Esta investigación tiene como objetivo estudiar el impacto de la Presidencia del Consejo de la Unión Europea en el comportamiento -representaciones e intereses- de los Estados miembros. La hipótesis de partida consiste en sostener que el alcance del mandato presidencial ha variado en función de la evolución de la Presidencia en el seno del sistema institucional europeo. En 1951, la Presidencia era una función intergubernamental con escaso perfil político. Sus competencias eran limitadas y de orden esencialmente administrativo. A la imagen del entonces Consejo Especial de la CECA, su modo de funcionamiento era sencillo y su organización reducida a la mínima expresión. En este contexto, el alcance de la Presidencia para los Estados miembros era sobre todo de orden simbólico. El desempeño del mandato presidencial no implicaba el ejercicio de grandes responsabilidades ni el despliegue de un gran esfuerzo organizativo por parte de los ejecutivos nacionales. En cambio, sí aseguraba a los Estados miembros un importante mecanismo de representación igualitaria en el seno del Consejo. Cincuenta años más tarde, las cosas han cambiado. Hoy en día, la Presidencia se ha convertido en una figura central del sistema europeo. Cinco décadas de retroalimentación institucional al compás y a la imagen de la propia dinámica evolutiva del proceso de construcción europea han conseguido comunitarizar esta institución y elevarla al rango de motor de la integración europea. Este cambio de naturaleza, cuyo origen se encuentra en los acuerdos institucionales negociados por los Estados miembros en momentos claves del proceso de integración, se ha traducido en un crecimiento exponencial de las funciones de la Presidencia y en una simultánea transformación de los principios que han sustentado durante décadas el funcionamiento de esta institución. El simbolismo inicial que rodeaba el ejercicio de esta función se ha erosionado. En la actualidad, la Presidencia ha dejado de ser una función identificada con la defensa de los intereses intergubernamentales para convertirse en una compleja función de impulsión política cada vez más asociada con la defensa del interés comunitario.El marco teórico utilizado para contrastar esta hipótesis es el institucionalismo histórico. Como variante del neoinstitucionalismo, esta aproximación fija su atención en dos cuestiones centrales e interrelacionadas del análisis institucional. Por un lado, ¿Cómo explicar el origen y la evolución de las instituciones? Por otro, ¿En qué medida las instituciones condicionan las identidades y las preferencias de los actores implicados en el sistema institucional? Ambas preguntas nos remiten a temas cruciales de la ciencia política contemporánea. La primera, al fijar su atención en el análisis de los factores de emergencia, continuidad y de cambio institucionales, es decir, en las variables explicativas del desarrollo institucional; la segunda, al centrar su interés en la naturaleza de la dinámica estructura-agente, esto es, en el tenor de las relaciones entre las instituciones y la acción. / The aim of this study is to analyse the impact of the EU Council Presidency on the behaviour -beliefs and interests- of the Member states. The starting hypothesis rests on the claim that the scope of the Presidential mandate has varied in function of the changing position of this institution in the Herat of the European institutional system. In 1951, the Presidency has an intergovernmental function with a low political profile. The ambits were limited and were essentially administrative. In the image of the then Special Council, the way of working was simple and its organisation reduced to the minimum. In this context the scope of the Presidency for the Member states was above all of a symbolic nature. The Presidential mandate involved neither a great deal of responsibility nor major organisational efforts, although, on the other hand, it did provide a mechanism to ensure equal representation within the Council. Fifty years later, things have changed. Today the Presidency has become a central pillar of the EU system. Five decades of increasing return effects have managed to communitarise this institution and elevate it to the rank of motor of European integration. This change of nature, whose origin is to be found in the institutional agreements negotiated by the Member states in key moments of the European integration process, has meant an exponential growth of the Presidential functions and has simultaneously transformed the principles upon which this institution functioned for decades. The initial symbolism that surrounded the exercise of the Presidency has been eroded. What was conceived as a intergovernmental function has become increasingly identified with the defence of the communitarian interests. Historical institutionalism is the approach used to confirm this hypothesis. As a variant of new institutionalism, this theory pays attention to two major and interconnected questions of institutional analysis. On the one hand, how to explain the origin and development of institutions? In another hand, to what extent institutions condition the identities and preferences of the actors involved in the institutional system? Both questions refer to crucial subjects of contemporary political science. The first one draws attention to the analysis of the factors of institutional emergence, continuity and change, namely, on the explanatory variables of institutional development. The second one is interested in the nature of the structure-agency dynamic that is the content of the relations between institutions and actions.

La UE ha desarrollado desde el final de la Guerra Fría un modelo distintivo de la política exterior hacia los países socios en el Mediterráneo, en el norte de Europa y en los Balcanes occidentales basado en el multilateralismo regional, la cooperación multisectorial, el intervencionismo, así como una narrativa en torno a la noción de que la Unión tiene una "responsabilidad" hacia los países en estas áreas. Este modelo representa una proyección de la identidad internacional de la UE en relación a estos países vecinos. No obstante, al mismo tiempo la UE ha experimentado dificultades en tener un impacto decisivo y positivo en estas mismas zonas y se podría incluso argumentar que los países socios de la UE desconfían del modelo que la UE les ofrece. La presente tesis doctoral pretende examinar la falta de resonancia del modelo de política exterior de la UE en zonas colindantes. Con este fin nos proponemos responder a las siguientes preguntas de investigación: ¿qué es identidad internacional de la Unión Europea? ¿Cómo se construye? ¿Cómo impacta la identidad internacional de la UE en su relación con terceros países, en particular, con tres áreas muy priorizadas por la UE como el Mediterráneo, el norte de Europa y los Balcanes occidentales? La primera parte de la tesis examina los diferentes nodos cognitivos sobre los que la UE construye su identidad internacional y estudia la evolución histórica de la política exterior de la UE en términos de su identidad internacional hacia el Mediterráneo, el norte de Europa y los Balcanes occidentales. La segunda parte analiza las relaciones entre la UE y cada una de estas áreas en profundidad por vía del Proceso de Barcelona, la Dimensión Septentrional y el Proceso de Estabilización y Asociación y políticas asociadas. La tercera parte de la tesis analiza como el modo en que la UE construye su identidad causa resonancia y disonancia en relación con los países socios en las mismas zonas. / The EU has developed a distinctive foreign policy model towards partner countries in the Mediterranean, Northern European and Western Balkans since the end of the Cold War based on regional multilateralism, multi-sectorial cooperation, interventionism and a strong narrative around the notion of the Union having 'responsibility' toward the countries in these areas. This model represents a projection of the EU's burgeoning foreign policy identity vis-à-vis neighboring countries. Nevertheless, the EU has had a hard time since the fall of the Berlin Wall to make a decisive positive impact in these same areas and one could even argue that partner countries in the EU borderlands are becoming wary of EU's model. The present doctoral dissertation aims to explore the lack of resonance of the EU model in the Union's borderlands. For this purpose we aim to respond to the following research questions: what is the EU's foreign policy identity? How is it constructed? How does the EU's international identity play out in relation with third countries, in particular with three by the EU highly prioritized areas such as the Mediterranean, Northern Europe and the Western Balkans? The first part of the dissertation will examine the different cognitive nodes upon which the EU constructs its international identity and survey the historical evolution of the EU's foreign policy identity in terms of the Mediterranean, Northern Europe and the Western Balkans. The second part will explore the relations between the EU and each one of these areas in depth by ways of the Barcelona Process, the Northern Dimension and the Stabilization and Association Process and accompanying policies. The third part of the dissertation intends to analyze how the EU's foreign policy identity causes resonance and dissonance in relation to its partner countries in the same areas.

