Thèse de doctorat--Histoire--Université de Paris I-Sorbonne, 1999. / Bibliogr. p. 72-92, t.1.

Aportació al Turisme Cultural a partir de l'estudi i anàlisi d'una revista de difusió turística en el mercat internacional, la Barcelona Atracción. (1910-1936 i 1945-1954), amb un anàlisi més extens de l'etapa republicana. La revista s' edita a Barcelona i es difon als cinc continents des de 1910.S'analitza la construcció de la imatge i la propaganda turístiques a partir de la posada en valor del patrimoni cultural, sobretot del monumental i artístic. S'annexen resums de tots els articles de la revista mensual Barcelona Atracción que d'una manera directa o indirecta tenen per subjecte un element cultural tangible o intangible, i un recull de centenars d'imatges de personalitats, monuments, cartells, que il·lustren la revista en l'etapa republicana. / A contribution to the field of Cultural Tourism based on the study and analysis of a tourism magazine with an international circulation , the Barcelona Atracción. (1910 - 1936 and 1945 - 1954). The Republican period is analysed in most depth. The magazine was published in Barcelona and circulated in five continents from 1910. This work analyses the creation of image and tourist publicity based on the value given to cultural heritage, especially monuments and art. There is an annex which includes all the articles from the monthly magazine Barcelona Atracción which are, directly or indirectly, concerned with the subject of a tangible or intangible cultural element. There is also a collection of hundreds of images of people, monuments and posters from the Republican period of the magazine.

Los movimientos reformadores religiosos contra la Iglesia de Roma que se produjeron en la Europa del Quinientos y las voces discordantes dentro de dicha Iglesia propiciaron la Celebración del Concilio de Trento a mediados de la centuria. Tras la celebración del mismo y hasta el siglo XVIII se abrió una etapa en la Iglesia Católica y su entorno conocida como Contrarreforma. Dicho movimiento fue más allá de la religión y afectó a la sociedad, las costumbres y la cultura. Este espíritu reformador se hizo patente en numerosos y diversos programas artísticos que afectaron a los diversos templos que componían el patrimonio eclesiástico y a sus distintas comunidades repartidas por el orbe. Para esta labor el Vaticano se apoyó en los obispos otorgándoles los poderes necesarios para aplicar dichos cambios mediante los sínodos diocesanos y las visitas pastorales principalmente. Los objetivos fundamentales de esta investigación son los de estudiar las manifestaciones artísticas del siglo XVII desde un punto de vista más transversal, no analizando las obras de arte como si de un ente individual se tratara sino como la manifestación de un contexto histórico, social y religioso que respondía a unas nuevas necesidades litúrgicas y devocionales. Por tanto, este trabajo pretende suplir esa carencia articulando las distintas manifestaciones artísticas en su conjunto surgidas en Murcia por las necesidades de la época de forma integradora y no como una monografía de una disciplina concreta como se había realizado hasta el momento. Todo ello intentando alcanzar una visión profunda del arte regional barroco desde un prisma más trasversal que unifica historia, sociedad, cultura, mentalidades y religión. En cuanto a la metodología empleada, se puede cifrar en tres grandes fases. La primera de ellas se dedicó a establecer el estado de la cuestión y a la recopilación de la bibliografía necesaria para comenzar dicho trabajo. Posteriormente fue acotando el campo de acción a la centraba en la diócesis de Cartagena durante el siglo XVI y XVII. Tras dicha recopilación se fijó exactamente el área geográfica de estudio y el tiempo que abarcaría dicha investigación acotándola principalmente en la ciudad de Murcia como referente de dicha diócesis entre 1583, con la llegada del primer obispo claramente contrarreformista a la diócesis como Manrique de Lara, y 1705 con la toma de posesión del obispo Belluga, cuyo episcopado puede ser considerado un periodo de nueva contrarreforma. La segunda fase metodológica se empleó en la búsqueda documental por diferentes archivos locales, nacionales e internacionales ya fuese desplazándome hasta ellos o mediante el acceso a los fondos digitalizados. Tras la labor bibliográfica y archivística, llega la tercera fase que comprendió la reflexión sobre los datos obtenidos para, mediante un análisis profundo de los mismos y una sistematización de dicho proceso, dar lugar a la organización final del trabajo investigador y las oportunas conclusiones que muestran como Murcia