El interés que me movió a realizar el siguiente trabajo nació de una experiencia temprana de profesora de lengua inglesa como lengua extranjera. Esta actividad profesional dio pie a reflexiones sobre el aprendizaje de lenguas y su uso, de las que yo no era sólo sujeto sino también objeto. Mi condición de hablante bilingüe de castellano y catalán, que había tenido la experiencia de aprender otras lenguas extranjeras -inglés y francés principalmente- así lo posibilitaba. Simultáneamente, mis estudios de psicología y de filología inglesa mantuvieron el interés por el tema.Sin embargo, cuando en 1980, acudí a Reading (Inglaterra) a realizar estudios de lingüística aplicada, me encontré con que la crítica al análisis contrastivo estaba de moda, y, sin embargo, el estudio riguroso de su historia y situación actual confirmaba su valor como estudio teórico y aplicado, al tiempo que explicaba en gran parte la crítica como un fenómeno de reacción a expectativas incumplidas, pero probablemente infundadas.De vuelta en Barcelona, y con mi incorporación en el Departamento de Lengua y Literatura Inglesas, me planteé un tema para una tesis doctoral. Decidí profundizar en la lingüística de contrastes, la cual no había dejado de interesarme nunca. En un principio intenté abordar las tres lenguas importantes para mi trabajo (castellano, catalán e inglés), en concreto el área de los pronombres personales, pero tras un año de recogida de información, el volumen de ésta se mostró tan extenso que debí reducir mi estudio a las lenguas inglesa y castellana, pero pronto fueron necesarias otras reducciones, por ejemplo en el campo de la sintaxis. El resultado final fue la tesis doctoral que aquí presento, y cuya estructura consta de cuatro capítulos:- El primer capítulo se dedica al análisis contrastivo, situando el presente trabajo en el marco de los estudios contrastivos teóricos. - El segundo capítulo constituye una introducción al área de los pronombres personales: naturaleza, origen y parentescos, categorías y funciones, así como aspectos psicológicos y sociales de su uso. - En el tercer capítulo se revisan los tratamientos lingüísticos actuales del pronombre. El objetivo del capítulo consiste en ofrecer una revisión profunda del comportamiento de los pronombres, que guíe la selección del área que se ha de contrastar, y la elección del modelo lingüístico apropiado.- El cuarto capítulo contiene el análisis contrastivo de los pronombres en ambas lenguas, en el que se aplica el modelo lingüístico escogido, caracterizado ampliamente como sintáctico-pragmático. Una última observación para esta introducción concierne los problemas terminológicos que se han encontrado en este trabajo, ya que los términos en cuestión pertenecen al registro especializado de la lingüística moderna anglosajona. En algunos casos estos términos han sido traducidos de maneras diversas en diferentes trabajos en nuestro país. En otros casos se introduce con la traducción una nueva acepción para un vocablo ya existente. En otros casos, en fin, los términos no se ven incluidos en el diccionario de la lengua castellana, como tampoco se hallan, a menudo, en el de la lengua inglesa. Aunque seguramente los problemas de traducción no se habrán resuelto con entera satisfacción, sólo el uso futuro habrá de darles o negarles la aceptación definitiva.

One of the roles who teachers have is that of organizer of activity and in subject matters that are rather practical by nature, like the teaching of a foreign language is, this role as elicitor of activity is even more relevant. This study, then, focuses on how three language teachers structure classroom activity, that is to say, how they set the stage for subsequent activity and how they bring activity to an end. In the study the terms "preparatory" and "wrap-up" segments are used to describe this anticipatory and retrospective talk and the term "structuring" is used as a superordinate of the two segments.The study distinguishes four main themes in the teachers' talk: procedural, linguistic, topic and psychological structuring. Under the section of procedural structuring, the clarity and detail of the teachers' instructions are described as well as the references to reviews and previews and the chances for student decision making. Under linguistic structuring, the talk about the formal properties of the L2 (e.g., grammar, vocabulary, pronunciation) is examined as well as its length, its participation mode and its location at the preparatory or wrap up segments. The section on topic structuring examines the teachers' references to the topic of the task, that is, what a task has been or is going to be about. Finally under psychological structuring, the teachers' verbal attempts to influence the students' attention or predisposition towards a lesson or task are described. The use of humour during structuring