Architectural ceramics have been a legitimizing resource for the inaugural discourse of the Modern Movement architecture in Brazil. Understood as an element that connects with the tradition of that country, and therefore fully identifiable with it, architectural ceramics have been reinterpreted to assume a prominent, sometimes decisive, role in shaping the most important works of this movement. Oscar Niemeyer, a key architect in the recent history of Brazil, has used ceramic tiles throughout his career with different purposes that are linked both to the artistic context around him and to his own personal interests. The present research aims to rescue and to highlight the role that architectural ceramics play in his work as a compositional resource that provides it with significant values and cultural references. The present study has focused on those among the most emblematic Niemeyer buildings in which the use of tiles is more apparent. Analyses are made under an eminently visual perspective, discussing the chromatic, morphological and symbolic characteristics of the ceramic pieces contained in every building, often in relation to the work of the renowned artists who designed them. Also, the contextualization of these works -both architectural and ceramic- has allowed to check the evolution of the intentions and characteristics of the ceramic material in parallel with the professional trajectory of Niemeyer. All this previous inquiry has brought us to formulate a series of conclusions about the (sometimes interwoven) motivations that led the architect to the conscious use of the ceramic material in his creations throughout each stage of his life. Those motivations range from the visual dematerialization of the surfaces to the artistic interests of Niemeyer himself through the allusion to the Brazilian tradition understood as vindication and signification. To sum up, architectural ceramics have played an unquestionable role in some of the most important works of Oscar Niemeyer and have provided constructive, aesthetic and cultural values to them, contributing (sometimes discreetly, other times with unavoidable presence) to the originality of his architecture. / La cerámica arquitectónica ha supuesto un recurso legitimador del discurso inaugural de la arquitectura del Movimiento Moderno en Brasil. Entendida como un elemento que enlaza con la tradición de dicho país, y por tanto, plenamente identificable con éste, ha sido reinterpretada para asumir un papel destacado, en ocasiones determinante, en la configuración de las obras más importantes de este movimiento. Oscar Niemeyer, arquitecto clave en la reciente historia de Brasil, ha empleado la azulejería a lo largo de toda su trayectoria profesional con distintos propósitos que están ligados tanto al contexto artístico en el que se enmarcó como sus propios intereses personales. La presente investigación tiene por objetivo rescatar y poner en valor el papel que la cerámica arquitectónica desempeña en su obra como recurso compositivo que permite aportar valores significativos y referencias culturales a la misma. El estudio se ha centrado en los edificios más emblemáticos de Niemeyer en los cuales está presente de forma evidente la azulejería. De cada uno de ellos se analizan, bajo un prisma eminentemente visual, las características cromáticas, morfológicas y simbólicas de las piezas cerámicas contenidas, en numerosas situaciones vinculadas al trabajo de reconocidos artistas. Asimismo, la contextualización de las obras -tanto las arquitectónicas como las cerámicas existentes en ellas- ha permitido constatar la evolución de las intenciones y características del material cerámico en paralelo a la trayectoria profesional de Niemeyer. Con todo ello se ha podido establecer una serie de conclusiones acerca de las motivaciones, en ocasiones imbricadas, que llevaron al arquitecto al empleo consciente del material cerámico en sus creaciones a lo largo de cada etapa de su vida, motivaciones que van desde la desmaterialización visual de los paramentos a los intereses artísticos del propio Niemeyer pasando por la alusión a la tradición brasileña entendida como reivindicación y significación. En suma, la cerámica arquitectónica ha desempeñado, por su cualidad intrínseca, un papel incuestionable en algunas de las obras más relevantes de Oscar Niemeyer, a las que ha aportado valores constructivos, estéticos y culturales, contribuyendo (unas veces de forma discreta, otras con presencia insoslayable) a la originalidad de su arquitectura. / La ceràmica arquitectònica ha suposat un recurs legitimador del discurs inaugural de l'arquitectura del Moviment Modern al Brasil. Entesa com un element que enllaça amb la tradició d'aquest país, i per tant, plenament identificable, ha sigut reinterpretada per a assumir un paper destacat, en ocasions determinant, en la configuració de les obres més importants d'aquest moviment. Oscar Niemeyer, arquitecte clau en la recent història del Brasil, ha emprat la taulelleria al llarg de tota la seua trajectòria professional amb diferents propòsits que estan lligats tant al context artístic en el qual es va emmarcar com els seus propis interessos personals. La present investigació té per objectiu rescatar i posar en valor el paper que la ceràmica arquitectònica exerceix en la seua obra com a recurs compositiu que permet aportar valors significatius i referències culturals a la mateixa. L'estudi s'ha centrat en els edificis més emblemàtics de Niemeyer en els quals està present de forma evident la taulelleria, de manera que de cada un d'ells s'analitzen, sota un prisma eminentment visual, les característiques cromàtiques, morfològiques i simbòliques de les peces ceràmiques contingudes, en nombroses situacions vinculades al treball de reconeguts artistes. Així mateix, la contextualització de les obres -tant les arquitectòniques com les ceràmiques existents en elles- ha permès constatar l'evolució de les intencions i característiques del material ceràmic en paral¿lel a la trajectòria professional de Niemeyer. Amb tot això s'ha pogut establir una sèrie de conclusions sobre les motivacions, de vegades imbricades, que van portar a l'arquitecte a l'ús conscient del material ceràmic en les seues creacions al llarg de cada etapa de la seua vida, motivacions que van des de la desmaterialització visual dels paraments als interessos artístics i a l'al¿lusió a la tradició brasilera entesa com a reivindicació i significació. En suma, la ceràmica arquitectònica ha exercit, per la seua qualitat intrínseca, un paper inqüestionable en algunes de les obres més rellevants d'Oscar Niemeyer, a les que ha aportat valors constructius, estètics i culturals, contribuint (unes vegades de forma discreta, altres amb presència ineludible) a l'originalitat de la seua arquitectura. / Torre Fornés, IDL. (2017). LA CERÁMICA ARQUITECTÓNICA EN LA OBRA DE OSCAR NIEMEYER: COLOR, MORFOLOGÍA E INTENCIONES [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/90539

[EN] The geographical area that currently defines the region of Camp de Turia is a territory inhabited since antiquity that counts on an extraordinary cultural heritage. Its particular landscape, modeled over the centuries to make the most of available resources, has its own elements and values, many of which are disappearing as a result of social changes and modes of production. Among the different components of the anthropic landscape, rural architectures stand out, appearing in response to certain needs generated by an important agricultural production. These traditional constructions are unequivocally related to their environment, facilitating their reading and understanding, as well as being testimonies of past ways of life. The masía, understanding it as a house that is established preferably in dry land along the Mediterranean coast, from the north of Catalonia to the province of Alicante, is perhaps the maximum exponent of these architectures. They originate as self-sufficient units that manage and exploit a particular territory. The region in question has some magnificent examples that, despite being so damaged in some cases, are perceived with an important meaning inherited and apprehended individually. This research aims, in the first place, to locate them in its current geographical environment and in the sociocultural and productive environment of its time. The approach is twofold, on the one hand, the unique architecture of these sets and on the other, how they are landscape creators. The exhaustive study of a group of masías, previously selected, has allowed to improve the detailed knowledge of these rural architectures that relate to the environment. Also, on a smaller scale, it has been possible to establish conclusions that contribute to its value and highlight its contribution to the formation of the cultural landscape of Camp de Turia. Valencia, September 2017 / [ES] El área geográfica que en la actualidad delimita la comarca de Camp de Túria es un territorio habitado desde la antigüedad que cuenta con un extraordinario patrimonio cultural. Su particular paisaje, modelado a lo largo de los siglos para aprovechar al máximo los recursos