fue un claro ejemplo de cómo se aplicaron las directrices trentinas adaptándose a las concretas circunstancias de la ciudad en la catedral, iglesias, conventos y ermitas, así como en las fiestas religiosas como la Semana Santa, la procesión del Corpus Christi ó las canonizaciones. Así, la Semana de Pasión estará protagonizada por las cofradías penitenciales que se vieron fomentadas y reguladas tras el Concilio de Trento quedando bajo la autoridad del obispo. Por otro lado, la fiesta del Corpus y su procesión aglutinó a los principales estamentos de la ciudad que pujaban ese día por tener mayor relevancia y notoriedad. Todo ello, evidentemente, ha sido contemplado desde una necesaria amplitud de miras, interrelacionando unos aspectos y otros gracias a una perspectiva interdisciplinar que ha permitido estudiar el fenómeno en toda su riqueza.A / Both the religious reforming movements against the Church of Rome arisen in the sixteenth century Europe and the dissenting voices of the above mentioned church led to the Council of Trent in the middle of this century. After the celebration of this council and till the middle of the eighteenth century the result was a new stage in the Catholic Church and its environment, widely known as Counter-Reformation. This movement went beyond the theme of religion and affected the society, traditions and culture. This reforming spirit was highlighted by many and different artistic projects taken place in the different churches from the ecclesiastic heritage and the religious communities around the world. In order to accomplish this task, the Vatican was supported by the bishops. In fact, they were given the necessary powers to apply the required changes mainly by means of the diocesan Synods and the pastoral visits. The main target of this research is to study the seventeenth century artistic works from a more cross-curricular point of view. It consists of analysing the works of art not as isolated items but taking into account their historic, social and religious context meeting new liturgical and devotional needs. Therefore, this study is intended to fill this gap considering the different artistic manifestations of Murcia because of the needs of that time as a whole and in a more inclusive way and not as a particular discipline monograph as it has been previously done. All that tries to provide a deep insight into the Baroque art of the Region of Murcia from a more cross-curricular point of view interconnecting history, society, culture, mindsets and religion. According to the applied methodology, it can be divided into three main stages. The first of them consisted of establishing the starting point and collecting all the required bibliography to deal with this thesis. Later on, the search was refined and it was basically focused on the Diocese of Cartagena during the sixteenth and seventeenth century. Once all this literature was gathered, it was possible to set the geographical area of the study and the time needed to be devoted. It was delimited to the city of Murcia as a reference of this Diocese. According to the timeframe, it began in 1583 when the first Counter-Reformist bishop arrived at the Diocese, well known as Manrique de Lara and it finishes in 1705 when the bishop Belluga took position of the Diocese, being his Episcopacy a period of new Counter-Reformation. The second stage was based on searching many documents in different local, national and international files either visiting the places where they are set or finding them on the digital and Internet files. Finally, the third stage of the methodology lied in a reflection about the obtained data in order to clearly organise the research through a deep analysis and a systemized process. The conclusions arisen shed light on the fact that Murcia was a very good example to learn how the guidelines of the Council of Trent were applied, adapting to the particular characteristics of the city in the cathedral, the churches, the convents, the hermitages and the religious celebrations as the Holly Week, the Corpus Christi procession and the Canonizations, as well. Thus, the penitential brotherhoods have the leading role in the Passion Week. They were encouraged and regulated in the Council of Trent under the bishop’s authority. On the other hand, the celebration of the Corpus Christi and its procession gathered the main high-ranking members of the city struggling to become more and more relevant and be noticed. Obviously, all of this has been seen from a necessary, broad and cross-curricular point of view, interrelating some aspects with others and providing a study of the issue in its full richness.

