La tesi aborda la representació de l'afrocolombià immers en conflicte armat a través de la premsa colombiana, usant com a cas d'estudi la Massacre de Bojayá. Per a això, es va desenvolupar un component històric de context al voltant de la situació econòmica, política i religiosa, que ha incidit en la construcció de significats i discursos sobre l'afrocolombià; una anàlisi crítica del discurs i entrevistes a professionals de la informació. L'anàlisi discursiva es va desenvolupar amb una mostra de 126 peces periodístiques entre notícies, columnes d'opinió, reportatges i cròniques dels diaris El Tiempo, El Colombiano i El Espectador, els quals van fer una representació de l'afrocolombià com un agent passiu i exòtic emmarcat en una condició de pobresa i conformisme, associant-lo igualment a espais inhòspits, allunyats, mancats de desenvolupament. Des de l'exercici d'entrevistes realitzades als professionals de la informació es va identificar una representació estereotipada, majorment negativa, com a subjecte sense capacitat d'acció, exclòs i invisible, al qual se li naturalitzen certes característiques com l'abandonament, l'oblit i la pobresa. S'estableix, des de l'anàlisi de les seves percepcions sobre el cas concret d'estudi, que aquest va estar intervingut per la indiferència i la negligència institucionals. Els entrevistats eviten emprar la paraula racisme, però són conscients del procés d'exclusió i abandonament històric d'aquestes poblacions, el qual es veu reflectit en la seva representació mediàtica. / La tesis aborda la representación del afrocolombiano inmerso en conflicto armado a través de la prensa colombiana, usando como caso de estudio la Masacre de Bojayá. Para ello, se desarrolló un componente histórico de contexto en torno a la situación económica, política y religiosa, que ha incidido en la construcción de significados y discursos sobre el afrocolombiano; un análisis crítico del discurso y entrevistas a profesionales de la información. El análisis discursivo se desarrolló con una muestra de 126 piezas periodísticas entre noticias, columnas de opinión, reportajes y crónicas de los periódicos El Tiempo, El Colombiano y El Espectador, los cuales hicieron una representación del afrocolombiano como un agente pasivo y exótico enmarcado en una condición de pobreza y conformismo, asociándolo igualmente a espacios inhóspitos, alejados, carentes de desarrollo. Desde el ejercicio de entrevistas realizadas a los profesionales de la información se identificó una representación estereotipada, mayormente negativa, como sujeto sin capacidad de acción, excluido e invisible, al que se le naturalizan ciertas características como el abandono, el olvido y la pobreza. Se establece, desde el análisis de sus percepciones sobre el caso concreto de estudio, que éste estuvo mediado por la indiferencia y la negligencia institucionales. Los entrevistados evitan emplear la palabra racismo, pero son conscientes del proceso de exclusión y abandono histórico de estas poblaciones, el cual se ve reflejado en su representación mediática. / The thesis deals with the representation of Afro-Colombian immersed in armed conflict through the Colombian press, using as a case study the Massacre of Bojayá. For this, we have developed an historical component of context around economic, political and religious situation, which has affected the construction of meanings and discourses about Afro-Colombian; a critical discourse analysis and interviews with information professionals. The discursive analysis was developed with a sample of 126 journalistic pieces among news, opinion columns and reports from the newspapers El Tiempo, El Colombiano and El Espectador, which made a representation of Afro-Colombian as a passive and exotic agent framed in a poverty status and conformism, also associated to inhospitable, remote, lacking development spaces. From the exercise of interviews with information professionals, it was identified an stereotypical representation, mostly negative, as a subject incapable of action, excluded and invisible, which will naturalize certain characteristics such as abandonment, neglect and poverty. It is established from the analysis of their perceptions of the case study, that it was mediated by institutional indifference and neglect. Interviewees avoid using the word racism, but are aware of the historical process of exclusion and abandonment of these populations, which is reflected in its media representation.

Més enllà de la qualitat i la innovació de les seves creacions de Miguel Gila (1919-2001), la imatge pública d’aquest humorista creada pels mitjans de comunicació a través de notícies i entrevistes va permetre que aconseguís l’èxit amb les seves actuacions a partir del seu debut al teatre Fontalba de Madrid el 24 d’agost de 1951. Una imatge pública molt diferent de la que es crearia després de la seva tornada de Buenos Aires (Argentina) l’any 1985 també a través de notícies i entrevistes, la seva obra i també amb la publicació d’alguns llibres autobiogràfics. La seva imatge, defensa i compromís públic amb formacions polítiques d’esquerra d’aquests últims anys no hauria estat possible durant el primer terç de la dictadura franquista i encara menys li hauria permès assolir l’èxit d’aleshores. En aquesta investigació analitzem l’originalitat, l’estructura i l’evolució dels seus treballs així com les fonts en què es va inspirar, les relacions amb les persones que ostentaven el poder i el context històric determinat que va permetre que Gila rebés l’aprovació de crítica i públic amb un monòleg sobre la guerra només dotze anys després del final de la guerra civil espanyola. / Más allá de la calidad y la innovación de las creaciones de Miguel Gila (1919-2001), la imagen pública de este humorista creada por los medios de comunicación a través de noticias y entrevistas permitió que consiguiera el éxito con sus actuaciones a partir de su debut en el teatro Fontalba de Madrid el 24 de agosto de 1951. Una imagen pública muy diferente de la que se crearía después de su retorno de Buenos Aires (Argentina) en el año 1985 también a través de noticias y entrevistas, su obra y también con la publicación de algunos libros autobiográficos. Su imagen, defensa y compromiso público con las formaciones políticas de izquierdas de estos últimos años no habría sido posible durante el primer tercio de la dictadura franquista y aún menos le hubiera permitido conseguir el éxito que cosechó entonces. En esta investigación analizamos la originalidad, estructura y evolución de sus trabajos así como las fuentes en las que se inspiró, las relaciones con las personas que ostentaban el poder y el contexto histórico determinado que permitió que Gila recibiera la aprobación de crítica y público con un monólogo sobre la guerra solamente doce años después del final de la guerra civil española. / Beyond the quality and innovation of Miguel Gila's (1919-2001) creations, what made this comedian successful from his debut on Fontalba’s theather in Madrid on 24th August 1951 was his public image, created by media through news and interviews. This public image was very different from his previous one, created after his return from Buenos Aires (Argentina) in 1985, also through news and interviews, his work and also with the publication of some autobiographical books. His image, public engagement and support to left-wing political parties on those last years would not have been possible during the first third of the Franco dictatorship nor his success. In this study we analyze the originality, structure and evolution of his work as well as his sources of inspiration, his relations with the establishment and the specific historical context that allowed Gila to be well-considered by critics and audience with a monologue about the war only twelve years after the end of the Spanish Civil War.

