[ES] La composición musical asistida por ordenador es un área de conocimiento que tiene sus orígenes en la segunda mitad del siglo pasado. Durante sus más de sesenta años de existencia han aparecido numerosas propuestas para abordar el problema de la creatividad artificial aplicada al ámbito de la variación musical, la emulación de estilos, la escritura automatizada de contrapunto o la composición estocástica, entre muchos otros. En la presente memoria propondremos un nuevo método para la generación computacional de variaciones y transiciones a partir de material musical proporcionado por el compositor, ya sea de carácter melódico, rítmico, armónico o tímbrico. La originalidad de nuestro método radica en la construcción de nuevos algoritmos basados en las técnicas de agrupamiento difuso, capaces incorporar el orden de los elementos de los conjuntos de datos durante el proceso de partición. Para implementar computacionalmente estas técnicas hemos diseñado el software Mercury mediante el que realizaremos distintos experimentos cuyos resultados, en forma de transiciones musicales, ilustrarán la utilidad de nuestra propuesta. Completaremos la presente investigación con la composición de la obra Transiciones difusas, para cuarteto de cuerdas, adjunta como apéndice. La metodología propuesta implica formular una nueva medida de la disimilitud musical, aplicable de forma general a la comparación de dos secuencias numéricas cualesquiera, con las que se pueda representar cualquier tupla de atributos musicales. Es posible, por tanto, aplicar esta disimilitud sobre ámbitos más teóricos como los sistemas de afinación. Finalmente propondremos diversos métodos para estimar la compatibilidad entre un conjunto de notas y un sistema de afinación generando, en última instancia, transiciones entre diferentes sistemas. / [CAT] La composició musical assistida per ordinador és una àrea de coneixement que té els seus orígens a meitat del segle passat. Durant els seus més de seixanta anys d'existència han aparegut nombroses propostes per a abordar el problema de la creativitat artificial aplicada a l'àmbit de la generació de variacions, emulació d'estils, escriptura automatitzada de contrapunt i composició de música estocàstica, entre molts altres. En aquesta memòria proposarem un nou mètode per a crear variacions i transicions entre material musical preexistent, ja siga de caràcter melòdic, rítmic, harmònic o tímbric. L'originalitat del nostre mètode radica en la construcció d'algoritmes basats en la tècnica de fuzzy clustering, capaços de realitzar agrupaments en què es té en compte l'ordre dels elements dels conjunts de dades. Per a implementar aquestes tècniques, hem dissenyat el programari Mercury mitjançant el qual es realitzaran experiments amb transicions entre melodies, ritmes i seqüències harmòniques que il·lustraran la utilitat de la nostra proposta, i que culminaran amb la composició de l'obra Transicions difuses, adjunta com a apèndix. La metodologia proposada no només té conseqüències pràctiques, sinó que implica formular una nova mesura de la dissimilitud musical, aplicable de forma general a la comparació de qualsevol parell de seqüències numèriques, que puguen representar melodies, ritmes, harmonies o timbres. Un cop establert com valorar la dissimilitud, aquesta també pot aplicar-se a àmbits molt més teòrics, com són els sistemes d'afinació. Proposarem diversos mètodes per a estimar la compatibilitat entre un conjunt de notes i un sistema d'afinació i generar, en última instància, transicions entre dos sistemes d'afinació. Aquesta tasca pot facilitar la interpretació d'obres en un sistema d'afinació diferent d'aquell per al qual van ser concebudes, sempre que s'exigisca que el nivell de compatibilitat entre els dos sistemes siga acceptable. / [EN] Computer-assisted composition is an area of knowledge that has its origins in the middle of the last century. During its more than sixty years of existence, numerous proposals have appeared to address the problem of artificial creativity applied to the field of generation of variations, emulation of styles, automated counterpoint writing, stochastic music composition, among many others. In this report we will propose a new method to create variations and transitions between pre-existing musical material, be it melodic, rhythmic, harmonic or timbre-related. The originality of our method lies in the construction of algorithms based on the technique of fuzzy clustering, capable of performing groupings in which the order of the elements of the data sets is taken into account. To implement these techniques, we designed the software Mercury through which experiments will be performed with transitions between melodies, rhythms and harmonic sequences that will illustrate the usefulness of our proposal, and that will culminate with the composition of the work Fuzzy Transitions, attached as an appendix. The proposed methodology not only has practical consequences, but also implies formulating a new measure of musical dissimilarity, applicable in a general way to the comparison of any pair of numerical sequences, which may represent melodies, rhythms, harmonies or timbres. Once established how to assess the dissimilarity, this can also be applied to much more theoretical areas, such as tuning systems. We will propose various methods to estimate the compatibility between a set of notes and an tuning system and, in the last instance, generate transitions between two tuning systems. This work can facilitate the interpretation of works in a tuning system different from that for which they were conceived, whenever it is required that the level of compatibility between both systems is acceptable. / Martínez Rodríguez, BS. (2019). El fuzzy clustering y la similitud musical: aplicación a la composición asistida por ordenador [Tesis doctoral no publicada]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/134056 / TESIS

Contemporary Jewellery is an artistic movement that developed from the 70s, when several European and American galleries and institutions related to the field of jewelry, begin to give visibility to research projects on the communicative potential jewel as significant object seeking new formal and sensory relationship with the body, experimenting with new materials. In a relatively short period of time they led jewelry to those extreme conclusions reached by the visual arts, abstracting the jewel object of his pragmatic context to insert it into self-referential conceptual speeches. According to our hypothesis Contemporary Jewellery can be, though involuntarily, an aspect of the prevailing cultural homologation which tends to overcome and undermine cultural diversity. On the other hand we also find in it the possibilities of revalidation of the arts and local crafts, the possibility from "peripheral" countries assert paradigm shifts within the hegemonic culture. Based on these premises, we affirm that the overall objective of this thesis is to contribute to the provision of data for knowledge of Mexican art jewelry, a study area still unexplored. This information is intended to be necessary for objective analysis of the Contemporary Jewellery in confrontation with its current international and Mexican cultural base scenario. What we present is the result of extensive fieldwork in Mexico that aims to analyze the recent history of Mexican art jewelry from the experiments of Victor Fosado in the 70s to the most recent demonstrations properly considered Contemporary Jewelry under international model. Atreves of qualitative methodology, we