La presente tesis doctoral abordó algunos aspectos sobre la escultura clásica y su relación con la colección de vaciados greco-romanos del Museo Nacional de las Culturas, México. Los orígenes de la arqueología clásica, la historia del arte antiguo, la conformación de las primeras colecciones de escultura greco-romana, así como las grandes gipsotecas europeas, temas vinculados con la conformación de este museo. Tomando como base la documentación inédita extraída del archivo histórico del Museo Nacional de las Culturas, se hace el desarrollo histórico de la colección. Se destaca la participación de la Academia de San Fernando de Madrid, para la futura fundación de su homóloga en México, la Academia de San Carlos, siendo ésta el principal precedente de las colecciones que hacia 1965 pasan a formar parte del Museo Nacional de las Culturas, perteneciente al Instituto Nacional de Antropología e Historia de México. Dicha propuesta cambia de contexto museográfico hacia una propuesta más enfocada en la historia, arqueología y conocimiento de las civilizaciones del Mediterráneo antiguo. Parte de los materiales presentados son calcos de algunas de las expresiones plásticas más conocidas de las civilizaciones del mediterráneo como son los griegos, romanos, etruscos e íberos, materiales que han permitido al público mexicano acercarse a la arqueología clásica y el arte de estas culturas. Este trabajo es una aportación importante al desarrollo del conocimiento del mundo clásico en México, desde la perspectiva de la arqueología, historia e historia del arte. / This thesis aboard some aspects of classical sculpture and its relation to the plaster casts collection of greco- roman of the Museo Nacional de las Culturas, Mexico. The origins of classical archeology, the history of ancient art, the creation of the first collections of Greco- Roman sculpture, as well as major European plaster casts collection, subject associated with the conformation of this collection Based on the unpublished documents extracted from the archive file of the Museo Nacional de las Culturas, the historical development of the collection is made. Participation of the real Academia de San Fernando in Madrid, for the future foundation of its counterpart in Mexico is highlighted , the Academia de San Carlos, and this is the main precedent collections by 1965 become part of the National Museum of Cultures, belonging to the Instituto Nacional de Antropología e Historia. This proposal of museum context switch to a more focused proposal in history, archaeology and knowledge of the civilizations of the ancient Mediterranean. Some of the materials presented are plastercast of some of the best known of the Mediterranean civilizations such as greek, roman , etruscan and iberian, materials that have allowed the mexican public to approach classical archaeology and art artistic expressions of these cultures . This work is important to the development of knowledge of the classical world in Mexico, from the standpoint of archaeology, history and art history perspective.

Esta tesis se propone presentar el pensamiento de Tristan Tzara en su etapa dadaísta, a través del análisis de fragmentos suyos, y de la confrontación de éstos con los de algunos filósofos como Nietzsche y Bergson, filósofos que influyeron directamente a Tzara. Se articula en tres capítulos, que corresponden a tres nociones de Tzara: (1) El asco, (2) La dictadura del espíritu y (3) Lo cósmico.El "asco" -el tema del primer capítulo-, para Tzara, es el origen de Dadá: rechazo visceral ante el estado de cosas, ante la situación del hombre europeo, enfermo y debilitado. Tzara, a menudo en un modo de pensar y en un estilo muy cercanos a Nietzsche, analiza esta situación por varios síntomas: A) obsesionado por el principio de propiedad, el hombre europeo (en especial el burgués), "roba" no sólo a los demás sino a sí mismo, a su propia personalidad, fenómeno que Tzara denomina: la "selfcleptomanía". B) Los discursos sofisticados de muchos intelectuales, por otra parte, no manifiestan más que su "instinto de dominación", el mero interés por ganar y dominar a los otros. C) Otros elementos sociales y culturales contribuyen a esta debilidad del hombre europeo: la negación de la vida (la moral), y la imposición de una única visión del mundo (la filosofía, la ciencia), etc. D) Finalmente, para Tzara, el culto al arte es el mayor obstáculo para que el arte contribuya a la liberación del individuo y la cultura europeas. Tzara piensa, sin embargo, que un nuevo arte puede incidir en esta situación, transformando el modo de sentir y pensar, el modo de vivir. Esto es lo que se propone con lo que llama: la "dictadura del espíritu" (tema del segundo capítulo). Esta original y difícil noción de Tzara se aclara a través de la idea de espíritu en Bergson: en efecto, Tzara concede al "espíritu" (o espíritu dadá), un carácter libre y autocreativo exactamente como Bergson lo hacía del mismo. Así, con la "dictadura del espíritu" se pretende romper todo tipo de mediaciones socioculturales y estéticas para que inmediatamente el espíritu actúe de manera espontánea e instantánea. Para Tzara, esta inmediatez, instantaneidad y espontaneidad del espíritu es la que conduce a la intensidad, intensifica la personalidad y la vida. Esta "estética de la intensidad", por otra parte, es al mismo tiempo "una ética de la intensidad": la dictadura del espíritu se propone "educar" a los individuos, no imponiendo conocimientos o métodos, sino liberándolos de ellos. Asimismo, los gestos risibles y escandalosos que formaban parte inseparable de las veladas dadás -un tema, por cierto, bergsoniano y nietzscheano- se entienden desde este objetivo: la liberación del espíritu, no sólo del artista, sino de todos los individuos. Liberación que conduce a la intensidad y, de ésta, a la fraternidad.La noción de "cósmico" -tema del tercer y último capítulo- muestra en qué consiste la afirmación de la vida que hace Tzara y Dadá. Lo cósmico expone su visión fluída (temporal, móvil, cambiante) de la vida, visión que implica un modo de vivir, de crear y actuar con el mundo. Así con "lo cósmico", Tzara invita a suspender las relaciones jerárquicas establecidas entre los seres del universo, y a descubrir con ello, la enorme vitalidad que nos rodea y nos penetra. El arte cósmico justamente va en esta línea al mostrar y desarrollar las virtualidades del mundo, entrando en relación activa con sus elementos y fuerzas (fuerza espontánea, destructiva, azarosa), con el caos. Y también con los espectadores, los cuales forman parte plena del proceso creativo.