Arrel de l’entrada en funcionament de l’EEES la universitat assumeix un rol encara més actiu pel que fa a l’alineament amb el mercat laboral. La sobre-formació i l’elevat nombre de graduats que accedeixen anualment a un mercat laboral incert es sumen a la situació en la que es troba el sector de la Comunicació i el Periodisme, immers en una triple crisi: digital, econòmica i de model. Aquest treball es desenvolupa en el marc dels estudis universitaris en Comunicació i Periodisme abordant la transformació de la indústria, de l’audiència, dels seus hàbits de consum i, en conseqüència, de les habilitats i competències demanades als professionals del sector. Pel que fa a la metodologia, aquesta recerca es centra en l’estudi de cas de tres graus en l’àmbit català: el Grau en Periodisme de la Universitat Pompeu Fabra, un centre públic que ofereix estudis en modalitat presencial; el Grau en Periodisme de la Universitat Ramon Llull, uns estudis també presencials però en aquest cas en un centre de titularitat privada; i el Grau en Comunicació de la Universitat Oberta de Catalunya, uns estudis en modalitat no presencial. Alhora es combinen diverses tècniques quantitatives (com els qüestionaris o l’anàlisi estadístic) i qualitatives (com les entrevistes) per complementar la revisió bibliogràfica. En una primera part es planteja quines han de ser les habilitats i les competències que ha de tenir el periodista actualment. A través de quatre visions –la indústria, el mercat laboral, l’acadèmia i els experts- es proposa un glossari de competències clau que ens serveix per analitzar les assignatures bàsiques i obligatòries dels tres graus objecte d’estudi i veure on recauen aquestes competències. En aquest cas, veiem com algunes de les habilitats demanades des de la indústria formen part de l’eix vertebrador dels tres graus mentre que d’altres, com les que fan referència als mitjans a internet a través de la figura del Community manager o expert en xarxes socials, en queden fora. En una segona part, abordem el tema de les plataformes i els continguts tenint en compte que, independentment de que ens trobem en estudis en modalitat presencial o no presencial, les plataformes LMS ocupen un paper rellevant a tots els centres universitaris. Alhora, ens trobem amb uns estudiants que formen part de la generació que s’ha etiquetat com a Millenials amb fortes implicacions pel que fa a la seva relació amb la tecnologia i amb la xarxa. En aquest cas, es posa de relleu la diferència d’hàbits d’ús que es produeix entre els estudiants quan es tracta de temes vinculats a la universitat i de temes no vinculats a aquesta. Que internet representa una revolució pel periodisme ja no és cap novetat ni cap afirmació trencadora; com tampoc ho és que la xarxa representa també una revolució en l’àmbit de l’educació superior. La situació actual, definida com a disruptiva i contextualitzada en el que anomenem postmodernitat, inclou diversos actors; des del periodista fins al mitjà i des del professor fins a la universitat, passant sempre pels usuaris –o estudiants- que etiquetats com a nadius digitals han crescut amb una sèrie d’habilitats pròpies del context digital que topen frontalment amb part dels sistemes establerts. / Des de la entrada en funcionamiento del EEES la universidad asume un rol aún más alineado al mercado laboral. La sobre-formación y el elevado número de graduados que ingresan anualmente a un mercado laboral incierto se suman a la situación en la que se encuentra el sector de la Comunicación y el Periodismo, inmerso en una triple crisis: digital, económica y de modelo. Este trabajo se desarrolla en el marco de los estudios universitarios en Comunicación y Periodismo abordando la transformación de la industria, de las audiencias, de sus hábitos de consumo y, en consecuencia, de las habilidades y competencias requeridas a los profesionales del sector. En cuanto a la metodología, esta investigación se centra en el estudio de caso de tres grados en el ámbito catalán: el Grado en Periodismo de la Universitat Pompeu Fabra, un centro público que ofrece estudios en modalidad presencial; el Grado en Periodismo de la Universitat Ramon Llull, unos estudios también presenciales pero en este caso en un centro de titularidad privada; y el Grado en Comunicación de la Universitat Oberta de Catalunya, unos estudios en modalidad no presencial. Asimismo se combinan varias técnicas cuantitativas (como los cuestionarios o el análisis estadístico) y cualitativas (como las entrevistas) para complementar la revisión bibliográfica. En una primera parte se plantea cuáles deben ser las habilidades y las competencias que debe tener el periodista actualmente. A través de cuatro visiones -la industria, el mercado laboral, la academia y los expertos- se propone un glosario de competencias clave que nos sirve para analizar las asignaturas básicas y obligatorias de los tres grados objeto de estudio y ver dónde recaen estas competencias. En este caso, vemos como algunas de las habilidades requeridas desde la industria forman parte del eje central de los tres grados mientras que otras, como las que hacen referencia a los medios en internet a través de la figura del Community manager o experto en redes sociales, quedan fuera. En una segunda parte abordamos el tema de las plataformas y los contenidos teniendo en cuenta que, independientemente de la modalidad de los estudios -presencial o no presencial-, las plataformas LMS desempeñan un papel relevante en todos los centros universitarios. Asimismo, nos encontramos con unos estudiantes que forman parte de la generación que se ha etiquetado como Millenials con fuertes implicaciones referentes a su relación con la tecnología y con la red. En este caso, se pone de relieve la diferencia de hábitos de consumo que se produce entre los estudiantes cuando se trata de temas vinculados a la universidad y de temas no vinculados a la misma. Que internet representa una revolución para el periodismo ya no es ninguna novedad ni ninguna afirmación rompedora; como tampoco lo es que la red representa también una revolución en el ámbito de la educación superior. La situación actual, definida como disruptiva y contextualizada en lo que llamamos postmodernidad, incluye diversos actores; desde el periodista hasta el medio y desde el profesor hasta la universidad, pasando siempre por los usuarios -o estudiantes- que etiquetados como nativos digitales han crecido con una serie de habilidades propias del contexto digital que chocan frontalmente con parte de los sistemas establecidos. / Several studies have focused on the role of the university that assumes a 'new' role especially relevant since the EEES. Overskilled professionals, the number of graduates coming out every year to labour market and job opportunities directly impact on the field of Journalism and Communication, which is immersed in a triple crisis: financial, about model and digital. This work is focused on university communication studies and its adequation to the transformation of the industry, audience and their consumption habits and, consequently, the skills and competencies required to professionals. The methodology of this research focuses on a case study of three degrees in Catalonia: the Degree in Journalism from the Universitat Pompeu Fabra, a public school that offers this studies in offline modality; the Degree in Journalism from the Universitat Ramon Llull, also an offline studies but in this case in a private school; and the Degree in Communication from the Universitat Oberta de Catalunya, studies in online modality. This methodology is complemented with some quantitative techniques (such as questionnaires or statistical analysis) and also with qualitative techniques (such as interviews). Those techniques complement the literature review. The first part of the thesis is focused in the skills and competencies that a journalist should have today. Through four visions -the industry, the labour market, the experts, and the academy- it is proposed a glossary of ten key skills that allow us analyze the basic and compulsory subjects of the three degrees. In this case, we see how some of the skills required by the industry are included on the three degrees in the basic and compulsory subjects, while others, such as those that refer to Internet media through the figure of the Community manager or social networks expert, are not included. The second part of this work explore the uses of platforms and formats considering that, regardless of the modality of studies –online or offline- the LMS platforms play an important role in all universities. Also, we are in front of students who are part of the Millenials generation with strong implications regarding its relationship with technology and networks. In this case, it highlights the difference in consumption habits when they are in a university context or not. The affirmation that Internet represents a revolution for journalism is not a novelty; nor it is that the network also represents a revolution for higher education. The current situation, defined as disruptive and contextualized in what it is called postmodernism, includes various actors; from the journalist to the media and from the teacher to the university, without forgetting the student –or user- considered a digital native who have grown up with some abilities of digital context that smash against what it is established.

La Guerra de Malvines / Falklands va tenir lloc el 1982 entre el Regne Unit i Argentina a causa de la sobirania d'un grup reduït d'illes a l'Atlàntic Sud . Els nacionalismes van jugar un paper fonamental en el desenvolupament d'aquest conflicte , ja que el prestigi d'ambdues nacions havia de ser sobre guardat . La premsa va ser un mecanisme clau en la promoció de les identitats nacionalistes durant la guerra , mitjançant l'activació de sentiments patriotes . També va servir com a vehicle per a la propaganda política . L'any 2012 va marcar una data important: el 30 aniversari de la guerra ; que va tenir lloc enmig d' una recrudescència del conflicte polític mitjançant la demanda argentina de la reconsideració de la qüestió de la sobirania nacional sobre el territori de les Illes Malvines . L'objectiu principal d'aquesta investigació és explorar com el discurs nacionalista va ser construït i desenvolupat per la premsa britànica amb motiu de la commemoració de la guerra . La tesi ofereix una anàlisi del llenguatge i les imatges d'una selecció de diaris britànics de l'any 2012 , abastant tant premsa de qualitat com premsa popular . / La Guerra de Malvinas/Falklands tuvo lugar en 1982 entre el Reino Unido y Argentina a causa de la soberanía de un grupo reducido de islas en el Atlántico Sur. Los nacionalismos jugaron un rol fundamental en el desarrollo de este conflicto, ya que el prestigio de ambas naciones tenia que ser sobre guardado. La prensa fue un mecanismo clave en la promoción de las identidades nacionalistas durante la guerra, mediante la activación de sentimientos patriotas. También sirvió como vehículo para la propaganda política. El año 2012 marcó una fecha importante: el 30 aniversario de la guerra; que tuvo lugar en medio de un recrudecimiento del conflicto político mediante el pedido argentino de la reconsideración de la cuestión de la soberanía nacional sobre el territorio de las Islas Malvinas. El objetivo principal de esta investigación es explorar como el discurso nacionalista fue construido y desarrollado por la prensa británica con motivo de la conmemoración de la guerra. La tesis ofrece un análisis del lenguaje y las imágenes de una selección de diarios británicos del año 2012, abarcando tanto prensa de calidad como prensa popular. / The Malvinas /Falklands War was fought in 1982 between the United Kingdom and Argentina over the sovereignty of a small group of islands in the South Atlantic. Nationalisms played a key role in this conflict, since the prestige of the nation had to be defended. The press was a key mechanism in the promotion of nationalist identities during the war, triggering patriotic feelings and serving as a vehicle for political propaganda. The year 2012 marked the thirtieth anniversary of the war, amidst a revival of the conflict due to the Argentine demand that the issue of sovereignty be reconsider. The purpose of this research is to explore how the discourse of nationalism was constructed and developed by the British press regarding the commemoration of the war. The thesis will offer an analysis of language and press imagery of a selection of tabloid and quality British national newspapers of the year 2012.