Esta investigación se localiza en el ámbito de la Renta Fija, concretamente se analizan los rendimientos de la Deuda del Estado, a medio y largo plazo, de diez países de la Unión Europea (UE), siete de ellos miembros de la Unión Monetaria Europea (UME), durante los años 1998 hasta 2004, ambos incluidos. Para llevar a cabo esta investigación se seleccionó un conjunto de emisiones en circulación de amplio espectro, tanto en la extensión del plazo hasta el vencimiento como el nαmero de ellas para cada país, que han sido desglosadas en cuatro grupos, segαn el país emisor y dependiendo del papel que desempeñan en el mercado. Los Objetivos son 1) Determinar las características de las series temporales de los precios. 2) Estudiar la serie temporal de rendimientos. 3) Analizar la existencia de un cambio estructural en las series de rendimientos como consecuencia de la introducción de la moneda única. 4) Modelizar la volatilidad de los rendimientos. 5) Evaluar las semejanzas/diferencias entre los rendimientos de las emisiones de los cuatro grupos. Aportaciones- Respecto a la metodología propuesta:· Método estad'stico multivariante de reducción de variables, ACP, · Modelo de volatilidad no lineal, GARCH(1,1).· Nuevo modelo de volatilidad multivariante, PC-GARCH.· Respecto a los resultados:· Análisis detallado, descriptivo y temporal, de las series de precios y de rendimientos. · Demostración de la existencia de un cambio estructural en los mercados que supone una modificación en el comportamiento de las series de rendimientos.· Modelización no lineal de la volatilidad de los rendimientos.· Modelización multivariante de la volatilidad para determinar las relaciones en el movimiento de las diferentes emisiones.· Equiparación de la conducta entre los rendimientos de los cuatro grupos de emisiones de Deuda del Estado. Las conclusiones se pueden resumir en las siguientes: - El plazo residual juega un papel muy importante en las emisiones euro ya que determina la evolución de sus rendimientos. No puede afirmarse lo mismo de las no euro. - Las series de rendimientos, tanto de las emisiones euro como no euro, presentan las características típicas de las series financieras: Leptocurtosis, varianza de los residuos no constante, agrupamiento de las observaciones, autocorrelación en sus valores. - El comportamiento de los rendimientos de las emisiones y benchmarks euro sufren un cambio a partir de la implantación de la moneda única quedando determinado según los años que restan hasta su amortización. Sin embargo, la conducta de las emisiones y benchmarks no euro no varía en los años posteriores a la creación de la UME. - La volatilidad de los rendimientos de las emisiones euro y no euro es prácticamente nula cuando el vencimiento es menor que tres años. - El modelo GARCH(1,1) no siempre es el adecuado para explicar la volatilidad de los rendimientos de las emisiones de los cuatro grupos. - El comportamiento de los benchmarks euro y no euro reflejan el de las emisiones euro y no euro, respectivamente. / This research is located in the area of Fixed Income, concretly there analyze the returns Government Bond, medium and long term, of ten European Union (EU) countries, seven of them members of the European Monetary Union ( EMU), years 1998 even 2004, both included. To conduct this research a set of outstanding issues was selected of wide spectrum, both in extending maturity term as the number of them for each country, which they have been removed in four groups, according to the issuing country and depending on the role they play in the market. The Aims are: 1) To determine the characteristics of the prices time series; 2) To study the returns time series; 3) To analyze the existence of a structural change in the returns series as a result of the introduction of the single currency; 4) Modeling the volatility of returns; 5) To evaluate the similarities / differences between the return issues of the four groups. Contributions - Concerning the proposed methodology:· Multivariate statistical method to reduce variables, PCA.· Nonlinear model of volatility, GARCH (1,1).· New multivariate model of volatility GARCH-PC.- Regarding the results: · Detailed analysis, descriptive and temporary, of prices and returns series. · Proof of a structural change in markets that involves a modification in the behavior of the return series.· Nonlinear modeling of the returns volatility. · Multivariate modeling to determine the volatility of relations in the movement of different issues. · Comparison of the conduct between the returns of the four groups of issues of Government Bond. The findings can be summarized as follows: - The residual term plays an important role in the Euro issues because it determines the evolution of their returns. You can not say the same of non-Euro issues - The return series, both Euro and non-Euro issues, present the typical characteristics of the financial series: Leptocurtosis, variance of the residues not constant, clustering of observations, autocorrelation in his values. - The behavior of the returns Euro issues and benchmarks suffer a change from the implantation of the single currency being determined by the remaining years until their amortization. Nevertheless, the conduct of the not Euro issues and benchmarks does not change in the years posterior to the EMU creation. - The volatility of the returns Euro and not Euro issues is practically void when the maturity is minor that three years. - The GARCH (1,1) model is not always adequate to explain the volatility of returns on the issues of the four groups. - The behavior of the Euro and non-Euro benchmarks reflect the issues Euro and not Euro, respectively.

La tesis plantea las posibilidades de un modelo teórico de corte realista que se encuadre en la literatura de economía política internacional para explicar diferentes aspectos del proceso de integración monetaria europea. Concretamente, se construye y se valida empíricamente un esquema teórico basado en el realismo postclásico destinado a explicar el calendario del lanzamiento de los dos grandes proyectos de integración monetaria europea (conocidos, respectivamente, como Informe Werner, de 1970, e Informe Delors, de 1989) y a establecer los determinantes sistémicos que subyacen al fracaso de los intentos de coordinación monetaria de la época de 1970 a 1995 y al éxito de la Unión Económica y Monetaria de 1999. La investigación confirma la necesidad de integrar el nivel del sistema internacional en los planteos habituales de economía política internacional de la integración europea al tiempo que ofrece algunas vías para incorporar la dimensión económica en los modelos realistas de relaciones internacionales. / This doctoral dissertation explores the possibilities of a realist theoretical model (in the tradition of international political economy) to explain several aspects of European monetary integration. A theoretical model based on postclassical realism is built and empirically tested. This model is used to explain the timing of the two major monetary integration projects (Werner Report, 1970, and Delors Report, 1989) and the systemic determinants of failure and success of different efforts of monetary coordination from 1970 to 1999. The research project confirms the necessity of paying attention to the international system level in the usual approaches of the international political economy of European integration. Additionally, the research provides some paths to integrate the economic dimension in the international relations realists models.

Uno de los temas que ha suscitado un mayor debate económico durante los últimos años ha sido el proceso de integración económica y de unificación monetaria llevado a cabo por los países europeos. En este contexto, la Tesis Doctoral se centra en el análisis de la eficiencia económica del área monetaria formada por dichos países. La mayor parte de los estudios realizados hasta el momento sobre esta cuestión toman como punto de partida la teoría sobre la determinación de las áreas monetarias óptimas (optimum currency areas). Dicha teoría intenta responder a la pregunta: ¿cuál es el dominio más apropiado para una área monetaria?, es decir, ¿cuándo es preferible para un conjunto de países establecer un sistema de tipos de cambio fijos de manera irrevocable frente a dejar flotar libremente sus monedas? De este modo, el punto central de dicha teoría, y de la Tesis Doctoral, consiste en evaluar si las ganancias que se esperan conseguir como consecuencia de la adopción de una nueva moneda superan los costes asociados a la misma. En la primera parte de la Tesis Doctoral se lleva a cabo un breve resumen cronológico sobre el proceso de integración en Europa dado que el análisis de los efectos económicos de la UEM también debe considerar el marco político e institucional en que tiene lugar la unificación monetaria. En la segunda parte de la Tesis Doctoral, se muestra que la reducción en los costes de transacción asociados a los distintos tipos de cambio existentes entre los países europeos y la eliminación de la incertidumbre sobre la evolución de los mismos son los principales beneficios de la moneda única, beneficios a los que hay que añadir los posibles efectos sobre el crecimiento y los derivados del papel que pueda desempeñar el Euro a nivel internacional. En cuanto a los costes derivados de la UEM, el principal es la renuncia de la soberanía nacional sobre la utilización de los instrumentos de política monetaria como mecanismos estabilizadores ante posibles shocks asimétricos (perturbaciones macroeconómicas que sólo afectan a uno de los países participantes o a cada país de manera diferente) que no puedan ser afrontados mediante una política monetaria estabilizadora a nivel europeo. En consecuencia, las ganancias netas del proceso de unificación monetaria dependerán en gran medida de la probabilidad de que se produzcan shocks asimétricos y de la existencia de mecanismos de ajuste macroeconómico alternativos al tipo de cambio en presencia de shocks de estas características. En este sentido, el análisis realizado en torno a los mecanismos alternativos muestra que la existencia de barreras lingüísticas y culturales, las diferencias institucionales existentes entre los mercados de trabajo de los países europeos así como las limitaciones impuestas sobre las políticas fiscales nacionales (que, por otro lado, son necesarias) por el Pacto de Estabilidad y Crecimiento, restringen considerablemente la capacidad de los países europeos para afrontar con éxito shocks de carácter asimétrico. En consecuencia, el aspecto clave a la hora de evaluar los posibles efectos económicos de la UEM consiste en analizar la probabilidad de que los países europeos experimenten shocks de carácter asimétrico. Desde un punto de vista teórico, la revisión de la literatura existente sobre este aspecto ha llevado a considerar dos posibles escenarios sobre el papel de los shocks asimétricos en la UEM. Por un lado, la visión más optimista es la ofrecida