La tesi costituisce il risultato finale del progetto di ricerca sviluppato durante questi anni di esperienza presso la Universitat de Barcelona. I primi passi di questo lavoro si ritrovano già nella tesi di laurea presentata all’Università degli Studi di Sassari sotto la direzione del Prof. Giuseppe Meloni e del Prof. Alessandro Soddu. A questo primo studio, incentrato sul castello sardo di Posada o della Fava, è seguito un secondo lavoro di ricerca nell’ambito del Diploma de Estudios Avanzados (DEA) della Universitat de Barcelona, sotto la direzione del Prof. Ignasi Baiges. In quest’ultimo caso la ricerca è stata estesa all’intero distretto di competenza del castello, la curatorìa di Posada, per valutare dinamiche di potere e processi insediativi in una prospettiva d’analisi più ampia. La tesi è articolata in sei capitoli. Il primo, La Gallura nel basso medioevo, ripercorre sinteticamente il processo storico e i principali avvenimenti politici relativi alla Gallura dall’XI al XV secolo. Il secondo capitolo, Il periodo giudicale e visconteo (XI-XIII secolo), analizza le strutture amministrative, sociali ed economiche e i quadri insediativi durante la fase giudicale (XI-XIII secolo) e poi giudicale-viscontea (XIII secolo). Si è deciso di accorpare le due fasi in un unico capitolo perché non si trattò dell’affermazione di una signoria a discapito della giurisdizione indigena giudicale. Al di là delle modalità con cui i Visconti assunsero la guida del regno di Gallura, essi stessi non ne sovvertirono le strutture fondamentali e se ne fecero, anzi, i continuatori, pur introducendo certamente delle novità, la principale delle quali è rappresentata dall’incastellamento. Il terzo capitolo, Il periodo pisano (XIV secolo), analizza gli assetti amministrativi, sociali ed economici durante la fase che vide il diretto controllo da parte del Comune di Pisa dei territori confiscati ai Visconti, alla luce della fonte di riferimento per questo periodo rappresentata dal Liber fondachi, evidenziando gli aspetti di continuità o rottura con le istituzioni antecedenti. Il quarto capitolo, Il periodo catalano-aragonese (XIV secolo), è dedicato all’esame delle strutture amministrative ed economico-sociali, attraverso la ricca documentazione dell’Archivio della Corona d’Aragona e in particolare dei due fondamentali registri fiscali e patrimoniali denominati Componiment de Sardenya e Libre de la Camerlengía. La principale novità è costituita dall’applicazione quasi sistematica delle concessioni feudali, che ridisegnarono l’assetto territoriale gallurese. Il quinto capitolo, Un esempio particolare: Posada, intende proporre l’analisi di un caso esemplare delle due forme di organizzazione territoriale evidenziate nella storia della Gallura tardomedievale, l’incastellamento e il feudalesimo. Il castello della Fava, a controllo del borgo fortificato di Posada e dell’omonima curatorìa, rappresenta bene l’espressione del nuovo dominio giudicale-visconteo della metà del Duecento e della successiva giurisdizione pisana: centro di coordinamento delle attività economiche, agropastorali e commerciali (per la presenza del porto e della dogana del sale), punto di riferimento per le comunità del retroterra e dei traffici costieri e con la penisola. Durante il Trecento catalano-aragonese questa vocazione non venne completamente meno, ma fu irregimentata nella struttura amministrativa regia e feudale, con la conseguente accentuazione del carattere militare del castello della Fava e un maggiore interesse del feudatario per la rendita fondiaria. Il sesto e ultimo capitolo, Le strutture ecclesiastiche e religiose, esamina i quadri diocesani (Civita e Galtellì), il ruolo dell’Opera di S. Maria di Pisa e gli insediamenti monastici (Vittorini, Benedettini) e ospedalieri (Santo Spirito, Gerosolimitani). Il lavoro è completato da un’appendice documentaria, comprendente (prevalentemente in forma di regesto) le fonti, edite e inedite, utilizzate per la stesura della tesi, e una serie di tavole e carte di supporto. / El trabajo se centra en el estudio de una región de Cerdeña (Italia), la Gallura en la Edad Media, en el período entre los siglos XI y XV, con una mayor referencia a los siglos XIII y XIV. La tesis se divide en cinco capítulos. En el primero, La Gallura en la Edad Media, se traza brevemente el proceso histórico y los principales acontecimientos políticos relacionados con la Gallura entre el siglo XI al XV. En el segundo capítulo, el período Judicial/Real indígena y de los Visconti (s. XI-XIII), se analizan las estructuras administrativas, los marcos sociales y económicos y el pasaje desde el gobierno indígena (siglos XI-XIII) al gobierno de la familia pisana de los Visconti (siglo XIII). Más allá de las formas en que los Visconti tomaron el mando del reino de Gallura, no subvirtieron las estructuras fundamentales del ¿Estado¿, aunque si introdujeron novedades como lo que se llama ¿Incastellamento¿. El tercero capítulo tiene por objeto el análisis del período propiamente Pisano. En este se han estudiado los acontecimientos históricos que llevaron al gobierno la República de Pisa en Gallura. Muy importante el análisis de las leyes y de los reglamentos dictados por Pisa en Gallura, en este caso se ha tratando de averiguar, por un lado, la influencia en la legislación autóctona del derecho peninsular italiano y después el resultado de esta acción en la sociedad gallurese. En este sentido se ha intentado tratar y aclarar los aspectos de continuidad o de ruptura con las instituciones del período anterior. La mayor cantidad y calidad de las fuentes ha permitido luego, estudiar los diferentes cargos administrativos, los impuestos y los diferentes dominios rurales pertenecientes a la Republica Pisana. Desde el punto de vista social, ha sido posible destacar los aspectos demográficos, los estilos de vida y las diferentes clases sociales en las que se organizaba el territorio. El cuarto capítulo analiza el período catalán-aragonés. La lucha contra la ciudad de Pisa para la conquista de la Gallura y de toda la isla de Cerdeña; las dificultades que encuentra la Corona de Aragón en controlar un territorio marginal en comparación con otras áreas de Cerdeña. En este capítulo, también se ha tenido en cuenta los cambios introducidos por la Corona y la aportación de una nueva estructura político-administrativa, el feudalismo, que llevó a la desaparición de la precedente división territorial. Hemos tratado de poner en relieve los elementos de continuidad, como, por ejemplo, la administración de la justicia, que se ejercía de acuerdo con las formas y leyes de la tradición indígenas, así como la administración fiscal. El quinto capítulo, es un ejemplo concreto de reorganización territorial. Se trata de la villa de Posada, ejemplo de las dos formas de organización territorial de relieve en la Baja Edad Media la historia de Gallura, el ¿incastellamento¿ y el feudalismo. El Castillo de Posada, ejercía su control sobre la misma villa fortificada de Posada y sobre la provincia homónima y también representa la expresión del dominio nuevo de los reyes/jueces Visconti en la mitad del siglo XIII y después será el centro de coordinación de las actividades económicas, agro-pastoriles y comerciales (la presencia del puerto y la aduana de sal) de la ciudad de Pisa en Gallura, y el punto de referencia para las comunidades del interior de la isla que comerciaban con las ciudades de la península italiana. Durante el siglo XIV, en el periodo catalán-aragonés, este territorio fue regido según las leyes feudales, con la consecuente intensificación del carácter militar del Castillo de Posada. El último capítulo analiza los caracteres de la iglesia medieval en Gallura, sus relaciones con el poder civil y lo eclesiástico, las causas del surgimiento de las dos diócesis de este territorio y la participación del clero local en todas las dinámicas políticas y sociales. La segunda parte de la tesis recoge por una parte la apéndice documental, que contiene todos los documentos, publicados e inéditos, que se ha utilizado en la preparación de la tesis (documentos transcritos en su totalidad o en forma de un resumen), y después una serie de tablas para resumir y presentar todos los datos que ilustran de forma analítica las diversas dinámicas de la Gallura.