is also dealt with.This study differs and complements others in the literature in that: (a) It not only analyzes the preparatory but also the wrap-up segment, because the two are similar and complementary; (b) it seeks to find individual teaching styles; (c) it not only focuses on the teacher but also examines how students participate during structuring both in public and side-talk; and finally (d) it combines numerical information with thick description.The data was collected from the classrooms of three experienced English teachers, Bob. Sharon and Mark, and their intermediate level students at a language school at a University in Spain. The size of the classes ranged between eighteen and twenty-three. The primary data of the study consists of eighteen audio recorded lessons from the three teachers (six each) and the secondary data consists of field notes, a questionnaire and an interview with each teacher. The teachers were not asked to do anything special during the observations. The data have been analyzed through inductive means by looking mainly at the content of classroom interactions and the final report includes both description and interpretation of the data. There is also quite a detailed account of the history of the research elaborated from the investigator's journal.The analysis of the data is presented in two chapters, one centred on the three teachers and the other on their students. As regards the teachers, the results show (a) common characteristics among teachers (b) individual teaching styles and (c) a number of variables in the nature of tasks affecting the structuring provided. As regards (a), Bob, Mark and Sharon sometimes introduced and brought tasks to an end in very similar ways. The three teachers tended to draw attention to grammar after the performance of a task instead of at its introduction. 'They all gave specific instructions with little frequency, and they tended to give no information about medium range learning objectives. Probably the most pervading commonality was that the three teachers tended to keep the preparatory segment quite short with little or swift interaction.As to (b), the teachers showed stable individual styles in how they provided structuring. Bob stood out for the connections he made with immediately previous and future lessons and for the efficient linguistic structuring he provided. He presented tasks as challenging and pressed on students the idea that groups were places for exploratory talk in the L2. Sharon stood out for her quick -paced, smooth, contextualized and humorous segments and she also fostered group interaction. On a few occasions, however, she left students to induce much of the connections between tasks and lessons. Mark differentiated himself from both Bob and Sharon substantially in that he showed to be a less effective communicator of procedural and linguistic structuring and he sometimes showed to have a narrower repertoire of devices to provide structuring. In sharp contrast with Bob and Sharon, Mark seemed to underrated students' capabilities, something that permeated in the preparatory and wrap-up segments.Regarding (c), the variables, it became dear that tasks with different characteristics tended to be structured differently. A relevant number of traits in tasks were identified as potential determiners of the nature of structuring. Whether a task was skill-oriented or form-oriented, how difficult it was, whether it was a planned or an improvised task, among others, seemed to have an effect on structuring at times.In the chapter on the students, both the public and side-talk during the preparatory and wrap-up segments are analyzed. In the public plane, students tended not to use the preparatory segment to ask questions of the teacher but preferred to ask them later on either to the teacher or a peer. They also tended to signal understanding of the task when sometimes there were doubts in students. In the private plane, the analysis revealed that students could use this side-talk for academically productive purposes. The section on the students also includes an analysis of the mismatches between the teacher's expectations and the actual carrying out of the tasks by students. Four types of students' modifications were identified: simplification, adaptation and overworking. In simplification, students carried out a task in a less demanding way than expected. In adaptation, students were observed to, on their own initiative, slightly change an aspect of the task from how the teacher had explained it during procedural structuring. In overworking students performed a task in a manner that was unnecessarily too time-consuming.The thesis also includes practical ideas on structuring in the appendices like the one on alternative ways to provide structuring and a list of questions for reflection in teacher training.