por la Comisión Europea (1990) quien argumenta que los shocks asimétricos en la UEM tenderán a reducirse como consecuencia de dos factores: una mayor coordinación de las políticas económicas nacionales y el incremento en el comercio intraindustrial que estaría relacionado con una mayor similitud entre las estructuras productivas de los países. Por otro lado, la visión alternativa, más pesimista, defendida, entre otros, por Krugman a raíz del trabajo de Kenen (1969) en el que se sugiere que la especialización productiva de un territorio puede llevar a que los shocks sean mucho más asimétricos si se producen a nivel sectorial A partir de ambos escenarios, y dado que la evidencia empírica existente sobre el predominio de los determinantes de uno u otro no es concluyente, en la tercera parte de la Tesis Doctoral se ha abordado de manera directa el análisis del grado de asimetría de los shocks experimentados por los países europeos. En concreto, en los capítulos 4, 5 y 6 se han aplicado diferentes metodologías con la finalidad de abordar dicho objetivo. En el capítulo 4 se ha realizado una primera evaluación de la importancia de los shocks asimétricos en los países europeos a partir del análisis de la producción. Los resultados obtenidos ponen de manifiesto una clara diferenciación entre los países del centro y de la periferia así como un empeoramiento del grado de asimetría de los shocks en los años más recientes. Sin embargo, si se tiene en cuenta que la evolución económica de los países viene determinada tanto por los shocks que han experimentado como por su respuesta a los mismos (a través de diferentes políticas), es posible que una elevada correlación en la evolución de la producción entre dos países pueda deberse tanto a que experimentan shocks de carácter simétrico o a que disponen de instrumentos capaces de absorber el impacto de los shocks asimétricos de manera muy rápida. En este sentido, las implicaciones de una u otra situación en términos del éxito o el fracaso de la UEM serían muy distintas por lo que resulta necesario diferenciar entre ambas posibilidades. Por este motivo en el capítulo 5 se han aplicado dos metodologías distintas con el objetivo de separar las perturbaciones de los otros componentes que pueden originar los movimientos observados de la producción. Se trata, por tanto, de diferenciar entre shocks y respuestas para evaluar si las asimetrías existentes entre los países analizados están relacionadas con el ámbito en que se producen los shocks (nacional o sectorial) y si es posible identificar el principal determinante de estas diferencias (actuaciones del sector público relacionadas con las distintas políticas macroeconómicas o con factores no controlables por los gobiernos). La primera de las metodologías aplicadas, propuesta por Stockman (1988), presenta la ventaja de no imponer ningún tipo de restricción en el comportamiento dinámico considerando tanto la dimensión nacional como la sectorial. Los resultados obtenidos al aplicar el modelo muestran que ambas dimensiones son importantes y que la reducción en la importancia del componente nacional sería el causante de la disminución del grado de asimetría de los shocks . Sin embargo, presenta un inconveniente derivado de la dificultad de distinguir los shocks relacionados con perturbaciones de oferta (no controlables por los gobiernos) de los relacionados con perturbaciones de demanda (que sí lo serían) dado que no utiliza ningún modelo teórico que permita distinguir entre ambos. En cambio, la segunda metodología aplicada toma como punto de partida un modelo teórico de demanda y oferta agregada adaptado al objetivo de la Tesis Doctoral, para posteriormente aplicar un modelo VAR estructural (Bayoumi y Eichengreen, 1992). De esta manera se han obtenido las series de shocks de demanda y de oferta para un conjunto representativo de los países europeos. Los resultados obtenidos apuntan hacia el predominio del escenario más optimista. Sin embargo, como consecuencia de la consideración de diferentes aspectos tanto teóricos como metodológicos que podrían estar llevando a conclusiones engañosas, se constata la necesidad de introducir una medida dinámica de la evolución del grado de simetría entre los shocks. Para ello, en el capítulo 6 se ha adaptado el modelo de coeficientes variables a lo largo del tiempo propuesto por Haldane y Hall (1991) y posteriormente por Boone (1997) para incorporar en el proceso de estimación la existencia de inestabilidad temporal en el grado de asimetría de los shocks experimentados por los países europeos. La especificación de dicho modelo en forma de un modelo state-space y su posterior estimación a través del algoritmo del filtro de Kalman ha permitido obtener una medida dinámica para la asimetría de los shocks de demanda y de oferta obtenidos a partir del modelo VAR estructural presentado en el capítulo 5 que matiza los resultados anteriores y permite identificar más claramente los factores que han impulsado el predominio del escenario más optimista (aunque hay que recordar que no es posible descartar el escenario predicho por la "Nueva Geografía Económica"). De este modo, el análisis realizado en la Tesis Doctoral no sólo aporta conclusiones relevantes sobre la experiencia histórica reciente en términos de la simetría de los shocks sino que también ha mostrado la validez de técnicas econométricas, poco utilizadas hasta el momento en este ámbito, planteando a su vez interrogantes que pueden ayudar a tener un mayor entendimiento sobre los riesgos potenciales y "reales" de la UEM en un futuro próximo.

It would be necessary to question which aspects of the Barcelona Process are identified as the weakest and therefore need to be proposed a solution for improvement. Below, some appreciations are made with respect to all the EuroMediterranean Process, that must be taken into account when analyzed from a political or juridical point of view, and which are sometimes misregarded. Moreover, this research includes some general, political and juridical proposals, which have been elaborated in order to give an answer to the inadequacies of the Barcelona Process. 1- The subject of the harmonization of law within the framework of the Partnership (in the "third basket"): in order for this harmonization to take place it would be necessary to take some "model" as a reference. The trend within the Barcelona Process is to take the European schemes as a pattern. The danger implied in this position is to fall into "imperialism", even though from an institutional point of view this concept is denied, whilst claiming that it is necessary to project the European model and that this fact does not imply "imperialism", but the will of sharing our experiences - the European experiences. This fact, however, could be deeply discussed, since it is not completely certain that from the southern shore they are willing to share the errors and the solutions that Europe has suffered and has overcome along its history. The evidence of all this is shown in the behaviour of some states of the southern basin during the tenth anniversary of the Barcelona Conference, as explained in this dissertation.In the field of rights, it is however necessary to be very much aware when unifying or intending to harmonize: throughout the thesis it has been set forth how the equality politics or the constitutional systems, for example, turn out to be very different in both Mediterranean shores. Maybe the most alternative and coherent solution to harmonization would be that both northern and southern political actors of the Mediterranean could be capable of discussing in a way that different perceptions to the same concept would not be an obstacle. Both points of view would then be compatible, whilst bearing clear in mind that the perceptions are different, a fact which has been often disregarded in the EuroMediterranean relationships and which has been demonstrated and reiterated in this thesis.2- When referring to the southern shore (especially in the EuroMediterranean Process) the occurring error is to include all the countries of the southern basin in the "same basket". This global vision is obviously not well regarded at by all the southern countries, claiming that each one of them have their peculiarities. Although it is certain that from the EU the Association Agreements were promoted in a bilateral basis for each singular country, in a practical way the global vision still remains. An example of this global vision is the new Neighbourhood Policy, which has spread over eastern Europe, as well as the eastern and southern shores of the Mediterranean - Morocco, Algeria, Tunisia, Libya, Egypt, Israel, Jordan, Lebanon, Syria and Palestinian Authority-. This instrument has turned out to be a complement to the EuroMediterranean Process. The previous pages portray the itinerary and the influence of the Barcelona Process, analyzing the lacks of the Barcelona Conference especially in the subjects contained in the "third basket" (cultural, social and human collaboration, fostering the support to democratic institutions, promoting rule of law and the promotion of human rights). Although it is certain that the Barcelona Declaration of 1995 recognized the fundamental role of migrations for the relationships between North and South, this thesis sets out how this matter has been neglected by the international agendas. For this reason the Process has not been as successful as it ought to be, and moreover there has been no evolution in the migratory conflict. An assessment of the Process (1995-2005) has been carried out in order to establish the relationship between the failure to apply the concepts of the "third basket" and the failure of the EU common immigration policy. This evaluation points out that the EU's lack of consciousness in the fact that precepts such as rule of law, democracy, human rights and equality policies have not been conceived in the same way in both Mediterranean shores may have been hindered effective negotiations in establishing a migratory dialogue.3- Regarding the proposals of general issues, the thesis suggests that in 2010 - year in which the EuroMediterranean Process as setits goal to establish an free trade area between the two Mediterranean shores- there will be a "Barcelona+15" that will provide solutions to the political and juridical lagoons that the "third basket" has disregarded, that is to say, the practical application of the precepts contained in it. Only this point of view would offer a way to resolve the deficiencies of a EuroMediterranean Process that has had such effect on the failure of the immigration policies at European level: only from the consciousness of the different meanings of the same concept will we get to the root of the problem.The lack of success of the Barcelona Process: in this sense, the inadequacies, as pointed out along the dissertation, have been the strong conceptual differences which exist still nowadays between both Mediterranean shores.Immigration