DE LA TESI:Pretendre tractar un tema tan ampli com és l'estudi del calendari i de la festa com a graó i fita que atorga sentit a la successió de dies de l'any és una empresa que topa amb un nombre de problemes metodològics gens menyspreable, i encara més si tenim en compte que aquest estudi no es pot fer al marge de la consideració de les relacions entre festa i ritual i entre festa i mite, relacions que, elles soles, no han exhaurit encara totes les possibles discussions i estudis. El material de què disposem en aquest tema és abundant, però desordenat, confús i dispers alhora, i enfosqueix amb un excés de dades irrellevants tot l'estudi, mentre que, d'altra banda, no subministra alguns ele- ments bàsics la datació temporal de moltes festes, per exemple que són imprescindibles per a treure conclusions vàlides. D'altra banda, aquest tema ha gaudit d'una llarga tradició filològica i d'una abundant bibliografia que tampoc no faciliten l'aproximació al seu estudi. Els treballs existents són molt variats, però tots topen amb la mateixa dispersió de material que obliga a continus replantejaments de mètode. En aquesta situació, més que cercar noves respostes a la interpretació tradicional de les festes, calia, sobretot, fer-se preguntes noves. Sense que la base material del tema hagi estat, doncs, bàsicament augmentada, i volent evitar de recórrer, altre cop, camins ja fressats moltes vegades, una pregunta que calia plantejar-se en abordar el tema era: ¿tenen les festes gregues alguna significació en conjunt o cal observar-les sempre aïlladament? O, dit d'una altra manera, l'ordre de les festes al llarg de l'any, ¿és pertinent o és arbitrari? ¿Pot descobrir-s'hi cap sentit? En darrera anàlisi, ¿quina és la funció de la festa, fita en un calendari, en el món grec? Plantejar-se la possibilitat d'una sistematització de les festes, incloses en un context ampli d'interrelacions context que, després, es va veure que constituïa el cicle de l'any obria la porta a hipòtesis de treball diferents: analitzar-les en el conjunt del calendari de cada indret, o agrupant els rituals del mateix tipus, o fent una comparació de calendaris de diferents indrets. Aquesta darrera hipòtesi presentà de seguida problemes metodològics greus que el feren pràcticament impossible. És molt difícil inviable, diríem, a partir de les dades que posseïm establir un calendari ordenat de les festes de cada indret, molt més encara comparar-lo amb altres. La denominació dels mesos sovint és confusa i variable segons els llocs, tant, que els mateixos grecs s'equivoca- ven. Els testimonis dels rituals són molt abundants, però la informació que donen és migrada: un culte conegut en un indret concret sovint no és datable en el temps i, per tant, difícilment situable en el conjunt de l'any. En canvi, analitzar els rituals que presenten semblances és una tasca difícil, però realitzable malgrat la confusió de material que posseïm. Considerar globalment totes les festes de sembra o de sega o les que fan referencia als ritus d'iniciació, d'arreu de Grècia, dóna la possibilitat de descobrir elements i característiques importants del conjunt que configuren tota una determinada estructura de l'any. Estudiar el cicle de la natura i la seva manifestació en el ritual duu a descobrir una concepció de l'any diferent de la moderna i que expressa una determinada manera de veure i d'ordenar el món. Novament es presenten aquí dues dificultats metodològiques greus. D'una banda, la manca de datació temporal segura de moltes festes impossibilita de situar-les com a festes agràries d'una finalitat determinada i, a partir de les dades del ritual, no sempre és fàcil de fer una classificació, precisament perquè les festes que tenim ben testimoniades presenten contradiccions. D'altra banda, una festa és difícilment classificable a partir d'un sol criteri, ja que l'evolució de la història grega i la progressiva complexitat de les estructures polítiques i socials fan que les festes, al seu torn, també es compliquin amb l'afegitó de nous elements i la reinterpretació d'altres d'antics.Una tercera possibilitat, la d'analitzar el conjunt de les festes anuals d'un mateix indret a partir de la seva interrelació, es mos- tra fàcil en el cas d'Atenes i difícil en les altres ciutats gregues, sempre pel mateix problema de dispersió i confusió de dades. Una aproximació al conjunt de festes àtiques mostra que les fetes no són actes aïllats i amb un sentit exclusiu en elles mateixes, sinó que s'integren en un conjunt més ampli que adquireix també un significat en ell mateix. Aquest conjunt significatiu és, a Grècia, tot el cicle anual. Tant si comparem entre ells els rituals semblants de diferents indrets com si analitzem el conjunt de festes d'una sola ciutat la d'Atenes, en el nostre cas , s'arriba a la conclusió que l'any és una unitat significativa en el ritual grec. De l'estudi dels diferents rituals agraris en sorgeix una configuració de l'any en tres esta- cions que no depèn del curs del sol, sinó de les característiques de la terra i de les tasques a realitzar.En canvi, l'estudi dels rituals atenesos ens mostra una significació cívica de l'any, en què les tres estacions configuren progressi- vament una història de la ciutat i dels seus fonaments mítics. Altre cop, la metodologiaplanteja problemes, el principal dels quals és escatir quin és el lligam entre el ritual i el mite que l'explica. La vella qüestió de la re- lació mite/ritu es replanteja, però no en termes de prioritats o de relacions causa-efecte, sinó d'interacció: el mite i el ritu esdevenen, de fet, dues cares de la mateixa moneda, que s'interrelacionen per a configurar un sentit únic. Les explicacions mítiques que els grecs donen a molts rituals són possiblement l'explicació posterior d'un ritu que no s'entén ja o que sorprèn i al qual s'atribueix un origen més o menys racional Ara bé, aquests mites no són triats a l'atzar pels qui els van atribuir a una festa determinada, ans prenen el seu sentit en relació precisa amb aquella festa, explicant quelcom important, la significació del ritu per a una època concretaL'any, doncs, té ritualment un sentit, d'acord amb el ritme de la vida que ordena el temps d'una manera que respon a la manera de concebre el món i la ciutat. L'ordenament del cosmos que els grecs expliquen amb el mite i que expressa la idea del pas d'una situació inicial de caos i de desordre, en la qual res no era com avui, a la realitat cívica del present, es reflecteix en la successió del temps en el curs de l'any i aquest any esdevé, ell mateix, expressió d'a- quest ordenament, natural o cívic. Aquest sentit de l'any, en la seva complexitat i sobretot com a conjunt és l'objectiu bàsic d'aquesta tesi. Les festes, doncs, són analitzades no pel significat que poden tenir isoladament, sinó en la relació que s'estableix entre elles, la qual permet d'entendre molts elements rituals que, altrament, eren de difícil explicació i, alhora, ens fa pren- dre en consideració una manera de concebre l'any, distinta de la nostra, amb un sentit en la seva totalitat.