disponibles, cuenta con unos elementos y valores propios, muchos de los cuales están desapareciendo producto de los cambios sociales y modos de producción. Entre los distintos componentes del paisaje antrópico, destacan las arquitecturas rurales, aparecidas como respuesta a determinadas necesidades generadas por una importante producción agropecuaria. Estas construcciones tradicionales se relacionan inequívocamente con su entorno, facilitándonos su lectura y comprensión, además de ser testimonios de modos de vida pasados. La masía, entendiéndola como una casona que se establece preferentemente en tierras de secano a lo largo del litoral mediterráneo, desde el norte de Cataluña hasta la provincia de Alicante, quizás sea el máximo exponente de esas arquitecturas. Se originan como unidades autosuficientes que gestionan y explotan un territorio determinado. La comarca que nos ocupa posee unos magníficos ejemplos que, a pesar de estar tan dañadas en algunos casos, son percibidos con un importante significado heredado y aprehendido individualmente. Este trabajo de investigación trata de, en primer lugar, ubicarlas en su entorno geográfico actual y en el entorno sociocultural y productivo de su momento. El enfoque es doble, por un lado, la arquitectura propia y única de estos conjuntos y por otro, cómo son creadoras de paisaje. El estudio exhaustivo de un grupo de masías, previamente seleccionadas, ha permitido mejorar el conocimiento pormenorizado de estas arquitecturas rurales que se relacionan con el entorno. Asimismo, abundando en una escala menor, ha sido posible establecer conclusiones que contribuyen a su puesta en valor y destacan su contribución a la formación del paisaje cultural del Camp de Túria. Valencia, septiembre de 2017 / [CA] L'àrea geogràfica que en l'actualitat delimita la comarca de Camp de Túria és un territori habitat des de l'antiguitat que compta amb un extraordinari patrimoni cultural. El seu particular paisatge, modelat al llarg dels segles per a aprofitar al màxim els recursos disponibles, compta amb uns elements i valors propis, molts dels quals estan desapareixent producte dels canvis socials i modes de producció. Entre els distints components del paisatge antròpic, destaquen les arquitectures rurals, aparegudes com a resposta a determinades necessitats generades per una important producció agropecuària. Estes construccions tradicionals es relacionen inequívocament amb el seu entorn, facilitant-nos la seua lectura i comprensió, a més de ser testimonis de formes de vida passats. "La masia, entenent-la com un casalot que s'establix preferentment en terres de secà al llarg del litoral mediterrani, des del nord de Catalunya fins a la província d'Alacant, potser serà el màxim exponent d'eixes arquitectures. S'originen com a unitats autosuficients que gestionen i exploten un territori determinat. La comarca que ens ocupa posseïx uns magnífics exemples que, a pesar d'estar tan danyades en alguns casos, són percebuts amb un important significat heretat i aprehès individualment." Este treball d'investigació tracta de, en primer lloc, de ubicar-les en el seu entorn geogràfic actual i en l'entorn sociocultural i productiu del seu moment. L'enfocament és doble, d'una banda, l'arquitectura pròpia i única d'estos conjunts i d'un altre, com són creadores de paisatge. L'estudi exhaustiu d'un grup de masies, prèviament seleccionades, ha permés millorar el coneixement detallat d'estes arquitectures rurals que es relacionen amb l'entorn." Així mateix, abundant en una escala menor, ha sigut possible establir conclusions que contribuïxen a la seua posada en valor i destaquen la seua contribució a la formació del paisatge cultural de Camp de Túria. València, setembre de 2017 / Bonastre Pina, J. (2017). Arquitecturas rurales y paisaje antrópico en Camp de Túria [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/90635

[ES] Las expresiones arquitectónicas del gótico en los territorios de la Corona de Aragón, tanto españoles como del sur de Francia, sardos, sicilianos o napolitanos presentan unas características estéticas, tipológicas y constructivas comunes que a trascienden las particularidades locales; el Gótico mediterráneo tiene una personalidad propia que se desarrolló en las zonas mediterráneas de las actuales España, Francia e Italia, unos territorios que mantuvieron una estrecha relación política, económica y cultural durante siglos dentro de la estructura de la Corona de Aragón y partían de un pasado común plenamente romano que nunca desapareció completamente. Estas relaciones se plasman en unas tipologías arquitectónicas que se extienden por todo el territorio de la Corona y dotan de un sentido artístico y constructivo unitario a la arquitectura mediterránea de los siglos XII al XVI que no responden al canon, conceptual, tipológico o constructivo fijado por el gótico francés, aun compartiendo muchos de sus estilemas y técnicas constructivas. En esta investigación se ha limitado el marco físico a los territorios que ocupaban los antiguos reinos de Aragón y Nápoles, estudiando las relaciones conceptuales, artísticas y constructivas de la arquitectura desarrollada contemporáneamente en ambos reinos, ligados en aquella época a la Corona de Aragón; el primero como territorio fundamental y primigenio de la misma y el segundo a través de una guerra intermitente que duró siglo y medio y su posterior inclusión en la Corona. Se ha realizado un catálogo de las arquitecturas más representativas del período, en función de su uso, estado de conservación, nivel de transformación y representatividad, que recopila información planimétrica, funcional, compositiva y constructiva que permite su completa caracterización tipológica; así mismo, esta información ha permitido el estudio y establecimiento de la evolución de las diferentes tipologías analizadas, civil, militar y religiosa, a lo largo del tiempo. / [CA] Les expressions arquitectòniques del gòtic en els territoris de la Corona d'Aragó, tant espanyols com del sud de França, sards, sicilians o napolitans presenten unes característiques estètiques, tipològiques i constructives comuns que a transcendixen les particularitats locals; el Gòtic mediterrani té una personalitat pròpia que es va desenvolupar en les zones mediterrànies de les actuals Espanya, França i Itàlia, uns territoris que van mantindre una estreta relació política, econòmica i cultural durant segles dins de l'estructura de la Corona d'Aragó i partien d'un passat comú plenament romà que mai va desaparéixer completament. Estes relacions es plasmen en unes tipologies arquitectòniques que s'estenen per tot el territori de la Corona i doten d'un sentit artístic i constructiu unitari a l'arquitectura mediterrània dels segles XII al XVI que no responen al cànon, conceptual, tipològic o constructiu fixat pel gòtic francés, inclús compartint molts dels seus estilemas i tècniques constructives. En esta investigació s'ha limitat el marc físic als territoris que ocupaven els antics regnes d'Aragó i Nàpols, estudiant les relacions conceptuals, artístiques i constructives de l'arquitectura desenrotllada contemporàniament en ambdós regnes, lligats en aquella època a la Corona d'Aragó; el primer com a territori fonamental i primigeni de la mateixa i el segon a través d'una guerra intermitent que va durar segle i mig i la seua posterior inclusió en la Corona. S'ha realitzat un catàleg de les arquitectures més representatives del període, en funció del seu ús, estat de conservació, nivell de transformació i representativitat, que recopila informació planimètrica, funcional, compositiva i constructiva que permet la seua completa caracterització tipològica; així mateix, esta informació ha permés l'estudi i establiment de l'evolució de les diferents tipologies analitzades, civil, militar i religiosa, al llarg del temps. / [EN] The Gothic architecture built in the territories of the Crown of Aragon, whether in Spain, southern France, Sardinia, Sicily or southern Italy, show a number of common aesthetic, typological and constructive characteristics that transcend local particularities. Mediterranean Gothic has its own personality that developed in the Mediterranean areas of present-day Spain, France and Italy; these territories maintained a close political, economic and cultural relationship for centuries within the structure of the Crown of Aragon and shared a common Roman past that had not disappeared. These relationships are embodied by several architectural typologies that extend throughout the territory of the Crown and provide the Mediterranean architecture of the twelfth to sixteenth centuries with a unitary artistic and constructive sense that do not follow the canon, conceptual, typological or constructive set by the French Gothic, even though it shares many of its stylistic features and constructive techniques. The territorial framework has been limited to the ancient kingdoms of Aragon and Naples, studying the conceptual, artistic and constructive links between the architectures developed contemporarily in both kingdoms, bonded at that time as part of the Crown of Aragon. Aragon was the founding kingdom of the Crown, and Naples sustained a sporadic war that lasted a century and a half until its subsequent incorporation to the Crown. The outcome of this research is an extensive catalogue that includes the most representative architectures of the period based on their function, state of preservation, level of transformation and representativeness; it gathers planimetric, functional, compositive and constructive information that allows for their complete typological characterization. Likewise, this information has allowed for the study and establishing of the evolution of the different typologies analysed, civil, military and religious, over time. / La Fundación Ibercaja y la Oficina de Programas Internacionales de Intercambio de la Universidad Politécnica de Valencia por permitirme disfrutar de sendas becas de apoyo a la investigación. / Cabodevilla Artieda, I. (2019). Análisis Comparativo de la Arquitectura Gótica en los Reinos de Aragón y Nápoles (S. XIII-XV) [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/118655

