[EN] Word, words, words. Analysis of the use of writing in artistic works through five case studies is a study focused on the application of writing in art. To do this we ask ourselves what writing is and how it affects and influences how art is produced. We consider that the world of writing and, consequently, literature, is able to contain all the knowledge in the world. Through this medium, there is nothing that cannot be said or expressed based on a unifying approach and a holistic vision. We believe that writing has direct impacts on art. Both art and literature are representations of life itself. As such, we feel that they share the capacity to construct what are essentially reflections of our realities, like a relationship between materials, knowledges, attitudes and experiences. In this way, we understand culture and knowledge as a field of synergies that produce reflection points between different disciplines. Our objective is, through a consideration of all relevant elements, to consider how all artistic work moves in a wide spectrum of the elements of life and how it touches the themes which form our conversation. Consequently, this thesis presents an analysis of the experimentation carried out in the world of contemporary art relating to writing, including aspects inherent to writing such as the word, text, language and reading. A deep analysis of these questions, through a rigorous study of five personal works will allow us to pick out the themes and references which revolve around our own production. We intend to create a network of references associated with modern and contemporary art while also touching other fields of knowledge such as literature, cinema, philosophy, mathematics and medicine. Making observations through the prism of the study of art, links will be made between theory and its practical application. In this way, we will apply a qualitative and experimental methodology which has led us to a continuous coming and going between theory and practice and vice versa. The publication is divided into three parts. In the first, we consider a conceptual representation of writing which allows us to establish the different typologies that exist, making links and connections between them. At the same time, we investigate the way in which these typologies are used as a principal strategy in contemporary art. Next, we discuss artistic premises that predate this study. In the second and third parts, we present five our case studies organised by artistic discipline; installations and performance. Our intention is to carry out a cataloguing of artists who have made notable contributions in the fields which we are considering, based as much on theory as practice. We place a special emphasis on constructing a constellation of references operating on both a national and international stage. In conclusion, our aim is to choose works which allow us, through their study, to create a narrative and a series of conclusions which can later be transferred to our own creative work. To do this, we plan to develop a study which encompasses multiple themes, highlighting the idea that all artistic work is in fact a product of and a reflection of a reality and that as a consequence, it is able to touch on numerous themes. / [ES] Palabras, palabras, palabras. Análisis del uso de la escritura en la obra artística a través de cinco casos de estudio es una investigación que se centra en el ejercicio de la escritura aplicado a la práctica artística. Para ello nos cuestionamos qué es escribir y cómo afecta e influye en los modos de hacer en las artes. Consideramos que el universo de la escritura, y por ende el de la literatura, es capaz de albergar todo el conocimiento del mundo. A través de su medio, todo puede ser dicho, abarcado y expuesto con una actitud integradora, fundando una visión holística. Consideramos que este hecho guarda correspondencias directas con el arte. Ambas, literatura y arte suponen una presentación de las cosas de la vida. Por ello pensamos que comparten, desde la creación, la capacidad de construir productos que son reflejo de nuestras realidades, como una interrelación de materias, saberes, actitudes y experiencias. En este sentido, asimilamos la cultura y el saber como un campo de sinergias que produce puntos de conexión entre distintas disciplinas. Nuestro objetivo consiste en entresacar todas las consideraciones puestas en juego y concluir que toda producción artística se mueve en el amplio espectro de las cosas de la vida, tocando en consecuencia los múltiples temas con los que entra en diálogo. En consecuencia, en esta tesis doctoral desarrollamos un análisis de la experimentación que el mundo del arte contemporáneo realiza sobre la escritura, incluyendo aspectos que le son propios, como la palabra, el texto, el lenguaje y la lectura. Ahondamos en estas cuestiones para, mediante el riguroso estudio de cinco propuestas personales, entresacar los temas y los referentes que orbitan en torno a nuestra producción propia. Por tanto, nos planteamos tejer una red de referencias circunscritas al arte moderno y al arte contemporáneo, pero que también toca otros terrenos del conocimiento como la literatura, el cine, la filosofía, las matemáticas y la medicina. Observando estas consideraciones a través de la lente del estudio en arte, y vehiculando la teoría con su aplicación práctica. Con ello, aplicamos una metodología cualitativa y experimental, que nos ha inducido a un ir y venir constante de la teoría a la práctica, y viceversa. En este sentido, nuestra publicación se divide en tres partes. En la primera, nos aproximamos a la escritura para efectuar una presentación conceptual de la misma que nos permita establecer las distintas tipologías de texto que existen, realizando diferencias y conexiones entre ellas. De forma paralela, comprobamos el modo en el que estas tipologías se usan como principal estrategia en el arte contemporáneo, evidenciando una serie de combinaciones posibles. A continuación, exponemos los antecedentes artísticos previos a esta investigación. En la segunda y la tercera parte, presentamos nuestros cinco casos de estudios divididos por disciplinas artísticas: la instalación y la performance. Nuestra intención con cada uno de los cinco capítulos que conforman estas dos partes, es realizar una catalogación de autores, dedicados tanto a la teoría como a la práctica, que han ofrecido notables aportaciones en los campos que nos planteamos como casos de estudio. Poniendo especial atención en construir una constelación de referentes que responda tanto al ámbito nacional como al internacional. En definitiva, nos planteamos escoger aquellas propuestas que se relacionan con las piezas que presentamos para mediante su examen poder crear una narración donde los distintos casos de estudio nos conducen a una serie de conclusiones para volcarlas en los resultados de nuestro hacer creativo. Para ello nos proponemos desarrollar una investigación transversal que toca múltiples temas, recalcando la idea de que toda manifestación artística es producto y reflejo de una realidad, y, por tanto, es capaz de tocar diversas materias. / [CAT] Paraules, paraules, paraules. Anàlisi de l'ús de l'escriptura en l'obra artística a través de cinc casos d'estudi és una recerca que se centra en l'exercici de l'escriptura aplicat a la pràctica artística. Amb aquesta finalitat ens qüestionem què és escriure, i com afecta i influeix en les maneres de fer en les arts. Considerem que l'univers de l'escriptura i, per tant, el de la literatura, és capaç d'albergar tot el coneixement del món. A través d'aquest mitjà, tot es pot dir, abastar i exposar amb una actitud integradora, fundant una visió holística. Considerem que aquest fet té correspondències directes amb l'art. Ambdues, literatura i art, suposen una presentació de les coses de la vida. Per això pensem que comparteixen, des de la creació, la capacitat de construir productes que són reflex de les nostres realitats, com una interrelació de matèries, sabers, actituds i experiències. En aquest sentit, assimilem la cultura i el saber com un camp de sinergies que produeix punts de connexió entre diferents disciplines. El nostre objectiu consisteix a traure totes les consideracions posades en joc i concloure que tota producció artística es mou en l'ampli espectre de les coses de la vida, i toca en conseqüència els múltiples temes amb què entra en diàleg. En conseqüència, en aquesta tesi doctoral desenvolupem una anàlisi de l'experimentació que el món de l'art contemporani realitza sobre l'escriptura, incloent-hi aspectes que li són propis, com la paraula, el text, el llenguatge i la lectura. Aprofundim en aquestes qüestions per a, mitjançant el rigorós estudi de cinc propostes personals, traure els temes i els referents que orbiten entorn de la nostra producció pròpia. Per tant, ens plantegem teixir una xarxa de referències circumscrites a l'art modern i a l'art contemporani, però que també toca altres terrenys del coneixement com la literatura, el cinema, la filosofia, les matemàtiques i la medicina. Observant aquestes consideracions a través de la lent de l'estudi en art, i vehiculant la teoria amb la seua aplicació pràctica. Amb això, apliquem una metodologia qualitativa i experimental, que ens ha induït a un anar i venir constant de la teoria a la pràctica, i viceversa. En aquest sentit, la nostra publicació es divideix en tres parts. En la primera, ens aproximem a l'escriptura per a efectuar una presentació conceptual d'aquesta que ens permeta establir les diferents tipologies de text que hi ha, realitzant diferències i connexions entre aquestes. De forma paral·lela, comprovem la manera en la qual aquestes tipologies s'usen com a principal estratègia en l'art contemporani, evidenciant una sèrie de combinacions possibles. A continuació, exposem els antecedents artístics previs a aquesta recerca. En la segona i la tercera part, presentem els cinc casos d'estudi dividits per disciplines artístiques: la instal·lació i la performance. La nostra intenció amb cadascun dels cinc capítols que conformen aquestes dues parts és fer una catalogació d'autors i autores -dedicats tant a la teoria com a la pràctica- que han oferit notables aportacions en els camps que ens plantegem com a casos d'estudi, posant especial atenció a construir una constel·lació de referents que responga tant a l'àmbit nacional com a l'internacional. En definitiva, ens plantegem escollir aquelles propostes que es relacionen amb les peces que presentem per a, mitjançant el seu examen, poder crear una narració on els diferents casos d'estudi ens conduïsquen a una sèrie de conclusions per a abocar-les en els resultats del nostre fer creatiu. Amb aquesta finalitat, ens proposem desenvolupar una recerca transversal que toca múltiples temes, recalcant la idea que tota manifestació artística és producte i reflex d'una realitat, i per tant, és capaç de tocar diverses matèries. / Artime Pinilla, J. (2021). Palabras, palabras, palabras. Análisis del uso de la escritura en la obra artística a través de cinco casos de estudio [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/176056