La Tesi doctoral "La dona fatal en el cinema espanyol, 1939-1951" és un estudi detallat del personatge cinematogràfic de la dona fatal. L'objectiu és demostrar l'existència de la dona fatal en el cinema dels anys quaranta, en un període amb una fèrria censura que sembla no permetre l'expressió en les arts si no és per beneficiar el règim imperant. En aquest estudi, es fa referència inicialment al marc teòric que preveu el personatge. Des d'una perspectiva històrica, artística i social. Es fa un repàs del cinema anterior a la dècada d'estudi per establir unes bases del personatge, cosa que es fa en el cinema espanyol però també, i sense ànim d'exhaustivitat, en aquells cinemes que es consideren influents per aquest cinema. L1avors, es realitza una anàlisi exhaustiva del cinema espanyol des de l'any 1939 fins l'any 1951, fent recerca bibliogràfica, hemerogràfica i filmogràfica per tal de determinar els tipus de dona fatal existents en el període d'estudi. Després de determinar els films que contenen del personatge, fem una anàlisi fílmica dels films i una anàlisi en profunditat de set films que creiem representen el corpus definit en la nostra recerca. D'aquesta manera, arribem a assolir els objectius que ens proposem a l'inici de la recerca. / La tesis doctoral "La mujer fatal en el cine español, 1939-1951", es un estudio detallado del personaje cinematográfico de la mujer fatal. El objetivo es demostrar la existencia de la mujer fatal en el cine de los años cuarenta, en un periodo de férrea censura que parece no permitir la expresión de las artes si no es para beneficiar al régimen imperante. Al principio de este estudio, se hace referencia al marco teórico que prevé el personaje. Esto se realiza desde una perspectiva histórica, artística y social. Seguidamente, se hace un repaso del cine anterior a la década de estudio para establecer unas bases del personaje. Este breve repaso, sin ánimo de exhaustividad, se realiza en los cines que se consideran influyentes para el cine español; también se realiza en el cine español anterior a la década de estudio. Entonces, se realiza un análisis exhaustivo del cine español desde el año 1939 hasta el año 1951, realizando investigación bibliográfica, hemerográfica y filmográfica para determinar el tipo de mujer fatal existente en el periodo de estudio. Después de determinar los films contenedores del personaje, realizamos un análisis fílmico de las películas y un análisis en profundidad de los siete films que creemos que representan el corpus definido en nuestra investigación. De esta forma, llegamos a cumplir los objetivos que nos proponemos al empezar la investigación. / This Phd Thesis "The Fatal Woman in Spanish Cinema, 1939-1951", is a detailed study of the cinema character of the fatal woman, The main objective is to demonstrate that the fatal woman was present in the movies of the forties, in spite of the censorship to the artistic representations that seemed only to ease when it was useful to the dictatorship. To begin with, the study refers to the theoretical basis that previews the character. This is done through a historical, artistic and social prespective. Next, there is a summary of the previous cinema in order to establish the cinematic basis of the character. This brief summary, with no aim of exhaustivity, refers to those cinemas which influence Spanish cinema; it is also done for previous Spanish cinema which is mostly silent cinema. Then, an exhaustive analysis is realized of the Spanish cinema between 1939 and 1951. Research is done on bibliography, hemerography and filmography to determine the films which contain the character. After that, a deep analysis is done on 7 chosen films which the author takes as representative of the period of study. Therefore, we accomplish the objectives we established at the beginning of the research.

La tesi estudia el cas d’una de les primeres fàbriques de teixits de cotó que va usar el vapor com a força motriu, coneguda popularment a Vilanova i la Geltrú com la Fàbrica de la Rambla o també com Manufacturas El Fénix SA. L’empresa que l’havia de construir i fer funcionar es va establir l’any 1833 però, per vicissituds diverses, no va poder començar a funcionar fins l’any 1839 i cap a mitjan la dècada de 1960 va tancar les seves portes definitivament. La possibilitat de disposar de documentació original des dels mateixos inicis de l’empresa i fins als anys 30 del segle XX permet abordar la història d’un cas rellevant entre les empreses pioneres de la Revolució Industrial a Catalunya. L’obra s’estructura bàsicament en dues parts. En la primera s’analitza la producció i el comerç de teixits i en la segona les estratègies de finançament. Pel que fa a la primera part, la tesi estudia com es produí la inversió en actius fixos (edificis i maquinària), en matèries primeres (carbó i cotó), amb quina mà d’obra es va comptar, quin tipus de teixit i quina quantitat es va arribar a produir; es fa una anàlisi en conjunt de l’evolució dels costos de producció i una estimació de la productivitat de l’empresa, i s’acaba amb aquest apartat amb una anàlisi dels aspectes comercials: clients, mercats, preus i crèdit. La segona part aborda els aspectes financers de l’activitat industrial començant per l’origen del capital industrial i seguint amb una anàlisi de la rendibilitat i de les estratègies de finançament. Del treball es desprèn que els empresaris que van regir la Fàbrica de la Rambla van buscar sempre produir amb el mínim cost possible i obtenir el màxim ingrés. Per això no van deixar mai d’introduir les innovacions tècniques que van considerar necessàries, van buscar les matèries primeres i la mà d’obra que van considerar més apropiades i als millors preus possibles; pel mateix motiu un dels seus màxims objectius va ser la reducció dels costos i l’augment de la producció i de la productivitat per poder oferir uns preus competitius a un major nombre de clients. Però, de vegades, l’objectiu maximitzador i l’ajustament de costos i preus van xocar obertament, de manera que es va renunciar al primer. Els empresaris de la Fàbrica de la Rambla, per tant, es van haver d’adaptar a un mercat amb una demanda dèbil que els condicionava. / The PhD studies the case of one of the first cotton mills that used steam as a motive force in Vilanova i la Geltrú. The company was established in 1833 but, for various vicissitudes, he could not begin to run until 1839 and towards the mid of 1960 closed its doors forever. The availability of original documentation from the beginning of the company to 30 years of the twentieth century can address the relevant history of a case among the pioneers of the Industrial Revolution in Catalonia. The work is divided into two parts. The first analyzes the production and trade of textiles and the second financing strategies. Regarding the first part of the thesis as there was investment in fixed assets, raw materials, labour recruitment, and what type and amount of fabrics was to produce, analyzes the evolution of overall production costs and made an estimate of the productivity of the company, and this section ends with an analysis of commercial side: customers, markets, prices and credit. The second part deals with the financial aspects of industrial activity starting at the origin of industrial capital and following an analysis of profitability and financing strategies. PhD shows that entrepreneurs who ruled this factory always sought to produce the lowest cost possible and get the most income. So it never ceased to introduce technical innovations which were considered necessary, sought raw materials and labor that were considered most appropriate and best possible prices, for the same reason one of its main objectives was reducing costs and increasing production and productivity in order to offer competitive prices to a greater number of customers. But sometimes the goal maximizer and adjustment costs and prices clashed openly, so he resigned first. Managers of Fàbrica de la Rambla, therefore, had to adapt to a market with weak demand that conditioned.