El poblado HIFRENSA es un conjunto residencial formado por la agrupación de viviendas para alojar a los trabajadores de la central nuclear de Vandellòs-I. Cuenta además con una serie de equipamientos a escala de barrio. El conjunto está conectado mediante pasos para peatones con plazas públicas con esquema viario en cul-de-sac. Antonio Bonet recibe el encargo de la construcción del poblado en 1967, así como la realización de las dependencias administrativas y otros edificios de carácter técnico en el emplazamiento de la central nuclear. La tesis revela a Bonet como arquitecto investigador. En el poblado HIFRENSA no se puede establecer una línea clara que separe la arquitectura del urbanismo. Bonet busca una solución universal con la definición de un tipo o patrón, como elemento susceptible de ser perfeccionado, sistematizado y prefabricado. El patrón puede mutar, ya sea para adaptarse a un sistema constructivo o por necesidades topográficas, climáticas o programáticas. Particularmente en la obra de Bonet, también para satisfacer unos requerimientos de orden superior, su soporte urbanístico. La mayor dificultad radica en la definición de un criterio ordenador que permita dar forma superior a las unidades: ya sean viviendas o equipamientos sin que el conjunto urbanístico acuse monotonía y falta de identidad. / The HIFRENSA settlement is a residential complex built to accommodate workers of Vandellòs-I nuclear power plant. It also has a number of facilities at neighbourhood scale. The set is connected by pedestrian crossings with public squares and road scheme in cul-de-sac. In 1967 Antonio Bonet was commissioned to build the settlement, the administrative offices and other technical buildings on nuclear power plant site . The thesis exposes Bonet as architect researcher. At HIFRENSA settlement, a clear line between architecture and urbanism cannot be drawn. Bonet searches an universal solution. with a type or pattern definition as an element liable to be improved, refined, systematized and prefabricated. The pattern can mutate either to accommodate a construction system or for another needs, topographic, climatic or programmatic. Particularly in Bonet’s work, also to meet a higher requirement: its urban planning support. The greatest difficulty lies on the definition of an order judgment that can give a higher shape to the units, dwellings or facilities , with the intention of avoiding a monotonous urban complex and lack of identity.

Aquesta tesi explora les formes d’intervenció a l’espai urbà que relacionen l’art amb la transformació de les ciutats contemporànies. L’examen de diverses formes de creació emergents permet descobrir, a través del camp artístic, eines de creació i metodologies que contribueixen de forma crítica a percebre la transformació social del paisatge urbà. El principal propòsit consisteix en identificar un urbanisme alternatiu a partir de la mirada i intervenció de la pràctica artística actual compromesa amb la ciutat, reconeixent les pràctiques espacials creatives com a vies transdisciplinàries i inclusives a l’hora de dissenyar la ciutat, i a la vegada, com a veus crítiques que poden recordar diferents episodis de la història de l’urbanisme caracteritzats pel desig d’humanitzar l’espai urbà. La recerca parteix de l’exploració i entrevista de cinc casos d’estudi europeus, cinc artistes contemporanis que prenen com a objecte de treball la transformació urbana de la ciutat global. Són Jakob Kolding, Marjetica Potrč, Lara Almarcegui, Loraine Leeson i Sitesize. La seva aproximació urbana examina les tensions socioespacials derivades de dinàmiques de transformació de la ciutat contemporània, una transformació provocada o bé per la caducitat del funcionalisme del Moviment Modern en models utòpics de creixement il•limitat, o bé pels processos de renovació urbana més actuals que han contribuït a la ciutat dispersa i a la crisi en l’ús de l’espai públic. Els símptomes detectats per cada artista coincideixen en identificar, principalment, la pèrdua de vida a l’espai urbà així com l’exclusió dels propis ciutadans en el procés de definició del seu entorn. Per aquest motiu els cinc artistes assenyalen i intervenen en espais d’oportunitat, espais latents: zones suburbanes amb baixa copresència, espais comunitaris buits, descampats, espais públics infrautilitzats o barris en procés de gentrificació, manifestant en cada cas conflictes d’exclusió i segregació socioespacial, turistització, pèrdua de referències identitàries pròpies, estandardització d’usos, esborrament de la memòria del lloc i, especialment, manca de socialització a l’espai públic. Per tant, si els espais latents són espais urbans buits i sense ús, la hipòtesi d’aquesta tesi recau en què l’art pot transformar la condició de buit en espai públic, atribuint al gest artístic la capacitat generadora i projectora