has grown out to be more than an exclusively national issue but an international agenda matter. Like all supranational regulation items, they need a time for adaptation (from the states' sovereignity transfer to the adoption of international policies - in this case, of the European Union). Besides the adaptation period, there are different basic errors: already from the Barcelona Conference there was an attempt to promote democracy, the rule of law and the promotion of human rights as a factor that could help to stop immigration waves. As demonstrated throughout the thesis research, the latter have not decreased since the Barcelona Process was set off and therefore, a three-side approach is needed: either the community instruments (with the development programmes) have not been correctly used to put an end to the immigration processes; or the solution does not fall on the projects that have been used up to now; or else the problem is not only a matter of communication and cooperation between both basins, but also lies at the very heart of the European Union, where there is no unanimity on adopting such policies.As a matter of fact, many countries of the European Union are not interested in the EuroMediterranean Process in the same way in which some Spanish or French actors have never been moved by the policies of the Baltic.The possible solutions proposed to this approach are the following:a) co-operation to development from any operational level. This element could remove the background causes that lead to migratory phenomena. However, it is necessary to identify the most efficient way. This cooperation should extend from the European Union level to the national level (parallel, but not substitutive), since the importance of co-operation in development has proven to be, historically and according to the studies, an instrument leading to modernization and therefore social and territorial mobility.b) It is through immigrants that immigration can be prevented: immigrants who learn to live in a different way in the northern shore, will be tomorrow's civil society of the countries of origin. Thus, this is the best method of co-operation to development.c) Perhaps the massive entrance of immigrants (in spite of human catastrophes) can help speeding up both the drafting of a common immigration policy both in the EU as well as co-operation with the South.d) The concept of human development coined by Amartya Sen should be given more efficiency. The author gave birth to a revolutionary idea that should have helped stop poverty and, with it, migratory problems. The efficiency of this concept is translated into the applicability into governmental level where the political actors can appraise other elements beyond the Gross Domestic Product in order to calibrate the situations of their countries, and along with them, the situation of each person living all over the world. By taking into account the development of co-operation to development policies, it will be possible to apply a concept which has often fallen into oblivion .As Sen puts it, political rights are important, not only to satisfy the needs, but also to be able to formulate them. This element, that can be considered as key element of the human development concept, has been and still is the pending concept in the underdeveloped countries and even in those that are in the developing process. Obviously, if a new element is not found or if the applicability which Sen wanted to give to the concept is not used -adding up the contributions of Nussbaum, who considers fundamental to take into account the role of the women and of each person-, a level of development to stop immigration waves, for instance to Europe, will not be reached. The Partnership could have launched Sen's idea, which would have been set in an ideal background for its application.4- In relation to the juridical shortages, a juridical approach to the Process has not been given, leading to a lagoon in the field of Law. It would have been necessary to establish some minimums to foster a more fruitful dialogue between the two Mediterranean shores. One of the main outputs of this dialogue would have immigration issues. Although it is true that it is a very delicate matter to harmonize the Law in two areas where juridical cultures are so different, it is necessary to negotiate for them to be implemented. Parallelly, it is also true that the Barcelona Process did not intend to establish a community acquis in line woth that of the European Union, but perhaps it would be necessary to study the feasibility. When clarifying juridical subjects, the rest of issues are subsequently solved, as it was the case with the Partnership at an economic level, although leaving other levels behind - such as the sociocultural one. Even so, the Barcelona acquis is referred to as an output of the Association Agreements between the European Union and each of the countries of the Partnership southern shore.The solution to the lack of juridical harmonization could be the establishment of the material and formal equality in the southern Mediterranean shore. Along the research, the lack of material equality in the southern partners countries has been exposed, which would guarantee the development of fundamental rights. Although is has been pointed out that, in general terms, the Law establishes some juridical and political criteria, and in accordance to them a determinate situation will be dealt with in terms of comparison, this is not so in the juridical reality of the Mediterranean southern basin. This "comparison" is not given in real terms, so the material equality is inexistent. It is not only necessary to postulate in the constitutional articles that "everyone is equal in front of the law", but this law should also be equally applied. If this objective was achieved - from this dissertation's point of view it is possible, in first place, through the civil society's pressure and, in the second place, with the elaboration of public policies that truly stem in the principle of equality- this principle will be attained in one of its maxims. Besides the issues of equality at "national" level in the southern countries, it would also be necessary that the European Union -as instigator of the EuroMediterranean Partnership- sets an example of equality policies in a double sense:a) the internal policies of the EU member states - or else, the communitarian policies - should always apply the principle of equality and non-discrimination to immigrants, establishing if necessary, the politics of difference or of affirmative action.b) Europe should perform in equal conditions concerning the relationship with the South, in parity conditions. 5- Concerning the political deficiencies, along the thesis the concept of rule of law, democracy, equal rights policies and human rights have been analyzed, and the ways in which all these concepts are perceived in the southern shore. The conciliation -between North and South- of all these concepts is possible through a universal interpretation of all them, if we are willing to allow an allotment of our historical tradition, and only in this way the receptivity will become visible. In the resreach, it has been proven that there does not exist a completely uniform conception of the cited elements in the South either, rather the concepts are ever-changing and dynamic depending on the ideologies. The most evident example is that of democracy, as some think that it is irreconcilable with Islam while others go strongly for it: although it is true that all the countries of the southern shore have signed the EuroMediterranean Agreements, which is meant to watch over the promotion of human rights and democracy, they try to establish politically stable societies in order to diminish the pressure of migration towards Europe. The idea behind the creation and the successive ratification of the Agreements is especially effective in those cases, where they are fulfilled to the end for which they were created. Probably the solution is to make some more concrete Agreements for each country - in the majority of the cases these Agreements are practically identical- and to establish some new mechanisms, organizations or institutions ad hoc to ensure the fulfilment of the mentioned Agreements.In spite of the agreements (understanding them as a mutual consent) of the countries of the South -which are in their majority Muslim- in their dealings with the Northern Shore, they conceive democracy in different ways. As has been exposed already, in the South there are different attitudes towards this concept and as has been explained throughout the thesis, the theories of all Islamist theoreticians claim that all questions concerning the state have to be regulated by the shari'a, and those questions, which remain outside its scope, find the consensus (key element of democracy) in the Community. It is in this context that the very Islamists affirm that democracy will have the saying only in these cases. From all of this -the analyzed texts and authors- we see that in the southern shore democracy is postulated, however with a series of "buts" that need to be kept in mind when recognizing democracy in the countries of the South of the Mediterranean.In the cases where these disfunctions turn up in the perception of the concepts treated in the "third basket" the United Nations have been resorted to. The UNPD (the United Nations Program for Development) is an instrument that annually publishes a Report about Human Development. Since the year 2002 this report on the Arab World is published, and it has provided some answers to the questions formulated at the beginning of the thesis, that is answers to all that is related to the precepts of the Barcelona Declaration. Even so, the problem remains: the report has little impact in the countries of the Arab World, because it has not at all affected the institutional structures of these countries in spite of being elaborated by intellectuals of the southern Mediterranean shore.Therefore, from a theoretical point of view, the role of the United Nations is relevant since often this organization has had to be resorted to for establishing declarations of a "universal" character, be it regarding the rule of law or human rights. However, this has not always worked: often -and as set forth in this thesis- the concepts and resolutions of the United Nations are welcomed by the Arab world (as an author suggests, the heads of State sign the resolutions or declarations because as it happened in the period of decolonization, the leaders of the emancipated countries wished to seat beside their ancient "owners"). This is important especially because in the reports on the Arab World reference is made to all the concepts treated in this thesis, such as equality, democracy and the interpretation of these. If this tool was more binding and if effective instruments were employed to be contemplated in the political agendas, the immigration