A partir de la segona meitat del segle XIX la història assoleix protagonisme en el panorama educatiu, tant en l'ensenyament primari com en el secundari. El desenvolupament i consolidació dels estats nació europeus donarà, però, a la història una certa funció ideologitzadora en favor de la legitimació dels estats nació i dels valors dominants del moment. Catalunya va experimentar un extraordinari procés de canvi social i econòmic durant la segona meitat del XIX, alhora la nova situació va propiciar un represa cultural dins de la qual la recuperació i reubicació de la història nacional va tenir un paper destacat.La represa cultural no va incidir en l'aparell educatiu, vinculat a les xarxes de l'Estat i l'Església. EIs continguts d'història i geografia de Catalunya no es van poder introduir a l'ensenyament. Amb la Mancomunitat de Catalunya s'aconseguiria una certa penetració de continguts d'història de Catalunya a l'ensenyament primari i aquests es generalitzarien en major mesura durant el periode republicà.La victòria franquista va liquidar els intents de normalització dels continguts d'història de Catalunya a l'ensenyament, retornant-se a uns continguts explícitament estatalistes exarcerbats amb components feixistes.La Llei General d'Educació del 1970 va significar una reordenació global del sistema educatiu, en el marc del franquisme, i es mantindria plenament vigent, amb modificacions parcials fins que la LOGSE va posar en el 1990 les bases de la seva progressiva substitució.Pel que fa al pes de la història contemporània i a la història contemporània de Catalunya respecte als continguts totals d'història, entre el 1970 i el 1990 se'n desprenen de la recerca efectuada diverses consideracions. Els programes dissenyats en el marc de la LGE per primària i secundària, no marginen la història contemporània. La història contemporània apareix sobredimensionada i assoleix de l'ordre del 40 al 50% dels continguts totals d'història. En el batxillerat la presència dels temes d'história contemporània es fa molt evident en els temaris oficials. Cal entendre que quan es van redactar aquests programes de batxillerat, en el 1975, hi havia a l'Estat espanyol i a Europa, una gran sensibilitat per la història recent i que això va pesar de manera determinant. Pel que fa a la història de Catalunya, aquesta no apareix explicitada en cap moment, ni en els programes de primària ni en els de secundària. S'entén que la història de Catalunya a impartir és aquella que s'insereix com una part de la història d'Espanya, En aquest sentit, per detectar el pes possible que pogués tenir la bistòria de Catalunya fins el 1988, s'han de calibrat els continguts dels llibres de text, entenent que aquests concretaven les programacions oficials.Les directrius oficials van resultar complementades mitjançant ordre de la Generalitat el 1988, amb la iniciativa s'incorporaven continguts d'història de Catalunya damunt els continguts existents. Per tant, des del punt de vista legal únicament hi ha història de Catalunya a l'EGB i a l'ensenyament secundari a partir del 1988. En aquestes directrius de la Generalitat la història contemporània també ocupa un paper preponderant. En qualsevol cas l'estudi dels llibres de text editats amb posterioritat al 1988 evidencia que l'ordre va tenir efecte, ja que els continguts d'història de Catalunya (amb totes les deficiències que es vulgui) van començar a sovintejar.Pel que fa a la presència de la història contemporània en els llibres de text l'estudi posa de manifest que adquireix una gran rellevància. Tant en els llibres de text d'EGB com en els de BUP, la història contemporània assoleix un percentatge aproximat del 40% sobre els continguts globals d'història. D'altra banda, la història en la seva globalitat assoleix aproximadament el 50% sobre el total dels continguts de ciències socials, geografia i història. La presència de continguts d'història de Catalunya en els Ilibres de text és mínima. Fins el 1988 aquesta es limita a algunes exemplificacions d'història general o d'Espanya que es concreten a Catalunya, o bé en els casos dels llibres de text d'EGB a exemples de tractament del medi local. A partir del 1988 comencen a sovintejar en els llibres lliçons o temes-apèndix d'història específica de Catalunya que fan pujar la presència de continguts catalans. En general la història contemporània de Catalunya és la que resulta millor representada en termes globals.Respecte al caracter de la història de Catalunya que es manifesta en els llibres de text no hi ha una reposició mecànica de la història neo-romàntica o noucentista. Els fets emblemàtics, personatges, llocs considerats en una perspectiva tradicional, no adquireixen un tractament rellevant. Però aquesta absència de la historiografia tradicional no és producte d 'una superació crítica dels seus pressupostos. En l'anàlisi dels llibres de text es fa difícil aïllar trets de centralitat que indiquin una determinada concepció a propòsit dels moments cabdals de la història de Catalunya. Més aviat allò que defineix els continguts presentats és una gran dispersió i una manca de criteris sobre allò que és important, i allò que no ho és en la bistòria de Catalunya. Per tant més que parlar d'una superació de la historiografia de divulgació neo-romàntica o noucentista, podríem dir que ni tan sols es pren aquest llegat com una base de consens a superar. En qualsevol cas, sí que s'evidencia una tendència a presentar una visió àmplia de la història de Catalunya, incorporant aspectes socials, econòmics i de vida quotidiana, tot i que la variable política continua tenint una importància central. Així, els periodes de la història de Catalunya que es tracten amb més eficàcia en els llibres són aquells en els quals Catalunya ha disposat d'un aparell estatal pròpi o bé ha tingut instruments d'autogovern. En aquests casos, i de manera automàtica, l'estat o el simil adquireixen ràpidament un paper estructurant a partir del qual s'articula la història del país. Cal tenir present que per tradició i origens la història a l'ensenyament sempre ha girat al voltant de la història dels estats que, usualuent, es converteixen en subjecte i objecte de la història.Hem assenyalat que no hi ha consens per presentar quins són els fets més importants que vertebren la història de Catalunya i quelcom de similar podriem dir respecte dels personatges i dels elements del patrimoni històrico-artístic.La presentació d'aquest és un exemple clar de manca de consens i de criteris comuns. L'absència de continguts catalans en els llibres de text acostuma a enmascarar-se, durAnt el perlode estudiat, amb una relativa major presència decontinguts iconogràfics sobre história de Catalunya. En qualsevol cas la iconografia acusa els mateixos dèficits que els continguts textuals: dispersió i manca de consens.Així doncs, podem establir que hi ha una presència de continguts d' història de Catalunya i d'història contemporània de Catalunya més que feble durant el període estudiat. Igualment podem establir que, ni en el marc legal vigent, ni en els llibres de text, la història contemporània general apareix marginada, ans al contrari, nodreix bona part dels continguts d'història a desenrotllar. Això porta a una situació complexa i contradictòria, ja que els joves estudiants de finals del 80 i principis dels 90 palesaven una ignorància més que notable a propòsit d'aspectes d'història contemporània. La marginació de la història contemporània es produïa da manera pràctica en la darrera baula de la cadena: a les aules. Contradictoriament, els mestres i professors són en bona part els responsables directes de la situació.La tendència a seguir una història cronològica, la tradició enciclopedista en història escolar, la formació dels mestres i sobretot dels professors de secundària, incidia en un tractament intensiu dels diferents periodes històrics. Tenint en compte que els programes vigents tenien molta extensió, I que per tant eren extensius, la incidència del tractament intensiu damunt uns programes extensius provocava una resultant fatal per a la història contemporània. Així, tot i que la majoria del professorat preferia treballar història contemporània, i la majoria del professorat de secundària era, a més a més, especialista en contemporània, la història contemporània difícilmente arribava a les aules. El tractament intensiu dels primers temes cronològics dels programes extensius feia que fatalment els programes no s'acomplissin I quedessin retallats. La majoria d'estudiants treballaven poquíssims aspectos d'història contemporània al llarg de l'EGB i el BUP. / The work analyses the teaching of the contemporary history of Catalonia in the primary and secondary education throughout two decades, between 1910 and 1990.The period is characterized by the latest years of the Franco regime and the slow transition towards democracy.The complexity of the interrelations among the political, sociological and professional variables is analysed, in order to establish to which extent they have influenced in the restatement of the history in general, and of the contemporary history of Catalonia in particular, in the primary and secondary education. The approach to the object of study begins with primary and secondary sources (legislation, text books, professoriate' opinions, publications of those years). The analysis of the contents of text books beginning with a bibliometrical questionary constitututes the main core of the research. From the work, it is clear that the political changes in Spain had no repercussion in the normalization of the teaching of the national history of Catalonia.Nevertheless it is evident that, in the education system, the general contemporary history and that of Catalonia do not supper discrimination with regard to the treatment to other periods of history, either in the legislative or in the text books side.The absence of contemporary history of Catalonia in the classrooms is related to the complex variables that affect the training and character of the professional estates. It is also established that the history of Catalonia appearing in primary and secondary education is not founded in the neo-romantic tradition, but rather in characterized by its dispersion and its lack of attribution to specific historiographic paradigms.