d’espai relacional. La tesi s’estructura en una primera part on s’introdueix la pràctica artística i la transformació urbana des de la mirada dels artistes, des dels referents compartits pels casos d’estudi corresponents als estudis sociològics, i finalment des de la història de l’arquitectura més pròxima a la mirada que planteja cada artista. El cos central de la tesi desplega els cinc casos d’estudi, on a propòsit de cada artista es pretén suggerir un nou tipus d’urbanisme latent: l’urbanisme socialitzant proposat per J. Kolding, l’urbanisme d’arrelament proposat per M. Potrč, el no-urbanisme proposat per L. Almarcegui, l’urbanisme comunitari per part de L. Leeson i l’urbanisme d’autoaprenentatge proposat per Sitesize. Prenent la seva obra com a pretext, serà possible repensar i qüestionar les formes actuals de projectar amb l’objectiu de reconèixer i identificar noves eines i processos de treball molt més empíriques. El resultat d’aquesta combinació de mirades presents serà útil per proposar una forma de projectar transdisciplinària i entesa com a procés obert i compartit, intensificant el coneixement crític cap a la història de l’arquitectura i potenciant els espais de socialització i d’autonomia pel ciutadà. Per tant, els espais latents seran espais físics en transició transformats pel gest poètic d’un artista, però també altres formes de projectar l’urbanisme i contrarrelats a recuperar d’algunes fractures de la història de la ciutat / The thesis "Latent spaces: Contemporary practices in art towards a critical urbanism" explores the forms of intervention in urban space that link art to the transformation of contemporary cities. By examining varying emergent forms of creation, it reveals, through the field of art, creative tools and methodologies that contribute critically to perception of the social transformation of urban landscapes. The main objective is to identify an alternative urbanism based on the perspective and intervention of current, city-committed artistic practice, acknowledging creative spatial practices as transdisciplinary and inclusive avenues for designing public spaces. In turn, these critical voices from the field of art can connect to various episodes from the history of the vein of urban planning that has sought to humanize urban space. The research begins by exploring five European case studies, with interviews of five emerging artists whose work focuses on the urban transformation of the global city: Jakob Kolding, Marjetica Potrč, Lara Almarcegui, Loraine Leeson and Sitesize. Their urban approach examines the socio-spatial tensions arising from the dynamics of transformation in the contemporary city, a transformation caused be it by the expiry of the functionalism of the Modern Movement in utopian models of unlimited growth or through more current processes of urban renewal, which have contributed to the disperse city and the crisis in the use of public space. Each of the artists concurs in identifying as symptoms the loss of life in urban space and the exclusion of the city’s inhabitants in the process of defining their environment. For this reason, the five artists identify and act in spaces of opportunity, latent spaces—suburban areas with low co-presence, empty community spaces, vacant lots, underused public spaces or neighborhoods undergoing gentrification—showcasing in each conflicts of exclusion and socio-spatial segregation, touristification, loss of own identity references, standardization of uses, loss of memory of the place and, above all, lack of socialization in public space. If public spaces are thus empty, unused spaces, the hypothesis of this thesis is art’s potential to alter the emptiness in public space, ascribing the ability to produce and project relational space to the act of creating art. This thesis begins with a first part introducing artistic practice and urban transformation from the perspective of the artists, from their shared references with urban sociology studios and finally from the history of the architecture that most closely matches each artist’s specific vision. The main body of the thesis elucidates the five case studies and seeks, with regard to each artist, to proffer a new type of latent urbanism: the socializing urbanism proposed by J. Kolding, the rooted urbanism proposed by M. Potrč, the anti-urbanism proposed by L. Almarcegui, the community urban planning proposed by L. Leeson and the self-taught urbanism proposed by Sitesize. Taking the work of these artists as a pretext, it becomes possible to rethink and question current design methods in order to discern and identify new tools and much more empirical processes. The result of this combination of urban perspectives will prove useful in proposing a cross-disciplinary form of planning conceived as an open and shared process, augmenting critical knowledge towards the history of architecture and promoting spaces for socialization and autonomy for city inhabitants. Latent spaces will thus be physical spaces in transition, transformed by the poetic gesture of an artist as well as by other forms of planning and counter-narratives to recover from some fractures in the history of the city