DE LA TESI DOCTORAL DE MONTSERRAT CORRETGER SÀEZVIDA I OBRA D'ALFONS MASERAS: ESTUDI ESPECÍFIC DE LA SEVA NARRATIVALa tesi recupera la biografia i l'obra literària d'Alfons Maseras, un escriptor considerat superficialment per la crítica contemporània, que el reduí a formar part de la nòmina d'autors modernistes de segon ordre i n'ignorà dades com la data de la mort o de l'arribada a Barcelona en la infantesa, i no en la joventut com sempre s'havia afirmat.S'hi estudia l'horitzó intel·lectual d'Alfons Maseras, un dels més eficaços introductors de la cultura catalana a Europa i de l'expansió de models estrangers a Catalunya des de la seva tasca de corresponsal literari, indefugible per comprendre el món intel·lectual de Catalunya entre 1906 i 1939. S'estableix el credo polític de l'escriptor i la seva participació en els esdeveniments històrics de la primera meitat del segle XX: prop del CNR (a El Poble Català) i en els anys vint a París, com a director de Le Courrier Catalan en la lluita contra la Dictadura. Durant els anys trenta continuà exercint el seu ideal catalanista amb una dedicació plena a la creació literària i a la traducció. Els darrers anys de la vida, durant la guerra civil i el breu exili, actuà com a veu de la consciència pública, arran de múltiples activitats en defensa de la cultura i les institucions republicanes.Alfons Maseras havia conreat la poesia i el teatre, en el qual fou menys afortunat malgrat haver publicat i estrenat algunes obres. Paral·lelament al corpus narratiu -dotze novel·les, nou reculls de contes, onze novel·les curtes, quatre llibres de prosa vària, quatre biografies i un recull d'assaigs-, es dedicà al periodisme, amb una quantitat important de col·laboracions en publicacions catalanes i estrangeres, valorades en la tesi atès que forneixen algunes claus per entendre la seva narrativa. Es localitzen noranta publicacions, de les quals es fitxen i comenten uns 1.400 articles periodístics i col·laboracions literàries en els apèndixs de premsa i en els apartats dels capítols que n'estudien els aspectes més rellevants. La tesi sistematitza i comenta totes les obres de poesia, teatre, assaig i prosa, i dedica un estudi monogràfic a la narrativa, a partir d'un mètode analític que harmonitza els aspectes biogràfics i els creatius, que s'interfereixen.L'estudi es divideix en dues parts: la primera, que comprèn els cinc primers capítols, tracta la vida i l'activitat com a periodista, traductor, poeta i dramaturg de l'escriptor, i la segona, que abasta els quatre darrers capítols, n'analitza l'obra narrativa. Els capítols I, II, III, IV i V glossen els aspectes biogràfics de l'autor, en dibuixen les grans etapes productives i n'estudien l'obra no narrativa, especialment la periodística. El primer capítol descriu i interpreta els fonaments de la vida i de la producció de Maseras i aprofundeix en les seves arrels familiars i en les primeres manifestacions literàries. El segon analitza els àmbits intel·lectuals de formació, els primers viatges i la producció poètica inicial. El tercer i el quart constitueixen el nucli bàsic del treball ja que estudien la segona i tercera dècades del segle amb la intervenció directa de l'autor en els esdeveniments culturals i polítics més importants per al país. S'hi analitzen les múltiples i compromeses activitats pràctiques i teòriques que dugué a terme relacionades amb la Gran Guerra (Comitè d'Amics de la Unitat Moral d'Europa, Comitè de Germanor amb els Voluntaris Catalans, Conferències de les Nacionalitats de París i Lausanne, opuscle Pancatalanisme, manifestos Pro-Sèrbia i pro-Lituània, campanya pro-Autonomia de Catalunya, "Plebiscit del poble català per l'Autonomia" dins Tribune Libre des Nationalités, etc.) així com les successives estades a París i els consegüents contactes amb escriptors estrangers. El capítol cinquè analitza la instal·lació de Maseras a Barcelona en plena maduresa, els condicionants intel·lectuals, socials i familiars definitius de la seva obra i el seu tràgic final. Els capítols VI, VII, VIII i IX apleguen l'estudi del corpus narratiu de l'autor, dividit en quatre etapes fixades a partir de la seva evolució ideològica i estètica, establertes a partir de la biografia i del context historicocultural. Es descriuen les línies de pensament i les pautes formals de cada període. Cada capítol s'inicia amb una introducció que estudia de manera genèrica el pensament, les fonts literàries i els elements estètics i temàtics d'aquella part de la producció. Seguidament s'analitza cada una de les obres incloses al període, insistint en els aspectes ideològics, estructurals, estètics, i en el tractament que la crítica de l'època li atorgà. La tesi estableix la posició estètica i el pensament de Maseras en cada obra i en cada etapa de la seva producció narrativa, tenint en compte el context literari català i europeu en cada cas. ROVIRA I VIRGILI UNIVERSITYDEPARTMENT CATALAN PHILOLOGY / OF DOCTORAL THESIS BY MONTSERRAT CORRETGER SÀEZTHE LIFE AND WORKS OF ALFONS MASERAS: A SPECIFIC STUDY OF HIS NARRATIVEThe thesis studies the biography and literary work of Alfons Maseras, a writer considered only superficially by contemporary criticism which has relegated him to the list of second rate modernist authors and which ignores information such as the date when he died or the fact that he arrived in Barcelona during his infancy and not as a young man, as has always been stated.The thesis studies the intellectual horizons of Alfons Maseras, who was one of the most effective disseminators of Catalan culture in Europe and who introduced and expanded foreign models in Catalonia in his role of literary correspondent, something which is essential for understanding Catalan intellectual circles between 1906 and 1939. It also establishes the writer's political creed and his role in the historic events of the first half of the 20th century. He was allied to the CNR (Catalan Republican Nationalist Centre) and its organ El Poble Català (The Catalan People) and in Paris in the 1920s he was editor of Le Courrier Catalan in the struggle against the dictatorship. During the 1930s he continued to live out his Catalan ideals and dedicated himself fully to literary creation and translation. During the final years of his life, during the Civil War and his brief exile, he acted as the voice of the public conscience, resulting from his many activities in defence of Catalan culture and republican institutions.Alfons Maseras had cultivated an interest in poetry and theatre in which he was less successful despite having published and staged some plays. In addition to his narrative corpus, which includes twelve novels, nine collections of short stories, eleven novellas, four books of various writings, four biographies and a collection of essays, he was a journalist who made an important number of collaborations in Catalan and foreign publications, which are evaluated in the thesis on the grounds that they provide clues to understanding his narrative. Ninety publications have been tracked down, from which the thesis looks at and discusses some 1.400 journalistic articles and literary collaborations. These articles and collaborations are taken from the literary supplements and sections of chapters which investigate their most important aspects. The thesis systemizes and comments on the entire body of Maseras' poetry, theatre, essays and prose, and makes a monographic study of his narrative, using an analytic method which harmonizes both the biographical and creative aspects which interlaced with each other.The study is divided into two parts: the first, which consists of the first five chapters, deals with Maseras' life and activities as a journalist, translator, poet and playwright, and the second, which makes up the remaining four chapters, analyzes his narrative work. Chapters I, II, III, IV and V comment on the author's biography, depicting the main productive stages of his life and studying his non-narrative work, particularly his journalism. The first chapter describes and interprets the foundations of life and work and studies in depth his family roots and his first literary attempts. The second analyzes his formative intellectual circles, his first journeys and his initial poetic output. The third and fourth chapters form the nucleus of the study because they look at the second and third decades of the century where Maseras intervened directly in the most important political and cultural events in Catalonia. They analyze the numerous practical and theoretical activities which he carried out in relation to the Great War. He was involved in the Comitè d'Amics de la Unitat Moral d'Europa (the Committee of Friends for the Moral Unity of Europe), Comitè de Germanor amb els Voluntaris Catalans (the Committee of Brotherhood with the Catalan Volunteers), Conferències de les Nacionalitats de París i Lausanne (the Conferences of the Nationalities in Paris and Lausanne), the treatise Pancatalanisme (Pan-Catalanism), the Pro-Serbia and Pro-Lithuania manifestos, the campaign Pro-Autonomia de Catalunya (campaign in favour of Catalan autonomy), the "Plebiscit del poble català per l'Autonomia" (Plebiscite of the Catalan People regarding Autonomy) in the Tribune Libre des Nationalités, etc. The chapters also analyze his stays in Paris and the resulting contacts he established with foreign writers. The fifth chapter analyzes his later life in Barcelona, the defining intellectual, social and familial conditions of his work and his tragic death. Chapters VI, VII, VIII and IX study Maseras' narrative corpus which is divided into four stages based on his ideological and aesthetic evolution and the biographical and historical-cultural context. Also described are the lines of thought and the formal criteria of each period. Each chapter begins with an introduction which generically studies the thought, the literary sources and the aesthetic and thematic elements from each stage of his production. After this each chapter analyzes each one of the author's works from that period, focussing on their ideological, structural and aesthetic aspects and on the treatment they received at the hands of contemporary criticism. The thesis establishes Maseras' thought and aesthetic position in each work and in each stage of his narrative production, taking into account the Catalan and European literary context in each case.