[EN] ABSTRACT (ENGLISH) VIDEOART AND APPROPRIATION: A CRITICAL TOOL TO DENOUNCE GENDER VIOLENCE IN THE IMAGES. This doctoral thesis has as main objective to analyze and report gender-based violence that exists in the visual culture and the media narratives that we consume, showing specifically how videoart made by women is a form of empowerment and social criticism. This objective will be reached through Videoart and appropriation of images taken from other media such as Television or Cinema. This research is divided into two parts: the first develops the Video in the art practice as a critical vehicle. In this segment the different techniques employed by several videoartists are also addressed and it shows how the language of this language of the arts constitutes a rebellious response against the system and the media, especially television. The second part of the thesis is focused on the analysis of gender discourse in the field of Videoart. There have been selected several examples of representative artistic works, indicative of the power that Video production has as a critique of patriarchal society and gender violence as established roles, fixed stereotypes, imposed identities, etc. Methodologically the work has been performed collecting, studying and analyzing a wide range of Video productions, evaluating not only those associated with the arts but also those that largely determine social behaviors, such as Television images. Subsequently, and after handling simultaneously assays, studies, and research carried out by other authors about the Videographic practice in the fields of audiovisual communication, theory and criticism of the arts, it is diagnostically ascertained how the use of Video enables the analysis and criticism regarding gender by means of the PhD student own artistic practice, which has taken place between two territories: Spain and Mexico. The artistic language of Video has got a transformative, critical and pedagogical function. If through Television or Cinema we can get to learn and accept violence, sexist behavior, machismo¿ then, we could assume that through the practice and exhibition of Videographic proposals with non discriminatory feminist content, we would be able to "unlearn" patterns, behaviors and habits that have been tacitly imposed. With the results obtained in this theoretical-practical research, this issue is explicitly proposed, presenting as an alternative an educational, reflexive and constructive use and exercise of the Videographic practice. KEYWORDS: Videoart, appropriation, gender violence, culture, media. / [ES] RESUMEN (CASTELLANO) VIDEOARTE Y APROPIACIÓN: UNA HERRAMIENTA CRÍTICA DE DENUNCIA SOBRE LA VIOLENCIA DE GÉNERO EN LAS IMÁGENES. La presente tesis doctoral tiene como objetivo principal, a través del videoarte y la apropiación de imágenes extraídas de otros medios ¿como la televisión o el cine¿, analizar y denunciar la violencia de género que existe en la cultura visual y en las narrativas mediáticas que consumimos mostrando específicamente cómo el videoarte hecho por mujeres supone una forma de empoderamiento y crítica social. Para ello, esta investigación se estructura en dos partes: la primera desarrolla el medio del vídeo en la práctica artística como vehículo crítico. En este segmento también se abordan las diferentes técnicas empleadas en la práctica de varios/as videoartistas y con ello se muestra cómo este lenguaje propio de las artes constituye una respuesta contestataria ante el sistema y los medios, especialmente la televisión. La segunda parte de la tesis está centrada en el análisis del discurso de género en el ámbito del videoarte. Se han seleccionado varios ejemplos de obras artísticas representativas e indicativas del poder que demuestra tener la producción videográfica como crítica a la sociedad patriarcal y a la violencia de género según roles establecidos, estereotipos fijados, identidades impuestas, etc. Metodológicamente, se opera recopilando, estudiando y analizando un amplio rango de producciones videográficas, valorando no solo las asociadas a las artes sino también aquellas que condicionan en gran medida los comportamientos sociales, como por ejemplo las imágenes de la televisión. Con posterioridad, y después de manejar simultáneamente estudios, ensayos e investigaciones elaboradas por otros autores/as de las prácticas videográficas en los ámbitos de la comunicación audiovisual, la teoría y la crítica de las artes, se trata de constatar mediante diagnóstico cómo el uso del vídeo posibilita el análisis y la crítica en cuanto a cuestiones de género mediante la práctica artística propia: que se lleva a cabo entre dos territorios, España y México. El lenguaje artístico del vídeo tiene una función transformadora, crítica y pedagógica. Si a través de la televisión o el cine se pueden llegar a aprender y aceptar la violencia, las conductas sexistas, los comportamientos machistas¿ con la práctica y la exhibición de propuestas videográficas de contenido feminista no discriminatorio, se pueden llegar a desaprender ese tipo de pautas, conductas y hábitos que se nos imponen de modo tácito. Con los resultados que se obtienen en esta investigación teórico práctica se presenta esta cuestión de modo explícito proponiendo como alternativa un uso y un ejercicio de la práctica videográfica que es reflexivo, constructivo y educativo. PALABRAS CLAVE: videoarte, apropiación, violencia, género, cultura, medios. / [CA] RESUM (VALENCIÁ) VIDEOART I APROPIACIÓ: UNA FERRAMENTA CRÍTICA DE DENÚNCIA SOBRE LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE A LES IMATGES. La present tesi doctoral té com a objectiu principal, a través del Videoart i l'apropiació d'imatges extretes d'altres mitjans -com la Televisió o el Cinema-, analitzar i denunciar la violència de gènere que existeix en la cultura visual i en les narratives mediàtiques que consumim, mostrant específicament com el Videoart fet per dones suposa una forma d'apoderament i crítica social. Per a això, aquesta investigació s'estructura en dues parts: la primera desenvolupa el mitjà del Vídeo a la pràctica artística com a vehicle crític. En aquest segment també s'aborden les diferents tècniques emprades en la pràctica de diversos/es videoartistes i amb això es mostra com aquest llenguatge propi de les arts constitueix una resposta contestatària davant el sistema i els mitjans, especialment la Televisió. La segona part de la tesi està centrada en l'anàlisi del discurs de gènere en l'àmbit del Videoart. S'han seleccionat diversos exemples d'obres artístiques representatives i indicatives del poder que demostra tenir la producció Videogràfica com a crítica a la societat patriarcal i a la violència de gènere segons rols establerts, estereotips fixats, identitats imposades, etc. Metodològicament, s'opera recopilant, estudiant i analitzant un ampli rang de produccions Videogràfiques, valorant no només les associades a les arts sinó també aquelles que condicionen en gran mesura els comportaments socials, com ara les imatges de la Televisió. Amb posterioritat, i després de manejar simultàniament estudis, assaigs i investigacions elaborades per altres autors/es de les pràctiques videogràfiques en els àmbits de la comunicació audiovisual, la teoria i la crítica de les arts, es tracta de constatar mitjançant diagnòstic com l'ús del vídeo possibilita l'anàlisi i la crítica pel que fa a qüestions de gènere, mitjançant la pràctica artística pròpia que es du a terme entre dos territoris: Espanya i Mèxic. El llenguatge artístic del Vídeo té una funció transformadora, crítica i pedagògica. Si a través de la televisió o el cinema es poden arribar a aprendre i acceptar la violència, les conductes sexistes, els comportaments masclistes... amb la pràctica i l'exhibició de propostes videogràfiques de contingut feminista no discriminatori, es poden arribar a "desaprendre" aquest tipus de pautes, conductes i hàbits que se'ns imposen de manera tàcita. Amb els resultats que s'obtenen en aquesta investigació teoricopràctica es presenta aquesta qüestió de manera explícita proposant com a alternativa un ús i un exercici de la pràctica videogràfica que és reflexiu, constructiu i educatiu. PARAULES CLAU: videoart, apropiació, violència de gènere, cultura, mitjans / Herrero Cervera, AM. (2016). Videoarte y Apropiación: Una herramienta crítica de denuncia sobre la violencia de género en las imágenes [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/63228

