a la component ideològica dels diversos col.lectius, i la relació entre aquesta i els comportaments i agrupaments socials i polítics. És, em sembla una parcel.la de la investigació històrica prou difícil, i seria ingenu de creure que n'he tret l'entrellat; en tot cas, potser manquen eines metodològiques que ens permetin superar les meres aproximacions. Sigui com sigui, aquesta ha estat una temàtica que m'ha interessat. I segurament que l'interès personal és la primera condició necessària per a encarar-se amb un treball d'investigació de llarga durada i no ser vençut pel cansament i el desànim. Encara més quan les circumstàncies obliguen (com m'han obligat massa sovint) a parèntesis i a avantposar urgències i preocupacions a les pròpies de la investigació. Tanmateix no sabria fer-me'n retret. Perquè, si bé és cert que m'ha condicionat a un treball sincopat, permeto creure que, en contrapartida, es deu haver enriquit amb una certa dosi de vida real. Aquest interès genèric que he exposat, per mor d'una sèrie de circumstàncies personals, va cenyir-se a un àmbit concret: el magisteri i l'Escola Normal gironina. En efecte, fa uns deu anys vaig començar a seguir intensament la vida quotidiana del magisteri gironí, amb les seves preocupacions i els seus debats. Eren uns anys molt somoguts i plens d'interrogants. Segurament que per "deformació professional", el cert és que vaig començar a recercar en el passat pre-franquista quines havien estat les actituds i els enfocaments que els mestres gironins havien pres davant temes similars als que aleshores eren actualitat. D'altra banda, i per acabar de definir l'orientació que anava assumint la meva reflexió històrica, pocs anys després esdevenia professor de l'Escola Universitària del Magisteri de Girona. Vaig sentir-me, doncs, obligat a allargar la recerca a la història d'aquest centre, més i més quan la informació sobre el passat de la Normal gironina era -i ja no només a nivell ciutadà, sinó també a àmbits més específics­ mínima, fragmentària, i un xic anecdòtica. Heus ací, doncs, com l'interès per la història del magisteri primari i de l'Escola Normal confluïen i es complementaven. Puix que una Escola de Magisteri només es justifica, com a institució educativa i professional, en funció dels mes­tres que forma (o que hauria de formar). D'aquesta manera anà teixint-se poc a poc el nucli central de la tesi. Òbviament, l'estudi del magisteri gironí i de l'Escola Normal només podia fer-se coherentment si simultàniament teníem present les principals propostes polítiques i ideològiques que incidien en la societat gironina, i el desenvolupament històric general de Catalunya i l'Estat espanyol. Dissortadament, la història de les comarques gironines durant aquest període amb prou feines si ha estat encetada. Per això ens hem vist obligats a suplir aquesta llacuna amb l'anàlisi parcial de l'evolució política de la societat gironina. Aquesta anàlisi ens ha servit, a més, per a situar el discurs escolar en un context més ampli que no l'estrictament professional. En definitiva, per a posar de relleu la seva inclusió en el debat polític i ideològic més ampli. De fet, la mera crònica corporativista o d'un grup professional -per si mateixa- té un interès molt relatiu. El que realment m'interessava, en canvi, i més referint-nos a un àmbit tant pregonament indissociable dels grans i petits debats ideològics, com és l'àmbit educatiu, és -precisament­ aquesta component social i política de tota pràctica i organització escolar. Tot plegat, tanmateix, assenyala els límits d'aquest treball. D'una banda, l'anàlisi de l'evolució de la societat gironina al llarg d'aquest, pràcticament, quart de segle és descaradament parcial i incomplerta. Vol ser només un punt de referència per a contextualitzar el discurs escolar. A més, m'he cenyit bàsicament a unes cates en el període i a algunes grans opcions polítiques. Aquesta tria no ha estat arbitrària. He pretés aprofundir un xic més aquells moments de crisi, propicis a fer surar noves orientacions. I he pres en consideració aquelles opcions més significatives, o sigui les que tenien una certa audiència constatable electoralment: el republicanisme, el catalanisme conservador, i el tradicionalisme. En definitiva, els corrents majoritaris i més estables a Girona. No he volgut caure en el parany d'analitzar aquells grups, potser prou interessants i suggerents, però molt minoritaris,que poden distorsionar la visió real de la nostra història contemporània. D'altra banda, m' he servit fonamentalment dels periòdics, perquè he cregut que era l'eina metodològica més adient amb l'anàlisi temàtica que m'havia proposat, i que millor reflecteix les postures de política educativa dels diversos agrupaments. Cal dir, encara, que únicament estudio l'ensenyament primari i el magisteri públic.