policies of the European Union would be much more effective, because they would be fully conscious of the limitations and of the actual situation in which they operate. Beyond the efficiency of this instrument in hands of the actors of the North, its appraisal by the southern actors is extremely important, as from their own position they could resolve many of the conflicts in the heart of the southern shore societies.6- Anyhow, for all the international instruments that may interfere (be they political or juridical), optional or compulsory, there are some key elements to establish a Sea of Dialogue in more general terms, beyond the political postures, but with some applications in politics:a) still some more years will have to go by for the perceptions of colonization on part of the south to vanish, the impression of "things being imposed on them". In time, the civil societies will also mature themselves, and they can acquire more and more strength in the design of new policies.b) in order to establish a true Dialogue that goes beyond economic terms, the predisposition of the countries of both shores is necessary (especially, when the South waits for the economic collaboration of the North).c) in order to avoid another failure, peace in the Middle East -a problem which is expected to be solved by the"Barcelona+15"- will be key, because in the moment of the writing of these conclusions the situation is absolutely hostile.All the subjects treated in this thesis can have multiple juridical or political interpretations, and it is precisely this interpretational diversity - very positive from a point of view of the cultural enrichment in the Mediterranean area- that stresses even more the differences between the two sides of the Mediterranean. The solution is to reconcile them, in the same way as for cultures in the broadest sense of the term- and to ensure that both the actor from the North and the actor from the South cede in order to be able to arrive at an approach where the leeway is the closest possible. In this sense, the mechanisms created to establish a sincere dialogue like the Anna Lindh Foundation are important, even though it should stop being a merely political instrument in order to be able to work with the efficiency towards the goal for which it was created. It is necessary for this type of instrument to be politicized -in the negative sense of the term- overcoming more easily the abysses inherent in its nature with the least possible effort. A mechanism like this, developed in the way its creation demanded, can be the key to success in many of the conflicts between the two sides of the Mediterranean, and with this, one can go beyond a Dialogue of Cultures, to be able to advance to a second level: a political and juridical dialogue that could help to diminish the migratory phenomena and that could especially favour the North-South relationships.7- Another subject approached throughout the thesis is the need for a common immigration policy in the European Union, which is of vital importance for the EuroMediterranean Process to continue in good terms. In first place, it is necessary to solve the problems of the North (in this case, the lack of unity within the European Union concerning a unified immigration) to be able to face the migratory phenomenon together with the neighbours in the South: the great problem of the European Union immigration policy is the institutional paradox to which the community system is subdued. In opportune moments and through the Treaties of Amsterdam and of Nice every time more complex and sophisticated institutions were created for the elaboration of the community legislation, and when the entire "machinery" was already in operation, the member states decided to take the corrsponding measures and decisions on a national level, facing the migratory phenomena. In the moment of the writing of these conclusions, the situation in Europe is rather hostile, after the Tampere Conference, where the states were not willing to yield part of their sovereignity, and not even as much as the principle of solidarity among the states was applied in the face of the recent, related events with the massive waves of immigration on the Mediterranean shores.Therefore, the European policies on the subject of immigration are clearly in need of an element, which goes beyond the simple agreement among the member states, that is to say, which goes beyond the technical, political and juridical subjects. They also need to be very clear in a foreign policy on the subject of cooperation and foreign aid, directed towards guaranteeing the capabilities and the opportunities of each of the persons who live more in the "poor" corner of the planet. One thing that is certain is that it can be a paternalist position and therefore subject to criticism, but in the last decades the international relations have always gone along this track, which is not necessarily the most appropriate one. With all this, the one thing that is paradoxical is that the European Union is incapable -for the time being- of elaborating a common immigration policy, while, however, in the year 1995 in Barcelona the intentions of the EuroMediterranean Process concerning the migratory subject were formulated. The fact that today the parents and creators of those declarations are incapable of establishing a common policy for Europe makes one reconsider the efficiency of the Partnership.8- While in this thesis the Mediterranean policies and immigration policies have been exposed analyzing the trajectory traversed so far and the deficiencies, it is also certain that the policy (and the resulting proposals and the final design of the policies) many times deviate from the initial theoretical plan. One has to consider, for example, that the political agendas -and in this case we refer to the international political agenda- do not transmit values (key element that has been analyzed throughout this thesis, bringing to light the different conceptions between the South and the North of the Mediterranean shores) but they have searched for agreement among themselves by way of a Dialogue. At any rate, from a theoretical point of view, dialogue seems an undertaking easy to realize, but hands on work, this is not the case at all.For a true North-South Dialogue, and thus for solutions to the migratory problems, it is necessary to establish common institutions with parity in their decisions. Even though this was already one of the proposals of the Group of Experts of the Prodi Commission, it is necessary to refocus and to learn to avoid or to face the obstacles.The Mediterranean experience has demonstrated that it is difficult to establish an institution with parity in participation and in decisions. As with any mechanism it is necessary that clear rules are established from the beginning, taking into account the social and political disparities between the South and the North. For example, an institution to keep vigil on human rights cannot be established in a political and social surrounding, where these rights are not respected. If this optimal situation could be arrived at, this would have some fundamental and very clear repercussions for reducing the immigration waves from the South towards the North.The Dialogue -in this case to establish common institutions- is a question which should be faced from the North and from the South. It is a bilateral relationship that has to be characterized by mutual respect, and it is necessary that on the part of the North prejudice and the spirit of superiority are done away with, while on the other part - the one of the South- it is necessary that one abstains from provocations.Because of this, with all the subjects treated in this thesis it is necessary to advance very cautiously, because despite the fact that the different views on the problems have been presented, this is not the way in which the civil society conceives these matters. Moreover, although it is certain that it is difficult to harmonize the civil societies of the two Mediterranean shores -and while this is not really a solution, because it would break with the schemes for plurality that have been defended during all of the thesis- the one thing that definitely needs to be harmonized is the application of the principle of equality in its formal and material aspects. It seems that until now the southern shore has evolved in the legislation to watch over the formal rights, but in practice, the material inequalities persist, and this fact results in giving another reason for the generation of immigration movements towards the northern Mediterranean shore. / Caldria qüestionar-se quins són els punts que s'han verificat com els més dèbils del Procés de Barcelona i que per tant, caldria trobar-ne una solució a través d'unes propostes de millora.A continuació, es fan algunes apreciacions respecte tot el Procés EuroMediterrani que cal tenir en compte quan aquest s'analitza des d'un punt de vista polític o jurídic, i que no sempre es contemplen. A més, en aquesta recerca s'han elaborat unes propostes de caire general, de caire polític i de caire jurídic per tal de donar resposta a les mancances del Procés de Barcelona.1- El tema de l'harmonització del dret en el marc del Partenariat (dins de la "tercera cistella"): per tal que es pugui donar aquesta harmonització caldria prendre com a referència algun "model", i la tendència de tot el Procés de Barcelona es prendre com a patró els esquemes europeus. El perill que suposa aquesta posició és caure en "l'imperialisme", tot i que des d'un punt de vista institucional es nega aquest concepte al·legant que cal projectar el model europeu i que aquest fet no suposa una expressió "d'imperialisme", sinó la voluntat de compartir les nostres experiències (les experiències europees). Aquest fet, però, seria molt discutible ja que no és ben bé cert que des de la Conca Sud es vulguin compartir els errors i les solucions que Europa ha sofert i superat al llarg de la seva història. La prova de tot això es veu en el comportament d'alguns estats de la vorera Sud en el desè aniversari de la Conferència de Barcelona, com s'ha exposat en aquesta tesi.En la línia dels drets, però, cal estar molt atent a l'hora d'unificar o voler harmonitzar: al llarg de la tesi s'ha exposat com les polítiques d'igualtat o els sistemes constitucionals -per exemple- resulten ser molt diferents a les dues voreres mediterrànies. Potser la solució alternativa i més coherent a l'harmonització és que els actors polítics del Nord i del Sud del Mediterrani, siguin capaços de dialogar sense que les diferents percepcions sobre un mateix concepte en siguin un obstacle, fent compatibles ambdues postures, però tenint clar que les percepcions són diferents, fet que en les relacions EuroMediterrànies ha estat passat per alt com s'ha demostrat i reiterat en aquesta tesi.2- Quan es parla de la Conca Sud (sobretot en tot el Procés EuroMediterrani) es cau en l'error d'incloure tots els països de la vorera