El principal objectiu d'aquesta tesi és estudiar les pràctiques lingüístiques dels infants del darrer curs de l'educació primària a Catalunya en situacions no monitoritzades de l'àmbit escolar, durant les hores del pati. En particular, s'analitzen tres fenòmens de contacte de llengües (interferències, alternances de codi i tries lingüístiques), i es determina quins aspectes són més rellevants a l'hora d'explicar l'aparició de certs fenòmens o l'ús de determinades llengües.L'objectiu fixat condiciona que la recerca s'estructuri en dues vessants. Una és més descriptiva i intenta respondre la pregunta Què es parla i com es parla als patis de les escoles? Aquesta anàlisi descriptiva permet determinar quin tipus d'interferències es produeixen amb més freqüència i de quin codi provenen; quines funcions discursives exerceix l'alternança de codis en el discurs dels parlants analitzats i quines llengües implica, i quina llengua o quines llengües parlen majoritàriament els infants de Catalunya en situacions semiespontànies.En la segona vessant s'adopta un punt de vista més explicatiu, i, parafrasejant el títol d'un conegut article de J. A. Fishman, es vol donar resposta a qui, quan i amb qui es parlen determinats codis o es produeixen certs fenòmens de contacte de llengües. Des d'aquesta perspectiva es determina en quines condicions sociolingüístiques es produeixen (més) interferències o alternances, o què caracteritza els parlants que en produeixen més o n'utilitzen un tipus determinat. També s'hi analitza quan es fa ús de cadascuna de les llengües que configuren el repertori lingüístic dels infants, i qui se serveix d'aquests codis i amb qui.Els materials analitzats han estat recollits en un estudi realitzat als grups classe de 6è de primària de 52 escoles de tota Catalunya al final de la dècada dels 90. Aquests materials consten de (a) dades declarades sobre els usos lingüístics dels informants a la llar i en les xarxes socials, obtingudes mitjançant l'aplicació de qüestionaris; (b) dades observades sobre les pràctiques lingüístiques dels infants a l'hora del pati, obtingudes a partir de 32 hores d'enregistraments semisubrepticis, i (c) dades experimentals sobre el grau de competència lingüística en català i en castellà dels infants, aconseguides amb l'aplicació de proves estàndard. La metodologia d'anàlisi combina les tècniques qualitatives amb les quantitatives.Les conclusions més rellevants de la investigació són que el català i el castellà són les dues protagonistes principals de les tries lingüístiques als patis de les escoles al final de la dècada dels 90. La presència d'altres llengües diferents d'aquestes dues és residual. A grans trets, els usos de català augmenten a mesura que creix la presència de català a la llar i en les xarxes socials de parlants i destinataris, com més competència lingüística mostren els interlocutors en català, i com més catalanoparlants assisteixen al centre escolar o més coneixement de català es declara a la zona en què s'han enregistrat les converses. L'increment dels usos de castellà es dóna en les situacions contràries. Ara bé, l'augment d'ús d'una i altra llengua no és proporcional a la presència i competència que cadascuna de les llengües té en el parlant o en l'entorn: perquè l'ús del català superi el de castellà cal que el català adopti un paper rellevant en cadascuna de les variables analitzades; altrament, la presència i el coneixement de castellà, per poc importants que siguin, fan augmentar espectacularment els usos en aquesta llengua.En termes quantitatius, en català s'introdueixen moltes més interferències que en castellà (si, en castellà, les interferències tan sols constitueixen el 0,3% dels mots emesos en el discurs en aquesta llengua, en català, representen el 3,5% dels mots comptabilitzats). La funció discursiva més freqüent que exerceix l'alternança de codis en les dades analitzades és la que té per raó l'interlocutor: el 55% de les alternances detectades permeten als infants adaptar-se a la llengua familiar o d'ús habitual del destinatari. La segueix l'alternança per expressar una segona veu (28%). En comparació amb aquestes, la resta de funcions tenen un caràcter quantitatiu residual. / The main goal of this doctoral thesis is to study the language practices among Catalonian children in non-monitored interactions. Three language contact phenomena (interferences, code-switching and language choice, the dependent variables) have been analysed according to nine independent variables related to the sociolinguistic features of the speaker and the interlocutor(s) (first language, social network dominant language, and linguistic competence in Catalan and Spanish), related to the sociolinguistic environment (demolinguistic composition of the area, demolinguistic composition of the children attending the school, language used as a means of instruction and dialectal variety) and other aspects (peer interactions or interactions between children and teachers, and terminology related with school).The research is based on a sample of 52 6th grade classrooms throughout Catalonia. Three types of data have been gathered: (a) declared data about language practices at home and within social networks, by means of questionnaires; (b) observed data about language practices, by means of tape-recorded interactions during playtime, and (c) experimental data about linguistic competence in both Catalan and Spanish languages, by means of standard language tests. The most significant conclusions can be summarised as follows: (1) Castilian native speakers rarely use their L2 to address to Catalan-speaking children, while Catalan native speakers tend to address Castilian speakers in Castilian; children born in bilingual families assimilate their practices to their Castilian-speaking classmates; (2) the comparison between declared and observed data shows that children overestimate the presence of Catalan in their informal interactions, and (3) children only use more Catalan than Castilian when the presence of Catalan in the environment is clearly higher than the presence of Castilian.