La investigació que presentem tracta de la tècnica del gravat calcogràfic. Hem escollit aquest tipus de gravat perquè històricament, a l'Acadèmia, va ésser l'únic que va arribar a considerar-se noble i fer-se un lloc entre les Belles Arts. La Xilografia, i més tard la Litografia, van estar més al servei de l'edició i no van aconseguir l'interès de l'Acadèmia fins pràcticament el nostre segle.Per poder fer una análisis exhaustiva sobre aquests procediments ens hem remés a les fonts bibliogràfiques que en parlen. Com que ens centrem en l'estudi de la calcografia d'aquí hem seleccionat els textos escrits en espanyol. Tal vegada, però, ens veurem obligats a fer incursions a obres estrangeres, i ben especialment franceses, ja que com veurem, som molt deutors de les produccions del país veí.En el moment de cercar la bibliografia no créiem trobar gaires textos, atès els pocs que a priori coneixiem, i fins i tot temíem no poder localitzar material suficiente per a estructurar un treball de l'envergadura d'una tesi. La temença era ben bé infundada ja que a mesura que hem anat escorcollant biblioteques ha anat sorgint material i hem pogut constatar, com es mostra en aquest treball, que existiesen més obres de les que es citen quan es parla del tema: és aidr, que el nostre passat, almenas en calcografia, és molt més ric del que acostumem a pensar. En aquest sentit ens resulta molt satisfactori poder oferir una catalogació dels textos que hem localitzat, alguns d'ells caiguts en l'oblit i enterrats en les lleixes de les biblioteques.La bibliografia que hem analitzat és molt diversa: des del llibre que, de forma específica, tracta de les tècniques calcogràfiques, a capítols d'obres de temàtica més àmplia, passant per articles de revistes, d'enciclopèdies, diccionaris, tractats sobre pintura, dibuix.Hem acotat el nostre estudi a mitjans del segle XX. A partir dels anys cinquanta comencer a ésser abundosos i no els hem inclòs ja que multiplicarien en excès l'extensió del treball i, a diferència dels analitzats aquí, es poden trobar encara fàcilment a les llibreries. Cal precisar, també, que hem prescindit dels articles apareguts en el nostre segle a diccionaris i enciclopèdies degut a la seva proliferació i a la manca de novetats sobre el tema que estudien. Puntualitzar, per últim, que no ens ha semblat procedent analitzar, del segle XIX, els manuals abocats exclusivament al món editorial defugint qualsevol consideració artística. La catalogació de tota la bibliografia examinada ens ha servit de punt de partida per estructurar un estudi comparatiu i abordar la calcografia des de diferents àmbits.a) Tècnic: Els diversos procediments calcogràfics (burí, aiguafort, aiguatinta, gravat al fum, al llapis.) s'han valorat de formes ben diferents al llarg del temps. Procediments que semblaven exclusius i definitius per l'estètica de determinat moment, han estat menyspreats per generacions següents. En aquests daltabaixos, lògicament, hi ha tingut el seu paper la tècnica, El coure que avui utilitzem és ben diferent del que es gravava en el segle XVII, com hi ha també utensilis i materials que ja ningú no fa servir. És força important conèixer i exposar quin era el rol d'un procediment qualsevol en una època qualsevol, saber com es gravava en un determinat temps per ampliar, decididamente, la nostra visió de la Història.b) Històric: Aquest estudi ens ha permès refer i ampliar una mica la història de la tècnica del gravat calcogràfic a Espanya. Qüestions com quan s'introdueixen els procediments i quan deixen de practicar-se, com evolucionen i es modifiquen, amb quins objectius s'apliquen i a on escoles i tallers oficials o privats , qui els practica artistes, gravadors, pintors. , quines eines i materials s'han mantingut, quins han quedat obsolets, quins s'han incorporat de nou. totes aquestes qüestions pertanyen a l'evolució històrica. Per altra banda, l'estructuració de la nostra investigació segueix el fil diacrònic. Els aspectes presentats fins ara són bàsics per copsar la calcografia en la seva dimensió teòrica. Però en manquen d'altres com ara l'aplicació d'aquesta teoria en l'ensenyament. Cal tenir present només que la finalitat per la que s'han escrit els manuals tècnics de gravat al llarg de la història no ha estat altra que aquesta: ensenyar. c) Ensenyament del gravat: Per desenvolupar aquest tema ens hem centrar en les Acadèmies de Belles Arts, des de la seva fundació a mitjans del segle XVII a l'aparició més endavant de les Escoles de Belles Arts. Ha estat més