[EN] This research presents a reflection on the diversification of those collective artistic practices from the 90s heavily influenced by political activism and social engagement movements; and how, since the beginning of the new millennium there have been displacements and intersections between artistic and architectural practices and activism blurring its boundaries. The study shows the moments in which collaborative and transdisciplinary work of a rebellious and activist character attains meaning due to the increasing global capitalist order, finding the inescapable memory of the avantgarde by combining art and every day life. By looking at different contexts, we chart an initial route through activism from the 60s to the 80s, showing resistance practices in latitudes away from the hegemonic art centres, such as Latin America, and its importance in contemporary practice. Part of the research has been focused on observing these new strategies of action and ways of promoting the construction of social space on an anthropometric scale, that is, from participatory and community practices, alternative circuits, social relations, direct interventions and affective experience, with the last section focusing on the experience in Spain. We present the resurgence of cross-disciplinary groups formed from art, architecture, sociology, anthropology, philosophy, pedagogy, mapping, law, among other disciplines that together with all citizens, share a common objective: making and taking part in the city. The work covers the reformulation of artistic activism, institutional critique and a social movement approach in the 'mainstream' city, understood as a space of struggle and resistance against the neoliberalising laboratory in which financial powers have turned cities in XX and XXI centuries. / [ES] Esta investigación presenta una reflexión sobre la diversificación de las prácticas artísticas colectivas que han estado impregnadas por el activismo político y el compromiso social desde la década de los 90, en la llamada era de la globalización y cómo a partir del nuevo milenio se han producido intersecciones y desplazamientos entre práctica artística, práctica arquitectónica y activismo, desdibujando sus límites. El estudio muestra los momentos en el que el trabajo colaborativo, transdisciplinar, de carácter contestatario y activista adquiere sentido debido al creciente orden capitalista mundial, encontrando en estas prácticas el recuerdo ineludible de las vanguardias por anexionar arte y vida cotididana. Observando contextos diferentes, hemos trazado una ruta por el activismo desde la década de los 60 hasta la década de impasse de los 80, en la que se ralentiza el carácter político de las prácticas políticas, mostrando prácticas de resistencia en latitudes alejadas de los centros de arte hegemónicos, como América Latina, que se han extendido a las prácticas contemporáneas. Se ha focalizado parte de la investigación en observar esas nuevas estrategias de acción y formas de promover la construcción del espacio social desde el arte participativo y comunitario, los circuitos alternativos, las relaciones sociales, las intervenciones directas, la experiencia afectiva, actitudes producidas y reproducidas a escala antropométrica, centrando la última parte en lo acontecido en el Estado español. Hemos presentado el resurgimiento de colectivos transdisciplinares formados desde el arte, la arquitectura, la sociología, la antropología, la filosofía, la pedagogía, la cartografía, el derecho -entre otras tantas disciplinas- que junto al conjunto de la ciudadanía, han participado de un objetivo común: hacer ciudad y participar de ella. El trabajo recoge las reformulaciones del activismo artístico y la crítica institucional o la aproximación a los movimientos sociales en la ciudad maisntream, entendida ésta como un espacio de lucha y resistencia frente al laboratorio neoliberalizador en el que losespacio de lucha y resistencia frente al laboratorio neoliberalizador en el que los poderes financieros han convertido a las ciudades de los siglos XX y XXI. / [CA] Aquesta recerca presenta una reflexió sobre la diversificació de les pràctiques artístiques col·lectives que han estat impregnades per l'activisme polític i el compromís social des de la dècada dels 90, en la trucada era de la globalització i com a partir del nou mil·lenni s'han produït interseccions i desplaçaments entre pràctica artística, pràctica arquitectònica i activisme, desdibuixant els seus límits. L'estudi mostra els moments en el qual el treball col·laboratiu, transdisciplinar, de caràcter contestatari i activista adquireix sentit a causa del creixent ordre capitalista mundial, trobant en aquestes pràctiques el record ineludible de les avantguardes per annexionar art i vida quotidiana. Observant contextos diferents, hem traçat una ruta per l'activisme des de la dècada dels 60 fins a la dècada d'impasse dels 80, en la qual es ralenteix el caràcter polític de les pràctiques polítiques, mostrant pràctiques de resistència en latituds allunyades dels centres d'art hegemònics, com Amèrica Llatina, i que s'han estès a les pràctiques contemporànies. S'ha focalitzat part de la recerca a observar aqueixes noves estratègies d'acció i formes de promoure la construcció de l'espai social des de l'art participatiu i comunitari, els circuits alternatius, les relacions socials, les intervencions directes, l'experiència afectiva, actituds produïdes i reproduïdes a escala antropomètrica, centrant l'última part en l'esdevingut en l'Estat espanyol. Hem presentat el ressorgiment de col·lectius transdisciplinars formats des de l'art, l'arquitectura, la sociologia, l'antropologia, la filosofia, la pedagogia, la cartografia, el dret entre d'altres disciplines, que al costat del conjunt de la ciutadania, han participat d'un objectiu comú: fer ciutat i participar d'ella. Aquest treball recull les re-formulacions de l'activisme artístic, la crítica institucional i l'aproximació als moviments socials en la ciutat maisntream, entesa aquesta com un espai de lluita i resistència enfront del laboratori neoliberal en el qual els poders financers han convertit a les ciutats dels segles XX i XXI / Molina Vázquez, MDC. (2016). Colectividad y construcción del espacio social. Algunas disidencias e intersecciones entre las prácticas artística y arquitectónica en el tardocapitalismo [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/63465

From separation to the union with itself, from desertion to the assumption of inner responsibility, human conscience uses art to transform itself within boredom, as well as within its historical aspects. Since ancient times human being have referred to the destructive potential of boredom, but also to a certain link with creativity, considered either divine or natural in origin. It seems that from the most virtuous to the most banal of activities, boredom threatens to point at a mysterious void with no meaning that challenges the capacity of our conscience to create its own meaning. This void is feared by contemporary society, which struggles to avoid it by denying it in the form of the mere behavioral study of those involved, their abandonment in consumerist dynamics and, of course, direct criticism to the phenomenon of boredom itself. Precisely, in this last case of projection into criticism, we find the access to the unconscious implications of those transformation factors. Such implications prepare for its experience. They will be mainly the criticism itself, but above all the mechanism of the judgement or underlying devaluation which limits the reality we observe according to personal impressions which rule out some fundamental features of the artistic phenomenon as a whole. The judgement cannot avoid representing the judge, and, when that sensitive richness of reality is reduced, it cannot avoid finding in this judge the same devaluation it projects. This creative recognition of conscience, which science and avant-garde art stated along the 20th century, is the key to having a more creative life, since it allows the individual to be integrated as the centre of their experience of time. Even more so in boredom, whose effects on perception take us all the way from a stressful time which seems endless (a gap between time and reality) to the temporary suspension of the instant where our whole world is questioned. Avant-garde art has reflected this path towards the depths of boredom between the questioning of its present time and the promise of creative fulfillment. That is the reason why, from the very start, avantgarde has interpreted it according to its "negative" or "positive", separatist or unitary, aspects, event though the latter has gone practically unnoticed. The hatred declared by artists express that the first avantgarde period started to consider this emotion as a landmark in the process of creative liberation. It is in the second period that boredom is revisited with a more unifying intention by artists who renew the social function of art according to the experience of time. Thanks to this second movement and its promiscuous spread, time definitely becomes an artistic object and so does boredom, linked to it. Fort he first time boredom is used and shown openly as one more possibility of the creative and artistic experience open to interpretation, between the separatist disillusion and the conscious and spontaneous unity regarding creative processes. This phenomenon is growing in today's art. Both the number of works and of exhibitions increase at an international level. The proposals of Kama Sokolnicka, Nargess Hashemi or Navid Nuur, among others, deal with a bored conscience that is observed from the all-embracing cohesion with the world. Therefore, boredom gives way to the direct and present experience of individual creativity. That is why the work of art will not necessarily be shown as representing boredom in unity or separation, but rather as a product of learning through boredom. Artists do no longer worry about showing their boredom, because instead of projecting it on the world, they have understood that its solution needs to go through the transformation of their perceptions. / De la separación a la unión consigo misma, del abandono a la toma de responsabilidad interior, la conciencia humana utiliza el arte para transformarse en el aburrimiento, así como en sus vertientes históricas. Desde la antigüedad se ha referido su potencial destructor pero también cierto vínculo con la capacidad creativa humana, bien fuera considerada de origen divino o natural. Y es que parece ser que de la más virtuosa a la más banal de las actividades, el aburrimiento amenaza señalando a un misterioso vacío de sentido que reta la capacidad de la conciencia para crear significado propio. Vacío que la sociedad contemporánea teme y se afana en esquivar al negarlo mediante el mero estudio conductual de los afectados, el abandono de estos a las dinámicas de consumo y cómo no, la crítica directa hacia el fenómeno mismo del aburrimiento. Precisamente, en este último caso de proyección en la crítica encontramos el acceso a las implicaciones inconscientes de estos factores del aburrimiento. Implicaciones que desde el centro de la conciencia aburrida predisponen a su experiencia. Estas serán eminentemente la crítica, pero sobre todo el mecanismo del juicio o desvalorización subyacente que acota la realidad observada en base a impresiones personales que descartan caracteres fundamentales del fenómeno artístico en su totalidad. De esta forma el juicio no puede evitar representar al juez así como, al reducir la riqueza sensitiva de la realidad, encontrar en este juez la misma desvalorización que proyecta. Este reconocimiento creativo de la conciencia, tal como la ciencia y el arte de vanguardia recuerdan en el siglo XX, es la clave para tener una vida más creativa al permitir integrar al individuo como centro de su experiencia temporal. Más aun en el aburrimiento, cuyos efectos sobre la percepción nos lleva de un tiempo estresante que parece no acabar nunca a la suspensión