Estudiem les característiques lexicals del dialecte de la llengua catalana anomenat tortosí, que comprèn les comarques del Baix Ebre, el Montsià, la Terra Alta, el Matarranya, la Ribera d"Ebre, el Maestrat i els Ports de Morella, i que es pot caracteritzar com un parlar de transició entre el català nord-occidentel i el valencià.A més de fer un inventari -unes 4.000 entrades- dels mots característics d'aquest parlar (mots exclusius del dialecte o que en el dialecte presenten una particularitat formal o semàntica), n'estudiem més específicament un miler, d'acord amb la següent estructura: Mot. Transcripció fonètica -sempre que ho creguem necessari-. Categoria gramatical. Significat. Àrea d'ús del mot (que ens permet de veure les concordances entre el parlar estudiat -del qual tenim informeció directa, de camp- amb els altres dialectes de la llengua -dels quals tenim información bibliogràfica: fonts lexicogràfiques, monografies dialectals-. Precisem amb (L), (F) o (S) si l'àrea assignada es refereix a l'extensió del lexema o de la variant formal o de la variant semàntica. Documentació antiga. Diccionaris (constatem 1"aparició o no del mot en els vocabularis específics de la zona o en els diccionaris valencians o generals). Vitalitat d'ús i documentació actual en textos escrits i en entrevistes orals. Etimologia. El model d'estructura de les entrades que proposem creiem que podria servir de pauta per a futurs estudis monogràfics de cara a poder aprofitar al màxim la aportació que aquestes monografies suposen. Per a la documentació dels mots ens hem basat en obres publicades i també en material inèdit que aportem, en forma d'edició critica, en els volums segon (documents escrits -textos que a més de l'interès lingüístic, tenen interès també per als historiadors orals, per als antropòlegs o per als etnòlegs-) i tercer (textos orals) d'aquesta tesi.Dediquem també un capítol a analitzar en quina mesura l'ensenyament del català a l'escola tendeix a uniformar el lèxic en la zona objecte d'estudi cap al lèxic considerat estàndard. I un altre, a detectar les actituds interdialectals entre els parlants tortosins i els barcelonins. Es tracta, doncs, d'un treball de dialectologia on emprem els mètodes tradicionals combinats amb els de la sociolingüística i els de l'antropologia. L'anàlisi comparativa del vocabulari bàsic tortosí, valencià i nord-occidental respecte d'un inventari de mots bàsics (1.500) del català central, demostra la coincidència major amb el lèxic valencià que no pas amb el nord-occidental -tot i que en la classificació dialectal vigent el tortosí es considera un subdialecte d"aquest darrer-. Constatem també que -com era d"esperar- només un 11% del vocabulari bàsic tortosí és diferent del vocabulari bàsic general de l'inventari susdit. Els criteris de selecció de mots que havien de constar en l'inventari ha estat el següent: 1) Criteri de propietat lèxica, pel qual s'inclouen mots que, essent netament catalans, es reserven a un ús literari o restringit (abellir, atansar, eixir, bla(n)), mentre que en el dialecte estudiat són d'ús comú. 2) Criteri de determinació de l'objecte: paraules del català general que en tortosí corresponen a objectes i significats diferents (llevar, moll)3) Criteri d"especificitat semàntica. També s'inclouen mots que tenen una accepció molt precisa i, en aquests casos, només ens ocupem d'aquesta accepció i no de la més general.4) Criteri d'exclusió formal: detectem els casos en què el tortosí empra una de les formes sinònimes esteses per tot el domini i exclou completamente l'altra. També aquest criteri ens serveix per incloure o no els castellanismes: si són l'únic mot emprat, l'incloem, si hi ha altres mots usuals, no.5) Criteri de diversitat geogràfica en el sentit propi. S'inclouen paraules noves des de tots els punts de vista: (semer, enrònia, guaixar),Hem pogut constatar la gran riquesa lexical del dialecte tortosí, que, com la major part dels dialectes catalans està en perill de pèrdua perquè els parlants tendeixen a la simplificació i a la substitució de mots genuïns per préstec de l'espanyol, o, en el millor dels casos, per l'equivalent estàndard.Un inventari d'aquesta mena -on intentem de donar una forma escrita apta per al mot dialectal- creiem que, en l'etapa de normalització en què es troba el català, pot ser útil perquè molts mots són recuperables, sobretot si els escriptors estan segurs que és legítim d'emprar-los. / We consider the lexical characteristics of the Catalan dialect known as "tortosí" and which can be described as a transitional dialect between Northwest Catalan and Valencian. In addition to presenting en inventory of approximately 4,000 terms characteristic of this speech area (words exclusive to the dialect or which present a formal or semantic peculiarity in the dialect), the thesis studies 1,000 terms in depth, according to the following structure, which is proposed as B model for lexical entries: "Word", "Phonetic transcription" (when necessary), "Grammatical category", "Meaning", "Geographic area" where used (which allows us to see similarities between the dialect under study, for which we have data from field work, and other Catalan dialects, for which we have published references such as lexicographic sources or dialect monographs. We use (L)/(F)/(S) to see if the assigned area refers to the extension of the lexeme or to the formal or semantic variant. "Old documents", "Dictionaries": we record the appearance or absence of the word lists specific to the area or in dictionaries of Valencian or of Catalan in general, "Degree of use" and current frequency in documents and oral interviews. "Etymology"To document words, we have based ourselves on published works as well as on unpublished materials, which we present with annotations in the second (written documents) and third (transcription of oral passages) volumes of this dissertation. We also dedicate a chapter to analyzing the way the teaching of Catalan in schools is tending to homogenize the lexicon in this area end make it more similar to that of the standard language. Another chapter discusses the attitudes between speakers of the Tortosa dialect and speakers from Barcelona. In sum this dissertation presents dialect work in a traditional framework combined with elements of sociolinguistic and anthropological methodology. Comparative analysis of the basic vocabulary of "Tortosí", Valencian, and Northwestern Catalan with respect to the inventory of basic vocabulary (1,500 words) of Central Catalan indicates a higher degree of similarity with Valencian, as opposed to Northwestern Catalan, although the traditional dialect divisions classify "Tortosí" as a subdialect of Northwestern Catalan and not Valencian. We record the tremendous lexical variety of this dialect which, as is the case for most Catalan dialects is in danger of disappearing because speakers autoctonous words with loans from Spanish, or from the standard dialect.