Las relaciones entre los poderes político-militares y los medios de comunicación en Estados Unidos han cambiado a la misma velocidad vertiginosa a la que, durante el siglo XX, evolucionaron las técnicas y las coberturas informativas. La censura militar se inició en la Guerra de Secesión de Estados Unidos (1861-1865), pero después el círculo de control se abrió desde la Guerra entre España y Estados Undos en Cuba y Puerto Rico (1895-1898), hasta la Guerra del Golfo contra Irak (1991) y los ataques terroristas del 11-S (2001). Lo que empezó como un asunto abierto en la Guerra de Cuba la práctica inexistencia de censura evolucionó sinuosamente a través de las relaciones del establishment político-militar de Estados Unidos y sus medios de comunicación. Más adelante en el siglo XX, pasó de la aparición de la propaganda en la Primera Guerra Mundial a la simbiosis casi total entre medios y estblishment político-militar en la Segunda conflagración mundial. Después, siguió la evolución con las primeras divisiones registrada al final de la II Guerra Mundial y en el conflicto de Corea, resultando en el enfrentamiento total entre los medios de comunicación y el establishment político-militar a raíz de la guerra de Vietnam, para terminar en el nuevo cierre del círculo con el control casi total de los medios impuesto por el Pentágono en la Guerra del Golfo contra Irak de 1991. / The relationship in between the political and military powers and the mass media in the United States has changed as quickly as during the 20th Century evolved the techniques and the press coverage of events. The military censorship began during the Secession War in the United States (1861-1865). Later on the control circle was well wide open since the Spanish-American War in Cuba and Puerto Rico(1895-1898) until it was steadely locked in the Gulf War (1991) and the aftermath of the terrorist attacks against the Trade World Center and the Pentagon (9/11/2001). What started as an open subject in the Spanish-American War, the non-existent censorship evolved sinuousely through the relations of the U.S.A. political and military powers with its own mass media. From that point, It went from the rise of propaganda in the first World War to the whole symbiosis registered in the Second World War. Further on the evolution followed whith the first recorded divisions at the end of that same World War and during the military conflict in Corea aswell, originating a permanent quarrel between the media and the military and political establishments due to the Vietnam War coverage, and ending in the new closure of the circle with the nearly total control imposed by the Pentagon on the media from the very begining of the 1991 Gulf War against Irak.

Internet facilita l'accés als ciutadans a un volum astronòmic de dades i d’intercanvis comunicatius, però la qualitat del que es publica és diversa i el rol dels intermediaris tradicionals s’ha alterat. En conseqüència, les bases epistèmiques del coneixement social s'estan transformant. Per aquest motiu esdevé necessari abordar els processos mitjançant els quals les audiències avaluen la informació digital. Aquest treball indaga en l'ús de la noció de credibilitat com a eina de cognició social que legitima la informació de segona mà i contribueix a transformar dades en coneixement. L'estudi de la credibilitat és complex perquè el seu significat és ambigu, polisèmic i incorpora una gran variabilitat en funció del tipus de coneixement on s'aplica i d'altres factors contextuals. Tot i això, un punt comú és que la idea de credibilitat està condicionada per allò que s'accepta com a veritat. Aquesta tesi analitza les pràctiques i les representacions discursives de les audiències entorn a tres àmbits temàtics –salut, economia i turisme– que se situen en una escala metafòrica de descripció del coneixement com a tancat, semi-obert i obert. Per fer-ho, ha emprat una metodologia qualitativa combinant les tècniques de l'entrevista semi-estructurada i l'observació a través del protocol de pensament en veu alta. Els resultats aporten itineraris de processament de la informació variats i condicionats pels discursos del coneixement hegemònic en els diferents camps temàtics. Alhora permeten copsar certes pràctiques comunes de l'avaluació de la informació que caminen cap a representacions d'autosuficiència informativa dels usuaris. L'aportació original del treball és una definició de credibilitat que supera els problemes d'ambigüitat teòrica associats al terme en la literatura científica i en la proposició d'un model teòric processual. / Internet facilita el acceso a los ciudadanos a un volumen astronómico de datos y de intercambios comunicativos, pero la calidad de lo que se publica es diversa y el rol de los intermediarios tradicionales se ha alterado. En consecuencia, las bases epistémicas del conocimiento social se están transformando. Por este motivo se hace necesario abordar los procesos mediante los cuales las audiencias evalúan la información digital. Este trabajo indaga en el uso de la noción de credibilidad como herramienta de cognición social que legitima la información de segunda mano y contribuye a transformar datos en conocimiento. El estudio de la credibilidad es complejo porque su significado es ambiguo, polisémico e incorpora una gran variabilidad en función del tipo de conocimiento donde se aplica y de otros factores contextuales. Sin embargo, un punto común es que la idea de credibilidad está condicionada por lo que se acepta como verdad. Esta tesis analiza las prácticas y las representaciones discursivas de las audiencias en torno a tres ámbitos temáticos -salud, economía y turismo- que se sitúan en una escala metafórica de descripción del conocimiento como cerrado, semi-abierto y abierto. Para ello, ha empleado una metodología cualitativa combinando las técnicas de la entrevista semi-estructurada y la observación a través del protocolo de pensamiento en voz alta. Los resultados aportan itinerarios de procesamiento de la información variados y condicionados por los discursos del conocimiento hegemónico en los diferentes campos temáticos. Asimismo permiten captar ciertas prácticas comunes de la evaluación de la información que caminan hacia representaciones de autosuficiencia informativa de los usuarios. La aportación original del trabajo es una definición de credibilidad que supera los problemas de ambigüedad teórica asociados al término en la literatura científica y en la proposición de un modelo teórico procesual. / Using the internet as a source of information is crucial to lots of people in contemporary societies. Its open and decentralized structure makes the access to data and communicative exchanges dramatically easy. The quality of what is published is diverse and the role of traditional intermediaries is altered. Consequently, the epistemic underpinnings of social cognition are changing. Therefore, addressing the processes by which audiences evaluate digital information has become a necessity. This work addresses the use of credibility as a tool for social cognition from a point of view beyond the deterministic sublimation of computers as symbolic objects of knowledge. Credibility legitimates second-hand information and it is essential for data to become knowledge. Researching credibility is very complex because its meaning is ambiguous, polysemic and includes a great variability according to the type of discipline where it is applied and other contextual factors. However, there is a consensus on the claim that credibility is conditioned by representations of what people accept as the truth. This dissertation analyses discursive representations of credibility assessments among a variety of internet audiences inside three topic domains: health, economy and tourism. This research design is influenced by a metaphoric description of knowledge in each domain as closed, semi-open and open, respectively. A qualitative methodology approach has been used, based on semi-structured interviews and observation. The last technique is a tailored adaptation of the think aloud protocol employed in usability research. Results provide a set of varied pathways of information processing that are influenced by discourses of hegemonic knowledge in the selected topic areas. Besides, they allow establishing some common habits that are close to representations of self-sufficiency in the evaluation of credibility. This self-sufficiency is built on access to primary information (raw data or testimonials) that is interpreted according to reliability criteria. The original contribution of this dissertation consists of: 1) a definition of credibility that overcomes the theoretical problems of ambiguity reported by scientific literature, 2) the proposition of a processual model for credibility assessment.