Sobre la Universidad de Cervera sólo existía una obra relativamente aceptable, publicada a principios de siglo, mientras que el resto eran o trabajos de pequeño vuelo o, en su mayoría, interpretaciones interesadas. Estas circunstancias hicieron que la investigación tuviera casi que arrancar de cero e hizo necesario dividir el trabajo en diversas fases de la que la tesis pretende ser la primera. Resultaba necesario construir una historia de la institución en el contexto político de la monarquía borbónica: la organización interna, los mecanismos de poder, la relación con la corona, las reacciones y posiciones ante las distintas políticas reformistas, etc., eran cuestiones a dilucidar como tarea previa a otros tramos de la investigación. Es precisamente lo que se ha pretendido hacer en este primer estudio. Hemos tratado también de analizar las circunstancias que favorecieron la erección de la Universidad. En otro tipo de centro universitario, esta cuestión resultaría casi epopéyica y anecdótica, pero en el de Cervera parece ser un tema que suscita interés. La tesis estudia la historia administrativa y política del centro. Contiene el análisis de las posiciones institucionales ante las propuestas y contrapropuestas reformistas del último tercio del siglo XVIII y primeros años del XIX, o se pretendía aquí hacer una historia intelectual de los personajes de la Universidad, sino ver en cada momento el tono medio y las opiniones más compartidas por la mayoría del profesorado. Este hecho nos tendría que permitir conocer la evolución ideológica, científica y cultural del conjunto de la institución. Por último, nos planteamos el análisis de las tendencias y tensiones en el seno de la universidad. En este aspecto sólo hemos abordado las referentes al reparto del poder interno y a las suscitadas por diferentes visiones ante cuestiones como: qué saberes enseñar o cómo organizar la ordenación académica. Nos parecía necesario tratar esta cuestión en tanto que proporcionaba una imagen más matizada y menos compacta del cuerpo académico. Para terminar, se ha intentado ofrecer un panorama de las relaciones entre Universidad y los mecanismos de control político-administrativo en la medida que este hecho aporta un granito de arena al conocimiento de la estructuración burocrática del estado contemporáneo. Hemos limitado el estudio cronológicamente de 1714 a 1808. El período no es caprichoso. Como en tantos otros aspectos de la vida española, la Guerra de la Independencia supondrá un cambio de tendencia y un reajuste intelectual y político en muchas instituciones. CONCLUSIONES Con el fin de ser sistemáticos, expondremos las conclusiones en el orden en el que aparecen en la tesis añadiendo unas valoraciones globales. A. Respecto a la creación de la Universidad, podemos llegar a las siguientes conclusiones: 1. La erección de una nueva universidad, con el consiguiente cierre de las preexistentes, pudo realizarse gracias a la situación excepcional que provocó el desenlace de la Guerra de Sucesión. La derrota catalana dejó inermes a las instituciones catalanas que no pudieron defender sus privilegios tradicionales, como lo hubieran hecho en una situación de normalidad. 2. La supresión de las universidades catalanas no puede entenderse como parte de un hipotético plan represivo. El hecho se produjo a consecuencia de un proyecto racionalizador de la estructura universitaria en el Principado. 3. Los impulsores de las medidas reformistas en el campo universitario constituían un núcleo de ideología regalista y regeneracionista que contaba con el apoyo del monarca. Dichos individuos habían intentado reformas en las universidades castellanas con poco éxito. Su fracaso se debía a las resistencias encontradas por el alto grado de autonomía con que contaban todavía los centros superiores. El núcleo reformista vio en Cataluña la oportunidad de llevar a cabo sus planes de cambio. 4. Ni el Consejo de Castilla, ni los miembros de la Junta Superior de Justicia, ni los principales funcionarios de la Corona en Cataluña participaron en la propuesta de la creación de la Universidad de Cervera. Algunos destacados partidarios de Felipe V se mostraron claramente contrarios a la medida. B. Respecto a las vicisitudes de la puesta en práctica del proyecto inicial podemos concluir: 1. Desde un primer momento se constató la falta de apoyo político de la mayor parte de la administración real. Ni el Consejo de Castilla, ni las instituciones de gobierno territorial en Cataluña colaboraron lo más mínimo en la realización del proyecto. Por el contrario, tanto el Capitán General como la Real Audiencia mostraron repetidas veces su indiferencia y en ocasiones su hostilidad al nuevo centro. 