Actualment un dels temes més debatuts per l'opinió pública és la desigualtat existent en els diferents àmbits de la societat i, per tant, aquest tema esdevé un objectiu de les formacions polítiques les quals concedeixen molta importància a l'impacte de les mesures específiques en matèria de distribució.Com a conseqüència, en l'esfera econòmica assistim a la proliferació d'estudis empírics i a l'ús de mesures capaces de quantificar el grau de desigualtat que pot presentar la distribució de la riquesa, renda o consum.Dos són els criteris a l'hora de mesurar la desigualtat:a.- L'enfocament tradicional, pretén únicament estudiar la desigualtat sense entrar en qüestions de tipus ètic. Són mesures estadístiques positives que es poden aplicar a qualsevol distribució sense disposar d'informació addicional. Les més freqüents i utilitzades són: GINI, ÍNDEX DE THEIL i COEFICIENT DE VARIACIÓ.b.- L'enfocament modern, iniciat per Atkinson (1970) va mostrar que en les diverses mesures de desigualtat estan immersos criteris ètics i per tant, s'han d'evitar incompatibilitats entre els criteris ètics de les mesures i els criteris ètics de les Funcions de Benestar Social. Es creen les anomenades mesures normatives de desigualtat. Per construcció els índexs normatius no seran apropiats per mesurar la desigualtat en la distribució de magnituds econòmiques diferents de la renda. / Actualmente uno de los temas más debatidos por la opinión pública es la desigualdad existente en los diferentes ámbitos de la sociedad y, por lo tanto, este tema acontece uno objetivo de las formaciones políticas las cuales conceden mucha importancia al impacto de las medidas específicas en materia de distribución.Como consecuencia, en la esfera económica asistamos a la proliferación de estudios empíricos y al uso de medidas capaces de cuantificar el grado de desigualdad que puede presentar la distribución de la riqueza, renta o consumo.Dos son los criterios a la hora de mesurar la desigualdad:a.- El enfoque tradicional, pretende únicamente estudiar la desigualdad sin entrar en cuestiones de tipo ético. Son medidas estadísticas positivas que se pueden aplicar a cualquiera distribución sin disponer de información adicional. Las más frecuentes y utilizadas son: GINI, ÍNDICE DE THEIL y COEFICIENTE DE VARIACIÓN.b.- El enfoque moderno, iniciado por Atkinson (1970) mostró que en las diversas medidas de desigualdad están inmersos criterios éticos y por lo tanto, se tienen que evitar incompatibilidades entre los criterios éticos de las medidas y los criterios éticos de las Funciones de Bienestar Social. Se crean las nominadas mesuras normativas de desigualdad. Por construcción los índices normativos no serán apropiados por mesurar la desigualdad en la distribución de magnitudes económicas diferentes de la renta.