[EN] Adolf Loos, controversial Viennese architect of the late nineteenth century and early twentieth century, revolutionized the architecture of its time, change and create a foundation for a new architecture. This research analyzes the color treatment that makes seven of their mansions: Villa Karma (1903-1906), Villa Steiner (1910), Villa Scheu (1912-1913), Villa Duschnitz (1915-1916), Villa Strasser (1919), Villa Moller (1927-1928), Villa Müller (1928-1930). The analysis was performed by extracting written and graphic documentation necessary to configure it in a chromatic of each of the villas, which were obtained the conclusions chips material. It was observed that the color is consistent with space and its function. Loos argued for an honest architecture without superfluous and useless ornamentation and the use of noble materials. Loos replaced and exceeded the ornament through the intrinsic nature of every noble material. By using the materials and get painting interiors where color is present. (...) The colors can be used together in a room exactly the same way, provided they are as pure as the colors of a flower meadow. (Loos, 1929) / [ES] Adolf Loos, controvertido arquitecto vienés de finales del siglo XIX y principios del siglo XX, revolucionó la arquitectura de su tiempo, crearía un cambio y las bases para una nueva arquitectura. En esta investigación se ha estudiado el tratamiento que hace del color en siete de sus mansiones: Villa Karma (1903-1906), Villa Steiner (1910), Villa Scheu (1912-1913), Villa Duschnitz (1915-1916), Villa Strasser (1919), Villa Moller (1927-1928), Villa Müller (1928-1930). El análisis se ha realizado extrayendo de documentación escrita y gráfica el material necesario para poder configurarlo en unas fichas cromáticas de cada una de las villas, de las cuales se han obtenido las conclusiones. Se observó que el color va en consonancia con el espacio y con su función. Loos abogaba por una arquitectura honesta sin ornamentación superflua e inútil y por el uso de materiales nobles. Loos sustituyó y superó el ornamento por medio de la naturaleza intrínseca de cada material noble. Mediante el empleo del material y pintura consigue unos interiores donde el color se hace presente. (...)Los colores se pueden utilizar juntos en una habitación exactamente de la misma manera, siempre y cuando sean tan puros como los colores de un prado de flores. (Loos, 1929) / [CA] Adolf Loos, controvertit arquitecte vienés de finals del segle XIX i principis del segle XX, va revolucionar l'arquitectura del seu temps, crearia un canvi i les bases per a una nova arquitectura. En esta investigació s'ha estudiat el tractament que fa del color en set de les seues mansions: Vila Karma (1903-1906), Vila Steiner (1910), Vila Scheu (1912-1913), Vila Duschnitz (1915-1916), Vila Strasser (1919), Vila Moller (1927-1928), Vila Müller (1928-1930). L'anàlisi s'ha realitzat extraient de documentació escrita i gràfica el material necessari per a poder configurar-ho en unes fitxes cromàtiques de cada una de les viles, de les quals s'han obtingut les conclusions. Es va observar que el color va d'acord amb l'espai i amb la seua funció. Loos advocava per una arquitectura honesta sense ornamentació supèrflua i inútil i per l'ús de materials nobles. Loos va substituir i va superar l'ornament per mitjà de la naturalesa intrínseca de cada material noble. Per mitjà de l'ocupació del material i pintura aconseguix uns interiors on el color es fa present. (...) Els colors es poden utilitzar junts en una habitació exactament de la mateixa manera, sempre que siguen tan purs com els colors d'un prat de flors. (Loos, 1929) / Álvarez González, MA. (2016). ESTUDIO DE LA APLICACIÓN DEL COLOR EN SIETE VILLAS DE ADOLF LOOS [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/62175

[EN] The city of Teruel was founded in 1177 by Alfonso II as a strategic enclave for the Aragonese conquest towards Levante, and it was granted its own jurisdiction. Just before the new Christian town, there is documentary evidence of a minor Muslim settlement in the area, Tirwal, with several theories about its exact location and actual significance. The sands of time will set its stamp on the morphology and the urban landscape of Teruel, based on its medieval background, but it will still be transformed and adapted, where a complex image will be generated as a result and legacy of History, the memory of a community and a witness of the many cultures who lived there. The devastation during the fateful civil war (1936-1939) will erase a great part of the city's past. Therefore, the purpose of this paper is to study, recover and re-evaluate Teruel's urban heritage up to the aforementioned date, by drawing up an updated graphic and mainly cartographic documentation that allows a correct interpretation of the city's history. These graphic materials are therefore presented not only as a source of data, but also as a means of dissemination of the obtained data. In order to address such an extensive time range, this research is structured in by three periods. These are mapped out by historical milestones of significance for the urban evolution of Teruel and are matched with three ages of History: Middle Ages, Modern period and Contemporary period, up to 1939 in this research. / [ES] La ciudad de Teruel es fundada por Alfonso II, en 1177, como enclave estratégico en la conquista aragonesa hacia el Levante, a la vez que le concede fuero propio. Existen evidencias documentales de un asentamiento musulmán de poca entidad en la zona, Tirwal, inmediatamente anterior a la nueva villa cristiana, sobre el que existen varias teorías en cuanto a su situación exacta y su verdadera entidad. El paso del tiempo dejará su impronta sobre la morfología y el paisaje urbano de Teruel, que conservará como base su pasado medieval, pero se transformará, se adaptará, generará una imagen compleja, consecuencia y legado de la historia, memoria de un pueblo, testigo de la diversidad de culturas que la han habitado. La devastación producida por la fatídica guerra civil (1936-1939) borrará gran parte del pasado de la ciudad, por lo que el presente trabajo pretende realizar el estudio, recuperación y revalorización del patrimonio urbano de Teruel hasta la citada fecha, a través de la elaboración de una documentación gráfica actualizada, principalmente cartográfica, que permita la correcta lectura histórica de la ciudad, por lo que este material gráfico se presenta no sólo como fuente, sino también como medio de difusión de los datos obtenidos. Para abordar tan extenso ámbito cronológico, el estudio se estructura temporalmente en tres periodos acotados por hitos históricos significativos para la evolución urbana de Teruel y que coincidirán con las etapas de la Historia: la Edad Media, la Edad Moderna y la Edad Contemporánea, en la presente investigación hasta 1939. / [CA] La ciutat de Terol es funda per Alfons II, al 1177, com a enclavament estratègic en la conquesta aragonesa cap al Llevant, alhora que li concedeix fur propi. Existeixen evidències documentals d'un assentament musulmà de poca entitat a la zona, Tirwal, immediatament anterior a la nova vila cristiana, sobre el qual hi ha diverses teories en quant a la seva situació exacta i la seva veritable entitat. El pas del temps deixarà la seva empremta sobre la morfologia i el paisatge urbà de Terol, que conservarà com a base el seu passat medieval, però es transformarà, s'adaptarà, generarà una imatge complexa, conseqüència i llegat de la història, memòria d'un poble, testimoni de la diversitat de cultures que l'han habitat. La devastació produïda per la fatídica guerra civil (1936-1939) esborrarà gran part del passat de la ciutat, de manera que el present treball pretén realitzar l'estudi, recuperació i revalorització del patrimoni urbà de Terol fins a l'esmentada data, a través de la elaboració d'una documentació gràfica actualitzada, principalment cartogràfica, que permeti la correcta lectura històrica de la ciutat, de manera que aquest material gràfic es presenta no solament com a font, sinó també com a mitjà de difusió de les dades obtingudes. Per abordar tan extens àmbit cronològic, l'estudi s'estructura temporalment en tres períodes acotats per fites històriques significatives per a l'evolució urbana de Terol i que coincidiran amb les etapes de la història: l'edat mitjana, l'edat moderna i l'edat contemporània, en la present investigació fins a 1939. / Sancho Mir, M. (2016). TRANSFORMACIONES URBANAS EN LA CIUDAD DE TERUEL: RECONSTRUCCIÓN Y ANÁLISIS GRÁFICO [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/62328