reconstructed the emergence and development of this phenomenon mainly thanks to the information resulting from interviews with artists jewelers who carried out the idea of jewelry as a personal artistic expression during the last decades. Bibliographic research also allowed us to find unpublished brochures and catalogs of exhibitions held in Mexican public and private institutions, which allowed us to accurately substantiate the history of this new artistic phenomenon. We have considered crucial point of our research symposium Gray Area, the first event that set confrontation Latin America and Europe on this subject, held in Mexico City in 2010. This event has definitely strengthened the influence of Jewelry contemporary in Mexico, creating a strong feedback among jewelers artists from both continents, leading to other projects and collaborations, that definitely changed the physiognomy of this type of jewelry in Mexico. / La Joyería Contemporánea es un movimiento artístico que se desarrolla a partir de los años 70 cuando varias galerías e instituciones relacionadas con el ámbito de la joyería, europea y estadounidense, comienzan a dar visibilidad a proyectos de investigación sobre los potenciales comunicativos de la joya como objeto significante, buscando nuevas relaciones formales y sensoriales con el cuerpo, experimentando nuevos materiales. En un lapso de tiempo relativamente breve la joyería alcanzó aquellas extremas conclusiones alcanzadas por las artes plásticas, abstrayendo el objeto joya de su contexto pragmático para insertarlo en discursos conceptuales autorreferenciales. Según nuestra hipótesis, la Joyería Contemporánea puede resultar, aunque involuntariamente, un aspecto de la homologación cultural imperante que tiende a superar y desvirtuar las diversidades culturales, y al mismo tiempo plantea la revalidación de las artes y artesanías locales, la posibilidad desde países "periféricos" de afirmar cambios de paradigma dentro de la cultura hegemónica. Basándonos en estas premisas, afirmamos que el objetivo general de esta tesis es contribuir a la aportación de datos para el conocimiento de la joyería artística mexicana, ámbito de estudio hasta ahora no explorado. Esta información pretende ser la base cultural necesaria para un análisis objetivo de la Joyería Contemporánea en confrontación con su actual escenario internacional y mexicano, resultado de un extenso trabajo de campo en México que analiza la historia reciente de la joyería artística mexicana desde las experimentaciones de Víctor Fosado en los años 70 hasta las más recientes manifestaciones propiamente consideradas como Joyería Contemporánea según el modelo internacional. A través de la metodología cualitativa, hemos reconstruido el surgir y el desarrollo de este fenómeno principalmente gracias a la información obtenida de las entrevistas a los artistas joyeros que llevaron adelante la idea de una joyería como una personal expresión artística durante las últimas décadas. Asimismo la investigación bibliográfica nos permitió el hallazgo de folletos y catálogos inéditos de las exposiciones realizadas en instituciones publicas y privadas mexicanas, que nos permitieron fundamentar con exactitud la historia de este nuevo fenómeno artístico. Hemos considerado como punto crucial de nuestra investigación el simposio Área Gris, el primer acontecimiento que puso en confrontación América Latina y Europa sobre este tema, que tuvo lugar en la Ciudad de México en 2010. Este evento ha consolidado definitivamente la influencia de la Joyería Contemporánea en México, creando un fuerte feedback entre los artistas joyeros de ambos continentes, dando lugar a otros proyectos y colaboraciones, que cambiaron definitivamente la fisionomía de este tipo de joyería en México. / La Joieria Contemporània és un moviment artístic que es desenvolupa a partir dels anys 70 quan diverses galeries i institucions relacionades amb l'àmbit de la joieria, europea i nord-americana, comencen a donar visibilitat a projectes d'investigació sobre els potencials comunicatius de la joia com a objecte significant, buscant noves relacions formals i sensorials amb el cos, experimentant nous materials. En un lapse de temps relativament breu la joieria va aconseguir aquelles extremes conclusions aconseguides per les arts plàstiques, abstraient l'objecte joia del seu context pragmàtic per inserir-lo en discursos conceptuals autoreferencials. Segons la nostra hipòtesi, la Joieria Contemporània pot resultar, encara que involuntàriament, un aspecte de l'homologació cultural imperant que tendeix a superar i desvirtuar les diversitats culturals, i al mateix temps planteja la revalidació de les arts i artesanies locals, la possibilitat des de països "perifèrics" d'afirmar canvis de paradigma dins de la cultura hegemònica. Basant-nos en aquestes premisses, afirmem que l'objectiu general d'aquesta tesi és contribuir a l'aportació de dades per al coneixement de la joieria artística mexicana, àmbit d'estudi fins ara no explorat. Aquesta informació pretén ser la base cultural necessària per a una anàlisi objectiva de la Joieria Contemporània en confrontació amb el seu actual escenari internacional i mexicà, resultat d'un extens treball de camp a Mèxic que analitza la història recent de la joieria artística mexicana des de les experimentacions de Víctor fossat en els anys 70 fins a les més recents manifestacions pròpiament considerades com Joieria Contemporània segons el model internacional. A través de la metodologia qualitativa, hem reconstruït el sorgir i el desenvolupament d'aquest fenomen principalment gràcies a la informació obtinguda de les entrevistes als artistes joiers que van portar endavant la idea d'una joieria com una personal expressió artística durant les últimes dècades. Així mateix la recerca bibliogràfica ens va permetre la troballa de fullets i catàlegs inèdits de les exposicions realitzades en institucions publiques i privades mexicanes, que ens van permetre fonamentar amb exactitud la història d'aquest nou fenomen artístic. Hem considerat com a punt crucial de la nostra investigació el simposi Àrea Gris, el primer esdeveniment que va posar en confrontació Amèrica Llatina i Europa sobre aquest tema, que va tenir lloc a la Ciutat de Mèxic en 2010. Aquest esdeveniment s'ha consolidat definitivament la influència de la Joieria Contemporània a Mèxic, creant un fort feedback entre els artistes joiers de tots dos continents, donant lloc a altres projectes i col·laboracions, que van canviar definitivament la fesomia d'aquest tipus de joieria a Mèxic. / Pignotti Ramaccini, C. (2016). Joyería Contemporánea, un nuevo fenómeno artístico. Análisis de las relaciones entre la joyería europea y mexicana en la actualidad [Tesis doctoral no publicada]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/75945 / TESIS