temporal del instante donde todo nuestro mundo es cuestionado. El arte de vanguardia ha reflejado este recorrido hacia las profundidades del aburrimiento entre el cuestionamiento de su tiempo presente y la promesa de plenitud creadora. Por esto desde sus inicios la vanguardia lo ha interpretado desde vertientes "negativa" o "positiva", separatista o unitaria, aunque esta última haya pasado casi desapercibida. La simpatía y odio declarados por los artistas expresan de forma nítida que durante el primer periodo de vanguardia esta emoción es una encrucijada en el proceso creativo. Es en el segundo periodo cuando el aburrimiento se interpreta íntegramente. Gracias a esto el tiempo se incorpora como objeto artístico y ligado a él, el aburrimiento. Por primera vez, el aburrimiento se utiliza y muestra como una posibilidad más de la experiencia creativa y artística abierta a la interpretación, entre el desencanto separatista y la unidad consciente y espontánea por los procesos creativos. Este fenómeno gana expansión en el arte actual. Tanto las obras como las exposiciones crecen internacionalmente. Las propuestas de Kama Sokolnicka, Nargess Hashemi o Navid Nuur, entre otras, abordan una conciencia aburrida que se observa desde la cohesión totalizadora con el mundo. Por lo tanto, el aburrimiento da paso a la experiencia directa y presente de la creatividad individual. Por esto la obra ya no se mostrará necesariamente como representación de aburrimiento en unidad o separación sino más bien como un producto del aprendizaje a través de él. Los artistas ya no se preocupan en mostrar su aburrimiento porque en vez de proyectarlo sobre el mundo, han comprendido que su solución pasa por la transformación de sus percepciones. / De la separació a la unió amb si mateixa, de l'abandó a la presa de responsabilitat interior, la consciència humana utilitza l'art per a transformar-se en l'avorriment, així com en els seus vessants històrics. Des de l'antiguitat totes les veus que ho han tractat en profunditat s'han referit al potencial destructor però també a cert vincle amb la capacitat creativa, bé fóra considerada d'origen diví o natural. I és que sembla ser que de la més virtuosa a la més banal de les activitats, l'avorriment amenaça assenyalant a un misteriós buit de sentit que repta la capacitat de la consciència per a crear significat propi. Buit que la societat contemporània tem i malda per esquivar en negar-ho mitjançant el mer estudi de la conducta dels afectats, l'abandó d'aquests a les dinàmiques de consum i com no, la crítica directa cap al fenomen mateix de l'avorriment. Precisament, en aquest últim cas de projecció en la crítica trobem l'accés a les implicacions inconscients d'aquests factors de l'avorriment. Implicacions que des del centre de la consciència avorrida, predisposen a la seua experiència. Aquestes seran eminentment la crítica mateixa, però sobretot el mecanisme del judici o desvaloració subjacent que fita la realitat observada sobre la base d'impressions personals que descarten caràcters fonamentals del fenomen artístic en la seua totalitat. D'aquesta forma el judici no pot evitar representar al jutge així com, en reduir la riquesa sensitiva de la realitat, trobar en aquest jutge la mateixa desvaloració que projecta. Aquest reconeixement creatiu de la consciència, tal com la ciència i l'art d'avantguarda han recordat al llarg del segle XX, és la clau per a tenir una vida més creativa en permetre integrar a l'individu com a centre de la seua experiència temporal. Més encara en l'avorriment, del qual els efectes sobre la percepció ens porta d'un temps estressant que sembla no acabar mai a la suspensió temporal de l'instant on tot el nostre món és qüestionat. L'art d'avantguarda ha reflectit aquest recorregut cap a les profunditats de l'avorriment entre el qüestionament del seu temps present i la promesa de plenitud creadora. Per açò des dels seus inicis l'avantguarda ho ha interpretat des dels seus vessants "negativa" o "positiva", separatista o unitària, encara que aquesta última haja passat pràcticament desapercebuda. La simpatía i l'odi que els artistes del primer període d'avantguarda expressen considera aquesta emoció com un encreuament en el procés d'alliberament creatiu. Serà en el segon període quan l'avorriment és tornat a visitar amb una intenció més integradora per artistes que renoven la funció social de l'art sobre la base de l'experiència temporal. Gràcies a aquest segon moviment i la seua promíscua dispersió, el temps s'incorpora definitivament com a objecte artístic i lligat a ell, l'avorriment. L'avorriment s'utilitza i mostra per primera vegada sense embuts, com una possibilitat més de l'experiència creativa i artística oberta a la interpretació, entre el desencantament separatista i la unitat conscient i espontània pels processos creatius. Aquest fenomen guanya expansió en l'art actual. Tant les obres com les exposicions creixen internacionalment. Les propostes de Kama Sokolnicka, Nargess Hashemi o Navid Nuur, entre d'altres, aborden una consciència avorrida que s'observa des de la cohesió totalitzadora amb el món. Per tant, l'avorriment dóna pas a l'experiència directa i present de la creativitat individual. Per açò l'obra ja no es mostrarà necessàriament com a representació d'avorriment en unitat o separació sinó més aviat com un producte de l'aprenentatge a través d'ell. Els artistes ja no es preocupen a mostrar el seu avorriment perquè en comptes de projectar-ho sobre el món, han comprès que la seua solució passa per la transformació de les seues percepcions. / Velasco Caballero, S. (2017). EL TIEMPO A SECAS. Estudio sobre las posibilidades creativas del aburrimiento aplicadas a la creación artística [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/86212

There are numerous editions of the Concerto in W. M. Mozart's Do M. KV 314 / 285d which have been appearing since Bernhard Paumgartner was discovered in 1920, at the Mozarteum Library in Salzburg. The current editions take into account the musical writing of the solo part, both from this source and from the flute version. This has established two lines of editing and interpretation, the first following the indications of the manuscript of the oboe part and another according to the indications of the manuscript for flute, naturally transporting the part. This thesis presents a revised edition with an original and unpublished proposal, with articulations and dynamics similar to those used by Mozart himself in other works for solo oboe, mainly the Quartet KV 370 / 368b and the Divertimento for 7 instruments KV251, Works in which the oboe participates like instrument soloist. This makes it possible, for the first time, to have a "Mozartian" score, compared to the currents editions that are far from following the articulations, phrasing and signs of expression, typical of Mozart in his works for solo oboe. On the other hand, the study and analysis of the manuscript with the instrumental parts of the Rara Manuscript 314/1 of the Library of the Mozarteum of Salzburg allows to contribute an edition of the orchestra score with indications of phrasing or product of the arcs that appear in the instrumental parts of The string instruments, mainly of the violins. / Son numerosas las ediciones del Concierto en Do M. KV 314/285d de W. A. Mozart que han ido apareciendo desde que Bernhard Paumgartner descubriese en 1920, en la Biblioteca del Mozarteum de Salzburgo. Las ediciones actuales tienen en cuenta la escritura musical de la parte solista, tanto de esta fuente como de la versión para flauta. Ello ha establecido dos líneas de edición e interpretación, la primera siguiendo las indicaciones del manuscrito de la parte de oboe y otra según las indicaciones del manuscrito para flauta, transportando naturalmente la parte. En esta tesis se aporta una edición revisada con una propuesta original e inédita, con articulaciones y dinámicas similares a las utilizadas por el propio Mozart en otras obras para oboe solista, principalmente el Cuarteto KV 370/368b y el Divertimento para 7 instrumentos KV251, obras en las que el oboe participa como instrumento solista. Esto permite disponer, por vez primera, de una partitura que sea "mozartiana", frente a la actual que dista mucho de seguir las articulaciones, fraseo y signos de expresión, propios de Mozart en otras obras para oboe solista. Por otra parte, el estudio y análisis del manuscrito con las partes instrumentales del Manuscrito Rara 314/1 de la Biblioteca del Mozarteum de Salzburgo permite aportar una edición de la partitura orquestal con indicaciones de fraseo producto de los arcos que aparecen en las partes instrumentales de los instrumentos de cuerda, principalmente de los violines. / Són nombroses les edicions del Concert en Do M. KV 314/285d de W. A. Mozart que han anat apareixent des que Bernhard Paumgartner descobrirà en 1920, en la Biblioteca del Mozarteum de Salzburg. Les edicions actuals tenen en compte l'escriptura musical de la part solista, tant d'esta font com de la versió per a flauta. Això ha establert dos línies d'edició i interpretació, la primera seguint les indicacions del manuscrit de la part d'oboè i una altra segons les indicacions del manuscrit per a flauta, transportant naturalment la part. En esta tesi s'aporta una edició revisada amb una proposta original i inèdita, amb articulacions i dinàmiques semblants a les utilitzades pel mateix Mozart en altres obres per a oboè solista, principalment el Quartet KV 370/368b i el "Divertimento" per a 7 instruments KV251, obres en què l'oboè participa com a instrument solista. Açò permet disposar, per primera vegada, d'una partitura que siga "mozartiana", enfront de l'actual que dista molt de seguir les articulacions, fraseig i signes d'expressió, propis de Mozart en altres obres per a oboè solista. D'altra banda, l'estudi i anàlisi del manuscrit amb les parts instrumentals del Manuscrit Rara 314/1 de la Biblioteca del Mozarteum de Salzburg permet aportar una edició de la partitura orquestral amb indicacions de fraseig producte dels arcs que apareixen en les parts instrumentals dels instruments de corda, principalment dels violins. / Llimerá Galduf, A. (2017). Estudio y análisis comparado del concierto para oboe y orquesta KV314 (285d) de W. A. Mozart [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/91848