2. La iglesia, especialmente la secular, mostró desde el principio una oposición frontal y en ocasiones desafiante ante las medidas que iban configurando la nueva universidad. La pérdida del control directo de la enseñanza superior por parte de los cabildos y órdenes religiosas (dominicos fundamentalmente) parecía la causa fundamental. 3. Los Estatutos de 1726 y las bulas pontificias configuraron un tipo de universidad cuyas características pueden resumirse en los siguientes puntos: - Dependencia directa de la Corona en todos los aspectos de gobierno, de orden académico y de régimen interior. Para ello se creó una nueva figura político-administrativa llamada ministro protector. - Centralización del gobierno directo en una sola cabeza, el cancelario. Este cargo reunía las tradicionales jurisdicciones que en el resto de universidades no conventuales estaban repartidas en dos o tres cabezas. - Diseño de las enseñanzas al estilo de las universidades castellanas (Alcalá y Salamanca fundamentalmente) y equilibrio relativo en la distribución de escuelas filosófico-teológicas. - Modelo atípico de financiación de la Universidad. Por un lado, la Real Hacienda se implicaba, por primera vez, en la subvención ordinaria de un centro educativo superior. Por otro, los obispados y ciertas ciudades aportaban rentas a un centro en el que no tenían jurisdicción ni tan siquiera influencia directa. C. Respecto a las dificultades que se encontraron en el funcionamiento del modelo universitario ensayado se puede decir: 1. Que la atipicidad de muchos de los rasgos descritos provocó un período de tensiones. Mientras las universidades españolas seguían rigiéndose por un sistema que les confería un gran margen de autonomía, en Cervera se intentaba un nuevo diseño. La Corona gobernaba centralizadamente el centro a través de los mecanismos previstos (protector, cancelario, Consejo). La falta, por un lado, de un diseño general para todo el sistema universitario, la ambigüedad de la normativa y, sobre todo, la falta de una política universitaria definida, provocaron numerosos conflictos de competencias en el gobierno del centro cervariense. A ello hay que añadir las tensiones de carácter político en los medios de gobierno, y las disfunciones que provocaban las actuaciones de personajes de fuera del organigrama administrativo. D. Las diversas posiciones que adoptó la Universidad ante la política reformista nos llevan a concluir lo siguiente: 1. Hasta la expulsión de la Compañía de Jesús, las posiciones defendidas institucionalmente por la Universidad fueron contrarias al clima de reformas que se vivía en el país. Hasta 1767 no se dieron en el seno del claustro iniciativas de cambio y modernidad, si exceptuamos algunas tendencias moderadamente aperturistas de algún profesor. 2. Desde 1767 a 1789 se produce un proceso de lenta modernización. Poco a poco, se fueron introduciendo las nuevas concepciones del saber en diversas facultades. 3. La política reformista de los primeros años del siglo XIX provocó la progresiva radicalización de las posturas en el seno del claustro, llegándose a un momento de crisis en el que puede afirmarse que se configuraron dos actitudes diferentes y enfrentadas. Esta división se dio no sólo en los temas universitarios, sino en las cuestiones de política general que, a partir de 1808, comenzaron a convulsionar la vida española. F. Como conclusiones generales podemos decir: 1. La Corona sólo mostró un interés específico por la Universidad de Cervera durante los primeros treinta años de la existencia del Centro. A partir de este momento tenderá a tratar a la Universidad como a las restantes. 2. La Universidad cervariense constituyó inicialmente un proyecto de reforma de los estudios superiores. Puede decirse que dicho proyecto fue un relativo fracaso en la medida que surgió en un momento en que el ambiente social y cultural, por un lado, y las preocupaciones políticas de la mayor parte de los gobernantes, por otro, no arropaban una iniciativa de esta índole. 3. Pese a sus peculiaridades, la Universidad de Cervera siguió una trayectoria más o menos semejante a la del resto de los principales centros peninsulares de la Corona. El hecho catalán no condicionó de una manera relevante las diversas posiciones culturales y científicas que institucionalmente fueron defendidas por el centro.