El tema objecte del present treball és l'evicció de les servituds predials en el Dret romà clàssic. La qüestió central que ens plantegem és si l'evicció del servei predial generava responsabilitat i en què es fonamentava aquesta responsabilitat. En principi, com ja veurem, podem contestar de manera afirmativa. Més concretament vam tractar de dilucidar si el comprador d'un fonc o d'una servitud podia exigir responsabilitat per evicció quan resultava vençut en una vindicatio servitutis o en una acció negatoria.L'interès que suscita aquest tema prové precisament del seu caràcter dogmàtic i no purament històric, fet que en aquest moment és més destacable donada la implantació actualment en nous plans d'estudi on la vinculació entre el Dret romà i Dret civil es fa patent, ja que tenim un interès comú en temes interdisciplinaris. / El tema objeto del presente trabajo es la evicción de las servidumbres prediales en el Derecho romano clásico. La cuestión central que nos planteamos es si la evicción de lasservidumbres prediales generaba responsabilidad y en qué se fundamentaba esta responsabilidad. En principio, como ya veremos, podemos contestar de modo afirmativo. Más concretamente tratamos de dilucidar si el comprador de un fundo o de una servidumbre podía exigir responsabilidad por evicción cuando resultaba vencido en una vindicatio servitutis o en una acción negatoria.El interés que suscita este tema proviene precisamente de su carácter dogmático y no puramente histórico, hecho que en este momento es más destacable dada la implantación actualmente en nuevos planes de estudio donde la vinculación entre el Derecho romano y Derecho civil se hace patente, ya que tenemos un interés común en temas interdisciplinarios.

La promulgació de la Llei 18/1991, de 6 de juny, de l'Impost sobre la Renda de les Persones Físiques, ha suposat, entre altres coses, la definitiva consagració del model de tributació de les persones físiques no residents a Espanya que havia tingut el seu punt d'arrencada en la Llei 5/1983, de 29 de juny, de mesures urgents en matèria pressupostària, financera i tributària.L'objectiu fonamental del present treball ha estat, des d'un principi, el de determinar els trets més característics d'aquest model a través de la sistematització i anàlisi del contingut dels preceptes que la vigent normativa reguladora de l'Impost sobre la Renda de les Persones Físiques dedica a la matèria.No obstant això, a l'hora d'abordar el tema que constitueix l'objecte d'aquestes pàgines es va posar de manifest l'oportunitat, i àdhuc millor, la conveniència que l'estudi de la legislació positiva vigent estigués precedit, d'un costat, per l'estudi de diversos aspectes relacionats amb el mateix i incardinats en la coneguda com "Part General" del Dret Financer, i, d'un altre, per l'examen de l'evolució que la tributació de les rendes obtingudes per persones físiques no residents a Espanya ha experimentat en la nostra legislació fiscal. / La promulgación de la Ley 18/1991, de 6 de junio, del Impuesto sobre la Renta de las Personas Físicas, ha supuesto, entre otras cosas, la definitiva consagración del modelo de tributación de las personas físicas no residentes en España que había tenido su punto de arranque en la Ley 5/1983, de 29 de junio, de medidas urgentes en materia presupuestaria, financiera y tributaria.El objetivo fundamental del presente trabajo ha sido, desde un principio, el de determinar los rasgos más característicos de este modelo a través de la sistematización y análisis del contenido de los preceptos que la vigente normativa reguladora del Impuesto sobre la Renta de las Personas Físicas dedica a la materia.Sin embargo, a la hora de abordar el tema que constituye el objeto de estas páginas se puso de manifiesto la oportunidad, y aun mejor, la conveniencia que el estudio de la legislación positiva vigente estuviese precedido, de un lado, por el estudio de diversos aspectos relacionados con el mismo e incardinados en la conocida como "Parte General" del Derecho Financiero, y, de otro, por el examen de la evolución que la tributación de las rentas obtenidas por personas físicas no residentes en España ha experimentado en nuestra legislación fiscal.