ABSTRACT (English) The staging as a device in contemporary artistic practice: actions made between 2003 and 2016 by Paula Valero. As the title of the thesis indicates, this is based on the study of the forms of production (staging) of scenic actions that bring life to the stage. Our thesis have two parts. The first one is a theoretical analysis on theatre and the forms of action in relation to the subject. Here we introduce references of artistic and theoretical proposals that are related or have influenced our artistic production, analyzed in the second part of the thesis. In the second part we analyze our practice and show the different proposals made during the PhD as an experiment that affirms our hypothesis: a scenic action can put us in contact with the power that inhabits in us, the necessary to transform our reality. The main objective has been to create a methodological analysis that allows us to analyze the scope of the different ways of staging an action. This analysis has been based on studying the composition and form of actions in five aspects: Putting inaction, Putting in practice, Putting in place, Putting in motion, Putting in question. Each of them, bring about several internal aspects of this process: 1º- Putting in action: Description of the action, concept of the proposal, device, script, actors / public, artistic direction, valuation. 2º-Putting in practice: Workshops, preparation of the action. 3º- Putting in place: Space, scenery, lighting, costumes, sound, make-up. 4º-Putting in motion: Production, assembly, equipment, final realization. 5º-Putting in question: Conclusions of the results (strengths and weaknesses). This methodology has allowed us to delve into one of the key points of the thesis: how putting in situation can facilitate the formation of more powerful collective bodies, in the challenge of constructing other forms of synchronizing and orchestrating bodies and rhythms, other incarnated logics and practices, others forms of cultural productions with proposals that value the lives of people who participate through personal and collective affective valuation. The general methodology, from which our personal methodology has emerged, has been based on theoretical-practical strategies: the theory about staging, theatrical semiotics analysis, expanded theatricality, performance, artivism, experimental ethnographies in various artists (Living Theater, Map Theater / Colombia, Tino Seghal), the use of self-representation as a scenic methodology for political subjectivity (Jérôme Bel) and my personal artistic practice between 2003-2013. As for the results achieved, thanks to this analysis we were able to find the constitutive force of citizenship potential, through artistic practice as a policy, which is capable of: showing how we can transform our reality, affirming subjectivities, recognizing the value of a person that is unique and the strength of the collaborative complicities. / La puesta en situación como dispositivo en la práctica artística contemporánea: propuestas realizadas entre 2003-2016 por Paula Valero. Como indica el título de la tesis, ésta se basa en un estudio de las formas de producción (puesta en situación) de acciones escénicas que irrumpen en lo real y llevan la vida a escena. Nuestra tesis se compone de dos bloques: el primero, es un análisis teórico sobre la teatralidad y las formas de acción en cuanto al tema que nos ocupa. En éste se introducen referencias de propuestas artísticas y teóricas que se relacionan o han influido en nuestra producción artística. En el segundo analizamos nuestra práctica y exponemos las diferentes propuestas realizadas durante el doctorado como experimentación que afirme nuestra hipótesis: Una acción escénica puede visibilizar, convocar, o ponernos en contacto con la potencia que nos habita, la que es necesaria para transformar nuestra realidad. El objetivo principal ha sido crear un análisis metodológico que permite analizar el alcance de las diferentes maneras de poner en escena una acción, bien para las teatralidades, bien para los artistas de la performance o para nuestra propia producción artística. Este análisis, se ha basado en estudiar la composición y forma de activación en la puesta en situación de una acción según los siguientes apartados: Puesta en acción, Puesta en práctica, Puesta en lugar, Puesta en marcha, Puesta en cuestión. Cada uno de ellos, acogen varios aspectos internos de este proceso de Puesta en situación: 1º-Puesta en acción: Descripción de la acción, concepto de la propuesta, dispositivo, guión, actores/ público, dirección artística. 2º-Puesta en práctica: Talleres de preparación de la acción. 3º- Puesta en lugar: Espacio, escenografía, iluminación, vestuario, sonido, maquillista. 4º-Puesta en marcha: Producción, montaje, equipo, ficha técnica, realización final. 5º-Puesta en cuestión: Conclusiones de los resultados (fortalezas y debilidades). Esta metodología nos ha permitido profundizar en una de las claves de la tesis: Una puesta en situación puede facilitar la formación de cuerpos colectivos, construir otras formas de sincronizar y orquestar cuerpos y ritmos, otras lógicas y prácticas encarnadas, otras formas de producción cultural con propuestas que pongan en valor la dignidad de la vida de la gente que participa por medio de una valoración afectiva personal y colectiva. Para la metodología general, de la que ha surgido la nuestra personal, hemos recurrido a estrategias teórico-prácticas: la teoría sobre la puesta en escena, análisis de la semiótica teatral, teatralidad expandida, la performance, artivismo, etnografías experimentales en diversos artistas (Living Theater, Mapa Teatro, Tino Seghal), el uso de la autorepresentación como estrategia escénica para activar la subjetividad política (Jerôme Bel) y la propia práctica artística personal realizada entre 2003-2016. Nuestro análisis nos ha permitido valorar la fuerza constitutiva de la potencialidad de la ciudadanía a través de la práctica artística como política, mostrar como podemos transformar nuestra realidad, afirmar subjetividades, estudiar procesos de dignificación centrados en reconocer que toda persona es única, explorando las complicidades colaborativas y procesos de escucha que configuran estas acciones. / RESUM (Valencià) La posada en situació com dispositiu a la pràctica artística contemporània: propostes realitzades entre 2003-2016 per Paula Valero. Com indica el títol de la tesi, aquesta es basa en un estudi de les formes de producció (posada en situació) d'accions escèniques que irrompen amb el real i porten la vida a escena. La nostra tesi es compon de dos blocs. El primer, és una anàlisi teóric de la teatralitat i les formes d'acció pel que fa al tema que ens ocupa. En aquest s'introdueixen referències de propostes artístiques i teòriques que es relacionen o han influït en la nostra producció artística, analitzada en el segon bloc de la tesi. En el segon bloc analitzem la nostra pràctica i exposem les diferents propostes realitzades durant el doctorat com a experimentació que afirme la nostra hipòtesi: Una acció escènica pot visibilitzar, convocar, o posar-nos en contacte amb la potència que ens habita, la necessària per a transformar la nostra realitat. L'objectiu principal ha estat crear una anàlisi metodològic que permet analitzar l'abast de les diferents maneres de posar en escena una acció, siga per a les teatralitats, per als artistes de la performance, per a la nostra pròpia producció artística. Aquesta anàlisi, s'ha basat en estudiar la composició i forma d'activació en la posada en situació d'una acció amb els cinc apartats: Posada en acció, Posada en pràctica, Posada en lloc, Posada en marxa, Posada en qüestió. Cada un d'ells, acullen diversos aspectes interns d'aquest procés de Posada en situació: 1-Posada en acció: Descripció de l'acció, concepte de la proposta, dispositiu, guió, actors / públic, direcció artística. 2-Posada en pràctica: Tallers de preparació de l'acció. 3- Posada en lloc: Espai, escenografia, il·luminació, vestuari, so, maquillista. 4-Posada en marxa: Producció, muntatge, equip, fitxa tècnica, realització final. 