En esta tesis se realiza una investigación-acción-participación, basada en la experiencia de trabajos personales y en el la observación y análisis de procesos culturales, sociales y artísticos que cuestionan el rol de la mujer, de la educación y de la estética, propuesto desde el Estado, para proponer nuevos paradigmas culturales y estéticos desde los márgenes. Se propone una postura en relación al significado social y cultural de las prácticas artísticas como generadoras de pensamiento crítico, y a partir de ahí presenta un conjunto de objetivos que vinculan arte, educación y activismo social. El documento se divide en capítulos donde se establecen y explican las referencias teóricas y artísticas que dan forma a un conjunto de actividades de gestión y organización basadas en la colaboración y el trabajo colectivo, y en las que el trabajo en medios como el video y la fotografía vehicula una postura militante en el feminismo y el combate a los procesos de subjetivación operados por el capitalismo neoliberal a través de las imágenes. En cada capítulo correspondiente a la práctica se explican las formas en las que los diferentes proyectos son espacios de creatividad orientados al empoderamiento de diversos grupos sociales: se contextualiza y desarrollan problemáticas como la creación colectiva, el cuerpo humano y la publicidad, las posibilidades críticas de los medios interactivos, la relación entre el arte y el feminismo y la potencia instituyente de la educación basada en el arte desde diversas perspectivas de análisis, tales como las de la estética, la historia y la teoría del arte, los estudios de género, la filosofía crítica, las teorías pedagógicas críticas y los estudios visuales. La tesis presenta una fundamentación exhaustiva de un conjunto de proyectos centrados en la exploración del potencial político del cuerpo en las prácticas artísticas en la esfera pública, así como sus vínculos con prácticas pedagógicas orientadas a la conformación de programas educativos basados en la exploración estética como elemento transversal. En ese sentido, uno de las cualidades de la tesis es aportar elementos para la creación de programas de trabajo en la Universidad Nacional de Educación de Ecuador, es decir, para mostrar al arte como una práctica instituyente de organizaciones e instituciones capaces de promover subjetividades diversas a las dominantes, cuya diseminación tiene lugar a través de los medios, la publicidad y la escuela. / In this thesis, an investigation-action-participation is carried out, based on the experience of personal works and in the observation and analysis of cultural, social and artistic processes that question the role of women, of education and aesthetics, proposed from the State, to propose new cultural and aesthetic paradigms from the margins. A position is proposed in relation to the social and cultural meaning of artistic practices as generators of critical thinking, and from there presents a set of objectives that link art, education and social activism. The document is divided into chapters where the theoretical and artistic references that form a set of management and organization activities based on collaboration and collective work are established and explained, and where works done in video and photography conveys a militant stance in feminism and the fight against the processes of subjectivation operated by neoliberal capitalism through images. In each chapter corresponding to the practice, the ways in which the different projects are spaces of creativity oriented to the empowerment of different social groups are explained: it contextualizes and develops problems such as collective creation, the human body and publicity, the critical possibilities of Interactive media, the relationship between art and feminism and the instituting power of education based on art from different perspectives of analysis, such as aesthetics, history and art theory, gender studies, critical philosophy, critical pedagogical theories and visual studies. The thesis presents an exhaustive foundation of a set of projects focused on the exploration of the body's political potential in artistic practices in the public sphere, as well as its links with pedagogical practices oriented towards the conformation of educational programs based on aesthetic exploration as an element cross. In this sense, one of the qualities of the thesis is to provide elements for the creation of work programs in the National University of Education of Ecuador, that is, to show art as an instituting practice of organizations and institutions capable of promoting diverse subjectivities to the dominant ones, whose dissemination takes place through the media, advertising and school. / A aquesta tesi es realitza una investigació-acció-partcipació que es basa en l'experiència de treballs personals i a la observació i anàlisi de processos culturals,socials i artístics que qüestionen el rol de la dona, de l'educació i de l'estètica proposat desde l'Estat, per a proposar nous paradigmes culturals i estètics des dels marges.Es proposa una postura en relació al significat social i cultural de les pràctiques artístiques com a generadores de pensament crític, i a partir d'ací presenta un conjunt de objectius que vinculen art,educació i activisme social. El document es divideix en capítols on s'establixen i expliquen les refències teòriques i artístiques que donen forma a un conjunt d'activitats de gestió i organització basades en la col.laboració i el treball col.lectiu, i en les que el reball en mitjans com el vídeo i la fotografía vehicula una postura militant en el feminisme i el combat als processos de subjetivació operats pel capitalisme neoliberal a través de les imatges.En cada capítol corresponent a la pràctica s'expliquen les formes en què els diferents projectes són espais de creativitat orientats a l'apoderament de diversos grups socials: es contextualitza i desenrotllen problemàtiques com la creació col.lectiva, el cos humà i la publicitat, les possibilitats crítiques del mitjans interactius,la relació entre l'art i el feminisme i la potencia instituïxen-te de l'educació basada en l'art des de diverses perspectives d'anàlisi, com ara les de l'estètica, la història i la teoría de l'art, els estudis de gènere, la filosofía crítica, les teories pedagògiques crítiques i els estudis visuals.La tesi presenta una fonamentació exhaustiva d'un conjunt de projectes centrats en l'exploració del potencial polític del cos en les pràctiques artístiques en l'esfera pública, així com els seus vincles amb pràctiques pedagògiques orientades a la conformació de programes educatius basats en l'exploració estètica com a element transversal. En eixe sentit, una de les qualitats de la tesi és aportar elements per a la creació de programes de treball en la Universitat Nacional d'Educació d'Equador, és a dir, per a mostrar l'art com una pràctica instuïxen-te d'organitzacions e institucions amb capacitat de promoure subjectivitats diverses a les dominants, la disseminació de les quals té lloc a través dels mitjans, la publicitat i l'escola. / Bueno De Santiago, A. (2018). Experiencias estéticas en el espacio público. Viviendo y educando a través del lenguaje audiovisual, el arte, y la tecnología en favor de la sociedad y los estudios de género [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/100272

Existen unas convenciones interpretativas que afectan de manera directa a los diferentes estilos musicales. La música de los distintos periodos o etapas en las que clasificamos la historia de la música generan una manera de escribir por parte del compositor que plantea numerosas dudas a la hora de una interpretación fiel al estilo de la obra. Se pueden observar distintas maneras de escribir que han ido evolucionando hasta llegar en la actualidad a un grado de concreción en cierto modo extenuante, que viene determinado por algunas tendencias que surgieron a partir de la segunda mitad del siglo XX. Las partituras de la primera mitad del siglo XVIII, barroco tardío, son en cierto modo imprecisas por la ausencia o carencia de indicaciones respecto a la dinámica o signos de expresión y articulación. Por otra parte, las partituras de la segunda mitad del siglo XVIII, clasicismo, contienen signos de articulación y dinámicas mucho más concretas, así como ciertos signos de expresión (rinforzando, crescendo, diminuendo, fortepiano, etc). Esto se puede observar fácilmente al comparar manuscritos de estas dos etapas tan distintas en cuanto a la interpretación musical. Si tomamos como modelos dos grandes de la historia de la música como J. S. Bach y W. A. Mozart, podemos comprobar que, pese a observar algunas diferencias significativas, se supone van dirigidas a músicos que no necesitan indicaciones para saber cómo se han de interpretar estas obras, cada una en su época y con su estilo. No obstante, la manera de articular o dar una cierta duración a los sonidos, por ejemplo a las corcheas delante de semicorcheas, o a las corcheas cuando van por grados conjuntos o por saltos que corresponden a intervalos mayores, suponen en la práctica musical unos aspectos que determinan el estilo. La tecnología actual permite medir la duración de todos estos sonidos a partir de registros sonoros y nos capacita para ofrecer una serie de criterios que determinen un estilo determinado. En esta investigación nos interesa de manera especial el estilo clásico aplicado a la trompeta, instrumento al que nos dedicamos de manera profesional desde hace más de 27 años. La interpretación de la trompeta en el clasicismo, tanto como parte de la orquesta como en la función de solista, recoge en gran medida el estilo interpretativo heredado del barroco. / There are interpretative conventions that directly affect the various musical styles. The various ages or periods whereby we classify the history of music influence the composer to write in a way that brings up many questions when we want to play a version according to the accurate style of the work. It is possible to observe various composing styles that have evolved up to a somehow extenuating degree of specification, which is determined by some trends that appeared during the second half of the 20th century. Scores of the first half of the 18th c. -late Baroque- are somehow imprecise due to the absence or lack of instructions regarding dynamics or articulation and expression. On the other hand, scores of the second half of the 18th c. -Classicism- include much more precise signs for articulation and dynamics, as well as some signs for expression (rinforzando, crescendo, diminuendo, fortepiano, etc.). This can easily be noticed when comparing manuscripts of these two periods that are so different in terms of music interpretation. If we take J. S. Bach and W. A. Mozart, who