Francesc Maspons i Anglasell (Barcelona 1872- Bigues i Riells 1966) fou un jurista d’una reconeguda trajectòria professional. Especialista en dret català, va ser director de l’Oficina d’Estudis Jurídics de la Mancomunitat de Catalunya i va destacar per ser un precursor i ferm defensor de la unió de les nacions europees. Gairebé tan extensa, malgrat que força més desconeguda, és la seva tasca com a periodista i home de lletres. Fill de la Renaixença, Maspons i Anglasell va ser conscient ja de ben jove del pes de la premsa i del seu poder a l’hora de difondre les excel·lències de la cultura catalana i la seva capacitat de conscienciació nacional. Influït per l’activitat literària del seu pare, el notari Francesc Maspons i Labrós, i d’altres membres de la seva família com Maria Maspons i Labrós –més coneguda com Maria de Bell-lloc- i Francesc Pelagi Briz; Maspons i Anglasell va endegar un seguit de publicacions encaminades a comentar la vida política i cultural del país. El seu nom va ser un habitual dintre de les principals revistes de caire catalanista del primer terç del segle XX, just abans de l’ensulsiada que va suposar la Guerra Civil. Durant aquest període de temps va col·laborar activament amb publicacions de tota mena com Catalunya, un bisetmanari d’elevades pretensions intel·lectuals i literàries; La mainada, una revista infantil que buscava la catalanització de la infantesa i on Maspons publicava sota el pseudònim de Blai Einer, i Fòrum, redactada pels estudiants de dret de la facultat de Barcelona durant la dictadura franquista. Però la seva gran aportació al món del periodisme de principis del segle XX fou la creació de tres destacades revistes: Empori, Claris i Clarisme, cadascuna d’elles especialitzada en aspectes molt significatius de la societat catalana. Director de totes tres, Empori (1907-1908) va ser un mensual d’una rellevant categoria intel·lectual; Claris (tres etapes: 1932, 1933 i 1936) esdevingué una tribuna des d’on va comentar i analitzar tot el procés estatutari de 1932 i les seves derivades, i Clarisme (1933-1934) naixé com un setmanari cultural pensat per donar una oportunitat a joves escriptors i periodistes que volguessin obrir-se camí en el món de les lletres. A banda del seu periodisme intencional encaminat a dignificar la llengua i la cultura catalana i a reivindicar la seva personalitat nacional pròpia; Maspons i Anglasell participà de nombroses i variades iniciatives que el convertiren al llarg de la seva extensa vida en una figura força reconeguda i popular. Presidí l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació, la Unió Jurídica Catalana, el Centre Excursionista de Catalunya, la Federació Catalano-balear de Turisme, la cooperativa impulsora de la Ciutat Repòs i de Vacances per a Obrers, l’Associació Internacional per l'Estudi dels Drets de les Minories de l’Haia i la Societat Catalana d’Estudis Jurídics, Econòmics i Socials; fou sotspresident de Congrés de minories nacionals de la Societat de Nacions, candidat del Partit Nacionalista Català i un dels primers defensors de la catalanitat de Cristòfor Colom, entre moltes altres empreses. / Francesc Maspons i Anglasell (Barcelona 1872- Bigues i Riells 1966) fue un jurista de una reconocida trayectoria profesional. Especialista en derecho catalán, fue director de la Oficina d’Estudis Jurídics de la Mancomunitat de Catalunya y destacó por ser un precursor y firme defensor de la unión de las naciones europeas. Casi tan extensa, a pesar de que bastante menos conocida, es su tarea como periodista y hombre de letras. Hijo de la Renaixença, Maspons i Anglasell fue consciente ya desde muy joven del peso de la prensa y de su poder a la hora de difundir las excelencias de la cultura catalana y su capacidad de concienciación nacional. Influido por la actividad literaria de su padre, el notario Francesc Maspons i Labrós, y otros miembros de su familia como Maria Maspons i Labrós –más conocida como Maria de Bell-lloch- y Francesc Pelagi Briz; Maspons i Anglasell emprendió una serie de publicaciones encaminadas a comentar la vida política y cultural del país. Su nombre fue un habitual dentro de las principales revistas de cariz catalanista del primer tercio del siglo XX, justo antes del desastre que supuso la Guerra Civil. Durante este periodo, colaboró activamente con publicaciones de todo tipo como Catalunya, un bisemanario de elevadas pretensiones intelectuales y literarias; La mainada, una revista infantil que buscaba la catalanización de los más pequeños y donde Maspons publicaba bajo el pseudónimo de Blai Einer, y Fòrum, redactada por los estudiantes de derecho de la facultad de Barcelona durante la dictadura franquista. Pero su gran aportación en el mundo del periodismo de principios del siglo XX fue la creación de tres destacadas revistas: Empori, Claris y Clarisme, cada una de ellas especializada en aspectos muy significativos de la sociedad catalana. Director de las tres, Empori (1907-1908) fue un mensual de una relevante categoría intelectual; Claris (tres etapas: 1932, 1933 y 1936) aconteció una tribuna desde donde comentó y analizó todo el proceso estatutario de 1932 y sus derivadas, y Clarisme (1933-1934), nacido como un semanario cultural pensado para dar una oportunidad a jóvenes escritores y periodistas que quisieran abrirse camino en el mundo de las letras. Además de su periodismo intencional encaminado a dignificar la lengua y la cultura catalana y a reivindicar su personalidad nacional propia; Maspons i Anglasell participó de numerosas y variadas iniciativas que lo convirtieron a lo largo de su extensa vida en una figura bastante reconocida y popular. Presidió la Acadèmia de Jurisprudència i Legislació, la Unió Jurídica Catalana, el Centre Excursionista de Catalunya, la Federació Catalano-balear de Turisme, la cooperativa impulsora de la Ciutat Repòs i de Vacances per a Obrers, la Asociación Internacional por el Estudio de los Derechos de las Minorías de la Haya y la Societat Catalana d’Estudis Jurídics, Econòmics i Socials; fue vicepresidente de Congreso de minorías nacionales de la Sociedad de Naciones, candidato del Partit Nacionalista Català y uno de los primeros defensores de la catalanidad de Cristóbal Colón, entre otras muchas empresas. / Francesc Maspons i Anglasell (Barcelona 1872- Bigues i Riells 1966) was a jurist of recognized professional. Catalan law specialist, was director of the Oficina d'Estudis Juridics of the Mancomunitat of Catalonia and stood out as a pioneer and strong supporter of the union of European nations. Almost as large, though far less known is his work as a journalist and man of letters. Son of the Renaissance, Maspons i Anglasell was aware from an early age and weight of the press and its power in spreading the virtues of the Catalan culture and national awareness capability. Influenced by the literary activity of his father, the notary Francesc Maspons i Labrós, and other family members as Maria Maspons i Labros -better known as Maria de Bell- lloch- and Francesc Pelagi Briz; Maspons i Anglasell launched a series of publications aimed at discussing the political and cultural life of the country. His name was a regular in leading journals in Catalan complexion of the early twentieth century, just before the disaster that led to the Civil War. During this period, he actively collaborated with publications of all kinds as Catalunya, a biweekly high intellectual and literary pretensions; La Mainada, a children's magazine that sought Catalanization of the smallest and where Maspons published under the pseudonym Blai Einer, and Fòrum, written by law students of the faculty of Barcelona during the Franco dictatorship. But his great contribution to the world of journalism of the early twentieth century was the creation of three leading journals: Empori, Claris and Clarisme, each specialized in a very significant aspects of Catalan society. Director of the three, Empori (1907-1908) was a month of relevant intellectual category; Claris (three stages: 1932, 1933 and 1936) came a platform from which he commented and analyzed the entire statutory process of 1932 and its derivatives, and Clarisme (1933-1934), born as a cultural weekly intended to give an opportunity to young writers and journalists who wanted to break into the world of letters. In addition of intentional aims to dignify the Catalan language and culture and to assert their own national identity; Maspons i Anglasell participated in numerous and varied initiatives that made him throughout his long life in a fairly recognized and popular figure. He chaired the Acadèmia de Jurisprudència i Legislació, the Unió Jurídica Catalana, the Centre Excursionista de Catalunya, the Federació Catalano-balear de Turisme, the driving cooperative of the Ciutat Repòs i de Vacances per a Obrers, the International Association for the Study of the Rights Minority Hague and the Societat Catalana d’Estudis Jurídics, Econòmics i Socials; he was vice president of Congress of national minorities of the League of Nations, candidate of Partit Nacionalista Català and one of the first defenders of the Catalan identity of Christopher Columbus, among other initiatives.