5-Posada en qüestió: Conclusions dels resultats (fortaleses i debilitats). Aquesta metodologia ens ha permès aprofundir en una de les claus de la tesi: com la posada en situació pot facilitar formar cossos col·lectius més potents, en el desafiament de construir altres formes de sincronitzar i orquestrar cossos i ritmes, altres lògiques i pràctiques encarnades, altres formes de producció cultural amb propostes que posin en valor la dignitat de les vides de la gent que participa per mitjà de la valoració afectiva personal i col·lectiva. Per a la metodologia general, de la qual ha sorgit la nostra metodologia personal, s'ha fonamentat en estratègies teorico-pràctiques: la teoria sota la posada en escena, anàlisi de la semiòtica teatral, teatralitat expandida, la performance, artivisme, etnografies experimentals en diversos artistes (Living theater, Mapa Teatre, Tino Seghal), l'ús de l'autorepresentació com a metodologia escènica per a la subjectivitat política (Jérôme Bel) i la pròpia pràctica artística personal realitzada entre 2003-2016. Pel que fa als resultats assolits, gràcies a aquesta anàlisi vam poder trobar la força constitutiva de la potencialitat de la ciutadania a través de la pràctica artística com política, la qual és capaç de: mostrar com podem transformar la nostra realitat, afirmar subjectivitats, processos de dignificació centrats en reconèixer la vàlua que una persona és única, explorant la força de les complicitats col·laboratives i processos d'escolta que configuren aquestes accions. / Valero Comín, P. (2017). La puesta en situación como dispositivo en la práctica artística contemporánea: propuestas realizadas entre 2003-2016 por Paula Valero [Tesis doctoral no publicada]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/89092 / TESIS

This PhD thesis investigates Slavoj Žižek's thought in relation to contemporary art, especially with respect to the use of some žižekian notions within the sphere of an art criticism based on an ethical and political perspective. The main features of biotechnological art are presented and an analysis of the bioartist Eduardo Kac's transgenic artwork The Eight Day is developed by applying concepts of Slavoj Žižek's philosophy. / La presente tesis doctoral investiga el pensamiento de Slavoj Žižek en relación con el arte contemporáneo, especialmente con respecto a la utilización de algunas nociones žižekianas en el ámbito de una crítica de arte basada en una perspectiva ética y política. Se presentan las características principales del arte biotecnológico y, mediante la aplicación de conceptos propios de la filosofía de Slavoj Žižek, se desarrolla un análisis de la obra de arte transgénico El Octavo Día del bioartista Eduardo Kac. / La present tesi doctoral investiga el pensament de Slavoj Žižek en relació a l'art contemporani, especialment respecte a la utilització d'algunes nocions žižekianes en l'àmbit d'una critica d'art basada en una perspectiva ètica i política. Es presenten les característiques principals de l'art biotecnològic i, mitjançant l'aplicació de conceptes propis de la filosofia de Slavoj Žižek, es desenvolupa una anàlisi de l'obra d'art transgènic El Huité Dia del bioartista Eduardo Kac. / Pisano, S. (2017). Aplicación de conceptos propios del pensamiento de Slavoj Žižek al análisis del arte transgénico: investigación sobre El Octavo Día de Eduardo Kac [Tesis doctoral no publicada]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/90444 / TESIS

En esta tesis se realiza una investigación-acción-participación, basada en la experiencia de trabajos personales y en el la observación y análisis de procesos culturales, sociales y artísticos que cuestionan el rol de la mujer, de la educación y de la estética, propuesto desde el Estado, para proponer nuevos paradigmas culturales y estéticos desde los márgenes. Se propone una postura en relación al significado social y cultural de las prácticas artísticas como generadoras de pensamiento crítico, y a partir de ahí presenta un conjunto de objetivos que vinculan arte, educación y activismo social. El documento se divide en capítulos donde se establecen y explican las referencias teóricas y artísticas que dan forma a un conjunto de actividades de gestión y organización basadas en la colaboración y el trabajo colectivo, y en las que el trabajo en medios como el video y la fotografía vehicula una postura militante en el feminismo y el combate a los procesos de subjetivación operados por el capitalismo neoliberal a través de las imágenes. En cada capítulo correspondiente a la práctica se explican las formas en las que los diferentes proyectos son espacios de creatividad orientados al empoderamiento de diversos grupos sociales: se contextualiza y desarrollan problemáticas como la creación colectiva, el cuerpo humano y la publicidad, las posibilidades críticas de los medios interactivos, la relación entre el arte y el feminismo y la potencia instituyente de la educación basada en el arte desde diversas perspectivas de análisis, tales como las de la estética, la historia y la teoría del arte, los estudios de género, la filosofía crítica, las teorías pedagógicas críticas y los estudios visuales. La tesis presenta una fundamentación exhaustiva de un conjunto de proyectos centrados en la exploración del potencial político del cuerpo en las prácticas artísticas en la esfera pública, así como sus vínculos con prácticas pedagógicas orientadas a la conformación de programas educativos basados en la exploración estética como elemento transversal. En ese sentido, uno de las cualidades de la tesis es aportar elementos para la creación de programas de trabajo en la Universidad Nacional de Educación de Ecuador, es decir, para mostrar al arte como una práctica instituyente de organizaciones e instituciones capaces de promover subjetividades diversas a las dominantes, cuya diseminación tiene lugar a través de los medios, la publicidad y la escuela. / In this thesis, an investigation-action-participation is carried out, based on the experience of personal works and in the observation and analysis of cultural, social and artistic processes that question the role of women, of education and aesthetics, proposed from the State, to propose new cultural and aesthetic paradigms from the margins. A position is proposed in relation to the social and cultural meaning of artistic practices as generators of critical thinking, and from there presents a set of objectives that link art, education and social activism. The document is divided into chapters where the theoretical and artistic references that form a set of management and organization activities based on collaboration and collective work are established and explained, and where works done in video and photography conveys a militant stance in feminism and the fight against the processes of subjectivation operated by neoliberal capitalism through images. In each chapter corresponding to the practice, the ways in which the different projects are spaces of creativity oriented to the empowerment of different social groups are explained: it contextualizes and develops problems such as collective creation, the human body and publicity, the critical possibilities of Interactive media, the relationship between art and feminism and the instituting power of education based on art from different perspectives of analysis, such as aesthetics, history and art theory, gender studies, critical philosophy, critical pedagogical theories and visual studies. The thesis presents an exhaustive foundation of a set of projects focused on the exploration of the body's political potential in artistic practices in the public sphere, as well as its links with pedagogical practices oriented towards the conformation of educational programs based on aesthetic