are two relevant figures in history of music, as models, we realize that they wrote for musicians that do not need directions to know how to play these works -each of them in their own period and style- despite some significant differences. Nevertheless, some aspects that determine the style in music performance are the tonguing fashion or the length given to particular sounds, such as quavers that are before semiquavers or quavers that evolve stepwise or by a greater leap. Current technologies allow us to measure the length of these sounds by using sound records and to offer a series of criteria to determine a particular style. The particular focus of this research is the Classical period applied to the trumpet, the instrument to which I have professionally devoted more than 27 years. Trumpet playing in the Classical era, both as an orchestral part and a soloist role, largely comprises the style inherited from Baroque. / Existeixen unes convencions interpretatives que afecten de manera directa als diferents estils musicals. La música dels diferents períodes o etapes en què classifiquem la història de la música generen una manera d¿escriure per part del compositor que planteja nombrosos dubtes a l¿hora d¿una interpretació fidel a l¿estil de l¿obra. Es poden observar diferents maneres d¿escriure que han anat evolucionant fins arribar en l¿actualitat a un grau de concreció en certa manera extenuant, que ve determinat per algunes tendències que van sorgir a partir de la segona mitat del segle XX. Les partitures de la primera mitat del segle XVIII, barroc tardà, són en certa manera imprecises per l¿absència o manca d¿indicacions respecte a la dinàmica o signes d¿expressió i articulació. D'altra banda, les partitures de la segona meitat del segle XVIII, classicisme, contenen signes d'articulació i dinàmiques molt més concretes, així com certs signes d'expressió (rinforzando, crescendo, diminuendo, fortepiano, etc). Això es pot observar fàcilment al comparar manuscrits d'estes dos etapes tan diferents pel que fa a la interpretació musical. Si prenem com a models dos grans de la història de la música com J. S. Bach i W. A. Mozart, podem comprovar que, malgrat observar algunes diferències significatives, se suposa que van dirigides a músics que no necessiten indicacions per a saber com s'han d'interpretar estes obres, cadascuna en la seua època i amb el seu estil. No obstant això, la manera d'articular o donar una certa duració als sons, per exemple a les corxeres davant de semicorxeres, o a les corxeres quan van per graus conjunts o per salts que corresponen a intervals majors, suposen en la pràctica musical uns aspectes que determinen l'estil. La tecnologia actual permet mesurar la durada de aquests estos sons a partir de registres sonors i ens capacita per a oferir una sèrie de criteris que determinen un estil determinat. En esta investigació ens interessa de manera especial l'estil clàssic aplicat a la trompeta, instrument al qual ens dediquem de manera professional des de fa més de 27 anys. La interpretació de la trompeta en el classicisme, tant com part de l'orquestra com en la funció de solista, recull en gran manera l'estil interpretatiu heretat del barroc. / García Sevilla, JA. (2018). Propuesta de una fórmula de interpretación para la práctica instrumental históricamente informada del repertorio clásico para trompeta. Aplicación performativa al Concierto para Trompeta y Orquesta en Mi Bemol Mayor de Franz Joseph Haydn [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/103685

[EN] In the middle of the 20th century, the emergence of jewellery authors who assumed the avant-garde art and design trends, called into question the very definition of <jewel>, conventionally limited to precious materials and to a mainly ornamental function. This encouraged a progressive trend towards integration of new materials that break convention, although many of them are new compared to traditional jewellery, and were already used in ancient times and cultures outside the Western tradition. Our own experience in the field of jewellery is part of this research for new-old materials. Regarding the material object of the practical experimentation, dehydrated skin has been well studied by historians in the form of parchment, but their traditional applications are more diverse. Craftsmen and contemporary artists have also included in their production, including some jewellers, although the examples are scarce compared to other materials. This reinforces the motivation for a personal experimentation which we describe in detail from its test phase to the final application in a series of thirteen jewels entitled Skin job (2014-2015). The overall objective of this research is to contribute to the provision of a new old material inventory of contemporary jewellery. To achieve this goal, four specific objectives must be met: identify and analyze the specific context of contemporary jewellery which includes this thesis; determine the way in which our past production is related to that context; study aspects that characterize dehydrated skin, dominating the technical and expressive possibilities; creatively integrate it in the preparation of the final objects. The theoretical and practical methodological procedures are divided according to these objectives. First, the development of an analytical taxonomy of new-old materials in contemporary jewellery, gathering information from accredited bibliographic sources and direct information, and through interviews with representative contemporary jewellers. Second, reviewing our history as a methodological strategy to distinguish similarities and differences regarding the specific context. Third, applying the methodology of design from a material, which entails an examination of its physical properties, cataloging its various applications and direct contact with the processing industry, as well as experimental practice reflecting their behaviours in a lab book. Fourth, verify the applicability of the experiments by producing final objects, as a synthesis of the experience and knowledge. As a result, we believe they have identified the framework in which the value system of contemporary jewellery is inverted in relation to traditional jewellery, overlapping the expressive values to the value of the materials. Looking at our own history, we have identified the influence of this concept of jewellery as the main motivator of our production, which is demonstrated through an experimental activity continued with new-old materials. Regarding research on dehydrated skin, we found its historical importance, both in the parchment modality most studied, and the diversity of localized, past and present applications. It is found that, despite its use declined, this type of skin continues to attract the interest of artists, designers and craftsmen. The tests to which the material has undergone in the practice phase allowed us to develop various techniques to integrate the material into jewellery. We have thus been able to confirm what others authors with their own experimentation with different results: the suitability and the wealth of possibilities for this type of skin, as a distinct expressive vehicle among the materials to create jewellery. / [ES] A mediados del s. XX irrumpe una generación de joyeros que asumen las corrientes vanguardistas del arte y del diseño, lo que hizo cuestionarse la definición del concepto <joya>, tradicionalmente limitado a materiales preciosos y una función sobre todo ornamental. Esto alentó una tendencia rupturista a la integración de nuevos materiales, aunque muchos de ellos, si bien son nuevos para la joyería tradicional, ya fueron empleados en la antigüedad y en otras culturas. Nuestra propia trayectoria dentro de la joyería se enmarca en el empleo de estos materiales. Respecto al material objeto de la experimentación práctica, la piel deshidratada ha sido bien estudiada por los historiadores en su modalidad de pergamino, pero sus aplicaciones tradicionales son más diversas. Artesanos y artistas actuales lo han incorporado en su producción, incluidos joyeros, pero los ejemplos son escasos en comparación con otros materiales. Esto refuerza la motivación para realizar una experimentación personal que describimos detalladamente desde su fase de ensayos a la de aplicación definitiva en una serie de trece joyas, titulada Skin job (2014-2015). El objetivo general de esta tesis es contribuir en la aportación de un nuevo-viejo material al inventario de la joyería contemporánea. Para ello deben cumplirse cuatro objetivos específicos: delimitar y analizar el marco concreto de la joyería contemporánea en que se incluye esta tesis; determinar el modo en que nuestra producción anterior se relaciona con ese contexto; estudiar los aspectos que caracterizan a la piel deshidratada, dominando sus posibilidades técnico-expresivas; incluirlo creativamente en la confección de los objetos definitivos. Los procedimientos metodológicos teórico prácticos se dividen en función de estos objetivos. Primero, la elaboración de una taxonomía analítica de los nuevos-viejos materiales en joyería contemporánea, reuniendo información de fuentes bibliográficas acreditadas e información directa, y a través de entrevistas a joyeros contemporáneos representativos. Segundo, la revisión de nuestra trayectoria como estrategia metodológica para distinguir coincidencias y divergencias con respecto al marco concreto. Tercero, aplicar la metodología de diseño a partir de un material, lo que conlleva el examen de sus propiedades físicas, la catalogación de sus diversas aplicaciones y el contacto directo con la industria transformadora, así como, la práctica experimental, reflejando sus comportamientos en un cuaderno de taller. En cuarto lugar, verificar la aplicabilidad de los experimentos mediante la producción de objetos definitivos, como una síntesis de la experiencia y conocimientos adquiridos. Como resultados, consideramos haber identificado el marco de referencia en el que el sistema de valores de la joyería contemporánea se invierte respecto al de la joyería tradicional, superponiendo los valores expresivos al valor de los materiales. Al revisar la trayectoria personal hemos identificado la influencia de este concepto como principal motivador de nuestra producción, lo que se demuestra a través de una actividad experimental continuada con nuevos-viejos materiales. Respecto a la investigación sobre la piel deshidratada, hemos comprobado su importancia histórica, tanto en su modalidad más estudiada del