The present study addresses the problem of Automatic Evaluation of Machine Translation (MT) from a linguistic perspective. Most of the studies performed in this area focus on quantitative analyses based on correlation coefficients; however, little has been done as regards a more qualitative approach, going beyond correlations and analysing data in detail. This thesis aims at shedding some light on the suitability, influence and combination of linguistic information to evaluate MT output, not restricting our research to the correlation with human judgements but basing it on a qualitative analysis. More precisely, this research intends to emphasize the effectiveness of linguistic analysis in order to identify and test those linguistic features that help in evaluating traditional concepts of adequacy and fluency. In order to perform this research we have focused on MT output in English, with an application to Spanish so as to test the portability of our approach. The starting point of this work was a linguistic analysis of both MT output and reference segments with the aim of highlighting not only those linguistic errors that an automatic MT evaluation metric must identify, but also those positive linguistic features that must be taken into account, identified and treated as correct linguistic phenomena. Once the linguistic analysis was conducted and in order to confirm our hypotheses and check whether those linguistic phenomena and traits identified in the analysis were helpful to evaluate MT output, we designed and implemented a linguistically-motivated MT metric, VERTa, to evaluate English output. Several experiments were conducted with this first version of VERTa in order to test the suitability of the linguistic features selected and how they should be combined so as to evaluate fluency and adequacy separately. Besides using information provided by correlations as a guide we also performed a detailed analysis of the metric’s output every time linguistic features were added and/or combined. After performing these experiments and checking the suitability of the linguistic information used and how it had to be used and combined, VERTa’s parameters were adjusted and an updated and optimised version of the metric was ready to be used. With this updated version and for the sake of comparison, a meta-evaluation of the metric for adequacy, fluency and MT quality was conducted, as well as a comparison to some of the best-known and widely-used MT metrics, showing that it outperformed them all when adequacy and fluency were assessed. Finally, we ported our MT metric to Spanish with the aim of studying its portability by checking which linguistic features in our metric would have to be slightly modified, which changes would have to be performed and finally if the metric would be easy to adapt to a new language. Furthermore, this version of VERTa for Spanish was compared to other well-known metrics used to evaluate Spanish, showing that it also outperformed them. / Aquesta tesi versa sobre el problema de l’avaluació de la traducció automàtica des d’una perspectiva lingüística. La majoria d’estudis realitzats en aquesta àrea són estudis quantitatius basats en coeficients de correlació, tanmateix, molt poca recerca s’ha centrat en un enfocament més qualitatiu, que vagi més enllà de les correlacions i analitzi les dades detalladament. Aquest treball vol portar llum a la idoneïtat, la influència i la combinació de la informació lingüística necessària per avaluar la sortida de traducció automàtica. En concret, es pretén emfasitzar l’efectivitat de l’anàlisi lingüística per identificar i examinar aquells trets lingüístics que ajudin a avaluar els conceptes tradicionals de fluïdesa i adequació. Per tal de realitzar aquest estudi s’ha treballat amb l’anglès com a llengua d’arribada, tot i que també s’ha tingut