exploration as an element cross. In this sense, one of the qualities of the thesis is to provide elements for the creation of work programs in the National University of Education of Ecuador, that is, to show art as an instituting practice of organizations and institutions capable of promoting diverse subjectivities to the dominant ones, whose dissemination takes place through the media, advertising and school. / A aquesta tesi es realitza una investigació-acció-partcipació que es basa en l'experiència de treballs personals i a la observació i anàlisi de processos culturals,socials i artístics que qüestionen el rol de la dona, de l'educació i de l'estètica proposat desde l'Estat, per a proposar nous paradigmes culturals i estètics des dels marges.Es proposa una postura en relació al significat social i cultural de les pràctiques artístiques com a generadores de pensament crític, i a partir d'ací presenta un conjunt de objectius que vinculen art,educació i activisme social. El document es divideix en capítols on s'establixen i expliquen les refències teòriques i artístiques que donen forma a un conjunt d'activitats de gestió i organització basades en la col.laboració i el treball col.lectiu, i en les que el reball en mitjans com el vídeo i la fotografía vehicula una postura militant en el feminisme i el combat als processos de subjetivació operats pel capitalisme neoliberal a través de les imatges.En cada capítol corresponent a la pràctica s'expliquen les formes en què els diferents projectes són espais de creativitat orientats a l'apoderament de diversos grups socials: es contextualitza i desenrotllen problemàtiques com la creació col.lectiva, el cos humà i la publicitat, les possibilitats crítiques del mitjans interactius,la relació entre l'art i el feminisme i la potencia instituïxen-te de l'educació basada en l'art des de diverses perspectives d'anàlisi, com ara les de l'estètica, la història i la teoría de l'art, els estudis de gènere, la filosofía crítica, les teories pedagògiques crítiques i els estudis visuals.La tesi presenta una fonamentació exhaustiva d'un conjunt de projectes centrats en l'exploració del potencial polític del cos en les pràctiques artístiques en l'esfera pública, així com els seus vincles amb pràctiques pedagògiques orientades a la conformació de programes educatius basats en l'exploració estètica com a element transversal. En eixe sentit, una de les qualitats de la tesi és aportar elements per a la creació de programes de treball en la Universitat Nacional d'Educació d'Equador, és a dir, per a mostrar l'art com una pràctica instuïxen-te d'organitzacions e institucions amb capacitat de promoure subjectivitats diverses a les dominants, la disseminació de les quals té lloc a través dels mitjans, la publicitat i l'escola. / Bueno De Santiago, A. (2018). EXPERIENCIAS ESTÉTICAS EN EL ESPACIO PÚBLICO. Viviendo y educando a través del lenguaje audiovisual, el arte, y la tecnología en favor de la sociedad y los estudios de género [Tesis doctoral no publicada]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/100272 / TESIS

La presente tesis parte de la noción de "paseo" como un acto simbólico que permite transformar el espacio, constituyéndose como una metáfora del movimiento mental, físico y artístico. A partir de esta idea, se plantea la recuperación del flâneur, figura paradigmática de la experiencia urbana moderna que surge en París en el siglo XIX y que, a grandes rasgos, se distingue por caminar sin rumbo y lentamente en un espacio que empieza a caracterizarse por la prisa y la velocidad, gozando de una ociosidad que le permite dejar libre la imaginación y divagar en un tiempo que comienza a estar dominado por el capitalismo, así como su gusto por la multitud, sin mezclarse con ella, dentro de la cual logra disfrutar de la soledad y el anonimato (Benjamin, 1972). Por aprovechar al máximo la experiencia urbana moderna, su importancia reside en que se convierte en una estrategia analítica que permite explorar nuevos contextos posteriores, especialmente aquellos generados por el uso de las tecnologías en el siglo XX (ciberespacio), y en el siglo XXI con la consolidación del espacio virtual y la expansión del uso de las tecnologías en el espacio físico que da lugar al espacio híbrido, haciendo posible comprender nuevas claves y prácticas artísticas surgidas desde estos entornos. De esta manera, en el presente estudio se persigue establecer una estrategia analítica que nos permita llevar a cabo la reconsideración y la resignificación de la figura del flâneur en los espacios planteados y que es abordada en un recorrido que se encuentra dividido en tres partes, correspondientes a cada uno de los espacios urbanos contemporáneos explorados: espacio urbano moderno (flâneur), ciberespacio (ciberflâneur) y el espacio híbrido, entre el físico y el virtual, con el uso de la telefonía móvil (phoneur). Este recorrido se lleva a cabo siguiendo una metodología interdisciplinar, guiada tanto por estudios teóricos como prácticos y siendo intermediaria con otras esferas no específicamente artísticas como la literatura, la arquitectura, estudios del espacio urbano o nuevas tecnologías. Como aplicación práctica de esta tesis doctoral se presenta la producción artística propia realizada de manera paralela y complementaria a la parte teórica, permitiendo una puesta en práctica que a su vez es generadora de discusión teórica, planteando reflexiones y cuestionando los diferentes temas tratados a través de un conjunto de 32 acciones artísticas (individuales y colectivas) en las que se ha trabajado tanto en el espacio físico en relación a la figura del flâneur, en el virtual respecto a su correspondencia con el ciberflâneur, y en el híbrido en relación al phoneur. / This thesis begins with the notion of the "stroll" as a symbolic act that allows for the transformation of space, into a metaphor of mental, physical and artistic movement. Starting from this idea, the recovery of the figure of the flâneur is proposed - a paradigmatic figure of modern urban experience, who emerges in 19th Century Paris and who, in rough outlines, is notable as a a figure who wanders slowly without direction in a space that begins to characterize itself by its state of hurrying and speed - and who delights in the leisure that sets his imagination free, and who wanders in times that that are beginning to become dominated by capitalism, as well as in his taste for crowds without mingling with them, as he manages to enjoy his solitude and anonymity (Benjamin, 1972). Making the most of modern urban experience, his importance resides in the fact that he becomes an analytic strategy which allows him to explore new contexts, especially those generated with the use of 2oth Century technology (cyberspace), and in the 21st Century -with the consolidation of virtual space and the expansion of the use of technology in physical space that gives way to hybrid space, making it possible to understand new keys and artistic processes that emerge from these surroundings. In this way, this present study pursues the establishment of an analytical strategy that will take us to the reconsideration and redefinition of the figure of the flâneur in the spaces we have proposed, and is tackled on a route divided into three parts, each part corresponds to the contemporary urban spaces that are explored: modern urban space (flâneur), cyberspace (cyberflâneur) and hybrid space -between physical and virtual- with the use of the cell phone (phoneur). This journey follows an interdisciplinary methodology, guided as much by