difícil conéixer l'ensenyament privat en tallers de gravadors, atès que d'aquest ensenyament no es conserva documentació escrita. És de suposar que les tècniques s'aprenien a mesura que s'anava ajudant i observant al Mestre. Hem de destacar també la influència de les agrupacions, col.lectius i cercles artístics que, a partir de la segona meitat del segle XIX, floreixen a la Península i que contribueixen per mitjà del discurs i de l'exemple a potenciar aquest art. Les seves iniciatives s'exterioritzen en exposicions, concursos, revistes i altres manifestacions culturals. A diferència de l'ensenyament gremial, l'ensenyament oficial és més fácil de refer, ja que es conserva força documentació (Llibres de Juntes, butlletins, discursos d'acadèmics, informes.) i alguns historiadors hem contribuït a la seva difusió. Una part important del manuals estudiats s'han utilizat en els centres educatius, constituïnt el suport teòric que alleugeria la feina de l'aprenent. En el segle XVIII, M. Salvador Carmona, director de gravat de San Fernando, recomanava els seus alumnes el tractat de Rueda. Alguns teòrics del nostre segle segueixen citant-lo i reprodueixen eles seves estampes en llurs manuals. S'ha dit que l'acadèmia va ser molt perjudicial pels artistes, sotmetent-los a una normativa molt rígida que eliminava l'expressió i la creativitat. Aquest judici no és pas desencertat però cal tenir present també els seus aspectos posititus, moltes vegades no reconeguts públicament. Gràcies a l'Acadèmia les tècniques calcogràfiques manuals han perdurat fins els nostres dies, i en els moments de més crisi que podrien haver implicat la seva desaparició s'han de reconèixer les iniciatives oficials i l'esforç de molts gravadors i professors per potenciar-lo, finançant col.leccions, concursos, exposicions, etc. Els manuals de calcografia constitueixen l'element bàsic a partir del qual s'ha originat aquest estudi. Aquests manuals, a més, són fruit també d'un llarg procés històric. Cal tenir present, per exemple, que la majoria de textos estudiats són traduccions més o menys explícites de manuals estrangers. Aquestes traduccions, algunes vegades, han estat realitzades per autors poc versats en el gravat, la qual cosa ha provocat errors prou considerables. Amb aquesta situación no farà estrany que ens trobem amb un confusionisme lèxic important. És per això que s'ha procurat també posar una mica d'ordre en el lèxic calcogràfic tot i unificant conceptes. Amb aquesta intenció s'ha elaborat un vocabulari del gravat, seguint la metodologia i l'assessorament del Centre de Terminologia (TERMCAT). Creiem que aquesta investigació ha servit per conéixer una part del gravat del nostre país força desatesa fins al moment: la tècnica calcogràfica, que hem intentat abordar des dels seus vessants tècnic, pedagògic i lingüístic a travès de la bibliografia original. Hem intentat oferir una visió general interdisciplinar, i obrir una porta a futures investigacions sobre el tema a travès de l'estudi crític/analític de la bibliografia sobre la tècnica del gravat calcogràfic. / The investigation is about the etching and engraving technique. We studied and compared the Spanish bibliography about this subject. At the beginning, we trought that there were few Spanish books of etching and engraving, but that this is not true: We've found a lot of different books: handbooks, dictionnaries, abstracts in magazines ...We studied from the first book, wrote in the XVII Century, to the materials written at the present time, the XX Century.The catalogue of this bibliography can be divided into different sections:- Technical: We studied its evolution and transformation. We've known more about its materials and tools from beginnings until nowadays. - Historical: Our Work brings a better knowdedge of the history of Spanish technical etchings and engraving: How they evolution, when the process appear..,- Education: In order to for develop this subject, we centred on Fine Arts Academies. Some books of the investigation were applied to education, and then were a help for the students.The previous illustrations of the book we used are recent. A lot of the manual are translations from French and English books.Therefore, the lexic is not consistent, quite often the confusion is significant. We've made a vocabulary or the calcography with the help of TERMCAT (Terminological Center of the Generalitat de Catalunya).The last chapter is an extensive bibliography of calcography: the most important books in English. French, Spanish. have been included.

Texte remanié de: Th. État--Paris 1, 1988. Titre de soutenance : Constitution de l'histoire savante aux XVIIe-XVIIIe siècles. / Précédemment paru sous le titre : "Les historiens et la monarchie" Bibliogr., t. 1, p. 283-299 ; t. 2, p. 323-335 ; t. 3, p. 335-350 ; t. 4, p. 199-205. Index à la fin de chaque vol.