en compte el castellà en l’última etapa. El punt inicial d’aquest treball ha estat una anàlisi lingüística dels segments d’hipòtesi i de referència per tal de trobar tant aquells errors lingüístics que una mètrica automàtica d’avaluació ha de poder detectar, com identificar aquelles característiques lingüístiques que cal tenir en compte i tractar com a fenòmens lingüísticament correctes. Després d’aquesta anàlisi, s’ha dissenyat i implementat una mètrica d’avaluació automàtica, VERTa, que ha d’ajudar a confirmar les hipòtesis formulades i comprovar si els fenòmens i trets lingüístics detectats en l’anàlisi inicial són útils per avaluar text traduït automàticament. Amb aquesta primera versió de la mètrica s’han realitzat una sèrie d’experiments, així com unes anàlisis quantitatives i qualitatives per comprovar la idoneïtat dels trets lingüístics seleccionats i explorar com s’han de combinar per avaluar la fluïdesa i l’adequació per separat. Després d’aquests experiments i de les anàlisis pertinents, s’han ajustat els paràmetres de la mètrica per tal d’obtenir-ne una nova versió. Aquesta nova versió s’ha utilitzat per realitzar una meta-avaluació de la mètrica, comparant-la amb d’altres mètriques d’avaluació àmpliament conegudes i utilitzades dins de l’àrea. Els resultats obtinguts per la VERTa en relació a l’avaluació de fluïdesa i l’adequació han superat els de la resta de mètriques. Finalment, s’ha adaptat la mètrica al castellà per tal d’estudiar quines característiques lingüístiques incloses en la mètrica s’havien de retocar, quins canvis calia fer, i si era fàcil adaptar la mètrica a una nova llengua.

L’objectiu de la nostra recerca és analitzar el paper de les llengües, molt especialment el de la llengua catalana, a l’hora de caracteritzar les diverses dinàmiques d’incorporació dels membres de la colònia japonesa a Catalunya, sobretot a Barcelona. Quan parlem dels japonesos expatriats, podem parlar d’una única comunitat? O més aviat són col·lectius diferenciats? Des d’un punt de vista teòric, hem analitzat fins a quin punt la colònia japonesa forma “una comunitat” i posat en prova la noció de comunitat de parla. A partir de la hipòtesi que els japonesos a Catalunya despleguen en els usos, els coneixements, i ideologies depenent el seu projecte migratori, primer hem identificat dos subgrups: els residents temporals i els de llarga durada. A continuació, hem identificat tres subgrups a partir dels seus usos lingüístics mitjançant les tècniques estadístiques: el grup que utilitza predominantment el japonès, el grup que fan un ús important del castellà i el grup que empren considerablement el català. Entre aquests grups, el primer forma la majoria, que integra uns 60% de tots els nostres informants. Bona part d’ells són els individus instal·lats temporalment a Catalunya pels motius laborals i les seves respectives famílies. En canvi, els usuaris habituals del català formen una minoria i solen tenir parella catalanoparlant. Un cop tenim identificats els subgrups, n’hem caracteritzat els coneixements i les ideologies lingüístics. Els integrants del grup del japonès declaren que saben molt poc les llengües locals, sobretot el català. En canvi, la resta declaren que saben bastant el castellà, però són diferenciats pel que fa al català, ja que els integrants del grup del castellà no el saben gaire. Els integrants del grup del català declaren que saben molt les dues llengües, la qual cosa ens suggereix que l’aprenentatge del català és la segona fase de la integració. La ideologia lingüística, així mateix, divergeix segons l’orientació de cada membre. Inicialment porten les ideologies lingüístiques de la societat d’origen a la societat d’acollida, però, a mesura que entren en contacte amb la realitat lingüística de la societat d’acollida, la ideologia es diversifica en dos extrems: segueixen sent el