theoretical studies as by practical ones, and being an intermediary with other spheres not specifically artistic, such as literature, architecture, studies of the urban space or new technologies. As a practical application of this doctoral thesis, we present our own artistic production, carried out in a parallel fashion, complementary to the theoretical part. This allows a putting in practice that generates theoretical discussions, proposing reflection and questioning the different themes being addressed, by a series of 32 artistic actions (individual and collective) where we have worked as much in physical space -in relation to the figure of the flâneur- as in virtual space, with respect to its correspondence to the cyberflâneur, and in hybrid space in relation to the phoneur. / La present tesi parteix de la noció de "passeig" com un acte simbòlic que permet transformar l'espai, constituint-se com una metàfora del moviment mental, físic i artístic. A partir d'aquesta idea, es planteja la recuperació del flâneur, figura paradigmàtica de l'experiència urbana moderna que sorgeix a París en el segle XIX i que, a grans trets, es distingeix per caminar sense rumb i lentament en un espai que comença a caracteritzar-se per la pressa i la velocitat, gaudint d'una ociositat que li permet deixar lliure la imaginació i divagar en un temps que comença a estar dominat pel capitalisme, així com el seu gust per la multitud, sense barrejar-se amb ella, dins de la qual aconsegueix gaudir de la solitud i l'anonimat (Benjamin, 1972). Per aprofitar al màxim l'experiència urbana moderna, la seua importància resideix que es converteix en una estratègia analítica que permet explorar nous contextos posteriors, especialment aquells generats per l'ús de les tecnologies en el segle XX (ciberespai), i en el segle XXI amb la consolidació de l'espai virtual i l'expansió de l'ús de les tecnologies en l'espai físic que dóna lloc a l'espai híbrid, fent possible comprendre noves claus i pràctiques artístiques sorgides des d'aquests entorns. D'aquesta manera, en el present estudi es persegueix establir una estratègia analítica que ens puga permetre dur a terme la reconsideració i la resignificació de la figura del flâneur en els espais plantejats i que és abordada en un recorregut que es troba dividit en tres parts, corresponents a cadascun dels espais urbans contemporanis explorats: espai urbà modern (flâneur), ciberespai (ciberflâneur) i l'espai híbrid, entre el físic i el virtual, amb l'ús de la telefonia mòbil (phoneur). Aquest recorregut es du a terme seguint una metodologia interdisciplinària, guiada tant per estudis teòrics com pràctics i sent intermediària amb altres esferes no específicament artístiques com la literatura, l'arquitectura, estudis de l'espai urbà o noves tecnologies. Com aplicació pràctica d'aquesta tesi doctoral es presenta la producció artística pròpia realitzada de manera paral·lela i complementària a la part teòrica, permetent una posada en pràctica que al seu torn és generadora de discussió teòrica, plantejant reflexions i qüestionant els diferents temes tractats a través d'un conjunt de 32 accions artístiques (individuals i col·lectives) en les quals s'ha treballat tant en l'espai físic en relació a la figura del flâneur, en el virtual respecte a la seua correspondència amb el ciberflâneur, i en l'híbrid en relació al phoneur. / Torrecilla Patiño, ME. (2018). Flâneur, Ciberflâneur, Phoneur: Un paseo de resignificación del flâneur por el espacio urbano moderno, el ciberespacio y el espacio híbrido. Acciones artísticas propias entre 2011-2018 [Tesis doctoral no publicada]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/107391 / TESIS

En este trabajo de investigación analizamos el papel del micrófono piezoeléctrico en su uso sobre instrumentos metálicos de largas cuerdas y sobre objetos cotidianos convertidos en dispositivos sonoros que denominamos objetos idiófonos. Desde una perspectiva interdisciplinar se parte de la organología para reconstruir el concepto de instrumento musical tradicional, lo que da como resultado el uso del objeto cotidiano como un recurso expresivo sonoro. A través del uso expresivo de objetos cotidiano metálicos se desemboca en una poética del espacio con la creación de dibujos espaciales sonoros o dispositivos de largas cuerdas metálicas generando a su vez una producción artística cercana al concepto site-specific, que tiene que ver con la cuestión del contexto del espacio donde se realizan las intervenciones sonoras. En cuanto a los objetivos hemos pretendido analizar aquellas manifestaciones y propuestas que han desmaterializado el concepto de instrumento musical tradicional, como los instrumentos musicales experimentales y el movimiento Fluxus. Además hemos realizado una búsqueda, reconocimiento y puesta en común a nivel formal, técnico y conceptual de aquellos artistas que han utilizado largas cuerdas en su producción artística. Desde esta base teórica hemos realizado una aplicación práctica creativa en la que reflexionamos sobre el lugar donde se ubican este tipo de manifestaciones en las artes sónicas y su potencial creativo y conceptual a través de una serie de obras en clave de acción sonora, instalación sonora o concierto que se han realizado entre 2011 hasta 2018. En cuanto a la metodología hemos recurrido a una autoetnografía analítica, en el que el investigador observa su propia participación en el campo en el que estudia, lo que nos ha servido para llevar a cabo una introspección crítica y reflexiva realizada desde la intuición en la creación de nuestra práctica artística junto con la búsqueda, descubrimiento y análisis de los referentes de nuestra producción artística. De este modo hemos reconocido varias manifestaciones artísticas que utilizan el mismo recurso sonoro pero con diferentes enfoques formales y conceptuales. De igual manera se ha establecido una comparación de carácter musicológico entre las obras de nuestra propia producción artística con la organología y las técnicas musicales. Así pues el resultado fundamental de esta investigación a través de la metodología autoetnográfica es el estudio, análisis e interrelación específica a un nivel teórico interdisciplinar de prácticas muy poco consideradas en la investigación en las artes sónicas y su traducción en un desarrollo práctico. Ello en un proceso creativo que desde la práctica sonora artística parte del objeto cotidiano para crear una poética sobre el espacio y su contexto, haciendo uso de la electrónica y la amplificación mediante el uso de micrófonos piezoeléctricos. / In this research we analyze the role of the piezoelectric microphone in its use on metallic instruments with long strings and on everyday objects converted into sound devices that we call idiophone objects. From an interdisciplinary perspective, organology is used to reconstruct the concept of a traditional musical instrument, which results in the use of the everyday object as an expressive sound resource. Through the expressive use of everyday metallic objects, it leads to a poetics of space with the creation of sound spatial patterns or devices with long metallic strings, generating in turn an artistic production close to the site-specific concept, which has to do with the issue of the context of the space where sound interventions are made. Regarding the objectives we have tried to analyze those manifestations and proposals that have dematerialized the concept of a traditional musical instrument, such as experimental musical instruments and the Fluxus movement. We have also carried out a search, recognition