[EN] This research assumes that all consistent architecture has always a theoretical substrate that moves the architect to design and build. Establishing relations between the world of the design creative action concerns and materially defined architectural forms, is a work step that arises in many architects, including the figure of Juan Navarro Baldeweg. The underlying mechanisms that hide in the surrounding nature and physical forms that move our creative impulses, are originated in advance in the same way for all branches of art, creating the link between them. The graphic expression as focal point of the ideas that arise in the design process is a key element not only in the formal image of what is supposed to be projected, but in the materiality and composition of the elements that organize the volumes and spaces of the architectural project. The first sketches, the first ideas spring from the hand of the designer, full of implicit symbolism that is sometimes impossible to be detected by the observer. They are intrinsic functions in project and gestural form of the architect's mind, which are created from the place, the environment, the site conditions of the object or from the author's own emotional state. Is it legitimate to conclude that all the arts start from the same origin and in its subsequent development are interrelated and linked by the same behavioural mechanisms? Is our hand, as an extension of the idea, the cause of this integration of the arts? Do phenomenological variables affect in the same way to painting, sculpture, architecture when dealing in the search for the real? With this hypothesis, my first goal is to try to achieve, under the figure of the architect, painter, essayist and sculptor Juan Navarro Baldeweg, this preconception of artistic work where all the arts are related and intertwined in the early stages of its genesis, the birth of the idea, embodied by the architect's hand from the very first almost physiological approaches, influenced by the energies that are related to them. / [ES] Esta investigación parte del supuesto de que toda arquitectura coherente tiene siempre un sustrato teórico que mueve al arquitecto a proyectar y a construir. Establecer las relaciones entre el mundo de las inquietudes plásticas proyectuales y las formas arquitectónicas definidas materialmente, es una labor de paso que surge en muchos arquitectos y entre ellos en la figura de Juan Navarro Baldeweg. Los mecanismos implícitos que se esconden en la naturaleza que nos rodea y en las formas físicas que mueven nuestros impulsos creativos, se originan a priori de la misma manera para todas las ramas del arte, creando ese vínculo entre ellas. La expresión gráfica como elemento articulador de las ideas que surgen en el proceso proyectual, es un elemento determinante, no sólo en la imagen formal de aquello que pretende ser proyectado, sino en la materialidad y composición de los elementos que organizan los volúmenes y espacios del proyecto arquitectónico. Los primeros bocetos, las primeras ideas, surgen de la mano del proyectista, cargadas de un simbolismo implícito que a veces es imposible detectar por parte del observador; son nociones intrínsecas en la forma proyectual y gestual del propio arquitecto, que nacen del lugar, del entorno, de las condiciones del emplazamiento del objeto o del propio estado emocional del autor. ¿Es quizá entonces lícito pensar que todas las artes parten de un mismo origen y que en su desarrollo posterior, se ven interrelacionadas o enlazadas por los mismos mecanismos conductuales?, ¿es la mano, como prolongación de la idea, la causante de esta integración de las artes?, ¿afectan de la misma manera a la pintura, escultura, arquitectura, las variables fenomenológicas a la hora de enfrentarse en la búsqueda de lo real? Con estas hipótesis de partida, mi primer objetivo es intentar alcanzar, bajo la figura del arquitecto, pintor, ensayista y escultor, Juan Navarro Baldeweg, esa pre-concepción de la obra artística en donde todas las artes se relacionan y entrelazan en los primeros compases de su génesis, el nacimiento de la idea, materializada mediante la mano en primeras aproximaciones casi fisiológicas, influenciadas por las energías que le son afines. / [CA] Esta investigació part del supòsit que tota arquitectura coherent té sempre un substrat teòric que mou a l'arquitecte a projectar i a construir. Establir les relacions entre el món de les inquietuds plàstiques proyectuales i les formes arquitectòniques definides materialment, és una labor de pas que sorgix en molts arquitectes i entre ells en la figura de Juan Navarro Baldeweg. Els mecanismes implícits que s'amaguen en la naturalesa que ens rodeja i en les formes físiques que mouen els nostres impulsos creatius, s'originen a priori de la mateixa manera per a totes les branques de l'art, creant eixe vincle entre elles. L'expressió gràfica com a element articulador de les idees que sorgixen en el procés proyectual, és un element determinant, no sols en la imatge formal d'allò que pretén ser projectat, sinó en la materialitat i composició dels elements que organitzen els volums i espais del projecte arquitectònic. Els primers esbossos, les primeres idees, sorgixen de la mà del projectista, carregades d'un simbolisme implícit que a vegades és impossible detectar per part de l'observador; són nocions intrínseques en la forma proyectual i gestual del propi arquitecte, que naixen del lloc, de l'entorn, de les condicions de l'emplaçament de l'objecte o del propi estat emocional de l'autor. ¿És potser llavors lícit pensar que totes les arts partixen d'un mateix origen i que en el seu desenrotllament posterior, es veuen interrelacionades o enllaçades pels mateixos mecanismes conductuales?, ¿és la mà, com a prolongació de la idea, la causant d'esta integració de les artes?, ¿afecten de la mateixa manera a la pintura, escultura, arquitectura, les variables fenomenològiques a l'hora d'enfrontar-se en la busca de la realitat? Amb estes hipòtesis de partida, el meu primer objectiu és intentar aconseguir, davall la figura de l'arquitecte, pintor, assagista i escultor, Juan Navarro Baldeweg, eixa preconcepció de l'obra artística on totes les arts es relacionen i entrellacen en els primers compassos de la seua gènesi, el naixement de la idea, materialitzada per mitjà de la mà en primeres aproximacions quasi fisiològiques, influenciades per les energies que li són afins. / Martínez Díaz, JE. (2016). Poéticas y Energías de la mano: Aproximaciones y análisis teóricos aplicados a la génesis de la obra arquitectónica y pictórica de Juan Navarro Baldeweg [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/62409

[EN] Today, it is well stablished that there is a need to reduce energetic consumption among different human activities and also in buildings; the rhythm of today's waste is no longer acceptable for the planet in terms of sustainability. The degree of comfort to which we have get used to, and to which society does not seem to renounce, places in the focus of the problem. Comfort is a very wide concept that includes the perception of multiple ambient parameters, but in relation to the problems exposed, we will focus on higrothermal and daylight approaches. In that sense, architects cannot ignore this reality, so it is appropriate to deal with it since the very beginning of the architectural project from a holistic point of view. Mostly, when recent researches demonstrate that the decisions taken in the early design phases have influence over the 80% of the building's energy performance. Spanning from the Renaissance to nowadays, along three centuries, the modern era comprises a period with huge human development. Even though, it has two common parameters in cultural terms; it has been -and still is¿a culture of projects and it is also steeped in the hegemony of visual. The prevailing oculocentrism makes that image and objects as a consumer product, perceived through the eye, have focused design parameters. Architecture, whether as a result or a contextual engine, has not been foreign to these two realities. Only departing from the avant-garde movements of the past century, it is possible to find examples of intentional sensibility towards the environment and other less material issues, for instance comfort, especially in the second generation of the fifties and the sixties. With the growing use of "fenomenology" and "hapticity" when describing inhabited environments, new variables come into play. Architects, acting as planners conceiving the places where people live, have not been able to introduce these matters in everyday tasks. All that we perceive through our sensory channels is much more than just what we see, so it seems, that