La present recerca té com a finalitat l’estudi d’un territori concret, el del terme del castell i vila de Sitges, entre mitjans del segle XIV i principis del XV, en base a tres objectius: en primer lloc, analitzar el domini senyorial d’aquest territori, en mans de l’Almoina dels pobres de la Seu de Barcelona des de 1342; en segon terme, aprofundir en l’estudi de l’evolució del territori rural i vilatà sobre els quals s’assentaren tant la senyoria com la comunitat estudiades; i finalment, conèixer la comunitat que hi vivia. Aquest darrer objectiu s’ha focalitzat en tres aspectes: la organització de la universitat, el treball al mar i la seva gent i el crèdit privat i l’endeutament. D’aquesta manera, la següent tesi s’ha dividit en tres grans capítols, el primer dels quals s’ha desenvolupat en dues parts: en primer lloc s’ha analitzat el procés d’adquisició de l’esmentat domini per part de l’Almoina, que es produí entre 1326 a 1342. La segona part d’aquest primer capítol s’ha centrat en identificar i analitzar les diferents senyories que l’Almoina obtingué sobre el seu nou domini: la senyoria de la terra, la senyoria territorial, la senyoria jurisdiccional i la del delme. Això ens permetrà entendre què suposà per a aquesta institució caritativo-assistencial l’adquisició d’aquest gran domini rural, en els seus diferents nivells de senyoriu, alhora que entendre com gestionà a la pràctica les rendes que hi obtenia. El segon capítol, centrat en l’evolució del territori, es divideix entre el paper que tingué la vila i els seus espais en contrast amb la presència de masos repartits en el terme del castell. Això ha de permetre veure les dinàmiques que es produïren en el context vilatà i agrari, amb el despoblament progressiu de l’hàbitat dispers en favor del creixement de la vila. Pel que fa al tercer gran capítol d’aquesta investigació, centrat en els àmbits de relació de la comunitat, hem analitzat en primer lloc el paper de la universitat en la seva organització, centrant-nos en els càrrecs que conformaven el Comú i les competències que tenia, així com la seva fiscalitat, és a dir els recursos econòmics de què es nodria per dur a terme la seva tasca. En segon lloc, hem aprofundit un aspecte genuí d’aquest territori i clau per entendre la conformació de la comunitat, és a dir el treball de mar i la seva gent, en base a tres aspectes: la construcció i adobament d’embarcacions, el comerç marítim i la pesca. Finalment, ens hem centrat en el crèdit i l’endeutament privat, un aspecte que afectava tots els membres de la comunitat sense distinció. En aquest sentit, hem observat tant el moment de creació del deute com quan era necessària la intervenció de la justícia enfront la morositat. Tanquen aquest apartat quatre exemples concrets de crèdit i endeutament. Aquest darrer objectiu pretén aproximar el lector a la realitat d’aquesta comunitat rural i marinera, a les relacions socials i econòmiques establertes entre els seus membres, personalitzant-les i humanitzant-les. L’estudi presentat a continuació vol arribar, en definitiva, a la realitat d’un domini rural litoral els darrers segles de l’edat mitjana que pot servir d’exemple d’altres territoris feudals de característiques semblants, alhora que pot caracteritzar el model de gestió del patrimoni de grans institucions administrades per l’Església com l’Almoina de Barcelona. Per tal de dur a terme aquesta investigació, s'ha consultat principalment l’important fons documental conservat a l'Arxiu de la Catedral de Barcelona, que destaca no només per la quantitat de la documentació que conté sinó també per la seva qualitat i varietat. / The aim of this thesis is to analyze a particular territory, the castle and town of Sitges, between mid-fourteenth century and early fifteenth, based on three objectives: first, to analyze the manorial domain of this territory, held by the Almoina dels pobres de la Seu de Barcelona since 1342; secondly, to deepen in the study of the evolution of the rural and villager territory on which are based both the lordship as the community studied; and finally to know about the community settled on this site. This last objective has focused on three aspects: the organization of the universitat, the work of the sea and its people and the private credit and debt. The first objective has been developed in two parts: the first one describes the process of acquisition of the lordship by the Almoina, which occurred between 1326 and 1342. The second part of this first chapter focused on identifying and analyzing the different domains obtained by the institution: the lordship of the land, territorial, of the tithe and the jurisdiction. By this we want to understand what it meant for the charitable institution acquiring this manorial domain and its different levels of lordship and, in addition, how it managed the incomes obtained. Meanwhile, about the second objective, the analysis of the territory, shared out between the village and the countryside, will allow us to see the dynamics that occur in the rural context, with the progressive depopulation of the scattered habitat in contrast with the growth of the village. Regarding the third and last chapter, we focused the research on the three mentioned areas of community’s relationship. This last objective aims to bring the reader the reality of a rural and fishing community, the social and economic relationships established among its members, customizing and humanizing them. In conclusion, this research want to reach the reality of a rural and coastal lordship in the last centuries of the Middle Ages, serving both and as an example to others similar feudal territories while as a model of the heritage management of large institutions run by the Church as the Almoina de Barcelona.