and sharing at a formal, technical and conceptual level of those artists who have used long strings in their artistic production. From this theoretical base we have made a practical creative application in which we reflect on the place where these types of manifestations are located in the sonic arts and their creative and conceptual potential through a series of works in the key of sound action, sound installation or concert that took place between 2011 and 2018. In terms of methodology, we have resorted to an analytical autoethnography, in which the researcher observes his own participation in the field in which he studies, which has helped us to carry out a critical and reflexive introspection carried out from intuition in creation of our artistic practice together with the search, discovery and analysis of the referents of our artistic production. In this way we have recognized several artistic manifestations that use the same sound resource but with different formal and conceptual approaches. In the same way, a comparison of musicological character has been established between the works of our own artistic production with organology and musical techniques. Thus the fundamental result of this research through the autoethnographic methodology is the study, analysis and specific interrelation at an interdisciplinary theoretical level of practices very little considered in the investigation in the sonic arts and their translation in a practical development. This is a creative process that starts from the artistic sound practice from the everyday object to create a poetic about space and its context, making use of electronics and amplification through the use of piezoelectric microphones. / En aquest treball de recerca analitzem el paper del micròfon piezoelèctric en el seu ús sobre instruments metàl·lics de llargues cordes i sobre objectes quotidians convertits en dispositius sonors que denominem objectes idiòfons. Des d'una perspectiva interdisciplinària es parteix de la organologia per a reconstruir el concepte d'instrument musical tradicional, la qual cosa dóna com resultat l'ús de l'objecte quotidià com un recurs expressiu sonor. A través de l'ús expressiu d'objectes quotidià metàl·lics es desemboca en una poètica de l'espai amb la creació de dibuixos espacials sonors o dispositius de llargues cordes metàl·liques generant al seu torn una producció artística propera al concepte site-specific, que té a veure amb la qüestió del context de l'espai on es realitzen les intervencions sonores. Quant als objectius hem pretès analitzar aquelles manifestacions i propostes que han desmaterialitzat el concepte d'instrument musical tradicional, com els instruments musicals experimentals i el moviment Fluxus. A més hem realitzat una cerca, reconeixement i posada en comú a nivell formal, tècnic i conceptual d'aquells artistes que han utilitzat llargues cordes en la seua producció artística. Des d'aquesta base teòrica hem realitzat una aplicació pràctica creativa en la qual reflexionem sobre el lloc on se situen aquest tipus de manifestacions en les arts sòniques i el seu potencial creatiu i conceptual a través d'una sèrie d'obres en clau d'acció sonora, instal·lació sonora o concert que s'han realitzat entre 2011 fins a 2018. Quant a la metodologia hem recorregut a una autoetnografia analítica, en el qual l'investigador observa la seua pròpia participació en el camp en el qual estudia, la qual cosa ens ha servit per a dur a terme una introspecció crítica i reflexiva realitzada des de la intuïció en la creació de la nostra pràctica artística juntament amb la cerca, descobriment i anàlisi dels referents de la nostra producció artística. D'aquesta manera hem reconegut diverses manifestacions artístiques que utilitzen el mateix recurs sonor però amb diferents enfocaments formals i conceptuals. D'igual manera s'ha establit una comparació de caràcter musicològic entre les obres de la nostra pròpia producció artística amb la organologia i les tècniques musicals. Així doncs el resultat fonamental d'aquesta recerca a través de la metodologia autoetnogràfica és l'estudi, anàlisi i interrelació específica a un nivell teòric interdisciplinari de pràctiques molt poc considerades en la recerca en les arts sòniques i la seua traducció en un desenvolupament pràctic. Açò en un procés creatiu que des de la pràctica sonora artística part de l'objecte quotidià per a crear una poètica sobre l'espai i el seu context, fent ús de l'electrònica i l'amplificació mitjançant l'ús de micròfons piezoelèctrics. / López Fernández, S. (2018). El uso del micrófono piezoeléctrico sobre dispositivos metálicos de largas cuerdas y objetos idiófonos. Aplicación práctica creativa (2011-2018) [Tesis doctoral no publicada]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/111838 / TESIS

[ES] La presente Tesis Doctoral nos plantea un escenario evanescente e incoherente para nuestros sentidos, dentro del cual interrogarnos sobre las formas de intervención artística en aplicaciones y tecnologías de la Web 2.0. La práctica artística siempre ha tenido la capacidad de alterar los códigos y signos de las estructuras de poder para tergiversarlas y reinterpretarlas. Por otro lado, el artista como explorador de los entornos tecnológicos más novedosos es capaz de asociar cambios externos con sus consecuencias internas, de manera que alcanza a atisbar como somos modelados por nuestras propias tecnologías. Esta tesis analiza, mediante la práctica artística el funcionamiento, la estructura, el contenido y el impacto de estos medios, poniendo especial atención en su funcionamiento y uso dentro de la esfera pública, con la intención de dilucidar cual es el papel del artista dentro de este entorno mediático cada vez más complejo y cotidiano. Mediante este estudio se pretende profundizar sobre la verdadera dimensión social y cultural de la red, a la vez que se genera una completa investigación sobre como la práctica artística es capaz de reinterpretar las nuevas características y configuraciones de este medio. / [CAT] La present Tesi Doctoral ens planteja un escenari evanescent i incoherent per als nostres sentits, dins del qual interrogar-nos sobre les formes d'intervenció artística en aplicacions i tecnologies de la Web 2.0. La pràctica artística sempre ha tingut la capacitat d'alterar els codis i signes de les estructures de poder per a tergiversar-les i reinterpretar-les. D'altra banda, l'artista com a explorador dels entorns tecnològics més nous és capaç d'associar canvis externs amb les seues conseqüències internes, de manera que aconsegueix a aguaitar com som modelats per les nostres pròpies tecnologies. Esta tesi analitza, per mitjà de la pràctica artística el funcionament, l'estructura, el contingut i l'impacte d'estos mitjans, posant especial atenció en el seu funcionament i ús dins de l'esfera pública, amb la intenció de dilucidar quin és el paper de l'artista dins d'este entorn mediàtic cada vegada més complex i quotidià. Per mitjà d'este estudi es pretén aprofundir sobre la verdadera dimensió social i cultural de la xarxa, al mateix temps que es genera una completa investigació sobre com la pràctica artística és capaç de reinterpretar les noves característiques i configuracions d'este mig. / [EN] This Doctoral Thesis presents us with an evanescent and incoherent scenario for our senses, in which we wonder about the forms of artistic intervention in Web 2.0 applications and technologies. Artistic practice has always had the ability to alter the codes and signs of power structures in order to distort and reinterpret them. On the other hand, the artist as an explorer of the most state-of-the-art technological environments is able to associate external changes with their internal consequences, so that he can see how we are modeled by our own technologies. This thesis analyzes, through artistic practice, the functioning, structure, content and impact of these media, paying special attention to their functioning and use within the public sphere, with the intention of elucidating which role the artist assumes within this media environment as its degree of complexity is increasingly growing every day. The aim of this study is to deepen the true social and cultural dimension of the network, while generating a complete research on how artistic practice is able to reinterpret the new characteristics and configurations of this medium. / Ortega Lisbona, JL. (2018). LA INVISIBILIDAD DEL PRESENTE: PRÁCTICAS ARTISTICAS Y ESPACIOS VIRTUALES EN LA ÉPOCA DE LA WEB 2.0 [Tesis doctoral no publicada]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/115936 / TESIS