in some way, it needs to take its place in the design processes. In addition, as stated by Ortega y Gasset, the higher degree of technification of the milieu appears to have led us to a thoughtless and empty adaptation of the system of instrumental rationality. The trust in technology as the only way to solve human problems is an argument that is losing strength with the passing of the 21st century. Peter Collins believed that the study of how people built in the past is completely different to the study of how they do it today yet indivisible. Based on this approach and taking into account all said before, Le Corbusier's architectural project is studied from the higrothermal and sensory perspective, as well as the Grille Climatique, tool developed in his atelier at the early fifties to control these areas. The techniques available at our time -analysis, simulation, monitoring and user perception - are used to demonstrate the system adequacy and possible future applications. Conclusions will be drawn through contrast with other tools developed later and comparison between Pavillon Suisse and Maison du Brésil, designed before and after the Grille Climatique, searching to what extent Le Corbusier took into account certain intangible variables in the design process. / [ES] Nos encontramos en una época en la que es patente la necesidad de una reducción del consumo energético en varias actividades humanas y también en la edificación, el ritmo de gasto actual no es admisible para el planeta en términos de sostenibilidad. El grado de comodidad al que nos hemos acostumbrado, y que como sociedad no parece que estemos dispuestos a renunciar, se sitúa en el centro de la problemática. Aunque el confort es un concepto muy amplio que incluye la percepción de múltiples parámetros ambientales, en relación a la temática expuesta, se centra en el higrotérmico y lumínico. Así, los arquitectos no podemos desentendernos de esta realidad y por tanto, es conveniente abordarla a partir del proyecto arquitectónico desde un punto de vista holístico. Y más, cuando estudios recientes demuestran que las decisiones tomadas en las primeras fases del diseño influyen sobre el 80% del comportamiento energético del edificio. La era moderna, que nace con el Renacimiento y que llega hasta nuestros días, con toda la evolución histórica acaecida en este lapso de más de tres siglos puede, aun así, caracterizarse por dos parámetros comunes. En términos culturales, ha sido desde el comienzo ¿todavía lo es en nuestros días¿una cultura de proyecto y además se encuentra sumida en una total hegemonía de lo visual. El oculocentrismo reinante hace que la imagen y el objeto como producto material, que se percibe a través de la vista, hayan centrado los parámetros de diseño. La arquitectura, ya sea como resultado o motor contextual, no ha sido ajena a estas dos realidades. Solo a partir de los movimientos de vanguardia del siglo pasado empezaron a mostrarse ejemplos de declarada sensibilidad hacia el medio y otras cuestiones menos materiales, dígase el confort, especialmente en la segunda generación de los años cincuenta y sesenta. Con la aparición de la fenomenología y la hapticidad, como términos habituales en la descripción de los entornos habitados, se ponen en juego nuevas variables que se mueven en ámbitos que todavía, los arquitectos, como proyectistas, como pensadores del entorno que las personas van a vivir, no hemos acabado de asumir como colectivo. Todo aquello que percibimos a través de los canales sensoriales, es mucho más que lo que vemos y por tanto parece necesario que de algún modo pueda ocupar su lugar correspondiente en el proceso de diseño. Adicionalmente, una creciente tecnificación del entorno parece, tal y como indicaba Ortega y Gasset, que nos ha llevado a una adaptación irreflexiva y vacía del sistema de la racionalidad instrumental. La confianza en que la tecnología, per se, puede solucionar todos los problemas a los que se enfrenta el ser humano es una reflexión que va perdiendo fuerza con el devenir del siglo XXI. Peter Collins creía que el estudio de la manera en la cual la gente había construido en el pasado y el estudio en que la gente construye en el presente, son dos cosas totalmente distintas y sin embargo, inseparables. Partiendo de este planteamiento y teniendo en cuenta todo lo expuesto anteriormente, se aborda el estudio del proyecto arquitectónico de Le Corbusier, en términos higrotérmicos y sensoriales, y de la Grille Climatique, herramienta desarrollada en su atelier a principios de los cincuenta, para controlarlos. Con los medios y técnicas actuales ¿análisis, modelizado, monitorización y percepción del usuario¿comprobamos la adecuación de este sistema y sus posibilidades de aplicación. A través de la relación con otras herramientas desarrolladas posteriormente y de la comparación entre el Pavillon Suisse y la Maison du Brésil, ideados antes y después, respectivamente, de la Grille Climatique, buscamos entender hasta qué punto, Le Corbusier tuvo en cuenta ciertas variables intangibles para su inclusión proyectual y de ello extraer conclusiones. / [CA] Ens trobem en una època en la que es fa patent la necessitat d'una reducció del consum energètic en diverses activitats humanes i també en la edificació, el ritme de despesa actual no es admissible per al planeta des de la perspectiva de la sostenibilitat. El grau de comoditat al que ens hem acostumat, i que com a societat no sembla que estem disposats a renunciar, es col.loca en el centre de la problemàtica. Encara que el confort es un concepte molt ample que inclou la percepció de múltiples paràmetres ambientals, en relació amb la temàtica exposada, es centra en el higrotèrmic i lumínic. Així, els arquitectes no podem desentendre'ns d'aquesta realitat i per tant, es convenient abordar-la des del projecte arquitectònic des d'un punt de vista holístic. A més, quan els estudis recents demostren que les decisions presses en les primeres fases del disseny influeixen fins al 80% del comportament energètic de l'edifici. La era moderna, que naix amb el Renaixement i que arriba fins als nostres dies, amb tota l'evolució històrica esdevinguda en eixe lapse de més de tres segles pot, tot i així, caracteritzar-se per dos paràmetres comuns. En termes culturals, ha sigut des del començament -encara ho es hui en dia¿una cultura de projecte i a més a més es troba sotmesa en una total hegemonia de lo visual. El oculocentrisme regnant fa que la imatge i l'objecte com a producte material, que es percebut a través de la vista, hagen centrat els paràmetres de disseny. L'arquitectura, bé com a resultat o com a motor contextual, no ha sigut aliena a estes realitats. Tan sols des dels moviments d'avantguarda del segle passat començaren a mostrar-se exemples de declarada sensibilitat cap al medi i altres qüestions menys materials, com el confort, especialment en la segona generació dels anys cinquanta i seixanta. Amb l'aparició de la fenomenologia i la hapticitat, com a termes habituals en la descripció dels entorns habitats, entren en joc noves variables que es mouen en àmbits que encara, els arquitectes, com a projectistes, com a pensadors de l'entorn que les persones van a viure, no hem acabat d'assumir com a col.lectiu. Tot aquell que percebem a través dels canals sensorials, es molt més que allò que veiem y en conseqüència pareix necessari que d'alguna forma ocupi el seu lloc corresponent en el procés de disseny. Addicionalment, una creixent tecnificació de l'entorn pareix, tal i com indicava Ortega y Gasset, que ens ha portat a una adaptació irreflexiva i buida del sistema de la racionalitat instrumental. La confiança en que la tecnologia, per se, pot solucionar tots el problemes als que fa front l'ésser humà és una reflexió que va perdent força amb l'esdevenir del segle XXI. Peter Collins creia que l'estudi de com la gent havia construït en el passat i l'estudi de com la gent construeix en el present, són dos coses totalment diferents i no obstant això, inseparables. Partint d'aquest plantejament i tenint en compte tot allò que s'ha exposat abans, s'aborda l'estudi del projecte arquitectònic de Le Corbusier, en termes higrotérmics i sensorials, i de la Grille Climatique, eina desenvolupada en el seu atelier al començament dels cinquanta, per a controlar-los. Amb els mitjans i tècniques actuals -anàlisi, modelat, monitorització i percepció de l'usuari-comprovem l'adequació d'aquest sistema i les seves possibilitats d'aplicació. A través de la relació amb altres eines desenvolupades posteriorment i de la comparació entre el Pavillon Suisse i la Maison du Brésil, ideats abans i després, respectivament, de la Grille Climatique, busquem entendre fins a quin punt, Le Corbusier va tenir en compte certes variables intangibles per a la seva inclusió projectual i d'això extreure conclusions. / Martín Fuentes, DV. (2016). LE CORBUSIER Y LA GRILLE CLIMATIQUE. Herramientas para la inclusión de variables termodinámicas y sensoriales en el proyecto arquitectónico [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/62412