A Espanya el control del pensament i la informació per part del règim derivat de la victòria de la guerra de 1936 va tenir sempre intencions totalitzadores, però va travessar diferents etapes segons els moments històrics, les pressions del context internacional i les conveniències del general Franco. El dictador, que amb el pas dels anys va acabar cedint en alguns aspectes, com ara la imposició de la censura prèvia, va mantenir sempre un control asfixiant sobre la premsa i l’edició. Fins el 1952 la censura de les publicacions de caràcter infantil i juvenil atenia els mateixos criteris que les destinades a adults. Se’ls exigia que no atemptaren contra el dogma i la moral catòliques ni contra el règim ni les seues autoritats. Per contra, la violència desbocada esguitava la majoria de les publicacions. Una violència que els censors toleraven perquè responia a la mateixa essència d’un règim que s’havia legitimat destruint la discrepància. La primera regulació específica de la premsa infantil a Espanya es publica al Boletín Oficial del Estado el 21 de gener de 1952, quan la competència del control de la premsa ha passat al nou ministeri d’Informació i Turisme. Una ordre d’aquesta data crea la Junta Assessora de la Premsa Infantil. Apareixen alhora les primeres normes que en regulen els continguts. Si aquestes normes s’hagueren aplicat amb rigor, l’humor de la denominada escola Bruguera hauria hagut de canviar a la força i els quaderns d’aventures, l’altre gran pilar del tebeo espanyol de postguerra, no s’haurien pogut publicar tal havien estat concebuts des del 1940. L’arribada de Manuel Fraga Iribarne al ministeri d’Informació i Turisme, l’any 1962, va suposar un gran canvi en el control de la premsa espanyola. El 13 d’octubre d’aquell any, en el context de canvis legals que afecten tota l’estructura de la premsa, es fixa la creació, dins el Consell Nacional de Premsa, d’una Comissió d’Informació i Publicacions Infantils i Juvenils que substitueix l’antiga Junta Assessora. La Comissió va quedar en mans d’una instància executiva que lidera el seu secretari general, Jesús María Vázquez, l’autèntic factòtum del control de la premsa infantil i juvenil fins al final del règim. Com a “gestor de l’ortodòxia”, el dominic Vázquez va aplicar de la manera més estricta la normativa que fins aquell moment mai havien atès els censors del ministeri. Les fitxes i els informes que s’han conservat des de 1964 són duríssims i van modificar amb contundència el contingut de les revistes infantils i juvenils, abans pensades per a tots els públics, i dels quaderns d’aventures. Jesús María Vázquez i el seu equip van liquidar els tebeos tal com s’havien conegut fins aquell moment. Va eliminar-ne d’arrel qualsevol vestigi de violència i l’humor “pensat per adults i per a adults”. La Llei de Premsa i Impremta de 1966 –coneguda com a llei Fraga– va eliminar la censura prèvia de totes les publicacions, amb una única excepció: les infantils i les juvenils, que a partir d’aquell moment van ser regides per un marc legal propi: l’Estatut de Publicacions Infantils i Juvenils, que concretava de nou els punts negres que havien d’evitar aquestes publicacions. L’Estatut de Publicacions Infantils i Juvenils, com la Llei de Premsa del 66, no es va derogar mai. Però, mort el general Franco i en un context de transició cap a la democràcia, la llei, no l’Estatut, va ser modificada pel reial decret 24/1977 sobre llibertat d’expressió. Malgrat aquesta norma i l’aprovació de la Constitució, que consagrava la llibertat d’expressió, la consulta prèvia voluntària, en el cas de les publicacions per a adults, i l’obligada, en el cas de les infantils i juvenils, es van allargar fins a l’any 1982. Els ressorts de la censura franquista van deixar de ser efectius, ni que fóra parcialment, amb l’arribada del PSOE al poder aquell mateix any. / En España el control del pensamiento y la información por parte del régimen derivado de la victoria de la guerra del 36 tuvo siempre una intención totalizadora, pero atravesó diferentes etapas según los momentos históricos, las presiones del contexto internacional y las propias conveniencias del general Franco. El dictador que, con el paso de los años acabó cediendo en algunos aspectos, mantuvo siempre un control asfixiante sobre la prensa y la edición; sobre la comunicación en general. Hasta 1952 la censura de las publicaciones de carácter infantil y juvenil se regía por los mismos criterios que las destinadas adultos. Se les exigía que no atentaran contra el dogma y la moral católicos ni contra el régimen ni sus autoridades. En cambio, la violencia desbocada salpicaba la mayoría de las publicaciones. Una violencia que los censores toleraban porque respondía a la misma esencia de un régimen que se había legitimado arrasando la discrepancia. La primera regulación específica de la prensa infantil en España se publica en el Boletín Oficial del Estado el 21 de enero de 1952, cuando la competencia del control de la prensa había pasado al nuevo ministerio de Información y Turismo. Una orden de la misma fecha crea la Junta Asesora de la Prensa Infantil. Aparecen al mismo tiempo las primeras normas que regulan sus contenidos. Si aquellas normas se hubieran aplicado con rigor, el humor de la denominada escuela Bruguera habría tenido que cambiar a la fuerza y los cuadernos de aventuras, el otro gran pilar del tebeo español de posguerra, no se habrían podido publicar tal como habían estado concebidos desde 1940. Las normas fueron únicamente un brindis al BOE. La llegada de Manuel Fraga Iribarne al ministerio de Información y Turismo, el año 1962, supuso un gran cambio en los criterios del control de la prensa española. El 13 de octubre de aquel año, en el contexto de modificaciones legales que afectaron toda la estructura de la prensa, se fija la creación, dentro del Consejo Nacional de Prensa, de una Comisión de Información y Publicaciones Infantiles y Juveniles que sustituye la antigua Junta Asesora. La Comisión quedó en manos de una instancia ejecutiva que lideraba su secretario general, Jesús María Vázquez, el auténtico factótum del control de la prensa infantil y juvenil hasta el final del régimen. Como “gestor de la ortodoxia”, el dominico Vázquez aplicó de la manera más estricta la normativa que hasta aquel momento nunca habían considerado los censores del ministerio. Las fichas y los informes que se han conservado desde 1964 son durísimos y modificaron contundentemente el contenido de las revistas infantiles y juveniles, antes pensadas para todos los públicos, y de los cuadernos de aventuras. Jesús María Vázquez y su equipo liquidaron los tebeos tal y como se habían conocido hasta aquel momento. Eliminaron de raíz la violencia de sus páginas y también el humor “pensado por adultos y para adultos”. La Ley de Prensa e Imprenta de 1966 –conocida como ley Fraga– eliminó la censura previa de todas las publicaciones, con una única excepción: las infantiles y las juveniles, que a partir de aquel momento se rigieron por un marco legal propio: el Estatuto de Publicaciones Infantiles y Juveniles, que concretó de nuevo los puntos negros que tenían que evitar. El Estatuto de Publicaciones Infantiles y Juveniles, como la Ley de Prensa del 66, no se derogó nunca. Pero, muerto el general Franco y en un contexto de transición a la democracia, la ley, no el Estatuto, fue modificada por el real decreto 24/1977 sobre libertad de expresión. A pesar de esta norma y, posteriormente de la aprobación de la Constitución, que consagraba la libertad de expresión, la consulta previa voluntaria, en el caso de las publicaciones para adultos, y la obligada, en el caso de las infantiles y juveniles, se alargó hasta 1982. Los resortes de la censura franquista sólo dejaron de ser efectivos, ni que fuera parcialmente, con la llegada del PSOE al poder aquel mismo año. / In Spain, the control over thought and information by the regime derived from the victory in the war of 1936, had always totalitarian intentions, but it went through different phases depending on the historical moments, the pressures of the international context and general Franco’s interests. The dictator, who over the years eventually gave in on some points, like the imposition of previous censorship, always kept a stifling control over press and editing. Up to 1952, censorship in Spain on publications for children and youth followed the same criteria than on adult’s publications. They were required not to attempt against