Aquesta tesi analitza la biografia de Pere Curtiada i Ferrer (1898-1968) i es centra especialment en la trajectòria sindical i política que desenvolupà entre la dècada dels anys deu i la dels quaranta del segle XX. Ara bé, la necessitat d’analitzar adequadament el context polític i familiar que forjà una personalitat única en la política catalana de l’època, ha convertit el capítol introductori en la primera història del moviment obrer sitgetà des de la seva aparició a mitjans del segle XIX fins a l’entrada de les tropes franquistes. Els posteriors capítols han esdevingut la crònica més exhaustiva de l’evolució de la política de Sitges entre 1900 i 1938. Alguns, són uns dels estudis més exhaustius sobre una secció local de la Unió Socialista de Catalunya, d’Esquerra Republicana de Catalunya o d’Estat Català realitzats fins al moment. I, finalment, cal destacar les dades i anàlisis innovadors que aporta aquesta tesi sobre el paper d’Estat Català durant la Guerra Civil i sobre el llavors, encara incipient, independentisme d’arrels marxistes. La família de Pere Curtiada arribà a Sitges dues generacions enrere i s’implicà de forma creixent en el moviment obrer local, fins al punt que el seu pare fou president del Centre Obrer i candidat socialista a les eleccions municipals de 1903. El socialisme, que a Catalunya no havia arrelat a conseqüència del predomini dels plantejaments anarquistes en l’obrerisme català, dominà el moviment obrer sitgetà des de la creació d’una Agrupació Socialista l’any 1894 fins a finals dels anys vint del segle XX. Fou a la central sindical controlada pels socialistes, la Unió General de Treballadors, que a Sitges seria hegemònica fins 1930, on començà la trajectòria sindical de Pere Curtiada, que s’incorporà al món laboral com aprenent de tallador de calçat a principis dels anys deu. Després de més d’una dècada de lluita sindical arribà a exercir de vocal a la secció més combativa i nombrosa de la localitat, la de constructors de calçat, però el seu nou rumb professional en obrir una petita tenda de comestibles tancà la seva etapa de formació sindical i inicià la del seu protagonisme polític. Fundant una secció local de la Unió Socialista de Catalunya plantejà la primera alternativa política obrera a l’Agrupació Socialista i consolidà la penetració del catalanisme en el moviment obrer. I amb l’Ateneu El Centaure, que arribà a presidir, contribuí a culturitzar la classe obrera local, realitat que en bona part faria possible que es convertís en regidor en la primera legislatura republicana. Durant el període republicà, a més de formar part del govern municipal, on destacà pels seus plantejaments independentistes, obreristes i anticlericals, es convertiria en sots-cap del somatent, fou empresonat arran dels Fets d’Octubre de 1934 i presidí la secció local d’Esquerra Republicana de Catalunya, primer, i la d’Estat Català, després. Com a conseqüència de l’esclat del procés revolucionari el juliol de 1936, Pere Curtiada es convertí en membre del Comitè de Defensa i regidor del nou consell municipal, que arribà a presidir, convertint-se, així, en el militant d’Estat Català de tot Catalunya que tingué més protagonisme en un procés revolucionari local. L’any 1937 arribà a la primera línia de la política catalana en convertir-se en membre del Comitè Central d’Estat Català, i, tot i que deixà el càrrec uns mesos després, continuà exercint com a dirigent del partit separatista des del seu internament en el camp de Barcarès i el seu exili a la Catalunya Nord. / This thesis analyzes the life story of Pere Curtiada i Ferrer (1898-1968) paying special attention to his political and trade union career. However, the need to study the context that surrounded this political personality shapes the first chapter, which revolves around the first history of the worker’s movement in Sitges. The following chapters are devoted to a full report of the political development in Sitges between 1990 and 1938 providing new data related with the role of the political party Estat Català during the Spanish Civil War as well as analyzing the beginning of the pro- independentist-marxist sector. His family settled in Sitges two generations ago and got involved in the local worker’s movement. His father ruled the Centre Obrer and was a socialist candidate in the local elections. In 1912 Pere Curtiada joined in the socialist Unió General de Treballadors as he started to work as an apprentice in the footwear sector. After a decade of struggle being the representative in the footwear section, he concluded this stage and he began his political career. Pere Curtiada founded a local section of the party USC, which was the first worker’s political alternative to the socialist Agrupació Socialista and made a significant contribution to the Catalanism in the worker’s movement. During the republican period, in addition to being part of the local government, he stood out because of his pro-independentist, workers and anticlerical approaches. He was imprisoned due to the October Revolution in 1934, he presided the local section of the political parties Esquerra Republicana de Catalunya and Estat Català. Following the outbreak of the revolutionary process in 1936, he became a member of the Defence Comitee and a councilor in the new municipal council, which he got to preside. In 1937 he reached the political forefront as he joined in the Estat Català Central Committee. Finally, he ended up in the internment camp in Barcarès and he went into exile to France.

La present recerca té com a objectiu l'estudi de la cacera de bruixes desenvolupada a Catalunya, des dels seus orígens a finals de l'època medieval fins a la seva articulació durant els primers temps moderns. La investigació aporta, en primer lloc, un volum considerable de documentació judicial inèdita dels segles XV i XVI, la qual constitueix la base imprescindible per a una aproximació global a aquest fenomen històric. A partir d'aquest material i de les fonts ja conegudes, l'anàlisi s'ha estructurat sobre tres eixos principals. Primerament, s'aborden els elements que donaren lloc a l'estereotip de la bruixa durant l'època baix-medieval. Seguidament, s'estudien les primeres caceres desenvolupades a Catalunya durant les primeres dècades del segle XV, tot comparant-les amb els esments coetanis a nivell europeu. Finalment, s'analitza en detall la documentació judicial inèdita per mirar d'entendre l'articulació de la cacera de bruixes a Catalunya durant els segles XV i XVI. La present investigació ha donat com a resultat la creació del primer corpus documental sobre els primers dos-cents anys de cacera de bruixes a Catalunya, evidenciant la riquesa documental del Principat per a l'estudi d'aquest fenomen. Així mateix, el treball ha permès arribar a una sèrie de conclusions sobre l'origen i articulació d'aquest fenomen a Catalunya en època medieval i moderna. En primer lloc, destaca la importància dels canvis operats a finals de l'època baix-medieval en referència a la teologia i a les noves reflexions demonològiques, la influència de l'acció inquisitorial contra el maleficium i la seva influència en les cúries laiques, o el discurs anti-supersticiós desplegat per la predicació baix-medieval. En segon lloc, la present recerca ha servit per constatar la precocitat, intensitat i duresa de la persecució de bruixes a Catalunya, un fet que remarca la seva singularitat en el context dels regnes hispànics. Aquesta situació aniria lligada a la pròpia situació político-jurídica del Principat, amb una forta autonomia de les autoritats locals i una manca de control per part d'institucions de justícia centralitzades, ja fos el Sant Ofici o la pròpia justícia reial. Catalunya seguiria així el model descrit per autors com Brian P. Levack, segons el qual aquells territoris amb un poder central fort i un sistema judicial centralitzat, haurien registrat una intensitat molt baixa de persecucions, amb una absència gairebé total de sentències a mort. Un model perfectament vàlid per al centralitzat i gairebé lliure de bruixes regne de Castella, i també, però just a l'inrevés, per al jurisdiccionalment fragmentat i ple de forques Principat de Catalunya. Finalment, l'última de les conclusions derivades d'aquesta investigació fa referència a la importància del marc local en l'articulació de la cacera, amb un protagonisme destacat d'unes autoritats locals sovint esperonades per la pròpia població. Aquesta constatació ens allunya de concepcions historiogràfiques que vinculaven tradicionalment la cacera de bruixes als mecanismes d'Estat o a l'impuls de l'Església post-tridentina, enfrontats a una suposada cultura popular. En canvi, en el cas català, la persecució seria majoritàriament instigada per la pròpia població en un context de desgràcies com ara epidèmies, maltempsades i morts d'infants o bestiar. Una persecució judicial, doncs, que aniria de baix a dalt, iniciada en les pròpies comunitats a partir d'acusacions de malefici o emmetzinament i desenvolupada en el marc de les cúries locals, amb una subversió evident de l'ordre del dret, un ús habitual del turment i una gran predisposició a emetre sentències de mort. / This research focuses on the Catalan witch-hunt, from its origins during the Late Middle Ages until its development during the Early Modern period. The research provides, in the first place, a considerable amount of unpublished witchcraft trials form the XVth and XVIth centuries, which becomes the basic ground for a global approach to this historical phenomenon. Through this material, together with the sources already known, we have structured the analysis around three main axes. First, we address the elements that formed the witch stereotype during the Late Middle Ages. Next, we study the firsts witch-hunts developed in Catalonia during the first decades of the fifteenth century, by also comparing them with other contemporary European sources. Finally, we analyze in detail the unpublished trials in the aim of understanding the articulation of the witch-hunts in Catalonia during the fifteenth and sixteenth centuries. The results of this work include the creation of a first documentary corpus for the first two-hundred years of witch-hunts in Catalonia, thus revealing the abundance of sources in the Principality for the study of this phenomenon. Also, the work provides some conclusions about the origins and the development of this phenomenon in medieval and modern Catalonia. First, we emphasize the importance of the changes operated at the end of the Late Middle Ages, concerning both theology and the new demonological debates, as well as the inquisitorial action against maleficium and its influence on secular courts, or the anti-superstitious discourse deployed by Late Medieval preachers. Second, this research also proves the precocity, intensity and harshness of the witch persecution in Catalonia, a fact that stresses the Catalan uniqueness in the context of the Hispanic kingdoms. This situation of the Principality is due to its own political and judiciary status, with a strong autonomy of local authorities and a lack of control by centralized judiciary institutions, either the Inquisition or the Royal justice. On that sense, Catalonia follows the model described by authors such as Brian P. Levack, according to which those areas with a strong central government and a centralized judicial system, would have experienced a very low intense persecution, and an almost total lack of death sentences. A model which is perfectly valid for the highly centralized and almost witch-free kingdom of Castile, and also, only in the opposite way, for the jurisdictionally fragmented and full of gallows Principality of Catalonia. Finally, the last conclusion resulting from this research points to the importance of the local context in the development of the witch-hunt, with a prominent role played by local authorities, often spurred by the population itself. This observations moves us away from traditional historiographical conceptions that linked the persecutions with the State mechanisms or the post-Tridentine Church, both faced with an alleged popular culture. Instead, in the Catalan case, prosecutions would be mostly instigated by the people in a context of disasters such as epidemics, bad weather and deaths of children or cattle. A persecution, then, that appears to be bottom-up, initiated among the communities from accusations of maleficium or poisoning and then articulated in the context of the local courts, with a clear subversion of the legal order, a current use of torture and an acute predisposition to issue death sentences.