[EN] The importance of the maintenance and rehabilitation of existing structures has grown significantly in recent years. This accompanied by a very important decrease in the investments in the new construction, again after a period of growth in the number of constructed buildings. These facts have motivated that, currently, there is a large park of buildings need to be repaired and strengthened. The columns are the elements which failure may cause a complete collapse of the structure. In the case of reinforced concrete columns, it is possible to intervene well by means of a strengthening or a repair, whose goal will be to increase or to maintain its resistance, respectively. In fact, the repair of damages of different scope and magnitude on the outside of a column by means of repair mortars is an operation very usual in rehabilitation works. There are even European standards that prescribe the characteristics of the mortars to be used. Despite this, there are no references to study the effectiveness of a repair in reinforced concrete columns, which gives rise to a large uncertainty in the level of security that is reached in the repaired element. This lack of experimental results, together with the importance of this type of the action is that has motivated this investigation, which has studied the effectiveness of repair, using pre-bagged concrete repair mortars, of columns subjected to axially loaded. It has been determined the influence of the different geometric, mechanical and construction variables that they affect to the repair in the compressive strength of the column repaired. In order to do so, an experimental study has been realized in laboratory, in which the three most frequent cases of repair have been tested: complete repair of 4 sides, complete repair of one side and patch repair, with the variables raised in this investigation, kind of mortar (Class R3 and R4) and use or not of bonding primer. The final aim of this investigation will be to determine the efficacy of the repair according to the conditions in which it has been realized and to obtain a series of basic rules of design and execution of the repair. The results are analyzed and compared with the columns pattern, undamaged section without repair. The results of the investigation carried out indicates that repairs carried out with mortar Class R3 presented excellent results, while mortar Class R4, for the tested columns, only restores partially load-carrying capacity. In the case of the repair to 4 sides, if used a mortar Class R4 the load-carrying capacity on the column repaired only reached 64% of the original. In the case of the repair to 4 sides with mortar Class R3, the use of bonding primer does not have significant influence on the recovery of the load-carrying capacity. Not this way if there uses a mortar Class R4, where the use of a bonding primer improves significantly the result. Patch repair restores practically the load-carrying capacity of the structural element for both mortars (R3 and R4). In this case the use of bonding primer only has significant influence in the repair using mortar Class R4, showing an improvement of 9% more than if bonding primer is not used. In the complete repair of one side whit mortar Class R3 restores 97% of the load-carrying capacity loss while with mortar Class R4 only reaches to 66%, and without influence of the use or not of bonding primer. These results highlight the importance of the choice of the system, method and materials of the repair. These must be compatible with the materials and the state of the original structure. / [ES] En los últimos años ha crecido de manera significativa la importancia del mantenimiento y rehabilitación de estructuras existentes. Esto viene acompañado de un descenso muy importante en las inversiones en la construcción de obra nueva, después de un periodo de crecimiento en el número de edificios construidos. Estos hechos han motivado que, actualmente, exista un gran parque de edificaciones con necesidad de ser reparado o reforzado. Dentro de un edificio, los pilares son los elementos cuyo fallo puede provocar un colapso completo de la estructura. En el caso de los pilares de hormigón armado, se puede intervenir bien mediante un refuerzo o una reparación, cuyo fin será incrementar o mantener su resistencia, respectivamente. De hecho, la reparación de daños de diverso alcance y magnitud en la parte externa de un pilar mediante morteros de reparación es una operación muy habitual en obras de rehabilitación. Incluso existen normas europeas que prescriben las características de los morteros a utilizar. Pese a ello, no se dispone de referencias que estudien la efectividad de una reparación en pilares de hormigón armado, lo que da lugar a una gran incertidumbre en el grado de seguridad que se alcanza en el elemento reparado. Esta falta de resultados experimentales, junto con la importancia de este tipo de actuaciones es la que ha motivado esta investigación, en la que se ha estudiado la efectividad de la reparación, mediante morteros predosificados, de pilares sometidos a compresión centrada. Se ha determinado la influencia de las distintas variables geométricas, mecánicas y constructivas que afectan a la reparación en la resistencia a compresión del pilar reparado. Para ello se ha realizado un estudio experimental en laboratorio, en el que se han ensayado los tres casos de reparación más frecuentes en la práctica: reparación integral a cuatro caras, reparación integral a una cara y reparación por parcheo, con las variables planteadas en esta investigación, clase de mortero (Clases R3 y R4) y utilización o no de puente de unión. El objetivo final de esta investigación será determinar la eficacia de la reparación en función de las condiciones en las que se ha realizado y obtener una serie de reglas básicas de diseño y ejecución para la reparación. Los resultados son analizados y comparados con los pilares patrón, sección intacta sin reparación. De los resultados de la investigación realizada se desprende que, las reparaciones realizadas con mortero Clase R3 presentan unos excelentes resultados, mientras que el mortero Clase R4, para los pilares ensayados, únicamente restituye de forma parcial la capacidad portante. Para el caso de la reparación a 4 caras, si se emplea un mortero Clase R4 la capacidad portante del pilar reparado tan sólo alcanza un 64% de la original. Para el caso de reparación de las 4 caras con mortero Clase R3, el empleo de un puente de unión no tiene una influencia significativa en la recuperación de la capacidad portante. No así si se emplea un mortero Clase R4, donde el empleo de un puente de unión mejora significativamente el resultado. La Reparación por Parcheo prácticamente restaura la capacidad portante del elemento estructural para ambos morteros (R3 y R4). En este caso la utilización del puente de unión solo tiene influencia significativa en la reparación mediante mortero Clase R4, presentando una mejoría de un 9% más que si no se utiliza el puente de unión. En la Reparación Integral a 1 Cara con mortero Clase R3 se restituye un 97% de la capacidad portante perdida mientras que con mortero Clase R4 tan solo se llega a un 66%, y sin influencia de la utilización o no del puente de unión. Estos resultados resaltan la importancia de la elección del sistema, método y materiales de la reparación. Estos deben ser compatibles con los materiales y el estado de la estructura original. / [CA] En els últims anys ha crescut de manera significativa la importància del manteniment i rehabilitació d'estructures existents. Açò ve acompanyat d'un descens molt important en les inversions en la construcció d'obra nova, després d'un període de creixement en el nombre d'edificis construïts. Estos fets han motivat que, actualment, existisca un gran parc d'edificacions amb necessitat de ser reparat o reforçat. Dins d'un edifici, els pilars són els elements la fallada dels quals pot provocar un col·lapse complet de l'estructura. En el cas dels pilars de formigó armat, es pot intervindre bé per mitjà d'un reforç o una reparació, el fi de la qual serà incrementar o mantindre la seua resistència, respectivament. De fet, la reparació de danys de divers abast i magnitud en la part externa d'un pilar per mitjà de morters de reparació és una operació molt habitual en obres de rehabilitació. Inclús hi ha normes europees que prescriuen les característiques dels morters a utilitzar. A pesar d'això, no es disposa de referències que estudien l'efectivitat d'una reparació en pilars de formigó armat, la qual cosa dóna lloc a una gran incertesa en el grau de seguretat que s'aconseguix en l'element reparat. Esta falta de resultats experimentals, junt amb la importància d'este tipus d'actuacions és la que ha motivat aquesta investigació, en la que s'ha estudiat l'efectivitat de la reparació, per mitjà de morters predosificats, de pilars sotmesos a compressió centrada. S'ha determinat la influència de les distintes variables geomètriques, mecàniques i constructives que afecten la reparació en la resistència a compressió del pilar reparat. Per a això s'ha realitzat un estudi experimental en laboratori, en el que s'han assajat els tres casos de reparació més freqüents en la pràctica: reparació integral a quatre