pergamino, como en la diversidad de aplicaciones localizadas, antiguas y actuales. Queda constatado que, a pesar de haber decaído su empleo, este tipo de piel sigue atrayendo el interés de artistas, diseñadores y artesanos. Los ensayos a los que se ha sometido el material en la fase práctica nos han permitido desarrollar técnicas variadas para integrar el material en las joyas. Con ello hemos podido confirmar lo que otros autores plantean con su propia experimentación y con resultados distintos: la adecuación y la riqueza de posibilidades de este tipo de piel, como vehículo expresivo diferenciado entre los mat / [CA] A mitjan s. XX, irromp una generació de joiers que assumeixen els corrents avantguardistes de l'art i del disseny, el que va fer qüestionar-se la definició del concepte <joia>, tradicionalment limitat a materials preciosos i una funció sobretot ornamental. Això va encoratjar una tendència rupturista progressiva a la integració de nous materials, encara que molts d'ells, si bé són nous a la joieria tradicional, ja van ser emprats en l'antiguitat i en altres cultures. La nostra pròpia trajectòria dins de la joieria s'emmarca en l'ús d'aquests materials. Pel que fa al material objecte de l'experimentació pràctica, la pell deshidratada ha estat ben estudiada pels historiadors en la modalitat de pergamí, però les seues aplicacions tradicionals són més diverses. Artesans i artistes actuals ho han incorporat en la seua producció, inclosos joiers, però els exemples són escassos en comparació amb altres materials. Açò reforça la motivació per realitzar una experimentació personal que descrivim detalladament des de la fase d'assajos a la d'aplicació definitiva en una sèrie de tretze joies, titulada Skin job (2014-2015). L'objectiu general d'aquesta tesi és contribuir a l'aportació d'un nou-vell material a l'inventari de la joieria contemporània. Per a això s'han de complir quatre objectius específics: delimitar i analitzar el marc concret de la joieria contemporània en què s'inclou aquesta tesi; determinar la manera en que la nostra producció anterior es relaciona amb aquest context; estudiar els aspectes que caracteritzen la pell deshidratada, dominant les seues possibilitats tècnic-expressives; incloure-ho creativament en la confecció dels objectes definitius. Els procediments metodològics teòrics i pràctics es divideixen en funció d'aquests objectius. Primer, l'elaboració d'una taxonomia analítica dels nous-vells materials en joieria contemporània, reunint informació de fonts bibliogràfiques acreditades i informació directa, i a través d'entrevistes a joiers contemporanis representatius. Segon, la revisió de la nostra trajectòria com a estratègia metodològica per distingir coincidències i divergències pel que fa al marc concret. Tercer, aplicar la metodologia de disseny a partir d'un material, el que comporta l'examen de les seues propietats físiques, la catalogació de les seues diverses aplicacions i el contacte directe amb la indústria transformadora, així com, la pràctica experimental, reflectint els seus comportaments en un quadern de taller. En quart lloc, verificar l'aplicabilitat dels experiments mitjançant la producció d'objectes definitius, com una síntesi de l'experiència i coneixements adquirits. Com a resultats, considerem haver identificat el marc de referència en què el sistema de valors de la joieria contemporània s'inverteix respecte al de la joieria tradicional, superposant els valors expressius al valor dels materials. En revisar la trajectòria personal hem identificat la influència d'aquest concepte com a principal motivador de la nostra producció, la qual cosa es demostra a través d'una activitat experimental continuada amb nous-vells materials. Pel que fa a la recerca sobre la pell deshidratada, hem comprovat la seua importància històrica, tant en la seua modalitat més estudiada del pergamí, com en la diversitat d'aplicacions localitzades, antigues i actuals. Queda constatat que, malgrat haver decaigut el seu ús, aquest tipus de pell segueix atraient l'interès d'artistes, dissenyadors i artesans. Els assajos als quals s'ha sotmès el material en la fase pràctica ens han permès desenvolupar tècniques variades per integrar el material en les joies. Amb això hem pogut confirmar el que altres autors plantegen amb la seua pròpia experimentació i amb resultats diferents: l'adequació i la riquesa de possibilitats d'aquest tipus de pell, com a vehicle expressiu diferenciat entre els materials de joieria. / Pastor Climent, JC. (2016). NUEVOS-VIEJOS MATERIALES EN EL CONTEXTO DE LA JOYERÍA CONTEMPORÁNEA: SERIE SKINJOB, PROPUESTA EXPERIMENTAL DE JOYERÍA CON PIEL DESHIDRATADA [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/62359

[EN] This thesis, entitled "The Femininity and the Construction of Subjectivity in the Contemporary Feminine Art of Taiwan Since the 1990s," aims to study the art made by women in Taiwan from the last decade of the 20th century to the present. The hypothesis which has been put forward is to verify if there is feminine/feminist art in Taiwan, and if femininity and subjectivity are concepts developed in contemporary visual arts of this culture. Therefore, among the fundamental objectives, the more important one is to carry out a historical review, from the perspectives of critique and art history. In order to achieve that goal, we will study the development of the historical context to arrive at the contemporary feminine art of Taiwan, analyzing the works of Taiwanese women artists who have worked in the same field of the construction of subjectivity. We will then end with the analysis of four collective exhibitions of Taiwanese women artists in the 1990s, and through them, explore the progress of the development of the concept of feminine/feminist art and elaborate upon how women artists use different strategies of collective exhibitions to build and represent feminine subjectivity. Finally, within this context, we will try to reflect on the possible existence of a feminine aesthetics, in other words, a different aesthetics, which is able to create new artistic discourses. In conclusion, the research clearly shows that we have been able to confirm the hypothesis and the objectives proposed through the methodology used. / [ES] La tesis que se presenta, titulada "La feminidad y la construcción de la subjetividad en el arte femenino contemporáneo de Taiwán a partir de los años 90", pretende ser un estudio del arte realizado por mujeres desde la última década del siglo XX hasta la actualidad, en Taiwan. La hipótesis que se ha barajado trata de constatar si hay un arte femenino/feminista en Taiwán, y si la feminidad y la subjetividad son conceptos desarrollados en la plástica contemporánea de esta cultura. Por ello, entre los objetivos fundamentales destaca el realizar una revisión histórica, desde los ejes de la crítica y la historia artística. Para ello estudiaremos el desarrollo del contexto histórico para llegar a la contemporaneidad del arte femenino de Taiwan, analizando las obras de las mujeres artistas taiwanesas que han trabajado en el mismo campo de la construcción de la subjetividad y terminaremos con el análisis de cuatro exposiciones colectivas de mujeres artistas taiwanesas en los años 90, en las que se explora el progreso del desarrollo del concepto de arte femenino/feminista y se profundiza sobre cómo las mujeres artistas emplean diferentes estrategias de exposición colectiva con el fin de construir y representar la subjetividad femenina. Por último, dentro de este contexto, se reflexionará sobre la posible existencia de una estética femenina, en otras palabras, de una estética de la diferencia, capaz de crear nuevos discursos artísticos. Como conclusión a esta investigación corroborar que hemos podido confirmar la hipótesis planteada y los objetivos señalados a través de la metodología utilizada. / [CA] La tesi que es presenta, titulada "La feminitat i la construcció de la subjectivitat en l'art femení contemporani de Taiwan a partir dels anys 90", pretén ser un estudi de l'art realitzat per dones des de l'última dècada del segle XX fins a l'actualitat a Taiwan. La hipòtesi que s'ha estudiat tracta de comprovar si hi ha un art femení/feminista a Taiwan, i si la feminitat i la subjectivitat són conceptes desenvolupats en la plàstica contemporània d'aquesta cultura. Per això, entre els objectius fonamentals destaca realitzar una revisió històrica, des dels eixos de la crítica i la història artística. Per a açò estudiarem el desenvolupament del context històric per arribar a la contemporaneïtat de l'art femení de Taiwan, analitzant les obres de les dones artistes taiwaneses que han treballat en el mateix camp de la construcció de la subjectivitat i acabarem amb l'anàlisi de quatre exposicions col¿lectives de dones artistes taiwaneses als anys 90 en què s'explora el progrés del desenvolupament del concepte d'art femení/feminista i s'aprofundeix sobre com les dones artistes empren diferents estratègies d'exposició col¿lectiva amb la finalitat de construir i representar la subjectivitat femenina. Finalment, dins d'aquest context, es reflexionarà sobre la possible existència d'una estètica femenina, en altres paraules, d'una estètica de la diferència, capaç de crear nous discursos artístics. Com a conclusió a aquesta investigación, corroborar que hem pogut confirmar la hipòtesi plantejada i els objectius assenyalats a través de la metodologia utilitzada. / Lu, I. (2016). LA FEMINIDAD Y LA CONSTRUCCIÓN DE LA SUBJETIVIDAD EN EL ARTE FEMENINO CONTEMPORÁNEO DE TAIWAN, A PARTIR DE LOS AÑOS 90 [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/62361