the Catholic dogma and moral nor against the regime and it’s authorities. In contrast, runaway violence splashed most of the publications. Censors tolerated this violence because it matched the essence of a regime that had legitimated itself by destroying divergence. The first specific regulation on children’s press in Spain was published in the Boletín Oficial del Estado(the government’sgazette) on January 21, 1952, when the power over press was transferred to the Ministry of Information and Tourism. An order of this date created the Advisory Board of Children’s Press. The first rules regulating its contents appeared. If those rules had been applied with rigor, the humor of the so-called Bruguera school would have had to change by force and the adventure notebooks, the other great pillar of spanish postwar comics, would have not been published in the way they were conceived since 1940. The arrival of Manuel Fraga Iribarne to the Ministry of Information and Tourism, in 1962, meant a great change in the control of spanish press. On October 13 of that year, in a context of legal changes that affected the whole structure of press, it’s determined the creation of a Commission of Information and Publications for Children and Youth, within the National Press Council. The Commission was left to an executive body leaded by its general secretary, Jesús María Vázquez, the real factotum of the control over press for children and youth until the end of the regime. As the “agent of orthodoxy”, Vázquez, who was a dominican, appliedin the most strict way the rules that up to then had not been put into practice by the censors of the ministry. The record cards and reports that have been preserved since 1964 are very harsh and modified forcefully the content of magazines for children and youth -previously made for all audiences- and of adventure notebooks. José María Vázquez and his team liquidated comics as they were known up to that moment. He rooted out any trace of violence and humor “made by adults and for adults”. The Press and Printing Law of 1966 -known as Fraga’s Law- eliminated the previous censorship for all publications, with just one exception: the ones for children and youth, which from then on were ruled by their one legal frame. This frame was the Statute of Publications for Children and Youth and it specified again the black spots that those publications should avoid. The Statute and the Press law of 1966 were never repealed. However, once Franco died and within a context of transition to democracy, the law -not the Statute-, was modified by the royal decree 24/1977 on freedom of speech. Despite this rule and the passing of the Constitution, which consecrated freedom of speech, the voluntary previous control -in the case of adult publications-, and the obligatory one -in the case of publications for children and youth-, lasted until 1982. The means of the Francoist censorship stopped being effective, even partially, with the coming to power of PSOE that same year.

Aquesta tesi doctoral és una recerca sobre els orígens i el desenvolupament de l'ecosocialisme, corrent de pensament que fusiona elements de la doctrina marxista, del socialisme utòpic, de l'anarquisme i de l'ecologisme. Les arrels d'aquesta hibridació ideològica es troben en el segle XIX tot i que caldrà esperar a la dècada dels anys 1970 perquè a partir de l'impuls del nou ecologisme polític emergeixi un cos doctrinari i la mateixa expressió, ecosocialisme, que començarà a ser d'ús habitual en la dècada següent especialment a partir de la transformació de partits comunistes -en alguns casos, pocs anys abans de la caiguda del Mur de Berlín- en esquerra verda o ecosocialista. Un d'aquests partits ecosocialistes és el cas d'Iniciativa per Catalunya Verds, partit hereu del PSUC, fundat el 23 de febrer del 1987 i que abraçarà oficialment l'ecosocialisme el 22 de novembre del 1996. En aquell període d'anys Iniciativa va anar buscant una identitat ideològica que fusionés les idees d'esquerra radical amb els nous moviments socials (pacifisme, feminisme i ecologisme). L'ascens de l'ecosocialisme es dóna en paral·lel als canvis socials, econòmics, polítics i comunicatius que defineixen un nou estadi de la Modernitat o bé una etapa diferent que coneixem com a Postmodernitat des que el filòsof Jean-François Lyotard va publicar el 1979 La Condition postmoderne. La tesi analitza l'ecosocialisme com a corrent que respon a alguns dels trets característics de la Postmodernitat, i ho fem en el context dels canvis socials, polítics i comunicatius que defineixen aquesta Postmodernitat i, concretament ,a Catalunya, que considerem una de les regions més postmodernes a Europa i al món. L'anàlisi de la trajectòria d'Iniciativa per Catalunya Verds des del 1987 es prolonga fins a les eleccions al Parlament de Catalunya del 27 de setembre del 2015 període en què aquesta formació ha estat un dels pocs exemples al món de partit autodefinit com a ecosocialista que ha tingut representació parlamentària i, fins i tot, ha arribat a formar part d'un govern. Així mateix, la tesi analitza el paper d'ICV durant el debat sobiranista a Catalunya en el període 2003-2015. En aquest sentit, hem elegit per al nostre estudi de cas la consulta no vinculant per la independència de Catalunya que es va celebrar el 9 de novembre del 2014 i els efectes que aquest debat ha tingut en les opinions i actituds dels militants respecte al sentiment de pertinença identitari i al model d'Estat, entre altres trets del perfil d'aquesta militància. A través d'una enquesta entre 410 militants d'ICV hem fet una radiografia de la militància, la més àmplia que fins ara s'ha elaborat d'aquest partit. L'enquesta també ha tingut com a objectiu validar una de les teories més importants de la comunicació, l'Espiral del Silenci, formulada el 1972 per la periodista, politòloga i sociòloga alemanya Elisabeth Noelle-Neumann. Com a investigadora, Noelle-Neumann va observar que en període electoral (i en altres tipus de debats públics) alguns punts de vista semblaven obtenir més atenció que uns altres. De vegades, les persones prefereixen mantenir el silenci i, fins i tot, evitar parlar-ne. La sociòloga alemanya va anomenar aquest fenomen '"espiral del silenci" que ocorre quan -contràriament quan els individus perceben les seves pròpies opinions com a populars no tenen cap problema a expressar-les i defensar-les- les persones percebem que les nostres opinions no són populars i preferim mantenir el silenci. Aquest procés s'esdevé en forma d'espiral, i així una de les parts acaba aconseguint més publicitat que altres. Per a Noelle-Neumann l'opinió pública són actituds i comportaments que s'han de poder expressar en públic sense perill de caure en l'aïllament. En un context de controvèrsia i canvi, les opinions públiques són aquelles actituds que es poden expressar sense haver de patir el perill d'aïllament. Hi ha, no obstant, excepcions a aquest fenomen d'espiral del silenci. Són aquells grups i individus que no tenen por a l'aïllament i que no tenen cap problema a expressar les seves opinions malgrat que això comporti conseqüències. Aquesta és una característica dels innovadors, agents de canvi, avantguardes i el "hard-core" (nucli dur) dels partits polítics. El cas pràctic d'aquesta tesi s'ha centrat a analitzar els canvis en les actituds i opinions de la militància (hard-core) d'un partit polític, ICV, en el context del debat sobre la independència de Catalunya. És una de les primeres recerques que s'ha fet a Catalunya i a Espanya en què s'ha aplica aquesta teoria en un àmbit de la realitat social i política, en aquest cas en el terreny de la comunicació política. Al capdavall, hem volgut investigar si aquest fenomen d'espiral de silenci té vigència en la "societat xarxa" actual. / Esta tesis doctoral es una investigación sobre los orígenes y el desarrollo del ecosocialismo, corriente de pensamiento que fusiona elementos de la doctrina marxista, del socialismo utópico, del anarquismo y del ecologismo. Las raíces de esta hibridación ideológica se encuentran en el siglo XIX aunque habrá que esperar a la década de 1970 para que, a partir del impulso del nuevo ecologismo político, emerja un cuerpo doctrinario y la misma expresión, ecosocialismo, que comenzará a ser de uso habitual en la década siguiente, especialmente a partir de la transformación de partidos comunistas -en algunos casos, pocos años antes de la caída del Muro de Berlín- en izquierda