cares, reparació integral a una cara i reparació per parcheo, amb les variables plantejades en esta investigació, classe de morter (Classes R3 i R4) i utilització o no de pont d'unió. L'objectiu final d'esta investigació serà determinar l'eficàcia de la reparació en funció de les condicions en què s'ha realitzat i obtindre una sèrie de regles bàsiques de disseny i execució per a la reparació. Els resultats són analitzats i comparats amb els pilars patró, secció intacta sense reparació. Dels resultats de la investigació realitzada es desprén que, les reparacions realitzades amb morter Classe R3 presenten uns excel·lents resultats, mentres que el morter Classe R4, per als pilars assajats, únicament restituïx de forma parcial la capacitat portant. Per al cas de la reparació a 4 cares, si s'empra un morter Classe R4 la capacitat portant del pilar reparat tan sols aconseguix un 64% de l'original. Per al cas de reparació de les 4 cares amb morter Classe R3, l'ocupació d'un pont d'unió no té una influència significativa en la recuperació de la capacitat portant. No així si s'empra un morter Classe R4, on l'ocupació d'un pont d'unió millora significativament el resultat. La Reparació per Parcheo pràcticament restaura la capacitat portant de l'element estructural per a ambdós morters (R3 i R4). En este cas la utilització del pont d'unió només té influència significativa en la reparació per mitjà de morter Classe R4, presentant una millora d'un 9% més que si no s'utilitza el pont d'unió. En la Reparació Integral a 1 Cara amb morter Classe R3 es restituïx un 97% de la capacitat portant perduda mentres que amb morter Classe R4 tan sols s'arriba a un 66%, i sense influència de la utilització o no del pont d'unió. Estos resultats ressalten la importància de l'elecció del sistema, mètode i materials de la reparació. Aquestos han de ser compatibles amb els materials i l'estat de l'estructura original. / Ortega Palanco, AI. (2016). Contribución al estudio del comportamiento de pilares de hormigón armado reparados mediante morteros predosificados sometidos a comprensión centrada [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/62583

[ES] Los proyectos de arquitectura patrimonial conllevan trabajo colaborativo entre diferentes agentes tales como arquitectos, ingenieros, arqueólogos, historiadores, restauradores, propietarios, etc. Tradicionalmente cada disciplina ha trabajado de manera independiente generando información dispersa. El flujo de trabajo en los proyectos patrimoniales presenta problemas relacionados con la desorganización de procesos, la dispersión de información y el uso de herramientas obsoletas. Diferentes organizaciones abogan por usar métodos innovadores para tratar de resolver estos problemas. BIM (Building Information Modelling) se ha postulado como una metodología adecuada para mejorar la gestión del patrimonio arquitectónico. La aplicación de BIM a construcciones históricas, denominada HBIM (Heritage BIM), ha probado tener múltiples ventajas para gestionar proyectos patrimoniales. Sin embargo, la literatura científica pone de manifiesto la necesidad de seguir investigando en los procesos de los proyectos patrimoniales, la implementación práctica de HBIM, la simplificación de la laboriosa tarea de modelado HBIM y la documentación de los proyectos HBIM. La finalidad de esta investigación es el desarrollo de un protocolo que ordene la gestión de proyectos patrimoniales usando HBIM y el diseño de una plataforma web que sincronice la información patrimonial. DSR (Design Science Research) es el método de investigación usado para desarrollar dicho protocolo que ayude a mejorar el flujo de trabajo en los proyectos patrimoniales. Las técnicas de investigación usadas han sido el análisis documental, casos de estudio, entrevistas semiestructuradas y grupos focales. Se analizaron los procesos HBIM y se estudiaron los requerimientos de los agentes patrimoniales. Como resultado, se desarrolló el protocolo BIMlegacy, dividido en ocho pasos y contemplando a todos los agentes que participan en proyectos patrimoniales. Dicho protocolo se aplicó en el caso de estudio de Fixby Hall, en Huddersfield (Reino Unido), y sus resultados fueron expuestos en un workshop interdisciplinar para validar y mejorar el protocolo BIMlegacy. Basado en este protocolo, se desarrolló la plataforma BIMlegacy como herramienta para poder llevar a cabo este flujo de trabajo donde agentes interdisciplinares pueden unificar y sincronizar la información patrimonial. Este innovador sistema en la nube conecta la base de datos intrínseca de los programas HBIM con bases de datos patrimoniales usando un plug in para Revit de Autodesk, una web API, un servidor SQL y un portal web. La plataforma BIMlegacy se diseñó como una web de trabajo, pero también como una web de difusión cultural donde el público generalista puede acceder a cierta información de los monumentos. El protocolo y la plataforma BIMlegacy fueron usados para gestionar el proyecto de Registro de San Juan del Hospital. El protocolo, la plataforma y los resultados del proyecto de San Juan del Hospital fueron expuestos en un grupo focal en Valencia con profesionales para su evaluación científica. La contribución teórica de esta investigación ha sido el descubrimiento de problemas en el modelado HBIM que no habían sido especificados antes, beneficios del HBIM (por ejemplo, el uso de plataformas online o el filtrado de información en sistemas HBIM) y requerimientos para implementar HBIM en la práctica tales como la necesidad de un protocolo simple e intuitivo y de ofrecer entrenamiento específico a los agentes no técnicos. Las contribuciones prácticas al conocimiento han sido la creación del protocolo BIMlegacy con la lista de agentes patrimoniales y la integración de procesos tradicionales, el diseño de la plataforma BIMlegacy con la sincronización de la información en tiempo real que permite que los agentes no técnicos puedan participar activamente en los modelos HBIM, el uso de HBIM como una herramienta de gestión, y la aportación de información rigurosa volcada por profe / [CA] Els projectes d`arquitectura patrimonial comporten treballs col·laboratius entre diferents agents tals com arquitectes , enginyers ,arqueòlegs , historiadors, restauradors , propietaris , etc. Tradicionalment cada disciplina ha treballat de manera independent generant informació dispersa. El flux de treball en els projectes patrimonials presenta problemes relacionats amb la desorganització de processos, la dispersió d'informació i l'ús d'eines obsoletes. Diferents organitzacions promouen fer servir mètodes innovadors per a tractar de resoldre aquests problemes i fer del patrimoni cultural un motor de desenvolupament socioeconòmic. BIM (Building Information Modelling) s'ha postulat com una metodologia adequada per millorar la gestió del patrimoni arquitectònic. L'aplicació de BIM a construccions històriques, anomenada HBIM (Heritage BIM), ha demostrat tenir múltiples avantatges per gestionar projectes patrimonials. No obstant això, la literatura científica posa de manifest la necessitat de seguir investigant en els processos dels projectes patrimonials, la implementació pràctica de HBIM, la simplificació de la laboriosa tasca de modelatge HBIM i la documentació dels projectes HBIM. L'objectiu d'aquesta investigació és el desenvolupament d'un protocol que ordeni la gestió de projectes patrimonials usant HBIM i el disseny d'una plataforma web que sincronitzi la informació patrimonial. DSR (Design Science Research) és el mètode d'investigació utilitzat per desenvolupar aquest protocol que ajudi a millorar el flux de treball en els projectes patrimonials. Les tècniques d'investigació utilitzades han estat l'anàlisi documental, entrevistes semi-estructurades i grups focals. També es van analitzar els processos HBIM i es van estudiar els requeriments dels agents patrimonials. HBIM es va proposar com el model virtual que acull la informació patrimonial i que articula els processos. Com a resultat, es va desenvolupar el protocol BIMlegacy, dividit en vuit fases, contemplant a tots els agents que participen en projectes patrimonials. Aquest protocol es va aplicar en el cas d'estudi real de Fixby Hall, a Huddersfield (Regne Unit), i els seus resultats van ser exposats en un workshop interdisciplinari per validar i millorar el protocol. Basat en aquest protocol, el grup de recerca va desenvolupar la plataforma BIMlegacy com a eina per poder dur a terme aquest flux de treball on agents interdisciplinaris poden unificar i sincronitzar la informació patrimonial. Aquest innovador sistema en el núvol connecta la base de dades intrínseca dels programes HBIM amb les bases de dades patrimonials fent servir un plug-in per Revit d'Autodesk, un web API, un servidor SQL i un portal web. La plataforma BIMlegacy es va dissenyar com un web de treball, però també com un web de difusió cultural on el públic generalista pot accedir a certa informació dels monuments. El protocol i la plataforma BIMlegacy van ser utilitzats per gestionar el projecte de Registre de Sant Joan de l'Hospital. El protocol i la plataforma i els resultats del projecte de Sant Joan van ser exposats en un