Tot i que som davant d'un tema en què el nombre de treballs és força abundant, cal reconèixer que el panorama ha canviat força en els darrers anys. Concretament des de la celebració de les jornades "Desamortización y Hacienda Pública" publicades el 1986, s'han aconseguit estudis més aprofundits sobre aspectes que en principi no preocupaven. Ara interessa més saber com es va transferir la propietat, la seva modificació o les seves conseqüències en l'estructura agrària. I, sobretot, hem superat la idea d'unes lleis desamortitzadores poc revolucionàries. El canvi de l'antic règim a la societat liberal començava a gestar-se al segle XVIII, però necessitarà tot el segle XIX per a consolidar-se.És clar que altres mesures com la desvinculació o la dissolució del règim senyorial, suposaren una transformació més important (pel seu abast) de l'agricultura contemporània. Però no hem d'oblidar que la desamortització és l'única mesura de la revolució burgesa que implica una transferència de propietats d'unes mans a altres. La propietat ara serà total i directa.A més, sovint quan es parla de desamortització hom pensa ràpidament en Mendizàbal. De fet, el procés desamortitzador és força dilatat en tot el segle XIX i cada període gaudeix d'unes característiques diferents. Cal establir cronològicament dues parts dins el període estudiat: en un primer període prevalen les lleis de Mendizàbal -amb les formes de venda i pagament establertes per ell-; i en el període d'Espartero, sovint oblidat, però que d'alguna manera beneficià el petit pagès perquè posava en venda les finques més petites (que la burgesia no volia) alhora que permetia el pagament en metàl.lic i en vint terminis. Així doncs, Mendizàbal potser afavoria més el pagament en títols de deute públic, mentre que Espartero premiava els sectors menys afortunats econòmicament. / Aun cuando estamos en frente de un tema en qué el número de trabajos es fuerza abundante, hay que reconocer que el panorama ha cambiado fuerza en los últimos años. Concretamente desde la celebración de las jornadas "Desamortización y Hacienda Pública" publicadas el 1986, se han conseguido estudios más profundizados sobre aspectos que en principio no preocupaban. Ahora interesa más saber como se transfirió la propiedad, su modificación o sus consecuencias en la estructura agraria. Y, sobre todo, hemos superado la idea de unas leyes desamortitzadoras poco revolucionarias. El cambio del antiguo régimen a la sociedad liberal empezaba a gestarse al siglo XVIII, pero necesitará todo el siglo XIX para consolidarse.Claro está que otros medidas como la desvinculación o la disolución del régimen señorial, supusieron una transformación más importante (por su alcance) de la agricultura contemporánea. Pero no tenemos que olvidar que la desamortitzación es la única medida de la revolución burguesa que implica una transferencia de propiedades de unas manos a otros. La propiedad ahora será total y directa.Además, a menudo cuándo se habla de desamortitzación se piensa rápidamente en Mendizàbal. De hecho, el proceso desamortizador es bastante dilatado en todo el siglo XIX y cada periodoperíodo disfruta de unas características diferentes. Hay que establecer cronológicamente dos partes dentor del período rebuscado: en un primer período prevalecen las leyes de Mendizàbal -con las formas de venta y pago establecidas por él-; y en el periodoperíodo de Espartero, a menudo olvidado, pero que de alguna manera benefició el pequeño labrador porque ponía en venta las fincas más pequeñas (que la burguesía no quería) a la vez que permitía el pago en metálico y en veinte plazos. Así pues, Mendizàbal quizás favorecía más el pago en títulos de deuda pública, mientras que Espartero premiaba los sectores menos afortunados económicamente.

El qüestionament constant al que s'ha sotmès l'Estat del Benestar arreu del món, des de les diferents postures polítiques, socials i econòmiques, ha provocat una crisi de desconfiança ideològica entre les forces polítiques que governen el món en l'actualitat. Així als EUA, per exemple, adduint la permanent contradicció entre drets socials i llibertat individual, els neoconservadors han abandonat, a la pràctica, el principi de garantir un nivell de vida mínim entès com a dret social. D'aquesta manera el Senat i el Congrés, amb majoria republicana, han proposat reduir els fons per a l'assistència sanitària dels vells, els nens i les dones embarassades. També han sofert conseqüències similars els medicaments dels pobres i dels aturats, i els programes d'higiene i salut laboral dels treballadors. Per contra, mentre s'han reduït aquestes despeses socials han augmentat substancialment les despeses militars.Un altre fet rellevant i a tenir en compte és la incitació permanent a la divisió de la classe treballadora que ha anat perdent la seva capacitat adquisitiva. L'acusació més freqüent que s´ha fet és que els únics beneficiaris de les prestacions socials que fa l'Estat són, fins ara, els negres, hispans o altres grups minoritaris. Això ha motivat l'aparició de forts components de xenofòbia ja que, en darrer terme, la culpa s'imputa a la mateixa classe a la qual s'ha considerat incapaç d'elevar el seu propi nivell de vida (Navarro, 1995)1 . Les concepcions d'aquest pensament liberal, que considera l'Estat del Benestar com una causa important de la lentitud del creixement econòmic i de l'augment de l'atur, s'exporten