Sud dins el "mateix sac". Aquesta visió global òbviament no és ben vista per tots els països del Sud, manifestant que cadascun d'ells disposa de les pròpies particularitats. Si bé és cert que des de la U.E es promogueren els Acords d'Associació de manera bilateral per a cada país singular, a efectes pràctics no s'ha perdut la visió global. Un exemple d'aquesta visió global és la nova Política de Veïnatge que a part d'expandir-se per l'Est d'Europa, s'ha estès per les voreres Orientals i Meridionals del Mediterrani - Marroc, Algèria, Tunísia, Líbia, Egipte, Israel, Jordània, Líban, Síria i Autoritat Palestina-, configurant-se així com un complement al Procés EuroMediterrani. En les pàgines precedents s'ha mostrat el recorregut i la influència del Procés de Barcelona, analitzant les mancances de la Conferència de Barcelona sobretot en els temes continguts en la "tercera cistella" (col·laboració cultural, social i humana, fomentant el recolzament a les institucions democràtiques, impulsant l'estat de dret i la promoció dels drets humans). Si bé és cert que la Declaració de Barcelona de 1995 reconeixia el paper fonamental de les migracions per les relacions entre Nord i Sud, en aquesta tesi s'ha exposat com aquest punt ha quedat abandonat per les agendes internacionals, i per tant ni el Procés ha tingut l'èxit esperat, ni tampoc s'ha vist una evolució del conflicte migratori. Per tal d'establir la relació entre el fet que els conceptes de la "tercera cistella" hagin caigut en l'oblit i el falliment constant d'un intent en la política immigratòria comuna de la UE s'ha fet un balanç del Procés -des de l'any 1995 fins el 2005- posant de relleu que la mancança de consciència per part de la Unió Europea de que els preceptes com l'estat de dret, la democràcia, els drets humans i les polítiques d'igualtat no han estat concebudes de la mateixa manera en les dues voreres Mediterrànies han pogut frenar les negociacions eficaces per establir un diàleg migratori. 3- Pel que fa a les propostes de caire general, la tesi planteja que de cara a l'any 2010 -data fixada pel Procés EuroMediterrani com una meta per establir una zona de lliure canvi entre les dues voreres mediterrànies- es pugui parlar d'un "Barcelona+15" amb les solucions de les llacunes polítiques i jurídiques que la "tercera cistella" ha deixat, si més no, l'aplicació pràctica dels preceptes continguts en ella. Només amb aquesta solució es podran arribar a solventar les deficiències d'un Procés EuroMediterrani que ha repercutit en el falliment de les polítiques immigratòries a nivell europeu: només des de la consciència de les diferents accepcions que es tenen d'un mateix concepte, es podrà arribar al fons de la qüestió.La manca de l'èxit esperat en el Procés de Barcelona: en aquest sentit les mancances, com s'ha posat de relleu al llarg de tota a questa tesi, han estat les fortes diferències conceptuals, encara avui existents entre ambdues voreres mediterrànies.La immigració ha deixat de ser un problema d'abast única i exclusivament nacional per passar a ocupar l'agenda internacional. Com totes les matèries de regulació supranacional, necessiten un temps d'adaptació (des que els estats cedeixen un tros de la pròpia sobirania, fins que es passen a adoptar les polítiques internacionals- en aquest cas, de la Unió Europea). Al marge del període d'adaptació, hi ha diferents errors de base: ja des de la Conferència de Barcelona s'intentava promoure la democràcia, l'estat de dret i la promoció dels drets humans com a factor que pot ajudar a frenar les onades immigratòries. Com s'ha pogut comprovar al llarg de la recerca de tota la tesi, aquestes no han minvat des que va començar el Procés de Barcelona i per tant, cal fer un triple plantejament: o no s'han emprat correctament els instruments comunitaris (amb els programes de desenvolupament) per posar fre als processos immigratoris; o la solució no recau en els projectes que fins ara s'han emprat; o el problema no és només de comunicació i cooperació entre les dues conques, sinó també en el si de la Unió Europea, on no hi ha unanimitat en adoptar polítiques en aquest sentit. De fet, molts països de la Unió Europea no estan interessats en el Procés EuroMediterrani de la mateixa manera com actors espanyols o francesos no s'han apassionat mai per les polítiques del Bàltic. Les possibles solucions que es proposen a aquest plantejament són les següents: a) cal una cooperació al desenvolupament des de qualsevol nivell operatiu. Aquest element pot fer desaparèixer les causes de fons que porten a fenòmens migratoris. Cal veure però quina és la manera més eficient. Aquesta cooperació ha de deixar de ser només a nivell de la Unió Europea, sinó que també cal una cooperació a nivell nacional (paral·lel, però no substitutiu) ja que la importància de la cooperació al desenvolupament, ha resultat històricament i segons els estudis, un instrument que ha permès modernització i per tant mobilitat social i territorial. b) És a través dels immigrants mateixos que es pot frenar la immigració: els immigrants que aprenen a la Conca Nord una manera diferent de viure, seran la societat civil de demà dels països d'origen, i per tant, és el millor mètode per la cooperació al desenvolupament. c) Potser l'entrada massiva d'immigrants (tot i les catàstrofes humanes) pot ajudar a accelerar una política immigratòria comuna ja sigui dins de la UE com pel que fa a la cooperació amb el Sud.d) Cal fer més efectiu el concepte de desenvolupament humà, ja que gràcies a Amartya Sen nasqué una idea revolucionària i per tant com instrument clau per reduir la pobresa, i amb ella la reducció dels fenòmens migratoris. L'eficiència d'aquest concepte es tradueix en l'aplicabilitat a nivell governamental on els actors polítics puguin valorar altres elements més enllà del Producte Interior Brut per calibrar les situacions dels països, i amb ells, la situació de cadascuna de les persones que viuen arreu del món. Tenint en compte el desenvolupament en les polítiques de cooperació al desenvolupament, es podrà arribar a donar aplicabilitat a un concepte que sovint cau en l'oblit. Com deia Sen, els drets politics són importants, no només per satisfer les necessitats, sinó també per a poder formular les necessitats. Aquest element, que el podem considerar com a punt clau del concepte de desenvolupament humà, ha estat i està sent el concepte que està en la corda fluixa en els països subdesenvolupats i fins i tot en els que estan en via de desenvolupament. Òbviament si no es troba un element nou o si més no, no se li dóna l'aplicabilitat que Sen volia donar al concepte -sumant-li les contribucions de Nussbaum, la qual considera fonamental tenir en compte el rol de les dones i de cadascuna de les persones-, no s'arribarà mai a un nivell de desenvolupament que pugui frenar les onades immigratòries, per exemple cap Europa. Des del Partenariat, s'hagués pogut impulsar la idea de Sen, la qual s'hagués centrat en un escenari ideal per a la seva aplicació.4- En relació a les mancances jurídiques, no s'ha donat una aproximació jurídica al Procés fet que ha provocat una llacuna en el Dret. Caldria haver establert uns mínims que haguessin permès un Diàleg més fructífer entre les dues voreres Mediterrànies, i un dels fruits principals es veuria amb els temes immigratoris. Si que és cert que és molt delicat harmonitzar el Dret de dues voreres amb cultures jurídiques tant diferents, però cal negociar per a que es duguin a terme. Paral·lelament, també és cert que amb el Procés de Barcelona, no es pretenia establir un acquis comunitari com el que es pretén establir en el marc de la Unió Europea, però potser caldria estudiar-ne la viabilitat. Aclarint temes jurídics, sovint es resoldria tot el que ve al darrere que de fet és el que ha passat en el Partenariat a nivell econòmic, però deixant enrere els altres nivells (els socioculturals). Tot i així, es parla de l'acquis Barcelona com a fruit dels Acords d'Associació entre la Unió Europea i cadascun dels països de la Conca Sud del Partenariat.La solució a la manca d'harmonització jurídica pot ser l'establiment de les igualtats materials i formals a la Conca Sud Mediterrània. Al llarg de la recerca s'ha posat de manifest la mancança d'igualtat material en els països partners del Sud, la qual garantiria el desenvolupament dels drets fonamentals. Si bé és cert que s'ha posat de relleu que en termes generals, el Dret estableix uns criteris jurídics i polítics, i d'acord amb aquests es tractarà una situació determinada en termes d'equiparació, no succeeix així en la realitat jurídica de la vorera Sud Mediterrània, ja que aquesta "equiparació" no es dóna a efectes pràctics, per tant la igualtat material és inexistent. No n'hi ha prou en postular en els articulats constitucionals que "tothom és igual davant la llei", sinó que cal igualtat en l'aplicació d'aquesta llei. Si s'aconseguís aquest objectiu - des de la postura d'aquesta tesi és possible en primer lloc a través de la pressió de la societat civil, i en segon lloc amb l'elaboració de les polítiques públiques que tinguin en compte un veritable principi d'igualtat- s'assolirà aquest principi en una de les seves màximes. Al marge de la igualtat a nivell "nacional" en els països del Sud, caldrà també que des d'Europa -en tant que impulsora del Partenariat EuroMediterrani- es doni exemple en les polítiques d'igualtat en un doble sentit:a) en les polítiques internes dels estats membres de la U.E - o en el seu cas, en les polítiques comunitàries- s'estableixi sempre el principi d'igualtat i de no-discriminació enfront els immigrants, establint si cal, les polítiques de la diferència o d'Acció positiva.b) Europa actuï en condicions iguals en les relacions amb el Sud, en paritat de condicions.5- En referència a les mancances polítiques, al llarg de la tesi s'han analitzat el concepte de estat de dret, la democràcia, les polítiques d'igualtat i els drets humans, i com aquests conceptes són tots ells percebuts a la Conca Sud. La conciliació -entre Nord i Sud- de tots aquests conceptes és possible mitjançant una interpretació universal de tots ells, sempre que estiguem disposats a cedir una parcel·la de la nostra tradició històrica, i només així es veurà la receptivitat. Al llarg de la recerca, s'ha pogut comprovar que tampoc és ben bé cert que al Sud hi hagi una única concepció sobre tots els elements citats, sinó que en funció de les ideologies els conceptes són canviants i dinàmics. L'exemple més evident és el de la democràcia, ja que alguns pensen que sigui irreconciliable amb l'Islam i d'altres aposten per ella: si bé és cert que tots els països de la Conca Sud han firmat els Acords EuroMediterranis on es vetlla per la promoció dels drets humans i la democràcia, cerquen poder establir societats políticament estables, per tal que les pressions migratòries cap a Europa minvin. L'idea de la creació i la successiva ratificació dels Acords és efectiva sempre i quan es compleixin amb la finalitat per la qual foren creats. Probablement la