Aquesta tesi doctoral pretén proporcionar criteris per a realitzar intervencions de conservació-restauració (o preparació) en restes òssies plistocenes, sobre les quals es realitzen estudis des d'una doble perspectiva: l'arqueològica i la paleontològica. Dins d'aquests dos camps, hi ha diversos estudis que poden veure's beneficiats en major o menor mesura en funció del tipus i el nivell de restauració que s'apliqui als fòssils (grau de neteja, de reconstrucció, etc). El treball es basa en la restauració de fòssils d’Homo antecessor procedents del nivell TD6 de Gran Dolina (Sierra de Atapuerca, Burgos). Aquests fòssils presenten problemes comuns a molts altres jaciments, especialment de mitjà càrstic: el sediment amb freqüència és compacte i està fortament adherit a la superfície òssia. En conseqüència, part del treball consisteix a esmenar fractures d'excavació i a “acabar d'excavar” els fòssils al laboratori. La Conservació i Restauració té els seus propis principis i mètodes. Les intervencions es basen en el coneixement tant dels fòssils com de les tècniques i productes de restauració. A més, sempre es dissenyen a partir del diagnòstic de les alteracions i dels objectius fixats abans de la intervenció. En aquesta tesi, es proposa que els requeriments dels diferents estudis realitzats sobre fòssils han de servir com a pautes per a fixar els objectius i els graus d'intervenció. Queda molt treball de recerca per desenvolupar, ja que encara cal incrementar el encara insuficient corpus sobre restauració de restes òssies, sobre les tècniques i els criteris específics d'actuació. En aquesta tesi s'inclouen algunes publicacions les quals tenen per objectiu començar a cobrir aquest buit. / Esta tesis doctoral pretende proporcionar criterios para realizar intervenciones de conservación-restauración (o preparación) en restos óseos pleistocenos, sobre los cuales se realizan estudios desde una doble perspectiva, la arqueológica y la paleontológica. Dentro de estos dos campos, hay diversos estudios que pueden verse beneficiados en mayor o menor medida en función del tipo y del nivel de restauración que se aplique a los fósiles (grado de limpieza, de reconstrucción, etc). El trabajo se basa en la restauración de fósiles de Homo antecessor procedentes del nivel TD6 de Gran Dolina (Sierra de Atapuerca, Burgos). Estos fósiles presentan problemas comunes a otros muchos yacimientos, especialmente de medio kárstico: el sedimento con frecuencia es compacto y está fuertemente adherido a la superficie ósea. En consecuencia, parte del trabajo consiste en subsanar fracturas de excavación y en “terminar de excavar” los fósiles en el laboratorio. La Conservación y Restauración tiene sus propios principios y métodos. Las intervenciones se basan en el conocimiento tanto de los fósiles como de las técnicas y productos de restauración. Además, siempre se diseñan a partir del diagnóstico de las alteraciones y de unos los objetivos fijados antes de la intervención. En esta tesis se propone que los requerimientos de los distintos estudios realizados sobre fósiles, pueden servir como como pautas para fijar los objetivos y los grados de intervención. Queda mucho trabajo de investigación por desarrollar, ya que aún hay que incrementar el aún insuficiente el corpus sobre restauración de restos óseos, sobre las técnicas y los criterios específicos de actuación. En esta tesis se incluyen algunas publicaciones cuyo objetivo es empezar a cubrir este hueco. / This doctoral thesis aims to provide criteria for conservation-restoration interventions (or preparation) of Pleistocene bones, which may be studied from either archaeological or paleontological perspective. Within these two fields, there are several studies that can benefit to a greater or lesser extent depending on the type and level of treatment of the fossil (degree of cleaning, reconstruction, etc.). The work is based on the preparation of Homo antecessor fossils from TD6 unit of Gran Dolina (Atapuerca, Burgos). These fossils have common problems to many other sites, particularly other karstic sites: the sediment is frequently compact and strongly adhered to the bone surface. Consequently, part of the preparation work involves adheriing fragments and `finishing digging´ in the laboratory. Conservation is a discipline that has its own principles and methods. Treatments are based on knowledge of either the fossils and the products and techniques for conservation. Treatments are always designed after the diagnosis of alterations and considering the objectives before the intervention. This thesis proposes that the requirements of the different studies of fossils can serve as guidelines for setting objectives and degrees of intervention. There is much research to develop in order to increase the still insufficient corpus on conservation or preparation of bones, both on the techniques and also on specific criteria. This thesis it includes some publications aimed to start to cover this gap.