Este trabajo de investigación se ocupa de estudiar el desarrollo y la apropiación política por parte de las autoridades locales de los fastos de la monarquía hispánica en los territorios del Nuevo Reino de Granada durante los siglos XVII y XVIII. El territorio de estudio comprende las Audiencias de Quito y Santafé, que constituyen hoy en día y a grandes rasgos, las Republicas de Ecuador y Colombia, respectivamente. La cronología de estudio de esta investigación, comprende un largo periodo de tiempo que incluye celebraciones regias de la dinastía de los Austrias y de los Borbones. Desde el punto de vista historiográfico, esta tesis busca enfatizar en la estrecha relación existente entre el ámbito político y el cultural. En el caso de la Monarquía Hispánica, la relación entre estos dos ámbitos, ha generado una mayor conciencia de su carácter global. Hasta ahora esa dimensión universal se ha relacionado principalmente con el aspecto político. Los esfuerzos se han dirigido a comprender mejor la visión de unos gobernantes que contemplaron la monarquía como un todo y no sólo como la suma de sus partes. Sin embargo, sólo muy recientemente la historiografía ha empezado a valorar el alcance que tuvo la implementación de ciertas prácticas y productos culturales, para forjar la percepción de totalidad, porque en cualquier caso, la monarquía hispánica no habría podido gobernar un territorio de dimensiones planetarias sin un mínimo de consenso cultural. Más aún en los territorios americanos, este consenso cultural, no se debe perder de vista, fue el resultado de una estrategia cultural, cuyas herramientas represivas y sugestivas, fueron combinándose y evolucionando de manera acorde con las expectativas políticas del Imperio hispánico. Entre los diversos recursos persuasivos utilizadas para crear esta percepción de consenso, me interesaron las ceremonias regias que eran los rituales oficiales por excelencia del Antiguo Régimen para comunicar y celebrar acontecimientos que podían evocar bien el cuerpo físico del rey -nacimientos, bodas, exequias-, o bien de la monarquía -proclamaciones reales, rogativas-. Estas celebraciones integraban dos interesantes dimensiones culturales que han sido objeto en los últimos años, de intensos debates historiográficos. Por una parte, se trata de fastos que se enmarcan en un sistema de valores cortesano, con una lógica política muy especifica. Así, mientras que el rey alentaba la competencia entre las elites en favor de una progresiva centralización, estas a su vez buscaban acreditar su prestigio frente a sus competidores y ganar el favor del monarca. Simultáneamente, estas celebraciones, se enmarcan en la cultura del Barroco, estrategia cultural gestada en Trento y cuyo objetivo fue poner en marcha una serie de recursos persuasivos, encaminados a conseguir la estabilidad del orden político y social en una época de enormes turbulencias. Se trataba por tanto de rituales que buscaban persuadir, deleitar y conmover a su público espectador favoreciendo el sostenimiento del status quo. Estos fastos fueron diseñadas originalmente para realizarse en presencia del rey y de su corte palatina. Sin embargo, en el caso de la América Hispánica, se llevaron a cabo en ausencia del rey. De la eficacia de estas celebraciones dependía en gran medida la manera como la monarquía se presentaba y era percibida ante súbditos. Si bien, la producción de estas celebraciones era asunto de las autoridades peninsulares, en los dominios indianos, las ceremonias reales eran organizadas y gestionadas por las autoridades locales. Es innegable que los valores en los que se entronizaron las elites provinciales, y el enorme arsenal de recursos que proporcionó la estética Barroca, le otorgaron a los espacios ceremoniales una apariencia de unicidad y cohesión a uno y otro lado del Atlántico. Pero también es cierto que los modelos rituales y los protocolos de la corte, tuvieron que ser adaptados a las realidades y necesidades propias de cada territorio por las autoridades locales, Virreinatos, Audiencias o Cabildos. En este orden de ideas, la celebración de estos fastos en los territorios americanos, creemos aquí, no fue un acto de simple reproducción, sino por el contrario fue un proceso activo en donde las autoridades locales, filtraron su propia voz. Algunos autores sostienen que estas celebraciones, enmascaran o legitiman la hegemonía, buscando hacer menos evidente el uso de la fuerza. No obstante, el punto de partida de esta investigación, será la idea de que las ceremonias y rituales no son una simple operación de cosmética del poder, o su máscara, sino, antes bien, parte integral del poder y de la política. Lejos del boato de Lima y con un lugar secundario dentro de los intereses imperiales, en este territorio se creó durante el siglo XVII un amplio margen de autonomía, que moldeó su experiencia política en el siglo XVIII. Pese a los intentos de la corona por poner frenos a esta situación con la fundación del virreinato en 1719, las elites locales habían ya copado para entones todos los espacios de representación. Las celebraciones regias en el Nuevo Reino de Granada, fueron acciones expresivas de las necesidades y pretensiones del poder local. Fuentes y metodología. Desde el punto de vista metodológico, este trabajo concibe las ceremonias regias como un producto cultural en el que es preciso diferenciar los contextos de producción del ceremonial -la corte-, de los ámbitos de recepción de las celebraciones -las diversas jurisdicciones de la monarquía-. Esta consideración me ha llevado a diferenciar también las fuentes de análisis, según su origen. Por una parte, tenemos las cédulas reales, originadas en la corte que comunican la noticia y se encuentran depositadas en los archivos de cabildo. Por otra parte encontramos las denominadas ¿relaciones de fiesta¿, que son pormenorizados protocolos manuscritos o impresos, producidos por los Cabildos y las Audiencias, para dar cuenta exhaustiva ante las autoridades peninsulares de la manera en la que se habían llevado a cabo estos acontecimientos. Estos protocolos se encuentran depositados principalmente en el Archivo de Indias de Sevilla y son la fuente principal que se ha utilizado para este estudio. Capítulos. Esta tesis se encuentra dividida en siete capítulos. El primer capítulo es predominantemente bibliográfico. Posiblemente para el lector hispánico, este capítulo abunde en lugares comunes, que ahora explico porque lo escribí al inicio de mi investigación, pensando quizás en el lector americano y tratando de entender las claves de construcción de la imagen ritual del rey y los aspectos de la dignidad regia que estas celebraciones escenificaban. El segundo capítulo aborda el problema de la ausencia del rey en el Nuevo Reino de Granada y cuáles fueron las formas institucionales y simbólicas