reflex de les ideologies del Japó, o es familiaritzen amb els discursos de la societat catalana. Així, la nostra recerca ha mostrat l’heterogeneïtat interna de la colònia japonesa en termes d’usos, coneixements, i ideologies lingüístics, que varien segons l’orientació dels membres d’aquesta col·lectivitat. També hem identificat el paper de les llengua en joc. El català té presència molt escassa a la colònia en general i sol tenir un paper simbòlic. Dins la colònia hi ha una certa tendència de no aprendre’l, degut al fet que els membres el perceben com a llengua d’ús limitat i alhora llengua d’autenticitat. A més a més, un respecte enorme dels japonesos a l’homogeneïtat en comportament els allunya de l’aprenentatge del català, ja que l’habitual és aprendre una llengua no marcada . Tot i així, per aquells japonesos instal·lats permanentment a Catalunya, sobretot per motius familiars, el català també té un paper instrumental. En les famílies formades per un matrimoni d’un/a catalanoparlant i un/a parlant del japonès, tot i que el castellà sigui la llengua de comunicació dels progenitor, el català hi té bona presència i no hi ha cap defecció en la transmissió lingüística. Pel que fa al castellà, gairebé tots els informants en tenen coneixement a diversos graus. El perceben imprescindible per viure a la societat d’acollida, i els és una llengua no marcada. Finalment, contràriament a allò que sol pensar, l’anglès té escassíssima presència a la colònia, i simplement serveix als membres de tant en tant com a eina suplementària o alternativa del castellà. / The main goal of our study is to explore the sociolinguistic reality of the Japanese community in Catalonia. Specifically, we analyzed the role of languages in characterizing various dynamics of the integration of this population. Special attention was paid to an analysis of the presence of Catalan in the community in general, in educational institutions and in intermarried families. From a theoretical viewpoint, we analyzed to what extent this population makes up “a community”, and we tried to test the concept of speech community, which implies a homogeneous group. Starting from the hypothesis that the Japanese living in Catalonia are not homogeneous in their language practice, we conducted a questionnaire survey, interviews and a series of observations to prove it. The data obtained were analyzed quantitatively as well as qualitatively. Our findings can be summed up as follows: - They are heterogeneous in their language use, knowledge and ideologies depending on their migratory project; and the community is made up of three subgroups characterized by which language is mainly used by its members: Japanese, Castilian (Spanish) and Catalan; - All of our subjects have some knowledge of Castilian with different degrees of proficiency, while only those who live mainly in Catalan are competent in both of the local languages. It suggests that Castilian is learned first by almost all of our subjects, while Catalan is learned optionally by a small subset in the second stage of integration; - English has very little presence in this community and its use is often limited to a secondary tool to cover a poor level of Castilian; - As they come into contact with the host society’s language reality, their ideologies about languages diverge towards two extremes: either maintaining the ideologies of Japan or becoming familiar with the host society’s discourses; - Catalan has little presence in this community in general, including in Japanese schools, and plays only a symbolic role. Nevertheless, for the permanent residents, especially for Japanese-Catalan families, Catalan plays an instrumental role. In these families, there is no defection in the transmission of Catalan, even though Castilian is used as the common language of communication by most of the parents.