[EN] L'IDENTITAT DEL TEMPS AL MOVIMENT CINEMATOGRÀFIC El cinema és la suma d'una successió temporal d'axiomes que escruten el fet estètic; no obstant això, aquests axiomes per assegurar la seva veritable existencia, primer han de ser percebuts a través de l'experiència suportant tot tipus de proves a què sotmetem la seva entelèquia, bé des del punt de vista teòric o mitjançant l'experimentació; i segon, i per tan, poder ordenar i classificar-se d'una manera lògica dins i fora de les estructures a les que pertanyen per poder ser entenses millor. El propòsit d'aquest treball és revisar algunes obres del panorama cinematogràfic actual per concretar les postures dels moviments de camps en la planificació del film; ens enfrontarem a les diverses possibilitats d'interpretar un film, per després d'emmarcar-ho sociològica i psicològicament poder comprendre-ho i explicar-ho millor. Així doncs, analitzarem els fenòmens físics i psicològics per concretar la procedència i l'estructura de les construccions cinematogràfiques, i tot seguit intentarem reconèixer la intenció dels directors a l'hora d'elaborar ambients ficticis. L'Anàlisi de la descongestió i la deconstrucció de moments clau en el recorregut, pausa o declivi de la càmera per seccionar la semiòtica del seu emplaçament. METODOLOGIA La metodologia serà en tot moment pràctica. No obstant, serà necessari abordar una sèrie de continguts teòrics relatius al procés de comunicació i als rudiments teòrics i tècnics dels diferents mitjans de comunicació i els seus llenguatges respectius. Per als continguts teòrics s'utilitzarà, la major part de les vegades, el mètode maièutic: mitjançant preguntes dirigides (aprenentatge significatiu). Les anàlisis pràctics del material audiovisual aniran component el carcassa teòrica de cada capítol i la metodologia a utilitzar será la de projecte. El mètode empíric permetrà l'obtenció i elaboració de dades i el coneixement de fets fonamentals que caracteritzen els fenòmens. OBJECTIUS A- Relacionar observacions de fets estètics, buscar les estructures que els provoquen, i explicar les maneres d'emfatitzar aquests fenòmens en els dispositius fílmics; i d'aquesta manera satisfer la necessitat de l'ésser humà de comprendre el funcionament i l'estructura dels projectes cinematogràfics, a través del coneixement científic. B- Comprendre els principis que fonamenten el conjunt de l'activitat perceptiva i comunicativa audiovisual. C- Capacitar la conceptualització i l'anàlisi crítica adequat del desenvolupament històric de les representacions en la cultura audiovisual. D- Identificar i valorar les noves dimensions comunicatives de la revolució digital en la societat contemporània. RESULTATS La idea central d'aquesta anàlisi tecno ètic prova que sota la superfície del pensament i de la conducta humana en les seves representacions, tant els subjectes individuals com la dels grups o les cultures hi ha formes de comportament perceptibles que es poden desmuntar per esbrinar qui és el organitzador del nostre inconscient col¿lectiu per poder reclamar el JO. Per això, hem de considerar que les tecno estructures s'han d'utilitzar com a marcs d'investigació per utilitzar aquesta experiència i desenvolupar teories i elaborar informes que permetin reforçar i complementar les nostres idees. En el cas que ens ocupa, concretament el cinema ha quedat demostrat que l'exercici de la cinematografia ha evolucionat de manera paral¿lela als seus avanços tecnològics, desenvolupant un model semiòtic que ens ajuda a comprendre l'amplitud de les pel¿lícules en tota la seva extensió. S'ha complert el nostre objectiu que no ha estat altre que intentar definir el camí que des del text audiovisual procuri a la nostra naturalesa una transparència en la veritat per estimular les dimensions dels nostres sentits. Que l'ésser i el poder ser es quedin perfectament definits amb la voluntat dels nostr / [ES] LA IDENTIDAD DEL TIEMPO EN EL MOVIMIENTO CINEMATOGRÁFICO El cine es la suma de una sucesión temporal de axiomas que escrutan el hecho estético; no obstante, estos axiomas para asegurar su verdadera existencia han primero de ser percibidos a través de la experiencia soportando todo tipo de pruebas a las que sometemos su entelequia, bien desde el punto de vista teórico o mediante la experimentación; y segundo, y por consiguiente, poder ordenarse y clasificarse de un modo lógico dentro y fuera de las estructuras a las que pertenecen para poder entenderse mejor. El propósito de este trabajo es revisar algunas obras del panorama cinematográfico actual para concretar las posturas de los movimientos de campos en la planificación del film; nos enfrentaremos a las diversas posibilidades de interpretar un film, para después de enmarcarlo sociológica y psicológicamente poder comprenderlo y explicarlo mejor. Así pues, analizaremos los fenómenos físicos y psicológicos para concretar la procedencia y la estructura de las construcciones cinematográficas, y seguidamente intentaremos reconocer la intención de los directores a la hora de elaborar ambientes ficticios. Análisis de la descongestión y la deconstrucción de momentos clave en el recorrido, pausa o declive de la cámara para seccionar la semiótica de su emplazamiento. METODOLOGÍA La metodología será en todo momento práctica. No obstante, será necesario abordar una serie de contenidos teóricos relativos al proceso de comunicación y a rudimentos teóricos y técnicos de distintos medios de comunicación y sus lenguajes respectivos. Para los contenidos teóricos se utilizará, las más de las veces, el método mayéutico: mediante preguntas dirigidas (aprendizaje significativo). Los análisis prácticos del material audiovisual irán componiendo el armazón teórico de cada capítulo y la metodología a utilizar la de proyecto. El método empírico permitirá la obtención y elaboración de datos y el conocimiento de hechos fundamentales que caracterizan a los fenómenos. OBJETIVOS A- Relacionar observaciones de hechos estéticos, buscar las estructuras que los provocan, y explicar las maneras de enfatizar estos fenómenos en los dispositivos fílmicos; y de este modo satisfacer la necesidad del ser humano de comprender el funcionamiento y la estructura de los proyectos cinematográficos, a través del conocimiento científico. B- Comprender los principios que fundamentan el conjunto de la actividad perceptiva y comunicativa audiovisual. C- Capacitar la conceptualización y el análisis crítico adecuado del desarrollo histórico de las representaciones en la cultura audiovisual. D- Identificar y valorar las nuevas dimensiones comunicativas de la revolución digital en la sociedad contemporánea. RESULTADOS La idea central de este análisis tecno ético prueba que bajo la superficie del pensamiento y de la conducta humana en sus representaciones, tanto la de sujetos individuales como la de grupos o culturas existen formas de comportamiento perceptibles que se pueden desmontar para averiguar quién es el organizador de nuestro inconsciente colectivo para poder reclamar el YO. Por ello, debemos considerar que las tecno estructuras se deben utilizar como marcos de investigación para utilizar esta experiencia y desarrollar teorías y elaborar informes que permitan reforzar y complementar nuestras ideas. En el caso que nos ocupa, concretamente el cine, ha quedado demostrado que el ejercicio de la cinematografía ha evolucionado de manera paralela a sus avances tecnológicos, desarrollándose un modelo semiótico que nos ayuda a comprender la amplitud de las películas en toda su extensión. Se ha cumplido nuestro objetivo que no ha sido otro que intentar definir el camino que desde el texto audiovisual procure a nuestra naturaleza transparencia en la verdad al estimular las dimensiones de los sentidos. Que el ser y el poder ser se queden perfectamente d / [CA] IDENTITY OF TIME IN THE FILM MOVEMENT The film is the sum of a temporal succession of axioms that scrutinize the aesthetic fact; however, these axioms to ensure their very existence have first to be perceived through the experience enduring all kinds of tests to submit pipe dreams, either from a theoretical point of view or through experimentation; and second, and therefore, to be able to be sorted and classified logically into and out of the structures they belong to for their best understanding. The purpose of this paper is to review some of the current movie scene works to finalize the positions of the movements of fields in planning the film; we will face the various possibilities of interpreting a film, so after framing it sociologically and psychologically we could understand and explain it better. So, we analyze the physical and psychological phenomena to realize the origin and structure of the film constructions, and then we will try to recognize the intention of the directors when preparing fictitious environments. Decongestion analysis and deconstruction of key moments in the tour, pause or decline of camera movements to demarcate the semiotics of its location. METHODOLOGY The methodology will be mainly practice. However, it will be necessary to address a number of theoretical content related to the communication process and the theoretical and technical of the different media and their respective languages rudiments. For the theoretical contents we will use the maieutic method: using leading questions (meaningful learning). Practical analysis of audiovisual material will compose the theoretical framework of each chapter and the methodology to use along the project. The empirical method will allow the collection and processing of data and will help us with the knowledge of basic facts that characterize phenomena. GOALS A- Connect observations from the aesthetic facts, find the structures that cause them, and explain ways to emphasize these phenomena in film devices; and thus will satisfy the human need to understand the functioning and structure of film projects, through scientific knowledge. B- Understand the principles underlying the whole visual perceptive and communicative activity. C- Train conceptualization and proper critical analysis of the historical development of performances in audiovisual culture. D Identify and evaluate the new communication dimensions of the digital revolution in contemporary society. RESULTS The central idea of this techno ethical analysis proves that under the surface of human thought and behavior, in their performances, both individual subjects as groups or cultures, perceptible forms of behavior are and can be dismantled to find out who is the organizer of our collective unconscious to be able to claim the ME. Therefore, we must consider that the techno structures should be used as research frameworks to use this experience, and so far develop theories, and built reports to strengthen and complement our ideas. In the present case, specifically with the film, has been shown that exercise of filmmaking has evolved in parallel fashion to its technological advances, developing a semiotic model that has helped us to understand the extent of the film totally. Our objective, that was no other that trying to define the path from the audiovisual text to seek the transparency in our truth nature to stimulate the dimensions of our senses, has fulfilled. That being and the desire of being keep clearly defined with the will of our ethical and aesthetic principles. / Martínez Santa, MT. (2016). LA IDENTIDAD DEL TIEMPO EN EL MOVIMIENTO CINEMATOGRÁFICO [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/62584