al món occidental durant els anys vuitanta i noranta.Aquest plantejament ha provocat que les societats desenvolupades atribueixin a la despesa "desproporcionada" inherent a l'Estat del Benestar la seva problemàtica econòmica. El major creixement econòmic i menor atur als EUA respecte els països de la Unió Europea, s'han atribuït, per exemple, al fet que als estats americans hi ha una menor protecció social. Així, diversos governs europeus estan seguint polítiques de debilitament de l'Estat del Benestar, cosa que comporta un cost social elevat per als sectors populars i urbans. / El cuestionamiento constante al que se ha sometido el Estado del Bienestar arreo del mundo, desde las diferentes posturas políticas, sociales y económicas, ha provocado una crisis de desconfianza ideológica entre las fuerzas políticas que gobiernan el mundo en la actualidad. Así en los EUA, por ejemplo, aduciendo la permanente contradicción entre derechos sociales y libertad individual, los neoconservadores han abandonado, a la práctica, el principio de garantizar un nivel de vida mínimo entendido como derecho social. De esta manera el Senado y el Congreso, con mayoría republicana, han propuesto reducir los fondos para la asistencia sanitaria de los viejos, los niños y las mujeres embarazadas. También han sufrido consecuencias similares los medicamentos de los pobres y de los desempleados, y los programas de higiene y salud laboral de los trabajadores. Por el contrario, mientras se han reducido estas gastos sociales han aumentado sustancialmentesubstancialmente los gastos militares.Otro hecho relevante y a tener en cuenta es la incitación permanente a la división de la clase trabajadora que ha ido perdiendo su capacidad adquisitiva. La acusación más frecuente que se ha hecho es que los únicos beneficiarios de las prestaciones sociales que hace el Estado son, hasta ahora, los negros, hispanos o otros grupos minoritarios. Esto ha motivado la aparición de fuertes componentes de xenofobia puesto que, en último término, la culpa se imputa a la misma clase a la cual se ha considerado incapaz de elevar su propio nivel de vida (Navarro, 1995)1 . Las concepciones de este pensamiento liberal, que considera el Estado del Bienestar como una causa importante de la lentitud del crecimiento económico y del aumento del paro, se exportan al mundo occidental durante los años ochenta y noventa.Este planteamiento ha provocado que las sociedades desarrolladas atribuyan al gasto "desproporcionada" inherente al Estado del Bienestar su problemática económica. El mayor crecimiento económico y menor paro a los EUA respeto los países de la Unión Europea, se han atribuido, por ejemplo, al hecho que a los estados americanos hay una menor protección social. Así, varios gobiernos europeos están siguiendo políticas de debilitamiento del Estado del Bienestar, cosa que comporta uno coste social elevado para los sectores populares y urbanos.

El treball que presentem -"Estratègies de contestació a la Lleida franquista (1939-1977)"- forma part d'un camp d'investigació -el franquisme- respecte al qual hem dedicat bona part dels nostres esforços de recerca i sobre el qual, si bé s'han produït importants aportacions des de diversos camps de les ciències socials,1 encara graviten nombroses qüestions. I així, des de la història local -tot defugint els localismes- la producció sobre els diferents elements articulats a l'entorn de l'època franquista a Lleida ha estat abundant durant els últims anys. Comprensiblement, després del període de la dictadura, alguns historiadors han esmerçat els esforços a endinsar-se en aquest passat recent de la nostra història contemporània que tant ha condicionat el nostre present.D'una banda, una part important de les investigacions des del camp de la història s'ha centrat en els estudis sobre la repressió política, cultural i social, els quals han fet interessantíssimes aportacions sobre els mecanismes com s'aplicà, els camps socials i les persones que abastà i la informació sobre el nombre de persones executades. Això ha permès conèixer la magnitud i les característiques de la violència política exercida. / El trabajo que presentemos -"Estrategias de contestación a la Lleida franquista (1939-1977)"- forma parte de un campo de investigación -el franquismo- respeto al cual hemos dedicado buena parte de nuestros esfuerzos de búsqueda y sobre el cual, si bien se han producido importantes aportaciones desde varios campos de las ciencias sociales,1 todavía gravitan numerosas cuestiones. Y así, desde la historia local -todo rehuyendo los localismos- la producción sobre los diferentes elementos articulados al en torno a la época franquista a Lleida ha sido abundante durante los últimos años. Comprensiblemente, tras el periodoperíodo de la dictadura, algunos historiadores han empleado los esfuerzos a adentrarse en este pasado reciente de nuestra historia contemporánea que tanto ha condicionado nuestro presente.De una banda, una parte importante de las investigaciones desde el campo de la historia se ha centrado en los estudios sobre la represión política, cultural y social, los cuales han hecho interesantísimas aportaciones sobre los mecanismos como se aplicó, los campos sociales y las personas que abarcó y la información sobre el número de personas ejecutadas. Esto ha permitido conocer la magnitud y las características de la violencia política ejercida.