grup focal amb professionals per a la seva avaluació científica a València. La contribució teòrica d'aquesta investigació ha estat el descobriment de problemes en el modelatge HBIM que mai havien estat especificats abans, beneficis del HBIM (per exemple l'ús de plataformes en línia, el filtrat d'informació en sistemes HBIM, la integració de la divulgació cultural amb HBIM) i requeriments per implementar HBIM en la pràctica, com ara la necessitat d'un protocol intuïtiu i simple on oferir entrenament específic als agents no tècnics. Les contribucions pràctiques al coneixement han estat la creació del protocol BIMlegacy amb els agents patrimonials i la integració de processos tradicionals,el disseny de la plataforma BIMlegacy amb la sincronització de la informació a temps real que permet que els agents que no son tècnics pugu / [EN] Heritage architectural projects involve collaborative work between different stakeholders, e.g. architects, engineers, archaeologists, historians, restorers, managers, etc. Traditionally, each discipline works independently, generating dispersed data. The workflow in historic architecture projects presents problems related to the lack of clarity of processes, dispersion of information, and the use of outdated tools. Different heritage organisations have showed interest in innovative methods to resolve those problems. Building Information Modelling (BIM) has emerged as a suitable computerised system to improve the management of heritage projects. BIM application to historic buildings, named Heritage Building Information Modelling (HBIM), has shown benefits in managing heritage projects. The HBIM literature highlights the need for further research in terms of the overall processes of heritage projects, its practical implementation, the need of simplifying the laborious modelling task, and need for better standards of cultural documentation. This investigation aims to develop a protocol for heritage project processes using HBIM and an online work platform prototype where interdisciplinary stakeholders can unify and synchronise heritage information. Design Science Research (DSR) is adopted to develop this protocol. Research techniques used include documentary analysis, case studies, semi-structured interviews, participative workshop, and focus groups. An analysis of HBIM processes and a study of heritage stakeholders' requirements were performed through documentary analysis and semi structured interviews with stakeholders involved with relevant monuments. HBIM is proposed as the virtual model which will hold heritage data and will articulate processes. As a result, a simple and visual HBIM protocol, BIMlegacy, was developed. It is divided in eight steps and it contemplates all the stakeholders involved. BIMlegacy was applied in the Fixby Hall case study and its results were evaluated in a workshop with interdisciplinary stakeholders. An online work platform prototype, also named BIMlegacy, was developed, where interdisciplinary stakeholders can unify and synchronise heritage information. This innovative in-cloud system connects the intrinsic HBIM software database with heritage documentary databases using a Revit Autodesk Plug-in, a web Application Program Interface, a Structured Query Language server, and a web portal. BIMlegacy is an online platform to facilitate working but also a cultural diffusion web where general visitors can access to the information of the monuments. The BIMlegacy protocol and platform were implemented in two case studies Fixby Hall in Huddersfield (United Kingdom) and San Juan del Hospital in Valencia (Spain). BIMlegacy and the results of San Juan project were revealed in a workshop and in a focus group with external professionals for its evaluation. This research contributes within the theoretical knowledge highlighting modelling issues that were unknown before, benefits of using HBIM (a.e. the use of online platforms, filtering the information in HBIM database systems, the integration of cultural divulgation with HBIM) and needs in terms of implementing HBIM in practice such as the importance to have a simple and intuitive protocol to be useful and that the non-designer stakeholders require specific HBIM training. The practical contributions are the creation of the BIMlegacy protocol with the list of stakeholders and processes, the design of the BIMlegacy platform with the synchronisation of information in real time allowing the non-technical stakeholders to actively participate in HBIM models, the use of HBIM as management system, and the benefit for society and local communities since the rigorous information uploaded by professionals will be accessible to the public. / Jordán Palomar, I. (2019). Protocol to manage heritage-building interventions using Heritage Building Information Modelling (HBIM) [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/128416

[EN] Valencia suffered a dramatic flood in 1957. The flood was the causing factor which became the riverbed of the Turia River, crossing the whole city, in the biggest public park of Spain.The River Public Park was open for the first time in 1988, and since then, there have been constant changes on the old riverbed: gardens, sport areas, playgrounds, leisure zones and many other facilities addressed to fun activities. The last building constructed was "La Ciudad de las Artes y las Ciencias" However, the most of these buildings and installations do not fulfill the necessary requirements in order to be enjoyed by all citizens. Some of the reasons of the current situation are the expansion in time (30 years) when there weren't any specific national or local rules, and also to the lack of social counciousness. This thesis focuses on the elements placed along the Turia River addressed to collective use. Its aim is to apply the most restrictive current rules between the local and the state regulations, in order to be a useful document for the proposal of the improvements and interventions executed under accessibility parameters and universal design to get a progressive adaptation and reach a Turia Garden accessible to all. / [ES] La riada que sufrió Valencia en 1957 fue el desencadenante que convirtió el cauce del río Turia a si paso por la ciudad en el Parque Publico más grande de España. Desde su inauguración en 1988 se han ido sucediendo ininterrumpidamente las actuaciones en el antiguo cauce, siendo la construcción de la "Ciudad de las Artes y las Ciencias" la última de ellas. Se han diseñado jardines, zonas deportivas, áreas de ocio, parques infantiles y un largo etcétera de instalaciones destinadas a las actividades lúdicas. Sin embargo, debido en parte a la dilatación en el tiempo (30 años) de las construcciones de estas áreas, cuando aún no existía una normativa específica en el ámbito nacional y local, y debido también a una falta de concienciación social, muchas de estas construcciones e instalaciones no cumplen los requisitos necesarios para poder ser utilizadas por toda la ciudadanía. En esta tesis se estudian todos y cada uno de los elementos que se sitúan en el antiguo cauce del rio Turia destinados al uso colectivo por todos los ciudadanos. Se aplica la normativa vigente más restrictiva entre la normativa autonómica y estatal, con el objeto de ser un documento de base para la propuesta de mejoras e intervenciones que se ejecuten bajo los parámetros de la accesibilidad y el diseño universal con la finalidad de que vaya adaptándose progresivamente para alcanzar un Jardín del Turia accesible para todos. / [CA] La riuada que va patir València en 1957 va ser el desencadenant que va convertir el llit del riu Túria a si pas per la ciutat en el Parc Publique més gran d'Espanya. Des de la seua inauguració en 1988 s'han anat succeint ininterrompudament les actuacions en l'antic llit, sent la construcció de la "Ciudad de les Arts i les Ciencias" l'última d'elles. S'han dissenyat jardins, zones esportives, àrees d'oci, parcs infantils i un llarg etcètera d'instal¿lacions destinades a les activitats lúdiques. No obstant això, degut en part a la dilatació en el temps (30 anys) de les construccions d'estes àrees, quan encara no existia una normativa específica en l'àmbit nacional i local, i degut també a una falta de conscienciació social, moltes d'estes construccions i instal¿lacions no complixen els requisits necessaris per a poder ser utilit zades per tota la ciutadania. En esta tesi s'estudien tots i cada un dels elements que se situen en l'antic llit del va riure Túria destinats a l'ús col¿lectiu per tots els ciutadans. S'aplica la normativa vigent més restrictiva entre la normativa autonòmica i esta tal, amb l'objecte de ser un document de base per a la proposta de millores i intervencions que s'executen davall els paràmetres de l'accessibilitat i el disseny universal amb la finalitat que vaja adaptant-se progressivament per a aconseguir un Jardí del Túria accessible per a tots. / Martínez Portilla, JJ. (2017). Estudio de accesibilidad del cauce del río Turia en la ciudad de Valencia. Metodología de intervención en materia de accesibilidad en Medio Urbano [Tesis doctoral]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/86147