usadas por la corona para conjurarla. Este capítulo muestra la manera en la que las autoridades locales ¿Audiencia y Cabildo- lograron cooptar la representación regia para legitimar su privilegio. El capitulo tres, se ocupa de estudiar el funcionamiento de las celebraciones regias en el Nuevo Reino de Granada. La orden de celebración y las pautas del ritual, tenían origen en la corte, pero la distancia temporal y física de ella, les concedía a los cabildos un amplio margen de maniobra. Si bien las celebraciones eran de obligatorio cumplimiento, los cabildos tenían la posibilidad de dilatar o posponer de manera indefinida la celebración. Este aspecto aleatorio y selectivo, evidencia por una parte el juego de apariencias tan característico del barroco, y al mismo tiempo sugiere que las celebraciones públicas dependían de la voluntad política de las autoridades locales. Al margen de la coacción, queremos explicar la funcionalidad de los fastos de la monarquía a partir de tres aspectos que se corresponden con los tres capítulos siguientes. El capitulo cuatro, se ocupa de estudiar la utilidad que para las ciudades periféricas como las del Nuevo Reino de Granada, tenían las celebraciones públicas para acreditar su pertenencia al modelo de civilidad barroca que tenía en la monarquía y en el catolicismo sus pilares. Este aspecto nos sitúa en la órbita de unas elites locales, que utilizan hábilmente los códigos oficiales para canalizar sus demandas.

La tesi tracta de la vida de la reina Maria, esposa del rei Alfons V, el Magnànim, rei d’Aragó, de Sicília i de Nàpols, en l’àmbit privat i en el públic. Va ser lloctinent general de la Corona d’Aragó, ja que el seu marit, instal•lat a Nàpols, va estar 30 anys absent dels territoris hispans. El primer capítol està dedicat al context històric per tal de ressaltar la mentalitat de l’època respecte a les dones, mitjançant un textos literaris. La misogínia és evident en alguns dels autors estudiats. Va viure en un temps de crisi i de transició, en les acaballes de l’Edat Mitjana i els inicis del Renaixement. Temps complexos i conflictius, de grans canvis, a Europa i als territoris hispans: guerres, bandositats nobiliàries, conflictes religiosos i revoltes camperoles, entre altres. Cap cronista particular va exaltar les seves qualitats i obres, com va ser el cas del seu marit. Malgrat ser poc coneguda, eclipsada per les gestes italianes d’Alfons, Maria va ser una dona amb molt poder, l’alter nos del rei. Va governar els seus territoris amb gran habilitat i un insubornable sentit de la justícia i del deure. En contrast amb la política militar del seu marit, dominadora i conqueridora, ella representa l’altra cara del poder polític reial: la recerca de la pau, la negociació i el pacte. Són els principis que ella va aplicar al govern del dia a dia en els territoris de la Corona d’Aragó. La meva investigació s’ha centrat, en especial, en el Principat de Catalunya, el territori més ric i poblat de la corona, ja que Maria en va ser la lloctinent general durant 25 anys. La reina va presidir 10 corts catalanes, analitzades en aquesta tesi. Dels processos s’han extret gran quantitat de dades sobre la situació política, econòmica i social del Principat, a més de notícies sobre la salut de la reina, ja que els metges havien de certificar el seu estat quan no podia assistir a les sessions de la Cort. Maria no va tenir fills. Alfons va reconèixer tres fills bastards. Això va ser una desgràcia per a la reina, malgrat que el rei sempre la va tractar d’esposa i lloctinent general fins a la seva mort. El distanciament sentimental i físic li van produir angoixa i tristesa, tot afectant la seva salut. Però va ser una dona molt forta, casta, de moral estricta i complidora del deure. Es tracten diversos aspectes quotidians de la cort de la reina: relacions amb les seves donzelles, dots i casaments; compres de robes, joies, perfums, llibres… Destaco la correspondència mantinguda amb altres dames, nobles i reines, amigues o familiars, monges i abadesses. La relació amb les ordes religioses femenines va ser molt intensa. Maria es preocupava que mantinguessin les regles i evitessin els escàndols i la relaxació. Va fundar un monestir, el de la Santíssima Trinitat de València, de monges menoretes, on hi va ser enterrada i encara s’hi conserven les seves restes. En resum, la reina Maria va ser una excel•lent governant en temps de crisi. Va defensar la pau i va resoldre molts conflictes a la Corona d’Aragó i entre Aragó i Castella. Va protegir les dones i els seus drets. Va ajudar a tots aquells que li demanaven ajuda, fins i tot als mes pobres i desvalguts Espero que la meva investigació serveixi a altres per conèixer millor la figura d’aquesta gran reina oblidada i els esdeveniments en els quals va ser protagonista. / The thesis deals about Queen Mary, wife of King Alfons V the Magnanimous, who reigned over Aragon, Sicily and Naples. It is a research on her public and private life. Mary lived between the late Middle Ages and the Early Renaissance. It was a time of trouble and big changes in all Europe. Wars, religious conflicts, peasants revolts, riots of nobility bands… In the first chapter I explore the historical background to understand the vision about women in that time. I have gathered some literary texts, some of whose authors show a clear misogyny. No writer celebrated the virtues and work of Queen Mary, as they did with her husband. Eclipsed by the achievements of King Alfonso, she is scarcely known, although she was endowed with great power, the alter nos of the King. She ruled as regent the territories of Aragon, Catalonia and Valencia with skill and an uncompromising sense of justice and duty. Contrasting with the domineering military policy of her husband, she represents the other side of royal power. She exercised diplomacy and she always looked for peace and compromise. Mary had no children, but Alfonso recognized three bastards. The physical and emotional distance with her husband caused the queen a lot of suffering and distress, and ruined her health. However, she was a strong character, loyal, devoted to the Crown affairs and with a high sense of moral and duty. In the thesis I also reveal some daily affairs of the queen’s court. I focus on her friendship and correspondence with ladies, queens, nuns and abbesses. She founded a monastery, Santissima Trinitat in Valencia, where she was buried. Queen Mary was an excellent ruler in times of trouble. She was a defender of peace and she solved many conflicts in Aragon and Castilla. She was a protector of women and their rights. She helped anybody who came her to ask for help, even the poor and the dispossessed. I hope my research may be helpful for anyone who wants to know better this great and forgotten queen and the events of which she was a protagonist.