[ES] Esta tesis doctoral investiga desde la práctica y la teoría una aproximación a la idea de inutilidad en las prácticas artísticas contemporáneas, frente al utilitarismo y la exaltación del éxito. Tejemos vínculos entre la obra personal y las propuestas elaboradas por un pequeño número de artistas. Trabajamos alrededor de la inacción, la pereza, el error, el ocio y la improductividad, a partir de la hipótesis de que en la sociedad postindustrial contemporánea, con sus nuevas condiciones de trabajo más diluido, el escamoteo y el infraleve de Duchamp sigue siendo un feliz recurso poético. Así mismo, la lucha por la manera en que vivimos el tiempo libre es más voraz que nunca y proponemos a partir de las propuestas artísticas negar el espectáculo y repensar el placer. Cuanto menos hace el artista más queda el sentido en manos del público, aumentando la complicidad. Las obras menos o peor acabadas, humoristas y cómplices se vinculan con ciertos valores del sur que priorizan lo social y lo colectivo a la competitividad y a la visión del perfil de artista solitario genial. / [CAT] Aquesta tesis doctoral pretén investigar des de la pràctica i la teoria, possibilitats d'apropar-se a la idea d'inutilitat a les pràctiques artístiques contemporànies, front a l'utilitarisme i la exaltació de l'èxit. Teixim vincles entre l'obra personal i les elaborades per un xicotet nombre d'artistes. Treballem al voltant de la inacció, la peresa, l'error, l'oci i la improductivitat, confirmant-nos la hipòtesis que en la societat post-industrial contemporània, amb les seues noves condicions de treball més diluït, l'escamoteig i l'infralleu de Duchamp, segueix sent un feliç recurs poètic. Així mateix, la lluita per una manera en que vivim el temps lliure és més voraç que mai i proposem negar l'espectacle i repensar el plaer. Quant menys fa l'artista, més queda el sentit en mans del públic, augmentant la complicitat. Les obres menys o pitjor acabades, humoristes i còmplices es vinculen amb certs valors del sud que prioritzen allò social i el col.lectiu a la competitivitat i a la visió del perfil d'artista solitari genial. / [EN] This doctoral thesis investigates from practice and theory an approximation to the idea of uselessness in contemporary artistic practices, confronting utilitarianism and exaltation of success. We hatch links between personal work and proposals elaborated by a small group of artists. We work about idleness, laziness, error, leisure and unproductiveness, based on the hypothesis that in the contemporary postindustrial society, with its more diluted work conditions, disappearing and Duchamp's inframince remains a happy poetic mean. Likewise, the fight for the way we live spare time is severer than ever and we propose starting from the artistic proposals to deny spectacle and rethink pleasure. The less the artist makes, the more the meaning remains in the hands of the public, increasing the complicity. Works less or worse ended, humourists and accomplice are linked with certain south values that prioritise the social and the collective before competitiveness and the vision of the profile of the genius lonely artist. / Jiménez Landa, F. (2019). La reconquista de lo inútil (Nociones de inutilidad en el interior de la producción artística contemporánea desde la propia praxis.) [Tesis doctoral no publicada]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/124971 / TESIS

[ES] Esta investigación aborda la contemplación como un proceso experiencial de transformación y busca estudiar su presencia en algunas prácticas artísticas contemporáneas como forma de vínculo entre cuerpo y naturaleza. Para ello trata de establecer un marco interpretativo posible para algunas formas de contemplación naturalista potencialmente útiles para un contexto europeo postsecular marcado por la globalización y la hibridación cultural. De este modo se centra en tres aspectos fundamentales de la contemplación: la conciencia del cuerpo en el presente, el distanciamiento de la egocentricidad y la conciencia de vínculo. El objetivo último es reivindicar la importancia de la contemplación deconstruyendo muchos de los estereotipos asociados a la espiritualidad. Se pone así en valor la potencialidad de ciertas prácticas artísticas vinculadas a la naturaleza para visibilizar y construir nuevos planteamientos identitarios frente a la crisis ecológica global. / [EN] This research approaches contemplation as an experiential transformation process and aims to study its role in some contemporary artistic practices as a form of connection between the human body and nature. To do so, it attempts to establish a possible interpretative framework for some potentially useful forms of naturalistic contemplation within a post-secular European context marked by globalization and cultural hybridization. In this way, the study focuses on three fundamental aspects of contemplation: body awareness in the present moment, detachment from egocentricity and sense of bonding. The ultimate goal is to reclaim the importance of contemplation by deconstructing many of the stereotypes associated with spirituality. Thus, the potential of certain artistic practices linked to nature is highlighted in order to build and make visible new identity approaches to the global ecological crisis. / [CA] Aquesta investigació aborda la contemplació com un procés experiencial de transformació i cerca estudiar la seua presència en algunes pràctiques artístiques contemporànies com a forma de vincle entre cos i naturalesa. Per a això tracta d'establir un marc interpretatiu possible per a algunes formes de contemplació naturalista potencialment útils per a un context europeu postsecular marcat per la globalització i la hibridació cultural. D'aquesta manera se centra en tres aspectes fonamentals de la contemplació: la consciència del cos en el present, el distanciament de la egocentricitat i la consciència de vincle. L'objectiu últim és reivindicar la importància de la contemplació desconstruint molts dels estereotips associats a l'espiritualitat. Es posa així en valor la potencialitat de certes pràctiques artístiques vinculades a la naturalesa per a visibilitzar i construir nous plantejaments identitaris enfront de la crisi ecològica global. / López De Frutos, E. (2020). La experiencia contemplativa en las prácticas artísticas contemporáneas. Estrategias de vínculo entre cuerpo y naturaleza desde un enfoque ecológico [Tesis doctoral no publicada]. Universitat Politècnica de València. https://doi.org/10.4995/Thesis/10251/151459 / TESIS