solució és fer uns Acords més concrets per a cada país - en la majoria dels casos es tracta d'Acords gairebé idèntics- i establir uns mecanismes, organismes o institucions noves, ad hoc, per a fer complir els citats Acords. Tot i els acords (aquests entesos com a conformitat) dels països del Sud -en la seva majoria musulmans- en els tractes amb la Conca Nord, conceben la democràcia de manera diferent. Com s'ha dit anteriorment, al Sud hi ha diferents postures sobre aquest concepte i com s'ha exposat al llarg de la tesi, les teories de tots els teòrics islamistes apunten que totes les qüestions d'Estat han de ser regulades per la shari'a, i les qüestions que queden fora de la mateixa, troben el consens (element clau en la democràcia) en la Comunitat. És aquí on els mateixos islamistes afirmen que la democràcia només es donarà en aquests casos. Per tant doncs, es veu que - a través del texts i autors analitzats- a la Conca Sud postulen la democràcia però amb una sèrie de "peròs" que cal tenir en compte a l'hora de reconèixer la democràcia als països del Sud del Mediterrani. En els casos on es produeixen aquestes disfuncions en la percepció dels conceptes tractats en la "tercera cistella" s'ha recorregut a les Nacions Unides. El PNUD (el Programa de les Nacions Unides pel Desenvolupament) és un instrument que anualment publica un Informe sobre el Desenvolupament Humà. Des de l'any 2002 es publica aquest Informe sobre el Món Àrab, i ha servit per trobar algunes respostes a les qüestions formulades al començament de la tesi, és a dir, el que es refereix a la interpretació de tots els preceptes de la Declaració de Barcelona. Tot i així, el problema segueix persistent: l'Informe té poca vinculació en els països del Món Àrab, ja que aquest que no ha afectat a les estructures institucionals d'aquests països tot i ser elaborat per intel·lectuals de la Conca Sud Mediterrània.Per tant doncs, des d'un pla teòric resulta rellevant el paper de les Nacions Unides ja que sovint s'ha hagut de recórrer a aquest organisme pels casos de declaracions de caràcter "universal", sigui pel que fa a l'estat de dret i pels drets humans. Ara bé, no sempre ha funcionat: sovint -i com s'ha exposat en aquesta tesi- els conceptes i resolucions de les Nacions Unides, són benvingudes pel Món Àrab (com diu algun autor, els caps d'estat firmen les resolucions o declaracions perquè tal i com va passar en el període de descolonització, els dirigents dels països emancipats, tenien ganes de asseure's al costat dels seus antics "amos"). És important perquè sobretot en els informes del Món Àrab es fa referència a tots els conceptes tractats en aquesta tesi, tals com la igualtat, la democràcia i la interpretació d'aquestes. Si aquest estri fos més vinculant i s'empressin instruments eficaços per contemplar-ho en les agendes polítiques, les polítiques immigratòries de la Unió Europea, anirien més ben encarrilades ja que es seria plenament conscient de les limitacions i de la situació real en la que actuen. Més enllà de l'eficiència d'aquest instrument en mans dels actors del Nord, resulta extremadament important la valoració del mateix per part dels actors del Sud, on des de llur posició també podrien solventar molts dels conflictes en el si de les societats de la Conca Sud.6- De totes maneres, per molt que hi hagi instruments internacionals pel mig (ja siguin polítics o jurídics) facultatius o obligatoris, hi ha uns elements clau per establir un Mar de Diàleg en termes generals, més enllà de les postures polítiques, però amb aplicació política:a) es necessitarà que transcorrin encara alguns anys per a que es perdin les percepcions colonitzadores per part del Sud, la concepció "del voler ser imposats". Amb el pas del temps, també es permetrà que les societats civils madurin en si mateixes, i puguin adquirir cada vegada més força en el disseny de les noves polítiques.b) cal la predisposició dels països de les dues Conques per poder establir un veritable Diàleg que vagi més enllà dels termes econòmics (especialment, quan el Sud espera les col·laboracions econòmiques del Nord).c) per evitar un altre fracàs, resultarà clau la pau a Orient Mitjà -que s'espera que en el "Barcelona+15" el problema estigui solucionat- perquè en el moment de la redacció d'aquestes conclusions la situació és absolutament hostil.Tots els temes tractats en aquesta tesi poden tenir múltiples interpretacions jurídiques o polítiques, i és precisament aquesta diversitat interpretativa - molt positiva des d'un punt de vista de l'enriquiment cultural en l'àrea Mediterrània- que accentua encara més les diferències entre les dues voreres mediterrànies. La solució és conciliar-les, de la mateixa manera com cal fer amb les cultures en el sentit més ampli del terme- i procurar que cedeixi l'actor del Nord i l'actor del Sud per poder arribar a una aproximació on el marge de maniobra sigui el més estret possible. En aquest sentit són importants els mecanismes creats per establir un Diàleg sincer com la Fundació Anna Lindh, tot i que hauria de deixar de ser un instrument merament polític per a que pugui produir l'eficàcia amb l'objectiu de la qual es va crear. Cal que aquest tipus d'instruments es polititzin -en el sentit negatiu del terme- el menys possible per superar més fàcilment els abismes propis de la seva naturalesa. Un mecanisme com aquest, desenvolupat de la manera com la seva creació demanava, pot ser la clau de sortida de molts dels conflictes entre les dues voreres mediterrànies, i amb ella, es pot anar més enllà d'un Diàleg de Cultures, per poder passar a un segon nivell: un diàleg polític-jurídic que podria ajudar a minvar els fenòmens migratoris, i sobretot afavorir les relacions Nord- Sud. 7- Un altre tema que s'aborda al llarg de la tesi és la necessitat de la política immigratòria comuna de la Unió Europea, que és d'una importància vital si es vol seguir portant per bon camí el Procés EuroMediterrani. En primer lloc cal resoldre els problemes del Nord (en aquest cas, la manca d'unitat en el si de la Unió Europea pel que fa una política immigratòria comuna), per poder afrontar amb els veïns del Sud el fenomen migratori: el gran problema de la política immigratòria de la Unió Europea és la paradoxa institucional a la que està sotmès el sistema comunitari. En el seu dia, i a través del Tractat d'Amsterdam i de Niça es crearen institucions cada vegada més noves, complexes i sofisticades per a l'elaboració de la legislació comunitària, i quan ja estava tota la "maquinària en marxa", els estats membres decidiren prendre les mesures i decisions a nivell nacional, davant els fenòmens migratoris. En el moment de la redacció d'aquestes conclusions, la situació a Europa és més aviat hostil, després de la Conferència de Tampere, on els estats no estaven disposats a cedir part de llur sobirania, i ni tant sols s'aplicava el principi de solidaritat entre els estats davant els darrers esdeveniments relacionats amb les onades massives d'immigració en les costes mediterrànies. Per tant, les polítiques europees en matèria d'immigració, han de tenir algun element que vagi més enllà del simple acord entre els estats membres, és a dir, que vagi més enllà dels temes tècnics, polítics i jurídics. Ha de tenir molt clara també una política exterior en matèria de cooperació i d'ajut al desenvolupament, encarrilada a garantir les capacitats, i les oportunitats de cadascuna de les persones que viuen en el racó més "pobre" del Planeta. Si que és cert que pot ser una posició paternalista i per tant criticable, però en les darreres dècades les relacions internacionals han anat sempre encarrilades cap aquesta direcció, que no té perquè ser la més encertada. Amb tot això, el que resulta paradoxal és que la Unió Europea sigui incapaç -de moment- d'elaborar una política immigratòria comuna quan en canvi l'any 1995 a Barcelona es formulaven les intencions del Procés EuroMediterrani sobre la cooperació en matèria migratòria. El fet que avui els pares i creadors d'aquelles declaracions, no sàpiguen establir una política comuna per Europa, fa replantejar-se l'eficàcia del Partenariat.8- Si bé en aquesta tesi s'han exposat les polítiques mediterrànies i les polítiques immigratòries analitzant l'íter transcorregut fins ara i les llurs mancances, és també cert que la política (i les conseqüents propostes i el disseny final de les polítiques) moltes vegades es separa del pla teòric. Cal pensar per exemple que les agendes polítiques -i en aquest cas ens referim a l'agenda política internacional- no transmeten valors (element clau que s'ha analitzat al llarg d'aquesta tesi, posant de manifest les diferents concepcions entre el Sud i el Nord de la Conca Mediterrània) sinó que han de cercar la compatibilitat entre ells, a través del Diàleg. De totes maneres en un pla teòric, el Diàleg sembla una empresa fàcil però que a efectes pràctics no és pas així. Per un veritable Diàleg Nord- Sud, i per tant per donar solucions als problemes migratoris, cal establir institucions compartides amb paritat en les decisions. Tot i que aquesta ja era una de les propostes del Grup de Savis de la Comissió Prodi, cal donar-li un enfocament diferent i saber esquivar o afrontar els obstacles que es donen. L'experiència Mediterrània ha demostrat que és difícil establir una institució en condicions paritàries de participació en les decisions. Com en qualsevol mecanisme cal que s'estableixen regles clares des del començament, i tenint en compte les disparitats socials i polítiques característiques del Sud i del Nord. Per exemple no es pot establir una institució per vetllar pels drets fonamentals en un marc polític i social que no es respectin els mateixos. Si es pogués arribar a aquesta situació òptima, tindria unes repercussions fonamentals i molt clares per disminuir les onades immigratòries, del Sud cap al Nord. El Diàleg -en aquest cas per establir institucions comunes- és una qüestió que cal afrontar des del Nord i des del Sud. És una relació bilateral i de respecte recíproc que cal que d'una banda s'acabin amb els perjudicis i amb l'esperit de superioritat per part del Nord, i de l'altre -del punt de vista del Sud- cal que es distanciïn de les provocacions. Per tot això, tots els temes tractats en aquesta tesi, cal que siguin presos molta cautela perquè encara que s'han intentat exposar les diferents posicions d'un mateix argument, la societat civil, no ho concep de la mateixa manera. I si bé és cert que és difícil harmonitzar les societats civils de les dues voreres mediterrànies -tampoc no és una solució, perquè trencaria amb tots els esquemes de pluralitat que s'han defensat durant tota la tesi- el que si que cal harmonitzar és l'aplicació del principi d'igualtat entès des de la seva vessant formal i material. Sembla que fins ara la Conca Sud ha evolucionat en la legislació per vetllar per els drets formals, però a la pràctica, les desigualtats materials segueixen persistents, fet que suposa un out-put més per generar moviments immigratoris vers la Conca Nord Mediterrània.