verde o ecosocialista. Uno de estos partidos ecosocialistas es el caso de Iniciativa por Cataluña Verdes, partido heredero del PSUC, fundado el 23 de febrero de 1987 y que oficialmente abrazará el ecosocialismo el 22 de noviembre de 1996. En ese período Iniciativa irá buscando una identidad ideológica que fusionara las ideas de la izquierda radical con los nuevos movimientos sociales (pacifismo, feminismo y ecologismo). El ascenso del ecosocialismo se da en paralelo a los cambios sociales, económicos, políticos y comunicativos que definen un nuevo estadio de la Modernidad o bien una etapa diferente que conocemos como Postmodernidad desde que el filósofo Jean-François Lyotard publicó 1979 La Condition postmoderne. La tesis analiza el ecosocialismo como corriente que responde a algunos de los rasgos característicos de la Postmodernidad, y lo hacemos en el contexto de los cambios sociales, políticos y comunicativos que definen esta Posmodernidad y, concretamente, en Cataluña, que consideramos una de las regiones más postmodernas en Europa y en el mundo. El análisis de la trayectoria de Iniciativa por Cataluña Verdes desde 1987 se prolonga hasta las elecciones al Parlamento de Cataluña, el 27 de septiembre de 2015, período en el que esta formación ha sido uno de los pocos ejemplos en el mundo de partido político que se haya autodefinido como ecosocialista , que haya tenido representación parlamentaria e, incluso, que haya llegado a formar parte de un gobierno. Asimismo, la tesis analiza el papel de ICV durante el debate soberanista en Cataluña en el periodo 2003-2015. En este sentido, hemos elegido para nuestro estudio de caso la consulta no vinculante sobre la independencia de Cataluña que se celebró el 9 de noviembre de 2014 y los efectos que este debate ha tenido en las opiniones y actitudes de los militantes respecto al sentimiento de pertenencia identitario y al modelo de Estado, entre otros rasgos del perfil de esta militancia. A través de una encuesta entre 410 militantes de ICV hemos hecho una radiografía de la militancia, la más amplia que hasta ahora se haya elaborado de este partido. La encuesta también ha tenido como objetivo validar una de las teorías más importantes de la comunicación, la Espiral del Silencio, formulada en 1972 por la periodista, politóloga y socióloga alemana Elisabeth Noelle-Neumann. Como investigadora, Noelle-Neumann observó que en periodo electoral (y en otros tipos de debates públicos) algunos puntos de vista parecían obtener más atención que otros. A veces, las personas prefieren mantener el silencio e, incluso, evitar hablar. La socióloga alemana llamó a este fenómeno "espiral del silencio" que ocurre cuando -contrariamente cuando los individuos perciben sus propias opiniones como populares no tienen ningún problema en expresarlas y defenderlas- las personas percibimos que nuestras opiniones no son populares y preferimos mantener el silencio. Este proceso ocurre en forma de espiral, y así una de las partes termina consiguiendo más publicidad que otras. Para Noelle-Neumann, la opinión pública son actitudes y comportamientos que deben poder expresarse en público sin peligro de caer en el aislamiento. En un contexto de controversia y cambio, las opiniones públicas son aquellas actitudes que se pueden expresar sin tener que sufrir el peligro de aislamiento. Hay, sin embargo, excepciones a este fenómeno de espiral del silencio. Son aquellos grupos e individuos que no tienen miedo al aislamiento y que no tienen ningún problema en expresar sus opiniones sin que ello conlleve consecuencias. Esta es una característica de los innovadores, agentes de cambio, vanguardias y el "hard-core" (núcleo duro) de los partidos políticos. El caso práctico de esta tesis se ha centrado en analizar los cambios en las actitudes y opiniones de la militancia (hard-core) de un partido político, ICV, en el contexto del debate sobre la independencia de Cataluña. Es una de las primeras investigaciones que se ha hecho en Cataluña y en España en que se ha aplica esta teoría en un ámbito de la realidad social y política, en este caso en el terreno de la comunicación política. Con este estudio también hemos querido investigar si el fenómeno de espiral de silencio tiene vigencia en la "sociedad red" actual. / This doctoral thesis investigates the origins and development of eco-socialism, a fusion of thought with elements of marxist doctrine, of utopian socialism, of anarchism and environmentalism. The roots of this ideological hybridisation can be found in the 19 century, however one has to wait until the 1970's for the emergence of this doctrine and the term eco-socialism. The impulse for the theory of eco-socialism emerged from a body of doctrine of the same name, eco-socialism. This term became to be used more generally in the following decade particularly with the transformation of the communist parties (in some cases a few years before the fall of the Berlin Wall) into green left or eco-socialism. One of these eco-socialist parties is the case of Iniciativa per Catalunya Verds (ICV) that was founded on the 23 February 1987 and embraced officially eco-socialism on the 22nd of November 1996. In this period ICV was looking for an ideological identity which was able to fuse the ideas of the radical left with the ideas from the new social movements (pacifism, feminism and environmentalism). The emergence of eco-socialism happens in parallel with social, political, economic and communication changes and these changes came to define a new stage in Modernity or a new stage which we know as Post-modernity from the philosopher Jean-François Lyotard and his publication of La Condition postmoderne in 1979. This thesis analyses eco-socialism as a current of thought which has responded to some of the characteristics of Post-modernity and in particular in the context of Catalonia, which we consider to be one of regions of Europe and in the world which is more postmodern. Our analysis of the trajectory of ICV is from 1987 until the elections on the 27 September 2015. In this period this political party has been one of the few examples in the world of a political party which defined itself as eco-socialist and which had a parliamentary representation and even formed part of a government. Also this thesis analyses the role of ICV during the debate about sovereignty in Catalonia in the period 2003-2015. In relation with his period we chose for this study the case of the non binding consultation for the independence of Catalonia which took place on November 9 of 2014 and the effects of this debate on the opinions and attitudes of the membership (hard-core) in relation with their roots of identity and the model of the state. Through a questionnaire completed by 410 members of ICV we have constructed a profile of this membership. This profile is the largest ever to be made about membership of ICV. Also the purpose of this questionnaire was to validate one of the most important communication theories, the Spiral of Silence. As a political researcher Noelle-Neumann observed that in elections (and other kind of public debates) certain views seem to get more play than others. Sometimes people prefer to remain silent about their opinions rather than talk about them. Sociologist Noelle-Neumann calls this the spiral of silence that occurs when individuals who perceive that their opinion is popular express and defend it, whereas those who do not think their opinion is popular remain quiet. This process occurs in a spiral, so that one side of an issue ends up with much publicity and the other side with little. For Noelle-Neumann public opinion includes attitudes or behaviors one is able to express in public without the danger of isolating oneself; in areas of controversy or change, public opinions are those attitudes one can express without running the danger of isolating oneself. There are exceptions to the spiral of silence. There are groups and individuals who do not fear isolation and who will express their opinions no matter what the consequences, a characteristic of innovators, change agents, the avant-garde and the hard-core of political parties. This is one of the first pieces of research focused on this theory related to the Catalan social or political reality and in this case in relation to the field of study of political communication. Finally, we want to investigate if the Spiral of Silence phenomena could be manifested in the current "network society".