Aquesta tesi desenvolupa una investigació fenomenològico-hermenèutica sistemàtica sobre la qüestió del món en Heidegger (1927/30), essencialment tàcita en el seu plantejament de la qüestió del ser. Aquesta recerca sobre el concepte de món té dues intencions simultànies. Per una banda, elaborar sistemàticament i integral el discurs de Heidegger entorn del món. I per altra, radicalitzar interpretativament el seu pensament -sovint germinal- sobre aquesta qüestió, situant-me eventualment més enllà de les interpretacions més ortodoxes de l’autor. La qüestió del món és articulada ontològicament (el món com a ser, el ser com a món) partint de la diferència cosmològica (entre món i ens). El món com a obertura (SuZ) i esdeveniment (post-SuZ) on els conceptes de ser, no-res, ens, Dasein i fonament troben la seva dimensió fenomenològica, en el constant remetre’s uns als altres. La tesi s’organitza en cinc parts, constituint la III i la IV el cos central on desplego conceptualment el fenomen del món. La III presenta una lectura integral de Sein und Zeit per desenterrar la qüestió del món en els seus aspectes múltiples. La IV elabora les indicacions sobre el món i les problemàtiques annexes sorgides de SuZ, a partir dels cursos i escrits més rellevants del període post-SuZ (entre el SS 1927 i el WS 1929/30). La interpretació que faig del doble ús del ‘Dasein’ -qua ens i qua ser (ésser-en-el-món o transcendència)- (II, cap.2) em permet una lectura productiva de SuZ (III) que revela els assoliments i límits de la conceptualització heideggeriana del món, alhora que destapa indicacions encobertes que haurien de permetre continuar la investigació més enllà de la lletra de Heidegger. El món a SuZ es vertebra segons tres perspectives, eixos o nivells: familiaritat, esfondrament i apropiació (III, cap.1, 2, 3). Del món com a significativitat a la nihilitat del món, on despunta la possibilitat de l’apropiació de l’obertura del món (en l’elaboració dels conceptes fonamentals de la 2ª secció de SuZ). La part IV planteja la qüestió del món des del “nou” concepte de transcendència de la fase post-SuZ (cap.5). Un fil conductor és la problemàtica, descoberta en l’anàlisi de la 2ª secció de SuZ, del vincle inherent entre mundanitat i ipseïtat (lligam essencial de Dasein, món i ens) per la doble via del projecte (cap.6: projecte de món, configuració de món i llibertat vers el fonament) i de l’afectivitat (cap.7: angoixa, avorriment, totalitat). El capítol 8 recull el pensament més especulatiu sobre l’essència del món exposat al curs WS 1929/30, que insinua la unitat de fons de les dues vies anteriors. / This dissertation presents a systematic phenomenological-hermeneutical investigation of the “question of the world” in Heidegger (1927/30), essentially implicit in his approach to the question of being. This research on the concept of the world has two simultaneous intentions: on the one hand to discuss Heidegger’s discourse on the world systematically and in its entirety; and on the other, to radicalize his –often germinal– thought on this question, through its interpretation, eventually moving beyond the more orthodox ways in which the author has been read. The question of the world is articulated ontologically (world as being, being as world) based on the cosmological difference (between world and entities). The world as disclosure (SuZ) and event (post-SuZ), where the concepts of being, nothing, entity, Dasein and ground take on a phenomenological dimension, as they are constantly referring to one another. The dissertation is organized in five parts, where parts III and IV constitute the main body, which lays out the conceptual investigation of the phenomenon of the world. Part III presents an integral reading of Sein und Zeit to reveal the question of the world in its multiple aspects. Part IV elaborates the indications regarding the world and the related problematics that emerge from SuZ based on course notes and the most relevant writings from the post-SuZ period (between SS 1927 and WS 1929/30). My interpretation of the double use of ‘Dasein’ – qua entity and qua being (being-in-the world or transcendence) – (II, ch.2) allows for a productive reading of SuZ (III), which reveals the accomplishments and limitations of the Heideggerian conceptualization of the world, while it reveals underlying indications that should allow for continuing investigation, above and beyond Heidegger’s texts. In my view, the world in SuZ is organised according to three perspectives or levels: familiarity, breaking-down and appropriation (III, ch.1, 2, 3). From the world as significance to the nullity of the world, there emerges the possibility of appropriation of the world-disclosure (in the elaboration of the fundamental concepts from the 2nd section of SuZ). Part IV proposes the question of the world based on the “new” concept of transcendence from the post-SuZ phase (ch.5). One leitmotif is the problematic, discovered during the analysis of the 2nd section of SuZ, of the inherent link between worldliness and selfhood (an essential tie between Dasein, world, and entity) through the double path of project (ch.6: project of the world, world configuration and freedom toward ground) and affectedness (ch.7: anguish, boredom, totality). Chapter eight gathers the more speculative thought on the essence of the world laid out during the course WS 1929/30, which hints at the common ground in the two previous paths.