La ricerca oggetto della tesi dottorale ha riguardato l’analisi della problematica relativa ai cambiamenti provocati dalla diversificazione delle attività aziendali bancarie nell'ottica tributaria. Si è individuato nella composizione del reddito imponibile il fulcro centrale del lavoro. Data la grande importanza del mercato finanziario la presente ricerca si è proposta una valutazione dell’attività bancaria tradizionale, facendo un’analisi della relativa fiscalità. In particolare si è cercato di evidenziare il momento in cui la banca è diventata un’azienda molto più complessa e moderna di quella che era originariamente. Tale cambiamento ha così richiesto un corrispondente sviluppo della tecnica giuridica tributaria di riferimento. Si sono altresì analizzate le fasi della implementazione e dello sviluppo nell’ordinamento tributario italiano ed europeo (analizzando così le difficoltà di adattamento per i modelli di Civil Law e Common Law) dell'armonizzazione giuridico/contabile europea e dell’adozione dei principi IAS/IFRS. A tal fine si sono ripercorse le fasi anteriori all’adozione dei menzionati principi e la loro evoluzione e, nel farlo, si sono fissati i punti ove sembra sia necessario un ripensamento da parte del legislatore comunitario. Il tutto è stato sviluppato senza trascurare la giurisprudenza nazionale e della Corte di Giustizia europea, in modo tale da tentare di individuare le soluzioni alle nuove sfide che il diritto tributario comunitario si trova a fronteggiare.

La tematica trattata riguarda l´esame approfondito dell’istituto della detrazione nell’impianto dell’Iva comunitaria, così come concepito nell’ambito dello schema teorico di applicazione del tributo, e così come disciplinato sin dalle prime direttive comunitarie. Una compiuta disamina critica dell’istituto della detrazione, nell’ambito del sistema Iva, ha reso necessaria una preliminare analisi delle caratteristiche fondamentali dell’imposta, così come è stata concepita nelle successive direttive comunitarie, e dei principi generali cui essa è sottesa, sia in ambito interno, sia in ambito internazionale, evidenziando la natura giuridica della stessa dopo aver posto in raffronto le diverse teorie sull’argomento prospettate dalla dottrina; a tali tematiche è stato dedicato il primo capitolo. Il secondo capitolo, riferito all’istituto della detrazione, distinguendo i presupposti dall’esistenza dello stesso rispetto ai presupposti per l’esercizio del diritto, è dedicato alla descrizione delle caratteristiche generali e specifiche dell’istituto, analizzandone gli aspetti oggettivi, soggettivi, formali e sostanziali, e ponendo particolare attenzione sull’aspetto della territorialità, poiché proprio in relazione alle operazioni “extraterritoriali” emergono particolari aspetti di criticità risolvibili sulla base della natura comunitaria dell’imposta. Il terzo capitolo, dedicato all’analisi delle limitazioni alla detrazione, trova la sua ragione giustificatrice nella finalità di evidenziare le problematiche consistenti nella distorsione rispetto al naturale schema teorico di funzionamento del tributo, sia in termini di mancata incidenza al consumo, sia in termini di incisione dell’imposta sul soggetto esercente l’attività economica, ed è diretto anche a verificare se tali circostanze, residenti nello stesso tessuto normativo (esenzioni) siano coerenti rispetto alla natura dell’imposta ed ai principi tributari comunitari e costituzionali. Il quarto capitolo, infine, dopo aver evidenziato che l’istituto della detrazione costituisce il “grimaldello” attraverso il quale realizzare frodi ed abusi in ambito Iva, impostato in chiave applicativa e prospettica, evidenzia la reazione “terapeutica” dell’ordinamento tributario comunitario, alle suddette ipotesi “patologiche”, e ciò sulla base della disamina dei principi giuridici riscontrabili, in particolare, nella giurisprudenza della Corte di Giustizia. Le conclusioni contengono alcune riflessioni di chiusura sui possibili sviluppi futuri dell’imposta. Lo scopo della tesi è quello di offrire una riflessione ampia e generalizzata sull’istituto della detrazione e sui principi teorici che lo governano, al fine delimitarne i contorni, in termini oggettivi, soggettivi e territoriali nel sistema dell´Iva comunitaria e, in tale quadro, di evidenziare anche quegli elementi di divergenza, presenti nel tessuto normativo, rispetto al normale schema teorico di funzionamento del tributo, ed alle relative incidenze rispetto ai principi costituzionali e comunitari, quali la capacità contributiva e la neutralità del tributo per i soggetti passivi.

Il design sta assumendo sempre maggiore importanza come mezzo per differenziare i prodotti e per aumentarne il valore. Al tempo stesso, la rapidità con cui un prodotto viene proposto sul mercato dipende dalla capacità di integrare il design nel processo di produzione. Tuttavia, molte PMI «in particolare le nuove imprese a prevalenza tecnologica» mancano di competenze specializzate per la gestione del design, e spesso non dedicano abbastanza attenzione a questo aspetto. L'industria automobilistica, e le grandi società come la Philips e la Braun, gestiscono e misurano l'impatto del design come strumento innovativo. Per le PMI la gestione della creatività e del design è allo stesso stadio in cui si trovavano le tecnologie CAD/CAM dieci anni fa. Solo ora si comincia a risentire il valore commerciale di tali metodi. Negli ultimi anni, le imprese industriali che sono alla vanguardia nella produzione di certi prodotti, cominciano a sperimentare una forte concorrenza che non è altrettanto tutelata. Queste soffrono gli impatti della competenza che offre “quasi” gli stessi prodotti a prezzi più bassi, grazie a minori investimenti in ricerca & sviluppo, che riduce la sua struttura di costi. Le disposizioni legislative nazionali in materia di disegni e modelli sono tra loro assai diverse. A seguito dei recenti interventi normativi comunitari (Direttiva 13 ottobre 98/71/CE Parlamento Europeo e Consiglio, e relativo Regolamento) ai fini del buon funzionamento del mercato interno, stanno pervenendo ad un loro completo riavvicinamento. Entro il 28 ottobre 2001 gli Stati membri della Comunità sono chiamati ad emanare le normative necessarie per conformarsi alla Direttiva. Ai legislatori nazionali resta così poco tempo per attuare tale opera di armonizzazione. Nell’ultimo Convegno svoltosi a Treviso, si impegnava a focalizzare le disposizioni nazionali degli Stati membri che dovranno essere modificate al fine di assicurare il loro riavvicinamento. Esso ha costituito un’importante occasione per quanti si occupano di Design per evidenziare lacune e incertezze delle attuali normative e mettere in luce le esigenze della pratica. Dagli interventi e dalla Tavola Rotonda sono emerse indicazioni di grande ausilio agli operatori, ai legislatori e alle istituzioni comunitarie direttamente coinvolte. Questo lavoro intende sviluppare la situazione attuale del industrial design nell’ambito dell’Unione europea. Dimostrando la sua importanza nel settore industriale attraverso lo sviluppo di tematiche inerente le diverse politiche nazionale e comunitarie. / Institución otorgante: Università degli Studi di Padova - Facoltà di Scienze Politiche - Dipartimento di Studi Internazionali

En el Perú se producen aceitunas de mesa de color cambiante al natural como un subproducto, representa el 15 % de las aceitunas cosechadas y elaboradas como aceitunas de mesa negra natural. El estudio evalúa el proceso fermentativo de las aceitunas en estado envero y la influencia de los factores en la aceptabilidad sensorial y el rendimiento. Las condiciones experimentales fueron identificadas por la metodología de superficie de respuesta usando el arreglo factorial, con tres niveles para cada uno de los tres factores. Los factores fueron: índice de madurez (2 a 4), concentración de cloruro de sodio (5 a 7° Bé p/v) y cloruro de calcio (0,1 a 0,4 % p/v). Las respuestas evaluadas fueron: rendimiento, aceptabilidad sensorial y las características fisicoquímicas en la salmuera y el fruto. Se obtuvo el óptimo resultado para la elaboración de aceitunas de mesa de color cambiante al natural cuyos valores son: índice de madurez (4), concentración de cloruro de sodio (5,61º Bé p/v) y cloruro de calcio (0,4 % p/v)